2n curs de batxillerat Escatologia

Unitat 7
El cel, l’infern
i la purificació postmortal
2n curs de batxillerat Escatologia

Unitat 7. El cel, l'infern i la purificació postmortal

Titular una unitat d'aquesta manera té el risc d’induir a pensar que la història de la
salvació podria tenir un doble finalitat igualment possible: la salvació o la perdició. No
és així.
La promesa i la història de Déu és història de salvació, és crida a la plenitud de vida
en Crist. La història està a les seves mans. Esperem finalment veure Déu, sadollar-nos
de la contemplació del seu rostre i de l'amor de la seva mirada. Aspirem a conèixer Déu
superant la foscor de la fe i la fragmentarietat del coneixement.
La possibilitat de perdició o de mort eterna es refereix a les persones concretes, no a
la història en el seu conjunt.

1. EL CEL O LA VIDA ETERNA

El final i plenitud de la història, a la Bíblia, s'expressa de múltiples maneres, segons

les experiències històriques: paradís, Jerusalem celeste, glòria celeste, veure a Déu.

1.1. L'ENTRADA EN EL DESCANS

L'autor de la carta als hebreus 4,1-11 interpreta teològicament la història passada i
futura. El poble després d’un llarg pelegrinatge entrarà un dia en el descans escatològic,
en el “sabat" definitiu. El descans sabàtic s'inspira en el descans diví (Heb 4,10). Els
treballs dels 6 dies de la creació estan orientats al setè dia.

1.2. EL REGNE DE DÉU CONSUMAT

El centre i marc de la predicació del Jesús històric és el regne de Déu. Es tracta
d'una gran bona notícia. Anuncia un esdeveniment salvador. Comença a realitzar-se ja
ara, en present. Però arribarà a la seva plena realització el futur.
Jesús es refereix a la consumació del regne com a un banquet messiànic, com un
convit nupcial (Mt 22, 10; 25,1-10; Lc 12,35-38; 14, 16-24). Es tracta d'imatges
profundament arrelades en la condició humana present i en la dimensió relacional.

1.3. SER AMB CRIST

Tenint en compte la dimensió cristiforme de la vida cristiana és lògic que la
consumació de la vida sigui pensada i sigui expressada en termes cristològics. Si la vida
del batejat-creient és conformació amb el misteri de Crist, la consumació serà la
planificació del ser-amb-Crist. Estarem sempre amb el Señor…""(1Tes 4,7). “Avui
estaràs amb mi al paradís" (Lc 23, 42-43).

UNITAT 7 – El cel, l'infern i la purificació postmortal – 3

2n curs de batxillerat Escatologia

Jesucrist és la nostra vida, resurrecció, santificació i redempció. Crist és el nostre cel

i el nostre paradís. Estar-en-Crist és estar ja al cel: viure per a ell, estimar-lo a ell; gaudir
del seu amor és la nostra felicitat. Per això la consumació no és una realitat purament
futura: s'anticipa i comença ja aquí. Allà on Crist és conegut i és estimat; allà on la gent
comença a voler-se de veritat.

1.4. LA VIDA ETERNA

La categoria de vida eterna és una altra forma de parlar de la consumació que
esperem. El cel que esperem és la vida eterna. És una expressió que recorre tot el NT.
Però la utilitza especialment l'evangeli de Sant Joan. Ja s'anticipa en la fe. Qui cregui en
Crist té vida eterna (Jn 3,36; 5,24; 6, 47.53s: 1 Jn 3,14 etc. I la vida eterna consisteix en
el coneixement del Pare i del seu enviat.

1.5. LA VISIÓ DE DÉU

És aquesta una de les expressions que ha fet més fortuna en la història de la tradició
cristiana. La gran aspiració humana és veure Déu cara a cara; sense vels, sense
mediacions. “Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu" (Mt 5,8). Es tracta d'un
desig mai apagat (1Cor 13,12 i 1Jn 3,2). Es tracta d'un veure que és reconèixer, que
implica familiaritat, intimitat, comunió. “Ara som fills de Déu i encara no s'ha
manifestat el que serem. Sabem que, quan es manifesti, serem semblants a ell perquè el
veurem tal com és" (1Jn 3,2). La visió immediata de Déu serà beatificant,
personalitzant, eternitzant.

1.6. CONTINGUTS TEOLÒGICS SOBRE LA VIDA ETERNA

Fent una síntesi d'questes imatges bíbliques, i d'altres que no hem esmentat, es pot
dir amb austeritat teològica que el cel que ens està promès i esperem consistirà en la
consumació de la persona que som en la història.
Tindrà una dimensió de continuïtat i una altra de discontinuïtat. Serem la mateixa
persona que som ara, però de diferent manera. Serem consumats, plenificats, divinitzats.
En realitat l'experiència del cel és inèdita per a nosaltres; però la glòria s'inicia en la
gràcia; i la gràcia és inchoatio gloriae.

