Dossier de formació

juliol 2017
A1. INTRODUCCIÓ HISTÒRICA 1969-2014
A2. PENSAMENT I ACCIÓ. MATERIALISME I DIALÈCTICA
A3. ESTRATÈGIA I TÀCTICA
A4. POBLE LLIURE, ORGANITZACIÓ ESTRATÈGICA

B1. EL CONCEPTE TÀCTICO-ESTRATÈGIC DE LA UNITAT POPULAR.

B2. L’ESPAI DE LA RUPTURA DEMOCRÀTICA PER LA INDEPENDÈNCIA.
B3. ARTICULACIÓ DEL MOVIMENT POLÍTIC
B4. DESVIACIONS
B5. ELS MOVIMENTS POPULARS

1
A1. INTRODUCCIÓ HISTÒRICA

● 1969-1974 – Els antecedents – La fundació del PSAN l’any 1969 es pot considerar com un
antecedent de l’aparició de l’estratègia independentista. Es tracta d’una primera ruptura amb el
catalanisme conservador, la ruptura ideològica, que trenca amb aquesta ideologia que regnava fins
aleshores en moltes iniciatives de defensa dels drets nacionals del poble català. Les anàlisis
materialistes van permetre situar el moviment d’alliberament nacional en la seva dinàmica real de
classes, tot superant els idealismes i els subjectivismes. La fixació dels objectius estratègics
d’independència i socialisme i del marc nacional en els Països Catalans van determinar els elements
ideològics fonamentals del nou independentisme. Però el PSAN no va trencar majoritàriament amb la
política real de catalanisme conservador ni amb la política de pacte continuista amb el franquisme
que era dominant entre els grups de l’oposició antifranquista. D’aquesta mancança política del PSAN
neix l’any 1974 el PSAN-Provisional.

● 1975-1979 – El nou independentisme oposat al continuisme envers el franquisme –

L’independentisme neix, doncs, en la seva pràctica política, oposant-se al continuisme polític envers
el franquisme que van promoure la majoria dels partits de l’oposició antifranquista, encapçalats pel
PSUC. El pacte continuista representava evitar la ruptura amb el règim franquista i tenia com a resultat
la negació de la democràcia per a la nació catalana i per a les classes populars i el manteniment
gairebé intacte de l’aparell opressiu i repressiu del franquisme. Aquest pacte va portar la política a
l’Estat espanyol cap a un bipartidisme estèril inspirat per la ideologia espanyolista que es
fonamentava en un fort sentiment supremacista castellà. L’independentisme, que es va situar contra
aquestes posicions, mostrant clarament el rebuig a la nova Constitució espanyola i la defensa dels
interessos populars, va desenvolupar les organitzacions crítiques des d’un primer moment (com a
exemple cal recordar que el PSAN-P, va ser l’única organització política, establerta com a tal, que es va
mobilitzar contra l’assassinat de Puig Antich).

● 1979-1987 – IPC, els CSPC i Terra Lliure: l’estratègia independentista vers un moviment nou. El
naixement d’Independentistes dels Països Catalans, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes
Catalans i de Terra Lliure, va comportar el desenvolupament d’un nou moviment oposat a les
formes de dominació de l’Estat espanyol i francès que el nou independentisme posava en evidència
servint-se de totes les formes de lluita possibles, incloent-hi la lluita armada (que feia la funció, amb
l’anomenada “propaganda armada”, d’una denúncia oberta de l’opressió i una tasca de difusió
massiva dels objectius de l’independentisme com a solució política). Va representar la veritable
ruptura política amb el catalanisme conservador i el naixement d’un moviment polític amb una
dinàmica pròpia. El conjunt de les organitzacions independentistes i els col·lectius locals (casals,
ateneus etc.) que s’anaven sumant a l’independentisme, a partir de mobilitzacions socials i
antirepressives, van anar enfortint el nou moviment independentista tot donant lloc al que s’ha
anomenat la primera expansió de l’independentisme que va aplegar desenes de milers de
persones, una expansió que es va materialitzar orgànicament en la creació de l’MDT (organització que
va assolir la seva unitat l’any 1985).

2
● 1987– Debat al si de l’MDT - La ponència de la PIC (Per una Política Independentisme de Combat)
davant la ponència oficial favorable a la impulsió d’un Front Patriòtic.1

● 1987 -1991 – Època de mobilitzacions. Continuen les mobilitzacions (principalment a les diades
assenyalades) que tenen un creixement de participació, especialment remarcable en algunes zones,
com a la regió de Girona. Terra Lliure continua amb una activitat important (vora una cinquantena
d’accions durant aquest període). A la III Assemblea Nacional de l’MDT (desembre de 1988) es postula
la línia tàctica de la Unitat Popular. Les CUP són presents a les eleccions municipals de 1987 2. Tot i
això, la divisió de l’any 1987 es fa sentir i el conjunt de l’independentisme combatiu entra en un cert
descens al final d’aquest període. Catalunya Lliure obté 19.774 vots l’any 1989. I l’independentisme en
general es continua estenent amb la fundació de Maulets l’any 1988 i amb l’expansió en noves àrees
més enllà de l’independentisme combatiu: noves organitzacions es defineixen com a
independentistes, el 1986 (La Crida), el 1989 (ERC), etc 3. En aquest ambient es fan els primers
contactes per la creació de l’Assemblea d’Unitat Popular (1990-1991).

● 1991-1992 – Debat al si de l’independentisme – “El segon miratge”. La historiografia

independentista anomena “el primer miratge” el de la transició, en el qual caigué el PSAN 4. I anomena
com a “segon miratge” el que se suscità a partir de la conjuntura internacional marcada per les
independències europees de resultes de l’esfondrament del Bloc de l’Est (Antiga Iugoslàvia, antiga
URSS etc.). Un sector del PSAN i Catalunya Lliure i gran part dels seus sectors pròxims al si de Terra
Lliure s’acosten a ERC i una part important de militants s’hi incorporen tot participant, tret de
comptadíssimes excepcions (Pere Bascompte), en les mesures de reinserció establertes amb l’Estat
espanyol. La repressió contra els sectors que continuaven la lluita (l’any 1992) accentua encara més
aquestes contradiccions.

