3.1.

Fase “blava” o falangista (1939-1942):

1. Repressió de l’oposició política: “Ley de Responsabilidades Políticas” (1939) per als enemics
polítics acusats de “suport a la rebel·lió” (???) des d’octubre de 1934.

2. Franco es declara neutral en la II Guerra Mundial (1939), després “No bel·ligerant” (1941).

3. Recolzament a Alemanya i Itàlia. Enviament de la “División Azul” a Rússia (1941-1944).

4. Política exterior dirigida per Ramón Serrano Súñer, el “cuñadísimo”, feixista.

3.3. Aïllament internacional (1945-1950)

- 1946. L’ONU condemna el règim de Franco per ser “ feixista”.

- Totes les ambaixades abandonen Espanya excepte Argentina, Portugal (dictadures) i el Vaticà.

- Augmenta l’oposició interna: guerrillers (“maquis”), organitzats sobretot pel PCE.

- Per referèndum s’aprova la Llei de Successió que atorgava el poder vitalici a Franco (1947).

- Franco accepta educar a Joan Carles de Borbó, fill de don Juan, en Espanya (1948).

3.3. Aïllament internacional (1945-1950)

- 1946. L’ONU condemna el règim de Franco per ser “ feixista”.

- Totes les ambaixades abandonen Espanya excepte Argentina, Portugal (dictadures) i el Vaticà.

- Augmenta l’oposició interna: guerrillers (“maquis”), organitzats sobretot pel PCE.

- Per referèndum s’aprova la Llei de Successió que atorgava el poder vitalici a Franco (1947).

- Franco accepta educar a Joan Carles de Borbó, fill de don Juan, en Espanya (1948).

3.4. Fi de l’aïllament i reconeixement internacional

- Degut a la Guerra Freda entre els EUA i l’URSS, Franco es presenta com aliat contra el
comunisme. EUA aconsegueix que l’ONU voti la fi de l’aïllament a Espanya el 1950.

- EUA i Espanya signen uns tractats militars (1953): instal·lació de bases militars nord-
americanes.

- Nou Concordat amb el Vaticà (1953)

- Entrada d’Espanya en l’ONU (1955)

- Independència de Marroc (1956)

- Oposició interior: desapareix el maquis però hi han fortes revoltes estudiantils a Madrid el
1956, i vaga d’usuaris dels tramvies a Barcelona, per la pujada dels preus, el 1951 i el 1957.
4.1. L’autarquia (1939-1959)

- L’autarquia és un règim econòmic en el qual l’Estat aposta per l’autosuficiència econòmica, i

redueix al màxim les relacions amb l’exterior.

- Característiques del període de l’autarquia:

- 1. Reducció de les importacions per a evitar l’eixida de divises.

- 2. Foment de la indústria pròpia: creació de l’INI (Institut Nacional d’Indústria) el 1941, per a
crear empreses nacionals (Endesa) o nacionalitzar empreses estratègiques (RENFE, Iberia).

- 3. Regulació del comerç interior: control total de l’Estat. El govern comprava i venia tots els
productes a un preu fixat. Cada família rebia una cartilla de racionament (fins 1951). Aparegué
l’estraperlo, un mercat negre amb productes no entregats a l’estat. Es feren grans fortunes.

- 4. Carestia de vida: misèria generalitzada, la gent torna al camp per a poder menjar. Provocà
les primeres protestes contra el règim el 1945, 1947, 1951, i sobretot el 1956 i 1958.

4.2. “El desarrollismo” (1959-1973)

- El 1957 entren ministres tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei, abandonaran l’autarquia i

modernitzaran l’economia espanyola.

- Factors del “desarrollismo”:

- 1. Plans estatals: el 1959 s’aprova el Pla d’Estabilització, que obri Espanya a l’exterior; es
redacten tres plans quadriennals entre 1964 i 1975; es creen pols de desenvolupament en
zones poc industrialitzades; s’invertí en infraestructures; i prengué molta importància l’INI, el
qual va crear empreses com la SEAT (Sociedad Española de Automóviles de Turisme), vinculada
a la italiana FIAT.

- 2. Desenvolupament de la indústria privada: la millora de la producció permet abaratir els

productes i incrementar la demanda. Ara es quan es popularitzen els electrodomèstics o
l’automòbil (el famós Sis-cents, Seat 600).

