Col·lecció «El que sabem de ...

»
ARTICLES DE SUPORT A LA DOCÈNCIA

La sintaxi del català

Santillana
 Sebastià Bonet
Barcelona (1943). Catedràtic d’Institut
de Llengua i Literatura Catalanes
(en excedència) i doctor en Filologia Catalana
per la Universitat de Barcelona,
és professor titular del Departament
de Filologia Catalana (Secció de Lingüística)
d’aquesta Universitat.
La seva activitat docent i de recerca se centra
en les àrees de la sintaxi catalana, de la gramatografia
fabriana i de la història de la lingüística.

Objectius i continguts
L’objectiu d’aquesta col·lecció és elaborar un conjunt d’estats de la
qüestió, en forma d’articles, sobre els temes de l’àrea de llengua i literatura
catalanes que tenen una especial rellevància amb vista al seu ensenyament.
Els articles s’ordenen en dues sèries, una de llengua i l’altra de literatura, i en
cada una s’agrupen en tres apartats (tema general, tema monogràfic i tema
aplicat).
La sintaxi del català
Sebastià Bonet

Resum
Tothom està d’acord que la sintaxi és un component
essencial de les llengües, i no sembla haver-hi dubtes sobre la
seva autonomia. Tanmateix, a l’hora de destriar-ne els límits,
sorgeixen dificultats. Des d’un punt de vista general, pel fet
que manté relacions molt estretes amb disciplines com la
semàntica, la morfologia, la pragmàtica i l’anàlisi del dis-
curs. I, des d’una òptica particular, perquè en tractar-se d’u-
na llengua determinada, cal distingir, i no sempre resultà fà-
cil fer-ho, entre el que la sintaxi té d’universal, el que només
comparteix amb diverses altres llengües i el que és realment
específic de la llengua de referència.
En aquest article s’ha volgut donar una visió comprimi-
da de la sintaxi del català que tingui en compte les dues
perspectives. No cal dir que la selecció dels temes contemplats
és, fins a un cert punt, arbitrària, per bé que la intenció que
l’ha motivada ha estat d’incidir d’una manera coherent en
un conjunt d’aspectes bàsics del que en podríem dir l’estruc-
tura de la llengua.
 Índex

1. Sintaxi, sintaxi del català, sintaxi de l’oració

2. Sintaxi, pragmàtica i anàlisi del discurs
3. Els nivells estructurals: morfema, paraula, sintagma,
clàusula i oració
4. Estructura estratificada de l’oració
5. L’ordre lineal bàsic dels elements del cor i de la perifèria
6. Tipologia dels cors
7. Els predicatius i la predicació secundària
8. Els operadors d’oració
9. Els verbs modals i aspectuals i les construccions
d’elevació
10. Les construccions amb pèrdua de valència

LA SINTAXI DEL CATALÁ 3

4 LA SINTAXI DEL CATALÁ
 1 Sintaxi, sintaxi del català,
sintaxi de l’oració

E n una primera aproximació, es pot dir que la sintaxi consisteix en l’estudi de les
construccions gramaticals, o sigui, encara que la definició pugui semblar circular,
de les seqüències de paraules governades per regles sintàctiques. En referir-nos a
una llengua particular, al català en el nostre cas, es poden distingir, si més no en teo-
ria, tres tipus de regles sintàctiques: les que el català comparteix amb totes les llen-
gües naturals, que serien directament derivables d’un conjunt de principis gramati-
cals d’abast universal; les compartides amb diverses famílies de llengües, que
resultarien del fet que els principis gramaticals sovint donen peu a una parametritza-
ció que es concreta en opcions diferents; i les específiques o idiosincràtiques de la
llengua en qüestió, que respondrien a una opció paramètrica no compartida amb cap
altra llengua. D’acord amb l’anterior, la sintaxi del català consistiria en un model for-
malitzat, la formulació del qual dependria essencialment d’una determinada teoria
gramatical. Això no treu, tanmateix, que la sintaxi de qualsevol llengua també es pot
‘veure’ com quelcom –una estructura?- que constitueix una part primordial de la llen-
gua mateixa, amb diguem-ne independència de la teoria que hàgim escollit per parlar-
ne. Sigui com sigui, admetrem que les regles sintàctiques són tals que s’encarreguen
d’explicitar en què consisteixen les relacions de construcció que fan que una de-
terminada seqüència de paraules mereixi el nom de construcció gramatical. I, un cop
admès això, ens resultarà factible de donar una definició breu, i prou comprensiva,
d’oració, és a dir, de la noció que correspon al tipus d’unitat lingüística que, d’acord
amb el que no es va pensar amb claredat suficient fins ben entrat el segle XX, consti-
tueix l’àmbit propi de la sintaxi: entendrem per oració la construcció gramatical mà-
xima o, si voleu, la unitat màxima de seqüències de paraules dins la qual tenen vigèn-
cia les relacions de construcció.
Passem a un exemple, inevitablement gràfic, que per facilitar la tasca no sotmetem,
però, a signes de puntuació. En relació amb vine de seguida tots et necessitem, que
és una seqüència de paraules que fa sentit, podrem dir, entre altres coses, que: 1r) de
+ seguida formen una construcció gramatical, com també en formen una vine + de

LA SINTAXI DEL CATALÁ 5

 seguida; 2n) et + necessitem formen construcció gramatical, com també en formen
tots + et necessitem; 3r) no hi ha cap altra construcció gramatical entre aquests sis
mots. De l’anterior en deduirem, d’acord amb la definició, que vine de seguida és una
oració, que també n’és una tots et necessitem i, doncs, que vine de seguida tots et
necessitem són dues oracions.També sabem, ben segur, que vine i et necessitem, que
en l’exemple no són oracions, podrien ser-ho en un altre exemple. I si sabem que vi-
ne podria ser oració, i que en canvi difícilment ho podrien ser, p. ex., venir, vingut o
vinguis, serà perquè, com després es veurà, aquesta mena de mot sol, a diferència de
molts altres, és identificable com una possible construcció gramatical màxima.

