Miguel Zapater Merino 28/06/2019

Epigrafia grega

La epigrafia (ἐπί-γραφή) es defineix com tota inscripció que es manté sobre un suport
físic perdurable. Aquestes ens arriba de manera directa, sense pasar per altres mans
que no siguin la dels autors i es caracteritzen pel seu caràcter objectiu (no hi ha cap
autor que pugui valorar el text). Les inscripcions reflecteixen informació de tot tipus,
sobretot de la vida pública a l’antiguitat: des de la propietat d’aquestes, decrets polítics
i religiosos locals fins al tipus de govern d’un poble concret. Per tant, la epigrafia té un
gran valor històric, però també està dotada d’un cert valor literari, amb inscripcions
escrites en vers. La epigrafia també té una dotada importància en l’estudi de les
diferents variants dialectals gregues.

Els grecs utilitzaven el terme ἐπιγράματα per referir-se a aquests tipus d’inscripcions.
També testimonien la llengua dins d’un marc cronològic definit. Alguns d’aquests textos
són de caràcter formular, dins els quals s’introduien fòrmules que eren imperennes en
el temps i que no patien cap tipus d’evolució segons anaven passant els segles.
L’avantatge que té la epigrafia és que ens arriben textos de tota mena, sense cap tipus
de censura ni de tria, al contrari que a Roma.
L’inconvenient és que aquests textos són exemples que parlen d’un tema en concret de
manera aïllada i parcial, sense poder ser comparats amb altres. És, doncs, molt
important elaborar corpora temàtics on es puguin aglutinar tots.
Les inscripcions poden ser diferenciades en inscripcions públiques (de caràcter
commemoratiu, jurídic, polític, sagrat o funerari) o privades (cartes privades, votives,
textos sobre utensilis... o funeràries).
L’abast cronològic de la epigrafia grega tracta des de l’època micènica fins a la fi del
món grec (S. V d.C.). L’abast geogràfic, en canvi, abarca tots els indrets (fins i tot els no
pròpiament grecs) on es parli o s’empri la escriptura grega.
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

DIFICULTATS DE LA EPIGRAFIA GREGA:

 Difícil comprensió i interpretacció de les inscripcions
 Progressiva mancança de textos epigràfics a mesura que anem retrocedint en el
temps (+ en època hel·lenística que en època arcaica)
 Les restes estan millor o pitjor documentades a partir de la zona geogràfica on
ens trobem

Per entendre i poder llegir una inscripció complexa d’interpretar, cal treballar
mitjançant un anàlisi filològic, a partir de la creació d’una edició crítica.

SISTEMES D’ESCRIPTURA A GRÈCIA

Hem de remuntar-nos al món micènic per poder trobar les primeres restes epigràfiques
gregues, les quals estaven escrites en sistema alfabètic (fonema representat amb un
grafema); paral·lelament i amb anterioritat, també, existien altres formes d’escriptura,
com les tauletes d’argila micèniques del II mil·leni. En aquesta època era habitual
combinar sil·labogrames (grafema representat amb una síl·laba) i ideogrames (grafema
que representa una paraula o una idea abstracta). Aquest tipus d’inscripcions són
pròpiament de caràcter administratiu; gràcies a aquestes, podem formar-nos una idea
sobre com era el tipus de govern en aquesta època. Aquestes restes es trobaren a les
zones del Peloponnès, a Beòcia, a l’Àtica i a Creta. Per desgràcia, aquestes inscripcions
no aporten cap altra informació que no sigui de caràcter administratiu.
A principis del II mil·leni arribaren els primers indoeuropeus i això anà provocant
progressivament la extinció de la població minoica, fet que acabà comportant la
formació d’un petit reducte de població potent, autòcton i indígena a l’illa de Creta,
que s’anomenarà “civilització minoica” dins de l’etapa de l’edat micènica. El
descobriment d’aquesta població és atribuït a Sir Arthur Evans, el descobridor de la
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

