BIZANCI I ELS ESTATS ISLÀMICS A LA BAIXA EDAT MITJANA (s.

XIII-XV)

Bibliografia

F. Javier Faci Lacasta: Introducción al mundo Bizantino. Ed. Síntesis, Madrid, 1996.
E. Patlagean ... et al.: Historia de Bizancio. Ed. Crítica, Barcelona, 2001.
John J. Norwich: Breve historia de Bizancio. Ed. Càtedra, Barcelona, 2000.
A. Dhina: États, sociétés et cultures du Monde Musulman Médiéval (X-XV siècles).
París, 1995.
Y. Lacoste: El nacimiento del Tercer Mundo. Ibn Jaldún. Península, Barcelona.
C. Imber: El Imperio Otomano: 1300-1650, Barcelona, 2004.

BIZANCI: LA DINASTIA DELS PALEÒLEGS (1261-1453)

Evolució política i territorial

1204: Culmina la Quarta Croada. Els exèrcits feudals conquereixen Constantinoble.

Inici de la fase coneguda com l’Imperi Llatí (1204-1261).
1261: En un moment de màxima divisió del que havia estat l’I.B., Miquel VIII Paleòleg
pren el poder amb el recolzament de l’exèrcit i ocupa la capital gràcies a l’aliança de
Gènova, ben instal·lada en el barri comercial de Pera, a Constantinoble, i gran
competidora comercial de Venècia, principal suport dels llatins. Les tropes imperials
recuperen territori progressivament. El nou emperador fracassa en el seu intent de
reunificar les dues esglésies amb el reconeixement de la primacia romana (1274),
sobretot, per l’oposició de les jerarquies de l’església ortodoxa.
1282: mort de Miquel VIII, que ha posat les bases de la reconstrucció imperial. El seu
poder s’estenia sobre les àrees centrals, les més riques i amb més recursos, però no
ha aconseguit la cohesió interior.
Els Paleòlegs que el van succeir en els següents dos segles assistiren a un lent
i definitiu declinar de l’Imperi fins la seva fi. Andrònic II va haver de fer front al perill
exterior d’otomans i serbis. Va contractar els almogàvers del rei d’Aragó per contenir
els turcs, però la presència d’aquests mercenaris va suposar la creació dels ducats
d’Atenes i Neopàtria, vinculats a Aragó fins les darreries del s. XIV.
Andrònic III va intentar reformes internes, com la creació d’un cos de jutges
generals per evitar la corrupció del sistema, però na ho va aconseguir. Els zelotes,
grup radical de les capes populars empobrides, practiquen accions violentes contra els
rics i poderosos. Els serbis ocupen Macedònia i Albània; els otomans ocupen Nicea,
de gran valor simbòlic. A la seva mort es produeix una guerra pel poder entre els
partidaris del seu fill, Joan V, i l’antic home de confiança del rei, Joan Cantacuceno,
que esdevé rei (Joan VI): descentralitza el govern i situa governadors de les províncies
els seus fills; la seva política suposa un augment del poder de l’aristocràcia.
Joan V recupera el poder, però el seu llarg regnat fou desastrós. Davant l’avenç
dels otomans, va descuidar la perifèria per defensar les regions centrals i la capital; per
obtenir recursos per a l’exèrcit va secularitzar la meitat de la riquesa immobiliària dels
monestirs (mesura impopular). L’emperador va haver de fer-se vassall del soldà otomà
Murad I fins el punt d’haver de combatre al seu costat a l’Àsia Menor. Això va fer
reaccionar el poble en contra seu.
Manel II (1391-1425) va cercar el suport d’Europa davant la pressió turca, però
la divisió existent (Guerra 100 Anys, Cisma) no va fer possible la seva intervenció. Els
otomans prenen Tessalònica, i Constantinoble és la única gran ciutat que li queda a
Bizanci. Els darrers monarques ho van provar tot per evitar l’impossible: va acceptar la
unió de les esglésies a canvi d’una croada europea, vençuda a Varna (1444). La
jerarquia de l’església ortodoxa no acceptà la unió de les esglésies i, finalment, l’any
1453, cau Constantinoble i poc després Mistra i Trebisonda. Era la fi de l’Imperi
Bizantí.
Paral·lelament, la península Balcànica veia emergir dos poders a partir de la
meitat del s. XIII: Sèrbia i Bulgària. Sèrbia començà a explotar les mines de plata de la
regió de Srebrenica, que comercialitzava a través dels ports de l’Adriàtic dominats per
la ciutat de Ragusa. El regne Búlgar es va servir del Danubi, important via de relació
entre el centre d’Europa i els ports del mar Negre (comerç de blat amb
Constantinoble).
Més enllà, s’anava gestant el que es convertiria en el futur regne de Rússia,
que contràriament a Sèrbia i Bulgària, va mantenir bones relacions amb Bizanci. Així, a
la seva caiguda, Moscou va esdevenir la “Tercera Roma” rellevant Constantinoble
com a seu de l’església ortodoxa (noció de translatio o renovatio).

