La Conquesta de Mallorca

La Conquesta de Mallorca (1229) fou comandada per Jaume I, rei

d’Aragó. Per començar, després de la derrota dels musulmans a les Naves
de Tolosa (1212), Jaume I emprèn l’expansió del seu regne per la
Mediterrània per reafirmar el seu poder i recuperar el prestigi i l’autoritat
de la corona. Ja que a Aragó la Corona es troba gairebé en fallida i la
noblesa no respecta el poder del rei (que acaba d’ocupar el càrrec) i de
vegades no vol reconèixer la seva autoritat la qual cosa provoca lluites
entre els nobles i també conflictes amb el rei.
Aquesta situació obliga Jaume I a aprendre ràpidament i a convertir-se en un rei hàbil en la
negociació alhora que capaç en els conflictes.
Aleshores, Jaume I decideix anar a conquerir l’Illa de Mallorca. En aquell moment l’illa estava en
mans dels musulmans i es dedicava principalment a l’agricultura, el comerç i la pirateria. L’illa
controlava el comerç de gran part de la Mediterrània. Com que Jaume I no tenia els diners suficients
(estava en bancarrota), va demanar ajuda al Papa i aconsegueix que l’Església li donés els diners i els
homes per la croada. La Conquesta de Mallorca i la seva incorporació al món cristià, era vista per
alguns com una doble causa per lluitar; altres ho veien com una oportunitat per obtenir un botí. El
desig d’una expansió comercial, l’ànsia de terres noves i els desig d’acabar amb la pirateria provenen
de les Illes, fa que els representants de la ciutat de Barcelona (els nobles més rics) decideixen
participar-hi.
Com podem veure al mapa, el pla inicial de Jaume I era desembarcar a Pollença, al nord de l’illa,
però sense saber bé les raons, varen desembarcar a Santa Ponça. L a Gran Batalla de Mallorca va ser
en la Serra de Portopí i aconsegueixen imposar-se les tropes del rei. Després de la gran batalla
comença el setge de la cuitat de Palma que s’allargarà fins a la presa de la ciutat. 3 mesos i mig més
tard, els musulmans es van rendir, van cedir l’illa a Jaume I i van firmar un acord. La conquista
cristiana trenca amb 29 anys de dominació almohade.
Després de la caiguda de la capital hi ha encara alguns focus de resistència a les muntanyes. Abans
de tornar a Catalunya, Jaume I dirigeix una primera expedició contra la població mallorquina
refugiada, que és vençuda en expedicions posteriors.
L’illa es va repartir proporcionalment entre tots els que havien participat en la croada. La repoblació
i el repartiment de l’illa estan definits a la Carta de Franquesa, sèrie de drets donats pel rei als
habitants d l’illa per facilitar-ne la repoblació. L’illa passa a incorporar-se a la Corona d’Aragó.

En efectuar-se la conquista, la gran majoria dels habitants musulmans fugien o eren expulsats; alguns
foren esclavitzats, o visqueren sotmesos sota els nous propietaris. Els que quedaren varen ser
convertits en serfs i només uns pocs aconseguiren mantenir les seves terres.
Per procedir a la distribució els béns van ser dividits en Medietas regis (entre l’ordre del Temple i
Alfons i els funcionaris i homes de la ciutat que havien participat en la conquesta) i Medietas
magnatum (amb la mateixa quantitat de béns que l’anterior dividits entre el comte de Rosselló, el
bisbe de Barcelona, el comte d’Empúries i el vescomte del Bearn).

