La Joguina Diabòlica:

Era el primer dia que sortia de casa després de la gran desgràcia. Sabia que

res seria com feia dues setmanes, que els meus amics no em mirarien amb els

mateixos ulls i que fos on fos tothom em jutjaria pel meu terrorífic passat.

Abans d’explicar-vos la meva història i escoltar les vostres crítiques i consultes

em presentaré, el meu nom (o al menys es el que em van dir les infermeres al

néixer) es Clary i són una adolescent. Els meus primers anys de vida els vaig

passar d’orfenat en orfenat. Aquella vida, semblant a la d’un vampir, eterna,

interminable i molt molt feixuga, va fer un gir de 360 graus, el dia en que vaig

celebrar el meu 5è aniversari. Una noia d’ulls plorosos de color magenta que

hipnotitzaven a qualsevol i uns cabells més grocs que el propi or, em va fer

entrega d’un paquet amb un petit objecte i una nota que encara conservo en la

que hi ha escrit ‘’no perdis la fe’’. Era un objecte molt simple, però em va

fascinar completament des que el vaig veure, però que sabia jo si era un

objecte simple o no?. Només era una orfe amb una gran il·lusió al cos per

haver rebut el seu únic regal d’aniversari al llarg de la seva existència. El que

és trobava al interior del paquet, no era més que una figura rectangular per

jugar i passar l’estona en aquell el meu infern, o això és el que pensava una

nena de 5 anys però, a dia d’avui podria dir que es una de les armes més

perilloses del món. Quan vaig complir els 6 anys, una família (de la qual ja no

recordo el nom) va decidir per idees no gaire argumentades que jo, Clary

(sense cognom) formés part de la seva família feliç. Tot semblava molt tranquil,

fins i tot em vaig sentir com a casa, una sensació que mai havia viscut. Aquella

sensació però, no va durar gaire, 6 mesos més tard, vaig descobrir l’utilitat

d’aquella ‘’insignificant” peça de joguina. Aquell dia la meva família feliç va

acabar i la meva crua, eterna i decepcionant vida va tornar. Ells van morir,

l’únic que recordo és estar molt cabrejada amb els pares i sortir corrents al

jardí, segons més tard, vaig veure davant meu els cossos freds pàl·lids i inerts

dels meus pares. Aquesta mateixa història va succeir més de 3 cops en un any.

En els expedients policials, mai no apareixien les causes de les morts, era tot

un misteri per tothom, excepte per mi. Degut als anteriors incidents en el meu

historial, ningú va interessar-se en adoptar-me durant anys. Dia 6 de gener del

any 2016, em quedaven pocs mesos pels 14 anys. Una noia, anomenada Maya

va aparèixer a ľorf enat, en Carl (el meu company de penes i ľinformador oficial

de tot el que passava al recinte) va entrar a corre cuita i blanc a la meva

habitació. Va dir el següent: “Han vingut a buscar-te” tota sorpresa vaig

respondre “M’han adoptat? A mi?”, la cara del meu amic va canviar, ell que se'n

havia percatat, va abaixar el front i tot seguir va respondre “No, es algú de la

teva família…”. No estava segura de que allò fos veritat, en un principi pensava

que en Carl estava bromejant per aquest motiu vaig començar a riure. Minuts

més tard, el director de l’orfenat va entrar al dormitori. El responsable de

l’orfenat, va fer marxar al Carl i a continuació, va seure al meu costat, em va

posar la mà a l’espatlla i va fer entrar a la Maya a la vegada que la presentava.

De cop vaig tornar a riure, suposo que va ser un acte reflex ja que, no sabia

que dir. En Matt (el director) va tornar a dir molt seriós, ‘’ella es la Maya la

germana de la teva mare biològica, la teva tia’’. El riure es va convertir de cop

en plor i aquest a la vegada, en una respiració molt accelerada. Dues hores

més tard, després d’aquest esdeveniment, (que recordaré tota la vida), em vaig

acomiadar d’en Carl i vaig marxar. Vam arribar en menys de dues hores a casa

de la Maya, ninguna de les dues va dir res durant tot el camí. ‘’On està la meva
mare?’’ li vaig preguntar de sobte ‘’Estarà aquí en un parell d’hores’’ i va marxar

sense dir res més. Aquelles dues hores se’m van fer molt llargues, era una

nena de 14 anys que s’havia criat sense pares, que tenia una joguina amb la

que només podia fer mal i que només feia que pensar com era possible que els

seus pares l’abandonessin. Al final vaig decidir dormir-me perquè així el temps

correria més ràpid. De cop em vaig aixecar, vaig veure a una noia preciosa molt

semblant a mi plorant, li vaig preguntar que perquè plorava si era tan guapa,

ella em va respondre ‘’Sóc jo, la teva mare, em dic Jocelyn’’ em vaig quedar

immòbil. Al marc de la porta vaig veure a la Maya que també plorava. Quan ja

les tres estàvem més calmades, ens vam apropar al menjador per conversar.

No estava segura de preguntar res ja que, no volia que la joguina s’actives. La

meva mare va ser la primera en trencar el silenci tot dient ‘’Veritat que tens una

joguina amb una nota que diu no perdis la fe?’’ vaig quedar perplexa, a cas era

ella aquella noia que em va regalar l’objecte? No, era impossible se semblaven

com un ou a una castanya. Amb por al cos vaig respondre amb un simple sí.

Ella abraçant-me em va explicar que ella li va donar aquella relíquia a la noia. A

continuació em va argumentar, perquè m’havia abandonat, es veu que

procedim d’un món diferent a la terra i que, quan jo vaig néixer, el planeta

estava en guerra per tant, ella em va portar a un lloc segur de la guerra, un lloc

que estava a km de distància. Segurament qui llegeixi això no em creurà, jo

mateixa avui dia no ho creuria, però es veritat. La joguina per tant era un arma

que la meva mare em va deixar per protegir-me, amb el que no contava era

que jo podia fer mal a la gent de la Terra. Ara, comprenc el que la meva mare

va fer per mi, tot i que encara em ve a la ment la seva mort després d’explicar-

me la veritat.