Vilanova i la Geltrú (Garraf)

Poblat ibèric i vil·la romana

de Darró o Adarró
(segles vi aC - vi dC)
Fotografia de la coberta
Capitell corinti procedent de l’oecus o sala noble de la residència dels propietaris o pars urbana
de la vil·la romana de Darró (Vilanova i la Geltrú), cap a l’any 350 de la nostra era.
Museu Víctor Balaguer, BMVB-6626. Fotografia: MBS, 2006, arxiu SPAL.

© Diputació de Barcelona
Maig de 2017

Edició i producció: Gabinet de Premsa i Comunicació

de la Diputació de Barcelona
Text d’aquesta edició: Servei de Patrimoni Arquitectònic
Local (SPAL). Diputació de Barcelona

DL B 3046-2017
El lloc

Les ruïnes del conjunt arqueològic de Darró s’estenen pel final del passeig de
Ribes Roges, a tots dos costats de la via del tren, i pel turó de Sant Gervasi,
tot plegat dins el nucli urbà de Vilanova i la Geltrú (Garraf). Són el testimoni en
aquest indret d’un poblat ibèric en l’antiguitat, entre els anys 550 i 50 abans de
la nostra era, el més important conegut fins ara a la banda oriental de la regió
ibèrica de la Cossetània. Aquest poblat va ser substituït per una vil·la romana
que formava part del territori de la colònia Tarraco. La vil·la va ser fundada cap
al 50 aC i abandonada en un moment fins ara poc precís, al començament dels
anys 500, ja dins de l’època visigòtica. En aquest lloc, doncs, hi ha els vestigis
de més de 1.000 anys d’història de Vilanova, abans de Vilanova.

Imatge del jaciment on es poden veure tots els vestigis excavats fins ara. A l’esquerra predominen
les ruïnes de l’època ibèrica, sobretot les del barri dels artesans ferrers (350-50 aC). A la dreta,
sobresurten les de la residència dels amos de la vil·la romana (pars urbana) i les de les dependències
de diverses èpoques on es transformaven les matèries primeres agrícoles (pars fructuaria), bastides
entre els anys 50 aC i 425 de la nostra era.
Imatge: ©2016 DigitalGlobe, Institut Cartogràfic de Catalunya. Dades del mapa: ©2016 Google, Instituto Geográfico
Nacional.

3
Els primers tempteigs arqueològics s’hi van dur a terme durant els anys cin-
quanta del segle xx, sota la responsabilitat de la Biblioteca Museu Víctor Ba-
laguer de Vilanova i la Geltrú. D’ençà del 1979, se’n va fer càrrec la Diputació
de Barcelona, a petició municipal, i aquesta institució, a través del Ser­vei de
Patrimoni Arquitectònic Local, hi du a terme tasques sistemàtiques i ininter-
rompudes de recerca arqueològica i de restauració de les ruïnes trobades.
Aquests treballs han abraçat la parcel·la que avui es visita i una altra de veïna,
de propietat municipal, que aviat s’afegirà al circuit, així com la plaça de Darró
i el turó de Sant Gervasi.

Planta de la zona visitable del conjunt arqueològic, corresponent sobretot al barri dels ferrers ibèrics.
Al centre, el carrer ibèric traçat en direcció est-oest, flanquejat per diverses construccions (195/175-
50 aC). A sobre, cases (2, 4), instal·lacions per obtenir ferro (6) i pati (8). A sota, dipòsits i cases (1, 3).
A ponent, petit carrer en direcció nord-sud. En gris, vestigis de l’etapa anterior (350-195 aC), que
romanen protegits i colgats.
Dibuix: Centum, 2003, arxiu SPAL.

4
El poblat ibèric

Els ibers cossetans que van habitar el poblat el devien conèixer amb el nom
d’Arró o Darró. Aquest topònim, relacionat amb les aigües i la presència d’un
promontori, del qual tenim mostres a l’antic territori ibèric, des de la vall d’Aran fins
a Granada, durant l’època romana es podria haver transformat en ad Arró o ad
Darró, és a dir, «al costat d’Arró o Darró». A la documentació medieval apareixen
els topònims Darró, Adarró o Aderró. A la literatura científica s’utilitza el de Darró
per designar el conjunt, tot i que la forma Adarró ha perdurat en l’ús quotidià.