1.6.1. Consumació de la relació amb Déu Pare en Crist per l'Esperit

L'expressió tradicional del magisteri sobre la visió de l'essència de Déu, ha de ser
completada amb una explicitació de la dimensió trinitària i personal. La consumació de
la relació amb Déu serà una plenitud interpersonal. Les expressions com a visió,
contemplació, han de ser completades com a comunió personal amb el Déu pare en el
Fill per l'Esperit. Implica la fruïció i el gaudi de la plenitud en Déu. La humanitat del
Crist ressuscitat serà eternament el lloc de la revelació de Déu i del nostre encontre amb
ell.

1.6.2. Consumació corporal

En tractar de la resurrecció dels morts ja hem parlat del “cos espiritual" com a
expressió de la continuïtat personal de l'ésser humà en la vida eterna. Aquí cal recordar

UNITAT 7 – El cel, l'infern i la purificació postmortal – 4

2n curs de batxillerat Escatologia

aquesta dimensió. El cel serà la consumació del nostre ésser personal i corporal. El
nostre cos material arribarà a ser realment cos "nostre". Durant la nostra història el cos
confereix continuïtat personal a la nostra història. La continuïtat del nostre cos accentua
la identitat personal. El nostre cos material i limitat rebrà la seva última espiritualització
i divinització en la trobada definitiva i plena amb Déu.

1.6.3. Consumació de la nostra relació amb els altres éssers humans

És la consumació de la comunió dels sants. Experiència de la fraternitat, ara encara
oculta. La salvació no es dóna aïlladament sinó en comunitat. En la consumació se'ns
donarà el ple equilibri entre persona i comunitat, entre personalització i relació. Mentre
vivim en la història experimentem tensió entre aquestes dues realitats; en la consumació
arribarà la unitat.

1.6.4. Consumació de la relació amb la creació

El nostre cos aquí en la història no és una illa. Vivim en constant intercanvi amb
l'univers. Pel nostre cos pertanyem al món material. Aquesta definició manifesta la
doble dimensió que d'ara endavant afecta a la noció de cos. És immediatament en
relació amb l'univers i el temps.
A la consumació del nostre ésser corporal va vinculada la consumació de la creació.
Esperem una nova creació, una terra nova i uns cels nous.

2. L'INFERN O LA MORT ETERNA

2.1. PLANTEJAMENT
El problema teològic de la mort eterna es planteja des de les mateixes premisses que
enuncien les condicions de possibilitat de la vida eterna: Amor gratuït de Déu i llibertat
humana. La vocació humana és una, i és divina. Estem cridats a participar en la glòria
de Déu.
En el tema de la mort eterna estan implicats temes essencials de la teologia cristiana:
- les autèntiques dimensions de la llibertat humana
- la concreció del pecat i de la redempció
- l'abast de l'obra redemptora de Crist
- el significat de la predestinació
- la dimensió penitencial de la fe cristiana
- la centralitat de l'esperança de Crist
Des d'aquestes premisses el tema de la mort eterna no és un tema simètric a la
salvació.

2.2. CONTINGUTS TEOLÒGICS

2.2.1. L'infern, si existeix, no és obra de Déu

Déu vol la salvació dels homes. És un Déu d'aliança. Ofereix la seva salvació i la
seva amistat a la nostra acceptació lliure. La salvació és obra de Déu. El fill de Déu mor
per la redempció de tots. Ens rescata del poder del mal i de la mort.

UNITAT 7 – El cel, l'infern i la purificació postmortal – 5

2n curs de batxillerat Escatologia

Tenim sempre el risc de paganitzar la imatge de Déu, de fer-lo cómplice o causa de

les nostres desgràcies. D'aquesta manera fem una imatge inacceptable de Déu: un Déu
inhumà, cruel, botxí, venjatiu, inferior a l'home.
Aquesta imatge de Déu és molt present en un cert providencialisme de la pietat
popular. Tot és providencial: el bé i el mal, les alegries i les penes. Tot l'envia Déu.
Aquest providencialisme condueix a l'ateisme: suscita la rebel·lia davant un Déu així.
Aquest providencialisme condueix també al fatalisme. Els esdeveniments són com
les mans de la divina providència": cal sotmetre's i obeir.
Aquesta imatge de Déu no pren seriosament la responsabilitat de l'home. No deixa
pròpiament espai per a la llibertat i responsabilitat humana.

2.2.2. L'infern, si existeix, és obra de l'home

Si no és obra de Déu, l'infern és obra de l'home: seria l'autocondemnació. L'home ha
elegit fer de la seva vida un infern. Ha decidit autoexcloure’s de la felicitat que se li
ofereix, de la plenitud a la qual es Déu el crida i li ofereix. Consistiria en continuïtat de
l'opció de l'ésser humà per la clausura en si mateix, davant la vida eterna que se li
proposa i ofereix. Mentre que la vida eterna només pot existir com a do de Déu, la mort
eterna només pot existir com a fabricació de l'home. Déu no vol el pecat, per tant,
tampoc l'infern.

