Tema Sociologia (Introducción)

Estructura social.
Reptes actuals
Elisabet Almeda Samaranch
Clara Camps Calvet
Ana Collado Sevilla
Dino Di Nella
Sandra Obiol i Francés
PID_00169110
© FUOC • PID_00169110 Estructura social. Reptes actuals
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 6
1. Canvi social i globalització............................................................. 7

1.1. Canvi social ................................................................................. 7
1.2. La globalització ........................................................................... 9
1.2.1. Definició de globalització .............................................. 9
1.2.2. Dimensions de la globalització ..................................... 11
1.2.3. Postures davant de la globalització ............................... 14
1.3. La societat del risc ...................................................................... 15
1.4. La individualització ..................................................................... 16
2. Moviment de població: les migracions......................................... 18

2.1. Tipologies de mobilitat humana ................................................. 18
2.1.1. Emigració i immigració ................................................. 18
2.1.2. Asilats, refugiats, desplaçats i exiliats ............................ 19
2.2. La globalització: les migracions actuals ...................................... 19
2.2.1. Característiques de les migracions actuals ..................... 20
2.2.2. Feminització i migracions globals ................................. 22
2.3. Les polítiques nacionals d'immigració en el marc d'Europa ....... 23
2.4. Les migracions a l'Estat espanyol ............................................... 27
2.5. Terminologia clau relacionada amb la temàtica ......................... 30
3. Salut....................................................................................................... 34
3.1. Dimensió social de la salut ......................................................... 34
3.2. Salut i desigualtats socials ........................................................... 38
4. Control social, seguretat humana i procés de

criminalització.................................................................................... 42
4.1. Control social .............................................................................. 42
4.1.1. Control social: nocions i conceptes .............................. 43
4.1.2. Control social formal i informal ................................... 44
4.1.3. Control social intern o extern ....................................... 45
4.1.4. Control social, ordre social i violència .......................... 46
4.2. Seguretat ...................................................................................... 49
4.2.1. Seguretat humana .......................................................... 50
4.2.2. Una nova conceptualització de la (in)seguretat ............ 52
4.3. Procés de criminalització ............................................................ 54
5. Nació, ciutadania i democràcia. Societat civil i

moviments socials.............................................................................. 57
5.1. El naixement de l'estat nació i l'estat democràtic modern ......... 57
5.2. El concepte de democràcia ......................................................... 58
5.3. El concepte de ciutadania ........................................................... 59
5.4. L'Estat en un món globalitzat i la possibilitat d'un nou
concepte de ciutadania ............................................................... 60
5.5. Conceptualització dels moviments socials ................................. 62
5.6. Els moviments socials en recorregut històric ............................. 63
5.6.1. Moviment obrer. ''Vells'' moviments socials .................. 64
5.6.2. Els nous moviments socials ........................................... 64
5.6.3. Els novíssims moviments socials i els moviments
socials emergents en època de globalització ................. 65
6. Producció, medi ambient, consum i qualitat de vida.............. 71

6.1. Per què una sociologia mediambiental? ..................................... 71
6.2. La importància de la qüestió ecològica i l'enlairament d'una
sociologia ambiental ................................................................... 71
6.3. Estructura social i medi ambient ................................................ 73
6.3.1. Industrialització, capitalisme i medi ambient ............... 73
6.3.2. Societat de consum i medi ambient .............................. 74
6.3.3. El desenvolupament tecnològic de les últimes
dècades ........................................................................... 75
6.3.4. Les diferències entre el nord i el sud ............................. 76
Resum............................................................................................................ 77
Activitats...................................................................................................... 81
Exercicis d'autoavaluació........................................................................ 81
Solucionari.................................................................................................. 83
Bibliografia................................................................................................. 84
© FUOC • PID_00169110 5 Estructura social. Reptes actuals
Introducció
Un cop analitzat en el mòdul "Estratificació, cultura i societat" les dades més

rellevants, les reflexions, enfocaments, o elements clau que expliquen, justifi-
quen i il·lustren les desigualtats i estratificacions de les societats actuals, pas-
sem a exposar quins són els seus principals reptes en un món com més va més
globalitzat.
Partint d'un primer apartat en el qual examinem el canvi social que s'ha donat
en aquestes últimes dècades, el procés de globalització que estem vivint a es-
cala planetària, els següents ens introduiran en els principals reptes d'aquest
nou món. Reptes per ser fenòmens complexos que tenen efectes sobre tots i
totes nosaltres i que plantegen interrogants significatius respecte al futur de
les nostres societats i fins i tot sobre la supervivència del planeta Terra mateix.
Així, en el segon apartat analitzem els moviments de població, al llarg de la

història, especialment de les migracions internacionals, que superen ara com
ara les fronteres transnacionals i transcontinentals, migracions que transfor-
men per complet les nostres societats i les relacions a escala internacional.
El tercer apartat versa sobre la salut i la sanitat com un nou repte actual, en el
context de la seva consideració com a construcció social. Si d'un costat l'avenç
tecnològic ha afavorit millores en el camp de la medicina que col·laboren en
transformacions de summa importància, es plantegen diversos reptes per al
futur, com per exemple com podem donar resposta a tota aquella població
que envelleix a causa de l'augment de l'esperança de vida o com cal tractar
qüestions bioètiques com l'eutanàsia.
El quart apartat se centra en el control social, la seguretat i la criminalitza-

ció, aspectes que en els últims anys estan plantejant qüestions de gran trans-
cendència en el camp dels drets humans. El cinquè analitza el nou paper de
l'Estat en un món globalitzat i les seves implicacions en la ciutadania i en
els processos democràtics. En aquest apartat, també s'inclou l'estudi dels mo-
viments socials, el seu recorregut històric i diverses referències als novíssims
moviments socials emergents en l'època de la globalització, aspecte de rabiosa
actualitat que ens permet entendre les lògiques del poder i del contrapoder en
els processos de mundialització. Acabem el mòdul, amb un sisè apartat que
focalitza en la producció, el consum i el medi ambient, repte que considerem
que comporta una dimensió especial, perquè no solament ens planteja inter-
rogants sobre les persones i les societats en les quals vivim, sinó que posa en
relleu la supervivència de tots els éssers humans.
Objectius
Els objectius que ha d'haver assolit l'estudiant una vegada treballats els con-
tinguts d'aquest mòdul són:
1. Entendre els principals elements que expliquen l'aparició d'un món glo-
balitzat.
2. Ser capaços d'identificar alguns dels reptes que es presenten en les nostres
societats actuals en el context d'un món globalitzat.
3. Conèixer com la globalització ha condicionat els moviments de població,

la salut, la seguretat, l'existència i les funcions de l'Estat i els moviments
socials.
4. Identificar els efectes positius i negatius de la globalització i la relació

d'aquests efectes amb l'estratificació social.
5. Analitzar les contradiccions entre les característiques del model de globa-

lització actual i la sostenibilitat planetària.
1. Canvi social i globalització
Els qui el desembre de 1895 assistien entre el desconcert i l'admiració a la pro-

jecció de les primeres imatges en moviment de la mà dels germans Lumière
poc podien imaginar que avui, des de petits telèfons mòbils, podríem gravar
les nostres pròpies imatges i difondre-les, nosaltres mateixos, a tot el món per
mitjà de les xarxes socials existents a Internet. El canvi generat per les tecno-
logies de la informació en la nostra societat és innegable. Han transformat
la nostra manera de comunicar-nos, d'accedir a la informació, de relacionar-
nos...
En aquest apartat analitzarem el concepte de canvi social. Ens servirà

d'introducció per a centrar-nos en el fenomen de la globalització i en el debat
que ha generat en la sociologia. A continuació, ens centrarem en la conceptu-
alització que fa el sociòleg alemany Ulrich Beck de la societat del risc, com a
caracterització del moment en què vivim.
En paral·lel a l'aparició del concepte de globalització apareix amb força en

l'anàlisi de la societat occidental contemporània la idea de la individualització,
a la qual dediquem l'últim subapartat d'aquest apartat.
1.1. Canvi social
La sociologia va sorgir com a disciplina en un moment de canvis convulsos, Vegeu també

en el pas de l'Antic Règim a la societat moderna. La Revolució Industrial, les
Per a fer un repàs de l'origen
revolucions burgeses, el procés d'urbanització... van ser factors que van con- de la sociologia consulteu el
duir a la societat occidental del segle XIX a una profunda transformació que mòdul Sociologia: perspectives i
mètodes.
marcaria el seu desenvolupament en les dècades següents.
Podem considerar el canvi social com tota aquella transformació que

afecta la cultura i les institucions bàsiques d'una societat.
La multidimensionalitat i multicausalitat del canvi social el converteix en un

concepte de definició complicada. De vegades resulta fàcil establir un mo-
ment, un esdeveniment, que inclou elements de variació en el curs dels fenò-
mens socials, però en d'altres les causes són extremadament difuses.
(1)
Per exemple, podem identificar a la perfecció quan es va inventar la imprem- Gutenberg va inventar la im-
1 premta en la dècada de 1450.
ta , un fet que canviaria profundament la manera de difondre i conservar, i
per tant de percebre, el coneixement. És més difícil, tanmateix, identificar el
moment precís en què es va iniciar el canvi en les relacions personals i fami-
liars, avui sens dubte molt més flexibles que fa a penes unes dècades.
Els factors poden ser interns o externs a la societat en què succeeix el canvi.
Els factors interns són aquells originats per la societat mateixa que canvia, i es
poden tractar d'innovacions tecnològiques, ideològiques, conflictes culturals
o per situacions de desigualtat estructural, sempre que generin un canvi en
l'organització de la societat i en la seva estructura.
Segregació racial en els EUA
En la dècada dels cinquanta la segregació racial al sud dels Estats Units era una realitat
sancionada culturalment i legalment. Una de les normes que implicava era la diferen-
ciació espacial entre la població negra i la blanca. Per tant, en els autobusos una línia
separava els seients assignats per a uns i d'altres. L'1 de desembre de 1955 Rosa Parks,
afroamericana que vivia a Montgomery, Alabama, va pujar a l'autobús i es va asseure en
un seient que, si l'autobús s'omplia, no li corresponia. Li van comminar a abandonar el
lloc. Es va negar. Va ser arrestada però la seva actitud ha estat considerada com el deto-
nador del moviment pro drets civils que es va expandir pel territori nord-americà i que va
representar una transformació de les relacions racials. Que avui als Estats Units tinguin
un president negre és, en part, una conseqüència d'aquesta decisió, entre moltes altres
que van prendre persones anònimes i que van generar un canvi transcendental. Malgrat
això no podem obviar que encara avui la població negra es troba en clar desavantatge
respecte a la població blanca. No podem deixar de costat la tendència a l'estabilitat que hi
ha també a la nostra societat, que comporta que el canvi convisqui amb la permanència.
Hi ha també factors externs de canvi social, és a dir, que no sorgeixen directa-

ment de la societat mateixa, sinó d'elements aliens (tanmateix, hi pot haver
relacions indirectes amb aquests factors). Un clar exemple va ser la profunda
transformació que va representar per als habitants de Nova York, però també
per a tot el món –en especial a països com l'Iran o l'Afganistan–, l'atemptat
contra les torres bessones l'11 de setembre de 2001. Els sistemes de seguretat
van canviar, i també les relacions geopolítiques, la percepció del risc entre la
població es va aguditzar, etc.
En referir-nos al canvi social podem distingir algunes característiques comu-

nes:
1) La universalitat del canvi: es dóna en totes les societats i cultures. Tanma-

teix, això no significa que el caràcter del canvi, la periodització i les seves im-
plicacions siguin les mateixes en tots els llocs, com s'ha pensat des de postures
etnocèntriques durant anys;
2) el canvi pot ser pot ser intencional, però amb freqüència és planificat, i
encara essent planificat pot tenir efectes no desitjats.
Ens trobem canvis de diferent grau d'importància en les implicacions socials, Pel·lícula recomanada
i alhora hem de tenir en compte que tot canvi pot generar posicions trobades
Us recomanem la pel·lícula
i pautes de conservació de l'ordre i la situació establerta. Pleasantville, de Gary Ross
(1998), en la qual uns joves
entren a formar part de la fic-
1.2. La globalització ció d'una sèrie televisiva. El
contacte amb els personat-
ges de la sèrie implicarà can-
vis en el món de ficció però
també en la seva personali-
1.2.1. Definició de globalització tat pròpia. També són visi-
bles les reaccions negatives al
canvi.
La globalització ha passat a ser, actualment, un dels temes que crea més con-
trovèrsia, no solament en el camp acadèmic sinó també a fora. Certament,
l'estudi de la globalització constitueix una verdadera revolució potencial en
les ciències socials, un concepte que no pertany estrictament a cap d'aquestes,
encara que l'apogeu que ha tingut en la sociologia explica en gran part el seu
desenvolupament i difusió en la resta de les ciències socials.
Actualment, molts aspectes de la vida social es veuen influïts per organitzaci-

ons i xarxes que tenen una presència global. Una de les premisses fonamentals
de l'estudi de la globalització és considerar que el món constitueix un únic
ordre social. Per això, per a referir-se a aquest fenomen s'usa també el terme
mundialització.
En una primera aproximació, es pot entendre per globalització el

desenvolupament de les relacions polítiques, socials i econòmiques que
s'estenen a escala mundial. S'incrementa la interdependència dels indi-
vidus i grups a escala mundial.
"La globalización puede ser entendida como un macroproceso histórico (en el tiempo
largo), que contiene diversos procesos históricamente conectados y convergentes (en el
tiempo medio y corto), que han configurado lo que se conoce como globalización con-
temporánea durante el último medio siglo. Desde este planteamiento, la globalización
en curso debe entenderse como una profunda transformación multidimensional y mul-
ticausada, que se expresa en términos de una conectividad compleja, dialéctica y creci-
entemente intensificada, en la organización espacio-temporal de las relaciones sociales."
G. M. Hernández (2005). La condición global. Hacia una sociología de la globalización (pàg.

136)
És a dir, que es tracta d'un procés no del tot nou (com veurem al llarg d'aquest
apartat) però sí d'una dimensió totalment nova, que afecta una gran amplitud
d'àmbits (cultura, economia, política, territori, treball...) i alhora està causat
per un elevat nombre de circumstàncies profundament interrelacionades.
Una de les prevencions que hi ha davant de l'ús d'aquest terme és el seu caràc-
ter polisèmic, la qual cosa pot conduir a molts equívocs. Un és la confusió
entre la globalització com un procés en marxa, que es pot descriure, estudiar
i mesurar fins a quin punt ocorre, o com una ideologia política. No és estrany
que, en consideració d'aquesta dualitat, la globalització tingui molts adeptes,
però també molts detractors (Ribas, 2002). Podem discernir diverses concep-
cions polítiques davant la globalització: Una –la neoliberal– descaradament

favorable, i dues més de contràries, però per diferents raons. Segons l'autora, es
pot rebutjar la globalització perquè s'està a favor del proteccionisme nacional,
però també es pot impugnar el model actual de globalització perquè es consi-
dera incomplet, insuficient i desequilibrat, en estar excessivament centrat en
l'aspecte econòmic.
Pel que fa a això Beck fa una interessant distinció entre globalització i globa-
lisme.
La globalització "significa los procesos en virtud de los cuales los Estados nacionales se en-
tremezclan e imbrican mediante actores transnacionales y sus respectivas probabilidades
de poder, orientaciones, identidades y entramados varios".
U. Beck (1998). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad (pàg. 27-29)
En canvi, el globalisme és una forma política del capitalisme mundial per la

qual s'entronitza una forma de racionalitat mercantil d'aparença apolítica ve-
hiculada pel neoliberalisme, que no reconeix com un dels seus pressupòsits la
cultura democràtica. D'aquesta manera, Beck argumenta que mentre destrueix
sistemàticament aquesta cultura democràtica ens obliga a acceptar formes de
reetnització i renacionalització no democràtiques, i fins i tot clarament anti-
democràtiques. La resistència a l'acceleració de la globalització accelera més
aquesta globalització, ja que el que impulsa la globalització no és la llibertat
global del capital, sinó la falta de llibertat global de les víctimes de la globalit-
zació. La resistència davant l'agenda neoliberal de la globalització imposa una
agenda cosmopolita de globalització.
Per a alguns autors, el problema no és tant la globalització, sinó la seva versió

neoliberal única que es vol imposar com si es tractés d'una fatalitat inexorable
(Matterlart, 2000). D'altres veuen perillar amb la globalització precisament els
drets econòmics que van ser alhora bàsics i centrals en el desenvolupament
de la ciutadania.
Informe Lugano
Una de les denúncies més contundents del globalisme és l'Informe Lugano, escrit per Ge-
orge (2001). Reunits en aquesta ciutat suïssa, un grup d'experts va redactar un informe en
el qual es va fer un diagnòstic dels perills i amenaces que sotgen les societats capitalistes
de començaments del segle XXI en plena era de la mundialització.
L'informe planteja molts dubtes i incerteses davant de la mala gestió de l'economia glo-
balitzada, i també els excessos i el descontrol que podrien comportar la fallida del sistema
en cas d'un possible desastre financer o una catàstrofe nuclear. En especial, s'insisteix en
el desenvolupament sostenible i s'assenyalen sobretot els límits demogràfics del model
econòmic actual, que difícilment no podrà integrar els 8.000 milions de persones que
s'esperen l'any 2020. Mentre que al nostre món l'home ha aconseguit un control consi-
derable sobre el medi natural, els perills que ens amenacen són, en bona part, producte
de l'acció mateixa dels homes. La paradoxa és que els qui estan com més va més implicats
en el sistema es mostren incapaços de modificar-lo i, per tant, de protegir-nos davant
dels seus possibles fracassos (George, 2001).
Segons Beck (1998) el procés globalitzador que en els últims anys estem ex-
perimentant ens condueix a un nou escenari caracteritzat per un nou joc de
poder entre actors polítics territorials (govern, parlament) i actors econòmics
no territorials (representants del comerç, del capital). Es tracta d'una relació

entre capital global i treball local en què és el treball el que perd, fragilitzant
la seva posició com més va en cotes majors davant de la flexibilitat laboral,
la desregulació. La globalització implica un debilitament de les estructures es-
tatals de l'autonomia i del poder de l'Estat. Per a l'autor això representa un
efecte paradoxal, ja que d'una banda el col·lapse de l'Estat és el que ha produït
els problemes mundials més grans (Somàlia, antiga URSS). Tanmateix, hi ha
qüestions locals i globals que no tenen cabuda en la política nacional, que de-
nomina "glocals". I, encara que ja n'hi ha, només es poden plantejar adequa-
dament en un marc transnacional. D'altra banda, la globalització pot implicar
la possibilitat d'un humanisme militant: la imposició dels drets humans a tot
el món. Segons la seva opinió s'ha de reinventar la política a partir de partits
cosmopolites que representin interessos de manera transnacional encara que
també compleixin funcions a escala nacional.
De fet podem referir-nos a glocal, seguint el sociòleg Robertson (1992), per a

referir-nos a la relació entre globalització i l'espai local. És a dir, que els canvis
globals són assumits i modelats de manera única en l'espai local.
En un sentit semblant la sociòloga Saskia Sassen ens assenyala en una entrevista:
"La definició més comuna de globalització recalca la interdependència com més va més
poderosa del món i la formació d'institucions globals. Un supòsit clau en aquest tipus
de definició és que el que és global i el que és nacional són dues condicions mútuament
excloents. Això ens porta directament a la idea que un guany per al global constitueix
una pèrdua per al nacional i viceversa. [...] Aquesta manera d'entendre la globalització
resulta inadequada. El global –tant en el cas d'institucions com de processos, pràctiques
discursives o imaginaris– pot formar part, parcialment, d'institucions i territoris nacio-
nals. No és només el que transcendeix a l'estat nació i resulta òbviament global. "
S. Sassen (2007). Revista Zehar (núm. 62, pàg. 17)
1.2.2. Dimensions de la globalització
En la globalització com a procés cal distingir diferents dimensions o lògiques:

l'econòmica, la política, la tecnològica i la cultural.
La dimensió econòmica és sens dubte una de les més antigues en l'estudi de

la mundialització. A causa de la dinàmica interna del capitalisme i del crei-
xement econòmic, des dels inicis mateixos de la Revolució Industrial s'estan
operant canvis en l'escala dels mercats de tot tipus. Així, els mercats que al
principi tenien dimensions comarcals o locals es converteixen primer en na-
cionals, després en continentals i, finalment, en mundials. Aquesta tendència
es troba en relació amb fenòmens tals com la concentració de capital, la fusió
d'empreses i l'extensió de la societat de consum a capes com més va més àm-
plies de la població mundial.
La qüestió és que actualment la internacionalització del capital, la intercon-

nexió de les institucions financeres i les estratègies de les multinacionals fan
del món una unitat com més va més compacta, de tal manera que alguns
sociòlegs ja parlen de sistema mundial. No obstant això, no tots els autors

comparteixen el criteri de l'influx dels mercats capitalistes per a caracteritzar
l'economia global.
Castells (2003) considera que només té un caràcter global l'economia basada

en la informació. Una economia global és una realitat nova per a la història,
diferent d'una economia mundial en la qual l'acumulació de capital ocorre a
tot el món, que existeix des del segle XVI. Una economia global és quelcom
diferent, ja que es tracta d'una economia amb la capacitat de funcionar com
una unitat en temps real a escala planetària. Aquesta globalitat incumbeix a
tots els processos i elements del sistema econòmic.
Segons Giddens (2000) la globalització consisteix en una complexa sèrie de

processos que han comportat una acceleració dels canvis vitals i que estan re-
estructurant radicalment les nostres formes de vida. Influeix, doncs, tant en la
vida quotidiana com en els esdeveniments a escala macrosocial. Si bé algunes
institucions com la família sembla que romanen estables, de fet han canviat
profundament. L'embolcall extern es manté, però la seva substància interior
s'ha alterat de manera substancial. En el context de les grans transformacions
que comporta la globalització, els homes han perdut el seu control sobre la
societat. El món s'ha tornat imprevisible i el risc s'ha convertit en un element
inherent a la vida moderna.
Per a altres autors la globalització inclou també tant la dimensió "estructural"

com la "cultural".
"El terme globalització es pot usar tant per a referir-se a un procés històric com el canvi
conceptual en el qual es reflecteix aquest, encara que sigui de manera incompleta i tar-
dana. La globalització en el primer sentit i més ampli del terme es pot definir com 'la
cristal·lització del món sencer com un sol lloc' i com l'aparició d'una 'condició humana
global'".
J. A. Arnason (1990). "Nationalism, Globalization and Modernity" (pàg. 220)
Finalment, hi ha qui, com Filmer, destaca els aspectes culturals i polítics de

la globalització.
Filmer concep la globalització com "una sèrie de processos relacionats entre si que són ca-
racterístics de la història de la societat moderna. Comprenen el desenvolupament de con-
ceptes universalitzadors sobre la humanitat i l'individu, sobre les condicions normals o
típiques de la societat (per exemple, l'estat nació), la seva economia política (capitalisme,
socialisme) i la seva forma de govern (democràcia electoral). La globalització per si ma-
teix es torna recognoscible d'una manera distintiva amb l'emergència de relacions trans-
societàries, inicialment potser per a facilitar el comerç i la comunicació, però avançant
envers la creació d'un fòrum permanent per a regular les relacions internacionals (Lliga
de les Nacions, Nacions Unides). Això es complementa amb organitzacions comparables
per a promoure les relacions transculturals (Comitè Olímpic Internacional, premis No-
bel, etc.)"
P. Filmer (1998). "High/Mass" (pàg. 361)

Quant a la tecnologia, el vertiginós desenvolupament de les tecnologies de la

informació i la comunicació que s'està donant en les últimes dècades requereix
una nota a part. De fet, es compara en transcendència a la Revolució Industrial
dels segles XVIII i XIX.
Manuel Castells (2003, pàg. 106-113) ens parla del paradigma�de�la�tecnolo-

gia�de�la�informació, que està sustentat per cinc característiques bàsiques:
1) La informació és la matèria primera, és a dir, la tecnologia actua sobre la

informació no únicament a la inversa com, diu, succeïa en les revolucions
tecnològiques anteriors.
2) La capacitat d'integració de les tecnologies de la informació en totes les

dimensions de la nostra vida quotidiana.
3) La tecnologia permet una intensa interconnexió de tot el sistema.
4) Una característica essencial del nou paradigma és la seva capacitat per a

assumir el canvi, per a reconfigurar-se constantment, la seva flexibilitat.
5) La creixent convergència tecnològica en un sistema altament integrat. Es

dóna una interdependència dels avenços tecnològics.
Les innovacions tecnològiques que s'han produït en els últims anys en el camp
de la informació, la televisió per cable i per satèl·lit, el vídeo, la digitalització
del so, per ressenyar només alguns dels fenòmens que formen part del complex
general de la cultura de massa, configuren un univers cultural nou que s'està
difonent per tot el planeta independentment de tradicions locals i orígens èt-
nics diversos. La constitució d'un sistema econòmic i social mundial es reflec-
teix per mitjà del naixement i del creixement d'una cultura de massa també
d'escala mundial, que s'expressa sobretot a partir dels mitjans de comunicació
audiovisuals. Les xarxes de la comunicació estan configurant, en temps real,
les noves formes d'organització del planeta. El nou mapa de les relacions in-
ternacionals a escala econòmica, política i cultural reflecteix la importància
dels mitjans de comunicació en la conformació de les societats modernes i
l'abast de l'actual procés de mundialització (Matterlart, 1998).
De fet, en els mitjans de comunicació és especialment visible la interconnexió

existent en la nostra societat. Les formes i continguts dels productes mediàtics
com més va són més semblants. Només cal fer un tomb per la programació
televisiva, o fixar-nos en les pel·lícules que cada setmana estrenen en el cine-
ma de la nostra ciutat. El mateix accés a continguts culturals i mediàtics de
qualsevol lloc del globus mostra de quina manera les noves tecnologies han
empetitit el nostre món, a costa potser de la seva homogeneïtzació.
Lost
Fins i tot s'ha procurat un desenvolupament global d'alguns continguts. És el cas de

l'emissió gairebé simultània a tot el món del capítol final de la sèrie televisiva nord-ame-
ricana Lost.
Globalització dels mitjans de comunicació
El caràcter global és també molt visible en els propietaris dels mitjans de comunicació:
els mitjans de comunicació del món es concentren en unes quantes mans. Un exemple
clar és el magnat Rupert Murdoch, accionista majoritari de News Corporation, l'empresa
de comunicació més influent del món, que inclou canals televisius, diaris, revistes, una
companyia cinematogràfica... de tot el món. Un autèntic imperi que influeix decisiva-
ment en la configuració dels estils de vida i gustos culturals de milions de persones i
també en les relacions polítiques i econòmiques de desenes de països.
Ja el 1910 Max Weber, en la conferència pronunciada en el Primer Congrés de les Asso-

ciació Alemanya de Sociologia –en la qual defensava la necessitat d'una sociologia de la
premsa–, al·ludeix al creixent poder dels mitjans de comunicació.
"Si hace 150 años, el Parlamente inglés obligaba a los periodistas a pedir perdón de rodillas
ante él por el breach of privilege, cuando informaban de las sesiones, y si hoy en día la
prensa, con la mera amenaza de no imprimir los discursos de los diputados, pone de
rodillas al Parlamento; entonces evidentemente algo ha cambiado tanto en el concepto
del parlamentarismo com en la posición de la prensa."
M. Weber (1992). "Max Weber: para una Sociología de la prensa" (pàg. 251-259).
Per a més informació sobre l'imperi creat per Murdoch podeu llegir l'article d'Amelia
Arsenault i Manuel Castells "Switching Power: Rupert Murdoch and the Global Business
of Media Politics: A Sociological Analysis" a International Sociology (2008, núm. 23, pàg.
488) que mostra clarament les relacions de poder que emanen de la companyia News
Corp. i del seu principal propietari.
De tota manera, la globalització no representa encara avui ni l'existència

