Stolen Roses

"Les roses, quan són robades, desprenen millor fragància..."

M'agrada imaginar que cada instrument posseeix un jardí que és el del seu
repertori. Com a bon caminador que sóc, m'agrada endinsar-me en jardins
desconeguts, i ensumar totes les flors i poder triar quines són les que més
m'agraden.
En aquesta ocasió m'he decantat pel jardí de dos instruments de corda que van
tenir una època daurada al barroc alemany com són el violí i el violoncel.
Si bé la transcripció ha estat sempre un recurs utilitzat per a poder tocar obres que
ens agraden i que estan escrites per altres instruments, a l'època barroca era una
pràctica més que habitual. De fet la manera que es tenia per a apendre composició,
a part d'estudiar contrapunt, era el de copiar les obres d'altres compositors. Fins a
l'últim quart del segle XX, l'única manera de disposar de música escrita era, o bé es
comprava la partitura si estava disponible, o bé es copiava a mà.
Aquesta última pràctica era i encara és avui molt recomanada per molts professors
de composició, per a estudiar i entendre una obra des de dintre: des de la melodia
més evident, a la veu d'una segona viola, potser més amagada. A vegades avui dia, i
fruit de la comoditat dels nostres temps, costa molt convèncer als joves estudiants
de copiar música a mà, com tants músics de la meva generació i anterior, ens vèiem
obligats a fer. La facilitat amb la que podem realitzar una fotocòpia o descarregar-
nos un arxiu, fa que avui dia es pugui veure aquesta pràctica com a obsoleta. Cal
recordar però que l'escriptura a mà, ens dóna la velocitat ideal per a, mentre estem
escrivint una nota, entendre el perquè és allà, i sentir-la dins el nostre cap.
Dins aquest món de còpies manuscrites i transcripicions o adaptacions, ens trobem
amb la millor transcripció del CD Stolen Roses, realitzada per un transcriptor
il.lustre: Johann Sebastian Bach. Bach va transcriure una de les seves icòniques 6
suites per a violoncel, la número 5 en Do menor BWV... per al llaüt, a petició de un
noble llautista de Kötten, Monsieur Schouster. La suite pour la luth à Mr.Schouster
articulada en els moviments prel/all/cour/sar/Gav I&II/Gig en la tonalitat de sol
menor, BWV 995, és una lliçó de transcripció de mà d'un dels músics més
importants no només de l'època barroca, sinó de tota la història de la música.
En ella Bach transporta la tonalitat del violoncel (Do menor) a una tonalitat més
adient per al llaüt, Sol menor, en la que l'instrument és més transparent, i greu a la
vegada. Bach afegeix harmonies o baixos que en el violoncel haurien resultat
impossibles de realitzar i que ajuden a seguir el discurs musical, fent-lo més
entenedor.
És interessant destacar alguns canvis significants en la notació rítmica, sobretot al
Preludi que en la versió de violoncel Bach escriu a 4 mitjançant la C, i que en la
versió de llaüt està escrita a la breve, amb la C tallada donant així més caràcter
d'obertura com el de la suite orquestral en DO Major
Més interessants encara són les diferències rítmiques escrites a l'allemande, on
abans de les notes puntejades, en comptes d'escriure semicorxeres, com en el cas
de la versió de violoncel, escriu tresets de fusa, ajudant a una interpretació
clarament orientada a la francesa. També veiem la C tallada en comptes de la C del
violoncel, que convida a un temps més lleuger.
A la Courante, les diferències són més aviats idiomàtiques. Bach afegeix acords i
baixos que anirant guiant el discurs rítmic i estructural de la dança durant tot el
transcurs de l'obra. La Sarabanda és el moviment on hi ha menys canvis. No així a
les Gavotes, especialment a la segona, on Bach escriu un baix inexistent a la versió
de violoncel a través de tot el moviment, molt característic que dóna un sentit
rítmic particular i que no hi és a la primera versió. Ajuda a entendre algunes de les
notes llargues que a la versió de violoncel convida més a desnvolupar el costat
expressiu de la melodia, i que a la versió de llaüt esdevé més rítmic.
A la Giga trobem un contrapunt en una segona veu inexistent en la versió de
violoncel i que a vegades és a la veu del baix i a vegades a la del tenor.
Tot aquest desenvolupament, i altres petits canvis en cromatismes que Bach va
decidir escriure diferentment en la versió per a llaüt, fa que aquesta obra
enriqueixi el repertori d'aquest instrument, de manera que en cap moment dóna la
sensació que estem escoltant una peça que ve d'un altre jardí.

Amb aquest exemple tan motivador, vaig començar la recerca d'altres obres de
mestres del Barroc que d'alguna manera o d'altra estan lligats a l'obra de Bach
i em va inspirar a adaptar obres de violí per al meu instrument. La particularitat de
cadascuna d'aquestes obres és tenen un lloc destacat en el corpus musical de
cadascun dels compositors tractats.
Donat que al barroc va ser l'època on es va desenvolupar un nou estil de
composició, i una nova escriptura, la de les obres per a solista i Baix Continu, és
destacable que instruments solistes com el violí o la flauta, o instruments
d'acompanyament com el violoncel, tinguéssin obres (les menys) escrites per a
l'instrument sol sense acompanyament.
El cas més destacable potser, és el cas de Telemann, que va escriure X? fantasies
per a violí, .. per a flauta i possiblement per a viola de gamba ?¿?¿
El clavecí o l'orgue també disposen d'aquest privilegi, però durant la història,
juntament amb els insturments de corda puntejada, és més habitual trobar obra
per a l'insturment sol.
La primera fantasia,
- obres úniques en el catàleg del seu autor
- obres sense acomp