6 LA SINTAXI DEL CATALÁ

 2 Sintaxi, pragmàtica
i anàlisi del discurs

L es relacions de construcció de què s’ocupa la sintaxi són, bàsicament, relacions

d’ordre, de concordança i de selecció. En les dues oracions de l’exemple anterior s’hi
podrien trobar les següents:
1r) de precedeix obligatòriament seguida, com et precedeix per força necessitem; la
disposició en què figuren vine i de seguida respon a un ordre de mots considera-
ble com a bàsic; la posició de tots respecte de et necessitem és, diguem-ne, facul-
tativa: sintàcticament, una oració com et necessitem tots equivaldria a l’original;
2n) tots concorda amb necessitem, a través d’un morfema de plural compartit pels
dos mots;
3r) vine selecciona un sol argument, palpablement representat per la terminació ver-
bal de 2ª p. sing. i identificable, segons moltes teories, amb un [SN ø] (un sintagma
nominal buit, o elidit) equivalent al pronom personal tu; de selecciona seguida
(encara que també es pot pensar que és seguida que selecciona de); de seguida
és seleccionat per vine, però d’una manera laxa, en la mesura que la seva presèn-
cia no es pot considerar exigida, sinó facilitada, pel verb; necessitem, forma d’un
verb transitiu, selecciona dos arguments, un dels quals és representat, alhora, per
la terminació verbal de 2a p. pl. i per tots, mentre que l’altre ho és pel pronom
feble et; tots, pel seu cantó, també es pot considerar seleccionat (laxament) per
un [SN ø] equivalent al pronom personal nosaltres; notem, altrament, que aquest
[SN ø] ‘concordaria’ amb necessitem.
Les relacions de construcció són en principi diferenciables, però no indiferents, res-
pecte de les que estudien disciplines lingüístiques complementàries de la sintaxi,
com la pragmàtica i l’anàlisi del discurs.Així la pragmàtica, que per definició té per
objecte l’ús que es pot fer de les oracions, o de les seqüències d’oracions, com a actes
de parla que són, en relació amb el nostre exemple es podria interessar, entre altres
coses, pel fet que la presència de tots et necessitem aconsella d’interpretar vine de se-

LA SINTAXI DEL CATALÁ 7

 guida com un prec, i no pas com una ordre, al contrari del que s’esdevindria si l’ora-
ció anés seguida de, p. ex., no m’ho facis dir dos cops. Com també tindria alguna cosa
a dir, ben segur, sobre quin és el registre al qual semblen adequar-se les dues oracions
de referència. Altrament, l’anàlisi del discurs, que en principi s’ocupa de la cohe-
rència i d’altres propietats que fan que el discurs constitueixi un tot travat i que,
doncs, tendeix a concebre l’oració com un terme, i no pas com un àmbit, de rela-
cions, pel que fa a l’exemple podria valorar, posem per cas, el fet que en totes dues
oracions hi és present el morfema de 2ª p. sing., com també es podria referir a la pro-
pietat segons la qual, quan dues oracions expressen una relació de causa a efecte, l’or-
dre en què es poden presentar no és en general fix, tot parant atenció al fet més sub-
til –que provaria de teoritzar- que tanmateix hi ha raons per preferir, quan la situació
comunicativa ho demana, vine de seguida tots et necessitem a tots et necessitem vi-
ne de seguida.

8 LA SINTAXI DEL CATALÁ

 3 Els nivells estructurals:
morfema, paraula,
sintagma, clàusula i oració

L es relacions de construcció no tan sols actuen entre paraules, sinó que poden te-
nir com a termes unitats més petites o més grans que la paraula. És per aquesta raó
que l’oració la considerem estructurada en nivells sintàctics, a cadascun dels quals co-
rrespondrà un determinat tipus d’unitat.
Les paraules, com és sabut, són analitzables en morfemes, i és gràcies al fet que en
moltes paraules hi figuren els morfemes gramaticals de nombre, gènere i persona
que les relacions de concordança són vigents en una llengua com el català. Exs.:
Aquelles dues amigues d’en Pere són molt boniques; Tu no els fas cap cas.
Les paraules, altrament, es poden combinar en unitats més àmplies, els anomenats
sintagmes, els quals sovint s’estructuren endocèntricament, és a dir, al voltant d’un
mot que els fa de nucli, i és en funció de la categoria gramatical del seu nucli que
molts sintagmes es classificaran.Així, en els exemples anteriors, hi trobem tres sintag-
mes nominals (SN): aquelles dues amigues d’en Pere, en Pere, cap cas; un sintagma
adjectival (SA): molt boniques; dos sintagmes verbals (SV): són molt boniques, no els
fas cap cas; un sintagma preposicional (SP): d’en Pere. Entre els sintagmes entre si i
entre el nucli i els altres elements d’un sintagma s’estableixen diversos tipus de rela-
cions sintagmàtiques. Com, p.ex., les que aquelles dues amigues d’en Pere té amb
molt boniques i amb són molt boniques; i com les que hi ha entre amigues i d’en Pe-
re o entre fas i cap cas.
Una observació important: de vegades una unitat d’un determinat nivell pot identifi-
car-se, o funcionar, com una unitat d’un nivell inferior o superior. Així tu, en l’exem-
ple de referència, es pot considerar com una paraula (com un pronom personal), pe-
rò també com un morfema concordant de 2ª p.sing. i, encara, com un SN que fa de
subjecte de l’oració on figura. I mots com boniques o cas podrien rebre les etiquetes
de SA i SN en oracions com Aquelles noies són boniques i Ningú no els fa cas.

LA SINTAXI DEL CATALÁ 9

 Una oració, finalment, es pot convertir en una oració més complicada pel procedi-
ment de connectar-la sintàcticament amb una altra oració: Aquelles dues amigues
d’en Pere són molt boniques, però tu no els fas cap cas. Pot dir-se, aleshores, que la
nova oració es compon de dues clàusules, i admetre’s que la clàusula és una unitat
sintàctica d’un nivell intermedi entre el sintagma i l’oració. D’acord amb aquesta ter-
minologia definirem oració simple com una oració cap element de la qual consis-
teix en una clàusula, i oració complexa com una oració que conté, com a mínim,
una clàusula. Una oració complexa pot estar composta, com en l’exemple anterior,
per dues clàusules coordinades, encara que també ho pot estar per més de dues; al-
trament, una oració complexa pot consistir en una oració principal que contingui
una o més clàusules subordinades: [PRINC vull [SUB que llegeixis la novel·la]], i tam-
bé en una combinació dels dos tipus esmentats: vull que llegeixis la novel·la i espero
que t’agradi.
Notem que la relació de coordinació també es pot establir entre mots: samarreta
blanca i blava, entre sintagmes: les amigues d’en Pere i d’en Francesc, i entre clàu-
sules subordinades a una mateixa oració principal: vull que llegeixis la novel·la i que
t’agradi força. En tals casos, però, i a diferència del que hem convingut per a les clàu-
sules coordinades, es considera que la unitat resultant de la coordinació és del mateix
nivell que el dels termes coordinats. La relació de subordinació, altrament, també es
pot donar entre clàusules: [PRINC Em sembla [SUB que no saps [SUB què vols]]].