De bon començament, els darronencs es van establir al turó de Sant Gervasi, on

s’ha trobat material arqueològic de cap al 550 aC, i segurament, a més de les
cases, hi va haver un santuari. D’altra banda, cap al 350 aC, es van començar
a establir al peu de l’elevació, al predi que ara trepitja el visitant, el qual alesho-
res es trobava a tocar de l’àmplia desembocadura del torrent de Sant Gervasi,
llavors força cabalós. També es van instal·lar en un illot al mig de les boques del
riu, on, entre els vestigis de cases i tallers ceràmics, s’ha trobat un forn en què
es coïen àmfores molt semblants a les d’Eivissa, cosa que palesaria una relació
intensa dels nostres ibers amb els cartaginesos de les Pitiüses.

Sector visitable del barri dels ferrers ibèrics, des de ponent. Al centre, el carrer longitudinal amb les
cases alineades a tots dos costats. A la dreta, dipòsits d’aigua i sistema de decantació i rentatge del
mineral de ferro.
Fotografia: JGT, 2016, arxiu SPAL.

5
Aquests mateixos cartaginesos podrien haver fet d’intermediaris, tal vegada en
competència amb els grecs emporitans, en el comerç marítim de les gents de
Darró i dels seus veïns, disseminats per la contrada en petites granges. El poblat
vilanoví feia aleshores el paper d’una mena de capital econòmica comarcal, i a
través del seu port, habilitat a la platja, a les ribes del torrent, s’intercanviaven
matèries primeres agrícoles, vi comú, objectes de ferro i panys per productes
manufacturats, com ara vaixella de taula d’un cert luxe o vi de qualitat, arribats
de Grècia i Itàlia.

Un cop acabada la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), en què els romans van
vèncer els cartaginesos i van estendre el seu domini a la franja mediterrània de la
península Ibèrica (197 aC), la ciutat de Darró va experimentar una notable trans-
formació urbanística. Llavors, va tenir el creixement més gran de la seva història,
fins a assolir els límits màxims de l’actual jaciment: entre el carrer Alexandre de
Cabanyes i el començament de la platja dels Capellans. D’aquella època daten
les construccions que el visitant pot contemplar.

Recreació, a partir de les dades proporcionades per les excavacions, de la banda de ponent del
barri dels artesans de Darró, cap a l’any 100 aC. En primer terme, dipòsits i sistema de depuració
del material de ferro, així com dos forns per reduir-lo. Tot seguit, edificis utilitzats simultàniament com
a cases i tallers. Al fons, el barri dels terrissaires.
Dibuix: JSA, amb dades d’ALM i JFM, 2015, arxiu SPAL.

6
El barri dels artesans ferrers

Les ruïnes obertes al públic formen part d’un dels barris ibèrics que, a hores
d’ara, s’han estudiat completament. Al bell mig, hi ha un carrer principal, de
terra, dotat de voreres de pedra i porxos, traçat cap al 195-175 aC, a banda
i banda del qual s’agrupen una sèrie de construccions. A sota, es van trobar
restes més antigues, datades a partir del 350 aC, arrasades precisament du-
rant el primer quart del segle ii aC per poder construir-hi a sobre les que ara
veiem. També, a l’extrem de ponent de la finca, es conserven vestigis d’un
grup de grans sitges tallades en el terreny natural, usades pels ibers per em-
magatzemar-hi cereals.

Aquelles instal·lacions més antigues estaven dedicades majoritàriament a l’ob-

tenció de ferro, a partir d’un procés de reducció del mineral en forns, i a la seva
transformació posterior en objectes diversos. La mateixa activitat es va desen-
volupar dins algunes de les cases que podem contemplar en ruïnes, i està par-

Detall dels recintes assenyalats al plànol de la pàgina 4 amb els números 4 (el de més enrere) i 6 (el
de davant). Al primer s’observen elements propis d’un taller metal·lúrgic, entre els quals destaca un
pou, i al segon, en primer terme, apareixen els vestigis d’un petit dipòsit per trempar el ferro i d’una
fornal o forn horitzontal per fer la cocció del metall en el moment de treballar-lo. Segles ii-i aC.
Fotografia: ALM, 1991, arxiu SPAL.

