Síntesi Teològica. El Misteri Del Mal

SÍNTESI TEOLÒGICA
El misteri del mal
Barcelona, 2019
El misteri del mal Pàg. 1
ÍNDEX
ÍNDEX ................................................................................................................................. 1
INTRODUCCIÓ .................................................................................................................. 3
1. EL MAL EN L’ACTUALITAT ..................................................................................... 5
1.1. DIFICULTATS D’EXPLICACIÓ EN EL CONTEXT POSTMODERN A L’OCCIDENT ............ 5
1.2. DIVERSES INTERPRETACIONS SOBRE L’ORIGEN DEL MAL ........................................ 6
1.3. UN DÉU OMNIPOTENT I BO I L’EXISTÈNCIA DEL MAL .............................................. 7
1.3.1. Diferents formes de mal........................................................................... 7
1.3.2. Plantejament del problema...................................................................... 8
2. EL MAL EN ELS RELATS DE LA CREACIÓ I DE JOB ......................................... 10
2.1. LA CREACIÓ ......................................................................................................... 10
2.1.1. Característiques de la creació i del Déu creador ................................ 11
2.1.2. El mal en el relat del Gènesi. El pecat original. ................................... 12
2.1.3. La condició humana i els efectes del pecat original ............................. 14
2.2. EL MAL EN EL RELAT DE JOB ................................................................................. 16
3. LA PRESÈNCIA DEL MAL EN JESUCRIST ............................................................ 17
3.1. JESÚS S’ENCARNÀ PER A SALVAR L’HOME I RECONCILIAR-SE ............................... 18
3.2. LA MORT DE JESÚS................................................................................................ 19
3.3. EL MAL I L’AMOR EN JESÚS................................................................................... 21
3.4. LA VICTÒRIA SOBRE EL MAL. LA RESURRECCIÓ DEL FILL DE DÉU. ....................... 22
3.4.1. Objecció sobre els efectes de la victòria sobre el mal .......................... 22
3.4.2. La resurrecció, un esdeveniment que sorprèn ....................................... 22
a) Jesús preanuncia la seva resurrecció .............................................. 23
b) Resurreccions fetes en vida de Jesús i sentències de Jesús

com autor de la vida ............................................................ ...........23
c) La sorpresa dels apòstols davant la resurrecció .............................. 23
3.4.3. La resurrecció de Jesús ......................................................................... 24
3.4.4. El cos del ressuscitat ............................................................................. 26
3.4.5. L’esperança cristiana ............................................................................ 26
a) Fonament de l’esperança ................................................................ 27
b) Fi dels homes i dels temps .............................................................. 28
4. POSSIBILITAT D’ACCÉS DE L’HOME AL DÉU QUE SALVA ............................ 32
4.1. CAPACITAT DE CONÈIXER DÉU ............................................................................. 32
4.2. LA FE .................................................................................................................... 34
4.3. EL DÉU DE LA FE CRISTIANA. U I TRI .................................................................... 36
5. LA SALVACIÓ AVUI MITJANÇANT L’ESGLÉSIA .............................................. 38
5.1. ORIGEN DE L’ESGLÉSIA ........................................................................................ 38
5.2. FONT DE LA DOCTRINA ......................................................................................... 40
5.3. LA REDEMPCIÓ AVUI ............................................................................................. 41
5.4. TEOLOGIA DE L’ESGLÉSIA .................................................................................... 42
5.5. L’HOME DESPRÉS DE LA RESURRECCIÓ DE JESÚS .................................................. 43
5.6. SAGRAMENTS ....................................................................................................... 45
5.7. MARIA .................................................................................................................. 46
CONCLUSIÓ..................................................................................................................... 48
BIBLIOGRAFIA ............................................................................................................... 49
INTRODUCCIÓ
L’existència del mal és un misteri. No existeix una resposta, una explicació que ens
deixi cent per cent tranquils. No hi ha una fórmula matemàtica que ens faci arribar a un
enteniment global. El mal és allò que la raó veritablement no pot donar resposta. Per això,
la reflexió sobre el mal és modesta i mai ens traurà del tot la set.
La fe en Jesucrist és capaç d’oferir una llum nova, superior als càlculs de la raó, perquè
veu més enllà, perquè comprèn l’actuació de Déu, que és fidel a la seva aliança i a les
seves promeses. Per tant, la fe no resoldrà el problema del mal en el món actual, però sí
que donarà una esperança molt raonable respecte la victòria sobre el mal, que tant anhela la
naturalesa humana.
El problema del mal és un tema que no presenta gaires dificultats per a sintetitzar els
cinc tractats de teologia. Això és així perquè la finalitat de tota la història de la salvació, de
la vinguda del Fill de Déu amb tot el que comporta, és la divinització de l’home, la plena
felicitat, en definitiva, la victòria sobre el mal d’aquest món i la vida plena.
El mal, precisament, és allò contrari a la vida que ens vol donar Déu. No obstant, en
aquest món estan lligats. Amor i sofriment formen part de les dues cares d’una mateixa
moneda. D’una manera misteriosa, Déu se serveix del mal per a portar-nos cap a Ell.
La síntesi, doncs, comença presentant el mal en les seves diverses formes, algunes de
les explicacions sobre el mal que s’han donat, i algunes de les dificultats per a entendre el
mal. Aquest primer apartat és la de base de la síntesi per a presentar el missatge cristià
respecte el mal. En ell, s’han anat lligant algunes de les tesis dels tractats de Teologia
Fonamental i de Misteri de Déu.
A continuació, s’ha començat l’explicació cristiana del mal a partir dels relats de la
creació en el llibre del Gènesi i de Job. Aquests dos relats de la Bíblia parlen obertament
del mal i són fonamentals per a la comprensió cristiana del mal. Així, s’ha pogut tractar
una part del tractat d’Antropologia i, també, s’ha tractat la teologia de l’Antic Testament
respecte el mal, el pecat i la creació que abasten tesis de diferents tractats.
En el següent capítol, s’explica la vida i les obres de Jesús, el Fill de Déu. Com es
veurà, Ell respon al mal d’aquest món. Primer de tot, el capítol explica com dóna aquesta
resposta -que busca la plenitud de vida de tots els homes- i com és possible. També, es
parlarà sobre el misteri de la seva vida, mort i resurrecció que dóna a l’home una gran
esperança: saber, en certa manera, que el mal serà vençut. Per tant, en aquest capítol es
tracten fonamentalment tesis del tractat de Cristologia i també d’Antropologia.
Com veurem, la veracitat de la proposta cristiana no és demostrable empíricament, no és

evident, tot i que té una bona base històrica i testimonial en l’Església al llarg dels segles.
Tot i així, creure en Jesucrist és raonable, per tant, creure en la victòria del mal que Ell
proposa, també és raonable. Però, què cal per a creure? Com pot l’home accedir a aquesta
victòria sobre el mal avui? Com és aquest Déu que salva l’home? Això és del que tracten
els últims dos capítols, que abasten des d’allò més fonamental, la capacitat de l’home per a
conèixer Déu, fins al misteri de l’Església. En aquets capítols es tracten tesis
d’Eclesiologia, de Sagraments, d’Antropologia, de Teologia fonamental i de Misteri de
Déu. Aquestes estan fàcilment unides ja que totes elles tenen a veure amb la victòria sobre
el mal: com serà o com s’obté avui o com ens arriba aquesta doctrina per exemple.
Tot i que cada capítol està centrat –majoritàriament- en tesis d’un o dos tractats de
teologia, en cadascun d’ells, també es troben traces de gairebé tots els altres. Això ocorre
perquè aquets no són independents, es refereixen a un mateix Déu, un mateix
esdeveniment, una mateixa història: la història d’amor de Déu i l’home. Per tant, quan es
parla d’un tractat aquest és –ineludiblement- envoltat dels altres. No obstant, cadascun
d’ells és necessari per a veure com és possible que avui l’home es pugui salvar, cadascun
d’ells aporta una peça clau dins de tota la globalitat de la salvació de l’home i de la vida
amb Déu.
Com s’anirà veient al llarg de la síntesi, d’una manera totalment parcial, però no incerta,
tot allò que té a veure amb el cristianisme no deixa de ser –directe o indirectament- una
resposta al misteri del mal. Tal i com diu el Catecisme, «no hi ha ni una sola ratlla del
missatge cristià que no sigui, en part, una resposta a la qüestió del mal» (CEC 391). Per
això, en algun apartat no es parlarà tant del mal en sí, sinó d’algun aspecte de la fe
cristiana, fonamental per a poder copsar el missatge sobre el mal que aquesta proposa.
1. EL MAL EN L’ACTUALITAT
1.1. DIFICULTATS D’EXPLICACIÓ EN EL CONTEXT POSTMODERN A L’OCCIDENT

El problema del mal ha preocupat a les religions de l’Àsia, a les filosofies antiga i
moderna i al cristianisme en particular. L’existència del mal suposa una forta objecció a
l’existència, totalitat i omnipotència de Déu, que ha preocupat a tots els homes de tots els
temps1.
Avui se segueixen buscant respostes –perquè és el mal sempre interpel·la l’home- però
s’ha perdut l’esperança de trobar una resposta certa. A aquesta situació s’ha arribat poc a
poc. Fonamentalment, el problema és que la realitat més profunda de l’home i la realitat
futura que li espera no es pot demostrar empíricament, per tant, per al pensament actual no
es pot conèixer la veritat. Per això, l’home pensa que és millor no preguntar-se res i gaudir
mentre es pugui. Això ha portat l’home a ser de fons i a la pràctica agnòstics, relativistes i
a posar-se en el centre de l’existència, a un antropocentrisme immanentista. Tant, que la
recerca filosòfica s’ha perdut en les sorres movedisses d'un escepticisme general.
Recentment han adquirit cert relleu diverses doctrines que tendeixen a infravalorar fins i
tot les veritats que l'home estava segur d'haver aconseguit. La legítima pluralitat de
posicions ha donat pas a un pluralisme indiferenciat, basat en el convenciment que totes les
posicions són igualment vàlides. Aquest és un dels símptomes més difosos de la
desconfiança en la veritat que és possible trobar en el context actual.
Des d’aquesta perspectiva tot es redueix a opinió. En conseqüència, han sorgit en l'home
contemporani, i no només entre alguns filòsofs, actituds de difusa desconfiança respecte
dels grans recursos cognoscitius de l'ésser humà. Amb falsa modèstia, es conformen amb
veritats parcials i provisionals, sense intentar fer preguntes radicals sobre el sentit i el
fonament últim de la vida humana, personal i social. Ha decaigut, en definitiva, l'esperança
de poder rebre de la filosofia respostes definitives a tals preguntes. Per tot això, el mal és
una gran contradicció amb el plantejament de vida actual, no es pot explicar i per això
l’home no el mira. Però clar, ineludiblement acaba tard o d’hora arribant a totes les
persones2.
1
J. M. ROVIRA BELLOSO, El Misteri de Déu, Barcelona: Herder 1994, 291.
2
JOAN PAU II, Fides et Ratio, 5.
Aquest pensament acaba portant a una manera de viure egoista, vides fetes de vincles
líquids, molt efímers, condicionats a l’imperi del plaer, del consum i de l’utilitarisme. Això
té dues conseqüències fonamentals en l’home: el defugiment de les preguntes més
fonamentals de la vida i l’eclipsi de Déu. L’home s’ha posat al centre, tot gira al voltant de
cada individu per a cada individu. En conseqüència, l’home fuig, costi el que costi, del
dolor i patiment.
La causa d’aquesta fugida és que el dolor és contrari al benestar individual, avui regna
la cerca exagerada del plaer. Per a aconseguir aquesta fugida de les preguntes més
fonamentals i callar aquestes preguntes naturals en l’home, cal fer soroll: consumir i gaudir
el moment sense preocupar-se per la realitat futura. Aquest soroll és necessari ja que
l’home de manera innata anhela la felicitat, la infinitud, i la consciència humana ho
reclama constantment. Per callar aquestes preguntes cal estar distret, fer callar la
consciència. En un món així tot mal fa molt més mal, ja que el mal és el contrari absolut
d’allò que es busca, està totalment en oposició.
En aquest pla, la fe cristiana, que ajuda a donar esperança i llum enfront l’obscuritat del
mal, queda fora de l’equació, la fe és qüestionada. Però no només la fe sinó, com hem vist,
també la veritat3.
Amb tot això, l’explicació cristiana envers el mal es veu molt obstaculitzada per la
dificultat d’entendre o assumir avui la noció de revelació: que pugui haver un Déu que
realment doni sentit o ajudi a entendre el mal i la vida en el món no entra en el
plantejament vital d’avui. La societat no creu en la revelació, ni tan sols se la planteja
seriosament.
1.2. DIVERSES INTERPRETACIONS SOBRE L’ORIGEN DEL MAL

Actualment, ningú sap a ciència certa res sobre l’origen del mal. Al llarg de la història
de l’home s’han donat diverses possibles explicacions. La primera consisteix en el
contrasentit absolut del món, un món fruit de l'atzar, en el qual no hi ha lloc per a Déu. No
hi ha res que buscar, ja que és normal que sigui així. Una segona explicació consisteix a dir
que el món és el lloc d'un gegantesc combat entre una potència del bé i una altra potència,
equivalent, del mal. És el dualisme de certes religions antigues, ressuscitat a vegades per
3
Íbid., 5.
alguna secta moderna. Avui però la qüestió es radicalitza: es dirà que el mal ve del mateix
Déu, el gran acusat per la consciència moderna davant el problema del mal. Déu es troba
en situació d'haver de justificar-se, sobretot després d'Auschwitz. També, es diu que el mal
ve perquè el món creat està inacabat, està en procés de creixement i, per tant, no pot haver
aconseguit d'entrada la seva perfecció. Ha de superar els defectes de construcció i els
camins de l'evolució. En definitiva, pensen que el mal es deu al fet que el món és finit. Un
altre interpretació pensa que el veritable responsable del mal és l'home4.
1.3. UN DÉU OMNIPOTENT I BO I L’EXISTÈNCIA DEL MAL

No existeix avui una objecció més forta contra la idea d’un Déu just i bo. Per moltes
explicacions que es vulguin donar no hi ha consol ferm, objectiu, demostrable, per
exemple, per a una noia que va perdre els pares quan tenia dos anys o per a un nen
abandonat per segona i tercera vegada. El mal no necessita cap demostració, és evident, el
patiment és evident. Com s’afronta aquesta evidència sense un altre evidència que ho
expliqui?
Diferents formes de mal

