Programa de l’assignatura:

1. El romànic: introducció, periodització i qüestions historiogràfiques.

2. L’arquitectura romànica: monestirs i vies de peregrinació.

3. L’escultura monumental romànica: portades i claustres historiats, les

dues grans expressions esculturals romàniques.

4. Arts del color en època del romànic.

5. El gòtic: introducció, periodització i qüestions historiogràfiques.

6. L’art del Cister.

7. L’arquitectura gòtica: naixement i difusió de l’ opus francigenum. El gòtic

clàssic i el gòtic radiant.

8. L’escultura monumental del gòtic: portades monumentals.

9. Arts del color i arts de l’objecte a l’Europa del gòtic.

1
1.EL GÒTIC:..................................................................................................................................................................................... 3
1.1.Introducció..................................................................................................................................................................................................... 3
Cronologia: ............................................................................................................................................................................................ 3
L’episodi italiaà . ..................................................................................................................................................................................... 4
2.EL CISTER. LA REACCIÓ RIGORISTA EN L’ART DEL SEGLE XII................................................................................................................ 5
2.1.Introducció..................................................................................................................................................................................................... 5
2.2.L’art del Cister. ............................................................................................................................................................................................. 5
La planta bernarda. ........................................................................................................................................................................... 5
2.3.Les “catedrals del Cister” i la difusió de l’arquitectura Cistercenca......................................................................................6
Fontenay, 1139 – 1147...................................................................................................................................................................... 6
Pontigny, 1140 – 1160/70............................................................................................................................................................... 7
Santes creus, 1165. ............................................................................................................................................................................ 7
Poblet, 1151. ........................................................................................................................................................................................ 7
2.4.La il·luminació de manuscrits............................................................................................................................................................... 8
Estil de cîîteaux..................................................................................................................................................................................... 8
L’estil de claravall................................................................................................................................................................................ 8
3.EL NAIXEMENT DEL GÒTIC. SAINT-DENIS DE PARÍS............................................................................................................................ 9
3.1.L’arquitectura de Saint-Denis de París.............................................................................................................................................. 9
3.2.L’impacte de Saint-Denis....................................................................................................................................................................... 10
4.EL GÒTIC CLÀSSIC. L’ÈPOCA DE FELIP II AUGUST I LA CATEDRAL DE CHARTRES. ..................................................................................... 11
4.1.Catedral de Chartres. ............................................................................................................................................................................. 11
Histoà ria de Chartres. ...................................................................................................................................................................... 12
La reconstruccioó del segle XIII.................................................................................................................................................... 12
4.2.Ecos del model chartrià. ....................................................................................................................................................................... 13
Catedral d’amiens. ........................................................................................................................................................................... 13
Catedral de reims.............................................................................................................................................................................. 13
5.LA CORT DE SANT LLUÍS. LA DIMENSIÓ DE PARÍS COM A CENTRE CULTURAL. LA SAINTE-CHAPELLE........................................................15
5.1.La dimensió de París com a centre cultural.................................................................................................................................. 15
5.2.Una capella-reliquiari a París: la Sainte-Chapelle..................................................................................................................... 15
5.3.Nôtre-Dame de París............................................................................................................................................................................... 16
5.4.La influència del radiant al midi francès....................................................................................................................................... 16
6.EL GÒTIC MÉS ENLLÀ DE FRANÇA................................................................................................................................................... 18
6.1.La difusió europea de l’opus francigenum..................................................................................................................................... 18
Bran Bretanya.................................................................................................................................................................................... 18
L’early english: la catedral de canterbury. ............................................................................................................................................ 18
El triomf del decorated style. L’abadia de westminster. ................................................................................................................. 19
L’imperi romanogermaà nic: les ineà rcies romaà niques.......................................................................................................... 19
La penîónsula ibeà rica: les empremtes del goà tic franceà s...................................................................................................... 19

2
 Romànic i gòtic. L’art dels segles
XII i XIII

1. El gòtic:

1.1. Introducció.

Els constructors, els escultors monumentals, etc, del gòtic no van utilitzar cap nom en
concret. De la mateixa manera, no van sentir la necessitat de diferenciar-se del que
s’havia estat fent en el romànic. Va ser al segle XIX quan es va establir aquesta
distinció. Per tant, els noms que estudiem en aquesta assignatura no són de l’època.
Això no passa sempre: al renaixement eren plenament conscients del que estaven
fent.

El primer autor que va usar el terme “gòtic” va ser sant isidor de sevilla, que parla del
more gothico, mode constructiu dels gots amb carreus grans i tallats, i del more
gallicanum, una manera de construir al nord dels pirineus i que era més tosca.
Òbviament, però, no s’estava referint al que actualment anomenem estil gòtic. Per
tant, la incorporació d’aquest concepte en el sentit que l’entenem en els nostres dies
es va produir al renaixement, a Itàlia. I no significava exactament el mateix que ara. Si
en sant isidor, gòtic era una paraula positiva respecte al more gallicanum, en els
segles XV, XVI i XVII, aquest terme tindrà un regust pejoratiu, negatiu: no ho feien
servir en aquest sentit. El motiu és perquè a Itàlia, en aquests segles, l’humanisme és
el motor de l’època i es va convertir en el gran detractor de l’edat mitjana, que se la
inventen en aquest moment. També del seu art. En aquest moment, amb el
desenvolupament de l’humanisme, autors com alberti, lorenzo valla... Usen el terme
gòtic per a l’arquitectura tosca, mal girbada, respecte als edificis del món grecollatí.
Comparaven, per exemple, el panteó amb la santa croce.

La intenció de l’ús d’aquesta paraula era accentuar el caràcter negatiu de l’art

d’aquesta època. I és que es volien referir a un poble bàrbar, germànic, un poble que
havia fet les incursions i els saquejos de roma i que havien estat els responsables de
la fi de l’imperi romà com havia estat en època imperial. Havien acabat amb la visió
idíl∙lica del món antic. Això, com sabem, té trampa: la defensa i l’exaltació d’un

3
renaixement lluminós de l’antiguitat convenç més si apareix després d’un període
fosc, de decadència. De manera que aquest despertar meravellós del renaixement no
està separat dels orígens formalment, sinó per una etapa decadent. Per això diem que
al renaixement es recupera la visió clàssica.

Si el terme “gòtic” va quallar va ser perquè les formes arquitectòniques que avui
anomenem gòtiques, el more gothico, es referia a l’opus francigenum i a l’art tedesc,
alemany va ser recolzat pels humanistes italians i també pels humanistes europeus,
especialment dels francesos. Finalment, doncs, va quallar aquesta paraula. Es va anar
consolidant, especialment al segle XVI, i es va consolidar com un adjectiu de
connotació negativa vinculada a les arts plàstiques però estrictament vinculada a
l’arquitectura medieval.

El primer a formular aquesta idea d’una renovació artística sota la influència de

l’antiguitat, el primer a rebutjar l’art previ al renaixement, va ser petrarca, que va viure
en plena època d’apogeu del gòtic. Va plantejar una teoria de la història interessant,
en què argumenta (a diferència dels historiadors cristians) que calia distingir dos
grans períodes: el clàssic (historia antiquae) i el recent (historia novae). I va ser així
com es va crear l’edat mitjana, fosca i de tenebres.

Un dels personatges del cercle de petrarca, giovanni boccaccio, que també viure al
segle XIV, en una direcció similar, va expressar la seva admiració pel redescobert art
clàssic. Des d’aquest punt, va fer una elogi de giotto, a qui atribueix el descobriment
de la llum dels clàssics. És el mateix discurs que vasari, que diu que en època de
domini francès i després de segles de foscor, va néixer cimabue, el descobridor.

Al segle XV, per la seva banda, antonio manetti, biògraf de brunelleschi, va dir que va
ser justament aquest arquitecte el que havia restaurat i donat llum novament a
aquesta manera de construir.

Vasari entenia la història de l’art com una successió cíclica d’etapes d’auge i de
decadència. I ho aplica amb un model biològic: l’art abans de cimabue era inert,
mentre que amb ell i després seu, l’art torna a arrencar. És amb el segle XV italià quan
el món clàssic torna a veure la llum amb un període de maduresa. Cimabue i Giotto
són els messies de la renovació artística, els primers que s’allunyen de les tenebres i
que apropen l’art a la llum.

Això és ben curiós, perquè cimabue és un pintor gòtic al 100%. Per tant, la visió de
vasari és errònia. Giotto també era un pintor completament gòtic. De manera que el

4
protorrenaixement no eXIsteix com a tal, sinó que és el gòtic. Sí que és cert que
l’humanisme neix al trecento, però si això és així és perquè el pensament gòtic no era
exactament anticlàssic.

La crítica de vasari a l’art medieval va ser terrorífica. Considerava que els artífexs
medievals eren “homes toscos i sense educació, sobretot en pintura i escultura ”, i
que, “incitats per la naturalesa i modelats per l’ambient, es van entregar a treballar, no
segons les regles de les mencionades arts, que no coneiXIen, sinó segons la qualitat
dels seus propis enginys. I així van néixer de les seves mans aquells ninots i aquelles
rudes coses que encara es veuen avui en els edificis vells. El mateix es va esdevenir
amb l’arquitectura, perquè essent necessari fabricar i havent desaparegut
completament les formes bones dels artistes morts, i, donada la destrucció i ruïna de
les obres, els que es van lliurar a tals exercicis no edificaven res que amb ordre o
proporció tingués gràcia, disseny o alguna cosa racional. Així que van sorgir nous
arquitectes van portar des de les seves bàrbares nacions els mètodes d’aquell estil
d’edificis que avui anomenen alemanys”.aquestes idees van tenir una incidència molt
gran en tot l’art posterior. I en els nostres dies encara es manté en alguns cercles.

Una altra cosa important que cal tenir en compte per entendre el concepte de “gòtic”,
és que aquesta visió negativa de l’art dels gots no es reduïa als segles genuïnament
gòtics, sinó que es referia al conjunt d’aquesta època intermèdia que estava entre el
període clàssic i el període recent, una època considerada allunyada del món clàssic.
Els mil anys que hi ha entre el segle v i XV, per tant, eren foscos. Per això, els primers
textos que parlen del món gòtic, no només parlen de Nôtre-Dame de París, sinó que
també de sant Climent de TaüllPuc. En el mateix sac hi havia tot l’art medieval. No vol
dir que no fossin capaços de distingir els dos estils, però és que simplement no calia,
tot era art bàrbar.

No va ser fins al 1819 quan william gant va encunyar el terme romànic, que derivava
del romà, i el gòtic. Lògicament, aquesta distinció implica un interès per l’estudi dels
dos estils i la recuperació de cadascun. La revaloritació del món medieval, però, es va
produir molt lentament. I és que la connotació negativa que van crear aquests
pensadors va tenir unes arrels molt sòlides, arribant fins al segle XX (tot i que al segle
XIX ja hi havia algunes excepcions). Per tant, tot allò medieval era desestimat. Pietro
sumonte, en parlar de la sala dels barons de castellnou de nàpols del segle XV, una

5
obra amb una concepció espacial romana, clàssica, però amb llenguatge gòtic, diu
que és una catalana.

Així doncs, la revaloritazació va començar, segons schlosser, al segle XVIII, amb

giambattista vico, que diu que en el món medieval hi veia un retorn a la barbàrie
heroica de la batalla homèrica. Aquesta mena de refleXIons, ancorades en la barbàrie
però ja no pejoratives, permet allunyar-se de la concepció renaixentista. Goethe va fer
un elogi de l’arquitecte de la catedral d’estrasburg. Al segle XIX, es va buscar els
orígens de les llengües i de les nacions en el món medieval i és en aquest sentit que
es comença a valorar l’edat mitjana. És per això que és en aquest moment quan es
produeix una concreció d’una cronologia precisa per a l’art medieval, romànic i gòtic. I
la precisió de la periodització de la creació de l’art gòtic (c. 1140). Per tant, ja tenim
un moment clau per al desenvolupament del gòtic. En aquest moment, quan el gòtic ja
no és quelcom negatiu, ja passa a ser una característica de França.

Per tant, Saint-Denis de París marca el naixement del gòtic. I aquest estil es va
estendre durant cent o cent cinquanta anys. I va tenir una irradiació molt gran, cosa
que va fer que hi haguessin moltes variants. Per tant, dir “gòtic” té molta concreció: no
hi ha un gòtic, n’hi ha molts.

Des del punt de vista cronològic, el límit inferior el trobem al 1140 però només a la
regió de París. En altres zones de França i especialment fora d’aquest país, l’arribada
de les formes del gòtic serà molt tardana; en alguns indrets, fins i tot, més de cent-
cinquanta anys després de la seva creació. A la Corona d’Aragó, durant la segona
meitat del segle XII i bona part del XIII es va seguir construint segons l’estil romànic.
El gòtic arriba a finals del segle XIII i arriba a través de l’escultura monumental i
després va passar a l’arquitectura. Això ho podem veure clarament a Tarragona, on el
gòtic arriba d’una manera molt potent a la portalada, mentre que a Gandesa, en la
mateixa època, encara s’està construint en ple estil romànic. En definitiva, excepte en
determinades regions de França, que ja al segle XII hi ha estil gòtic, és en el segle XIII
que arriba els segon estil internacional.

Cronologia:

- Primer gòtic (c. 1140 – 1190). Martin gale considera que és una època de transició
entre el romànic i el gòtic. Els experiments constructius fets en aquest indret es
van copiar a la resta de França i irradia a europa. Un dels aspectes més importants
6
 d’aquesta primera etapa és l’adopció sistemàtica de la volta de creueria. L’ús
d’aquesta coberta i de l’arc apuntat aconseguirà que els edificis tinguin una forma
completament diferent, s’arriben a unes fites tècniques i estètiques completament
impensables. Això, però, no vol dir que tots els edificis gòtics tinguin volta ogival. En
aquest sentit, la capçalera de Saint-Denis de París és l’obra paradigmàtica
d’aquesta primera fase: es fa servir la volta ogival i unes columnes molt fines i per
tant en la capçalera es crea un espai continu fluid amb doble deambulatori que serà
el precedent que anticiparà algunes creacions posteriors. Just després d’aquesta
obra, es comencen a construir edificis d’aquesta manera: Nôtre-Dame de París,
Nôtre-Dame de Laon, Nôtre-Dame de Noyon... Són uns edificis que tendeixen a
desmaterialitzar el mur, tot ubicant-hi grans finestrals que alteren completament
l’arquitectura.

- Gòtic clàssic (c. 1190 – 1230). També hi ha autors que no estan d’acord amb aquesta
nomenclatura. Al 1190 és quan s’acaben les provatures constructives. Fins i tot els
que no parlen de gòtic clàssic estan d’acord que hi ha una primera fase
experimental que s’acaba vers el 1194, quan es comencen les obres de Chartres i
que es considera el paradigma d’aquest estil. La culminació és la catedral de Nôtre-
Dame de reims, que es considera la serenor dels edificis gòtics. Aquí s’usa de forma
sistemàtica la traceria calada, que s’usa molt al gotic tardà.

- Gòtic radiant (c. 1230 – 1350). És el període hegemònic del gòtic, el període més
important d’aquest estil; és el moment en què l’ opus francigenum s’expandeix
pertot europa. Aquest nom, “radiant”, ve dels radis de les rosasses, que comencen a
aparèixer de forma sistemàtica i de gran monumentalitat. D’aquesta època és molt
important la catedral de Nôtre-Dame de beauvais, perquè va caure, i és que en els
edificis nous sempre s’intentava guanyar en altura. Per això van caure les voltes. I
és aquest temple que marca el límit tècnic a la recerca de l’altura i es passa a
intentar desmaterialitzar el mur d’una manera exagerada, fent forats tapats amb
vitralls, amb sostres flotants, amb nervis fins i tot translúcids. Totes aquestes
característiques les trobem aconseguides d’una manera perfecta a Saint-Denis de
París, les naus no eren de l’època de l’abat Suger. L’obra paradigmàtica d’aquest
moment és la Sainte-Chapelle, que és una arquitectura de vidre.

- Gòtic tardà (c. 1350 – 1500). Tècnicament hauria de ser 1348, data de la pesta
negra. La major part de les obres catalanes fetes segons els paràmetres del gòtic

7
 radiant són de l’època del gòtic tardà. Aquesta etiqueta tampoc és gaire apreciada
perquè podria semblar que és un moment d’involució de les formes i de les
receptes. Però això és completament fals. El gòtic, al finals del segle XV estava en
ple apogeu. De fet, quan s’acaba l’estil, es trobava en un moment de ple auge. Si es
va acabar és per una qüestió de prestigi, perquè es va considerar que les formes
italianes eren superiors a nivell de prestigi. A molts llocs, però, va seguir eXIstint el
gòtic, per bé que a les grans capitals no. A vilalba dels arcs, dels segles XVI i XVII,
encara hi ha l’estil molt present.

Aquestes dates són totalment convencionals perquè es basen en la cronologia del

gòtic francès. Fins i tot podem dir que està molt discutida.

L’episodi italià.

Itàlia, certament, havia mostrat una enorme resistència al model francès, a l’ opus
francigenum, abans que arribessin totes aquestes idees de què estem parlant. Els
artistes italians no van sentir mai la necessitat de construir una catedral a la
francesa. La catedral de milà és molt francesa, però per altres raons. Tampoc hi
trobem cap gran pòrtic esculpit. Això no vol dir que no hi hagués gòtic, però el que
passa és que és completament diferent. I de fet, les resistències al model francès no
són exclusivament d’Itàlia, sinó que de tot el continent. Per això, vers l’any 1140, el
que anomenem opus francigenum no s’imposa lliure de filtres locals. Per tant, s’han de
precisar sempre de la zona de què estem parlant. En pintura i escultura passa
exactament el mateix.

Joaquín yarza: “resulta molt difícil continuar acceptant la denominació única de

“gòtic” per a unes obres realitzades al llarg de tres segles. Tan sols el desig de
mantenir el nom, per no caure en una terminologia més complexa, ha dut els
historiadors a batejar o crear subperíodes variables en els que es qüestiona tot,
menys el qualificatiu genèric de gòtic”.

8
 2. El Cister. La reacció rigorista en l’art del segle XII.

2.1. Introducció.

Cal tenir en compte que el Cister no és un estil de transició entre el romànic i el gòtic ,
sinó que és una estètica austera i rigorosa que es pot expressar en el llenguatge
romànic i en el gòtic.