ciutat de Cnossos i, més pròpiament, del palau del rei Minos. Durant aquestes
excavacions, Evans va trobar un munt de restes epigràfiques i les va classificar en:
escriptura jeroglífica cretenca (de caràcter sil·làbic i encara per desxifrar), Lineal A
(barreja entre ideogrames i sil·labogrames i encara per desxifrar) i Lineal B (escriptura
grega que combina ideogrames i sil·labogrames). Les restes arquitectòniques indígenes
cretenques escrites en Lineal A es varen trobar a Creta, Tera (actual Santorini) i Melos.
El Lineal A era una forma d’escriptura emprada pels minoics abans de l’arribada dels
micènics (S. XV a.C. aprox.).
A banda d’aquests tres tipus d’escriptura, trobem el disc de Festos (encara per
desxifrar), datat aprox. al 1700 a.C. i escrit per les dues cares.
La destrucció d’aquesta civilització s’inicia pels volts del S.XVI a.C. per dos motius: a
causa d’una catàstrofe (la erupció volcànica de l’illa de Tera) o a causa de contínues
invasions estrangeres per part dels indoeuropeus que provenien del nord d’Europa.
El Lineal B és una adaptació al grec de l’A, però que va comportar una sèrie de greus
problemes, sobretot amb el sil·labograma, que finalment no fou adoptat al grec.
El descobriment d’aquesta forma d’escriptura és degut a Schilmann, un arqueòleg que
va excavar tot el territori grec a la recerca dels diferents terrenys descrits a la Ilíada
d’Homer. En canvi, aquest tipus d’escriptura no podrà ser interpretada fins anys més
tard, gràcies a Michael Ventris, amb l’ajut de John Chadwick.
El grec micènic és un dialecte que prové del grec i que va tenir vigència fins al final del
món grec, excepte a Xipre, on seguirà vigent fins a l’època d’Alexandre (S. IV-III a.C.)
Els grecs varen prendre l’alfabet fenici per poder adoptar el seu propi alfabet.
L’adaptació de les tauletes micèniques al sil·labari fenici va ser dificultós degut a les
nombroses variants que presentaven cadascuna d’elles. Aquestes tauletes ens han
arribat a causa del col·lapse de la civilització micènica. Algunes de les teories
proposades per explicar aquest col·lapse eren, entre d’altres, l’arribada i posterior
colonització dels doris, catàstrofes naturals o conflictes interns entre ells.
Només conservem inscripcions de caràcter administratius i les tenim gràcies als
incendis que provocaren que es coguessin les tauletes i es conservessin millor.
Segurament aquestes tauletes les elaboraven nens segons les empremtes dactilars
conservades en elles.
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

No tenim més restes escrites fins al S. VIII d.C. Aquests escrits s’elaboraven segons
l’alfabet fenici; aquest alfabet és un sistema d’escriptura per a notar una llengua semita
de caràcter no-indoeuropeu. En aquest es representen fonemes per cada grafema, és
de caràcter simple i econòmic (fàcil d’aprendre i llegir).

AVANTATGES I INNOVACIONS

L’alfabet fenici és adaptable a diferents sistemes fonològics, amb la possibilitat

d’adoptar grafemes inventats per representar sons; la seva difusió és també fàcil entre
els usuaris, provocant a posteriori una autèntica revolució social (el coneixement de la
escriptura passa de les elits socials al vulg), cosa que comportà que es pogués escriure
un nombre infinit de textos amb un nombre molt reduït d’errors.

ORÍGENS DE L’ALFABET GREC

Des del S.V a.C. els grecs eren coneixedors de l’origen fenici del seu alfabet (ells
denominaven les lletres de l’alfabet com a φοινικηία γράμματα).
Una de les teories més primitives i més difoses de l’adaptació grega de l’alfabet se
l’atribueix a Cadme, el mite fundador de Tebes i també d’origen fenici. L’historiador
Heròdot també fa menció d’aquesta teoria. Els estudis també corroboren aquesta
afirmació però també hi han molts dubtes sobre qui va adaptar l’alfabet fenici
(monogènesi); malgrat això, s’asegura amb més vivacitat la poligènesi: s’interpreta que
aquesta decisió fou una resolució en consens amb integrants del poble fenici. En tot
cas, hauria d’ésser present algú que conegués la fonètica i la escriptura grega.
Els estudiosos pensen que hauria d’haver un indret concret del Mediterrani, intens i
durador entre els contactes fenicis i grecs on va sorgir aquesta nova forma d’escriptura.
Aquesta ubicació podia ser un enclavament comercial o un indret habitat; entre les
propostes es troba l’illa de Rodes (degut al continu comerç amb el món fenici i també
per aproximació amb Fenícia), l’illa de Xipre (per aproximació i per la barreja entre
grecs i fenicis. Hi havia un problema, però, que era l’ús del sil·labari minoic), l’illa
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