Existeix un mal innocent. És aquell mal inscrit en la naturalesa de les coses
independentment de la responsabilitat humana. Precisament són aquets els mals que més
escandalitzen ja que ningun home és responsable. Són aquets mals els que més qüestionen
Déu. La terra mateixa, per exemple, no sembla preocupar-se massa o no sembla feta
totalment pensada per a l’home: erupcions volcàniques, terratrèmols, etc. Els efectes
d’aquets són molt durs, han mort milions de persones humanes.
A part de les catàstrofes naturals, la mort és ineludible per a tota persona. Tots desitgem
viure plenament i per sempre i sabem que hem de morir. Heidegger ha definit l’home com
un ésser per a la mort.
També existeix un mal responsable i culpable que planteja immediatament la pregunta

de per què l’home és amb tanta freqüència autor del mal. L’home no soluciona el mal, més
aviat, moltes vegades el fa créixer: abusos, guerres, odi, etc. Aquets crims de l’home ens
fan també cridar envers Déu.
4
B. SESBOÜÉ, Creer, 233.
Existeix també un mal mixt. El poder de l’home sobre les lleis de la naturalesa ha
crescut molt i ha humanitzat la natura, sobretot en els països desenvolupats. L’home ha
transformat la naturalesa per a bé i també per a mal. Els ecologistes recorden que la
naturalesa està sotmesa a la llibertat de l’home i que molts mals provenen de l’home. Per
exemple, si un dia falta aigua o aire serà culpa de l’home. O també, quan l’home segueix
construint a llocs sotmesos a moviments sísmics periòdics o a riscs d’inundacions, això és
culpa de l’home. També, moltes vegades, l’home usa transport personal abans del
col·lectiu i provoca més contaminació. En definitiva, moltes decisions humanes descuiden
el món. Passa el mateix en l’ordre de la vida social, per exemple la soledat, si les àvies
estan soles a les residències i pateixen aquest dolor, és culpa de la llibertat humana5.
Plantejament del problema

Si Déu existeix com pot permetre el mal? Aquesta és la gran pregunta. Si Déu existeix i
és totpoderós i bo, el mal com entra en la seva història? O bé pot impedir-ho i no vol,
llavors seria un Déu dolent, o bé vol impedir-ho i no pot, llavors no és Déu. Si Déu existeix
ha de ser bo i totpoderós.
El cas d’Auschwitz ha portat a un profunda reflexió. Encara més pels jueus que -segons
l’ensenyança bíblica- ells són el poble elegit per Déu, el poble de l’Aliança, amb tota la
implicació amorosa que comporta. Sent així, s’afegeix aquell qui permet el patiment no és
només un Déu bo i totpoderós, sinó també amorós envers el qui pateix. Qui pateix és
precisament el poble que Déu estima preferencialment. Com poden seguir creient els jueus
en un Déu bo quan aquest Déu sembla particularment permissiu amb el mal contra el seu
poble? Això és un escàndol.
Hans Jonas, filòsof jueu alemany que va exiliar-se al 1933 i la mare del qual va morir a
Auschwitz, va dir en una conferència: «Que ha afegit Auschwitz a allò que sempre hem
sabut de l’horrible quantitat de maldats que els homes són capaços de fer uns contra
d’altres?» Aquesta qüestió es precisa qüestionant Déu, com és possible que Déu ho
permeti? «I Déu va deixar fer. Qui és aquest Déu que va romandre mut?» Per a respondre
explica que Déu, per a que el món pogués existir per si mateix, va renunciar en certa
manera al seu propi ésser «l’infinit degué contreure’s en si mateix deixant que sorgís fora
d’ell el buit, el no-res, i va poder crear el món. Sense la seva retracció en si mateix, res no
5
B. SESBOÜÉ, Creer, 205-209.
podria existir fora de Déu». Al fer això des del moment de la creació Déu es converteix en
un Déu sofrent perquè sofrirà per part de l’home i serà defraudat per ell. També, serà un
Déu preocupat, simplement perquè ha confiat el món a agents distints d’ell, a agents
lliures. En definitiva, és un «Déu en perill», però llavors no és un Déu totpoderós. Per a
que la bondat de Déu sigui compatible amb l’existència del mal, es necessari que no sigui
totpoderós. Més exactament és necessari que Déu hagi renunciat al poder «en el simple fet
d’admetre la llibertat humana resideix una renúncia al poder»6.
Llavors tornem al problema del principi, si Déu no és totpoderós, llavors no és Déu. La

reflexió de Jonas s’apropa a una intuïció cristiana. Déu és el Totpoderós que ha renunciat a
la seva omnipotència per a permetre a l’home una existència veritablement lliure. L’acte de
la creació és una espècie d’autolimitació de Déu. A aquest preu, el seu silenci i la seva
permissivitat poden començar a rebre un principi d’explicació, però a aquest preu el
patiment de l’home es fa misteriosament patiment per a Déu.
Per altre banda, com ja s’ha explicat, l’home troba que el problema del mal no és
simplement quelcom extern. L’home també té l’experiència de descobrir el mal en el seu
interior. Hi ha una zona dins l’home que el porta a fer el mal, una part nostre que cedeix
enfront els impulsos del mal. Aquest és el drama humà, l’home es descobreix dividit,
enfrontat a si mateix en el més profund de la seva consciència. L’home té el sentit d’allò
que està bé, d’allò que és bo i just, i no és capaç de seguir-ho sempre. Sant Pau ho
expressa molt bé «No entenc el que em passa, no faig el que vull; i allò que detesto, és
precisament el que faig [...] Vull fer el bé i no puc. No faig el bé que vull, sinó el mal que
no vull» (Rom 7,15.18-19). Per què estem fets així? Sant Agustí també ho explica a les
Confessions, hi ha quelcom dins que ens porta a fer el mal, ho explica amb l’exemple dels
nens que roben unes peres. No ho fan per fam, no ho fan per a menjar-se-les, sinó
simplement per a tirar-les als porcs. Al darrera d’aquest acte no hi ha cap plaer sensible,
cap bé menor. Tots tenim aspectes de la nostra vida dels quals no ens sentim orgullosos,
que pesen a la nostra consciència. Per què som dolents? Hi ha alguna resposta a aquesta
pregunta?
6
2. EL MAL EN ELS RELATS DE LA CREACIÓ I DE JOB
La Bíblia, que tracta de Déu i dels homes, s’ha plantejat el problema del mal ja que el
mal és un problema de fons de l’home. Això es veu reflectit, per exemple, en els salms que
clamen al cel enfront el patiment humà.
Amb tot això, el mal en la Bíblia es dóna sobretot en el poble elegit per Déu. Déu,
totpoderós, bo, que estima, que elegeix singularment al poble d’Israel no el deslliura del
mal en totes les seves formes. Israel coneix el mal en l’esclavitud, al desert i en l’exili entre
d’altres moments. Com Déu pot permetre el mal al seu poble?
A continuació veurem el mal en el context dels relats de la creació del Gènesi i del
llibre de Job, que són elementals per a comprendre el mal en clau cristiana.
2.1. LA CREACIÓ
Per a explicar la creació es pot arribar des de diferents punts de vista. La ciència busca
donar una explicació sobre com es va fer la creació, en canvi, la teologia busca més aviat la
finalitat de la creació. Des d’aquesta perspectiva ens parla la Bíblia i ho fa mitjançant
relats.
Dins de la qüestió de la creació també es troba el problema del mal. L’explicació del
qual depèn en gran mesura de la concepció que es tingui sobre la creació. La creació és la
base sobre la qual es fonamenta tota explicació sobre el mal. Si a la base tenim un déu
llunyà i despreocupat de la creació, l’explicació del mal serà molt diferent que la que
podem trobar a la base d’un Déu bo, personal, proper i que estima allò que ha creat.
Des de la perspectiva cristiana, d’entrada cal dir que tot està lligat, existeix una
solidaritat entre l’origen i el fi, la línia que els uneix estableix un sentit que marca la
direcció. L’origen està posat en funció de la finalitat i d’aquesta manera la finalitat ja és
present en l’origen. Per això, Déu, en l’origen pensa en la plenitud a la qual vol portar
l’home.
La Bíblia, doncs, s’acosta a la creació, a l’inici del món, donant una explicació de per
què aquest món és com és. El problema és que el saber humà no pot arribar directament a
l’origen, per això la Bíblia ho ha d’explicar mitjançant relats. El llibre del Gènesi és la
referència capital per a la teologia de la creació. Aquesta teologia la reprendran els profetes
i els salms ja que forma part del nucli de la fe d’Israel.
Per a entendre’ls cal saber que els relats de la creació i del pecat original són plens
d’imatges, són relats mítics. Aquets relats són sempre més profunds que totes les
racionalitzacions que es puguin treure a partir d’ells, per això, tot l’anàlisi de la creació i
del misteriós pecat original no esgotarà mai la inesgotable significació de cadascun dels
relats. El que es vol explicar és un gran misteri, mai no es podrà precisar amb paraules
humanes, per això els relats encaixen en aquesta explicació, són un bon instrument per a
fer-la perquè apunten a quelcom més gran, que els supera.
Característiques de la creació i del Déu creador

En aquest punt s’expliquen sistemàticament les característiques que s’extreuen de la
Bíblia del món creat en relació amb Déu per tal de poder entendre que no es pot donar cap
explicació sobre el mal contradictòria a alguna de les característiques següents.
Primer de tot, els relats de la creació mostren un Déu personal, que lliurement decideix
crear, sense que res ni ningú l’obligui. És un Déu anterior a l’univers creat perquè Ell és
etern i independent al món. També els relats fan veure que Déu no té cap necessitat de
crear.
Un altre element és que la creació prové de Déu però el punt de partida no és res
exterior a Déu que existís abans, fora de Déu no hi havia res. Prové de Déu ja que del no-
res no pot sorgir res. Per tant, tota criatura prové de Déu. D’aquesta manera, Déu, essent
tot, accepta deixar de ser absolutament tot. Déu es retira per a deixar un altre possibilitat
d’existir. Per tant, tota la creació ve de Déu, no hi ha cap altre font ni bona ni dolenta. Per
això, el món en els seus orígens no té res de dolent, ja que tot prové del Déu bo.
Un altre punt i conseqüent de l’anterior és que Déu no marxa i es desentén d’allò creat.
La creació és una acció constant en el temps, Déu sosté constantment la creació, si deixés
de fer-ho tot tornaria al no-res com diu el salm 104.
El culmen de la creació és l’home. Déu el crea a la seva imatge i semblança. Això és

així perquè Déu creà l’home pensant ja en l’encarnació del seu Fill, per això existeix una
gran afinitat entre Déu i l’home, ja que la manera de ser de l’home és la manera en què
Déu s’ha encarnat al món. Que l’home sigui fet a imatge divina implica que li ha transmès
certs atributs divins com la intel·ligència, la llibertat o la capacitat d’estimar. També som
similars a Déu en la carn, en la manera de ser home i dona. Tant que la relació d’amor
mutu entre home i dona és imatge de l’amor de Déu. Per tant, el mal en l’home només pot
entrar fruit de la seva llibertat.
Conseqüentment, la creació sencera està feta per a l’home que és invitat a dominar-la i
continuar-la de tal manera que l’home exerceixi en ella la seva llibertat i arribi a la seva
plenitud. L’home no és propietari de la terra, té dret a usar-la però no d’abusar d’ella
perquè no és seva.
La concepció cristiana de la creació és, doncs, el primer temps d’una historia que ha de
conduir l’home a la seva plenitud, a la veritable felicitat, a la salvació. És el primer do, que
condiciona tots els altres, en ella es desplega la llibertat humana i en ella l’home pren les
decisions que el faran més lliure o més esclau.
El mal en el relat del Gènesi. El pecat original.

El relat del pecat dels orígens està col·locat a l’inici de la Bíblia, però és fruit d’una
interpretació posterior. El seu objectiu és explicar l’origen i la radicalitat de la situació
globalment pecadora de la humanitat. En ell s’explica aquesta situació original de cada
home que la fe cristiana anomena pecat original.
Primer de tot, cal fugir de la confusió, que el relat evoca espontàniament, de què el
pecat d’Adam és una maledicció per a tots i que tothom és arbitràriament inclòs en aquest
pecat inicial amb el qual no ha tingut res a veure. Això seria escandalós i injust.
El pecat original esdevé després de la creació. Per a situar-lo i entendre com apareix, cal
contextualitzar-lo dins dels relats de la creació que mostren que el mal no prové
directament de la creació.
El relat del Gènesi distingeix formalment dos orígens en el món. El primer és

absolutament bo, és l’activitat d’un Déu bo que ha creat un món paradisíac. És interessant
remarcar que aquest bé original és primer que el pecat original. El segon origen comença
en un paradís bo però més endavant apareix el mal i l’home cau. Adam, enganyat per un
geni del mal simbolitzat en la serp se salta la prohibició establerta per Déu. És notable que
una forma misteriosa de mal ja fos allà, prèviament a la decisió d’Adam. Per tant, l’home
no és l’inventor absolut del mal sinó que ha deixat en certa manera que aquest envaeixi la
humanitat. Per tant, el mal no prové de Déu ja que no hi és en la creació inicialment, però
és anterior o coexistent amb l’home. Amb això veiem que Déu no és la causa del mal, sinó
que el mal en l’home és un acte de la seva llibertat motivat per un mal que coexisteix
encarnat per un altre criatura.
Els pares de l’Església ho interpreten dient que en certa manera cada home és Adam per
a si mateix. Volen remarcar que tots els homes haguessin fet el mateix. Cada home que
comença de nou a pecar comença, en certa manera, de manera absoluta. Això no ho explica
tot ja que l’abans del pecat d’Adam no és igual a l’abans de l’home després d’Adam.
Adam no ratifica un pecat humà ja existent, en canvi l’home després d’Adam sí que el
ratifica. Un altre interpretació considera que en el pecat d’Adam està simbolitzat el pecat
de tota la humanitat solidària, en tant que és radicalment responsable de la situació present.
Sota aquesta doble llum es pot dir que el pecat d’Adam és expressió plàstica i simbòlica
d’un esdeveniment misteriós de llibertat pel qual la humanitat refusa el do de Déu i
s’enfronta a ell. El pecat original és, llavors, figura del drama humà en general i
representació simbòlica de l’esdeveniment originari que va ser el punt de partida.
El pecat del món és, doncs, un pecat induït. La figura d’Adam permet remuntar-nos al
pecat inductor, però aquest pecat és inductor pel fet que tots els homes el ratifiquen. El
pecat s’ha transmès pel fet de què tots varen pecar (Rm 5,12). No es pot aïllar l’estat rebut
de l’acte de pecat lliurement contret.
El pecat original és un pecat de desobediència a un manament molt clar de Déu, però la

motivació, la dimensió interior és molt més greu. En el rerefons del pecat original l’home
desitja fer-se com Déu pels seus propis mitjans. Resulta ben curiós, ja que la voluntat
inicial i de sempre de Déu, el projecte de Déu per a l’home és precisament aquest:
divinitzar-lo, per això el crea a la seva imatge i semblança. No obstant, l’home refusa el do
de Déu per a voler conquerir-lo ell sol, amb les seves forces. Aquest és el gran pecat. La
mateixa vocació volguda per Déu per a l’home – divinitzar-lo- és la temptació.
Aquesta desobediència es recolza també en una idea falsa de Déu considerant-lo com un
rival. Déu és considerat com el que prohibeix, un Déu que cal desfer-se d’ell per a
recuperar la plena llibertat. El Concili Vaticà II ho interpreta així «creat per Déu en la
justícia, l’home, no obstant, per instigació del dimoni, en el propi exordi de la història, va
abusar de la seva llibertat, aixecant-se contra Déu i pretenent aconseguir la seva pròpia fi al
marge de Déu» (GS 13). Aquesta actitud ha estat definida de diferents maneres: negar-se a
donar glòria a Déu i reconèixer-lo (Sant Pau), orgull absolut i egoisme (Agustí),
incredulitat i desconfiança7.
No obstant, la qüestió de fons del relat és veure realment d’on surt aquest mal. Qui és el
temptador? Com d’una creació del tot bona divina apareix el mal en el món. El relat
explica que l’home assumeix amb la seva llibertat pecar però la serp és un mal anterior al
d’Adam, existeix abans del pecat d’Adam. D’on surt el mal?
El magisteri de l’Església, fonamentat en la Sagrada Escriptura i en la Tradició, explica

que Déu al crear el món va crear als àngels, éssers purament espirituals. Aquests varen ser
creats bons, com Adam. Així com la de l’home, la llibertat dels àngels va ser posada a
prova però aquesta, a diferència de la llibertat humana, no es va desplegar al llarg del
temps, la seva resposta és immediata i permanent. Són tots aquells àngels que van negar
Déu els qui esdevenen el dimoni, són àngels caiguts. La significació principal d’aquest
relat, doncs, és que no hi ha un principi etern del mal, antagonista de Déu, sinó que el mal
és fruit de la llibertat de criatures creades per Déu (CEC 391-392).
La condició humana i els efectes del pecat original