2.2.3. L'infern, si existeix, és la sanció immanent de la culpa

Quan parlem de l'infern no ens referim a un lloc més enllà de la història. No és un
lloc creat com a lloc de turments, on Déu castigaria les persones que no han seguit els
seus camins.
De vegades en les visions de l'infern s'han projectat els desigs de revenja disfressats
de justícia. Però Déu no es venja de ningú; la seva justícia no és venjativa, sinó
salvadora…
L'infern seria la sanció immanent del pecat. Si el pecat, en sentit rigorós i profund,
és la separació de Déu, l'infern seria aquesta separació de Déu feta definitiva i
irrevocable. Serà una existència sense Déu. Implica perdre el sentit de l'existència, viure
en la solitud absoluta, en la incomunicació. La mort eterna és la incapacitat total per a
estimar Déu i els altres éssers humans. El drama de la mort eterna és la tragèdia d'estar
fet per a l'amor i no poder estimar a res ni a ningú.

2.2.4. El fet i la possibilitat

L'Església no ha afirmat mai que algú concretament sigui a l'infern. Per tant no es
pot dir que l'infern sigui un fet real per a ningú. Però sí que cal dir que la condemnació
és una possibilitat real per a tots els éssers humans. I aquesta possibilitat real està
inclosa en la realitat de la llibertat humana. És potser la seva dimensió més tràgica:
l'home pot rebutjar l'oferta de la gràcia de Déu; pot tancar-se a la felicitat que Déu li
ofereix.
En el tema de la mort eterna està en joc la magnitud de la llibertat humana. És en la
complexitat d’aquest tema que es plantegen dues qüestions:
- L'home potser és incapaç de refusar lliure i radicalment l'amor. Existeixen
moltes circumstàncies que limiten aquesta llibertat: l'herència, l'educació, la

UNITAT 7 – El cel, l'infern i la purificació postmortal – 6

2n curs de batxillerat Escatologia

societat. L'ésser humà no pot dir obertament no a la gràcia i a l'amor salvador

de Déu. No té el coneixement suficient.
- En contra d'aquesta objecció cal insistir en la serietat de l'economia de la
gràcia. Déu no salva per decret. Si l'home no pot rebutjar la salvació, tampoc
no la pot acollir. L'ésser humà és un dialogant amb Déu; no és un esclau ni
una marioneta.
A més, el no a Déu es dóna també en el no als homes. El pecat és un fet
històric: parlem dels “inferns humans i intrahistòrics: Auschwitz, els Gulags,
les matances de Rwanda”.
Hem de comptar que la mort eterna és una possibilitat real i concreta per a l'ésser
humà. I no una mera possibilitat abstracta. Però no podem dir que s'hagi fet efectiva en
alguna persona concreta.

3. LA PURIFICACIÓ POSTMORAL

Tema del purgatori necessita una gran purificació. Les representacions populars han
fet del purgatori com un petit infern, però teològicament hem de ser molt sobris. Cal ser
conscients de les limitacions del nostre llenguatge sobre el purgatori.
Podem pensar el purgatori com el procés de maduració i conversió plena a Déu. “Si
el doma del Purgatori té un sentit, és precisament un sentit social: és a dir, això implica
que les ànimes no compleixen la seva destinació individualment, sinó lligades
íntimament a tot el Cos de Crist, ajudades pels sufragis dels fidels i els sants" (Y.
Congar)
Tenint en compte la doctrina bíblica i la doctrina definida pels concilis de Lyón
(1274), Florència (1439) i Trento (1547 i 1563) podem dir el següent:
1. El temps de merèixer o desmerèixer la salvació acaba amb la mort humana. I
ja en aquesta vida anem vivint la purificació dels nostres pecats. El
sagrament de la unció dels malalts té un sentit purificador per a l'encontre
definitiu amb Crist.
2. Existeix una purificació després de la mort. Però no és fàcil imaginar-la. En la
tradició teològica hi ha hagut comprensions més pròximes a una
purificació com expiació passiva calculable en termes de dies i anys i altres
que la comprenen instantàniament en l'encontre amb Déu.
3. Els difunts que es troben en l'estat de purificació poden ser ajudats per les
oracions i sufragis dels vius. Aquesta és una convicció permanent de
l'Església. Té sentit l'oració pels difunts. Constitueix una forma de
comunió dels sants, d'intercessió.
4. Amb el judici acabarà l'estat de purificació. És bo no oblidar la necessitat
d’una purificació en aquesta vida i per tant una revisió del tema de les
indulgències.

UNITAT 7 – El cel, l'infern i la purificació postmortal – 7