MEDINA E. 2006 - Memoria de La Intervenc

MEMÒRIA DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA EFECTUADA
AL CARRER BAIXADA DE LES ESPENYES, 8 (MATARÓ,

MARESME)
Data intervenció: Octubre 2005 – Maig 2006
Memòria de la intervenció arqueològica al carrer Baixada de les Espenyes, 8 (Mataró, Maresme)
Arqueòloga Directora de la intervenció:

ESTHER MEDINA GUERRERO
Gestió de la intervenció:
ATICS SL
Mataró, setembre del 2006
ÌNDEX
VOLUM I
1 FITXA TÈCNICA
2 INTRODUCCIÓ
3 MATARÓ (MARESME). MARC GEOFÍSIC I HISTÒRIC
3.1 La construcció de la muralla de Mataró
3.2 Situació del jaciment
4 ANTECEDENTS
4.1 Intervencions a Can Xammar
4.2 Intervencions a la muralla de Mataró
5 MÈTODE EMPRAT EN EL TREBALL DE CAMP
5.1 Codificació dels materials i fitxes
6 DESCRIPCIÓ I RELACIÓ DE LES UNITATS ESTRATIGRÀFIQUES
7 RESULTATS DE LA INTERVENCIÓ
8 ESTUDI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC
8.1 Els grups ceràmics
8.2 Altres materials
9 DIBUIX DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC
10 CONCLUSIONS
11 BIBLIOGRAFIA
12 INVENTARI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC
VOLUM II
13 DOCUMENTACIÓ GRÀFICA
13.1 Planimetria
13.2 Fotografies
Agraïments
Volem agrair a les persones que han col·laborat en el present estudi a través
del sovint esgotador treball de camp d’excavació i dibuix, la identificació
d’objectes ceràmics, revisant o comentant l’escrit, aportant suggeriments,
oferint el seu recolzament financer, la seva ajuda logística o tècnica i per la
seva amistat (en ordre alfabètic):
Jordi Alsina, Laura Arias, Jordi Barriuso, Josep Antoni Cerdà, Sergi Delgado,
Bertha Durà, Jose Espejo, Miriam Esqué, Montse Freixa, Joaquim Garcia, Joan
Giménez, Miquel Gurrera, Jordi Humet, Lluís Juan, Sergio Linares, Lorena
Martín, Marta Molet, Iñaki Moreno, Marjolaine de Muylder, Raquel Obradors,
Joan Piera, Marcos Rodríguez, Laia Santanach, Marta Santandreu, Jesús
Santos, Cristina Sayos, Albert Velasco, Mònica Viamonte.
1. FITXA TÈCNICA
NOM DEL JACIMENT Baixada de les Espenyes, 8
UBICACIÓ Mataró (Maresme)
X: 454072
COORDENADES UTM
Y: 4599014
Z: 17 m.s.n.m.
CONTEXT Zona urbana
TIPUS D’INTERVENCIÓ Preventiva terrestre
CLASSE D’ACTIVITAT Excavació amb sondeig
DATA D’INTERVENCIÓ Octubre 2005 – Maig 2006
PROMOTOR PUMSA
Direcció: Esther Medina Guerrero

Dibuix de camp: Esther Medina, Marta Santandreu
Tractament gràfic: Bertha Durà
Dibuix material: Iñaki Moreno, Joan Piera
EQUIP TÈCNIC Arqueòlegs Auxiliars: Jordi Alsina, Laura Arias, Jordi
Barriuso, Sergi Delgado, Jose Espejo, Miriam Esqué,
Lluís Juan, Sergio Linares, Lorena Martín, Marta Molet,
Iñaki Moreno, Marjolaine de Muylder, Raquel Obradors,
Marcos Rodríguez, Laia Santanach, Jesús Santos,
Cristina Sayos, Albert Velasco, Mònica Viamonte.
2. INTRODUCCIÓ
La present intervenció arqueològica cal situar-la en el context del projecte de

transformació urbanística del sector de Can Xammar i del centre històric de la
ciutat de Mataró iniciat l’any 2002. El sector de Can Xammar ha sofert canvis
importants pel que fa al seu entramat urbà en els darrers temps. L’enderroc
d’antics edificis ha propiciat l’esponjament del casc antic i l’obertura visual de
l’antiga muralla del s. XVI.
El projecte, en primera instància, contemplava la urbanització de la plaça Can

Xammar i, en segon terme, l’interior de l’illa sota la muralla del s. XVI.
Posteriorment s’han produït intervencions puntuals a la mateixa zona i és en
aquest context en el qual en el solar situat a la Baixada de Les Espenyes, núm.
8 s’ha previst la construcció d’un edifici municipal d’usos terciaris que fa
cantonada amb la plaça de Can Xammar. L’edifici, és promogut per l’empresa
municipal Promocions Urbanístiques de Mataró (PUMSA).
Atès que aquest immoble està inclòs dins el perímetre que assenyala la
declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional (zona arqueològica) a favor del
jaciment de la ciutat romana d’Iluro, des del museu de Mataró es va planificar
una intervenció arqueològica posterior a l’enderroc de l’antic edifici i prèvia a les
obres, en compliment de la normativa legal vigent:
• Pla General d’Ordenació de Mataró, de 12 de XII de 1996, i text refós de

3/IV/1997.
• Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró, d’11 de desembre de
2002.
• Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català. Capítol IV,
articles 48 i 49. (DOGC 1087, d’11 d’octubre de 1993).
• Acord, de 7 de novembre de 1995, del Govern de la Generalitat de
Catalunya, de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional, en la
categoria de zona arqueològica, del jaciment arqueològic de la ciutat
romana d’Iluro, a Mataró (DOGC 2146, de 22 de setembre de 1995).
• Decret 78/2002, de 5 de maig de 2002, del Reglament de protecció del
patrimoni arqueològic i paleontològic (DOGC núm. 3594).
Els objectius inicials d’aquesta intervenció es varen centrar en l’excavació de

dos sondatges arqueològics de 2 x 2 metres, el primer d’ells situat a la façana
nord del solar i l’altre al sud, a l’interior de la torre de la muralla del segle XVI. A
partir de les troballes localitzades fou possible realitzar una actuació més
intensiva, un cop observat l’abast espacial del jaciment afectat per la futura
obra, i es va procedir a l’excavació en extensió del jaciment; en concret de la
zona compresa entre el mur del pas de ronda i la muralla. Posteriorment es va
procedir a excavar la meitat oest del solar situat a la part exterior del pas de
ronda i les restes d’un forn ubicat a la zona nord.
Els treballs arqueològics de sondeig es varen dur a terme entre els dies 11 i 31
d’octubre de 2005. L’excavació del pas de ronda i la documentació dels dos
murs que el delimiten (la muralla i el mur de contenció) es va iniciar el mes de
novembre del 2005 i va concloure el 15 de març del 2006. La documentació de
la meitat oest del solar a la part exterior del pas de ronda finalitzà el 7 d’abril.
Finalment, l’excavació del forn va començar el 10 d’abril i es tancà el 10 de
maig del 2006. Aquestes tasques foren gestionades per l’empresa ATICS, S.L.
Gestió i Difusió del Patrimoni Arqueològic i Històric, sota la direcció tècnica i
científica d’Esther Medina Guerrero segons resolució de la Direcció General del
Patrimoni Cultural, en coordinació amb l’Àrea d’Intervenció Arqueològica del
Patronat Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Mataró.
3. MATARÓ (MARESME). MARC GEOFÍSIC I HISTÒRIC
Mataró és municipi i capital de la comarca del Maresme i es troba situat al

vessant marítim de la Serralada Litoral. El relleu principal és constituït per una
serralada de poca elevació, contrafort del bloc del Corredor, de contextura
granítica, que ha donat lloc a la formació dels turons que la coronen.
Geològicament se situa a la part de la Serralada Litoral que està constituïda per

granitoides hercinians (Carbonífer Superior) tallats per dics d’aplites,
pegmatites i pòrfids de composició diversa, totes elles roques ígnies. Els
granitoides s’alteren formant sauló, el qual reomple els fons de les valls. La
cobertura quaternària de la zona de Mataró (argiles, sorres i sorres de
granulometria gran) prové de la meteorització dels materials granítics i el seu
arrossegament en els cursos torrencials, formant una estreta planura costera,
que es fa extensiva a tota la comarca del Maresme.
A mig pendent hi ha unes ondulacions suaus, cobertes d’un mantell de sauló i,

en alguns indrets, per clapes d’argiles roges antigues. Diverses rieres i torrents
han excavat profunds barrancs a la serralada i davallen fins al mar; són cursos
eixuts, però de gran cabal durant les pluges de tardor. A llevant hi ha les rieres
de Mata i de Valldeix, a tramuntana la de Cirera, i a ponent la d’Argentona, que
clou el terme.
L’origen del nucli urbà de Mataró cal situar-lo, segons les investigacions
actuals, a la primeria de l’època romana (segle II-I aC). Normalment hom
suposa que fou la continuació, a la plana, del poblat ibèric del turó de Burriac,
del qual degué heretar, segons aquesta hipòtesi, també el nom, Ilduro, conegut
a través de les emissions monetàries ibèriques de la seca, activa durant els
segles II i I aC. La ciutat s’establí en una petita elevació entre dues rieres, la
Riera i el Rierot. Arribà a la categoria de municipium amb el nom d’Iluro. La
ciutat, voltada de vil·les, algunes de les quals importants, com la de torre
Llauder, tingué una forta vitalitat durant l’Alt Imperi. Les troballes
arqueològiques també demostren una clara decadència després de la crisi del
segle III dC, de la qual no es recuperà, bé que es mantingué com a nucli urbà
secundari.
A l’alta edat mitjana, una sèrie de masies formaven la parròquia de Santa Maria
d’Alarona o de Ciutatfreta (Civitas fracta) (segles X-XI). Aquest segon topònim,
d’origen desconegut, fou suplantat després pel de Mataró, nom d’una torre o un
castell bastit en un turó de llevant del terme, dit també torre de Mata i, més
modernament, castell d’Onofre Arnau, al qual pertanyia la vila, juntament amb
Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres. Al segle XIV Mataró era encara una
petita vila rural: la població era disseminada als veïnats de Mata, Valldeix,
Cirera i Traià.
La característica més remarcable del Mataró del segle XV fou l’aspiració

contínua a deseixir-se de la jurisdicció feudal, mentre que al segle XVI va ser
comptar amb una defensa permanent de la vila capaç de garantir la seguretat
dels seus habitants. Els mataronins aconseguiren ambdós objectius. L’any
1480 el rei Ferran el Catòlic atorga el privilegi d’incorporació definitiva del
Castell de Mataró a la Corona, que representava també la formació definitiva
del municipi mataroní. Posteriorment, l’edificació urbana s’expandí cap a
ponent, i la vila restà partida per la riera de Cirera, però encara no arribava a la
platja. Això obeïa a finalitats defensives, com el fet de fortificar-se mitjançant
una muralla que encerclava tot el perímetre urbà.
Al segle XVI Mataró era una petita vila medieval edificada a l’entorn de Santa
Maria i de la plaça Gran. El seu important i progressiu creixement econòmic i
demogràfic va fer necessaris, i alhora possibles, la construcció de la muralla i la
incorporació de nous espais urbans.
La Muralla de Mataró fou una obra construïda entre el 1569 i el 1600, segons
projecte de l’enginyer reial Jorge de Setara. Es poden veure trams a la Muralla
dels Genovesos, recentment restaurada, i a la Muralla d’en Titus, sobre el Camí
Ral, visible des de Can Xammar.
El projecte d’emmurallar la vila de Mataró es perllongà més de trenta anys a

causa de les mancances econòmiques i de les disputes sobre el traçat que
havia de seguir. En el moment d’aixecar els murs part de la ciutat, la que
corresponia a la zona del Camí Ral, quedà exclosa del perímetre, amb les
conseqüents queixes dels veïns i propietaris. L’obra, feta de pedres de mida no
gaire gran i relligades amb un morter de dues parts de sorra i una de calç, no
era excessivament sòlida, com ho demostra el fet que en alguna ocasió els
veïns n’enderroquessin alguna part amb relativa facilitat.
Actualment, es conserva el testimoni d’aquest element arquitectònic en el nom

d’alguns carrers que han mantingut la denominació de muralla, i que permeten
resseguir el seu traçat. Al nord de la ciutat hi ha el tram anomenat muralla dels
Genovesos, que discorre des del portal de Valldeix, a la confluència del carrer
de la Coma i de Sant Francesc d’Asís, fins al baluard a la zona de la plaça dels
Bous, ja enderrocat. El nom el rep per llindar amb la masia dels Genovesos,
propietat d’una família de mercaders d’origen genovès, establerta a Barcelona
el segle XVII. A continuació hi ha el tram de la muralla de la Presó, la muralla
del Tigre i la muralla de Sant Llorenç, fins al Portal de Barcelona. La ciutat
quedava tancada al sud per la muralla d’en Titus, que coincideix amb el carrer
de la baixada de les Escaletes, i el límit meridional d’un turó que s’anomenà
d’antic com la Penya. A l’est el traçat coincideix amb la banda est de l’actual
carrer de la Palma i girava cap el carrer de Sant Bonaventura i el carrer de la
Coma, fins enllaçar amb el tram dels Genovesos. La muralla disposava de set
portals i accessos, el més destacat dels quals era el de Barcelona, ubicat a la
confluència de la Riera amb la plaça de Santa Anna, del qual es reprodueixen
els escuts del Principat, de Mataró i de Barcelona. Els escuts originals
actualment figuren sobre la cel·la dedicada a Sant Sebastià. Del portal de
Valldeix encara es pot percebre la silueta a la façana de la casa que fa
cantonada entre els carrers de La Coma i de Sant Francesc d'Assís. Els altres
portals eren els d’Argentona, de Cabrera o de Sant Josep, d’en Feliu, del Pou
de la Sínia –a la Baixada de Les Espenyes- i de la Penya d’en Roig o Portalet –
a la Baixada de Les Escaletes.
A la segona meitat del segle XVII, l’important creixement econòmic i demogràfic

d’aquell temps condicionà un model edificador, la casa de cos, propi de les
classes populars, propicià la construcció de casals per a la nova burgesia, amb
cellers, botigues i magatzems, i va fer necessària també l’edificació de nous
equipaments religiosos i cívics, com la basílica de Santa Maria, la Casa de la
Ciutat i l’hospital. La trama de nous carrers incorporà un rosari de places i

placetes característiques.
A la vegada es colonitzà agrícolament tot el terme i, amb l’aprofitament de les

deus d’aigua de la Serra, es crearen noves hortes i es construïren i es
renovaren les masies.
Cap a la fi d’aquell segle Mataró esdevingué una població capdavantera a

Catalunya. Felip V de Castella li atorgà el títol de ciutat (1702), i durant la
guerra de Successió fou la primera a reconèixer com a rei l’arxiduc Carles
d’Àustria (1705). Erigida en cap de corregiment (1716), es transformà, el segle
XVIII, en una ciutat molt laboriosa i s’aprofità també del comerç colonial. El
1787 enregistrava 9.943 habitants.
No deixà de patir, però, els efectes de les guerres contra la Gran Bretanya, que
dificultaven la navegació, i també els de la guerra contra Napoleó (entrada
cruenta dels francesos la diada de Corpus del 1808). Al segle XIX, en
generalitzar-se l’ús del vapor com a font energètica, s’incorporà de ple a
l’anomenada revolució industrial amb la manufactura de cotó. El 1840 hi fou
instal·lada la primera filatura moguda amb aquest avenç tecnològic. El 1848 hi
fou inaugurada la també primera via fèrria de l’estat espanyol - l’anomenat carril
de Mataró -, que unia la ciutat amb Barcelona. Patí el còlera de 1854 i el 1855
fou inaugurat l’enllumenat de gas. El 1857 hom censà 16. 595 habitants. El
1868 hagué d’ésser creada una nova parròquia: la de Sant Joan, a l’església de
Sant Josep de l’antic convent de carmelites, que abraçava la part de ponent.
Aquesta banda havia estat ampliada el 1840, amb el pla d’en Boet, fins a la
riera d’Argentona, mitjançant la permuta amb aquesta població de veïnat del
Traià. Acabada la tercera guerra Carlina i retirades les fortificacions, es preveié
una reforma constructiva a base de carrers rectilinis, d’edificació extensiva,
limitats per unes rondes a la perifèria. També fou començada la moderna xarxa
de clavegueres (1894) i fou adoptat l’enllumenat elèctric (1899). A la fi del
segle XIX Mataró tenia uns vint mil habitants.
Al segle XX s’encetà sota la crisi produïda per la pèrdua del mercat colonial,
cosa que originà un estancament demogràfic. En l’aspecte urbanístic es va
realitzar el desviament de la riera de Cirera, que deixà de travessar la població

(1918). L’atracció demogràfica de la segona meitat dels segle XX produí
l’expandiment de l’edificació més enllà de les rondes, sobretot cap a la banda
de ponent, a la recerca de terrenys econòmics, i donà peu a la formació dels
barris del Palau, Rocafonda, Vistalegre, els Molins, el Miró, Cirera, la Llàntia,
Cerdanyola, el Pla d’en Boet i Peramàs i polígons industrials i a la creació de
noves parròquies. El terme comprèn, a més, el veïnat de les Hortes de
Barcelona, i les urbanitzacions de Can Vilardell, les Sureres, Can Bruguera,
Can Marquès i la Fornenca, entre d’altres.
Entre els edificis amb categoria monumental de Mataró en sobresurt la basílica

parroquial de Santa Maria (segle XVI, reformada el 1675) i la capella dels
Dolors, amb pintures d’Antoni Viladomat (1737). Altres construccions religioses
antigues són el Museu Arxiu de Santa Maria i la casa Escolà, que conserven a
la façana elements gòtics tardans del segle XVI. Juntament amb la casa
contigua Can Seguí, havien conformat una masia de tres cossos. Cal afegir
l’església de Sant Josep (segle XVI-XVII), el convent de les Caputxines (1741),
l’església de Santa Anna (1789) i l’ermita de Sant Simó (segle XVI). Finalment
hi ha les antigues parròquies rurals com l’ermita de Sant Martí de Mata, que es
troba documentada al segle XI, però ha estat molt transformada; i l’Ermita de
Sant Miquel de Mata, consagrada el 1448, que és d’estil gòtic tardà, d’una sola
nau amb tres trams, coberta de voltes gòtiques.
Dels edificis civils es destaquen la Casa de la Ciutat (segle XVII), el Museu

Comarcal del Maresme (segle XVI), l’Hospital de Sant Jaume i Santa
Magdalena (segle XVIII), tots amb reformes posteriors. Cal assenyalar també
l’existència d’altres edificis que mantenen la imatge que probablement tenien
les cases mataronines del segle XVI, com les Cases Milà i Escolà, que
presenten façanes arrebossades i lliscades amb colors naturals, portals
emmarcats amb pedra picada i finestres ornamentades d’estil gòtic tardà. Can
Llorell, que avui és Can Fradera, conserva a la façana finestres gòtiques
tardanes (s. XVI) i l’escut d’armes de la família Llorell, d’estil renaixentista. Can
Tria de Mata és una masia amb torre del segle XVI. També assenyalem la
Torre de Can Palauet. El cós principal té un portal rodó adovellat i amb un

finestral del segle XVI.
La Creu de Terme, aixecada el 1562, és una reconstrucció de l’original, feta

l’any 1942. Les restes de l’antiga, situada fora de la muralla i destruïda
parcialment el 1936, són al Museu de Mataró.
En el context de creixement demogràfic i econòmic de la ciutat dels segles XVII

i XVIII, en destaca la plaça Gran, que es constitueix com el cor del Mataró
antic. La planta actual de la plaça correspon a l’ampliació feta l’any 1773 de la
petita plaça medieval. En relació amb l’expansió agrícola es conserven les
restes de masies com Can Ricart (s. XVIII), a la cantonada dels carrers de
Beata Maria i de Santa Maria, i Can Puig i Cadafalch (s. XVIII) al Carreró, amb
esgrafiat original a la façana. A la Plaça de la Peixateria es poden destacar dos
casals: la casa Martí (s. XVIII) i Can Castany (s. XVIII) que conserva les
característiques gelosies barroques a les finestres de la façana. Del carrer
Barcelona es poden citar cases i casals que conformen un carrer plenament
barroc, encara que el pas del temps i l’activitat comercial han transformat o
substituït molts dels seus elements. D’aquest carrer esmentarem concretament
la casa Esquerra, (s. XVII), on va viure i tenia el taller l’arquitecte i escultor
mataroní Antoni Riera i Móra (1641-1703), autor del retaule del Roser de Santa
Maria; la casa de la Joieria Cabré, la casa Colomer, i la casa Pineda, totes elles
del segle XVIII. De la Plaça de Santa Anna formada al segle XVIII només en
resta l’església del Col·legi Escolapi de Santa Anna. La Riera fou edificada de
nova planta durant els segles XVII i XVIII. De les cases i casals de l’època, en
queden únicament les cases de Can Fité i Can Palau. Al Carrer de Sant Josep
hi trobem el conjunt de Sant Josep, antic convent carmelità, del qual cal
destacar la façana, l’església i el claustre. Va ésser edificat a partir del 1588. El
Carrer Bonaire és potser el més emblemàtic dels carrers barrocs mataronins.
Podem observar-hi els edificis de Can Fins, Can Gallifa, el conjunt del Casal, i
finalment Can Palau Soler. Al Carrer de Sant Francesc d'Assís es coneix Can
Tunyí Falguera (s. XVII), que fa cantonada amb el carrer de la Coma. Tocant a
Santa Maria, hi ha els edificis de la rectoria vella (s. XVII). El Carrer Nou és un
altre carrer característic del Mataró barroc. Destacarem cal Bisbe Mas, (s.
XVII), Can Cabré, Can Gelenques, i l’edifici del Foment, que conserva dues
gàrgoles de la edificació primitiva. En el Carrer d’Argentona, a la cantonada
amb la muralla del Tigre, hi ha Can Torner que és un interessant casal barroc.
3.1. La construcció de la muralla de Mataró
Hem considerat adequat realitzar un estudi pormenoritzat del context en què es

construeix la muralla de Mataró ja que les troballes de la present intervenció
arqueològica són d’un gran interès per contrastar les fonts documentals
relatives a aquest element arquitectònic.
Mataró, a principis del darrer quart del s. XV era un nucli de població molt petit,
amb un parell d’elements aglutinadors (la plaça del mercat i l’església), alguns
carrers i uns masos que l’envoltaven. Els límits d’aquesta petita concentració
els formaven un seguit de carrers: Pou de la Vila, d’en Bellot, la Plaça, d’en
Soler, de l’Escrivania, placeta de l’església i la Riera.
Aquesta petita població es situava entre el desnivell de llevant i el carrer de

Santa Maria, i entre l’església i el carrer de la Pau. La resta la constituïen un
seguit de masos.
Es tractava, doncs, d’una vila de clar caràcter medieval centrada en un petit

espai de mercat al voltant del qual s’agrupaven les cases que formaven carrers,
amb una església i masos que tancaven un conjunt que deixava amplis buits en
el seu interior. Pel que fa al sistema de defensa d’aquest petit nucli medieval,
la documentació sembla demostrar que anterior a les muralles del segle XVI ja
existia un sistema de defensa basat en el desnivell de la Penya i els dispositius
de vila closa, amb tancament de caps de carrers, els portals (amb menció del
portal de la penya d’en Feliu al carrer de Sant Simó i el portal de casa d’en Pou
de la Penya, a la Baixada de les Espenyes; elements que devien existir amb
anterioritat per l’orografia que els condiciona), i amb el suport de l’obra
fortificada de l’església. Aquest edifici era la torre del conjunt, i la plaça del
mercat jugava el paper de plaça d’armes.
Hi ha una data d’inici que cal considerar-la clau en la transformació del petit
nucli de població: el 31 de juliol de 1480, Ferran II va concedir el privilegi que
incorporava Mataró, definitivament, a la Corona. La data significa també la fi

d’un llarg període de lluita de la vila per alliberar-se del poder feudal.
Aquestes noves llibertats marcaren l’inici d’una nova etapa, en la qual la

incorporació a la Corona va afavorir el creixement urbà. La desaparició de les
traves feudals, a finals del s. XV, situà el model de producció del mas en segon
terme, en benefici de les activitats artesanes i menestrals. Els veïnats van
tendir a reduir llur importància, mentre el nucli arredossat a l’entorn de la
parròquia començà a crèixer progressivament. Així, doncs, aquest fet va
facilitar el creiximent demogràfic i l’expansió de l’estructura urbana.
L’expansió del nucli es va reflectir, físicament, en un creixement cap a ponent,

que era la direcció més fàcil per a l’expansió. Durant aquests anys hi ha
constància d’establiments de patis de terra per a construir cases al carrer Nou,
al carrer del Carreró i al carrer d’en Palau. El creixement es va anar produint de
forma ordenada, avançant progressivament cap al sud, amb la creació de
carrers paral.lels al camí Reial, que recollien en alguns casos edificacions
preexistents. L’altre punt important de creixement en aquests anys quedà situat
no cap a ponent, sinó a la riera de Pou de Vall, al sud est de la població.
Pels voltants del 1530 es van fer obres als “portals” de la vila, una remodelació
del sistema defensiu manada pel creixement cap a ponent, i es compraren
bombardes.
L’any 1540, a la vista de la nova situació originada pel creixement de les

primeres dècades del segle, el rei demanà que es facin muralles, dins de la
política general de la Corona Espanyola a la Mediterrània, i en funció de la
importància naval de Mataró, el 1541, el monarca decideix conmutar els deutes
de la vila si els diners s’esmercen en les obres de defensa.
Aquesta demanda ja havia estat feta l’any 1415 en temps del rei Ferran
d’Antequera (és sabut que durant el s. XVI els pobladors de Mataró
necessitaven protegir-se contra eventuals atacs d’enemics i de corsaris turcs i
nordafricans que freqüentaven les mars). Aquest fet es materialitzà l’any 1569,
amb el privilegi per fer les Muralles de Mataró, en una iniciativa que tornà a
partir de nou de la Corona, i que portà, l’any 1570, a l’inici de les obres.
La construcció de la muralla fou una obra gestionada pels Jurats i el Consell de

la Universitat. Aquest organisme s’encarregava d’indemnitzar als propietaris
afectats i de realitzar els portals i els terraplens.
Inicialment l’obra es portà a terme a través de la realització de desenes, però

es tractava d’una fórmula feudalitzant. El Consell elegia un dehaner, un caporal
per a cadascuna de les parròquies del Terme i aquest elegia la seva desena
(grup de deu homes a les seves ordres) d’entre els caps de casa de la seva
parròquia. Fou substituïda pels talls, que eren recol·lectes col·lectives dels caps
de casa de la vila i dels veïnats.
Però abans d’emprendre una obra tan important com la creació de noves
muralles, la qüestió de la defensa va passar per la solució provisional de la
fortificació de l’església, ja que la resposta de la vila al tema de les muralles
fou: vist lo perill en lo qual estam posats dels enemichs de la santa fe cathòlica,
tindríem a bé, vist no tenim en esta vila en cars de necessitat, fortalesa ninguna
per a poder-nos deffensar....enmarterlar e enfortir aquella (l’església), e tancar
alguns caps de carrers per nostra defensió un tema que ja aparegué durant el
s. XV (en un privilegi concedit per la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el
Magnànim l’any 1453,) i que es repetirà ara, arran dels primers creixements del
s. XVI.
Així, la solució provisional de millorar les defenses creant un baluard a

l’església fou impulsada i controlada pel virrei marquès de Aguilar, que el 1546
envià Benedito de Rávena (“ingeniero de las obras de su Majestad”) per a
fortificar l’església. El fet que aquesta obra vingués dirigida des de fora i sense
control dels homes del Consell de la Vila, creà discrepàncies amb la corona,
doncs els jurats proposaren fortificar altres punts de la població que els
interessaven més (com algunes cases importants de la vila) enlloc de l’església
(contradient-se amb el que havien demanat) tot cercant, en definitiva, rebaixar
el cost total de l’obra, en previsió d’uns treballs que resultarien molt cars.
Els jurats temien, a pesar del que havia indicat el rei anys enrere, que els
beneficis que havien obtingut no fossin vàlids amb l’obra de la fortificació de
l’església i que les exaccions només s’apliquessin en cas de començar
realment les muralles. I els Consellers, davant diversos requeriments, no
s’estigueren de declarar que no entenien en pagar una creu sens que primer no
tingan acta del Senyor Virrey, de haver permutada la muralla en fortalesa . El
desembre del 1546 el lloctinent comunica als jurats que no’s donen la presa
que deuria hi’s requer, significant que la causa serà algún recel que vosaltres
teniu, puix los diners que’s converteixen en la fortificació, ser serveixen per a
fer muralles i acaba manant que l’obra sigui començada ab la maior prestesa y
diligència.
L’any 1549 el cap de l’església s’acabà i s’aconseguí substituir el tradicional

donatiu al rei per la compra de dues peces d’artilleria per la vila, però encara
mancava el baluard o cavallet que completava l’obra de defensa. Amb data de
19 de juny de 1561, el Consell en donà la contracta al mestre de cases de la
vila, Antoni Guanyabens. Aquest va comprometre’s a tenir les obres acabades
en l’espai de dos mesos. En la part de tramuntana, havia de pujar una paret i
fer-hi una tronera amb quatre ballesteres. En la part de sol ixent, de ponent i
donant a mar, també havia de pujar onze pams i construir troneres amb sis
ballesteres, tot això al nivell de la teulada de l’església.
El baluard, com a última obra, s’encarregava el 1561, com a punt final d’un
període intermedi, provisional des d’un punt de vista de la defensa de la vila,
paral·lel a l’etapa de consolidació del creixement, que durarà fins el 1570.
L’any 1569 s’entrarà ja en un altre període marcat per la creació de les

muralles. En aquests moments la iniciativa de la defensa va sorgir també de la
Corona, tot i que el creixement urbà produït al llarg del s. XVI va fer adonar-se
a l’oligarquia mataronina dels avantatges de l’emmurallament, ja que s’havien
de defensar les noves inversions realitzades en aquest punt del territori. En
funció de tot això, el ritme de creació de les noves obres de defensa va ser
relativament més ràpid si es compara amb les llargues etapes de provisionalitat
que s’havien viscut fins ara.
El 10 de desembre del 1569 es van posar les fites de la muralla per l’enginyer
del rei Jorge de Setara. I de nou, com havia succeït ja amb la fortificació de
l’església, l’enginyer es trobà amb moltes dificultats.
El problema clau eren les discussions entre els diferents propietaris afectats per
la construcció de la muralla, ja que sense cap mena de dubte no era el mateix
aconseguir que els terrenys propis quedessin dintre de les obres de defensa
que fora, on no es produiria cap mena de revalorització. Cal assenyalar en
aquest punt que el context de la construcció de les defenses es produeix
simultàniament amb la creació de nous carrers (que hom anomena un veritable
“projecte urbà”) i sorgeix el problema de deixar habitatges fora de les muralles.
Els primers trams no van presentar dificultats d’aquest tipus, tot i que als
problemes econòmics es van sumar també defectes en la qualitat de les obres.
El 20 de gener de 1570 es començà la muralla per la part de ponent: una tirada
inicial de 300 canes que havia d’anar des de la cantonada més pròxima a
l’actual carrer de Barcelona fins a l’angle nord est del recinte. El maig de 1571
s’estava construint al davant del carrer de Sant Josep i l’agost de 1572 s’havia
edificat ja entre els carrers de Sant Josep i d’Argentona i el 5 de gener de 1573
es va fer una crida a Barcelona (on s’acabava de completar la muralla de mar
el 1562 i es volia aprofitar així l’experiència adquirida i potser també la mà
d’obra qualificada per fer l’obra de Mataró) per a l’adjudicació de 200 canes que
havien de continuar l’obra des de la cantonada nord oest fins al vèrtex a la
dreta del portal de Valldeix.
Les darreres 400 canes que havien de tancar el recinte a les bandes de llevant
i migdia es van assignar, el 7 de maig de 1575, a Joan Salvador. Aquest tram,
segons contracte, s’havia de fer en tres anys. El 1578, però, la muralla encara
no estava enllestida i l’any 1582 consta que la torre de la cantonada del Pou
d’Avall estava sense acabar.
Val a dir que a aquest retard calia afegir-hi les dificultats que presentava el
desnivell de migdia, però la causa més important fou que a la riera del Pou de
Vall, sota la Penya, s’havien construït des de l’inici de les obres de les muralles
i fins el 1578, un seguit de cases que venien a sumar-se a les que ja existien
aquí. Així, ara, a més d’incrementar-se els habitatges a ponent de la riera i per
sobre del camí Reial, havien aparegut construccions per sota d’aquest camí,
també a ponent de la riera del Pou de Vall, en terrenys de Joan Pou de la Sínia.
Tot això portà a un seguit de discussions sobre la traça de la muralla entre els
qui tenen llurs cases sota el desnivell (defensats pel batlle de la vila) i per l’altra
els jurats de Mataró, que buscaran el suport del virrei.
La solució que aquest va donar el 7 de setembre de 1578 fou la de fer una altra
muralla amb la mateixa altura, tamany y grossura que la principal, la qual
abrasse las casas del vehinat de vall las quals han de romandre fora advertint
que inmediatament com se acabe la dita muralla principal se ha de entendre en
fer la contramuralla y donar ditas dos murallas acabadas dintre dos anys.
A pesar de tot, el 2 d’abril de 1579 i després d’haver començat a enderrocar ja

alguns fonaments que impedien la continuació de les obres, una ordre del
virrei, que va atendre les demandes del síndic de Mataró, tornà a deixar les
coses com al principi. El virrei ordenà que la fortificació fos feta segons “la
última trassa o debuix que per dit enginyer nos es estat exhibit y presentat...”.
En aquesta darrera traça es contemplava: que no es puguin fer més cases al
costat de la muralla ni a l’entorn de 100 canes i particularment en la zona del
Pou de Vall que és per on passava el camí Reial.
L’1 de juny del 1579 es parlà de donar a fer el baluard de ponent: ja no hi havia
cap intenció de fer la contramuralla i, com deia l’ordre del virrei, les cases del
camí Reial passaven a ser defensades no amb aquella obra, sinó des dels
baluards.
Finalment es va imposar el criteri dels poders municipals, que volien fer una
única muralla deixant fora del recinte les cases del Pou de Vall i del camí de
França.
Els motius eren ben clars: malgrat que els arguments dels jurats eren
fonamentalment de tipus tècnic (construir una muralla a un nivell més baix que
el que proporcionava la Penya feia difícil la utilització d’artilleria i podrien estar
en perill les vivendes construïdes en aquest sector; o les proximitats de la
riera), cal considerar la qüestió econòmica, doncs el traçat de baix era més llarg
i més car; a més, el traçat baix havia d’englobar famílies d’un status poc
considerat, de nouvinguts i en darrer terme el traçat alt consolidava terrenys,
gràcies al terraplenament de la muralla, que pertanyien a cases importants de
Mataró. Això suposava la creació d’horts que milloraven molt considerablement
les propietats i a més s’aconseguia un dels privilegis més difícils en una ciutat
del moment: disposar d’un gran hort propi a dintre del recinte emmurallat
(encara que com es veurà més endavant l’aigua utilitzada per regar-los va
afectar seriosament la muralla). Aquesta circumstància està estretament
relacionada amb la transformació de rendes de sòl agrícola a rendes de sòl
urbà, de la qual depenia l’obtenció de beneficis si els terrenys potencialment
edificatoris es trobaven dins o fora de la muralla. A tots aquests elements cal
afegir una qüestió de percepció de l’espai en el període estudiat; i és que en
aquest moment es tendeix a subratllar espacialment les diferències socials, de
manera que la muralla crea una barrera entre rics i pobres.
Finalment, l’enginyer militar Setara acceptà de tenir al peu de la muralla un

considerable nucli de cases i s’acontentà amb la possibilitat de “veure i
escombrar” des d’un extrem a l’altre de les defenses de migdia. La solució,
evidentment, no fou ben rebuda i això ho demostra el fet que aquest darrer
tram es realitzà lentament en relació amb el fragments anteriors, construïts
abans del 1578: el tram conflictiu, de 425 m de llarg es va fer en 22 anys,
mentre que l’obra anterior (de 1025 m) s’havia fet en 8 anys. Es té constància
que el 1602 ja es trobava finalitzada l’obra de la muralla.
Com a resultat dels plets derivats dels terrenys per on havia de passar el circuit
fortificat, els ànims d’alguns propietaris es van exaltar fins el punt d’enderrocar
un tros de muralla a la part de la riera de Cirera. El fet devia succeir de nit i
devien d’ésser-ne diversos els autors.
La solució de Setara no havia clos el problema i es torna a obrir la possibilitat

de construir no una simple contramuralla, sinó que es tractava d’un projecte
ambiciós que pretenia englobar la part marítima de la ciutat, incloent-hi nous
terrenys per a edificar: un projecte d’eixample. L’objectiu consistia en protegir
les cases ja construïdes, i també preparar un nou sòl urbà protegit.
L’any 1590 els jurats van decidir de fer una muralla per incloure les cases “de
vall”: “que sia feta una muralla ab la qual se cloguia las casas del pou de vall”.
El 15 de juliol de 1590 foren elegides 4 persones per realitzar el traçat. Així, es
volia portar l’obra de defensa fins a les botigues de mar, al davant de la platja i
suposava una ampliació de quasi el 70%. No fou fins el 1595 quan se’n tornà a
parlar. El primer tram de la muralla havia de construir-se en 4 anys i, per tant,
s’havia d’acabar el 1599. El tram de muralla construït, però no anava gaire més
enllà dels 25 metres pels volts de l’any 1602. Aquest fragment situat davant del
mar, partia del futur carrer de Sant Antoni. La construcció tancava el capítol de
la muralla de mar i de l’eixample: el 1600 es decidia fer un baluard a prop del
mar com a mitjà substitutiu de defensa.
Les causes del fracàs en la continuació de les obres es centren en els diferents
interessos dels jurats de la ciutat. En un moment de dificultats econòmiques
creades per la construcció de les defenses, els jurats no interessats
personalment en el projecte (probablement aquells que no tenien propietats a la
zona afectada per la nova proposta edificatòria i que, per tant, no tenien
possibilitats d’obtenir beneficis), decidissin optar finalment per la solució molt
més econòmica del baluard de la platja.
Pel que fa a les obres posteriors en la muralla es constaten un seguit de

preocupacions de caire militar. El 1745 ja funcionava la bateria de llevant i el
1748 es prenen disposicions d’acord amb la Real Cédula de 7 de desembre de
1748 sobre “plantío de árboles” relacionada amb les necessitats de l’Armada.
El fracàs de la construcció de l’eixample suposà la implantació d’un model de

creixement desorganitzat que va anar transformant la vila en una població amb
un nucli central tancat envoltat de ravals. La continuació de l’impuls
urbanitzador en els segles XVII i XVIII va convertir Mataró en una ciutat oberta
que creixia malgrat l’existència de les muralles. No obstant aquest creixement,
la presència d’aquest element arquitectònic continuarà tenint un marcat
caràcter de diferenciació social entre “els rics de dins i els pobres de fora”.
3.2. Situació del jaciment
En el marc topogràfic de la ciutat romana d’Iluro, el carrer de la Baixada de les