Cluny II es va fundar el 910 i des d’aquell moment, els cluniacencs, que eren la punta
de llança de la reforma religiosa, van dur fins a l’extrem l’esplendor de la litúrgia i de
les formes arquitectòniques. Davant de tanta santedat i tanta potència, les donacions
als cluniacencs van ser fortíssimes. Per tant, els monjos es van trobar amb una gran
quantitat de recursos que no necessitaven, cosa que va fer que s’abandonés el
paradigma de recolliment genuí d’una abadia. A això cal afegir-hi l’expansió de l’orde:
1200 priorats vinculats a Cluny III, priorats que havien d’observar la regla. Però tota
aquesta expansió va anar en detriment de l’observació de l’ ora et labora. És d’aquesta
opulència i no seguiment de la regla que apareix el Cister. Hi va haver alguns monjos
que no estaven satisfets amb la vida tan opulenta, amb el model de vida monàstica
marcat per Cluny. Per tant, van virar cap a una via més eremítica, una via més pura i
menys luxosa. És a dir, l’important és que el Cister surt directament de Cluny, des del
que estava passant a Cluny III. És una reacció rigorista als plantejaments opulents de
Cluny.

D’aquests monjos que fan el canvi, el més important de tots és sant robert de
champange, abat de saint-michel de tonnerre, un abadiat cluniacenc, i és que volia
que els seus monjos seguissin una vida menys opulenta. Per això els va abandonar i va
anar a viure amb els eremites de collan, que el van fer abat. El bosc on vivien no era
l’adequat per desenvolupar una comunitat. Per això, van anar a molesmes, territori de
robert de champange. Allà hi van fundar un monestir. Malgrat la voluntat d’estar
apartats del món, en pocs anys, el monestir va començar a guanyar molta embranzida,
van començar a arribar molts novicis, van començar a tocar molts diners. De manera
que van créixer molt. Per això, robert va tornar a marxar vers el març de 1098
juntament amb vint-i-un monjos més, els més destacats dels quals eren aubri i esteve.
Van retirar-se al bosc dels cistells, de cîteaux. El bisbe d’aleshores va dir-li a robert
que no podia marxar sempre que els monjos no l’obeïen, de manera que va haver de

9
tornar a molesmes, però cîteaux va seguir. I va ser la comunitat que va restar qui va
fixar una nova interpretació de la regla de sant benet de núrsia.

A banda d’aquesta regla benedictina, van aparèixer un seguit de normatives internes

que completaven l’altra. La primera regla interna –sorgida sota aubri- diu que s’havia
de seguir fidelment els principis fonamentals de la regla benedictina. Quant a la
indumentària, es va marcar en aquesta època: havien de vestir-se de blanc (a Cluny
anaven de negre). També havien de controlar l’alimentació, davant l’hedonisme dels
àpats cluniacencs. Van reintroduir el treball manual en el treball quotidià, cosa que els
cluniacencs havien deixat de fer perquè tenien molts servents. A partir de 1109 es va
prohibir l’ornamentació dels vasos litúrgics i la decoració de tota mena als monestirs.
Això era en època d’esteve harding (1099 – 1109), sota l’abadiat del qual apareixen els
estatuts de l’orde Cistercenc:

- Carta charitatis (1114): esteve harding i bernat de claravall.

- Exordium Cistercii (1119): el papa va aprovar l’orde.

- Exordium parvum (1120). Harding explica la història i la fundació del Cister: la

marxa de robert de molesmes per allunyar-se de Cluny. També ens explica que
durant la primera època del segle XII, cîteaux va estar a punt de desaparèixer,
fins que va arribar bernat, fill d’un senyor de la zona que anava acompanyats de
trenta aspirants a monjos, cosa que va revifar cîteaux.

D’aquesta manera, a poc a poc, gràcies a l’arribada de sant bernat, el Cister es va

anar desenvolupant i expandint: la ferté, pontigny, clairvaux i morimond, juntament
amb cîteaux, van ser les més importants i a partir de les quals van fundar-se altres
monestirs arreu d’europa. Malgrat que no era la primera, la més important de totes
aquestes va ser clairvaux, claravall, perquè sant bernat va ser el personatge més
important de l’orde.

Sant bernat (1090 – 1153) va ser un dels personatges més importants gràcies a la
radicalitat de la seva ideologia: excessus purae mentis in deum (deixar que la ment
sigui absorbida per déu). I és que va ser el que més impuls va donar a l’orde. Creia en
la vida monacal en estricta obediència i en extrema negació de l’individu, pel que fa a
l’alimentació, a la comoditat i al son. Sant bernat va tenir una gran controvèrsia amb
l’abat Suger, que defensava l’opulència artística. També es va enfrontar als abats
cluniacencs per aquesta mateixa raó. Però això no vol dir que estigués en contra de la
gran arquitectura, i és que quan va morir l’any 1153, els Cistercencs havien fundat més
10
de 160 abadies, moltes de les quals de clairvaux, entre elles la grand selva, que al seu
torn va fundar santes creus i fontfroide, que va posar la llavor de poblet. Tot i la seva
austeritat, de seguida va tenir un poder enorme.

2.2. L’art del Cister.

Les idees essencials respecte les arts les trobem expressades a l’ apologia ad
guilhelmum abbatem, un text de la dècada de 1120. De tots els textos conservats, és
el que millor expressa el seu pensament respecte d’aquestes qüestions. Entre d’altres,
ens mostra que sant bernat era un geni. Ens mostra quina era la ideologia de sant
bernat, els preceptes del Cister i quina era la seva teoria estètica. En definitiva,
critica l’arquitectura i la figuració del romànic. Aquesta descripció ens mostra que
coneix perfectament la figuració i l’arquitectura i que se’n delecta. I justament per
això i pel seu rigor moral, tot anul∙lant la individualitat de les persones en favor de
déu, no ho vol en els monestirs. Ara bé, en les seves crítiques, també fa distincions
claríssimes: entre l’església regular i l’església secular. En els temples parroquials sí
que es pot utilitzar el luxe ornamental per tal de convèncer els fidels i adoctrinar-los,
perquè possiblement eren analfabets. En canvi, als recintes cenobítics no podia ser
així, especialment no es podien representar éssers híbrids i fantàstics, i és que els
monjos s’havien apartat del món per pensar en la llei de déu.

Aquestes idees i aquest rigor brutal va influenciar d’una manera determinant en l’art
del Cister, un art que pràcticament no va produir figuració. Això, però, no era una idea
exclusiva de sant bernat (esteve harding ja havia prohibit la figuració en els vasos).

La conseqüència d’aquestes idees. Podem contraposar l’opulència de la figuració

romànica amb l’austeritat de l’escultura Cistercenca, que gairebé no podem anomenar
ni escultura i acostuma a ser geomètrica. Normalment no trobarem figuració, i quan
n’hi ha és per què ens trobem en una cronologia posterior a la de sant bernat. Ara bé,
en contraposició a aquest rigor i a aquesta austeritat, no podem parlar d’una
arquitectura pobra. Al començament, els Cistercencs feien unes estructures pobres,
però després van construir edificis de gran format, amb edificis enormes amb
materials perdurables i de bona qualitat i amb bons acabats (els dormitoris de poblet i
santes creus i les catedrals del Cister, a la borgonya, uns edificis grans i potents com

11
les seus catedralícies). Aquesta arquitectura que només marca l’estructura
austerament, era molt cara, molt rica. En aquest sentit, malgrat que alguns documents
diuen el contrari, sabem que les obres no podien ser realitzades pels mateixos
monjos. Potser les estances provisionals de fusta sí, però quan eren edificis que
havien de perdurar, no. A més, s’han trobat en tots aquests edificis marques de
picapedrer, cosa que mostra que van ser construïts per professionals de la
construcció.

Com es construïen els edificis rics i potents? No eren ostentosos. Es construïen amb
rigor però no amb unes formes arquitectòniques concretes i determinades. Podem
parlar d’una estètica i d’un art Cistercencs però no d’un estil Cistercenc. Quan
parlàvem de Cluny III vam explicar que, tot i la seva gran rellevància en el context
cenobític europeu, va tenir una certa influencia en les obres posteriors, malgrat que
potser no tanta. Aquesta falta d’influència es devia a dues raons: el Cister (el combat
de l’opulència, les reaccions rigoristes) i el gòtic (l’aparició d’unes noves formes).
Aquestes dues maneres arquitectòniques, artístiques i espirituals, poden ser
representades per sant bernat de claravall per una banda i per l’abat Suger per l’altra.
El que va sortir a partir de Saint-Denis de París va esdevenir un estil històric, mentre
que l’art del Cister no és un estil, sinó és una estètica, una reacció rigorista al
romànic opulent de Cluny III, però no implica l’aparició d’un llenguatge arquitectònic
nou: unes formes austeres que es poden expressar en romànic i en gòtic.

La planta bernarda.

El que sí que aporten els Cistercencs a l’arquitectura romànica monàstica és una

planta-tipus: la planta bernarda. Quan es fundava un nou monestir, el que passava és
que hi arribaven un abat i dotze monjos que es posaven a viure en cabanes i
estructures de fusta provisionals –en un retorn simbòlic al món eremític. Quan tenien
el lloc adequat i els recursos, es construïen els edificis que havien de perdurar. I va
ser precisament sant bernat el primer que va fundar el primer monestir de pedra. Fins
al 1135 no es van continuar les estructures de pedra. És clairvaux ii el primer recinte
de pedra. Les obres del cîteaux de pedra no es van començar fins al 1140. Com que
sant bernat sabia que hi havia desviacions de les directrius, va deixar molt clar com
s’havia de construir el monestir: va aplicar el seu rigor moral i austeritat personal a la
planta del monestir. La planta bernarda està pensada des del claustre i vinculada a les

12
necessitats de la comunitat: havia de fer servei a l’orde, tant a les necessitats
físiques i sobretot les espirituals. Va ser a partir de clairvaux ii que es van fundar els
altres recintes monacals. Característiques:

- El recinte s’estructura a partir del claustre. Servia per llegir individualment i en

conjunt. No hi havia figuració. En són un exemple els de fontfreda i le thoronet. Els
dos claustres són austers però tenen llenguatges diferents. És arquitectura
Cistercenca ambdós monestirs.

- L’església. Planta de creu llatina, amb tres naus, capçalera plana i amb presbiteri
no gaire gran. El transsepte disposava d’algunes capelles per a fer misses (només
es podia dir una missa diària en cada altar). Com que no tenien una gran afluència
de visitants, no necessitaven un gran deambulatori. Hi havia dos cors: el dels
monjos i el dels llecs o conversos (monjos de baixa extracció, en general no sabien
llegir ni escriure). Per això estaven separats. Sovint hi havia unes escales per anar
del dormitori directament a l’església, i és que havien de resar set vegades al dia.

- La sala o aula capitular. Estava situat a la zona oriental del claustre i és on s’hi
reunia el capítol. Solien tenir la mateixa estructura: una sala amb unes grans
obertures.

- Sagristia i l’armarium. Estava entre l’església i l’aula capitular. S’hi guardaven els
elements litúrgics. Hi havia també el locutorium o auditorium, on l’abat donava
instruccions als monjos.

- Al costat, a l’últim extrem de la crugia oriental hi havia la sala dels monjos. Servia
també per posar l’escreix de monjos. A posteriori s’hi van disposar biblioteques.

- Al centre també hi trobem el refectori o refetor, un lloc destacable del monestir i

molt important. Estava davant de l’església. Al centre del claustre hi havia una font,
on s’hi rentaven abans de cada àpat. En aquest mateix espai hi havia una trona com
a les catedrals per tal que un monjo recités una lectura que els seus companys
havien d’estar escoltant. Estaven especialment il∙luminades.

- Al costat del refectori, hi havia el calefactorium, un lloc on hi havia sempre un foc.

Era on hi solien estar; era una sala polivalent. A més, tot i que no era la seva funció,
s’hi solien copiar llibres.

13
- A l’altre costat del refectori, al costat sud, hi havia la cuina, que estava oberta al
menjador. Passaven el menjar per una finestreta. També estava oberta a la sala dels
conversos (separat del refetor). Davant d’aquesta sala hi havia el celler.

- Finalment, en aquest esquema, hi ha els dormitoris, que estaven al segon pis. En

època de sant bernat, tot estava en un únic nivell tret del dormitori (després tot això
va canviar). El dormitori dels llecs estava sobre la seva sala.

Aquesta planta, doncs, és purament racional. Com hem anat veient, es tractava d’una
arquitectura d’una enorme potència, però no era ostentosa ni ornamentada.
Normalment, els elements més importants dels convents, especialment l’església i
l’aula capitular, tenien voltes de pedra, amb la voluntat que els edificis siguin
perpetus. Tot i això, quan es fan elements coberts amb fusta no són menys perpetus,
sinó que eren també de gran format i de gran potència, fins al punt que van sortir tot
un seguit d’edificis que la historiografia ha acabat anomenant art del Cister.

RESUM:

 Les dades principals per comprendre l’art i l’arquitectura del Cister. El més
important és tenir en compte que el Cister surt de Cluny, és una reacció rigorista
als models cluniacencs. Els franciscans i els dominics, al segle XIII intenten fer
una nova regla. Els Cistercencs, però, no en volen fer una de nova, sinó que volen
aplicar la norma tal i com havia estat plantejada.

 Els personatges principals són: robert de molesmes, aubri i esteve harding. Però
el principal per a la revifada de l’orde és bernat de claravall.

 Principis de l’art Cistercenc: el rigor i la racionalitat. Havia de respondre, doncs,

a les idees de l’ordre, a les idees de sant bernat: els monjos havien de viure en una
total negació d’ells mateixos. Per això no tenen ornamentació, perquè no volien
conquerir-los. Per això, la planta dels monestirs està regida segons les necessitats
de la comunitat monàstica.

 El programa constructiu racional basat en les necessitats dels monjos es

materialitza en la planta bernarda, que surt del claustre i que té un seguit de
dependències importantíssimes al voltant: l’aula capitular, el refectori, els
dormitoris al segon nivell...

14
  Tenint en compte aquests aspectes arquitectònics, hem de dir que el Cister no
és un estil de transició entre el romànic i el gòtic, sinó que és una manera
d’expressar-se i que pot manifestar-se a través del llenguatge gòtic i del romànic.
Que sigui, doncs, un art auster no vol dir que sigui una arquitectura pobra. Per això
la historiografia ha parlat de les catedrals del Cister, en què es fa referència a la
seblança o equivalència amb les seus catedralícies. Aquestes catedrals són les
esglésies Cistercenques de la borgonya. Això no vol dir que aquests edificis de
fora de la borgonya no tinguin unes grans dimensions, però les catedrals del Cister
només són les de la borgonya.

2.3. Les “catedrals del Cister” i la difusió de l’arquitectura Cistercenca.

Fontenay, 1139 – 1147.

Va iniciar les seves obres a la vegada que les primeres abadies. De fet, les comença
abans de fontigny o cîteaux mateix. És la segona filla de claravall: va ser fundada al
1119, directament per sant bernat i gràcies a una donació senyorial. Eren uns terrenys
a la vora de fontenay, on sant bernat va posar el seu cosí godofred com a abat.
Aquesta comunitat propera a fontenay no es van poder adaptar, perquè no tenien
aigua suficient per a l’hort i per viure. Per això, vers el 1120 es van traslladar a
fontenay, on hi ha prou aigua, ja que és en un terreny pantanós. Va ser arran d’aquesta
segona comunitat que fontenay es va construir i va fer el seu edifici de pedra.
Normalment, les fases de desenvolupament de la construcció avançaven fen funció
de les donacions. I va ser un bisbe qui fa finançar la de fontenay. L’any 1147 va ser
consagrada pel papa.

Aquesta església sintetitza molt bé el model de temple Cistercenc del principi. Tenien,
doncs, aquesta planta. Podem veure l’església típica de la planta bernarda: creu
llatina amb tres naus separades per pilars cruciformes i amb vuit trams. Hi ha un
seguit d’arcs feixons que sostenen la coberta, una volta de canó apuntada. Les naus
laterals, en canvi, tenen la coberta de canó apuntada transversalment en comptes de
longitudinals. Això és estranyíssim, però es pensa que es va fer per equilibrar millor
les voltes de la nau central. Es pensa també que es van construir considerant-les unes
capelles. Aquesta estructura planteja una altra cosa: només té il∙luminació directe des
de la capçalera i des dels peus. Evidentment, a les naus laterals arriba la llum des de
les finestres exteriors. Quant al transsepte, com ja vam dir, té un seguit de capelles
15
quadrades a la part superior. El presbiteri és pla i molt petit, perquè no havia de rebre
ningú. I hi ha una altra característica típica de les esglésies monàstiques Cistercencs:
hi ha una escala que comunica els dormitoris dels monjos amb el temple. El presbiteri
està una mica sobrealçat respecte del nivell de la nau. Això és quelcom força
habitual. En definitiva, és un temple molt senzill, no té les mateixes característiques
que les grans construccions cluniacenques. Tot i ser un temple molt gran i potent, no
hi ha cap element decoratiu (en alguns capitells hi ha una petita motllura que
s’assembla a l’ordre jònic); és una estètica, doncs, austera.

Pontigny, 1140 – 1160/70.

És una altra de les obres ben conservades dels temples de la borgonya. Surt
directament de cîteaux. Per tant, la seva fundació és posterior a fontenay. Ara bé, les
estructures arquitectòniques són posteriors. És una de les abadies mares més
importants: a partir de pontigny es van fundar un seguit d’abadies molt importants per
a tot el continent. L’església conventual mostra una clara desviació respecte del que
era habitual en les esglésies de planta bernarda. Es va acabar quan va morir sant
bernat. Estava feta a partir d’una donació senyorial important. En realitat, però, és una
obra que es va construir com calia. Però entre 1185 i 1208 es va construir una
capçalera, un afegit fet a la manera gòtica, ja quan sant bernat havia mort.

L’exterior és absolutament espectacular contràriament al que havia de ser lògic. Però

parant-hi atenció, veiem que no és una obra gòtica normal, ja que a la capçalera hi
hauria torres, unes grans portades amb escultures... Potser es desvia de la regla però
és una obra que encaixa en els preceptes d’austeritat.

Aquesta església s’ha vinculat amb la fountain abbey, a Anglaterra. Aquestes obres de
la borgonya van fundar una

Santes creus, 1165.