● 1992 -1998 – El primer intent de construcció general 5de la Unitat Popular.

Les detencions de 1992, en la conjuntura dels Jocs Olímpics de Barcelona, accentuen també les
contradiccions internes al si de l’Assemblea d’Unitat Popular en formació que s’havia anat articulant a
partir del 1990 i que es constitueix l’any 1993 però que té una existència irregular a causa de les
vacil·lacions en la línia política que l’afebliment de l’MDT a causa de l’onada repressiva del 1992, no
pot redreçar 6. L’error de congelar l’MDT a partir de 1993 afebleix encara més el projecte polític i
facilitarà les desviacions reformistes posteriors d’un sector de l’MDT i l’AUP.

Malgrat tot, la recerca de la unitat juga de manera favorable en diferents àmbits, el més important
dels quals fou el de la Comissió de Portaveus que preparà la defensa política dels presos del 1992.7
L’enfocament adequat de la qüestió antirepressiva permet la dissolució de Terra Lliure en termes
polítics positius el setembre de l’any 1995. Aquesta dissolució és producte de l’esgotament de la
propaganda armada i la manca de recursos humans per dur-la a terme.8

1 Hi ha informació d’aquest debat al Web de l’MDT (en procés de trasllat al web de PL).
2 La CUP va desplegant la seva influència que fa un salt qualitatiu a les eleccions municipals del 2003.
3 L’any 1987 té lloc, per exemple, la primera Convenció per la Independència Nacional que agrupa sectors moderats.
4 El PSAN s’incorporà a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya que agrupava els sectors partidaris de la transició política
sense ruptura amb el franquisme, l’any 1973.
5 Construcció “general” de la Unitat Popular perquè ja s’estava construint també en la lluita municipal de les CUP.
6 Hi ha informació sobre les mancances de l’AUP i els debats interns principals al Web de l’MDT (en procés de trasllat al web de PL).
7 Aquesta recerca de la unitat es continua en diferents propostes d’unitat antirepressiva i en la convocació del procés de Vinaròs l’any 2002
(que va donar lloc a la unitat contra la repressió i a l’enfortiment de la CUP).
8 Calia tenir en compte, a més, la nova conjuntura internacional presidida per l’activitat creixent de l’islamofeixisme que dificultava l’acció
pedegògica que exerceix tota acció armada situada en el seu context.

3
Una altra conseqüència de la feblesa de l’Esquerra Independentista és la formació de Ia PUA
(Plataforma per la Unitat d’Acció) l’any 1995, de caràcter eminentment agitatiu, que agrupava
diferents sectors de l’independentisme poc polititzats i, alhora, caracteritzats pel radicalisme verbal,
el sectarisme, i el mimetisme i emmirallament en el moviment basc. D’aquesta primera experiència
agitativa en surt l’any 2000 l’organització Endavant.

La gran repressió de l’any 1992, té com a conseqüència important l’increment de la sensibilització de

l’independentisme una extensió que prepararà la gran expansió que té lloc als primers anys del segle
XXI.

La Conjuntura de l’ofensiva espanyolista. La Conjuntura política general a l’Estat espanyol

(puixança del PP) i, a nivel de l’independentisme, l’afebliment de l’AUP i la congelació de l’MDT,
propicia el desenvolupament d’una tendència al si de l’AUP que desviant-se de les propostes
d’aproximacions antirepressives que tenien lloc aleshores en l’àmbit de l’esquerra nacional, acaba
amb la integració d’alguns militants a ERC l’any 1995 fet que és seguit el 1997 per la dissolució de
l’AUP. En aquesta conjuntura té lloc la VI Assemblea Nacional de l’MDT en què es reactiva com a
organització política (juny de 1998) i es defineix com a partit polític revolucionari tot fent unes
primers passos cap a la creació d’una nova organització estratègica. La fusió de Maulets amb les JIR
aquest mateix any és també un avanç en aquesta direcció.

● 1998 -2005 – Els dos eixos de lluita: UP i RDI

El nou partit (MDT) desenvolupa aleshores les dues grans línies polítiques que han d’orientar les
tasques dels militants i simpatitzants els anys venidors: El desplegament de la Unitat Popular i la
Ruptura Democràtica per la Independència.

El desplegament de la CUP té lloc a través de diferents tongades d’intervenció en les conteses

electorals municipals i es reflecteix sobretot l’any 2003. Les reunions unitàries de Vinaròs de l’any 2000
hauran servir per a preparar aquest avanç.

D’altra banda, en relació amb els esforços per a estendre la lluita pel dret d’autodeterminació a sectors
amplis, l’MDT elabora la proposta de Ruptura Democràtica per la Independència formulada d’una
manera explícita l’any 2004 9. L’any 2005 es creava la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) en aquest
àmbit d’acció política.

● 2006 -2015 – El desplegament de la ruptura independentista i la recerca d’una nova

hegemonia. Es pot dir que l’any 2006 comença un nou cicle polític, marcat pel seu caràcter de masses
i per l’inici de la pèrdua del control del moviment popular per part dels partits majoritaris aleshores,
CiU i PSC-PSOE. La PDD convoca dues grans manifestacions l’any 2006 i 2007 sense haver-se de
subordinar prèviament a aquests dos partits. A partir d’aleshores l’independentisme de masses
accelera la seva expansió, constituint el que s’ha anomenat la segona gran expansió de
l’independentisme que abasta ja centenars de milers de persones. Les Consultes sobre la
independència recullen, entre el 2009 i el 2011 part d’aquest moviment en expansió i la fundació de
l’ANC facilita l’enquadrament i la implantació territorial del moviment.