En el tema del comerç, van donar àmplies facilitats per la lliure circulació de les mercaderies amb la
Corona d’Aragó a partir de la supressió de taxes sobre els productes.
En general el seu objectiu és millorar les condicions pels futurs habitants de l’illa per aconseguir una
repoblació més fàcil.
 Diferències entre Corts d’Aragó i les de Castella
Les Corts neixen a l'Edat Mitjana com a representació dels diversos braços/estaments socials, i són
convocades pel rei, per assessorar-lo, decidir o opinar sobre qüestions importants del regne, aprovar
tributs, decidir la guerra, etc.
Els braços representats a les Corts són normalment tres: nobiliari (o militar), eclesiàstic i comú (o
reial), si bé aquest darrer està format pels representants del patriciat de determinades ciutats. Com a
excepció, les corts del regne d'Aragó tenien quatre braços (en estar la noblesa dividida en dos), y en
realitat eren tres braços: les corts del regne d'Aragó, les del principat de Catalunya i les del regne de
València. Com ja he dit, el regne de Mallorca, no tenia corts pròpies.
Les Corts de Castella, originàriament de Lleó, passen a ser de Castella en fusionar-se els diferents
regnes.
Corts de Castella : el paper de la monarquia a Castella és diferent al que tenia a la corona d'Aragó,
ja que, el rei assumia un major poder, es tractava d'una monarquia autoritària amb un poder d'origen
diví i amb uns poders amplis: legislatiu, judicial, executiu i cap de l'exèrcit; en aquest context, el
paper de les corts castellanes es redueix pràcticament, a prendre jurament a l'hereu de la corona,
aprovar subsidis i assessorar el rei (que no té cap obligació de seguir els consells de les corts). El rei
no té l'obligació de convocar les corts amb regularitat.
Corts d’Aragó : Els reis no podien legislar sense comptar amb les corts, les quals es reunien
regularment (cada tres anys a Catalunya). Es tracta d’una monarquia pactista, el seu poder ve
d'una pacte amb el seus súbdits, i està obligat a respectar les lleis dels regnes i del principat, i tots els
furs existents.
Al regne d'Aragó hi va haver una institució, el Justícia, nascuda a finals del segle XII, inèdita en
l’Europa medieval, que vetllava per la correcta aplicació de les lleis sobre els ciutadans.
Les corts catalanes van donar origen a una nova institució, la Diputació de la General o Generalitat,
encarregada en principi de cobrar els subsidis atorgats al rei, però amb el temps, la
Generalitat va anar assolint més atribucions, convertint-se a voltes en un autèntic contrapoder enfront
la monarquia.
 Mapa 7 : Expansió territorial dels Reis Catòlics
El mapa representa la unificació territorial, no constitucional del temps dels Reis Catòlics. Des de la
unió de les dues corones al 1479 fins l’annexió de Navarra durant la regència de Ferran, al 1515.
L’espai geogràfic representa és la Península Ibèrica dividida en els regnes de Castella, Aragó,
Portugal i Granada, i també les possessions d’Aragó a Itàlia i de Castella al Nord d’Àfrica. La
llegenda ens indica en dos colors (marró i verd) els territoris de les dues corones amb fletxes (blaves
i vermelles) la unificació dels dos regnes i l'expansió de Castella.
El 1479, Ferran d’Aragó i Isabel de Castella es van unir en matrimoni. Eren els hereus de les dues
corones amb més pes i importància de la Península.
La seva unió va formar l’Unió Dinàstica, en la qual cada regne mantenia les seves fronteres (lo que
obligava al pagament de drets sobre les mercaderies), la seva moneda, les seves lleis i institucions
pròpies. De manera, que es va conformar un Estat Plural i no unitari, integrat pels territoris de
Castella, Aragó, Catalunya i València; que només tenien en comú una mateixa monarquia (la
monarquia hispànica).
Durant el seu regnat, els Reis Catòlics varen intentar unir tots els regnes hispànics a la seva corona
mitjançant una política d’expansió territorial. Volien consolidar un Estat fort que pogués expandir-se
fora de la Península. D’aquesta manera van actuar al Regne de Granada (ajudant-los contra l’últim
reducte musulmà. Es va annexar a la corona el 1492), al Regne de Portugal (varen dur a terme una
política matrimonial) i al Regne de Navarra (Ferran desplaça els francesos. En 1512 es va
incorporar a Castella, però va conservar l’autonomia i les seves institucions).
Després, els Reis Catòlics varen orientar la seva política exterior en dos direccions : Castella es va
orientar cap a l’Atlàntic i Aragó cap a la Mediterrània.
Els Reis Catòlics van emprendre una intensa política matrimonial mitjançant la formalització
d’aliances amb diversos regnes europeus com l’Imperi Alemany (la seva filla Joana es va casar amb
Felip de Borgonya, fill de l’Emperador. I el seu fill Joan es va casar amb Margalida d’Àustria),
Anglaterra (Catalina es va casar amb Enric VIII) i Portugal (les filles dels reis, Isabel i més tard
Maria, es casen amb Joan de Portugal).
El 1504, la Corona d’Argó va conquerir Nàpols amb l’objectiu de frenar les ambicions franceses.
A partir del 1505, per frenar l’avanç dels musulmans a la Mediterrània, els Reis Catòlics van dur a
terme una intensa activitat conqueridora a la costa d’Àfrica. Van conquerir Melilla (1497), Orà
(1509), Trípoli i Alger (1510).
I Castella va consolidar la seva expansió cap a l’Atlàntic, que va començar amb la conquesta de les
Illes Canàries (1496).
Les polítiques expansionistes dels Reis Catòlics van tenir conseqüències molt més enllà del seu
regnat. Podem concloure que degut a la seva política matrimonial, Carles II es va convertir en
emperador d'Àustria i Felip II va heretar Portugal amb les seves Colònies. La possessió dels territoris
americans es va mantenir fins el s. XIX quan es va iniciar les diferents independències.
Per la seva part la política expansionista cap el Mediterrani va suposar mantenir l'enfrontament amb
els francesos durant els regnats de Carles l i Felip ll.
També va tenir una conseqüència interna: amb la desaparició del regne nassarita de Granada se va
accelerar la unificació religiosa de la Península, que es va convertir en objectiu prioritari del Reis
Catòlics, que van reforçar el Tribunal de la Inquisició amb el consentiment del Papa.
 Carles I d'Espanya i V d'Alemanya
[Herència de Carles] :
Amb la mort d’Isabel la Catòlica (1504) li va correspondre la corona de Castella a la seva filla Joana
(1479-1555), casada amb Felip d’Habsburg (Felip el Bell, 1478-1506), duc de Borgonya i comte de
Flandes, fill de Maximilià, emperador de Sacre Imperi Romanogermànic, mentre que Ferran el
Catòlic continuava essent rei d'Aragó.
Però la nova reina de Castella, sembla donar proves d’incapacitat per governar, mentre que Felip va
morir prematurament; després d'això, Ferran d'Aragó i el cardenal Cisneros, successivament, van
exercir la regència de Castella fins a la majoria d’edat de Carles l, fill de Joana i Felip; Joana va ser
recluïda a Tordesillas fins a la seva mort.
Per la seva part, Ferran el Catòlic s'havia tornat a casar, amb Germana de Foix; en tenir un fill,
aquest podria haver heretat la corona d'Aragó sinó hagués mort; així doncs aquesta va passar a
Carles, tornant a tenir les corones un mateix sobirà de la poderosa casa dels Habsburgs (Astúries).
L’any 1516, Carles era proclamat rei. La seva herència era immensa:
Per part la seva mare i el seu avi rebia → les corones de Castella i Aragó (València, Mallorca, el
principat de Catalunya, Nàpols, Sicília, Sardenya i els comtats de Rosselló i la Cerdanya); amb la
corona de Castella rebia també Amèrica.
Per part de pare, rebia → els dominis dels Països Baixos, Flandes, Artois, el Franc Comtat,
Borgonya (territoris que Felip havia heretat de la seva mare, Maria de Borgonya), l'arxiducat
d'Àustria.
Amb la mort del seu avi Maximilià, va ser nomenat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic.
Així doncs, fou Carles I de Castella i d'Aragó i Carles V de l'Imperi alemany. Durant el seu regnat
prosseguí la conquesta i colonització d'Amèrica.
Va tenir problemes interns (Guerra de les Comunitats i Les Germanies) i problemes exteriors
(reforma protestant, l’amenaça turca i la rivalitat amb França).
Comunitats de Castella :
La guerra de les Comunitats de Castella va ser una revolta que va esclatar a Castella a principis del
regnat de Carles I, que arribà al seu nou regne el 1517.
Carles , que havia viscut a Flandes fins aquell moment, no parlava castellà, era molt jove i estava
envoltat d’un grup de consellers flamencs, com Adrià d’Utrecht; molts dels nous vinguts eren
corruptes, i anaven a enriquir-se.
Amb tot això, i a la mort del seu avi Maximilià, Carles fou elegit emperador del Sacre Imperi. Ell
necessitava diners, i per això, convocà corts a Santiago de Compostela i després a La Corunya, on
anava a embarcar-se cap Alemanya. Designà Adrià d'Utrecht com a regent.
La petició de diners no podia ser més inoportuna, doncs venia en un moment de males collites i
penúria econòmica; els fabricants de la llana demanaven un increment de la quota enfront els
privilegis de Burgos. A més, l’elecció de Carles com a emperador, feia témer un paper secundari de
Castella.
La indignació davant l’actitud del rei i dels seus consellers provocà l'anomenat alçament dels
Comuneros, o guerra de les Comunitats (1520-22) el qual tenia com a caps principals a Juan Bravo,
Juan de Padilla, Francisco Maldonado i Maria Pacheco (esposa de Padilla, la qual prengué el
comandament de la revolta a la mort del seu marit). El gruix dels revoltats, en principi, estava format
per hidalgos de la petita noblesa castellana i per membres de les classes mitjanes urbanes.
Diverses ciutats castellanes es van afegir a la sublevació de les Comunitats (Toledo, Segòvia, Àvila,
Burgos). Els comuners reclamaven:
- anular les subvencions concedides al rei
- tornar a les formes tradicionals castellanes per recaptar impostos
- l'elecció dels càrrecs municipals pels veïns
- impedir la sortida de diners de Castella
- elegir castellans per els càrrecs del regne, inclosa la regència.
Una de les principals esperances del revoltats fou la reina Joana la Boja, reclosa a Tordesillas, a la
que volien restituir com a reina, però ella es negà a firmar cap document. A la revolta urbana s'afegí
una revolta antisenyorial, dels pagesos contra els senyors, el que va provocar que l’aristocràcia
prengués partit per la monarquia contra els sublevats. Això va facilitar les coses al regent, Adrià
d’Utrecht, i l'exèrcit real derrotà de manera contundent els comuners a la batalla de Villalar (1521),
essent executats al dia següent Padilla, Bravo i Maldonado; no obstant, la resistència continuà encara
un temps més a Toledo, encapçalada per Maria Pacheco, que finalment va fugir a Portugal. El rei
atorgà un perdó general l'any 1522, però establí un sistema d’indemnitzacions que havien de pagar
les ciutats sublevades.
Com a conseqüències, les ciutats obligades a pagar indemnitzacions varen patir una onerosa càrrega
econòmica, que dificultà o impedí el desenvolupament de la indústria dels teixits de llana. En canvi,
la monarquia i el poder del rei en sortiren reforçats; no tan sols en el seu autoritarisme enfront les
antigues llibertats de Castella, sinó el la seva concepció d’un imperi universal, no només castellà.