Economia - societat

L’I.B era molt urbanitzat (grans ciutats amb intensa activitat artesanal i
comercial). Poca connexió camp – ciutat. Concepte de ciutat parasitària, es manté
del camp però no produeix per a ell, sinó per a l’exportació; i el comerç està controlat
per mercaders europeus (venecians i genovesos, sobretot –economia colonial).
L’oligarquia urbana està formada pels patricis i els grans terratinents, els quals,
juntament amb un nombrós cos de funcionaris (les ciutats eren els centres del poder
de l’estat) esdevenien grans consumidors. La societat estava molt polaritzada amb un
gran descontentament de les classes mitjanes i populars. Les finances estatals
estaven en fallida i es deix d’encunyar la moneda d’or que havia estat un puntal de
referència internacional.
Quant a la població, malgrat el perill bèl·lic (turcs, almogàvers, serbis, búlgars)
va augmentar lleugerament fins a mitjan s. XIV. El poblament rural tradicional tenia
com a centre el chôrion, una aldea entre 25 i 125 cases (150 – 500 habs.) amb
explotacions modestes (les més grans de 10 has.) amb cereal, vinya, horts i pastures, i
amb prou espai per rompre com per suportar el creixement demogràfic.
Aquest creixement era producte, sobretot, de la immigració: famílies que es
desplaçaven del sud i de l’est per l’avenç otomà, i del nord, originari d’Albània. Les
ciutats van mantenir els seus efectius gràcies a la immigració procedent d’altres ciutats
perifèriques o del camp, però els dos grans centres, Constantinoble i Tessalònica,
havien perdut molts efectius en el moment de ser conquerides si es compara amb les
xifres del s. XI (la capital, de 500.000 a 50.000 habitants). La pesta de 1348 tingué un
impacte brutal en les ciutats, una absoluta ruïna que explicaria les facilitats dels turcs
per reordenar l’espai urbà (convertir en barris d’habitatges les illes d’edificis oficials i
administratius, abandonades i en procés de ruïna) i colonitzar amb població pròpia les
àrees més afectades, cosa que va permetre estabilitzar i consolidar la conquesta.
Existia una gran propietat aristocràtica que es va reforçar en temps de l’Imperi
Llatí ja que els nous dominadors necessitaven el suport dels terratinents locals. En
temps dels Paleòlegs la terra estava en mans de llinatges antics (es remuntaven als
ss. XI i XII) i estaven arrelats als seus patrimonis d’origen. Amb el debilitament del
poder central reforcen la seva posició i es fan amb el control de les províncies. També
existia una gran propietat monàstica capaç d’integrar aldees senceres, formada per
donacions de l’aristocràcia i també per dotacions reials de béns, privilegis i
exempcions.
La base agrària era el conreu de cereals, que havia d’abastar la demanda
urbana i una forta demanda externa. A finals del segle XIV, les pèrdues territorials i la
demanda europea va afectar l’abastament interior: gran oscil·lació de preus, fins
aleshores evitada per la prohibició d’exportar blat en cas de necessitat interna; en el
segle XV l’estat fou incapaç de controlar la situació i l’especulació va fer oscil·lar els
preus amb el consegüent malestar de la població.
 La condició dels pagesos girava entorn de la paroikia, resultat de fusionar els
dos estatuts jurídics de la pagesia vigents fins el segle XIII: lliures i esclaus. En
desaparèixer es va formar un sol grup en condició de paroikoi (parecs), pagesos
lliures instal·lats en parcel·les individuals propietat de l’estat, grans nobles o monestirs.
El sistema establia llaços de dependència dels pagesos vers els senyors, però la
relació no sembla tan opressora com a Occident: es respectava la llibertat jurídica i els
drets sobre l’explotació de la terra, que es podia transferir, cedir en herència, etc. El
sistema garantia als senyors mà d’obra estable, rendes i drets. Però a partir de la
meitat del XIV, la seva situació empitjorà, ja que s’intentà d’adscriure’ls a la terra
davant l’escassetat de mà d’obra: no podien marxar de l’explotació si no trobaven un
“substitut”. Qui marxava de la paroikia no podia entrar en una de nova -per evitar la
competència entre senyors- i havia d’emigrar a la ciutat o rompre noves terres.