L’experiència mostra que la naturalesa humana terrenal està lligada a la mort. Poques
coses són tant evidents com la mort. L’home està fet per a la vida i la mort és el final de la
vida, és el mal més gran filosòficament, deixar d’existir. És el fracàs final i dolorós de tota
existència.
També trobem en la condició humana la divisió entre els homes: en el treball, la

política, les ideologies, l’economia, etc. Aquesta divisió es produeix a tots els nivells de la
societat humana: local, nacional i internacional. Encara més, l’home troba aquesta mateixa
divisió dins de cada un d’ells al estar separats de la felicitat absoluta que desitja.
D’aquesta última situació veiem que l’home és alhora víctima i culpable. Víctima
perquè entra en un món ja marcat per aquest mal precedent, i culpable perquè es fa
còmplice ràpidament d’aquest mal. Ningú inventa el mal, ningú l’inicia però tots els homes
el reprenen. Aquest fenomen és original perquè es dóna en el mateix lloc on entra la
llibertat humana i, per això, l’home té certa responsabilitat de la situació. En la mateixa
7
educació es veu el mal impregnat: cada generació transmet a l’altre el mal. Per tant, el mal
és transmès en gran mesura i, també, és tradició. No és només obra de cadascú.
Aquest mal es transmet amb facilitat perquè, a més, l’experiència humana mostra que el
pecat és contagiós, els mals exemples se segueixen ràpidament i, per aquesta mateixa raó,
un mai peca per si mateix: un pecat sempre té conseqüències per a la resta de la humanitat.
La tradició cristiana es refereix a aquesta situació global de la humanitat amb

l’expressió pecat original. És la interpretació, a la llum de la revelació, de la condició
globalment pecadora de la humanitat, on cada home es considera alhora víctima i culpable
indissociablement.
El Concili Vaticà II explica que «allò que la revelació divina ens diu coincideix amb
l’experiència» (GS 13). Doncs bé, allò que l’experiència humana troba com un mal dels
homes la revelació ho anomena pecat. Amb això es vol dir que en la condició humana hi ha
quelcom que s’oposa a Déu i al seu designi per a l’home. És una manera de dir que el món,
tal i com Déu el volgué i el va crear era diferent de l’estat actual.
Per tot això veiem que tot nen que neix comença a patir passivament el seu contagi i
quant més creix més ho ratifica. Tot home neix sota aquesta espècie de malefici que no es
pot destruir. Aquest estat és descrit per sant Pau «tots estan sota el domini del pecat, tant
els jueus com els altres pobles. Ho diu l'Escriptura: No hi ha cap just, ni un de sol [...] tots
havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu» (Rm 3, 9-10.23). L’home, si és honrat, se
sent part d’aquesta experiència del mal i del pecat. El sagrament del Baptisme però esborra
totalment la corrupció de la naturalesa humana, tot i que resta la concupiscència, la
inclinació cap al mal.
Per què es troba l’home en aquesta contradicció? Voler fer el bé, desitjar el bé però fer
el mal? L’esperit de l’home necessita arribar a l’origen de les qüestions, en aquest cas de la
situació pecadora de l’home, això és el que fa la Bíblia.8
Les principals conseqüències del pecat original són les mateixes amb les que es troba
avui l’home. Són una sèrie de divisions, entre l’home i Déu, entre l’home i la dona, en
definitiva entre l’home i la naturalesa. Simbòlicament l’home és expulsat del paradís, d’un
8
món plenament harmònic, per a viure fora, en un món que haurà de domesticar amb esforç.
Aquesta afirmació és molt fosca, com tot allò que concerneix el pecat però remeten a una
experiència humana. El pecat és font de desintegració, destrueix allò que toca i tot allò que
envolta, és a dir, a la persona que el comet, a totes les persones properes a aquesta i en
últim terme a la societat.
2.2. EL MAL EN EL RELAT DE JOB

El relat de Job no tracta l’origen del mal sinó més aviat es pregunta com Déu pot
permetre el mal en una persona bona.
L’explicació clàssica del mal de l’Antic Testament (Pr 12,21) és la retribució immediata
per les obres. El bé en el món és una recompensa per als bons i el mal un càstig per als
dolents. La felicitat és signe de virtut, la desgràcia de pecat. Aquesta és la doctrina que es
troba a molts salms i llibres sapiencials. Amb tot, cal saber que l’Escriptura no sempre és
lineal sinó dialèctica en tant que inclou el sí i el no. Per exemple, mentre els Salms 37, 49 i
73 semblen afavorir la teoria del retribucionisme immediat, en el llibre de l’Eclesiastès es
relativitza aquesta teoria i la supera: pot passar que en aquesta vida els bons tinguin la sort
que hauria de correspondre als dolents i al revés (Coh 6,1-12; 8,12-14). Ara bé, la crítica
més forta al retribucionisme immediat, com veurem, és encara molt més profunda en el
llibre de Job.9
La resposta clàssica del mal, el retribucionisme, no s’adequava realment a la realitat de

les coses, l’experiència mostrava que no sempre era així: per què en la vida ens trobem
amb tants justos que pateixen i tants malvats que viuen en abundància? El llibre de Job
estudia aquesta dolorosa qüestió.
En el llibre de Job el poble d’Israel encara no havia descobert la resurrecció de la carn,

no creia en ninguna vida digna després de la mort terrenal. Creia en un estat, el sheol, una
existència d’ombres en una presó subterrània. Per tant, en les seves mentalitats, la
retribució del bé i del mal només es podia donar a la vida mortal.
Job és un home just i recte que viu feliç, té una gran família, servents i grans ramats. Job
tem Déu i Déu el retribueix amb molts béns, gaudeix de la major prosperitat imaginable.
9
J. M. ROVIRA BELLOSO, El Misteri de Déu, 281.
Satanàs però fa notar Déu que no té gaire mèrit lloar Déu en la prosperitat, si tingués
desgràcies no el lloaria. Llavors Déu deixa a Satanàs enviar calamitats sobre Job. Moren
els seus fills, ramats i perd la casa. Acaba pobre, malalt i nu. Job es queixa i es rebel·la
però mai maleeix Déu, es planteja els perquès de la seva situació, ja que es nega a declarar-
se culpable, afirma la seva innocència (Job 13,26). Això és totalment contrari al
retribucionisme.
Tres amics presentats com ancians, hereus de la tradició dels savis, representants de la
ciència, amb experiència, sense saber-ho volen convèncer Job que ha pecat i que el mal
que rep és una retribució justa. Per a ells, Déu és justicier i guardià de la llei i vetlla per
l’ordre del món al detall (Job 15,14-16). Per tant, Job no pot haver tingut una conducta
pura.
No obstant, Job denuncia amb sinceritat la seva situació perquè no és així, ell sap que és
innocent, no en té cap dubte, i vol defensar a la presència de Déu la seva conducta. En el
seu cas concret veu que no es compleix el retribucionisme i, per tant, veu que la prosperitat
i la desgràcia són arbitràries. Per això, es planteja si Déu serà dolent o no existirà.
Déu al final es manifesta però no respon a les preguntes de Job. No dóna solució. Déu
no revela el seu secret, recorda a l’home la seva condició de criatura i el convida a la fe
(Job 42, 2-6). Tanmateix, Job se n’adona que Déu no és arbitrari i que sí que l’importa el
patiment de l’home i respon amb fe. També mostra que la resposta al mal tradicional es
queda curta i que cal esperar una altre cosa.
Aquest relat, apunta a que el misteri del mal cal afrontar-lo amb fe, la fe en un Déu que
ara és bastant desconegut en comparació amb quan és manifesti plenament en Jesucrist.
3. LA PRESÈNCIA DEL MAL EN JESUCRIST
Com hem vist fins ara, a l’excés del mal no s’ha pogut respondre amb cap raonament
que suprimeixi la qüestió. A aquesta desmesura només se li pot oposar un altre desmesura.
L’únic contrapès possible al mal és un excés d’amor. Només el testimoni d’amor d’algú
que assumeix el pes del mal en la seva pròpia carn, un amor més fort que la mort. En això
es basa el nucli del missatge cristià, que anuncia l’alliberació del mal i de la mort. Això ho
fa el mateix Fill de Déu, que ha vingut a carregar amb tota la realitat del mal acceptant
lliurement ser executat per un procés injust i d’una manera infamant. Només a partir
d’aquest acte radical pot proposar-se un discurs sobre l’origen i la gravetat del mal, tot i
que aquest segueixi sent molt difícil d’entendre.
Només Déu pot il·luminar el misteri del mal. Per això ara ens acostem a la revelació de
Déu per mitjà de Jesucrist, que és la plenitud de la revelació. I és que Déu va voler revelar-
se a si mateix als homes i donar a conèixer el misteri de la seva voluntat. Això Déu ho
realitzà en la història ja que Crist, Déu Fill, s’encarnà, es féu home. Des de llavors, passant
per la seva mort i resurrecció, els homes per mitjà de Crist tenen accés al Pare en l’Esperit
Sant i participen de la naturalesa divina (DV 2).
En Crist no trobem una explicació al mal sinó un compromís de Déu, una

responsabilització, una solidaritat voluntàriament assumida. En la creu, Jesús s’ha
proclamat Fill per excel·lència, ens parla de la manera de viure i de morir, ens explica que
el problema del mal no és només nostre sinó també d’Ell, que coneix el mal, el sofriment i
la mort ja que els ha viscut.
3.1. JESÚS S’ENCARNÀ PER A SALVAR L’HOME I RECONCILIAR-SE

Déu, com hem vist, creà un món bo (Gn 1,4.10.12.18.21.31). Han estat les criatures
lliures les que han introduït el mal. Tot i així, Déu no abandona l’home. Déu va continuar
volent salvar l’home del mal, del pecat. Déu continua volent comunicar la seva vida divina
als homes. Déu vol fer de tots els homes els seus fills adoptius en el seu Fill únic (Ef 1,4-
5). Això, no ho vol fer de manera automàtica o instintiva, vol fer els homes capaços de
respondre, de conèixer-lo i d’estimar-lo molt més del que serien capaços per ells mateixos,
amb una llibertat plena (CEC 52).
Per a realitzar-ho i portar l’home a plenitud Déu s’encarnà. Va assumir la naturalesa

humana, va ser un home més entre nosaltres. Déu es va fer carn per a salvar-nos i
reconciliar-nos amb Déu (1Jn 3,5; 4,10.14), per a que l’home conegui l’amor de Déu (1Jn
3,16; 1Jn 4,9), per a ser el model de santedat dels homes (Jn 14,6; 15,12) i per a fer-nos
participants de la vida divina esdevenint fills de Déu (2Pe 1,4).
Per això, Déu s’encarnà amb totes les conseqüències de ser home, però sense deixar de
ser Déu. Jesucrist és Déu i home alhora. No és en part home i en part Déu, ni el resultat
d’una barreja confusa entre la divinitat i la humanitat. Déu es va fer home veritable sense
deixar de ser veritable Déu. Jesucrist és veritable home i veritable Déu.
Jesucrist és home totalment, és el nostre germà, sense deixar de ser Déu. Això es duu a
terme per una unió on la naturalesa humana és assumida i no absorbida (GS 22). En
Jesucrist trobem doncs aquestes dues naturaleses, la humana i la divina, unides en la seva
única persona de Fill de Déu. Aquestes estan unides però sense cap confusió. D’aquesta
manera, al ser veritable Déu i veritable home, és l’únic mitjancer entre Déu i els homes.
La seva voluntat i intel·ligència també són humanes i divines, però aquestes mai van per
separat, la voluntat i la intel·ligència humana estan perfectament concordades i sotmeses a
la voluntat i intel·ligència divines, que ell té en comú amb el Pare i l’Esperit Sant10.
Tot això plegat també és un misteri, el misteri de l’admirable unió de la naturalesa

divina i la naturalesa humana en l’única Persona del Verb. És aquesta persona la que
vencerà el mal amb l’excés de bé. Anem a veure ara com assumeix tot el dolor i patiment
humà, tot el pecat, tot el mal del món.
3.2. LA MORT DE JESÚS