10 LA SINTAXI DEL CATALÁ

 4 Estructura estratificada
de l’oració

A partir de dos tipus de distincions molt generals, però diferents de les que per-
meten analitzar-la en les unitats corresponents als nivells a què acabem de referir-nos,
l’oració es pot considerar organitzada en una estructura estratificada.
Les distincions del primer tipus són motivades, però no estrictament determinades,
per oposicions semàntiques universals: el català les comparteix amb totes les llen-
gües naturals, però això no vol dir que totes s’apliquin necessàriament a cadascuna
de les seves oracions. Responen a l’esquema següent:

ORACIÓ

COR PERIFÈRIA

NUCLI

L’oració consta d’un cor, els elements del qual són, exceptuant casos d’elisió, de pre-
sència obligada, i eventualment d’una perifèria, els elements de la qual són doncs,
per definició, facultatius.
Dins el cor hi figuren el nucli, que en una llengua com el català i amb molta generali-
tat consisteix en un verb flexionat, i els seus arguments o valències. El nucli, o verb
flexionat, és l’element imprescindible perquè l’oració pugui satisfer el que segura-
ment és la funció primordial del llenguatge: la funció predicativa. (Amb el benen-
tès, però, que no tota oració s’emprarà per realitzar pròpiament aquesta funció: per-
què pugui fer-ho haurà de ser de modalitat declarativa, i no pas de modalitat
interrogativa o imperativa, o d’altres subtipus de modalitats no declaratives.) Cada
nucli selecciona quants arguments, i de quina mena, té el cor que li correspon. Molt

LA SINTAXI DEL CATALÁ 11

 generalment, els verbs poden ser ø-valents (Neva), monovalents (El sol brilla, Han
arribat dos trens), bivalents (La Teresa va obrir la porta, En Lluc va telefonar a sa
mare) i trivalents (En Pere va enviar un paquet a en Francesc).
Els arguments poden consistir en unitats sintàcticament separables, és a dir, en sintag-
mes (bàsicament SNs i SPs, com en els exemples anteriors) i en clàusules, el verb de
les quals pot anar en forma personal (Convé [que m’escoltis]) o en forma impersonal
(La Maria ha decidit [anar-hi]). Però constitueix una característica notable del cata-
là el fet que sovint també estan representats, de vegades exlusivament i de vegades
duplicant-se amb unitats separables, per morfemes inseparables del verb, que poden
ser afixos pròpiament dits (Estim-o la Teresa, Els nens apren-en de seguida) o pro-
noms clítics (T’escolten amb atenció, A l’Antònia li convé descansar).
Dins la perifèria és possible distingir, en funció del seu abast, tres tipus d’elements ad-
junts: els adverbials, que es limiten a modificar el nucli (Plou a bots i barrals, Ca-
minava de pressa); els circumstancials, que modifiquen el cor en conjunt, o bé el
cor més els elements perifèrics del primer tipus (Aviat et presentaré el director, Els
nois jugaven a futbol en el pati); i els adverbials d’oració, que incideixen en el
conjunt format pel cor més els possibles elements perifèrics dels tipus anteriors,
p.ex., expressant una condició (Si fas bondat, demà et portaré al cinema) o un co-
mentari o valoració de l’emissor (Segurament no hi ha res a fer). Els adjunts poden
consistir en sintagmes de diversos tipus (com ara SADVs, SPs, SNs), però també en
clàusules (Ho va fer [com li ho havien manat], T’ho diré [quan calgui], [En arribar
el professor], tothom va callar, [Pagant] Sant Pere canta).
L’ordre lineal en què es disposen els elements del nucli, del cor i de la perifèria pot
variar molt d’una llengua a una altra i dins d’una mateixa llengua, de manera que, en
principi, no és una propietat que serveixi per fonamentar aquestes distincions. Tan-
mateix, hi ha un tipus de distincions basades en l’ordre lineal que, tot i no ser univer-
sals, afecten l’estructura estratificada de les oracions de la majoria de les llengües, i
del català en particular: són tals que els elements que permeten identificar es poden
caracteritzar com a posicions. Unes posicions que, com tot seguit veurem, s’associen
sovint a construccions pragmàticament marcades o de modalitat no declarativa: ens
referim a la posició inicial d’oració i a les posicions dislocades.
La posició inicial d’oració, en català, l’ocupa característicament la conjunció que en
moltes clàusules subordinades (No sabia [que fos tan important]), però també en
unes construccions oracionals que són específiques de la llengua (Que m’entens?,
Que no se’n parli més!), així com les dues menes de conjunció si –la pròpia de les
clàusules condicionals (Si plou, no ens mourem) i la que figura en les clàusules
interrogatives globals (No sé si ho farà bé (o no)). També l’ocupen els anomenats
mots-qu (o, més ben dit, sintagmes-qu) en les oracions i clàusules interrogatives par-
cials (Per què ho has fet?, No sé [de què em parles]) i en les clàusules de relatiu
(La ciutat [on vaig néixer]..., La noia [a la qual ens referíem]..., Aquell cantant,
[amb qui vam anar a Itàlia]...). Observem com, en aquests casos, en la posició ini-
cial d’oració tant hi poden figurar arguments com elements perifèrics.
Les posicions dislocades, inicials i finals, apareixen sovint en les oracions del català:
per tradició grafista és costum d’anomenar-les, respectivament, a l’esquerra i a la

12 LA SINTAXI DEL CATALÁ

dreta. Propi d’aquestes posicions és el fet que els elements que les ocupen es poden
separar (en el cas de les primeres) o s’han de separar (en el cas de les segones) per
una pausa, relacionable amb pautes d’entonació característiques, de la resta d’ele-
ments oracionals. Dislocacions a l’esquerra i a la dreta es donen en les construccions
anomenades tematitzacions, en les quals l’element o els elements dislocats funcio-
nen pragmàticament com a tema –és a dir, com a informació que es pressuposa prè-
viament compartida amb l’interlocutor- mentre que la resta d’elements conformen el
rema –és a dir, la informació pressuposadament nova. En aquestes construccions l’ar-
gument o element perifèric dislocat resulta sovint duplicat d’una manera obligatòria
per un pronom feble o clític (A la Maria no li agradava en Josep; Les notes, als
alumnes, no els les donaré fins demà; Tothom ho sap, que és un pocavergonya; No
els les donaré fins demà, les notes, als alumnes). Notem que el verb també es pot te-
matitzar, dislocant-lo a l’esquerra en forma d’infinitiu precedit de de (De menjar bé,
aquí no hi menja ningú).