Espenyes, situat entre els carrers d’en Xammar i de l’Hospital, i que actualment
conserva un pendent molt pronunciat, seria un dels extrems NE de la ciutat. A
la zona tocant a Can Xammar es situa l’àrea que ocupen les termes romanes,
documentades ja des d’antic i destruïdes per una incisiva promoció urbanística
dels anys 60. Per cobrir les potencialitats informatives de la zona estudiada, cal
assenyalar que el terreny està situat a l’interior de la muralla del segle XVI, en
el marge sud-est. El solar on es projectarà l’edifici té una superfície de 326,81
m2. Les façanes sud i oest de la parcel·la afectada limiten amb la plaça de Can
Xammar; per l’est, a través de la muralla, limita amb els patis interiors de les
finques circumdants i la façana nord delimita amb la Baixada de les Espenyes.
Les coordenades U.T.M. del jaciment al carrer Baixada de les Espenyes, 8 són:
X 454051.71 i Y 4599024.69 i l’alçada sobre el nivell del mar oscil·la entre els
18,5 i els 17 metres (al punt més alt del carrer) UTM 31N amb DATUM 50
(paràmetres ICC/UB).
4. ANTECEDENTS
4.1. Intervencions a Can Xammar
Amb les darreres intervencions arqueològiques es van incorporant noves dades

al conjunt del jaciment de la ciutat romana d’Iluro i també relacionades amb les
transformacions urbanes posteriors de la ciutat de Mataró. Al llarg dels anys
s’han anat recollit nombroses referències a restes arqueològiques relacionades
amb aquest sector. En el present apartat es farà referència a les troballes amb
un caràcter monumental destacable i a les darreres excavacions sistemàtiques
de la zona. Podem esmentar les següents:
Carrer d’en Xammar. Campanyes 1964-1968. Marià Ribas.
A principis dels anys 60 l’ajuntament de Mataró va projectar una remodelació

de la zona de l’antiga masia de Can Xammar. En aquest context va començar
una intervenció arqueològica amb l’objectiu de documentar les restes de les
quals es tenia notícia en aquesta zona. Després de l’enderroc l’any 1964 de la
masia de Can Xammar començaren les excavacions que van localitzar els
mosaics i restes de les habitacions romanes. L’any 1968 entraren al solar les
màquines excavadores i comença la destrucció de l’edificació romana. Només
es van poder salvar algunes restes de la desfeta. Marià Ribas i el seu equip
van poder identificar diverses conduccions d’aigua, una habitació semicircular i
els mosaics que van poder salvar de la destrucció i que actualment estan al
Museu de Mataró. En realitat, va consistir en una actuació de salvament.
Carrer d’en Xammar. Sondatges de 1970. Francesc Gusi.
L’any 1970 s’efectuà una intervenció arqueològica d’urgència a la zona de Can

Xammar. Va ser realitzada per L’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la
Diputació de Barcelona i subvencionada per l’ajuntament de Mataró.
L’excavació es va realitzar en el lloc on es creia que hi havia una de les

habitacions de la mansio romana coneguda com a Vil·la Natalis. Es van fer
diversos sondatges, en un dels quals es documentaren restes de l’edifici
anomenat B, que posteriorment també documentà Joaquim Pera i que a

l’excavació de l’any 2002 s’ha localitzat i excavat.
El Carreró, núm. 43-45 (Can Ximenes),1982. Josep Antoni Cerdà.
La intervenció arqueològica va ser feta en dues etapes: una primera abans de

l’enderroc de l’edifici i una segona després d’aquest.
En el procés d’excavació es van poder documentar les fases següents:
Fase I: època tardorepublicana. A aquesta cronologia corresponen diferents

estrats i la construcció de la xarxa de clavegueram.
Fase II: època d’August. En aquest moment es deurien construir l’empedrat i

l’estructura romana que amortitza una claveguera secundària.
Fase III: primera meitat del segle II dC. A aquesta fase correspon l’estrat que
amortitza l’empedrat i la construcció romana.
Fase IV: final segle III- inici IV. L’amortització de la claveguera del Cardo
Maximus correspon a aquesta cronologia.
Fase V: segle V. D’aquesta època no es va documentar cap estructura, però sí

un important nivell de farciment.
Així doncs, en aquesta finca cap a mitjans del segle I aC es construí la

claveguera del Cardo Maximus i també les clavegueres secundàries.
La construcció bastida sobre l’empedrat pot correspondre a una font

monumental situada al bell mig del carrer. Degut a que aquesta font amortitza
una claveguera secundària, la seva construcció no pot datar d’època
fundacional, si no que respon a remodelacions fetes posteriorment (en època
d’August). L’amortització de la claveguera principal cap el segle IV dóna
recolzament a que en aquesta època la ciutat és el centre d’uns canvis
importants.
Recolzada del Carrer d’en Pujol, 1987. Joaquim Garcia i Isabel Carpio.
Aquesta excavació va venir motivada per la reurbanització del carrer d’en Pujol.
Durant el procés d’excavació es van poder documentar un total de 5 fases
cronològiques que van des d’època tardorepublicana a època moderna.
Els treballs arqueològics en aquesta zona van permetre identificar un tram de

carrer romà identificat com un dels “Cardines” de la ciutat romana d’Iluro, pel
centre del qual passava una claveguera a la que anaven a desguassar altres
clavegueres domèstiques. De totes les dades obtingudes se’n pot extreure que
a mitjans del segle I aC es construí la claveguera del Cardo Maximus i el seu
paviment. Ja en els segles II-III es deuria tornar a anivellar el carrer fins que al
segle V s’amortitzà tot el sector.
Carrer Sant Cristòfor, núm. 10 (Bar Oliveras), 1987. Josep Antoni Cerdà i
Joaquim Pera.
En obrir un pas de comunicació directa entre el carrer d’en Pujol i el de Sant

Cristòfor es va haver de dur a terme una actuació arqueològica a la zona.
Durant el procés d’excavació es van identificar tres fases cronològiques
diferents:
Fase I: època tardorepublicana.
Documentada per un únic mur del que es conserven les restes del fonament
mur que posteriorment s’ha relacionat amb un criptopòrtic i que s’ha datat en el
moment de fundació de la ciutat.
Fase II: època tardoromana. Està documentada per diversos estrats d’aportació
pluvial i un altre que està relacionat amb el desmantellament d’un mur (el que
posteriorment es documentarà en altres zones del carrer Sant Cristòfor i
Xammar- criptopòrtic).
Fase III: època moderna. Es localitzà un estrat d’anivellament del segle XVI i
mines d’aigua, una estructura rectangular i restes de la casa enderrocada.
Cal assenyalar que en aquesta zona es localitzaren fins a 8 tambors de

columna que actualment podem relacionar amb l’edifici porxat situat en aquest
indret.
Plaça de la Peixateria, 1987. Joaquim Garcia i Isabel Carpio.
Les obres de reurbanització del carrer Barcelona i la plaça de la Peixateria van

fer que es portessin a terme tot un seguit de treballs arqueològics. Es van obrir
grans cales contigües per tal d’excavar el màxim possible de superfície. En el
procés d’excavació es van identificar dues fases cronològiques d’època romana
i dues de modernes i contemporànies (Època d’August i època Baix Imperial i
segles XV- XVII i XX, respectivament).
Els resultats van estar centrats en identificar si la plaça de la Peixateria

quedava dins o fora de la ciutat romana. En el moment de les excavacions es
va interpretar que quedava fora, mentre que excavacions posteriors al carrer
Barcelona han comprovat que aquesta zona es troba dins la ciutat.
Can Xammar, 1987. Joaquim Pera.
A la zona de Can Xammar, en un solar que després de la remodelació dels

anys 60 va quedar per edificar és on el 1987 es comencen els treballs
arqueològics arran de la imminent construcció de nous edificis. Joaquim Pera
va estructurar els treballs en diverses fases. Aquests treballs arqueològics no
van ser, però, anteriors a la construcció del nou edifici, sinó que començaren
quan ja s’havien destruït parts del jaciment.
S’establiren dos sectors:
Sector 1- Les estructures romanes més antigues corresponen a un edifici del

qual es coneix una habitació subterrània molt ben conservada. L’habitació va
ser colmatada en un espai de temps molt curt, entre finals d’època juli-clàudia i
començaments d’època flàvia. Aquesta habitació es documentà l’any 1979 per
Gusi.
La funcionalitat que s’ha donat a aquesta habitació és de magatzem subterrani i

formaria part d’un edifici que hauria desaparegut totalment en les
remodelacions sofertes a la zona en el moment de la construcció de l’edifici
dels mosaics.
Sector 2- L’excavació a la zona va fer que es documentés una segona

habitació de les mateixes característiques que les documentades al sector 1.
Carrer Sant Cristòfor, núm. 12 (Can Puig/Can Fullerachs), 1989. Joaquim

Garcia, Josep Antoni Cerdà i Joan Banús.
L’enderroc de Can Fullerachs va motivar una intervenció arqueològica que es

dugué a terme en diferents fases i finalitzà el 1999 amb la intervenció de Marc
Bosch i Xavier Cela.
Durant el procés d’excavació es van identificar fins un total de 6 fases

cronològiques (d’època romana). Aquestes van des del mitjans del segle I aC
fins al segle V dC.
Al solar de Can Fullerachs es va localitzar un tram del Cardo Maximus, amb la

claveguera central i les dues línies de façana. L’estructura general del carrer no
va patir massa transformacions fins a època baix imperial.
El Carreró, núm. 47, 1990. Joaquim García i Santiago Pérez.
Un cop enderrocat l’edifici es van excavar un total de 75 m2, que es dividiren

en tres sectors.
En el procés d’excavació es van documentar diverses fases cronològiques que

abasten des de l’època d’August fins al segle XX.
Fase I: de l’època d’August al s II dC. En aquest moment es construïren tant

l’empedrat documentat a la finca contigua com els habitatges amb façana al
Cardo Maximus, així com la xarxa de clavegueram.
Fase II: segle III. D’aquesta època s’han documentat estrats d’anivellament.
Fase III: segle IV. És la darrera fase romana documentada en aquesta

excavació (amortitzacions de fosses).
Fase IV: segona meitat del segle XIV. Es localitzaren algunes restes d’aquest
període baixmedieval.
Fase V: segle XV. Es documenten terraplens i anivellaments que preparen el

terreny per a noves construccions.
Fase VI: segle XVI. S’excavà una estructura interpretada com a un possible
forn de vidre.
Fase VII: segles XVI- XVII - XVIII. Es documenten estrats que corresponen a la
destrucció i anivellament dels estrats anteriors. També es documentà un pou
circular, dos murs,un cup i un dipòsit.
Fase VIII: segles XIX-XX. S’excavaren alguns envans, i l’amortització del cup.
En aquesta finca, doncs, es van poder documentar tot un seguit d’estructures

relacionades amb el Cardo Maximus: clavegueram, edifici d’habitatges, datades
en època d’August. Posteriorment la zona va sofrir diverses remodelacions, les
més importants en època medieval i moderna.
Carrer Nou núm. 54, 1990. Isabel Carpio, Esther Gurri i Joaquim Garcia.
Aquesta excavació venia determinada, com moltes altres, per les obres que
s’efectuaren a la finca. S’excavaren uns 16 m2 i es documentaren 62 unitats
estratigràfiques que corresponien a diferents fases:
Fase I: tardorrepublicà s. II dC
La fase I comença cap el 50 aC. Correspon a un anivellament de la zona i el

material més interessant són el conjunt d’àmfores localitzat (Garcia, Gurri,
1996-1997). Aquest anivellament es va fer per tal de preparar el terreny per a
una nova construcció, de la qual se’n tenen poques dades (un mur i un
paviment). A aquesta mateixa fase correspon la construcció d’una claveguera
domèstica, de la que se’n va poder documentar una petita part. L’amortització
d’aquesta claveguera que data del segle II (terra sigil·lata A i ceràmica de cuina
africana) assenyalaria el final d’aquesta fase.
Fase II: segles II - IV dC. En un moment que no s’ha pogut determinar bé

l’estança pateix una remodelació per tal de encaixar-hi una dolia funcionant en
aquest moment com a magatzem. L’amortització de la dolia es produeix al
segle IV (presència de sigil·lata africana C i D (Lamb. 51).
Fase III: segle IV- mitjans segle V dC. D’aquest moment es documentà una
fossa i la construcció d’una canalització de terrissa. Aquesta fase s’acabava
amb un estrat que amortitzava tota la zona.
Fase IV: segles XVI – XVII. És la fase d’època moderna més antiga
documentada al jaciment (un mur, un estrat i una fossa amortitzada al tercer
quart del segle XVI).
Fase V: XVII –XVIII –XIX. Correspon a un anivellament i a la construcció d’un

mur, un dipòsit i un pou mort.
Fase VI: XVIII – XIX – XX. Fase de remodelació i anivellament per tal de
construir-hi la casa, i pavimentació del pati.
Així doncs, l’excavació d’aquesta finca va permetre documentar l’anivellament i

construcció d’un edifici el 50 aC (que tenia façana al Cardo Maximus),
posteriorment al segle II dC l’estança es convertí en magatzem (perdurà fins el
segle IV), posteriorment s’abandona fins que el segle XVI hi torna a haver-hi
activitat.
Carrer d’en Pujol, núm. 51, 1990. Joan Banús, Isabel Carpio, Joaquim
García, Santiago Pérez.
Igual que en moltes altres finques d’aquesta zona l’excavació va venir

determinada per l’enderroc de l’edifici antic i la construcció de nous habitatges.
A les cales arqueològiques efectuades es van poder documentar diverses fases
que anaven d’època republicana al segle XX.
Fase I: època tardorepublicana. A aquesta fase corresponen un estrat

d’anivellament i un mur. El material localitzat fa que es datin a finals d’època
republicana (ceràmica campaniana B- formes Lam 1 i 3)
Fase II: època alt imperial. Aquesta fase tindria el seu moment inicial cap a
mitjans del s. I dC i acabaria dins la segona meitat del s. III dC. D’aquesta
cronologia es van poder excavar diferents estrats d’anivellament, dues
clavegueres domèstiques, un mur, dos paviments de terra batuda, un forn i
l’amortització del sector.
Fase III: època tardorromana. És la darrera fase romana documentada i

correspon a època baix imperial (360-370 fins 450-500). Les restes
corresponents a aquesta època eren un estrat d’anivellament i un
d’amortització, així com la construcció d’un mur.
Fase IV: segles XVII-XVIII. Construcció i amortització de diferents estructures:

un paviment, una premsa, un dipòsit i una sèrie de retalls de difícil interpretació.
Aquesta fase s’acaba amb diferents fosses datades al segle XVIII.
Fase V: segles XIX-XX. Reforma del pati de la casa i construcció d’un pou i una
font.
Carrer de Barcelona, núm. 55-57 (Can Castany), 1990. Joaquim García,

Josep Antoni Cerdà i Joan Banús.
L’enderroc de l’edifici situat en aquest solar va fer projectar una intervenció

arqueològica, la qual es va desenvolupar en diverses fases, en les que
s’obriren diverses cales. En el procés d’excavació es van poder distingir tres
fases cronològiques: època tardorepublicana, època d’August i època moderna.
L’excavació d’aquest solar va posar al descobert un nou tram de la claveguera

romana del Cardo Maximus. També es localitzaren els fonaments d’una
estructura de 5,60 x 3,20 m. Aquests fonaments s’han relacionat amb algun
tipus de monument (un possible arc). En el mateix context del carrer s’identificà
la línia de façana romana. Els estrats moderns estan relacionats amb el
terraplenament i anivellament de les terres per tal de construir-hi la casa que es

va enderrocar el 1990.
Carrer d’en Pujol núm. 43-45, 1994. Eva Chadwick, Xavier Cela i Carme
Puerta.
La intervenció arqueològica va venir determinada per a la construcció d’un nou

edifici. En el procés d’excavació s’identificaren 6 fases cronològiques diferents.
Fase I: època tardorepublicana. Les estructures d’aquesta fase es recolzaven

sobre uns estrats d’origen al·luvial en els que s’hi localitzaven ceràmiques
campanianes B. En aquesta fase es construí un magatzem amb dolies.
L’amortització d’aquest magatzem es produí en època d’August.
Fase II: època d’August. Es documentaren diversos murs que formaven

diferents estances i una claveguera petita. El moment inicial d’aquesta fase
correspondria a l’abandonament del magatzem (10 aC). Cal fer esment de la
important troballa del tresoret d’aurei que es daten cap els anys 51/52-54 dC.
Fase III: fase Antonina. Remodelació dels àmbits de la fase anterior i

construcció d’un forn.
Fase IV: segle III dC. Diferents estrats d’amortització i enderroc del forn.
Fase V: època tardorromana. Diferents estrats d’anivellament.
L’excavació d’aquesta finca va permetre, doncs, la identificació d’un magatzem,

que relacionat amb una tabernae s’amortitza en època d’August. També es va
poder constatar les remodelacions urbanístiques que van afectar la ciutat cap al
segle V. Remodelacions que afecten el Cardo Maximus i els seus voltants.
Carrer Na Pau , 1997. Xavier Cela, Imma Subirachs.
La construcció d’un nou edifici d’habitatges va fer necessària una intervenció

d’urgència. Durant el procés d’excavació es va poder documentar part d’un
cardine amb la claveguera i unes habitacions que posteriorment s’han
documentat al carrer Na Pau.
Can Xammar, 1998 - 2000. Montserrat Freixa, Francesc Florensa i

Francesc Busquets
Degut a l’enderroc de l’edifici de Can Xammar i reurbanització de la zona es va

projectar una intervenció arqueològica, que dividida en diverses fases, es va
dur a terme entre els anys 1998 i 1999. En el procés d’excavació es van
delimitar i excavar les restes de l’antiga masia de Can Xammar, així com les
estructures i estrats romans que es conservaven.
La característica més important d’aquesta intervenció és que bona part de

l’àrea excavada ja havia estat rebaixada i per tant estava molt malmesa.
L’única zona que es va excavar de nou va ser a tocar de la Baixada de les
Espenyes, on es va poder documentar part del mur perimetral de l’edifici dels
mosaics de Can Xammar, així com una claveguera i diversos àmbits.
Carrer Sant Cristòfor, núm. 10 (Can Pinós), 2000. Francesc Florensa.
L’enderroc i nova construcció d’un edifici en aquest solar va motivar una

intervenció arqueològica. Anteriorment ja s’havien excavat solars del voltant
(Carrer Pujol i Sant Cristòfor) que havien donat dades sobre la configuració del
Cardo Maximus i els seus voltants. En aquesta intervenció però es va
documentar part d’un mur (localitzat a Can Fulleracs i al c/ d’en Pujol) que
forma part d’una gran edificació i que està datat d’època fundacional.
Carrer Palau, 2002. Miquel Gurrera.
La construcció d’un nou edifici en aquest solar va motivar la intervenció

arqueològica. En el procés d’excavació es van poder identificar les següents
fases:
1ª fase –segle XIX-XX.
2ª fase- segle XVII.
3ª fase- segle I aC. fins a segle IV dC.

A aquesta tercera fase, d’època romana, corresponen les diferents

dependències relacionades amb quasi tota seguretat amb la muralla romana
situada a la part del darrera, i destruïda quan es va construir l’edifici de la Caixa
d’Estalvis Laietana. Aquests diferents àmbits podrien tractar-se d’una torre
(restes del segon sector), un praetorium (restes del quart sector) i una porta
fortificada (restes del tercer sector).
Les troballes de ceràmica i materials han permès establir amb exactitud quan
es van construir aquestes tres construccions i indirectament la muralla romana
d’Iluro - entre el 80 i el 70 aC - i quan es va abandonar – a finals del segle IV
dC.
Carrer d’en Xammar (Can Damià), 2002. Òscar Matas.
En aquest sector de Can Xammar es van documentar una sèrie d’edificacions

que poden pertànyer al gran edifici situat en aquest punt. Amb fases
cronològiques que van des del segle I aC fins a època tardoromana, es
localitzaren diferents tipus d’estructures, des de les bases del que sembla un
espai porxat, a diferents habitacions i xarxa de clavegueram. Destruint part
d’aquest conjunt es localitzà un retall del segle V-VI.
Carrers Na Pau, Sant Cristòfor i Xammar. 2002. Ariadna Travesset i Roser

Pou.
L’any 2002 , previ, a la reurbanització d’aquests carrers, es dugué a terme una

intervenció arqueològica a tota l’àrea afectada. El resultat d’aquesta intervenció
va ser la identificació de diferents fases constructives de la ciutat romana, des
de la seva fundació (segle I aC), fins al segle VI dC. També es van poder
documentar les restes de dues cabanes neolítiques (Neolític Antic) que
representen les troballes a l’aire lliure més antigues del Maresme.
D’època fundacional es van documentar diverses habitacions possiblement

relacionades amb el “macellum” del que ja es tenia constància en altres
intervencions (Can Fullerachs i Can Pinós; Florensa, 2000) i que en els carrers
de Sant Cristòfor i Xammar es va poder determinar les seves mesures i el seu
criptopòrtic que aprofita el desnivell del terreny natural. Posteriorment a
aquestes construccions es van documentar remodelacions i arranjaments

datats en època d’August.
A la zona de Can Xammar es van localitzar dues dependències subterrànies

que ja s’havien excavat en solars adjacents (Pera, 1987) i per sondejos a la
zona (Gusi, 1970). També es van poder identificar estructures del segle III dC i
retalls d’època tardoromana (s. VI dC), en un dels quals es localitzaren les
restes de l’estàtua que s’ha anomenat Venus d’Iluro.
Carrer Baixada de Les Espenyes, 2-6. 2003. Roser Pou
L’excavació d’aquest solar ha donat com a resultat la identificació d’un dels

murs del conjunt de les termes romanes de Can Xammar i la claveguera que
discorre paral·lela a aquest. La primera construcció es correspon amb el mur
perimetral de les termes i ha estat confirmada la cronologia de la seva
construcció a finals del segle I aC. Per la direcció que agafa a la Baixada de les
Espenyes s’ha comprovat que no tanca el conjunt de les habitacions de
mosaics, si no que ho fa a la part nord-oest de l’edifici. Aquesta part, englobaria
les habitacions subterrànies excavades per Francesc Gusi, Joaquim Pera i en
la última campanya al carrer d’en Xammar (2002).
D’època tardorromana (segle IV) es van documentar tres retalls que

destrueixen, en part, les estructures anteriors.
Es van documentar construccions posteriors, com els murs que formaven part
dels soterranis de l’antiga casa del solar, amb una cronologia de segle XVII,
malgrat que han sofert força remodelacions en els segles posteriors.
Carrer d’en Xammar, 4. 2003. Roser Pou
L’excavació del carrer d’en Xammar nº 4 ha aportat dades sobre la destrucció

d’estructures anteriors al s. V dC. i el reaprofitament de materials constructius.
La posterior edificació del solar ja en època contemporània acaba per malmetre
els estrats antics.
En concret s’ha documentat una sitja pertanyent als segles II-III dC, la
fonamentació d’un mur del segle V dC o posterior, un retall irregular del segle V
dC i estrats corresponents al rebaix i terraplenament per a la construcció de
l’edifici enderrocat, obra que motivà la intervenció arqueològica.
4.2. Intervencions a la muralla de Mataró
Les diverses campanyes d’excavacions realitzades en alguns dels trams de la

muralla, han permès obtenir noves dades sobre la seva construcció i el seu
funcionament. Els resultats obtinguts en els treballs arqueològics efectuats des
del 1996 fins els nostres dies han estat recollits i són els següents:
La Riera. 1996. Miquel Gurrera i Francesc Busquets.
L’any 1996 l’empresa ATICS SL dugué a terme unes excavacions

arqueològiques a La Riera sota la direcció de Miquel Gurrera i Francesc
Busquets. A la part baixa de La Riera, entre la muralla de Sant Llorenç i el
carrer Barcelona aparegueren part de la fonamentació de la muralla del segle
XVI que envoltava la ciutat i dels fonaments d’una de les seves portes, el Portal
de Barcelona, que fou un dels accessos principals al recinte emmurallat de la
ciutat.
Les estructures aparegueren a una fondària de mig metre des de l’actual cota
del carrer i seguint l’alineació del carrer de la muralla de Sant Llorenç (est-
oest). Ambdues estructures foren construïdes amb grans blocs de granit tallats
irregularment i units amb morter de calç i presentaven un estat de conservació
bastant deteriorat. La fonamentació del portal ja havia quedat afectada per la
construcció d’una gran claveguera de principis del XX (obra de Puig i
Cadafalch) que discorre pel centre de la Riera.
El tram de muralla localitzat en aquestes excavacions feia 1,80 m de llargària i

1,5 d’amplada, mentre que els fonaments del portal (d’orientació nord-sud)
feien 2,80 metres de llarg i 1,18 d’amplada.
A l’Arxiu de l’Ajuntament de Mataró hi ha conservat un document datat de maig

de 1586 en el que hi figura l’acord de contracte amb el mestre de cases Joan
Salvador per a la construcció del Portal de Barcelona.
Aquest Portal (que fou l’accés principal a la ciutat de Mataró) estava fabricat a
base de carreus de pedra picada i presentava dues torres adossades als
costats i una petita capella al seu damunt que sobresortia formant una
balconada. A la seva façana exterior hi havia uns escuts d’armes: el de
Barcelona (ciutat a la que deu el nom dita porta i símbol del privilegi de
Carreratge de que gaudia la ciutat de Mataró), de forma romboïdal dintre d’un
cercle; el de Catalunya (“les armes del Rei”), amb una decoració molt
elaborada i d’estil totalment renaixentista; i finalment, el de la vila de Mataró, de
forma quadrada dins d’un cercle (damunt seu la data de construcció, 1587). En
la part alta d’aquesta façana exterior hi havia un fris d’estil renaixentista,
compost de mètopes alternades per tríglifs, tot imitant l’ordre dòric.
Per la part interior del Portal hi havia una obertura per a col·locar una imatge de
Sant Sebastià, d’estil barroc i que fou destruïda el 1936.
C/ Sant Pere Més Alt, 7, 9 i 11, 1997. Marc Jiménez.
A la zona on hi havia documentada la masia dels Genovesos (a la confluència

del carrer de la Coma i de Sant Francesc d’Asís) es coneixia una referència de
M. Ribas (1952), on s’afirma que hi havia les restes d’una vil·la romana amb
mosaics d’opus marmoreum i paviments d’opus testaceum associats amb
ceràmica diversa i monedes.
Aquesta intervenció arqueològica fou posterior a l’enderrocament de tres

immobles adossats a la muralla del segle XVI. Es va documentar un pany de
muralla de 20 metres de longitud i 6 metres d’alçada. També fou possible
evidenciar algunes patologies relacionades amb la seva conservació i les
característiques de la fonamentació, molt particulars donada l’escassa fondària
i una tècnica constructiva consistent en un mur de pedra seca.
Muralla dels Genovesos. Juny 1997. Marc Jiménez.
Arran de l’enderrocament de l’illa de cases situada a la cantonada del carrer de

la Muralla dels Genovesos amb Sant Pere Més Alt, va quedar al descobert un
tram de muralla, anomenada dels Genovesos. L’any 1997 es realitzà una
intervenció arqueològica dirigida per Marc Jiménez Marzo, que va consistir en
l’obertura de tres cales, dues d’elles situades al costat de la muralla.
L’excavació va permetre documentar la fonamentació de la muralla, situada a
60 cm sota la cota de carrer, i excavada sobre estrats de terres sorrenques
aportades per la riera, en els quals es va poder localitzar material ceràmic
d’època ibèrica i romana molt rodat. La fonamentació de la muralla és de pedra
seca.
Muralla dels Genovesos. Juny 1998. Isabel Fernández del Moral y

Delgado.
El mes de Novembre del mateix any es va realitzar una nova intervenció

arqueològica amb la finalitat de reforçar els fonaments d’aquesta muralla, ja
que el pendent del carrer havia deixat una part d’aquests al descobert,
descalçant així l’estructura per la banda Nord. Aquest fet, sumat a que la
muralla s’assenta sobre estrats formats per sorres de poca consistència, va
provocar l’esquerdament i el mal estat de l’estructura.
La intervenció va consistir en l’obertura de rases situades als costats Nord i

Sud de l’estructura, que tenien la finalitat de deixar al descobert la
fonamentació de la muralla i construir uns reforços.
La muralla està construïda amb pedres unides amb morter de sorra i nòduls de
calç, d’aspecte blanquinós i textura tova i es desfà amb facilitat. L’estructura
conservada mesura 23,45 metres de llargada per la part interna i 24,77 metres
per la part del carrer. La seva amplada és de 50 cm. i s’eixampla a la banqueta
de fonamentació, on arriba a mesurar entre 90 i 100 cm. de gruix. La rasa de
fonamentació de l’estructura té una cota uniforme de 10 cm. i el mur de
fonamentació ve molt ajustat a la rasa. A la banda Nord, el fonament fa una
inflexió degut a l’esquerda, que ha fet cedit l’estructura avall.
En una altra rasa efectuada a l’extrem Sud de la muralla es va localitzar un

estrat argilós tallat per la rasa de la muralla, sota aquest estrat apareixia un mur
construït amb pedres grosses unides amb morter de calç beige, i un nivell d’ús
associat a aquesta estructura. No es va poder datar el moment de construcció
d’aquestes estructures, que han de ser anteriors al moment de construcció de
la muralla (finalitzada l’any 1602) i que són amortitzades a mitjans del segle
XVII.
Projecte de consolidació i restauració d’un tram de la muralla dels

Genovesos, 1998. Manel Salicrú.
Intervenció centrada en la consolidació i restauració de les patologies

constructives evidenciades durant les diferents excavacions arqueològiques
anteriors i que va possibilitar l’observació in situ d’aquest tram de muralla.
Sondejos a la Muralla de Can Xammar. 1998. Francesc Busquets.
Durant l’excavació de cinc sondejos realitzats al costat exterior de la muralla,

sota la direcció de Francesc Busquets, es va poder documentar un nivell de
circulació que hauria estat funcionant fins el segle XVIII i que està relacionat
amb la construcció de la muralla de finals del segle XVI. Aquest camí va quedar
cobert per diversos nivells de terraplenament realitzats al segle XVIII amb la
finalitat d’aixecar el nivell de circulació 120 cm respecte de l’inicial.
La intervenció arqueològica va permetre veure el parament extern de la

muralla, que ha estat força remodelada en la part superior, on presenta
reparacions amb rajoles situades enmig de les pedres que formaven el
bastiment inicial del mur. A la cota de 10,60 m.s.n.m. apareix un canvi de
parament, el mur presenta forma atalussada i un bastiment format per grans
blocs de pedra units amb morter de calç de color blanc. Als 9,40 m.s.n.m.
(coincidint amb la cota del nivell de circulació) desapareix el talús i el mur
continua baixant a plom fins el final, situat a 7,70 m.s.n.m. Aquest darrer tram
de parament hauria interpretar-se com la fonamentació de la muralla.
Seguiment dels rebaixos de terres a la cara externa de la muralla de Can

Xammar. Març 1999 i de Gener a Març del 2000. Montse Freixa.
La intervenció arqueològica es va realitzar en el camí situat en l’espai existent

entre la muralla i les primeres cases construïdes fora del recinte emmurallat.
En la intervenció s’arribà als fonaments de la muralla i els treballs van permetre

identificar els dos nivells de circulació documentats durant els sondejos
realitzats l’any 1998, és a dir, el paviment associat al moment de construcció de
la muralla i el nivell de circulació del segle XVIII, situat 120 cm per damunt del
camí inicial.
Sobre el nivell inicial de circulació, relacionat amb el moment de construcció de

la muralla, es van documentar dues estructures. La primera és un mur molt
arrasat (situat al sector més proper a la Baixada de les Escaletes) que discorre
paral·lel a la muralla per girar posteriorment en perpendicular cap aquesta. No
es va poder determinar la seva funció ni la seva cronologia. L’altra estructura és
una mina d’aigua que desemboca fora ciutat, que es troba situada sobre un
tram de la muralla que fou refeta a causa de la seva caiguda i reforçada amb
contraforts situats a la cara interna.
En els estrats que formen el primer nivell de circulació, es va trobar abundant

material ceràmic i constructiu d’època romana barrejat amb ceràmica moderna.
Aquest fet fa pensar que la construcció de la muralla va comportar la destrucció
parcial de les termes romanes.
Per sota d’aquest nivell, es va localitzar un enderroc i alguns fragments de

murs abocats, que podrien ser fragments de parament de muralla. Aquestes
estructures caldria relacionar-les amb les pugnes ocasionades pels plets
derivats de l’espai que havia de quedar situat dins la muralla. Com a
conseqüència d’aquests fets, alguns veïns van arribar a enderrocar un tram de
la muralla de la banda de la riera de Cirera.
Delimitació i documentació de les estructures de l’antiga masia de Can

Xammar. 2000. Montse Freixa.
L’excavació del farciment de terres de la cara interna de la muralla de Can

Xammar, va permetre constatar que, en aquest sector, es va iniciar la
construcció de la muralla per les dues cares i, a mesura que s’anava guanyant
alçada, s’anava reomplint l’espai existent entre la muralla i el desnivell del
terreny natural.
El material arqueològic aparegut en aquests estrats de reompliment evidencia

que l’obra es va construir en un període de temps relativament llarg, tal com
indica la documentació escrita. La presència d’abundant material ceràmic
d’època romana reforça la teoria de la destrucció de part de les restes romanes
de Can Xammar en el moment de construcció de la muralla.
En el moment de construcció de la muralla, es construeix també un pas de

ronda. Entre aquest i la casa quedarà una mena de corredor en el que no es
permet edificar.
Per sota del pas de ronda apareix un mur que forma part de la muralla i es
troba abocat dins del seu reompliment. Possiblement es tracta d’un dels trams
de muralla que fou enderrocat durant el seu procés constructiu com a mesura
de protesta. Aquestes accions foren dutes a terme pels propietaris de les cases
del Camí Ral que quedaren fora del circuit de muralles.
L’excavació també va permetre documentar una reforma duta a terme a finals

del segle XVII, moment en que es va refer un tram de 27 metres de llargada
que havia caigut. L’estructura es va reforçar amb 8 contraforts que aguantaven
la muralla. En aquest mateix moment es va refer el mur de contenció del pas de
ronda.
Als inicis del segle XVIII, la muralla ja ha perdut la seva funció i queda
inutilitzada. Aquest fet el constaten les construccions que amortitzen el pas de
ronda i el passadís situat entre aquest pas i les cases.
Muralla dels Genovesos, 2000. Marc Jiménez
Control arqueològic efectuat amb motiu de la millora d’un servei d’electricitat.

