Pensament crític

Hi ha vida després de Joan Fuster?

Ja em perdonareu que no tracte monogràficament el tema de Joan Fuster, tot i que figura en el
cartell anunciador d’aquest acte. Millor dit: en parlaré només com a qüestió de fons, com a
referència. Ja vaig dedicar una part dels meus esforços de joventut a llegir, entendre i analitzar
l’obra fusteriana (en prosa) des de diversos punts de vista, i crec que el seu potencial ja dóna
senyals d’esgotament. És una llàstima que Toni Mollà, que és un bon amic, haja declinat la
invitació a aquesta taula redona, perquè m’hauria agradat importunar-lo amb afirmacions com
aquesta, però no podia ser. Fuster no ho va escriure tot, Fuster no sabia de tot, Fuster no ho
conté tot i Fuster no ens serveix per a tot, perquè no tenia cap obligació de fer-ho, perquè ningú
no té l’obligació de fer-ho i perquè no hi ha ningú que ho puga fer. Si em sembla parricida i
innoble la manera com alguns han volgut “matar” i “soterrar” el pare en aquest país, tampoc no
tinc gens de simpatia per la veneració de l’assagista de Sueca, que practiquen alguns
intel·lectuals de la meua generació i de l’anterior. Si volem mantenir una relació sana amb la
figura de Fuster, crec que cal eixir d’aquesta dinàmica bipolar.

M’agradaria començar amb un intent de clarificar els termes de què partim, i que queden fixats
en el títol d’aquesta trobada: “Pensament crític” i, per descomptat, l’irònic “Hi ha vida després
de Fuster?”.

Els pedants, els arrogants, i la variant frenètica dels anteriors, els fanàtics, estan convençuts que
només pensa qui té les mateixes opinions que ells, mentre que els qui tenen opinions diferents
o contràries “no pensen”. Però el pensament és un debat que mantenim interiorment, de la
mateixa manera que el debat (o almenys un debat sa) equival a pensar “per fora”, amb altres,
en col·laboració. El pensament és una activitat tan àmplia que té molts predicats possibles, quasi
tants com subjectes. Què volem dir quan parlem de “pensament crític”? Pensament sobre què?
Sobre la reproducció dels mamífers? Sobre la revolució russa? Sobre el temps en Heidegger? O
ens referim al pensament en abstracte? El pensament crític és una manera de filosofar? Una
manera de produir ideologia? (És a dir, justificacions racionals per a accions amb conseqüències
col·lectives.) Consisteix a donar explicacions del món?

El pensament, almenys en l’accepció que ens interessa, sempre és pensament sobre alguna
cosa. Crec que ens hem de preguntar: quin és l’implícit, ací? Aparentment hauríem de pensar en
el tema estrella: la llengua, la cultura, el país, la identitat... Que són els temes de més èxit en
l’assaig ací, i amb els quals se sol identificar Fuster (d’una manera abusiva i reduccionista,
evidentment). Però crec que no m’inventaré res si dic que els organitzadors, el públic i els meus
companys de taula entenen pensament ací com a “reflexió explícita sobre la societat, la política,
l’economia, la cultura, el medi ambient, l’educació i totes aquelles coses d’importància
col·lectiva al voltant de les quals se segrega discurs i competeixen ideologies diferents”.

I l’adjectiu? Crític, del camp semàntic de criticar, que molta gent entén de manera errònia com
a sinònim de “malparlar d’alguna cosa, o d’algú, amb disgust, sense veure-hi res de positiu, sense
tenir cap alternativa, com en un constant estat de negació quasi patològica”. El criticus, en llatí,
era el censor del gust, aquell que era capaç de judicar i de dir què era bo i què no. En l’origen, el
verb grec krinô significa “distingir, judicar, jutjar, decidir”, el kritês era un jutge, i el derivat krísis
significa “judici” (una crisi és, doncs, un “judici” en què es “decideix” entre un curs d’acció i un
altre); per si no quedava clar, kritêrion és la “capacitat de judici”. En definitiva, l’etimologia ens