En primer lloc, Crist en la creu reflecteix la imatge del propi pecat de l’home, perquè el
seu rostre i el seu cos són resultat dels pecats dels homes. Un text del profeta Isaïes descriu
així la nació pecadora de Judà.
On us pegaran encara si persistiu en la rebel·lió? Tots teniu nafrat el cap i extenuat el

cor. De cap a peus no hi ha res de sa: tot són cops, morats i ferides obertes, que no han
estat netejades ni embenades ni amorosides amb oli. (Is 1,5-6)
Aquesta descripció es converteix en la de Crist en la creu, que ha carregat amb les

conseqüències de l'excés del mal. Jesús pateix el mal en la seva pròpia carn a través del
pecat dels homes. Aquets, l’executen tot sent innocent i després d'un procés injust, en el
qual la covardia tant com la maldat es van desencadenar contra el just, precisament perquè
era just.
L'execució va acompanyada de turments cruels i sàdics. Es fa per mitjà del suplici de la

creu, suplici particularment dolorós, però a més suplici ignominiós, comparable a la forca
10
E. MARLÉS , Manuscrit de les classes de Cristologia (2017).
en temps recents. La creu era una infàmia. Tant que, l'apel·lació dels cristians a «un Déu
crucificat» es va considerar durant molt de temps una provocació, tant pels jueus com pels
pagans.
La mort de Crist va ser molt dolorosa, però també les han estat les de tants altres homes
injustament executats. No obstant, en Crist el problema no està en la quantitat de
sofriment. En la seva mort, Jesús va experimentar tant sofriments morals com físics: la
injustícia dels homes entre els quals havia passat fent el bé, el fracàs immediat de la seva
missió, el rebuig per part dels pagans i dels jueus, l'abandó dels seus propis deixebles i la
solitud de l'angoixa. Jesús confessa «sento a l'ànima una tristor de mort» (Mc 14,34), i
comparteix l'agonia de tota mort humana, inclús la no violenta.
Un altre aspecte important, és que Jesús, tot i ser Déu, fa l'experiència del silenci de
Déu, a qui proclamava Pare seu. El crit «Déu meu, Déu meu, perquè m'heu abandonat»
(Mt 27,46; Mc 15,34) ens remet, de manera extremada, als perquès de Job. Igual que Job,
Jesús ha entrat en la nit d'un excés del mal que no té ja cap sentit, perquè Déu no respon,
guarda silenci. On és Déu el divendres sant?
Jesús va viure el mutisme de Déu que trobàvem en la shoah. E. Wiesel, supervivent

d'Auschwitz, explica en el seu llibre Nit un incident monstruós que no pot deixar de
plantejar la qüestió de Déu.
Les SS van penjar a dos jueus i un adolescent davant dels homes del campament reunits
Els homes van morir ràpidament, però l'agonia de l'adolescent va durar mitja hora. «On
està Déu? On està?», va preguntar algú darrera meu. Agonitzant encara l'adolescent en
l'extrem de la corda, vaig escoltar de nou a l'home que deia «On està Déu ara?» I vaig
escoltar una veu dins meu que deia: «On està? Està aquí. Està penjat en la forca»11.
Moltmann, que cita aquest passatge, fa el següent comentari:
Qualsevol altra resposta seria una blasfèmia. No pot haver cap altra resposta cristiana a
la qüestió plantejada per aquesta tortura. Parlar aquí d'un Déu incapaç de sofrir seria fer
de Déu un dimoni. Parlar aquí d'un Déu absolut seria fer de Déu el no-res destructor.
Parlar aquí d'un Déu indiferent seria condemnar a l'home a la indiferència12.
11
12
3.3. EL MAL I L’AMOR EN JESÚS

La crucifixió de Jesús revela un amor més fort que la mort. En els relats evangèlics,
Jesús, enfront la injustícia que pateix, calla la majoria de vegades, no recrimina. Tot en el
seu comportament mostra que és el just per excel·lència. Demana fins i tot al seu Pare que
perdoni als seus botxins.
En aquesta mort mostra una veritable bellesa. La mateixa actitud de Jesús transforma la
seva horrible desfiguració en veritable transfiguració. A partir de l'evangeli de Joan, la
tradició cristiana veu en Crist crucificat una imatge gloriosa. Els seus braços estesos, oberts
al món, són la nova i definitiva manifestació de l'omnipotència de Déu, revelada en tota la
seva feblesa.
¿Hauríem, els cristians, pogut exposar els nostres crucifixos pertot arreu, no només a les
esglésies, sinó també a les cases i en els encreuaments dels camins sinó ens hagués
alliberat gloriosament en la creu? Exposaria la família d'un penjat una fotografia de
l'horrible execució?
La grandesa i la bellesa de Crist en la creu revela a l’home l'amor absolut de Déu envers
la humanitat. En la creu de Crist es va lliurar un combat entre les potències del mal i la
potència del bé, entre l'odi i l'amor. Davant el desencadenament de la violència assassina,
Jesús es deixa fer sense defensar-se.
En un primer moment és el gran vençut. Però per a qui mira les coses amb profunditat,
la seva actitud va ser molt més forta que la dels seus botxins. Jesucrist ha vençut donant
exemple d'un amor tan pur que, per exemple, va convertir el centurió (Mt 27,54), un home
acostumat en matèria d'execucions. Molts altres testimonis es converteixen també, com
subratlla Lluc: «la gent es tornava donant-se cops de pit» (Lc 23,48).
L’evangeli de Joan ens diu «Jesús, que havia estimat als seus que estaven en el món, els
va estimar fins a la fi» (Jn 13,1). Aquest amor que va fins a la fi, és a dir, fins a la mort
enmig de la més absoluta contradicció, revela una bellesa que un no pot sinó reconèixer.
En la lluita entre l'horror i la bellesa, la bellesa surt guanyant. Aquesta revela un excés de
sentit major encara que l'excés de contrasentit.13
13
B. SESBOÜÉ, Creer, 229
3.4. LA VICTÒRIA SOBRE EL MAL. LA RESURRECCIÓ DEL FILL DE DÉU.

Objecció sobre els efectes de la victòria sobre el mal
En què la mort de Crist i la dels seus deixebles canvia el món? Jesús va morir fa dos mil
anys, i la shoah és del segle XX. No hauria assumit Jesús el nostre mal i el nostre sofriment
per a ser un de tants entre els sofridors? El seu exemple és admirable, però no posa més de
manifest l'omnipotència del mal, que segueix el seu propi curs aixafant els justos?
No es pot respondre a aquesta objecció sinó des de la fe. Per al cristià, a la creu de Jesús
li segueix la resurrecció. Mort i resurrecció són com les dues cares d'una mateixa moneda.
Vista des de la fe cristiana, la resurrecció no només és la confirmació per part del Pare
de la justícia de Jesús, sinó també la manifestació de la fecunditat del seu amor. La mort ha
estat vençuda per la vida. La mort i la resurrecció de Crist són signes inseparables de què
alguna cosa ha canviat radicalment entre nosaltres i Déu, i que podem ser convertits per
l'amor.
No se'ns remet simplement al futur com en temps de Job. Déu ha intervingut en la

nostra història. No només ha assumit totes les profunditats del nostre mal, sinó que ja ens
ha alliberat d’ell ressuscitant. Aquest és el signe que ja dóna la fe i promet a tots per a la fi
dels temps. Aquesta és l’esperança, que el mal no té la última paraula, la mort no tindrà la
última paraula en la vida de l’home, això és el que ens diu Jesús amb fets i paraules.
La resurrecció, un esdeveniment que sorprèn

De res serviria la fe cristiana per a il·luminar el misteri del mal si no fos certa la història
de Jesús, o si la resurrecció hagués estat una invenció dels apòstols. Llavors el mal no
hagués estat vençut i tot seria mentida.
Com hem vist, la fe cristiana no soluciona el problema del mal, sinó que dóna una
esperança futura basada raonablement en la fe en Déu. Tot i així, el cristianisme no allibera
del dolor sinó que li dóna un sentit. Per a poder donar aquest sentit cal fonamentar bé la
vida de Jesús i la seva resurrecció ja que tot el missatge es recolza en aquets fets.
Una dada fonamental és que la resurrecció de Jesús va ser un esdeveniment que els
deixebles no esperaven tot i que Jesús els havia parlat en diversos llocs de la seva
resurrecció, i tot i que havien vist com havia ressuscitat diversos morts.14
a) Jesús preanuncia la seva resurrecció
Baixant del Mont Tabor els diu: «Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar
que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués
ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells
què volia dir això de “ressuscitar d'entre els morts”» (Mc 9,9-10). Jesús anuncia tres
vegades la mort i resurrecció en els evangelis (Mc 8,31; 9,31-32; 10,34). També l’anuncia
a l’últim sopar (Mc 14,28). També veiem que el Summe sacerdot i els fariseus recorden
que Jesús havia promès que ressuscitaria el tercer dia. Això vol dir que fins i tot els seus
enemics estan assabentats d’aquesta promesa. Estava tant estès que aquets, per tal d’evitar
un frau, demanaren a Pilat que posés guardes al sepulcre fins al tercer dia, ja que si
robessin el cos més tard del tercer dia, llavors la seva profecia no es compliria i Jesús
quedaria definitivament invalidat com a profeta (Mt 27,62-66). Jesús mateix, un cop
ressuscitat, els recorda les prediccions que havia fet abans de la seva mort: «Això és el que
us vaig dir quan encara era amb vosaltres [...] Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de
patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts» (Lc 24,44.46).
b) Resurreccions fetes en vida de Jesús i sentències de Jesús com autor de la vida
Els deixebles també contaven amb les experiències de les resurreccions que Jesús va fer
en vida, en les que es mostrava el senyoriu de Jesús sobre la mort. Tant és així que per a
Ell els morts dormen i per això els pot despertar. Tenim 3 resurreccions: La filla de Jaire
(Mc 5,21-24,35-43; Mt 9,18-19.23-26 ; Lc 8,40-42.49-56), el fill de la viuda de Naïm (Lc
7,11-17) i la resurrecció de Llàtzer (Jn 11,1-45).
c) La sorpresa dels apòstols davant la resurrecció
També, en diverses ocasions veiem com els deixebles no creuen en la resurrecció. Les
dones el diumenge de Pasqua van al sepulcre amb ungüents per embalsamar un cos mort.
Inclús, de camí es plantegen una dificultat «Qui ens retirarà la pedra de la porta del
14
sepulcre?» (Mc 16,1-3; Lc 24,9-11). A l’evangeli de Marc (Mc 16,9-11) veiem que quan
Maria Magdalena va a anunciar la resurrecció de Crist als qui «havien conviscut amb ell» i
que estaven «afligits i ploraven», al sentir que vivia i que ella l’havia vist, no la van creure.
Els deixebles estaven anímicament com es troba una persona que ha perdut un ésser
estimat. No creien l’anunci de Maria Magdalena, perquè els sembla una cosa totalment
irreal i per això totalment inesperable. També, es parla de dos deixebles que anaven de
camí cap a una aldea als quals se’ls apareix Jesús amb un aspecte diferent, van a
comunicar-ho però tampoc se’ls creuen (Mc 16,12-13). Finalment, veiem que Jesús mateix
se’ls apareix i els recrimina la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien
cregut als qui l'havien vist ressuscitat (Mc 16,14).
Hi creuen tant poc que inclús en les aparicions tenen dubtes sobre el que veuen. Es
pregunten si allò que estan percebent no és res més que l’espectre o esperit de Jesús. Per
això Jesús els diu «"Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me
les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos,
com veieu que jo tinc". I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus» (Lc 24,38-
40). Jesús els ha de demostrar, fent-se palpar, que té cos i encara així «de tanta alegria no
s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos» (Lc 24,41).
També tenim el testimoni de les dificultat de Tomàs per creure en la resurrecció, inclús
quan la resta dels Dotze li asseguren que l’han vist viu. Tomàs no s’ho creu i demana
proves ben palpables. «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la
ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas» (Jn 20,25). Finalment el
Senyor li concedeix de comprovar per ell mateix que ha ressuscitat (Jn 20,27)15.
La resurrecció de Jesús
Com hem vist, tota la vida de Jesucrist de poc valdria sinó hagués vençut la mort
ressuscitant. I aquesta és la Bona Nova: Jesucrist al ressuscitar mostra que tot allò que
havia fet i dit era veritat. També mostra el seu amor als homes que sent Déu es fa home per
a salvar-nos, mostrant el seu amor a la creu. Amb la resurrecció s’arriba al culmen de la
revelació, és el Messies, el Fill de Déu esperat, tot el que ha dit i fet és veritat, i tot el que
deixarà dit també. Tota la seva predicació sobre el Regne de Déu és certa. Els Fets dels
15
Apòstols testimonia: «Nosaltres us anunciem la Bona Nova que la promesa feta als nostres
pares, Déu l’ha complerta per als nostres fills, ressuscitant Jesús» (Ac 13,32-33). Déu ho
va pensar tot, amb aquell esdeveniment va voler arribar a tots els homes i de tots els temps.
Jesucrist, ressuscitant venç el mal per sempre i fa palesa la seva voluntat: Déu no vol
que es perdi ningú (Mt 18,14). També Sant Pau «Déu vol que tots els homes se salvin i
arribin al coneixement de la veritat» (1Tim 2,4).
En aquest sentit el Concili Vaticà II afirma clarament que Jesucrist és l’únic mitjancer
per a la salvació. Tot i així, també hi ha altres camins -desconeguts per l’home- per a
arribar a salvar a totes aquelles persones de bona voluntat que per diverses raons no han
pogut conèixer Crist i, per tant, no estiguin formalment batejats. El mal és vençut per a tots
els homes de tots els temps coneguin o no Jesucrist. Ell té altres viaranys per a portar
tothom a la salvació. Ara bé, sempre és a través de Jesucrist ja que Ell és l’única porta (GS
22).
Aquesta realitat d'una voluntat salvífica universal i eficaç de Déu més enllà dels límits
visibles de la mateixa Església catòlica surt constantment en el Concili Vaticà II i des de
diverses perspectives i sentits16:
a) En el sentit que hi ha diverses formes de pertànyer al Poble de Déu (LG 13a, 13d).
«Tothom és cridat al nou Poble de Déu » (LG 13a).
b) En el sentit de la possibilitat real de salvació eterna per a tothom (LG 16).
c) Des de la perspectiva missionera, precisament per a indicar el realisme de la nova

manera d'entrar Déu en la història per Jesucrist i per la seva Església (AG 3a).
d) En el sentit de la urgència de l'evangelització (AG 7a).
e) En el sentit de participació universal en el misteri pasqual de Jesucrist (GS 22d,

22e).
f) Al parlar de l'Església com a sagrament, signe o instrument universal de salvació

(LG 1, 9b, 48b; AG 1 i GS 45a).
16
X. MORLANS, Manuscrit de les classes de Teologia Fonamental I (2014).
El cos del ressuscitat