Les Germanies de València :

Les Germanies de València (1519-1523), va ser una revolta paral·lela en el temps a les Comunitats
castellanes, iniciada en la ciutat de València, va tenir un caire antisenyorial.
Les Germanies eren unes milícies urbanes que tenien permís per dur armes i defensar-se contra la
pirateria procedent del nord d’Àfrica, que constituïa un greu problema. El 1519, davant una epidèmia
de pesta, la noblesa i les autoritats abandonaren la ciutat, de la que se'n van fer càrrec els agermanats,
dirigits per Joan Llorens, Guillem Sorolla i Vicent Peris, dins una junta de tretze homes. Els
agermanats exigien l’elecció democràtica dels càrrecs municipals; la revolta es va estendre i va
prendre un caràcter antinobiliari, els pagesos s’hi sumaren i exigiren una millora en les condicions
dels arrendaments.
Al camp es van produir assalts i incendis a les cases dels nobles. A la ciutat de València, el barri
musulmà de València fou incendiat.
El rei Carles exigí el desarmament dels agermanats, que ells no van acceptar. Però no podien fer
front a un exèrcit real, i foren derrotats l'any 1521. Carles i va nomenar Germana de Foix, vídua de
Ferran el Catòlic com a virreina. Les Germanies de València van tenir el seu ressò a Mallorca, amb
motiu de la detenció de set menestrals, es va formar també una junta de tretze homes que va expulsar
el virrei; no obstant els sublevats mallorquins foren derrotats per les tropes de Carles (1523), i alguns
fugiren a Catalunya.
Com a conseqüències, es va veure reforçat l'autoritarisme de la monarquia. També el poder i la
influència de la noblesa valenciana, fracassant menestrals i pagesos en el desig de democratitzar la
vida política i millorar les seves condicions de vida.
La política europea/exterior i problemes amb els protestants :
Com a rei i emperador d’uns dominis extensíssims, Carles creia que era el seu deure el manteniment
d’una monarquia cristiana, amb el Papa com a cap de l’Església (no obstant els enfrontaments que ell
va sostenir contra determinats papes). Per això va arribar a fer front a tres conflictes:
1. Reforma protestant :
Iniciada dins el Sacre Imperi germànic. Martí Luter (1483-1546), frare alemany, s'havia convertit en
l’iniciador d’un movient de separació del Papat i de l’Església catòlica romana, moviment que ben
aviat va arreplegar gran nombre de seguidors, fins i tot entre els nobles alemanys, i que esdevenia no
tan sols un conflicte religiós, sinó polític.
L'any 1521, Carles, acabat d'elegir com a emperador del Sacre Imperi, convocà la dieta de Worms,
on Luter va ser convocat a explicar-se, però acabà fugint i fou declarat heretge i pròfug, però el va
salvar la protecció de Frederic de Saxònia. La prioritat del regnat de Carles V va ser la lluita contra
els protestants; malgrat la dieta de Worms, el protestantisme no va deixar d’estendre’s entre els
prínceps alemanys; Carles els derrotà a la batalla de Mühlberg (1547), però aquesta victòria no va
servir de res, i el protestantisme va continuar la seva expansió, no tan sols per l’imperi sinó per
Europa; finalment l’emperador signà amb els prínceps protestants la Pau d’Augsburg (1555) on
s'establia que a cada territori hi hauria la religió del seu príncep.
2. L'amenaça turca :
Després de la caiguda de Constantinoble, l’any 1453, l’imperi turc otomà amenaçava Europa,
especialment per Mediterrani, on en aliança amb els algerians, i fins i tot la col·laboració de França,
era una amenaça constant per les seves incursions al litoral. Va fracassar l’intent d’establir enclaus
espanyols al nord d'Àfrica, i l'emperador, submit en altres conflictes, no va poder acabar amb
l'amenaça de turcs i algerians al Mediterrani oriental. Més èxit va tenir en controlar els turcs que
amenaçaven Viena, on acudí en auxili del seu germà
Ferran i amb l'ajut dels prínceps alemanys i molts nobles castellans (1532), el soldà turc es retirà
sense presentar batalla.
La rivalitat amb França :
Carles es va veure enfrontat a França pel domini dels territoris de Flandes i Borgonya i també per la
península italiana, especialment pel ducat de Milà. Carles derrotà el rei de França, Francesc , a la
batalla de Pavia (1525), on el propi monarca francès fou fet presoner, havent de pagar un elevat
rescat per la seva llibertat. Pel tractat de Madrid (1526) Francesc I renunciava a les seves pretensions
sobre el Milanesat, Flandes i Borgonya; després del saqueig de Roma per les tropes imperials (1527),
fou signat el tractat de Cambrai (1529), on es ratificaven les renúncies franceses.
El ducat de Milà quedava incorporat a les possessions de Carles V.
Les guerres que va sostenir l’emperador en els tres àmbits, van fer necessari emprar gran nombre de
recursos econòmics i militars; bona part d’aquells provenien de la plata d'Amèrica, però a la llarga
resultà insuficient, el que va dur a posar més impostos a Castella, mentre el govern es feia cada cop
més complexe i augmentava la burocràcia; es van crear nous consells, com el d'Hisenda, el d’Estat i
el d'Índies.
Carles II d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic es va casar amb la seva cosina Isabel de
Portugal, fet que va suposar que, més endavant el seu fill, Felip II, pogués reclamar la Corona
portuguesa a la mort del rei Sebastià. Isabel de Portugal va actuar com a regent de Castella en
absència de Carles.
 Felip II (fill de Carles I)
Felip II (1527-98) exercí el poder des de el centre peninsular, a Madrid i a El Escorial, viatjant poc,
dirigint els seus dominis amb un complicat engranatge burocràtic, de consells i secretaris. Felip II,
com el seu pare, considerava prioritària la defensa del catolicisme.
En plena època de contrareforma, endegada des del concili de Trento (celebrat entre 1545 i 1563) per
enfortir el catolicisme contra la reforma protestant, es va prohibir estudiar en universitats estrangeres.
La Inquisició creà una atmosfera de denúncia i sospita; es començà a exigir la “limpieza de sangre”
(no tenir avantpassats jueus) per determinats oficis.
La política d'exterior (Turquia, Països Baixos, Anglaterra, França) :
1. Enfrontament amb els turcs : els turcs otomans i els algerians, constituïen una seriosa amenaça
en el Mediterrani; els pirates procedents d'Alger assaltaven les costes peninsulars i les illes
apoderant-se de béns i persones, les quals eren esclavitzades; l'ordre dels frares mercedaris recaptava
diners per rescatar captius.
El perill era tan greu que, durant el regnat de Felip II es va pensar seriosament en evacuar les l’Illes
Balears; el 1558 flota pirata assaltà Ciutadella i matà o esclavitzà els seus habitants. Així doncs, la
batalla de Lepanto (1571) en que una flota formada per vaixells de diversos estats (la Lliga Santa) i
comandada per Joan d'Àustria (fill de Carles V fora del matrimoni), germanastre de Felip II, va
constituir una victòria important contra els turcs i un respir pels habitants del mediterrani; no va tenir
continuïtat, però els turcs, assetjats també per problemes a l’est del seu propi imperi, donaren una
certa treva.
2. La revolta dels Països Baixos : Els habitants dels Països Baixos veien Felip II com un rei,
estranger i catòlic, que volia implantar el acords del concili de Trento, reforçant el catolicisme; quan
mostraren la seva disconformitat, Felip II es mostrà inflexible, i 1566 la rebel·lió, encapçalada pels
comtes d’Horn i Egmont, rebel·lió que fou vençuda de forma sagnant pels tercis espanyols,
Comandats pel duc d'Alba, Lluís de Requesens, Joan d’Àustria i Alexandre Farnesi.
El sud dels Països Baixos, catòlics, acabaren acceptant la Corona hispànica, mentre que el nord, que
més tard s'anomenaria Províncies Unides d’ Holanda, continuà lluitant. Abans de la seva mort, l'any
1598, Felip II nomenà la seva filla Isabel Clara Eugènia com a governadora dels Països Baixos, junt
amb el seu espòs Albert d'Àustria, obrint-se un període de pau al territori; en morir Albert l'any 1621,
i en no haver tingut fills, els Països Baixos tornaven a la Corona espanyola alhora que es reobria el
conflicte. Isabel continuà com a governadora fins a la seva mort, el 1633.
3. Relacions amb Anglaterra : Amb Enric VIII d'Anglaterra, de la casa dels Tudor, s'havia Separat
de Roma, fundant la iglesia anglicana, de la qual el propi rei era el cap. La seva filla Maria I (filla
també de Catalina d'Aragó i neta dels Reis Catòlics) va voler reimplantar el catolicisme. Maria I es
casà amb Felip II, però el matrimoni durà poc per la mort de Maria, a la que va succeir la seva
germana Isabel, de idees totalment protestants.
Una de les fites d'Isabel I era convertir Anglaterra en una potència naval; els vaixells anglesos
arribaren a les costes de Nord-Amèrica, i la pròpia reina concedia patents de cors per assaltar els
vaixells espanyols; la seva idea era disputar el domini de l’Atlàntic a la corona espanyola. Isabel
ajudà també als protestants dels Països Baixos.
Felip II decidí enfrontar-se a Anglaterra amb una gran flota, la anomenada Armada invencible, però
aquesta va tornar vençuda i dispersa, constituint un gran cop no tan sols militar, sinó moral.
4. Relacions amb França : En temps de Felip II, continuà la rivalitat amb França, heretada del
regnat anterior. Els terços del rei van obtenir una gran victòria a la batalla de Sant Quentin (1557). Es
signa la pau de Cateau-Cambresis amb Enric II de França, i Felip II contrau matrimoni amb Isabel,
filla del rei francès. Més tard, les guerres de religió a França, entre catòlics i protestants (hugonots),
porten Felip II a intervenir, donant suport als primers, especialment contra el pretendent protestant al
tron Enric de Navarra, que acabà convertint-se al catolicisme com a Enric IV de França.
(Gràcies a la seva mare, Felip II podrà reclamar Portugal).
Politica interna :
1. La revolta de Las Alpujarras :
Els moriscos, no havien estat objecte de la vigilància de la Inquisició, i havia existit certa tolerància
cap a la conservació de la seva llengua i costums, i fins i tot molts continuaven practicant
secretament la religió islàmica.
Això canvia durant el regnat de Felip II, la monarquia era procliu a creure en l’aparició d’un nou
“enemic intern” on els moriscos serien una mena de ‘quinta columna’ que recolzaria la invasió.
Les condicions de vida dels moriscos empitjorà progressivament; la indústria de la seda era la base
de l’economia morisca, i es va veure molt perjudicada per la prohibició de les exportacions de teixits
de seda, i després, per notables augments d’impostos sobre aquella.
Els anys 1566-67, es decretà el compliment de l'abandonament de la seva llengua i tradicions, i de la
seva religió. Els intents dels moriscos de suplicar al rei per la seva situació, no prosperaren, i
finalment la rebel·lió esclatà amb força a Las Alpujarras l’any 1568. Fins el 1570, no es va poder
acabar amb la revolta morisca. El càstig va consistir en dispersar la major part de la població morisca
de Granada, per Castella.