7
ticularment ben documentada a les cases números 1 i 3. En aquests edificis hi
havia una part dedicada a l’activitat artesana, que donava al carrer, on s’obrien
una sèrie de portes protegides per un porxo. Les estances del fons i el pis su-
perior estaven destinats a les dependències domèstiques.

Les instal·lacions per a l’obtenció de ferro, que totes les cases tenien, comprenien
dues classes de forns. Els uns, anomenats «de reducció», eren verticals. En ge-
neral, només n’ha quedat l’empremta de la base a pràcticament tots els edificis,
segons el que es pot veure a les figures. Eren els primers que s’utilitzaven en l’ac-
tivitat metal·lúrgica i servien per extreure el metall del mineral en brut, rentant-lo
prèviament amb aigua que, o bé s’extreia de pous oberts dins els edificis, com
el de la casa 4, on la capa freàtica és poc profunda, o bé es conservava en di-
pòsits com els situats a ponent de la finca visitable. Els segons forns, anomenats
«fornals», eren horitzontals i havien estat tallats en el terreny. És per això que són
els més ben conservats: la seva cambra de foc ens ha pervingut, en molts casos,
gairebé completa, i alguns també mostren l’arrencament de la volta, com ara els
de les cases 1 i 6. Aquestes darreres instal·lacions servien per fondre el ferro

Detall de l’anomenada casa 4, des de llevant. A l’esquerra, una fornal petita, on s’escalfava el ferro
per treballar-lo. A la dreta, un pou amb graons per baixar fins a la capa d’aigua freàtica, situada a
poca fondària. Segles ii-i aC.
Fotografia: ALM, 1991, arxiu SPAL.

8
i tractar-lo per convertir-lo en objectes diversos. En resum, el procés es componia del
rentatge del material ferruginós, l’extracció del ferro a partir d’aquest mate­rial
dins els forns verticals i la fosa dins els horitzontals per ser treballat tot seguit.

Les cases que es van utilitzar entre els anys 195-175 i 50-40 aC tenien parets
de tàpia recolzades sobre sòcols de pedra, els quals s’han conservat fins ara,
i sòls de terra piconada. El pis intermedi estava fet de bigues de fusta i argila, i
les cobertes, a manera de terrats, devien ser del mateix material. Aquesta ma-
teixa tècnica es degué utilitzar en totes les construccions dels segles ii-i aC. Les
ante­riors, sobretot les més conegudes, dels segles iv-iii aC, en comptes de tàpia
tenien, en alguns casos, les parets fetes a base de toves o totxos crus. A dife-
rència de les cases romanes, conservades a l’altre costat del carrer de Ponent,
les ibèriques no tenien les parets ni arrebossades ni pintades.

Els dipòsits

En començar el recorregut pel carrer ibèric, el primer que es troba, a mà dreta,

són les ruïnes de dos dipòsits bessons, fets de pedra per tots costats però amb
el fons de terra. Estaven dotats de sobreeixidors i conductes que, després de
travessar un petit lloc secundari de decantació i/o tria, acabaven al carrer, en
un indret dotat de capes successives de graves. Tot això dona a entendre l’ús
d’aquests dipòsits en el rentatge del mineral de ferro, fins a arribar a purificar-lo
al màxim mitjançant diversos processos de decantació. Al final del recorregut,
hi havia dos forns de reducció, ara tapats. S’han descobert altres forns a totes
les cases arrenglerades a tots dos costats del carrer, cosa que dona idea d’una
activitat productiva intensa, la qual va començar cap al 350 aC.

Recreació d’un taller

ibèric per a l’elaboració
del ferro. Al fons, un
forn vertical, anomenat
«de reducció», on el
mineral, purificat
prèviament per
decantació en un
dipòsit d’aigua, és cuit
i convertit en ferro.
Al centre, artesà que
dona forma a una
espasa a cops de martell
després d’escalfar-la en
una fornal o forn
horitzontal, visible a
l’esquerra de la imatge.
Dibuix: Centum, 2015, amb
dades d’ALM i JFM.