La resurrecció de Jesús no va ser una reanimació com en el cas de Llàtzer, que va tornar
a una vida terrenal, igual que la d’abans de morir, i que finalment va tornar a morir.
Tampoc són visions dels apòstols, sinó que és una experiència viscuda en el dia a dia. Als
Fets dels Apòstols s’explica com Pere i Pau tenen algunes visions (Ac 10,10-17; 16,9-10;
18,9), ara bé, aquestes experiències són diferents de les trobades amb el ressuscitat. Les
primeres es troben dins l’àmbit del somni i de la imaginació, les segones són una realitat
que està davant seu independentment d’ells, que el poden tocar, olorar, veure, etc.
És difícil explicar com era el cos gloriós de Jesús ja que no tenim experiència directe.
Però podem dir que la singularitat de la resurrecció no ens pot fer oblidar que el cos de
Crist continua sent un cos creat, ja que la resurrecció no suposa una destrucció de la
naturalesa humana de Crist que la conserva per sempre. Del cos de Jesús ressuscitat podem
dir que és un Soma Pneumatikon (cos espiritualitzat). Això, com hem dit, no vol dir que
deixi de ser creació, sinó que és creació portada a més plenitud d’ésser. Això li permet ser
més permeable a l’Esperit Sant i estar més ungit.
Parafrasejant St. Ireneu podem dir que l’home no és més espiritual malgrat la carn, sinó
que és espiritual en quant ungit per l’Esperit Sant, i la Trinitat ha creat la nostra carn per a
que pugui ser totalment penetrada per l’Esperit Sant sense deixar de ser carn.
Amb tot això, podem veure que els mateixos deixebles no el reconeixien d’entrada i
també que aquest nou estat de plenitud li permetia fer actes contra la mateixa llei física
terrenal actual, per exemple, entrar amb la porta tancada. Això vol dir que les lleis físiques,
en certa manera, li afectaven de manera diferent. El cos ressuscitat de Crist és la primícia i
l’esperança de la resurrecció de l’home i de la resurrecció global del cosmos.17
L’esperança cristiana
L’esperança cristiana és arribar a la plenitud de la vida. A creure que tot el que Jesús va
fer i va dir és cert, és esperar les seves promeses. És esperar ser allò pel qual hem estat
creats, a respondre colossalment a aquell desig innat d’infinitud, aquell desig de Déu. Al
desig de vida eterna. Amb això el problema del mal s’acaba, arribar a la vida plena per
sempre, on no hi ha ni més patiment ni més mort. Això és el que el mateix Déu creador ha
17
promès tot implicant-se totalment en aquesta explicació. Ell ha patit el dolor. Per tant, el
mal no l’entenem totalment però sabem cap a on anem i tenim l’exemple del Fill de Déu
que es féu un de nosaltres i morí en creu per amor.
a) Fonament de l’esperança
Jesús al morir i ressuscitar, com hem vist, mostra la seva divinitat absoluta, la seva
omnipotència. Llavors, això fa veure que tota la seva predicació continguda en les
escriptures és certa. Jesús és el logos del Pare. Tot allò que va dir i va fer és cert, les
benaurances, les paràboles, l’anunci del Regne que ens espera. Aquesta és la nostra
esperança.
Jesús amb la seva vida, mort i resurrecció ens salva tot possibilitat la nostra conversió, i
aquesta és la nostra esperança, convertir-nos i viure eternament amb Ell, veure’l cara a
cara. Crist ens ha salvat, només cal que ens adherim amb la nostra llibertat. Ell a la creu
ens dóna testimoni d’un amor que és l’únic que pot convertir-nos.
La redempció no es realitza només entre Jesús i el Pare, es realitza també en nosaltres

que l’hem d’acollir al nostre interior. El Pare envia el seu Fill per a salvar-nos, i el Fill ve i
comparteix la seva vida amb els homes tot anunciant el regne de Déu i mostrant la
misericòrdia de Déu envers tots els pecadors: seu a taula amb ells.
Què busca Déu amb tot això? La conversió. Jesús no vol salvar l’home sense l’home,
cal el seu consentiment lliure. Impressiona adonar-se que Jesús, que és Déu, ve al món a
implorar la conversió dels homes a la fe i a l’evangeli. I, per a que l’home s’adonés, Jesús
va ser màrtir de la seva missió i va arribar fins a la creu per a tocar el cor de l’home18.
És des de la creu que Jesús ens suplica la conversió a l’amor. Aquesta és una de les
altres grandeses. Déu creador de tot, omnipotent, es fa home, es fa criatura, però amb això
l’home no té suficient. Llavors, Déu va haver de mostrar el seu amor als homes fins a
l’extrem, fins a la creu. Per tant, aquesta esperança que té l’home és precisament allò que
Déu vol per a l’home, i ho vol de veritat, ho mostra a la creu.
18
B. SESBOÜÉ, Creer, 344
No obstant, per a dur-ho a terme plenament, el que Déu dóna l’home primer de tot és la
llibertat, ja que sense ella l’home no pot fer res del que Déu li demana: estimar, escollir-lo,
allunyar-se del pecat i viure en l’amor. Però precisament en la creu es veu l’excés del mal
en el pecat de l’home i l’excés, més gran que el mal, d’amor en l’entrega amorosa de Crist.
Sant Pau a la carta als Romans 5,20 diu: «on abundà el pecat sobreabundà la gràcia».
L’amor de Déu sempre serà més gran que el pecat que pugui fer l’home.
La resurrecció de Jesucrist és fonamental per l’esperança, ja que res podríem esperar si

Jesucrist hagués mort. Si Jesucrist hagués mort definitivament no hauria complert les seves
paraules, hauria estat un impostor, el problema del mal hauria quedat igual que si res
hagués passat. En definitiva, Jesucrist no hauria estat Déu i res del que va dir i fer tindria
sentit avui. Per tant, el fonament de tota esperança cristiana és la mort i resurrecció de
Jesucrist, que promet una vida eterna, plena i fora de tot sofriment.
b) Fi dels homes i dels temps
La pregunta que segueix és: On son els difunts? Els cristians esperem que són vius amb
Déu, tot mantenint la identitat.
El Nou Testament a l’hora de parlar del regne i de la vida eterna usa imatges i
experiències de la vida temporal, per tant, intenta explicar quelcom que sobrepassa l’home
amb categories espacio-temporals, del coneixement de l’home.
Aquest, explica que la vida eterna serà la plena manifestació d’allò que ja és aquí
present i ocult. Consistirà en participar en la vida mateixa de Déu, prendre part en
l’intercanvi amorós de les tres persones divines: pel do de l’Esperit viurem plenament com
germans del Fill i com a fills del Pare. La diferència és que veurem Déu cara a cara.
Al final del pròleg de l’evangeli de Joan anuncia la novetat radical que s’ha produït en
Jesús: «A Déu ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és
qui l’ha revelat» (Jn 1,18). Perquè el Fill vol conduir-nos a través seu a la pura visió del
Pare19.
19
Però a l’evangeli, la benaurança promesa als nets de cor és veure Déu (Mt 5,8) i, alhora,
la vida eterna és conèixer l’únic Déu verdader i a Jesucrist l’enviat seu (Jn 17,3). La relació
entre veure i conèixer és molt estreta ja que qui veu coneix. També ho afirma la primera
carta de Joan dient que serem semblants a Déu perquè el veurem tal com és (1Jn 3,2).
Aquesta eternitat no cansarà, el fet d’estar cansats és una sensació temporal, és mesurar
l’eternitat amb mesures temporals. L’eternitat no és com una línia infinita de temps,
l’eternitat no és com el temps. La veritable imatge de l’eternitat és la d’un moment
particularment fort de l’existència humana, un d’aquells instants meravellosos que passa
rapidíssim. Per exemple, una experiència amorosa. És un moment on ens deixem portar per
l’entusiasme, som arrossegats per una felicitat que ens supera.
Cal superar les representacions temporals de l’eternitat per molt que costi. Quan mor
una persona l’home que viu experimenta la seva pèrdua, ja no hi és, i veu la corrupció del
cos. Per tant, l’home aquí no pot dir que ha ressuscitat. El problema està en què l’home
terrenal segueix en la temporalitat i segueix experimentant la temporalitat, i per tant, pensa
que la persona morta viu també una duració entre la seva mort i la resurrecció final, però
no és així. El difunt abandona l’ordre de la temporalitat per a passar al regne etern de Déu,
a l’ordre de la resurrecció. Des d’aquest punt de vista tot s’ha fet ja present, és a dir, que
viu ja el fi general dels temps en el moment de la mort i participa ja en la resurrecció. Com
ja s’ha vist, el món terrenal és una etapa del procés del pla diví, hi ha certs temes que
creiem però són alhora un misteri perquè la raó no ho pot copsar plenament.
Per tant, la mort temporal pel cristià llavors és una arribada a Déu i una entrada a la vida
eterna. La mort posa fi a la vida de l’home, que és temps per a l’acolliment o per al refús
de la gràcia divina manifestada en el Crist. En la mort, s’acaba el temps de decidir acollir o
refusar Déu.
El Nou Testament parla del judici principalment en la perspectiva de l’encontre final

amb el Crist en el seu segon adveniment, però afirma també en diversos llocs la retribució
immediata després de la mort de cadascú segons les seves obres i la seva fe. La paràbola
del pobre Llàtzer i la paraula del Crist al bon lladre des de la creu, així com altres textos
del Nou Testament, parlen d’un destí últim de l’ànima que pot ser diferent per als uns i per
als altres. Per això, des de la seva mort, cada home rep en la seva ànima immortal la
retribució eterna en un judici particular que refereix la seva vida al Crist, sigui a través
d’una purificació, o per entrar immediatament a la felicitat del cels, o per condemnar-se
immediatament per sempre (CEC 1021-1022).
Fins ara hem parlat de la vida eterna com veure Déu cara a cara, aquestes serien les
persones que moren en gràcia i amistat amb Déu i perfectament purificats. Viure al cel és
ser amb el Crist. En la glòria del cel, els benaurats continuen complint amb goig la voluntat
de Déu en relació amb els altres homes i amb tota la creació. Ja regnen amb el Crist i amb
ell «regnaran pels segles dels segles» (Ap 22,5).
Els qui moren en la gràcia i l’amistat de Déu, però imperfectament purificats, tot i tenir
la salvació eterna assegurada, sofreixen una purificació després de la mort, a fi d’obtenir la
santedat necessària per a entrar al goig del cel. L’Església anomena Purgatori aquesta
purificació final dels elegits, que és totalment diferent del càstig dels condemnats.
L’Església ha formulat la doctrina de la fe sobre el Purgatori principalment en els Concilis
de Florència i de Trento (CEC 1031).
El requisit principal per a que l’home s’uneixi a Déu després de la mort és elegir
lliurement estimar-lo. Però l’home no pot estimar Déu si s’aparta greument d’ell.
«El qui no estima es queda en la mort. Tot aquell qui odia el seu germà és homicida, i ja
sabeu que cap homicida no té en ell vida eterna permanent» (1Jn 3,15). Jesús explica que
l’home serà separat d’ell si es nega a reconèixer les necessitats greus dels pobres i dels
petits que són els seus germans (Mt 25,31-46).
Morir en pecat greu sense haver-se penedit i sense acollir l’amor misericordiós de Déu
significa quedar-se separat d’ell definitivament per la pròpia elecció lliure de l’home.
Aquest estat d’autoexclusió definitiva de la comunió amb Déu i amb els benaurats és el
que anomenem infern.
La pena principal de l’infern consisteix en la separació eterna de Déu, l’únic en qui

l’home pot tenir la vida i la felicitat per a les quals ha estat creat i a les quals aspira. Cal
tenir clar que Déu no predestina ningú a caure a l’infern, sinó que cal una aversió
voluntària contra Déu, i persistir-hi fins a la fi. Ja que Déu «no vol que ningú es perdi, sinó
que tothom arribi a convertir-se» (2Pe 3,9).
A la fi dels temps esdevindrà la resurrecció de tots els morts, «de justos i d’injustos»
(Ac 24,15) que precedirà el Judici final. Serà «l’hora en què tots els qui són als sepulcres
sentiran la veu del Fill de l’home, i sortiran: els qui hauran fet el bé, per ressuscitar a la
vida; els qui hauran comès el mal, per ressuscitar condemnats» (Jn 5,28-29).
Llavors el Crist «vindrà en la seva glòria, acompanyat de tots els àngels [...], i tots els
pobles es reuniran davant seu. Llavors els separarà els uns dels altres, com el pastor separa
les ovelles dels cabrits, i posarà les ovelles a la seva dreta i els cabrits a l’esquerra [...]. I
aquests aniran al suplici etern, mentre els justos aniran a la vida eterna» (Mt 25,31.32.46).
El judici final revelarà, fins a les últimes conseqüències, allò que cadascú haurà fet de bé o
haurà deixat de fer durant la seva vida terrenal.
Així doncs, el mal queda vençut pel mateix Déu, ara depèn de la llibertat de cadascú de
refusar-lo o no, amb l’ajuda de Déu.
Finalment, a la fi del temps, el Regne de Déu arribarà a la seva plenitud. Després del
judici universal, els justos regnaran per sempre amb el Crist, glorificats de cos i d’ànima, i
fins l’univers serà renovat. El Concili Vaticà II explica que l’Església «atenyerà la seva
plena perfecció a la glòria del cel, quan arribi el temps de la restauració universal i,
juntament amb la humanitat, serà també perfectament renovat en el Crist tot l’univers, el
qual es troba íntimament unit amb l’home i per ell ateny el seu fi» (LG 48). Aquesta
renovació misteriosa, que transformarà la humanitat i el món, la sagrada Escriptura
l’anomena «el cel nou i la terra nova» (2Pe 3,13). Això serà la realització definitiva del
designi de Déu de «reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra» (Ef
1,10). Així, doncs, també l’univers visible està destinat a ser transformat, per tal que el
món mateix, restaurat en el seu estat primer, serveixi els justos sense cap obstacle,
participant a la seva glorificació en Jesucrist ressuscitat. El Concili Vaticà II explica que:
«Ignorem el temps de la consumació de la terra i de la humanitat, no sabem tampoc de quina

manera l’univers serà transformat. Passa certament la figura d’aquest món, deformada pel
pecat, però sabem que Déu prepara un nou estatge i una nova terra, on habita la justícia, i la
seva felicitat omplirà i superarà tots els desigs de pau que pugen en el cor de l’home» (GS
39)
El problema del mal segueix sent un misteri però Jesucrist l’il·lumina totalment, li dóna
sentit i sobretot dóna esperança ja que Ell s’ha compromès totalment. Aquest és el
missatge cristià, el mal ja està vençut, estem fets per a la vida eterna, el mal temporal fa
camí cap a aquesta vida plena de felicitat, el mal només perdurarà si en l’interior de l’home
es refusa Déu que és el mal més gran.
4. POSSIBILITAT D’ACCÉS DE L’HOME AL DÉU QUE SALVA
El mal no queda explicat per aquest excés d’amor de Déu mostrat en la creu, en la
resurrecció i en la seva vida, però sí que queda il·luminat, queda una esperança ferma en
què ha estat vençut i que nosaltres participarem de manera plena en aquesta victòria. Però
com l’home pot arribar a conèixer i creure en aquest Déu i en tot el que va dir i fer? No
existeix cap demostració científica que avali això com a veritat absoluta, no tenim cap
evidència. Fins ara hem vist que en Crist, Déu assumeix el mal i ens convida i busca per a
fer-nos partícips de la salvació i de la vida plena i feliç. Però l’home té capacitat per a
conèixer Déu? Com podem arribar avui a Ell, a la seva salvació i, per tant, a la victòria
sobre el mal?
4.1. CAPACITAT DE CONÈIXER DÉU