La intervenció occidental en el comerç

L’I. B. era un pont entre Occident i Orient ja que hi convergien moltes de les
rutes tradicionals: les dues orientals (Pont – Àsia Central i Anatòlia – Bagdad – Golf
Pèrsic / Damasc Península Aràbiga) per on es s’importaven perfums, espècies, seda,
esclaus i s’exportaven joies, esmalts, vidres, teixits, armes, vaixelles de Bizanci, etc.;
les septentrionals, que connectaven el mar Negre amb les valls fluvials del Dnieper i el
Don (blat, pells, esclaus); les balcàniques (Macedònia – Danubi i Macedònia – Adriàtic
–Venècia); i les occidentals tradicionals.
Des de sempre, les ciutats italianes van tenir un protagonisme molt actiu, sobre
tot, a partir de les croades: van rebre privilegis per a establir-se i gaudien
d’exempcions fiscals, mentre que els mercaders locals estaven gravats amb un 10 %
del valor de les transaccions. La presència feudal, en especial, en temps de l’Imperi
Llatí, va posar el comerç bizantí en mans dels estrangers, en especial de Venècia, que
havia instaurat un sistema de combois amb galeres que regularment es dirigien als
ports bizantins.
Amb l’arribada dels Paleòlegs guanyaren presència els seus aliats genovesos,
que rivalitzaren amb Venècia pel comerç fins arribar a una situació de compromís i
repartir-se les zones d’influència: Venècia operà per la Baixa Romania (Creta, Morea,
Negroponto) i Gènova per l’Alta (Anatòlia, els estrets i l’illa de Quíos). Entre les dues
potències comercials existien diferències a l’hora d’organitzar l’activitat. Venècia es
caracteritzava per un gran intervencionisme sobre les seves factories orientals, a
diferència de Gènova, que deixava molta autonomia als consolats per reinvertir els
ingressos, distribuir els productes, etc. Quan l’espai genovès va ser castigat per les
intervencions militars dels otomans i els mongols van girar els ulls cap a Occident, en
especial, vers la P. Ibèrica, que acabava d’obrir l’estret de Gibraltar. S’ha de destacar
el fet que en l’època Paleòloga els problemes que afectaven la població (augment de
preus, fams, els intents d’unir les dues esglésies, etc.) eren carregats sobre la població
estrangera, en especial, les colònies de mercaders, que esdevenien el blanc de les
ires populars en ser culpabilitzats de la situació com a especuladors i gent de negocis
sense escrúpols.
SOCIETATS I ESTATS ISLÀMICS

Hi ha dos períodes clau en la història de les societats i els estats islàmics, un