Santes creus s’anomena així perquè al lloc on es va fundar hi havia un seguit de

resplendors, focs follets. Els pagesos que passaven per allí es pensaven que eren
ànimes i hi clavaven creus. Eren reflexos fosfòrics dels ossos. La primera fundació és
al 1150, de la mà de guillem ramon de montcada, que va cedir uns terrenys a
cerdanyola del vallès als monjos de la grand selva. Però no s’hi van trobar a gust i es

16
van traslladar a ancosa (penedès). Tanmateix, no hi havia prou aigua, de manera que
es van tornar a traslladar a santes creus, on es van establir vers el 1158. El plànol és
exactament igual que la planta bernarda. És l’exemple més clar a les nostres terres
del seguiment d’aquesta planta. La segueixen tant pel que fa la distribució general del
monestir. Com a la planta bernarda típica: l’església se situa al nord; a l’est l’aula,
capitular, i a sobre el dormitori, amb dues sortides: una vers l’església i una altra cap
al claustre; al costat sud, el templet amb l’aigua. La part oest i la part sud s’han
perdut, tot i que hi eren originalment. Tanmateix, hi ha un seguit d’afegits que van
afectar la construcció tal i com havia de ser i la vida monàstica. Aquests canvis van
ser causats per l’aparició del rei jaume ii, que hi va fundar un palau reial i hi va
disposar el panteó, cosa que va afectar el monestir amb una sèrie d’intervencions que
no haurien tingut lloc si no hagués succeït això.

La façana és molt interessant: hi ha diferents elements. Les finestres són del segle
XII, la portada és posterior i la gran finestra gòtica és de finals del segle XIII. Després
hi ha un seguit d’elements com els merlets que recorren els elements principals del
monestir (el claustre, per exemple). Es van afegir quan hi va haver les invasions
franceses, al segle XIV.

Una cosa que ha canviat moltíssim respecte del que hauria hagut de ser és el
claustre, perquè és sobredecorat. Es va construir al segle XIV i es va renovar al XVI,
amb unes decoracions molt florides i amb una gran quantitat de figuració, que
s’atribueix a reinard de fonoll. L’aula capitular, en canvi, sí que mostra tot el rigor típic
de l’arquitectura d’un cenobi Cistercenc. Hi ha nou voltes de creueria formades a
partir de quatre columnes. Semblen quatre palmeres que aguanten el sostre. Hi ha un
banc corregut, on hi havia els monjos escoltant els abats. Al terra hi havia els
sepulcres d’abats anteriors. A banda i banda de la porta d’accés hi ha dues grans
finestres que ajuden a fer que els llecs escoltin el que es parla.

L’església també respon perfectament a la planta bernarda. Les voltes de creueria són
molt primerenques. A la capçalera hi ha capelles i al transsepte, les capelles. Dels
arcs faixons, surten els culs de llàntia, un element molt característic de l’arquitectura
Cistercenca i que apareixen d’una forma o una altra en les construccions
Cistercenques.

L’element més conegut, però, és el dormitori dels monjos, iniciat al 1191. És una
arquitectura molt potent però austera. És una estructura amb arcs diafragmàtics i
17
amb un sostre a dues vessants. És una estructura molt funcional que trobem a
vallbona de les monges, al celler, i al dormitori de poblet.

Poblet, 1151.

És el més important a Catalunya i un dels més importants del món. Prové del llatí
pouletum, “bosc d’albes”. L’abadia es va fundar al 1151, un any després de santes
creus. Es va fer en un moment en què els territoris de la Catalunya nova s’acabaven de
conquerir als musulmans. Per tant, va ser un territori cedit directament per ramon
berenguer iv als monjos de fontfreda. Abans de 1151 va arribar la primera comunitat
de monjos (a la vegada que arribaven a Tortosa els primers canonges, després de la
conquesta de la Catalunya nova). Poblet, per tant, és besnéta de claravall.

És important remarcar que hi ha una inversió de la planta típica, que està vinculat al
desnivell del terreny, a la topografia. No és un terreny pla i ha d’estar a la part més
alta. A més, també és significativa la capçalera, que enlloc de ser plana i de petites
dimensions, està formada per la continuació de les naus laterals, que creen el
deambulatori amb unes absidioles dins de la tradició absolutament romànica. I no és
un afegitó posterior.

D’entre els diferents elements de poblet, destaca el claustre. El caràcter Cistercenc

està molt més remarcat que no pas a santes creus, especialment la crugia que dóna a
l’església. Les altres tenen un seguit d’elements que es vinculen a l’estil gòtic, com la
cresteria. Quant a l’aula capitular, també veiem l’articulació en quatre columnes, que
en aquest cas, estan ornamentades amb unes motllures als capitells. Pel que fa a
l’església, és el temple Cistercenc més gran d’espanya (no de la península, ja que ho
és l’església d’alcobassa). Té un gran sentit de la verticalitat, amb aquestes grans
voltes de canó apuntat amb els arcs faixons reforçant l’arquitectura. En canvi, les
naus laterals estan cobertes amb voltes de creueria (i no d’aresta).

En tot cas, la rellevància d’aquesta església i els elements diferencials respecte de la

planta bernarda típica estan vinculats a la monarquia, que des del principi hi va ser
present. Per això, en aquest sentit, poblet està més relacionat amb Cluny pel que fa a
la ideologia.

Sobre l’aula capitular hi ha el gran dormitori, una sala de nau única de 87 metres de
llarg per 10 d’ample. Segueix el model de santes creus però l’amplia. Els arcs
diafragmàtics reposen sobre unes mènsules, més decorades. Té tres sortides: al
18
claustre, a l’església i a la muralla. El recinte està molt vinculat, com dèiem, a la
monarquia, ja des del principi, amb ramon berenguer iv.

2.4. La il∙luminació de manuscrits.

La preponderància arquitectònica de l’art del Cister està vinculada a la idea de la

racionalitat i el rigor. Per això no hi ha ni escultura ni pintura del Cister. En canvi, sí
que ens han arribat la il∙luminació de manuscrits Cistercenca. I si ens han arribat és
perquè estem parlant d’una comunitat monàstica. Els llibres més importants són:

- La bíblia,

- Llibres litúrgics,

- Comentaris de sant jeroni als profetes i

- Els moralia...

Hi havia dues o tres maneres d’il∙lustrar: l’ estil de cîteaux (més bizantina o més
cluniacenca) i l’estil de claravall.

Estil de cîteaux.

Els manuscrits sortits de cîteaux presenten una riquesa i una exuberància semblants
als de Cluny. I si això és així és perquè els monjos del Cister provenen de Cluny, el seu
primer model tradicional a l’hora de copiar manuscrits. És el primer estil de cîteaux.

La primera obra important d’aquest estil és la bíblia d’esteve harding, una obra
completament vinculada a la tradició carolíngia. Tenia 10 volums. Segons alguns
autors, va ser il∙luminada per esteve harding en persona. És molt difícil acceptar
aquesta teoria, però sí que és evident que esteve harding, que havia ordenat la
prohibició de la decoració en vasos, estava a favor de la il∙luminació. És una obra
unitària, una estètica unitària vinculada al món cluniacenc i carolingi i que sobretot
destaca pel que fa al seu segon volum, que destaquen les històries del rei david
(tocant l’arpa i matant goliat d’una pedrada). Hi ha tota una sèrie d’elements que no es
troba dins l’estètica de sant bernat. També destaquen moltíssim les inicials miniades

19
il∙lustrades, amb lluites i éssers fantàstics que no se sap si són animals o vegetals,
híbrids... En definitiva, un seguit d’elements que sant bernat criticava a l’ apologia.

Una altra obra és els moralia in job. Les miniatures més destacables són els monjos
treballant, fent l’ora et labora. Es data de 1111, abans de l’arribada de sant bernat.
Destaquen les inicials, que representen monjos treballant.

Al voltant de 1120, quan sant bernat tenia importància de l’ordre, va aparèixer el segon
estil de cîteaux. Ho podem veure en els comentaris a jeroni. Hi ha una figuració que no
deixa de ser riquíssima però que té un caràcter més seriós i més hieràtic. Els temes
humorístics estan substituïts per figures religioses representades seriosament i
hieràtica. En aquesta ocasió, veiem crist en majestat, un crist hel ∙lenístic, amb els
panys mullats de la tradició bizantina, amb els personatges rígids genuïnament
bizantins... Mostra una iconografia bizantina que no eXIstia a occident i que mostra la
influència oriental.

L’estil de claravall.

L’any 1134, quan mor esteve harding, el personatge més important de l’orde en aquest
moment és sant bernat, que va fer un text en el qual es deia que les lletres havien de
ser d’un sol color i sense pintura. Moltíssimes obres posteriors a aquest estatut
mostren un estil sense cap mena de figuració i amb unes inicials amb un sol color. És
l’estil pròpiament Cistercenc, que apareix entre 1130 i 1134. Es va allargar fins a finals
del segle XII, moment en què els manuscrits del Cister no tenen cap mena
d’importància. És l’estil de claravall, imposat per sant bernat de claravall.

20
 3. El naixement del gòtic. Saint-Denis de París.

Per definició, la catedral és la seu del bisbe, on hi ha la càtedra episcopal. Sí que és

cert que, encara que no totes les catedrals són gòtiques, hi ha una gran quantitat de
catedrals per tot europa que inicien les seves obres en aquest moment. Per tant, l’art
de les catedrals s’ha de relacionar amb el naixement del gòtic a la baixa edat mitjana.
El tòpic historiogràfic que la gran arquitectura romànica era una obra extraurbana
contrasta amb el tòpic del gòtic: un art completament urbà. Sí que hi ha excepcions,
però les noves formes artístiques es relacionen directament amb el desenvolupament
de les ciutats. Això té molta importància perquè, de la mateixa manera que havia
desaparegut l’escultura monumental, les ciutats havien quedat abandonades. A partir
de l’any 1000 es va experimentar un augment demogràfic molt ampli: entre l’any 1000 i
el 1348 la població europea es duplica. Al 1348 hi ha la pesta negra i tot aquest
creixement cau de cop. Les conseqüències d’aquest creixement demogràfic
relacionats amb el fet urbà són molt importants per a l’arquitectura. Suposa
l’ampliació de les muralles antigues que fins aleshores havien envoltat les poblacions
perquè les romanes no eren suficients. Això, però, implica que es creen suburbis. Per
tant, per a incloure la perifèria en zones segures s’han d’ampliar les muralles. Tot això,
doncs, va desenvolupar el món de la construcció civil: hi va haver una transformació
de la imatge de la ciutat a través de l’arquitectura. Els edificis civils són, entre
d’altres, els consells, els ajuntaments, que van aparèixer per primer cop a Itàlia,
passant a l’arc mediterrani peninsular. Passa el mateix amb les llotges. Per tant, tota
aquesta transformació urbana implica un esforç constructiu molt important que
desenvolupa l’arquitectura.

En aquest nou context, la catedral s’erigeix com el punt focal de la ciutat, tot
convertint-se en la imatge més forta de la ciutat. A Barcelona mateix, la catedral va
ser l’edifici més gran durant molt de temps. De fet, la catedral dominava per sobre de
l’edifici del poder civil. Una altra qüestió important vinculada a tots aquests fets és la
continuïtat de les fàbriques. L’obra de temples gòtics implica l’eXIstència de plans i
processos molt perllongats en el temps, cosa que fa que hi hagi diversos tallers al
llarg dels temps: pintors, fusters, orfebres... Per això hi ha centres artístics en totes
les ciutats (a diferència del romànic, que la itinerància era majoritària). És cert que en
època carolíngia i en època romànica eXIsteixen centres de grans dimensions, però
són excepcionals, en uns focus molt determinats. En canvi, en el gòtic, les grans

21
fàbriques catedralícies són a totes les capitals de diòcesi. Hi ha grans centres
artístics gràcies a aquesta realitat urbana.

Ara bé, malgrat la importància d’aquesta realitat urbana, per entendre bé en quin marc
es desenvolupa l’arquitectura del gòtic, cal tenir en compte que la riquesa de les
ciutats es fa a causa del desenvolupament agrari, i per tant al comerç de matèries
primeres i manufactures: el comerç. Això, al seu torn, desenvolupa en ell mateix
l’arquitectura civil: drassanes, llotges, carreteres, etc. Molts d’aquests edificis, fins i
tot, apareixen anomenats com a nobleses de la ciutat. A més, el desenvolupament
rural i comercial influeix directament en el desenvolupament de les catedrals, tot
finançant-ne les obres. I fins i tot és un desenvolupament que va arribar a marcar la
imatge d’algunes catedrals: a les torres de la catedral de Laon hi ha representats uns
bous de llaurança. No se sap perquè hi eren, però es pensa que eren els que llauraven
els camps de Laon, els que van possibilitar-ne la construcció. Al segle XI, els bisbes
de Tortosa desviaven els diners que els donava la ciutat per tal d’invertir-los en la
construcció i manteniment de les sèquies. Si ho van fer era per augmentar les rendes i
per tenir recursos per a l’obra. Per tant, veiem que sense matèries primeres ni
recursos no hi hauria grans obres.

En definitiva, en aquesta època, cap a mitjans del segle XII no hi ha cap regió a
europa que tingui un desenvolupament agrari tan gran com el que experimenta el
nord-est d’europa, al voltant de la regió de París, a l’ille-de-france.

En quin context arquitectònic apareix aquest nou art? Doncs en un context de gran
diversitat artística. Per començar, a partir de finals del segle XI i a mitjans de segle
XII assistim al desenvolupament del romànic de plenitud, amb una arquitectura
caracteritzada per una girola i una capçalera molt desenvolupada, amb tres o cinc
naus i torres als peus. A més, es va introduir l’escultura, que va canviar l’aspecte de
les esglésies. El paradigma arquitectònic d’aquesta època és Cluny III, que exerceix
una influència matisada. Cap al 1130, per tant, ja s’havien enllestit tots els edificis del
romànic ple, com ara saint-sernin de toulouse. A més, el Cister també va ser decisiu
per a la poca influència del Cluny. El romànic, va perviure més enllà de 1150, i aquests
edificis són sovint involutius. Però no sempre és així. També hi ha moltes vegades
edificis que tot i ser tardoromànics, són importants, ben construïts i que aporten
novetats plàstiques. A Catalunya ho podem veure clarament. A França mateix hi ha
edificis com saint-gilles-du-gard que ens ho mostren o a saint-trophime d’arles. Per

22
tant, vers el 1130 i el 1140 apareixen els grans edificis del romànic i el moviment
rigorista del Cister.

En aquest context, era previsible l’aparició del gòtic? Doncs no, no apareix
naturalment. Al començament de 1130 ningú podia pensar que apareixeria un nou estil
que substituiria el romànic. Bàsicament perquè la plàstica romànica estava en el seu
moment de plenitud i a més perquè en aquesta època, a la primera meitat del segle
XII, a París no s’havia fet cap arquitectura que fos remarcable. Es pensa que això
estava relacionat amb la feblesa de la dinastia capeta. Per tant, de quin substrat pot
aparèixer el gòtic si no es tracta d’un desenvolupament de l’arquitectura local de
París? En bona mesura, prové del substrat de l’arquitectura normanda i de la borgonya.
És evident que al començament del segle XII, els arquitectes de l’illa de França
estaven fortament influenciats pels arquitectes normands, ja que estaven a tocar. A
més, els ducs de normandia eren notablement poderosos (havien estat reis
d’Anglaterra). A més, les esglésies normandes eren especialment monumentals. A
normandia hi neix una escola arquitectònica molt important: l’escola anglonormanda,
unes formes que passen de terreny normand a Anglaterra. Aquestes esglésies
anglonormandes es caracteritzen per la seva consistència estructural: feien grans
naus centrals, que continuaven essent un element fonamental en el desenvolupament
de l’arquitectura gòtica. Alguns edificis de normandia també usen la volta de creueria,
que té precedents antics. Sí que sabem amb seguretat que vers l’any 1100 comencen
a aparèixer voltes de creueria a diverses parts d’europa: al nord d’Itàlia, a spira (al rin)
i també a Anglaterra, d’on passarà a normandia i d’allà a l’illa de França, on els
arquitectes gòtics l’utilitzaran sistemàticament. Només ens falta l’arc apuntat, que
potser arriba a l’art medieval a través de sicília, que també estava dominada pels
normands, i que es desenvolupa a borgonya, amb Cluny III, i que és una de les
banderes del gòtic.

Però per a que el gòtic pogués nàixer, calia un catalític, un edifici que unís aquests
elements que ja eXIstien i dónes lloc a quelcom diferent. En aquest cas, són l’abat
Suger i l’abadia de Saint-Denis de París. Com hem dit, el gòtic és un estil urbà, però
neix en una abadia perquè era l’església del rei. Ho era ja des de feia segles. Cap al
segle vii, els reis francs, els hereus de clodoveu, el primer rei franc del segle v,
s’enterraven tots al panteó de l’abadia de Saint-Denis. Clodoveu havia fundat el regne
franc i s’havia batejat i s’havia coronat, tot vinculants-se amb la divinitat i amb

23
l’imperi romà, ressorgit. Doncs bé, l’abat Suger, que va aconseguir fer de catalític, era
un bon gestor. El seu nomenament com a abat va permetre el sanejament de l’abadia,
que era molt rica i tenia moltes possessions. Per això es perdien molts diners. Suger
racionalitza la gestió i comença a guanyar molts diners, cosa que permet
desenvolupar grans empreses constructives. D’altra banda, era un monjo cabal. Per
això, a banda d’arreglar els assumptes econòmics, també va arreglar els hàbits
respecte del seguiment de la regla. Suger de seguida els va eradicar. Això li ho va
reconèixer fins i tot sant bernat. Ara bé, Suger, a l’hora de fer la reforma de l’abadia de
Saint-Denis, no va seguir el camí rigorós i auster del Cister, sinó que es va fixar en el
model opulent i luxós de Cluny. Per això es va mostrar favorable a emplenar el
monestir amb ornaments, vasos... Suger no era un monjo que pretengués a la noblesa,
però es pensa que va optar per l’opulència perquè va ser amic d’infància del rei Lluís
vi el gras i va ser confident de Lluís vii, qui va anar a fer la croada entre 1147 i 1149, el
regent del regne de França era l’abat Suger, nomenat el pare de la pàtria. De manera
que podem veure que tenia un gran poder polític, i va posar tot el seu pes i influència
política al servei de la corona de França. Era conscient d’augmentar l’autoritat moral,
que estava molt minvada. Per això, l’abadia de Saint-Denis es va construir com un
complement arquitectònic del pla de Suger. L’abadia havia d’irradiar noblesa per a la
gràcia de déu i per al rei. Per això el camí de sant bernat no li servia. Per tant, entre
1137 i 1144, en oposició als Cistercenc va començar l’abadia treballant per a l’honor
de déu, per al de Saint-Denis i per al del monarca.