de Creta (allí es documenta un gran nombre d’inscripcions arcaiques i perquè es trobà

un bronze amb una inscripció fenícia del 900 a.C.) i el jaciment d’Al-Mina, un
enclavament comercial grec situat a Síria (es documenta ceràmica micènica i fou
important entre els S. VIII-VII a.C.). Els estudis arqueològics demostren que els
habitants d’Al-Mina eren providents d’Eubea –allí es conserven inscripcions amb
alfabet fenici d’època arcaica-.
Entre els S.IX-VIII a.C. es va produir aquesta implantació.
Els grecs tenien la necessitat d’escriure segons necessitats comercials i econòmiques
(era necessària la escriptura per poder anotar i configurar registres sobre tot allò amb
que comercialitzaven).
El contingut d’aquestes inscripcions destaquen per ser de contingut privat; però no
podem dotar-les de més importància entre unes i altres perquè sempre hi ha una gran
diversitat temàtica en elles. Les inscripcions passen per ser vasos on s’indica la
propietat fins a composicions líriques de caràcter simposíac, com és la Copa de Nèstor
o el Vas de Dípilon); també hi han inscripcions de caràcter funerari (totes privades).
L’adaptació es realitza amb certs problemes: en l’alfabet fenici no hi havien signes per a
les vocals; això provocà que els grecs prenguessin signes consonàntics per a la
representació de les vocals. Per representar els cinc timbres vocàlics utilitzaren cinc
signes:
(la resta per mostrar aspiració)
aleph he heth ( només
alfabet jònic)
(no es distingia l’ε i l’η fins a
l’aparició de l’alfabet milesi que sí
ho farà per poder assimilar l’a indoeuropea)
en jònic no hi ha
aspiració inicial
(psilòtic)
α η

iot ayin també per grafiar ου i ω

Miguel Zapater Merino 28/06/2019

4 signes sibil·lants:

zayin - Ζ tzeta

samek - Ξ ksi (no a tot arreu s’escriu així)

tsade - Msan (“s” en alguns alfabets)

shin - Σ sigma

1 grafema consonant dental aspirat teth θ theta

No es representa la χ ni la φ. Es representa Κ χ
mitjançant dígrafs Π φ

Mancança de grafies que recollissin

la Ψ i la Ξ

Molts alfabets locals optaren, al principi, per crear dígrafs (ΠΣ i ΚΣ); altres crearen
grafies noves. De la combinació entre aquestes, tenim dos tipus bàsics d’alfabets locals:
alfabets orientals (majoritària en la costa oriental de Grècia, a més d’Argos, Corint i
Mègara) en les que φ = ph / χ = kh / ψ = ps i alfabets occidentals (Grècia continental,
excepte l’Estret de Corint, Rodes i colònies occidentals –Magna Grècia i sud d’Itàlia-) en
les que χ = ks / φ = ph / ψ = kh.
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

Aquesta classificació, però, és molt senzilla perquè no recull tots els alfabets propis de
cada zona de Grècia. L’estudiós Karchhoff va aprofundir-hi i les va classificar per colors:
verd, vermell, blau fosc i blau clar. Aquesta variació dura durant tota l’època arcaica i
clàssica fins al S. V a.C. (403 a.C.), en la qual sota la voluntat d’Euclides, s’estableix com
a oficial l’alfabet de Milet (blau fosc).

Els jonis utilitzaren la per anotar H gràcies a l’establiment de vocals al grec. També
indicaven la o llarga oberta i posteriorment la varen retocar fins a anotar Ω.

Les inscripcions en ceràmica s’efectuaven tant abans de la cocció (amb traços més
definits) com després, essent aquestes rascades en angle.

En fenici no havia grafia per a les vocals.

