METODOLOGIES D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE DE LLENGÜES

INTRODUCCIÓ

Abans de començar a parlar de les diferents metodologies d’ensenyament de llengües,

recalquem la diversitat lingüística, és a dir, hem de poder combinar la promoció i defensa d’una
llengua oficial reconeixent l’existència d’altres.

És important tenir en compte que la realitat sociolingüística ha canviat molt perquè hi ha

una major diversitat lingüística, en part per la immigració, i molts d’alumnes no tenen el català
com a llengua materna; en conseqüència cal pensar en aquest factor a l’hora d’ensenyar un
idioma/llengua i quin paper ha de desenvolupar el centre. A Balears, per exemple, tenim el català
i el castellà com llengües oficials. Totes dues s’han d'emprar amb correcció i fluïdesa però es clar
que altres idiomes són necessaris a l’hora de conèixer més món i cultures i poder interactuar
plenament.

Fer feina a una comunitat bilingüe, el fet de que els alumnes tinguin dues llengües tan
pròximes entre si, obliga a adaptar la metodologia a aquesta circumstància que, com tot, té els
seus avantatges i desavantatges. Entre aquests últims podem comentar les interferències, que són
naturals i freqüents. Així tot, els alumnes es sorprenen al saber que expressions que ells tenen
completament assimilades no existeixen en el castellà estàndard, que són còpies d'expressions
catalanes. A més, són relativament freqüents les alternances ortogràfiques (normes d'accentuació
similars però no iguals, paraules que en castellà s'escriuen amb b i en català amb v i viceversa,
etc.) que a vegades confonen i dificulten l'aprenentatge de la llengua.

Per el contrari es sabut que viure a una comunitat bilingüe té innombrables beneficis a
nivell cognitiu, malgrat que a vegades i més en algunes comunitats en que viuen una situació de
diglòssia, es difícil transmetre aquesta idea a l'aula. Si estem convençuts de aquests beneficis, és
possible fer ús de la comparació de les dues llengües molt sovint a classe amb comparacions
lèxiques, gramaticals i història de la llengua, i incloure la literatura.

Per tant, el docent de llengües ha de contribuir a la construcció del plurilingüisme i és

necessari definir un perfil de professor d’acord amb les necessitats educatives actuals. D’aquesta
manera els projectes integrats de llengües a la realitat sociolingüística particular s’adaptaran per
poder facilitar la intercomprensió. Doncs hem de reconèixer, també, la importància del
professorat de llengües estrangeres en l’elaboració i planificació del CIL (Currículum Integrat de
Llengües) per poder coordinar-les, i s’haurà de decidir quins són els continguts comuns a totes
tant com els específics de cadascuna i així podem establir:

- La seqüenciació de continguts.
- La metodologia, significat de la llengua i que és ensenyar-la i també l’enfocament de
l’orientació que es vulgui donar.
- La programació de activitats i aprenentatge.
- L'avaluació.

Des de la meva experiència a l’ensenyança pública, la metodologia utilitzada en

l’aprenentatge d'una llengua és molt tradicional, és a dir, es basa sobretot en el coneixement de la
gramàtica per la realització d'exercicis escrits molt repetitius i que no tenen res a veure amb la
llengua com a instrument viu de comunicació. No es posa l'alumne en contacte amb la llengua
que es parla al carrer ni amb la cultura, costums, tradicions... del país on es parla aquesta llengua.
Tot això és debut, si de cas, al gran nombre d'alumnes a classe.

MOTIVAR, SEDUIR...