2. La revolta aragonesa contra Felip II :

Antonio Pérez (1540-1611), fou secretari de Felip II, i exercí en el seu moment gran influència sobre
el rei; pertanyia al grup més “liberal” de la Cort, encapçalat pel príncep d’Èboli, mentre que el grup
més partidari de la duresa, tenia com a cap visible el duc d'Alba.
A la mort del príncep d'Èboli, Antoni Pérez inicià alguna mena de col·laboració amb la seva vídua, la
qual es veuria després implicada en els fets que vindrien. Per alguna raó, Antoni Pérez va voler
trencar les relacions entre el rei i el seu germanastre, Joan d'Àustria, en aquell moment governador
dels Països Baixos, i l'acusà de traïció.
Juan de Escobedo, secretari de Joan d'Àustria, arribà a Madrid el 1578 per posar en evidència el joc
de Pérez, però llavors, Escobedo fou assassinat per Pérez, tal vegada amb el coneixement del rei. El
rei amagà els fets, en els que possiblement també hi estava implicat, però altres deslleialtats de Pérez
referents a la successió a Portugal, l'obligaren a actuar i ordenà la seva detenció, així com la de la
princesa d'Èboli.
Antonio Pérez va sortir de la presó, i va viure vigilat, però més tard en ser de nou empresonat, va
poder escapar-se i, en ser la seva família d'origen aragonès, es refugià a Saragossa, sota la protecció
del Justícia Major.
Felip II, temerós que el seu antic secretari, depositari de tants secrets d'estat, pogués escapar, va fer
intervenir la Inquisició, però quan Pérez era traslladat cap a les presons de la Inquisició, el poble es
va rebel·lar i el rescatà dels seus carcellers; finalment fugí a França.
Les relacions dels rei amb Aragó, especialment amb la noblesa, i els nobles aragonesos pensaven que
el rei amenaçava els seus furs; per la seva part, els pagesos havien vist empitjorar la seva situació i
temien la competència dels moriscos. No obstant, el rei va continuava respectant els furs d'Aragó.

Economia durant el regnat de Felip II :

L’agricultura és la base de l’economia, el 90% de la població vivia de la terra, la qual està
majoritàriament en mans de la noblesa i l’Església. El pagès ha de lliurar una bona part de la collita
al senyor, com a propietari de la terra, i a més hi ha els pagaments a l'Església o al rei. Els conreus
principals són els cereals i la vinya.
A Castella, la llana fou el producte bàsic i dominant, en perjudici de l’agricultura. La Mesta gaudia
de grans privilegis en el trasllat dels ramats. La llana s'exportava a tota Europa. En general, no hi va
haver a la Castella del segle XVI una burgesia activa capaç de dur a terme un gran desenvolupament
del comerç i l'artesania, com va existir a altres països europeus.
Bona part de la producció era domèstica com és el cas dels tèxtil. No obstant, algunes ciutats com
Valladolid, Toledo i Sevilla, varen arribar a un notable desenvolupament artesanal, i en la Corona
d'Aragó les ciutats de Barcelona i València. Molts d'aquests sectors actius estaven vinculats a les
indústries de luxe. Els gremis controlaven la producció i distribució de productes.
Europa, i més accentuadament la Península Ibèrica, varen patir a finals del segle XV i al llarg del
XVI, l'anomenada “Revolució dels preus”, caracteritzada per l'elevada taxa d’inflació, fins a
multiplicar el preus x6, i que s’ha relacionat amb la gran circulació de metalls preciosos provinents
d'Amèrica, especialment la plata.
- Justificació de Hamilton : deia que els diners que circulaven pel país eren directament
proporcionals a la pujada del preu del blat.
- Nadal : deia que no era com Hamilton descrivia. Sinó que el preu del blat depenia de si la collita
havia sigut bona (bon clima i res de sèquia). Si havia sigut bona, el preu del blat baixava. Sinó,
dons, pujaria.