d'una cultura global única ni l'homogeneïtzació de les diverses cultures del
planeta. La globalització amplifica l'escala i la velocitat dels fluxos interre-
gionals i els models d'interacció social, però aquest creixement no és sinò-
nim d'harmonització envers un únic procés global universal caracteritzat per
l'homogeneïtzació cultural i, per tant, no es tracta d'un procés que impliqui
una sola via cultural i civilitzacional.
1.2.3. Postures davant de la globalització
Davant de la globalització no trobem un lloc comunament acceptat més enllà

de la interconnectivitat global (Hernández, 2005, pàg. 68-69). Les postures da-
vant d'aquest fenomen social dibuixen un ampli ventall de possibilitats que
Held i altres autors (1999) han revisat, i han establert tres grans espais de con-
cepció de la globalització, que denominen la tesi escèptica, la hiperglobalitzado-
ra i la transformacionalista.
La�postura�escèptica (o hipoglobalista) defensa la idea que la globalització ha

estat sobrevalorada, ja que no es tracta d'un fenomen nou, sinó que el podem
trobar ja al segle XIX en les intenses relacions comercials que ja hi havia en
l'època. La diferència es troba en el grau d'intensitat dels intercanvis, avui molt
major.
Els autors que s'inclouen en aquesta perspectiva consideren desencertada la

tesi que els governs nacionals estan perdent importància i capacitat de decisió
en un món com més va més global; de fet, creuen que la societat actual encara
no està prou integrada per a poder ser considerada global. Les fronteres naci-
onals persisteixen i condicionen el model econòmic i geopolític.
En segon lloc, la tesi�hiperglobalitzadora defensa la globalització com un fe-

nomen que es troba en una fase molt avançada del desenvolupament, com
una evolució inevitable que implica una profunda transformació de la realitat
social. La institució social més erosionada pel canvi que implica la globalitza-
ció és l'estat nació, que perd força i capacitat de decidir, sobre tot respecte a
l'economia i les transaccions de capitals.
I finalment, la tesi�transformacionalista, que se situa en un lloc intermedi

respecte a les postures anteriors. Considera la globalització com un fenomen
de transformació de calat històric però matisant el seu impacte per mitjà de
la contextualització històrica. Respecte a la qüestió del paper dels estats naci-
onals, des d'aquesta postura consideren que s'està vivint una transformació
important que els condueix a una pèrdua de poder, però, tanmateix, continu-
en mantenint molta capacitat d'incidència en la vida social. Es reestructuren
més que desapareixen.
1.3. La societat del risc
Ulrich Beck encunya un dels conceptes que més repercussió ha tingut en les
últimes dècades en l'anàlisi de la societat occidental contemporània: la societat
del risc.
La societat del risc està caracteritzada per una convivència absoluta i

quotidiana amb la incertesa a causa de l'erosió de les fonts de seguretat
i significat que han regit la nostra vida durant anys: l'estat nació, la
família i el treball.
Inspirat pels desastres ecològics –amb les greus conseqüències, presents i futu-
res, que va representar l'accident a la central nuclear de Txernòbil– el sociòleg
alemany defensa la idea que estem avançant envers un nou temps en què no
podem conèixer el que ens espera, que el risc; la incertesa és una característica
essencial en les nostres vides. És més, la societat del risc és aquella en què els
individus s'han d'enfrontar a les conseqüències d'un procés de desenvolupa-
ment, fins aquest moment considerat progressivament a millor.
És a dir, les centrals nuclears són producte de l'avenç de la ciència i la tecnolo-

gia; per tant, d'un desenvolupament més perfecte de la capacitat intel·lectual
i tècnica de l'home. Però les seves conseqüències poden ser desastroses, com
va manifestar Txernòbil. Els seus efectes difícilment són calculables amb ins-
truments de mesura tradicionals.
L'accident de British Petroleum
Contínuament ens trobem amb exemples que es poden aplicar a la proposta teòrica que
ens fa Beck. Si seguim en el camp de l'ecologia ens podem referir a l'accident que el passat
20 d'abril de 2010 es va esdevenir en una plataforma petrolífera de l'empresa britànica
British Petroleum (BP) situada al golf de Mèxic.
L'explosió de la plataforma va matar onze treballadors i va enfonsar la plataforma, de

la qual no ha deixat de brollar cru des d'aquell moment. Segons El País (24 de juny de
2010, versió digital: www.elpais.es) ha representat que s'estan expulsant al mar diària-
ment l'equivalent a 60.000 barrils i en el moment de l'elaboració d'aquest manual no
s'havia aconseguit detenir.
Aquest accident representa unes conseqüències difícils de calcular en termes de present.

És a dir, les seves conseqüències seran visibles (i avui impossibles de conèixer) en el futur
i afectaran la flora i la fauna del lloc, tant de l'oceà com de la costa, els treballadors que
tracten de parar l'abocament, els habitants de la zona, els empresaris, diversos països...
Beck (1998) situa aquesta societat del risc en la transició de la primera a la se-
gona modernitat. La primera modernitat es caracteritza per la plena ocupació,
la territorialització en estats nació, l'existència d'un estat de benestar que assu-
meix com a propi el benestar dels ciutadans, i una relació de dominació amb
la naturalesa. Les pautes d'aquesta primera modernitat seran erosionades per
cinc processos estretament relacionats: la globalització, la individualització –a
la qual ens referim a continuació–, la revolució dels gèneres, la subocupació i
els riscos globals, com és el cas de les crisis ecològiques, processos als quals cal
respondre de manera simultània (Beck, 2000, 2002).
Passem d'una societat industrial, simple, lineal i basada en la certesa, en la

capacitat de quantificar i controlar els possibles perills quotidians, a una soci-
etat del risc. Una societat complexa, amb riscos procedents de la modernitza-
ció, incalculables i no sempre possibles de compensar. Per exemple com valo-
rem el dany fet a la costa de Louisiana pel vessament de cru a què ens hem
referit: únicament en valor monetari?, únicament respecte a conseqüències en
el present?
1.4. La individualització
Al costat de la dinàmica globalitzadora, d'interconnexió de diferents espais

i dimensions, trobem el procés de la individualització pel qual l'individu, ja
no el grup, va ocupant el centre dels interessos, desitjos i experiències en la
societat contemporània. L'individu, la satisfacció –i generació– de les seves
necessitats es converteix en el focus d'atenció de la nostra societat.
Seguint Beck i Beck-Gernsheim (2003) entenem la individualització

com el procés pel qual l'individu és la unitat bàsica de reproducció so-
cial.
La individualització representa la desintegració de les formes socials que han

donat sentit a la vida de les persones durant dècades (treball remunerat, estat
nació, família) al costat de l'obligació d'enfrontar-se a noves exigències i con-
trols d'institucions socials com el mercat laboral, l'Estat, etc.
Com bé diuen els autors: "Así –por dar una simple definición– individualización significa
'disembedding without reembedding' ['desincrustar sin reincrustar']".
U. Beck; E. Beck-Gernsheim (2003). La individualización. El individualismo institucionali-

zado y sus consecuencias sociales y políticas (pàg. 30).
Aquest procés d'individualització és visible en tots els aspectes de la nostra vida

en societat. Però si en un és especialment visible és en les relacions personals
i familiars. Per exemple, en l'elecció de parella.
Elecció de parella
Vegeu també
L'elecció –i estabilitat– de la parella es mesura en termes individuals, és a dir, únicament
es manté una relació de parella si per a tots dos membres és totalment satisfactòria. Si El canvi familiar es tracta en el
no és així no té sentit, no hi ha un compromís més enllà. No solament això, sinó que mòdul Estratificació, cultura i
s'està convertint en habitual cobrir-se les esquenes per si ocorre la ruptura, és a dir: no societat.
deixar de veure els amics antics, no deixar la feina, mantenir comptes separats... tot per
si es dóna una possible ruptura. Una possibilitat que, davant del canvi familiar que s'està
donant en la nostra societat, és com més va més plausible.
Lectures recomanades
Us recomanem la lectura del

llibre de Beck i Beck-Gerns-
heim (2001). El normal caos
del amor. Las nuevas formas
de la relación amorosa. Barce-
lona: Paidós, i també la lec-
tura d'Amor líquido. Acerca de
la fragilidad de los vínculos hu-
manos. Mèxic: Fondo de Cul-
tura Económica, de Zygmunt
Bauman (2005).
2. Moviment de població: les migracions
2.1. Tipologies de mobilitat humana
Encara que freqüentment identifiquem els fenòmens de mobilitat humana

amb l'emigració econòmica, és a dir, amb els moviments migratoris per motius
de treball o per reagrupació familiar, hi ha altres formes de mobilitat que hem
de tenir en compte. Asilats, refugiats, desplaçats i exiliats són un altre tipus
de moviment de població de caràcter no� voluntari. Alhora, hi ha un altre
tipus de migració que podem considerar de caràcter voluntari. Per exemple,
els canvis de residència que s'han donat en el marc de la Unió Europea després
de la jubilació, o la mobilitat professional o per estudis i fins i tot per lleure,
és a dir, el turisme.
De fet, el terme immigrant s'ha utilitzat d'una manera restringida per a referir-se Lectura recomanada
a aquelles persones –i també als membres de la seva família– que es traslladen
Us recomanem el llibre In-
de país o regió per treballar i per millorar les seves vides. Però no s'ha referit migración comunitaria ¿Dis-
a aquelles persones que vénen per instal·lar-se després de la seva jubilació o criminación inversa?, diri-
git per Carlota Solé (2006),
per treballar en feines d'alt nivell. La instauració de la Unió Europa el 1992 en el qual es reflecteix
serveix a tots els països que la conformen per a establir que els immigrants l'heterogeneïtat de perfils
i de circumstàncies que vi-
són: els no comunitaris i els extraeuropeus. D'aquesta manera el concepte de uen les persones immigrants
comunitàries en el marc
ciutadania europea, la categoria de classe social i la idea de pertànyer al nord d'Espanya, que moltes vega-
o al sud són els tres aspectes vinculants que defineixen qui és l'immigrant a des són vistos com un bloc
privilegiat i homogeni.
Europa (Ribas, 2006). En tot cas, totes les tipologies de mobilitat explicitades
conformen el complex panorama de les mobilitats humanes contemporànies.
Passem a definir, seguidament, algunes d'aquestes formes de mobilitat.
2.1.1. Emigració i immigració
L'emigració és l'acte d'emigrar, és a dir, de deixar el país natal per re-

sidir temporalment o permanentment en un altre. La immigració és
l'acte d'entrar a residir temporal o permanentment en un país diferent
al d'origen. La migració, per tant, és un desplaçament de la població
amb un canvi de residència.
La majoria dels moviments de població corresponen a uns processos de flux

desencadenats per una situació de necessitat, sobretot si són involuntàries. Per
tant, es pot detectar el funcionament de diverses cadenes migratòries, molt so-
vint emmarcades dins de xarxes socials, fet que ratifica la idea que l'emigració
no és un procés fortuït, desordenat i espontani. Les migracions tendeixen a ser

selectives, més que producte de l'atzar, en termes de qualificació, expectatives,
orígens i destinacions.
2.1.2. Asilats, refugiats, desplaçats i exiliats
El dret d'asil es va generalitzar als països occidentals durant el segle XIX i, en

especial, com a conseqüència dels fenòmens totalitaris de la Segona Guerra
Mundial. En la concepció actual, s'entén per refugi o asil "la protecció que una
persona perseguida troba en un lloc, en el qual està segura de no ser víctima
de coerció." El 1947 l'ONU crea l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per
als Refugiats (ACNUR), en el qual es modifica la definició de refugiat. Ja no es
consideren, com en l'època anterior, grups nacionals específics.
Els asilats són aquelles persones que es troben fora de la seva pàtria a causa
d'un temor ben fonamentat de persecució per raons de raça, religió, naciona-
litat, pertinència a un grup social o opinió política particular, que no poden
o no volen ser protegits pel seu país, o que no hi poden retornar, per temor
a ser perseguits.
Les desplaçades són totes aquelles persones víctimes de situacions de perill

o coacció –com gana, inundacions, guerres, conflictes civils, persecucions, de-
gradació mediambiental i fracassos de determinats projectes de desenvolupa-
ment– però que no tenen els requisits per a ser considerats tècnicament com
a refugiats o per a sol·licitar asil en un altre país.
L'exili�polític o l'expatriació indiquen un distanciament forçat o compulsiu

d'una persona del lloc d'origen o pàtria, a què se sent molt vinculat. El feno-
men de l'exili generalment es produeix per raons de militància política, sindi-
cal o social, per les quals les persones són perseguides per les autoritats locals,
en un marc de dictadura o governs autoritaris, amb violacions o falta de res-
pecte als drets humans. La diferència que s'estableix entre aquests grups, és
que, mentre els asilats o refugiats reben ajut econòmic per part de l'estat del
país receptor, els que són exiliats només han de desenvolupar mecanismes de
supervivència econòmica, social i legal per a poder continuar residint al país.
2.2. La globalització: les migracions actuals
Per a poder explicar les migracions actuals creiem que és de gran importància
posar de rellevància les contradiccions del nostre món globalitzat.
"En la época de la globalización protagonizada por la libre circulación de capital (Ribas,

2002), hay una serie de autores que se cuestionan qué sucede hoy respecto a la libre mo-
vilidad de las personas desde los países del Sur a los países del Norte. Es por una parte, el
libre movimiento de capital, de beneficios económicos y sociales por todas las sociedades,
el poder liberador del flujo de ideas y de información guiado por las nuevas tecnologías.
Pero por otra parte, es también un empobrecimiento que avanza a una extraordinaria
velocidad, son las causas directas de la globalización, que pese haber ayudado a reducir
la miseria en algunas economías mayores y fuertes como la China o la India, ha tenido
efectos devastadores en las relaciones entre países y en su mismo interior."
N. Ribas (2004). Una invitación a la sociología de las migraciones (pàg. 129)
Avui, en aquest context globalitzat, es parla de moviments migratoris interna-

cionals o transcontinentals perquè afegeixen a la definició de moviment mi-
gratori el criteri de traspàs d'una frontera internacional i habitualment conti-
nental.
2.2.1. Característiques de les migracions actuals
Si és cert que la mobilitat de població ha estat un component present al llarg de

la història –de fet, les comunitats humanes s'han definit per ser més nòmades
que sedentàries–, avui destaca per unes noves característiques. Castles i Miller
(1998) en destaquen les següents:
• La globalització de les migracions, en la qual com més va més països es

veuran afectats pels corrents migratoris.
• L'acceleració dels corrents migratoris, que seran més nombrosos i afecta-

ran més persones a totes les grans regions del planeta.
• La complexitat major dels processos migratoris, ja que en els pròxims

anys coincidiran molts tipus d'emigració: de treballadors temporals, tre-
balladors amb intenció d'establir-se indefinidament, reagrupaments fami-
liars, etc.
• La feminització de la migració; com més va més les dones exerceixen un

paper més important en la qüestió migratòria a totes les regions i en tots
els tipus de migració.
• La politització�de�la�migració; els processos migratoris generen el desen-

volupament de polítiques nacionals i internacionals, sobretot, en aquells
països que més immigrants reben.
Castles (2000), a més, teoritza entorn d'onze hipòtesis que ens permeten en-
tendre l'impacte del nou món globalitzat en els models migratoris globals i la
construcció de minories ètniques a Europa:
1) L'entrada en una nova fase de moviments de població en un context global,

especialment des de finals de la dècada dels vuitanta.
2) La difuminació de les distincions entre els tipus d'immigrants.
3) Les disparitats socioeconòmiques i demogràfiques entre el nord i el sud,

i també entre l'est i l'oest, que proporcionen el context per a les migracions
massives del futur.
4) Les disparitats esmentades estan acompanyades de relacions

d'interdependència entre zones d'origen i zones de destinació.
5) Els nous tipus de migracions corresponen bàsicament als processos de rees-

tructuració econòmica dels mercats de treball als països més desenvolupats en
els últims vint anys.
6) Les polítiques estatals dirigides als immigrants i a les minories s'han tornat
més complexes i contradictòries.
7) El racisme actual es pot explicar, en primer lloc, a partir de la construcció

de l'estat nació i el colonialisme; en segon lloc, deriva de processos socioecò-
nomics i polítics actuals (canvis en les condicions de treball i vida, canvis en
l'estructura de la classe treballadora, debilitament i ambigüitat de l'Estat).
8) La construcció de noves minories amb cultures i identitats diferents que

qüestionen les nocions de la identitat nacional i de la ciutadania.
9) Els models multiculturals semblen l'aplicació futura més plausible, però

sembla que troben obstacles fonamentals per a dur-los a terme.
10) Els vincles entre l'economia mundial, els processos migratoris i la formació
de minories no es poden analitzar exclusivament des d'una única disciplina
o un únic país.
11) La reformulació del concepte de solidaritat internacional en el context de

les migracions nord-sud, les contradiccions de les posicions antiracistes i la
inclusió d'una agenda política amb l'objectiu d'aconseguir societats democrà-
tiques i multiculturals (Castles, 2000, pàg. 79-92).
Segons l'Informe sobre les migracions de 2008, fet per l'Organització Internaci-
onal per a les Migracions, les migracions internacionals ascendeixen a més
de 200 milions, de les quals el 49,6% són dones. La població immigrant acti-
va internacional representa vora el 3% de la mà d'obra a escala mundial. Els
migrants que treballen en països industrialitzats ho fan principalment en la
indústria i la construcció (40%) i en el sector de serveis (50%). La migració ir-
regular representa entre el 10% i el 15% del total de migrants a escala mundial
(Iglesias de Ussel, 2010, pàg. 18).
En relació amb les migracions podem remarcar de cada un dels continents el

següent:
1) A l'Àfrica els seus immigrants es desplacen en la seva gran majoria a altres

països africans;
2) Àsia té la major font de treballadors migrants en l'àmbit mundial i també

es caracteritza per tenir grans fluxos de treballadors de caràcter interregional
(sobretot a la Xina i l'Índia);
3) Europa rep una gran quantitat d'immigrants d'altres continents, però

l'objectiu de la Unió Europea és crear un espai migratori intraeuropeu;
4) El continent americà es caracteritza per un fort flux migratori sud-nord,

d'Amèrica Llatina i el Carib als Estats Units i al Canadà, i com més va més a
Europa;
5) l'Orient Mitjà constitueix la regió més important per als treballadors d'Àsia; i
6) Oceania presenta dos països principals de destinació: Austràlia i Nova Ze-

landa (Iglesias de Ussel, 2010, pàg. 18-19).
2.2.2. Feminització i migracions globals
Una de les noves característiques de les migracions actuals és la seva feminit-

zació. Elles emprenen els seus camins i s'han de sotmetre a un món que fun-
ciona sota paràmetres patriarcals.
Segons King (1998, 2001) el que freqüentment reflecteix l'oferta internacional

de mà d'obra és la manipulació de les estructures patriarcals per part del mercat
global: les estructures familiars als països d'origen, els traficants de persones i
les pràctiques socials i d'ocupació de tipus patriarcal a les regions de destina-
ció. Els estudis de King distingeixen entre un nivell macroeconòmic i un altre
de microeconòmic per a comprendre les noves migracions femenines. A escala
macroeconòmica, les estructures internes de l'economia, especialment del sud
d'Europa, fan referència a un mercat flexible i altament informalitzat. A escala
microeconòmica, diferencien dos tipus de nínxols laborals: el servei domèstic
i el treball sexual. Aquests nínxols es vinculen a la forta expansió del sector de
serveis, especialment en l'àrea dels serveis domèstics i personals, ocupacions
que ens remeten clarament a relacions de subordinació en les quals la interac-
ció de les relacions de classe social, gènere i ètnia es presenta de manera molt
accentuada. Així mateix, la naturalesa de tals nínxols es vincula amb tasques
específicament femenines: la cura de les llars, la cura de les persones depen-
dents i la prostitució.
Pel·lícula recomanada
En realitat, les dones immigrants compleixen una funció determinada
en aquests contextos de recepció: alliberar les dones autòctones de les Recomanem veure la
pel·lícula Extranjeras,
funcions domèstiques de la llar perquè puguin treballar en altres llocs d'Helena Taberna, que mos-
fora de la llar familiar, entre altres raons, a causa de les necessitats de tra la cara desconeguda i
quotidiana de diverses dones
consum i d'estil de vida de les famílies de classe mitjana, o mitjana bai- immigrants que viuen a Ma-
drid.
xa. Aquesta relació, s'entén, d'una banda, des de l'increment de la taxa
d'activitat laboral de les dones casades de les classes mitjanes urbanes,
i també des de la reproducció de les servituds com a símbol d'estatus
(el que pot representar tenir una dona estrangera contractada a la llar).
La dona immigrant cedeix igualment el seu temps de reproducció per-
què les dones autòctones puguin conciliar el seu temps de producció i
reproducció.
2.3. Les polítiques nacionals d'immigració en el marc d'Europa
Els països europeus van viure durant molts anys d'esquena al que signi-
ficava ser societats immigrants. No va ser fins a la dècada dels vuitanta
que els immigrants van diversificar els seus modes d'implantació i van
començar a fer clares demandes d'integració social.
Les dècades d'expansió que van seguir la Gran Crisi de 1929 i la Segona Guerra
Mundial van portar els països occidentals a considerar-se societats pacífiques,
cohesives, igualitàries i democràtiques. A més, les societats del Primer Món
es consideraven societats "no ètniques", com més va més homogènies i uni-
ficades a mesura que les relacions de tipus comunitari basades en la sang, la
regió o la cultura eren superades per afiliacions de tipus instrumental basades
en l'interès, l'especialització socioprofesional i els imperatius funcionals d'una
economia tecnològica complexa (Wacquant, 2007).
Per als defensors de la modernització com David McLelland, Alex Inkeles i Da-
niel Lerner (1966) el final de la societat tradicional implicava la dissolució de
les identitats heretades, ja que havia d'aparèixer l'individu lliure, emprenedor,
orientat envers l'èxit.
Per als defensors de les teories marxistes de la transformació social, com

Gunder Frank i Fernando Enrique Cardoso i Immanuel Wallerstrein, la
cristal·lització d'una estructura de classes a escala mundial havia d'esborrar
l'etnicitat (Wacquant, 2007).
La caiguda de la Unió Soviética i el final de la Guerra Freda obren una nova

etapa, i el desenvolupament de la nova tecnologia també serà determinant.
El capitalisme s'imposa d'una manera globalitzada i apareix més pobresa i po-
larització en les nostres societats. D'aquesta manera, en les últimes dècades
assistim a un nou apogeu de les diferències ètniques. Diversos canvis socials

plantegen la necessitat d'un replantejament de la concepció de la qüestió èt-
nica en les societats occidentals. Passem a enumerar aquests canvis:
• L'augment�de�la�desigualtat en els processos d'atribució dels recursos i

les oportunitats, a escala mundial, genera més moviments de població. La
vivència de la desigualtat, en la societat d'acollida, per part la població
immigrant, i certes visions que veuen la població immigrant com a més
consumidora de benestar que la població autòctona mateixa, genera con-
flictes ètnics.
• La flexibilització, la precarietat i la dualització del mercat laboral augmen-

ten la sensació d'inseguretat i d'incertesa. A més, la decadència i la trans-
formació d'espais relacionats amb el mercat laboral (com per exemple els
sindicats i la fàbrica) augmenten la falta d'espais d'integració entre ciuta-
dans immigrants i no immigrants.
• La desaparició d'una immigració� temporal, formada per "treballadors

convidats" que arribaven sense família i amb una escassa demanda de pro-
tecció social, i de manera contrària, l'aparició d'un fenomen migratori amb
una presència estable i heterogènia des del punt de vista del gènere, l'edat
i l'ofici, i també la presència d'una segona generació que ja està establerta.
• El reclam�del�dret�a�la�diferència per part dels col·lectius d'immigrants

que van agafant força al si de la societat civil.
• L'aparició�del�transnacionalisme, és a dir, del conjunt de processos per

mitjà dels quals els immigrants forgen i mantenen múltiples relacions so-
cials entrellaçades que uneixen les societats d'origen i les d'assentament.
Es tracta així de la construcció de camps socials que superen les fronteres
geogràfiques, culturals i socials.
És en aquest marc que apareixen com a necessàries polítiques dirigides

a la població immigrant, que podem diferenciar en dos tipus:
1) Les polítiques�d'integració són les que defineixen els drets que es

reconeixen als immigrants i totes les actuacions destinades a facilitar-
ne la integració. Aquesta acaba per definir l'estatus de l'estranger en la
societat d'acollida.
2) Les polítiques� migratòries són les que defineixen els criteris

d'admissió en el territori nacional i l'accés al mercat de treball. És a dir,
són el conjunt de dispositius jurídics i de pràctiques socials adoptades
per a regular i organitzar les entrades i sortides: política de control de
fluxos.
A més, podem diferenciar entre polítiques directes i indirectes.
Les polítiques�directes es dirigeixen específicament als immigrants i,

per tant, no formen part del conjunt de serveis que solen oferir les es-
tructures de benestar. Es tracta de mesures en el camp de l'alfabetització,
l'acollida, la interpretació i la mediació cultural. Les polítiques�indirec-
tes són les que el sistema de benestar preveu per a tots els membres de la
comunitat, incloent-hi els immigrants. No obstant això, de vegades, les
polítiques indirectes han de recórrer a les directes per a poder-se aplicar
(per exemple, la traducció lingüística) (Zanfrini, 2007).
Són diversos els intents dels autors per classificar els diferents models existents
a Europa de com s'incorporen i s'integren els immigrants (Ribas, 2006). Nosal-
tres oferim, seguidament, diferents models, pertanyents a diferents països eu-
ropeus, que ens permeten conèixer polítiques d'integració i migratòries molt
diferenciades. Hem d'apuntar que la classificació com es presenta aquí pot ser
simplificadora, ja que s'intenta explicar l'essència de cada un dels models. Els
mateixos països amb què els identifiquem poden haver generat aspectes de
les seves polítiques que s'escapin del model descrit. Com comprovarem, hi ha
una enorme influència entre la política migratòria desenvolupada per un estat
i la seva política d'integració (Zanfrini, 2007):
• El� model� de� l'"exclusió� diferencial"� (Alemanya): permet la integració

dels immigrants en algunes àrees socials (com el mercat de treball), men-
tre els nega el dret a la participació política i els obstaculitza l'obtenció
de la ciutadania. Darrere d'aquesta realitat s'amaga una concepció de
l'immigrant com un "treballador convidat" que retornarà al seu país
d'origen, i d'aquesta manera es prevé l'assentament i es nega la realitat de
la immigració. Les contradiccions i problemes apareixen quan les segones
generacions són una realitat.
• El�model�assimilacionista�(França): pretén que els immigrants es trans-

formin en nacionals políticament, però també culturalment. Per això no
es reconeixen drets especials per diferències ètniques, i els immigrants han
d'integrar els valors que emanen, en aquest cas, de la república laica i in-
divisible francesa. Es propugna, així, que els immigrants abandonin els
seus costums i pràctiques originàries, de manera que el seu comportament
s'emmotlli als valors i normes de la majoria.
• El�model�multicultural�(Gran�Bretanya): fomenta els drets de les comu-

nitats ètniques en detriment d'un espai públic comú. És pluralista en molts
sentits, però apareixen diferències ètniques entre la població immigrant i
l'autòctona a causa de les desigualtats i la falta de protecció social. El fo-
ment del mercat provoca que aquelles persones amb menys capital econò-
mic i cultural que, de vegades, és la població immigrant, quedi desprote-

gida.
Amb la configuració de la Unió Europea el 1992 –i concretament amb l'acord

de Schengen, que va entrar en vigor en 1995– s'eliminen moltes de les anti-
gues barreres que impedien la llibertat de moviments per als béns, capitals i
treballadors. Paral·lelament s'iniciarà una política d'immigració comuna basa-
da en el control de fluxos i en el tancament fronterer. A més, durant la dècada
dels noranta es produeix un renaixement electoral de partits d'extrema dre-
ta de diversos països europeus com França, Itàlia, Àustria, i els Països Baixos.
Però les restriccions a la immigració i els sentiments racistes a Europa no han
aconseguit parar els fluxos migratoris, sinó que han implicat conseqüències
gens menyspreables, que han de ser considerades: un augment de xarxes que
trafiquen amb persones i la mort de persones que es proposaven immigrar. En
el cas de l'Estat espanyol no podem oblidar les milers de persones que moren
a les costes de la Mediterrània intentant assolir el "somni europeu".
L'Estat espanyol ha estat un país d'emigrants més que d'immigrants.

