Un dia em va despertar un soroll terrible

L’endemà al matí tot estava en calma. El pare no hi era.

Li vaig demanar a la mare quan tornaria però ella no
n’estava segura.
Trobava a faltar al pare.
Al dia següent, la mare em va demanar que li portés un pastís a l’àvia,
que es trobava malament. L’àvia es fantàstica: sempre m’explica unes
històries increïbles.
Hi ha dos camins que menen a casa l’àvia: el camí llarg, que voreja el
bosc, i el camí curt, que el travessa.
– No entris al bosc –em digué la mare. –Ves pel camí que el voreja.
Però aquell dia, per primera vegada, vaig triar el camí ràpid.
Volia ser a casa d’hora per si de cas el pare tornava.
Al cap d’una estona, vaig veure un noi.
– Vols comprar-me una vaca lletera? –Em va demanar.
– No –li vaig respondre –, de què em serviria una vaca?
– Te la canvio per aquest pastís de fruita que portes al cistell –em va
respondre.
– No, és que és per la meva àvia que està malalta –vaig insistir, i
vaig continuar el meu trajecte.
– Jo estic malalt –li vaig sentir remugar –, jo estic malalt...
Em vaig endinsar una mica més dins del bosc i em vaig trobar una
noia amb els cabells daurats.
– Quin cistellet més bonic que portes –digué –. Què hi ha dins?
– Un pastís per a la meva àvia, que està malaltona.
– Em ve molt de gust un pastís tan deliciós com aquest –em va dir.
Vaig continuar el meu trajecte i vaig sentir que deia:
– Quin pastís més bo, jo en vull un...
El bosc s’anava tornant cada cop més fosc i més fred. Aleshores, vaig
veure dos nens arraulits a la vora d’un foc.
– Has vist els nostres pares? –em preguntà el noi.
– No, que els heu perdut?
– Han anat a tallar llenya al bosc –va respondre la nena–, però els
trobo molt a faltar.
Mentre continuava caminant, podia sentir el so llastimós de la nena
plorant, però, què hi podia fer jo?
Començava a quedar-me glaçat i em penedia de no haver agafat un
abric. De sobte, en vaig veure un. Era molt bonic i abrigava d’allò
més, però tant bon punt me’l vaig posar vaig començar a sentir-me
atemorit. Sentia com si alguna cosa em perseguís.
Llavors, em vaig recordar d’una història d’un llop malvat que em
solia explicar l’àvia. Vaig arrencar a córrer però, no trobava el camí.
Vaig córrer i córrer tot endinsant-me més al bosc, fins que al final
em vaig perdre. On era la casa de l’àvia?
Finalment, la vaig trobar!
Vaig picar a la porta i vaig sentir una veu que deia:
– Qui hi ha? –Però aquella no semblava pas la veu de l’àvia.
– Soc jo, que porto un pastís que ha fet la mare.
Vaig empènyer la porta un xic.
– Entra, estimat –em va convidar aquella estranya veu.
Estava esfereït. Hi vaig entrar silenciosament.
I allà, al llit de l’àvia, hi vaig veure...