Població :
Era una societat caracteritzada per la seva desigualtat social, econòmica i jurídica; cada estament
tenia el seu propi estatus, els seus drets i deures legalment establerts. Les desigualtats econòmiques
eren immenses. Hi havia una pagesia i unes classes baixes urbanes empobrides, que lluitaven per
subsistir. No obstant, rics i pobres patien del prejudici de la “limpieza de sangre”.
Crisis i decadència de l’Imperi espanyol (El segle XVII i la fi dels Habsburg a l’estat espanyol)

Felip III (1598-1621) :

- Introdueix el primer sistema de Valido (persona encarregada del govern) i el seu Valido va ser el
Duque de Lerma.
- Greu situació internacional heretada: enfrontaments amb els Països baixos, França i Anglaterra.
- Insuficiència de recursos financers per mantenir la política de prestigi: caiguda de les remeses
d'or i plata.
- Cicle recessiu a l'economia.
- Renúncia dels monarques a dirigir la política del país.
- Tractats de pau amb França (Vervins), Anglaterra i els països Baixos (Treva dels Dotze Anys,
1509).
- Participació a la guerra dels trenta anys i (1618-1648) en defensa dels Habsburgs austríacs.
-
Felip IV (1621-1665) :

→ Revolució de 1640 :
La Guerra dels Trenta Anys (va ser un conflicte de caràcter religiós, que va enfrontar protestants i
catòlics, però també va ser una pugna política contra el domini a Europa dels Habsburg austríacs i
espanyols) va consumir recursos enormes i va depauperar Castella. El comte duc d'Olivares va
pretendre una centralització gran i una contribució de tots els territoris de la Corona a l'esforç de
guerra i va crear la Unió d'Armes, per la qual tots els regnes i virregnats, sense excepció, havien
d'aportar homes i diners. Però les seves exigències no valoraven la riquesa i la població de cada un
dels territoris, ni la situació social, la tradició i les lleis pròpies de cada lloc.
La revolta de Catalunya es va originar quan el comte duc d'Olivares, en plena Guerra dels Trenta
Anys, va obrir un front militar contra els francesos als Pirineus, i va obligar els catalans a allotjar les
tropes i a contribuir a despesa militar, malgrat que les Corts del 1626 s'havien negat a pagar el
subsidi sol·licitat. Això, juntament amb els abusos comesos pels soldats reials, va provocar una
rebel·lió amb l'entrada de segadors armats a Barcelona durant el Corpus de Sang. La revolta es va
generalitzar a Catalunya i va tenir el suport de França.
La lluita va ser llarga i va acabar el 1652 amb la rendició de Barcelona a l'exèrcit reial, que estava al
comandament Joan Josep d'Àustria.
El mateix any 1640 es va produir la rebel·lió de Portugal, els portuguesos no volien romandre units
a la Corona hispànica, entre altres raons perquè la unió els havia enemistat amb Anglaterra i
Holanda, que atacaven les seves colònies, fet que els provocava grans pèrdues econòmiques. Així
doncs, la rebel·lió, a la qual es van unir les Colònies portugueses, va donar lloc a una llarga guerra
que va durar fins al 1652, en la qual Portugal va aconseguir la independència de la Corona castellana.
→ Pau de Westfalia i Tractat dels Pirineus [Mapa] :
El mapa representa la Pau de Westfalià (1648) i el Tractat dels Pirineus (1659) que van tenir lloc
després de la Guerra dels Trenta Anys durant el regnat de Felip IV.
L’espai geogràfic representat són les possessions
espanyoles a Europa (indicat en la llegenda amb color
taronja); els territoris perduts el 1648 amb la Pau de
Westfalià (indicat amb color salmó clar); en color verd
els territoris perduts el 1659 amb el Tractat dels Pirineus;
en color lila ens mostra l’Imperi dels Habsburg austríacs i
amb fletxes vermelles la ruta dels terços espanyols.
Els Habsburgs manteniren Àustria, Milanesat, Franc
Comtat, Nàpols, Sicilià, Sardenya, Espanya i Luxemburg
però perderen la zona de Flandes (Províncies Unides
d’Holanda) com a resultat de la Pau de W. Amb el tractat
dels Pirineus, signat entre Espanya i França, la monarquia
espanyola li va cedir els territoris de Rosselló, Artois i
Cerdanya.
La Guerra dels 30 Anys va ser un conflicte de caràcter religiós que va enfrontar protestants i catòlics,
però també va ser una pugna política contra els domini dels Habsburgs austríacs i espanyols a
Europa. La guerra va començar amb la rebel·lió protestant de Bohèmia a l’Imperi dels Habsburgs
austríacs. Europa va anar a ajudar als Habsburgs i els protestants van ser derrotats el 1620. La
contesa també va afectar a Flandes, on els terços espanyols van obtenir alguns èxits (com la rendició
de Breda). Poc després, el rei de Dinamarca i el de Suècia van acudir en ajuda dels protestants
d’Alemanya. L’aliança va ser derrotada pels terços espanyols, però la guerra va canviar de signe
quan França va decidir participar directament en l’ofensa donant suport als protestants. Els
enfrontaments van tenir lloc sobretot a Flandes i al nord de França, amb derrotes franceses però
també amb la derrota dels terços espanyols a Rocroi.
Els contendents esgotats per la llarga guerra i amb el centre d’Europa devastat van establir converses
de pau que van culminar en la Pau de Westfalià. El 1650, Espanya va reconèixer la independència
del territori del nord de Flandes (Províncies Unides d’Holanda).
Després de Westfalià, la guerra amb França va continuar fins que en 1659 es signa el Tractat del
Pirineus, en el qual la monarquia espanyola cedia a França els territoris que tenia al nord del Pirineus
(Rosselló, Artois i Cerdanya).
Com a conseqüències de la Pau de W. Significa la independència holandesa i el pluralisme religiós. I
pel Tractat dels Pirineus, França queda com a potencia continental.
Com a conseqüència de la Guerra del 30anys, es van produir la revolta de Catalunya i la rebel·lió de
Portugal (aconsegueix la seva independència de la corona hispànica).