Una immigració massiva es produeix en aquestes últimes dècades; per
tant, és difícil definir encara el seu model migratori. Però una prime-
ra aproximació vàlida és definir el seu model com a mercantilista, un
model molt semblant al model d'"exclusió diferencial" (Ribas, 2006). Els
immigrants funcionen una mica com un "exèrcit de reserva". Les polí-
tiques d'immigració, sigui per mitjà dels contingents o les regularitzaci-
ons, es converteixen en la millor manera de regular les necessitats del
mercat de treball.
En les últimes dècades, el creixement de la immigració s'explica per les millores

en el benestar, l'augment del nivell educatiu i de les expectatives laborals i la
incorporació de la dona al mercat de treball. Una incorporació que no ha estat
acompanyada de polítiques de suport a la família, i que ha creat un espai idoni
per a una mà d'obra treballadora immigrant i femenina. Els immigrants han
passat a ocupar aquells treballs més desqualificats que la població autòctona
ja no volia. En aquest context, a més, no es pot obviar la presència de tota una
economia informal necessària per al funcionament de la societat espanyola en
què participen les persones immigrants.
L'Estat espanyol, amb la seva política migratòria, passa a actuar com una de
les fronteres externes de la Unió Europea que obre i tanca el pas dels comu-
nitaris en funció de les necessitats del mercat. El control policial, els centres
d'internament i l'expulsió dels residents en condicions irregulars són tres ele-
ments perfectes per a controlar els fluxos migratoris i adequar-los a les neces-
sitats del mercat de treball.
2.4. Les migracions a l'Estat espanyol
Entre 1830 i 1945 l'Estat espanyol es va caracteritzar per les migracions cap a
Amèrica Llatina. Es va desenvolupar a escala mundial un període caracteritzat
per la lliure circulació de mà d'obra. S'estima que més de 50 milions d'europeus
van emigrar a altres continents, i la destinació principal va ser Amèrica Llatina.
Aquest període es coneix com l'època de les migracions en massa. Van ser vora
cinc milions d'espanyols els que van emigrar. Un altre moviment de població
important és el mig milió de persones que es van haver d'exiliar durant la
Guerra Civil espanyola.
L'Estat espanyol va funcionar a partir dels anys cinquanta com a perifèria po-
bra d'Europa, i va enviar dos milions d'emigrants fora del país, principalment
a França, Alemanya, Suïssa, la Gran Bretanya i els Països Baixos. Aquests tre-
balladors eren necessaris per a la reconstrucció de les indústries després de la
Segona Guerra Mundial. Durant aquesta dècada el 2,5% de la població espa-
nyola va emigrar a països estrangers, percentatge que en els anys setanta es va
començar a reduir significativament, i va passar a ser l'1,3%. D'aquesta manera
el flux d'immigració es va detenir, i fins i tot es va registrar el retorn de mig
milió d'emigrants a partir dels setanta.
La dècada dels setanta es va caracteritzar, també, per l'increment de l'arribada

de ciutadans del "Nord", gairebé sempre europeus jubilats, que venien atrets
per la incipient oferta de serveis turístics, els avantatges climàtics i les diferèn-
cies favorables de renda entre els seus països d'origen i Espanya. Un altre gran
grup van ser les persones provinents dels règims dictatorials llatinoamericans
que fugien per raons polítiques (Argentina, Xile, Uruguai). La població immi-
grant d'origen europeu constituïa un 65% de la població estrangera el 1981.
Les persones llatinoamericanes representaven un 18%, i menys d'un 10% pro-
venia d'Àfrica i Àsia.
El 1985 Espanya ingressava a la Unió Europea i desplegava una primera

llei d'estrangeria quan la problemàtica era encara molt incipient. Espa-
nya passava de ser un estat que es nodria amb emigrants d'altres parts
del món a rebre immigració de manera creixent.
De 1986 al final dels noranta s'inicia una nova etapa caracteritzada per
l'arribada de persones, principalment d'Àfrica, en concret del Marroc, i des-
prés, ja en els noranta, d'Amèrica llatina, Europa de l'Est i Àsia. Es dóna una
immigració de caràcter inicialment individual, tant d'homes com de dones.
Però de seguida sorgeix la necessitat del reagrupament familiar i es comencen a
conformar xarxes migratòries. Aquesta immigració es dóna gràcies a un efecte
crida del mercat de treball espanyol, en el qual s'està produint un cert creixe-
ment econòmic, i els autòctons volen ocupar posicions millors en el mercat
de treball.
Des del final dels noranta fins als nostres dies parlem d'una nova etapa,
no perquè hagi augmentat el nombre d'estrangers, sinó perquè es pro-
dueix la "institucionalització" de la immigració a Espanya com un "fet
social" o un "problema social" (Cachón, 2003).
Les administracions comencen a desplegar lleis, programes d'intervenció, es-

tudis, etc., relacionats amb el fenomen migratori. A més, comencen a emergir
conflictes i lluites reivindicatives per la millora de les condicions de vida, per
l'obtenció dels permisos de treball i pel reconeixement d'una situació legal que
els habiliti per reclamar els seus drets com a ciutadans.
Després d'aquesta lectura de les etapes migratòries internacionals a Espanya

podem dir que la immigració estrangera a Espanya està representada pels
col·lectius següents:
• Un col·lectiu de rendistes i jubilats del nord d'Europa que viu en zones

turístiques, aprofitant les diferències comparatives de renda entre els seus
països d'origen i Espanya, i que no està oficialment registrat malgrat residir
tot l'any al país, ja que s'identifiquen com a turistes.
• Un col·lectiu identificat amb els fluxos de capital, que ha augmentat molt

des dels anys seixanta, que s'han d'ubicar en alguna de les més de 3.000
empreses que hi ha al país, en les quals exerceixen funcions de gerents,
directius o tècnics qualificats; per tant, el seu nivell de vida és superior a
la mitjana de la població espanyola.
• Un grup format per mà d'obra relativament qualificada que treballa sobre-

tot en el sector de serveis (turisme, cultura, hoteleria, etc.), les seves raons
d'emigració estan més relacionades amb els avantatges laborals que els pot
representar que a una necessitat urgent de supervivència. Dins d'aquest
col·lectiu es pot situar el cas de molts llatinoamericans amb un nivell cul-
tural superior a la mitjana de la població autòctona, que fuig, en general,
del deteriorament accelerat de les condicions de vida de les capes mitjanes
dels seus països.
• Finalment, el col·lectiu dels immigrants que fugen per la falta

d'oportunitats econòmiques als seus països d'origen, i el nivell de qualifi-
cació del qual és, en general, baix o molt baix. La diversitat interna d'aquest
col·lectiu és significativa, ja que el grup més nombrós és el de persones
africanes, sobretot procedent de països del Magrib –especialment del Mar-
roc-, però també és present un sector important de la immigració asiàti-
ca i llatinoamericana, per la qual cosa es fa difícil caracteritzar-los en el

seu conjunt. La seva ubicació laboral és en el mercat de treball secundari
espanyol, en les ocupacions eventuals, amb baixa remuneració, jornades
laborals prolongades i poques o escasses possibilitats de promoció social.
La majoria d'aquestes ocupacions pertany al sector agrícola, a la construc-
ció i als serveis menys qualificats (hoteleria, serveis personals i domèstics,
venda ambulant, etc.). En realitat, es tracta de nínxols ocupacionals reser-
vats gairebé en exclusiva als treballadors immigrants, ja que la mà d'obra
autòctona difícilment no accepta incorporar-se amb aquestes condicions
a tals ocupacions.
Des de 1999 el nombre d'estrangers no ha deixat d'augmentar a Espanya; si el

1998 el nombre d'estrangers representava l'1,60% de la població (eren 637.085
persones) el 2008 arriben a ser un 11,41% de la població (un total de 5.268.762
persones). El zenit del creixement es va donar el 2001, amb un augment anual
del 48%; a partir d'aquest any els creixements han estat menors.
Evolució de la població estrangera a Espanya (1998-2008)
Font: J. Iglesias de Ussel (ed.) (2010). Las políticas de integración social de los inmigrantes en las comunidades autonomas
españolas. Elaborada per l'autor mateix amb dades de l'Institut Nacional d'Estadística.
L'edat més representada dins de la població immigrant és la població jove entre

els 25 i els 29 anys. Espanya mostra clarament el fenomen de la feminització de
la pobresa, ja que les dones són el 47% de la població immigrant, però encara
és superada pels homes, que representen un 53%. Segons el continent de pro-
cedència, el 40% procedeix d'Amèrica, el 38% d'Europa, el 17% de l'Àfrica i el
restant 5% d'Àsia i Oceania. La principal nacionalitat representada és la mar-
roquina (11,9%), seguida per les nacionalitats romaneses i búlgares (11,7%).
La població immigrant es concentra en set de les comunitats autonòmiques
de l'estat: a Catalunya es troba el 21%, a Madrid l'11,8%, al País Valencià el
16,1%, a Andalusia l'11,8%, a les Canàries el 5,4% i a les Illes Balears el 4,2%
(Iglesias de Ussel, 2010, pàg. 27-34).
2.5. Terminologia clau relacionada amb la temàtica
El perjudici el podem definir com les creences, opinions i actituds ge-

neralitzades i rígides, socialment compartides i culturalment condicio-
nades, sobre les característiques d'una categoria de persones.
Els prejudicis poden ser positius respecte a grups amb què ens identifiquem i
negatius respecte a altres grups. Es basen en estereotips, que són caracteritza-
cions fixes i inflexibles d'un grup de persones, és a dir, imatges distorsionades
sobre les persones que són sempre una simplificació de la realitat.
Tòpics sobre la immigració
Seguidament volem destacar alguns tòpics entorn de la immigració, tot presentant mo-
tius que els desmenteixen:
1)�Cal�desmentir:�"Massa�immigrants"
La realitat és que hi ha empadronats a Espanya 2.937.981 estrangers no comunitaris

(menys del 7% de la població espanyola). La diferència fins a arribar al total de 5.648.671
estrangers empadronats són ciutadans de països de la Unió Europea o persones que estan
en el règim comunitari (familiars directes d'espanyols o comunitaris). I dels estrangers no
comunitaris, el 69,76% fa que viu a Espanya de manera regular més de tres anys. Els es-
trangers comunitaris exerceixen el dret a la lliure circulació que comporta formar part de
la Unió Europea. Cal assenyalar, d'altra banda, que és freqüent considerar dins del grup
d'immigrants els estrangers unitaris de les últimes ampliacions (especialment Romania i
Bulgària), que a tots els efectes són ciutadans comunitaris, amb llibertat de circulació i
establiment. I fins i tot a persones que han adquirit la nacionalitat espanyola.
2)�Cal�desmentir:�"Lleis�massa�tolerants"
La legislació espanyola en matèria d'estrangeria sempre ha tendit a la restricció; l'última

reforma està especialment influïda per la política europea, i implica, de fet, una limitació
de drets, en haver prevalgut, en l'actual situació de crisi, criteris econòmics.
3)�Cal�desmentir:�"La�feina�per�als�espanyols"
Els ciutadans de països de la Unió Europea tenim dret a la lliure circulació, a establir la
residència on vulguem i a accedir als mercats de treball dels estats membres en igualtat
de condicions que seus nacionals.
Respecte a la contractació als seus països d'origen d'estrangers no comunitaris (no nacio-
nals de països de la UE) per motius de treball, només es produeix si no hi ha demandants
adequats i disponibles en el mercat de treball nacional. És a dir, que en una època com
la que estem travessant, la contractació en l'exterior ha disminuït significativament.
Sobre els treballadors i treballadores estrangers que resideixen ja regularment a Espanya

regeix el principi d'igualtat de tracte i oportunitats i, per tant, es poden presentar en
igualtat de condicions a cobrir ofertes de treball, sempre dins de les limitacions que po-
den marcar les seves autoritzacions de treball, i sense que hi hagi cap preferència entre
espanyols i estrangers.
4)�Cal�desmentir:�"Els�espanyols�primer�en�matèria�d'assistència�sanitària�i�educació"
Respecte als estrangers nacionals d'estats membres de la Unió Europea, accedeixen a tots
dos drets en igualtat de condicions que els espanyols.
Els treballadors i treballadores estrangers i les seves famílies tenen els mateixos drets i
deures en matèria de seguretat social que els treballadors espanyols; la conquesta dels
drets socials, iguals i per a tothom, i garantia de cohesió social, és un assoliment de les
organitzacions sindicals en el qual no hi pot haver passos enrere.
L'accés a l'assistència sanitària d'estrangers en situació administrativa irregular i de

col·lectius d'espanyols no assegurats és un assoliment de l'estat de benestar social, i que
garanteix la protecció de la salut i la salut pública.
Quant al dret a l'educació, tots els menors, amb independència de la seva nacionalitat,
tenen dret a l'educació en les mateixes condicions i complint els mateixos requisits, sense
que hi hagi cap preferència per als immigrants. L'accés als ajuts està condicionat, entre
altres, a la situació econòmica de les famílies, no a la nacionalitat.
5)�Cal�desmentir:�"Els�estrangers�tenen�massa�ajuts"
Els estrangers no comunitaris residents són destinataris dels mateixos ajuts i amb els
mateixos requisits que els espanyols i estrangers comunitaris. I un dels requisits comuns
a gairebé tots els ajuts i prestacions són els recursos econòmics dels sol·licitants, i també,
en alguns casos, un determinat període de residència. En general, la població immigrant
no comunitària es troba entre els col·lectius mes desfavorits.
6)�Cal�desmentir:�"Els�estrangers�deterioren�els�serveis"
Cal recordar, no solament que quan accedeixen als serveis públics és perquè tenen dret
a això, sinó que són les Administracions Públiques les que tenen la responsabilitat de
garantir uns serveis públics suficients i de qualitat per al conjunt de la població.
En el mateix sentit, UGT no pot admetre que es responsabilitzi els treballadors en situació
de necessitat dels abusos de patrons que, aprofitant-se'n, precaritzen les seves condicions
de treball i pretenen, alhora, una precarització generalitzada.
7)�Cal�desmentir:�"Cal�expulsar�els�delinqüents"
La Llei ja impedeix que es concedeixi una autorització a qui té antecedents penals a

Espanya o al país de procedència i obliga a l'expulsió dels qui n'adquireixi durant la seva
estada a Espanya.
8)�Cal�desmentir:�"Els�estrangers�aturats�han�de�marxar
Durant els primers anys de la seva residència els estrangers depenen gairebé absolutament
de la seva ocupació per a mantenir la seva residència regular. Un plantejament d'aquest
tipus, a fi d'eliminar una presumpta competència pels llocs de treball, implica també
qüestionar els drets socials que ens ha costat tant conquerir a les organitzacions, i consi-
derar els estrangers exclusivament com mà d'obra únicament útil quan està empleada i
prescindible quan no ho està.
9)�Cal�desmentir:�"Cal�frenar�la�concessió�d'asil"
La realitat és que l'any 2008 hi va haver 4.517 sol·licituds d'asil i se'n van concedir 151.
A Alemanya l'any 2007 hi va haver 18.533 sol·licitants d'asil (7.664) a Espanya. És clar
que Espanya no és un país especialment generós amb les concessions d'asil.
Font: UGT (2010). Informe sobre los 9 tópicos sobre la inmigración que hay que desmentir
La discriminació és l'actitud manifesta i la conducta real davant d'un

grup de persones determinades, i es pot apreciar en activitats que pri-
ven als integrants d'unes determinades oportunitats de què altres grups
gaudeixen.
Encara que normalment s'entén com una actitud negativa que penalitza un
determinat grup, també hi ha la discriminació positiva, que pot fer avantatjar
un grup. Un tipus de perjudici intens i destructiu és el racisme. Aquest con-
cepte sorgia entre el final del segle XVIII i el principi del segle XIX, i es va utilitzar
per a justificar l'ordre social que sorgia en convertir-se Anglaterra i altres naci-
ons europees en potències imperials que dominaven altres territoris i pobles.
Les primeres idees de Gobineau i d'altres ideòlegs del racisme científic van in-
fluir posteriorment en Hitler i altres partidaris de la supremacia blanca com el
Ku-Klux-Klan als Estats Units i l'apartheid a Sud-àfrica. En els anys posteriors a

la Segona Guerra Mundial el racisme va sofrir un enorme descrèdit. Es posava
en relleu que des del punt de vista biològic no hi ha races, només variants
físiques entre éssers humans. Aquest racisme biològic va ser substituït per un
nou racisme, el racisme cultural, que utilitza la idea de les diferències culturals
per a excloure determinats grups. Les jerarquies del que és superior o inferior i
les diferències es construeixen en funció dels valors de la cultura majoritària.
El racisme és la creença que unes característiques físiques i biològiques

o una cultura són superiors a una altra, i serveix de justificació per a
diferenciar i jerarquitzar un grup social respecte a un altre i determinar,
així, unes presumptes característiques, compartiments i potencialitats
de cada un. El concepte de raça o superioritat cultural és una construcció
ideològica que permet justificar les relacions de poder i desigualtat. És
fruit de l'etnocentrisme, és a dir, de la consideració que la cultura pròpia
és la més vàlida i superior en relació amb d'altres.
El racisme pot ser una ideologia associada a un grup que es defineix com a
tal, però també hi ha un racisme institucional que cala en totes les estructu-
res socials de manera sistemàtica, com són la policia, els serveis sanitaris i el
sistema educatiu.
La xenofòbia és una ideologia que implica una discriminació als estran-

gers, i que sorgeix del temor a aquests quan els percebem com una ame-
naça, és a dir, com una invasió de la cultura i dels recursos d'un país
o regió, sense necessitat de pressuposar l'existència d'una jerarquia de
diferents races o cultures.
Barth (1976) utilitza el concepte grup�ètnic –en lloc del concepte d'ètnia, que
s'havia convertit en l'equivalent de raça– i l'omple d'un significat completa-
ment social.
El grup ètnic fa referència a les pràctiques culturals d'un determinat

grup. Els membres dels grups ètnics es veuen a si mateixos com cultu-
ralment diferents d'altres grups culturals, i a més són percebuts igual.
Les característiques que distingeixen uns grups ètnics dels altres són:
la llengua, la història, l'ascendència (real o imaginada), la religió i les
maneres de vestir-se o adornar-se.
L'etnicitat, encara que es manté dins de la tradició, és un concepte situacional

i, per tant, susceptible de canvi.
Amb el concepte minoria�ètnica expressem la idea d'un grup minoritari

que es troba desfavorit en relació amb la majoria de la població i desen-
volupa un cert sentit de solidaritat de grup i de pertinència comuna.
De fet, l'experiència que representa ser objecte de prejudicis i discriminació sol

reforçar els sentiments de lleialtat i interès comú. Els membres de les minories
ètniques se solen veure com un poble a part de la majoria i tendeixen a con-
centrar-se en certs barris, regions, etc.
Volem tancar aquest apartat amb les paraules de Dolores Juliano (1993), que
ens constaten com avui el racisme i la discriminació social i institucional que
viuen els immigrants és justificada per la superioritat que senten els països
rics. Ells es consideren el model del progrés i l'avenç social, obviant que la
seva riquesa i el seu progrés ha estat possible gràcies a l'explotació constant
dels països empobrits i, també, de milers de treballadors exposats a una alta
vulnerabilitat com són els immigrants.
"A los ojos del europeo común, estos personajes (los inmigrantes) –con sus características
físicas diversas, su piel morena, su acento peculiar y sus ropas especiales– constituyen
una invasión, un riesgo a su situación laboral, un desafío a las buenas costumbres. A
este tipo de elaboración, que aflora esporádicamente en brotes racistas y xenófobos, no
son ajenos los medios de comunicación de masas, que subrayan sistemáticamente el
lugar de nacimiento de un delincuente si éste es del mundo pobre, pero que además
tienden a explicar el subdesarrollo del sur como producido a partir de la ignorancia de
los pueblos afectados y de su escasa capacidad técnica y organizativa. Si cada vez que se
quiere señalar que algo es incorrecto, ineficaz o corrupto, se dice que es tercermundista,
se está proponiendo que la responsabilidad de la pobreza y de las luchas civiles está en
los que las padecen, mientras que los pueblos ricos se presentan como modelo a seguir,
inocentes de la catástrofe que afecta a dos tercios de la humanidad. Esta idea global sobre
el Tercer Mundo legitima la conmiseración despectiva con que se trata a los inmigrantes
de ese origen, y la presentación de proyectos de deculturación y asimilación a la cultura
europea, como lo único posible y humanitario."
D. Juliano (1993). Educación intercultural. Escuela y minorías étnicas (pàg. 79)

3. Salut
3.1. Dimensió social de la salut
Per a gran part de la població, la salut és un tema dels professionals de la medi-

cina (la salut és un assumpte de metges). Tanmateix, aquesta creença s'escapa
a la realitat. Aquest apartat possiblement us faci canviar d'opinió. La salut i la
malaltia són construccions socials.
Des mitjan segle XX, quan s'institucionalitza la sociologia de la medicina,

l'estudi de la salut i la malaltia i la seva organització social ha anat adquirint
com més va més importància. Històricament, fins a mitjan segle XIX, la medi-
cina reconeix la importància dels aspectes socials de la malaltia. Tanmateix,
amb l'aparició de la sociologia com a disciplina, aquesta ignora la medicina
en el seu estudi de la societat. Al seu torn, la medicina margina els aspectes
socials en la pràctica mèdica. És després de la Segona Guerra Mundial quan es
reinicia un interès mutu creixent entre la sociologia i la medicina.
La salut i la malaltia són com les dues cares d'una mateixa moneda.
Totes dues són presents en totes les societats i es remunten als orígens
mateixos dels éssers humans. Les diferències que es produeixen d'una
societat a una altra són els tipus, nivell, distribució i maneres de reac-
cionar davant de la malaltia. La salut i la malaltia són fenòmens cultu-
rals. En la seva definició no entren en joc només aspectes biològics de
l'organisme, sinó també aspectes socials lligats a les característiques es-
tructurals de la societat.
La contribució del coneixement sociològic es dirigeix a la manera com la

malaltia influeix en els grups humans, i com la població respon a la morbidi-
tat. En aquest sentit, Coe (1984, pàg. 13-14) destaca quatre factors bàsics:
1) la malaltia no es distribueix d'una manera homogènia en la societat, sinó

que està lligada a l'estructura social i als modes de vida;
2) la manera d'enfrontar-se a la malaltia està condicionada (i varia) per la cul-

tura pròpia;
3) la creació d'institucions socials per al tractament sistemàtic de la malaltia,

que van des de la professió mèdica fins als centres hospitalaris; i
4) en el tractament de la malaltia no solament intervenen les organitzacions

mèdiques, sinó també altres organitzacions socials de caràcter polític, econò-
mic, educatiu, religiós i familiar.
Els conceptes de salut i malaltia es construeixen socialment.
Com més va més les nocions de salut i malaltia són més socials. En primer
lloc, el control de les malalties infeccioses va demostrar la importància de fac-
tors com la higiene, la salubritat, o l'alimentació. Els canvis en les pautes de
morbiditat produïts en les últimes dècades amb el pas de les malalties agudes
a les cròniques contribueixen a una connexió major entre la medicina i la
sociologia. Les malalties cròniques són de causa múltiple, entre les quals té
rellevància especial la història social de la persona afectada. En ser malalties
progressives i irreversibles introdueixen modificacions en el ritme de la vida
dels malalts, com desajustos en els rols socials i canvis d'estatus. A més, les
modificacions esmentades no solament repercuteixen en la persona malalta,
sinó en les persones pròximes amb qui es relaciona i, sobretot, en la família.
Adquireixen més importància els aspectes de la cura, més que de la curació,
com és en el cas de les malalties cròniques.
Les conseqüències de les malalties són socials. Afecten la persona de

manera individual i també les seves relacions amb la resta de membres
del grup de pertinença. La definició de les conseqüències esmentades
són construccions socials no exemptes de les ideologies predominants
en cada societat, i en cada moment històric.
El model mèdic tradicional de conseqüències de la malaltia estableix la seqüèn-

cia següent: etiologia-patologia-manifestació. Aquest model està limitat per a
reflectir les situacions diverses que es deriven de la malaltia i, considera a més
la malaltia des d'una perspectiva bàsicament biològica. Però la malaltia té con-
seqüències múltiples per a la persona, no solament un mal funcionament de
qualsevol dels seus òrgans, sinó també implicacions individuals i socials que
es deriven de la impossibilitat de complir amb les obligacions i expectatives
que la població espera d'una persona. És l'incompliment de les normes soci-
als i culturals del grup de pertinença o de cada comunitat. Aquesta dimensió
de les conseqüències de la malaltia és el tret que més diferencia la concepció
actual de la salut del model mèdic tradicional. És el que té més implicacions
sociològiques.
En l'anàlisi sociològica de les situacions de salut i malaltia entren en joc diver-

sos factors susceptibles d'anàlisi:
1)�La�relació�entre�malaltia�i�estructura�social
En l'aparició de la malaltia compleixen un paper rellevant les causes so-

cials. L'estructura social condiciona els nivells de malaltia de la població.
La classe social sol determinar l'accés a l'atenció sanitària, sobretot en qualitat

i utilització dels recursos sanitaris. El tipus de treball sol influir en l'aparició de
certes malalties. El nivell educatiu proporciona informació (sobretot en pre-
venció). El lloc de residència possibilita la proximitat (o llunyania) als recur-
sos sanitaris. L'alimentació adequada augmenta la resistència a la malaltia. Els
modes de vida com més va repercuteixen més en el nivell de salut. La pobresa
continua essent el pitjor enemic de la salut.
2)�El�caràcter�cultural�dels�conceptes�de�salut�i�malaltia
La malaltia no és un procés que afecti exclusivament la persona malalta,

sinó el conjunt de la societat. Els conceptes de salut i malaltia són cul-
turals. Malgrat ser un fenomen universal, la significació i les respostes
donades a la situació de malaltia són diferents en la història i en cada
cultura.
La malaltia se sol considerar com un risc per a la cohesió i supervivència de la

societat. En les societats pretèrites, les grans epidèmies (com la pesta) causaven
estralls en la població amb taxes de mortalitat elevades. Actualment, en les
societats més pobres, la malaltia continua essent un problema greu i produeix
taxes de mortalitat i morbiditat altes. Aquesta no és la situació de les societats
industrialitzades. Tanmateix, per la manera com s'organitzen i estructuren,
basades en la producció i el consum, es requereix que les persones que integrin
la societat estiguin sanes per a produir i consumir.
(2)
És important matisar el significat doble del concepte de malaltia. Des del punt En anglès, disease.
de vista fisiològic i biològic representa que alguna cosa funciona malament a
(3)
l'organisme humà. En segon lloc, implica un procés social. Es pot distingir en- En anglès, illness.
tre "estar malalt2" i "sentir-se malalt3". Coe (1984) ofereix un altre matís més a
totes dues interpretacions i dóna a la situació "estar malalt" un caràcter objec-
tiu i a la de "sentir-se malalt" un sentit subjectiu pel qual l'ésser humà percep
que no es troba bé. En aquesta segona accepció la sociologia aporta els seus
coneixements i interpreta la construcció social de la malaltia. Sense aquesta
perspectiva no es pot entendre per complet el significat de malaltia.
No n'hi ha prou d'estar malalt, sinó que aquesta situació ha de ser legiti-
mada socialment pel grup i específicament pels professionals de la me-
dicina. A més, la malaltia implica processos biològics i aspectes socials.
Hi ha les conseqüències per a la persona mateixa i les dimensions socials de la