Quan començava el meu Grau d’Estudis Anglesos amb la UNED, un dels meus companys de
classe, que tenia un bon nivell d’anglès ja al primer curs, ens va contar que venia d’una escola
(un institut) al qual una de les professores els feia llegir molt amb aqueixa llengua. Segons ell,
tots agafaven un bon nivell de coneixement de la llengua anglesa, perquè aquella dona els feia
llegir un llibre diferent cada setmana.
 Basant-me a la meva pròpia experiència, diria que al procés d’aprenentatge de qualsevol
llengua la motivació és un factor clau. Al setembre de 1983, jo era un nouvingut a les Balears, a
sisè de l’E.G.B., i la llengua catalana, que únicament escoltava a alguna mestra del Felip Bauçà,
escola palmesana, em resultava estranya i poc atractiva. També difícil, és clar. No va ser fins al
primer de B.U.P, quan vaig fer-me molt amic d’un company que era catalanoparlant a la seva
casa, que em vaig sentir motivat per aprendre català. Això mateix em va passar també amb
l’alemany fa devers deu anys. Jo no tenia cap coneixement de la llengua alemanya, ni cap
intenció d’aprendre-la, fins que vaig conèixer a una persona d’Alemanya i ens varem fer amics.
En ambdós casos, de sobte, altre llengua que no era la meva s’apropava al meu món i jo la
acceptava com a vàlida i útil com per poder comunicar-me amb ella. Per aquesta raó trob que és
molt encertada la metodologia CLIL (“Content and Language Integrated Learning”), coneguda a
Espanya com AICLE (“Aprenentatge Integrat de Contingut i Llengües Estrangeres”), que es basa
precisament en emprar la llengua que es vol ensenyar, i fer-la aprendre, com a llengua vehicular,
és a dir, com a llengua de comunicació. Es fa de la llengua una eina, (enlloc d’un objecte
d’estudi, que pot resultar avorrit). Des d’aquell moment l’alumne ja fa seu l’altre idioma, ho
utilitza segons les seves capacitats i limitacions, el fa servir, que sempre s’ha dit que és la millor
manera d’aprendre un idioma, practicant-lo. La metodologia CLIL s’aplica amb més intensitat a
les escoles bilingües, a les que algunes matèries de contingut no lingüístic s’imparteixen amb
anglès. Aquestes són nombroses a Madrid, també a Andalusia. A les Balears tenim només quatre
centres d’educació pública bilingües: el C.P. Na Caragol amb l’institut a ell associat, el IES
Llorenç Garcia i Font, a Artà; i el C.P. Sa Graduada, associat amb l’institut IES Cap de Llevant,
a Maó. Pareix que no moltes famílies es volen arriscar a dur als seus fills a escoles bilingües,
perquè pot passar que tenguin problemes d’adaptació al que deuria ser el ritme normal de la
classe, però les anomenades “seccions europees” sí que van tenir èxit, perquè encara que també
s’aplicava la metodologia CLIL (immersió amb anglès a una assignatura no lingüística), només
es feia voluntàriament i amb una sola assignatura, a una escola normal.

Molt de pics hem sentit dir que per aprendre bé un altre idioma seria ideal viatjar a un altre
país, on es parli l’idioma que es vol aprendre i romandre allà el màxim de temps possible. És
clar: s’aprèn més quan major és el temps d’exposició a la llengua que es vol aprendre. Podem
aconseguir que un alumne vulgui viatjar a l’estranger més endavant, però per ara, possiblement
sigui més fàcil apropar-li la possibilitat de gaudir de la llengua que l’hem d’ensenyar mitjançant
jocs, lectures que el puguin agradar, còmics… També ens interessa que ell sigui capaç i estigui
motivat per utilitzar la segona llengua pel seu compte al seu temps lliure, llegint còmics, mirant
vídeos a YouTube o pàgines de temes que l’agradin a Internet…