1
dona la clau per a entendre que ser “crític” significa exercir la capacitat racional de distingir entre
el que és bo i el que és dolent, de diferenciar allò que està confós, de decidir amb criteri. Ser
“crític” no és “dir [que] no” (això li ho deixem a gent com Raimon, una intel·ligència ben poc
crítica, d’altra banda, almenys en alguns aspectes), sinó “saber discriminar les coses, saber dir
que sí a unes i que no a unes altres, saber quan fer-ho i sobretot per què”. Ser crític, per tant,
implica un seguit de pressupòsits: saber moltes coses diferents, manejar la informació més veraç
i completa possible, judicar sense hipoteques ni xantatges de cap tipus, aplicar un codi de valors,
tenir la valentia de dir les coses al marge de si agradaran o no, i gràcies a tot això generar un
discurs que aporte claredat i elimine enganys.

Si unim els dos conceptes, el resultat és bastant obvi: “pensament crític” seria una reflexió sobre
tots els aspectes que afecten la vida humana, amb la intenció de discriminar entre els aspectes
positius (veritables, útils, bells) i els negatius (falsos, tòxics, lletjos), feta sense sotmetre’s a cap
autoritat ni a cap gust, de manera honesta, insubornable i racional, amb la intenció (això ho
afegiria jo) de contribuir a fer un món més suportable per al major nombre possible de persones.

Tornem, doncs, al títol d’aquesta trobada. La referència al “després” i a Fuster ens dona unes
coordenades d’espai i temps: el País Valencià, per extensió els Països Catalans, i el període 1992-
2019. Hi ha hagut pensament crític en aquest país, durant els darrers 27 anys? Aquesta crec que
és la pregunta que subjau al títol, la pregunta (o una de les preguntes principals) que hem
d’intentar respondre ací. I explicar-ne el perquè. La pregunta que s’amaga darrere d’aquest
interrogant, però –la veritable estructura profunda de la convocatòria–, és si hi ha hagut al País
Valencià algun equivalent (en singular o en plural) de Fuster durant l’últim quart de segle, i ara
mateix. La meua resposta és que no. En aquest “no” hi ha una part racional i una part instintiva.
Intentaré argumentar-ho.

No em base en l’excepcionalitat de Fuster, que els seus comentaristes han repetit fins a
l’avorriment. Una persona culta, que escriu estupendament en català, que desemmascara tota
la porqueria predominant en aquell context franquista (tradicionalisme, espanyolisme,
regionalisme, irracionalisme, credulitat, obediència a l’autoritat, etc.) i ho fa amb talent literari,
evidentment és una raresa bastant grotesca. Però el que fa que no n’haja aparegut cap altre no
es deu només a això. A banda del fet que no és una expectativa raonable, sinó més aviat una
expressió de la nostra nostàlgia per un personatge venerat.

La veritat és que el 1992 ja feia anys que s’havia eclipsat de la vida pública el Fuster referent del
pensament crític. El famós article del “gat pel rabo”, de 1983, dos anys posterior a l’atemptat
amb dues bombes a sa casa, marcava el principi notori d’un declivi. I és precisament entre la
segona meitat dels anys vuitanta i finals dels noranta quan aquest país fa un esforç frenètic per
convertir-se a la postmodernitat. Gairebé sense haver passat per la modernitat il·lustrada o, com
deia algú, “del lloro al gramòfon”. Si se’ns permet la pallassada, la il·lustració (i la modernitat)
duren 30 anys, entre 1962 i 1992. Per a tot el que començava a aparèixer durant els anys finals
del segle XX, en Fuster no trobarem cap resposta. Tampoc no tenia cap obligació de ser profeta
ni vident, només faltaria.