malaltia de diversa índole, com la marginació, l'etiquetatge, l'acceptació soci-
al, les barreres arquitectòniques, la participació política, i la integració en els
àmbits educatius i laborals.
Un altre aspecte sociològic important és la consideració de la malaltia

com una desviació respecte a una norma establerta: la salut. La definició
d'aquesta "normalitat" varia al llarg de la història i en les diferents soci-
etats. La situació d'estar malalt depèn de la definició del que es consideri
normal en cada societat.
La pràctica mèdica i també la justificació i la resposta de les persones envers Citació

la malaltia estan determinades per la concepció social predominant en cada
"Las creencias acerca de la en-
moment històric. fermedad están estrechamen-
te ligadas al conjunto de cre-
encias que representan el or-
La malaltia és conseqüència, doncs, d'actes o comportaments desviats (sigui den natural. Siempre se trata
de una ruptura de las normas
per trencar tabús, normes, pecar, o deixar d'estar sa). En molts casos és con- sociales en relación a ese con-
siderada com un càstig, sobretot en les societats en què predomina una ideo- junto de creencias."
J. A. Rodríguez (1987). Salud y
logia magicoreligiosa. En la societat moderna conflueixen aquesta concepció sociedad: Análisis sociológico de
la estructura y la dinámica del
amb la idea negativa que estar malalt és una desviació respecte a la normalitat, sector sanitario español (pàg.
que és estar sa. 46).
Els canvis que s'han produït en la manera d'emmalaltir, menys lligada a factors
biològics i més a altres de tipus psicosocial, han donat lloc a nous enfocaments
en la consideració de la salut.
L'OMS ja va definir fa mig segle la salut com un estat que va més enllà
de l'absència de la malaltia, i l'entenia com una situació de complet
benestar físic, mental i social.
Jesús Vicens concep la salut des d'una perspectiva més àmplia i més allunyada del model
biomèdic de la medicina oficial:
"En nuestro concepto de salud incluimos un bienestar tanto orgánico (mediante la in-
tegración de la mente y el cuerpo), como social (prevención de las patologías sociales
y del equilibrio ecológico). Dicho a la inversa: la enfermedad no se limita a evidenciar
disfunciones en algún órgano del cuerpo sino que implica a la mente, a los desequilibrios
y desastres ecológicos y a las patologías de la vida moderna."
J. Vicens (1995). El valor de la salud. Una reflexión sociológica sobre la calidad de vida (pàg.
XIX)
La malaltia és un fenomen complex amb importants components socials. En-

cara que alguns professionals de la medicina qüestionen aquest model biomè-
dic, la medicina oficial no s'atreveix a debatre i acceptar els aspectes socials i
mediambientals com a causes de malaltia o salut.
3.2. Salut i desigualtats socials
Són nombrosos els factors socials posats en relació amb els estats de
malaltia. La distribució de les malalties en la població representa un ele-
vat nivell de desigualtat social, segons les variables estructurals bàsiques.
Les desigualtats en la distribució de la malaltia es relacionen amb l'estructura

social. Hi ha diverses relacions entre l'estructura social d'una societat i el grau
de salut, benestar, i malaltia d'aquesta població. Variables com l'edat, el gènere,
la classe social, l'educació, l'alimentació i l'hàbitat (entre d'altres) condicionen
la salut i qualitat de vida de les persones i, més específicament, la distribució
de la malaltia. Algunes d'aquestes relacions són:
1)�El�gènere�és�una�variable�diferenciadora�de�l'impacte�de�la�malaltia. Al
llarg del cicle vital les dones presenten una salut millor que els homes. La mor-
talitat de les dones és inferior a la dels homes en les diferents edats, sobretot en
els primers anys de vida i en les edats avançades. Les dones tenen esperances de
vida superiors als homes a tots els països. Tanmateix, es declaren més malal-
tes, visiten més el metge i són hospitalitzades amb més freqüència. Aquestes
diferències poden ser explicades per diversos factors, com els processos de so-
cialització (la concepció cultural del rol masculí implica l'assumpció de com-
portaments que comporten més risc per a la salut), les percepcions en les de-
claracions de la malaltia, els modes de vida, l'activitat laboral, o l'estructura
mateixa de la població.
Citació
"La esperanza de vida al nacimiento es un indicador del estado de salud de una población.
En el año 2007, en España la esperanza de vida es de 81,1 años, por encima de la media
europea (79,1) y una de las más altas del mundo junto a Japón, Italia, Francia y Suecia.
Ahora bien, se produce un desequilibrio entre hombres y mujeres. En el caso español, es
de 77,8 años en hombres y de 84,3 en mujeres. La mujeres viven más años pero en peores
condiciones de salud. La medición de la percepción subjetiva de la salud nos indica una
declaración más positiva de los varones a todas las edades frente a las mujeres. La mitad de
los varones de 65 y más años manifiestan tener una salud muy buena o buena, mientras
que las mujeres con el mismo nivel son un tercio."
E. Regido; J. L. Gutiérrez-Fisac; M. Alfaro (2009). Indicadores de Salud 2009. Evolución de

los indicadores del estado de salud en España y su magnitud en el contexto de la Unión Europea.
2)�L'impacte�de�la�malaltia�està�estretament�relacionat�amb�l'edat,�sobre-
tot�amb�edats�avançades. L'èxit d'aconseguir anys a la vida ha portat a una si-
tuació problemàtica de malaltia. El procés d'envelliment creixent de la pobla-
ció comporta un increment del nombre de persones amb malalties cròniques i
amb seqüeles de malalties. L'esperança de vida lliure d'incapacitat (EVLI) per-
met recollir en una mateixa mesura la durada de la vida i la qualitat de vida.
Citació
"En España, la EVLI era de 72,6 años –71,3 en hombres y 73,8 en mujeres–, presentando
importantes diferencias con la EV (esperanza de vida). Esa diferencia con la EV es preci-
samente lo que quiere reflejar la expectativa de incapacidad: el promedio del número de
años que se espera sean vividos en incapacidad. La expectativa de incapacidad en 2007
era de 8,5 años al nacer –6,5 en hombres y 10,5 en mujeres-. La diferencias entre sexos en
la EV se reducen de forma importante cuando se tiene en cuenta los años vividos libres de
incapacidad. Por ejemplo, la mujeres vivían en media 6,5 años más que los hombres en
2007; sin embargo, la media de años libres de incapacidad fue sólo de 2,6 años superior
en las mujeres que en los hombres."

los indicadores del estado de salud en España y su magnitud en el contexto de la Unión Europea
(pàg. 21)
3)�La�condició�socioeconòmica,�mesurada�pel�nivell�d'ingressos�i�el�tipus
d'ocupació,�condiciona�el�nivell�de�salut�de�les�persones,�i�també�la�qua-
litat�de�l'atenció�sanitària�a�què�accedeixen. La diferència més important
s'aprecia entre la població activa i la que està exclosa. Aquesta última integra
els grups socials més desprotegits: persones impossibilitades, ancians, mestres-
ses de casa, estudiants i d'altres. Els ingressos familiars es mostren com una
variable discriminatòria important en el patiment de malalties, i s'observa una
relació inversament proporcional entre aquests ingressos i els indicadors de
salut. La infància és on millor s'aprecien les desigualtats de salut tenint en
compte els ingressos de la família.
4)�El�nivell�cultural�i�l'educació�formal�de�les�persones�es�converteix�en
un�factor�crucial�i�discriminatori�del�seu�estat�de�salut (i també al revés),
sobretot respecte a la utilització dels serveis sanitaris i en prevenció. Els éssers
humans amb un nivell cultural més elevat saben utilitzar millor els serveis
sanitaris i coneixen millor com poden prevenir la malaltia. En els sectors de
població amb formació escassa es concentra la proporció major de persones
en pitjors condicions de salut.
Citació
Segons el nivell d'estudis de la població espanyola, "en el año 2006/07, mientras el por-
centaje de población que valoró su salud como buena o muy buena fue del 81,3% en los
individuos de tercer grado, este porcentaje fue del 75%, el 57% y del 36% en los indivi-
duos con estudios de segundo grado, de primer grado y sin estudios respectivamente".

los indicadores del estado de salud en España y su magnitud en el contexto de la Unión Europea.
S'observa que la distribució de la malaltia en la població representa un

elevat nivell de desigualtat social, segons algunes variables estructurals
bàsiques. Les conseqüències d'aquestes desigualtats són també socials,
que no depenen únicament dels recursos sanitaris del sector sanitari,
sinó també d'altres recursos socials, familiars, i fins i tot dels valors que
la població manté sobre la normalitat, la salut i la malaltia. Variables
com el nivell d'estudis, el nivell socioeconòmic de la família, la integra-
ció en el mercat de treball i la classe social, contribueixen a reduir les
conseqüències socials de la malaltia.
Avui dia tenim una sèrie de desafiaments relacionats amb diverses situacions
de salut de la població. Entre aquests, es podrien destacar les qüestions en
relació amb l'eutanàsia i el suïcidi assistit, la prolongació artificial de la vida,
la sida, la cronicitat de les malalties lligades a l'envelliment de la població, la

salut als països pobres, el canvi climàtic i el qüestionament del model mèdic
oficial davant l'expansió de les medicines denominades alternatives.
Epidèmia de sida
Una mostra dels problemes de salut lligats a l'epidèmia de la sida són les xifres de
l'epidèmia: reflecteixen una certa estabilització al món, però la quantitat de morts per la
sida continua essent molt elevada. Des que es va diagnosticar l'epidèmia, es calcula que
han mort 25 milions de persones. Les dades que es mostren a continuació proporcionen
una fotografia de la situació dramàtica de la sida al món (ONUSIDA, 2008, pàg. 32-40):
1) Una estimació per a 2007 de 33 milions de persones que vivien amb el VIH al món.
2) Disminució de la incidència: de 3 milions de nous casos el 2001 a 2,7 milions el 2007.
3) Un càlcul de 2 milions de persones mortes a causa de la sida el 2007.
4) L'Àfrica subsahariana és la regió més afectada: té el 67% de les persones que viuen amb
VIH, i tres quarts de totes les morts (any 2007).
5) La meitat de les persones que viuen amb el VIH al món són dones, i més del 60%
d'Àfrica subsahariana.
6) Les noves infeccions afecten principalment els joves: el 45% entre joves de 15 a 24
anys.
7) S'ha incrementat la xifra de nens menors de 15 anys que viuen amb la sida d'1,6 milions
el 2001 a 2 milions el 2007, dels quals, el 90% resideixen a l'Àfrica subsahariana. Les xifres
de noves infeccions i de morts per sida en nens menors de 15 anys estan disminuint
des de l'any 2003, a causa de l'estabilització de la prevalença del VIH entre les dones,
una cobertura major dels programes de prevenció de la transmissió maternoinfantil i
l'increment en l'accés al tractament antiretrovíric.
Lectures recomanades
Sobre l'autonomia dels individus a decidir com volen morir: F. Aguiar; R. Serrano; D. Ses-
ma (2009). Eutanasia y suicidio asistido: un debate necesario. Fundación Centro de Estudi-
os Andaluces, Junta de Andalucía (col·l. "Policy Papers", 3). [Document en línia: http://
www.bioeticanet.info/eutanasia/SerranoPolicypaper_3.pdf]
Sobre la sida: Informe sobre la epidemia mundial de sida 2008 (2008). Ginebra: ONUSIDA.
Sobre el canvi climàtic: Estado de la población mundial 2009. Frente a un mundo cambiante:
las mujeres, la población y el clima (2009). Fondo de Población de las Naciones Unidas.
[Document en línia: http://www.unfpa.org/swp/2009/es/pdf/ES_SOWP09.pdf]
Sobre l'atenció primària de salut: Informe sobre la salud en el mundo 2008. La atención
primaria y salud: Más necesaria que nunca (2008). Ginebra: OMS.
Els sistemes de salut han de ser capaços de donar resposta als desafiaments
en salut d'un món que es troba en constant transformació (OMS, 2008); entre
d'altres:
1) la superació de les desigualtats en els avenços en la salut, tant entre països

com dins dels països (els sectors de població més rics i amb menys problemes
de salut són els que consumeixen més serveis públics de salut, en comparació
de les classes amb més problemes de salut);
2) la imprevisible aparició de nous problemes sanitaris derivats de la urbanit-

zació, la globalització, l'envelliment, les migracions, o el canvi climàtic;
3) la superació de la fragmentació en l'atenció sanitària: excessiva especialit-

zació en l'atenció sanitària, que impedeix l'aplicació d'un model holístic en
el tractament dels problemes de salut en el qual càpiguen altres sectors pro-
fessionals;
4) la concentració de recursos destinats a la curació (serveis hospitalaris) en

detriment dels destinats a activitats de prevenció primària i promoció de la
salut; i
5) la consecució de la cobertura universal amb l'objectiu d'eliminar l'exclusió

i assolir més equitat en la salut.
4. Control social, seguretat humana i procés de

criminalització
"El que esté libre de infracción, el que no sea vulnerable a 'perturbar el Orden Estableci-
do', el que esté dispuesto a pasar por las instituciones que esta sociedad prevé para sus
infractores, que condene..."
J. C. Domínguez Lostaló; Y. Di Nella (2007). ¿Es necesario encerrar? El derecho a vivir en

Comunidad (pàg. 23).
4.1. Control social
L'origen dels processos de control social –tal com els coneixem avui
en les societats més desenvolupades– s'ha d'entendre a partir del joc i
l'articulació de dues lògiques diferenciades: la lògica del capitalisme i la
lògica de la doctrina dels drets humans i la democràcia.
La lògica� del� capitalisme representa una sèrie de tancaments socials

col·lectius d'exclusió per mitjà del següent:
• la mercantilització del treball humà i la proletarització passiva;
• l'exclusió de la propietat dels mitjans de producció d'una part de la pobla-

ció com a principal mecanisme de motivació negativa per a participar en
la relació salarial, i
• la legitimació meritocràtica del credencialisme com a forma de justificació

i acceptació social de les desigualtats socials.
Aquesta lògica es tradueix en una tendència a l'exclusió social com a condi-

ció lògicament necessària per a assegurar la proletarització activa (teoria del
conflicte).
La lògica� de� la� doctrina� dels� drets� humans� i� la� democràcia, que implica
en el seu sentit més estricte un sistema de tancaments socials de caràcter in-
dividualitzats, és a dir, un procés d'"apertures socials." Amb això, es desenvo-
lupa una homogeneïtzació de la població en el seu estatut de ciutadania, la
redistribució del poder polític sobre unes bases de més igualtat i participació
comunitària i, en relació amb això, la consecució de drets polítics, econòmics
i socials per a àmplies capes de la població (Laparra, 1999). Aquesta dinàmica
genera una tendència a la inclusió social –encara de naturalesa conflictiva–
basada en les lluites socials d'usurpació de tancaments socials, i plasmada en
els processos de reforma social (teoria de la integració) (Di Nella, 2006).
En els anomenats països desenvolupats, el resultat de tot aquest procés "con- Procés conflictivoinclusor
flictivoinclusor" del capitalisme i els drets humans, respectivament, ha estat
El procés conflictivoinclusor
la configuració d'un impressionant mecanisme d'integració social mitjançant –no exempt de contradic-
tancaments socials de classe més o menys "usurpadors" dels privilegis concen- cions i conflictes– és el que
en els anys 80 alguns autors
trats en les elits beneficiades dels grups mes desposseïts de la societat. han considerat l'essència de
l'anomenat estat del benestar o
estat social europeu (Bustelo i
En els últims anys, els científics socials europeus s'han dedicat principalment Isuani, 1990).
a la descripció i interpretació de les realitats socials que s'han derivat d'aquests

processos de control social, i també a la reinterpretació del seu desplegament
en el passat i en el present, i a l'anàlisi dels diversos escenaris socials de futur
que planteja.
Aquesta tasca "revisionista" –en veritat, encomiable– ha estat i és fonamental Autors revisionistes
per a comprendre i resignificar des de la memòria històrica velles i noves cau-
Les anàlisis fets per Stanley Co-
salitats dels processos de control social europeus. Tanmateix, hem de recupe- hen (1985), Roberto Bergalli
rar una certa "capacitat perduda" per a projectar i desenvolupar una prospec- (1996), Jeremy Rifkin (1997),
Robert Castel (1997) Antonio
tiva dels processos de control social. És, a més, un imperatiu eticocientífic in- Gomes da Costa (1997), Ulrich
Beck (2000) i Domínguez Los-
defugible. Lluny de la pura especulació futuròloga, es tracta de descriure els taló (2008), entre d'altres, per-
possibles escenaris futurs del sistema de control social i les condicions en les meten obtenir reflexions i ide-
es rellevants per mitjà de les
quals es poden arribar a desenvolupar els processos de vulnerabilitat social dels quals ens podem abocar des
de bases sòlides a la tasca revi-
grups subjectes als tancaments socials del control social. sionista.
Partint d'aquestes consideracions, ens intentarem introduir en els principals

aspectes del control social, considerant en primer lloc les nocions, conceptes i
classificacions més utilitzats, per a reflexionar després sobre les seves relacions
amb l'ordre, la seguretat humana i els processos de criminalització.
4.1.1. Control social: nocions i conceptes
En un sentit ampli es pot entendre el control social en termes de "toda actividad o estra-
tegia tendiente a regular las interacciones humanas para reducir o evitar el conflicto"
E. García Méndez (1987). Autoritarismo y Control Social.
Ara bé, aquesta primera aproximació possibilita interpretacions que arriben a

ser contradictòries i fins i tot excloents. L'ambigüitat amb la qual caracteritza
el subjecte i l'objecte del control social deixa lliurades a l'atzar les diverses mo-
dalitats en les quals es pot exercir aquest control. Així, les formes cooperati-
ves, autoregulades i participatives de reducció del conflicte social es confonen
amb aquesta mateixa reducció exercida des de la coerció, i fins i tot des de les
diverses modalitats de càstig. Aquesta definició universalitza el seu abast sense
especificar que l'expressat es dóna en un grup i espai determinats.
Una definició més idònia seria aquella que argumenta que el control soci-
al constitueix tot un sistema de regulació de les interaccions humanes en el
qual s'articulen l'exercici del poder i l'ordre de la producció. Com diu Di Nella
(2007), com a sistema, el control social no seria aliè al moment sociohistòric i
a la cultura a la qual pertany. En sentit estricte, el control social no és cap altra

cosa que allò que fa possible la reproducció d'una societat, seguint els linea-
ments, models, valors i relacions materials i simbòliques d'aquesta societat.
L'organització social fa del dispositiu de control social allò que intenta

aconseguir el manteniment de l'ordre socialment constituït, més enllà
de les transformacions superficials que es puguin anar operant amb el
transcurs del temps.
Aquest dispositiu de control social es pot diferenciar analíticament entre con-

trol�social�formal�i�informal i control�social�intern�i�extern. Tanmateix, no
s'ha d'oblidar que el dispositiu de control social configura una realitat única
(en tot acte humà l'extern i l'intern i les modalitats formals i informals de re-
gulació social coparticipen). La distinció que fem a continuació només obeeix
a la possibilitat de visualitzar preponderàncies o hegemonies d'una dimensió
sobre una altra, segons els condicionants d'un temps, en un lloc, d'una soci-
etat donada.
4.1.2. Control social formal i informal
Tota societat institueix la seva autoregulació com a manera de garantir la seva

supervivència. Hi ha institucions encarregades de la regulació de les interacci-
ons i de la circulació de béns, en el que fa al seu medi intern.
Aquestes institucions se solen veure representades en l'Estat i les lleis. De fet,

Marx, Weber, Dukheim i Parsons atribueixen gran importància als processos
de control social formal, a partir de la consideració que donen en les seves
perspectives respectives a l'Estat i les seves lleis (Torrente, 2001, pàg. 37).
Anomenem control�social�formal aquest tipus d'institucions, la funció

específica de les quals és la de donar seguretat als seus membres. S'hi
han d'incloure les institucions encarregades de la seguretat civil, les de
l'administració de justícia i les que contribueixen directament al soste-
niment ideològic, científic o polític de les anteriors.
D'altra banda, hi ha tota una sèrie de regulacions dels comportaments dels

membres d'una comunitat, que no pertanyen a les institucions formals del
dispositiu de control social.
L'exemple principal, per la seva transcendència i per la seva claredat, és el sistema edu-
catiu o de transmissió de les idees d'una societat donada.
De fet, el control social formal només intervé sobre aquells "casos" en què el Lectures recomanades
control social –per mitjà– de les idees no ha estat efectiu. Les institucions de
Es poden veure exemples
seguretat i de penalització actuen quan un acte determinat viola les normati- clars de la interrelació dialèc-
ves que hauria d'haver transmès el sistema educatiu, o qualsevol instància de tica permanent entre les for-
mes de control social respec-
socialització de les persones. Les relacions entre el dispositiu formal i l'informal te a les modalitats del càstig
del control social són, per tant, dialèctiques. al llarg dels últims segles fins
avui dia, per al cas dels ho-
mes en Vigilar y Castigar: na-
cimiento de la prisión, de Mic-
hel Foucault (2002), i per al
La instància informal del control social és aquella constituïda per les cas de les dones en Corregir
xarxes vinculars (de la institució familiar, en primer lloc, dels grups de y Castigar, el ayer y hoy de las
cárceles de mujeres, d'Elisabet
pertinença en segon, i de les xarxes comunitàries en darrer terme), les Almeda (2003).
institucions de la socialització secundària i de transmissió dels valors i
patrons culturals i els agents i institucions de la comunicació social.
Es pot entendre com les primeres "capes de la ceba" del sistema de con-
trol social. Si aquestes primeres capes són vulnerades, obren les portes per a
l'exercici del control social repressivopunitiu a les capes següents. Però al seu
torn, l'amenaça de la intervenció repressiva constitueix el primer component
causant de l'anomenat autocontrol, com a aprenentatge forçat de conductes
d'evitació de la punició sociopolítica en tota la socialització.
4.1.3. Control social intern o extern
Una altra classificació basada en les modalitats de control social diferencia

segons el lloc que correspon al subjecte respecte al control social.
Quan el subjecte s'autoregula, generant comportaments en funció de

les normatives internalitzades (quan "es" controla), diem que està en
joc una modalitat interna del control social. Quan el comportament,
i fins i tot els pensaments, idees i reflexions del subjecte, són produïts
i són codeterminats per la coerció des de les instàncies institucionals i
formals del control social, diem que es tracta d'un control social extern.
En l'últim cas, el subjecte sent el que és normatiu com a imposat. No n'és partí-
cip. El determinant de la seva conducta és de l'ordre de l'"aliè", i aquesta alie-
nació li resulta violenta. La violència que exerceix el sistema de control social
–en el qual el subjecte no participa– apareix quan no resulta d'una dinàmica
de consens. Aquesta violència augmenta el seu grau de vulnerabilitat, mentre
el subjecte no se subordini als patrons emergents de l'ordre imposat.
La fragilitat resultant prendrà noms etiquetants del rol de l'insubordinat; el

subjecte serà etiquetat ja sigui com a malalt, boig, deficient, delinqüent, sub-
versiu, radical, extremista, comunista, anarquista, mal vivent, oligofrènic, de-
pravat, degenerat, etc. En funció d'això s'administraran les mesures correspo-

nents a la seva "desviació": tractament, tancament, cura, medicació forçada,
electroxoc, càstig, tortura, desaparició, execució, extermini, etc.
Així, es podria dir que es controlarà (control social extern) qui

no s'autocontrola (control social intern). De la mateixa manera,
l'autocensura conductual serà considerada una mesura preventiva, per
a evitar l'aplicació del dispositiu –més o menys repressiu– de control
social extern.
D'altra banda, amb freqüència se sosté una certa equivalència entre l'informal
com a intern i el formal com a extern. Tanmateix, el caràcter intern o extern
d'aquesta conceptualització del control social no es correspon amb la seva mo-
dalitat formal o informal. Si bé es tendeix a confondre el caràcter formal del
control amb el fet de ser exercit des de fora del subjecte (control social extern),
no és així necessàriament.
Així, per exemple, hi ha modalitats de control com la producció del sentiment

d'inseguretat, d'impotència, de por, d'injustícia, etc., que no pertanyen a cap
instància formal particular de control i que apareixen com una internalització
de valors i idees amb la qual el subjecte del control social autoregula els seus
comportaments.
4.1.4. Control social, ordre social i violència
L'objectiu central de tot dispositiu de control social és el manteniment

de l'ordre�establert. En societats desiguals, això no pot significar cap
altra cosa que el control social de la desigualtat.
Un altre objectiu és la reducció�del�conflicte�social, però en tot cas in-

teressa només en la mesura que les estratègies i accions de control es vul-
guin legitimar, per exemple, per la via del consens. La nostra història na-
cional (i la d'altres societats) té innombrables experiències en les quals
és el sistema de control social mateix el que produeix, incrementa o
multiplica conflictes socials. És més, de vegades el conflicte és l'objectiu,
una mica per produir, per justificar-ne la regulació i el control.
Un exemple d'això poden ser els models d'intervenció en prevenció del delicte. Elías
Carranza (1994) diu que hi ha tres maneres de pensar la prevenció del delicte comú urbà:
1)� Prevenció� situacional. Consisteix a reduir les ocasions que afavoreixen el delicte.
Procura que la víctima potencial del delicte es protegeixi amb mesures defensives i que
el context ambiental en què es pugui produir un delicte sigui difícil o almenys dificultat
(millora de lluminàries, coordinació entre veïns del barri, neteja de solars, col·locació de
càmeres de seguretat, pagament col·lectiu de seguretat privada, etc.). Això comporta una
regulació generalitzada col·lectiva de la vida quotidiana. Aquesta modalitat prevencional
redueix la taxa del delicte, però no l'anomenat sentiment d'inseguretat en les persones, ja
que aquestes veuen com la seva tasca diària requereix una suma important d'accions de-
fensives, a cada moment, i això augmenta les possibilitats de conflicte social. La preven-
ció situacional treballa tractant que hi hagi menys delicte en la vida quotidiana, però res
no fa ni pensa respecte a les persones que els poguessin atacar. Llavors l'element causal
no està tocat.
2)�Prevenció�social. Parteix de la idea que va impulsar l'estat de benestar: es requereix

operar sobre tot l'entorn social. Implica una concepció fal·laç: si no hi hagués pobresa o
estat de necessitat, no hi hauria delicte comú. Intervé, per tant, des de l'assistencialisme
social com a eina per a abaixar el delicte comú. En la simplista relació més pobresa = més
delicte, es torna impossible un treball que permeti un estudi acabat de l'assumpte, ja que
mai no s'ha pogut desenvolupar un pla d'eliminació de la primera. La taxa del delicte no
solament està integrada per la pobresa, sinó per tota una sèrie de conflictes socials. La
prevenció social, com a política universal, s'autodestina al fracàs. Cap estat no ha pogut
assistir a totes les persones, i d'altra banda, tendeix a ser avaluat com ineficaç, ja que
no s'opera en les causes del delicte –sobretot pel que fa a la subjectivitat de l'ofensor o
delinqüent potencial. Intervé en el millor dels casos sobre les causes de la pobresa. Hi ha,
a més, un perill accessori, de caràcter discriminatori: el model de la prevenció social té la
tendència a vincular directament la pobresa amb la delinqüència.
3)�Prevenció�comunitària. És un model que treballa en l'àmbit d'una comunitat qual-