La integració de les TIC en llengües estrangeres va començar el 1954 amb B.F. Skinner i va
evolucionar fins arribar a compartir informació i col·laborar dins la xarxa.
Avui en dia l’ús de noves tecnologies a l’aula sempre combinant-les amb els mètodes
tradicionals, conegut com “blended learning” ens permet, per exemple, millorar la comprensió
lectora. Si feim ús d’una plataforma virtual per ensenyar als alumnes tindran més motivació i
autonomia ja que pertany a la seva vida diària. Per tant, els docents s’han de adaptar a aquestes
noves eines d’ensenyament per poder complir els objectius. Aquesta eina ens permet augmentar
la motivació dels alumnes, aconseguir informació actualitzada, accedir a diversos recursos i
desenvolupar l’autonomia dels alumnes permetent el coneixement i respecte cap a altres llengües
i cultures. Això necessita d’una formació permanent del professorat per poder complir els
objectius. Es veritat que amb la llengua de les noves tecnologies es comença a treballar d'una
altra manera, posant els alumnes en contacte amb companys del país on es parla aquesta llengua,
fent ús de la llengua més com un instrument de comunicació i procurant que els alumnes puguin
tenir classes amb professors nadius.

Malgrat tot, s’ha de establir uns límits en l’ús de l’alumnat a la xarxa i filtrar la
informació existent, és a dir, si aquesta és fiable no tindran que contrastar-la i així evitem la
distracció dels alumnes per seguir els objectius.

A més a més, aquest ús de les noves tecnologies em pareix innegable, a la societat d'avui
en dia, però és molt necessari ensenyar als alumnes a fer un ús correcte i treure el major profit
possible, sempre responsablement. Com a mitjans de comunicació que són, haurien d’estar molt
presents a les classes de llengües i si no ho són és perquè les administracions educatives no
posen als serveis dels centres els medis necessaris per a que l'alumnat i professorat pugui
treballar còmodament i equips suficients i en bon estat, connexions ràpides, formació del
professorat, etc.
 La literatura és un món molt ampli. Molt de pics els alumnes relacionen l’assignatura de
literatura amb llibres, poemes i altres lectures en general avorrides que han de llegir i analitzar.
Aquests sentiments podrien canviar si cerquem un material que els pugui semblar divertit, a prop
del temes que a ells els puguin interessar. Això també es pot fer amb l’aprenentatge del català o
de l’anglès. Podem fer que siguin ells mateixos els qui proposin els temes dels què hauran de
tractar les lectures que llegirem al curs. Haurien de descobrir que la poesia també pot ser
simpàtica, interessant, còmica, amena… La poesia rimada, a més a més, pot ajudar molt bé a
aprendre la pronunciació d’una llengua desconeguda: la terminació de les paraules a final dels
versos rimen, es a dir es pronuncien igual. Això és molt interessant per a l’aprenentatge de la
llengua anglesa, perquè molt de pics no sabem cóm es pronuncien les paraules que llegim amb
anglès, si no les hem escoltat abans.

Avui en dia es posa atenció damunt les anomenades quatre destreses del coneixement d’una
llengua: escoltar, parlar, llegir i escriure. Tanmateix, trob que hauríem de donar més importància
a les dues destreses orals: escoltar i parlar. L’escriptura és la representació gràfica del llenguatge
oral. Hi ha teòrics que diuen que no convé veure escrita una llengua que volem aprendre fins que
no la coneguem abans oralment (escoltant les paraules i pronunciant-les prèviament), perquè, en
cas contrari, ens podem fer una imatge mental falsa de les paraules que veurem escrites,
relacionant-les amb les normes ortogràfiques de la nostra llengua materna, i produirem errors que
potser no serà fàcil corregir desprès.