LA SINTAXI DEL CATALÁ 13

 5 L’ordre lineal bàsic
dels elements del cor
i de la perifèria

A diferència de la posició inicial d’oració i de les posicions dislocades, la resta de

posicions en què se situen els elements oracionals no es pot dir que en general, en
català, se cenyeixin a cap ordenació fixa.Això no treu que resulti possible postular l’e-
xistència d’un ordre lineal bàsic dels principals elements de l’oració catalana a par-
tir de fets com 1r) la constància estadística amb què es repeteixen moltes configura-
cions; 2n) l’existència de restriccions, que fan que determinades disposicions lineals
resultin inusitades, o impossibles; 3r) l’evidència que certes ordenacions només es do-
nen en construccions pragmàticament marcades.Aquest ordre bàsic respondria, força
d’acord amb la tradició gramatical, a l’esquema següent:

ORACIÓ

ORACIÓ SINTAGMA VERBAL (SV) CIRCUMSTANCIALS

VERB ARGUMENTS ADVERBIALS

INTERNS

El subjecte és un SN argument –l’argument dit extern– que es distingeix dels argu-

ments restants no solament (ni fonamentalment, potser) per la seva posició sinó:
1r) pel fet que ha de concordar en persona i nombre, i eventualment en gènere, amb
el verb en forma personal; tal concordança es relaciona estretament amb una pro-
pietat prou característica del català, que permet de diferenciar-lo d’una manera
substancial de llengües com el francès o l’anglès: el fet que el subjecte deixi d’ex-
pressar-s’hi, en gran nombre d’oracions, com a SN i que, doncs, només hi sigui re-
presentat per la terminació verbal;

14 LA SINTAXI DEL CATALÁ

2n) pel fet de no poder expressar-se en posició preverbal (tot podent-ho fer, en casos
considerables com a marginals, en posició postverbal) en les clàusules amb el
verb en forma no personal (Crec [ø saber-ho]; S’expressa [ø cantant]; [ø Arribats
a la frontera de Polònia], vam ser rebuts per una comissió).
El sintagma verbal el constitueixen un verb en posició inicial, seguit dels arguments
dits interns (si aquests no estan representats per clítics, és clar) i dels elements adver-
bials. Cal notar que la noció de SV, en la mesura que s’associa amb l’exigència d’una
ordenació lineal dels seus elements, no és pas universal: hi ha llengües que, a diferèn-
cia del català, no privilegien cap disposició determinada del verb, dels arguments i
dels adverbials.
Els adverbials d’oració, que no s’han representat a l’esquema, es caracteritzen per una
llibertat posicional extrema (Si Déu vol en Pere aprovarà; En Pere, si Déu vol, apro-
varà; En Pere aprovarà, si Déu vol).

LA SINTAXI DEL CATALÁ 15

 6 Tipologia dels cors

U n primer tipus de cors, en català, són els que se cenyeixen, en gran nombre de
construccions no marcades, a l’ordre que hem considerat bàsic dels elements, és a dir,
a l’esquema SUBJECTE + [SV VERB + (ARGUMENTS INTERNS)].Tenen per nucli verbs
pertanyents a classes lèxiques força ben representades, a les quals ens referirem en la
taula següent:

Classe Observacions
SN V Formada per nombrosos verbs monovalents intransitius, com ara córrer, dormir, tossir,
plorar, brillar, etc.
SN V SN Es tracta de la riquíssima classe dels verbs bivalents transitius. El SN argument intern
s’anomena complement o objecte directe, que en general és pronominalitzable per
pronoms febles acusatius si es tracta d’un SN determinat (No conec la Pepa ➝ No la
conec), i que, si és un SN no determinat, es pot pronominalitzar (parcialment) per en
(Mengem (moltes) pomes ➝ En mengem (moltes)).
SN V SP Formada per diversos tipus de verbs bivalents intransitius. Si P = a amb valor datiu, el SP
argument intern s’anomena complement o objecte indirecte (Demà telefonaré a en
Joan ➝ Demà li telefonaré). En la resta de casos el SP s’anomena complement de rè-
gim (Parlàvem de les nostres coses ➝ En parlàvem, Compto amb tu ➝ Hi compto).
SN V O Comprèn molts verbs que regeixen una clàusula subordinada completiva. Si aquesta
es pot pronominalitzar per ho (He decidit [que hi anirem] / [que hi vagis] / [anar-hi]
/ [si hi hem d’anar] / [com hi anirem] ➝ Ho he decidit) es considera complement di-
recte i, el verb, transitiu. Altrament, el verb serà intransitiu i la completiva es dirà obli-
qua (He renunciat [a figurar-hi] / [que m’estimis] ➝ Hi he renunciat; S’ha alegrat
[d’haver-ho dit] / [que ho hagis fet] ➝ Se n’ha alegrat).
SN V SN SP Formada per verbs trivalents transitius, amb un complement preposicional. Aquest pot
ser un complement indirecte (Va donar les claus a la Teresa ➝ Li va donar les claus)
o un complement de règim (Va treure el llapis del calaix ➝ En va treure el llapis;
Porta els nens a l’escola ➝ Hi porta els nens).
SN V SN O Formada per verbs trivalents transitius, amb completiva obliqua (L’he convençut [que
guanyarà], Els obliga [a estudiar], M’han amenaçat [d’expulsar-me]).
SN V SP O Formada per verbs trivalents, amb completiva i complement preposicional. Sovint són
transitius, amb la completiva pronominalitzable per ho. El SP pot ser un complement
indirecte (En Pere va prometre a sa mare [que faria bondat] ➝ Li ho va prometre) o
un complement de règim (Vaig apostar amb en Joaquim [que guanyaries la cursa]).
SN V SP SP Formada per verbs trivalents intransitius amb dos complements preposicionals (Li està
parlant de l’afer; He discutit amb en Joan sobre la qüestió; He tractat del problema
amb en Lluís; Va col·laborar amb nosaltres en el projecte).