Carles II (1665-1700) :
Espanya donà mostres d'una gran feblesa i s'aguditzà la crisi :
- Incapacitat del monarca i corrupció i incompetència cortesana.
- Crisi econòmica i continuació dels conflictes amb la França de Lluís XIV.
- Carles II no deixà descendència. Intervenció estrangera a la Guerra de Successió espanyola.
 Tema 5. L’Espanya del segle XVIII

1. La Guerra de Successió Espanyola

1.1. La pau d’Utrecht i les seves conseqüències territorials
1.2. Els decrets de Nova Planta i els canvis que suposen
2. El reformisme de Carles III

Carles II :
1. La Guerra de Successió Espanyola
Durant el regnat de Carles II (fill de Felip IV), Espanya donà mostres d’una gran feblesa i s’aguditzà
la crisi. La incapacitat del monarca, la corrupció i incompetència cortesana, la crisi econòmica i
continuació dels conflictes amb la França de Lluís XIV, juntament amb el fet de que Carles II no
deixà descendència. Així doncs, davant l'evident debilitat de la Monarquia hispànica, s'obre pas la
idea d'un repartiment, sent tres els successius tractats proposats per a la distribució de la monarquia.
Aquests tractats van ser realitzats d’esquenes a Carles II, que no obstant això juga amb els interessos
dels pretendents; el repartiment que es realitza demostra el feble de la Monarquia Hispana.

I.- El primer (1688), va anar un acord entre Lluis XIV, rei de França i Leopoldo I, l'Emperador
pertanyent a la Casa d'Àustria. Els pretendents, en principi, eren els segundons de les respectives
cases reals, condició que complia el nét de Luis XIV, Felip d'Anjou, i l'arxiduc Carles, segon fill de
l'emperador Leopoldo I. Existia a més un tercer candidat, Fernando José de Baviera, nét de
l'Emperador.
II.- En 1698 es va concertar en el Tractat de La Haia el segon repartiment, en el qual es considera
com a successor a Fernando José de Baviera. Però amb prou feines havien transcorregut uns mesos
quan aquest mor.

III.- En 1700 França, i Anglaterra van signar un tercer repartiment, adjudicant l'herència hispana a
l'arxiduc Carles, exceptuant les possessions Italianes i Guipúscoa, que van ser reservades per a
França. L'Emperador va rebutjar aquest repartiment ja que pensava que el propi Carles II nomenaria
hereu universal a l'arxiduc. Però la veritat és que, proper a la seva mort, el malaltís Carles II va
atorgar testament a favor de Felip d'Anjou.

La guerra de Successió es va produir arran del motius següents:

En primer lloc l'oposició austríaca al testament de Carles II. A això hem d'unir la desencertada
política del rei de França en declarar que el nou monarca espanyol, el seu nét, no podia renunciar als
seus drets sobre la corona francesa, la qual cosa obria la possibilitat de reunió de tots dos trons en un
sol sobirà, trencant-se així la Teoria de l'Equilibri Europeu.
L'obertura a França al comerç amb les Índies va provocar el recel d'Anglaterra, mentre que la presa
per part de França de les places de la “Barrera Belga”, suposava un perill per Holanda.
L'emperador Leopoldo I d'Àustria va saber aprofitar hàbilment aquella situació per formar la Gran
Aliança de La Haia, en la qual es van integrar Àustria, Anglaterra, i la major part dels prínceps del
Sacre Imperi Romano Germànic (Països Baixos i Dinamarca). A aquesta coalició es van unir,
Portugal, Savoià i Prussià. Cadascun dels aliats pretenia una part d'Imperi espanyol: si aconseguien
la victòria, Anglaterra rebria Menorca, Gibraltar, Ceuta i la tercera part de les Índies espanyoles;
Holanda, part de Flandes i un altre terç de les Índies; El Milanesat seria per a l'Imperi; Galícia i
Extremadura per a Portugal; i la resta de la monarquia espanyola quedaria per a l'arxiduc Carles.
Enfront d'ells, Felip V comptava amb França i Castellà. Representava el model centralista francès.
En canvi, Carles va rebre suport de Catalunya, València, Mallorca i Aragó; i personificava el model
foralista.
La guerra va acabar amb el triomf de Felip V. Al costat de les victòries militars d'Almansa i
Villaviciosa, un esdeveniment internacional va ser clau per entendre el desenllaç del conflicte:
l’arxiduc Carles va heretar en 1711 l'Imperi i es va desinteressar de la seva aspiració de regnar a
Espanya.
Com a conseqüència de l'ascens de l'arxiduc Carles al tron imperial per la mort del seu germà, les
potències europees acorden que Felip V continuï en el tron a canvi d'una sèrie de contrapresta-cions
territorials, que fet i fet suposarà la liquidació dels territoris Europeus de l'Imperi Hispànic, inclòs
Gibraltar.
La Guerra de Successió va concloure amb la signatura del Tractat d’Utrecht en 1713. El tractat va
estipular el següent:
• Felip V era reconegut per les potències europees com a Rei d'Espanya però renunciava a
qualsevol possible dret a la corona francesa.
• Els Països Baixos espanyols (Bèlgica) i els territoris italians de Nàpols i Sardenya van passar a
Àustria. El regne de Savoià es va annexionar l'illa de Sicília.
• Anglaterra va obtenir Gibraltar, Menorca i la nau de permís (dret limitat a comerciar amb les
Índies espanyoles) i el seient de negres (permís per comerciar amb esclaus en les Índies).

El Tractat d’Utrecht marca l'inici de l'hegemonia britànica.

1.2. Felip V : Els Decrets de Nova Planta

Van ser promulgats per Felip V, després de la seva victòria en la Guerra de Successió. Imposen
l'organització político-administrativa de Castella als territoris de l'antiga corona d'Aragó.
Gairebé tots els territoris de la Corona d'Aragó havien estat partidaris del pretendent Carles.
Els Decrets de Nova Planta van tenir la finalitat i l'efecte de castigar als quals s'havien alineat en
contra del rei Felip V, al·ludint al "dret de conquesta" com se cita en el primer dels Decrets. Van
abolir gairebé tots els antics furs propis dels regnes i comtats de la Corona d'Aragó (excepte al la Val
d'Aran) i van estendre una nova organització político-administrativa basada en la de Castella para
tots els seus dominis i van obligar a l'ús del castellà com a llengua administrativa de gairebé totes les
institucions que no la usaven.
1) En 1707 es van publicar els decrets d'Aragó i València, tenint com resultat l'abolició de tot el
sistema legislatiu i institucional de tots dos regnes.
2), El 3 d'abril de 1711 es va dictar un segon decret pel qual es restablia part del dret aragonès
atorgant-se una nova planta per a l'Audiència de Saragossa. En el cas d'Aragó l'assimilació de la
llengua castellana va ser menys traumàtica, ja que l'idioma propi, l'aragonès, havia estat substituït en
l'administració pel castellà. No obstant això la imposició del castellà en les classes populars va tenir
un impacte similar al de la resta de territoris.
3) El tercer, de 1715, el de Mallorca, sent més complaent i fruit d'una actitud més negociadora.
4) El quart decret que afectava només a Catalunya i es va dictar el 9 d'octubre de 1715 i establia :
- L'abolició de les Corts i el Consell de Cent.
- Substituia al virrey per un capità general, igual que en la resta dels regnes de la Corona d'Aragó, i
es dividia Catalunya en dotze corregiduríes, com a Castella.
- Es prohibeixen els somatens (milícies populars de Catalunya i Aragó).
- Es va establir el cadastre gravant propietats urbanes i rurals i els beneficis del treball, el comerç i
la indústria.
- Igualment, l'idioma oficial de l'administració va deixar de ser el llatí i va ser substituït pel
castellà, aplicant-se des de llavors obligatòriament a les escoles i jutjats.
- També es van tancar les universitats catalanes que van recolzar a l'arxiduc.
Com a resultat dels decrets, els antics regnes de la Corona d'Aragó. Van perdre les seves institucions
político-administratives encara que, excepte València, van mantenir el seu dret privat propi. Les corts
van ser dissoltes i es va concedir a algunes poblacions el dret d'assistir a les corts castellanes, que es
converteixen en corts comunes a tota Espanya excepte Navarra, que si va mantenir les seves corts.
Es van modificar els mecanismes d'elecció dels governs municipals adaptant-los a les normes de
Castella. Els municipis importants van passar a ser regits per un corregidor, i els cabildos locals per
un regidor, que a Aragó van passar a ser hereditaris, per la qual cosa, a la fi del segle XVIII gairebé
tots els càrrecs estaven ocupats per membres de la noblesa.