Efectivament, com hem dit, les despulles dels reis estaven en aquesta església, al
costat de les relíquies de Saint-Denis (o dionissius), un personatge martiritzat al segle
iii, que havia estat l’evangelitzador de França, l’apòstol de la gàl ∙lia i el bisbe de París.
Cap a l’edat mitjana, es va identificar amb dionís l’areopagita (s. I), vinculat a sant
pau. A aquest personatge inventat se li va atribuir la theologia mystica, un text de vers
el 500, vinculat al neoplatonisme de plotí. En realitat, l’autor era un siri. Però a l’edat
mitjana es pensaven que eren la mateixa persona. L’any 1158, el papa va oferir una
còpia de la theologia mystica a pipi, que el va dur a Saint-Denis. En aquest text, l’abat
Suger hi va trobar els fonaments del seu pensament estètic i polític. Eren unes idees
que emanaven d’un text venerable. Aquest tractat, la theologia mystica, formualva la
teoria de les jerarquies celestials ( de caelesti hierarchia), és a dir, les categories
angèliques. Segons aquest text, el rei, tal i com ho entenien els medievals, era el
representant terrenal d’aquestes jerarquies per designi diví. Però el més important és
24
que al centre de l’obra hi ha una teoria molt important: déu és llum, cosa que porta a
desenvolupar la teologia de la llum. Déu és llum i d’aquesta llum en participen totes
les criatures en més o menys mesura. Per tant, per via inversa, per Via Anagògica,
podem arribar a la idea de déu. En altres paraules, podem trobar déu a partir de les
criatures de déu.

Aquestes idees, per tant, les vinculades a la theologia mystica i del fulgor, que
apareixen reflectides en els textos que són importants per fonamentar l’ús de
materials preciosos, són rellevants per entendre la fàbrica de l’abat Suger. Les
necessitats d’aquesta construcció estan vinculades a les esglésies de Cluny i a les
esglésies de les vies de pelegrinatge: acollir el màXIm nombre de fidels (això ens
explica per què Saint-Denis és com és), mostrar les relíquies de Saint-Denis i les
despulles d’altres sants (cosa importantíssima, perquè aquest fet de mostrar relíquies
implica la necessitat de portar-les de la cripta a la superfície de l’edifici, cosa que va
suposar el desenvolupament de la capçalera, una capçalera fluïda i lluminosa
vinculada a les idees de llum), i finalment, l’abat Suger, també relacionat amb aquest
fonament intel∙lectual, va dotar el temple de vasos d’or, de vitralls, d’esmalts i
d’objectes luxosos per a la litúrgia.

Text de l’abat Suger: “que cadascú tingui la seva opinió. Quant a la meva, declaro que
el que m’ha semblat més just és que totes les coses precioses que eXIsteixen ha de
servir, sobretot, per celebrar la santa eucaristia. Si les copes d’or, si els vasos d’or i si
els petits morters d’or servien segons la paraula de déu i l’ordre del profeta per a
recollir la sang de mascles bocs, dels vedells i vedelles, ¿quants recipients d’or,
pedres precioses i tot allò que hi ha de preciós en la creació seran necessaris per
rebre la sang de crist? Els que ens critiquen objectant que per a la celebració basten
una ànima santa, un esperit pur, una intenció fidel, tenen raó, perquè és això el que
importa abans de res. Però afirmem també que és necessari recórrer als ornaments
externs dels vasos sagrats en el servei del sant sacrifici, amb puresa interior i amb
noblesa exterior”.

La noblesa exterior és el que l’allunya del Cister i que fa possible l’aparició del nou
estil històric, el gòtic. Suger necessitava l’element exterior, i per tant, va ser
precisament aquesta opció estètica, unida a la voluntat de prestigiar la monarquia i a
l’original conjugació de formes ja eXIstents –la volta de creueria i l’arc apuntat- el que
va donar lloc a la creació de l’arquitectura gòtica.

25
RESUM:

 El context de l’arquitectura gòtica està estretament lligat al desenvolupament

urbà, que al seu torn, està lligat amb l’agrari, per qüestions de finançament.
Concretament, dins dels desenvolupaments urbans, es donen per tota europa, és a
França on es desenvolupament urbà principal i on trobarem de les formes
arquitectòniques de l’opus francigenum, que posteriorment serà el gòtic.

 Aquestes formes del gòtic ningú les esperava i menys a París, perquè l’illa de
França no havia tingut un desenvolupament notable al segle XI i la primera meitat
del XII. I tampoc s’esperava perquè les formes del romànic es trobaven en un
moment de la màXIma esplendor.

 Aquest opus francigenum apareix per primera vegada a l’església abacial de

Saint-Denis. L’abat Suger s’havia proposat de fer una església que exaltés el poder
de déu però també el del rei, que no tenia un poder molt gran. Ho va fer amb la
theologia mystica de dionís. Aquest text és la guia estètica de l’abat Suger. Per
tant, fa la seva església en base a aquests principis i també a d’altres de més
terrenals: acollir pelegrins, mostrar les relíquies de Saint-Denis i dotar el temple
d’objectes luxosos.

3.1. L’arquitectura de Saint-Denis de París.

Els textos de l’abat Suger ens diuen que l’abat va convocar, per a fer aquesta obra,
arquitectes de París, però també d’altres zones del regne properes a l’illa de França. I
això és el que fa possible la síntesi d’estils. Van arribar mestres de París, de
normandia i de la borgonya. Aquest edifici fundacional del gòtic es produeix en base a
les idees de variatio (l’ús de diverses seccions d’un edifici) i de l’ aemulatio (la creació
d’una cosa nova a partir de coses eXIstents). És a dir, volia fer una església nova amb
elements preeXIstents. El que va fer l’abat Suger són els sectors dels peus i de la
capçalera completament nous en un edifici que ja eXIstia.

Vers l’any 1137, l’abat va començar a reconstruir l’església abacial per la façana
occidental. Va afegir a l’edifici carolingi preeXIstent una façana monumental

26
emmarcada per dues torres. Això va ser entre 1137 i 1140. Aquest bloc occidental ha
patit molts problemes. La torre nord es va perdre: els restauradors del segle XIX els va
caure. A la revolució francesa els portals també van patir molt. Aquest bloc occidental
no és plenament gòtic, no ho podem dir. De fet, el naixement del gòtic a Saint-Denis es
produeix a la capçalera. Però ja és una innovació tècnica. I parlem de bloc perquè en
certa mesura podem pensar que es remet al westwerk carolingi. No és una façana,
sinó un bloc edilici que se situa davant la nau longitudinal del temple. És un gran
nàrtex afegit a aquest cos preeXIstent amb tres trams d’amplitud i dos, de profunditat.
A aquest gran espai s’hi accedia per tres grans portes que servien d’accés còmode,
fàcil i ràpid al temple. A més aquest doble tram permetia la creació d’un nou espai
litúrgic: hi ha tres capelles. Actualment, de les tres portades, l’única que és original,
tot i que està molt restaurada, és la central. És molt important destacar la rellevància
d’aquest nou espai. Moltes vegades, els westwerks recreaven l’avançament de la
jerusalem celestial. Els textos de Suger exalcen la rellevància d’aquest sector, cosa
que no pot estar vinculada amb un plantejament exclusivament estètic, sinó que es
vinculen més aviat amb la idea de Suger i la seva funció i la theologia de pseudo-
dionís. Estan vinculades amb la idea que déu és llum en el camí vers la llum, la façana
és la porta coeli, la porta del cel, el punt inicial del camí d’ascensió anagògica vers la
llum, que es completa en el temple, a la capçalera. Per tant, aquest espai era
significativament important en el projecte. A més, aquest cos occidental, aquesta
façana, té una imatge molt militar, molt pesant, molt massissa. I és que està molt
vinculada a l’autoritat militar que es remarca amb el rematament amb merlets, que
ens recorden a un castell o a una muralla. Estan posats des del començament. Això
accentua l’efecte de porta triomfal i de castell. S’ha dit moltes vegades que podria ser
un símbol del poder temporal de Suger i de l’església, però que sobretot era un símbol
del poder temporal de la monarquia, que fins aleshores no tenia gaire poder, però que
a partir d’aquest moment en va començar a tenir.

Des del punt de vista formal, aquest bloc occidental es caracteritza per ser molt
massissa i severa. Per tant, està lluny de els característiques de refinament
arquitectònic que hi ha a la capçalera de l’edifici. Ens recorda a unes solucions
arquitectòniques pròpies del romànic. A l’abadia de saint-étienne de caen (c. 1120) hi
veiem una façana que s’hi assembla, que n’és el referent directe. Hi ha canvis
remarcables. En bona mesura provocats pel tractament de la llum. A Saint-Denis la
llum penetrava a l’interior per les tres grans portes i les finestres, que són més grans
27
que les de caen. I especialment per la rosassa, que és la primera gran rosassa que
apareix en l’arquitectura d’aquesta zona. Per tant, podem dir que, malgrat que està
lligada a la tradició romànica normanda, aquesta façana té bona part dels elements
que apareixen a les façanes gòtiques.

Abans d’acabar-se les torres, però, vers l’any 1140, l’abat Suger es va sentir obligat a
abandonar les obres dels peus per passar a construir a la capçalera, al cap d’edifici.
Era una capçalera que va substituir l’antic absis carolingi. La capçalera es concebia
com el final de la Via Anagògica, que ens porta des de la porta coeli fins aquí. La
primera pedra d’aquesta capçalera es va posar el 14 de juliol de 1140. Per tant, naix la
formes de l’arquitectura gòtica. La consagració es va fer al 1144. Va ser un projecte
molt ràpid. Com veiem, es tracta d’una arquitectura més atrevida i diferent del vist
fins aleshores. Els deambulatoris amb capelles radials ja s’havien fet però no eren
així. A més, la capçalera es va fer sobre una cripta reforçada.

El problema que tenim per analitzar aquesta obra fundacional del gòtic és que
l’original no es conserva talment com era en el moment de construcció. Vers el 1231
es va haver de restaurar la capçalera de l’abat Suger, perquè es considerava que era
inestable. Aquesta restauració en menys de cent anys ens demostra l’atreviment dels
arquitectes que treballaven per l’abat Suger en aquella època. Van ser uns grans
innovadors. Aquesta restauració ens mostra que els arquitectes innovadors
treballaven amb una tècnica i uns recursos materials que eren molt febles. És a dir, els
arquitectes que construeixen en estil gòtic no sabien usar el seu llenguatge. Per això,
en menys de cent anys, quan ja dominaven la tècnica, van haver de reconstruir-la.

El que sí que subsisteix, encara que es va fer aquesta restauració són les capelles i el
deambulatori. Si ens fixem en la imatge, veurem que es tracta d’una planta tradicional:
un simple deambulatori amb capelles radials que s’obren a la girola. Però en aquest
cas, es va prescindir dels contraforts entre les capelles. Això aporta un espai molt
fluid i que es mostra ambigu, perquè no sabem si estem dins les capelles o en un
passadís. Amb això s’aconsegueix d’un efecte visual molt important, perquè sembla un
gran espai columnari continu. És un espai de gran amplitud. Aquesta reducció al
mínim dels suports confereix a l’exterior una sensació molt aerodinàmica, molt menys
pesant que la dels absis romànics, una sensació de lleugeresa que s’aconsegueix a
l’interior amb uns vitralls de colors que arriben gairebé fins al terra.

28
Aquest ambient era inusualment il∙luminat per a l’època. I això ens torna a remetre a
la idea de l’abat Suger i de la porta coeli. En tot cas, és molt menys il∙luminat del que
es va aconseguir quan es van desenvolupar més els elements tècnics i ens trobem
amb caixes de llum com la Sainte-Chapelle. En definitiva, el que podem dir d’aquesta
capçalera és que els elements en què es fonamenta en aquesta construcció no eren
nous (ja trobem la volta de creueria a normandia i l’arc apuntat que apareix ja a la
borgonya, i a més els trobem en una planta que ja eXIstia. La diferència és que es
combina de manera diferent. I es crea perquè els arquitectes i l’abat Suger van fer la
capçalera amb la intenció que fos el recorregut final de la Via Anagògica. A més, amb
la reconstrucció de l’església es vinculen els sectors nous amb els preeXIstents,
carolíngies, i és en aquest moment en què es parla de la variatio i de la inventio.

En conclusió, l’arquitectura de Saint-Denis no va sorgir com un simple

perfeccionament del romànic anterior, sinó que es va aconseguir una cosa nova a
través d’un enfrontament amb el passat. A més, l’arquitectura de la dècada de 1130 va
servir de pressupòsit estilístic, però Saint-Denis va anar més enllà. Finalment, amb
uns condicionants polítics, tècnics i ideològics determinats, es reuneixen totes les
condicions necessàries per donar el pas endavant.

Acabada la capçalera l’any 1144, les obres de Saint-Denis van ser irrellevants. Entre el
1149 – 1150 es van fer obres al transsepte. Però l’abat Suger, a partir de 1147, està més
interessat en la política que no pas en l’arquitectura, perquè en aquell moment era
regent de França. Quan va tornar el rei, Suger va morir i les obres van parar-se. La nau
es va fer a partir de 1231, quan es reforça la capçalera. I l’obra de la nau central de
Saint-Denis torna a ser un edifici fonamental dins de l’arquitectura gòtica, i és que és
una de els primeres obres del gòtic radiant, on podem veure que la presència del
vitrall és molt notable.

3.2. L’impacte de Saint-Denis.

Va tenir un impacte enorme, encara que el pla de al capçalera amb capelles radials
que se segueix massa. En canvi, la combinació dels arcs apuntats d’arrel borgonyona i
les voltes de creueria d’arrel normanda sí que es va seguir. El model de la façana de
Saint-Denis també se seguirà molt aviat, en alguns temples de la zona de París. Podem

29
destacar la façana de la catedral de Nôtre-Dame de senlis (c. 1150). El que sobta més
és la gran fletxa del gòtic tardà, però la portada de senlis segueix el model de Saint-
Denis. És una còpia pel que fa a l’alçat, però sobretot pel que fa a la planta, perquè
igual que el seu model, la façana occidental és un westwerk, és un gran nàrtex amb
tres trams d’amplitud i dos, de profunditat. La diferència és que a senlis no s’afegeix a
una nau preeXIstent. En tot cas l’important és que s’afegeix aquest bloc a un element
que s’ha de construir.

Un altre exemple important que es relaciona amb les novetats de Saint-Denis i que es
construeix gairebé paral∙lelament al temple de Suger és la catedral de saint-étienne
de sens (c. 1140). Aquest edifici havia de substituir un temple anterior. La seva planta
és molt simple, senzilla i homogènia. Té unes característiques que són estranyes, si la
comparem amb una planta d’un edifici del gòtic madur. Aquestes rareses són:

- No té transsepte, tot i que hi ah unes capelletes que semblen que podrien funcionar
com a tal, però en tot cas no és un transsepte com cal.

- A l’absis no hi ha capelles, només hi ha una única capella quadrada, que també

trobem a santiago, i que possiblement es vincula a elements preeXIstents. El que és
estrany, doncs, és que hi ha un deambulatori però que no té les funcions habituals:
articular les capelles.

- Les voltes de creueria són sexpartides, tenen sis nervis. Les voltes de creueria
habituals són de quatre nervis. En concret, les voltes sexpartides són les habituals
en el primer gòtic de França. A més, no estan rematades amb claus de volta. Això fa
que no se segueiXI bé l’eix longitudinal i que a més es remarqui l’eix vertical, les
columnes.

- L’alçat de l’edifici és molt estrany, és un alçat tripartit, però la segona part no és

gaire normal. Al primer nivell hi ha els arcs formers, al segon, una tribuna o un
trifori, i al tercer, un gran claristori. Aquest model tripartit ja eXIstia a normandia i a
la borgonya, i en el romànic també. Al primer gòtic trobem que hi ha el nivell
d’arcades, la tribuna, el trifori i el claristori. Per tant, veiem que l’organització del
primer gòtic és quadripartida i no pas tripartida. Entrat el segle XIII es torna a un
esquema tripartit, eliminant la tribuna i conservant el trifori. S’engrandeix, això sí,
el claristori, que gairebé són de les mateixes dimensions que els arcs formers. Per
què sens és molt estrany, doncs? Perquè té una organització mural tripartida però

30
 es parla de trifori i no de tribunes per les seves dimensions, i això és una solució
que ens trobem al segle XIII i no pas al XII. En aquest segle l’arquitectura gòtica
encara no estava plenament definida.

En aquest sentit, hem de dir que:

 A la primera meitat del segle XII, trobem arcades, tribunes i claristori.

 A la segona meitat del segle XII, hi ha arcades, tribunes, trifori i claristori.

 I al segle XIII, trobem arcades, trifori i claristori.

Saint-Denis, sens i senlis, cadascuna en el lloc que li toca, poden ser considerades les
primeres provatures gòtiques, del nou estil. Dins del primer gòtic, es considera que
eXIsteix una segona generació, que se situa entre el 1150 i el 1190. Aquesta generació
d’edificis s’esforçava per sintetitzar el que els primers havien aconseguit. Per això el
que fan en cada edifici nou és intentar aconseguir una major alçada. I aquesta recerca
de l’altura es fa amb la solució quadripartida, cosa que implica un tram més malt. I
aquest és un dels elements que, juntament amb l’ús de les voltes sexpartides i dels
pilars cilíndrics, són les característiques principals del primer gòtic. Ho podem veure a
lal catedral de Nôtre-Dame de Noyon (c. 1157). No és un edifici gòtic plenament
format. Té voltes de creueria sextpartida a la nau central però uns extrems de
transsepte arrodonits, cosa poc habitual. Quant a l’alçat, veiem que hi ha al primer
nivell els arcs formers, la tribuna que és gairebé de la mateixa alçada que els formers,
el trifori i el claristori. De Noyon no tenim dates concretes, només sabem que vers el
1157 s’hi van traslladar unes relíquies i que això va fer desenvolupar la capçalera amb
aquest esquema quadripartit uns anys més tard que la de Saint-Denis. Això ens parla
que els arquitectes s’espiaven, és a dir, les novetats apareiXIen de seguida en
diferents edificis. Per tant, hi ha diferents construccions que tenen conneXIons
ràpidament.

RESUM:

 Saint-Denis està construït a partir d’uns elements preeXIstents que ja eXIstien

en època romànica. En aquest sentit no hi ha novetat.

 Al primer gòtic hi ha una segona generació d’edificis que sintetitzen els

experiments fets durant els primers edificis gòtics. Es recerca la màXIma alçada.

31
  Els edificis més importants de la segona generació del primer gòtic són les
catedrals de Noyon, Laon, Nôtre-Dame de París i el transsepte de soissons.