9
Les cases i els forns

Seguint pel costat dret del carrer, en primer terme hi ha l’anomenada casa 1 i, a
continuació, la 3. Totes dues tenien porxo, segurament amb coberta a un vessant
orientada al carrer, recolzada en murets perpendiculars als edificis. També les
precedien voreres de pedra, de les quals encara queden restes ben evidents.
L’evolució d’aquests edificis va ser molt ràpida i complicada perquè, per exemple,
a la casa 3, s’hi feren set redistribucions internes en un període d’uns 150 anys.
L’espectador, ara, hi veu barrejades les ruïnes de la majoria d’aquestes fases,
tal com s’han anat trobant en les excavacions. Les portes dels edificis, però, es
distingeixen molt bé, i una vegada a dins, es veu en primer terme l’àrea artesanal,
en què encara queden alguns vestigis de forns i toveres, i en segon terme, les
estances domèstiques que continuarien a la planta pis, avui desapareguda. La
recreació d’aquesta casa es pot veure a les figures d’aquesta pàgina i la següent.

A la casa 1 hi ha un pou que ara està tapat, com també a la número 2, situada
al davant. A la 4, una mica més cap a llevant, a l’esquerra del carrer, el pou,
dotat d’una escala de pedra per accedir al nivell de l’aigua, està al descobert.

Recreació de la casa ibèrica 3, situada al final del carrer longitudinal, al cantó sud-est de la finca
visitable. És un edifici fundat cap a l’any 350 aC i abandonat cap al 50 aC. En aquesta imatge es
representen els seus volums arquitectònics, després d’un important remodelatge del qual va ser
objecte entre els anys 195 i 175 aC. Cal remarcar la presència de vorera de pedra al carrer, així com
de porxo. Les parets eren de tàpia, amb sòcols de pedra del país. Tenia planta baixa i pis, i la
coberta era en forma de terrat.
Dibuix: JSA, amb dades d’ALM i JFM.

10
Aquests dos recintes, el 2 i el 4, que en les darreres fases d’ús formaven part
d’una sola casa, no s’han conservat prou bé perquè en l’època romana es van
aprofitar com a dependències rústiques. Tots els murs perimètrics, però, són
ibèrics i pertanyen a sengles habitatges, on la funció domèstica s’alternava amb
la productiva, tal com es fa palès a la casa 4. En aquest cas, els indicis de por-
xos i voreres no són tan visibles com a l’altra banda del carrer, a les cases 1 i 3.
Tot i això, a totes dues construccions, la 2 i la 4, s’hi observen restes de la vorera,
i la 4 conserva la base de pedra d’un pilar per sostenir el porxo, el qual podria
haver estat fet del mateix material o de fusta.

L’espai número 6 devia ser un taller, atesa la presència de forns, i el número 8,

sense compartimentacions internes, és probable que s’utilitzés com a pati o
corral. La façana dona a la cruïlla del carrer ibèric principal, traçat d’est a oest,
amb un altre de secundari, que anava de nord a sud, on hi ha una tovera d’un
dels forns situats a la casa 3 i una entrada secundària d’aquest edifici, potser
per accedir directament a la zona domèstica.

A partir del 50-40 aC, totes aquestes construccions, com la resta del poblat
ibèric de Darró, van quedar abandonades. Algunes, com els dipòsits o els forns
petits que hi havia al costat, van ser colgades amb terra.

Recreació de la mateixa casa 3, però amb un tall teòric que permet veure’n l’interior. La planta baixa
està dedicada bàsicament a l’activitat productora de ferro, amb la presència de forns de reducció del
mineral. Les estances d’ús domèstic es troben al fons, amb entrada independent, i sobretot, a la
planta pis.
Dibuix: JSA, amb dades d’ALM i JFM.