S’ha comentat moltes vegades que molts d’estudiants, desprès d’haver estudiat durant anys
sencers anglès, i escriure’l bé, han tengut moltes dificultats a l’hora de parlar-lo amb persones
angleses, no han reconegut, al escoltar-les, moltes de les paraules que prèviament ja coneixien, i
la comunicació no s’ha produït. Ells pensaven que tenien un bon nivell d’anglès i desprès han
sentit que el seu nivell era més bé baix, insuficient. Crec que devem donar més importància a la
comunicació oral de la llengua que ensenyem, així veurem clarament que ells l’aprenen, que es
poden comunicar amb ella. En aquest sentit ens pot ajudar molt el treball cooperatiu a la classe,
fer feina en equip. Treballant en grups uns aprenen dels altres i els nivells de coneixement
idiomàtic tendeixen a equilibrar-se.
 A més a més les noves tecnologies ens poden ajudar, perquè hi ha molt de recursos a Internet
que podem ensenyar a utilitzar als nostres alumnes a consultar pel seu compte (vídeos a
YouTube sobre temes diversos, pàgines amb jocs de gramàtica per aprendre llengües…). També
els podem explicar com poden fer arxius PowerPoint, com a esquemes, per facilitar el seu estudi.

És clar que també s’ha d’aprendre bé el nivell escrit de la llengua. S’ha de dominar el castellà
escrit, el català escrit (ambdós sense faltes d’ortografia), i el nivell escrit de la primera llengua
estrangera que expliquem (anglès, possiblement), però trob que una bona metodologia es basaria
en tenir en compte la motivació de l’alumnat com a eina principal. Si volem que l’estudiant es
diverteixi, gaudeixi, hem de cercar activitats amenes per ell, si no divertides al menys que no
siguin monòtones i avorrides. Deixar, que per exemple, ens conti tot això que ell ens vulgui
explicar amb redaccions de tema lliure, diversos exercicis i pràctiques de creació literària…
Potser hi ha estudiants gòtics als que agradaria escriure petites històries que parlin de bruixes,
dimonis, zombis o vampirs, o esportistes que ens vulguin informar dels seus petits records
personals…
En qualsevol cas, trob que cercant el plaer, la possibilitat del joc, potenciant l’aspecte lúdic de
l’aprenentatge, obtindrem millors resultats que si els estudiants associen la nostra assignatura
amb una estona obligatòria i avorrida, estricta, seriosa… Si es perd la motivació l’experiència és
negativa, i l’aprenent aprofitarà la possibilitat d’aprendre només quan les sensacions al respecte
siguin positives. Apart, recordem millor això que hem après gaudint. El subconscient tendeix a
fer-nos oblidar tot això que no ens agrada. La curiositat inicial és una altre element que com
educadors no podem menysprear. Seria interessant aprofitat l’enorme quantitat de material que hi
ha a Internet, per exemple. Per a la classe d’anglès podem cercar curtmetratges a YouTube en
versió original, i si es poden agafar subtítols, amb subtítols amb anglès. Com si fóssim
novel·listes que volen entretenir els lectors hem de procurar que tot sigui interessant o, fins i tot,
divertit. Hem de captar la seva atenció, “seduir-los”. Un recurs també interessant són les sortides,
les visites culturals.

Quant a les lectures, si s’han de llegir llibres per a fer comentaris, estaria bé que les novel.les
escollides siguin interessants, però també que hi hagi diferents possibilitats, així els alumnes
podran triar els temes que més els agradin.
 L’educació va canviar a l’època moderna. Si abans el centre d’importància era l’educador, la
democratització va suposar que el centre del procés educatiu passés a ser l’alumne. L’estudiant
va començar a tenir veu, a poder opinar… Al segle XX les pedagogies antiautoritàries i
racionalistes van arribar a postures potser massa radicals al respecte, fins al punt en que tot el
poder arribava a tenir-lo l’alumnat, el qual podia decidir-ho quasi tot respecte a la seva educació.
Sense arribar a tant, simplement hem de ser conscients de que hem de procurar que l’alumne
estigui motivat per aprendre. Podem emprar materials divertits, interessants, curiosos.

Seria ideal que l’aprenent estigui interessat amb allò que aprèn, fins al punt de continuar
educant-se pel seu compte, a ca seva, llegint llibres, còmics, escoltant la ràdio, veient la televisió
o cercant materials a Internet amb la llengua que li ensenyem.