L’home ha estat creat per Déu i per a Déu. D’aquesta manera, l’home té inscrit en el seu
cor el desig natural de Déu. Si l’home existeix és perquè Déu l’ha creat per amor i només
en Déu pot trobar l’home la veritat i la felicitat que desitja constantment.
L’home viu aquesta experiència interior d’anhelar la felicitat màxima de manera innata.
Això es pot constatar en la mateixa història, al llarg de tota ella l’home ha expressat de
moltes maneres aquesta recerca de Déu per mitjà de creences i comportaments religiosos.
Tant que es pot dir que l’home és un ésser religiós.
Tot i així, l’home pot oblidar, rebutjar explícitament o –simplement- no considerar

aquesta relació íntima interior que l’uneix amb Déu, per molts motius. No obstant, Déu no
para de cridar cada home per a que visqui i trobi la felicitat. Aquesta recerca exigeix però,
un cor recte i un esforç de la intel·ligència i de la voluntat. Sant Agustí afirma en les seves
Confessions: «ens vau fer per a vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en vós»
(CEC 30).
L’home, creat a imatge de Déu i cridat a conèixer-lo i estimar-lo, descobreix que hi ha

certs camins per a conèixer Déu. Són proves de l’existència de Déu en el sentit
d’arguments convergents i convincents, no són evidències, són arguments raonables, ja que

Déu no es pot demostrar empíricament. Tampoc es pot demostrar la seva no existència.
Aquests camins permeten arribar a veritables certeses.
La creació és el punt de partida d’aquestes proves. Pel seu ordre i la seva bellesa podem
arribar a conèixer Déu com a origen i fi de l’univers. Sant Agustí afirma en un dels seus
sermons:
Pregunta a la bellesa de la terra, pregunta a la bellesa del mar, pregunta a la bellesa de

l’aire que s’eixampla i es difon, pregunta a la bellesa del cel (...) pregunta a totes aquestes
realitats. Totes et diuen: Contempla la nostra bellesa. La seva beutat és una proclamació
(confessio). Aquestes coses belles, subjectes a canvi, qui les ha fetes, sinó la Bellesa
(pulcher) que no canvia?20
La carta als Romans diu: «D'ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la
seva divinitat, que són invisibles, s'han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses
creades» (Rm 1,20). D’això en parla el Concili Vaticà I a la constitució Dei Filius: «la
mateixa santa Mare Església sosté i ensenya que Déu, principi i fi de totes les coses, pot ser
conegut amb certesa per la llum natural de la raó humana partint de les coses creades;
perquè l'invisible d'Ell, es veu, partint de la creació del món» (DS 3004).
Cal notar que aquest text es refereix a una raó suficientment desenvolupada i madura
per a poder-ho veure. També, que el text no usa el verb demostrar, no es demostra ni
s’evidencia l’existència de Déu. En aquest sentit, es tracta d’una afirmació d'una
possibilitat física i general que no s'exclou una dificultat o impossibilitat moral, ni una
impossibilitat física en casos particulars21.
Un altre camí, és l’home mateix amb la seva obertura a la veritat i a la bellesa, amb el
seu sentit del bé moral i de la llibertat, amb la veu de la consciència i l’aspiració a l’infinit i
a la felicitat. Amb tot això plegat que veu i experimenta, l’home es pregunta sobre
l’existència de Déu. Alhora, percep signes de la seva ànima espiritual que «porta en ella
mateixa una llavor d’eternitat irreductible a la sola matèria» (GS 18). Aquesta ànima
només pot tenir origen en Déu.
20
SANT AGUSTÍ, Serm, 241, 2.
21
X. MORLANS, Manuscrit de les classes de Teologia Fonamental I (2014).
Amb tot això, el món i l’home testifiquen que no tenen en ells mateixos ni el seu primer
principi ni el seu últim fi, sinó que participen de l’Ésser en si, que no té principi ni tindrà fi.
Així, per aquests diversos camins, l’home pot arribar al coneixement de l’existència d’una
realitat que és la causa primera i el fi últim de totes les coses, «i que tothom anomena Déu»
(CEC 34). Per tant, l’home, amb les seves facultats i capacitats rebudes innatament, és
capaç de conèixer l’existència d’un Déu.
Però, perquè l’home pugui entrar a la seva intimitat, Déu ha volgut revelar-se i donar a
l’home la gràcia de poder acollir aquesta revelació en la fe, que tractarem al punt següent.
Ara bé, aquestes proves de l’existència de Déu poden disposar la fe i ajudar a veure que la
fe no s’oposa a la raó humana.
Per això, cal a la raó complementar el seu coneixement amb el de la revelació que
l’Església custodia. L’Església sosté i ensenya que Déu, pot ser conegut amb certesa per la
llum natural de la raó humana a partir de les coses creades. Sense aquesta capacitat, l’home
no podria acollir la revelació de Déu.
No obstant, l’home troba moltes dificultats per a conèixer Déu només amb la llum de la
raó. Per això l’home necessita la llum de la revelació de Déu, no solament pel que fa a allò
que supera el seu enteniment, sinó també sobre les veritats religioses i morals per a que
puguin ser conegudes per tots sense dificultat, amb certesa ferma i sense cap error.
El Concili Vaticà II explica que «va plaure a Déu, en la seva bondat i saviesa, de
revelar-se ell mateix i de fer conèixer el misteri de la seva voluntat, amb el qual els homes
tenen accés al Pare en l’Esperit Sant, pel Crist, Verb encarnat, i participen de la naturalesa
divina» (DV 2).
Per tant, aquest coneixement de Déu el tenim de manera natural i per la revelació que
custodia el magisteri . L’Església té un paper fonamental en el grau de credibilitat.
4.2. LA FE
Com hem vist, la raó no és suficient per a creure, perquè tot i que és raonable tot el que
s’ha explicat fins ara, no és evident.
Davant l’autorevelació de Déu la resposta més adequada de l’home és la fe. La fe és

sotmetre’s lliurement a la paraula escoltada, perquè la seva veritat és garantida per Déu,
que és la mateixa Veritat (CEC 144).
La fe és doncs, en primer lloc, una adhesió personal de l’home a Déu. Al mateix temps -
i d’una manera inseparable- és l’assentiment lliure a tota la veritat revelada per Déu. És
just i bo de confiar totalment en Déu i de creure absolutament tot allò que ell ha dit (CEC
150).
Per altre banda, la fe no es pot obtenir per les pròpies forces, és un do de Déu, una virtut
sobrenatural infosa per ell. El Concili Vaticà II diu: «Perquè pugui existir, aquesta fe
necessita la gràcia de Déu, que ens prevé i ens ajuda, i els socors interns de l’Esperit Sant,
per a moure el cor i convertir-lo a Déu, per a obrir els ulls de la intel·ligència i donar a tots
la suavitat en l’acceptació i creença de la veritat» (DV 5).
De totes maneres, tot i que la fe no es pot obtenir per forces humanes, aquesta requereix
de la cooperació humana i, per això, la fe també és alhora un acte humà. L’home,
lliurement, posa la seva confiança en Déu i s’adhereix a les veritats que ell ha revelat.
Això, no és contrari ni a la llibertat ni a la intel·ligència de l’home. Tampoc en les

relacions humanes és contrari a la nostra pròpia dignitat creure en altres persones i posar la
confiança en les seves promeses (com, per exemple, quan un home i una dona es casen).
És, doncs, encara menys contrari a la nostra dignitat acceptar, per la fe, la nostra plena
submissió d’intel·ligència i voluntat «a Déu que [es] revela, no perquè percebem la seva
veritat intrínseca per la llum natural de la raó, sinó per l’autoritat de Déu»22. D’aquesta
manera, entrem en comunió íntima amb ell.
És molt important, doncs, remarcar la llibertat en l’acte de fe. No es pot obligar mai
ningú a tenir fe. Crist mateix, que és Déu, va invitar a la fe i a la conversió, mai la va
forçar. El regne de Crist creix per l’amor i la llibertat, no per la força.
Per altre banda, de cara a la salvació, és necessari creure en Jesucrist i en aquell que l’ha
enviat. «Sense la fe és impossible d’agradar a Déu» (He 11,6) i d’arribar a participar de la
22
CONCILI VATICÀ I, Constitució dogmática Dei Filius, DS 3008.
condició de fills seus. Per tant, mai ningú no és justificat sense la fe i ningú no obtindrà la
salvació eterna, si no hi «persevera fins a la fi» (Mt 10,22; 24,13).
Per a poder creure, la reflexió teològica ha considerat necessaris uns preàmbuls per a la
fe. En aquest concepte de praeambula fidei es concentra principalment la reflexió sobre les
condicions de possibilitat externes i internes de la Revelació. Són les condicions de
possibilitat per a un coneixement de la Revelació que es converteixi, per l’atracció interior
personal de Déu, en un coneixement en el qual es percebi vitalment la invitació a superar
allò creat i recolzar-se en la paraula divina segons la seva transcendent credibilitat.
Els preàmbuls de la fe, doncs, són una sèrie de veritats accessibles a la raó humana que
negant-les seria inintel·ligible el contingut de la revelació. Per tant, la missió d’aquests no
és demostrar el fet de la revelació divina sinó fer intel·ligible el seu contingut. Aquets
preàmbuls són quatre: el coneixement natural de Déu, la possibilitat de discernir la
revelació divina d’altres fenòmens en el reconeixement de la seva credibilitat, l’aptitud del
llenguatge humà per a parlar de forma significativa i vertadera inclús sobre allò que supera
tota experiència humana i la cerca de les condicions en les quals l’home es planteja a si
mateix els seus primers interrogants fonamentals (per exemple sobre el sentit de la vida, o
si hi ha vida després de la mort).23
4.3. EL DÉU DE LA FE CRISTIANA. U I TRI

En aquest punt intentarem explicar com és el Déu en què creiem i tenim fe. Com és el
Déu que salva i que vol divinitzar l’home. Això il·lumina la comprensió sobre què vol dir
ser divins i també com serà la vida plena i feliç, la vida on regni el bé i on no hi hagi mal.
Amb tot, l’aproximació es farà amb molta humilitat, ja que aquest tema és un misteri i cal
ser conscients que podem dir molt poc d’aquesta realitat que és molt més de tot el que
pugui dir l’home24.
El cristianisme, per revelació, parla d’un sol Déu en tres persones. Aquest té dues
naturaleses ja que una de les persones, el Fill, s’ha fet veritable home, per tant, té
naturalesa humana i divina en la seva persona. Això, la raó humana no ho pot comprendre i
és la principal objecció que presenten la religió islàmica i el judaisme envers el
cristianisme, ja que perceben en aquesta distinció de persones tres déus i veuen una
23
S. PIÉ-NINOT, La Teologia Fundamental,198-200.
24
J. PLANELLAS, Manuscrit de les classes de Misteri de Déu (2017).
regressió politeista. Dins del mateix cristianisme, per la dificultat de comprensió, també
han sorgit moltes heretgies que feien més comprensible a la ment humana l’ésser diví.
Aquestes però no s’ajustaven a la realitat divina revelada, sinó a la mentalitat humana de
com podia ser Déu (per exemple, l’arrianisme, que nega la divinitat de Jesús com a fill de
Déu).
Com pot llavors, el cristianisme, mantenir la fe monoteista i alhora afirmar que el Déu
únic està constituït per tres persones distintes? Realment sembla contradictori. Com
veurem, la Trinitat no nega el monoteisme sinó que revela la seva profunditat.
Això ho veiem en les paraules de Jesús. Jesús, que ell mateix es presenta com a Fill,
parla de Déu, del Déu únic creador com el seu Pare i també parla de l’Esperit prometent
enviar-lo als seus deixebles de part del Pare. A l’evangeli de Mateu 11,27 diu «Ningú no
coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill
el vol revelar». Aquest coneixement suposa una profunda intimitat entre ambdós.
A l’evangeli de Joan es veu amb més profunditat. El Fill és el rostre del Pare (Jn 14,9-
11; 17,10). Hi ha una espècie d’immanència mútua entre ells, la seva vida és una
comunicació i un amor constants.
Sant Ireneu per remarcar la unitat diu que el Fill i l’Esperit són les dues mans de Déu.
Cap dels tres actua per separat, és una única potència divina que actua a través d’aquets
tres noms.25
Si Déu és amor, és necessari que es donin en Ell les possibilitats d’amor, que hi hagi un
intercanvi etern. Això exigeix que, en la seva unicitat, pugui integrar en si mateix una
veritable alteritat, una forma de pluralitat que permeti a l’amor no ser purament envers si
mateix sinó un amor cap a un esser veritablement altre. Llavors, les persones divines són
en tot semblants en quant el seu ésser, ja que els tres posseeixen una única naturalesa
divina. Però, alhora, són radicalment diferents per les seves relacions d’origen. El seu
intercanvi d’amor no és narcisista. Déu viu en si mateix l’experiència de la diferència i per
això és capaç d’estimar a altres persones.26
25
26
La teologia ha intentat expressar el misteri trinitari a través de conceptes que ajuden

amb l’analogia a veure com és la vida interna de Déu. Sant Agustí va realitzar un gran
treball bíblico-especulatiu que serveix per a conèixer la vida de Déu: les missions,
relacions i persones divines.
Les missions divines permeten distingir les relacions i les persones divines. Tant el Pare
com el Fill com l’Esperit no es mostrarien distints davant la nostra mirada si no
apareguessin situats en les missions. D’aquesta manera podem veure que el Pare envia i no
és enviat, el Fill envia i és enviat i l’Esperit Sant que és enviat i no envia donat que ell és
l’expressió última i més interior de la revelació de Déu. Les missions, doncs, mostren el
Pare com a origen, el Fill com a revelació d’aquest origen i terme, i l’Esperit com a alè que
interioritza en nosaltres la vida de Déu. El Fill i l’Esperit apareixen com a enviats en
missions distintes, però ambdues fan visible Déu. En definitiva, les tres maneres distintes
de comunicar-se Déu a nosaltres –com Pare, Fill i Esperit- mostren les tres maneres d’ésser
a l’interior mateix de Déu, permeten distingir les diverses persones27.
5. LA SALVACIÓ AVUI MITJANÇANT L’ESGLÉSIA
El designi de Déu ha volgut que aquest alliberament del mal, la salvació, arribi avui per
l’Església, que és en aquest món el sagrament de salvació, el signe i l’instrument de la
comunió de Déu i dels homes.
5.1. ORIGEN DE L’ESGLÉSIA