cop realitzats la formació religiosa, la gran expansió territorial, les primeres escissions
religioses i els canvis en el califat.
1: segle X, es produeix la primera gran fragmentació del califat de Bagdad. A
més dels Abbàssides, dues opcions més defensen la legitimitat per dirigir la comunitat:
els banu Marwan o Omeies s’imposen a al-Andalus i part del Magreb, i els Fatimides
(de Fàtima, filla del profeta, casada amb Alí), que s’acaben imposant a Ifriqiya, part del
Magreb i, sobretot, Egipte. En aquesta fractura de la unitat en la direcció de la
comunitat (umma) intervenen diversos factors. Estructurals, com la pèrdua de la
tradició institucional –com més va, el califa delega les funcions polítiques en els seus
primers ministres (hachib), mentre que el manteniment de l’ordenament polític i
administratiu centralitzat depenia d’exèrcits mercenaris. Un factor conjuntural important
fou el robatori de la Pedra Negra de la Ka’aba (la Meca), que significà un gran
desprestigi pels Abbàsides.
Però la fractura política no es va limitar a la divisió en diversos califats, ja que
tard o d’hora, les regions perifèriques van trencar els vincles polítics (com des de
mitjan s. VIII havien fet els Omeia d’al-Andalus amb Bagdad). Així, a l’Àfrica del nord,
els fatimides van confiar el Magreb als governadors Ziri, els quals van exercir el govern
amb gran autonomia fins que van trencar els vincles, acció que va originar la
intervenció dels nòmades àrabs Hilalís, enviats pels califes fatimides. El poder
fatimida, al seu torn, va caure davant Salah al-din (Saladí, dinastia Ajjubí), enviat pel
califa de Bagdad (s. XII).
El califat Omeia d’al-Andalus i el Magreb va tenir encara una vida més efímera.
A inicis del s. XI, els descendents d’al-Mansur van voler instituir una dinastia, però el
fracàs d’aquesta iniciativa va portar a la fragmentació –muluk al-tawaif, o taifes. Els
intents d’unificació vinguts del Magreb, primer dels almoràvits i després dels
almohades tampoc no es van consolidar, i des de 1212 (las Navas de Tolosa- es
reprodueix la fractura: Merinides (Marroc), Abdalwidites (centre, ciutat de Tremcen),
Hafsides (Ifriqiya), Nassarites (Granada).
En el sector central i oriental, dominat des de Bagdad, també es van constituir
centres de poder amb gran autonomia, sobretot, arran de la contractació de tropes
mercenàries. Aquests cossos tendiren a islamitzar-se relativament aviat, factor que els
va permetre una ràpida integració que va facilitar prendre cada vegada més iniciativa
militar i política. Fou així com caps d’exèrcit d’origen turc van esdevenir governadors i
caps d’expedició de conquesta que els va permetre incorporar noves regions i
controlar-ne d’altres, com l’estat Gasnavita (Afganistan i Iran Oriental), i el Bujita (Iraq
occidental), però que mai van discutir l’autoritat espiritual del califa de Bagdad.
Entre els segles XI i XIII va tenir lloc l’ascenció de l’estat turc seljúcida (de
Siljuq, fundador de la dinastia) en annexionar-se els estats Gasnaví i Bujita, i prendre
Síria i, a la segona meitat del segle XI, Àsia Menor (principat del Rhum). La presència
dels turcs tan a prop de Bizanci va fer decidir l’emperador Aleix I Commena a demanar
ajuda a occident, cosa que va precipitar les croades a Palestina.
2: segle XIII, Bagdad és ocupat pels mongols d’Hulagu Kan, nét de Gengis Kan
l’any 1258: significa la fi oficial del califat. Egipte es manté gràcies als Mamluks, així
com els estats musulmans del nord d’Àfrica. La resta del món musulmà configura
l’estat mongol, que aviat es divideix en diverses unitats: Iljanís (Iran i Mesopotàmia),
l’Horda d’Or (Rússia), l’Àsia Central (Timur – Lang, Tamerlà) i Xina.
Amb la fractura de l’imperi mongol a l’Àsia Menor es produeix l’emergència dels
turcs otomans (entorn de la ciutat de Nicea), que s’expansionen vers l’Imperi Bizantí i
els Balcans, i després, ja en el segle XVI, s’escampen cap a Mesopotàmia, Aràbia,
Egipte, i fins Algèria.