Es va excavar una rasa que va permetre la localització d’un sistema de
conducció d’aigües contemporani al moment de construcció de la muralla, que
ja havia estat documentat en una intervenció anterior.
Baixada de les Escaletes, 2003. Marta Santandreu
Es tracta d’una intervenció arqueològica que va permetre la localització d’un

tram de la muralla atalussada de Ponent de 12 metres de longitud i 70 cm
d’amplada, seguint els paràmetres constructius de l’arquitectura militar de
l’època.
Es va evidenciar el talús exterior d’un tram de la muralla de migjorn, el primer

tram de la muralla de Ponent i un reforç constituït amb dos murs paral·lels, que
funcionen com a baluard o sortint de la muralla (apareixen a la documentació
amb el nom de “orejón”), amb la finalitat d’avançar uns metres la línia de
defensa. Amb aquesta estructura es pretenia enfortir la defensa de les cases
edificades fora del recinte emmurallat atribuït al segle XVI.
La Riera. 2004. Roser Pou
Com a resultat d’aquesta intervenció, es va poder documentar un pany de

muralla situat a la cantonada de La Riera amb la muralla de la Presó.
Es tracta d’un mur d’uns 150 cm de llargada, uns 90 cm d’amplada i es va

poder documentar fins a uns 40 cm de fondària. El fet que estigués afectada
per serveis (gas, clavegueram i aigua) no va fer possible documentar-la més
extensament.
La part de muralla documentada està construïda amb pedres de mida mitjana i

morter de calç, orientada nord-est/sud-oest, i segueix la mateixa línia de façana
que les cases de la cantonada de la muralla dels Genovesos, que possiblement
s’assenten a sobre d’aquesta com a fonamentació.
Sondejos al tram de la Muralla de Mataró entre la Baixada de les Escaletes

i Can Xammar, 2004. X. Cela
Segons la documentació històrica, el 1582 es construïa la torre de la muralla de

migdia. Així, doncs, el tram de la muralla de migjorn ja devia estar edificat.
Actualment, en aquesta zona s’ha observat que a la muralla original del segle
XVI se li adossa un mur atalussat d’1 metre d’ample. L’afegit està format per
dos paraments consecutius: un amb maons cuits i morter de calç, en direcció a
la Baixada de les Escaletes; i l’altre amb una barreja de pedres de mesura
mitjana, maons i morter de calç, cap a l’actual entrada de l’aparcament.
La intervenció es va centrar en concretar la cronologia d’aquests elements

constructius. Es varen documentar diverses fases.
Fase 1: Època romana s. I dC: Destaca un abocament de grans blocs de pedra

ben escairats, terra i restes de morter de calç.
Fase 2: Època moderna.
Es varen documentar estrats que permeten associar els dos elements

constructius a les darreries del segle XVI i els primers decennis del segle XVII.
Probablement es tracta d’una reforma o reparació realitzada poc després de la
construcció inicial de la muralla.
Si tenim en compte els diferents treballs arqueològics localitzats a la zona

protegida de l’àmbit de la ciutat d’Iluro i a la muralla de Mataró del segle XVI
(els dos elements estan catalogats com a Bé Cultural d’Interès Nacional) veiem
com l’avenç en la investigació va lligada a la reurbanització del casc antic. En
relació amb la present intervenció es farà referència a informació, excavacions i
campanyes anteriors, tant pel que fa al tipus d’estructures localitzades com al
material que s’ha recuperat. Amb tot aquest conjunt de dades es pot conèixer
millor l’evolució urbana de la ciutat de Mataró.
5. MÈTODE EMPRAT EN EL TREBALL DE CAMP
La metodologia arqueològica aplicada ha estat la basada en el mètode de

registre utilitzat per E. C. Harris (1979) i per A. Carandini (1981). Es tracta de
registrar objectivament els elements construïts i estrats que s’identifiquen,
realitzant una numeració correlativa d’aquests, sota el nom d’Unitat
Estratigràfica (UE) que individualitza els uns del altres. Cada UE es registra en
una fitxa on s’indica la ubicació en el jaciment, les seves característiques
físiques, i la posició física respecte a les altres unitats estratigràfiques amb les
que es relaciona.
La identificació d’UUEE s’estableix mantenint l’ordre d’aparició durant el procés

d’excavació i es realitza utilitzant una clau, en aquest cas, de quatre o més
dígits, començant tota la seqüència numèrica en el 1000 (nivell superficial). La
realització de diferents obertures separades espacialment va condicionar la
denominació de cada UE amb un codi numèric destinat a la seva identificació i
ubicació immediata (Sondeig 1: UE 1000, Sondeig 2: UE 2000, etc.). Per sota
s’hi identificarien altres unitats estratigràfiques que seguirien la numeració
correlativa corresponent (UE 1001, UE 2001, etc.). Amb l’excavació posterior
d’una àrea més extensa i a cotes més profundes que les assolides en els
sondatges es va mantenir la identificació dels estrats segons la zona on
apareixien. Així, les unitats estratigràfiques documentades a l’interior de la torre
tenen el codi numèric iniciat en el 2000, mentre que la resta de l’espai excavat
fou identificat a partir de la UE 1000.
La documentació es completa amb un registre gràfic detallat, que inclou la

fotografia convencional i la planimetria de tot el procés d’excavació. A la
memòria s’incorpora una selecció fotogràfica d’aquelles evidències que són
més representatives i que millor reflecteixen el desenvolupament de
l’excavació. En l’apartat planimètric s’han registrat en planta les UUEE més
significatives i s’han confeccionat diverses seccions.
La intervenció arqueològica a la Baixada de les Espenyes, 8, ha estat posterior

a l’enderrocament de l’edifici. La situació dels sondatges es va decidir en funció
de les potencialitats informatives que oferia el solar. En conseqüència,
inicialment es va procedir a l’excavació i documentació d’un sondeig situat a la

façana nord del solar i d’un altre al sud, delimitat per la muralla del segle XVI.
La zona central del solar havia estat descartada per presentar un rebaix
considerable, interpretat al principi com a conseqüència de la construcció d’un
soterrani i d’unes escales superiors, elements que separaven la finca en dos
nivells. Amb l’excavació arqueològica es va confirmar que l’existència d’aquest
desnivell era fruit de l’orografia original, aspecte que comentarem
detalladament més endavant.
Els resultats obtinguts en els sondatges van propiciar, d’una banda, l’excavació
en extensió del pas de ronda i la documentació dels dos elements construïts
que el delimiten; la muralla i el mur de contenció. D’altra banda, també fou
possible l’excavació dels fonaments de la torre, la documentació de la part
occidental de la meitat sud del solar (a la cara externa del mur de contenció del
pas de ronda), i d’una part de la meitat nord de la zona afectada per l’obra.
Prèviament fou necessari el rebaix parcial del solar amb màquina giratòria, sota
control arqueològic, dels nivells més moderns fins assolir les etapes més
antigues d’amortització del pas de ronda. Durant aquests rebaixos es varen
localitzar les restes d’una estructura de combustió de grans dimensions a la
meitat nord del solar, que fou excavada al final de la intervenció.
També es va excavar manualment la meitat oest del solar en el sector

meridional, a la part exterior del mur de contenció del pas de ronda. L’altra
meitat fou rebaixada amb màquina sota control arqueològic.
Les cotes finals assolides van venir determinades per motius de seguretat. Amb
l’objectiu d’obtenir informació complementària es varen efectuar diversos
sondatges a més fondària.
L’excavació de l’interior del pas de ronda va concloure en el primer nivell

d’utilització. Malgrat això, es varen efectuar 2 sondatges per aconseguir més
dades sobre la construcció de la muralla i del seu mur de contenció. També es
van excavar 4 sondejos a la part exterior del pas de ronda, a la meitat oest.
Finalment, a la meitat nord del solar es va realitzar un sondeig per explicar la
disposició del substrat geològic i de la seqüència estratigràfica dels nivells

superiors.
5.1 Codificació dels materials i fitxes
Cal esmentar també, el tractament que es dóna al material que apareix durant
els treballs d’excavació. En primer lloc es renta amb aigua i cada peça es sigla
amb el seu lloc de procedència (nom del jaciment i any, UE a la que pertany). I
en segon lloc, les peces que presenten particularitats formals o decoratives
reben un número d’inventari correlatiu dins de cada UE per tal que quedin
individualitzades.
Una vegada es realitzi tot el rentat del material de la intervenció arqueològica,

s’agruparà tot per procedir a siglar-lo i classificar-lo.
Es siglaran totes les peces amb les inicials del nom del sector on s’actuà: BE;
l’any de la campanya: 05 (2005); i la UE (estrat) del que procedeixen; i les
peces singulars amb número d’inventari.
Així: BE ‘05/1000-1
Tot aquest material quedarà enregistrat gràficament en l’inventari del material

arqueològic, en una fitxa dissenyada en columnes que reflecteix la següent
informació:
NOM DEL JACIMENT I CAMPANYA
UE (1ª columna):Correspon al número d’unitat estratigràfica
CLASSE (2ª columna): Definició del material.
FORMA (3ª columna): Descripció del material.
TIPUS (4ª columna): Classificació del material. Fa referència a la seva forma i

la seva funcionalitat.
NÚMERO D’INVENTARI (5ª columna): És el número individualitzat i correlatiu

per cadascuna de les peces inventariades.
REFÈRENCIA A LA CERÀMICA (columnes 6ª, 7ª, 8ª i 9ª): És el número de

fragments trobats del mateix tipus o peça de ceràmica, tant de les formes com
dels informes.
ALTRES (10ª columna): És el número de fragments trobats d’altres tipus de

materials no ceràmics.
NÚMERO MÍNIM D’INDIVIDUS (11ª columna).
NÚMERO TOTAL D’INDIVIDUS (12ª columna).
OBSERVACIONS (13ª columna).

6. DESCRIPCIÓ I RELACIÓ DE LES UNITATS ESTRATIGRÀFIQUES
Fitxa d’Unitat Estratigràfica UE :1000

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa superficial de 10-12 cm de potència de color i composició heterogènies. Es tracta fonamentalment
d’argiles amb matriu sorrenca de color predominantment marró amb abundant material constructiu:
pedres, rajoles, teules.
MATERIAL
DIRECTOR :
SEQÜÈNCIA Igual a Equivalent a
FÍSICA : Rebleix a Es reblert per
Cobreix a 1001,1002,1003,1011,1037 Es cobert per
Talla a Tallat per
Es recolza a Se li recolza
S’entrega a 1058 Se li entrega

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segles XIX-XX Afectació: Total
DEFINICIÖ : Estructura
DESCRIPCIÖ : Mur de 44 cm d’amplada, dels quals s’han documentat 2, 10 metres de longitud. Orientació NO-SE.
Conserva 1 metre d’alçat total. Està format per pedres de mesura mitjana i alguna rajola de fang cuit
lligades amb morter de calç i sorra de color ataronjat. S’eixampla lleugerament a la part inferior.
Probablement es correspon amb una paret mitgera de la finca.
MATERIAL
DIRECTOR :
FÍSICA : Rebleix a 1024 Es reblert per
Cobreix a Es cobert per 1000
Talla a Tallat per
Es recolza a 1005,1025 Se li recolza 1002,1016
S’entrega a Se li entrega 1003,1004,1013,1017

DEFINICIÖ : Nivell d’ús
DESCRIPCIÖ : Paviment de rajoles hidràuliques de color vermell, groc clar i negre i una preparació de sorres de
granulometria fina de color groc clar de 10 cm de potència.
MATERIAL
DIRECTOR :
Cobreix a 1011,1012,1013,1015 Es cobert per 1000
Talla a Tallat per
Es recolza a 1001 Se li recolza
S’entrega a Se li entrega

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’argiles amb matriu sorrenca de color gris clar i amb presència d’abundant material constructiu.
Presenta un pendent descendent en direcció oest. Té una potència mínima de 10 cm i 60 cm de fondària
màxima.
MATERIAL Ceràmica de taques negres
DIRECTOR :
Cobreix a 1004 Es cobert per 1000
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: S. XVIII-XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Estrat d’argiles amb matriu sorrenca de color ataronjat, textura solta i amb presència d’abundant material
constructiu. Es tracta de l’amortització de la preparació de calç i pedres UE 1005.
MATERIAL Ceràmica blava catalana d’Influència Francesa, jaspiades locals i de taques negres
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Paviment o preparació per a la construcció format per una fina capa de 2 cm de morter de sorra de color
ataronjat amb textura molt compacta. Possiblement es tracta d’un nivell de construcció relacionat amb el
mur UE 1001.
MATERIAL Amortització amb ceràmica blava catalana d’Influència francesa, jaspiades locals i de taques negres
DIRECTOR :
Cobreix a 1006 Es cobert per 1004,1017,1020
Talla a Tallat per 1014
Es recolza a Se li recolza 1001

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització d’un paviment formada per argiles amb matriu sorrenca de color marró fosc i gris amb
abundant material constructiu (runa i morter disgregat). Textura solta.
MATERIAL Ceràmica Influència francesa, porcellanes i de taques negres (dol)

DIRECTOR :
Cobreix a 1007,1008 Es cobert per 1005
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: XVIII Afectació:
DESCRIPCIÖ : Restes d’un paviment o de la seva preparació constituït per una fina capa de morter de calç de color
blanquinós de 2 cm de gruix. Possiblement està relacionat amb un nivell d’ús o de construcció (potser
una pastera) del mur UE 1019.
MATERIAL Amortització amb ceràmica Influència francesa, porcellanes i de taques negres (dol)
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVIII-P. XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa formada per argiles amb matriu sorrenca i composició heterogènia com a conseqüència de
l’abundant presència de material constructiu. Presenta petites bossades de color ataronjat, segurament
per la disgregació de morter de sorra. Cal destacar també la substancial presència de material ceràmic.
Tot i no presentar contacte físic amb el mur UE 1019, segurament es tracta d’un nivell d’amortització
relacionat amb aquest element constructiu.
MATERIAL Ceràmica blava catalana amb decoració de la Cirereta i puntes de Berain
DIRECTOR :
Cobreix a 1009 Es cobert per 1006,1007

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XVIII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de composició heterogènia formada per argiles de color vermell clar i bossades de morter
compactat de tonalitat groguenca.
MATERIAL Faixes i cintes. Vidrats verds de pastes oxidants depurades

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Anterior s. XVIII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Estrat de color i composició homogènies. Està format per argiles amb matriu sorrenca de granulometria
mitjana (3-4 mm), amb presència ocasional de petits nòduls de quars. No s’ha detectat presència de
material ceràmic ni ha estat exhaurit durant la excavació.
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de composició heterogènia de color gris amb abundant material constructiu i textura solta.
MATERIAL Influència francesa, grogues locals i dol

DIRECTOR :
SEQÜÈNCIA Igual a Equivalent a 1013
Cobreix a 1016,1026,1027,1029,1030 Es cobert per 1000,1002
S’entrega a 1025,1058 Se li entrega

DESCRIPCIÖ : Element construït del qual es conserven dues filades de maons de 30 x 15 cm lligats amb morter de calç
blanca. Té planta rectangular i presenta un espai central buit també amb forma rectangular.
Possiblement es tracta d’un sistema de sustentació, potser una sabata de fonamentació, anterior a la
casa enderrocada.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1011 Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa constituïda per un sediment de color gris d’argiles amb matriu sorrenca i textura plàstica.
MATERIAL Grogues locals i dol

DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Interestrat
DESCRIPCIÖ : Rasa per a la construcció d’una canalització que funcionava amb la casa enderrocada.
MATERIAL
DIRECTOR :
FÍSICA : Rebleix a Es reblert per 1015
Cobreix a Es cobert per
Talla a 1005,1006,1007,1008,1011,1013, Tallat per
1016,1017,1019,1020

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Reompliment d’una rasa moderna format per un estrat d’argiles amb matriu sorrenca, amb un important
component orgànic, de color gris fosc i textura solta.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Paviment constituït per petites pedres i fragments de rajola de fang cuit lligats amb morter de calç de
color taronja clar i groc.
MATERIAL Amortització amb ceràmiques vidrades grogues de producció local i dol.

DIRECTOR :
Es recolza a 1001,1027 Se li recolza

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVIII- P. XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Enderroc format per material constructiu (rajoles, pedres i morter disgregat) i sorres de color taronja clar.
Textura solta. Sembla que es correspon amb una capa formada com a conseqüència de la destrucció del
mur UE 1019 i l’acondicionament del terreny per a construir-hi a sobre.
MATERIAL Cirereta, puntes de Berain
DIRECTOR :
SEQÜÈNCIA Igual a 1017,1020,1030,1031 Equivalent a
Cobreix a 1019,1034,1045 Es cobert per 1016
Talla a Tallat per 1014,1027,1028,1032

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals XVIII-XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per argiles amb matriu sorrenca de color predominantment gris amb una composició heterogènia
per la presència d’abundant material constructiu.
MATERIAL Influència francesa, pseudoporcellanes. Blava catalana de l’arracada

DIRECTOR :
Cobreix a 1021,1056,1061 Es cobert per 1035,1036,1045
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals XVI-
Principis XVII
Afectació: No afectat
DESCRIPCIÖ : Mur de contenció del pas de ronda situat paral·lel al llenç de muralla de llevant i de migjorn, de 50 cm
d’amplada, 29, 30 metres de longitud documentats i 1, 42 metres d’alçat màxim conservat. A la zona que
fa cantonada entre ambdós trams de muralla (el de migjorn i el de llevant) el mur UE 1019 no es disposa
en angle recte. Es disposa en planta poligonal oberta per crear un revolt. A la inflexió que el mur fa en
aquest punt es troba construït a la part superior amb tapial d’argiles amb matriu sorrenca de color
ataronjat i una fina capa d’argiles de color gris, que cobreix la part del mur ja elaborada amb pedres i
morter. Hi ha alguns punts on el tapial no s’ha conservat malgrat que apareixen unes regates
perpendiculars al mur, d’uns 8 cm d’amplada, amb una separació entre elles de 80 cm, que segurament
servien per procedir a l’encofrat. S’ha observat la presència d’un enlluït de calç de color groguenc que
recobreix la cara externa. La part inferior està constituïda per pedres de mesura mitjana i rajoles de fang
cuit fragmentades, i fins i tot algun fragment de teula romana, unides amb morter de calç de color
ataronjat. La tècnica constructiva consisteix en una disposició de filades externes de pedres
quadrangulars ben escairades amb alternança de rajoles o teules retallades de forma quadrangular i
l’interior està reomplert amb petites pedres, fragments de ceràmica i de teula àrab lligades amb morter de
calç també de color ataronjat.
MATERIAL
DIRECTOR :
Cobreix a Es cobert per 1017,1035,1040,1055,1060
Talla a Tallat per 1014,1052,1123
Es recolza a 1115 Se li recolza 1038,1135
S’entrega a Se li entrega 1006,1008,1009,1018,1034,1035
,1042,1068,1080,1081,1082,108
3,1084,1086,1087,1092,1094,11
13,1127,1129

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVIII- P. XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa formada per argiles amb matriu sorrenca de color marró clar, textura solta i amb presència de
material constructiu. Possiblement es tracta de l’amortització del nivell d’ús UE 1005.
MATERIAL Ceràmica blava catalana de la Cirereta

DIRECTOR :
SEQÜÈNCIA Igual a 1017 Equivalent a
Cobreix a 1005 Es cobert per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVI- P. XVIII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles amb matriu sorrenca de color marró vermellós i textura compacta. Presència ocasional de
material constructiu. No ha estat excavat en la seva totalitat.
MATERIAL Blava de Barcelona, reflexos metàl·lics amb pinzell pinta

DIRECTOR :
Cobreix a 1074 Es cobert per 1018,1056,1061,1073
Talla a Tallat per 1023,1072

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Indeterminada Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de color gris fosc i textura compacta, amb presència eventual de material constructiu.
MATERIAL Poc material

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Indeterminada Afectació:
DESCRIPCIÖ : Rasa de planta irregular, localitzada tan sols al marge oest del mur UE 1019 per a la seva construcció.
MATERIAL Poc material al seu rebliment

DIRECTOR :
FÍSICA : Rebleix a Es reblert per 1019,1022
Talla a 1010,1021,1114,1115, 1136,1139 Tallat per

DESCRIPCIÖ : Construcció del mur UE 1001.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segles XVIII-
XIX
Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Mur orientat NE- SO, de 50-52 cm d’amplada, 6, 20 metres de longitud i 2, 10 metres d’alçat màxim
conservat. Es troba construït amb pedres de mesura mitjana i rajoles de fang cuit fragmentades, unides
amb morter de calç de color ataronjat. La tècnica constructiva consisteix en la disposició de filades
externes de pedres quadrangulars ben escairades amb alternança de rajoles o teules retallades amb
forma quadrangular i l’interior està reomplert amb petites pedres, fragments de ceràmica i de teula àrab
lligades amb morter de calç de color ataronjat.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1018,1041 Tallat per 1014
Es recolza a 1019,1039,1058,1157 Se li recolza 1001,1147
,1037,1040

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVIII- XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa constituïda per un sediment de color gris d’argiles amb matriu sorrenca i textura plàstica.
MATERIAL Cirereta, Botifarra

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XIX Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Fonamentació d’un mur orientat NE-SO, de 2,40 metres de longitud, 50 cm d’amplada màxima i 1metre
d’alçat. Està construït amb pedres irregulars de grans dimensions, amb alternança ocasional de pedres
petites i algun fragment de rajola de fang cuit, lligades amb morter de calç de color blanc. Forma
juntament amb els murs UE 1028 i 1029 una estructura de planta quadrada destinada probablement a
l’emmagatzematge. Funciona també amb l’immoble del segle XX, aspecte que s’ha pogut comprovar per
la presència de la seva empremta a la cara interna de la muralla a una cota corresponent amb la casa
enderrocada.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1017,1030,1031 Tallat per 1014

DESCRIPCIÖ : Fonamentació d’un mur orientat NE-SO, de 1,40 metres de longitud, 60 cm d’amplada màxima i 1metre
d’alçat conservat. Està construït amb pedres irregulars de grans dimensions, amb alternança ocasional
de pedres petites i algun fragment de rajola de fang cuit, lligades amb morter de calç de color blanc.
Forma juntament amb els murs UE 1027 i 1029 una estructura de planta quadrada destinada
probablement a l’emmagatzematge d’aliments. Funciona també amb l’immoble del segle XX, aspecte
que s’ha pogut comprovar per la presència de la seva empremta a la cara interna de la muralla a una
cota corresponent amb la casa enderrocada.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1017,1030,1031,1043,1044,1046 Tallat per
Es recolza a 1058 Se li recolza 1029, 1016

DESCRIPCIÖ : Fonamentació d’un mur orientat NO-SE, de 1,40 metres de longitud, 60 cm d’amplada màxima i 1 metre
d’alçat. Està construït amb pedres irregulars de grans dimensions, amb alternança ocasional de pedres
petites i algun fragment de rajola de fang cuit, lligades amb morter de calç de color blanc. Forma
juntament amb els murs UE 1027 i 1028 una estructura de planta quadrada destinada probablement a
l’emmagatzematge d’aliments. Funciona també amb l’immoble del segle XX, aspecte que s’ha pogut
comprovar per la presència de la seva empremta a la cara interna de la muralla a una cota corresponent
amb la casa enderrocada.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1017,1030,1031 Tallat per
S’entrega a Se li entrega 1033

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per material constructiu (rajoles, pedres i morter disgregat) i sorres de color taronja clar. Textura
solta. Sembla que es correspon amb una capa formada com a conseqüència de la destrucció del mur UE
1019 i l’acondicionament del terreny per a construir-hi a sobre. En aquest cas es tracta de la capa que es
troba entre els murs 1027,1028 i 1029, i té una potència de 60 cm.
DIRECTOR :
SEQÜÈNCIA Igual a 1017,1020, 1031 Equivalent a

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per material constructiu (rajoles, pedres i morter disgregat) i sorres de color taronja clar. Textura
solta. Sembla que es correspon amb una capa formada com a conseqüència de la destrucció del mur UE
1019 i l’acondicionament del terreny per a construir-hi a sobre. Té una potència d’uns 40 cm i forma
pendent descendent en direcció sud. Es troba localitzat a la banda sud del mur 1027.
DIRECTOR :
SEQÜÈNCIA Igual a 1017,1020,1030 Equivalent a

DESCRIPCIÖ : Rasa de planta rectangular de 20 cm d’amplada excavada per a la construcció del mur 1029. Cal
remarcar que aquesta rasa no s’ha localitzat en els altres murs 1027 i 1028 que formen part de
l’estructura quadrada.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1017,1034 Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per argiles amb matriu sorrenca de color gris clar i textura flonja. Composició molt homogènia.

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Presenta una textura compacta i composició argilosa amb matriu sorrenca i material constructiu eventual.
És de color marró fosc, quasi granat i amb presència ocasional d’algun carbó.
MATERIAL Influència francesa, Poblet, Policromes

DIRECTOR :
Cobreix a 1035,1036,1045 Es cobert per 1030,1031,1017
S’entrega a 1019,1025,1058 Se li entrega

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per argiles amb matriu sorrenca de color ataronjat, textura compacta i presència ocasional
d’algun carbó. La seva formació sembla conseqüència de la destrucció del mur 1019 i l’anivellament
posterior.
MATERIAL Influència francesa, Poblet, Botifarra
DIRECTOR :
Cobreix a 1018,1019,1036 Es cobert per 1034,1045
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa formada per runa (teules i pedres de grans dimensions) i abundant presència de morter disgregat.
Té una textura solta i és de color marró clar. Es troba concentrat sobretot en una franja d’1 metre
d’amplada adjacent a la muralla.
MATERIAL
DIRECTOR :
Cobreix a 1018 Es cobert per 1030,1034,1035
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa heterogènia formada per bossades d’argiles de matriu sorrenca de color gris, taronja i marró fosc.
Es tracta dels successius nivells d’ocupació de l’habitació formada per 1038,1039,1025 i 1058, que
pertanyen a un context fonamentalment domèstic.
MATERIAL Poblet, Botifarra
DIRECTOR :
S’entrega a 1025,1038,1039,1058 Se li entrega

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: S. XVIII-XIX-XX Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Mur constituït per pedres de mesura mitjana de factura irregular i rajoles fragmentades lligades amb
morter de calç de tonalitat groguenca i consistència dura. Orientació NE-SO, amplada de 64 cm, longitud
de 5, 80 metres i 2, 90 metres d’alçat màxim conservat. Funciona també durant el segle XX, quan forma
part dels soterranis, aspecte evidenciat per la presència d’un enlluït de calç de tonalitat rosada a la seva
cara sud.
MATERIAL A partir del segle XVIII, amb ceràmiques de Poblet
DIRECTOR :
Es recolza a 1019,1058 Se li recolza 1039,1048,1051
S’entrega a Se li entrega 1037,1040,1041,1050,1055

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: S. XIX-XX Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Mur constituït per pedres de mesura mitjana de factura irregular i rajoles fragmentades lligades amb
morter de calç de tonalitat groguenca i consistència dura. Orientació SE-NO, amplada de 52 cm, longitud
de 7, 80 metres i 1,10 metres d’alçat màxim conservat. Funciona durant el segle XX, quan forma part
dels soterranis, aspecte evidenciat per la presència d’un enlluït de calç de color rosat a la seva cara sud.
MATERIAL
DIRECTOR :
Es recolza a 1038,1147 Se li recolza 1025
S’entrega a Se li entrega 1037,1040

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa formada per argiles de matriu sorrenca de color marró fosc i abundant material constructiu.
MATERIAL Influència francesa, Poblet, Botifarra

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de color gris, textura solta i abundant material constructiu.
MATERIAL Cer. Blava catalana d’influència francesa, Poblet, groga local

DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de color taronja clar. Composició i textura molt homogènies.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Fina capa d’enlluït de calç d’1 cm de gruix que probablement constitueixen les restes d’una pastera en
forma d’un retall de planta rectangular.
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per sorres i abundant material constructiu de color marró clar i presència ocasional de carbons.
Presenta una textura solta.
MATERIAL Influència francesa

DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’argiles de color vermell de matriu sorrenca amb petites taques de morter de color blanc. Textura
compacta. Aquest estrat està situat a la meitat nord de la zona ampliada.

DIRECTOR :
Cobreix a 1018,1035 Es cobert per 1017,1034

DESCRIPCIÖ : Retall de planta rectangular de 2 metres de longitud, 1, 20 metres d’amplada i 30 cm de potència situat
en paral·lel a la muralla. Possiblement es tracta d’una pastera per a l’elaboració de calç en el punt on
s’aixecaven o es reparaven els murs, sigui el de contenció del pas de ronda o la muralla. Situat en el pas
de llevant.
MATERIAL
DIRECTOR :
FÍSICA : Rebleix a Es reblert per 1043,1044,1047
Talla a 1018,1045 Tallat per 1028

DESCRIPCIÖ : Part inferior de la pastera formada per una fina capa de calç segurament amb una formació de tipus
residual. Presenta una lleugera concavitat a la part central.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Formada per un revestiment de calç blanca de planta rectangular amb els vèrtexs arrodonits. Té 1, 76
metres de longitud i 1 metre d’amplada. Segurament es tracta d’una pastera.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: s. XVIII-XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Retall
DESCRIPCIÖ : Retall de planta rectangular ubicat en el pas de llevant, al costat del mur de contenció 1019. 1, 20 metres
de longitud, 80 cm d’amplada i 30 cm de fondària màxima.
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: s. XVIII-XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització d’una pastera formada per argiles de matriu sorrenca de color marró ataronjat i de textura
compacta.
MATERIAL Pisa semiporcellana

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Estructura per a l’emmagatzematge (o fresquera) de planta rectangular allargada, de 2,40 metres de
longitud i 1metre d’amplada, amb coberta de volta de canó de maons lligats amb morter de calç de color
blanc i un paviment elaborat amb enrajolat a la mescla. La seva construcció va provocar la destrucció
parcial del mur de contenció del pas de ronda UE 1019.
MATERIAL Amortització amb ampolles de vidre d’empreses de finals segle XIX i principis del XX (Farmacèutica
DIRECTOR : Foret, Perfumerías Gal, Manantial Modoll, de Cabrera de Mar)
Talla a Tallat per
Es recolza a 1038 Se li recolza 1053

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segles XIX-XX Afectació:
DESCRIPCIÖ : Moment constructiu de l’estructura UE 1051.
MATERIAL
DIRECTOR :
1082,1083,1086,1092

DESCRIPCIÖ : Mur menor de subdivisió de l’espai pertanyent a la parcel·la més propera de la muralla. Té 20 cm
d’amplada i 10 metres de longitud. Està format per rajoles de fang cuit lligades amb morter de color
blanquinós i textura sòlida. Presenta una banqueta de fonamentació de 50 cm d’amplada i 50 cm de
fondària constituïda per rajoles, pedres de gran mesura i aquests mateixos elements fracturats i farcint
els petits espais, lligats amb el mateix tipus de morter
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Interestrat i rasa corresponent amb la construcció del mur UE 1053.
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals s. XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Estrat de 50-40 cm de potència de color gris, composició argilosa i cendrosa. Presenta material
constructiu, abundants carbons i restes de morter disgregat.
MATERIAL Moneda de la I República del 1870

DIRECTOR :
Cobreix a 1019,1060,2009,2025,1094,1096 Es cobert per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVI - P. XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per argiles de matriu sorrenca amb carbons, de color marró clar. Presenta abundant material
constructiu, aspecte que li dóna escassa consistència. Apareix en una franja de 1, 20 metres d’amplada
paral·lel a la muralla.
MATERIAL Ceràmica catalana de reflex metàl·lic amb pinzell pinta, blava catalana d’orles diverses.
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVIII - XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Farciment de la rasa per a la construcció del mur UE 1053 constituït per argiles de matriu sorrenca de
color gris amb una textura menys compacta que l’estrat 1055.
MATERIAL Ampolla de vidre i groga local

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: segle XVI Afectació: No afectat
DESCRIPCIÖ : Muralla de llevant del segle XVI, de la qual s’ha documentat la seva cara interna, d’un tram de 25 metres
de longitud. La part superior de 2, 50 metres d’alçada es troba molt modificada. Hi ha un mur de totxos
lligats amb morter de calç blanca de 2 metres d’alçat. A continuació apareix un parament de pedra
totalment retallat que es correspon amb el pany original de la muralla, d’uns 50 o 60 cm d’alçat. La resta
de l’alçat ha estat recentment descobert. Està format per pedres de grans dimensions (50 x 60
aproximadament), amb intercalacions de pedres de mitjanes dimensions que reomplen els espais
intermedis, formant un aparell ciclopi irregular . Ocasionalment apareix alguna rajola fragmentada amb la
mateixa funció. Hi ha dos metres d’alçat que presenta evidències d’erosió com a conseqüència
possiblement de la meteorització. Seguidament hi ha 50 o 60 cm molt ben conservats, en els que es pot
observat un acabat acurat de manera que el morter impedeix veure les arestes de les pedres. La part
inferior documentada, d’1 metre d’alçat, presenta un acabat groller, aspecte que recolza la idea que en
aquest punt el mur no era vist.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1075,1076,1132,1133 Tallat per 1063
Es recolza a Se li recolza 1027,1028,1038,1043,1065,1025
,1038,1059,2026
,1034,1036,1055,1056,1040,104
1,1037,1026,1060,1061,1044,10
64,1066,1068,1073,1074,1075,1
080,1081,1083,1084,1086,1092,
1113,1114,1125,1126,1130,1131

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XX Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Pilastra relacionada amb el funcionament dels soterranis. Presenta un arrebossat de calç de color rosa a
la cara nord. Té la planta rectangular 0,80 x 1 metres. És contemporani al mur UE 1038.
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVIII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’argiles de matriu sorrenca de color marró clar quasi taronja i presència ocasional d’algun carbó.
Té una textura compacta.
MATERIAL Ceràmica d’Influència francesa. Porcellanes. Policromies locals. Blava catalana de la Cirereta
DIRECTOR :
Cobreix a 1019,1066,1068,1069,1082,1084, Es cobert per 1055
1087,1100
Talla a Tallat per 1038,1052,1054,1059,1093,1095
,1103,1106,1109

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVIII- XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de textura compacta d’argiles amb matriu sorrenca i abundant material ceràmic i constructiu. És de
color marró clar.
MATERIAL Blava catalana d’influència francesa. Porcellanes. Policromies locals. Blava catalana de la Cirereta
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XVIII Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Presenta una planta rectangular orientada al SO de 1, 40 metres de longitud, 90 cm d’amplada i 40 cm

d’alçat interior. Consta d’una volta de canó superior, dues parets estretes i un paviment, tot elaborat amb
maons de fang cuit lligats amb morter de calç de tonalitat rosada. Segurament funcionava com a espai
per a emmagatzemar (fresquera).
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Retall de planta rectangular per a la construcció de l’estructura UE 1062.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1056,1068, 1066,1067,1058 Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Reompliment de la rasa per a la construcció de la UE 1062 format per un estrat de composició
heterogènia, de color gris amb bossades de color marró, amb carbons i abundant material constructiu.
MATERIAL Orles diverses, Poblet

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals XVI- XVII Afectació:
DESCRIPCIÖ : Possible nivell de construcció o preparació per a l’aixecament de la muralla formada per un llit de calç i
petites pedres compactades, d’uns 10 cm de potència.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa heterogènia formada per bossades d’argiles de matriu sorrenca de color ataronjat clar com a
conseqüència de la disgregació de morter de sorra i d’abundant material constructiu. Reomple un retall
de allargat de grans dimensions, del qual no s’ha pogut determinar la seva funcionalitat.
MATERIAL Ceràmica d’influència francesa. Elements porcellànics de finals XVIII
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Retall de planta amb tendència rectangular allargada, de 10 metres de longitud, entre 80 cm i 1 metre
d’amplada i uns 50 cm de fondària. Presenta un fons còncau i parets exvasades. No s’ha pogut concretar
la seva funcionalitat.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1068,1080,1081,1083,1086,1092 Tallat per 1063

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XVII Afectació:
DESCRIPCIÖ : Capa de terra piconada de 2 cm de gruix de color gris i abundants carbons.
MATERIAL Orles diverses, Blava de Poblet

DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Segona capa d’amortització de l’estructura circular UE 2025. Formada per una capa heterogènia
d’argiles amb matriu sorrenca de coloració diversa amb predomini del marró, abundant material
constructiu i restes de morter disgregat. Textura flonja. Presenta similars característiques a UE 1066.
MATERIAL Ceràmica d’Influència francesa
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Paviment constituït per petites pedres de granit compactades amb una barreja de calç de tonalitat
groguenca d’escassa consistència. Té entre 17 i 20 cm de potència.
MATERIAL Reflexes metàl·lics catalans

DIRECTOR :
Talla a Tallat per
Es recolza a 2025,1058,2009,2026 Se li recolza

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVI- XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa formada per argiles de color granat, de textura compacta i amb presència de carbons. Apareix
material residual de cronologia romana. Presenta unes característiques sedimentològiques similars a la
UE 2028.
MATERIAL Reflex metàl·lic amb pinzell pinta
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XVI Afectació:
DESCRIPCIÖ : Es tracta d’una part generada per l’adaptació a l’orografia original. Presenta una planta amb tendència
rectangular allargada, de 10 metres de longitud, entre 80 cm i 1 metre d’amplada i uns 50 cm de
fondària. Presenta un fons còncau i parets rectes, lleugerament exvasades.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals XVI- XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Constituït per argiles de matriu sorrenca de color marró i abundant material constructiu
MATERIAL Blaves catalanes i reflex metàl·lic amb pinzell pinta

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per argiles de matriu sorrenca de color gris amb presència eventual d’algun carbó. En contacte
amb el geològic apareixen elements ceràmics barrejats, donat que ha aparegut material constructiu
d’època romana i elements ceràmics amb decoració de reflex metàl·lic.
MATERIAL Reflex metàl·lic, blaves i vidrats marrons
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle I d.C. Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de composició llimosa de color taronja clar, amb sorres de petita granulometria i textura compacta.
Cal entendre la seva formació com a conseqüència de la meteorització i l’erosió d’estrats situats a una
cota superior. Cal assenyalar que l’estrat es troba en el vessant oriental de l’antic turó anomenat La
Penya.
MATERIAL Sigil·lada (Clara A, sud-gal·lica), africana de cuina.
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Quaternari Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa formada per argiles de matriu sorrenca de granulometria mitjana de color taronja intens.
MATERIAL
DIRECTOR :
Cobreix a Es cobert per 1074,1075,1082,1098,1129,1137
,1138,1142,1146,1151,1154
,1124,1148,1156,1165,1167,117
4,1176,1177

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XV Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Restes de l’alçat del laboratori i de la cambra de cocció del forn. Només s’ha pogut evidenciar l’existència
d’un mur menor en el marge est elaborat amb petites pedres (la majoria es tracta de còdols) que devia
envoltar la zona de la graella. S’ha documentat un alçat d’uns 40 cm. El contorn total es pot intuir per la
presència del substrat geològic rubefactat. Donades les característiques dels estrats que amortitzen
l’estructura (fonamentalment es tracta de diferents capes d’enderroc) és probable que el forn estigués
construït amb maons amb vitrificat interior com a conseqüència de les altes temperatures a les que es
varen sotmetre.
MATERIAL
DIRECTOR :
Cobreix a Es cobert per 1078,1160

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Contemporània Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de composició i textura heterogènia la formació de la qual és conseqüència de l’acció de la

màquina. Presenta material constructiu, que devia formar part de l’enderroc que recobria parcialment de
l’estructura de combustió.
MATERIAL Aportacions actuals i ceràmica Blava de Barcelona i vidrats
DIRECTOR :
Cobreix a 1077,1161 Es cobert per
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XV Afectació:
DESCRIPCIÖ : Cambra de combustió del forn formada per un retall de planta circular, secció globular de 2, 30 metres
d’alçada i fons pla. El diàmetre de l’obertura presenta variacions. No es pot precisar amb exactitud el
diàmetre superior pel seu precari estat de conservació. El diàmetre conservat és d’1, 20 metres a la zona
de la graella. 40 centímetres per sota de la graella, l’obertura s’eixampla a 1, 40 m de diàmetre. En
aquest tram de secció, les parets es troben ennegrides. A continuació hi ha diversos orificis excavats que
no superen els 10 cm de diàmetre. Podrien constituir algun tipus d’encaix per a la col·locació d’una
graella o qualsevol altre element constructiu de suport. Per sota d’aquests elements les parets del retall,
per acció del foc, han quedat petrificades i acolorides amb tons rogencs. El fons té 2, 10 metres de
diàmetre, es troba totalment endurit i és de color negre. S’han documentat a la base 3 orificis d’un
diàmetre que no supera els 30 cm. Podrien haver estat utilitzats com a part de la fonamentació d’algun
tipus d’estructura per a la sustentació de la graella que no s’ha conservat. Cal esmentar que es poden
observar al llarg de les parets de la cambra les marques d’una eina, probablement un pic, emprada per a
la seva excavació.
MATERIAL
DIRECTOR :
FÍSICA : Rebleix a Es reblert per 1078,1161,1170,1171,1172,1173

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització d’un nivell d’ús formada per argiles de matriu sorrenca de granulometria mitjana de color
marró clar i amb presència ocasional d’algun carbó. Té una textura compacta.
MATERIAL Blava catalana

DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals s. XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Nivell d’ús i estrat
DESCRIPCIÖ : Nivell de terra batuda i amortització d’un nivell d’ús format per una capa de 3 cm de gruix de color gris i
un estrat d’argiles amb matriu sorrenca de color vermell fosc.
MATERIAL Poblet i faixes i cintes

DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per argiles de matriu sorrenca de granulometria fina de color taronja clar, amb presència
abundant de carbons.