L’Església no ha sorgit del no-res. El designi de Déu Pare va voler convocar als qui
creuen en Crist a la Santa Església. Aquesta va ser prefigurada des de l’origen del món,
preparada en la història del poble d’Israel i en l’Antiga Aliança, constituïda en els temps
definitius, manifestada per l’efusió de l’Esperit i es consumarà gloriosament al final dels
temps. Llavors, tots els justos seran congregats en una Església universal en la casa del
Pare (LG 2). És allà on es dirigeix el poble de Déu, alliberat de tot mal.
En la vida i obra de Jesús es troben elements constitutius de l’Església, hi ha una

eclesiologia implícita. Aquests es veuen en els relats evangèlics. Primer de tot, Jesús,
27
J. M. ROVIRA BELLOSO, El Misteri de Déu, 478-479.
durant la seva vida pública elegeix i forma un grup de deixebles. D’aquest grup de
deixebles, elegeix dotze perquè vol que hi hagi una continuïtat, sinó no calia escollir
successors.
Un altre element constitutiu és la promesa de l’Esperit Sant als dotze apòstols -que
abans de la passió- Jesús els hi promet com a consolador per a la predicació i l’anunci. En
aquesta promesa es veu una voluntat de Jesús de donar l’Esperit Sant per a tenir la força
per continuar quan Ell físicament no hi fos present. Totes aquestes al·lusions al do de
l’Esperit Sant impliquen una continuació en l’obra que Ell havia començat.
Per altre banda, trobem la institució de l’Eucaristia. Jesús ordena la celebració del
memorial de la seva passió com a signe de la nova Pasqua. En aquesta institució, hi ha
també, una voluntat forta de continuïtat.
Finalment, a la tarda del dia de Pasqua Jesús dóna el manament missioner. En ell es
reflexa la voluntat de Jesús de què el Regne que està en germen i inici tingui una
continuïtat.
Per tant, en els relats evangèlics, encara que no es parli directament de l’Església, tenim
una eclesiologia implícita, en tant que institució continuadora de l’obra de Jesús, de
l’anunci i inici del seu Regne. L’Església té el seu origen en Déu mateix28.
L’Església, tot i que Jesús fa tots aquets gestos, va néixer principalment del do total del
Crist per la nostra salvació, anticipat en la institució de l’Eucaristia i realitzat a la creu
(CEC 766). Ara que no és el Crist físicament present, l’Església és proveïda pels dons de
Crist per l’Esperit Sant, que és la font i el donador de tota santedat. Ell és qui dóna avui la
santedat a l’Església, que ara és el lloc «on floreix l’Esperit» com deia Sant Hipòlit29.
El Concili Vaticà II explica que un cop acabada en aquest món l’obra que el Pare havia
encarregat al seu Fill, el dia de Pentecosta, l’Esperit Sant fou enviat per santificar
l’Església incessantment (LG 4). Llavors, l’Església es manifestà públicament davant la
multitud i començà la difusió de l’Evangeli amb la predicació (AG 4). Perquè l’Església
28
J. PLANELLAS, Manuscrit de les classes d’Eclesiologia (2018).
29
Íbid.
que és convocació de tots els homes a la salvació, és també, per la seva naturalesa,
missionera enviada pel Crist a totes les nacions per a fer deixebles (AG 2; AG 5-6).
5.2. FONT DE LA DOCTRINA

L’origen de la doctrina de l’Església es troba en Déu mateix. O perquè ha estat revelat
en la creació per la llei natural, o perquè ha estat revelat per Déu en Sagrada Escriptura, o
perquè ha estat definit per la Tradició i ho custodia el magisteri de l’Església.
En l’evangeli de Joan 16,12-14 Jesús diu:
Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan
vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu
compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà,
perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi.
En altres moments Jesús manifesta idees similars (Jn 14,16-17; Jn 14,26; Jn 15,26-27; Jn 16,-
13-15; 1 Jn 5,6). A Jn 14,26 diu: «el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom
meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre».
D’aquí traiem dues dades rellevants. Primer de tot, que Jesús no pot explicar tot als
deixebles perquè seria una càrrega massa pesada, en aquell moment potser no ho
entendrien, i segurament no calia. Per tant, serà l’Esperit Sant que conduirà a l’Església
cap a la veritat sencera. L’altre dada, és que l’Esperit Sant recordarà tot el que Ell els ha dit
i els ho farà entendre. L’Esperit Sant fa recordar, entendre i guia cap a la veritat sencera al
col·legi apostòlic, els seus successors, i a tot el poble.
D’aquesta manera, l’Església, al llarg dels segles, ha anat generant i expressant la

teologia i el dogma contingut ja en el missatge de Jesús, però aprofundint-ne.
Històricament, s’ha anat formulant a mesura que van anar sorgint dubtes o interpretacions
errònies del missatge de Jesús. Això va passar perquè Jesús no ho va dir tot amb absoluta
claredat. Per a fer-ho l’Església s’ha reunit en concili i l’Esperit Sant, que és en ella, ha
guiat cap a la veritat tot recordant el que Jesús va fer i va dir i tot fent entendre-ho. Sempre
basant-se en la Tradició i en la Sagrada Escriptura30.
30
5.3. LA REDEMPCIÓ AVUI

Jesucrist un cop ressuscitat va ascendir als cels, fundà l’Església i envià l’Esperit Sant.
Al marxar Jesús hi ha un canvi d’etapa en la història de la salvació, comença l’etapa de
l’Església. Jesucrist, Déu, ja ha redimit a tota la humanitat, ha alliberat del mal a tothom
que lliurement s’adhereixi a la seva salvació. Com arriba llavors aquesta salvació als
homes després de l’enviament de l’Esperit Sant?
L’acció total del Crist, i sobretot l’obra de la redempció arriba per l’Església, que acull
l’autorevelació de Déu i la proclama a tots els homes. Això es fa especialment present en la
seva litúrgia. Per mitjà de la litúrgia, el Crist, redemptor i gran sacerdot, continua en la
seva Església l’obra de la redempció de l’home. L’Església és sagrament de salvació, el
signe i instrument de la comunió de Déu i dels homes.
El dia de Pentecosta, per l’efusió de l’Esperit Sant, l’Església es manifestà al món. El do

de l’Esperit inaugura un temps nou en la «dispensació del misteri»: el temps de l’Església,
durant el qual el Crist manifesta, fa present i comunica la seva obra de salvació per mitjà
de la litúrgia de la seva Església, «fins que ell vingui» (1Co 11, 26).
Durant aquest temps de l’Església, el Crist viu i ja actua en la seva Església i amb ella
d’una manera nova, pròpia d’aquest temps nou. Actua per mitjà dels sagraments; això és el
que la Tradició comuna d’Orient i d’Occident anomena «l’economia sacramental», la qual
consisteix en la comunicació dels fruits del misteri Pasqual del Crist en la celebració de la
litúrgia sacramental de l’Església (CEC 1076).
L’obra del Crist en la litúrgia és sacramental perquè el seu misteri de salvació s’hi fa
present pel poder del seu Esperit Sant, perquè el seu Cos, que és l’Església, és com el
sagrament (signe i instrument) en el qual l’Esperit Sant dispensa el misteri de la salvació,
perquè a través de les seves accions litúrgiques, l’Església pelegrina, participa ja en la
litúrgia celestial.
En tot això, l’Esperit Sant és el protagonista. La seva missió és preparar l’assemblea per
a trobar-se amb el Crist, evocar i manifestar el Crist a la fe de l’assemblea, fer present i
actualitzar l’obra salvadora del Crist pel seu poder transformador i fer fructificar el do de la
comunió en l’Església.
5.4. TEOLOGIA DE L’ESGLÉSIA

El misteri de l’Església és tan gran que no admet un únic concepte que la defineixi.
L’Església és el sagrament que significa i causa la salvació. D’aquesta manera l’Església
existeix en si mateixa però no existeix per si mateixa, és signe i instrument necessari per a
la salvació i la seva finalitat és portar els homes cap a Déu en Crist, però ella no és al
centre31.
El motiu de l’Església és el Poble de Déu, que és el subjecte històric. El concepte

d’Església com a Poble de Déu explica molt bé l’Església en el marc de la història de la
salvació, ja que l’Església va més enllà de la història però està encarnada en ella. També,
manifesta un gran valor antropològic, és un poble format per homes que per la fe es
converteixen. Alhora, manifesta la dignitat comuna de tots els cristians ja que tots els
cristians participen del sacerdoci de Crist en el sacerdoci comú de tots els fidels. També,
reflecteix la relació de les esglésies locals i de l’Església universal, ja que en la comunitat
local es troba tota l’Església universal.
El Concili Vaticà II (LG 14-16) afirma la necessitat de l’Església per a la salvació

perquè Crist és el mitjancer únic i necessari i ha donat a l’Església la plenitud dels mitjans
de salvació. Això està fonamentat en la Sagrada Escriptura i en la Tradició. L’Església és
sagrament de Jesucrist i no hi ha altre nom que pugui salvar l’home (Ac 4,12). No poden
salvar-se doncs aquells que sabent que l’Església és necessària per a la salvació no volen
unir-se.
Podem trobar tres maneres de pertànyer a aquesta única Església. Primer, aquells que
estan pel baptisme plenament incorporats a l’Església catòlica i es troben en gràcia.
També trobem aquells que estan incorporats però no plenament que serien els altres
cristians. Finalment, trobem aquells que estan ordenats a l’Església de Crist que serien la
resta del món, les altres religions i tot allò bo que s’ordena a l’evangeli. No hi ha cap altre
mediació que l’Església que remet a Jesucrist, que és la porta, per a la salvació. Per tant,
Déu que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat té altres
camins desconeguts per nosaltres per a incorporar a tothom a la seva Església.
31
Per tot això, l’Església rep del mateix Jesucrist el manament missioner. La Bona Nova
ha d’arribar a tothom i això és essencial en l’Església.
5.5. L’HOME DESPRÉS DE LA RESURRECCIÓ DE JESÚS

Segons el que s’ha explicat fins ara, pot semblar que l’home per la raó, la fe i la seva
llibertat pot unir-se a Crist i salvar-se a través de l’Església, sagrament que porta l’home
cap a Crist, l’únic mitjancer. Però falta un element clau. Vist d’aquesta manera, tot i que la
fe és també un do de Déu, pot semblar que un es pot salvar únicament per les seves pròpies
forces. Pelagi, per exemple, ho va veure així. Defensava que la capacitat d’obrar bé és
rebuda de Déu, però el voler obrar el bé i obrar-lo depèn només del lliure albir de l’home.
Veu en el pecat d’Adam simplement un mal exemple. D’aquesta manera, un ésser humà és
bo o dolent en funció de la seva voluntat personal. Amb tot, reconeix que existeix una
ajuda de Déu, la gràcia, però és una simple ajuda: Déu la dóna a l’home perquè compleixi
més fàcilment allò que l’home ja podria acomplir pel seu lliure albir. La gràcia de Déu, per
tant, no és necessària per a la salvació.32
L’element clau que falta per a obtenir la salvació és Déu mateix. L’home no pot salvar-
se per les seves pròpies forces, necessita ineludiblement de l’ajuda de Déu, de la gràcia.
La gràcia és el do de Déu, que és Déu mateix i que divinitza l’home. És l’auxili gratuït
de Déu que dóna a l’home per a que pugui respondre a la seva crida: arribar a ser fills
adoptius de Déu, participants de la vida divina i de la vida eterna. Per tant, la gràcia és el
do de divinitzar les nostres vides, do que rebem de Déu gratuïtament. Això, Déu ho fa
infonent l’Esperit Sant a les ànimes dels homes per a guarir-les del pecat i santificar-les.
Amb això no vol dir que no cal la col·laboració de l’home per a la salvació. La voluntat
i llibertat humana han d’estar en consonància amb la gràcia. D’aquesta manera es pot dir
que una acció bona, fer el bé, arribar a salvar-se, és una acció en cooperació on actua la
llibertat humana totalment i també la gràcia totalment. La gràcia no ho fa tot, sinó que fa
fer tot a l’home. Ambdues realitats actuen en dues dimensions diferents. La gràcia ajuda a
la llibertat a escollir Déu, a tornar a començar, a fer de la vida de les persones una vida
d’acolliment de Déu en el cor.
32
J.M. TURULL, Manuscrit de les classes d’Antropologia Teològica (2018).
Ruiz de la Peña defensa en el seu llibre la llibertat en gràcia33. Amb això vol dir que el
que ve primer és el fet que Déu es dóna. I llavors ve la llibertat de la persona humana que
no es contraposa a la gràcia. D’aquesta manera, la gràcia allibera la llibertat. La gràcia ve
primer, a nivell d’iniciativa, la llibertat ve després. Per tant, l’home té llibertat vertadera
en la mesura en què es mou per la gràcia.
Per això, Pelagi s’equivoca perquè contraposa la gràcia amb la llibertat, pensa que en
nosaltres o actua la gràcia o la llibertat. Les posa en un mateix nivell, llavors es queda amb
la llibertat i nega la necessitat de la gràcia. També li passa a Luter, però aquest es queda
només amb la gràcia i menysprea la llibertat.
L’home després de la resurrecció de Jesucrist, tot rebent l’Esperit Sant, pot acomplir la
missió per al qual ha estat creat, a participar de l’ésser mateix de Déu. I aquesta és la
salvació de la paradoxa de l’home, que és creat finit, amb desitjos d’infinit, amb la finalitat
de participar a la vida divina, però per la seva finitud no pot arribar a ser allò que està
cridat a ser. Només Déu mateix pot donar aquesta plenitud a l’home. De manera que allò
que l’home és per naturalesa s’haurà de transcendir cap al que ha de ser per gràcia. I això
comportarà que la plenitud a la qual està cridat l’home, no podrà ser fruit d’una conquesta,
sinó fruit de la recepció i l’acolliment.
Per això, l’home, cridat a participar de la vida divina, només pot esclarir el seu misteri
en el misteri del Verb encarnat, que és Déu i home alhora. El Concili Vaticà II diu
clarament: «En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri
de Verb encarnat» (GS 22). A continuació explica que Crist manifesta plenament l’home a
l’home i li mostra la grandesa de la seva vocació. Per tant, la salvació, i amb ella la victòria
sobre el mal en l’home, no és un fruit de l’evolució de la humanitat sinó de l’acolliment de
la gràcia que ve de fora i que respon a un anhel que l’home porta innatament en el seu
interior. D’aquesta manera, Déu no absorbeix l’home sinó que l’assumeix en la seva
totalitat i llavors, la causalitat humana i la divina s’uneixen sense barreja ni separació ni
confusió ni divisió.
33
J.L. RUIZ DE LA PEÑA, El don de Dios. Antropología teológica especial, Santander: Sal Terrae 1991,
355-358.
5.6. SAGRAMENTS
Els homes reben avui aquest do de Déu per mitjà de signes visibles, aquests signes són
els sagraments. Aquests són signes eficaços de la gràcia, instituïts pel Crist i confiats a
l’Església, a través dels quals l’home rep la vida divina.
Aquets ritus visibles sota els quals se celebren els sagraments, signifiquen i realitzen les
gràcies pròpies de cada sagrament.
Com hem vist, l’obra de la redempció arriba a l’home d’avui per l’Església, la qual és
l’autora visible del do de l’amor de Déu (l’autor invisible és Déu). Allò que era visible en
Crist ara és visible en l’Església. L’Església en aquest sentit és el gran sagrament ja que
conté i comunica, per voluntat divina i no humana, el misteri pasqual i la gràcia invisible a
tots els homes que lliurement s’acostin. Això, l’Església ho fa a través dels sagraments que
administra, els quals són el mitjà que Déu ha volgut per a que l’home participi avui
plenament de l’esdeveniment salvífic de Crist. Els sagraments, doncs, són instruments amb
què l’Esperit Sant difon la gràcia de Crist a l’Església que és el seu Cos. Hi ha set
sagraments que formen un organisme en el qual cadascun ocupa un lloc vital però
l’Eucaristia és el central, la resta s’ordenen a ella com a fi.
Una característica fonamental dels sagraments és que són signes visibles de la realitat
invisible (el do de l’amor de Déu) -que el signe sigui visible és molt útil a l’home ja que
aquest parteix del seu coneixement que és sensible-. Aquests dons que l’home rep -
mitjançant els sagraments- es visualitzen amb gestos i paraules que esdevenen ritus i
pregàries, els quals remeten a paraules i gestos de Jesús.
Per això, els sagraments -en certa manera- en tant que són signes són imitació, ja que
remeten a la realitat a la qual imiten. D’aquesta manera, queda lligat el ritu i
l’esdeveniment de salvació (sense oblidar que la realitat ontològica de l’esdeveniment
sempre és superior al ritu). Per a fer-ho, el ritu sempre remet a la Sagrada Escriptura
identificant-se amb l’esdeveniment de salvació i després es retorna al ritu aplicant el que
s’ha trobat en l’Escriptura.
Hi ha altres dos aspectes fonamentals en els sagraments: la confessió de fe - memorial