*catedral de Nôtre-Dame de Noyon, c.1157. No tenim dades concretes sobre la

construcció de l’edifici. En aquesta data es van traslladar unes relíquies en aquest
edifici i per tant pensem que la capçalera va reformar-se. Els arquitectes milloren els
elements de la capçalera de Saint-Denis. Això s’explica perquè els arquitectes estaven
pendents del que passava en les altres construccions. Hi ha alguns elements
estranyes: el transsepte estrany, acabat en absis als extrems, voltes sexpartides,
quatre nivells i pilars cilíndrics i no cruciformes.

*catedral de Nôtre-Dame de Laon, c. 1160. Es comença vers el 1160 i va acabar-se,

almenys les parts principals, vers el 1200. Va ocupar, per tant, tot el segle XII. Hi
veiem quatre pisos d’articulació mural, columnes, voltes sexpartides. A més,
l’arquitecte disposa a cada tram, en funció de com arriben les voltes, tres o cinc
baquetons o columnetes, cosa que augmenta la verticalitat. És una petita variació. El
motiu de l’alternança entre tres i cinc columnetes ve determinat per si hi ha tres o
cinc nervis. Això atorga varietat arquitectònica. En aquest edifici hi estava prevista
una capçalera semicircular amb el deambulatori. Però no es va acabar de fer. Ja
entrat el començament del segle XIII, es va fer una capçalera plana que seguia els
paràmetres primer gòtic, però en època posterior. L’exterior de Laon és més important
i interessant. Laon estava erigit en un turó enmig d’una plana. I per remarcar la
monumentalitat de l’edifici encara més, van dissenyar un seguit de torres: un a al
creuer i al transsepte i a la façana també. En total n’hi havia d’haver set, però només
se’n van fer cinc. La façana és e la segona meitat del segle XII i és molt interessant
perquè suposa l’assoliment de l’arquitectura gòtica, perquè el tipus antic de façana
emmarcada en dues torres que trobem a Saint-Denis, a Chartres, etc, s’actualitza, es
modernitza, perquè aquesta façana es vincula de forma directa a l’interior del temple.
La façana queda integrada dins del cos del temple. Com podem veure en planta, ja no
hi ha un bloc autònom als peus de l’edifici, com passa a Saint-Denis i a Noyon. Aquesta
façana es vincula directament amb l’espai interior del temple, cosa que serà gairebé
sempre així. També és rellevant l’alçat, l’articulació de la façana, que sembla simple,
però no és així. Vol reflectir lleugeresa però segueix sent una estructura pesant. Tots
32
els recursos arquitectònics que disposaven els mestres que al van aixecar es fan
servir per alleugerir l’estructura, que segueix sent pesant. La manera de fer-lo més
lleuger va ser emfasitzar el centre de l’obra, tot remarcant el punt central. Això es fa
amb una portada més gran coronada amb gablets, que remarquen d’una forma molt
evident el centre. Com que l’estructura era tan pesada, els contraforts eren molt grans
i havien de sobresortir en planta. Això es dissimula amb uns porxos i uns pinacles que
els coronaven. Finalment, també es remarca la rosassa, que es sobredimensiona, tot
il∙luminant i perforant més l’estructura de la façana. Això dóna una sensació de
lleugeresa més gran.

*catedral de Nôtre-Dame de paris, c.1163. És un edifici molt canviat per la intervenció

de violet-le-duc i també per la reforma del gòtic radiant. Però tot i això és un edifici
molt important per les seves dimensions: 130mx35m. Són especialment rellevant. Són
tan grans que van implicar que el barri on havia d’estar es reorganitzés. És un edifici
molt més gran. Per això, no tenia una nau central i dues de col∙laterals, sinó que una
de central i dues de col∙laterals. Això només passava en els centres religioses molt
importants: Cluny III i Sant Pere de Roma. Això ja ens parla de la immensitat del
projecte. A més, hem de tenir en compte que aquest projecte va ser molt important en
el gòtic europeu. I aquesta planta amb cinc naus és un problema. Les dues col∙laterals
desemboquen en un doble deambulatori, però no estava articulat de la mateixa
manera que el doble deambulatori de Saint-Denis. Aquesta perllongació implica que un
dels costats de la corba és més ampli que l’altre costat. Això ho van solucionar posant
més pilars a la part exterior de la curvatura que no pas a l’interior i cobrint aquest
espai amb voltes triangulars. Pel que fa a l’articulació mural ens trobem amb una
raresa, i és que no té trifori. En realitat, però, originalment tenia una articulació mural
quadripartida, però en comptes de trifori hi havia rosassa. Encara en queden restes.
És una organització mural rara però típica. El motiu pel qual van desaparèixer és que
vers el segon quart del segle XIII (1230) es van adonar que aquesta solució no era
bona per il∙luminar. Per això van allargar el claristori. D’aquesta manera van passar
d’una solució quadripartida a tripartida. Ara bé, al segle XIX, Viollet-Le-Duc va trobar
les traces d’aquestes obertures i les va recol∙locar. La portada també és important. És
del segle XIII però prèvia al moment radiant. És una façana (c. 1200 - 1245) que en
certa manera reprèn l’exemple de Laon, encara que té un caràcter diferent. Segueix el

33
model en la mesura que és un cos integrat en la nau del temple, no diferenciat. Una
diferència, però, és que les torres són quadrades i no octogonals, més estables i
surten dels mateixos peus de l’edifici. Surten de gairebé la línia de façana. Per això els
contraforts no han de ser ni tant grans ni tant sortints. Per això els portals no estan
tan avançats respecte la línia de façana. Laon semblava un porxo avançat. Per tant, a
Nôtre-Dame de París s’està renunciant a remarcar el centre i l’esglaonament en altura.
Això és molt més compacte i això ha portat a comparar-ho amb un arc honorífic, ja
que a més hi ha alguns reis representats. Finalment, pel que fa a París hi ha quelcom
molt important pel que fa als seus exteriors. Els seus contraforts i els seus arcbotants
són els primers que apareixen nítidament (no estan amagats). Al segle XIII van ser
fortament modificats i fortament restaurats al segle XIX. La presència d’aquests
elements serà fonamental per a desenvolupar l’alçada dels edificis d’una manera
diferent de com s’havia fet fins aleshores. Això ja no serà un element del primer gòtic,
sinó del gòtic clàssic. Abans, els contraforts i els arcbotants s’amagaven sota les
cobertes.

4. El gòtic clàssic. L’època de felip ii august i la catedral

de Chartres.

Recapitulem. En el gòtic primer és molt important l’emulació. Vers el darrer quart del
segle XII s’observa un canvi d’actitud a Nôtre-Dame de París. Els contraforts de Saint-
Denis són relativament petits. En canvi, els contraforts i els arcbotants de les
catedrals de cap al 1200 i a partir de 1200 són enormes, monumentals. Això és molt
important, perquè com ja s’ha dit, una de les màXImes aspiracions del començament
del gòtic va ser l’assoliment d’altura, que continuarà essent fonamental fins que va
caure la catedral de beauvais. En aquest sentit, la utilització de l’esquelet exterior i
dels arcbotants serà fonamental, perquè quan es va considerar acceptar col∙locar tota
aquesta armadura va ser possible fer créixer l’edifici d’una manera diferent de com
s’havia fet abans. Això és molt important perquè la consecució de l’altura només
s’havia aconseguit variant l’alçat: afegint un altre pis (l’esquema quadripartit). A partir
dels contraforts i dels arcbotants, la solució de els empentes no depenien dels murs
34
sinó de l’esquelet exterior. Per tant, el problema de l’aspecte interior dels edificis, el
problema de l’articulació mural que estava vinculat a l’estructura deixarà d’estar-hi
vinculat. Per tant es va poder decidir com fer un alçat basant-se sobretot en criteris
estètics. L’efecte que va produir l’esquelet exterior va ser l’eliminació de la tribuna.
Per això, els edificis més importants del gòtic no tenen tribuna. Per això, tornem a
trobar una articulació mural tripartida amb trifori en comptes de tribuna. A més,
també s’ampliaran d’una forma molt evident els finestrals. Cada vegada seran més
grans, fins al punt que els formers tindran les mateixes dimensions que els finestrals.
Per això ens trobem amb edificis molt més il∙luminats. Els del gòtic clàssic seran molt
més il∙luminats que no pas els del primer gòtic. Per això el pas màXIm vers a
l’assoliment d’una major il∙luminació serà ja en el gòtic radiant. Vers el 1190 – 1200, els
edificis continuen tendint a buscar una major altura però amb menys pisos.

*catedral de soissons, c. 1190 – 1200 – 1210. És un exemple molt important del gòtic
clàssic. Enlloc de seguir l’estil del transsepte sud, fan referència a una nova
arquitectura. El transsepte sud és un exemple del gòtic primer, amb un esquema
quatripartit. En canvi, en la resta d’arquitectura hi ha el nou esquema. En aquesta
nova arquitectura ens trobem que els finestrals tenen les mateixes dimensions que les
naus. Això es pot fer estirant les finestres i pujant l’inici de les voltes. Tot i això, les
dimensions aconseguides, l’altura aconseguida en els sectors nous de l’edifici són
més monumentals, perquè tenen un pis menys. La porta nova és més alta i més
monumental que el creuer sud. Les voltes són quatripartides. De fet, hi ha diversos
documents, diversos elements que ens fan pensar que el transsepte sud es volia
enderrocar i fer-ne un de nou com el nord, però finalment no va ser així, cosa que ens
porta a pensar en un motiu de falta de diners. Per tant, aquesta catedral suposa un
avançament respecte de Laon, que tot i ser d’època de l’estil del gòtic clàssic, se
segueix l’esquema quadripartit del gòtic per tal de mantenir una coherència formal.

4.1. Catedral de Chartres.

L’edifici més important d’aquest moment és la gran catedral de Chartres, construïda

en un període de quaranta anys. Especialment per la seva importància, ha estat
estudiat des de diferents punts de vista. Els documents demostren que aquesta

35
catedral va ser construïda per un número molt important d’obrers especialitzats que
anaven treballant en diferents indrets. Aquesta realitat es pot estudiar d’una forma
molt clara a partir d’aquest edifici. S’ha documentat d’una forma molt evident. De
vegades, els documents medievals, en referència específicament a Chartres, ens
parlen de l’ajuda de la població, però hem de dir que aquesta col∙laboració era un
element ínfim, de poca importància per a tirar endavant l’obra.

Per a dur a terme una construcció tant ràpida, es va haver de reunir un exèrcit
d’obrers especialitzats. Hi ha fusters, que eren fonamentals per a les obres de pedra i
per a fer les cintres. També hi havia pintors, escultors, picapedrers i també carreters,
que eren fonamentals i apareixen a la documentació i cobraven més diners que no pas
els escultors.

Aquestes obres eren coordinades per un mestre major, que dominava tot Chartres.
Havia de ser un bon arquitecte i un bon gestor. Estava controlat pel capítol catedralici,
ja que era el principal patrocinador. Per tant, l’anàlisi de la comptabilitat d’aquesta
obra demostra que el cost total de l’edifici equivalia a trenta-vuit milions de lliures de
l’any 1978. És una comparació molt significativa. La catedral no era un lloc només per
a fer missa, buscaven reflectir la noblesa exterior, i és que eren els que representaven
l’autoritat de la comunitat i també la prosperitat de la comunitat que l’aixecava.

En aquest context, la catedral de Chartres és especialment important, perquè es

considera que marca els estàndards de l’arquitectura de l’època. A partir de la
construcció de Chartres, els edificis que es facin a posteriori ha de fer-se, com a
mínim, a la manera d’aquest edifici, sinó millor. De Saint-Denis en van sortir molts
elements, però Chartres va ser la norma.

George henderson: “la construcció de la catedral de Chartres és, probablement,

l’esdeveniment més important en la història de l’arquitectura gòtica. Va suposar una
revolució des del punt de vista del disseny. Els arquitectes de les catedrals de reims i
amiens, efectivament, van introduir importants novetats en la concepció espacial dels
interiors, però el programa bàsic continuava sent el mateix. Chartres es va concebre
com un estàndard que el bons arquitectes havien de conèixer”.

A partir de la construcció de Chartres, veiem que hi ha un seguit d’elements que es

repeteixen, perquè va ser un estàndard, tant pel que fa a l’alçat com a la planta.

36
RESUM:

 A partir de la catedral de Nôtre-Dame de París, els arcbotants i els contraforts

es van descobrir. Això es traspassa als edificis del gòtic clàssic i, en realitat,
modifica l’esquema parietal interior, que té una estructura tripartida.

 Això es veu molt clarament a la catedral de Chartres, que és un estàndard de la

construcció gòtica, que ja està completament deslligat de les provatures de la
segona meitat del segle XII.

Història de Chartres.

Era una església molt important, perquè era un dels focus més importants del culte
marià de tota europa. De fet. Els orígens “marians” de Chartres remunten tant lluny
com a l’època dels celtes. Una cosa que se sap amb seguretat és que en aquesta
església es va conservar una imatge de fusta que gaudia molt fervor fins que va ser
destruïda amb la revolució francesa. No se sap si era una imatge medieval o
gal∙loromana.

A banda de la tradició mariana que venia del món antic, els pelegrins lloaven la santa
camisa, un tros de tela que es considerava que havia format part de la túnica de la
verge. Provenia d’orient. Carlemany la va dur de bizanci i carles el calb la va portar a
Chartres l’any 876, en concepte de regal. Tot això és molt rellevant, perquè al romànic
les relíquies eren molt important, i també en el gòtic, que va desenvolupar
arquitectures i joies per albergar-les. La Sainte-Chapelle, per exemple, és un
contenidor de relíquies.

Com dèiem, era un centre molt important de culte marià. Ja hi havia un temple dedicat
aquest culte al segle viii. Però va ser destruïda diverses vegades. El 1020 va ser una
altra de les dates de la destrucció del temple. El bisbe d’aquesta església, Fulbert, va
ser elegit papa i va impulsar-ne una reconstrucció més important. L’any 1024 ja
s’havien acabat les criptes, que s’han conservat, i que estan construïdes com un
parell de naus paral∙leles, amb deambulatori i capelles radials. El que a les esglésies
de pelegrinatge trobàvem al nivell del terra, aquí el trobem a sota. I aquesta cripta
que estava concebuda com a element de circulació dels pelegrins, va ser concebuda
també com als fonaments d’una catedral romànica que va condicionar la construcció
de la catedral gòtica actual. Sobre aquesta cripta, doncs, al segle XII, es va fer una

37
catedral romànica. L’any 1134 hi va haver un incendi a la gran façana occidental, que
va quedar destruïda. Era la del papa Fulbert. Ens interessa perquè la seva construcció
ens dóna la primera imatge gòtica de la catedral. Era la famós portada occidental amb
el pòrtic reial de Chartres. És en una cronologia del primer gòtic i de els provatures. El
bisbe geoffroy de lèves, amic de l’abat Suger i de sant bernat de claravall, tenia
possibles per reconstruir la façana. Es va fer amb dues torres emmarcant el pòrtic.
Era el tipus de gran façana d’aquella època. Es va començar per la torre nord i l’any
1145, la torres sud i el pòrtic reial. És una construcció una mica posterior però
paral∙lela a la construcció de Saint-Denis. Cap a finals del segle XII, es va acabar el
porxo, i va quedar integrada al cos. Per aquesta construcció paral∙lela, podem dir que
hi ha una fixació en el model de Saint-Denis i també s’havia tingut en compte els
models referencials del temple de Saint-Denis, com es l’abadia de saint-étienne, de
caen. Chartres, però, és ben diferent, per la gran quantitat d’escultura que hi ha al
pòrtic. El model, però, és clarament Saint-Denis, pel seu pòrtic, per la capella elevada
(que es va eliminar en una reforma posterior).

El més remarcable d’aquesta façana és, sense cap mena de dubte, és l’escultura. Des
del punt de vista arquitectònic hi ha un seguit d’elements que tenen molta
importància, cosa que remarca la seva monumentalitat. Les torres estan remarcades
amb contraforts angulars i mitjancers, cosa que remarca el ritme vertical de la
construcció. A al vegada, aquestes torres contrasten d’una manera molt més clara que
a Saint-Denis, cosa que li dóna un moviment més dinàmic i vertical. La sud, que es
comença vers el 11.45, s’abandona la seva construcció i s’acaba en època del tardo
gòtic. La segona torre no s’abandona i quan s’acaba, constitueix la primera torre
gòtica amb el perfil de fletxa, tant característica del món gòtic.

La reconstrucció del segle XIII.

En tot cas, per més important que sigui, la rellevància de Chartres no deriva de la
primera imatge gòtica sinó de la seva construcció de finals del segle XII i principis del
segle XIII. Si aquesta façana hagués estat construïda talment com a París i a Laon, si
s’hagués vinculat a l’edifici, probablement no hauria arribat als nostres dies, perquè el
dia 10 de juny de 1194, es va cremar la resta de l’edifici romànic, l’edifici de Fulbert.
Les falmes van començar per baix i quan van arribar a la façana, va topar amb

38
elements de plom que es van fondre i van provocar el col∙lapse total de l’edifici, a
excepció de la façana, que com que no estava vinculada a l’edifici, es va salvar.

Al 1194 van tenir llocs dos fets contradictoris. D’una banda, per a la població, la
destrucció del santuari marià va provocar temor i desolació, i una reacció molt
pessimista, és a dir, es va interpretar l’incendi com una catàstrofe, perquè es pensava
que s’havia perdut la santa camisa, que era la riquesa de la població. Per tant, els
habitants no veien cap necessitat de reconstruir l’edifici. De fet, alguns documents
ens diuen que els habitants pensaven que no podien viure en una població en què
s’havia perdut la dignitat, l’honor i el poder donats per la relíquia. Per això, la població
va abandonar la ciutat. Quan es va comprovar que la santa camisa s’havia conservat,
l’incendi el van reinterpretar com una senyal de la mare de déu, que volia un edifici
més modern (més gòtic) i més honrós. A les meravelles de la santíssima verge de
Chartres, un document de l’època, és on podem verificar aquesta interpretació. Així és
com es van començar les obres d’un edifici que destaca per la seva monumentalitat i
la voluntat de ser monumental, cosa que ja havíem vist a soissons, però a Chartres hi
ha més grandesa i més aspiracions. Per tant, gràcies a tots aquests fets, es comencen
les obres d’un edifici considerat el paradigma del gòtic clàssic. La cripta, però, era del
segle XI, i es va mantenir perquè era pràctic, al marge que marqués condicionants del
temple era complicat.

La consagració oficial del temple és de cap al 1260, però ja al 1220 – 1221 ja

funcionava. Ho sabem perquè a partir de 1221 s’hi celebrava l’eucaristia. Els murs
perimetrals estaven preparats i les voltes també.