9 Opuscle: Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència, MDT, octubre 2004

4
La conjuntura actual ve marcada per una hegemonía de les tesis independentistes al Principat i per un
creixement exponencial de la consciència col·lectiva i la defensa del Dret a Decidir al País Valencià i Les
Illes. Alhora, aquest sobiranisme popular, en les seves diferents formes, coincideix amb un cert
desvetllament de la consciencia social que permet disputar l’hegemonia a la dreta liberal i
conservadora, qüestionar el règim i els seus gestors tradicionals i obrir nous escenaris de
transformació.

Paradoxalment, en unes condicions objectives favorables als postulats de l’independentisme

d’esquerres, aquest, entès en el seu conjunt i demostrant les mancances ideològiques, estratègiques
i tàctiques d’alguns dels sectors que el conformen, no ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i
situar-se al capdavant del poble en marxa.

És en aquesta conjuntura nova que es creen les condicions per al naixement de Poble Lliure

5
A2. PENSAMENT I ACCIÓ. MATERIALISME I DIALÈCTICA

En el camí cap a la societat socialista dels Països Catalans independents10 és fonamental reivindicar la
importància del pensament (i concretament de la teoria) en la lluita. La combinació adequada de
pensament i acció és fonamental en tota activitat revolucionària, de transformació social radical. El
pensament sense l’acció no porta a res. I l’acció desproveïda de pensament no permet l’acumulació
adequada de forces en una orientació ben determinada, i mor en ella mateixa.

Les tesis del materialisme històric relacionen la teoria i la praxi d’una manera dialèctica. La teoria no
es desenvolupa pas del no-res: és l’experiència de lluita quotidiana el que estimula la teoria, a partir
de l’observació i la discussió sobre cada experiència viscuda. La praxi (o pràctica emancipadora) no és
l’acció per l’acció sinó que és l’acció que va acompanyada de l’observació i la reflexió sobre
l’experiència.

Cal sotmetre a crítica la realitat i les idees establertes. A part de “Déu”, l’“Esperit”, la “Consciència
Universal”, l’“ànima nacional”, etc. altres creacions de la falsa consciència, com el “Mercat”, l’“Estat” o la
“Democràcia” (com a ens suprastructurals desconnectats de la realitat quotidiana), prenen vida per
elles mateixes, desvinculades del context social i polític, i serveixen per a trenar falsos discursos que
amaguen la realitat i justifiquen les condicions de dominació.

La implantació insuficient del materialisme històric és una de les causes profundes que mantenen
els moviments socials d’avui en diferents formes d’endarreriment polític, incloent-hi diferents
expressions del conformisme social “Tota la vida ha estat igual”, “Sempre hi ha hagut rics i pobres”,
“l’home és egoista per naturalesa” etc. Es rebutja la cooperació (que ha acompanyat la humanitat en
tot el seu procés evolutiu), i es nega la consciència de classe tot fomentant la fal·làcia burgesa de
l’alliberament individual.

El postmodernisme, servint-se d’enfocaments trivialitzadors i hedonistes, ha treballat pel

desclassament individual i, al capdavall, per a desprestigiar les ciències socials de tall materialista i
dialèctic. Alhora, els partits convencionals d’esquerra es troben ancorats en el parlamentarisme
burgès, tot substituint les teories polítiques racionals per l’exaltació del màrqueting o de la
“pedagogia social” i la recerca del consens com a bé màxim.

Sovint molts dels moviments que s’oposen al sistema, mancats d’anàlisis rigoroses, no poden superar
la fase merament reivindicativa i es mantenen en posicions altament vulnerables i mancades d’una
estratègia de recerca de l’hegemonia social. La irritació ciutadana és canalitzada cap a revoltes que
tot i els eslògans anticapitalistes que exhibeixen no serveixen per a posar en evidència les
contradiccions reals que s’amaguen sota les formes de dominació.

Cal situar al centre dels moviments socials i populars les anàlisis materialistes rigoroses i la recerca
incansable del coneixement i l’aprofundiment de les contradiccions. Només així serà possible
avançar vers l’hegemonia social, cultural, ideològica i política de la lluita pel socialisme, que és una
lluita pel poder polític.

10 Pel que fa als objectius fonamentals de Poble Lliure remetem a les ponències i resolucions del Congrés constituent de Poble Lliure del
30 de novembre de 2014. Cal incloure aquests continguts (especialment la Ponència de Lluita Política i la Ponència de Lluita
Antipatriarcal en aquest capítol A2 de la formació).

6
EL SIGNIFICAT DEL MATERIALISME

El materialisme explica la consciència a través de l’ésser i no pas al contrari. És a dir, les condicions
físiques i materials d’existència són les que condicionen determinades formes de consciència, de
pensament. Aquest condicionament no és mecànic (determinista) sinó dialèctic, ja que els diferents
nivells de consciència poden facilitar accions que transformin les condicions d’existència.
Però, en darrera instància, aquesta consciència (i la seva concreció pràctica conservadora o
transformadora) només és possible a partir del coneixement objectiu de la realitat material, del món
físic en què s’inscriu l’ésser conscient.

De la mateixa manera, el materialisme aplicat a la vida social de la humanitat exigeix que la

consciència social s’expliqui a través de l’ésser social.

A la Contribució a la Crítica de l’Economia Política, Marx ens diu: «En la producció social de la seva
existència, els homes contreuen determinades relacions necessàries i independents de llur voluntat,
relacions de producció que corresponen a una determinada fase del desenvolupament de les forces
productives materials. El conjunt d’aquestes relacions forma l’estructura econòmica de la societat, la
base real sobre la qual s’alça la superestructura jurídica i política i a la qual es corresponen
determinades formes de consciència social.».

En resum: és el sistema econòmic qui genera ideologia i no pas a l’inrevés.