* * * * *
 Tots aquests canvis que afecten la unitat política i territorial del món islàmic,
sobretot a partir del segle X, són el producte de la seva originalitat en l’estructura
política, religiosa, econòmica i militar, i les relacions entre totes aquestes instàncies.
1. La llei emana de l’Alcorà; per tant, l’estat islàmic no pot legislar més enllà de les
prescripcions coràniques. Ni tampoc pot establir sobre els musulmans un sistema
d’impostos que superi l’almoina corànica (zakat, delme). Així, l’estat sempre té
restringit el poder de maniobra. Cas d’actuar contra els cànons els dirigents religiosos
poden incitar els creients a reaccionar contra el poder i, en tot cas, el clivell entre els
dirigents i la societat, a qui pot considerar il·legítims, es fa cada cop més gran. Fos per
aquestes raons, fos per la tendència de les regions perifèriques a constituir formes
polítiques autònomes, l’estat havia de recórrer a soldats mercenaris per mantenir-lo
(encara que fos a costa d’augmentar més les despeses). Aquests contingents militars
tendiren a islamitzar-se, cosa que els va permetre una ràpida integració, fins i tot en
els quadres de l’administració, buidant progressivament de contingut l’estructura
política original.
2. La societat és tribal, la qual configura una estructura social sobre la base de famílies
àmplies (tribus, clans), que eviten l’acaparament dels mitjans de producció i de treball
(renda, per exemple) per part de la classe dominant. El nexe entre l’estat i aquesta
societat tribal és la fiscalitat (sempre i quan es mogui entre els marges legals).
L’impost és l’únic instrument –acceptat o no- d’extracció d’excedent, però no intervé ni
modifica els processos de treball ni l’organització de la producció dels grups pagesos,
contràriament als efectes que la renda feudal produeix en la pagesia sotmesa al
feudalisme. Tanmateix, la tribu és el germen de l’estat. El poder es forma a partir del
moment que una tribu dotada d’una potent assabiyya (cohesió interna i l’energia
centrífuga generada per aquesta cohesió) és capaç de sotmetre o arribar a establir
pactes amb altres grups tribals que li acaben donant suport. A la llarga, aquest estat
així constituït dependrà de factors externs per mantenir-se, perdrà l’assabiyya i amb
ella els suports, i acabarà per desaparèixer essent substituït per un altre, tot reproduint
el mateix patró (idea d’estats clònics): en els inicis d’una dinastia escassos tributs
generen grans ingressos; en el seu declivi, una gran tributació produeix escassos
ingressos (Ibn Khaldún). L’estat pot ser molt potent, però és estructuralment dèbil.
3. Entre les tribus i el govern s’ha de situar una classe mercantil molt potent i capaç de
crear i acumular grans riqueses. Aquesta és la única forma d’aconseguir-ho i en cap
cas prové de la captura de l’excedent agrari, a diferència de la classe feudal. Però a
més, aquesta classe mercantil no es compromet políticament ja que ni participa del
govern, ni tan sols crea institucions de control municipal (cosa que si que passa a les
ciutats en l’ordre feudal). L’activitat i la riquesa d’aquest sector mercantil es deu
exclusivament a les relacions comercials. La classe mercantil també és
estructuralment dèbil perquè el seu potencial no està vinculat a l’extracció de
l’excedent intern, com s’ha dit, sinó que depèn de la vitalitat dels seus intercanvis
(factor extern). Però a més, tampoc no controla els mecanismes de producció
d’excedent que alimenta el comerç que configura aquesta classe. Dit d’una altra
manera, no controla les zones d’abastament, per la qual cosa, pot ser desplaçada, ja
per un competidor pacífic –amb millors ofertes, preus més competitius- ja per
competidors violents que utilitzen la força, com van fer els feudals a Palestina (les
croades) o els portuguesos i, en menor mesura els castellans, en interrompre els
fluxos comercials que configuraven la ruta de l’or de Mali i Ghana pel nord d’Àfrica.
Aquest comerç depenia del control dels centres llunyans d’abastament, no sempre
segur, però l’imperialisme musulmà no es va plantejar mai d’exercir-lo ja que la classe
dirigent havia frenat la possibilitat que la classe mercantil pogués intervenir en l’estat. I
és així com la ingerència externa d’altres societats, com la feudal, per exemple, van
provocar la fractura de la classe mercantil. Les formacions socials musulmanes no es
dissolen, s’estanquen. Llavors reapareix el nòmada, la societat tribal de base, però el
nòmada és el senyal del seu crepuscle, no la causa (Barceló). I l’estancament de les
societats musulmanes coincideix amb la intervenció militar de societats situades a la
perifèria del sistema.
La societat tribal en les formacions musulmanes impedeix que la classe
dominant acapari els mitjans de producció; la classe mercantil no intervé en les
institucions polítiques de l’estat ni de les ciutats. La burgesia europea, en canvi es
forma a partir de l’acaparació dels mitjans de producció i de l’excedent agrari produït
en l’interior del sistema, configura també la classe mercantil, acapara les institucions
del govern urbà i, finalment, pren el poder. Res de tot això era possible en les societats
musulmanes medievals.