11
La vil·la romana

No gaire lluny, a la riba d’un dels braços de la desembocadura del torrent de

Sant Gervasi, que ara corre canalitzat sota el carrer de Ponent, es van bastir les
primeres instal·lacions d’una vil·la o explotació agrícola romana. De bon comen-
çament, sembla que no va posseir cap residència per als propietaris, que podrien
haver viscut a Tarraco, i la mà d’obra ocupava les antigues cases ibèriques. La
vil·la es componia de tres parts: l’anomenada en llatí pars rustica, on s’allotjaven
els treballadors i s’estabulava el bestiar, la pars fructuaria, on es tractaven les
matèries primeres agrícoles a fi d’obtenir, vi, oli i altres productes, i la pars urbana
o residència dels propietaris.

Vista aèria del conjunt arqueològic des de tramuntana. En primer terme, a la dreta, zona visitable
corresponent al poblat ibèric (350-50 aC). A l’esquerra, finca on es troben la majoria dels vestigis de
la vil·la romana (50 aC - 600 dC), els quals estaven tapats en una gran part per protegir-los en el
moment de prendre aquesta imatge. Tanmateix, al costat de la via del tren, s’endevinen les ruïnes
de la residència dels amos o pars urbana.
Fotografia: PE, 2002, arxiu SPAL.

12
Les partes rustica i fructuaria

Se’n conserven restes de totes les èpoques. Les més antigues corresponen a
una terrisseria romana, situada a tocar de la vorera del costat nord de l’actual
passeig de Ribes Roges. Aquesta instal·lació produïa àmfores per envasar-hi vi i
salsa de peix, així com ceràmica comuna de cuina i de taula, i va funcionar entre
els anys 50-40 aC i aproximadament l’any 100 de la nostra era. Es componia de
dos forns bessons de planta rectangular, de grans proporcions, així com d’un
ampli recinte per a l’emmagatzematge de combustible i una bassa de decantació
d’argila. Tot això, a hores d’ara, atès que és fet de fang i pedra seca, està tapat
en espera de ser protegit per un sistema que n’harmonitzi la contemplació i la
conservació.

Molt a prop de la terrisseria, hi ha altres dependències agropecuàries. Tot i

que no s’han conservat gaire bé a causa de l’acció dels conreus moderns, hi

Plànol amb el dibuix de totes les restes arquitectòniques de la vil·la romana de Darró conegudes
fins ara. Al centre i a sobre, el palauet ocupat pels propietaris, anomenat en llatí pars urbana
(aproximadament de l’any 100 al 600 dC), actualment travessat per la via fèrria, sota la qual, però,
continuen les ruïnes. A la franja central, s’observen dependències de la pars fructuaria o rustica de
la vil·la, la qual comprenia una sèrie d’instal·lacions relacionades amb la transformació i la
comercialització de les matèries primeres agrícoles. Per exemple, forns per coure àmfores, en
primer terme, i premsa de vi, més enrere. Tot això va funcionar, aproximadament, entre els anys 50 aC
i 100 dC. A l’esquerra del plànol, altres dependències utilitzades durant els segles i-iii i, finalment, a la
dreta, conjunt d’instal·lacions agrícoles que s’hi van anar bastint entre els anys 220-240 i 425-450.
Dibuix: Codex, 1998, arxiu SPAL.

13
ha vestigis remarcables, com ara les ruïnes d’un torcularium o premsa per fer
vi, o d’una altra premsa per obtenir oli, totes dues datades de cap al 20-10 aC.
A llevant, dos grups més d’instal·lacions. Les unes són del segle iii dC, i les altres,
les quals formen un conjunt extens que ocupa el terç oriental de la finca, són
prou indicatives de l’àmplia reforma que es va dur a terme a l’explotació agrí-
cola, primerament durant el segle iv i, més endavant, entre els anys 425 i 450.
En totes dues trobem indicis de la presència de premses, magatzems i corrals.

La pars urbana

A la finca flanquejada pel passeig de Ribes Roges i la línia fèrria es conserven les
ruïnes del palauet on vivien els propietaris de l’explotació. Aquestes edificacions,
tant si eren aïllades com si formaven un conjunt, s’anomenaven pars urbana dins
les vil·les romanes. A Darró, es troba al nord del segon predi excavat, al costat i
parcialment a sota de la via del tren. Quan s’utilitzaven, una llacuna salabrosa les
separava de les dependències productives (partes fructuraria i rustica). També
estaven situades en un nivell més alt, al capdamunt d’un suau pendent que baixa
cap al mar. L’acció dels conreus moderns i l’abandó molt lent que va patir han

Vista parcial de la pars urbana de la vil·la romana. Al centre, l’oecus o saló de recepció, presidit per
una exedra pentagonal.
Fotografia: JGT, 2017, arxiu SPAL.