El món no és així perquè la gent s’assegués en un determinat moment i després de molt enraonar
decidís que seria d’aquesta manera, sinó que la gent interioritza determinades formes de vida i actua
sota certs consensos socials precisament perquè el món on viu és d’una determinada manera.

El sistema genera, doncs, la ideologia dominant, i només l’anàlisi rigorosa de les relacions de
producció, de les condicions socials d’existència, pot dur a una presa de consciència per part dels
treballadors i treballadores que els permeti encarar el combat, la lluita de classes, generant o
difonent antítesis ideològiques.

Quan aquesta anàlisi materialista és substituïda per formes més o menys nocives d’idealisme
(religions, idees estàtiques sobre els fets socials i la realitat nacional, l’altruisme utòpic, etc.) el resultat
és que l’acció que se’n deriva no té cap possibilitat de fer avançar la realitat en el sentit desitjat
(superació de l’explotació i la injustícia), sinó que l’únic que s’aconsegueix és reforçar el sistema
(immunitzant-lo, oferint vàlvules d’escapament, o afavorint de retruc els sectors més conservadors o
reaccionaris).

Alguns exemples de la necessitat del materialisme els trobem en:

a) L’anàlisi i interpretació del món i l’acció que se’n deriva

b) L’anàlisi de les relacions socials i el sistema productiu
c) L’anàlisi del fet nacional i l’opressió nacional

7
ENTENDRE LA DIALÈCTICA

Les frases del d’Heràclit d’Efes «Ningú noes banya dues vegades al mateix riu perquè tot canvia tant
en el riu com qui s’hi banya» i «La guerra és la mare i reina de totes les coses» esdevenen cabdals per
entendre la concepció dinàmica del món que suposa la dialéctica.

Engels actualitzava la dialéctica materialista i la posava al servei de les ciències socials: «[…] el món no
pot concebre’s com un conjunt d’objectes acabats, sinó com un conjunt de processos en què les coses
que semblen estables (igual que el seu reflex en els nostres caps, els conceptes) passen per una sèrie
ininterrompuda de canvis, per un procés de gènesi i caducitat […].»

És a dir, tot, i en particular les societats humanes, es troba en permanent estat de transformació; ara
bé, aquesta transformació no es correspon amb la mecànica clàssica acció – efecte (determinisme),
sinó amb la relació dialéctica acció – reacció – síntesi...

Mirem d’explicar-ho esquemàticament: qualsevol situació (tesi) és intrínsecament inestable, donades

les contradiccions que conté. Aquestes contradiccions generen una acció oposada a la tesi, que
pretén modificar-la (antítesi), i del conflicte entre totes dues sorgeix una nova situació (síntesi) que
conté noves i diferents contradiccions.

Cada síntesi o superació de les contradiccions anteriors no es deriva directament de l’acció, sinó que
depèn de la correlació de forces en la lluita, i les noves contradiccions que li són pròpies generen, a
continuació, noves accions i reaccions.

Segons Engels, el capitalisme duu intrínseques tres grans contradiccions:

a) El productor és separat de la propietat de la seva producció: productors (obrers) i propietaris

(burgesos)

b) Control social (lleis en defensa de la propietat, jerarquització social) versus anarquia productiva
general (liberalisme)

c) Sobrebundància de productes i mitjans de producció versus exèrcit industrial de reserva

(treballadors a l’atur o precaritzats sense capacitat de consumir-los)

Aquestes contradiccions proporcionen pistes del lloc per on pot petar el sistema (subversió obrera,
crisi de sobreproducció, empobriment de la majoria, concentració de capital en poques mans), ens
garanteixen que és inestable i caduc..., però des d’un punt de vista dialèctic no podem determinar
quina en serà l’evolució: dependrà de la correlació de forces en cada moment històric en la lluita entre
les clases antagòniques.

El pensament dialèctic és clau per al tractament de qüestions com:

• La superació de dogmatismes i apriorismes

• La distinció i la realació tempestuosa entre tàctica i estratègia
• L’anàlisi de les contradiccions i l’apreciació del moment (acumulació de forces-ruptura)

8
A3. ESTRATÈGIA I TÀCTICA.
LLUITA POPULAR I LLUITA POLÍTICA

Entenem per estratègia aquells objectius i orientacions a mitjà i a llarg termini, (és a dir, que marquen
les línies d’acció fonamentals al llarg d’un període prolongat de temps). L’estratègia es fonamenta en
aquells elements centrals, aquelles condicions ineludibles i d’aquells salts qualitatius que haurà
d’anar donant tot procés revolucionari en cada període concret. L’orientació estratègica fonamental
d’una organització concreta és fixada pels seus objectius finals.

La tàctica, en canvi, fa referència a l’acció política i/o social més immediata, al treball del dia a dia que
ha de permetre preparar les condicions per a avançar vers els objectius estratègics.

Aquesta distinció, no és però tan senzilla, a la pràctica. Algunes desviacions del marxisme
(especialment el trotsquisme) confonen els termes i arriben a formular la conquesta dels objectius
estratègics (programa de màxims) a través de l’avenç mecànic en les qüestions tàctiques (programa
de mínims) i la propaganda doctrinària. Res més lluny de la realitat.

El cert és que entre tàctica i estratègia s’estableix una relació dialèctica, és a dir, per a poder desplegar
una política de masses que permeti acumular forces per tal de forçar la ruptura, cal sovint prioritzar
objectius immediats que, tot i estar orientats vers els objectius estratègics, no els expliciten com a
referents centrals d’alguns moviments de massa (perquè l’explicitació no és possible fins que les
condicions de la lluita no posen en evidència les contradiccions que ho permeten).

I a l’inrevés: molt sovint, determinades conquestes a nivell tàctic poden acabar actuant com a
anestèsic de la lluita de classes o la consciència nacional, ja que, gestionades per l’Estat a través de les
forces d’ordre (normalment socialdemòcrates) esdevenen una eina de cofoisme i desmobilització.