16 LA SINTAXI DEL CATALÁ

Un segon tipus de cors són tals que, quan figuren en construccions que cal conside-
rar no marcades, no satisfan l’esquema característic, ni algunes propietats significati-
ves, de les classes de la taula anterior.Això, en la mesura que 1r) no presenten cap SN
en posició preverbal (cap argument extern); 2n) en cas de presentar un SN en posició
postverbal, aquest argument intern es comporta com una mena d’híbrid de subjecte i
de complement directe. Per tal com, prenent com a cas prototípic el molt conegut
dels verbs intransitius de moviment que va servir a Fabra per il·lustrar el que anome-
nava tipus IV de proposició a partir d’exemples com Ha arribat un parent meu, Ha
sortit un tren, resulta que: a) a la manera dels subjectes, el SN posposat concorda amb
el verb (Han arribat dos parents meus) i en cap cas no és pronominalitzable per un
clític acusatiu (*Els han arribat, aquells parents meus, a diferència de Els odio,
aquells parents meus); b) a la manera dels complements directes, el SN, a més de tro-
bar-se posposat, dóna peu a pronominalitzacions amb en partitiu (N’han sortit dos,
de trens, com N’he vistos dos, de trens) i amb en genitiu (N’han arribat els parents,
d’en Pere, com N’odio els parents, d’en Pere).
Els verbs sense argument extern i amb un SN postverbal amb les propietats que aca-
bem de veure s’anomenen inacusatius. Els cors corresponents constitueixen un sub-
tipus molt important dels del segon tipus (globalment caracteritzat per la manca d’ar-
gument extern), les principals classes del qual considerarem en la taula següent.
Classe Observacions
V Formada per verbs Ø-valents, que es refereixen a esdeveniments atmosfèrics (ploure,
nevar, tronar, llampegar, clarejar, gelar, etc.).
V SN Comprèn diverses menes de verbs intransitius i pronominals monovalents, entre els
quals 1) els anomenats ergatius (tals que, altrament, també es construeixen com a tran-
sitius bivalents, de manera que el SN postverbal se sotmet, en tots dos usos, a un mateix
tipus de restriccions de selecció: són verbs com canviar, augmentar, disminuir, acu-
mular-se, desenvolupar-se); 2) els pronominals intrínsecs (suïcidar-se, migrar-se); 3) in-
transitius com néixer, viure, morir; 4) el verb haver-hi, respecte del qual cal dir que, si
més no en la llengua oral, pot concordar o no amb el SN (Hi ha/han dos nens).
V SP Comprèn, tan sols, el verb tractar-se, usat amb valor presentatiu o identificatiu (Es trac-
ta d’en Joan / d’un bon noi).
VO Formada bàsicament per verbs impersonals que es construeixen amb una clàusula
que la tradició gramatical acostuma a considerar subjectiva, i no pas completiva, per
tal com, en general, no és pronominalitzable per ho (Cal [que ho facis] / [fer-ho] ➝
*Ho cal; Resulta [que fa mal temps] ➝ *Ho resulta; És que tinc maldecap ➝ *Ho és;
notem, tanmateix, l’excepció Sembla que plourà ➝ Ho sembla). També comprèn el
verb tractar-se, amb valor de deure o de conveniència, que a diferència dels anteriors
es construeix amb una completiva obliqua, tanmateix no pronominalitzable (Es tracta
[que aprovis] / [d’aprovar] ➝ *Se’n tracta).
V SN SP Inclou verbs afins als de la classe V SN, dels quals només es diferencien pel fet de po-
der-se construir amb diversos tipus de complements preposicionals (Han sortit dos
trens de l’estació; Venien molts turistes a Barcelona; Ens calen molts diners; No (li)
falta / sobra / manca res).
V SN O També inclou verbs afins als de la classe V SN, en aquest cas tals que es construeixen
amb una completiva obliqua, generalment infinitiva (Han vingut molts alumnes [a fe-
licitar-me]).
V SP O Formada per verbs afins als de la classe VO, amb el SP consistent, gairebé sempre, en
un complement indirecte (Li sembla [que no tinc raó], Ens cal [fer-ho de seguida], Els
convé [que ho sàpiga] / [saber-ho] ).
V SP SP Classe molt marginal, si no buida. Amb un SP complement indirecte, es pot considerar
representada per construccions difícilment acceptables des d’una òptica normativa
com Se li’n fot d’en Josep, Li basta amb la Maria.

LA SINTAXI DEL CATALÁ 17

 Un tercer tipus de cors es distingeixen dels anteriors pel fet que el seu verb –que pot
ser el verb copulatiu ser o diversos verbs quasicopulatius com estar, semblar, pa-
rèixer, resultar, quedar(-se), restar, romandre, continuar, etc.– es limita bàsicament
a fer de suport de la flexió verbal que tota oració requereix, tot deixant que un altre
element –un adjectiu, en el cas més característic- faci de nucli (lèxic) de la construc-
ció, en el sentit que serà aquest element no verbal l’encarregat de seleccionar quants
arguments, i de quin tipus, hi seran presents.
En la mesura que el nucli d’aquests cors consisteix prototípicament en un adjectiu,
resulta que les construccions corresponents, tradicionalment anomenades de predi-
cat nominal, es poden classificar partint d’una distinció entre adjectius que selec-
cionen argument extern i adjectius que no en seleccionen del tot anàloga a la que s’-
ha vist per als verbs. De tal manera que, prescindint de representar el verb, o còpula,
en els esquemes, amb els adjectius de la primera mena es tindran les següents classes
de cors: 1) SN A (En Patxi és basc); 2) SN A SP (El pare està queixós de tu); 3) SN A O
(En Miquel sembla incapaç [de fer cap mal]); 4) SN A SP SP (Estic molt agraït als
alumnes del cas que em fan); 5) SN A SP O (Li estan reconeguts [que els hagi ci-
tat]). Mentre que, amb els de la segona mena, es tindran classes com: 1) A SN (Són fa-
mosos els seus discursos contra Catilina); 2) A O (És probable [que no digui res]);
3) A SN SP (Resulta imprescindible per a en Joan la col·laboració de tots); 4) A SN O
(És suficient un petit senyal [perquè tothom se l’escolti]); 5) A SP O (Li és impossible
[arribar d’hora]).
En els cors de les primeres cinc classes el predicat nominal, o atribut, prototípica-
ment consistent en sintagmes adjectivals de diversos tipus, és pronominalitzable pel
clític ho quan la còpula està representada per ser, estar, semblar o parèixer: (De)
basc en Patxi ho és, sens dubte; (De) queixós de tu, ho està, el pare; (D’)incapaç de
fer cap mal, ho sembla, en Miquel; De molt agraït als alumnes del cas que em fan,
ho estic de veritat; Certament ho estan, de reconeguts al director que els hagi citat;
i pel clític hi quan la còpula consisteix en qualsevol dels altres verbs: En Pere resulta
simpàtic ➝ Hi resulta; Va restar agraït als alumnes del cas que li feien ➝ Hi va res-
tar. Notem que, en general, aquestes pronominalitzacions poden alternar, però no co-
existir, amb pronominalitzacions dels complements de l’adjectiu nuclear (El pare
n’està queixós, de tu ➝ *El pare n’ho està; En Miquel en sembla incapaç, de fer cap
mal ➝ *En Miquel n’ho sembla), excepte quan el complement de l’adjectiu és un da-
tiu (Li ho estan, de reconeguts que els hagi citat). Quant als cors de les altres cinc
classes es pot dir que és essencialment l’adjectiu sol (o l’adjectiu modificat per un
quantificador) el que es pot pronominalitzar com a atribut: Ho són, de famosos, els
seus discursos; Ho és, de probable, que no digui res; Li hi resulta, d’imprescindible,
la col·laboració de tots; (D’) impossible li ho és, arribar d’hora; tanmateix: (D’) im-
possible per a en Joan, ho és, arribar d’hora.