Inicialment no distingim quantitat vocàlica en les inscripcions però posteriorment serà
necessària.

o breu
o e breu
ou E ei

ω η

La cadència de la escriptura és sense un sentit definit en època arcaica. Distingim entre

escriptura sinistrorsa (dreta a esquerra), dextrorsa (esquerra a dreta) i boustrophedon
(sinuosa).
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

Dialectologia

En època micènica hi havia dues grans zones: el grec occidental i l’oriental. El criteri a
l’hora de classificar els dialectes és la seva sibil·lació (*-ti).

-ti -si
Del grec oriental hauria derivat el jònic-àtic, l’arcado-xipriota i el grec micènic; tots
aquests parlars es caracteritzarien pel pas de –ti a –si. El grec occidental hauria estat
l’avantpassat del dòric i potser, de l’eòlic; en aquest sí s’hauria conservat la desinència
–ti. Per tant, en aquesta època quasi no hi havia fragmentació dialectal.

ISOGLOSA: separació geogràfica a partir d’un tret comú

A partir del S.VIII a.C. s’aprecia una fragmentació dialectal més important, dividint-se en
4 grans grups: jònic-àtic (zona amb major nombre de textos epigràfics i tots ben
conservats), que conforma l’Àtica, Eubea, les ïlles centrals i septentrionals de les
Cícladas i la zona entre Focea a Milet, eòlic, subdividit en els dialectes beoci, tessali,
l’eòlic d’Àsia Menor –de Focea a Troia-, el de Lesbos i Tessàlia, l’arcado-xipriota i
pamfili (aquests dos tenen trets compartits, tret dels dorismes i eolismes del pamfili) i
el dori, subdividit en el dialecte dòric –zona del Peloponnés, Creta, algunes de les ïlles
de les Cicladas, Rodas i la zona meridional d’Àsia Menor- i els parlars nord-occidentals
–abarca la zona de la Dèlida, Lòcrida, Fòcida, Etòlia, Acarnània i l’Epir-. No obstant això,
a Grècia hauria passat alguna cosa que pogui evidenciar aquesta fragmentació
dialectal.

La dialectologia grega té com a objectius: - descriure cada dialecte

- definir les relacions entre dialectes
- reconstruir la història de la diferenciació
dialectal entre el segon mil·leni i el primer
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

Els dialectòlegs empren per als seus estudis textos literaris, estudis gramaticals antics
(“diccionaris”); aquests dos són resultat d’una llarga tradició manuscrita i per tant, és
molt probable que hi apareguin errors d’escriba i no reflecteixen també els dialectes
parlats, sinó que són producte d’una forma artificial literària. El tercer element d’estudi
i el més valuós són les inscripcions, però aquestes no són perfectes perquè en aquestes
poden aparèixer variants supradialectals (no confirmen els testimonis literaris sobre els
dialectes i pel contrari, les homogeneitza respecte l’original). Els corpus d’inscripcions
són desiguals qualitativament, quantitativament i presenten ambigüitats gràfiques.

PREHISTÒRIA DELS DIALECTES GRECS

Durant la primera meitat del S.XX predominava la teoria de les tres onades, proposada
per molts historiadors grecs d’època clàssica, que consistia en l’arribada dels grecs en
tres onades –primerament arribaren els jonis, pels volts del 2000 a.C., a continuació,
els aqueus, que a posteriori derivaran els eolis, i els arcado-xipriotes (ca. 1600 a.C.) i
finalment els doris (ca. 1200 a.C.), causants de la fi de la civilització micènica-.
A partir del desxiframent del micènic (1952) aquesta teoria es desmonta i acaba
imposant-se la teoria que el micènic és un dialecte aïllat i per tant, no podria ser
l’avantpassat de cap d’aquests dialectes.
A partir de la segona meitat del S.XX el nombre d’excavacions va anar en auge i gràcies
a aquestes s’acabà demostrant que no hi havia proves arqueològiques que
fonamentessin aquestes tres onades. A partir d’aquesta teoria, s’intueix que la
fragmentació dialectal es va produir dins de Grècia i també que la relació dialecte =
estirp no és vàlida.
És aleshores que es va realitzar una nova classificació dels trets dialectals:
1. arcaïsmes (tota forma heredada de l’indoeuropeu, p.e. *a llarga)
2. eleccions (de l’ie s’hereden dues maneres diferents de dir el mateix i cada
dialecte n’escull una per a la seva parla, p.e. elecció entre πρός i ποτί)
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

3. innovacions –tret principal per definir un dialecte- (evolucions pròpies d’un

parlar local, p.e. (*-ti)

-ti > dòrics -si > jònic-àtic

4. desenvolupaments paral·lels o tendències comunes (evolucions universals de

la llengua)

La dialectologia no és una ciència tancada, sinó que està sotmesa a un munt de

novetats contínues.