Una vegada aplicada aquesta sèrie de decrets, els territoris del regne d'Aragó queden unificats
jurídica i estructuralment al de Castella. Això suposa:
- La desaparició dels antics regnes (excepte el de Navarra) i el naixement de les províncies en la
Península i la generalització i la reorganització interna dels dominis americans.
- També el govern i la hisenda del Regne queden unificats (excepte les excepcions que Felip Vva
voler mantenir per bascs, navarresos i aranesos).
- El Consell de Castella passa a assumir totes les tasques de govern (excepte a Navarra) i, amb el
temps, serà origen del consell de secretaris (de ministres). La resta de consells veuen reduïda la
seva labor aspectes judicials i se'ls lleven les atribucions governatives en benefici de les
secretaries d'Estat.
- Oficialment, la creació d'unes noves Corts espanyoles, seguint el model representatiu de Castella,
a les quals se sumen com a representants minoritaris els de Aragó, València, Catalunya i
Mallorca.
- L'aplicació d'un sol dret comú per a tots els súbdits, amb la consegüent anul·lació d'usos,
costums i drets.
- L'aplicació d'una sola llengua administrativa: el castellà, amb la consegüent anul·lació de
llengües particulars usades. Això té excepcions en algunes institucions locals catalanes i
valencianes.
2. El reformisme de Carles III :

Rei de Nàpols (1734-59) i d'Espanya (1759-88), pertanyent a la Casa de Borbó (Madrid, 171688).
Era el tercer fill de Felip V, primer que va tenir amb la seva segona dona, Isabel de Farnesio, per la
qual cosa va anar el seu germanastre Ferran VI qui va succeir al seu pare en el Tro espanyol. Carles
va servir a la política familiar com una peça en la lluita per recuperar la influència espanyola a Itàlia:
va heretar inicialment de la seva mare els ducats de Parma, Piacenzià i Toscana; però més tard, en
conquistar Nàpols Felip V, el seu fill va passar a ser rei d'aquell territori amb el nom de Carles VII.
La mort sense descendència de Ferran VI va fer recaure en Carles la Corona d'Espanya, que va
passar a ocupar en 1759, deixant el Tron de Nàpols al seu tercer fill, Ferran IV.
En 1766, sent rei Carles III, va tenir lloc a Madrid i altres punts d'Espanya la revolta que ha passat a
la Història com a Motí de Esquilache, en la qual es calcula que van participar al voltant de 40.000
persones i que a prop va estar de posar en perill la figura real.

→ El motí de Esquilache
Encara que el detonant de la revolta va ser la publicació d'una norma municipal que regulava la
vestimenta dels madrilenys, caldria buscar les causes veritables en la gana, les constants pujades de
preu dels productes de primera necessitat i el recel dels espanyols als ministres estrangers portats per
Carles III. Finalment, el motí es va saldar amb l'exili forçat del marquès de Esquilache, Secretari
d'Hisenda i inspirador de l'edicte.
Esquilache, persona d'absoluta confiança del rei, de ferma voluntat i amic de les decisions taxatives,
tractava de radicar en la Vila de Madrid l'ús de la capa llarga i el barret d'ala ampla, amb el pretext
que els madrilenys podien donar-se anònimament a tot tipus d'atropellaments i amagar armes entre
les vestidures. La mesura propugnava l'ús de la capa curta i el tricorni (barret de tres becs), de
procedència estrangera. La multa en cas de desobediència ascendia a 6 ducats i 12 dies de presó per a
la primera infracció i el doble per a la segona.
Va ser Esquilache qui va ordenar la pavimentació i il·luminació de carrers i la creació de passejos i
jardins. Així mateix, es va proposar netejar els carrers d'escombraries i excrements humans i animals
mitjançant la construcció de fosses i pous sèptics, pràcticament desconeguts als barris populars.
El motí de Esquilache va ser una revolta de caràcter polític i social, no obstant això, el poble no
estava contra el poder real o contra els nobles espanyols, sinó molest per la carestia d'aliments i la
pujada dels preus ocasionada per les mesures de Esquilache. La gana i el descontentament produïts
pel constant augment del preu dels aliments de primera necessitat va ser el brou de cultiu per a la
rebel·lió.
Publicat l'edicte municipal, la reacció popular no va ser una altra que substituir els bàndols per
pasquins vexatoris contra l'italià.
Esquilache va ordenar als soldats que ajudessin a les autoritats municipals en el compliment de
l'ordre. Les multes comencen a produir-se. Petits conats violents se succeeixen i la indignació del
poble de Madrid creix.
En el matí del Diumenge de Ramos de 1766 es desencadena el motí. La torba assalta la casa de
Esquilache i assassina a ganivetades a un servidor que va tractar d'oferir resistència. Els amotinats
buiden sense contemplacions la ben assortida cuina del marquès i es dirigeixen a les cases d'altres
dos ministres italians, Grimaldi i Sabatini.
El Dilluns Sant, assabentat el poble de Madrid que Esquilache es troba al costat del rei, una munió es
dirigeix cap al Palau Real. Els odiats membres de la guàrdia valona es mantenen fermes i acaben
obrint foc i matant a una dona, el que va avivar als reunits, que comencen a corejar consignes contra
Esquilache i contra els valons.
Finalment, un sacerdot que actua com a mediador fa arribar al rei una llista d'exigències:
- Desterrament del marquès de Esquilache i la seva família.
- Que no existeixen ministres estrangers.
- Desaparició de la Guàrdia Valona.
- Baixada dels preus dels comestibles.
- Retirada de les tropes a les seves casernes.
- Sigui conservat l'ús de la capa llarga i el barret d'ala ampla.
- Que el rei «es digni sortir a la vista de tots perquè puguin escoltar per boca seva la paraula
de complir i satisfer les peticions».
El rei, amb disgust, accepta les exigències populars. Esquilache va partir al desterrament.
Les notícies del motí de Madrid van provocar una ona de contagi espontani en altres ciutats, com
Bilbao, Barcelona, Cadis i Cartagena entre moltes altres, en les quals en general es feien peticions de
proteccionisme cap al consumidor, el model clàssic de motí de subsistència. No hi havia cap
coordinació entre elles, ni va haver-hi cap continuïtat.