18 LA SINTAXI DEL CATALÁ

 7 Els predicatius
i la predicació secundària

E l mateix tipus de relació, de predicació nominal o atribució, que en els cors amb
còpula s’estableix entre el nucli lèxic (adjectival) més els seus arguments interns no
subjectius i l’argument (extern o no) que fa de subjecte, també es pot donar en cons-
truccions amb verb no copulatiu.Amb la diferència que en aquestes construccions la
relació constituirà una predicació secundària, per tal com el SN ‘subjecte’ de la re-
lació també estarà implicat, diguem que primordialment, en la predicació principal
que té per nucli l’únic verb present. I amb la diferència, també, que en tals casos és
costum d’anomenar predicatiu l’element que, quan el verb és copulatiu, s’anomena
atribut.
Com és lògic, els predicatius es poden classificar en funció del paper que tingui, en la
predicació principal, el SN del qual es prediquen. Si aquest hi fa de subjecte, tindrem els
predicatius de subjecte, els quals poden ser de presència obligatòria en el cas, molt
restringit, de verbs com exercir, servir, funcionar, actuar i fer (En Jesús exerceix/actua
de/com a secretari; En Miquel fa d’alcalde) i de presència facultativa (adjunts) en un
ventall molt més ampli de casos (En Pere va arribar cansat; Els poetes moren joves; La
sopa m’agrada calenta;Va explicar la lliçó avorrit).Si el SN fa de complement directe,
es tindran predicatius de complement directe, els quals són de presència obligatò-
ria en el cas de molts verbs epistèmics (Considero en Lluís intel·ligent), volitius (La
vull contenta), de percepció (He notat la Pepa preocupada), causatius (Això em posa
malalt), designatius (L’han declarat culpable) i de suport (Té les idees clares), i de pre-
sència facultativa en casos força més restringits (Hem sembrat el blat espès; Pren ca-
lenta la sopa; Ha desat la roba ben desada; Els pebrots s’han de trinxar ben trin-
xats). També es poden donar, encara que molt més rarament, predicatius de
complement indirecte (La Maria li va fer portar el cotxe borratxo).
Notem que tots aquests predicatius són molt generalment pronominalitzables per hi.
Existeix, però, una altra mena de predicatius que, per manca de suport verbal, no es
poden pronominalitzar: són els que apareixen dins l’àmbit de SPs adverbials encapça-
lats per amb en construccions com Dorm amb les finestres obertes o Amb els fills
independitzats, no saben què fer de la seva vida.

LA SINTAXI DEL CATALÁ 19

 8 Els operadors d’oració

F ins aquí hem considerat que l’oració està bàsicament formada per elements –ca-
tegories gramaticals o constituents– de tipus lèxic. En l’oració, tanmateix, també
hi intervenen d’una manera decisiva una altra mena d’elements, de tipus funcional o
estrictament gramatical, que certs lingüistes anomenen operadors. En realitat, cal
distingir entre el que seria un repertori lingüístic universal d’operadors possibles i l’-
ús que en pugui fer cada llengua, en el sentit que la noció subjacent a un determinat
operador tant es pot realitzar, en una llengua determinada, mitjançant una gramati-
calització en sentit estricte com expressar-se a través de categories lèxiques o cons-
truccions sintàctiques no específiques i, encara, gràcies a pautes d’entonació més o
menys especialitzades.
El català, en concret, té gramaticalitzats, totalment o parcialment, els operadors se-
güents:
1r) el temps (com a temps verbal, que s’organitza en un complex sistema de de-
sinències);
2n) l’aspecte, és a dir, bàsicament, l’oposició imperfectiu/perfectiu (expressada mit-
jançant desinències verbals i també gràcies a auxiliaritats com haver + participi
–en els anomenats temps compostos- i com estar/anar + gerundi);
3r) la veu (en la mesura que a les construccions de passiva els correspon una auxi-
liaritat verbal específica: ser + participi);
4rt) la negació (que molt sovint es concreta en la forma no o en la locució no...pas);
5è) la força il·locutiva (també anomenat, com hem fet abans, modalitat
oracional), o sigui l’operador que permet de distingir si una oració, com a acte
de parla, és una asserció, una qüestió, una ordre, una manifestació de desig, etc. (a
través, si més no, de l’oposició de mode indicatiu/imperatiu).

20 LA SINTAXI DEL CATALÁ

Notem que algunes importants teories sintàctiques, en aplicar-se a una llengua com el
català, consideren que aquests operadors, en la mesura que hi apareixen com a mor-
femes verbals inseparables (terminacions) o separables (auxiliars), juntament amb la
concordança del verb amb el subjecte, constitueixen el nucli funcional o flexiu de
l’oració, el qual potser fóra gramaticalment més característic i, si més no, tan impres-
cindible com ho pugui ser el nucli lèxic.
Afegim que en català no es dóna una gramaticalització pròpiament dita dels opera-
dors de modalitat deòntica (obligació, habilitat, permís) ni dels de modalitat epis-
tèmica (necessitat, possibilitat, probabilitat) perquè els verbs modals que els ex-
pressen, tot i tenir, sovint, propietats sintàctiques pròpies, no es pot dir que, com
altrament s’esdevé en una llengua com l’anglès, actuïn a la manera d’un auxiliar.