Aquesta catedral, per tant, s’ha de construir sobre les criptes, la fonamentació
romànica cremada al 1194. Van marcar la disposició dels arcs formers, les naus
centrals i laterals i l’estructura del deambulatori amb capelles. És un temple amb un
gran transsepte ubicat gairebé a la meitat de l’eix longitudinal. A causa d’aquests
condicionants, havia d’integrar unes capelles radials (que no es conservaven, només
restava la fonamentació) que formaven part de la fonamentació prèvia. Es va fer
integrant-les al segon deambulatori. Tenen una funció de lluminositat. La capçalera
estava molt desenvolupada, amb cinc naus i un doble deambulatori. Té un caràcter
hipertròfic, doncs, que no trobem al cos longitudinal de naus, que només en té tres.
Per tant, la solució és diferent de París. Aquest esquema, probablement, pot derivar
dels condicionats de l’edifici anterior, que no permetia que arribessin a haver-hi cinc

39
naus però la fonamentació romànica ho impedia. Les cobertes són voltes
quatripartides, voltes ogivals clàssiques, a diferència del primer gòtic. Quant a l’alçat
interior, s’han eliminat tots els arcaismes del primer gòtic. S’ha insinuat que
l’arquitecte o arquitectes que van fer aquest edifici es van inspirar en el curiós
exemple de saint-étienne de sents, que ja tenia un esquema tripartit, amb formers,
trifori i claristori. Però és ben diferents en aquest tercer nivell, perquè les dimensions
del claristori s’han desenvolupat molt, en bona mesura perquè els murs laterals ja s’ha
alliberat de la funció estructural. A més, les voltes de creueria arranquen molt més
amunt que no pas ho feien els edificis del primer gòtic. S’està guanyant, doncs, molta
verticalitat. Això es pot fer gràcies als elements de l’esquelet, que traslladen les
empentes a l’estructura exterior.

Aquest esquelet que s’havia experimentat a París, es completa i es desenvolupa i

consolida a Chartres. Això va permetre obrir els grans finestrals i omplir de llum
matisada per colors l’interior del gòtic. L’esquema és molt similar al de soissons, que
té una construcció força contemporània. En totes dues veiem voltes ogivals, el
claristori amb les mateixes dimensions que els formers.

Ara bé, tot i que els esquemes siguin iguals, tenen unes diferències evidents, i és que
Chartres és molt més monumental. Els pilars cilíndrics de soissons són simples,
mentre que els pilars de Chartres són més robustos, perquè l’edifici és més alt. Això
es vincula a la voluntat de monumentalitzar l’edifici en tots els seus detalls. Això no
fa, però, que l’edifici sigui feixuc. És el primer edifici que usa la volta de creueria
quatripartida i això va irradiar i assentar com a ús genèric en la resta d’edificis.

També és exemplar l’alçat exterior, que es vincula a les novetats que primer s’assagen
a París. A més, es van monumentalitzar tots els elements que podien ser
monumentalitzats. En primer lloc, els contraforts són més grans per mostrar la
fortalesa de l’església. Dit d’una altra manera, els contraforts i els arcbotants
garanteixen l’estabilitat de l’edifici, però són més grans per mostrar el seu poder, són
més robustos del necessari. I l’arquitecte ho sabia, perquè els va perforar tots.

En tot cas, el més important de Chartres és remarcar que va constituir un model, amb
la capçalera amb deambulatori que trobem a tots els edificis al gòtic clàssic, amb
l’esquelet de contraforts i arcbotants, amb aquesta articulació mural tripartida amb
les voltes de creueria que arrencaven més amunt i que eren quatripartides. Les grans
catedrals del nord imiten aquest model durant una llarga temporada.
40
4.2. Ecos del model chartrià.

A partir d’aquest estàndard, es van fer altres models amb experimentació. A partir de
Chartres, s’aprofiten els elements tècnics i el llenguatge del model experimental de
Saint-Denis i experimenten sobre el model de Chartres. Les catedrals que van
aprofitar aquest model van ser reims, bourges (que s’assembla molt a la catedral de
Nôtre-Dame de París i no tant a Chartres) i amiens.

*catedral de bourges, 1145. És una catedral estranya, que forma part del primer gòtic.

Catedral d’amiens.

Es va començar pels peus de l’edifici i es va finalitzar per al capçalera, cosa que

habitualment no es feia així, sinó que es construïa primer la capçalera i després les
naus. La façana comença al 1220 i la capçalera s’acabava al 1269, per la datació d’un
vitrall. Tot i que no s’ha pogut estudiar amb profunditat, aquesta cronologia no es dóna
per vàlida. Així que finalment, aquesta hipòtesi s’ha descartat, i actualment es
considera que en realitat es va construir primerament la capçalera i després els peus.
Hi ha el nom d’algun arquitecte, com robert luzarches, que es pensa que va dissenyar
tot l’edifici tret de la façana. Es considera que era molt bo. En canvi, el que va fer la
façana es considera que no tenia tanta qualitat. Deriva directament del model de la
catedral de Laon, i és que té tota una sèrie d’elements que hi remeten, per bé que
també sembla Nôtre-Dame de París. El cos de la façana es vincula a l’interior, com a
Laon. Ara bé, la configuració de la façana, inspirada en Laon, no està tan ben
aconseguida i fa que al composició sigui molt més desequilibrada, i és que la rosassa
està molt elevada. Tret de la façana, si mirem l’exterior, especialment per l’esquelet,
ens remet directament a Chartres. Passa el mateix amb l’interior, que, per bé que
tingui alguns elements diferents, Chartres segueix essent el model d’amiens.

41
Catedral de reims.

Si amiens no acaba de seguir bé el model chartrià, Nôtre-Dame de reims és una

construcció que segueix el model de Chartres a la perfecció. Al labertint hi havia els
noms dels arquitectes més importants. En aquest cas, el laberitn es va perdre, però la
documentació del segle XVI ens diu que hi havia en aquest laberint. Però hi ha
diversos documents que es contradiuen. Per això tenim dubtes. Hi apareixen els
següents mestres:

- Jean d’orbais (capçalera),

- Jean loup (?),

- Gaucher de reims (escultor) i

- Bernard de soissons (darrers trams de la nau).

La historiografia ha tendit a valorar especialment jean d’orbais, que va fer la

capçalera, mentre que l’últim, bernard de soissons va fer la façana i els darrers trams
de la nau. Jean loup no se sap què va fer i gaucher de reims es pensa que va ser
l’escultor.

Sembla que l’edifici preeXIstent es va cremar vers el 1210. Al 1211 es van començar
les reconstruccions i cap al 1121 sembla que ja es podia accedir a les capelles radials
del deambulatori. Una vegada aconseguit això, van començar els problemes, perquè
els terrenys del nord eren d’un burgès, eren d’un propietari diferent del capítol
catedralici. Sembla que aquest personatge no els volia vendre. Per això cap al 1230
les obres es van haver d’aturar. Cap al 1241, segons que ho indiquen alguns
documents, es pensa que la capçalera va estar acabada; i fins al 1252 no hi ha
documents que parlin d’enderrocaments d’altres edificis. Es pensa que cap al 1300,
finalment, es pensa que els últims trams del costat occidental estaven enllestits.

Es creu que originàriament s’havia pensat que el tram longitudinal havia de tenir cinc
naus, cosa que s’apunta a causa de la hipertròfia de la capçalera, que no deixa marcar
el transsepte en planta. Però com que hi va haver els problemes amb els terrenys del
burgès, es va acabar fent només tres naus. Això, però, és una hipòtesi i podria ser que
les tres naus fos quelcom projectat i volgut. Tot això ens remet, finalment, al model
chartrià, fins i tot en la manera de fer les capelles, que, tot i que no hi ha doble
deambulatori, la traça de els capelles és molt similar.

42
Quant a la façana, tornem a invocar el model de Laon i amiens, tot i que és més
perfecte que no pas aquesta última. Segueix un esquema tradicional que emmarquen
el triple pòrtic, però és un esquema molt més equilibrat, amb la rosassa monumental
ubicada perfectament ubicada al centre. Això li dóna una gran monumentalitat a
l’edifici. Igualment, hi ha quelcom d’estrany: a les tres portes no trobem timpans
esculpits, sinó que hi ha rosasses, que donen més intensitat lumínica. L’escultura la
trobem als gablets, molt monumentalitzats.

RESUM:

 Des del punt de vista historiogràfic, podem datar el naixement del gòtic entre el
1140 i el 1144, quan es fan les obres de la portalada i la capçalera de Saint-Denis
de París, sota la direcció de l’abat Suger. Amb ell, es reprenen tradicions que ja
eXIstien i se sintetitzen: l’art borgonyó i el anglonormand.

 Aquestes formes que es desenvolupen en primer lloc a Saint-Denis, de seguida

tenen èxit i aviat es van fer en uns edificis als voltants de París. I durant tota la
meitat del segle XII es van fer provatures. Bàsicament:

 Es millra la relació entre les façanes i el cos de l’església,

 S’intenta fer créixer els edificis en altura,

 S’intenta crear una planta tipus, i

 Es comencen a utilitzar els grans contraforts exteriors amb

arcbotants.

Tots aquests elements els trobem en l’esquem quatripartit.

 A partir de la dècada de 1190, aquests elements experimentals van quallar.

Durant el període del gòtic clàssic, tots aquests experiments consolidats van
permetre alleugerir l’estructura massissa dels edificis. Això va fer que
s’eliminessin les tribunes i a més es van aconseguir fer uns edificis més alts.

 El més important de tots aquests edificis és la catedral de Chartres, que fixa la

planta-tipus i que romandrà al llarg de l’arquitectura gòtica. Això va permetre
l’arribada d’un nou tipus d’arquitectura: el gòtic radiant, que deriva directament de
tot això.

 Les formes del gòtic radiant sorgeix a París, a la cort de sant Lluís.
43
 5. La cort de sant Lluís. La dimensió de París com a
centre cultural. La Sainte-Chapelle.

5.1. La dimensió de París com a centre cultural.

El centre artístic es trasllada a la cort de Lluís ix (sant Lluís). Aquest monarca, no

només va ser un gran promotor artístic, sinó que va ser un personatge polític i religiós
molt important, cosa que li va valer la canonització. La historiografia ha subratllat que
els seus successors a la corona van seguir els principis d’influència política i
promoció artística. I d’aquesta manera, va ser amb aquest rei amb què va començar la
història del patronatge artístic dels reis francesos, que té com a punt culminant el
palau de versailles.

Aquest és un dels factors que expliquen el centre cultural a París. Un altra agent va
ser la universitat de París (1215). Va ser especialment important perquè va ser on es
van forjar les armes intel∙lectuals contra les heretgies que emplenaven el sud
d’europa. Això és molt important, perquè tots els canonges importants, els bisbes i els
arquebisbes i també els papes es van formar en aquesta universitat. De manera que
europa es va organitzar a l’entorn del tron del rei Lluís. Per tant, si en època de Suger
el poder reial no tenia autoritat, amb Lluís ix adquireix el pes. A partir d’aleshores, el
rei de França va ser el més poderós d’europa.

Com que tots els poderosos vinguts d’altres països havien estudiat a París, quan
tornaven als seus països reproduïen les formes vistes. En definitiva, gràcies a la
universitat i a la monarquia, París triomfa i és el model.

L’estil arquitectònic d’aquest moment i que irradia per tota europa és el gòtic radiant.
Puntualment, en alguns llocs com a Anglaterra i Castella, el gòtic clàssic ja havia
arribat. Però en els indrets en què va arribar en aquest moment es va començar a
construir amb l’estil radiant. La miniatura feta a París va ser l’estil que va triomfar. Era
pictòric, refinat i elegant, que va tenir un gran èxit en les arts plàstiques d’arreu.
Dante diu que l’art d’il∙luminar era quelcom que es feia a París. La miniatura important,
doncs, era la miniatura parisenca. Això ha tingut una repercussió important que ha
acabat donant nom a un dels estils del gòtic: el gòtic lineal, també anomenat
francogòtic. El gòtic del segle XIII és d’influència francesa.

44
Per tant, l’arquitectura que substitueix la clàssica, apareguda una altra vegada a la
regió de París, la de veritable irradiació de l’estil és l’arquitectura del gòtic radiant o
rayonnant. Aquest adjectiu deriva dels radis de les grans rosasses dels transseptes i
les portades dels grans temples.

Aquestes formes van destacar-se en aquest moment (i no abans) perquè el

protagonisme d’aquests elements, els radis, es trobaven en totes les obertures.
Aquestes finestres i obertures són tant grans i altes perquè hi havia l’esquelet
exterior: arcbotants i contraforts. Això es va començar a desenvolupar en època
clàssica i es va consolidar en el gòtic radiant. Això, a la vegada, va impulsar el
desenvolupament de la traceria. Si comparem els interiors de Nôtre-Dame de Chartres
i Nôtre-Dame d’amiens, veiem que la diferència entre la primera i la segona és el
desenvolupament de la traceria. Aquest desenvolupament tant important s’explica
perquè fins als volts del 1230 (final del període clàssic), els arquitectes principals
centraven els seus interessos en qüestions estructurals, tècniques i de planificació.
Una d’aquestes obsessions era fer créixer l’edifici (per això hi ha quatre pisos). Això
va acabar portant a un camí de no retorn. Va arribar al límit al 1280, quan la catedral
de beauvais va caure. Per tant, ja en aquesta època arribaven a un límit tècnic. Quan
això s’havia assolit, l’arquitectura s’havia de centrar a buscar a un altre repte. De
manera que, una vegada assolit aquesta perfecció tècnica, i el pla organitzatiu de la
catedral a partir de Nôtre-Dame de Chartres, l’arquitectura s’havia de desenvolupar en
un altre sentit: l’ornamentació arquitectònica, la traceria, que havia començat a
desenvolupar-se a Anglaterra.

Convencionalment, el gòtic radiant comença al 1230 (o 1231), quan la capçalera de

Saint-Denis s’havia de reformar, perquè es va fer la nau del temple, que fins aleshores
era carolíngia i s’havia d’adaptar al nou estil. Aqueta nau gòtica que substituïa l’edifici
d’època carolíngia és, probablement, la primera obra radiant. De manera que podem
veure la gran importància de Saint-Denis. El mestre d’obres que va aixecar aquesta
nau va seguir el que ja s’estava fent en època clàssica: va fer una organització mural
tripartida (formers, trifori i claristori), tot i que no és exactament el que s’havia fet en
època clàssica, perquè és un trifori lluminós, i és que està unificat amb el claristori,
que té quatre grans finestres coronades per grans òculs. Les columnes que creen
aquestes finestres, no s’aturen a la base del claristori, sinó que arriben fins al trifori.
Això vol dir que s’unificava el disseny d’una manera contínua, cosa que donava una

45
major transparència al mur. A això cal sumar-hi un altre element que donava més
transparència i verticalitat a l’edifici: l’arrencada de les voltes està molt amunt (a
sens, que ja avançava aquest esquema, l’arrencament de les voltes és més baix). Fins
i tot és molt alt si ho comparem amb Chartres.

La reforma radiant de Saint-Denis ens va donar la presència de la primera gran

rosassa radiant al transsepte nord. Si la comparem amb la que hi ha a la façana,
veurem la diferència entre els dos estils.

A l’hora de construir aquesta nau, es podia posar en perill la capçalera de l’abat Suger.
Per això calia reforçar-la, i es va fer amb els baquetons de l’estructura vella. En tot
cas, es van mantenir els pilars cilíndrics de la capçalera, uns elements propis
d’aquesta arquitectura del segle XII. En canvi, a la resta de la nau no es fan servir
columnes. I aquesta solució del segle XII ja no es fa més, sinó que ens trobem pilars
cruciformes construïts a partir dels baquetons. Així es vinculava el nervi de la volta al
pilar, tot trencant amb la solució del primer gòtic, que provenia de l’antiguitat. A més,
d’aquesta manera s’unificava el disseny de l’edifici.

5.2. Una capella-reliquiari a París: la Sainte-Chapelle.

Dins d’aquesta arquitectura, la construcció més important és la saint-chapelle de

París, construïda entre els anys 1242 i 1248. Aquesta capella tenia com a objectiu
acollir les relíquies de la passió de crist, concretament la corona d’espines, que va
aconseguir Lluís ix. L’any 1239, sant Lluís va acordar amb l’emperador de bizanci un
lot d’objectes, entre els quals la corona d’espines. I per això va construir la capella.
L’obtenció d’aquesta corona era molt important per a sant Lluís, perquè pretenia
sacralitzar la corona de França. I és que pensaven que tenien una relació directa amb
la divinitat. Sembla ser que el dia de la coronació, els monarques eren ungits amb olis
que creien que provenien del cel. Per tant, la vinculació entre la corona d’espines i la
de la monarquia. Per tant, podem veure que les relíquies segueixen sent molt
importants per a l’art del gòtic. I ho són sobretot per a les arts de l’objecte (els
reliquiaris) i també per a l’arquitectura, un contenidor de relíquies i la gran obra del
gòtic radiant.

46
La historiografia la compara amb un reliquiari. Però a més, des del punt de vista
formal també el podem comparar amb un reliquiari. Té un seguit d’elements elegants i
fins i ornamentats que ens remeten a les filigranes que ornamentaven els objectes
d’orfebreria. Hi ha un gran detallisme. L’obra s’atribueix al mestre pierre de montreuil i
és una obra mestra de la transparència, ja que el mur gairebé desapareix i es tanquen
amb vitralls, separats únicament per feixos de baquetons finíssims. Les columnetes
ascendeixen fins a la volta, gairebé. Ara bé, hem de pensar també que tot i que es
tracta de l’obra representativa d’aquesta època, és molt diferent de la majoria d’obres
d’aquest moment, i és que es tracta d’una obra molt concreta vinculada a un conjunt
palatí. Per tant, es tracta d’una església que tindrà unes característiques especials
que no es poden transportar a altres tipus d’esglésies. Té una doble estructura: hi ha
dos nivells, dues capelles. Al nivell inferior hi ha l’anomenada capella baixa, dedicada
a la mare de déu, amb tres naus. Està coberta amb voltes de creueria que recolzen
sobre columnes. Les naus laterals són gairebé ineXIstents, però no es devia poder fer
una nau única. Està especialemnt cuidada en tots els seus detalls. A les parets hi ha
arquets trilobulats que la decoren, cosa que ens mostra la importància de la traceria.
Hi ha uns medallons que representen els apòstols, hi ha uns elements pictòrics molt
ben cuidats: flors de lys sobre fons blau. I sobre fons roig hi ha un seguit de torres que
remeten a la corona de Castella, i es que Lluís ix estava vinculat a Castella, i és que la
seva mare era blanca de Castella. Aquesta capella, però, és la capella base de la
saint-chapelle, amb una nau única i enorme, al nivell superior. És en la capella alta on
hi havia d’haver les relíquies. Hi ha vuit grans contraforts. Està tancada per voltes de
creueria. Hi ha l’arquitectura de vidre que demanava l’abat Suger. És l’arquitectura
diàfana que moltes vegades es posa com a exemple del que és el gòtic, la
desmaterialització del mur. Tot està cuidat fins al més mínim detall, totes les voltes
estan decorades, tots els baquetons estan decorats, a la part baixa hi ha escultura de
primera línia (i vinculada al creuer sud d’amiens). Tot està, doncs, molt cuidat.