DIRECTOR :
Cobreix a 1076,1098,1115,1118,1127,1129, Es cobert per 1060
1137
,1111,1117,1119

DESCRIPCIÖ : Nivell de terra batuda i amortització d’un altre formats per una fina capa de llims de color groc i un estrat
heterogeni de composició sorrenca, color marró clar i carbons. Presenta una textura solta també per la
presència de material constructiu. Desapareix a la meitat oest del tram de la muralla de migjorn.
MATERIAL 9 ardits de 1654. Blava catalana d’orles diverses
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVII- XVIII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de reompliment d’un retall de funció indeterminada constituïda per argiles de matriu sorrenca de
color marró fosc amb abundant presència de material constructiu, com pedres, restes de morter
disgregat, rajoles fragmentades i teules.
MATERIAL Ceràmica de Poblet i influència francesa
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVII- XVIII Afectació:
DESCRIPCIÖ : Retall de planta ovalada allargada, amb parets exvasades i pla. Té 2, 30 metres de longitud, entre 70 i 80
cm d’amplada i 70 cm de fondària.
MATERIAL
DIRECTOR :
1113

DESCRIPCIÖ : Nivell de terra batuda i amortització d’un altre nivell formats per una fina capa de sorres de granulometria
fina de color ataronjat, que cobreix un estrat de textura solta, amb sorres i llims de color taronja clar amb
taques de color granat i marró fosc com a conseqüència de l’oxidació.
MATERIAL Policrom amb decoració de garlandes i cortinatges (Batllori, 1974)
DIRECTOR :
Talla a Tallat per 1052,1067,1085,1088,1091

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Composició heterogènia d’argiles de matriu sorrenca de color gris, algun carbó i abundant material
constructiu.
MATERIAL Blava catalana amb decoració de faixes i cintes i Poblet

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Retall irregular amb tendència circular de funcionalitat indeterminada. Les parets són també irregulars i
exvasades i el fons és pla. Presenta una primera capa d’amortització amb material pertanyent a les
darreries del segle XVIII i una segona capa amb material atribuïble a finals del segle XVII.
MATERIAL
DIRECTOR :
1113,1114

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa formada per argiles de color marró, amb abundant material constructiu i textura compacta.
MATERIAL Policromes amb influència del Renaixement i blaves catalanes

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització d’una canalització excavada formada per sorres de granulometria fina de color groc clar i
una segona capa constituïda per argiles de color gris amb abundants carbons i amb taques de morter de
sorra de color blanc.
MATERIAL Policromes i blaves de Poblet
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Retall en forma de canalització amb parets i fons irregular situat a la part central del pas de ronda.
Possiblement es tracta d’un sistema per facilitar la conducció d’aigües pluvials. La seva irregularitat es
deu a la meteorització i a la mateixa erosió que provoca la pluja. Sembla tenir un origen intencional
perquè presenta un revolt a la zona d’angle entre la muralla de migjorn i de llevant.
MATERIAL
DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Nivell de terra batuda d’entre 1 i 2 cm de gruix d’argiles amb matriu sorrenca de color vermell que cobreix
un estrat d’uns 10 cm aproximadament d’argiles amb matriu sorrenca de color vermell fosc, amb una
important composició orgànica per la presència de carbons de petites dimensions.
MATERIAL Policromes i blaves catalanes
DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Retall de planta quadrada amb restes de calç tant a les parets com a la base. Està situada en els primers
metres del pas de ronda en el tram de la muralla de migjorn. Segurament es tracta d’una pastera per a
l’elaboració de calç i deu estar relacionada amb la reparació tant de la muralla com del mur de contenció
del pas de ronda. 2 metres de longitud, 1, 20 metres d’amplada i 16 cm de fondària.
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització d’una pastera formada per argiles de matriu sorrenca de color marró fosc, amb presència de
carbons.

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Retall de planta rectangular amb restes de calç tant a les parets com a la base. Està situada en els
primers metres del pas de ronda en el tram de la muralla de migjorn. Segurament es tracta d’una pastera
per a l’elaboració de calç. 1 metre de longitud, 80 cm d’amplada i 20 cm de fondària.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1060 Tallat per 1093

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització d’una pastera formada per argiles de matriu llimosa de color ataronjat amb petites taques de
morter de sorra. Presenta una textura compacta.

DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Retall de planta rectangular de 3 metres de longitud i 1 metre d’amplada situat a tocar del mur que forma
la muralla de migjorn (UE 2010).
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Enderroc format per argiles de matriu sorrenca de color taronja fosc i abundants pedres de mesura
mitjana, amb petites bossades de morter de sorra de color taronja clar, presència de carbons i petits
fragments de pedra piconada de granit i alguna teula romana fragmentada.
MATERIAL Blava i policroms d’influència italiana. Poblet. Majòlica lígur
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de composició heterogènia on predominen les argiles de matriu sorrenca de color gris i abundant
material constructiu, com pedres de mesura diversa, fragments de morter i rajoles de fang cuit.

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Retall amb planta rectangular i vèrtexs arrodonits que presenta restes de calç en el seu interior.
Segurament es tracta d’una pastera relacionada amb la construcció i/o reparació del mur de contenció
del pas de ronda o de la muralla.
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització d’una possible estructura d’emmagatzematge formada per un sediment de composició
heterogènia d’argiles amb matriu sorrenca de color gris clar, abundant material constructiu (teules,
rajoles i maons) i textura solta.
MATERIAL Rajola amb fons blau amb traços jaspiats en blanc
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: S. XVIII-XIX Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Possible estructura d’emmagatzematge de planta formant una L. Elaborada a base de maons de 15 x 30
cm i petites pedres lligades amb morter de calç blanca. Està constituïda per 6 murs i la cara interna de
tots ells té un enlluït de calç de color rosat. Presenta dues fases constructives. La primera part té planta
rectangular i es conserven dos murs construïts amb pedres de petites dimensions lligats amb morter de
calç de color groguenc. Aquests elements es recolzen al mur 1104. Poc després es va procedir a la seva
ampliació afegint 3 murs elaborats amb maons lligats amb morter de calç blanca. L’amortització ha
proporcionat material del segle XX.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Moment constructiu de l’estructura UE 1102.
MATERIAL
DIRECTOR :
1138,1177

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: S. XVIII-XIX Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Mur de 80 a 90 cm d’amplada, 6, 90 metres de longitud i d’alçat conservat. S’ orienta SO – NE.

Elaborat amb pedres de grans dimensions quadrangulars lligades amb morter de calç de tonalitat
groguenca. Possiblement es correspon amb un dels murs de la masia de Can Xammar.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per
Es recolza a 1110 Se li recolza 1102,1105,1108,1149

DESCRIPCIÖ : Possible estructura d’emmagatzematge amortitzada com a pou cec, elaborada amb maons de 15 x 30
cm lligats amb morter de calç de color blanc. Està constituïda per un total de 8 murs, 2 dels quals són
construïts amb petites pedres lligades amb morter de calç de color groguenc. Presenta diferents fases
constructives que amplien el recinte original. Tots els murs conserven un enlluït intern de menys d’1 cm
de gruix de morter de color rosat. L’amortització té un important component orgànic i és de color negre
amb composició argilosa i textura flonja que ha proporcionat material del segle XX.
MATERIAL
DIRECTOR :
Es recolza a 1038,1102,1149 Se li recolza

DESCRIPCIÖ : Moment constructiu de l’estructura 1105.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1082,1127,1137,1151,1177 Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: A partir s. XVIII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització d’un pou formada per una capa d’argiles amb matriu sorrenca de composició heterogènia
(material constructiu i restes orgàniques com cendres i carbons), textura flonja i color gris fosc.
MATERIAL Vidrats grocs de producció local

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XVIII Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Pou de 130 cm de diàmetre intern i 160 cm de diàmetre extern, construït amb maons de 15 x 30 cm de
fang cuit lligats amb morter de calç blanca. Presenta un enlluït a la cara interna de calç de color gris clar.
Es tracta de la substitució d’un altre pou, i que en el present cas fou construït a la cantonada d’una
habitació, relacionada segurament amb la masia de Can Xammar.
MATERIAL Amortització amb material ceràmic a partir del segle XVIII
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Rasa per a la construcció del pou UE 1108.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1060,1076,1082,1110,1111,1112 Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Anterior s. XVIII Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Pou que fou cegat pel mur 1104 construït amb pedres de mitjanes dimensions lligades amb morter de
sorra de color ataronjat.
MATERIAL
DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Moment que es correspon amb la construcció del pou 1110.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1076 Tallat per 1109,1117

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització del pou 1110 formada per un estrat d’argiles amb matriu llimosa de color gris fosc i amb
presència de material constructiu, restes de calç, pedres, rajoles i teules.

DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Situat a l’interior del pas de ronda, en el sondeig 3. Format per una capa de terra piconada de 4 cm de
gruix d’argiles de color vermell amb textura compacta i un estrat d’argiles amb matriu sorrenca de color
gris fosc de 12 cm d gruix i textura flonja i presència de material constructiu. Es tracta del primer nivell
d’utilització de la zona del pas de ronda. Els estrats inferiors són terres aportades per salvar el desnivell
de la penya durant la construcció de la muralla.
MATERIAL Policromies i blava catalana
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVI - p. XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Situat a l’interior del pas de ronda, en el sondeig 3. Format per argiles amb matriu sorrenca de color
vermell fosc i textura solta. Aparició ocasional de petites taques de morter de calç blanca i restes de
carbonatació.
MATERIAL Policromes i blava catalana
DIRECTOR :


Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals XVI-XVII Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Mur menor de 46-48 cm d’amplada, situat perpendicular al mur de contenció del pas de ronda UE 1019.
Presenta una tècnica constructiva consistent en la utilització de pedres de mitjanes dimensions de
factura irregular, fragments de teula romana, rajoles i maons moderns i teula àrab. Apareix també en el
seu interior ceràmica de reflex metàl·lic i una certa varietat d’elements vidrats oxidants i reductors.
Aquests components es lliguen amb un morter de sorra de color taronja clar d’escassa consistència. Fou
espoliat segurament per a l’aprofitament de les pedres que el conformen i l’espai resultant es va reomplir
amb un estrat força depurat, aspecte que va induir en un primer moment a considerar la presència de
tapial com a part estructural d’aquesta construcció. Pel que fa a la seva fonamentació, cal assenyalar
que es disposa fent graons cada 2 o 3 metres, en pendent descendent en direcció sud adaptant-se a
l’orografia del terreny. Es podria correspondre amb les restes del mur 1162, atesa la mateixa orientació
que ambdós presenten.
MATERIAL Pisa daurada amb pinzell pinta
DIRECTOR :
Cobreix a Es cobert per 1082,1120,1127,1129,1135

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Afectació:
DESCRIPCIÖ : Moment corresponent amb la construcció del mur UE 1115.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1136,1137,1139 Tallat per 1023,1103

DESCRIPCIÖ : Rasa per a la construcció del mur UE 1104.
MATERIAL
DIRECTOR :
1111,1112,1162,1163,1174,1175,
1177

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’argiles amb bossades de sorres de granulometria mitjana de color gris, amb presència
d’abundants carbons i textura solta. Apareix ocasionalment material constructiu.

DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals segle XVI Afectació:
DESCRIPCIÖ : Zona de planta rectangular allargada seguint la mateixa disposició del mur UE 1115. Segurament es
tracta de l’espoli del mur.
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Finals segle XVI Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de color granat, amb petites taques de morter i textura molt dura.
MATERIAL Reflexes metàl·lics producció catalana

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segles XVI-XVII Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Restes d’un mur constituït per pedres de irregulars de mesura variable, algun fragment de rajola de fang
cuit i fragments de ceràmica vidrada de cocció oxidant. Aquests elements es lliguen amb morter de calç
d’escassa consistència de color taronja clar. Té uns 60-70 cm d’amplada i 2 metres de longitud total
conservada. Es troba situat perpendicularment als murs UE 1123 i UE 1115, malgrat que té contacte físic
amb el mur 1123, que se li recolza, i que afectà al seu estat de conservació.
MATERIAL
DIRECTOR :
S’entrega a Se li entrega 1127,1129,1137

Sector: Àmbit: Cronologia: Segles XVI-XVII Afectació:
DESCRIPCIÖ : Moment de la construcció del mur UE 1121.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1076 Tallat per 1124

Sector: Àmbit: Cronologia: Segles XVII-XX Afectació: No afectat
DESCRIPCIÖ : Mur que delimita el solar per la banda oest. Presenta tres tècniques constructives; la part superior està
formada per grans blocs de granit i maons lligats amb morter de calç blanca de gran consistència. A
continuació hi ha uns 80 cm d’alçat en els que apareixen petites pedres lligades amb morter de sorra de
color taronja intens. La part inferior el mur està constituïda per pedres de granit de grans dimensions i
petites pedres lligades amb morter de sorra de color taronja clar. No s’ha pogut documentar l’amplada
perquè té a l’altra banda la fonamentació del pàrking. La seva fonamentació segueix el pendent natural
del terreny.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per
S’entrega a Se li entrega 1055,1060,1082

Sector: Àmbit: Cronologia: Afectació:
DESCRIPCIÖ : Moment de la construcció del mur 1123.
MATERIAL
DIRECTOR :
1137,1076,1019

Sector: Àmbit: Cronologia: Finals segle XVI Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa homogènia de sorres de granulometria fina de color groc i textura flonja. Situat a l’interior del pas
de ronda, en el sondeig 3.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: F. XVI- XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa heterogènia d’argiles amb matriu sorrenca de color gris amb bossades de sorres de granulometria
fina de color groc. Situat a l’interior del pas de ronda, en el sondeig 3.
MATERIAL Pisa daurada amb pinzell pinta

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa heterogènia d’argiles amb matriu sorrenca de granulometria fina i textura llimosa de color vermell
clar. Presenta un pendent descendent en direcció sud.
MATERIAL Policromes d’influència del Renaixement

DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: Segle XVII Afectació:
DESCRIPCIÖ : Retall de funció indeterminada de planta ovalada, parets exvasades i fons irregular amb tendència a la
concavitat. És probable que estigui relacionat amb l’espoli del mur UE 1115.
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’argiles amb matriu llimosa, de color groguenc amb abundants carbons. Presenta un pendent
descendent en direcció sud.
MATERIAL Ceràmiques policromes amb blau i groc i reflexes metàl·lics

DIRECTOR :
Cobreix a 1076,1115,1135,1136,1137 Es cobert per 1082,1098,1127

Sector: Àmbit: Cronologia: Finals segle XVI Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Situat a l’interior del pas de ronda, en el sondeig 3. Format per argiles amb matriu sorrenca de color gris i
textura solta. Presència d’abundants taques de morter de calç blanca, bossades de sorres de
granulometria fina i restes de material constructiu.
MATERIAL Pinzell pinta
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Segle XVI Afectació:
DESCRIPCIÖ : Possible nivell de construcció de la muralla format per pedres de mitjanes dimensions lligades amb
morter de calç i sorra de color blanc d’escassa duresa.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’argiles amb matriu sorrenca i inclusió de carbons. Textura compacta.
MATERIAL Reflexes valencians i blaus gòtics catalans

DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: Anterior s. XVI Afectació: No afectat
DESCRIPCIÖ : Fonamentació d’un mur constituïda per pedres petites i fragments de rajola, maons i ceràmica.
L’amplada màxima conservada és de 50 cm, la seva longitud és d’1, 60 metres i l’alçat màxim conservat
és de 20 cm (una filada). Pel que fa a la seva orientació, presenta una desviació d’uns 30 º respecte a
l’alineació de la muralla. Es trobava en un precari estat de conservació i no s’han localitzat evidències de
la seva rasa constructiva.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Anterior s. XVI Afectació:
DESCRIPCIÖ : Moment corresponent a la construcció del mur UE 1133.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: S. XVI -XVII Afectació:
DESCRIPCIÖ : Restes de la preparació d’un paviment format per una fina capa de calç de color blanc de consistència
dura. Per sota apareix una possible preparació en forma d’una fina capa de sorres de color taronja.
MATERIAL Pinzell pinta i blau gòtic

DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: S. XVI- XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles amb matriu sorrenca de granulometria mitjana, de color marró vermellós. Presenta taques de
morter disgregat i algun carbó ocasional.
MATERIAL Pinzell pinta i blau gòtic

DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: F XVI- p. XVII. Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de color vermell amb abundants restes de material constructiu.
MATERIAL Pinzell pinta. Majòlica lígur

DIRECTOR :
Cobreix a 1076,1138 Es cobert per 1082,1127,1129

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de color gris, amb abundant material constructiu i carbons.

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca i composició homogènia de color vermell i textura solta.
MATERIAL Reflexes catalans

DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu llimosa de color taronja clar.

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Possible nivell de construcció format per pedres de mitjanes dimensions lligades amb morter de calç i
sorra de color blanc d’escassa duresa. Per cotes i característiques estratigràfiques es podria
correspondre amb el nivell de construcció de la muralla localitzat a la part inferior del pas de ronda UE
1131.
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de granulometria petita de color gris, amb abundant material constructiu i
carbons.
MATERIAL Produccions valencianes en blau i pisa blanca

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Finals XVI-XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de color marró fosc i textura compacta.

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Afectació:
DESCRIPCIÖ : Restes d’un paviment de calç blanca en precari estat de conservació i una preparació formada per una
fina capa de sorres. Possible nivell de calç que per cotes i característiques estratigràfiques es podria
correspondre amb el nivell de construcció de la muralla localitzat a la part oriental del pas de ronda UE
1131 i un altre nivell de calç situat en el marge nord de la mateixa construcció UE 1141.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Època moderna Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de color gris, amb presència de carbons i petites taques de carbonatació.
MATERIAL Ceràmica vidrada no medieval

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Segle III dC. Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de color taronja. Conté bossades de llims de color groc amb textura compacta
i aparició ocasional de carbons de petites dimensions.
MATERIAL Àmfora africana, TS sudgàl·lica

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Segles XVII-XX Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Mur de 64 cm d’amplada, 10, 50 metres de longitud i 70 cm d’alçat conservat. Està format per pedres de
mitjanes dimensions i maons de 15 x 30 cm lligats amb morter de calç blanca de gran duresa.
MATERIAL
DIRECTOR :
Es recolza a 1025,1155,1157 Se li recolza 1039,1149

Sector: Àmbit: Cronologia: Segles XVII-XX Afectació:
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1076,1151,1154,1077 Tallat per 1159

Sector: Àmbit: Cronologia:Segles XVII-XX Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Mur de 60 cm d’amplada, 3 metres de longitud i 70 cm d’alçat conservat. Està format per pedres de
mitjanes dimensions i maons de 15 x 30 cm lligats amb morter de calç blanca de gran duresa.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per
Es recolza a 1104,1147 Se li recolza 1105

Sector: Àmbit: Cronologia: Segles XVII-XX Afectació:
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: S. XV- XVI Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles amb matriu sorrenca de granulometria mitjana de color marró. Presència de taques de calç i
altres elements constructius com ímbrex, fragments de signinum i pedres de composició predominat de
granit.
MATERIAL Pisa valenciana
DIRECTOR :
Cobreix a 1152,1154 Es cobert per
Talla a Tallat per 1106,1039,1148,1150,115
9

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles cendroses de color gris fosc amb presència d’abundant material constructiu i textura solta.
MATERIAL Pisa valenciana i Blava de Barcelona

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Retall de planta irregular, secció cilíndrica i fons pla.
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: Segle XV Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles amb matriu sorrenca de granulometria petita de color marró clar.
MATERIAL Pisa blanca indeterminada

DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: A partir s. XVII Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Mur orientat al NE, de 80 cm d’amplada, 1,16 metres de longitud i 50 cm d’alçat documentat. La seva
configuració pot indicar que aprofita una construcció anterior. La cara est està formada per una filada de
maons de 15 x 30 cm lligats amb morter de calç blanca. La resta del mur es troba construïda amb petites
pedres lligades amb morter de calç de color beix. Es podria correspondre amb el mur UE 1162, que fou
aprofitat en èpoques posteriors. Aquesta possibilitat no ha pogut ser concretada per la destrucció de la
màquina, que afectà aquest mur i la zona del forn.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: A partir s. XVII Afectació:
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: A partir s. XVII Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Fonamentació d’un mur de 80 cm d’amplada, 1, 40 metres de longitud i 20 cm d’alçat conservat.

Presenta dues tècniques constructives ben diferenciades. La cara est, de 40 cm d’amplada, està formada
per pedres de mitjanes dimensions lligades amb morter de calç de color beix. La cara oest, de la mateixa
amplada, presenta petites pedres i fragments de rajola lligades amb morter de sorra de color taronja. És
possible que es tracti de la primera fase constructiva del mur 1039.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per
Es recolza a Se li recolza 1025,1147

Sector: Àmbit: Cronologia: A partir s. XVII Afectació:
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: Segle XX Afectació:
DESCRIPCIÖ : Rasa d’una canalització pertanyent a la casa enderrocada.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1151,1154, 1147 Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Finals XV - XVI Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’enderroc que cobreix la graella de 10 cm de potència formada per pedres, rajoles de 15 x 30 cm,
moltes d’elles fragmentades, abundants cendres de coloració gris i blanquinosa, carbons i argiles
rubefactades de color taronja intens. Presenta una textura compacta com a conseqüència de les altes
temperatures.
DIRECTOR :
Cobreix a 1077,1168,1166 Es cobert per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de farciment de la cambra de combustió d’entre 30 i 60 cm de potència. Presenta abundant

material constructiu que ha patit alteracions físico- químiques com a conseqüència de les altes
temperatures. La major part d’aquest material està constituït per rajoles de coloració negrosa i una de les
cares apareix revestida d’escorificacions i vitrificacions. La formació d’aquest estrat es deu a
l’enfonsament de la cambra de cocció superior i a l’exfoliació de part de la cambra de combustió pel pes
de les capes superiors.
MATERIAL Blava valenciana i reflexes pisa blanca catalana. Els materials concorden amb els de 1171.
DIRECTOR :
FÍSICA : Rebleix a 1079,1177 Es reblert per

Sector: Àmbit: Cronologia: A partir s. XVI Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Restes de la fonamentació d’un mur construït amb petites pedres lligades amb morter on predominen les
sorres, que li atorguen una coloració groguenca. Podria tractar-se d’una part del mur UE 1115, donat que
la seva disposició coincideix amb la línia d’aquesta construcció. Aquesta continuïtat es veu alterada per
la presència d’altres estructures més modernes que l’han afectat.
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: A partir s. XVI Afectació:
DESCRIPCIÖ : Rasa que allotja el mur UE 1163 i un estrat de farciment (UE 1164). Té una amplada que oscil·la entre
els 2 i els 4 cm.
MATERIAL
DIRECTOR :

Sector: Àmbit: Cronologia: A partir s. XVI Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de sorres de granulometria mitjana de color groc.

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Segle XV Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Retall sobre el geològic amb planta ovalada i secció cilíndrica. Possiblement es tracta d’una xemeneia,
tubera o fumera per a l’alliberament de fums. Aquest orifici de 74 cm de fondària i 36 cm de diàmetre es
comunica verticalment a la part inferior amb una altra obertura realitzada sobre el substrat geològic, que
també es troba connectada horitzontalment amb la cambra de combustió del forn. A la part superior es
connecta amb la zona de la graella. S’han conservat in situ dues teules àrabs que revesteixen les parets
de la tubera. L’obliteració d’aquest orifici sembla que es va produir abans de l’abandonament del forn,
donat que per sota i ja a l’interior de la cambra de combustió subsidiària hi havia un espai buit d’uns 80
cm de potència, abans de l’inici d’una capa d’enderroc que la farceix parcialment. És possible que la
darrera cocció del forn es produís amb la xemeneia obliterada, aspecte que impediria l’entrada de fum a
la cambra de cocció, efectuant, així, un tipus de cuita no reduïda. Per aquesta raó considerem la
possibilitat que es tapés o es buidés en funció de les necessitats de cocció, reduïda o més oxidant.
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa formada per petites pedres, fragments de rajola i teula i llims de color groguenc amb abundants
carbons i cendres. Es tracta de l’estrat que oblitera la xemeneia UE 1165.
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Afectació: Total
DESCRIPCIÖ : Orifici de funcionalitat indeterminada. Se situa a la zona de la graella, però no perfora totalment el
substrat geològic fins a la cambra de combustió del forn. Té planta irregular amb tendència circular i una
fondària de 6 cm. És possible que la seva formació es degui a processos postdeposicionals.
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’enderroc formada per maons, teules i alguna pedra de petites dimensions. Aquests elements
presenten una alt grau de rubefacció. Cobreix la graella del forn.
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Graella de planta circular elaborada amb maons de 16-18 d’amplada i 30 cm d’alçària màxima, tot i que
la majoria es troben fragmentats. El sistema constructiu emprat és el d’un petit sòcol de lloses
disposades verticalment i falcades amb fang a sobre del substrat geològic. Formen un cercle d’1, 50
metres de diàmetre. El geològic es troba en pendent i s’arranja en un altre cercle interior d’1, 40 metres
de diàmetre, en el qual s’han localitzat les marques de secció còncava i planta cilíndrica de 5 teules
àrabs, malgrat que l’estructura en devia tenir més. En el parament de la cambra de foc no hi ha vestigis
de la sustentació de la graella, a excepció de tres orificis circulars practicats a la base de la cambra, que
podrien haver funcionat com a part de la seva fonamentació.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: Àmbit: Cronologia: Finals XV-XVI Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’amortització de la cambra de combustió del forn constituïda per argiles de matriu llimosa de color
groc, amb textura compacta i presència ocasional de carbons i material constructiu. La seva formació es
deu al despreniment de part de les parets del forn.
MATERIAL Pisa valenciana i blau gòtic català
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’amortització de la cambra de combustió del forn amb composició heterogènia de maons
termoalterats, nombroses pedres i argiles de textura solta de color vermell i granat. Té un pendent
descendent en direcció est.
MATERIAL Blava valenciana i pisa blanca catalana
DIRECTOR :
SEQÜÈNCIA Igual a Equivalent a 1161,1172,1173
FÍSICA : Rebleix a 1079,1176,1177 Es reblert per
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de composició cendrosa i amb carbons formant bossades de color groc fosc i gris fosc de 10 – 15
cm de potència. Es localitza a la cambra subsidiària de combustió UE 1176 i fa pendent descendent en
direcció oest, dins de la cambra principal de combustió UE 1079.
MATERIAL Blava valenciana i reflexes pisa blanca catalana. Els materials concorden amb els de 1171
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa de carbons barrejats amb argiles de color groguenc. És la darrera capa que farceix la cambra de
combustió i el praefurnium del forn.
MATERIAL Blava valenciana i reflexes pisa blanca catalana. Els materials concorden amb els de 1171.
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Fumera excavada en el substrat geològic que presenta un desenvolupament troncocònic i planta
ovalada. Se situa per sobre del passadís d’accés a la cambra de foc o praefurnium.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 1076 Tallat per 1117,1163

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Estrat d’amortització de la xemeneia UE 1174 format per argiles de matriu sorrenca de color groguenc,
amb presència eventual de carbons i petits nòduls de carbonatació de color blanc. Textura compacta.
MATERIAL Blava de Barcelona i pisa blanca catalana

DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Retall que forma una petita cambra de combustió a la part nord de la cambra de foc principal. Presenta
planta circular, secció cilíndrica i base plana. La planta inferior té 80 cm de diàmetre, un alçat màxim d’1,
60 metres i 60 cm d’amplada màxima a la zona d’accés, que presenta un alçat d’ 1, 44 metres. El sostre
fou perforat per a la realització d’una xemeneia. Presenta les parets de color vermell i la base de color
negre per l’acció del foc. També es poden apreciar les marques de l’eina que fou utilitzada per a la seva
excavació. La part superior de la cambra no es va colmatar amb l’enderroc del forn. Va quedar un espai
buit de sediment des de la cota inferior del farciment que oblitera la fumera fins a l’inici de l’enderroc
procedent de l’esfondrament de la cambra de cocció i de part de la cambra de combustió adjacents. Cal
considerar la possibilitat que es tracti d’una cambra subsidiària de combustió per a la realització de
coccions específiques o per augmentar el volum de combustible cremat.
MATERIAL
DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Retall de planta rectangular, secció globular i base plana amb un pendent de 12 cm fins a la cambra de
foc, de 80 cm d’amplada, 2, 70 metres de longitud documentada i 1, 46 metres d’alçada màxima.
S’orienta a l’est, segurament amb la intenció d’aprofitar els vents procedents del mar per a millorar la
cremació. Forma el praefurnium o passadís d’accés a la cambra de combustió. Presenta les parets de
color vermell i la base de color negre per l’acció del foc. També es poden apreciar les marques de l’eina
que fou utilitzada per a la seva excavació. A la zona de connexió amb la cambra principal de combustió,
el sostre del corredor fou perforat per a la col·locació d’una tubera. La resta del passadís no conserva el
sostre perquè a sobre es va construir un mur (UE 1104). No s’ha pogut documentar la longitud total per
la presència d’una fresquera (UE 1105). L’orientació del passadís fou condicionada perquè se situa en el
pendent oriental del turó de La Penya.
MATERIAL
DIRECTOR :
FÍSICA Rebleix a Es reblert per 1161,1170,1171,1173
Talla a 1076 Tallat per 1103,1106,1117

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XXI Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Nivell superficial format per argiles amb matriu sorrenca de coloració heterogènia per la presència
d’abundant material constructiu, conseqüència de l’enderrocament de l’antic edifici. Presenta entre 20 i
30 centímetres de potència.
MATERIAL
DIRECTOR :
Cobreix a 2001,2014,2019,2020 Es cobert per
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa d’argiles amb matriu sorrenca de color marró fosc i textura compacta, amb presència de material
constructiu. Cal relacionar-lo amb la construcció del sistema de clavegueram construït a la zona de
l’interior de la torre, quan funcionava com a pati de l’antiga casa. Probablement es tracta d’una capa
destinada a anivellar la zona per a construir el paviment del pati.
MATERIAL
DIRECTOR :
Cobreix a 2002,2004,2006,2007,2008,2009, Es cobert per 2000,2015
2010,2011,2012,2013,2021

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XIX- P. XX Afectació:
DESCRIPCIÖ : Claveguera construïda amb rajoles de diversa mesura, algunes rectangulars i d’altres quadrades,
lligades amb morter de calç blanca. Aquestes rajoles cobreixen una canonada de ceràmica de 25 cm de
diàmetre. Orientació E –O. Es connecta amb el pany de la torre a través d’una canalització que baixa en
vertical 70 cm respecte a la seva solera. Per a col·locar aquest tub es va excavar un retall de planta
rectangular amb més fondària que la rasa general de la canalització (UE 2003).
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Retall per a la construcció d’una claveguera.
MATERIAL
DIRECTOR :
2024

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Capa heterogènia de reompliment de la rasa per a la construcció del sistema de clavegueram, que
consisteix en argiles de matriu sorrenca de coloració negrosa i abundant component orgànic. Presència
de material constructiu. Textura compacta.
MATERIAL Porcellana de Sarreguemines, sèrie “Timor”. Porcellana Pickman
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVI- P. XVII Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Argiles de matriu sorrenca de color marró clar amb carbons. Textura compacta. Presència ocasional de
fragments de morter.

DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat

DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Es tracta d’una zona molt contaminada per la claveguera 2002. Capa de la qual tan sols s’han rebaixat
25 centímetres formada per argiles de matriu sorrenca de color negre amb component orgànic i textura
solta.
DIRECTOR :

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVI- P. XVII Afectació: No afectat
DESCRIPCIÖ : Mur orientat N -S, de 84 cm d’amplada, 1, 90 metres de longitud i un alçat de 1, 16 metres. Elaborat a les
filades externes a base de pedres de mitjanes dimensions, ocasionalment algun element més gran,
lligades amb morter de calç de tonalitat groguenca formant un aparell ciclopi irregular. La zona interna
està constituïda per petites pedres lligades amb el mateix tipus de morter. El material litològic de les
pedres amb les que està construït consisteix fonamentalment en diferents textures de granit. Apareix una
discontinuïtat constructiva amb el pany de la muralla de llevant, que consisteix en una obertura
rectangular interpretada com a una forma d’accés vertical als diferents nivells de circulació del pas de
ronda.
MATERIAL
DIRECTOR :
Es recolza a Se li recolza 2013,2018,2025
,1081,1083,1086,1092,

DESCRIPCIÖ : Mur orientat est- oest, de 80 cm d’amplada, 2 metres de longitud i un alçat mínim conservat d’1, 30
metres. Està construït a les filades externes a base de pedres de mitjanes dimensions, ocasionalment
algun element més gran, lligades amb morter de calç de tonalitat groguenca formant un aparell ciclopi
irregular. La zona interna està constituïda per petites pedres lligades amb el mateix tipus de morter. El
granit és el material litològic predominant en les pedres que el conformen. Inicialment es va observar que
presentava la mateixa orientació que la muralla de migjorn. Durant el procés de documentació es va
poder concretar que ambdós elements no es troben separats per l’estructura de la torre, sinó que es
tracta de la mateixa estructura que a més, s’imbrica a ella. Aquest fet indica que tot es va construir en el
mateix moment.
MATERIAL
DIRECTOR :
,1089,1092,2008,2027,2028,109
9

DESCRIPCIÖ : Mur orientat al sud, d’entre 60 i 70 cm d’amplada, 4, 40 metres de longitud i 1, 15 metres d’alçat
conservat. Fou construït amb pedres de mitjanes dimensions, ocasionalment algun element més gran,
lligades amb morter de calç de tonalitat groguenca formant un aparell ciclopi irregular. La zona interna
està constituïda per petites pedres lligades amb el mateix tipus de morter. El material litològic de les
pedres amb les que està construït consisteix fonamentalment en diferents textures de granit. L’estructura
sembla recolzar-se en el mur UE 2010. S’ha interpretat com a part de l’estructura radial que funciona
com a contrafort intern de la torre.
MATERIAL
DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Mur orientat al SE, d’entre 50 i 70 cm d’amplada, 4 metres de longitud i 96 cm d’alçat documentat. Fou
construït amb pedres de mitjanes dimensions, ocasionalment algun element més gran, lligades amb
morter de calç de tonalitat groguenca formant un aparell ciclopi irregular. La zona interna està constituïda
per petites pedres lligades amb el mateix tipus de morter. Les pedres que el constitueixen són de granit..
S’ha interpretat com a part de l’estructura radial que funciona com a contrafort intern de la torre. Se li
recolza a cada banda una capa uniforme i horitzontal formada per petites pedres i morter (UE 2016 i
2017) que es correspon amb el nivell de construcció dels murs.
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estructura - Mur
DESCRIPCIÖ : Mur orientat a l’est, de 60 cm d’amplada, 3, 90 metres de longitud i 1, 05 metres d’alçat. Fou construït
amb pedres de mitjanes dimensions, ocasionalment algun element més gran, lligades amb morter de
calç de tonalitat groguenca formant un aparell ciclopi irregular. La zona interna està constituïda per
petites pedres lligades amb el mateix tipus de morter. El granit és el material litològic de les pedres amb
les que està construït. S’ha interpretat com a part de l’estructura radial que funciona com a contrafort
intern de la torre. Se li recolza a cada banda una capa uniforme i horitzontal formada per petites pedres i
morter (UE 2017 i 2018) que es correspon amb el nivell de construcció dels murs.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Banqueta de la fonamentació d’un mur modern que es recolza a l’estructura de la torre i a la muralla de
migjorn. Esta construïda a verdugades, és a dir, una successió de maons de fang cuit i pedres lligades
amb morter de calç blanca. També es recolza al mur UE 2010, que forma part de l’estructura radial que
funciona com a contrafort intern de la torre.
MATERIAL
DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Restes de la preparació d’un paviment de 10 cm de potència formada per petites pedres i fragments de
maons lligats amb morter de calç de color taronja clar. Es correspon amb la pavimentació residual del
primer pati que es va construir a l’interior de la torre.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Nivell de construcció dels murs 2011 i 2012 format per morter de calç de clor groguenc i un picadís de
pedra. En aquesta zona presenta un pendent descendent en direcció NO de 20 cm.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Nivell de construcció dels murs 2012 i 2013 format per morter de calç de clor groguenc i un picadís de
pedra.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Nivell de construcció dels murs 2013 i format per morter de calç de clor groguenc i un picadís de pedra.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Estructura per a la distribució d’aigües de planta quadrada inicial i circular a cotes inferiors. Secció
globular i base plana. Elaborada a base de rajoles de 15 x 30 cm de fang cuit.
MATERIAL
DIRECTOR :
FÍSICA : Rebleix a 2024 Es reblert per 2020
Talla a Tallat per

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Amortització de la UE 2019 formada per sorres de color gris amb abundant material constructiu i textura
solta.
MATERIAL Porcellanes i vidrats grocs de producció local

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: S. XVIII- XIX Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per argiles amb abundant component orgànic i material constructiu. Presenta una textura solta i
carbons fragmentats. Afectat per processos postdeposicionals (caus i arrels).
MATERIAL Jaspiats i vidrats grocs de producció local

DIRECTOR :

DESCRIPCIÖ : Retall en forma de rasa per a la construcció d’una claveguera no conservada, malgrat que segurament
relacionada amb la UE 2002.
MATERIAL
DIRECTOR :

DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Farciment de la rasa 2022 format per un estrat de color gris, molt argilós i compacte, i amb composició
heterogènia per l’abundant presència de material constructiu.
MATERIAL Jaspiats i vidrats grocs de producció local

DIRECTOR :
Talla a Tallat per

DESCRIPCIÖ : Obertura efectuada per a la construcció del pou UE 2019.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a 2021,2005,2017 Tallat per 2003

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVI- P. XVII Afectació: No afectada
DESCRIPCIÖ : Element construït amb pedres de granit de mitjanes dimensions lligades amb morter de calç de tonalitat
groguenca formant un aparell ciclopi irregular (amb similars característiques a les observades en els
murs radials de l’interior de la torre). Presenta una planta semicircular amb lleugeres irregularitats. A la
banda SO, ja en el llenç de la muralla, presenta una obertura rectangular de grans dimensions. Forma
juntament amb la UE 1058 i el tram que queda a l’interior de la torre UE 2009 el que podria tractar-se
d’una porta d’accés al nivell superior de la muralla i/o del pas de ronda.
MATERIAL
DIRECTOR :
Es recolza a 2026,2009,1058 Se li recolza 1070,2018

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: F. XVI- P. XVII Afectació: No afectada
DESCRIPCIÖ : Construcció de planta circular elaborada amb pedres granítiques, fonamentalment de mitjanes
dimensions i factura irregular, lligades amb morter de calç de tonalitat groguenca d’escassa duresa
formant un aparell ciclopi. El seu interior és massís, a base de 5 murs radials i diferents farciments de
terra entre els espais de planta triangular.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per
Es recolza a 1058 Se li recolza 2002,2009,2010,2011,2012,2013
,2016,2017,2018,2025,2027
S’entrega a Se li entrega 2005,2006,2007,2008,2028

DESCRIPCIÖ : Nivell de construcció entre els murs 2010 i 2011 constituït per una capa de 10 cm de gruix de petites
pedres i calç groguenca sense gaire consistència.
MATERIAL
DIRECTOR :
Talla a Tallat per

Sector: BE ‘05 Àmbit: Cronologia: Segle XVI Afectació:
DEFINICIÖ : Estrat
DESCRIPCIÖ : Format per argiles de color granat amb presència de carbons. Textura compacta i humida.
MATERIAL Blaus gòtics i valencians

DIRECTOR :
Talla a Tallat per
7. RESULTATS DE LA INTERVENCIÓ
La intervenció arqueològica a la Baixada de les Espenyes, 8, s’efectuà després

de l’enderrocament de l’edifici. La ubicació dels sondatges es va decidir a partir
de la informació potencial que podia oferir el solar. Inicialment es va excavar un
sondeig situat a prop de la façana nord del solar, emplaçament condicionat per
la proximitat de les termes romanes; i un altre al sud, a l’interior de la torre del
segle XVI, amb l’objectiu de contrastar a través del material ceràmic el moment
en què es construeix. La zona central del solar fou descartada per la presència
d’unes escales i d’un soterrani, elements que separaven la finca en dos nivells i
que influïren en la formació de la seva dinàmica estratigràfica.
L’excavació dels sondejos tenia com a objectiu la valoració de les restes

patrimonials que podien resultar afectades per l’obra. Aquesta tasca va
permetre la localització de diferents elements construïts que semblaven
relacionats amb la muralla del segle XVI de la ciutat de Mataró.
Per a la consecució de l’obra calia portar a terme una sèrie de rebaixos

mecànics. L’aparició d’elements construïts amb una forquilla cronològica àmplia
en el sondeig 1, (és el cas de la construcció UE 1019, que s’interpretà com el
mur de contenció del pas de ronda), feia necessària la realització d’un control
arqueològic dels moviments de terres. La finalitat d’aquesta tasca consistia en
documentar la dinàmica ocupacional prèvia al funcionament de la muralla i
evidenciar altres estructures relacionades o no amb ella.
D’altra banda, amb l’aparició de cinc murs en disposició radial al sondeig 2, fou
possible excavar la totalitat de l’interior de la torre. L’objectiu de l’ampliació es
va centrar en comprovar si les troballes estaven relacionades amb la seva
tècnica constructiva, verificar la cronologia del material ceràmic recuperat i
contrastar aquestes dades amb les fonts escrites.
Els resultats obtinguts en els sondatges van propiciar, d’una banda, l’excavació
en extensió del pas de ronda i la documentació dels dos elements construïts
que el delimiten; la muralla i el mur de contenció. De l’altra, també fou possible
l’excavació dels fonaments de la torre, la documentació de la part occidental de
la meitat sud del solar (a la cara externa del mur de contenció del pas de
ronda), i d’una part de la meitat nord de la zona afectada per l’obra.
Com ja s’ha esmentat, fou necessari realitzar un control arqueològic dels

diferents rebaixos que es varen portar a terme dins el solar. Es va emprar una
màquina giratòria per a l’extracció dels nivells més moderns fins assolir les
etapes més antigues d’amortització del pas de ronda. Durant aquests rebaixos
es varen localitzar les restes d’una estructura de combustió de grans
dimensions a la meitat nord, que fou excavada al final de la intervenció.
També es va excavar manualment la meitat oest del solar, a la part exterior del
mur de contenció del pas de ronda. La part oriental fou rebaixada amb màquina
sota control arqueològic.
Les cotes finals assolides estaven condicionades per motius de seguretat i per
criteris de conservació. Amb l’objectiu d’obtenir informació complementària es
varen efectuar diversos sondatges a més profunditat. L’excavació de l’interior
del pas de ronda es va enllestir en el primer nivell de circulació i així es
facilitaven actuacions posteriors per a la seva conservació. Malgrat això, es
varen efectuar 2 sondatges a més fondària per aconseguir dades addicionals
sobre la construcció de la muralla i del mur de contenció. També es van
excavar 4 sondejos a la part exterior del pas de ronda, a la seva meitat oest.
Finalment, a la meitat nord del solar es va realitzar un sondeig amb la finalitat
d’explicar l’orografia del substrat geològic.
A continuació passarem a explicar les restes arqueològiques documentades

per fases cronològiques.
Fase 1. Activitat preindustrial. Un forn del segle XV.
L’estructura de combustió es va detectar durant els rebaixos efectuats amb

màquina, fet que va afectar al seu estat de conservació. El forn consta de
cambra de cocció, part de la graella, cambra de combustió, praefurnium o
passadís d’accés i una cambra subsidiària de petites dimensions. La cambra de
cocció es va veure greument afectada per la construcció d’un paviment
pertanyent a la casa del segle XIX, que la va arrasar quasi en la seva totalitat.
L’acció de la màquina va provocar la dispersió dels elements constructius que

formaven les parets del laboratori i de la graella i la contaminació parcial de
l’interior de la cambra de combustió, perquè la seva part superior es trobava
pràcticament buida.
La UE 1077 són les restes de l’alçat de la cambra de cocció del forn. Està
construïda amb materials lleus, sobretot amb petits còdols lligats amb abundant
argila. Només s’ha pogut evidenciar l’existència d’un mur menor en el marge
est elaborat amb petites pedres i que devia envoltar la zona de la graella. El
contorn es pot intuir per la presència del substrat geològic rubefactat. Malgrat
aquesta coloració, ha estat impossible concretar les dimensions del seu
diàmetre total. Donades les característiques dels estrats que amortitzen
l’estructura (fonamentalment es tracta de diferents capes d’enderroc) és
probable que la part superior del forn es tractés d’una construcció a base de
maons i argila. Aquests components presenten un vitrificat interior com a
conseqüència de les altes temperatures a les que es varen sotmetre.
A la cambra de cocció se li recolzen en part les restes de la graella (UE 1169),

de planta circular elaborada amb maons majoritàriament fragmentats. El
sistema constructiu emprat és el d’un petit sòcol de lloses disposades
verticalment i falcades amb fang a sobre del substrat geològic i de les restes de
les parets del laboratori. Formen un cercle d’1, 50 metres de diàmetre. El
substrat geològic, totalment cremat, es troba en pendent i s’arranja en un altre
cercle interior d’1, 40 metres de diàmetre, en el qual s’han localitzat unes
marques de secció còncava i planta cilíndrica de 5 teules àrabs, en disposició
radial. Possiblement es tracta de la part inferior que sostenia el pis de la
graella. Atès el seu precari estat de conservació, ha estat impossible esbrinar si
l’obertura central de la boca fou intencional i funcionava com a xemeneia. Hi ha
exemples de forns d’altres èpoques en els que aquesta obertura situada a la
part inferior de la graella és la marca del pilar central que la sosté. En el
parament de la cambra de foc tampoc no hi ha vestigis de la sustentació de la
graella, a excepció de tres orificis circulars practicats a la base de la cambra,
que podrien haver funcionat com a part de la seva fonamentació.
Per sota de la graella hi ha, retallant el substrat geològic, la cambra de

combustió (UE 1079), formada per un retall de planta circular, secció globular i
fons pla. El diàmetre de l’obertura presenta variacions. No es pot precisar amb
exactitud les dimensions del contorn de la boca pel seu precari estat de
conservació. Per sota de la graella l’obertura s’eixampla i en aquest tram de
secció, d’uns 40 centímetres d’alçada, les parets es troben ennegrides. A
continuació hi ha diversos orificis excavats que no superen els 10 cm de
diàmetre. Podrien constituir algun tipus d’encaix per a la col·locació d’una
graella o de qualsevol altre element constructiu de suport. Per sota d’aquests
elements les parets del retall, per acció del foc, han quedat petrificades i
acolorides amb tons rogencs. El fons, de color negre, es troba totalment
endurit. S’han documentat a la base tres orificis que podrien haver funcionat
com a part del sistema utilitzat per a la sustentació de la graella. Al llarg de les
parets de la cambra s’han pogut observar les marques d’una eina,
probablement d’un pic, emprada per a la seva excavació.
Els diferents nivells que amortitzen la cambra de combustió estan formats per
abundant material constructiu procedent de l’esfondrament de la cambra de
cocció i per capes de sediment corresponents a les parets de la cambra de
combustió, també caigudes al seu interior. En destaquem la capa que es
trobava directament en contacte amb la base de la caldera, formada per
carbons barrejats amb argiles de color groguenc (UE 1173) i nombrosos
fragments de ceràmica. Probablement són els residus de la darrera fornada.
Els objectes ceràmics recuperats ofereixen una cronologia de funcionament i
abandonament del forn a finals del segle XV i principis del segle XVI, amb
presència de pisa blava valenciana, reflexes amb blau valencians, pisa blanca
catalana i blau gòtic de producció catalana.
Al nord de la cambra de foc principal s’obre un retall (UE 1176) que forma una
petita cambra de combustió de planta circular, secció cilíndrica i base plana. El
sostre fou perforat per a la realització d’una xemeneia. Per acció del foc les
parets han adquirit color vermell i la base és de color negre. També es poden
apreciar les marques de l’eina que fou utilitzada per a la seva excavació. La
part superior de la cambra no es va colmatar amb l’enderroc del forn. Va
quedar un espai buit de sediment des de la cota inferior del farciment que
oblitera la fumera fins a l’inici de l’enderroc procedent de l’esfondrament de la
cambra de cocció i de part de la cambra de combustió adjacents. Cal
considerar la possibilitat que es tracti d’una cambra subsidiària de combustió
per a la realització de coccions específiques. Una altra possibilitat és que es
pretenia ampliar l’espai per poder cremar més combustible i assolir, així,
temperatures més altes.
La xemeneia que surt d’aquesta cambra (UE 1165) constitueix un retall sobre el
geològic amb planta ovalada i secció cilíndrica. Aquest orifici es connecta a la
part superior amb la zona de la graella. S’han conservat in situ dues teules
àrabs que revesteixen les parets. Aquests elements constitueixen un material
refractari adequat per evitar la fusió del substrat. L’obliteració d’aquest orifici
sembla que es va produir abans de l’abandonament del forn, donat que per
sota i ja a l’interior de la cambra de combustió subsidiària hi havia un espai buit,
abans de l’inici d’una capa d’enderroc que la farceix parcialment. És possible
que la darrera cocció del forn es produís amb la xemeneia obliterada, aspecte
que impediria l’entrada de fum i calor a la cambra de cocció. Per aquesta raó
considerem que s’obturava intencionalment amb sediments, i potser pedres,
per evitar l’ascensió directa de les flames fins la cambra de cocció i facilitar
simultàniament la distribució regular de l’escalfor.
A l’est de la cambra de combustió es va documentar el praefurnium (UE 1177)

o passadís d’accés per a la introducció del combustible i manteniment de la
cambra. Es tracta d’un retall de planta rectangular, secció globular i base plana
amb un lleuger pendent fins a la cambra de foc. Presenta les parets de color
vermell i la base es troba acolorida de negre per l’acció del foc. També es
poden apreciar les marques de l’eina que fou utilitzada per a la seva excavació.
A la zona de contacte amb la cambra principal de combustió, el sostre del
corredor fou perforat per a la col·locació d’una tubera. La resta del passadís no
conserva el sostre perquè es va construir a sobre el mur UE 1104. No s’ha
pogut documentar la longitud total del passadís per la presència de la fresquera
UE 1105, que el talla. S’orienta a l’est, perpendicularment al desnivell natural.
La planificació d’aquest emplaçament busca, d’una banda, facilitar la seva
excavació horitzontal i, de l’altra, optimitzar la combustió a través de la millora

que suposa l’acció dels vents procedents del mar. Més endavant comentarem
els condicionants naturals de l’emplaçament d’aquest forn.
Situada per sobre del passadís d’accés a la cambra de foc hi ha la xemeneia

UE 1174, que presenta un desenvolupament troncocònic i és de planta
ovalada. En el moment del seu abandonament la tubera es trobava obliterada
per un estrat (1175) format per argiles de matriu sorrenca de color groguenc,
amb presència eventual de carbons i petits nòduls de carbonatació de color
blanc. El seu diàmetre és major al de la xemeneia localitzada a la petita cambra
de combustió, segurament per evitar una excessiva acumulació de fums i
d’altes temperatures al passadís d’accés.
Sense relació física, malgrat que sincrònic amb el funcionament del forn, es va
evidenciar un retall de planta irregular, secció cilíndrica i fons pla (UE 1153),
reblert amb un estrat (UE 1152) format per argiles cendroses de color gris fosc
amb presència d’abundant material constructiu i textura solta. La ceràmica del
seu interior permet situar aquesta estructura a les darreries del segle XV. Per
les característiques del material no podem explicar la seva formació com a
conseqüència del rebuig procedent del forn, ja que l’estrat no ha proporcionat
un nombre elevat d’elements ceràmics que presentin defectes en la seva
fabricació.
Fase 2. La muralla del segle XVI i la seva utilització durant el segle XVII
Elements estructurals
La realització del sondeig situat al nord del solar va revelar l’existència d’un mur
paral·lel a la muralla i l’espai resultant entre ambdues construccions fou
identificat com el pas de ronda.
El segon sondeig es va realitzar a l’interior de la torre, que havia estat utilitzada

fins fa poc temps com a espai domèstic. Durant l’excavació es va documentar
la presència d’una estructura formada per 5 murs amb disposició radial que
atorguen a la torre una gran consistència.
La localització de noves construccions relacionades amb la muralla de Mataró

va permetre efectuar una ampliació de la zona a excavar, concentrant esforços
en el pas de ronda i l’interior de la torre.
La UE 1058 es tracta del pany intern de la muralla de llevant del segle XVI, de
la qual s’ha documentat un tram de 25 metres de longitud. La part superior de
2, 50 metres d’alçada es troba molt modificada per reformes constructives que
l’aprofitaren com a mur de separació de finca. A la part superior s’hi va construir
un mur de maons amb aparell isòdom lligats amb morter de calç blanca de 2
metres d’alçat. Per sota apareix un parament de pedra retallat a plom coincidint
amb la part superior que se li recolza i que es correspon amb el pany original
de la muralla, d’uns 50 o 60 cm d’alçat.
La resta de l’alçat fou posat al descobert en la present intervenció arqueològica.

Està format per un paredat amb un aparell ciclopi de pedres de grans
dimensions (50 x 60 centímetres aproximadament) lleugerament desbastades,
amb intercalacions de pedres de mitjanes dimensions que reomplen els espais
intermedis. Ocasionalment apareix alguna rajola fragmentada amb la mateixa
funció. Hi ha dos metres d’alçat que presenten evidències d’erosió com a
conseqüència de la meteorització. Seguidament hi ha 50 o 60 centímetres molt
ben conservats, en els que es pot observat un acabat acurat de manera que el
morter impedeix veure les arestes de les pedres. La part inferior documentada,
d’1 metre d’alçat, presenta un acabat groller, aspecte que recolza la idea que
en aquest punt el mur no era vist i es recolzava directament sobre el substrat
geològic, revestint-lo com ho faria una “cortina”, aspecte que concorda amb les
directrius que apareixen en els tractats sobre construcció militar de l’època.
El mur UE 2009 és el tram final de la muralla de llevant. Té 84 cm d’amplada, 1,

90 metres de longitud i un alçat mínim conservat de 2, 50 metres. La tècnica
constructiva a les filades externes és a base de pedres de granit de mida
mitjana lleugerament desbastades, ocasionalment algun element més gran,
lligades amb morter de calç de tonalitat groguenca formant un aparell ciclopi
irregular. La zona interna està constituïda per petites pedres lligades amb el
mateix tipus de morter. Fou identificat independentment del mur UE 1058, el
pany de la muralla de llevant, per existir entre les dues línies la construcció
d’una obertura d’alçat rectangular amb els vèrtexs inferiors arrodonits. A banda
i banda d’aquesta obertura es poden observar com les pedres es disposen en
serra i formen un encaix, possiblement per a la col·locació d’una porta, a través
de la qual s’accediria verticalment als diferents nivells de circulació del pas de
ronda.
El sistema d’accés vertical a altres nivells del pas de ronda es devia realitzar a
través de la UE 2025, un mur amb aparell ciclopi irregular de planta
semicircular elaborat amb pedres de granit de mitjanes dimensions lligades
amb morter de calç. Aquest element es troba totalment imbricat amb el pany
interior de la torre, provocant una lleugera irregularitat del seu perfil, i amb la
muralla de llevant en el seu tram final. A l’interior de l’estructura es va localitzar
el paviment UE 1070, constituït per petites pedres de granit compactades amb
una barreja de calç d’escassa consistència, que devia constituir el seu primer
nivell d’utilització. Per sota va aparèixer un estrat d’argiles de color granat amb
carbons (UE 1071) que ha proporcionat material ceràmic atribuïble a les
darreries del segle XVI i principis del XVII (pisa daurada de reflex metàl·lic amb
pinzell pinta) i segurament es tracta de la terra que forma part del terraplè de la
muralla.
Relacionat amb el sistema d’accés format per la UE 2025, s’han pogut observar
lleugeres variacions en la disposició de les pedres que conformen l’alçat intern
de la torre (UE 2026). A una cota més alta que la del mur circular i afectat per la
presència d’arrebossats moderns, sobresurten algunes pedres que potser
s’empraren per a encaixar algun tipus de graó. Donat que no s’han conservat,
és possible que fossin elaborats amb materials peribles.
Les pedres del traçat final de la muralla de llevant s’entrellacen amb les del mur
UE 2010, que és el pany de la muralla de migjorn documentat en la present
intervenció. Està orientat est - oest, té 80 cm d’amplada, 11, 60 metres de
longitud i un alçat mínim conservat de 2, 40 metres. Està construït amb un
aparell ciclopi irregular, en el que les filades externes són pedres de granit de
mitjanes dimensions lleument arrodonides, ocasionalment algun element més
gran, lligades amb morter de calç. La zona interna està constituïda per petites
pedres lligades amb el mateix tipus de morter.
El mur de contenció del pas de ronda (UE 1019) es troba situat paral·lel en els
diferents trams de muralla de llevant i de migjorn. Mesura 50 cm d’amplada,
àdhuc en el tram de migjorn, que és format principalment de tapial, i s’han
documentat 29, 30 metres de longitud, dels quals 20, 30 metres es corresponen
amb el traçat que discorre paral·lel a la muralla de llevant, 4, 20 metres són de
la cantonada de la torre i 6, 80 amb el llenç de migjorn. L’alçat màxim conservat
és de 1, 42 metres localitzats a la zona nord del solar, mentre que a la resta de
trams, l’alçat oscil·la entre 0, 80 i 1 metres.
A la cantonada formada pels trams de llevant i de migjorn el mur de contenció

té una traça en forma de U. Aquesta col·locació diferent de l’angle recte respon
a la necessitat de conferir més resistència a la construcció.
A partir d’aquest punt la part superior es troba construïda amb tapial d’argiles
amb matriu sorrenca de color ataronjat i una fina capa d’argiles de color gris,
que cobreix la part del mur ja elaborada amb pedres i morter. Hi ha alguns
punts on el tapial no s’ha conservat malgrat que apareixen unes regates
perpendiculars al mur, d’uns 8 cm d’amplada, amb una separació entre elles de
80 cm. Estan relacionades amb la composició física de la tapiera, o tauló que
conforma el calaix per a l’encofrat. En aquest cas, aquestes marques es
corresponen amb la empremta del tauló vertical.
S’ha observat la presència d’un enlluït de calç de color groguenc que recobreix
la cara externa del mur. Seguint les recomanacions de l’època, davant la
disponibilitat d’argiles amb un important grau de sorres en el seu interior, com
és el cas que ens ocupa, cal conferir-li duresa amb l’addició de successives
capes de calç.
Hem pogut evidenciar restes de blocs de tapial en els farciments de la zona

nord (UE 1018). Per aquesta raó cal considerar la possibilitat que hi hagués
altres trams del mur de contenció del pas de ronda amb la part superior
construïda amb tapial.
La part inferior d’aquest mur menor està constituïda per pedres de mesura
mitjana, rajoles de fang cuit fragmentades i algun fragment de teula romana,
unides amb morter de calç de color ataronjat.
Aquests elements es disposen en el mur en successives filades externes de

pedres quadrangulars ben escairades i altres blocs poligonals amb acabat
groller, amb alternança de rajoles o teules retallades de forma quadrangular i
l’interior es troba reomplert amb petites pedres, fragments de ceràmica i de
teula àrab lligades amb morter de calç també de color ataronjat.
Fou construït no gaire més tard que la muralla, perquè l’estructura s’allotja dins
d’una rasa constructiva (UE 1023) que retalla un estrat (UE 1021) amb material
ceràmic atribuïble a finals del segle XVI i principis del segle XVII. Aquesta capa
forma part encara dels reompliments que formen el terraplè relacionat amb
l’edificació de la muralla.
El pas de ronda
A la zona existent entre el mur de contenció UE 1019 i la muralla, hem pogut

documentar diferents graus de funcionament formats per diversos nivells de
terra piconada. Aquests estrats presenten unes característiques
sedimentològiques similars, i es troben coberts per capes consecutives de
sorres i llims de gruixària variable. La seva formació es deu probablement a
l’acció pluvial, circumstància que devia condicionar el manteniment d’aquest
carrer.
Aquest espai no es tractaria d’un corredor superior, si no d’una via de

circumval·lació entre la muralla i els edificis, separada pel mur de contenció
1019, amb una amplada de 2, 70 metres a la línia de llevant, 4, 90 metres a la
cantonada de la torre i 2, 60 metres en el traçat de migdia.
Al nord del solar no s’han pogut documentar nivells d’ús en el pas de ronda,
segurament com a conseqüència d’una ocupació més intensa de l’àrea en
èpoques posteriors, fet que es tradueix en una major presència d’elements
construïts. Malgrat aquest precari estat de conservació, s’ha evidenciat una
capa de terra aportada per a l’aixecament de la muralla amb material ceràmic
pertanyent a les darreries del segle XVI i principis del segle XVII (UE 1056),
aspecte que concorda amb la cronologia de les fonts escrites relativa al
moment en què s’està construint.
L’estratigrafia presenta un desnivell en direcció sud de 3 metres, d’acord amb

l’orografia original de l’indret. A la zona sud del solar, i amb el mateix pendent,
s’ha evidenciat a partir de la cota 13,60 m.s.n.m. una seqüència estratigràfica
constituïda per diferents nivells de terra piconada, el primer dels quals és la UE
1068, de 2 cm de gruix de color gris i abundants carbons. Aquesta capa cobreix
l’estrat d’amortització (UE 1080), format per argiles de matriu sorrenca de
granulometria mitjana de color marró clar i amb presència ocasional d’algun
carbó. Per sota va aparèixer la UE 1081, un nivell de terra batuda i
l’amortització del següent nivell d’ús, format per una capa d’argiles de color gris
compactades i un estrat d’argiles amb matriu sorrenca de color vermell fosc. A
continuació hi havia la UE 1083, un altre nivell de terra batuda i l’amortització
d’un altre formats per una fina capa de llims de color groc i un estrat heterogeni
de composició sorrenca, color marró clar i amb presència de carbons i material
constructiu. Es dóna la particularitat que aquest estrat desapareix en el tram de
la muralla de migjorn, probablement com a conseqüència de les pluges, donat
que es troba amortitzat per un potent nivell de sorres i llims (UE 1086).
Retallant els següents nivells de funcionament es va documentar una

canalització (UE 1091) amb parets i fons irregular situada a la part central del
pas de ronda. Possiblement es tracta d’un sistema rudimentari que devia
facilitar la conducció d’aigües pluvials. La seva irregularitat es deu a la
meteorització i a la mateixa erosió que provoca la pluja. Sembla tenir un origen
intencional perquè presenta un revolt a la zona d’angle entre la muralla de
migjorn i de llevant. És interessant destacar que la seva amortització (UE 1090)
està formada per argiles de color gris amb abundants carbons, presenta
abundant material constructiu com blocs de morter de sorra i porcions de murs
caiguts, elements que es col·locaren per a revestir parcialment la canalització.
Ha proporcionat material ceràmic
La UE 1086, un altre nivell de terra batuda i l’amortització d’un altre nivell

formats per una fina capa de sorres de granulometria fina de color ataronjat,
que cobreix un estrat de textura solta, amb sorres i llims de color taronja clar
amb taques de color granat i marró fosc com a conseqüència de l’oxidació. Per
sota es va documentar la UE 1092, un nivell de terra batuda d’entre 1 i 2 cm de
gruix format per argiles amb matriu sorrenca de color vermell que cobreix un
estrat d’uns 10 cm aproximadament d’argiles amb matriu sorrenca de color
vermell fosc, amb una important composició orgànica per la presència de
carbons.
Per últim es va excavar la UE 1113, formada per una capa de terra piconada de
4 cm de gruix d’argiles de color vermell amb textura compacta i un estrat
d’argiles amb matriu sorrenca de color gris fosc de 12 cm d gruix i textura flonja
i presència de material constructiu. Es tracta del primer nivell d’utilització de la
zona del pas de ronda. Els estrats inferiors són les terres aportades que
conformen el terraplè de la muralla.
Els materials ceràmics procedents d’aquests nivells permeten situar el

funcionament del pas de ronda durant el segle XVII, dels quals en destaquem
un repertori decoratiu suara conegut de blava catalana (orles diverses, ditada) i
polícromes d’influència del Renaixement. Cal remarcar també la localització a
la UE 1083 de 15 ardits de 1654 encunyats a Barcelona.
La relació física d’aquests nivells amb la muralla és discontínua per la

presència de diferents retalls allargats o irregulars. El retall UE 1067, de planta
rectangular allargada, se situa paral·lel al darrer tram de la muralla de ponent i
té una longitud de 10 metres, 80 cm d’amplada i una fondària de 50 cm. La UE
1085 es va localitzar al costat del mur de contenció del pas de ronda, a la
cantonada de la muralla de llevant i de migjorn, i presenta un planta rectangular
allargada de 2, 30 metres de longitud, entre 70 i 80 cm d’amplada i 70 cm de
fondària. El retall UE 1088, d’1 metre de diàmetre i 90 cm de fondària, es troba
ubicat a la cantonada dels dos trams de muralla documentats, presenta una
planta irregular amb tendència circular, parets irregulars i exvasades i fons pla.
Finalment, va aparèixer la UE 1097, de planta rectangular allargada i parets
rectes, amb 3 metres de longitud, situat paral·lel a la muralla de migjorn.
El material ceràmic recuperat a les diferents capes que els amortitzen és

atribuïble a les darreries del segle XVII i el XVIII ple, amb blaves catalanes de
decoració de faixes i cintes, orles de Poblet, i d’influència francesa. Aquests
retalls han estat interpretats com la conseqüència d’un arranjament del pas de
ronda. Les reparacions devien incloure l’excavació de forats, o l’aprofitament
dels punts on l’aigua ja havia provocat importants solcs; i seguidament eren
reomplerts per runa i deixalles.
En aquest sentit hi ha evidències de tasques de reconstrucció i manteniment

dels murs. Els retalls de planta rectangular amb residus de calç UE 1046,1049
(situats en el pas de llevant), 1093, 1095 (localitzats a la zona del pas de
migjorn) i 1100 (ubicat fora del pas de ronda, en el sector meridional) podrien
tractar-se de l’empremta de diverses pasteres semienterrades en el subsòl i
destinades al sanejament dels murs que conformen la fortificació. Els seus
farciments d’amortització han proporcionat material ceràmic propi del segle
XVIII en el que hi predomina la blava catalana d’influència francesa.
És probable que en aquest moment de les darreries del segle XVII i principis
del segle XVIII es produís un darrer intent per evitar l’erosió del pas de ronda i
el deteriorament de la muralla i del seu mur de contenció. Els diferents retalls i
pasteres documentades deuen ser els darrers vestigis d’activitats destinades al
manteniment d’aquest carrer.
La torre
L’interior de la torre està format per 5 murs construïts al mateix temps. A la part
central de la torre, on hi ha la zona de contacte entre els murs, les diferents
pedres que els conformen es troben imbricades, aspecte que recolza la idea
que tots els elements es construïren al mateix temps. D’una banda hi ha els
murs UE 2009 i UE 2010. Ambdós formen un angle lleugerament obtús entre
els trams de la muralla de llevant i de migjorn a la zona del pas de ronda. A la
part interna de la torre aquests murs s’uneixen amb les edificacions 2011, 2012
i 2013, seguint una disposició radial. Hem considerat que hi ha la necessitat de
reforçar el parament extern de la torre dels impactes, per aquesta raó els murs
de l’estructura radial actuen com a contraforts interns.
La UE 2011 és un mur orientat al sud, d’entre 60 i 70 cm d’amplada, 4, 40

metres de longitud i 1, 15 metres d’alçat conservat. Fou construït amb pedres
de mitjanes dimensions, ocasionalment algun element més gran, lligades amb
morter de calç de tonalitat groguenca formant un aparell ciclopi irregular. La
zona interna està constituïda per petites pedres lligades amb el mateix tipus de
morter. El granit és el material litològic predominant de les pedres amb les que
està construït. L’estructura s’enllaça a la zona central de la torre amb la resta
de murs.
La UE 2012, de similars característiques constructives a la UE 2011, és un mur

orientat al SE, d’entre 50 i 70 cm d’amplada, 4 metres de longitud i 96 cm
d’alçat documentat.
La UE 2013 s’orienta a l’est, té 60 cm d’amplada, 3, 90 metres de longitud i 1,