sevol, i estableix quins són els grups de persones que es troben en una instància d'accés
al camp de la transgressió i, a partir d'aquí, treballa amb aquest sector focalment. Com a
prevenció focalitzada, ubica primer l'espai social on intervindrà, amb el simple rastreig
i mapatge dels llocs de residència dels ofensors identificats en seu policial i penal. En se-
gon lloc, intenta generar en aquests grups processos de reflexió mitjançant l'acostament
comunitari directe. L'objectiu final consisteix a impulsar aquestes persones a la recerca
d'opcions de supervivència, que comportin una altra forma de vida diferent de la de la
transgressió. Es treballa en dispositius grupals, però fent èmfasi en el reposicionament
subjectiu d'aquells que es troben en aquest lloc, és a dir, què és el que fa que es possessi-
onin en un lloc de conflicte amb la llei penal. Des d'aquest model no solament s'observa
el delicte contra la propietat, sinó també en la violència familiar, la desescolarització,
l'accessibilitat al treball i la salut, l'esbarjo, etc. Des del punt de vista de la prevenció co-
munitària es focalitza en què és el que genera inseguretat "humana" en aquest territori.
La comunitat ha d'estar d'acord amb la intervenció i hi ha de participar; altrament fra-
cassa per falta de suport. En la prevenció comunitària del delicte s'opera, en suma, sobre
l'infractor, i no sobre el delicte. Com a avantatges accessoris, aquest tipus d'intervencions
focals i participatives tendeixen a reduir els conflictes socials i a generar recursos de ges-
tió i infraestructura en la comunitat mateixa per a això, és a dir, que la comunitat no
depengui únicament del recurs professional o de l'equip, sinó que vagi construint el seu
mecanisme propi de gestió de recursos.
Però cal notar també que el subjecte ho pot veure com una personificació
de relacions socials, ajustades al mode de "relació social actual esperada" pel
sistema. Es va produint així una introjecció més o menys violenta –segons
el cas i la situació– dels valors i contravalors d'organització social, per a la
reproducció efectiva. En termes de llibertat, això és "violent". Quan ens referim
al control social formal hi sostenim una violència que podríem denominar
"explícita" (ni oculta, ni subtil). En aquesta formalitat de la tasca coercitiva,
l'Estat compleix el rol històric de "guardià" d'aquestes relacions establertes.
Aquest s'organitza com a instrument de dominació i inaugura una època de
convivència política. Aquesta "violència directa" o l'aparell de control social
formal s'implementa quan ja el consens és insuficient (Di Nella, 2009).
Però la violència adopta també altres formes. Tant la coerció com el consens de-
terminaran l'educació, la tradició, els hàbits, etc. El consens exigeix l'obtenció
de suport en l'àmbit de la societat civil per a la praxi distributiva de l'Estat. És
a dir, els subjectes construïts i disciplinats allà suporten o sostenen en consens
una determinada forma de vinculació amb els productes del seu esforç. Per a
això, cal tenir en compte especialment el rol que exerceixen els intel·lectuals
orgànics en l'statu quo, que són els verdaders artífexs de la construcció de con-
sens. Ells i elles compleixen funcions tacticoestratègiques en la dominació so-
cial, ja que constitueixen el subjecte clau de la manipulació. Sens dubte, no

s'ha de pensar que són només productors de consens, sinó també producte
d'aquest. No obstant això, tenen com a funció diferencial la de ser agents del
sosteniment del que és donat, la de sancionar el que escapi a la norma o a
l'esperat, els que portaran en clau de discursiva científica el missatge de la con-
servació reproductiva.
D'altra banda, és cert que la coerció és la garantia última del consens, aplicant
–és clar– violència directa. No obstant això, és important prevenir-nos d'una
confusió habitual. La violència directa (per mitjà del sistema de control social
formal) disciplina cossos i relacions, de manera marginal i subsidiària. En can-
vi, la violència de les relacions econòmiques és de manera central i principal
productora de subjectes que emmalalteixen, delinqueixen i transgredeixen, i
també també ho és de les relacions socials desiguals en l'educació o la salut
(amb la desigualtat d'accés que caracteritza les nostres societats). Al seu torn,
això no serà necessàriament un mer efecte col·lateral, sinó que es pot consti-
tuir en una estratègia de reproducció de les relacions socials mateixes, això és,
un mecanisme reproductor.
L'exclusió o marginalitat en el sistema de salut, en el sistema educatiu, en el mercat de

treball, en l'accés a la informació, en la seguretat social, etc., pot configurar així no els
efectes no volguts (un "error" de la planificació), sinó més aviat la conseqüència necessà-
ria d'una política pública que, en la seva aplicació sistemàtica, emmalalteix subjectes,
destrueix vincles i genera transgressions.
Per què les nostres societats requereixen aquestes formes de control? Un tret
natural per excel·lència de l'ésser humà és tenir una enorme plasticitat per a
conformar l'estructura dels seus comportaments, en relació amb aquest món
font d'estímuls diversos i múltiples. Però aquesta llibertat instal·la la seva con-
dició més perillosa: el domini. I així la manipulació. Aquest poder té dues pun-
tes: d'una banda se sofreix, per d'una altra s'exerceix. Cada persona està ubica-
da en una situació de poder en el cos social i des de la seva situació particular
sofreix i produeix efectes de poder.
Una diferència sobre els models de control social (mes o menys autoritaris,
verticals, impositius; o mes o menys democràtics, horitzontals i consensuats)
la podem establir, justament, a partir de l'abast i extensió de les influències
d'aquest exercici.
D'altra banda, aquest poder no és només negació. No es tracta d'un simple

domini, prohibició o repressió sobre l'altre. Foucault anomena la societat mo-
derna i burgesa la societat�disciplinària (Foucault, 1980). La seva força con-
sisteix a ser d'ordre psíquic, no físic. La manera com aquesta pràctica social
es legitima s'anomena discurs de la disciplina i té a veure amb la vigilància, el
seguiment. Disciplina dels cossos i de les ments, disciplina de les idees i els
discursos, però també de les abraçades, dels sexes i dels impulsos. El poder no
solament imposa conductes; també, i sobretot, construeix maneres de plaer. El
tot ens garanteix la igualtat d'oportunitats per a operar l'organització i admi-
nistració de les diferències. Ens iguala en la subjecció (som tots iguals davant
del tot, hi estem subjectes i a sota seu) en funció d'aquesta, per a operar sobre
la diversitat. Per què? Perquè se'n nodreix. No hi ha societat sense diversitat, i
serà llavors la seva funció primera i principal aconseguir-la. Altrament, sense
les dues lleis d'igualtat i de diversitat, no hi ha societat possible. Per a orga-
nitzar la diversitat i construir les diferències, es requereix el paràmetre de la
veritat, donat pel saber del discurs vigent. En el discurs disciplinari, la família
opera adaptant el subjecte a la disciplina de la producció i, quan això no suc-
ceeix, parlem llavors d'exclusió o marginalitat.
4.2. Seguretat
Abordar el tema de la seguretat en aquests temps resulta una tasca complexa,

atesa la multiplicitat d'actors intervinents en el camp, cada un amb els seus
interessos i posicionaments ideològics i polítics. També per l'impacte que té
aquest tema (i les mesures que es proposen) respecte de la democràcia, pel que
fa al respecte de les llibertats garantides constitucionalment.
Inicialment, es pot dir que des de la sociologia (i també des d'altres dis-
ciplines científiques i des de la comunitat mateixa o els seus mitjans
massius de comunicació) en parlar de seguretat se sol adjectivar d'alguna
manera que l'ompli de contingut. Així s'esmenta la seguretat pública,
privada, nacional, urbana, o ciutadana, per citar només alguns exem-
ples. Cada un d'aquests adjectius estableix quina és la significació o èm-
fasi que es vol atorgar a la seguretat, com un determinat posicionament
politicoideològic de l'enunciant.
Però malgrat que totes posen l'accent de manera diferent sobre el que ha de
ser protegit o assegurat, també coincideixen en la defensa davant dels perills
de la delinqüència comuna, del vandalisme (o incivilitats) i de certs delictes
comesos per la criminalitat organitzada (en especial, d'aquells que adquireixen
més rellevància mediàtica, com són els atemptats terroristes).
Per al cas de la seguretat� ciutadana, el que ha de ser assegurat o protegit

d'aquestes formes de delinqüència o vandalisme és la propietat privada dels
ciutadans i l'ordre de la ciutat. Entenem per propietat privada totes les posses-
sions que tenen els ciutadans, incloent-hi la seva vida, i per ordre de la ciutat, el
funcionament normal de les activitats comercials i laborals i la protecció dels
espais públics (Angelini i Di Nella, 2008).
Però, qui són els ciutadans que cal defensar? El concepte de ciutadà adqui- Vegeu també
reix diferents significacions depèn tant de l'enfocament politicoideològic que
El concepte de ciutada-
s'apliqui a aquesta categoria, com del moment sociohistòric que s'estigui trac- nia s'estudia en l'apartat 5
tant. Això torna controvertida la idea de ciutadà i la qualitat per a ser tal, és a d'aquest mòdul.
dir, les categories per a pensar la ciutadania.

Per això s'ha proposat la utilització del concepte de seguretat�humana o se-

guretat�humana�dels�habitants.
Lectura recomanada
Una primera però àmplia referència als conceptes de seguretat humana o seguretat hu-
mana dels habitants pot ser consultada a l'obra de l'ILANUD, Departament de Relacions
Exteriors del Canadà (1999): "Elementos del Concepto de la Seguridad Humana". Aquest
és un document de treball per a la Reunió del Grup d'Experts sobre Drogues i Seguretat
Humana de les Amèriques a San José de Costa Rica.
4.2.1. Seguretat humana
La seguretat humana apareix com un concepte que complementa el de desen-

volupament�humà i es vincula directament amb el plantejament dels drets
humans. El terme de seguretat humana no té una definició exacta encara,
perquè és necessari reflexionar més sobre el seu significat i els seus possibles
abastos.
Aquest nou concepte posa l'èmfasi en la persona i la seva comunitat i no en Després de l'11-S
el territori o el govern. En aquest sentit, és diferent de la seguretat�de�l'Estat,
Un exemple típic que la segu-
que moltes vegades pot atemptar contra la seguretat humana. retat de l'Estat pot atemptar
contra la seguretat humana és
el cas del que va succeir poste-
El concepte de desenvolupament humà, al seu torn, es diferencia del de segu- riorment els atemptats de l'11
de setembre de 2001 als Estats
retat humana, encara que els dos apunten a garantir la llibertat respecte de Units.
la por i de la misèria. La seguretat humana enfronta les amenaces amb la su-
pervivència i seguretat de les persones –i les seves comunitats–, tant siguin de
fonts militars com naturals o socials.
Primers usos de la seguretat humana
En l'Informe sobre desenvolupament humà del PNUD de l'ONU de l'any 1994 es va utilitzar
per primera vegada en un document d'aquest tipus una definició àmplia del terme segu-
retat, que inclou tant la seguretat econòmica com la sanitària, alimentària, ambiental,
política, personal i comunal. El terme seguretat humana va ser utilitzat per la Comission
on Global Governance i el seu ús va ser generalitzat pel Departament de Relacions Exte-
riors del Canadà.
Promoció de la seguretat humana
La seguretat humana es promou protegint tant els drets humans com l'imperi de la llei,
la democratització, la solució pacífica dels conflictes i la governabilitat.
"[...] La Seguridad Humana alude al despliegue de la posibilidad concreta de alcanzar el

mayor margen de libertad aquí, ahora y para todos. Es llevar adelante de manera consci-
ente y voluntaria los espacios de foro y desde los mismos favorecer la participación, en
un proceso dinámico que reduzca, pero también apunte a liberarnos de los imperios de
la necesidad y del miedo hasta la total liberación si ello fuera posible [...]"
J. C. Domínguez Lostaló; Y. Di Nella (2008). Desarrollo Humano y comunidades vulnerables

(pàg. 13).
La seguretat humana s'ha d'aconseguir amb mecanismes eficients de partici-

pació comunitària, amb una planificació coordinada i una sistematització per
part de les institucions estatals i les organitzacions comunitàries.
Respecte del segon terme, la seguretat humana dels habitants, és un comple-

ment o desenvolupament del concepte de seguretat humana.
Hem d'ampliar llavors el concepte; seguretat humana sí, però dels habi-
tants, que inclou totes les persones pel fet de néixer i habitar en un ter-
ritori qualsevol del planeta, i no solament dels que són tributaris de la
condició jurídica, política o economicosocial de ciutadà (menors d'edat,
insans, residents, transeünts, turistes, immigrants indocumentats, es-
trangers en general). La condició d'habitant de per si ha de fer totes les
persones subjectes de dret, sense cap discriminació, independentment
de la rèmora i el retard de les organitzacions polítiques per a donar, a la
formació jurídica de cada estat, la necessària actualització que les posi
a to amb les convencions internacionals.
Com dèiem a l'inici d'aquest apartat, és necessari reconceptualitzar la segure-

tat i els conceptes proposats, tant el de seguretat humana com el de seguretat
humana dels habitants. No són conceptes acabats, sinó que es troben en re-
plantejament permanent, encara que tendeixen a la inclusió de tota la pobla-
ció dins de la seguretat, i ho fan sempre en el marc de la doctrina�dels�drets
humans.
Les polítiques�públiques�de�seguretat que s'implementen en els últims anys

són, abans que res, polítiques de control de la ciutadania: el paper de l'Estat
aquí és controlar que la ciutadania produeixi i consumeixi. Per tant, el model
de la seguretat ciutadana, encara en democràcia, també partirà del supòsit de
l'enemic del sistema, extrangeritzant aquells que ha expulsat del sistema social
(els joves de llocs marginals, fora de l'educació formal i sense feina estable), i
també els que "no hi saben conviure" (incívics, gent de mal viure, addictes).
En segon lloc, també ocorre en aquest model que, enfrontats a l'opció, es tria
l'Estat i no el parell víctima-victimari. Això es pot veure en dos tipus de fets:
1) la militarització de les forces de seguretat interna i el seu procés de disciplina

i control subjectiu via la verticalització absoluta i l'eliminació del pensament
crític, i
2) mitjançant el sosteniment d'un sistema de sanció medieval anomenat in-

quisitorial que torna al sistema penal un complex dispositiu que es concentra
en la persecució de la desobediència a l'Estat, a la seva Llei, en detriment de
l'abordatge i solució o reversió dels conflictes socials (Angelini, 2008)
4.2.2. Una nova conceptualització de la (in)seguretat
"La idea de seguridad no debería restringirse contra determinados delitos, sino a un con-
cepto verdaderamente abarcador que debería incluir no sólo la seguridad de no ser vícti-
ma de delito, sino también la de observar la vigencia del Estado de Derecho y un estándar
mínimo de bienestar en materia de educación, vivienda, etc. este concepto no sería otro
que el reciente concepto de desarrollo humano sostenible."
I. Corach; Y. Di Nella (2008). "El rol del psicólogo en el campo de la (in)seguridad pública".
Un dels estàndards habituals en la temàtica apunta a la referència comuna

de seguretat ciutadana. Tanmateix, aquest concepte l'hem d'analitzar crítica-
ment, ja que construeix una consciència col·lectiva sobre les maneres sobre les
quals cal pensar les solucions al problema de l'anomenada inseguretat. Prede-
fineix el problema, estableix els seus caràcters i prefigura les seves solucions.
És una ideologia que construeix consciència, la qual serà referenciada després
com a opinió pública.
Els mitjans massius de comunicació parlaran així d'"el que vol la gent o
la ciutadania". En aquest sentit, les persones acaben creient que poden
morir efectivament en qualsevol moment producte d'un delicte comú,
encara que aquest sigui d'una probabilitat infinitament menor a altres
danys potencials a la seva persona, per exemple, respecte als accidents
de trànsit o a danys al medi ambient circumdant.
S'acaba per incloure així el tema a l'agenda� pública. Però encara resta una
altra construcció sociològica: la creació de l'altre�com�a�enemic de la societat.
Si és un enemic, llavors l'anomenada opinió pública demanarà que l'ataquin
i fins i tot que l'exterminin, ja que ha estat ja declarat no humà. L'operació
clau, llavors, és la deshumanització de l'altre, com a operació psicosocial, psi-
copolítica i criminalitzant des d'una política de seguretat.
Per això, des de diversos espais crítics al discurs de la seguretat ciutadana, entre
1960 i 1980 es va generar un moviment humanista en sociologia i criminolo-
gia (Aniyar, 2001). Des d'aquest moviment es va produir una primera noció
que procurava reintroduir la dimensió social del problema del delicte comú:
el concepte d'imputabilitat social. La producció social del delinqüent és entesa
en termes sociohistòrics. Ara bé, com s'arriba a ser algú que no respecta la nor-
mativa vigent i considera possible i lògic vulnerar-la? Per què es desinteressa
de l'efecte que genera la seva acció en els altres? Evidentment pot recordar
que estem en aquest punt davant d'una pregunta que interroga el subjecte. Si
aquest és pres com una producció social, que no va sorgir del no-res, sinó que
l'hem produït com a conjunt, i llavors la nostra relació amb el problema es
torna enterament diferent. Aquest és un punt fonamental per a un canvi de
posició de la comunitat respecte al fenomen de l'anomenada (in)seguretat.
Aquest enfocament, tanmateix, no desresponsabilitza el subjecte in-

fractor. No se suprimeix la imputabilitat del subjecte que delinqueix.
S'agrega que el conjunt de les societats també és allà, en la història
d'aquest subjecte.
Coresponsabilitat social
Això, Juan Carlos Domínguez Lostaló (1999) ho anomenarà "coresponsabilitat social": el

conjunt social és coresponsable de la producció de tots els seus subjectes i, per tant, de les
seves conductes, sobretot en aquells casos en els quals aquesta és fruit de la desesperació.
Així, la (in)seguretat, vista des d'una perspectiva crítica del sistema de

control social en el qual s'insereix, ha de ser una noció que s'expandeixi,
de la consideració restrictiva de la seguretat dels bons ciutadans i les
seves propietats, a tot tipus de vulneracions de drets. En aquest marc,
el dret a la propietat privada és només un element més de la seguretat
de les persones. La seguretat així entesa serà definida com a seguretat
humana dels habitants (Carranza, 1997).
Des del paradigma de la seguretat humana dels habitants es pretén així mateix
democratitzar tant els debats com els abordatges del problema de l'anomenada
inseguretat. Això obliga, prima facie, a una ampliació del què i del qui produ-
eix el delicte. En segon lloc, amplia la responsabilitat; ja l'Estat no és només
el que controla el delicte, a més és qui ha de ser controlat en la seva funció
de garant de drets. Això es deu a una raó senzilla però valedora: per al model
de la seguretat humana la millor manera que doni seguretat és procurant un
desenvolupament humà sostenible de tota la població. És a dir, es parteix del
principi que les societats que es poden desenvolupar plenament en el compli-
ment dels drets dels seus habitants promouen la seguretat de tots ells. Això
s'ha d'aconseguir protegint tant els drets humans com l'imperi de la llei, sense
haver d'escollir entre tots dos.
L'opció no és seguretat o democràcia. Al contrari, a més democràcia real

(equitat social, igualtat d'oportunitats, protecció davant de la llei, etc.)
més inclusió social (Baratta, 1997) i, per tant, menys delicte comú.
Quan parlem de seguretat humana ens estem posicionant en el paradigma dels

drets humans. Això s'ha significat de manera pretesament pejorativa, com a
"garantisme", al·ludint a una presumpta tendenciositat a favor de l'ofensor.
Aquest paradigma no intenta defugir la responsabilitat del subjecte. Sosté,
en canvi, que aquesta responsabilització ha d'anar acompanyada d'una sèrie
d'elements per a la diagnosi de la situació. Això ha estat denominat diagnòstic
de vulnerabilitat psicosocial, i inclou tota la sèrie de components que porten a

una persona a ubicar-se al lloc de l'ofensor en la seva història de vida (Domín-
guez Lostaló i Di Nella, 2008).
D'altra banda, des del model de la seguretat humana brindar seguretat a una
població excedeix de molt el delicte contra la propietat. Per tant, els models
d'intervenció s'acaben per convertir en polítiques públiques focalitzades en els
grups d'on provenen usualment els ofensors. Al contrari del que es pensa des
dels abordatges positivistes de la seguretat, no es pot constituir en la matriu
d'accions, intervenir vulnerant drets, és a dir, el límit de la intervenció en el
tema de la inseguretat és la vulneració d'altres drets.
Des d'aquesta perspectiva la inseguretat és molt més que el probable conflicte

suscitat pel robatori o el furt a la propietat privada. Així mateix, les interven-
cions han de ser molt més que exterminar als anomenats "delinqüents múl-
tiples o reincidents" i ha de ser molt menys que plantejar-se un canvi total
del sistema (com per exemple, esperar acabar amb la pobresa). Hi ha formes
d'abordatge que permeten donar inclusivitat social a les persones que es tro-
ben més properes o proclius a ser partícipes del món del delicte.
4.3. Procés de criminalització
Quan parlem de procés de criminalització, ens hem d'endinsar en la pregunta: Lectura recomanada
com es produeix socialment un infractor?
Un dels autors que estudia
de manera clara i abundant
Aquest concepte pot ser articulat amb dos fenòmens concomitants més: el procés de criminalització
és Zaffaroni, principalment
en el seu llibre En busca de las
• La�policització. Es tracta del procés d'insensibilització de l'agent policial, penas perdidas.
per mitjà de la seva reconstrucció identitària com a força de l'ordre. Els

policies també són civils, clar, tret que s'hi operi l'anomenada militaritza-
ció, en què l'agent de policia és part d'un procés de persecució repressiva,
entesa com una guerra contra un enemic intern: el veí.
• La� burocratització� del� sistema� penal. L'administració de la normativa

està per sobre de la persona, de la víctima. El sistema penal es torna tan
burocràtic com desconeixedor de la víctima; sabem que burocràcia significa
'poder de l'escriptori'. El que produeix la burocratització és que en el funci-
onament del sistema penal les persones no estiguin (això té relació directa
amb els successius processos de privatització de l'acte d'administració de
justícia en la història occidental i cristiana de la humanitat). El sistema
penal prescindeix completament de la persona.
La criminalització consisteix llavors en un procés dialèctic entre l'ordre

social i les persones. Tracta d'estudiar quin tipus de construcció de la
subjectivitat és necessària perquè algú es posicioni en la societat –i actuï
en tal sentit– com un criminal.
És aquí quan s'entreveu clarament que el sistema de control social punitiu

formal, basat en el "cicle d'institucionalització compulsiva de persones" –apre-
hensió, selecció, retolació, deportació, confinament (Gomes Da Costa 1997)–,
es troba impotent per a resoldre els conflictes i la violència social, dins d'un
sistema de control social respectuós dels drets humans.
Hem de reconèixer, per tant, i en primer lloc, que darrere de tot fet delictiu hi
ha una contextualització imprescindible de fer, en què una història subjectiva
s'articula amb una successió ininterrompuda i sistemàtica de fets de vida que
tenen a veure amb una sèrie de causes i circumstàncies macro i microsocials.
Això permetrà fer una altra lectura, per exemple, dels diferents graus de con-
dicionaments que han conduït a aquests fets delictius. I no per justificar, com
se sol dir. Es tracta de pensar una cosa fonamental com a científics socials: què
podem fer? Perquè sobre el fet per si mateix, ja no podem fer res; només tenim
la sanció, i com a intervenció el càstig. I convé aquí fer una diferenciació entre
aquests dos conceptes: la sanció i el càstig. Mentre que el compliment d'una
sanció manté l'individu en circulació, amb possibilitats d'integrar el circuit de
consum i d'incorporar les normes socials i jurídiques, el càstig –que s'ubica del
costat del tancament–, el deixa "al marge".
En segon lloc, obtenim una concepció integral del procés; si aquest coneixe-
ment és delimitat, acabem identificant el subjecte amb el fet (fins i tot en
l'argot es reemplaça la persona pel fet: "tinc un homicidi culpós"). Això és el
més positivista de la nostra praxi professional. Si es pren la idea de la cons-
trucció de subjectivitat com a procés sobredeterminat socialment, no hi ha
diferenciació de crims sinó entorn de la història de la seva producció.
I en tercer lloc hi ha, clar, un perill; quedar-se en frases com "aquests de- Desconstrucció subjectiva
linqüents no són més que el resultat de la societat" com a tota explicació. Això
Des d'una teoria crítica del
resulta tan deshumanitzador com dir: "cal tancar-los perquè són degenerats". control social (amb repre-
En això es queden molts, i és el que es diu moltes vegades des de les ciències sentants com Carranza, Neu-
mann, García Méndez, Aniyar
socials. de Castro, Baratta, Zaffaroni,
Domínguez Lostaló, Rusche,
Smart, Cohen, Young, Carlen,
Wacquant, Matthews, entre
altres i amb les seves diferèn-
cies esperables) es partirà de
l'anàlisi del procés de crimina-
lització, però per a continuar-
lo en una proposta de tracta-
ment via desconstrucció sub-
jectiva, que permeti a la perso-
na sostreure's de la seva posi-
ció vulnerabilitzant.
És a dir, la societat genera, produeix els seus criminals, però a més, s'ha
de rescatar la singularitat, la dimensió del subjecte i la seva classe social
i comunitària com a preponderant en l'abordatge de cada cas. Evident-
ment, determinades situacions de pauperització coadjuven a determi-
nats actes criminals. Cal indagar en el tema, superant la ideologia de la
seguretat ciutadana (aquella en la qual ciutadà equival a un ésser social
integrat en l'ordre social desigualador i inequitatiu gairebé per natura-
lesa).
El procés de criminalització és, conseqüentment, un procés essencialment sub-

jectiu, en el context dels seus condicionants macro i microsocials. En aquest
sentit, hi ha una última distinció. Una cosa és el robatori com a mode de su-
pervivència per a qui manca del més mínim per a sobreviure, i una altra, com
a "drecera" del que busca sumar-se al consum de manera extralegal, o d'obtenir
màxim guany de manera delictiva (el cas del delicte econòmic).
Si una persona no ha estat vulnerada en els seus drets i, tanmateix, produeix

actes delictius, s'entén que va tenir més possibilitat d'elecció davant d'això. En
aquest cas, el procés de criminalització opera per causes vinculades a la cons-
titució ètica del subjecte, i no per raons de vulnerabilitat al sistema de con-
trol social. Parlaríem així d'una relació inversament proporcional en la qual,
davant de més vulneració dels drets d'una persona, trobaríem menys capaci-
tat de decisió davant els seus actes i, correlativament, menys legitimitat per
al retret social.
5. Nació, ciutadania i democràcia. Societat civil i

moviments socials
5.1. El naixement de l'estat nació i l'estat democràtic modern
L'entrada en l'edat moderna (XV- XVIII) va representar la supervivència d'un

règim senyorial en pugna amb el desenvolupament d'un capitalisme comercial
incipient, la consolidació de les monarquies absolutes i la creació de l'estat
nació. El tractat de Westfàlia el 1648 és considerat el fet històric que permet el
pas de l'organització de territoris i poblacions entorn de feus a l'organització
entorn d'un govern concret, en aquell moment una monarquia absoluta. La
construcció de l'estat nació va estar acompanyada per l'aparició de moviments
nacionalistes i sentiments nacionals que s'enfrontaven contra la tradició de
l'Antic Règim.
L'estat�nació es caracteritza per tenir un territori clarament delimitat

amb una població fixa sobre la qual un govern exerceix el poder, és a dir,
la seva sobirania. Un exèrcit i una representació diplomàtica per a la
política exterior són dos elements més que corresponen a l'estat nació.
Al final de l'Antic Règim o de l'edat moderna es va originar la gènesi del con-

cepte modern de democràcia. El pensament il·lustrat sorgit el segle XVIII a
França n'establia els fonaments. Entre el segle XVIII i començaments del se-
gle XIX es troben els primers esdeveniments històrics que impulsen un pri-
mer desenvolupament pràctic de la idea de democràcia: la Revolució Angle-
sa (1688), la Declaració de la Independència dels Estats Units (1776) i la Re-
volució Francesa (1789). El període de 1815-1848, caracteritzat per un intent
de restauració del sistema absolutista, despertaria noves revolucions liberals
que generarien, també, la instauració de democràcies mitjançant monarquies
constitucionals o repúbliques.
La formació de l'Estat modern no va consistir solament en el desplaça-

ment dels vells sistemes polítics, sinó que estava acompanyada d'un sis-
tema�econòmic�liberal dominat per la burgesia.
L'important assaig Ciudadanía y Clases Sociales de Thomas Humphrey Mars-

hall, publicat el 1950, explica que del final del segle XVII al final del segle XVIII
es van instaurar els drets�civils. Aquests drets vetllaven per la llibertat del ciu-
tadà i la igualtat davant de la llei, i negaven que la mà d'obra pogués quedar
subscrita a estaments socials superiors i acabar amb privilegis nobiliaris. Des-
prés van venir els drets�polítics (sufragi universal, dret a la sindicació i a la

vaga) i la conseqüent democratització dels estats. S'instauraven, així, els estats
liberals democràtics emmarcats sempre dins d'una nació.
Però les garanties democràtiques no serien suficients per a mantenir els fona-
ments de la nova societat de classes i capitalista; a més, el moviment obrer
representava una forta amenaça per a aquesta nova societat. Al segle XIX es
van començar a instaurar alguns drets�socials i al segle XX es consolidarien.
La nova llei dels pobres a Anglaterra, de 1840, el sistema de seguretat social
fruit de la denominada Legislació Social de Bismark de 1833 i el New Deal als
Estats Units (1933-1938) eren els primers passos envers l'estat del benestar que
s'instauraria després de la Segona Guerra Mundial a Europa, cenyint-se als lí-
mits de l'estat nació.
Moviment sufragista
Al llarg dels segles XIX i XX es van anar establint sistemes electorals que van començar
essent molt restringits i limitats a una elit (sufragi censatari), fins a establir sistemes de
reconeixement universal del vot. Les dones han estat un dels grups socials als quals més
ha costat que els reconeguessin aquest dret. A la segona meitat del segle XIX sorgia, prin-
cipalment a la Gran Bretanya i als Estats Units, el moviment de les sufragistes, que re-
clamava el reconeixement dels drets polítics com a pas per a poder aconseguir la plena
igualtat de drets respecte als homes. El primer sufragi femení sense restringir es va garantir
a Nova Zelanda el 1893; a Espanya no va ser possible fins al 1931 i va quedar anul·lat per
la dictadura franquista, i no es va reintroduir fins al 1977. Un grup social al qual continua
essent restringit el vot nacional, en la majoria de països, és a la població estrangera.
5.2. El concepte de democràcia
Comprovem seguidament la caracterització del concepte de democràcia:
• El poder polític pertany a tota la població, és a dir, al "poble", entès en el

seu conjunt sense discriminació per raó de classe social, sexe o ètnia. Hi ha
d'haver una sobirania�popular o govern�popular, és a dir, un govern, que
en funció de la voluntat del poble, presideixi i exerceixi el poder suprem
en una zona clarament delimitada. La vaguetat del concepte voluntat del
poble aporta una poderosa palanca intel·lectual per a justificar l'existència
de les democràcies�representatives (Gonzalo i Requejo, 2007).
• Els ciutadans han de controlar, intervenir i definir objectius en relació amb

aquest poder polític, la titularitat del qual els correspon a parts iguals.
• L'esquema funcional de la democràcia es funda en la separació de poders

del pensador il·lustrat Montesquieu. Els poders són:
– el legislatiu, encarregat de l'elaboració i aprovació de les lleis;
– l'executiu, encarregat de l'administració i execució de les lleis, i