de l’obra de l’amor de Déu en la història- i la promesa –penyora del Regne de Déu
inaugurat i esperat-. Els sagraments ens fan tastar les promeses que Déu Pare ens ha regalat
en la mort i resurrecció del seu Fill amb el do de l’Esperit Sant34.
Concloent, mitjançant els sagraments, en l’Església, prenem part avui de la realitat

narrada en les Escriptures i en el misteri pasqual i ens arriba la salvació. La Constitució
Sacrosantum Concilium fa molt bona explicació:
Els sagraments s’encaminen a la santificació dels homes, a l’edificació del Cos de Crist, a
donar culte a Déu; com a signe, tenen també la funció d’instruir. No solament suposen la
fe, sinó que també l’alimenten, l’enrobusteixen i la manifesten amb paraules i elements
rituals; per això, s’anomenen sagraments de la fe. Confereixen certament la gràcia, però la
seva celebració també prepara (disponit) molt bé els fidels a rebre la mateixa gràcia amb
fruit, a honorar Déu degudament i a practicar la caritat (SC 59).
El gran sagrament de Crist és l’Església, però en ella trobem set: Baptisme,

Confirmació, Eucaristia, Penitència, Unció dels malalts, Orde i Matrimoni. Els set
sagraments afecten totes les etapes i tots els moments importants de la vida del cristià:
donen naixement i creixement, guarició i missió a la vida de fe dels cristians. En aquest
punt hi ha una certa semblança entre les etapes de la vida natural i les etapes de la vida
espiritual. És a través d’ells que participem de la vida divina i lluitem contra el pecat i el
mal en nosaltres i en el món, a través d’ells, Déu ens va santificant, transformant, en
cooperació amb la nostra llibertat.
5.7. MARIA
De la descendència d’Eva, Déu va escollir la Verge Maria per ser la Mare del seu Fill.
Ella és plena de gràcia, és «el fruit més excel·lent de la Redempció» (SC 103). Maria, des
del primer instant de la seva concepció, va ser preservada totalment del pecat original i va
conservar-se neta de tot pecat personal durant tota la vida.
Per això, Maria és prototipus dels creients, és la criatura perfecta. Ja des del seu
naixement Maria és prototipus d’aquella que venç el mal. De fet, és en la persona de Maria
que l’Església ja arriba a la perfecció que la «fa sense màcula ni arruga» (LG 65). No
obstant, la resta dels cristians encara vivim en l’esforç per a créixer en santedat, per a
arribar a la victòria sobre la culpa. Per això, alcem els ulls cap a Maria, que és el model de
34
J. FONTBONA I MISSÉ, Els sagraments de la iniciació cristiana, 19-36.
criatura santa, per a que ens ajudi i per a que intercedeixi per nosaltres. És en ella que
«l’Església ja és tota santa» (LG 65).
Maria en la lluita contra el mal, en la història de la salvació de la humanitat, té un paper

fonamental. Maria dòcilment accepta la voluntat de Déu i esdevé mitjancera de
l’encarnació de Jesucrist. Jesús, el mateix Fill del Déu viu, és carn de la seva carn. Aquest
paper fonamental es manifesta particularment a l’hora de la passió. Ella es va mantenir
fidel en la seva unió amb el Fill fins a la creu on va compartir el sofriment de Crist tot
prenent part amb cor de mare en el seu sacrifici. Va consentir plena d’amor la immolació
del seu Fill, i finalment, fou donada com a Mare al deixeble (Jn 19,26-27) (LG 58).
Per tot això, Maria ocupa un lloc primordial en l’Església. El Concili Vaticà II diu que
Maria ocupa en l’Església el lloc «més alt i més pròxim a nosaltres després de Crist» (LG
54). En ella tot cristià troba una ajuda afectuosa en la lluita, en les dificultats i enfront el
mal. Amb ella, inclús estant enfonsat dins les majors obscuritats, tot cristià, troba un
bàlsam de tendresa i un amor de mare perfecta. Per tant, en la figura de Maria trobem una
gran intercessora pels cristians i un gran model, tot sent ella criatura de Déu i alhora mare
de Déu i dels cristians35.
35
N. CAUM, Manuscrit de les classes de Mariologia (2019).
CONCLUSIÓ
El mal seguirà sempre superant tota reflexió però en podem dir dues coses. Primer de tot
que Déu no és aliè al problema del mal sinó que l’assumeix amb tota la seva violència i per
això té dret a parlar-nos d’ell. Enfront de l’horror del mal en el món res és a la seva altura
sinó la creu de Crist. En ella es troba l’excedent de sentit reclamat per la immensitat d’allò
sense sentit.
La mort de Crist ha inspirat a molts altres homes i dones a viure i morir en la mateixa
actitud. Un petit instant de patiment humà és injustificable. El patiment de Crist no ve a
justificar el mal sinó a obrir una possibilitat de sentit. A més, Jesús ens anuncia i realitza ja
en aquest món un alliberament parcial d’aquest mal per la salvació.
Estem cridats, però, a una alliberació total que es manifestarà al final dels temps. En
aquest sentit segueix sent una promesa i hem de mirar al futur. Aquesta promesa és però
molt raonable per a ser creïble, tenim com a testimoni la persona de Jesús, el Fill de Déu
viu, implicat amb la seva encarnació, la seva mort i la seva resurrecció.
BIBLIOGRAFIA
CAUM, N., Manuscrit de les classes de Mariologia, 2019.
Catecisme de l’Església Catòlica, Madrid: Coeditors catalans del Catecisme 1993. (en el
text citat com CEC).
DALMAU, B., – PUJOL BALCELLS, J., Els Documents del Concili Vaticà II. Barcelona:
Publicacions de l'Abadia de Montserrat 2012. (en el text se cita el document del
concili amb el seu corresponent número)
DENZINGER, H., – SCHÖNMETZER, A., Enchiridion symbolorum. Barcelona: Herder 1976.

(en el text citat com DS).
FONTBONA I MISSÉ, J., Els sagraments de la iniciació cristiana, Barcelona: CPL 2013.
FRANCESC, Encíclica Lumen Fidei, Madrid: Palabra 2013.
JOAN PAU II, Encíclica Fides et Ratio, Madrid: Palabra 1998.
La Bíblia, Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya, 1994.
MARLÉS, E., Manuscrit de les classes de Cristologia, (2017-2018).
MORLANS, X., Manuscrit de les classes de Teologia Fonamental I (2014).
PIÉ-NINOT, S., La Teología Fundamental, Salamanca: Secretariado Trinitario 2009.
PLANELLAS, J., Manuscrit de les classes de Misteri de Déu, (2017).
—, Manuscrit de les classes d’Eclesiologia, (2018).
ROVIRA BELLOSO, J. M., El Misteri de Déu, Barcelona: Herder 1994.
RUIZ DE LA PEÑA, J. L., El don de Dios. Antropología teológica especial, Santander: Sal
Terrae 1991.
SESBOÜÉ, B., Creer, invitación católica para las mujeres y los hombres del siglo XXI,
Madrid: San Pablo 2000.

TURULL, J.M., Manuscrit de les classes d’Antropologia, (2018).

Síntesi Teològica. El Misteri Del Mal

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Síntesi Teològica. El Misteri Del Mal

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

SÍNTESI TEOLÒGICA

El misteri del mal

1. EL MAL EN L’ACTUALITAT ..................................................................................... 5

1.1. DIFICULTATS D’EXPLICACIÓ EN EL CONTEXT POSTMODERN A L’OCCIDENT ............ 5

1.2. DIVERSES INTERPRETACIONS SOBRE L’ORIGEN DEL MAL ........................................ 6

1.3. UN DÉU OMNIPOTENT I BO I L’EXISTÈNCIA DEL MAL .............................................. 7

1.3.1. Diferents formes de mal........................................................................... 7

1.3.2. Plantejament del problema...................................................................... 8

2. EL MAL EN ELS RELATS DE LA CREACIÓ I DE JOB ......................................... 10

2.1. LA CREACIÓ ......................................................................................................... 10

2.1.1. Característiques de la creació i del Déu creador ................................ 11

2.1.2. El mal en el relat del Gènesi. El pecat original. ................................... 12

2.1.3. La condició humana i els efectes del pecat original ............................. 14

2.2. EL MAL EN EL RELAT DE JOB ................................................................................. 16

3. LA PRESÈNCIA DEL MAL EN JESUCRIST ............................................................ 17

3.1. JESÚS S’ENCARNÀ PER A SALVAR L’HOME I RECONCILIAR-SE ............................... 18

3.2. LA MORT DE JESÚS................................................................................................ 19

3.3. EL MAL I L’AMOR EN JESÚS................................................................................... 21

3.4. LA VICTÒRIA SOBRE EL MAL. LA RESURRECCIÓ DEL FILL DE DÉU. ....................... 22

3.4.1. Objecció sobre els efectes de la victòria sobre el mal .......................... 22

3.4.2. La resurrecció, un esdeveniment que sorprèn ....................................... 22

a) Jesús preanuncia la seva resurrecció .............................................. 23

b) Resurreccions fetes en vida de Jesús i sentències de Jesús

c) La sorpresa dels apòstols davant la resurrecció .............................. 23

3.4.3. La resurrecció de Jesús ......................................................................... 24

3.4.4. El cos del ressuscitat ............................................................................. 26

3.4.5. L’esperança cristiana ............................................................................ 26

a) Fonament de l’esperança ................................................................ 27

b) Fi dels homes i dels temps .............................................................. 28

4. POSSIBILITAT D’ACCÉS DE L’HOME AL DÉU QUE SALVA ............................ 32

4.1. CAPACITAT DE CONÈIXER DÉU ............................................................................. 32

4.3. EL DÉU DE LA FE CRISTIANA. U I TRI .................................................................... 36

5. LA SALVACIÓ AVUI MITJANÇANT L’ESGLÉSIA .............................................. 38

5.1. ORIGEN DE L’ESGLÉSIA ........................................................................................ 38

5.2. FONT DE LA DOCTRINA ......................................................................................... 40

5.3. LA REDEMPCIÓ AVUI ............................................................................................. 41

5.4. TEOLOGIA DE L’ESGLÉSIA .................................................................................... 42

5.5. L’HOME DESPRÉS DE LA RESURRECCIÓ DE JESÚS .................................................. 43

5.6. SAGRAMENTS ....................................................................................................... 45

5.7. MARIA .................................................................................................................. 46

Com veurem, la veracitat de la proposta cristiana no és demostrable empíricament, no és

1.1. DIFICULTATS D’EXPLICACIÓ EN EL CONTEXT POSTMODERN A L’OCCIDENT

1.2. DIVERSES INTERPRETACIONS SOBRE L’ORIGEN DEL MAL

1.3. UN DÉU OMNIPOTENT I BO I L’EXISTÈNCIA DEL MAL

Diferents formes de mal

També existeix un mal responsable i culpable que planteja immediatament la pregunta

Plantejament del problema

Llavors tornem al problema del principi, si Déu no és totpoderós, llavors no és Déu. La

2. EL MAL EN ELS RELATS DE LA CREACIÓ I DE JOB

Característiques de la creació i del Déu creador

El culmen de la creació és l’home. Déu el crea a la seva imatge i semblança. Això és

El mal en el relat del Gènesi. El pecat original.

El relat del Gènesi distingeix formalment dos orígens en el món. El primer és

El pecat original és un pecat de desobediència a un manament molt clar de Déu, però la

El magisteri de l’Església, fonamentat en la Sagrada Escriptura i en la Tradició, explica

La condició humana i els efectes del pecat original

També trobem en la condició humana la divisió entre els homes: en el treball, la

La tradició cristiana es refereix a aquesta situació global de la humanitat amb

2.2. EL MAL EN EL RELAT DE JOB

La resposta clàssica del mal, el retribucionisme, no s’adequava realment a la realitat de

En el llibre de Job el poble d’Israel encara no havia descobert la resurrecció de la carn,

3. LA PRESÈNCIA DEL MAL EN JESUCRIST

En Crist no trobem una explicació al mal sinó un compromís de Déu, una

3.1. JESÚS S’ENCARNÀ PER A SALVAR L’HOME I RECONCILIAR-SE