1

ELS TRES PODERS:

PODER LEGISLATIU

El poder legislatiu elabora i modifica les lleis existents d'acord a l'opinió dels ciutadans; és una de
les tres branques que tradicionalment es divideix el poder d'un Estat.
La seva funció específica és l'aprovació de les lleis.
Generalment, està a càrrec d'un cos deliberatiu (congrés, parlament o assemblea de
representants).
George de Secondat, Baró de Montesquieu va proposar en el seu cèlebre llibre "L'esperit de les
lleis", que era necessari que les funcions de l'Estat es dividissin entre diferents poders (legislatiu,
executiu i judicial), perquè mitjançant uns arranjaments de les caracteristiques el poder es
autocontrole, a fi d'evitar la tirania.
Moltes constitucions modernes, seguint el model que establix l'article primer de la Constitució dels
Estats Units, estableixen un òrgan dipositari del poder legislatiu de caràcter bicameral, això és,
compost per dos càmeres (per exemple, senat i càmera de representants o de diputats).
En molts altres països, al contrari, existeixen òrgans unicamerals.
Una tercera forma seria la tricameralidad
PODER EXECUTIU
El poder executiu és una de les tres facultats i funcions primordials de l'Estat (juntament amb la
legislativa i la judicial) consistent a dictar i fer complir les lleis que sol aprovar el govern o el propi
cap de l'Estat.
En les ciències polítiques i dret constitucional, l'executiu és la branca de govern responsable per al
dia a dia la gestió de l'Estat.
En molts països, és que es refereix simplement com el govern, però aquest ús pot ser confús en
un context internacional.
El Poder Executiu conté el cap de govern, que és el cap d'aquesta branca.
Segons la doctrina de la separació de poders, l'executiu no se suposa que fan les lleis (el paper
del poder legislatiu), ni a interpretar ells (el paper del poder judicial), sinó que el seu objectiu és
fer-les complir.
En la pràctica, no obstant això, aquesta separació no sol ser absoluta.
El poder executiu és identificat pel cap de Govern.
En un sistema presidencial, aquesta persona (el President) pot ser també el Cap d'Estat, mentre
que en un sistema parlamentari que ell o ella és generalment el líder del major partit en el poder
legislatiu i és més comunament cridat el Primer Ministre (Taoiseach en el República d'Irlanda,
(Federal) Canceller a Alemanya i Àustria).
En França, el poder executiu es reparteix entre el President i el Primer Ministre i aquest sistema
s'ha reproduït en una sèrie d'antigues colònies franceses, mentre que Suïssa i Bòsnia i
Hercegovina també han col·legiat sistemes per a la funció de Cap d'Estat i de Govern.
El Cap de Govern amb l'assistència d'un nombre de ministres, que en general tenen
responsabilitats per a determinades zones (per exemple salut, educació, afers exteriors), i per un
gran nombre d'empleats del govern o els funcionaris públics.
PODER JUDICIAL
El Poder judicial és aquell poder de l'Estat que, de conformitat a l'ordenament jurídic, és
l'encarregat d'administrar justícia en la societat, mitjançant l'aplicació de les normes jurídiques, en
la resolució de conflictes.
 2

Per "Poder", en el sentit de poder públic, s'entén a l'organització, institució o conjunt d'òrgans de
l'Estat, que en el cas del Poder Judicial són els òrgans judicials o jurisdiccionals: jutjats i tribunals,
que exerceixen la potestat jurisdiccional, que sol gaudir d'imparcialitat i autonomia.
Segons la teoria clàssica de Montesquieu, la divisió de poders garanteix la llibertat del ciutadà.
Montesquieu va compondre la seva teoria després d'un viatge a Anglaterra on va interpretar que
un poder judicial independent pot ser un fre eficaç del poder executiu.
Sota aquesta separació de poders, neix l’anomenat estat de dret, en el qual els poders públics
estan igualment sotmesos a l'imperi de la llei.
El Poder judicial ha de ser independent per a poder sotmetre als restants poders, especialment
l'executiu, quan aquests contravinguin l'ordenament jurídic.
El poder executiu i el legislatiu són dos poders que en ocasions també s'enfronten, les lluites de
poder dels integrants del legislatiu subministren periòdicament als nous integrants de l'executiu.
No obstant això el paper arbitral entre ambdós requereix d'un poder judicial fort i respectat com un
dels poders fonamentals de l'estat la independència del qual és un valor a preservar perquè d'ella
depèn que el sistema no deixi de funcionar i la democràcia de passada a la tirania.
L'estructura del poder judicial varia de país en país, així com els mecanismes usats en el seu
nomenament.
Generalment existeixen diversos nivells de tribunals, o jutjats, amb les decisions dels tribunals
inferiors sent apel·lables davant tribunals superiors.
Amb freqüència existeix una Cort Suprema o Tribunal Suprem que té l'última paraula, sense
perjudici del reconeixement constitucional de certs tribunals internacionals, és a dir, d'òrgans
jurisdiccionals de naturalesa supranacional, que existeix en alguns països.
En alguns països existeix també un Tribunal o Cort Constitucional.
No obstant això, la doctrina entén que no forma part del poder judicial, sinó que és una entitat
nova que s'aparta de la doctrina original de Montesquieu.
En aquest cas, el Tribunal Constitucional té poders legislatius negatius, puix que pot derogar
normes de rang legal contràries a la Constitució.