A l’exterior, aquests elements ens demostren que l’edifici s’aguanta molt bé, i és que
els baquetons interiors es converteixen en uns grans contraforts que sustenten
l’arquitectura, cosa que permet que l’edifici s’aguanti i a més que els elements
sustentants siguin molt fins. La vista interior de la nau ens mostra que sembla que
sigui una caixa de vidre. I això és significatiu, perquè un dels reliquiaris més luxosos
eren els anomenats caixes de vidre. Per això la historiografia ha vinculat per funció i
per forma la saint-chapelle amb un reliquiari.
47
A partir d’aquest moment, les obres del nord tindran una gran quantitat de vitralls, que
seran el veritable el suport dels grans cicles iconogràfics. La gran rellevància
d’aquesta tècnica en el gòtic s’explica pel que ja s’ha explicat: l’ús d’un esquelet
exterior. Per tant, la saint-chapelle és l’obra genuïna. Això ens indica que hi havia una
sèrie de motius iconogràfics als vitralls, cosa que és un tret característic del gòtic
radial. Això és important perquè, a banda de les idees de pseudo-dionís, molts teòlegs
d’aquella època destacaven la importància de les imatges lluminoses, que tenien la
virtut d’il∙luminar els homes i allunyar-los del pecat. El programa iconogràfic ens
explica des del gènesi fins a l’arribada de les relíquies de la passió, moment sincrònic
a la construcció de la saint-chapelle. El punt culminant és la passió de crist, moment
en què la humanitat queda redimida.

Tradicionalment, aquests vitralls gòtics, que ja estaven prou desenvolupats en època

clàssica, acostumaven a tenir uns tons verdosos que tendien a provocar una
il∙luminació freda. A partir d’aquest moment, els tons predominants deixen de ser els
grocs i els verds i passen a ser-ho el blau i el roig. Per tant, la lluminositat d’aquesta
època tendeix a ser porpra. Dos terços dels vitralls de la saint-chapelle són autèntics.
Tot això, tot aquest muntatge es va fer per contenir les relíquies de la passió, les arma
christi.

5.3. Nôtre-Dame de París.

L’èxit d’aquestes noves formes es van deixar sentir als voltants de París. Hi ha uns
altres edificis que segueixen aquests models a partir de 1230. Un dels casos més
interessants són les façanes dels transseptes de Nôtre-Dame de París, que s’havia
començat a construir durant el primer gòtic. En un principi, aquesta planificació de
Nôtre-Dame no s’havia previst que els creuers fossin tant monumentals. Però cap a la
dècada de 1240 i 1250 es va decidir d’ampliar els extrems, per tal d’adaptar-los al pla
catedralici que estava en boga: Chartres. Aquesta ampliació va permetre fer aquestes
façanes grans i monumentals, que són inequívocament radiants. La nord és de 1250 i
la sud de 1285, una mica més tard. Això ens indica una altra cosa que té el seu
interès: el nou estil, el radiant, i el gòtic clàssic, passen a ser edificis començats al
primer gòtic i acaben essent radiants.

48
La façana nord la va fer el mestre jean de chelles. Ho sabem perquè pierre de
montreuil ho va deixar escrit, i és que va ser l’encarregat de continuar l’obra després
de la mort de chelles. Va seguir el mateix esquema de la façana nord, però a la façana
sud. La importància, en fi, d’aquest transsepte no és tant la seva morfologia exterior
sinó que són els dos primers mestres que coneixem del gòtic. Per tant, la
historiografia, juntament amb el fet que aquests noms també a amiens i a reims ja hi
apareixen, ha citat el gòtic radiant com el primer moment en què els artistes signen
les obres. Això, però, no és així, ja que al romànic ja tenim exemples de mestres que
firmaven, com ara el mestre mateo.

Una altra cosa important és que la reforma radiant de Saint-Denis i l’esplendor de les
formes de la Sainte-Chapelle, la consecució arquitectònica de la Via Anagògica, van
influenciar en gran mesura en la irradiació de les formes del gòtic radiant vers el nord
de França. És a dir, a banda d’aquestes dues grans obres (la reforma de la nau de
Saint-Denis i la Sainte-Chapelle) i l’ampliació del transsepte de Nôtre-Dame de París,
les formes radiants apareixeran per altres indrets del nord de França.

*les seccions més altes de la catedral de Saint-Pierre-de-Troyes. Veiem que els pilars
no són cruciformes, sinó que encara tenen forma circular. En canvi, la secció del
claristori segueix el model de Saint-Denis: el claristori i el trifori estan unificats, és el
mateix disseny de superfície contínua. La diferència entre el nivell dels formers i del
trifori es deu a una tempesta que va destruir el trifori. En reconstruir-lo, van fer servir
els nous models.

*capella reial de saint-germain-en-laye (iniciada vers 1238). Segueix el mateix model

que en l’anterior, basant-se en Saint-Denis. Es va construir per indicació del rei Lluís
ix. A l’interior, tant els sòcols com la rosassa ens recorda a la Sainte-Chapelle, tot i
que és prèvia. Es pensa que sant Lluís va posar aquesta capella com a model per a la
Sainte-Chapelle, per bé que les formes no són tan fines ni elegants.

*capella de santa maria de saint-germer-de-fly (1260 – 1265). Aquest edifici també ens
recorda a la Sainte-Chapelle, n’és una conseqüència. La decoració exterior, fins i tot
podríem arribar a dir que és més refinada que no pas la Sainte-Chapelle.

49
*col∙legiata de saint-urbain de troyes (c.1262). Està en clara conneXIó amb la Sainte-
Chapelle i amb el gòtic refinat radiant que es crea als voltants de París, amb gablets
radiants, l’ús sistemàtic de la traceria, que no té altra funció que l’ornamental (i no
aguantar l’edifici). A més, també comptem amb documents que ens parlen de qui és el
mestre: johannes anglicus (jean langlois en francès). Possiblement era un arquitecte
anglès. Anglaterra ja tenia exemples de l’ús sistemàtic de la traceria abans que no pas
França.

5.4. La influència del radiant al midi francès.

Per tant, tenim que el gòtic radiant, com el primer gòtic, neix a París i irradia en
primer lloc als voltants de la ciutat (al nord de França) i també ho fa de manera
immediata a altres regions d’europa i també de França. Ja al segle XII, en alguns
punts de Castella, Anglaterra i del sacre imperi germànic trobem construccions
gòtiques. El moment de gran irradiació de l’estil gòtic és l’etapa radiant.

Un dels exemples més clars és la catedral de saint-nazaire de carcassona (d. 1269). Hi

veiem unes rosasses absolutament radiants, per bé que les columnes no són tan
pròpies d’aquest estil. També hi podem veure l’ús sistemàtic de la traceria, que decora
els murs sense cap funció estructural.

Tradicionalment, per bé que està una mica discutit, s’havia considerat i es considera
que la figura cabdal per l’assimilació d’aquestes formes del nord al sud és jean
deschamps, que s’ha relacionat amb alguns dels edificis més importants del gòtic
radiant del sud. La catedral de clermont-ferrand n’és un exemple. Veiem molt
clarament que hi ha l’ús del sistema mural tripartit: formers, trifori (que en aquest cas
és cec i no lluminós) i el claristori. A més, hi ha tota una sèrie de característiques que
ens parlen del gòtic radiant: els pilars cruciformes fets a partir del naixement dels
nervis.

Un altre edifici del sud que adopta aquesta manera de fer és la catedral dels sants
just i pastor de narbona (c. 1270). No és un exemple remarcable per la seva estructura
tripartida, sinó que ho és per dos motius. En primer lloc, perquè el capítol catedralici
de narbona van justificar la seva decisió de construir una nova catedral, que havia de
50
tenir unes formes determinades. L’argument era que volia imitar “les nobles i
grandiosament treballades esglésies del regne de França”. Volia emular el model del
nord, perquè ja havia assolit un prestigi superior. Això és el mateix que passa en el
moment en què europa adopta el renaixement, que vers el 1500 era el model de
prestigi. Per això el gòtic radiant va arribar a tota europa. El model del nord, però, va
arribar al sud d’una manera transformada quant a la concepció de l’espai. En segon
lloc, ens interessa perquè les capçaleres de les catedrals de Barcelona i Girona són
les primeres a seguir el gòtic radiant (per bé que a les catedrals de Tarragona i Lleida
ja trobem voltes de creueria).

La diferència fonamental entre els edificis del gòtic radiant del nord i les
construccions del gòtic radiant del sud es troba en la concepció espacial, de la qual
eren ben conscients els homes medievals i que, en canvi, no va ser entesa pels
estudiosos del segle XX. Fins al segle XX, es considerava que el gòtic del sud de
França, de Catalunya, d’Itàlia, etc, era de segona fila, perquè eren més petites i perquè
no s’adopten aquestes formes fins al segle XIII. A principis del segle XX, l’opinió va
canviar, just en el moment del racionalisme, moviment que considera fonamental
l’espai en arquitectura. A partir de l’anàlisi del gòtic del sud en base a unes noves
idees, es va començar a valorar una arquitectura que destacava i es caracteritzava
per no buscar espais compartimentats, per no buscar la Via Anagògica (l’ascensió
vers la llum). És a dir, busca uns espais unitaris i clàssics, continus. Per tant, en el
gòtic del sud destaquen les esglésies de nau única, amb capelles entre els
contraforts. I quan ens trobem en edificis de tres naus com ara les catedrals, l’espai
seguirà essent unitari, perquè la diferència d’alçada entre les naus laterals i la central
és molt petita, i les finestres també.

En aquest sentit, cal destacar:

*la catedral de sainte-cécile d’albí. Destaca per la seva construcció en maó, cosa que
va fer que la fàbrica fos molt ràpida. Destaca, però, per la gran nau única. Les
proporcions són molt pensades, l’alçada i l’amplada de l’edifici és la mateixa. Per tant,
es crea la sensació d’un gran espai tancat i unitari, no un sentiment d’impuls i no un
camí vers la llum (una Via Anagògica). Per tant, tot i que el llenguatge era el mateix,
les formes eren diferents, pròpies del gòtic del sud.

51
*catedral de Girona. Quan es comença l’edifici al 1312 no es pensa per a una nau
única. Per l’any 1406 i 1416, hi ha dos congressos en què es consulta la construcció de
l’edifici: amb tres naus o una. L’edifici ja estava preparat per contenir tres naus, tot i
que es va fer-ne una finalment. En les actes, es conserven els arguments dels mestres
a favor i en contra ens dóna la conclusió: es volia fer un edifici que es diferenciés del
nord. A la primera trobada, vers el 1406 es va decidir que es construís el temple amb
tres naus perquè el presbiteri ja estava construït. Però no va tenir gaire èxit i al 1416
hi va haver un altre simposi en què es va decidir que hi hagués una sola nau per tres
raons:

1) L’obra no representava cap perill i s’estalviarien recursos perquè la fàbrica seria

més barata.

2) La nau única seria més solemne, notable i proporcionada amb l’absis.

3) La nau única faria que hi hagués més claredat i resultaria més joiosa i
agradable.

Això ens mostra una concepció espacial diferent de l’arquitectura del nord. Aquesta
concepció valorava els conceptes de solemnitat, notabilitat, proporcionalitat i
claredat. Per tot això, la catedral de Girona és una de les catedrals més importants
del gòtic.

52
 6. El gòtic més enllà de França.

6.1. La difusió europea de l’opus francigenum.

A finals del segle XII trobem regions en què ja hi ha mostres del gòtic, del primer
gòtic. La Bran Bretanya i Castella i lleó seran les dues regions que tindran les
primeres mostres. Serà un gòtic que sempre es vincula a les tradicions autòctones: el
model francès amb l’estrat cultural local. Per tant, serà un gòtic divers i particular.
S’ha de distingir, doncs, entre el gòtic francès, el gòtic del midi i d’altres; hi ha
diversos gòtics. El model francès és el més potent des del punt de vista historiogràfic.

Bran Bretanya.

Sobretot Anglaterra pertany al conjunt de països amb edificis gòtics ja a finals del
segle XII. Durant el primer gòtic ja hi ha gòtic. En aquesta preeminència anglesa hi té
un gran relleu els nexos històrics que uneixen Anglaterra i França: enric ii és el
monarca anglès, parent de la família plantagenet, francesos. A més, anteriorment
havia estat dominada pel normands, cosa que havia marcat el desenvolupament social
i artístic d’Anglaterra. L’arquitectura gòtica apareix, com ja hem dit, en les escoles
borgonyona i normanda, però cal ser més específics i concretar: era l’escola
anglonormandes, amb exemples com la catedral de durham que a finals del segle XII
ja havia adoptat la volta de creueria. Ens recorda molt a caen. I justament per la
importància d’aquesta escola i la seva gran potència, resulta que l’arquitectura
anglesa no pren l’arquitectura gòtica francesa, sinó que adopten un seguit d’elements
que es puguin adaptar a la seva pròpia tradició arquitectònica. Per això, el gòtic
anglès serà sempre molt diferent del francès. La catedral de colònia, per exemple, és
una obra plenament francesa, com tants altres edificis Castellans, no passa això amb
els edificis anglesos.

Al gòtic anglès hi podem distingir tres etapes que no coincideixen amb el gòtic
continental per una raó: el gòtic del continent segueix el desenvolupament francès.
Els anglesos, però, tenen una cronologia diferent. Aquesta cronologia genuïna, doncs,
es basa en un desenvolupament intern a Anglaterra, no tenen en compte el que passa
al país. Aquestes tres etapes apareixen a la historiografia del segle XIX, de la mà de
thomas rickman vers el 1817. Són les següents:

1) Early english, c. 1170 – 1240.

53
 2) Decorated style, c. 1240 – 1330.

3) Perpendicular style, c. 1330 – 1530.

L’early english: la catedral de canterbury.

Els monjos del Cister van ser un dels catalítics que van portar el gòtic a Anglaterra
(com també van portar-lo a Castella). En tot cas, tot i aquests elements que apareixen
en diversos edificis de la mà del Cister, l’edifici fundacional d’aquesta arquitectura
anglesa (early english) és la cateral de canterbury (c. 1175). Cinc anys abans és el
moment que es considera que va aparèixer l’estil, quan va morir thomas becket, que
es va enfrontar a enric ii per una qüestió de la preeminència de l’església o la
monarquia. Finalment, enric ii el va fer matar. El 1173, per l’impacte que va causar
l’assassinat, van canonitzar becket. Un any més tard, es va cremar la catedral de
canterbury, cosa que va propiciar que el 1175 es comencés una nova capçalera, més
moderna i més digna, amb més noblesa exterior per a dignificar les relíquies de
becket.

Es va proposar un concurs de projectes amb una sèrie de condicions per tal de

conservar elements estructurals com la cripta. El personatge encarregat de fer-ho
provenia de sens, una de les primeres construccions. Era guillem de sens, que va
guanyar aquest concurs i que va tirar endavant la primera edificació gòtic
d’Anglaterra, el que es considera que va portar el gòtic.

Va instal∙lar una nova arquitectura als murs perimetrals que ja eXIstien i va perllongar
la capçalera vers orient. Va ser la primera d’un seguit d’ampliacions que hi va haver a
canterbury. Amb aquestes condicions, guillem de sens va fer, fins a cert punt, una obra
a la francesa. Però no ho va ser plenament, només va ser parcialment. Hi ha les voltes
sexpartides, pròpies del primer gòtic francès. També hi ha pilars circulars. Ara bé, hi
ha canvis remarcables respecte del que s’estava fent a França: hi ha un esquema
mural tripartit, cosa que al país francès hi havia el quadripartit. A més, després, no hi
ha trifori, sinó tribuna. També és destacable el marbre de purbeck, un marbre negre
que aporta un joc cromàtic remarcable. És quelcom que trobem sobretot al sud del
país, que és on hi havia les pedreres.

Guillem de sens, per tant, va introduir alguns elements, però va ser una aportació molt
minsa. A més, va caure de la bastida i va morir. Va ser guillem l’anglès qui va acabar

54
l’edifici, amb unes parts ben singulars. Va fer la zona de la capella de la trinitat (que
sembla l’absis) i la corona, una capella circular on es van disposar les relíquies de
sant tomàs becket. Aquesta gran capçalera de canterbury va ser el tret de sortida per
al desenvolupament d’una gran quantitat de noves capçaleres dels edificis anglesos. A
partir d’aleshores, cada gran església va donar un marc arquitectònic adequat a les
seves relíquies. Tot això va passar cap al 1180, a finals de segle.

Per tant, l’early english comença a Anglaterra vers el 1170.

La tendència decorativista, que comença dins de l’ early english, aposta de manera

clara cap a la sobreornamentació i es desenvolupa en el decorated style. Ja dins el
primer quart del segle XIII, a Anglaterra apareix aquesta tendència molt més
decorativista que no pas la del continent. Un dels primers edificis d’aquest estil va ser
la catedral de lincoln, que es va haver de renovar després d’un terratrèmol a 1192. El
primer mestre va ser godofred de noiers, del qual no hi ha gaire documentació. La
primera part nova, la del decorated style, va ser l’anomenada capçalera d’hug, que era
l’impulsor de les obres. Es troba ubicada entre dos transseptes. Té voltes sexpartides,
però són molt rares, per això se les ha anomenat crazy vaults. Aquest mestre va
transformar cada tram de volta de manera que cada tram de la plementeria
s’enfronten diagonalment, cosa que aporta un efecte plenament decoratiu. Això es
vincula a la idea d’intensificar tots els elements arquitectònics, amb una clara
voluntat ornamental.

Encara dintre de l’early english, a la nau, el successor de godofred de noiers resumeix

les aparences que s’havien desenvolupat en l’arquitectura gòtica anglesa. Els murs
tenen tres pisos, amb ús del marbre de purbeck als baquetons, aportant un joc
cromàtic; hi ha un increment de la decoració en els capitells, que estan molt
ornamentats. Però destaca especialment la creativitat plàstica de les voltes: són unes
de les primeres voltes estrellades de l’arquitectura gòtica anglesa.