- 3. Importància de l’emigració: les indústries i l’agricultura es mecanitzen. Sobra gent de les

zones rurals. Esdevé un veritable “èxode rural”: del campa la ciutat i també un 10% de la força
de treball emigrarà cap a Europa (baixa l’atur, i envien i porten divises a Espanya). L’emigració i
el buidatge del camp dels anys 60 serà la “solució” a la mai realitzada reforma agrària a
Espanya.

- 4. Dependència de l’exterior: vénen inversions i tecnologies de l’exterior, sobretot empreses

que buscaven mà d’obra barata, abundant i dòcil (p.ex. la fàbrica Ford a Almussafes).

- 5. El turisme: serà un nou sector econòmic que des d’aleshores serà una de les claus de
l’economia espanyola, ja que permet equilibrar el dèficit de la balança comercial de
pagaments. Hi haurà un “boom” de turistes europeus buscant “sol i platja”.
4.3. Crisi econòmica (1973-1975):

- Crisi del petroli de 1973: crisi econòmica i important inflació.

- Tanquen empreses, augmenta l’atur i la conflictivitat social

 Característiques del franquisme:

El règim polític sortit de la Guerra Civil va esdevenir una dictadura que va governar l’Estat
espanyol més de quaranta anys (entre l’1 d’octubre de 1936 i l’aprovació de la Constitució de
1978). Legitimat per la seva victòria militar, el franquisme va néixer com una dictadura que va
consolidar els poders absoluts del general Franco, va confirmar el caràcter antidemocràtic de
les institucions i va continuar la repressió dels vençuts practicada durant la guerra.

El Nuevo Estado del franquisme, s’articulava en tres pilars artificials socials: 1. la família, 2. el
municipi, 3. el sindicat.

Així, el franquisme va definir-se pels següents trets característics:

a. Règim totalitari.
El règim va néixer i va constituir-se com:
• Una dictadura inspirada en el model del feixisme italià i el nazisme alemany.
• Es va suprimir la Constitució de 1931 i, amb ella, totes les garanties individuals i col·lectives
de la ciutadania.
• Es van clausurar les Corts republicanes.
• Es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només va permetre’s l’existència d’un
partit únic (FET-JONS) i d’un únic sindicat oficial (CNS). la Central Nacional Sindicalista. Sindicat
vertical.
b. Cabdillisme.
El general Franco, investit amb el títol de Caudillo de España, concentrava tots els poders en la
seva persona. Franco controlava absolutament tots els poders: executiu, legislatiu i judicial.
• Era el cap de l’Estat i durant molts anys, també va exercir les funcions de president del
govern.
A més, Franco era:
• Generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de FET-JONS, el partit únic del règim.
La cúpula del poder va ser nomenada a dit per ell, va nomenar directament els membres de les
Corts.
c. Sistema de partit únic.

-El franquisme va caracteritzar-se per l’existència d’un partit únic al servei de l’Estat:
Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’anomenat Movimiento Nacional, format per
falangistes, carlistes i catòlics que havien lluitat al costat de l’exèrcit nacional.
El cap del partit era el propi Franco, fusionant Estat i partit únic fins al punt de confondre les
seves estructures. FET-JONS va encarregar-se de proveir el règim de les seves bases
ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i de subministrar una bona part dels
càrrecs de l’administració. Amb l’objectiu d’aconseguir el màxim suport social al règim, el
partit va constituir organitzacions de masses:
• el Frente de Juventudes, dedicat a la formació i adoctrinament de la joventut
• la Sección Femenina, que formava la dona en el sentit cristià i nacionalsindicalista
• el Sindicato Español Universitario (SEU) instrument de control polític dels estudiants
universitaris
• la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical únic del règim que aplegava patrons
i obrers. El partit únic era una font de poder.

d. Suport de l’Església.
La legitimació i construcció del Nuevo Estado confessional i catòlic del franquisme no hauria
estat possible sense el suport de la jerarquia eclesiàstica.
• Després de proclamar el caràcter de “croada” en la Guerra Civil, l’Església va convertir-se en
l’apologista del franquisme, tot a canvi d’aconseguir un finançament públic generós

• el control majoritari de l’ensenyament

• el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola.

e. Suport de l’exèrcit.
El règim va rebre el suport de l’exèrcit, format per comandaments lleials al general Franco i
controlat ideològicament des de les acadèmies militars. Pilar destacat del règim, els militars
van participar activament en el govern, i és que bona part dels ministres i dels governadors
civils eren militars de carrera.

f. Concepció unitarista i centralista de l’Estat.