LA SINTAXI DEL CATALÁ 21

 9 Els verbs modals i aspectuals
i les construccions d’elevació

U n bon nombre de verbs modals, com poder, deure, soler, haver de, acostumar a,
i alguns verbs aspectuals en principi diferents dels que hem considerat que fan d’au-
xiliar en les gramaticalitzacions de l’aspecte, com començar a, acabar de, estar per,
presenten propietats sintàctiques i semàntiques que conviden a tractar-los com una
classe a part. Si sintàcticament es caracteritzen pel fet de construir-se en exclusiva
amb clàusules infinitives (L’equip pot guanyar, Acaba d’arribar un tren), des d’un
punt de vista semàntic es pot dir que la relació que estableixen amb el verb de la sub-
ordinada és inversa de la que sol haver-hi en els casos de subordinació corrent, i això
en la mesura que, en limitar-se el primer verb a aportar una determinació de modalitat
o d’aspecte al segon, és aquest el que actuaria com si fos el veritable verb principal.
Un tractament molt estès entre lingüistes consisteix a postular que l’estructura sin-
tàctica d’aquests verbs –reflex, d’alguna manera, de la seva idiosincràsia semàntica-
respon a un cor del tipus V O com el que hem assignat al verb caldre (que, per cert,
també és modal), és a dir, que es tractaria de verbs en el fons impersonals, sense sub-
jecte propi, construïts amb una clàusula el subjecte de la qual incorporarien per ele-
vació en la seva forma superficial:
[SN L’equip] pot [O Ø guanyar]
➤

Les construccions d’elevació es diferencien de les construccions amb clàusules d’in-

finitiu del tipus convencional bàsicament pel fet que si el subjecte, en el seu cas, és
seleccionat pel verb en infinitiu (notem que tan bo és L’equip pot guanyar com Les
flors poden pansir-se, i que en canvi no és bo, salvant contextos especials, *Les flors
poden guanyar), en el cas de les altres (L’equip desitja guanyar, p.ex.) és el verb
principal, per definició, el que el selecciona (com es comprova per la circumstància
que no sigui acceptable, si més no en un registre no metafòric, una construcció com
*Les flors desitgen pansir-se).
Indiquem, encara, una altra diferència significativa entre els dos tipus de construc-
cions: mentre El nostre equip pot guanyar la lliga es pot passivitzar segons La lliga
pot ser guanyada pel nostre equip, amb El nostre equip desitja guanyar la lliga no
s’esdevé el mateix: *La lliga desitja ser guanyada pel nostre equip.

22 LA SINTAXI DEL CATALÁ

 10 Les construccions
amb pèrdua de valència

E n el cas, força peculiar, dels verbs ergatius la relació que hi ha entre el seu ús
transitiu (El director ha canviat moltes coses) i el seu ús intransitiu (Han canviat
moltes coses, Moltes coses han canviat) es pot entendre, donant per primordial l’ús
transitiu, com una propietat lèxica específica d’aquests verbs que consistiria en la ca-
pacitat de perdre l’argument extern, si és cert que l’argument únic de les construc-
cions intransitives, amb independència que es presenti o no en posició postverbal, té
sempre un caire no agentiu que permet d’equiparar-lo amb el que fa de complement
directe en les construccions transitives.
Fenòmens homòlegs de pèrdua de l’argument extern els presenta el català amb molta
més generalitat gràcies a diversos procediments de gramaticalització. Cal parlar, en
primer lloc, de la passivització que afecta gairebé tots els verbs transitius i que es
pot descriure com una modificació induïda per la presència de l’auxiliaritat ser + par-
ticipi consistent a suprimir l’argument extern del verb que en veu activa és bivalent
(argument que tanmateix pot reaparèixer, però no necessàriament, en forma d’ad-
junt, com a complement d’agent) i a convertir el verb, doncs, en un verb amb un
únic argument intern que tant podrà ocupar la posició postverbal com la preverbal.
Fem-ne una representació tradicional:

ACTIVA: [SN L’oposició] [SV presentarà [SN dos projectes de llei]]

PASSIVA1: Ø [SV Seran presentats [SN dos projectes de llei] ([SP per l’oposició])]
PASSIVA2: [SN Dos projectes de llei] [SV seran presentats Ø ([SP per l’oposició])]

Notem que les construccions de veu passiva, en l’ordre considerable bàsic, tenen les
mateixes propietats sintàctiques que les construccions de verbs inacusatius amb el
cor de tipus V SN (vegeu: Seran presentats dos projectes de llei ➝ En seran presen-
tats dos). Remarquem que la capacitat de situar l’argument intern en posició prever-
bal la passiva també la comparteix, evidentment, amb els verbs inacusatius (Demà se-
ran presentats dos projectes de llei i Els dos projectes de llei seran presentats demà
com Avui han arribat dos amics d’en Pere i Els dos amics d’en Pere han arribat
avui).

LA SINTAXI DEL CATALÁ 23

 Un segon procediment gramatical de supressió de l’argument extern és el de la im-
personalització que caracteritza les anomenades construccions impersonals
amb se. Aquestes construccions, que en tot cas són incompatibles amb qualsevol al-
tre ús del clític se (com a pronom pròpiament reflexiu o recíproc, o lexicalitzat for-
mant part de la flexió dels verbs pronominals), poden ser de dues menes. Hi ha,
d’entrada, la variant considerable com a ‘activa’, que en teoria es dóna amb qualsevol
verb que tingui subjecte (sempre que no sigui un verb pronominal) conjugat en 3a.
p.sing. i precedit de se, i que per molts lingüistes és concebuda com un cas particular
de construcció amb subjecte inexpressat, precisament el cas en què aquest és inter-
pretat com a genèric o indefinit. Es tracta d’una construcció que, tanmateix, resulta
més productiva amb verbs intransitius (En aquest país no es treballa gens, sempre
s’arriba tard, es menja massa i es dorm poc) que no pas amb verbs transitius (Al
Baix Penedès s’ha construït molts xalets; Demà es presentarà dos projectes de llei;
Se’m/se’t/se’l/se’ns/se us/se’ls vigila a cada moment) pel senzill motiu que aquests
verbs tendeixen a privilegiar l’altra variant, que és la que es pot considerar ‘passiva’.
Una variant que, per raons estructurals, està restringida a verbs transitius amb un ar-
gument intern consistent en un SN de 3a p. (o en una clàusula) i és tal que el clític se
s’hi pot interpretar com un signe de passivització, en la mesura que la seva presència
comporta deixar el verb sense argument extern i convertir en subjecte el seu argu-
ment intern, el qual passarà doncs (si és un SN) a concordar amb el verb (Al Baix Pe-
nedès s’han construït molts xalets; Demà es presentaran dos projectes de llei; Els
alumnes es vigilen a cada moment).
Per acabar, dues precisions. Una construcció com, p.ex., Se sentia un soroll estrany,
si bé no cal dir que es pot considerar estructuralment ambigua, no necessàriament
hem de convenir que ho sigui des d’un punt de vista semàntic: en rigor, només la cir-
cumstància que el tipus Se sentien sorolls estranys predomini sobre el tipus Se sen-
tia sorolls estranys ens podria convidar a considerar-la ‘passiva’. Semblantment, en el
cas en què l’argument intern del verb transitiu consisteix en una clàusula (Es veu que
és molt mala persona) tan sols serà el fet que la pronominalització per ho d’aquesta
resulta impossible (*S’ho veu) allò que ens conduirà a admetre que es tracta d’una
construcció ‘passiva’.