És en aquest context que cal situar les polítiques d’aliances. No hi ha una solució màgica al conflicte
entre tàctica i estratègia, sinó que en cada instant i en cada lloc físic, cal saber analitzar les condicions
objectives i subjectives que permeten que una posició tàctica afavoreixi el desplegament estratègic
adequat en cada cas d’acord amb els avanços en la consciència col·lectiva, a través de la lluita. Es
tracta d’analitzar amb precisió les contradiccions socials principals i preveure’n l’evolució a través de
la lluita.

Dins aquesta perspectiva de diferents formes i nivells de lluita cal saber situar el concepte de la lluita
política. No s’ha de confondre la lluita institucional amb la lluita política. La Lluita política és un
concepte ampli que inclou totes aquelles formes d’acció i de mobilització adreçades a modificar la
correlació de forces en les estructures de poder. És així, l’expressió global de les lluites populars i les fa
fructificar en la mesura que la lluita política és orientada per criteris estratègics i tàctics adequats.

9
A4.- POBLE LLIURE, ORGANITZACIÓ ESTRATÈGICA

L’organització Poble Lliure creada el 30 de novembre del 2014 prové de la confluència de diverses
experiències precedents. La necessitat d’una organització estratègica vinculada al desplegament
d’un moviment nou ja va ser formulada per IPC (Independentistes dels Països Catalans) a partir de la
seva fundació l’any 1979. Pel que fa a l’MDT cal recordar que la tardor de 1997, prenia l’acord
d’avançar cap a la construcció d’un partit polític revolucionari i passar a la seva refundació com a
partit amb voluntat de treballlar per la construcció d’una organització estratègica, a la seva VI
Assemblea Nacional de l’any 1998. La unió de Maulets i el JIR aquell mateix any, va representar un pas
més en aquesta direcció, en l’àmbit del jovent.

Poble Lliure recull, doncs, les experiències de lluita de l’independentisme d’esquerres assumint els
objectius d’independència i socialisme i l’àmbit nacional dels Països Catalans, des de perspectives
d’anàlisi inspirades en l’aplicació no dogmàtica del materialisme històric. PL incorpora a la lluita pel
socialisme, els paradigmes ecològic i antipatriarcal, tot situant l’opressió de gènere com a opressió
primigènia i d’un abast social global.

Entenem que la construcció de PL, en forma de Partit-Moviment ha d’integrar dialècticament el

desplegament de la lluita popular i la construcció d’una direcció estratégica. Cal bastir un nou pol
estratègic que sigui capaç de connectar amb les múltiples lluites que es desenvolupen al nostre país,
per així madurar noves línies tàctiques i emplaçaments organitzatius. Un nucli estratègic ben
organitzat i capaç de connectar l’espai d’unitat popular amb els moviment per la ruptura democràtica
(independentisme popular a Catalunya, moviments pel dret a decidir al País Valencià, les Illes i la
Catalunya Nord). Alhora, ha de definir una línia tàctica de cooperació i emplaçament respecte de les
diferents forces de l’esquerra trasnformadora per assolir l’hegemonia social i política.

Podríem, doncs, caracteritzar una organització estratègica com la responsable d’assumir tasques com
l’articulació del debat i la lluita ideològica, el desplegament de línies d’acció política i social,
l’elaboració de propostes programàtiques, la formació i enquadrament de la militància en
organitzacions sectorials, etc.

10
B1.- EL CONCEPTE TÀCTICO-ESTRATÈGIC
DE LA UNITAT POPULAR

Històricament, les Unitats Populars han estat expressions polítiques de masses que s’han fonamentat
en l’agrupació de moviments populars i d’organitzacions polítiques dirigits per la classe obrera i
diferents sectors populars anticapitalistes amb unes determinades característiques: són agrupacions
de forces populars per a l’acció transformadora, es fonamenten en un programa clar de
reivindicacions concretes i tenen una expressió política de masses, amb projecció institucional.

Les Unitats Populars van sempre més enllà de simples agrupacions electorals i són, de fet, l’agrupació
de totes les forces transformadores de la societat en una fase concreta de la seva confrontació amb el
poder de l’estat (o dels estats). Per aquesta raó fonamenten la seva unitat sobretot en la pràctica de
lluita i recullen, per tant, un programa de reivindicacions concretes, de tipus tàctic, sense oblidar,
tanmateix, de recollir diferents elements polítics generals o estratègics.

El seu objectiu fonamental és la conquesta del poder polític i l’articulació d’una hegemonia social que
permeti l’aplicació d’un Programa de Transformació.

En la conjuntura, del segle XXI, la Unitat Popular es construeix sobre un programa polític que es
fonamenta en un conjunt de reivindicacions com les següents:

-La Defensa dels Drets Polítics del Poble Català: l’exercici del Dret a l’Autodeterminació i l’accés a la
Independència, la democràcia participativa i la Unitat dels Països Catalans.

-La Defensa dels Drets de les Classes Populars i la Igualtat: la lluita contra l’atur, la precarietat i
l’empobriment, la defensa dels serveis públics, la defensa d’un model socioeconòmic al servei de la
majoria, l’establiment de mecanismes de control popular de l’economia i el desplegament de
polítiques efectives que garanteixin la igualtat de gènere.

-La Defensa del Territori contra les agressions ecològiques i urbanístiques, l’especulació i el
malbaratament de recursos; per un model de desenvolupament equilibrat amb el nostre entorn
natural.

-La Defensa de la Llengua i la Identitat Nacional: per fer del català la llengua d’ús general i de relació
social en tot el territori nacional; per unes indústries culturals pròpies i autocentrades, pel
reforçament del teixit cultural d’arrel popular arreu dels Països Catalans.

La Unitat Popular es construeix, doncs, sobre dos pilars complementaris: la mobilització social
estructurada a partir de les lluites concretes i de l’experiència de les organitzacions sindicals, juvenils,
veïnals, culturals, etc. i la lluita institucional, articulada a través de candidatures disposades a aplicar
programes de transformació i ruptura. Les diferents candidatures àmplies d’unitat popular
articulades a nivel municipal en són un bon exemple.