14
Planta esquemàtica, de color negre, dels vestigis del traçat de la pars urbana o residència dels
propietaris de la vil·la, després de les obres d’ampliació fetes els anys 220-240 de la nostra era.
Dibuix: Codex, 1998, amb dades d’ALM i JFM, arxiu SPAL.

Planta esquemàtica dels vestigis del traçat de la pars urbana o residència dels propietaris de la vil·la,
després de les importants obres que s’hi van dur a terme cap a l’any 350 de la nostra era. Destaquen
la construcció de l’oecus (àmbits xiv i xv) i la renovació del peristil (xvii).
Dibuix: Codex, 1998, amb dades d’ALM i JFM, arxiu SPAL.

15
Recreació del sector central de la pars urbana de la vil·la romana de Darró, cap a l’any 350 de la
nostra era. S’hi observen les parets arrebossades i pintades de blanc, les cobertes de teules planes
(tegulae) i corbades (imbrices), així com l’oecus, a l’esquerra, i la llacuna que hi havia davant del
pòrtic, a la dreta.
Dibuix: JSA, 2015, amb dades d’ALM i JFM.

Representació del mateix sector de la pars urbana de la vil·la que apareix a la figura anterior.
En aquest cas, però, una sèrie de talls teòrics permeten observar els paviments de mosaic (opus
tessellatum) que hi havia al porxo i les diverses estances privades. També hi apareixen el jardí interior
(peristil), al capdamunt de la figura, i l’oecus, a l’esquerra. En aquest es distingeixen els mosaics i les
columnates d’ordre corinti que flanquejaven la nau.
Dibuix: JSA, 2015, amb dades d’ALM i JFM.

16
fet que el seu estat de conservació actual no sigui excel·lent. De tota manera,
els materials de construcció, de més qualitat que no pas els de les partes rus­
tica i fructuaria, han resistit més bé i ofereixen informació per fer-nos una idea
de l’aparença d’aquell edifici sumptuós. En general, es va bastir amb sòcols de
pedra local, coronats per parets de tàpia, les quals van ser arrebossades i pin-
tades amb tons de blanc a les façanes i amb diversos colors a l’interior.

Destaca la presència d’un corredor obert a la banda de migdia, orientat cap a mar.
Més cap endins, hi ha una sèrie de cambres, pavimentades amb sòls de morter
de calç amb ceràmica trinxada (opus signinum) i mosaic (opus tesselatum). Sem-
blen les destinades als amos de la casa i la seva família, prop del peristil o jardí
interior. Al voltant s’agrupaven altres dependències, entre les quals segurament
hi havia unes termes, que ara no podem descobrir perquè es troben sota el talús
del ferrocarril, tot i que, fora de context, s’han trobat materials típics d’aquesta
classe d’instal·lacions. Gairebé al mig de l’edifici, hi ha un gran oecus amb cap-
çalera pentagonal i nau flanquejada per columnates corínties, un dels capitells
de les quals apareix a la coberta d’aquest fullet. Aquesta estança s’utilitzava

En primer terme, vestigis de la terrisseria de la pars rustica de la vil·la romana, en què es produïen
àmfores per contenir vi i salsa de peix, així com ceràmica comuna, de cuina i de taula, tot plegat
entre els anys 50 aC i 100 dC. Ara estan tapats, en espera de la restauració definitiva. Al fons, el turó
de Sant Gervasi, ocupat durant tota l’antiguitat (del segle vi aC al segle vi de la nostra era), primer
pels ibers i després pels romans. A l’esquerra, la platja de Ribes Roges.
Fotografia: JFM, 1986, arxiu SPAL.

17
perquè l’amo de la vil·la, el possessor, hi rebés visitants, amics i clients. El nom
d’aquests darrers, que, a hores d’ara, es refereix només al comerç, designava
aleshores un grup ampli de persones relacionat amb la família dels amos de la
vil·la a través de vincles tant socials com econòmics.