Quines visions globals de la realitat trobem ací durant les darreres dues dècades i mitja? Quins
pensadors fan el paper de referents i de creadors de pensament crític en aquests anys? Dit d’una
altra manera: quins intel·lectuals en el sentit sartrià tenim des dels anys noranta fins ara? Supose
que no els faig spoiler si els conte el final d’aquesta pel·lícula: no en tenim cap. Ni un, ni una
fracció. Tenim, evidentment, diversos franctiradors que responen parcialment a aquest perfil,
però no n’hi ha cap que complisca tots els requisits de l’intel·lectual: ser una veu autoritzada i

2
amb prestigi, capaç d’escriure i parlar de manera competent i convincent, que cree discurs públic
i que, en conseqüència de tot això, siga capaç de contribuir a un canvi en la realitat. Hi ha discurs
crític perquè hi ha diverses veus crítiques centrades en aspectes dispersos, però no hi ha
intel·lectuals en el sentit fort del terme. A més, el pensament crític no es troba en les
institucions: no s’hi trobava abans, durant les llargues tenebres de la dreta corrupta, però
tampoc no és a les institucions ara mateix. Pel que fa a intel·lectuals de referència, Eliseu Climent
va intentar que Lluís V. Aracil prenguera el paper de “consciència crítica del país”, i com que
Aracil estava boig l’únic que va aconseguir va ser un parell de calbots davant de tot el públic que
omplia l’Aula Magna de la Universitat de València. També ha ambicionat sempre aquest paper
Joan F. Mira, però precisament des dels anys vuitanta la veu de Mira s’ha anat convertint cada
vegada més en un fenomen culturalista, que oscil·la entre l’erudició innòcua i la senilitat.

La generació que es va fer adulta a principis dels noranta, i les generacions posteriors, van
gastar-se l’herència. Tot allò que havia empès Fuster a segregar pensament crític ho van assumir
els seus successors. La “tercera via” i el “nou valencianisme” van desmuntar peça a peça la
proposta nacional fusteriana, jubilada a perpetuïtat sense que hi haguera hagut un debat públic,
racional i honest. Com que els nostres amos colonials havien decidit d’entrada que això no es
podia debatre, els “nostres” van assumir que no se n’havia de parlar més (i d’ací la famosa
expressió de Joan F. Mira, que va deixar escrit que els Països Catalans eren “una utopia
prescindible”. Independentment de si s’hi pot estar d’acord o no, es tracta d’una epifania i d’una
manera d’expressar-la molt sorprenent). El pensament crític implica en alguns casos posicions
bel·ligerants i proactives; el que ha predominat al País Valencià en els últims anys són, en canvi,
actituds defensives i conformistes. En l’àmbit polític, el nacionalisme d’aquest país ha acceptat
explícitament el marc nacional espanyol i, de manera molt coherent, ha mostrat cada vegada
més tics regionalistes i folklòrics. La primera generació valenciana postmoderna va menysprear
l’intel·lectualisme fusteria, de manera sovint ostentosa i amb escarafalls. Era només qüestió de
temps que hi apareguera una veta d’irracionalisme. Afortunadament, en el nostre cas aquest
irracionalisme no ha anat més enllà de l’assumpció del sentimentalisme en política i de
l’acceptació acrítica de certa cultura “popular”. Pel que fa a la credulitat i l’obediència a
l’autoritat, l’entrada del postfusterianisme a les institucions, i amb responsabilitats de govern
(municipal i regional) ha fet proliferar actituds d’un servilisme divertidíssim: no fa gaire, un
intel·lectual valencià que temps enrere difonia l’Escola de Frankfurt en l’àmbit catalanòfon, feia
reverències ditiràmbiques a Mónica Oltra mentre en lloava “la seua intuïció viva i la seua
lucidesa”. En resum: les coses que criticava Fuster (Espanya, el regionalisme, l’irracionalisme, la
credulitat, l’antiintel·lectualisme) ara estan bastant acceptades entre els intel·lectuals
mainstream, i els qui les critiquen ho fan en veu baixa, des de posicions de franctirador i a
contracorrent. Mentrestant, alguns intel·lectuals caguen per mig cul per si de cas poden
practicar un cert alpinisme institucional. Evidentment sóc una persona educada i no diré noms.