– el judicial, encarregat de l'aplicació de sancions als qui no compleixen

les lleis, o per a la resolució de conflictes privats entre ciutadans (Gon-
zalo i Requejo, 2007).
Si aquestes són característiques que ha de complir un sistema democràtic, és

important remarcar que en la majoria de les societats modernes la democràcia
ha estat i és representativa.
La democràcia representativa és un sistema polític en el qual els ciuta-

dans trien representants, mitjançant eleccions, per a parlaments, con-
gressos i altres òrgans nacionals, federals, autonòmics o locals encarre-
gats de prendre les decisions relacionades amb la comunitat.
En part, el nombre elevat de ciutadans explica l'existència de les democràcies

representatives i, al seu torn, de la poca presència de democràcies participatives
o directes en les quals les decisions les prenguin comunament els ciutadans.
5.3. El concepte de ciutadania
L'aparició de l'estat modern democràtic i la implantació de l'estat del benestar

durant la segona meitat del segle XX han estat acompanyades de la idea de
ciutadania. Les persones que vivien en el marc espacial d'aquest tipus han estat
considerades ciutadanes amb uns mateixos drets i deures.
T. H. Marshall, en el seu assaig Ciudadanía y Clase Social (1997 [1950]),

desenvolupa el concepte de ciutadania�clàssica. Aquesta es materialitza
quan els ciutadans gaudeixen dels drets civils, polítics i socials, en el
marc d'un estat del benestar liberal-democràtic.
Segons Marshall, les desigualtats socials que hi pugui continuar havent se sos-
tenen i queden justificades per ser elements d'incentiu i generar esforços per
a la mobilitat social. Des d'aquesta visió som ciutadans d'un estat, d'un país,
i no d'una ciutat o d'una localitat.
El concepte de ciutadania clàssica posa l'èmfasi en els drets purament passius i

ha estat qüestionat al llarg d'aquestes dues últimes dècades des de dos supòsits.
D'un costat, han sorgit veus que posen l'accent en la necessitat de complemen-
tar (o substituir) l'acceptació passiva dels drets de ciutadania amb l'exercici ac-
tiu de les responsabilitats i virtuts ciutadanes. Des de la nova dreta s'ha criti-
cat la idea d'uns drets garantits i s'ha defensat que les persones s'han de sen-
tir obligades a esforçar-se per a aconseguir certes condicions si es volen sentir
realment ciutadanes. Des de l'esquerra s'ha continuat defensant la necessitat
del guany d'uns drets socials, però s'ha reclamat la descentralització i demo-
cratització de l'Estat, de manera que reflecteixi la necessitat de la participació
de la ciutadania. De l'altre costat, s'ha fet ressaltar la necessitat d'incorporar el

creixent pluralisme social i cultural de les societats modernes, posant de ma-
nifest que ciutadania també és identitat i expressió de pertinència a una comuni-
tat política (Kymlicka, Norman, 2002).
5.4. L'Estat en un món globalitzat i la possibilitat d'un nou

concepte de ciutadania
Si des de les ciències socials hi ha una convergència a afirmar que l'Estat ha de-
bilitat les seves funcions com a responsable de la protecció dels seus ciutadans,
les discussions teòriques sobre el seu debilitament estructural en un món glo-
balitzat a causa de l'extensió d'un "capitalisme informacional" (Castells, 2006)
són més àmplies.
Des de les ciències socials s'assumeix que l'estat nació té una resistèn-
cia més aviat escassa davant de certs actors transnacionals, i també da-
vant d'amenaces que poden traspassar les fronteres (terrorisme interna-
cional, catàstrofes ecològiques, etc.). A més, la globalització no es limita
ja a la noció convencional que la defineix com un procés de formació
d'institucions exclusivament globals i d'interdependència creixent en-
tre els estats nació del món. El que és global passa a residir a l'interior
del que és nacional: apareixen una diversitat de mesures legislatives i
judicials adoptades per part dels estats per a garantir la protecció dels
capitals i mercats globals. Per tant, no és que l'Estat perdi el seu paper,
sinó que n'assumeix un altre de diferent.
A més, apareixen en el marc dels estats nacionals totes unes estructures, xarxes
o entitats transfrontereres que connecten múltiples processos i actors locals
o "nacionals" (entre aquestes trobem els nodes de les principals xarxes de te-
lecomunicacions, les seus de les principals institucions financeres, els princi-
pals centres del poder mundial i les entitats financeres i agències qualificado-
res de solvència). Algunes ciutats del món on hi ha una important presència
d'aquestes estructures es converteixen en "ciutats globals", que passen a ser la
medul·la espinal del nou món globalitzat (Sassen, 2007). Per tant, si bé és ve-
ritat, com afirmen alguns autors, que la globalització es correspon a una de les
etapes de formació i expansió del sistema capitalista mundial, també és veritat
que pren una nova dimensió a causa de la seva expansió i al nou paper que
prenen els estats com a dipositaris dels processos socials que comporta i les
estructures que li són necessàries per a funcionar.
La globalització té conseqüències sobre la concepció clàssica de ciuta-

dania en la qual l'estat nació tenia el monopoli sobre la definició dels
seus drets i deures. La globalització, un capitalisme com més va més
desregulat i el burocratisme estatista posa de relleu noves problemàti-
ques que generen la necessitat que la ciutadania disposi de nous drets
i desenvolupi nous deures.
La problemàtica ambiental genera la necessitat que neixin nous drets�i�deu-

res�ambientals que no es poden circumscriure a un territori delimitat, sinó
al conjunt del planeta: el dret a l'ecosistema o el deure de respectar la biodi-
versitat en serien exemples. La intensitat de contacte i de la relació desigual
entre les diferents cultures i comunitats territorials posa en relleu la necessitat
d'uns nous drets�i�deures�culturals: el dret dels pobles, de les minories, dels
territoris, de les cultures... L'alta burocratització de l'Estat i l'allunyament de
les persones de les estructures de decisió també posa en relleu la necessitat del
desenvolupament de drets�participatius, és a dir, el dret a deliberar i decidir
sobre les accions que afecten les pròpies condicions de vida de la manera més
directa possible (Alguacil, 2006). Aquests últims drets reflecteixen la necessitat
dels ciutadans de crear noves subjetivitats i nous espais de reprocitat i inter-
canvi social que, mitjançant un fort paper de l'Estat, s'han anat perdent.
Els drets i deures de la ciutadania emanen de la ciutadania mateixa
El desenvolupament dels drets civils, polítics i socials ens permeten parlar del concepte
de ciutadania clàssica i són producte dels conflictes socials que s'anaven donant entre
els diferents estaments i les classes socials de cada moment històric. Els drets civils van
sorgir davant dels nous interessos de la burgesia incipient, que agafava força davant de
l'aristocràcia i la noblesa de l'Antic Règim. Concedir-los significava el final definitiu d'una
societat estamental. Els drets polítics i, sobretot, els socials, emanaven de la necessitat
de resoldre les contradiccions entre la llibertat que es predicava amb el dret civil i les
desigualtats que es vivien; l'amenaça revolucionària del moviment obrer va tenir molt a
veure. Concedir-los va servir per a evitar que les bases del sistema capitalista poguessin
ser trastocades.
Així, doncs, els drets sempre van ser fruit de les necessitats de grups socials, que es podien
convertir en grups de pressió de summa importància. De vegades van costar revolucions,
guerres i vides humanes. Els nous drets, els ambientals, els culturals i els de participació,
encara no són una realitat, però són l'expressió d'una ciutadania que reclama que el pro-
grés ja no és indefinit. És necessari mantenir una continuïtat entre els que van ser (drets
culturals), els que són (drets de participació i a decidir sobre un mateix i la col·lectivitat) i
els que vindran (drets ambientals). Els nous moviments socials han tingut un paper im-
portant en la seva reivindicació i el moviment indígena llatinoamericà és paradigmàtic
en la idea d'unió entre passat, present i futur.
5.5. Conceptualització dels moviments socials
Lectura recomanada
La definició de moviment� social no és una tasca fàcil, i les discussi-
ons teòriques ho demostren. Una possible definició de moviment soci- Per a una conceptualització
millor de la teoria de l'acció
al és la de Joachim Raschke (1985, pàg. 77): "moviment social és un col·lectiva i els moviments
agent col·lectiu mobilitzador, que persegueix l'objectiu de provocar, socials es recomana la lectura
del llibre Sociología de los Mo-
impedir o anul·lar un canvi social o fonamental, treballant amb una vimientos Sociales, d'Érik Ne-
veu.
certa continuïtat, un alt nivell d'integració simbòlica i un nivell baix
d'especificació de rols, i valent-se de formes d'acció i organització vari-
ables".
Observeu, seguidament, les característiques de qualsevol moviment social

(Fernández Buey, 1994; Neveu, 2006):
• És un agent col·lectiu, que no unitari. Al seu si es poden expressar diverses

reivindicacions, i les poden expressar persones diferents.
• Responen a les variacions de les circumstàncies socials d'acord amb les

fluctuacions de caràcter cíclic que es donen en l'economia i en altres àm-
bits de la vida social, encara que no sempre d'una manera previsible.
• Poden disposar de formes més o menys organitzades. Però no és

l'organització la que defineix el moviment, sinó que el moviment és més
que les organitzacions que el poden estructurar.
• Són mobilitzadores, és a dir, tenen com a objectiu que les seves idees i
propostes facin actuar la població que volen representar.
• Malgrat que poden disposar d'organització, no s'institucionalitzen, es tro-

ben sempre en una situació dinàmica.
• Els seus objectius no han de ser necessàriament revolucionaris en el sentit

de ser subversius amb el sistema establert, però sí que han de transformar
o impedir transformar.
• Es defineixen en oposició de l'altre. Aquest altre pot ser variant:

l'empresari, els mitjans de comunicació, el sistema judicial... En alguns ca-
sos no és en contra sinó que l'organització del grup mateix ajuda a resoldre
una reivindicació o una problemàtica.
• Han de tenir una certa continuïtat en el temps. Encara que la temporalitat

en el temps és complexa: poden desaparèixer, es poden institucionalitzar,
transformar i poden entrar en fases de latència. Per tant, de vegades, tenen
un caràcter cíclic.
• Es construeixen mitjançant un alt nivell d'integració simbòlica, que per-

met crear un alt grau de sentiment de pertinença. De tota manera, els estils
de vida i de difusió cultural han d'estar exclosos de la definició.
• Són fenòmens sociopolítics, perquè fan una crida a les autoritats polítiques
perquè aportin solucions a una reivindicació.
• El grau d'especificació de rols és baix comparat amb les organitzacions for-

mals (això no vol dir que no n'hi hagi).
• En els seus inicis sorgeixen de grups d'individus socioestructurats, encara

que després s'ampliïn.
• No es pot afirmar de manera taxativa que els moviments socials represen-

tin els dominats. Però sí que podem afirmar que si els dominats són els
que tenen menys ús de la força, són alhora els més propensos a usar-los
per a prendre la paraula.
Encara que no ens podem estendre, es pot fer ressaltar que algunes de les ca-
racterístiques debaten sobre si algunes accions, moviments o organitzacions
es trobarien dins el que entenem com a moviments socials.
5.6. Els moviments socials en recorregut històric
En aquest subapartat coneixerem els grans moviments socials sorgits del final Pel·lícula recomanada
del segle XIX als nostres dies.
Es recomana la pel·lícula do-
cumental La dignidad de los
Nous i vells moviments socials nadies, dirigida per Pino So-
lanas. La pel·lícula se centra
Podríem ubicar els moviments nacionalistes en el llindar que separa la premodernitat en la vida de diversos per-
de la modernitat, i identificar els nous moviments socials, l'ecologisme, el pacifisme, el sonatges de l'Argentina des-
feminisme, amb la postmodernitat, si no fos perquè els "vells" moviments socials han prés de la crisi institucional
continuat construint noves identitats en els temps postmoderns, i que els anomenats i socioeconòmica ocorregu-
"nous" moviments socials enfonsen les seves arrels, si més no, al segle XIX (Ibarra i Leta- da al país l'any 2001. Recons-
mendia, 2007). trueix les propostes de lluita
de diferents col·lectius que
ens permeten reflexionar so-
La classificació històrica que farem a continuació i part de la caracterització bre com en l'era actual, i en
que es presenta seguidament es basa en la duta a terme per Aguilar al seu article contextos més empobrits que
l'europeu, les lluites barregen
"Movimientos sociales y cambio social ¿Una lógica o varias lógicas de acción elements dels moviments so-
colectiva?" (2001) i la d'Ibarra i Letamendia al seu capítol "Los movimientos cials "vells" i "nous".
sociales" (2006) en el Manual de Ciencia Política, l'editor del qual és Miquel

Caminal Badia.
5.6.1. Moviment obrer. ''Vells'' moviments socials
El moviment obrer neix a començaments del segle XIX en el marc dels

estats liberals quan es produeix la Revolució Industrial i s'instaura la so-
cietat capitalista. El seu objectiu fonamental és defensar els interessos
i els drets de la classe treballadora sotmesa a les males condicions que
oferia el treball industrial. Es nodreix de diferents ideologies –marxis-
me, anarquisme, anarcosindicalisme–, que s'aniran transformant i ra-
mificant al llarg del temps. Tenen en comú una denúncia de l'estructura
econòmica i el poder instaurat que sotmet a l'explotació a la major part
de la població treballadora, i els seus objectius van en la línia de la trans-
formació envers una societat més justa i igualitària.
Les organitzacions que estableix el moviment obrer per a fer les seves lluites
són les mútues, les cooperatives, els sindicats i els partits. Per mitjà de tot això
desenvolupa les seves accions relacionades amb la reivindicació, amb la lluita
i amb la negociació. Les seves organitzacions tenen un caràcter estructurat i,
moltes vegades, jerarquitzat. Les seves accions inventen formes d'actuació no-
ves, com són la vaga i la manifestació. La força del moviment obrer implicarà
la conformació d'espais obrers, l'esclat de revolucions, un desenvolupament
teòric de les diferents ideologies que alimenten les seves lluites i la instauració
d'estats que s'autoproclamen comunistes o marxistes. Tot això s'emmarca en
els estats nació, però pren dimensions de caràcter mundial gràcies a la cele-
bració de diverses internacionals.
Després de la Primera Guerra Mundial als Estats Units i després de la segona

i amb l'inici de la Guerra Freda a l'Europa occidental, s'instaura una època
en la qual els treballadors i els sindicats preserven una pau social i sofreixen
un procés d'institucionalització en canvi de la garantia de drets mitjançant la
instauració de l'estat del benestar. Això significa també l'inici d'una societat
de consum de masses.
5.6.2. Els nous moviments socials
La dècada dels seixanta i els setanta marca un punt d'inflexió molt important.
Es tracta del final dels tres decennis de creixement econòmic posteriors a la
Segona Guerra Mundial amb el desenvolupament paral·lel de la societat de
consum. El maig del 68 francès és l'expressió més clara del que seran els nous
moviments socials.
Fixem l'atenció ara en les causes de la seva aparició, que es poden resumir en
dues àmplies temàtiques:
• Canvis�en�l'estructura�social�i�en�la�realitat�de�la�classe�obrera. La instau-
ració de l'estat del benestar i la vivència d'una bonança econòmica durant
trenta anys produeix importants canvis en l'estructura social. La protecció

social i l'estabilitat laboral, l'extensió d'una educació superior i l'ampliació
del tercer sector amb la societat de consum provoca l'aparició d'unes capes
mitjanes, com més va més àmplies, que redueixen la classe obrera entesa
en el sentit clàssic. Això debilita el moviment obrer tradicional. A més,
l'adquisició de més capital econòmic i cultural per a tota la població és el
que permet plantejar noves reivindicacions i nous valors que s'allunyen de
les reivindicacions lligades a l'estructura econòmica del moviment obrer.
• Un�estat�tecnificat�i�homogeneïtzador. La bonança viscuda durant els

anys posteriors a la Segona Guerra Mundial allunya les persones de les ne-
cessitats de supervivència i materials. Però la presència de l'Estat en la vida
privada de les persones, la individualització i la pèrdua de llaços de soli-
daritat, l'amenaça de la destrucció de les identitats personals i col·lectives
amb l'homogeneïtzació dels estils vida dominats pel consum i la cega con-
fiança en la tecnificació i el progrés tenen com a reacció la construcció
de valors emancipadors. Els nous moviments socials es presenten com un
espai i una xarxa idònia perquè puguin créixer.
Envers la societat
Els nous moviments socials constaten els efectes negatius (ecològics, postmaterialista
culturals i socials) del procés de modernització i el progrés capitalista.
Els treballs del sociòleg ame-
Els principals moviments són: el moviment ecologista, el pacifista, el ricà Ronald Inglehart sobre el
pas d'una "societat materia-
moviment estudiantil, l'alternatiu urbà, l'antinuclear, la segona onada lista" a una "societat postma-
feminista i el d'alliberament sexual. Reivindiquen la politització de la terialista" són útils per a en-
tendre, en part, l'aparició dels
vida quotidiana i reclamen la idea de comunitat i de pertinència a un nous moviments socials. Els va-
lors de les societats materia-
grup. listes portaven a reivindicaci-
ons lligades a les necessitats
econòmiques i materials; en
canvi, els valors postmaterialis-
5.6.3. Els novíssims moviments socials i els moviments socials tes desplacen les demandes a
qüestions relacionades amb la
emergents en època de globalització preservació de l'autonomia, la
participació o la qualitat de vi-
da.
Durant les dècades dels vuitanta i dels noranta del segle XX podem parlar de
l'aparició d'un nou grup de moviments socials, que s'expliquen bàsicament
per les causes següents:
• Debilitament�de�l'estat�del�benestar�i�desregulació�del�mercat�laboral.
La pèrdua de força de l'estat del benestar té com a conseqüència la flexi-
bilització, segmentació i dualitat del mercat laboral. Els treballadors no
qualificats són els que queden més afectats per aquesta situació i aquesta
desregulació provoca que la inserció en el mercat laboral ja no sigui igual
a un indicador de seguretat econòmica i inserció social.
• Desarticulació�del�moviment�obrer. Els treballadors no qualificats que-

den desproveïts dels instruments tradicionals d'actuació del moviment
obrer i d'un repertori d'imatges i símbols compartits. Una desregulació del
mercat laboral que situa les persones, durant un temps més o menys llarg,
fora del mercat laboral, dóna lloc a una difícil identificació amb el mercat
laboral i a una falta d'arrelament simbòlic entorn d'aquest. Això queda ac-
centuat per la institucionalització, ja anunciada durant l'època de benestar
a Europa, de les organitzacions obreres.
"A estas motivaciones endógenas y exógenas se añade un factor crucial, a la vez endóge-
no y exógeno al movimiento obrero, que ya se anunció también en 1968: la bancarro-
ta del ideario socialista clásico sancionado definitivamente por los acontecimientos de
1989-1991."
S. Aguilar (2008). Después de la crisis del movimiento obrero: el conflicto social en la era de
la globalización (pàg. 2)
• Globalització�neoliberal. Es produeix un important desenvolupament de

la tecnologia que permet l'increment de la connexió de les diferents soci-
etats i facilita d'una manera més accelerada l'augment mundial del movi-
ment internacional de mercaderies, capital i informació.
En la dècada dels vuitanta sorgeixen els novíssims moviments socials,

que en un context en què la desigualtat és com més va més acusada,
defensen els drets d'aquells col·lectius més pobres o marginals. Es tracta
d'organitzacions no governamentals i associacions de la societat civil
que mostren la seva solidaritat amb els pobles del "Tercer Món" i amb
grups marginals de la societat civil occidental (drogoaddictes, ancians,
immigrants, etc.)
Al final de la dècada dels noranta, davant d'un món com més va més glo-
balitzat i una extrema mercantilització extensiva al conjunt del planeta,
apareixen uns nous moviments socials emergents que desenvolupen un
paper fonamental en l'activació social per a la recerca d'alternatives a la
globalització neoliberal. Busquen una alternativa al capitalisme global
sota el lema "Un altre món és possible" i un guany de poders real de
la societat civil. La seva lluita parteix d'una consciència de ciutadania
universal, alhora que busquen la necessitat d'un arrelament local; el seu
lema és: "Pensa globalment i actua localment".
De manera superficial, alguns mitjans de comunicació els han denominat de

manera errònia amb el qualificatiu de "moviments antiglobalització". Com ja
ha estat aclarit en multitud de fòrums, aquests moviments no es defineixen per
ser contraris als diferents i inevitables processos de mundialització, sinó que es
defineixen per l'oposició i denúncia a la direcció neoliberal dels processos glo-
bals i a les seves conseqüències negatives per al planeta i la humanitat, i també
per la promoció i debat de nous paradigmes de desenvolupament i respecte als
drets humans i al medi ambient. En certa manera, són hereus dels denominats
"nous moviments socials", que es van desenvolupar arran de les manifestaci-
ons al final dels seixanta als Estats Units i Europa. Hi ha un conjunt d'elements
comuns que defineixen la naturalesa d'aquests moviments emergents:
• Heterogeneïtat: es tracta d'organitzacions múltiples i diverses que hi parti-

cipen, i s'adhereixen a les convocatòries per mobilitzar-se, cada una des del
seu àmbit i des de la seva forma particular d'activisme. Ja no s'organitzen
sota la identitat de classe, sinó que neixen de noves identitats.
• Horitzontalitat: la majoria d'organitzacions s'oposen a les jerarquies i de-

fensen models de participació assembleària, amb plena autonomia sobre
les organitzacions mare i amb autogestió dels seus recursos.
• Acció�en�xarxa�o�networking: l'ús de les noves tecnologies té un paper

clau en l'establiment de xarxes de lluita internacional i en l'aparició de
convocatòries ràpides i efectives. La tecnologia de la informació és usada
per a revertir els fluxos d'una societat interconnectada però perduda en el
caos de la hiperinformació, i la utilitzen com a eina indispensable per a
trencar la incomunicació social i permetre el lliure intercanvi de les idees
i la presa de consciència sobre la societat i l'entorn.
• Protagonisme� determinant� de� les� dones: en tots aquests nous movi-

ments les dones aporten el plus dels denominats valors de la feminitat, que
s'han convertit en part integrant dels discursos de l'"altre món és possible".
Valors com l'empatia, la perseverança, el diàleg, la sensibilitat, la solida-
ritat, la lluita en silenci però no silenciosa, o la tendresa, planegen en la
majoria dels moviments, i per això es pot parlar de feminització dels mo-
viments per una "justícia global". Així mateix, les dones han destacat pel
seu activisme i mobilització en tots els fòrums que han tingut lloc, i han
superat en presència els homes, i també han estat aclamades des d'aquests
moviments per posar les cares com a portaveus o líders.
• Invenció�de�noves�formes�de�protestes�poc�institucionalitzades: la deso-
bediència civil, la resistència passiva, l'acció directa amb forts elements ex-
pressius (escalar un edifici per penjar una gran pancarta), manifestacions
amb alts components festius i expressius, cadenes humanes, happenings,
dramatitzacions publiques provocadores, segudes, ocupacions de locals,
vagues de gana, performances, etc.
• Presència�en�l'espai�públic: és considerat com un àmbit essencial per al

desenvolupament i l'expressió, per mitjà de múltiples formes i de diversos
compromisos personals a favor d'una globalització diferent. Aquests mo-
viments multipliquen els espais on les relacions de poder estan obertes a
la contestació democràtica, i estableixen les condicions per a un autèntic
pluralisme, i llavors la ciutadania es converteix en el centre del sistema
polític en la línia de la radicalitat democràtica.
L'aixecament zapatista a Chiapas, el gener de 1994, va constituir el pri-

mer indici de la nova consciència que un altre món era possible i neces-
sari. Però l'aparició dels moviments socials emergents se situa el 1998,
quan l'Organització Mundial del Comerç (OMC) estava ultimant, amb
el beneplàcit dels països més industrialitzats del món, el denominat
Acord Multilateral d'Inversions (AMI) (Wallach, 1998).
Aquest tractat pretenia establir una llibertat total per a l'actuació dels inversors
transnacionals, principalment en els països en vies de desenvolupament, i lla-
vors els governs restaven obligats a assegurar el ple aprofitament d'aquestes
inversions per part dels inversors, però sense tenir les potestats sobiranes cor-
responents de cada país per a defensar els seus interessos. Aquest projecte, que
s'havia mantingut en secret, va ser descobert i immediatament va provocar
una gran reacció en contra, des de molts àmbits diferents. Va ser llavors quan
es va articular un moviment social heterogeni que va denunciar internacio-
nalment quins eren els interessos i objectius que perseguia secretament l'AMI
i que va convulsar l'opinió pública i va captar també l'interès dels mitjans de
comunicació.
Finalment, l'AMI no va seguir endavant i va passar a millor vida com un pro-