Superat el «motí de Esquilache» (1766), s'estendria un regnat llarg i fructífer. Quant a la política
exterior, el tercer Pacte de Família signat amb França en 1761 va alinear a Espanya amb França en el
seu conflicte permanent amb Gran Bretanya. Això va portar a Espanya a intervenir en la Guerra dels
Set Anys (17 56-63) i en la Guerra d'Independència dels Estats Units d'Amèrica (1775-83); com a
resultat final d'ambdues, Espanya va recuperar Menorca, però no Gibraltar.
A partir de llavors, les dificultats financeres van obligar a tornar a la política «pacifista» del regnat de
Ferran VI, mentre s'assajaven diverses millores en la Hisenda Real, com l'emissió de vals reals
(primer paper moneda) o la creació del Banc de Sant Carles (primer banc de l'Estat).
En la línia del despotisme il·lustrat propi de la seva època, Carles III va realitzar importants
reformes : va reorganitzar el poder local i les Hisendes municipals, posant-los al servei de la
Monarquia. Va posar límit als poders de l'Església, retallant la jurisdicció de la Inquisició i limitant
l'adquisició de béns seents per les «mans mortes». Es van expulsar d'Espanya als jesuïtes. Va
fomentar la colonització de territoris despoblats, especialment a la zona de Serra Bruna, on van
contribuir a eradicar el bandolerisme. Va reorganitzar l'exèrcit.
Va protegir les arts i les ciències; va sotmetre les universitats al patronatge real i va crear a Madrid
els Estudis de San Isidre com a centre modern d'ensenyament mitjà. Va crear manufactures reals per
subvenir a les necessitats de la Monarquia i per estimular al país una producció industrial de qualitat.
En aquesta mateixa línia, va impulsar l'agricultura (decretant a instàncies de Jovellanos el lliure
comerç de grans) i el comerç colonial (formant companyies i liberalitzant el comerç amb Amèrica).
Quan el rei va morir en 1788 va acabar la història del reformisme il·lustrat a Espanya, doncs l'esclat
de la Revolució francesa a l'any següent va provocar una reacció de terror que va convertir el regnat
del seu fill i successor, Carles IV, en un període molt més conservador.
Entre els aspectes més duradors de la seva herència potser calgui destacar l'avanç cap a la
configuració d'Espanya com a nació, a la qual va dotar d'alguns símbols d'identitat (com l'himne i la
bandera) i fins i tot d'una capital digna de tal nom, doncs es va esforçar per modernitzar Madrid.
 La crisi de l’Antic Règim (1808- 1833)
Carles IV
La crisi de l'antic règim que s'havia anat formant durant tot el regnat de Carles IV va eclosionà el
1808 amb l'ocupació del país per part dels francesos. Els desastres de la guerra, la permanent
inestabilitat i la pèrdua de les colònies van reduir Espanya a la condició de potència de segon ordre.
La societat no es veurà modificada en absolut per la crisi dels anys 1808-1814. Seguirà essent una
societat camperola dominada per una oligarquia terratinent envoltada per un clergat ric i nombrós.
A finals del segle XVIII el govern dels Borbons s'ha transformat en un despotisme que la incapacitat
o la feblesa dels sobirans transformarà, durant el regnat de Carles IV, en "despotisme ministerial".

- La guerra del Francès / Guerra d’Independència (1808-1814)

Carles IV va allunyar del govern els ministres il·lustrats (Jovellanos..) i va confiar el poder a Manuel
Godoy.
La mort del rei Lluís XVI va portar el monarca a declarar la guerra a França en coalició amb d’altres
monarquies europees. Fou la guerra gran (1793-1795) que va afectar fonamentalment a Catalunya i
el País Basc. Les tropes espanyoles van mantenir l’ofensiva en territori francès, però a partir de
l’avenç sobre Catalunya de les tropes franceses van portar a signar la Pau de Basilea.
Pel tractat de Sant Ildefons (1796) Espanya es converteix en aliada de França contra Anglaterra. A
Trafalgar (1805) va perdre gairebé tota la seva flota.
Un dels acords entre Espanya i França, el Tractat de Fontainebleau (1807), signat entre Godoy i
Napoleó, tenia oficialment per objectiu repartir-se Portugal. Però ben aviat les intencions invasores
de Napoleó es van fer evidents. Godoy va convèncer la família reial que es traslladés a Sevilla per
fugir, si calia, cap a Amèrica. Aquest pla va ser considerat ofensiu per una part de la Cort, que el 18
de març de 1808 va provocar el motí d'Aranjuez el qual mostrava la decadència i la debilitat de la
monarquia espanyola: pare i fill es disputaven el poder i van recórrer a l’arbitratge de Napoleó.
Napoleó els va convocar a la ciutat fronterera de Baiona, on els va forçar a abdicar en favor del
seu germà Josep Bonaparte.
Les tropes franceses entraren a Barcelona el 13 febrer de 1808. La mobilització va ser la
resposta popular contra la presència francesa. A Catalunya, Andalusia, Aragó, Castella,...la població
va reorganitzar juntes d’armament i defensa. Es van formar a Espanya tretze Juntes d'una manera
més o menys espontània. Alguns dels seus representants (Jovellanos...)van constituir la Junta
Suprema Central Governativa del Regne, que va assumir la Regència fins que retornés Ferran VII.
Arran de la formació de la Junta Central, moltes institucions es van plantejar el dilema de si obeir el
nou rei Josep I i les institucions de la corona (Afrancesats, entre els quals hi havia els intel·lectuals,
alts funcionaris i una bona part de la noblesa) o bé els representants de l'esmentada Junta. (resistents:
absolutistes; liberals, pretenien un règim polític basat en les idees de la Revolució Francesa).
La resistència de les ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona, suportant bombardeigs va impedir
el progrés cap el sud. La victòria a Bailèn (Jaén) els va permetre apartar els francesos d’Andalusia.
Al llarg del 1809 i 1810 les principals ciutats catalanes van caure en mans de l’invasor.
Aquest fet va donar lloc a un intent d’aproximació als catalans per part de l’imperi francès. Al
gener de 1812 Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’imperi.
La "guerrilla" + la intervenció popular contra l’exèrcit francès, van constituir el tret distintiu de la
guerra de la Independència i un factor primordial en la derrota dels francesos.
Des de mitjan 1812, el curs de la guerra va començar a ser desfavorable als francesos. La
campanya de Rússia havia obligat Napoleó a desplaçar-hi gran part de l’exèrcit, i aprofitant la
conjuntura amb el suport de l’exercit britànic van aconseguir la victòria.
Des del final de 1813 es pot considerar acabada la guerra de la independència. Napoleó i Ferran VII
signen el tractat de Valençay, pel qual Napoleó tornà la corona a Ferran VII i retira l’exèrcit francès.
Ferran VII entra a Espanya per abolir la Constitució i iniciar un reacció absolutista.

Les Corts de Cadis i la Constitució del 1812 :

La Junta Suprema Central s’havia mostrat incapaç de dirigir la guerra i va dissoldre’s el gener de
1810. Abans, però, s’havia iniciat un procés de convocatòria de corts perquè els representants de la
nació decidissin sobre la seva organització i el seu destí.
Amb un complex sistema d'elecció, es van elegir representants d'entre les diferents Juntes
peninsulars per tal de redactar una constitució per al regne. El 19 de març de 1812, després de
gairebé dos anys, es va proclamar la Constitució de Cadis (Pepa), la primera democràtica de la
història d'Espanya. Incloïa una declaració de drets humans, el reconeixement de les llibertats
polítiques (d'expressió, d'associació i de participació) el dret al vot dels homes més grans de 25 anys
i l'establiment de la divisió de poders. El règim polític que s'establia era una monarquia
parlamentària.