05 metres d’alçat. Presenta les mateixes particularitats constructives que els
anteriors murs.
A l’interior dels espais triangulars resultants de la construcció d’aquests murs

s’han evidenciat successives aportacions de terres que presenten unes
característiques sedimentològiques similars. Aquestes capes constitueixen un
terraplè específic de la torre, que serveix tant per a la construcció dels murs
que la fonamenten (es devien aixecar a mesura que s’afegien les terres,
evitant, així, la utilització de bastides); com per a donar una extraordinària
resistència al pany exterior de la torre. Un dels atributs que apareix en els
tractats sobre fortificacions de l’època és la presència de llits de morter de calç
intercalats amb les diferents capes de terra que conformen el terraplè. Amb la
calç es pretenia endurir la consistència del terraplè i evitar-ne les filtracions
d’humitat. Hem pogut confirmar la presència arqueològica d’aquests elements.
Entre els murs 2010 i 2011 es va documentar una capa d’argiles amb matriu
sorrenca de color marró clar i abundants restes de morter disgregat (UE 2008),
que cobreix una preparació formada per petites pedres compactades amb
morter de calç de color blanc i textura tova (UE 2027). En aquest sector es va
continuar l’excavació amb la intenció de confirmar la continuïtat dels murs i
esbrinar la seva tècnica constructiva. Es va documentar sense exhaurir-la una
capa d’argiles de color granat i amb presència de carbons (UE 2028), que
forma part del terraplè de la torre. És previsible la presència d’intercalacions de
llits de calç i de capes de terra fins als seus nivells inferiors.
Entre els murs 2011 i 2012 hi havia una capa de terra aportada amb similars
característiques (UE 2007), que cobreix, com en el cas anterior, una preparació
de pedres i calç (UE 2016). Entre els murs 2012 i 2013 s’ha excavat la UE
2005, que cobreix una capa de calç i pedres (UE 2017).
A l’excavació de la zona entre els murs 2013, 2025 i 2009 es va documentar

una capa d’argiles amb matriu sorrenca de color marró clar amb restes de
morter disgregat (UE 2006) de la qual es va recuperar ceràmica decorada de
reflexes metàl·lics. Aquest estrat cobreix igualment una preparació de morter i
pedres (UE 2018).
El terraplè
Hem pogut conèixer la composició del terraplè de la muralla de llevant i de

migjorn a través de l’excavació de sondatges. Val a dir que també s’han
documentat altres elements constructius que probablement tenen una funció de
contrafort intern, semblant a la dels murs radials documentats a la
fonamentació de la torre.
A l’àrea nord del solar, que es correspon amb la part alta del turó, s’ha
evidenciat el pendent descendent de l’orografia original en direcció est i sud.
Els estrats es troben a la part inferior del pas de ronda. Relacionat amb la
construcció del terraplè es va documentar un estrat (UE 1056) format per
argiles de matriu sorrenca amb carbons, abundant material constructiu, color
marró clar i d’escassa consistència. Es tracta d’una part generada com a
conseqüència de l’adaptació a l’orografia original, amb la qual es pretenia
anivellar el pendent del turó. Per aquesta raó va aparèixer en una franja
paral·lela a la muralla de 10 metres de longitud, d’1 metre d’amplada i uns 50
cm de fondària. Seguidament hi havia un nivell de preparació per a
l’aixecament de la muralla formada per un llit de calç i petites pedres
compactades (UE 1065). Per sota va aparèixer la UE 1073, un estrat constituït
per argiles de matriu sorrenca de color marró i abundant material constructiu,

amb una disposició similar a la capa anterior, malgrat que en una franja de
menor amplada. Ambdues capes recobreixen l’estrat UE 1021, format per
argiles amb matriu sorrenca de color marró vermellós i de textura compacta. El
desnivell d’aquesta capa també concorda amb la disposició original del turó
sobre el qual s’assenta. A continuació hi havia la UE 1074, formada per argiles
de matriu sorrenca de color gris amb presència eventual d’algun carbó. Han
aparegut barrejats material constructiu d’època romana i elements ceràmics
amb decoració de reflex metàl·lic. Per sota va aparèixer el substrat geològic
(UE 1076), caracteritzat per una composició d’argiles amb matriu sorrenca de
color taronja intens, i la UE 1075, una capa de composició llimosa de color
taronja clar, amb sorres de petita granulometria i textura compacta. Els
materials ceràmics permeten situar-la en el segle IV dC i caldria entendre la
seva formació com a conseqüència de la meteorització i l’erosió d’estrats
situats a una cota superior.
A partir d’aquest estrat, l’aparença de la cara interna de la muralla de llevant

canvia radicalment. L’aspecte del rejuntat de les pedres que la conformen és
més groller i la col·locació dels seus blocs no és a plom exacte. Podem afirmar
que aquesta edificació es va adaptant al terreny natural i és puntualment
modificat per a mantenir la seva alineació correcta.
A la meitat sud de la muralla de llevant es van documentar altres capes que

formen el terraplè. Per sota del primer nivell d’utilització del pas de ronda es va
registrar la UE 1114, format per argiles amb matriu sorrenca de color vermell
fosc, aparició ocasional de petites taques de morter de calç blanca, restes de
carbonatació i textura solta. A continuació hi havia la UE 1125, formada per
sorres de granulometria fina de color groc i textura flonja i la UE 1126, que són
argiles amb matriu sorrenca de color gris i bossades de sorres de granulometria
fina de color groc. Probablement són d’origen pluvial. És possible que ambdues
capes reflecteixin la influència de les pluges en el procés de construcció de la
muralla. Amb característiques semblants, per la presència d’abundants sorres,
es va documentar la UE 1130, amb nombroses taques de morter de calç
blanca, bossades de sorres de granulometria fina i restes de material

constructiu.
La UE 1130 cobria una capa compactada de morter de calç i sorra de color

blanc i pedres petites (UE 1131) i una tongada d’argiles dures amb matriu
sorrenca i inclusió de carbons (UE 1132). Aquesta preparació de calç
amortitzava les restes de la fonamentació d’un mur (UE 1133) constituït per
pedres petites i fragments de rajola, maons i ceràmica. L’amplada màxima
conservada és de 50 cm, la seva longitud és d’1, 60 metres i l’alçat màxim
conservat és de 20 cm (una filada). Pel que fa a la seva orientació, presenta
una desviació d’uns 30 º respecte a l’alineació de la muralla. Es trobava en un
precari estat de conservació i no s’han localitzat evidències de la seva rasa
constructiva. L’orientació d’aquesta construcció no és perpendicular a la
muralla de llevant. A més, sembla haver perdut part del seu alçat com a
conseqüència de la presència de la muralla. L’estrat sobre el qual està construït
concorda amb el moment en el qual s’està construint la fortificació i tenen la
mateixa cronologia els estrats que l’amortitzen. Per aquesta raó considerem
que es tracta d’algun tipus d’estructura relacionada amb aquest moment.
L’exterior del pas de ronda
A la zona delimitada pel mur de contenció del pas de ronda es va documentar

la UE 1082, una capa formada per argiles de matriu sorrenca de granulometria
fina de color taronja clar, amb presència abundant de carbons. Ha proporcionat
material ceràmic atribuïble al segle XVII, amb un ampli repertori decoratiu de
blava catalana. La contemporaneïtat d’aquesta capa amb els successius nivells
d’utilització de l’interior del pas de ronda, fa pensar que el nivell de circulació en
aquesta zona es trobava a una cota superior. Aquesta possibilitat ve recolzada
per les relacions físiques que aquest estrat manté amb el mur de contenció UE
1019, al qual s’entrega; aspecte que s’ha pogut observar per la presència d’un
enlluït de calç a la cara externa d’aquest mur, just la part on comença l’alçat
elaborat amb tapial.
Per sota de la UE 1082 i a partir de l’excavació de sondatges es varen

evidenciar altres estrats relacionats amb la composició del terraplè de la
muralla. A més va aparèixer un mur situat perpendicular a la muralla i el mur de

contenció del pas de ronda, que probablement funcionava com a estrep entre el
pendent del turó de la Penya i part del traçat de la muralla de migjorn. La UE
1115 es tracta d’un mur menor de 46-48 cm d’amplada. Presenta una tècnica
constructiva similar a la utilitzada en el mur 1019, consistent en la utilització de
pedres de mitjanes dimensions de factura irregular, fragments de teula romana,
rajoles i maons moderns i teula àrab. Apareix també en el seu interior ceràmica
de reflex metàl·lic i una certa varietat d’elements vidrats oxidants i reductors.
Aquests components es lliguen amb un morter de sorra de color taronja clar
d’escassa consistència. Fou espoliat (UE 1119) segurament per a
l’aprofitament del material que el forma i l’espai resultant es va reomplir amb un
estrat força depurat (UE 1120), aspecte que va induir en un primer moment a
considerar la presència de tapial com a part estructural d’aquesta construcció.
Relacionat també amb un moment de l’espoli del mur, es va documentar un
retall de planta irregular (UE 1128) reblert amb un sediment altament orgànic
per l’abundant presència de cendres i carbons (UE 1118). Pel que fa a la seva
fonamentació, cal assenyalar que es disposa fent graons cada 2 o 3 metres, en
pendent descendent en direcció sud adaptant-se a l’orografia del terreny.
Aquesta construcció es podria correspondre amb les restes del mur 1162,
atesa la mateixa orientació que ambdós presenten. La UE 1162, són les restes
de la fonamentació d’un mur construït amb petites pedres lligades amb morter
on predominen les sorres, que li atorguen una coloració groguenca. La seva
construcció fa afectar les restes d’un forn més antic, situat a la meitat oest del
nord del solar. La idea d’una possible equivalència amb el mur 1115 ve
recolzada perquè l’alineació de tots dos coincideixen, malgrat que no és
contínua per la presència d’altres estructures més modernes que l’han afectat.
Potser relacionat en un sentit funcional amb el mur 1115, hem pogut

documentar les restes de la fonamentació d’un mur (UE 1121), constituït per
pedres irregulars de mesura variable, algun fragment de rajola de fang cuit i
fragments de ceràmica vidrada de cocció oxidant. Aquests elements es lliguen
amb morter de calç d’escassa consistència de color taronja clar. Té uns 60-70
cm d’amplada i 2 metres de longitud total conservada. Es troba situat

perpendicularment al mur UE 1115.
Totes les capes documentades a l’exterior del pas de ronda es disposen en

pendent descendent en direcció sud, d’acord amb l’orografia preexistent. La
primera d’elles fou la UE 1137, posada al descobert a la meitat nord de la zona
exterior del pas de ronda, formada per argiles de matriu sorrenca de color
vermell amb abundants restes de material constructiu. Aquest estrat es trobava
en contacte amb el substrat geològic (UE 1076) que forma l’antic turó. Cobrint
aquest estrat es va documentar la UE 1127, formada per argiles amb matriu
sorrenca de granulometria fina i textura llimosa de color vermell clar. A
continuació hi havia la UE 1129, una capa d’argiles amb matriu llimosa i
abundants carbons de color groguenc. En contacte amb el mur de contenció
del pas de ronda 1019, en el marge SO del solar, es va documentar una fina
capa de calç de color blanc de consistència dura (UE 1135).
L’excavació dels sondejos va permetre continuar amb el treball de

documentació del terraplè de la muralla. A la zona nord de l’exterior del pas de
ronda es varen evidenciar les següents capes de terra, que constituïen part del
terraplè de la muralla. Cobrint l’estrat 1137 va aparèixer la UE 1138, d’argiles
de matriu sorrenca de color gris, amb abundant material constructiu i carbons.
Per sota la UE 1141, hi havia un altre llit de morter relacionat amb els diferents
nivells constructius del terraplè, format per pedres de petites dimensions
lligades amb morter de calç i sorra de color blanc d’escassa duresa. Per cotes i
característiques estratigràfiques es podria correspondre amb el nivell de
construcció de la muralla localitzat a la part inferior del pas de ronda UE 1131 i
1144 a la zona sud de l’exterior del pas. La següent capa de terres (UE 1142)
estava constituïda per argiles de matriu sorrenca de color gris, amb abundant
material constructiu i carbons. Per últim hi havia en contacte amb el geològic la
UE 1146, formada per argiles de matriu sorrenca de color taronja. Conté
bossades de llims de color groc amb textura compacta i aparició ocasional de
carbons de petites dimensions.
A la zona sud de l’exterior del pas de ronda es va observar un estrat (UE 1136)
format per argiles amb matriu sorrenca de granulometria mitjana de color marró
vermellós, taques de morter disgregat i algun carbó ocasional. A continuació hi

havia la UE 1139, d’argiles de matriu sorrenca i composició homogènia de color
vermell i textura solta. 1139 fou la capa sobre la qual es va iniciar la construcció
del mur 1019 en aquest punt. Coberta per aquest estrat es va documentar la
UE 1140, d’argiles de matriu llimosa de color taronja clar. La UE 1143, per sota
de l’anterior, eren argiles de matriu sorrenca de color marró fosc i textura
compacta, que cobria les restes d’un paviment de calç blanca (UE 1144)
Segurament que per cotes i característiques estratigràfiques es podria
correspondre amb el nivell de construcció de la muralla localitzat a la part
oriental del pas de ronda UE 1131 i un altre nivell de calç situat en el marge
nord de la mateixa construcció UE 1141. La darrera capa documentada del
terraplè (UE 1145) estava formada per argiles de matriu sorrenca de color gris,
amb presència de carbons i petites taques de carbonatació.
L’excavació dels nivells corresponents a la fonamentació de la torre i de la

muralla han permès evidenciar la tècnica constructiva del terraplè. Aquest
procés també ha facilitat la documentació de les característiques dels murs que
conformen els diferents trams de la muralla de Mataró. Les variades propietats
de cadascuna d’aquestes manifestacions concorden amb les directrius
recollides en els tractats sobre arquitectura militar de l’època.
Fase 3. Espais domèstics durant els segles XVIII i XIX
En aquest moment finalitza l’ús del pas de ronda i es produeix un

acondicionament de la zona amb intencions edificatòries. A nivell arqueològic
això es manifesta en l’ocupació de l’antic carrer, la destrucció parcial de les
edificacions relacionades amb la muralla i l’aportació de diferents capes de
terra que modifiquen el perfil de l’antic terraplè defensiu.
Hi ha dues parts diferenciades per la presència del mur UE 1104: la zona

meridional sense edificacions i el sector nord, amb diferents habitacions
relacionades amb la masia de Can Xammar i l’antic parcel·lari. La cara
orientada a migjorn devia ser exterior i segurament separava els espais
domèstics de la part destinada al conreu.
La meitat sud del solar no fou excessivament ocupada amb construccions.

Únicament es varen localitzar les restes de dos pous i d’una estructura
d’emmagatzematge. És possible que després de la utilització del pas de ronda
aquesta zona es destinés al conreu.
Com a conseqüència de les tasques agrícoles, es varen formar els estrats 1060
i 1055. La UE 1060 estava formada per argiles compactes de matriu sorrenca
de color marró clar quasi taronja i amb presència ocasional d’algun carbó.
S’han recuperat nombrosos fragments ceràmics amb decoració d’Influència
Francesa, policromies i jaspiats de caràcter local i algunes porcellanes,
elements que permeten situar l’estrat en el segle XVIII. La UE 1055 és un estrat
de color gris, amb una composició argilosa i cendrosa. Presenta material
constructiu, abundants carbons i restes de morter disgregat. S’hi varen
localitzar algunes monedes, (la més recent és 1 cèntim de la I República del
1870), que permeten datar-la a les darreries del segle XIX.
Relacionats amb aquesta zona de conreu separada pel mur 1104, hi havia dos
pous i una estructura d’emmagatzematge. El pou més antic (UE 1110) estava
construït amb pedres de mitjanes dimensions lligades amb morter de sorra de
color ataronjat. L’estrat que l’amortitza ha proporcionat escàs material. Va
quedar en desús amb la construcció del mur 1104, que el cobreix parcialment.
Vinculada amb aquesta reforma, al costat de la primera perforació es va

construir un altre pou de majors dimensions (UE 1108), de 130 cm de diàmetre
intern i 160 cm de diàmetre extern, construït amb maons de 15 x 30 cm de fang
cuit lligats amb morter de calç blanca. Presenta un enlluït a la cara interna de
calç de color gris clar. El material de la seva amortització permet situar
l’abandonament de l’estructura a partir del segle XVIII (ceràmiques amb vidrats
grocs de producció local).
Les fonts documentals situen el pou de la vila a partir del segle XV i les
descripcions sobre el seu emplaçament coincideixen amb la zona estudiada. La
localització d’aquestes dues estructures constitueixen una mostra de la
continuïtat funcional del sector, que ha estat destinat fins fa poc temps a
l’aprofitament de l’aigua.
Com a probable estructura d’emmagatzematge es va documentar la UE 1102,

de planta poligonal, elaborada a base de maons de 15 x 30 cm i petites pedres
lligades amb morter de calç blanca. Està constituïda per 6 murs i la cara interna
de tots ells té un enlluït de calç de color rosat. Presenta dues fases
constructives. La primera part té planta rectangular i es conserven dos murs
construïts amb pedres de petites dimensions lligades amb morter de calç de
color groguenc. Poc després es va procedir a la seva ampliació afegint 3 murs
elaborats amb maons lligats amb morter de calç blanca. Fou abandonada
durant el segle XIX, ja que la capa d’amortització (UE 1101) ha proporcionat un
fragment de rajola amb fons blau amb traços jaspiats en blanc, atribuïble a
aquest moment.
Al costat d’aquesta construcció, en direcció est, hi havia la UE 1105, una altra

estructura d’emmagatzematge amortitzada com a pou cec, elaborada amb
maons de 15 x 30 cm lligats amb morter de calç de color blanc. Està constituïda
per un total de 8 murs, 2 dels quals són construïts amb petites pedres lligades
amb morter de calç de color groguenc. Presenta diferents fases constructives
que amplien el recinte original. Tots els murs conserven un enlluït intern de
menys d’1 cm de gruix de morter de color rosat. La seva amortització té un
important component orgànic i és de color negre amb composició argilosa i
textura flonja que ha proporcionat material del segle XX. Al seu interior vam
poder recuperar diferents ampolles de vidre en perfecte estat de conservació,
de les quals en destaquem 3 amb inscripcions d’empreses de finals segle XIX i
principis del XX (Farmacèutica Foret, Perfumerías Gal, Manantial Modoll, de
Cabrera de Mar).
La UE 1105 es connecta en direcció est amb la UE 1051, de planta rectangular

allargada, de 2,40 metres de longitud i 1 metre d’amplada, amb coberta de
volta de canó de maons lligats amb morter de calç de color blanc i un paviment
elaborat amb la mateixa tècnica constructiva. La seva construcció va provocar
la destrucció parcial del mur de contenció del pas de ronda UE 1019.
Pertanyent a un context domèstic i potser relacionat amb alguna de les

estances més antigues de la masia de Can Xammar, hem pogut documentar un
mur amb diferents fases constructives. Es tracta del mur UE 1123, que delimita
el solar per la banda oest. Presenta tres tècniques constructives; la part

superior està formada per grans blocs de granit i maons lligats amb morter de
calç blanca de gran consistència. A continuació hi ha uns 80 cm d’alçat en els
que apareixen petites pedres lligades amb morter de sorra de color taronja
intens. La part inferior el mur està constituïda per pedres de granit de grans
dimensions i petites pedres lligades amb morter de sorra de color taronja clar.
No s’ha pogut documentar l’amplada perquè té a l’altra banda la riostra del
pàrking. La fonamentació del mur segueix el pendent natural del terreny. Amb
la seva construcció es va produir l’ocupació del pas de ronda, moment en què
ja no s’utilitzava. Aquest mur es tracta probablement d’una primigènia línia
divisòria de propietat o d’un mur mitger, tenint en compte la seva fossilització
en l’actual parcel·lari.
La dinàmica estratigràfica del sector nord s’inicia amb l’amortització definitiva

del pas de ronda durant el segle XVIII. La UE 1018 (i el seu equivalent UE
1041) està formada per argiles amb matriu sorrenca de color predominantment
gris amb una composició heterogènia per la presència d’abundant material
constructiu.
A continuació s’hi varen formar un seguit de capes que anivellen el terreny i el

prepararen per a l’activitat edificatòria posterior. Els estrats UE 1045 i UE 1061,
ambdós amb qualitats sedimentològiques similars, es varen formar durant el
segle XVIII per a l’acondicionament de la zona abans de la construcció de
diferents estances relacionades amb la masia de Can Xammar.
Sobre aquests estrats es construeixen diversos murs que formen diferents

àmbits. A la meitat est es creen dos espais. Estan formats pels murs UE 1038,
un tram de la muralla de llevant (UE 1058), el mur UE 1039 (que es deu
recolzar al mur de façana, malgrat que queda fora de la present intervenció per
motius de seguretat) i el mur UE 1025, que divideix la zona en dues parts.
Probablement relacionats amb el funcionament de les diferents estances

descrites, malgrat que no s’han localitzat paviments ni restes de la seva
preparació, es varen documentar els estrats UE 1034, 1035, 1036, 1037 i 1040,
constituïts fonamentalment per abundant material constructiu i amb presència

d’elements ceràmics atribuïbles a les darreries del segle XVIII.
A l’oest d’aquesta zona, hi ha una habitació formada pels murs UE 1104, el que
delimita el solar per ponent, el mur UE 1147 i el mur 1039. No gaire després es
va compartimentar amb el mur UE 1149, que presenta una obertura a la meitat
del seu recorregut, segurament per a la col·locació d’una porta.
Al mur 1147 se li recolzen les restes d’una altra construcció molt malmesa. Es
tracta de la UE 1155, un mur orientat al NE, de 80 cm d’amplada, 1,16 metres
de longitud i 50 cm d’alçat documentat. La seva configuració pot indicar que
aprofita una construcció anterior. La cara est està formada per una filada de
maons de 15 x 30 cm lligats amb morter de calç blanca. La resta del mur es
troba construïda amb petites pedres lligades amb morter de calç de color beix.
Es podria correspondre amb el mur UE 1162, que fou aprofitat en èpoques
posteriors. Aquesta possibilitat no ha pogut ser concretada per la destrucció de
la màquina, ja que es tractava d’una zona documentada en una intervenció
anterior (Pou, 2005), fins a la cota dels paviments dels soterranis. Malgrat això,
cal assenyalar que per sota d’aquest nivell es va documentar el forn medieval
abans descrit.
Pel que fa a la tècnica constructiva dels murs 1038 i 1039, cal assenyalar que
presenten certes analogies. Estan formats per pedres de grans dimensions de
factura irregular a la part externa, i l’interior està farcit de petites pedres i
fragments de rajola. Aquests elements estan lligats amb morter de calç de color
beige i textura flonja.
El mur UE 1025 està construït amb pedres de mesura mitjana, de factura

irregular amb tendència quadrangular, i alguns espais són reomplerts amb
material constructiu molt fragmentat (rajola, teula o pedra), lligades amb morter
de calç i abundant sorra de color ataronjat d’una solidesa considerable.
Entre els murs 1025, 1038, 1039 i 1058 s’ha documentat la presència d’una
fresquera de petites dimensions formada per una caixa rectangular amb
coberta de volta de canó de rajoles lligades amb morter de calç de color rosat i
un paviment amb el mateix material (UE 1062). Per a la construcció d’aquest

element es va perforar la muralla.
També hi ha similituds entre els murs 1104, 1147 i 1149. El primer és el que té
les dimensions més grans; de 80 a 90 cm d’amplada, 6, 90 metres de longitud i
d’alçat conservat. S’orienta SO–NE. Es va construir amb pedres de grans
dimensions quadrangulars lligades amb morter de calç de tonalitat groguenca.
El mur 1147 té 64 cm d’amplada, 10, 50 metres de longitud i 70 cm d’alçat
conservat. Està format per pedres de mitjanes dimensions i maons de 15 x 30
cm lligats amb morter de calç blanca de gran duresa. El mur 1149 té 60 cm
d’amplada, 3 metres de longitud i 70 cm d’alçat conservat. Està format per
pedres de mitjanes dimensions i maons de 15 x 30 cm lligats amb morter de
calç blanca de gran duresa.
Durant el segle XIX es produeix una nova subdivisió de l’espai, a partir de la

construcció del mur UE 1001 i de l’estructura formada pels murs UE 1027, 1028
i 1029. Amb la construcció d’aquests elements es configura el parcel·lari actual.
Les permanències d’edificacions anteriors es materialitzaran en altres fases
constructives dels murs abans descrits.
El mur UE 1001 amb una orientació NO-SE, té 44 cm d’amplada, dels quals

s’han documentat 2, 10 metres de longitud i 1metre d’alçat total. Està format
per pedres de mesura mitjana i alguna rajola de fang cuit lligades amb morter
de calç i sorra de color ataronjat. S’eixampla lleugerament a la part inferior. Es
correspon amb una paret mitgera de la finca del parcel·lari actual. Relacionada
amb el funcionament de l’habitació formada pels murs 1058, 1025 i el mur de
façana, hi havia la fonamentació d’una estructura de planta quadrada,
probablement amb la funció d’emmagatzematge (potser un rebost) formada
pels murs 1027, 1028 i 1029. L’estructura es recolza a la muralla. Els murs es
caracteritzen per estar construïts amb pedres irregulars de grans dimensions,
alternança ocasional de pedres petites i algun fragment de rajola de fang cuit,
lligades amb morter de calç de color blanc.
Per a la nova edificació fou necessari enderrocar parcialment el mur de

contenció del pas de ronda UE 1019, i com a conseqüència es varen formar
diferents capes amb abundant material constructiu. Són les UE 1017, 1026,
1030, 1031.
Per sobre d’aquests estrats es va documentar un paviment de calç ataronjada

de gran consistència (UE 1016) relacionat amb l’ús de l’habitació formada pels
murs 1001, 1058 i 1025 (l’estança deu tancar al nord amb el mur de façana,
que no ha estat documentat a la present intervenció per motius de seguretat).
Fou abandonat a finals del segle XIX, amb les amortitzacions UE 1011 i 1013.
La nova compartimentació de l’espai també es correspon amb la construcció

d’una paret mitgera a la part sud del solar, de 20 cm d’amplada i 14 metres de
longitud (UE 1053), elaborada amb maons lligats amb morter de calç de color
blanc. Aquest element divideix l’espai de la torre en dos àmbits de dimensions
similars i ha romàs com a línia divisòria de parcel·la.
A aquest moment també es correspon la planificació d’un sistema de

clavegueram que va afectar parcialment les estructures relacionades amb la
muralla. És el cas de l’aprofitament de les UE 1051, 1102 i 1105 com a fossa
sèptica; o de la canalització UE 1014, que afectà el mur UE 1025.
A l’interior de la torre també s’ha documentat part d’aquest sistema de

clavegueram, que va ocasionar la contaminació sedimentològica dels estrats
més antics que la farceixen. En el sector est va aparèixer la canalització UE
2002 amb orientació E – O, construïda amb rajoles de diversa mesura, algunes
rectangulars i d’altres quadrades, lligades amb morter de calç blanca. Aquestes
rajoles cobreixen una canonada de ceràmica de 25 cm de diàmetre. Es
connecta amb el pany de la torre a través d’un tub vertical. Per a col·locar-lo es
va excavar un retall de planta rectangular amb més fondària que la rasa
general de la canalització (UE 2003). Aquest gran retall afecta l’estratigrafia
existent entre els murs de la fonamentació de la torre 2012 i 2013. El seu
farciment (UE 2004) ha proporcionat material ceràmic pertanyent als segles
XIX-XX.
Connectat amb aquesta canalització a través de dos claveguerons hi havia una

rudimentària arqueta sifònica (UE 2019) de planta circular i construïda amb
maons de 15 x 30 cm, amb un estrat que l’amortitzava (UE 2020) formada per
sorres de color gris amb abundant material constructiu i textura solta. Aquest
sediment ha proporcionat material ceràmic i constructiu del segle XIX
(porcellanes i vidrats grocs de producció local). A la banda oest d’aquestes
estructures es va documentar un retall en forma de rasa per a la construcció
d’una claveguera que no s’havia conservat (UE 2022). La seva amortització
(UE 2023) estava formada per un estrat de color gris, molt argilós i compacte, i
amb composició heterogènia per l’abundant presència de material constructiu,
amb ceràmiques jaspiades i vidrats grocs de producció local, propis del segle
XIX.
Aprofitant el desnivell natural i les modificacions del perfil amb la construcció

del terraplè de la muralla, del segle XX hi ha evidències de l’ús del sector sud
del solar com a soterrani. La UE 1059 són les restes d’un mur que formava part
del tancament a la banda de migjorn, amb un arrebossat de calç de color rosa a
la cara nord. També s’han documentat les restes de l’arrebossat del soterrani
en els murs 1038 i 1039, amb un reompliment a la banda oest format com per
l’acumulació de runa procedent d’una obra recent.
8. ESTUDI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC
La ceràmica romana
Del repertori estratigràfic documentat a la Baixada de les Espenyes, hi ha la UE

1075 amb una cronologia del segle I dC, dels quals n’assenyalem fragments de
comuna itàlica de parets fines, terra sigil·lata (Clara A, sudgàl·lica) i africana de
cuina (Hayes 3 a).
Pertanyent al segle III dC hi ha la UE 1146, amb presència de ceràmica

comuna de pasta grollera i alguna reduïda, àmfora africana i sigil·lata
sudgàl·lica (Dragendorf 11).
La formació d’ambdós estrats sembla relacionada amb els processos de

meteorització que ha sofert el desnivell de migdia al llarg del temps. El material
ceràmic recuperat presenta un cert índex de rodament que cal atribuir al
fenomen esmentat. És probable, doncs, que la ceràmica provingui dels nivells
d’ocupació romana situats més amunt.
Hi ha una recurrència pel que fa a la presència de material ceràmic residual

d’època romana a la major part dels estrats excavats. Aquest fet marca les
conseqüències negatives sobre la conservació del jaciment d’Iluro que va
provocar la dinàmica poblacional i urbanística de la ciutat de Mataró des de
l’edat mitjana fins l’actualitat.
Les restes materials d’aquest període s’han detectat tant en capes del segle
XIX, com als estrats que conformen el terraplè de la muralla del segle XVI. Del
segle XIX, en destaquem la UE 1011, amb presència de terra sigil·lata A
(Hayes 6c), sigil·lata gàl·lica tardana lucente (Pernon 37a), fragments d’àmfora
africana i local i de ceràmica comuna.
Corresponent amb el moment en que la part meridional funciona com zona

agrícola, a la UE 1060 ha aparegut àmfora africana i tarraconense, comuna
romana, dòlia i abundant material constructiu (signinum, tessel·les i plaques de
marbre).
Relacionats amb els nivells d’utilització del pas de ronda, en destaquem la UE

1056, que presenta un ampli repertori material d’aquest moment: comuna
africana de cuina, àmfora tarraconense, africana i bètica i sigil·lata africana,
sudgàl·lica, itàlica (Dragendorf 24/25) i gàl·lica tardana lucente; a més de
material constructiu com tessel·les de color blanc i negre. També hi ha la UE
1082, de la qual s’han recuperat fragments d’àmfora africana (Keay XXV c),
àmfora tarraconense, africana de cuina, africana A i sudgàl·lica, a més
d’algunes tessel·les.
A les capes que formen el terraplè de la muralla baixmedieval s’ha pogut

constatar aquesta necessitat de proveir-se d’una gran quantitat de terres amb
la conseqüent destrucció d’algun jaciment arqueològic. L’abundant presència
de material constructiu, com són les tessel·les, alguns fragments de teula
romana o elements de marbre, són testimonis d’aquest procés. A la UE 1129 hi
ha la presència de ceràmica comuna romana, africana de cuina, fragments de
mosaic i alguna placa de marbre. A la UE 1130 es va localitzar àmfora bètica,
africana i local, a més de sigil·lata africana. A la UE 1132 també hi havia àmfora
tarraconense, comuna romana, sigil·lata africana A i D i sudgàl·lica. Els
mateixos components es varen evidenciar a la UE 1142, a més d’algun
fragment d’àmfora itàlica.
Material del forn
La cronologia relativa dels nivells que amortitzen l’estructura de combustió

concorda amb la datació de la darrera fornada (les darreries del segle XV)
proporcionada per les anàlisis de paleomagnetisme. Pel que fa a les
ceràmiques recuperades sembla correspondre’s a un conjunt d’abocaments
indiscriminats de materials després de l’abandonament del forn i constitueixen
simples intrusions d’objectes aliens al funcionament de l’estructura. En aquest
sentit, no s’han localitzat acumulacions de material de rebuig, que haurien
contribuït a detallar el tipus de material per al qual estava destinat el forn.
És necessari remarcar també la presència de material d’època romana en els

estrats que amortitzen la cambra de combustió del forn. Fonamentalment es
tracta d’àmfora tarraconense, bètica i africana, comuna de pasta local, sigil·lata
africana, sigil·lata sudgàl·lica, africana de cuina i algun element aïllat de vernís

negre. Aquest fet assenyala que la destrucció de l’edifici d’època romana de
Can Xammar no es va iniciar als anys 70 del segle XX sinó abans que en el
moment de construir la muralla de finals del s XVI.
Les dues xemeneies localitzades van ser obliterades amb anterioritat a

l’abandonament del forn, segurament per qüestions de tipus funcional, com per
exemple la obtenció de pastes ennegrides. Aquest aspecte podria ajudar a
concretar la cronologia del moment en el qual funciona aquesta estructura. Del
tiratge evidenciat a la cambra subsidiària de combustió, s’ha recuperat material
constructiu poc concloent. Relacionat amb l’evacuació de fums a la zona del
praefurnium, l’estrat que reomplia aquesta xemeneia ha proporcionat pisa
blanca sense decorar i blau gòtic. Malgrat la presència d’aquests elements, cal
considerar que no tenen una representativitat estadística significativa per a una
atribució definitiva al segle XV.
El factor quantitatiu ha quedat resolt en els nivells d’amortització de la cambra

de combustió i del seu passadís d’accés.
En aquesta zona s’han recuperat alguns fragments residuals de ceràmica

decorada en verd i manganès de producció catalana dels segles XIV i XV, dels
quals en destaquen pocs exemples de plats i plats talladors amb decoració de
la branca de pi, algun motiu pseudoheràldic i l’orla simple.
Les produccions valencianes apareixen a Mataró a inicis del segle XIV i

perduren fins la segona meitat del segle XV (Cerdà, 1991), tot i que, en termes
generals, es comencen a fabricar des del segle XIII i romanen fins el segle XVI
(Mesquida, 2001).
De la ceràmica decorada amb només en blau atribuïble a Paterna, assenyalem

un repertori decoratiu de motius epigràfics d’alàfies, palmetes ratllades amb
disposició radial i altres motius vegetals; elements que permeten situar
aquestes produccions entre la primera meitat del segle XIV i la primera meitat
del segle XV (Mesquida, 1998, 2002).
La ceràmica en blau i daurat de producció valenciana atribuïda a Manises es

pot situar a finals del segle XV i la primera meitat del segle XVI, amb una
decadència en quantitat i qualitat de finals del segle XVI. Hi ha un únic
exemplar procedent de les capes superiors de l’amortització del forn amb una
decoració floral de tiges i flors.
La pisa amb decoració en reflexes metàl·lics d’origen valencià ve representada

per plats i escudelles amb decoració de motius pseudoepigràfics àrabs,
retícules i línies. Aquestes produccions són contemporànies a les anteriorment
descrites.
Cal apuntar també un perfil sencer de plat de pisa blanca sense decorar que,
per les característiques de la pasta, argila vermella molt depurada i cocció
uniforme, podria ser de procedència valenciana (segles XIV-XV). Hi ha alguns
elements com gerretes, plats i escudelles de pisa blanca sense decorar tant de
producció valenciana com catalana, aquests darrers elements amb una
cronologia dels segles XV i XVI.
La ceràmica gòtica amb decoració en blau de producció catalana és

tradicionalment situada entre el segle XIV i la segona meitat del segle XV . La
majoria imiten les produccions valencianes, també en les pastes i els vidriats.
Les produccions de blau gòtic català de la present intervenció es poden resumir
en les següents decoracions: d’una banda hi ha sanefes amb orles de motius
geomètrics, com bandes concèntriques i angles contraposats, alàfies i motius
florals. De l’altra, el repertori iconogràfic del dibuix central es pot resumir en la
palmeta ratllada, motius radials, grups de palmetes, motiu de l’angle
contraposat i representacions florals, com les clavellines. Les formes
documentades són les escudelles, els plats i 1 base de servidora.
De pisa daurada de producció catalana s’han recuperat dos perfils sencers

