AMB

UN PERMANENT VERMELL
EDU HIDALGO

(Un bar a les 22h de la nit. L’Ana asseguda a la barra. Apareix el Toni i des de darrere li posa les
mans sobre els ulls. Ella somriu.)

ANA: Saps que odio aquests putos jocs d'endevinalles amb respostes evidents.

TONI: ...

ANA: (Intenta retirar les mans d'ell) Va, treu-les, segur que estan brutes i m’ompliràs els ulls de
merda.

TONI: El joc no acaba fins que dius el nom de la persona propietària de les mans.

ANA: Toni.

TONI: (sense treure les mans) El joc té més gràcia si formules la resposta amb una pregunta.

ANA: Ves a cagar.

(En Toni resta en silenci, sense retirar les mans).

ANA: (Amb veu irònica) Toni?

TONI: (Retira les mans) Taxaaan!

(L'Ana es gira, es mira en Toni, i l’abraça molt fort).

ANA: (encara abraçant-lo) Joder, quant de temps...

TONI: Concretament 8 anys.

ANA: Si?

TONI: Si. Teníem 19 quan vaig marxar. I ara...

ANA: (li tapa la boca) No ho diguis si us plau. Em deprimeix.

TONI: Però que dius? Però si estem a la flor de la vida dona.

ANA: Veus. "Dona". És això el que em fa por. Que la gent em miri i pensi, "Quina dona", en
comptes de "Quina noia".

(El Toni riu).

ANA: Què et fa tanta gràcia?

TONI: Em fa gràcia això que has dit... m’ha vingut el record de quan et va venir la regla... vas dir
alguna cosa com que ja eres una dona.

ANA: Recordes quan em va venir la regla?

(Es miren i es crea un silenci incòmode).

TONI: Clar. O sigui, no concretament, no et sabria dir el dia. Però recordo aquesta anècdota, si.
ANA: Que fort.

TONI: Per què?

ANA: Perquè jo no ho recordo.

TONI: No?

ANA: No. (Pausa) En realitat recordo poques anècdotes. Se'm barregen totes. És com... o sigui...
Recordo coses que em van dir, coses que vaig fer, però no sé situar-les en un espai o temps
determinat. Saps?

TONI: Que fort. Jo recordo moltes coses com si haguessin passat ahir.

(S'apropa el cambrer)

CAMBRER: Et poso alguna cosa?

TONI: Una estrella si us plau.

ANA: Tu no has canviat. Quasi 30 anys i encara et demanes una cervesa.

TONI: Hi ha alguna llei no escrita que obligui a renunciar a la cervesa a partir dels 30? A més, no
has dit que volies evitar el tema de l'edat?

(Riuen. El cambrer porta la cervesa.)

TONI: (Al cambrer) Gràcies. (A l'Ana) Brindem pel tema tabú de la nit.

ANA: Passo de brindar per aquesta merda. Brindem perquè t'has dignat a venir una nit al poble.

TONI: (afegeix) Des de fa 8 miserables anys.

ANA: (afirma) Des de fa 8 miserables anys.

(Riuen i brinden. Beuen. Silenci.).

TONI: Crec que ho recordo tot amb nitidesa perquè vaig marxar. Va ser... va ser una mica com si
guardes tots els anys viscuts al poble en una vitrina del meu pensament. Així... tots ordenadets...
i allà estan.

ANA: Tant de bo la tingués jo, aquesta vitrina. Porto tota la vida aquí i tinc tots els records
escampats pel cap.

TONI: Et puc fer una visita turística per la meva vitrina si ho vols.

ANA: Quan cobres?

TONI: Faig preu especial als residents del poble.

ANA: Doncs endavant. Però vull records íntims.

TONI: De quin grau d'intimitat estem parlant? Vols saber la meva primera palla?

ANA: No imbècil. No ho sé... Alguna cosa que... No sé com dir-ho, que només visquéssim tu i jo.

TONI: N’hi ha moltes d’aquestes coses. Per on vols que comenci?

ANA: Quin record presideix la vitrina?

(En Toni fa un gest com si estigués pensant.)

TONI: Doncs evidentment el dia que em vas demanar per sortir.

ANA: Jo no et vaig demanar per sortir.

TONI: No ho vas fer tu explícitament. Però vas enviar a la Laia a dir-me que jo et vingués a
demanar per sortir. Així que vas ser tu.

ANA: A veure... D’acord, si, ho accepto. Llavors el record que presideix la vitrina és la Laia?

TONI: (rient) Mirat així, si. Però el lloc està disputat. També hi ha el record del primer petó,
evidentment, però no ho recordarem perquè va ser una mica sapastre tot plegat. (Riuen) I el
viatge a Roma. Oh! I el dia que pel teu aniversari vaig contractar a tots els meus amics per fer-
te un estripis.