Enemic de la diversitat i del reconeixement de les diferents nacionalitats que integraven
l’Estat espanyol, el franquisme, un règim marcat ideològicament pel seu nacionalisme
espanyol:
• va abolir els estatuts d’autonomia aprovats en temps de la República va fomentar
l’espanyolització de la població dels territoris amb sentiments identitaris diferenciats com
Catalunya, el País Basc i Galícia.
g. Naturalesa repressiva.
El franquisme vencedor, lluny de cercar la reconciliació i el progrés del país, va mantenir la
separació entre les dues Espanyes i va governar afavorint els interessos dels que li eren, de
forma activa o passiva, fidels servidors. La naturalesa repressiva del règim va estar dirigida
des del potent aparell policial que perseguia, de forma constant i planificada, els opositors
al sistema com els membres dels partits i sindicats clandestins. Es va crear tot un aparell
legislatiu i institucional encarregat d’eliminar els opositors, atemorir els possibles
dissidents i combatre qualsevol manifestació de desafecció.

h. Ús de la propaganda.
El franquisme va articular un fort aparell propagandista basat en el control dels mitjans de
comunicació, els quals estaven sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com un
instrument més al servei del règim.

 Els tres pilars del règim polítics i repressors:

• l’Església Catòlica

• El partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las JONS

• l’exèrcit

REPRESSIÓ FALANGISTA
La repressió franquista fou el llarg procés de violència física, econòmica, política i cultural que
van patir durant la Guerra Civil Espanyola els partidaris del govern legítim de la Segona
República Espanyola a la zona del bàndol nacional, i durant la postguerra i la dictadura
franquista els perdedors de la Guerra Civil -els republicans-, els qui hi donaven suport o, més
simplement, els qui eren denunciats com antifranquistes -ho fossin o no-, així com
posteriorment els membres d'organitzacions polítiques, sindicals i, en general, els qui no
estaven d'acord amb la dictadura franquista, manifestaven la seva oposició al règim i els qui
constituïen o podien constituir un perill pel règim sorgit de l'Alzamiento Nacional.

REPRESSIÓ FALANGISTA A CATALUNYA

La lengua catalana había experimentado un auge evidente desde finales del siglo XIX, y era
idioma oficial de Cataluña desde la aprobación del Estatuto de Autonomía. Con el nuevo
régimen dejó de serlo pero, además, se prohibió su uso público, por lo que se convirtió en una
lengua encerrada en el ámbito doméstico, aunque bien es cierto que gran parte de la
población catalana siguió hablando su lengua en la vida privada, pero no tanto las clases más
pudientes, que adoptaron sin graves problemas la dictadura lingüística.

El franquismo pretendió destruir todos los instrumentos y avances de la lengua catalana

partiendo de su ideario centralista, resumido en la divisa: “una patria, una lengua, una
espada”. Pero, además, una vez prohibido el catalán como lengua oficial y pública había que
fomentar entre los catalanes el empleo exclusivo del castellano. Para ello, se inició una intensa
campaña condensada en el slogan: “habla la lengua del Imperio”. En tercer lugar, se estableció
un sistema punitivo contra los que empleaban la lengua catalana en el trabajo, especialmente
en la administración pública. También se multó a algunas autoridades municipales por no ser
diligentes en la castellanización de los nombres de las vías públicas.

La Iglesia Católica se convirtió, como en otras materias, en una fiel colaboradora de la política
lingüística del franquismo. En el mismo mes de marzo de 1939, la autoridad eclesiástica de
Barcelona ordenaba que en el culto se emplease exclusivamente el castellano. En la escuela se
debía enseñar a hablar, escribir y rezar en castellano. En contrapartida, siempre hubo una
parte del clero catalán que defendió el empleo de la lengua propia.

Las autoridades franquistas emprendieron una intensa actividad para cambiar toda la
nomenclatura en catalán de localidades, topónimos, vías públicas, carteles de publicidad, los
nombres de establecimientos comerciales e instituciones, además de evitar cualquier
connotación catalanista y/o para honrar a personajes e instituciones del nuevo régimen. El
mismo nombre de Catalunya desapareció por el de Cataluña, así como la senyera, el escudo y
el himno.