d’escudella, i una base d’escudella amb decoració de motiu geomètric de
triangle i línia sinuosa al vèrtex. Les primeres produccions amb decoració de
reflexes metàl·lics en territori català són de dibuix senzill i deriven dels tipus de
Manises. Probablement el cas que ens ocupa es correspon amb les primeres
produccions d’aquest tipus a Catalunya. Les fonts escrites situen els inicis
d’aquesta ceràmica des de finals del segle XV i principis del XVI (per
l’existència d’artesans valencians a la ciutat de Barcelona). Malauradament no
tenim una repertori decoratiu ampli per contrastar de forma fiable aquesta
possibilitat.
El material recollit presenta una certa varietat de color en el vernís, localitzat en

una o en les dues cares de les peces, amb tonalitats com verd, groc, melat i
marró. Hi ha també diferents tipus d’argila per qüestions funcionals i potser és
la prova que no es tracta de material de rebuig o produït exclusivament en el
forn.
Les ceràmiques envernissades amb predomini d’una cobertura plumbífera

transparent no són les més freqüents en aquest espai, al contrari del que
succeeix a la majoria de jaciments pertanyents a aquesta època, doncs hi
predominen els vidrats de color diferent obtinguts afegint un altre òxid metàl·lic,
com el melat, el verd, el groc i, en menor grau, el verd gòtic. Les formes
documentades són: olla (forma destinada a la cocció d’aliments), gerra, gerreta,
bací o berenguera i gibrell, amb un clar predomini dels recipients utilitzats per al
transport o l’emmagatzemament. En verd gòtic, un vernís espès i de bona
qualitat, hi ha fonamentalment morters i poals, formes que tampoc eren
destinades al contacte amb foc.
Pel que fa a la terrissa de cocció reduïda es tracta de la ceràmica predominant

en les capes d’amortització del forn, entre la qual hi predomina la forma olla,
seguida per altres elements com cobertora, gerra, poal i gibrell. Segons Cerdà
(2001), l’obra negra no s’acostuma a envernissar ja que és impermeable per
efecte de la reducció, que afavoreix el segellat de la peça. La seva destacable
presència i el fet que un dels fragments recuperats pugui ser material de rebuig
del forn (una vora de poal amb craquelació) podria recolzar la idea que
l’estructura estigués destinada a la obtenció de ceràmica de cocció reduïda.
La terrissa de cocció oxidant es troba representada en menor proporció. En

destaquem les formes gerra, cossi, bací i gerreta. Cal assenyalar també una
vora de forma oberta de cocció reduïda que potser és un element arquitectònic
o decoratiu.
També s’han recuperat elements constructius amb predomini del maó i alguna
rajola vidrada, que formaven part de la part construïda del laboratori. Molts
d’ells presenten restes de fang (endurit com a conseqüència de les altes
temperatures), que probablement es tractava del material utilitzat per unir les
parets. També cal assenyalar la presència d’una alteració en forma de vitrificat
que afecta sovint a la totalitat de la peça com a evidència de les altes
temperatures.
Hi ha en menor grau alguns elements metàl·lics, com claus de ferro, una

plaqueta de bronze de funcionalitat indeterminada i un fragment de sivella de
bronze sense decoració.
La ceràmica recuperada a l’interior del forn permet situar l’abandonament

d’aquesta estructura a les darreries del segle XV i inicis del XVI. Aquesta
cronologia ve recolzada per les dades objectives que proporciona el
paleomagnetisme, que col·loca la darrera fornada a les darreries del segle XV.
Material del terraplè de la muralla i la torre
Cal destacar de nou la presència en tot moment de material d’època romana. El

ventall cronològic d’aquest material és molt ampli i oscil·la des de la terra
sigil·lata sudgàl·lica, fins la ceràmica africana de cuina i les àmfores africanes
com la Keay XXV C. Tanmateix hi ha representades l’àmfora romana itàlica,
tarraconense, bètica i africana. Pel que fa a la vaixella fina de taula s’han
recuperat: ceràmica campaniana B, sigil·lata sudgàl·lica, africanes de cuina i
ceràmiques africanes clares D. També es documenta ceràmica comuna
romana i grollera de cuina.
En relació amb el material constructiu d’època romana s’han pogut recuperar

alguns fragments de marbre i nombrosos fragments de mosaic, la majoria dels
quals formaven part dels aplacats o i paviments de les estances nobles de les
termes.
Pel que fa a la ceràmica d’època medieval i moderna recuperada el conjunt és

molt homogeni, sobretot les ceràmiques vidriades, que presenten les mateixes
formes i decoracions. Segons Telese (1991), pels volts de l’any 1600, la
vaixella es caracteritza fonamentalment pel blau d’orles diverses i la pisa

daurada amb pinzell pinta. Aquest moment coincideix amb l’acabament de la
muralla de Mataró. L’estudi pormenoritzat del material ceràmic del terraplè
ajudarà a contrastar el moment en el qual les fonts documentals situen la
conclusió d’aquesta edificació; fins i tot es podrien precisar les diferents fases
en les qualls es va produir el procés.
En els grans abocaments identificats amb el terraplè de la muralla s’han

recuperat alguns exemples de ceràmica blanca gòtica catalana i blava gòtica
catalana (segles XV- XVI). Amb major representació quantitativa, pertanyents al
segle XVI s’han localitzat ceràmiques amb decoració de reflexos metàl·lics amb
la tècnica del pinzell -pinta. Del s XVII destaquem les blaves catalanes amb
blau i groc, policromes, decoració amb influència del Renaixement i alguns
exemples amb decoració d’orles diverses.
Podem determinar que les primeres capes que conformen el terraplè (1137,
1138, 1139, 1142, etc) es caracteritzen per la presència de la pisa decorada
amb blau cobalt, amb motius fonamentalment geomètrics i vegetals; la pisa
daurada de producció catalana i algun element aïllat de procedència
valenciana. Aquests objectes permeten situar la primera fase de construcció del
terraplè en el darrer terç del segle XVI.
Les capes situades més amunt (1114, 1127 i 1129) presenten fragments de
pisa blava amb decoració polícroma, d’Influència del Renaixement i les orles
diverses, la cronologia dels quals es pot situar en el primer quart del segle XVII.
Les formes més abundants en aquest tipus de ceràmica són els plats, les
escudelles i les escudelles d’orelletes. La diversitat en el repertori formal es pot
observar en les ceràmiques envernissades amb predomini d’una cobertura
plumbífera transparent, verda o melada i en l’obra aspra de cocció reduïda i
oxidant; de les quals farem esment a continuació.
Amb cobertura de vidrat en verd i transparent s’han identificat alguns exemples

d’atuells per beure i de transport, com els càntirs, els poals (aquests amb una
cronologia una mica anterior) i les gerres, malgrat que abunden els exemplars
amb ceràmica grisa reduïda. S’han localitzat alguns atuells emprats en la

bugada, com el gibrell; del qual hi ha més representació amb ceràmica grisa
reduïda, tot i que també hi ha amb vidrat marró i melat.
De la ceràmica de cuina s’han documentat cassoles, amb vidrat transparent

sobretot. També s’han recuperat olles amb el mateix vidrat i d’obra negra, amb
nombrosos exemples que presenten sutge a la cara externa. Els exemplars
d’obra negra es caracteritzen pel cos globular, coll cònic i llavi recte, amb dues
nanses de secció arrodonida. Aquestes olles són molt comunes en jaciments
del s XVI. Tanmateix els exemplars que més abunden són les olles de terrissa
envernissada i cuita oxidant, pròpies del segle XVII.
Lligada a l’ús de l’olla, se n’han recuperat nombrosos fragments de tapadora

que mostren una àmplia varietat tant en mides com en cuites i vidriats, des de
l’obra negra fins la vidrada marró i verda.
Els plats de foc són de grans dimensions, de forma cònica i amb una petita ala
a l’extrem superior (a manera de vora). La majoria d’ells es troben en ceràmica
vidriada marró. Al llarg de la intervenció se n’han recuperat quasi en tots els
estrats.
Les peces recuperades de la forma escalfeta acostumen a formar part de la

vora i es troben en ceràmica reduïda de cuina i en ceràmica vidriada marró.
Apareixen gairebé en cada un dels estrats excavats encara que en menor
proporció que les olles i els plats de foc.
La greixera amb bec abocador, una nansa contraposada i un agafador cilíndric,

es troba representada en menor proporció al jaciment. Aquestes peces sempre
tenen la superfície envernissada, excepte la part del fons que anava en
contacte directe amb el foc o les brases. Se n’han documentat bastants
fragments, sobretot vores sempre en ceràmica vidriada marró.
Dels atuells de taula s’han recuperat plats i escudelles gairebé sempre en

ceràmica vidriada marró.
Els bacins es troben representats sobretot amb obra negra, amb alguns
exemplars amb vidrat interior marró o verd.
També s’han documentat altres objectes, dels quals en destaquem peces

d’indústria òssia, com botons, i els elements metàl·lics, com el guarniment d’un
ganivet i alguna sivella de cinturó. El vidre es troba infrarepresentat, i es tracta
fonamentalment de fragments d’ampolla i de copa.
Podem afirmar, doncs, que les successives aportacions del terraplè formen part
de la fase constructiva de la muralla que s’emmarca entre els anys 1578 i 1602,
finals del s XVI i començaments del s XVII, època en que les fonts escrites
situen la construcció d’aquest tram.
El material del pas de ronda
Pel que fa al material ceràmic, cal assenyalar la presència de la ceràmica blava

catalana, amb representativitat de les decoracions pròpies del segle XVII ple. Hi
ha fragments de les primeres blaves modernes, com les decorades amb blau i
groc i les polícromes d’influència del Renaixement. No obstant, es produeix un
increment en la presència de les orles diverses (figueta, doble salsitxa, pinça,
ull creuat, martell, espiga oberta o tancada, palma, etc) i de la ditada, apareixen
les policromies amb garlandes i cortinatges pertanyents a mitjans del segle XVII
i en els nivells superiors es detecta la ceràmica de Poblet, amb l’orla F de
Telese, que es pot situar a les darreries del segle XVII. El repertori formal es
troba representat pels plats i les escudelles, moltes també d’orelletes.
La ceràmica popular es troba representada pels atuells abans comentats, dels

quals s’observa un creixement dels grans recipients d’obra negra amb
decoració incisa d’acanalats i la pràctica desaparició de l’olla de cocció reduïda,
que dóna pas a una presència major de l’olla envernissada. Hi ha una escassa
incidència dels elements amb cocció oxidant sense cobertura plumbífera; dels
que n’assenyalem el catúfol, la gerra, algun fragment de graella i el
reaprofitament de material constructiu o d’època romana per a l’elaboració de
discs tapadors.
Cal fer esment de les nombroses monedes recuperades en els nivells

d’utilització del pas de ronda. Les més representades són els ardits, moneda
catalana de velló i de coure, del valor d’un diner català. Encunyada durant els
segles XVI i XVII en diferents localitats de Catalunya i el Rosselló. També es
varen encunyar a Barcelona en temps dels Felips i a França per Lluís XIV. En
aquest tipus de monedes hi figura a l’anvers les lletres A- R, acotant el bust,
com a senyal de valor. La majoria dels exemplars localitzats pertanyen al
regnat de Felip IV, entre 1621 i 1665.
Com a elements metàl·lics també cal assenyalar una cullera o espàtula i altres
peces atribuïbles a l’ornament personal, com sivelles de cinturó, anelles,
plaques, etc. El bronze és el metall que hi predomina.
Tots aquests materials permeten situar el funcionament del pas de ronda

durant el segle XVII.
Material de les reparacions de la muralla
Les reparacions i arranjaments detectats a l’interior del pas de ronda i

proximitats es devien produir sobretot a les darreries del segle XVII i principis
del XVIII. Aquesta dada es confirma per la presència d’abundants plats de
ceràmica de Poblet amb l’orla F de Telese, els motius de les faixes i cintes i
fragments de ceràmica amb decoració d’influència francesa, fonamentalment
amb imitacions de les blondes.
En el grup de la ceràmica popular, apareixen els atuells per beure com els
càntirs, amb vidrats verds sobre pastes de cocció oxidant molt depurades i els
grans atuells de la ceràmica negra de Quart, amb els seus característics
cordons aplicats amb incisions i altres aplicacions com els motius vegetals o les
figures antropomorfes.
Cal remarcar l’abundant presència de restes de fauna, sobretot terrestre, en les

amortitzacions d’aquestes estructures destinades a l’arranjament de la muralla.
Juntament amb l’important component orgànic d’aquests estrats, aquest factor
recolza la idea que gran part d’aquests farciments es deu a l’aportació pluvial,
que devia arrossegar tota mena de deixalles.
El material de la masia
Els segles XVIII i XIX es troben representats per la presència de ceràmiques

blaves d’influència francesa, i els motius de la cirereta i de l’arracada.
Excepcionalment s’ha documentat una sucrera amb decoració polícroma de
procedència probablement italiana. També apareixen les porcellanes, moltes
d’elles d’importació.
Un dels elements més abundants en aquesta fase és la ceràmica anomenada

de dol. Santanach (2003) recomana la utilització de l’expressió “còpies d’a
taches noires”, o “sèries de taques negres”. Tenen origen a Albisola (golf de
Gènova), entre 1721 i 1810, tot i que ja es devia fer a la primera meitat del
segle XVIII (per les troballes al castell de Priamar, Savona, Ligúria).
Posteriorment, a la primeria del segle XIX, es fabriquen les primeres imitacions.
Als Països Catalans les decoracions són de ratlles negres sobre vermell. Es
pensa que les imitacions possiblement són de Piera i Blanes. Les formes que
hem documentat al jaciment són plats, olles, gerretes i pots.
També resulta abundant la ceràmica jaspiada. Aquesta tècnica decorativa

consisteix en barrejar argiles de colors diferents, generalment amb matisos
marró, beix, ataronjat i blanc crema fins obtenir un aspecte de marbre amb
vetes. En general, es considera les darreries del segle XVIII per a l’aparició
d’aquesta tècnica i perdura fins ben entrat el segle XX. En la present
intervenció hem recuperat bàsicament plats i servidores. També assenyalem
l’aparició d’envernissats de color groc, documentats a partir de finals del segle
XVIII. Del repertori formal en destaquem gibrells, plats, coladors, fruiteres i
servidores. Dels segles XIX-XX, hi ha altres vidrats de color groc amb
decoració feta amb pinzellades irregulars en verd, als quals pertanyen alguns
plats i gibrells.
Cal afegir la troballa de molts fragments de pipes, de color blanc trencat i força
primes. Presenten decoracions que semblen haver estat fetes a rodeta sobretot
a la vora que tocava més a prop de la boca. Aquestes pipes es produeixen a
partir del s XVIII i venen dels tallers d’Alcora.
Per últim, com a elements ceràmics, n’assenyalem la destacable presència

d’objectes de fireta, que imiten les formes habituals, com les olles o els gibrells.
Pel que fa als objectes de metall en sobresurt una planxa de ferro de joguina,
que accentua la idea d’un espai destinat tant al conreu com també al lleure
d’infants. Les monedes recuperades pertanyen al segle XIX: 4 quarts de ral de
Jose I, del 1813, 6 quarts de ral d’Isabel II, del 1840 i 1 cèntim de la I República
del 1870.
El material que amortitzava les estructures d’emmagatzematge es tractava

majoritàriament dels residus típics de les fosses sèptiques. Malgrat això, una
d’elles va proporcionar 18 ampolles de vidre. Una d’aquestes ampolles porta la
llegenda “agua oxigenada Foret”. La fàbrica químico-farmacèutica de St. Martí,
va néixer el 1927, a l'Av.Icària-Bisbe, de la mà dels germans Foret, que havien
creat la firma el 1909. Entre els seus productes, el més conegut era l’aigua
oxigenada. Més tard l’empresa va canviar de nom: es transformà en Peróxidos
Farmacéuticos (1977) i després creà la seva pròpia marca Mussvital (entre
1986 i 1990). Hi ha un altre exemplar d’ampolla amb la llegenda “agua
Modolell”. El cronista local de Cabrera, Joan Vilalta havia treballat embotellant
aigua entre el 1948 i el 1952. L’aigua amb el nom de Manantial de Can
Modolell, que era la família propietària de la finca, exportava les caixes
d’ampolles a tot l’Estat espanyol. També hi ha una petita ampolla de les
perfumeries Gal. Aquestes ampolles permeten situar l’abandonament de les
fresqueres a mitjans del segle XX.
9. DIBUIX DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC
LÀMINA 1. BE ‘05/1004-1. Perfil sencer d’abeurador amb cuita oxidada.
LÀMINA 2. BE ‘05/1041-1. Perfil sencer d’abeurador amb cuita oxidada.
LÀMINA 3. BE ‘05/1055-1. Perfil sencer de sucrera de pisa polícroma de

procedència italiana.
LÀMINA 4. BE ‘05/1055-2. Gibrell de fireta amb envernissat groc.
BE ‘05/1055-3. Cassola de fireta amb vidrat marró.
LÀMINA 5. BE ‘05/1056-1. Fragment informe de fogó amb cocció reduïda.
LÀMINA 6. BE ‘05/1056-2. Perfil sencer de platet amb vidrat marró.
BE ‘05/1056-3. Vora de copa de vidre
BE ‘05/1056-4. Vora d’ampolla de vidre
LÀMINA 7. BE ‘05/ 1057-1. Perfil sencer d’ampolla de vidre
LÀMINA 8. BE ‘05/1060-1. Part d’una figureta recipient de pisa blava

d’influència francesa.
LÀMINA 9. BE ‘05/1061-1. Base de fruitera de cocció reduïda.
LÀMINA 10. BE ‘05/1066-1. Perfil sencer de plata de blava catalana de la

ditada amb motiu central d’una casa.
LÀMINA 11. BE ‘05/1066-2. Vora de greixera amb envernissat verd.
LÀMINA 12. BE ‘05/1066-3. Base de fogó de fireta amb vidrat marró.
LÀMINA 13. BE ‘05/1082-1. Perfil sencer d’escudella d’orelletes de pisa

daurada amb motiu floral central i orla de triangles i flors.
LÀMINA 14. BE ‘05/1086-1. Vora de morter de blava catalana indeterminada.
LÀMINA 15. BE ‘05/1087-1. Perfil sencer de plat amb vidrat melat.
LÀMINA 16. BE ‘05/1090-1. Perfil sencer d’escudella d’orelletes de blava

catalana d’orles diverses.
LÀMINA 17. BE ‘05/1099-1. Perfil sencer de morter de marbre.
LÀMINA 18. BE ‘05/1107-1. Perfil sencer d’olla amb vidrat marró.
LÀMINA 19. BE ‘05/1118-1. Perfil sencer d’escudella de pisa daurada amb

pinzell pinta.
LÀMINA 20. BE ‘05/1137-1. Base de servidora de blau gòtic català amb motiu
central de l’ocell.
LÀMINA 21. BE ‘05/1138-1. Vora d’escudella de pisa daurada amb pinzell

pinta.
LÀMINA 22. BE ‘05/1152-1. Tapadora de grans dimensions amb cocció

oxidant.
LÀMINA 23. BE ’05/1172-1. Vora de forma oberta de cocció reduïda. Potser és

un element arquitectònic o decoratiu.
LÀMINA 24. BE ‘05/2020-1. Perfil sencer de colador amb vernís groc.

10. CONCLUSIONS
La intervenció arqueològica a la Baixada de les Espenyes ha permès

evidenciar les restes d’un petit forn relacionat possiblement amb un context
domèstic de la masia de Can Xammar, i es constitueix com una de les troballes
més antigues vinculada amb aquesta explotació agropecuària.
D’altra banda l’excavació ha posat de manifest que la fortificació del segle XVI
de la ciutat de Mataró no es tracta d’una obra menor d’escassa qualitat, ans el
contrari. Les valoracions negatives sobre la muralla venien motivades per les
petites dimensions dels seus murs i pel seu precari estat de conservació. En
realitat, aquesta construcció reflecteix amb molta fidelitat els tractats sobre
arquitectura militar de l’època, guardant així una gran coherència pel que fa als
seus atributs físics i la finalitat per a la qual fou concebuda, que és la de resistir
els impactes externs. Una altra qüestió és l’altre objectiu fonamental d’una
fortalesa: la protecció de la població, qüestió que a la ciutat de Mataró del segle
XVI, no fou exempta de polèmica per l’exclusió del recinte murari d’una part
dels habitants de la ciutat, que eren persones sense poder polític ni econòmic.
Un forn del segle XV
El cas que ens ocupa es tracta d’un forn baixmedieval, una construcció elevada
i excavada totalment en el substrat geològic, que comprèn dues cambres
superposades, separades per una graella; essent de ventilació ascendent o de
tir vertical. La graella serveix al mateix temps de solera de la cambra de cocció i
devia estar reforçada a la base per un suport més o menys central que no s’ha
conservat. L’àmbit inferior o cambra de foc presenta una planta circular i se li
uneix una sala de menors dimensions també de planta circular. L’accés a
aquestes cambres s’efectua mitjançant un passatge totalment excavat a la roca
mare, que servia per introduir el combustible i per mantenir neta de cendres i
carbons la cambra de combustió.
El cos inferior format per la cambra de combustió, un petita cambra subsidiària,

el passadís d’accés i les xemeneies han estat excavades íntegrament en el
substrat geològic. Com a elements construïts s’ha evidenciat una petita part de
la cambra de cocció de la qual s’intueixen les restes d’una banqueta (la coberta
estava totalment destruïda), i la graella, també en precari estat de conservació.
Associades al funcionament òptim de l’estructura es varen localitzar dos

conductes com a sistema de tiratge. L’obstrucció d’algunes xemeneies
permetia homogeneïtzar la temperatura a tota la cambra de càrrega,
concentrant la temperatura necessària per a la cocció de les peces. Per a
obtenir una cocció reductora s’obliteraven totes les obertures del forn. Així
s’obtenia una atmosfera privada d’oxigen i carregada de fum donant a les
peces una tonalitat fosca.
Els materials recuperats durant l’excavació permeten suggerir algunes

consideracions sobre la formació i abandonament d’aquest petit centre
productor.
En relació amb la funció del forn es pot considerar la possibilitat que estigués
reservat a la cocció de material constructiu. La presència de diverses marques
de teula àrab a la superfície de la graella es pot explicar com una conseqüència
de les successives fornades. Per al cas que ens ocupa, la disposició d’aquests
elements podria haver estat radial. De totes maneres, aquestes marques
podrien ser el vestigi del que va ser la graella; i potser caldria considerar la
presència de diferents sistemes de tiratge a tota l’estructura com l’evidència
d’una funció orientada a la cocció reductora de recipients ceràmics. Recordem
que l’obra negra s’obté deixant refredar les peces a l’interior del forn mentre es
tancaven les xemeneies (Cerdà, 2001).
Tot esperant ulteriors analítiques per a la identificació dels possibles tipus de

fusta emprats en la combustió, podem esmentar que la cambra principal de
combustió té 4,55 m³ de capacitat i la cambra secundària en té 3,02 m³.
Com a condicionants naturals i antròpics de l’emplaçament d’aquest forn caldria

tenir en compte la relativa facilitat per a proveir-se de matèria primera, la
disponibilitat d’aigua i la seva relativa proximitat amb una zona habitada. A més
la seva situació aprofita el desnivell del terreny per a facilitar l’excavació
horitzontal de les cambres subterrànies (passadís, absidiola i cambra principal).
La matèria primera en aquest cas és l’argila del mateix substrat geològic,

abundant a les proximitats del forn. Pel que fa a la disponibilitat d’aigua, tot i
que no s’han documentat fases antigues en els pous situats al sud de
l’estructura de combustió, la seva presència indica l’existència d’un nivell freàtic
que podria haver estat aprofitat amb anterioritat. La documentació medieval i
posterior fa referència a un carrer que passava prop del pou de la vila: “in vico
qui transit ixta puteum que ibi est” (Cuadrada, 1988). A la vila medieval hi havia
com a mínim dos pous destacables; el d’en Solar, situat prop del portal de
Barcelona (lluny de la nostra intervenció), i el Pou de la Vila, a la part de dalt de
la Baixada de Les Espenyes. Aquest nom es deu correspondre a una de les
fonts de provisió d’aigües més importants de la població.
En el Mataró de finals del segle XV, el carrer del Pou de la Vila, que concorda
amb l’actual Baixada de Les Espenyes, formava part del límit d’un petit nucli de
població. Aquest carrer consistia en una unitat formada pels carrers d’en Sala,
la plaça Beat Salvador i la Baixada de les Espenyes. Es tractava d’una via en
forma de L. El desviament per accedir al nucli de la vila era provocat perquè els
terrenys del sector de migdia pertanyien a en Sala.
A mitjans del segle XVI els documents esmenten la torre del Pou d’Avall i el
portal d’en Pou de la Sínia, confirmant la perpetuació de la toponímia. També
és una mostra de la continuïtat funcional del sector, que ha estat destinat fins fa
poc temps a l’aprofitament de l’aigua (recordem la localització de dos pous amb
una cronologia posterior a la del forn). Altres documents indiquen que el pou de
la vila estava una mica allunyat del nucli primitiu, en concret, a la part superior
del que després serà el carrer de la Baixada de les Espenyes, a la confluència
dels desnivells de llevant i de migdia, just la situació del forn excavat.
Cal assenyalar també la proximitat del forn amb la muralla. Malgrat que no
existeix contemporaneïtat entre els dos elements hi ha alguns exemples
(Curulla et al., 2000) que permeten establir un patró d’emplaçament que
relaciona els forns amb les muralles. La major part de les terrisseries
documentades es localitzen dins de les ciutats, a prop de la muralla i d’algun
dels seus portals per tal de poder llençar fora les cendres i el material de rebuig
de les contínues fornades. El forn es troba molt a prop del que les fonts
documentals anomenen Portal de les Espenyes. Anomenat antigament el portal

de la Casa d’en Pou de la Penya, es troba documentat amb anterioritat a la
construcció de la muralla. Aquesta dada podria estar indicant l’existència
d’algun tipus de sistema defensiu elemental, tal i com s’ha esmentat abans.
Tot i que la ubicació del forn concorda amb la d’algunes terrisseries de l’època,
la documentació històrica no recolza la idea de l’existència d’una terrisseria
amb instal·lacions complementàries en aquest punt de la vila de Mataró. En el
tall del 22 de maig de 1536, amb motiu del pagament de l’orgue de la parròquia
de Mataró, s’esmenta l’existència de dos rajolers, quantitat que no recolza la
existència d’un centre productor a gran escala. Això succeí un segle més tard,
amb les ceràmiques anomenades de “Cal Sord”, atribuïdes a un taller de
Mataró.
Pel que fa a la fenomenologia arqueològica no han aparegut estructures que

complementin el forn, a excepció de la sala secundària de combustió, amb
qualitats de tipus funcional, ni tampoc dependències relacionades amb
l’existència d’una terrisseria. En relació amb la cronologia del material ceràmic
que amortitzava l’estructura, cal assenyalar que ve confirmada per les
analítiques de paleomagnetisme, que situen la darrera fornada a finals del
segle XV. S’han recuperat elements de pisa daurada i blava de procedència
valenciana, malgrat que predominen els fragments de ceràmica amb decoració
en blau gòtic de producció catalana i, en menor proporció, pisa daurada
catalana. Aquests factors permeten considerar aquest forn dins un context de
producció a petita escala, potser domèstica i privada, vinculat potser amb la
fase baixmedieval de la masia de Can Xammar, a les darreries del segle XV o
principis del segle XVI .
L’estat actual de les investigacions no permet afirmar amb seguretat aquesta

relació entre el forn i l’antic mas. A les campanyes realitzades a Can Xammar
entre 1964 i 1968, Marià Ribas va documentar diverses parets superposades a
les de l’edifici romà de les termes, que donaven a conèixer l’existència d’una
altra construcció d’època medieval, possiblement del segle XV. A sobre de les
mateixes restes es varen evidenciar els fonaments de l’edifici del segle XVII i
posteriors. El 1987 Joaquim Pera va localitzar les restes d’un hipogeu que
contenia material dels segles XVI i XVII. En les tasques de delimitació i

documentació de les estructures de l’antiga masia de Can Xammar del 2000,
Montse Freixa va posar al descobert una sèrie de murs i una construcció
d’emmagatzemament elaborada amb rajoles i maons, tots ells pertanyents a la
bodega de la casa. En el seu estudi s’assenyala que cal suposar un
funcionament contemporani del pas de ronda i del mas perquè existeix durant
el segle XVII un espai lliure d’edificacions entre el mur de contenció i el de la
casa, tal i com marcava la legislació de l’època1. Malgrat aquesta dada, no hi
ha nivells d’utilització ni fases constructives dels murs localitzats que es puguin
atribuir a una fase més antiga.
L’estructura de combustió documentada en la present investigació no es troba

relacionada físicament amb cap altre element construït i les edificacions
pertanyents a la masia tenen una cronologia més tardana. Únicament resta el
possible vincle entre el forn i la casa en la troballa d’una edificació del segle XV
que afectà les restes romanes en la intervenció de Ribas als anys 60.
La muralla i el pas de ronda
La construcció de la muralla de Mataró es produeix en un context de nous

plantejaments militars d’arquitectura amb baluards desenvolupats a Itàlia i
introduïts poc després a Espanya. Aquests nous criteris responen a la
necessitat de crear una defensa bèl·lica contra una tecnologia artillera en
progressió, que obligava a rebaixar les dimensions de les muralles, buscant la
horitzontalitat, com és el cas els baluards.
Hem pogut confirmar a través de l’estudi de les característiques constructives

dels trams de llevant i de migjorn i la torre de la muralla de Mataró la major part
dels criteris emprats en les edificacions de caire militar de l’època.
1
Mentre s’anava edificant la muralla en un context de conflictivitat per la exclusió de part dels habitants de la vila i per
les expropiacions, es devien produir situacions que dificultaven la continuació de les obres. Per aquesta raó el 1581 es
va promulgar una norma “que no sia persona que dins ni defora la muralla de aquella, dotze palms de dita muralla,
gose fer paret alguna, tanques ni arbres, ni sembrar legums y cosa alguna” i calia deixar un espai dintre de la muralla
suficient per a passar una carreta. Aquesta mesura optimitzava l’estructura defensiva en cas de setge.
Paraments
La torre del Pou d’Avall i el pany exterior de la muralla de llevant i de migjorn

tenen a la cara exterior una “...cortina oblicua por el angulo enmedio que tiene
fuerça contra los golpes de la artilleria...” (GONZÁLEZ DE MEDINA, p. 75). Es
refereix al mur atalussat de la cara externa de la muralla, que va ser objecte de
diferents intervencions arqueològiques amb anterioritat. El parament exterior de
la muralla es construeix així amb l’objectiu d’evitar l’impacte de les bales sobre
la superfície perpendicular i per a resistir l’empenta de les terres del terraplè.
El parament intern, igual que l’exterior, s’elaborava amb blocs de pedra que no
fossin excessivament grans, i així, en cas d’impacte, la destrossa era menor.
Els murs defensius d’aquest moment són elaborats amb pedres de menors
dimensions per a poder sostenir els embats externs i per a facilitar la seva
reparació. En conseqüència, sobre el parament dels murs evidenciats “no han
de ser grandes las piedras, porque qualquier bala que de en una dellas, siendo
tan grandes, atruena lo demás (...) y cuando cae, haze una gran ruyna” (Glez.
de Medina, p. 132).
Pel que fa a l’aprovisionament de matèries primeres, la documentació esmenta

l’origen de la pedra utilitzada per a la construcció de la muralla de Mataró. Fou
treta de la vinya d’en Miquel Boter, i de la peça de terra de Molins de Vent que
tenia Jaume Oliver. A més, la vila tenia un forn de calç per a l’elaboració del
morter.
La fortalesa estava sotmesa als rigors meteorològics, els quals es pretenien

controlar amb diferents solucions constructives. Una d’elles és que per a
reforçar la resistència dels murs es recomana utilitzar un morter de qualitat per
a allisar la seva cara interna, que també l’aïllarà de la humitat. En el cas que
ens ocupa s’ha evidenciat un alt índex de meteorització a la cara interna en tots
els trams documentats, això ha fet desaparèixer part del morter que lliga els
blocs de pedra. Tanmateix, aquest precari estat de conservació demostra la
importància de l’acció de la pluja sobre l’edificació.
Sobre els atributs dels murs que configuren la fortificació, cal afegir el tram de
tapial documentat en un tram del mur de contenció del pas de ronda. La
majoria d’arquitectes han definit la tècnica de construcció amb tapial com una
mostra de l’arquitectura rural, d’entitat menor i sotmesa a mancances
tecnològiques i a dificultats en l’aprovisionament de matèries primeres
suposadament òptimes. La realitat arqueològica reflecteix un ús continuat
d’aquest sistema fins a principis del segle XIX (Moro, 1999). Són les
construccions posteriors a aquest moment les que tenen un marcat caràcter
marginal. Hi ha qui relaciona l’alt creixement demogràfic iniciat a finals del segle
XVI amb una puixança constructiva, i aquest increment immobiliari es va
materialitzar fonamentalment amb edificis de murs de tapial, un sistema
constructiu que es va erigir com l’estàndard a la Catalunya rural i urbana
(Cuchí, 2000).
L’ús de tapial en l’arquitectura militar fou un ampli tema de discussió entre els
enginyers de l’època. Per a la construcció de murs amb tapial s’empraven uns
calaixos de fusta disposats longitudinalment. Hem pogut observar en el mur UE
1019 en algun dels seus trams les marques d’aquest calaix, que devia mesurar
uns 80 centímetres. La composició de les terres utilitzades per a l’encofrat
havia de ser argilosa i neta de sorres i còdols. En cas de disposar de terres
amb matriu sorrenca, com és el nostre cas, es recomanava ruixar-les amb un
llit de calç. Aquest procés dóna com a resultat el recobriment d’una de les cares
de mur d’un enlluït amb morter, documentat aquí a la cara externa del mur.
El parament de la muralla està format per murs que s’anomenaven de camisa

per denotar la funció que tenen de contenir l’empenta dels terraplens, un dels
elements clau de les fortificacions modernes.
Terraplè i fonaments
L’excavació dels nivells corresponents a la fonamentació de la torre i de la

muralla han permès evidenciar la tècnica constructiva del terraplè. En termes
generals, el terraplè estava determinat per l’orografia de la zona i en el cas que
ens ocupa la presència de La Penya fou crucial per a la seva construcció:
“...siempre que huuiere algun padrastro forçoso, donde se huuiere de hazer
una fuerça, se ha de procurar, si es posible, meter le entro de las cortinas, y

hazer del vno de los baluartes: y será lo mejor...”. Per a lligar la muralla amb el
turó calia el “...terrapleno hecho a mano...” i per sota el “...terrapleno cortado
del terreno...” (Glez. de Medina, p. 94).
Per sota dels nivells d’utilització del pas de ronda s’ha documentat una
successió de capes de terra que van recobrint el terreny natural. El substrat, de
base argilosa, podria haver estat modificat i disposat en terrasses, tal i com es
pot observar a les seccions J-J’ i L-L’. En aquests tractats s’afirma que són més
resistents els murs lligats amb un terraplè situat darrera de la muralla, entre el
terreny natural i la construcció.
Davant l’absència de fossat, es pot considerar que la terra que conforma el

terraplè es devia extreure de l’excavació de zones amb algun jaciment romà
comportant la seva destrucció. Aquesta dada es confirma per les nombroses
troballes pertanyents a aquest període que s’han recuperat en el seu interior.
Altres autors esmenten que aquesta terra havia de ser barrejada amb calç i
col·locada a tongades2, i s’explica que “La tierra con que se huuiere de
terraplenar seha demezclar primero fuera con agua y paja, y empasta llo bien: y
si le quisire mejor, se ha de echar en cada veinte partes de tierra, vna de cal
deshecha en el agua... (Glez. de Medina, p. 34), i l’amplada del terraplè estava
en funció de la seva resistència a la bateria3. Els diferents llits de calç barrejats
amb capes de terres amb major o menor grau de compactació que hem pogut
documentar són l’evidència de la seva tècnica constructiva. Construït amb
terra, el terraplè era una obra que resistia poc a les inclemències del temps, per
aquesta raó s’anteposava a la muralla i es fornia amb capes de calç de
gruixària variable que li donaven consistència.
El procés d’excavació del terraplè ha facilitat la documentació del tipus de