A banda d’aquests dos pilars és necessari un element de referencialitat de masses que faciliti
laidentificació amb el projecte polític i permeti desplegar la lluita política en un sentit global (amb
perspectiva nacional i unint lluita social i institucional)

11
B2. L’ESPAI DE RUPTURA DEMOCRÀTICA

L’Espai de Ruptura Democràtica és encara més ampli que el de la Unitat Popular, ja que engloba tots
aquells sectors socials i polítics partidaris d’assolir allò que la traïció dels líders va impedir després de
la mort de Franco: la ruptura respecte de les estructures politicojurídiques heretades del franquisme i
l’articulació del nostre país en forma de República Democràtica i Independent.

Aquest espai, més interclassista, inclou fraccions de la petita i la mitjana burgesia que fins ara no
havien qüestionat la dominació espanyola i que, després d’anys d’espoliació i d’ofensives
espanyolitzants, són favorables actualment a un nou marc juridicopolític, amb un discurs de sobirania
i regeneració democràtica. Cal ser conscients, però, que tot i els factors socioeconòmics i polítics
porten a aquest posicionament dels sectors socials esmentats, des del punt de vista ideològic i polític,
una part d’aquests sectors es troba influït per ideologies i estils de treball de caire socialdemòcrata i
fins i tot liberal-burgès, que es reflecteixen en el manteniment de comportaments de caire
autonomista.

El necessari treball tàctic amb aquests sectors socials suposa alhora grans oportunitats i
contradiccions, ja que si bé és cert que, d’una banda, s’afavoreix l’extensió de la consciència i la
mobilització independentista i el reconeixement internacional del conflicte català, també ho és que
inclou sectors polítics i ideològics amb historials plens de renúncies (començant per la territorialitat
nacional dels Països Catalans) i de pactes amb els ocupants fets d’esquena als interessos populars.

En aquest sentit, l’eix central de la política de RD és la defensa del Dret a Decidir en cada un dels
territoris dels Països Catalans, entès com la conquista de la plena sobirania popular que permeti
decidir democràticament i col·lectivament el model polític i social que respon a les necessitats
populars. Aquest es concreta en cada territori i moment històric en programes diferents
(independencia, república, autodeterminació, sobirania fiscal i cultural…), d’acord amb la consciència
col·lectiva assolida en cada moment, units en la perspectiva confederal de construcción nacional.

Entenem que calen dos eixos per a una estructuració unitària de l’àmbit per la Ruptura Democràtica:

-L’eix que podem anomenar assembleari territorial, articulat a partir de les assembles
democràtiques unitàries de base que permeten la incorporació de les persones de manera
independent a l’adscripció política, tot fent arrelar el moviment entre les classes populars i
estenent la participació i la politització.

-I l’eix de ruptura institucional format pel conjunt de càrrecs electes i representatius en una
orientació rupturista, el qual permet introduir elements de contradicció en l’àmbit
institucional per mitjà dels representants menys subordinats a les dinàmiques
parlamentàries oficials. Aquest eix introdueix també elements importants de confrontació
política amb els estats ocupants.

12
B3.- ARTICULACIÓ DEL MOVIMENT POLÍTIC

1.- EL PARTIT-MOVIMENT

Organització estratègica, dinamitzador del moviment popular, i referent polític.

Des de Poble Lliure som de l’opinió que la instància orgànicament responsable d’assumir tasques com
l’articulació del debat i la lluita ideológica, el desplegament de línies d’acció política i social,
l’elaboració de propostes programàtiques, la formació i enquadrament de la militància en
organitzacions sectorials, etc. es construeix mitjançant un procés dialèctic amb el moviment i, per
tant, ha d’anar enquadrant totes les persones que demostrin la seva capacitat i volutat de compromís
en els diferents àmbits de lluita.

En aquest sentit, la formulació de Partit-Moviment respon a la necessitat d’integrar aquesta dicotomia

en una organització capaç tant d’entomar les tasques de caràcter estratègic definides anteriorment,
com d’enquadrar els sectors populars en lluita a mesura que el nivel de consciència i compromís ho
faci posible i necessari.

Això implica que el Partit-Moviment, a banda d’una estructura orgánica que respongui a les
necessitats estratègiques, ha d’assumir un cert paper de referencialitat que permeti la seva penetracio
en el màxim de sectors en lluita i la identificació dels sectors més avançats del poble amb el seu
projecte polític.

Aquesta identificació necessita recolzar sobre tres pilars:

• L’enquadrament. Cal una organització capaç de facilitar l’enquadrament militant d’una

part significativa del nostre poble. Una organització estructurada de manera democràtica,
en ple contacte amb la realitat quotidiana i les demandes populars, que faciliti la
participació del màxim de persones tant en el debat com en l’acció política.

• La mobilització. Juntament amb les diferents organitzacions, plataformes o col·lectius de

lluita sectorial, l’organització estratègica s’ha d’anar erigint, a ulls del conjunt del poble
català, en un referent de lluita que no supedita els interessos populars a l’estabilitat del
sistema i al benefici propi, sinó que posa al damunt de la taula les contradiccions i misèries
generades per l’ocupació i el capitalisme i proposa (i actua en conseqüència) la mobilització
i la lluita com a forma primordial de resposta.

• La lluita institucional. La lluita institucional és la clau de volta que permet passar d’un
simple moviment reivindicatiu més o menys eteri a un moviment polític clarament
identificable i, per tant, susceptible (entre moltes altres coses) d’erigir-se alhora en element
de referència i en eina de transformació, sempre que no oblidi que la tasca a les institucions
és un aspecte més de la lluita global.