LES TOMBES EN EL MÓN GREC

 Tombes micèniques
- Cercle de tombes A

Micenes. Cercle de tombes dins de les muralles (1600 a.C.) on es conté 6

tombes amb 19 cossos a dins. 5 de les 6 tombes són polyandrios menys una, a
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

partir de la seva bellesa. Hi havia valuós aixovar com ara la Màscara

d’Agamèmnon i la Copa de Néstor.
Fora de la ciutat es troba una altra instal·lació funerària, anomenada “la
tomba d’Atreu”, dins la qual hi ha un accés que porta a la tomba. Es desconeix
la identitat del cadàver.

- Túmuls heroics
Heroon de Lefkandi (ca. 950 a.C.)

Contenia les restes d’un home, incinerat i posat dins d’una àmfora de bronze
procedent de Xipre, i d’una dona, inhumada amb moltes joies, moltes de
procedència no-grega (Eubea estava ben comunicada amb la costa
mediterrània i era una gran potència econòmica a l’època). Tant per la
monumentació com per les restes, això feia pensar que la parella seria
d’origen noble. Aquest heroon forma part d’un indret amb necròpolis bastant
gran. Aquest exemple fou una troballa revolucionària en el seu moment.

 Tombes arcaiques
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

- Cratera funerària monumental (2a meitat S.VIII a.C.). Art geomètric, atribuïda
al taller de Hirschfield. Representació d’una persona morta. Es representa una
pompa fúnebre de la persona morta incinerada a dins.

- Estàtua de kouros (ca. 590-580 a.C.). Àtica. Servia per a marcar tombes.
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

- Monument funerari d’una nena (ca. 530 a.C.). Àtica. A la base hi ha una
inscripció en honor a la nena. Sobre la estàtua hi ha escolpit un home
juntament amb un nen i l’home porta una flor de lotus. A la cima es troba una
esfinx.

 Necròpolis clàssiques

- Necròpolis d’Himera (Sicília) amb soldats de la batalla del 480 a.C. entre grecs i
cartaginesos, una batalla important per frenar l’arribada dels cartaginesos en
territori itàlic. S’han trobat també diverses tombes comunes amb morts de la
guerra. Aquestes tombes tenen teules de doble vessant.
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

- Estela funerària d’una nena (ca. 450-440 a.C.). Paros. Hi apareix la nena morta
subjectant un colom, representació de l’ànima morta.

- Estela funerària de Crito i de Timarista (ca. 420-410 a.C.). Museu Arqueològic

de Rodes. Estan escolpides dues dones, una més gran que l’altra (probablement
eren mare i filla).
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

 Necròpolis post-clàssiques

- Estàtua d’una dona i una nena (ca. 320 a.C.). Àtica. S’aprecia l’avenç de la
tècnica escultòrica, els vestits i els pentinats.

 Necròpolis hel·lenístiques i imperials

- Hieràpolis (Turquia). Les muntanyes al voltant són necròpolis impressionants.

Era una ciutat important en època hel·lenística pels seus banys termals.
Miguel Zapater Merino 28/06/2019

- L’epitafi de Seikilos

Epitafi trobat a Tralles, prop d’Aidin (Turquia) i datat del S. II-I a.C. És l’exemple
més antic de composició musical amb notació. Aquesta inscripció consta de 3
parts: la primera és una descripció de la pedra, la segona és un cant al goig de la
vida (carpe diem) i la tercera part està incompleta on es troba un nom femení
del que desconeixem la seva identitat (no sabem si és una dedicatòria o és una
informació del dedicant).

TRADUCCIÓ

Jo sóc la pedra que assenyala. M’alça Seikilos com a senyal perdurable del
record immortal.
Mentre visquis, brilla, no t’entristeixis per res, viure és una cosa breu, el templs
reclama el fi.
Seikilos, marit d’Euterpe/per a Euterpe.