jecte-esborrany que havia reactivat una sèrie d'organitzacions que es mante-
nien en alerta, davant de les polítiques neoliberals de les grans institucions
financeres internacionals, que buscaven beneficiar l'activitat de les corporaci-
ons transnacionals.
A partir d'aquí, els moviments que havien estat capaços de fer arribar el seu
missatge a mig món, i que havien protestat contra la direcció neoliberal que
estaven prenent els diferents processos de mundialització, van ser conscients
del poder de la seva mobilització i protesta.
Aquelles organitzacions que havien participat en la denúncia de l'AMI i

que tenien objectius comuns es van convertir en l'embrió que va donar
lloc a les massives manifestacions de Seattle, Washington, Praga i Gè-
nova, i que s'han estès per tot el món, amb protestes davant de les ins-
titucions i els líders protagonistes de la política internacional, un seguit
de protestes que cristal·litzen el gener del 2001 al Fòrum Social Mundial
(FSM) de Porto Alegre.
Els promotors del primer FSM van ser les entitats que s'havien mobilitzat per
protestar contra l'OMC i l'FMI, entre els quals destaquen les organitzacions
ATTAC, Public Citizien's Global Trade Watch, Social Watch, Vía Campesina,
entre d'altres, i pensadors com Bernard Cassen, redactor i impulsor de Le Monde
Diplomatique, Susan George, Noam Chomsky, entre molts d'altres. D'aquesta
manera, es va decidir que el primer FSM se celebraria a Brasil, perquè era un
dels països on el context era més adequat, i a Porto Alegre, perquè era una
ciutat com més va més coneguda a tot el món per les seves experiències de
participació democràtica. La iniciativa va tenir el suport de les institucions
locals i l'entusiasme i la col·laboració de la societat civil del país.
El FSM neix com a contraposició i resposta al Fòrum Econòmic Mundial, que es

reuneix anualment a Davos (Suïssa), i on les ments pensants del neoliberalisme
elaboren les teories i la praxi de les polítiques econòmiques per seguir. Així, des
de diferents llocs del món va sorgir la necessitat de fer una trobada alternativa
a Davos, per donar respostes als desafiaments per a la construcció d'un altre
món, seguint el ja molt conegut lema "Un altre món és possible", clamant per
una economia al servei del benestar de tota la humanitat i no al servei d'uns
interessos particulars dedicats a la concentració dels recursos.
El Fòrum Social Mundial és la trobada mundial de la societat civil or-

ganitzada, que es reuneix per dialogar com es pot aconseguir una glo-
balització solidària, que se sostingui sobre les bases d'un sistema i unes
institucions internacionals democràtiques, al servei de la justícia social,
de la igualtat, la sobirania dels pobles i el respecte als drets humans i
al medi ambient.
Certament, l'FSM s'ha convertit en un procés permanent de recerca i construc-

ció d'alternatives, que es contraposa a un procés de globalització, conduït per
les grans corporacions multinacionals i pels governs i institucions que servei-
xen els seus interessos. En el Fòrum es donen cita bona part de la societat ci-
vil organitzada, ONG internacionals, cooperatives, sindicats i xarxes de drets
laborals i comerç just, mitjans de comunicació social alternativa, moviments
socials internacionalistes, moviments feministes, centres de recerca i acció i
una infinitat d'associacions diverses de tot el món. Algunes d'aquestes orga-
nitzacions ja fa moltes dècades que tenen activitat, ja sigui en defensa dels
drets civils de les minories, els drets humans, els moviments pacifistes, femi-
nistes, de lluita contra la pobresa, a favor del medi ambient, la reforma agrària,
etc.; però alhora es troben també totes aquelles organitzacions, o moviments
emergents, nascuts en els últims anys i sorgits de problemes concrets fruit dels
diversos processos globals, com els que lluiten per la sobirania alimentària.
En definitiva, es pot afirmar que la celebració de les diferents edicions de l'FSM

i les diverses accions dels moviments socials han generat una gran atenció
mediàtica sobre la societat globalitzada, que ha ajudat a sensibilitzar la ciuta-
dania i els col·lectius internacionals sobre molts i diversos temes. A partir de la
interacció dels diversos moviments, s'han generat llaços de solidaritat a escala
global, i s'ha creat una xarxa de xarxes o moviment de moviments, capaç de
mobilitzar milions de persones a tot el món i crear corrents d'opinió pública
internacional capaços de pressionar el poder polític i les grans institucions
i corporacions internacionals. L'establiment d'aliances a escala planetària ha
convertit tots aquests moviments en un efectiu contrapoder, per la seva capa-

citat de convocatòria i, alhora, per la seva capacitat d'erigir-se com un referent
de la consciència global.
El nou segle s'inicia amb els atemptats de l'11 setembre de 2001 i amb les guer- Enllaços d'interès
res "preventives" d'Afganistan i Iraq iniciades pels Estats Units. Però la força
Us recomanem una sèrie de
de les mobilitzacions mundials en contra la guerra d'Iraq –més de deu milions pàgines web on podreu tro-
de persones, un fet inèdit en la història, van sortir al carrer per expressar la bar informació, opinions i
activitats promogudes pels
seva denúncia al conflicte bèl·lic– i la condemna dels nous moviments socials moviments socials actuals:
als Estats Units i els seus aliats per la vulneració dels drets humans en nom de • Rebelión
• Fòrum Social Mundial
la "guerra en contra del terrorisme", marquen un punt d'esperança futura que • Indymedia
• Kaos en la red
un altre món és encara possible. • Revolta global
6. Producció, medi ambient, consum i qualitat de vida
6.1. Per què una sociologia mediambiental?
Un es pot preguntar el perquè de l'estudi del medi ambient en la sociologia. La

resposta seria que parlar avui del medi ambient és referir-se a la supervivèn-
cia del planeta i, per tant, de l'espècie humana. Afegiríem a més que tots els
problemes mediambientals han sorgit de les activitats humanes i, per tant, les
qüestions ecològiques no es deuen només al món natural (Leo Marx, 1994).
O millor dit, els humans també són part d'aquest món natural.
Seguidament remarquem les contribucions més importants que pot fer la so-
ciologia en la teoria i en els debats mediambientals:
• La sociologia pot mostrar com les pautes socials humanes, és a dir, deter-
minats valors culturals i certes formes d'organització política i econòmica,
han afectat i afecten el medi ambient natural.
• La sociologia pot establir relacions entre medi ambient i desigualtat. D'un

costat, pot explicar com els desastres naturals i els seus efectes no es re-
parteixen de manera equitativa. De l'altre costat, la degradació del medi
ambient està, també, distribuïda desigualment.
• La sociologia pot investigar l'opinió pública sobre el medi ambient i els

pensaments, temors i fins i tot reivindicacions sobre aquesta temàtica. Els
moviments ecologistes, per exemple, han estat objecte d'estudi per part de
la sociologia.
• La sociologia pot estudiar el significat del medi ambient i de la naturalesa

per a diferents societats que hi ha i que hi ha hagut al llarg de la història.
Exemple
Per als pobles indígenes llatinoamericans el medi ambient continua essent avui quelcom
viu i de valor, i relacionat amb els déus que habiten encara en la naturalesa. Per a les
societats capitalistes avançades i industrialitzades la naturalesa continua essent quelcom
que s'ha controlat i dominat amb l'ajuda de la ciència per a un progrés humà major,
encara que es pot destacar més consciència per part de la població dels límits d'aquest
progrés (Macionis i Plummer, 2008).
6.2. La importància de la qüestió ecològica i l'enlairament d'una

sociologia ambiental
L'enlairament de les ciències socials preocupades per la incorporació de la va-

riable ambiental l'hem de situar en la dècada dels seixanta. L'interès s'explica
contextualment pels riscos ambientals que representava la inseguretat gene-
rada per la Guerra Freda i el perill d'una conflagració nuclear. També s'explica
per la degradació ambiental, com més va més gran, que representava el model
de creixement perpetrat per les economies productivistes, tant les capitalistes
com les socialistes. En aquest context tindrien un paper de gran importància
els moviments�socials�ecologistes (Lemkow, 2002).
La innovació més important de la sociologia ambiental va ser la intro-

ducció de l'entorn natural i la seva relació amb la societat humana.
El famós informe Los límites del crecimiento, editat pel Club de Roma (Meadows
i altres, 1974), va tenir molta importància en l'aparició dels moviments eco-
logistes i en la preocupació de l'opinió pública pels problemes mediambien-
tals. Posava en relleu científicament que els índexs de creixement industrial
no són compatibles amb l'estructura finita dels recursos de la Terra i amb la
capacitat que té el planeta de suportar el creixement demogràfic i d'absorbir la
contaminació. Mostrava realment que el creixement tenia uns límits clars. I si
aquest informe alertava de la situació amb dades, l'accident nuclear, el 1986,
de Txernòbil, a l'antiga Unió Soviètica, va proporcionar un exemple clar i tan-
gible de com es podien estendre els problemes mediambientals.
No obstant això, l'opinió pública i els moviments ecologistes i ambientalistes

que van sorgir prenien diferents direccions ideològiques, que mostrem segui-
dament (Lemkow, 2002):
• Ecologisme�de�tendència�autoritària-tecnocràtica. Manté que és l'Estat

el que ha d'assumir un control centralitzat respecte al medi ambient i que
les decisions referents als recursos han de ser adoptats per una elit que
entengui sobre processos ecològics.
• Ecologisme�de�tendència�liberal-reformista. Manté que la conservació i

el control es poden aconseguir per mitjà d'una reducció del malbaratament
energètic mitjançant una gestió lúcida i racional sense haver de recórrer
a una reducció dràstica del nivell de vida. Per a aquest l'Estat ha de tenir
un paper principal.
• Ecologisme�de�tendència�alternativa. Recalca la necessitat d'una societat

que redueixi una important part de la producció i del consum i que sigui
més igualitària com a resposta a l'escassetat de recursos i als problemes
ambientals.
El 1987, en un informe encarregat per les Nacions Unides, titulat Nuestro Futuro
Común, o també conegut com a Informe Brundtland, s'introdueix per primera
vegada el terme desenvolupament sostenible.
El desenvolupament�sostenible es definia com l'ús de recursos renova-

bles per a fomentar la protecció de les espècies animals i la biodiversitat
i el compromís de mantenir nets l'aire, l'aigua i la terra.
Des de la publicació d'aquest informe l'ús d'aquest terme s'ha estès entre el mo-
viment ecologista, fins a arribar a ser usat per les instàncies governamentals.
Decreixement
S'ha de destacar que posteriorment a l'informe del Club de Roma va prendre força un
nou corrent de pensament polític, social i econòmic: el decreixement. Aquest corrent és
favorable a la disminució regular controlada de la producció econòmica i del consum amb
l'objectiu d'establir una nova relació d'equilibri entre l'ésser humà i la naturalesa. Aquesta
transició s'ha de fer mitjançant l'aplicació de principis més adequats a una situació de
recursos limitats: escala reduïda, relocalització, eficiència, cooperació, autoproducció (i
intercanvi), durabilitat i sobrietat. En definitiva, busquen reconsiderar els conceptes de
poder adquisitiu i nivell de vida.
6.3. Estructura social i medi ambient
6.3.1. Industrialització, capitalisme i medi ambient
Un podria pensar que la destrucció del medi ambient és una cosa innata en
l'ésser humà, i part possiblement tindria raó. La confiança en la intel·ligència
humana, com a element distintiu d'altres espècies humanes, genera la idea que
tot problema té solució. D'aquesta manera creem una cadena interminable de
problemes i solucions.
Exemple
Els humans ens adonem que els cotxes amb gasolina contaminen, i que el petroli s'està
esgotant, i llavors trobem com a solució la creació de cotxes que utilitzin combustibles
alternatius a la gasolina; seguidament ens apareix el problema que els cotxes vells es con-
verteixen en residus que serà necessari eliminar, i així podríem seguir de manera succes-
siva. Per tant, la relació de l'ésser humà amb el medi ambient ha estat sempre d'una lògica
de transformació amb l'objectiu de cobrir de la manera més adequada les necessitats hu-
manes i amb una absoluta confiança que l'humà pot tenir un control del medi natural.
De tota manera, aquesta constatació no pot negar que la industrialització va

provocar una mutació històrica de gran envergadura. Les vides dels membres
de societats en les quals la tecnologia era molt rupestre eren més dependents de
la naturalesa i, per tant, no eren capaços ni de generar grans canvis en el medi
ambient ni de controlar els esdeveniments naturals, com són els incendis, les
inundacions, les sequeres i les tempestes.
El descobriment�de�l'agricultura en el Neolític va ser el primer pas en

l'alteració mediambiental, però els canvis més importants de les relaci-
ons dels humans amb el medi ambient es van donar amb el desenvolu-
pament de la tecnologia de la Revolució Industrial del segle XIX.
Seguidament destaquem alguns dels principals canvis que es produeixen des-

prés de la Revolució Industrial que ens han de permetre entendre el canvi de
relacions de l'ésser humà amb la naturalesa (Sempere, 2009):
• Entre 1800 i 2000 la població es va multiplicar per set, i va passar de 900

a 6.500 milions de persones.
• La vida humana es desenvolupava principalment en un medi rural, mentre

que avui predomina la població urbana.
• L'obtenció de recursos biològics per a la vida ocupava les tres quartes parts,
o més, de la població activa, mentre que avui ocupa als països rics entre
un 2% i un 10% d'aquesta –si bé a escala mundial la població dedicada a
aquest sector representa entorn d'un 45%.
• La indústria era artesanal i ocupava poques màquines, es movia bàsica-

ment mitjançant la força muscular humana o animal. La llenya, els cor-
rents d'aigua i el vent eren altres possibles forces energètiques. A partir de
la Revolució Industrial s'usen motors de combustió fòssils que permeten
el naixement de la indústria.
• Els éssers humans disposaven de molts pocs béns de consum, i de molt

poques comoditats i facilitats materials.
La tecnologia que va aparèixer amb la Revolució Industrial va afectar el

medi ambient de dues maneres: consumint els recursos naturals i des-
prenent substàncies contaminants per a l'atmosfera.
La teoria marxista sobre el materialisme ja apuntava, en aquell moment, que

l'organització social expressava l'adaptació d'una comunitat al medi ambient.
I encara que el seu tema central mai no va ser el medi ambient, sí que va iden-
tificar que el pas d'una societat estamental a una d'industrial i capitalista ge-
nerava inversió de capital. Aquesta inversió és la representació de la intenció
del propietari capitalista de fer créixer la seva productivitat i els seus benefi-
cis. Per tant, podem afirmar que el sistema capitalista és infundat en la idea
de creixement constant, sense cap planificació. L'expressió més actualitzada
d'això és com les indústries econòmiques s'han assegurat guanys econòmics
continus amb el disseny de productes que tenen utilitat durant un període de
temps limitat.
6.3.2. Societat de consum i medi ambient
La instauració de l'estat del benestar i els anys de bonança econòmica després

de la Segona Guerra Mundial va ser un altre element de canvi en les relacions
de l'espècie humana amb el medi ambient. Va augmentar la renda global i la
renda mitjana per habitant. A més, es van donar importants progressos tècnics
que van donar lloc a una nova gamma d'oportunitats vitals. Unes oportunitats
que no es posaven a igual abast de tothom, de manera que es van crear im-
portants desigualtats entre classes i països. Aquesta nova societat portava amb
ella la sortida de la pobresa o de l'estretor econòmica de moltes persones del
món occidental i representava transformacions importants en les maneres de
viure. Es garantia més ús del temps lliure, millores en la higiene i la comunitat,
millores en l'alimentació i la salut, en la capacitat de viatjar, en la possibilitat
d'incrementar coneixements, per posar alguns exemples.
Però la paradoxa era que en la recerca de l'abundància i la comoditat la

humanitat es col·locava en una situació de dèficit�ambiental, és a dir,
una situació que, encara que el medi ambient produeixi beneficis a curt
termini, tindrà importants conseqüències negatives a llarg termini.
6.3.3. El desenvolupament tecnològic de les últimes dècades
Si el desenvolupament tecnològic s'iniciava amb la Revolució Industrial, en

les últimes dècades s'ha produït un important avenç de diverses tecnologies
(química, nuclear, DNA recombinant) amb les seves característiques d'elevada
incertesa i grans perills. En aquest sentit Ulrich Beck introdueix el terme soci-
etat�de�risc. Sense ànim d'estendre'ns, perquè aquest concepte ha estat tractat
en el primer apartat d'aquest mòdul, volem destacar els perills de la civilització
tecnològicament avançada (García, 2004):
• No poden ser delimitats de manera espacial, temporal o social, desborden

l'estat nació, les aliances militars i totes les classes socials i plantegen pro-
blemes essencialment nous a les institucions encarregades de gestionar-
los.
• La idea de responsabilitat singular i clarament delimitada s'esvaeix. Per

exemple: com podem identificar el responsable que hi hagi residus de pla-
guicides en els teixits dels pingüins de l'Antàrtida?
• Els perills no poden ser del tot controlats per mitjans tecnològics, sinó que
només els poden minimitzar.
• L'absència de plans contra la catàstrofe mostra l'error de tractar nous riscos

amb els mitjans antics. El sistema de seguretat davant dels nous perills
s'enfronta a situacions el començament de les quals és previsible, però el
final de les quals és inimaginable.
Els perills es tornen així independents de les institucions de control, i

d'aquesta anàlisi es desprèn una dinàmica d'irresponsabilitat organitza-
da desesperançadora per al futur del planeta Terra.
6.3.4. Les diferències entre el nord i el sud
Amb els avenços tecnològics, sobretot als països occidentals, el nostre pla-
neta no solament sofreix el problema del subdesenvolupament econòmic
d'algunes regions, sinó que sofreix el sobredesenvolupament econòmic
d'altres regions. Actualment una petita part de la població mundial consumeix
la major part de l'energia que es produeix en termes globals. Però no solament
això. Els habitants de les societats riques utilitzen la major part dels recursos.
Però a part d'aquesta diferència, el sud sofreix importants desigualtats ecolò-
giques a causa que el nord fa ús del seu territori per a garantir les seves neces-
sitats aprofitant-se a la desigualtat econòmica existent. Amb això ens referim,
per exemple, a la desforestació i a la instal·lació d'empreses multinacionals que
no compleixen cap normativa ambiental i que fins i tot arriben a provocar
el desplaçament de població. A més, volem afegir que les catàstrofes naturals
mai no tenen els mateixos efectes al nord que al sud.
Aquesta situació d'explotació ecològica del nord envers el sud ha fet que alguns
autors parlin de moviments socials al sud, que sorgeixen en aquest context
de conflicte ambiental. Concretament, introdueixen la idea d'ecologisme dels
pobres.
Ecologisme dels pobres
"Los ecologismos de los pobres [...] se originan en conflictos sociales en torno al acceso a
los recursos naturales y al control sobre los mismos: conflictos entre campesinos e indus-
tria sobre los productos forestales, por ejemplo, o entre poblaciones rurales y urbanas so-
bre el agua y la energía. Muchos conflictos sociales suelen tener un contenido ecológico,
cuando los pobres tratan de retener bajo su control los recursos naturales amenazados de
ser tomados por el estado o por el avance del sistema de mercado generalizado. El con-
tenido ecológico, entonces, se hace visible a través de escritores e intelectuales asociados
a dichos movimientos."
Guha i Martínez Alier (1997, pàg. XXI); citat a García (2004).

Resum
En aquest mòdul hem exposat quins són els principals reptes d'un món com
més va més globalitzat. Són reptes per ser fenòmens complexos que tenen
efectes sobre tots i totes nosaltres i que plantegen interrogants significatius
respecte al futur de les nostres societats i fins i tot sobre la supervivència del
planeta Terra mateix.
En el primer apartat hem desenvolupat una conceptualització de la globalit-

zació com a principal canvi social que s'ha produït en aquestes últimes dèca-
des. Considerem, en primer lloc, canvi social tota aquella transformació que
afecta la cultura i institucions bàsiques d'una societat. La globalització la defi-
nim com el desenvolupament de relacions polítiques, socials i econòmiques
que s'estenen a escala mundial. A més, genera un debilitament de les estruc-
tures estatals. Una constatació, aquesta última, que és vista de manera dife-
rent segons diverses postures que es descriuen en aquest apartat: l'escèptica,
la hiperglobalitzadora i la transformacionalista. El que sí que és clar és que la
globalització és un procés no del tot nou, però sí d'una dimensió totalment
nova, que afecta dos àmbits principalment:
• Àmbit�econòmic: produeix la internacionalització del capital, la intercon-

nexió de les institucions financeres i les estratègies de les multinacionals.
Tot això basat en la forma política del capitalisme mundial. Beck es refe-
reix a aquest aspecte mitjançant el concepte globalisme. Segons Castells
l'economia global és nova, perquè es tracta d'una economia amb la capa-
citat de funcionar com una unitat en temps real a escala planetària gràcies
als sistemes d'informació i a la tecnologia.
• Àmbit�cultural: seguint Giddens i Beck, s'han donat una sèrie de proces-

sos que han comportat una acceleració dels canvis vitals i que estan rees-
tructurant radicalment les nostres formes de vida. El món s'ha tornat im-
previsible i el risc s'ha convertit en un element inherent a la vida moderna.
A més, remarquem que la globalització implica l'aparició d'una "condició
humana global" gràcies a la velocitat dels fluxos interregionals i els models
d'interacció social, però aquest creixement no és sinònim d'harmonització
envers un únic procés global universal caracteritzat per l'homogeneïtzació
cultural. Destaquem, també, que al costat de la dinàmica globalitzadora,
d'interconnexió de diferents espais i dimensions, trobem el procés de la
individualització pel qual l'individu va ocupant el centre dels interessos,
desitjos i experiències en la societat contemporània.
En el segon apartat el centre d'interès l'ocupen els moviments�de�població.

Introduïm, en primer lloc, diverses definicions relacionades amb la temàtica
de la mobilitat. Això ens permet apropar-nos als moviments migratoris inter-
nacionals o transcontinentals que afegeixen a la definició de moviment mi-

gratori el criteri de traspàs d'una frontera internacional i habitualment con-
tinental. Assenyalem les principals característiques de les migracions interna-
cionals seguint Castels i Miller (1998): globalització de les migracions, accele-
ració dels corrents migratoris, més complexitat dels processos migratoris, la
feminització i el desenvolupament de polítiques nacionals i internacionals,
sobretot, en aquells països que més immigrants reben. Això ens permet cons-
tatar que els països europeus van viure durant molts anys d'esquena al que
significava ser societats immigrants i no va ser fins a la dècada dels vuitanta
que s'inicia un procés de definició de les polítiques nacionals d'immigració en
el marc d'Europa. Amb la configuració de la Unió Europea el 1992 s'eliminen
moltes de les antigues barreres que impedien la llibertat de moviments per als
béns, capitals i treballadors, però s'iniciarà una política d'immigració comuna
basada en el control de fluxos i en el tancament fronterer, restriccions que no
eviten la mobilitat de la població, sinó que ens porten a fets tan dramàtics
com els milers de persones mortes a les costes de la Mediterrània intentant
assolir el "somni europeu". En el cas de l'Estat espanyol, que ha estat un país
d'emigrants més que d'immigrants, definim que s'ha desenvolupat un model
de política migratòria mercantilista en la qual els contingents o les regularit-
zacions es converteixen en la millor manera de regular les necessitats del mer-
cat de treball. A l'última part de l'apartat incloem diverses definicions sobre
conceptes que expliquen les reaccions que s'han produït al llarg de la història
davant del fet diferent, i que constatem com avui el racisme i la discriminació
social i institucional que viuen els immigrants és justificada per la superioritat
que senten els països rics del seu progrés i desenvolupament social.
En el tercer apartat parlem de salut i constatem que la salut i la malaltia

són fenòmens culturals i socials. Amb això s'explicita que la definició de les
conseqüències d'una falta de salut són construccions socials no exemptes
de les ideologies predominants en cada societat i en cada moment històric.
Les conseqüències poden ser de diferent índole: la marginació, l'etiquetatge,
l'acceptació social, les barreres arquitectòniques, la participació política, i la
integració en els àmbits educatius i laborals. La situació d'estar malalt depèn
de la definició del que es consideri normal en cada societat. Aquesta dimensió
de les conseqüències de la malaltia és el tret que més diferencia la concepció
actual de la salut del model mèdic tradicional. És el que té més implicacions
sociològiques. De fet l'OMS ja va definir fa mig segle la salut com un estat
que va més enllà de l'absència de la malaltia, entenent-la com una situació de
complet benestar físic, mental i social. En aquest mateix apartat constatem que
l'estructura social condiciona els nivells de malaltia de la població. Descrivim
com la distribució de les malalties en la població representa un elevat nivell de
desigualtat social, segons les variables estructurals bàsiques: l'edat, el gènere,
la classe social i l'educació, entre d'altres. Acabem l'apartat apuntant que actu-
alment tenim una sèrie de desafiaments relacionats amb diverses situacions de
salut de la població: l'eutanàsia i el suïcidi assistit, la prolongació artificial de la
vida, la sida, la cronicitat de les malalties lligades a l'envelliment de la pobla-

ció, la salut als països pobres, el canvi climàtic i el qüestionament del model
mèdic oficial davant l'expansió de les medicines denominades alternatives.
El quart apartat està dedicat al control� social, a la seguretat� humana i al

procés� de� criminalització. Els orígens dels processos de control social –tal
com els coneixem avui en les societats més desenvolupades– s'expliquen per
la lògica del capitalisme i la lògica de la doctrina dels drets humans i la demo-
cràcia. Es defineix control social com un sistema de regulació de les interacci-
ons humanes en el qual s'articulen l'exercici del poder i s'intenta aconseguir
el manteniment de l'ordre socialment constituït. Per tant, en societats desi-
guals el control social serveix per a controlar aquesta desigualtat. Aparentment
també serveix per a la reducció del conflicte social, però apuntem que és el sis-
tema de control social mateix el que produeix, incrementa o multiplica con-
flictes socials. Per explicar com s'estableix el control, definim control social for-
mal i informal i control social intern i extern, però sense oblidar que el dispositiu
de control social configura una realitat única. Afegim que tot aquest control
social és possible mitjançant una introjecció més o menys violenta –segons el
cas i la situació– dels valors i contravalors d'organització social. La violència
pot adoptar diverses formes: tant la coerció com el consens. L'educació seria un
exemple perfecte de la violència per consens. En el mateix apartat introduïm
el tema de la seguretat. Es constata que en parlar de seguretat se sol adjectivar
d'alguna manera que ompli aquest concepte de contingut: seguretat pública,
privada, nacional, urbana o ciutadana. Totes aquestes formes coincideixen que
el que ha de ser assegurat o protegit de les formes de delinqüència o vanda-
lisme és la propietat privada dels ciutadans i l'ordre. Davant de la restricció
que representa parlar de seguretat es proposa el concepte seguretat humana o
seguretat humana dels habitants, conceptes que entenen que la seguretat ha de
ser per a totes les persones pel fet de néixer i habitar en un territori qualsevol
del planeta, sempre en el marc de la doctrina dels drets humans. Es conclou
que el procés de criminalització és un procés essencialment subjectiu, en el
context dels seus condicionants macro i microsocials
En el cinquè apartat parlem sobre nació, ciutadania i democràcia. A més,

s'expliquen les característiques dels moviments socials actuals. Comencem de-
finint el concepte estat nació i introduïm el terme democràcia. Constatem que
el desenvolupament de la democràcia modern s'inicia al segle XVIII en el marc
d'un territori clarament delimitat amb una població fixa sobre la qual un go-
vern, decidit pel poble, exerceix el poder. Fem, doncs, referència a la forma-
ció de l'estat modern, que ha estat acompanyat d'un sistema econòmic libe-
ral dominat per la burgesia. És en aquest marc que es construeix el concepte
clàssic de ciutadania, que es materialitza quan els ciutadans gaudeixen dels
drets civils, polítics i socials. Seguidament, destaquem com el procés de glo-
balització afecta els estats nació i expliquem com neixen nous drets i deures
que impliquen una nova concepció de ciutadania (drets i deures ambientals,
culturals i participatius). Finalment, en aquest apartat, definim què és un mo-
viment social i fem un recorregut històric pel moviment obrer, els nous mo-
viments socials i els novíssims moviments socials, per a arribar als moviments
socials actuals en el marc de la globalització. Sorgits al final de la dècada dels
noranta, davant d'una extrema mercantilització extensiva al conjunt del pla-
neta, desenvolupen un paper fonamental en l'activació social per a la recerca
d'alternatives a la globalització neoliberal.
Acabem reflexionant sobre producció, medi�ambient, consum i qualitat�de

vida. Determinem que la industrialització va provocar una mutació històrica
de gran envergadura que va alterar per complet el medi ambient. El naixement
de la societat de consum després de la Segona Guerra Mundial va accentuar
aquesta situació de dèficit ambiental que, encara que l'ús del medi ambient
produïa beneficis a curt termini, tenia importants conseqüències negatives a
llarg termini. Basant-nos en Beck i la seva aportació sobre la societat de risc
afirmem que els perills s'han tornat, com més va, més independents de les
institucions de control, i d'aquesta anàlisi concloem que estem immersos en
una dinàmica d'irresponsabilitat organitzada desesperançadora per al futur del
planeta Terra.
En definitiva, el creixement econòmic i el progrés tecnològic de les nostres

societats ha implicat millores de diferent índole: millores en la comunicació,
en la transferència d'informació, en la salut, en els nivells de vida, en la higi-
ene, en l'allargament de l'esperança de vida, en la seguretat d'algunes perso-
nes, per posar alguns exemples. Però els temes estudiats en aquest mòdul ens
mostren que això és a consta d'una lògica excloent. Si bé és cert que les insti-
tucions estatals intenten exercir el seu control, el procés de globalització és ple
d'interrogants per a la vida de tots i totes. El planeta Terra viu en la incertesa
i en això no hi ha estratificació.
Activitats
1. Expliqueu com creieu que han canviat les relacions personals a partir de l'accés generalitzat
a les noves tecnologies de la comunicació.
2. Escolliu una ordenança de civisme de qualsevol població espanyola i expliqueu quines

repercussions directes i indirectes té per a la població immigrant.
3. Quan es parla dels estrangers que vénen al nostre país, aquestes són algunes de les frases
que s'escolten sovint:
• "Els immigrants no tenen hàbits d'higiene".