Per tant, tot i apostar en tot moment pel màxim nivell d’acumulació de forces posibles per a
encarar la lluita institucional, l’organització estratègica ha de tenir la seva pròpia projecció
institucional que li permeti, en tot moment, visibilitzar i/o desplegar la línia política
propugnada de manera transparent i sense cap mena d’autocensura.

13
2.- EL DESPLEGAMENT DE LA UNITAT POPULAR

En la conjuntura actual, l’articulació de l’espai d’unitat popular passa per la dinamització, el

reforçament i la coordinació en una perspectiva estratègica de les organitzacions populars, lluites
sectorials i candidatures municipals.

Una organització “sectorial” és aquella que, per les seves característiques, o bé només s’adreça a un
determinat sector de la societat (les dones, els joves, els estudiants...) o bé “s’especialitza” en uns
determinats àmbits de lluita (la sindical i laboral, l’ecològica, la lingüística, la cultural...).

Aquestes instàncies sectorials poden prendre diferents formes (organitzacions, plataformes,

sindicats...) i tenir diferents funcions, ja sigui a nivell tàctic, de manera que esdevenen eines
d’incidència més enllà de l’àmbit concret de l’independentisme d’esquerra; o estratègic, reforçant les
necessitats primordials del moviment a nivell estructural, de formació, de lluita ideològica, etc.

Cal remarcar l’aberració que suposa entendre la lluita institucional com a una “sectorial” del moviment
com ja ho hem comentat. La lluita institucional inclou TOTS els diferents “sectors” (socials o temàtics)
implicats en la lluita i, a més, té un paper central, polític, cohesionador i democràtic, pel fet que
permet tant aglutinar forces per participar en unes eleccions, com projectar els esforços acumulats en
funció d’uns objectius tàctics i /o estratègics, fent que els avenços es tradueixin en un pas endavant
del conjunt del moviment.

El factor clau en el desplegament de la Unitat Popular és l’auto-organització de la clase treballadora i

les clases populars, és a dir, la creació i dinamització d’estructures estables i autònomes (sindicats,
associacions, plataformes) que vagin configurant un veritable poder popular, capaç tant de plantar
cara als embats de la dreta i el capital, com de esdevenir la base sobre la qual desplegar els programes
de transformació.

En l’actual conjuntura, l’àmbit municipal és el més propici per al desplegament de candidatures

àmplies que, d’una banda, canalitzin la tasca del moviment popular en programes concrets de
transformació, i de l’altra, preparin el terreny per a la construcció d’un bloc d’esquerres
transformadores amb voluntat hegemónica.

14
3.- L’ARTICULACIÓ DEL FRONT AMPLI DE L’ESQUERRA TRANSFORMADORA

Programa compartit, hegemonía, conquesta del poder polític.

La superació de la falsa dicotomia entre l’eix nacional i el social i l’avortament de les operacions
conservadores que tenen per objectiu reeditar la dualitat política entre un sobiranisme de caire liberal
i una esquerra nacionalment alienada i alienant, requereix un projecte ambiciós per a la conquesta
de l’hegemonia social i política a partir d’un programa i un projecte clarament republicà, de
caràcter transformador i socialista i nacionalment autocentrat.

La suma de les reivindicacions i lluites popular, amb la perspectiva estratègica de la construcció d’una
República (o Repúbliques) radicalment democrática i de caràcter socialista ha de dur a l’elaboració i
concreció d’un Programa de Transformació (el programa de la Unitat Popular) que sigui àmpliament
compartit pel màxim de forces de l’esquerra.

L’elaboració i defensa d’aquest programa va estretament lligada a la superació de les practiques

sectàries, dels càlculs electorals partidistes i del curt-terminisme. Cal accelerar una dinámica de
treball conjunt entre el màxim de sectors susceptibles de compartir una programa comú (més o
menys ambiciós en funció de la realitat, en cada moment, de cada territori dels PPCC) que faciliti la
configuració d’un Bloc o Front Ampli de les esquerres.

Aquest Front Ampli ha de néixer amb voluntat hegemònica, és a dir, amb voluntat de prendre el
poder polític i aplicar, des de les institucions i amb la complicitat del poble organitzat, el programa
de transformació. En el cas del Principat de Catalunya, l’articulació d’aquest front és una prioritat de
cara al procés constituent que haurà de conferir el màxim caràcter democràtic i igualitari a la futura
República.

Per tant, aquest Front Ampli, superades les divisions partidistes actuals i un mapa polític que respon
a la lògica de l’autonomisme i el règim monàrquic espanyol haurà d’acabar tenint una expressió
electoral de masses, que sumi les diferents sensibilitats de l’esquerra en un programa transformador,
i amb voluntat d’esdevenir l’eix principal i força de govern en les polítiques de cada territori dels PPCC.

15
B4.- ALGUNES DESVIACIONS QUE ENTREBANQUEN L’AVANÇ

El dirigisme. L’esquema clàssic heretat de l’estalinisme, defensat pel PSAN durant els anys 80 i present
encara en la praxi d’alguns sectors, segons el qual el Partit dirigeix i la resta són satèl·lits seus, s’ha
demostrat històricament fracassat. I la raó és ben senzilla: aquest esquema nega la relació dialèctica
entre Partit i Poble, entre Tàctica i Estratègia, entre Objectius i Possibilitats Conjunturals.

El dirigisme sovint tendeix a disfressar-se sota l’aparença contrària, l’assemblearisme liberal, sota el
lema de “no calen partits”. Aquest és, en realitat, un model encara més antidemocràtic, ja que en lloc
de construir una direcció transparent, es pretén fer creure que aquesta no existeix amb el simple
objectiu d’exercir-la sense contrastar-la amb la realitat i sense haver-ne de retre comptes. Aquesta
pràctica és típicament petit-burgesa i característica de nens i nenes de casa bona i escola privada que,
deslliurats de responsabilitats i protegits de penúries econòmiques s’acaben erigint en dirigents
(impregnats pel seu origen de classisme i sectarisme en la majoria dels casos).