24 LA SINTAXI DEL CATALÁ

 Bibliografia seleccionada i comentada
FABRA, POMPEU (1912): Gramática de la lengua catalana. Barcelona:
L’Avenç.
La més sòlida de les gramàtiques fabrianes.Aplicava la metodo-
logia comparativista a una descripció crítica de la llengua con-
temporània, orientada a fonamentar-ne la ulterior normativitza-
ció. La part de sintaxi, centrada en l’anàlisi de les diferències
respecte de l’espanyol, va fixar els límits dins els quals es va
moure la disciplina fins ben entrat el segle XX.
FABRA, POMPEU (1956, i successives edicions fins avui): Gramàtica ca-
talana. Barcelona:Teide.
Obra pòstuma, és la «Gramàtica per als Mestres» editada per Joan
Coromines i l’única gramàtica fabriana que s’estructurava sobre
bases sintàctiques. Alguns dels seus plantejaments, d’una acuï-
tat sorprenent, resten encara perfectament vigents.
BONET, SEBASTIÀ, JOAN SOLÀ (1986): Sintaxi generativa catalana. Barce-
lona: Enciclopèdia Catalana.
Manual universitari d’un gruix considerable, intentava una pro-
blemàtica síntesi de la inestable teoria generativista dels pri-
mers anys 80 aplicada a una llengua que tot just començava a
ser presa per objecte de la dita teoria.
SOLÀ, JOAN (1994): Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona:
Empúries.
Com indica el títol, exhaustiu compendi crític dels ‘problemes’
no resolts per la normativitzacio fabriana. Les ‘solucions’ sola-
nianes, com sempre, profundament raonades i, doncs, obertes a
revisió.

SOLÀ, JOAN, M. ROSA LLORET, JOAN MASCARÓ, MANUEL PÉREZ SALDANYA

[eds.] (2002): Gramàtica del català contemporani. Barcelona:
Empúries.
Opus magnum de la lingüística catalana actual. Els dos volums
de sintaxi tenen una extensió de més de 2200 pàgines i com-
prenen 31 capítols redactats per una trentena llarga d’especia-
listes, la majoria dels quals treballen en universitats de tot el do-
mini lingüístic català. Si la llegien els destinataris per a qui està
pensada, fóra una fita cabdal de la història de l’autoconsciència
lingüística del país.
La col·lecció «El que sabem de…» consta d’una sèrie d’articles
de suport a la docència sobre temes d’interès general,
monogràfics i aplicats a cada àrea concreta.
Aquesta col·lecció és una obra col·lectiva, concebuda,
dissenyada i creada al Departament d’Edicions Educatives
de Grup Promotor/Grupo Santillana de Ediciones, SA,
sota la direcció d’Enric Juan i Redal.

En la seva realització han intervingut:

Text: Sebastià Bonet

Equip tècnic:
Disseny gràfic: José Crespo i Rosa Marín
Diagramació: José María Sánchez de Ocaña Gómez
Direcció tècnica: Angel García Encinar

Direcció d’Investigació i Projectes: Jaume Mascaró

Assessor: Lluís Payrató

Edició: Montse Saborit

© 2002 by Grup Promotor/Grupo Santillana de Ediciones, SA

Frederic Mompou, 11 (Vila Olímpica). 08005 Barcelona

PRINTED IN SPAIN
Imprès a:

Dipòsit legal:
 Col·lecció «El que sabem de ...»
ARTICLES DE SUPORT A LA DOCÈNCIA

■ SÈRIE DE LLENGUA. TÍTOLS PREVISTOS

(1) VOLUMS DE TEMA GENERAL (3) VOLUMS DE TEMA APLICAT
■ La lingüística catalana, avui ■ Ensenyar llengua, avui
■ El català actual ■ L’expressió oral
■ La història de la llengua catalana ■ L’expressió escrita
■ Gramàtica històrica del català ■ La comprensió oral
■ La dialectologia catalana ■ La comprensió escrita
■ La fonologia del català ■ El comentari de textos no literaris
■ La morfologia del català ■ Els tipus de text
■ La lexicologia del català ■ Els textos expositius
■ La semàntica ■ Els textos narratius
■ La sintaxi del català ■ Els textos descriptius
■ La sociolingüística del català ■ Els textos argumentatius
■ La pragmàtica del català ■ L’ús dels diccionaris
■ La retòrica ■ L’aprenentatge del vocabulari
■ L’anàlisi del text i el discurs ■ L’aprenentatge de l’ortografia
■ L’antropologia lingüística ■ La transcripció fonètica
■ La psicolingüística ■ La llengua i les noves tecnologies
■ La història de la lingüística ■ La traducció
■ La lexicografia
(2) VOLUMS DE TEMA MONOGRÀFIC ■ La terminologia
■ L’etimologia i l’onomàstica
■ Els inicis de la llengua ■ La gramàtica normativa
■ El català medieval ■ L’ensenyament de segones llengües
■ El català als segles XVI-XVIII
■ El català al segle XIX
■ El català al segle XX
■ El català septentrional
■ El català nordoccidental
■ El català central
■ Els dialectes balears
■ El valencià
■ La llengua estàndard
■ Llengua i mitjans de comunicació
■ Les varietats funcionals del català
■ El català col·loquial i la conversa
■ El català científic i tècnic
■ Les varietats socials del català
■ Les varietats generacionals del català
■ Les classes de paraules
■ La morfologia flexiva
■ La morfologia derivativa
■ Els pronoms
■ El verb
■ El sintagma nominal
■ El sintagma verbal
■ Les classes d’oracions
■ L’oració simple
■ L’oració composta
■ Els connectors textuals
■ Les preposicions
■ Les conjuncions

Grup Promotor Illes Balears Voramar

Santillana Santillana Santillana