ANA: (rient) Aquest record l’he esborrat de la meva ment expressament.

TONI: Doncs va ser espectacular! Encara recordo el Javi amb els calçotets del seu avi. Ostia, en
saps alguna cosa del Javi?

ANA: (para de riure) Doncs ens casem d’aquí 7 mesos.

(Silenci).

TONI: (incrèdul) Com?

ANA: Ai Toni, com si fos tan estrany...

TONI: Home...Doncs així...sobtadament...és, no ho sé, difícil d’assimilar...

ANA: Encara que no t’ho sembli, passen moltes coses en un poble durant 8 anys.

TONI: Ni que ho diguis... (pausa) Escolta, he d’anar a veure la colla, que els hi he promès... Ens
veiem demà abans que jo marxi?

(Silenci).

ANA: Marxes demà?

TONI: Tinc una exposició a Amsterdam demà passat. Passa’t per casa demà i ens acomiadem.

ANA: Vale...

(S’abracen. Molta estona. Es miren. En Toni fa un gest buscant la cartera.)

ANA: I una merda. Jo convido.

TONI: (Riu) Com sempre...

ANA: Per què has decidit tornar?

TONI: Estava a Praga i vaig tenir un somni. Eres tu casant-te. Es veia borrosa la cara del nuvi.

ANA: És mentida.

TONI: Potser si.

(En Toni li pica l’ullet i li fa un petó a la galta. Marxa. L’Ana remena la seva bossa i treu el mòbil.
Marca un número i espera que contestin.)
ANA: Alícia...Sóc jo...Res, res... Es que... No ho sé... (S’acaricia la galta on el Toni li ha fet un petó)
És com si un trosset de la meva pell tornès a tenir 16 anys... És una sensació meravellosa Alícia...
Trobo tant a faltar aquella felicitat tant exagerada, aquelles vergonyes i aquell poc respecte cap
a la vida... Està molt prim... Era com si tornéssim a ser adolescents... Allà, fotent-se una cervesa...
No, no truquis el Javi... De cop m’ha vingut una imatge, casant-me... Amb qui?... No... No, vull
dir que... Em vull casar?... Ja.

(Penja el telèfon. Fa un senyal al cambrer perquè li porti una altre copa de vi. Es recolza sobre la
barra i fa un sospir. Poc després s’obra la porta i entra el Javi.)

JAVI: Ana.

ANA: (sorpresa) Que hi fas aquí?

JAVI: A vingut el Toni a casa el Gerard, m’ha dit que t’ha vist aquí.

ANA: Si...

JAVI: Deu ni do! Que bé que li va eh.

ANA: Si.

JAVI: M’ha donat una foto com a felicitació pel compromís. (Riu) Que cabró, ben estranya...

ANA: Què?

JAVI: Què de què?

ANA: Quina foto?

JAVI: Una de la piscina.

ANA: Què?

JAVI: Ai Ana, la foto aquella que ens va fer un dia a la piscina del Gerard.

ANA: No sé quina foto és.

JAVI: Ostia si. No ho sé, bueno, és igual.

ANA: On és?

(El Javi es mira les butxaques del pantaló i de la jaqueta.)

JAVI: No ho sé, la portava a sobre fa una estona.

ANA: On és?

JAVI: Ana què passa?

ANA: Res.

(Silenci.)

ANA: On és?

JAVI: (enfadat) Ostia tia... No ho sé. Potser m’ha caigut pel cotxe mentre venia.

ANA: On és el cotxe?
JAVI: A la sortida aparcat.

ANA: Dóna’m les claus.

(El Javi li dona les claus del cotxe. L’Ana s’aixeca i surt del bar. El cambrer deixa la copa de vi
davant del Javi i aquest fa un glop. Una estona després entra l’Ana, amb els ulls plens de
llàgrimes.)

ANA: No la trobo.

JAVI: (s’aixeca i l’abraça. Consolant.) Ei...ei... què passa? No passa res... Era una merda de foto...
Ana...

(El Javi fa seure l’Ana a la cadira i li eixuga les llàgrimes de la cara)

JAVI: Ana... En serio... Era una tonteria de foto... Saps aquell dia que estàvem a la piscina del
Gerard i el Bernat es va trencar la cama? Doncs era una foto d’aquell dia... Ja està... Sortíem tu,
jo, el Gerard, el Bernat, l’Alícia, la Laia... Ah, i això era lo estrany... Tenia la cara encerclada.

ANA: Què?

JAVI: La Laia tenia la cara encerclada.

ANA: Què vols dir?

JAVI: Doncs això... Jo què sé, una volada del Toni... No ho sé... Hi havia la foto, i com amb un
permanent vermell havia encerclat la cara de la Laia... Ves a saber què volia dir...

(Silenci. L’Ana esclafa a riure.)