Aquestes obres de lincoln va exercir una forta influència en els edificis del nord del
país. A partir de 1200 hi ha una gran empenta constructiva al sector del nord, tant en
catedrals com en dependències monàstiques. En aquestes obres no hi trobarem
marbre de purbeck. I a més sovint es cobreix amb encavallades de fusta. Sí que hi
robem el gust per la ornamentació. Una de els grans característiques, de les més
significatives, és el gran desenvolupament dels frontis de les capçaleres, que seran
sempre planes, i també dels creuers. A més, seran de grans dimensions, especialment
55
els del costat septentrional: el transsepte nord acostuma a ser de grans dimensions.
La més gran de totes i la més famosa és la del al catedral de york, que té cinc grans
llancetes que arrenquen al sòcol i es tanquen al nivell del claristori. Com que són cinc,
les anomenen les five sisters. En aquest edifici es fa evident que tot i que el
llenguatge és el mateix, la concepció arquitectònica no.

Podem dir, doncs, que la tendència decorativa, que després es desenvoluparà en el

decorated style, comença a l’early english. En aquest primer període, però, no tota
l’arquitectura anglesa és decorada, sinó que hi havia una altra línia arquitectònica: no
ornamental. Per tant, hi ha un altre corrent que es desmarca de tot això. La catedral
de salisbury n’és un exemple. Hi ha l’ús del marbre de purbeck, però ja està. Els grans
pilars cilíndrics només tenen quatre baquetons; els suports de les voltes no baixen
fins els formers (i per tant no es poden decorar), sinó que queden al nivell de les
tribunes. És més sobri. La diferència més evident respecte de la catedral de lincoln
són les voltes, que són quadripartides, normals, sense vocació ornamental. De fet, es
pensa que aquesta catedral es va construir com a contraprojecte de lincoln. Per
aquest motiu, es considera que aquest és l’edifici més important d’aquesta tendència
no decorativa de l’early english. Una altra diferència és que els vitralls de salisbury no
es van fer amb colors, sinó a grisalla, cosa que accentuava la sobrietat i el repòs de
l’arquitectura. Ara bé, tot i això, és una arquitectura totalment anglesa, ben diferent
del que hauríem trobat a França.

La catedral de wells és el punt culminant del primer gòtic. Va començar cap al 1180,
tot i que la nau data d’entre 1220 i 1239. Té uns murs molt grans, amb una gran
solidesa i pes. Aquesta enorme potència es veu diluïda per la profusió de capitells i
baquetons, que li donen moviment i dinamisme. El seu interès, però, se centra en la
façana, que ens permet com saber com eren a l’arquitectura gòtica anglesa i
comparar-la amb la del continent. La façana occidental és totalment diferent de la
francesa. Les façanes com la de wlls s’anomenen façanes pantalla, perquè no ens
permeten entendre com és l’interior de l’edifici, perquè ens el tapen. És a dir, el diàleg
entre l’interior i l’exterior no eXIsteix; l’estructura es dilueix i s’amaga al darrer. Una
altra diferència és que les portades gairebé no tenen importància, queden diluïdes
gairebé en el sòcol. Si ho analitzem veurem que no són petites. També queden diluïdes,
perquè no es remarquen amb un desenvolupament escultòric, queden amagades.
Probablement, això era així perquè a les catedrals angleses s’hi entrava pels costats.

56
La més importants de totes aquestes façanes angleses és la de wells. I no és que
siguin poc importants, però tenen una concepció diferent, tot i compartir el
vocabulari. Fins a cert punt, també és una manera decorativa. Si ens hi fixem, malgrat
l’eXIstència de salisbury, la línia principal de l’early english és una línia decorativa.

El triomf del decorated style. L’abadia de westminster.

Un dels elements més utilitzats en l’arquitectura d’aquesta època és la traceria, que

ja havíem vist en el radiant francès. Aquí, aquest desenvolupament de la traceria
també el trobem, i no només en finestres, sinó que també en paret. A la catedral de
lincoln, en la seva ampliació de la segona meitat del segle XIII, hi trobem l’ús extès de
la traceria, que es troba pertot arreu, com ara als arcs formers. És a dir, això implica
una perfecta simbiosi entre l’arquitectura i l’escultura. Fins i tot podem dir que guanya
d’una forma molt evident l’ornament, que importa molt més que el desenvolupament
estructural. L’ornamentació tapa l’estructura. Per tant, el que destaca més és la
decoració de les voltes, fortament marcades ja a lincoln. Es construeixen amb molta
ornamentació però amb molt de refinament i elegància. Westminster és l’edific que
crea el model. Entre les obres influenciades per l’abadia de westminster és justament
la capçalera de lincoln, amb tots elements que ja hem comentat. Si ens hi fixem, tot i
ser una mica posterior, és el mateix concepte de caixa de vidre que trobem a la
Sainte-Chapelle. Aquesta línia serà la mateixa que trobarem a l’estil perpendicular, al
darrer tram de l’arquitectura anglesa i que s’allarga fins al ple segle XVI, amb una línia
super decorativa, talment com trobem a la catedral d’exeter.

RESUM:

 Ja des de la segona meitat del segle XII apareixen les formes del gòtic en
alguns indrets d’europa, el primer dels quals és Anglaterra. L’Anglaterra de l’ early
english té el màXIm exponent és la catedral de lincoln, que ens mostra la via
marcadament decorativista que portarà al decorated style. Ara bé, hi ha un
contraprojecte més sobri, l’exemple del qual és la catedral de salisbury.

 Aquesta arquitectura tindrà unes característiques molt més ornamentals que les
del continent fins ben entrat el segle XVI, com ara el king’s college.

57
L’imperi romanogermànic: les inèrcies romàniques.

Aquí també va arribar el gòtic, passat per una tendència romànica. És molt difícil
d’analitzar, perquè és una unitat política heterogènia, amb uns territoris molt
dispersos. En algunes zones de l’imperi, les formes de l’ opus francigenum tenen una
forta incidència, mentre que en d’altres no tant. No és fins a la segona meitat del
segle XIII que el gòtic serà l’estil estàndard pertot europa. Serà el llenguatge gòtic el
que guanyarà la partida. Per tant, ens cal recordar que l’arquitectura de finals del
segle XII i principis del XIII, fora de l’àmbit de l’illa de França és molt poc coherent de
la uniformitat estilística, cosa que ens parla de la gran diversitat de formes.

És molt característic d’aquests territoris l’ús del hallenkirche o plantes saló, cosa que
podem veure a la catedral de marburg. Té una capçalera que sembla trilobulada. Té
tres naus, l’alçada de les quals és gairebé la mateixa, cosa que no passava a França.
Això aporta unitat a la concepció espacial, cosa que difereix de les catedrals
franceses, que són més compartimentades i jerarquitzades: les naus centrals són més
amples que les laterals i les col∙laterals, cosa que aporta un moviment d’ascensió.

La península ibèrica: les empremtes del gòtic francès.

En primer lloc, cal dir que els camins van anar per dues vies diferents: el regne de
Castella i la Corona d’Aragó. Ara bé, com va arribar el llenguatge arquitectònic francès
a la península? Com a la Bran Bretanya, un dels primers agents de l’arribada
d’aquestes formes va ser l’arribada del Cister, que ja al segle XII tenia cenobis
peninsulars. Quan feien els edificis en llenguatge gòtic, apareiXIen tots els elements
del gòtic: voltes i arcs i ogivals. Això passa tant a la Corona d’Aragó com a Castella.

Un altre element d’introducció de les formes gòtiques va ser el camí de sant jaume,
que aportava les influències franceses del romànic, però també del gòtic. De fet, és un
nexe amb el continent europeu. No obstant això, talment com passa a alemanya, en
molts edificis dels segles XIII i XIV, hi van seguir havent edificis molt massissos. Ens
costa molt dir que arquitectures com la de la seu vella de Lleida (1203) sigui com
Nôtre-Dame de Chartres. Tant la catedral de Lleida com la de Tarragona, es comencen
en llenguatge romànic i acaben en gòtic. Girona, Barcelona i Tortosa, en canvi, van
tenir catedrals romàniques que es van enderrocar per construir-ne de gòtiques. Per
això el llenguatge és plenament gòtic. Es vinculen directament amb el model de

58
narbona però amb un concepte diferent. El concepte espacial d’aquesta arquitectura,
tot i ser gòtic, està molt lligat a les tradicions mediterrànies.

En tot cas, a l’hora d’analitzar l’arribada de les formes franceses a la península, el que
és més destacat és que hi ha un clar desequilibri entre el que passa a Castella i als
regnes vinculats a ell i el que passa a la Corona d’Aragó, on hi ha una clara resistència
d’adquirir l’opus francigenum, mentre que a Castella són més permeables. Les raons
són diverses. La Corona d’Aragó tenia, al segle XIII, unes males relacions amb França.
L’any 1213 va començar a irradiar l’arquitectura del gòtic clàssic, moment en què pere
el catòlic va morir a mans franceses. Per això, el seu hereu, jaume i, no va adoptar les
formes franceses. En canvi, Castella sí que tenia bones relacions amb França ja des
del segle XI. Blanca de Castella era la mare de Lluís ix, la mare de sant Lluís. Per tant,
el lligam amb el rei més important del moment més important d’irradiació de l’estil es
troba a Castella.

Tot i aquestes facilitats des del punt de vista polític, el model francès tampoc va
arribar de cop a Castella. Alguns edificis van adoptar aquests elements vinguts del
nord (Castella és un dels primers llocs on arriben aquestes formes), però no es
construiran edificis d’estil plenament francès fins al segle XIII, cosa que vol dir que
emulen l’estil clàssic i el radiant. En altres paraules, hi ha edificis amb elements
gòtics ja al segle XII, però no és fins al XIII quan les formes són plenament franceses.

Un bon exemple del gòtic hispànic del segle XII és la catedral d’àvila (1181). Manté
elements amb Saint-Denis. Era un disseny tan ambiciós que es va haver de trencar una
bona part de la muralla. Això no era necessari i a més va sortir molt car. Es podia
haver dissenyat una capçalera plana o una conca absidal més petita. Però es va
decidir fer un doble deambulatori de dimensions monumentals. En aquell moment
només hi havia un deambulatori doble: el de Saint-Denis. Es pensa que es va fer un
projecte tan gran i modern perquè la d’àvila era una catedral vinculada a la
monarquia. Per això havia d’estar relacionada amb una de les obres més punteres del
moment, com era Saint-Denis, que també estava vinculada amb la monarquia. Ara bé,
no podia seguir al cent per cent el model francès, entre altres coses perquè l’absis
estava en relació a la muralla, de funció defensiva. Per això no es poden obrir grans
finestrals a l’absis. Per això la capçalera es caracteritza per la contraposició d’un
exterior molt massís i un interior molt eteri. Es pensa que l’arquitecte era fruchel, un
nom estrany que ens remet als països nòrdics i del qual no se’n sap res.

59
Un altre exemple d’adopció primerenca però parcial de l’adopció de l’ opus
francigenum és la catedral de conca (c. 1200). Té un caràcter visiblement gòtic
francès, amb voltes sexpartides, baquetons i pilars cilíndrics. Una diferència, però, és
que només hi ha dos pisos d’articulació mural.

Serà a partir de la dècada de 1220 quan es comencen a construir catedrals senceres

basades plenament en els models del gòtic clàssic i del gòtic radiant. Abans d’aquesta
data, hi ha edificis amb formes gòtiques, però són temples parcialment gòtics, havien
adoptat l’estil però no el tipus, no l’estàndard creat a partir de Chartres. Això no
apareix, doncs, fins al 1220. I no arriba a partir de Chartres, sinó que ve a partir de les
seves seguidores: bourges, reims i també París. Per tant, a partir de 1220 s’adopta el
llenguatge i el tipus d’arquitectures franceses. Esl veiem a burgos, toledo i león.

La importació d’aquest model francès es va produir a partir dels mestres, talment com
proposava la historiografia tradicional. Eren mestres francesos que van importar l’estil
que es duia a terme al seu país. Per tant, és veritat que la importació de les formes
franceses es produeix a partir dels mestres francesos que van arribar i van dirigir
obres. Això va suposar el trencament de la tradició hispànica anterior. Ara bé, i també
és important –i no ho va remarcar la historiografia- el fet que l’arribada de mestres
estrangers es vincula a la voluntat dels clients i els comitents, que eren cultes i
havien viatjat. Per això demanen els models que havien vist a fora. La referència
cultural del moment eren la universitat de París i la cort. Sovint s’ha dit que l’obra dels
mestres francesos, quan abandonaven la fàbrica inciada, eren continuades per
arquitectes locals, que de seguida es van adaptar a les formes de l’ opus francigenum.
Però també hem de tenir en compte que en les obres molt significatives els mestres
són sempre estrangers. Això no vol dir que els arquitectes locals no haguessin adoptat
aquest nou llenguatge. Però sí que és cert que les grans obres eren dirigides per
arquitectes estrangers.

*catedral de burgos (c. 1221 – 1300). Es va començar al 1221. La catedral, pel que fa
als primers estadis constructius, va molt ràpidament, perquè al 1230 ja es va obrir al
culte. Les parts principals, però, no es van enllestir fins al 1300. Després, però, va
haver-hi una remodelació destacadíssima en època tardogòtica sota l’influx del gòtic
centreeuropeu. La fàbrica estava dirigida per un mestre de colònia. Burgos és un
edifici de tres naus, amb un transsepte de nau única. Hi ha un deambulatori. A la nau
60
central i al transsepte les voltes són sexpartides. Si ens hi fixem, però, aquesta
característica és estranya, perquè corresponen al segle XII. Encara que no té cinc
naus, s’apropa al model de bourges, on es van fer servir voltes sexpartides encara dins
del segle XIII. Per això encara hi ha voltes sexpartides a burgos. D’aquesta catedral
francesa també prové el motiu dels baquetons que arriba gairebé fins al sostre. També
és significatiu que els triforis estiguin aixoplugats en un arc de descàrrega. Aquest és
un motiu que vincula les dues catedrals. Finalment, hi ha un altre element estrany, i és
que la plementeria de l’absis té uns òculs, cosa que també trobem a bourges. No és,
però, una còpia directa per diverses raons, i és que només té tres naus i no cinc. Com
que només en té tres, no és possible fer aquest joc ascensional, per bé que la
compartimentació sí que hi és. No hi ha l’impuls que veiem a França. A més, com
podem comprovar, burgos ha patit una gran quantitat de modificacions en època
tardogòtica.

*catedral de toledo (c. 1222). Toledo s’apropa encara més que burgos als models de
l’opus francigenum, i si això és així és perquè té cinc naus. És una catedral, doncs,
que s’assimila molt a bourges i a París. A més, en aquest cas, es veu clarament que la
nau central s’aixeca a una alçada més gran que no pas en les laterals i col∙laterals .
Això també passa en els edificis del nord. De manera que podem dir que, talment com
al nord, hi ha una concepció espacial basada en la compartimentació i el moviment
ascensional. Va ser impulsada pel bisbe errada. És un dels edificis de grans
dimensions, les més grans de l’arquitectura gòtica medieval d’espanya. L’arquitecte
era martin, un mestre francès. Té una planta molt compacta, amb una doble capçalera
i unes capelles radials molt petites. Tot això ho trobem a bourges. Aquestes capelles
s’obren a la part del deambulatori exterior. La capçalera s’uneix a les naus amb un
transsepte que no es marca en planta. Les voltes de creueria són quadripartides,
mentre que els models de bourges i de París tenen voltes sexpartides a la nau central.
Si això és així és perquè, encara que els models estaven coberts d’una altra manera,
l’habitual al 1220 era la volta quadripartida. A toledo hi ha un altre element molt
francès però que no es relaciona amb les grans catedrals, sinó amb les petites
esglésies construïdes pels volts de París: el claristori del deambulatori exterior no
està format per llancetes (grans finestrals) sinó per petites rosasses. Això ja s’havia
assajat a París, en esglésies que no tenien un gran espai per posar finestrals. Per tant,

61
tot i que es tracta d’un edifici que segueix els models francesos, quant a l’alçat se
n’allunya. Té tres nivells però no es desenvolupa en la mateixa mesura que en les
catedrals del nord. Això ha portat alguns autors a dir que no s’havia assolit plenament
el gòtic, cosa que ha portat a preguntar-se si els bisbes Castellans havien entès la
rellevància de la Via Anagògica i fins i tot si els havia arribat.

*catedral de león (c. 1255 – 1302). És la més francesa de les catedrals espanyoles.
León segueix el model de Chartres, però no el segueix directament, sinó que a partir
de reims. En altres paraules, sí que segueix la línia del gòtic de la seva època però a
partir de reims. Segueix, per tant, la idea francesa en terres meridionals. Les parts
principals estan acabes al 1302. Aquests elements francesos es veuen molt
clarament: la planta és gairebé igual a la de reims, per bé que la francesa és més
gran. Però en ambdós hi veiem la capçalera hipertròfica, les voltes quadripartides. La
façana occidental, la principal, i les façanes dels braços del transsepte, en comptes
d’assemblar-se a reims, ens recorden a Saint-Denis en època radiant d’una manera
molt clara. Una altra qüestió: en planta, les torres no es vinculen a l’espai interior,
cosa que sí que trobem a reims. Possiblement això passa per Saint-Denis. Pel que fa a
l’interior, també s veu una vinculació clara amb Saint-Denis: té esquema mural
tripartit, un trifori lluminós, el trifori i el claristori estan unificats en un disseny
continu, el claristori té les mateixes dimensions que els formers, l’execució dels
elements és molt elegant, cosa que s’ha posat en relació amb la Sainte-Chapelle, la
màXIma expressió del gòtic radiant. Per tant, la catedral lleonesa mostra el mateix
interès per la desmaterialització dels murs, per la qualitat lumínica de l’interior. Es
pensa que el traçat original de la catedral de lleó es deu al maestro enrique, que era
francès. Això, però, no és segur. El que sí que és evident que els que van començar-la
a dirigir eren francesos. El més important d’aquest edifici és que aquesta catedral és
la que més segueix els models francesos, juntament amb toledo i burgos. La resta
d’edificis usen només alguns elements puntuals i algunes formes del vocabulari gòtic.
En el cas mediterrani, creen una arquitectura d’una escola plenament diferenciada.
Quan parlem de la diferència de la unitat espacial parlem del romànic, mentre que a
león hi trobem un espai compartimentat que busca l’impuls ascensional.

62