El sectarisme. És una desviació en la praxi política que posa al descobert les misèries ideològiques de
persones, organitzacions i col·lectius. El sectarisme es plasma en una acció política maniquea (amb mi
o contra mi; bons –la secta- i dolents tota la resta) i curta de mires, incapaç d’analitzar les conjuntures
i les contradiccions i, per tant, incapaç de desplegar polítiques d’aliances i, sovint, ni tan sols de
treballs en comú amb els diferents agents polítucs i socials amb els quals es podrien compartir
objectius a curt o mitjà termini.

En la seva versió més malaltissa (i per desgràcia prou propera), el sectarisme busca la destrucció
política (i a voltes física o orgànica) no pas de l’enemic en la contradicció principal, sinó dels teòrics
companys de lluita i dels potencials aliats en la confrontació amb l’estat i l’oligarquia.

És per això que, donades les seves conseqüències letals pel que fa a l’esterilització dels moviments
polítics, és utilitzat sovint com a eina d’intoxicacó i repressió per part de l’aparell de l’estat.

El reformisme institucionalista. Aquesta desviació ideològica es fonamenta en la sobrevaloració de

la lluita institucional i en la seva desvinculació de l’acció de masses i les lluites populars. De res no ens
servirà ser presents a les institucions si aquesta presència no es complementa, no actua
simbiòticament amb l’acció de masses, amb el reforçament de les organitzacions populars i no
s’orienta cap a un horitzó de ruptura per al nostre poble.

El localisme, el sectoralisme, i l’autoconsum. Deia Engels dels pensadors liberals que, encegats
amb els arbres, no arribaven a veure el bosc. Efectivament, hi ha qui, fascinat amb el seu arbre, no
necessita cap bosc. De la mateixa manera que un moviment no es pot construir sobre el buit, sobre el
no-res, tampoc pot construir-se sense una perspectiva nacional (i fins i tot amb una visió mundial, en
l’actual moment històric) que, lògicament haurà de veure’s concretada en cada territori, però que ha
de partir d’una anàlisi global, d’una estratègia comuna i d’un desplegament tàctic singular que sigui
fruit de la relació dialèctica entre les condicions objectives i els objectius a assolir, entre l’interès
general i les lluites particulars.

16
Les pràctiques localistes, el sectorialisme inconnex o les activitats d’autoconsum, duen de manera
irreparable a la frustració de la militància i al reforçament del reformisme, ja que posen l’acció política
i social en un cul-de-sac sense perspectives que, en darrera instància, troba com a vàlvula
d’escapament les opcions integrades en el sistema que sí que tenen una projecció política de gran
abast.

La mitificació dels “moviments socials”. Una de les desviacions reformistes, revitalitzada pels
pseudo-intel·lectuals orgànics del postmodernisme, i que en ocasions adopta la forma més descarada
de liquidacionisme, és la que propugna el sotmetiment de l’acció política als ritmes, desitjos i capricis
d’uns suposats “moviments socials”.

Aquesta és una desviació molt més seriosa, que està en l’arrel del fracàs de molts moviments
revolucionaris i que ha de ser combatuda sense concessions perquè suposa, de facto, la renúncia a la
construcció d’un moviment polític sobirà capaç d’avançar vers els objectius estratègics; i porta, a la
pràctica, a un reformisme social estèril i curt de mires. En parlem més a fons a l’apartat següent.

17
B5.- ELS MOVIMENTS POPULARS

Des de les anàlisis del materialisme històric, un moviment popular, entès a partir d’una experiència
concreta de lluita, només té sentit com a manifestació sectorial, si es vol lateral, de la lluita política
global en un àmbit determinat i, doncs, en tant que pren una orientació política clarament definida.
Si no és així estem davant diferents experiències d’assistencialisme, que és el que fan els clergues de
totes les religions, o un bon nombre d’ONGs, mirant de mitigar els efectes més estridents de l’opressió.

Un moviment popular sempre té una direcció política que pot romandre més o menys amagada, però
que, en termes generals, com menys s’explicita vol dir que més fosca i contraposada als interessos
objectius de la classe treballadora és la seva orientació. Quan una experiència concreta no té direcció
política, és, senzillament irrellevant, estèril, anecdòtica en termes històrics i no pot ser considerada un
moviment.

Cal també tenir en compte que els pretesos moviments socials, llevat de comptadíssimes excepcions,
ni són, ni representen el conjunt, (ni tan sols la majoria) del poble treballador. A banda dels
moviments contra la guerra, i algunes plataformes de defensa del territori o de l’escola, o el
moviment popular actual per la independència, cap ni un dels moviments sectorials sovint exalçats
exageradament ha arribat mai a tenir una esfera d’incidència gaire més enllà de les persones més
compromeses. I això ha estat, precisament, per la seva manca de perspectiva política i social, que molt
sovint els ha reduït al paper de lobbies, o divertimentos d’aparença ara messiànica, ara radical; i
moguts per interessos a voltes qüestionables (com l’elitisme).

En resum, la nostra implicació en els moviments socials no pot ser ni neutra ni submisa. Cal entendre
els moviments com a concrecions del procés de lluita i, per tant, han de tenir uns objectius
clarament definits a curt i mitjà termini, amb una orientació ideològica consistent i amb una
visió clara de desplegament d’una línia política d’Unitat Popular i/o de Ruptura Democràtica.
“Fer bullir l’olla” sense saber cuinar només serveix per a cremar-se.

La dinamització dels moviments populars només té sentit en la mesura que construïm un moviment
polític i reforcem un bloc estratègic. De la mateixa manera que hem dit que centrar-se en l’activitat
institucional, sense una praxi de masses resulta estèril i ens condueix directament al reformisme,
pretendre desplegar moviments socials, sense una orientació tàctico-estratègica i sense elements de
referencialitat política és el millor favor que podríem fer a les forces reformistes i al poder dominant.

18