fonament de tots els elements construïts que conformen la muralla de Mataró.
2
Extret de DE VILLE, A. (1628), La Fortification du Sieur Antoine de Ville, ou L’ingenieur parfait,
Paris, de SANZ MOLINA, 2002.
3
Extret de PUGA I ROJAS, T. (1707?), Compendio militar..., Granada, de SANZ MOLINA,
2002.
Per reforçar aquests ciments, si el turó es troba “algo apartado (...) será bien
sacar unas cortinas que vayan a abraçar la colina, con su terraplen tan fuerte
como el que a tras queda dicho...” (Glez. de Medina, p. 94). En termes
generals, Pedro de Lucuze4 esmenta que la muralla pot ser de “...mamposterìa
ó ladrillo, con estribos o contrafuertes, que entren en el terraplen...”. Altres
enginyers de l’època comentaven que darrera de les muralles “debe haber
tímpanos o contrafuertes, que avanzan siete u ocho pies dentro del terreno, o
terraplenes, con espesor de cuatro o cinco pies, distantes los unos de los otros
de quince a veinte pies, los que nadie debilitarà estando juntos a la altura del
cordón...”. (Traducció de Galindo, de l’autor francès De Ville5).
També es menciona que per als sòls d’argila, la composició predominant del
terreny geològic de la zona estudiada, és millor que els ciments arrenquin des
del fons del fossat junt amb els contraforts que van per l’interior de la muralla.
Aquest sistema de cimentació implicava un estalvi de temps considerable en
l’elaboració de la muralla, però no del terraplè (Sainz, 2002).
Hem vist a les referències escrites com cal consolidar la fortificació amb la
presència d’altres murs també integrats al terraplè, la disposició dels quals
havia de ser perpendicular als diferents elements sobre els quals es recolzen;
és el cas del mur 1115 i potser del mur 1133. El mur 1115 actuaria com un
contrafort intern que penetra en el terraplè de la muralla de migjorn fins al
substrat geològic. Podem afegir com a possible estrep el mur 1133, situat en
paral·lel a l’esmentada construcció i que es troba imbricat amb la muralla de
llevant. Resulta difícil confirmar aquesta hipòtesi donat que no es va poder
documentar en la seva totalitat.
Cal pressuposar l’existència d’altres contraforts al llarg dels altres trams de

muralla. En intervencions anteriors (Freixa, 2000) no s’han evidenciat
construccions que actuïn com a tirants entre la muralla i el substrat natural,
malgrat que hi ha altres solucions per a atorgar consistència al conjunt.
N’assenyalem dos exemples de contraforts situats a la cara externa del mur de
4
Pedro de Lucuze (1772), Principios de fortificación..., Thomas Piferrer, Impresor del Rey,
Barcelona, extret de SANZ MOLINA, 2002.
5
DE VILLE, A. (1628), La Fortification du Sieur Antoine de Ville, ou L’ingenieur parfait, Paris, de
GALINDO, 1996.
contenció del pas de ronda que foren edificats amb posterioritat a la construcció
de la muralla per a solventar algun problema tècnic.
Hi ha algunes observacions vinculades amb la ubicació d’aquests elements de

sustentació. Rojas (1598) recomana “...y mucho cuidado en que los cimientos
de todo el edificio salgan concéntricamente con el centro del universo, el
edificio será fuerte...”. A part dels components situats perpendicularment a les
construccions més sòlides, com són els estreps, hem documentat aquesta
disposició concèntrica dels textos en la fonamentació radial de la torre del Pou
d’Avall.
L’exclusió de part dels habitants de Mataró dins el recinte emmurallat havia de

ser compensada amb la incorporació d’un element que pogués permetre la
defensa dels habitants d’aquesta zona. Per atorgar-li solidesa es varen
construir en el nivell de fonamentació una sèrie de murs amb disposició radial i
els espais entre ells es varen reomplir amb un gran volum de terres. No hem
pogut constatar referències escrites en els tractats antics sobre aquesta solució
constructiva malgrat que presenta una sèrie de qualitats que concorden amb
les directrius generals del moment.
A l’interior dels espais triangulars resultants de la construcció d’aquests murs

s’han evidenciat aportacions de terres que presenten unes característiques
sedimentològiques similars. Intercalades amb les diferents capes de terra s’han
detectat diversos llits de morter de calç amb els que es pretenia endurir la
consistència del terraplè i evitar-ne les filtracions d’humitat. Aquestes capes
constitueixen un terraplè específic de la torre, que serveix tant per a la
construcció dels murs que la fonamenten (es devien aixecar a mesura que
s’afegien les terres, evitant, així, la utilització de bastides); com per a donar-li
una extraordinària resistència.
La situació de tots els elements arquitectònics d’acord amb un ordre concèntric

no es tracta només d’una imposició ideològica sobre la concepció de l’univers
de l’època. Té fonaments físics. Cadascun dels murs radials evidenciats (UE
2011, 2012 i 2013) exerceix una càrrega lateral sobre la paret de la torre i
aquesta força podria produir la seva desestructuració si no fos adequadament
continguda pel mur atalussat de la cara externa. A més a més, la torre no és

exempta sinó que s’equilibra amb els panys de la muralla de llevant i de
migjorn. Aquests dos murs es recolzen mútuament (aspecte observat a l’interior
del pas de ronda entre la UE 2009 i la UE 2010) i alleugereixen la pressió
externa dels murs radials.
Un aspecte important en el disseny d’un element en tensió és la necessitat del

seu ancoratge. Els murs radials transmeten la força que reben al terreny i
també al punt d’intersecció entre els murs, que en el cas que ens ocupa és una
zona formada per blocs totalment imbricats. Per contrarestar aquesta força
s’utilitza un element d’ancoratge amb molt pes, com són les terres aportades, el
cos petri del qual parteixen tots els murs i la previsible important fondària
d’aquests murs dels quals no s’ha pogut documentar la seva alçada total.
Des de finals del segle XV (Alberti, 1485), la muralla d’una fortificació es va

entendre com un sistema en el qual tots els elements s’ajudaven entre sí, tant
després de la seva construcció en períodes de pau com en els moments de
setge.
Pas de ronda
Entre el mur de contenció i la muralla hi ha una zona de pas: “El modo de

terraplenear una Muralla para su mayor solidez consiste en levantar dos muros
paralelos, dejando entre ellos un intervalo de veinte pies. Después se
terraplena con la tierra, que se saca del fosso, apisonandola mucho. No han de
tener igual altura los dos muros: el primero debe ser más alto, y el segundo,
que es el interior, más bajo; de manera que con la tierra, que se terraplena, han
de formar por la parte inferior de la Plaza una rampa suave, para que por ella
puedan subir los soldados sin mucho trabajo a la defensa de la Plaza...” 6
En la present intervenció hem localitzat el pas de ronda, en el que podem

observar una certa variació en els criteris de l’autor clàssic, com és l’amplada
entre els dos murs, menor en el nostre cas. La resta d’elements coincideixen
amb la referència, com la diferent alçada del mur de contenció i de la muralla,
6
Extret de l’autor clàssic VEGECIO, F. R., De re militaris, (GALINDO, 1996).
l’existència del terraplè i la localització d’una rampa en el tram de llevant, que

malgrat l’additament de terres, segueix el pendent natural del terreny.
Aquest pas tenia una doble funció: la defensa i en períodes de pau servia como
a passatge funcional. Situat darrera de la muralla, es tracta de l’últim obstacle
que havia d’evitar els atacants. D’altra banda és també l’intervallum romà, el
carrer que resseguia interiorment el traçat de la muralla; una via de
circumval·lació entre la muralla i la primera línia d’edificacions urbanes.
L’amplada d’aquest vial, que hauria de vorejar la ciutat igual que la muralla com
una mena de ronda interior, havia de ser suficientment àmplia per a facilitar el
moviment de les tropes o persones que volguessin accedir a la muralla, així
como el trànsit de carretes per a l’aprovisionament de menjar i armes, i servir
com a espai en el que anessin a parar les armes llancívoles per a les
catapultes, així com servir de base a les escales movibles, utilitzades per pujar
a las plataformes de defensa.
Pel que fa a les característiques constructives, el pas de ronda quedava

delimitat pel mur 1019 i feia de contenció de les terres que formaven el terraplè,
tant per sota del seu nivell d’ús, com per la seva cara exterior. Per evitar la
caiguda d’aquest mur i per protegir-lo dels atacs calia integrar-lo al terraplè.
Com hem vist anteriorment, el conjunt es consolidava amb la presència d’altres
murs també incorporats al terraplè, com són els estreps 1115 i 1133.
En relació amb l’ús d’aquest vial, sembla que el pas de ronda es trobava a un
nivell més baix respecte als nivells de circulació de la torre i de l’exterior
d’aquest passatge. Aquesta idea ve recolzada per la contemporaneïtat de la
capa 1082 amb els successius nivells d’utilització de l’interior del pas de ronda.
La sincronia de les diferents capes s’ha establert a través del material ceràmic
recuperat, corresponent al segle XVII. Es tracta d’un estrat localitzat a l’exterior
del mur de contenció a una cota superior a la dels nivells d’ús de l’interior del
pas. Cal afegir també les relacions físiques que aquest estrat manté amb el mur
de contenció UE 1019, al qual s’entrega; aspecte que s’ha pogut observar per
la presència d’un enlluït de calç a la cara externa d’aquesta construcció, just la
part on comença l’alçat elaborat amb tapial. No hem pogut documentar nivells
d’utilització a la torre, que han desaparegut per quedar situats a una cota
superior a la conservada.
L’ocupació de l’interior del pas ha quedat reflectida en una successió de

diversos nivells de terra batuda i les corresponents amortitzacions formades per
sorres de gruixària variable que probablement s’han format com a
conseqüència de les pluges.
La pluja devia condicionar el manteniment del pas de ronda. S’ha pogut

evidenciar en el tram de llevant un solc allargat i estret a la zona central del
carrer que sembla intencional per al desguàs de les aigües (UE 1091). Cal tenir
en compte que l’erosió del pas en aquest punt es devia veure agreujada per
l’important desnivell de la zona en la qual es va construir.
Hi ha evidències d’altres tasques de reconstrucció, manteniment i arranjament

del pas. Hem localitzat diversos retalls irregulars farcits amb abundant material
constructiu i algunes obertures de planta rectangular amb residus de calç,
interpretades com a pasteres. Les diferents reparacions devien suposar
l’excavació de forats, o potser l’aprofitament dels punts on l’aigua ja havia
provocat importants solcs, amb la finalitat d’abocar el material constructiu
malmès i els residus generats durant les pluges. D’altra banda, la reconstrucció
dels trams deteriorats va comportar la utilització de calç, que era processada in
situ a unes pasteres excavades al subsòl.
El material ceràmic recuperat a l’interior d’aquestes estructures permet situar el

seu funcionament a les darreries del segle XVII i principis del segle XVIII.
Aquestes restes segurament evidencien el darrer intent per evitar l’erosió del
pas de ronda i el deteriorament del seu mur de contenció i de la muralla.
Una porta a la torre
Pel que fa a les edificacions dels espais interns, Rojas (1598) comenta “...y en
todo lo demás tocante à las capillas, y à las escaleras, ò caracoles, me remito
al buen juizio del curioso artifice...”
En la present intervenció s’ha evidenciat un mur de planta circular i alçat

cilíndric situat a la banda septentrional de la torre. Es troba perfectament
imbricat amb el darrer tram de la muralla de llevant i amb la fonamentació radial
de l’interior de l’atalaia. En aquest darrer tram es va deixar una obertura
rectangular que presenta a banda i banda un encaix per a la col·locació d’una
porta. Es va documentar un paviment de calç situat a una cota similar que el
primer nivell d’ús del pas de ronda. Això demostra que tenia una accés inferior
a través del carrer.
És possible l’existència d’un accés superior, ja que per sobre de la part

conservada s’han observat algunes irregularitats en el parament interior de la
torre. Aquestes anomalies podrien constituir la empremta de la continuació
d’aquest mur. No s’han detectat graons de pedra, per aquesta raó considerem
la hipòtesi que s’hi recolzés una escala de fusta que no s’ha conservat.
La pluja
Hem vist al llarg d’aquest treball la importància de la pluja com a factor decisiu
en la planificació de la construcció de la muralla i la seva presència durant el
funcionament de la fortificació.
Per pal·liar els efectes de la pluja es va construir un terraplè amb intercalacions

de calç i sorra, la fonamentació interna de la torre de defensa es va realitzar
amb una sèrie de murs radials i els murs del conjunt havien d’estar
perfectament segellats amb calç.
La pluja fou la causa de l’erosió del parament de la muralla, de les

acumulacions de sorres en els nivells d’utilització del pas de ronda i de la
construcció d’una canalització per desviar les aigües. La precipitació devia ser
un dels condicionant per a sotmetre el recinte a un seguit de reparacions a les
darreries del segle XVII.
Durant l’Edat Mitjana, la temperatura global va augmentar uns 6° C por sobre

de la mitjana normal originant un Canvi Climàtic Global, de gran impacte per a
l’època, que va conduir a la Petita Glaciació de l’Edat Mitjana (PGEM).
L’escalfament Global es va produir des de l’any 700 DC fins l’any 1450 DC i va
precedir a la PGEM, la qual es va estendre des de l’any 1645 DC fins l’any

1715 DC. Martín i Olcina (2001) assenyalen a Espanya quatre períodes de
successos catastròfics (meitat del segle XV, 1570-1610, 1769-1800 y 1820-
1860) marcats per pluges intenses, nevades i tempestes al mar. Aquests es
varen combinar amb els interludis de severes sequeres.
En definitiva, les característiques constructives de la muralla de Mataró

concorden amb les directrius ressenyades en els tractats militars de l’època.
Malgrat aquesta coincidència, hem observat algunes variacions que demostren
la versalitat del mestre d’obres Joan Salvador, que des del 1575 es va fer
càrrec de tancar el recinte a les bandes de llevant i migdia. La major part de les
alteracions de l’esquema general d’una obra militar, com l’estretor del pas de
ronda, la col·locació d’un nombre indeterminat d’estreps amb una longitud
considerable o la fonamentació radial de la torre, venien motivades pel fort
desnivell de migdia i pels rigors meteorològics. A tot això cal afegir l’ambient de
conflictivitat social per l’exclusió del recinte fortificat dels qui tenien llurs cases
sota el desnivell de la Penya.
La masia de Can Xammar
Pellicer el 1887 esmentava que a la part superior de les Espenyes existia a

l’Edat Mitjana l’espaiós “Manso Natalis”. El primitiu Mas Nadal va pertànyer a la
família Pou de la Sínia, a continuació de la família Sala, després fou propietat
dels Llentisclar i Daviu, i a partir del segle XVII i fins als nostres dies, de la
família Xammar.
A les campanyes d’excavació realitzades a Can Xammar entre 1964 i 1968,

Marià Ribas va documentar diverses parets superposades a les de l’edifici
romà de les termes, que donaven a conèixer l’existència d’una altra construcció
d’època medieval, possiblement del segle XV. A sobre de les mateixes restes
es varen evidenciar els fonaments de l’edifici del segle XVII i posteriors. A la
campanya d’excavació del 1987 Joaquim Pera va localitzar les restes d’un
hipogeu amb una capa d’amortització que contenia material dels segles XVI i
XVII.
En les tasques de delimitació i documentació de les estructures de l’antiga

masia de Can Xammar del 2000, Montse Freixa va posar al descobert una
sèrie de murs i una construcció d’emmagatzemament elaborada amb rajoles i
maons, tots ells pertanyents a la bodega de la casa. No es varen evidenciar
nivells d’utilització ni fases constructives dels murs localitzats que es puguin
atribuir a una fase més antiga.
En la present intervenció hem localitzat quatre estances de la masia

corresponents al segle XVIII. Segons un plànol del 1844 aquestes habitacions
funcionaven com a patis. Estan formades pels murs 1025, 1038, 1039, 1104,
1147, 1149 i 1155, que presenten una tècnica constructiva similar. Al nord
d’aquests espais hi ha dues cambres que es poden situar entre els segles XIX i
XX i deuen respondre a una compartimentació de la casa. Es tracta dels murs
1001 i 1053.
A la part meridional del solar no s’han evidenciat estructures muràries formant

estances. Han aparegut dos pous i una sèrie d’estructures excavades en el
subsòl revestides amb rajoles, que probablement funcionen com a magatzems
subterranis. En el plànol abans citat hi ha en aquesta part la representació
d’horts.
Hem esmentat abans en relació amb l’aprovisionament d’aigua per al

funcionament del forn d’època medieval, que es té constància del Pou d’Avall
des del segle XV. Els dos pous documentats són la mostra física de la
pervivència de l’ús de l’espai pel que fa a l’aprofitament dels recursos naturals.
En relació amb les estructures protegides amb rajols, les UE 1051, 1102 i 1105
presenten similituds amb algunes galeries subterrànies documentades a la
zona del Vallès. Aquestes s’ubiquen a prop o per sota de cases urbanes i
poden presentar un revestiment de rajoles o estar excavades directament en el
substrat geològic. De la mateixa manera que el cas que ens ocupa, en molts
casos aquelles foren amortitzades com a lloc de desguàs de diverses

canalitzacions.
En intervencions anteriors a la zona de Can Xammar (Ribas, 1966, 1990; Pera,

1992; Cerdà, 1991) s’havien documentat una sèrie de cavitats subterrànies o
hipogeus sense cap tipus de revestiment. A l’interior de la Casa Xammar hi
havia l’entrada d’un hipogeu format per diverses galeries amb diferents nivells i
orientacions. A davant de l’antiga Casa Xammar es va evidenciar l’existència
d’un hipogeu amb dues entrades excavat també sobre els substrat geològic.
Podria donar-se el cas que per a construir les estructures documentades en la
present intervenció s’aprofitin obertures preexistents amb l’objectiu de millorar
la seva consistència o aïllament.
Cal relacionar la funcionalitat d’aquestes estructures amb les seves

característiques constructives. La hipòtesi més habitual és la d’estructura per a
l’emmagatzematge (sobretot de productes càrnics), aspecte que no ha estat
contrastat amb cap base experimental. De les construccions aquí
documentades en resulta un espai regular d’1 metre d’amplada, i a la zona de
la UE 1051 varen aparèixer nombroses ampolles perfectament disposades.
Aquests elements recolzen la hipòtesi que es tracti de llocs per a
l’emmagatzematge.
Queden per resoldre alguns interrogants, com la hipòtesi de la

contemporaneïtat de la masia amb la fortificació. La nostra intervenció només
ha detectat la presència del mur 1123, fossilitzat en l’antic parcel·lari, que
envaeix el pas de ronda inutilitzant-lo. Per aquesta raó considerem que es
correspon amb la fase d’abandonament de l’estructura defensiva, pertanyent a
finals del segle XVII. Una altra qüestió seria la confirmació de la utilització
d’estreps com el mur 1115. Altres preguntes per respondre serien aquelles
relatives a solucions constructives no contemplades en els tractats del moment
relacionades o no amb esdeveniments meteorològics, amb conflictes bèl·lics
puntuals o amb els moviments socials. Amb ulteriors intervencions
arqueològiques i una acurada recopilació de les fonts escrites podrem
contrastar les qüestions plantejades.
11. BIBLIOGRAFIA
AADD (1977), Carta dels vestigis arqueològics del terme municipal de Mataró.
Secció arqueològica del Museu Municipal de Mataró.
AADD (1991), Gran geografia comarcal de Catalunya, vol.2: Vallès Occidental,

Vallès Oriental i Maresme. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
ALBERTI, L. B. (1485), De re aedificatoria, Florència. Referenciat per Galindo,

(1996).
AINAUD DE LASARTE, J. (1952), Cerámica y vidrio, Plus Ultra, Sèrie Ars

Hispaniae , 10, Madrid.
BATLLORI, A., LLUBIÀ, LL. (1974), Ceràmica catalana decorada, Vicens Vives,
Barcelona.
BENEDITO, J., MELCHOR, J.M., CLARAMONTE, M., PASÍES, T.,MAI, C.

(2005), La ceràmica dels forns de la terrisseria andalusí de la partida de Safra
(Castelló), Museu de Belles Arts de Castelló, Castelló.
BUSQUETS i COSTA, F., GURRERA i MARTÍ, M. (Inèdit), Memòria dels

sondejos i de l’excavació arqueològica d’urgència a La Riera, Mataró (El
Maresme).
CABALLÉ, G., OLIVARES, D. (2002), “Forns per a la producció de materials de

construcció en època moderna. La fabricació de maons, teules, calç i guix en
un entorn preindustrial”, II Congrés d’arqueologia medieval i moderna a
Catalunya. ACRAM, Barcelona, pp. 486-494.
CARANDINI, A. (1997), Historia de la tierra. Manual de excavación

arqueológica, Ed. Crítica, Barcelona.
CASTANYER, P., DEHESA, R., ESTEBA, Q., TREMOLEDA, J. (2000), “El forn
de Can Geldeus, Camós, Pla de l’Estany”, 5enes Jornades d’arqueologia de les
comarques de Girona, Olot, pp. 339-340.
CELA, X., REVILLA, V. (2004), La transició del municipium d’Iluro a Alarona

(Mataró). Cultura material i transformacions d’un espai urbà entre els segles V-
VII d.C., Laietània, 15, PMCM, Mataró.
CELA, X. (Inèdit), Sondejos al tram de la Muralla de Mataró entre la Baixada de

les Escaletes i Can Xammar, 2004.
CERDÀ, J. A. (1991), “Un conjunt de ceràmica del segle XVI procedent de Can
Xammar (Mataró, El Maresme). Campanya d’excavació de 1987”, Laietània:
157-184, PMCM, Mataró.
CERDÀ et al. (1997), CERDÀ, J. A., GARCIA, J., MARTÍ, C., PERA, J., PUJOL,
J., REVILLA, V., El cardo maximus de la ciutat romana d’Iluro (Hispania
Tarraconensis), Laietània 10. Volum monogràfic, PMCM, Mataró.
CERDÀ, J. A., GURRI, E. (2000), “Continuïtats i canvis a la vil·la d’Alarona

(Mataró) a l’alta Edat Mitjana”, I Congrés d’arqueologia medieval i moderna a
Catalunya. 15 anys d’intervencions arqueològiques. Mancances i resultats,
ACRAM, Barcelona, pp. 100-102.
CERDÀ I MELLADO, J. A. (2001), La ceràmica catalana del segle XVII trobada

a la Plaça Gran (Mataró). Associació Catalana de Ceràmica Decorada i
Terrissa, Barcelona.
COLL, J. M., ROIG, J. (2002), “Galeries subterrànies d’època moderna (segles

XVI-XVIII): tipologia i propostes de funcionalitat a partir de l’estudi arqueològic”,
II Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. ACRAM, Barcelona,
pp. 252-261.
COLOMER, J. M. (1969), Mataró al mil cinc-cents. Caixa d’Estalvis Laietana,

Mataró.
CUCHÍ, A. (2003), “La tècnica de la tàpia a Catalunya. Eines i processos

d’execució i la seva lectura en les empremtes en el mur”, II Congrés
d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Vol. I, ACRAM, ST Cugat del
Vallès, pp. 244-246.
CURULLA, O., MIR, H., PIÑOL, LL. (2000), “El forn de ceràmica medieval de
l’antiga Audiència de Tarragona”, 1er Congrés d’arqueologia medieval i
moderna a Catalunya. 15 anys d’intervencions arqueològiques. Mancances i
resultats, ACRAM, Barcelona, pp. 156-166.
De LUCUZE, P. (1772), Principios de Fortificación, que contiene las

definiciones de los términos principales de las obras de Plaza y Campanya, con
una idea de la conducta regularmente observada en el Ataque y Defensa de las
Fortalezas, Thomas Piferrer, Impresor del Rey, Barcelona. Referenciat per
Sanz (2002).
DE VILLE, A. (1628), Les fortifications du Chavalier...centenans la maniere de

fortifier toute sorte de places tant regulierement, qu’irregulierement...Avec
l’ataque, Lyon. Referenciat per Galindo, (1996).
GONZÁLEZ DE MEDINA BARBA, D. (1599), Examen de fortificación, Imprenta

Licenciado Varez, Madrid.
FAUQUET, J., FLORENSA, F., GARCIA, G., MORO, A., PIERA, J. (2000), “ Un
abocador de ceràmiques en el fossat de la vila de Terrassa entorn el 1400”, 1er
Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. 15 anys
d’intervencions arqueològiques. Mancances i resultats, ACRAM, Barcelona, pp.
130-141.
FERNÁNDEZ DEL MORAL Y DELGADO, I. (Inèdit), Memòria de les

excavacions arqueològiques d’urgència realitzades a la Muralla dels
Genovesos. Mataró. Novembre del 1998.
FLORENSA I PUCHOL, F. (Inèdit), Memòria de l’excavació arqueològica

d’urgència al carrer Sant Cristòfor, 10. Mataró (El Maresme).
FREIXA, M.; FLORENSA, F., BUSQUETS, F. (Inèdit), Memòria tècnica de les

intervencions arqueològiques realitzades a Can Xammar (Mataró, El Maresme).
GALINDO, J.A. (1996), El conocimiento constructivo de los ingenieros militares

del siglo XVIII. Un estudio sobre la formalización del saber técnico a través de
los tratados de arquitectura militar, Tesi doctoral inèdita, UPC, Barcelona.
GARCIA I ESPUCHE, A., GUÀRDIA I BASOLS, M. (1989), La construcció

d’una ciutat: Mataró 1500-1900. Patronat Municipal de Cultura de Mataró. Ed.
Alta Fulla.
GUSI, F. (1990), “Els sondatges arqueològics de Can Xammar: campanya de

1970”, Laietania 5, Museu Comarcal del Maresme-Mataró. Secció
Arqueològica, pp. 20-27.
GONZÁLEZ DE MEDINA, D., (1599), Examen de fortificación, Imprenta del

Licenciado Varez de Castro, Madrid.
HARRIS, E.C. (1991), Principios de estratigrafía arqueológica. Ed. Crítica.

Barcelona.
JIMÉNEZ MARZO, M. (Inèdit), Memòria de les excavacions arqueològiques

d’urgència efectuades a la muralla dels Genovesos de Mataró (Juny 1997).
JOVER, F. J., MENÉNDEZ, J. L. (1993), “Torres de Costa y Huerta en el siglo

XVI: el ejemplo de la ciudad de Alicante”, IV Congrés d’Arqueologia Medieval
Espanyola. Societats en transició, Asociación Espanyola de Arqueología
Medieval, Diputació Provincial d’Alacant, Alacant, pp. 509-516.
KRUFT, H. W. (1990), Historia de la teoría de la arquitectura, Alianza, Madrid.
LLINÀS, J., MERINO, J., SUREDA, M. (2000), “El forn de la carretera

d’Hostalric (Maçanet de la Selva, La Selva), 5enes Jornades d’arqueologia de
les comarques de Girona, Olot, pp. 275-276.
LLORENS, J. (1977), Plats i pots de ceràmica catalana. Segles XV al XVIII. Ed.

Altès S.L. Barcelona.
LLORENS, J. (1989), Ceràmica catalana de reflex metàl·lic: segles XV al XVII,

F. Llorens S. A., Barcelona.
LLOVET, J. (2000), Mataró: dels orígens de la vila a la ciutat contemporània.

Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró.
MESQUIDA, M. (1998), “La producción alfarera de Paterna en la primera mitad

del siglo XVI”, Actas das 2as Jornadas de Ceràmica Medieval e Pós- Medieval.
Métodos e resultados para o seu estudo, Tondela, pp. 267-281.
MESQUIDA, M. (2001), La Cerámica Dorada. Quinientos años de su

producción en Paterna, Ayuntamiento de Paterna, Concejalía de Cultura.
MESQUIDA, M. (2002), La vajilla azul en la cerámica de Paterna, Ajuntament

de Paterna, Concejalía de Cultura.
MARTÍN, J., OLCINA, J. (coords.)(2001), Climas y tiempos de Espanya, El libro

universitario, Alianza Editorial, Madrid.
MATAS i PAREJA, O. (Inèdit), Informe preliminar de la intervenció arqueològica

al Carrer d’en Xammar, 2 (Mataró, El Maresme) portada a terme entre el 21 de
gener i el 12 d’abril del 2002.
MATAS i PAREJA, O. (Inèdit), Informe preliminar de la intervenció arqueològica

al Carrer Sant Cristòfor, 15 (Mataró, El Maresme) portada a terme entre el 19
de juny i el 26 de juliol del 2002.
MORO, A. (1999), Seguiment històric - arqueològic de l’enderroc al carrer del

Vall, 43 i 45, Gerència Municipal d’Urbanisme de Terrassa, S.A., Terrassa.
MORO, A., CUCHÍ, A. (2000), “La tradición constructiva en tierra en Catalunya.

El ejemplo de Terrassa, 8th International Conference on the study and
conservation of eathen architecture, Devon, pp. 73-77.
MUÑOZ, V. (Inèdit), Informe preliminar de la intervenció arqueològica efectuada

al Carrer de La Palma, 15, 2004.
PADILLA, J. L. (1984), “Contribución al estudio de las cerámicas grises

catalanas de época medieval: el taller, los hornos y la producción de
Casampons”, a Ceràmica grisa i terrissa popular de la Catalunya medieval,

Acta Medievalia, Annex 3, pp. 99 – 143, Universitat de Barcelona.
PELLICER, J.M. (1887), Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro, Antigua

ciudad de la España Tarraconense, Región Layetana, Establecimiento
Tipográfico de Feliciano Horta, Mataró.
PERA, J. (1992), “Aportació de l’excavació de Can Xammar al coneixement de

l’urbanisme d’aquest sector d’Iluro”, Laietania, 7: 5-30, Museu Comarcal del
Maresme-Mataró. Secció Arqueològica. Mataró.
PINEDA, C., VIZCAÍNO, E. (1977), La cerámica de Manises en la historia,

Everest, León.
POU, R., TREVESSET, A. (Inèdit), Informe preliminar de l’excavació

arqueològica al jaciment de la ciutat romana d’Iluro (Mataró, el Maresme):
carrers de Na Pau, Sant Cristòfor i d’en Xammar. Març - octubre de 2002.
POU, R. (2005), Memòria de l’excavació arqueològica al jaciment de la ciutat

romana d’Iluro (Mataró, el Maresme). Carrer Baixada de les Espenyes. Gener
del 2003, Inèdita
RAMÓN, E., CARBONELL, C., BRAVO, P. (2002), “El barri dels escudellers de
Reus. Excavacions arqueològiques al raval del Pallol”, II Congrés d’arqueologia
medieval i moderna a Catalunya. ACRAM, Barcelona, pp. 343-349.
RIBAS, M., BALAGUER, LL. (1963), “Los hipogeos anhistóricos en Catalunya”,

CHTHONIA, 1, Publication semestrielle du Centre International de Recherches
Anhistoriques, Editorial Herder, Barcelona.
RIBAS BERTRAN, M. (1990), “Excavació d’unes restes romanes a Can

Xammar”: Campanyes de 1964-1968. A Laietania, 5: 7-19, Museu Comarcal del
Maresme-Mataró. Secció Arqueològica.
ROIG, A., ROIG, J. (2002), “La vila medieval de Sabadell (segles XI-XVI)”,
Quadern d’Arqueologia, 1: 17-26, Museu d’Història de Sabadell.
ROIG, J. (2002), “Un forn de teules del segle XV a la vila de Sabadell (Vallès
Occidental): la intervenció arqueològica al Carrer de Sant Quirze, 47”, II
Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. ACRAM, Barcelona,
pp. 331-337.
ROJAS, C. (1598), Teoría y pràctica de la fortificación conforme a las medidas

y defensa destos tiempos, repartidos en tres partes, Madrid. Referenciat per
Galindo (1996)
RUÍZ MATA, D. (1998), “Turdetanos: origen, territorio y delimitación del tiempo

histórico”, El mundo ibérico: una década de investigaciones (1985-1995), 3:
153-221, Universidad Autónoma de Madrid.
SANTANACH, J. (2003), “L’anomenada ‘vaixella de dol’”, Butlletí informatiu de

ceràmica, 78-79: 12-80, ACCDT, Barcelona.
SANTANDREU VALIÑO, M. (2005), Memòria de l’excavació arqueològica

realitzada a la Baixada de les Escaletes 3-5, Mataró, juny del 2003.Inèdita
SANZ MOLINA, S. E. (2002), Tres fortificaciones en Nueva España. Estudio

arquitectónico-constructivo, Tesi doctoral inèdita, UPC, Barcelona.
SOLÉ SABARÍS, LL. (1968), Geografia de Catalunya. Vol. III, Ed. Aedos.
TELESE COMPTE, A. (1991), La vaixella blava catalana de 1570 a 1670.

Repertori, catalogació i proposta per a la seva nomenclatura, Investigació
bibliogràfica sobre la pisa hispànica, Barcelona.
13. DOCUMENTACIÓ GRÀFICA

13.1 Planimetria
13.2 Fotografies
12. INVENTARI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC

MEDINA E. 2006 - Memoria de La Intervenc

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

MEDINA E. 2006 - Memoria de La Intervenc

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

MEMÒRIA DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA EFECTUADA

AL CARRER BAIXADA DE LES ESPENYES, 8 (MATARÓ,

Arqueòloga Directora de la intervenció:

3 MATARÓ (MARESME). MARC GEOFÍSIC I HISTÒRIC

3.1 La construcció de la muralla de Mataró

3.2 Situació del jaciment

4.1 Intervencions a Can Xammar

4.2 Intervencions a la muralla de Mataró

5 MÈTODE EMPRAT EN EL TREBALL DE CAMP

5.1 Codificació dels materials i fitxes

6 DESCRIPCIÓ I RELACIÓ DE LES UNITATS ESTRATIGRÀFIQUES

8 ESTUDI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC

8.1 Els grups ceràmics

8.2 Altres materials

9 DIBUIX DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC

12 INVENTARI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC

NOM DEL JACIMENT Baixada de les Espenyes, 8

UBICACIÓ Mataró (Maresme)

CONTEXT Zona urbana

TIPUS D’INTERVENCIÓ Preventiva terrestre

CLASSE D’ACTIVITAT Excavació amb sondeig

DATA D’INTERVENCIÓ Octubre 2005 – Maig 2006

Direcció: Esther Medina Guerrero

La present intervenció arqueològica cal situar-la en el context del projecte de

El projecte, en primera instància, contemplava la urbanització de la plaça Can

• Pla General d’Ordenació de Mataró, de 12 de XII de 1996, i text refós de

Els objectius inicials d’aquesta intervenció es varen centrar en l’excavació de

3. MATARÓ (MARESME). MARC GEOFÍSIC I HISTÒRIC

Mataró és municipi i capital de la comarca del Maresme i es troba situat al

Geològicament se situa a la part de la Serralada Litoral que està constituïda per

A mig pendent hi ha unes ondulacions suaus, cobertes d’un mantell de sauló i,

La característica més remarcable del Mataró del segle XV fou l’aspiració

El projecte d’emmurallar la vila de Mataró es perllongà més de trenta anys a

Actualment, es conserva el testimoni d’aquest element arquitectònic en el nom

A la segona meitat del segle XVII, l’important creixement econòmic i demogràfic

Ciutat i l’hospital. La trama de nous carrers incorporà un rosari de places i

A la vegada es colonitzà agrícolament tot el terme i, amb l’aprofitament de les

Cap a la fi d’aquell segle Mataró esdevingué una població capdavantera a

realitzar el desviament de la riera de Cirera, que deixà de travessar la població

Entre els edificis amb categoria monumental de Mataró en sobresurt la basílica

Dels edificis civils es destaquen la Casa de la Ciutat (segle XVII), el Museu

Torre de Can Palauet. El cós principal té un portal rodó adovellat i amb un

La Creu de Terme, aixecada el 1562, és una reconstrucció de l’original, feta

En el context de creixement demogràfic i econòmic de la ciutat dels segles XVII

3.1. La construcció de la muralla de Mataró

Hem considerat adequat realitzar un estudi pormenoritzat del context en què es

Aquesta petita població es situava entre el desnivell de llevant i el carrer de

Es tractava, doncs, d’una vila de clar caràcter medieval centrada en un petit

incorporava Mataró, definitivament, a la Corona. La data significa també la fi

Aquestes noves llibertats marcaren l’inici d’una nova etapa, en la qual la

L’expansió del nucli es va reflectir, físicament, en un creixement cap a ponent,

L’any 1540, a la vista de la nova situació originada pel creixement de les

La construcció de la muralla fou una obra gestionada pels Jurats i el Consell de

Inicialment l’obra es portà a terme a través de la realització de desenes, però

Així, la solució provisional de millorar les defenses creant un baluard a

L’any 1549 el cap de l’església s’acabà i s’aconseguí substituir el tradicional

L’any 1569 s’entrarà ja en un altre període marcat per la creació de les

A pesar de tot, el 2 d’abril de 1579 i després d’haver començat a enderrocar ja

Finalment, l’enginyer militar Setara acceptà de tenir al peu de la muralla un

La solució de Setara no havia clos el problema i es torna a obrir la possibilitat

Pel que fa a les obres posteriors en la muralla es constaten un seguit de

El fracàs de la construcció de l’eixample suposà la implantació d’un model de

3.2. Situació del jaciment