El catalán desapareció del cine, la radio, la prensa y la correspondencia telegráfica. Se calcula

que desaparecieron unos veinte periódicos y un centenar de revistas que se editaban en
catalán. En muchas bibliotecas públicas se retiraron durante los primeros tiempos los libros
escritos en catalán. Publicar en esta lengua se hizo casi imposible durante muchos años,
aunque con el tiempo se suavizó esta cuestión.

1 d’abril de 1959 Franco inaugura el Valle de los Caídos.

BIOGRAFIES

 FRANCO: va ser un militar i dictador espanyol, impulsor, al costat d'altres alts càrrecs de la
cúpula militar, del cop d'Estat de 1936 contra el Govern democràtic de la Segona
República, el fracàs va desembocar en la guerra civil espanyola. Va ser investit com a cap
suprem del bàndol revoltat l'1 d'octubre de 1936, i va exercir com a cabdill D'ESPANYA -
cap d'Estat- des del terme del conflicte fins a la seva mort el 1975, i com a president del
Govern -cap de Govern- entre 1938 i 1973.

Va ser líder del partit únic Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva
Nacional Sindicalista (FET i de les JONS), en el qual es va recolzar per establir un règim
feixista en els seus començaments, que més tard derivaria en una dictadura, coneguda
com franquisme, de tipus conservador, catòlic i anticomunista. Aquest canvi es va deure a
la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial. Va aglutinar al voltant del culte a la
seva persona diferents tendències del conservadorisme, el nacionalisme i el catolicisme
oposades a l'esquerra política i al desenvolupament de formes democràtiques de govern.

Durant el seu mandat al capdavant de l'Exèrcit i de la direcció de l'Estat, especialment

durant la guerra civil i els primers anys del règim, van tenir lloc múltiples violacions dels
drets humans, segons assenyalen nombroses investigacions històriques i denúncies de
particulares.11 La xifra total de víctimes mortals varia al voltant de diversos centenars de
milers de persones, que van morir en la seva majoria en camps de concentració,
execucions extrajudicials o en prisión.12 13

 SUÑER: va ser un polític i advocat espanyol, conegut pel seu paper durant la Guerra civil i
els primers anys de la Dictadura franquista.

Conegut popularment com el cuñadísimo -era cunyat de Carmen Polo, dona de Francisco
Franco-, Ramón Serrano Suñer va ser un dels principals artífexs del Règim en els seus
primers anys, tant en el jurídic com en el polític. Va ser el principal autor de la construcció
del «Nou Estat» que es va organitzar al voltant de la figura del dictador Francisco Franco, el
que va incloure l'autoria de nombroses lleis i decrets. Entre 1938 i 1942 va ser sis vegades
ministre en els primers governs franquistes, ocupant les carteres de Governació i Afers
Exteriors, així president de la Junta Política de la Falange Espanyola Tradicionalista de les
JONS (1939-1942). També va estar després de la fundació de l'ONCE i l'Agència EFE.2

Reconegut per la seva germanofilia i tall-nazisme, 3 durant la Segona Guerra Mundial va

mantenir una estreta relació amb l'Alemanya nazi i va promoure l'enviament de la Divisió
Blava per lluitar contra la Unió Soviètica, com a unitat militar integrada en la Wehrmacht.
Fruit de la seva intensa tasca diplomàtica es va reforçar la cooperació política i policial
entre els dos estats. També va estar present durant la trobada de Franco amb Hitler a
Hendaia el 23 d'octubre de 1940.

El seu paper en el govern i en el partit únic li va generar molts enemics dins del propi
règim. Amb el declivi de l'Alemanya nazi, també va decaure la seva bona estrella política,
sent destituït el 1942 i postergat pel Règim.
COMPANYS: Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell
de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fou 1 polític català d'ideologia catalanista i
republicana. Primer president del Parlament de Catalunya (1932-1933), ministre del Govern
Espanyol (segon semestre de l'any 1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana
(1934 i 1936-1940) durante la Segona República Espanyola i president d'ERC (1933- 1934). És
l'ÚNIC president de govern elegit democràticament que ha mort executat.