I ara, per parodiar Ramon Muntaner: E si negun me demana: en Guillem, e quines són les
condicions en què sorgeix e prospera el pensament crític? Jo li responc que no hi ha una relació
causal que el faça sorgir, però que la creativitat crítica sol anar associada a certs contextos i a
certs fenòmens. En altres temps més ingenus i més simplistes ens pensàvem que, d’acord amb
un marxisme bastant mecanicista, la quantitat i la qualitat de la producció intel·lectual autòctona
es dispararia amb el progrés de la infraestructura material de la societat. S’ha vist que no, i que
la societat i l’economia postmodernes són perfectament compatibles amb l’antiintel·lectualisme
tan característic d’aquest país.

3
El que sí que és cert, però, és que entre el PIB i el desenvolupament científic d’un país hi ha una
relació circular, i que on hi ha desenvolupament científic hi sol haver també pensament crític,
sempre que les condicions polítiques ho permeten. Hi ha tot un seguit d’indicadors, derivats
d’aquest fet, que ens ajuden a entreveure quines circumstàncies ambientals afavoreixen el
sorgiment i la persistència de discursos crítics: la imatge social de la ciència, el nivell de
religiositat , els índexs de lectura, el percentatge de despesa familiar en consum cultural... Si
mireu les dades corresponents en Eurostat, el CIS, etc., la geografia d’aquests indicadors és
tossuda, repetitiva i acumulativa: Escandinàvia, i els Països Baixos, seguits de prop per França i
Alemanya, i després, en cascada descendent fins arribar a Espanya, Itàlia, Grècia... I si entrem a
veure els detalls a dintre d’Espanya, millor em calle perquè no voldria ser malentès.

Vivim en un context en què tot el que tinga a veure amb els llibres, el saber, la racionalitat i la
circulació de l’alta cultura continua estigmatitzat. A tot arreu dels Països Catalans, un cert
tarannà col·lectiu fa que siguem especialistes consumats en la rara habilitat de començar coses
de trellat i mostrar-nos incapaços de donar-los continuïtat, entre altres coses perquè es
desenvolupen en un context fortament hostil. Podria donar-vos una llista interminable
d’exemples de revistes culturals de primer nivell europeu, editorials amb catàlegs
impressionants, programes de televisió i ràdio, cicles de concerts, associacions culturals i
cíviques, iniciatives de protesta, cases de gravació, etc. que han sigut, com se sol dir, flors d’un
dia. Al País Valencià, això és encara pitjor. Els habitants d’aquest país són capaços d’una
constància i d’una laboriositat encomiable, i fins i tot d’un nivell quasi militar de disciplina i
d’abnegació, quan es tracta de festes populars o quan es tracta de futbol. Si la cosa exigeix més
de tres neurones, en canvi, tot és com aquella planta de cotó que fa poc van plantar els xinesos
a la cara oculta de la Lluna: ara apareix, demà serà morta. (Per cert, fa poc circulava una
infografia molt reveladora, que comparava el pressupost dels equips de futbol espanyol amb el
pressupost dels organismes de recerca científica. No ho he portat ací perquè és molt fàcil de
trobar per internet. Supose que els assistents entenen per on vaig.)

En aquest ambient profundament tòxic, que no sols mostra hostilitat contra qualsevol esforç
intel·lectual, sinó que a més s’ha dedicat a intel·lectualitzar tot de coses que abans es
consideraven plebees i alienants, com ara el futbol o les falles, parlar de pensament crític és,
com diria Larra, plorar. Mentre no canvien tots els indicadors a què m’he referit, els qui busquem
la intel·ligència aplicada a les coses col·lectives la major part del temps sentirem una amarga
soledat o una angoixant sensació de clandestinitat i de marginalitat. Actes com aquest ens
serveixen per a pal·liar-ho, i contribueixen (encara que de manera ínfima) a contrapesar
l’ambient i a fer-nos creure que potser hi ha una mínima probabilitat d’acceptar,
hipotèticament, que seria possible que no estiguera tot perdut.

G. C.