• "Amb la crisi s'haurien de tancar les fronteres. Ja hi ha bastants aturats aquí perquè vingui
una altra gent a treure'ns els llocs de treball ".
• "L'arribada dels immigrants incrementa la delinqüència".
Quines altres frases es poden escoltar? Quins arguments hi hauria per a rebatre-les?
4. Feu una anàlisi sociològica sobre la relació entre els determinants de la salut i la sida.
5. Entre algunes de les causes macrosocials que influeixen en el delicte trobem:
• Pobresa extrema (estat de necessitat per a sobreviure en el dia a dia).

• Falta o interrupció primerenca de l'educació formal.
• Violència social institucionalitzada (cultura de la mort i el silenci).
• Desesperança (absència de projecte de vida saludable i integrable a l'entorn).
• Absència d'espais positivament vinculants amb la comunitat de pertinença (exclusió).
• Pèrdua de referències i adhesió als valors socials dominants.
a) Quines altres causes es poden enumerar?
b) Es pot pensar que actualment hi ha unes causes que s'imposen o dominin sobre les altres?
c) Quina relació es pot establir entre la construcció de subjectivitats criminals i les causes
macrosocials del delicte?
6. Busqueu informació sobre un moviment social que tingui o hagi tingut un paper important
en la nostra societat i feu una reflexió sobre en quin tipus de moviment social el classificaríeu.
Exercicis d'autoavaluació
1. La societat de risc és la convivència absoluta i quotidiana amb la incertesa a causa de...
a)�la falta de referències ideològiques.

b)�l'erosió de l'estat nació, la família i el treball.
c)�les transformacions en el món de la parella.
2. Amb la societat de risc els perills...
a)�es tornen independents de les institucions de control.

b)�augmenten, però les institucions els controlen.
c)�es tornen dependents de les institucions de control.
3. Per a ser immigrant a Espanya cal ser...
a)�extracomunitari.
b)�comunitari o extracomunitari.
c)�comunitari.
4. Les polítiques migratòries s'encarreguen de...
a)�definir els criteris d'admissió en el territori nacional i l'accés al mercat de treball.

b)�definir els drets que es reconeixen als immigrants i totes les actuacions destinades a faci-
litar-ne la integració.
c)�regular els fluxos migratoris.
5. El control social és un...

a)�mecanisme d'autocontrol dels subjectes.

b)�conjunt d'institucions de repressió social.
c)�sistema que fa possible la reproducció d'una societat, seguint els lineaments, models, valors
i relacions materials i simbòliques d'aquesta societat.
d)�sistema de regulació social per a garantir la pau social i els drets humans.
6. La seguretat és una noció que...
a)�s'oposa a l'aplicació i garantia dels drets socials i polítics.

b)�es complementa amb l'aplicació i garantia dels drets socials i polítics.
c)�s'aconsegueix amb l'aplicació i garantia dels drets socials i polítics.
7. La criminalització és...
a)�un procés social.

b)�una sentència condemnatòria.
c)�una legislació punitiva.
8. Els nous moviments socials sorgeixen...
a)�en els anys noranta.

b)�en la dècada dels seixanta.
c)�a partir del segle XIX.
9. El moviment obrer tractava de...
a)�construir espais d'autonomia ciutadans i personals.

b)�desafiar l'Estat i millorar les seves condicions en el mercat laboral.
c)�millorar les condicions de vida de les dones.
10. El dèficit ambiental...
a)�és la falta de drets ambientals per a les persones.

b)� es genera quan el medi ambient produeix beneficis a curt termini, però té importants
conseqüències negatives a llarg termini.
c)�és la situació que viuen els països del sud
Solucionari
Exercicis d'autoavaluació
1.�b
2.�a
3.�b
4.�a
5.�c
6.�c
7.�a
8.�b
9.�b
10.�b
Bibliografia
Bibliografia bàsica
Beck, U. (1998). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Barcelona: Paidós.
Beck, U.; Beck-Gernsheim, E. (2003). La individualización. El individualismo institucionali-

zado y sus consecuencias sociales y políticas. Barcelona: Paidós.
Cohen, S. (1985). Visions of Social Control: Crime, Punishment and Classification. Polity Press.
En castellà: Visiones de control social. Barcelona: PPU
Domínguez Lostaló, J. C.; Di Nella, Y. (2008). Desarrollo Humano y comunidades vulnera-

bles. Buenos Aires: Koyatun editorial.
García Méndez, E. (1987). Autoritarismo y Control Social. Bogotà: Editorial Hammurabi.
García, E. (2004). Medio Ambiente y Sociedad. La civilización industrial y los límites del planeta.
Madrid: Alianza Editorial.
Hernández, G. M. (2005). La condición global. Hacia una sociología de la globalización. Valèn-

cia: Tirant lo Blanch.
Macionis, J.; Plummer, K. (2008). Sociología (3a. ed.) Madrid: Pearson Educación.
Neveu, E. (2002). Sociología de los movimientos sociales. Barcelona: Hacer.
Ribas, N. (2004). Una invitación a la sociología de las migraciones. Barcelona: Bellaterra.
Bibliografia complementària
Aguilar, S. (2008). Después de la crisis del movimiento obrero: el conflicto social en la era de la
globalización. Congrés de la UPV, novembre de 2008, Bilbao.
Alber, J.; Kohler, U. (2004). Quality of life in Europe. Health and care in an enlarged Europe.
Dublín: European Fundation for the Improvement of Living and Working Conditions.
Alvaro, J.; Garrido, A. (2003). Desempleo, salud y exclusión social. Madrid: Siglo XXI.
Bauman, Z. (2005). Amor líquido. Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos. Mèxic: Fondo
de Cultura Económica.
Beck, U.; Beck-Gernsheim, E. (2001). El normal caos del amor. Las nuevas formas de la
relación amorosa. Barcelona: Paidós.
Bergalli, R. (coord.) (1996). Control social punitivo. Instancias de aplicación (Policía, Jurisdic-
ción y Cárcel). Barcelona: M. J. Bosch.
Bergalli, R. (coord.). (2006). Flujos migratorios y su (des)control. Puntos de vista pluridiscipli-

narios. Barcelona: Anthopos.
Campbell, C. i altres (1999). Social Capital and Health. Londres: Health Education Autho-
rity.
Carlen, P.; Worrall, A. (eds.) (1987). Gender, Crime and Justice. Milton Keynes: Open Uni-
versity.
Coe, R. M. (1984). Sociología de la medicina. Madrid: Alianza.
Durán, M. A. (1983). Desigualdad social y enfermedad. Madrid: Tecnos.
Elias, N. (1987). La soledad de los moribundos. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Fernández, F. (2004). Guía para una globalización alternativa. Otro mundo es posible. Barcelo-
na: Ediciones B.
Foucault, M. (1973). The Birth of the Clinic: An Archaeology of Medical Perception. Nova York:
Pantheon Books. (Traducció al castellà: El nacimiento de la clínica. Siglo XXI).
Giddens, A. (1997). Modernidad e identidad del yo: el yo y la sociedad contemporánea. Barcelona:

Península.
Gil Calvo, E. (2001). Nacidos para cambiar. Cómo construimos nuestras biografías. Madrid:
Taurus.
Goffman, E. (1970). Internados: Ensayos sobre la situación social de los enfermos mentales.
Buenos Aires: Amorrortu.
Guinea, D.; Moreno, F. J. (2008). "Acceso, estructura y uso del Sistema Nacional de Salud:
Efectos sobre las desigualdades en salud y la exclusión social". A: VI Informe sobre la exclusión
y desarrollo social en España 2008. Madrid: Fundación Foessa.
Juliano, D. (1993). Educación intercultural. Escuela y minorías étnicas. Madrid: Eudema.
López, A. M. (2005). Inmigrantes y Estados: la respuesta política ante la cuestión migratoria.

Barcelona: Anthropos.
Majó, J. (1997). Xips, cables i poder. Barcelona: Ed. Proa.
Marí-Klose, P. i altres (2009). Informe de la inclusió social a Espanya 2009. Barcelona: Fun-
dació Caixa Catalunya.
Mayoral, D.; Tor, M. (2009). Cultures en interacción. La vida quotidiana. Barcelona: Edicions
62.
Miguel, J. M. de (1978). Sociología de la medicina. Barcelona: Vicens-Vives.
Nacion Unides (2009). Estado de la población mundial 2009. Frente a un mundo cambiante: las
mujeres, la población y el clima. Fons de Població de les Nacions Unides. [Document en línia:
<http://www.unfpa.org/swp/2009/es/pdf/ES_SOWP09.pdf>]
OCDE (1997). Health and Glance. París: OCDE.
OMS (2008). Informe sobre la salud en el mundo 2008. La atención primaria e salud: Más necesaria
que nunca. Ginebra: OMS
ONUSIDA (2008). Informe sobre la epidemia mundial de sida 2008. Ginebra: ONUSIDA.
Pajares, M. (1999). La inmigración en España. Retos y propuestas. Barcelona: Ikaria.
Prado, A.; Martínez, A.; López, A.; Salellas, B.; Fernández, D.; Rivera, I. (2009).
Rastros de Dixan: Islamofobia y construcción del enemigo en la era post 11-S. Barcelona: Virus.
Regido. E; Gutiérrez-Fisac, J. L.; Alfaro, M. (2009). Indicadores de Salud 2009. Evolución

de los indicadores del estado de salud en España y su magnitud en el contexto de la Unión Europea.
Madrid: Ministeri de Sanitat i Política Social.
Ribas, N. (2002). El debate sobre la globalización. Barcelona: Edicions Bellaterra.
Rodríguez, J. A. (1987). Salud y sociedad: Análisis sociológico de la estructura y la dinámica del

sector sanitario español. Madrid: Tecnos.
Sempere, J.; Riechmann, J. (2000). Sociología y Medio Ambiente. Madrid: Síntesis.
Smart, C. (1976). Women, Crime and Criminology. Londres: Routledge & Kegan Paul.
Solé, C. (coord.) (2001). El impacto de la inmigración en la economía y en la sociedad receptora.

Barcelona: Anthropos.
Sontag, S. (1984). La enfermedad y sus metáforas. Barcelona: Muchnik.
Sontag, S. (1988). El sida y sus metáforas. Barcelona: Muchnik.
Taíbo, C. (2009). En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie. Madrid: Ca-
tarata.
Tarugott, M. (2002). Protesta Social. Barcelona: Hacer.
Vicens, J. (1995). El valor de la salud. Una reflexión sociológica sobre la calidad de vida. Madrid:
Siglo XXI.
Wacquant, L. (2007). Pàries urbans. Barcelona: Edicions 1984.

Wallerstein, I. (1991). El moderno sistema mundial. México: Siglo XXI
Wilkinson, R; Marmot, M. (2003). Social Determinants of Health: The Solid Facts. Dinamar-
ca: OMS.
Bibliografia referenciada
Aguiar, A.; Serrano, R.; Sesma, D. (2009). Eutanasia y suicidio asistido: un debate necesa-
rio. Fundación Centro de Estudios Andaluces, Junta de Andalucía (col·l. "Policy Papers", 3).
[Document en línia: <http://www.bioeticanet.info/eutanasia/SerranoPolicypaper_3.pdf>]
Aguilar, S. (2001). "Movimientos sociales y cambio social. ¿Una lógica o varias lógicas de
acción colectiva?". Revista Internacional de Sociología (núm. 30, pàg. 29-62).
Almeda Samaranch, E. (2002). Corregir y Castigar, el ayer y hoy de las cárceles de mujeres.
Barcelona: Edicions Bellaterra.
Angelini, S. (2008): "Consideraciones críticas sobre el concepto seguridad ciudadana". A: Y.

Di Nella (comp.). Psicología Forense y Derechos Humanos: la práctica psicojurídica ante el nuevo
paradigma jus-humanista. Buenos Aires: Koyatun editorial.
Angelini, S.; Di Nella, Y. (2008). "Criminología: seguir soñando sabiendo que se sueña".
A: Y. Di Nella (comp.). Psicología Forense y Derechos Humanos: la práctica psicojurídica ante el
nuevo paradigma jus-humanista. Buenos Aires: Koyatun editorial.
Aniyar de Castro, L. (1985). Conocimiento y orden social: Criminología como legitimación y

Criminología de la liberación. Maracaibo: Editorial de la Universidad de Zulía.
Aniyar de Castro, L. (2001). Criminología de la liberación. Maracaibo: Editorial de la Uni-

versidad de Zulia.
Arnason, J. A. (1990). "Nationalism, Globalization and Modernity". Theory, Culture & Society
(núm. 7. pàg. 207-236).
Arsenault, A.; Castells, M. (2008). "Switching Power: Rupert Murdoch and the Global
Business of Media Politics: A Sociological Analysis". International Sociology (núm. 23, pàg.
488).
Baratta, A. (1997). "Política Criminal: entre la política de seguridad y la política social". A:

E. Carranza (comp). Delito y seguridad de los Habitantes. San José, Costa Rica: Editorial ILANUD
/ Siglo XXI.
Barth, F. (ed.) (1976). Los grupos étnicos y sus fronteras. Mèxic: Fondo de Cultura Económica
(primera edició, 1969).
Beck, U. (1998). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Barcelona: Paidós.
Beck, U. (2000). Un nuevo mundo feliz. La precariedad del trabajo en la era de la globalización.
Barcelona: Paidós.
Beck, U. (2002). La sociedad del riesgo global. Madrid: Siglo XXI.
Beck, U.; Beck-Gernsheim, E. (2000). Individualization: Institutionalized Individualism and

Its Social and Political Consequences. Londres: Sage.
Bustelo, E.; Isuani, E. (1990). Mucho, Poquito y Nada: crisis y alternativas de política social
en los '90. Buenos Aires: UNICEF / CIEPP / Siglo XXI de España Editores.
Cachón Rodríguez, L. (2003): "La inmigración en España: los desafíos de la construcción

de una nueva sociedad". Migraciones (núm. 14, pàg. 219-304).
Caminal, M. (ed.). (2006). Manual de ciencia política (ed. original, 1996). Madrid: Tecnos.
Carranza, E. (coord.) (1997). Delito y Seguridad de los Habitantes. San José de Costa Rica:
Editorial Siglo 21 / LANUD-Unió Europea.
Castel, R. (1997). Las metamorfosis de la cuestión social. Una crónica del salariado. Buenos
Aires: Paidós.
Castells, M. (2003). L'era de la informació: economia, societat i cultura. La societat xarxa (vol.
I). Barcelona: Ed. UOC.
Castells, M. (2006). La era de la información: Economía, sociedad y cultura. Fin del Milenio.
Volumen III (ed. original, 1998). Madrid: Alianza Editorial.
Castles, S. (2000). Ethnicity and Globalization: from migrant worker to transnational citizen.
Londres: SAGE.
Castles, S; Miller, M. (1998). The Age of Migration: International Population Movements in the
Modern World. Londres: Palgrave Macmillan.
Colectivo IOÉ (1994). "La inmigración extranjera en España: sus características diferenciales
en el contexto europeo". A: J. Contreras (comp.). Los retos de la inmigración (pàg. 83-119).
Madrid: Talasa Ediciones.
Corach, I.; Di Nella, Y (2008). "El rol del psicólogo en el campo de la (in)seguridad pública".
A: Y. Di Nella (comp.). Psicología Forense y Derechos Humanos: la práctica psicojurídica ante el
nuevo paradigma jus-humanista; Buenos Aires: Koyatun editorial.
Di Nella, D. (2006). Exclusión y grupos vulnerables. Tesina inèdita. Barcelona: Universitat de

Barcelona.
Di Nella, Y. (2007). Psicología de la Dictadura: el experimento argentino psico-militar (Ensayo de

psicología política). Buenos Aires: Koyatun editiorial.
Di Nella, Y. (2009). El modelo de clínica de vulnerabilidad psicosocial: un método de abordaje del

sujeto atravesado por la Ley. Tesina inèdita. Buenos Aires: Universidad de Buenos Aires.
Domínguez Lostaló, J. C.; Di Nella, Y. (2007). ¿Es necesario encerrar? El derecho a vivir en
Comunidad. Buenos Aires: Koyatun Editorial.
Fernández, F.; Riechmann, J. (1994). Redes que dan libertad. Introducción a los nuevos mo-
vimientos sociales. Barcelona: Paidós.
Filmer, P. (1998). "High/Mass". A C. Jenks (ed.). Core Sociological Dichotomies. Londres: Sage
Publications.
Foucault, M. (1980). La verdad y las formas jurídicas. Barcelona: Editorial Gedisa.
Foucault, M. (2002). Vigilar y Castigar: Nacimiento de la prisión. Buenos Aires: Siglo Veintiuno
Editores.
George, S. (2001). El informe Lugano. Sobre la conservación del capitalismo en el siglo XXI. Bar-
celona: Icaria / Intermón Oxfam.
Giddens, A. (2000). Un mundo desbocado. Los efectos de la globalización en nuestras vidas.

Madrid: Taurus.
Gomes da Costa, A. (1997). Niños y niñas de la calle: vida pasión y muerte. Buenos Aires:
UNICEF.
Gonzalo, E.; Requejo, F. (2006). "Las democracias". A: M. Caminal (ed.). Manual de ciencia
política (pàg. 201-257). Madrid: Tecnos.
Held, D.; McGrew, A.; Perraton, J.; Goldblatt, D. (1999). The Global Transformations:
Politics, Economics and Culture. Cambridge: Polity Press.
Ibarra, P.; Letamendia, F. (2006). "Las democracias". A: M. Caminal (ed.). Manual de ci-
encia política (pàg. 402-434). Madrid: Tecnos.
Iglesias de Ussel, J. (ed.). (2010). Las políticas de integración social de los inmigrantes en las
comunidades autonomas españolas. Bilbao: Fundación BBVA.
ILANUD (1999). Elementos del Concepto de la Seguridad Humana. Document de treball per a la
Reunió del Grupo de Expertos sobre Drogas y Seguridad Humana de las Américas. San José,
Costa Rica: Departamento de Relaciones Exteriores de Canadá.
Inglehart, R.; Welzel, C. (2006). Modernización, cambio cultural y democracia: la secuencia

del desarrollo humano. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.
King, R. (1998). "The Mediterranean –Europe 'Rio Grande'". A: M. Anderson; E. Bort (eds.).
The Frontiers of Europe. Londres: Pinter.
King, R. (ed.) (2001). The Mediterranean Passage: Migration and the new cultural encounters in
Southern Europe, Liverpool: Liverpool University Press.
Kymlicka, W.; Norman, W. J. (1997). "El retorno del ciudadano: una revisión de la pro-
ducción reciente en teoría de la ciudadanía". La Política: Revista de estudios sobre el estado y
la sociedad. (núm. 3, pàg. 5-40).
Laparra, M. (1999). El espacio social de la exclusión. El caso de Navarra. Tesi doctoral. Depar-
tament de Sociologia III. Madrid: UNED.
Lemkow, L. (2002). Sociología ambiental. Pensamiento socioambiental y ecología social del ries-
go. Barcelona: Icaria
Marshall, T. H. (1997 [1950]). "Ciudadanía y clase social". Revista Española de Investigaciones

Sociológicas (núm. 79, pàg. 297-344).
Marx, L. (1994). "Does Technology Drive History? The dilemma of Technological Determi-
nism". Journal of Organizational Change Management (vol. 17, núm. 6, pàg. 615-631).
Matterlart, A. (2000). Historia de la utopía planetaria. De la ciudad profética a la sociedad

global. Buenos Aires: Paidós.
Matterlart, A. (1998). La mundialización de la comunicación. Barcelona: Paidós.
Matthews, R. (2003) Pagando tiempo. Una introducción a la sociología del encarcelamiento.

Barcelona: Edicions Bellaterra.
Meadows, Donella, H. i altres (1977). Limits to Growth: A Report for the Club of Rome's
Project on the Predicament of Mankind. New American Library.
Rifkin, J. (1997). El fin del trabajo. Nuevas tecnologías contra puestos de trabajo: el nacimiento
de la nueva era (3a. ed.) Buenos Aires: Paidós.
Robertson, R. (1992). Globalization: Social Theory and Global Culture. Londres: Sage.
Rusche, G.; Kirchheimer, O. (1984). Pena y Estructura social. Bogotà: Temis Ed.
Sassen, S. (2007). Una sociología de la globalización. Madrid: Katz.
Sempere, J. (2008). Mejor con menos. Necesidades, explosión consumista y crisis ecológica. Bar-
celona: Crítica.
Solé, C. (dir.) (2006). Inmigración comunitaria: ¿discriminación inversa? Barcelona: Anthropos.
Torrente, D. (2001). Desviación y delito. Madrid: Alianza Editorial.
UNICEF (2000). Informe Mundial de la Infancia 2000.<http//www.unicef.org>.
Weber, M. (1992). "Max Weber: para una Sociología de la prensa". REIS (núm. 57, pàg. 251-
259).
Zaffaroni R. E. (1998). En busca de las penas perdidas (Deslegitimación y dogmática jurídico-

penal). Buenos Aires: Ediar.
Zanfrini, L. (2007). La convivencia interétnica (trad. de P. Linares; ed. original, 2004). Madrid:
Alianza Editorial.
Zibelti Pérez, M. (2007). "Entrevista a Saskia Sassen". Zehar: revista de Arteleku-ko aldizkaria
(núm. 62, en castellà, pàg. 16-25; en basc, pàg. 4-13).

Tema Sociologia (Introducción)

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Tema Sociologia (Introducción)

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Estructura social.

1. Canvi social i globalització............................................................. 7

2. Moviment de població: les migracions......................................... 18

4. Control social, seguretat humana i procés de

5. Nació, ciutadania i democràcia. Societat civil i

6. Producció, medi ambient, consum i qualitat de vida.............. 71

Un cop analitzat en el mòdul "Estratificació, cultura i societat" les dades més

Així, en el segon apartat analitzem els moviments de població, al llarg de la

El quart apartat se centra en el control social, la seguretat i la criminalitza-

3. Conèixer com la globalització ha condicionat els moviments de població,

4. Identificar els efectes positius i negatius de la globalització i la relació

5. Analitzar les contradiccions entre les característiques del model de globa-

1. Canvi social i globalització

Els qui el desembre de 1895 assistien entre el desconcert i l'admiració a la pro-

En aquest apartat analitzarem el concepte de canvi social. Ens servirà

En paral·lel a l'aparició del concepte de globalització apareix amb força en

1.1. Canvi social

La sociologia va sorgir com a disciplina en un moment de canvis convulsos, Vegeu també

Podem considerar el canvi social com tota aquella transformació que

La multidimensionalitat i multicausalitat del canvi social el converteix en un

Segregació racial en els EUA

Hi ha també factors externs de canvi social, és a dir, que no sorgeixen directa-

En referir-nos al canvi social podem distingir algunes característiques comu-

1) La universalitat del canvi: es dóna en totes les societats i cultures. Tanma-

Actualment, molts aspectes de la vida social es veuen influïts per organitzaci-

En una primera aproximació, es pot entendre per globalització el

G. M. Hernández (2005). La condición global. Hacia una sociología de la globalización (pàg.

cions polítiques davant la globalització: Una –la neoliberal– descaradament

En canvi, el globalisme és una forma política del capitalisme mundial per la

Per a alguns autors, el problema no és tant la globalització, sinó la seva versió

no territorials (representants del comerç, del capital). Es tracta d'una relació

De fet podem referir-nos a glocal, seguint el sociòleg Robertson (1992), per a

En un sentit semblant la sociòloga Saskia Sassen ens assenyala en una entrevista:

S. Sassen (2007). Revista Zehar (núm. 62, pàg. 17)

1.2.2. Dimensions de la globalització

En la globalització com a procés cal distingir diferents dimensions o lògiques:

La dimensió econòmica és sens dubte una de les més antigues en l'estudi de

La qüestió és que actualment la internacionalització del capital, la intercon-

sociòlegs ja parlen de sistema mundial. No obstant això, no tots els autors

Castells (2003) considera que només té un caràcter global l'economia basada

Segons Giddens (2000) la globalització consisteix en una complexa sèrie de

Per a altres autors la globalització inclou també tant la dimensió "estructural"

J. A. Arnason (1990). "Nationalism, Globalization and Modernity" (pàg. 220)

Finalment, hi ha qui, com Filmer, destaca els aspectes culturals i polítics de

P. Filmer (1998). "High/Mass" (pàg. 361)

Quant a la tecnologia, el vertiginós desenvolupament de les tecnologies de la

Manuel Castells (2003, pàg. 106-113) ens parla del paradigma�de�la�tecnolo-

1) La informació és la matèria primera, és a dir, la tecnologia actua sobre la

2) La capacitat d'integració de les tecnologies de la informació en totes les

3) La tecnologia permet una intensa interconnexió de tot el sistema.

4) Una característica essencial del nou paradigma és la seva capacitat per a

5) La creixent convergència tecnològica en un sistema altament integrat. Es

De fet, en els mitjans de comunicació és especialment visible la interconnexió

Fins i tot s'ha procurat un desenvolupament global d'alguns continguts. És el cas de

Globalització dels mitjans de comunicació

Ja el 1910 Max Weber, en la conferència pronunciada en el Primer Congrés de les Asso-

De tota manera, la globalització no representa encara avui ni l'existència

1.2.3. Postures davant de la globalització

Davant de la globalització no trobem un lloc comunament acceptat més enllà

La�postura�escèptica (o hipoglobalista) defensa la idea que la globalització ha

Els autors que s'inclouen en aquesta perspectiva consideren desencertada la

En segon lloc, la tesi�hiperglobalitzadora defensa la globalització com un fe-

I finalment, la tesi�transformacionalista, que se situa en un lloc intermedi