L’excavació d’aquesta casa notable es troba encara en curs. Tot i això, els re-
sultats obtinguts indiquen que es va aixecar cap a l’any 100-110 de la nostra
era, en l’època de l’emperador Trajà. Cap al 220-240, quan governava l’Imperi
Alexandre Sever, es va ampliar a ponent. Cap al 350, moment en què els fills
de Constantí se succeïen com a emperadors, la casa es va monumentalitzar
amb una inversió important en la reconstrucció. D’aquesta manera, a l’extrem
ponentí del corredor, es va aixecar l’oecus o sala noble, d’ordre corinti i d’una
gran altura, equivalent a la de la planta i el pis de les construccions que l’envolta-
ven. A més, es van fer diversos canvis a les estances domèstiques. Les darreres
mo­dificacions constructives d’aquest edifici s’han de situar cap al 425-450 de
la nostra era, en l’època de Valentinià III. Tot això ho podeu veure a les figures
de manera esquemàtica. Ja hem dit que ignorem quan es van abandonar aquest
edifici i la vil·la en general, a causa de la destrucció dels estrats antics més en-
lairats per l’acció dels conreus moderns. Tot i això, el cessament de l’activitat

Vestigis d’un torcularius o enginy per obtenir vi mitjançat el premsatge del raïm. Està situat a la pars
fructuaria de la vil·la romana i es va utilitzar aproximadament des del 50 aC fins al 100 dC.
Fotografia: ALM, 1998, arxiu SPAL.

18
hauria de coincidir amb la data de les tombes més tardanes de la necròpolis,
que sembla que no ultrapassen el segle vi.

La necròpolis i el santuari

Aquest cementiri estava situat a la finca que ara és visitable, a sobre de tota
l’estratificació arqueològica. Aquest indret, d’ençà que va ser abandonat com a
barri dels ferrers ibèrics, cap al 50-40 aC, va tenir diversos usos. Primerament,
va servir com a pars rustica on s’allotjava la mà d’obra quan treballava a la pars

Bloc de pedra calcària amb la inscripció: EX VOTO. CAIVS CLODIVS. AEMILIANVS («Gai Clodi Emilià,
per una promesa»). Es conserva a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú
(BMVB-6633), tot i que durant molts anys va estar encastat, com a material de construcció, en una
paret de l’ermita dels sants Protasi i Gervasi, al capdamunt del turó que porta el nom del segon. Data
del segle ii de la nostra era, i indica que, on avui hi ha la capella o molt a prop, aleshores hi havia un
santuari.
Fotografia: MBS, 2008, arxiu SPAL.

19
fructuaria de la nova vil·la romana. Tot seguit, aproximadament a partir de l’any
100, s’hi van traslladar algunes dependències rústiques. Per aquest motiu es
van enderrocar els envans de les cases antigues i es va apujar el nivell dels pa-
viments, per tal d’aprofitar-les com a magatzems, estables, etc. Només en una,
la 4, el pou va romandre en ús.

Cap a l’any 350 de la nostra era, aquestes dependències van quedar definitiva-
ment abandonades, ja que la pars rustica de la vil·la es va traslladar a l’extrem
de llevant del conjunt, prop del carrer d’Alexandre de Cabanyes. Poc després,
l’indret es va començar a utilitzar com a necròpolis d’inhumació, i s’hi van anar
col·locant tombes en fosses senzilles, o tapades amb trossos d’àmfora o bé amb
teula­detes a doble vessant. Les sepultures més recents daten del segle vi de
la nostra era. Durant l’edat mitjana i sobretot la moderna, a partir del segle xvii,
l’espai que havia ocupat la vil·la romana es va utilitzar com a camps de conreu,
ús que es va mantenir fins al segle xx.

Al cim del turó de Sant Gervasi també s’ha palesat una ocupació ibèrica impor-
tant, la més antiga de tot el conjunt, amb restes de cases i nombroses sitges.
Va tenir continuïtat en l’època romana, però els seus vestigis han desaparegut
en una gran part a causa de la construcció del Xalet del Nin, l’edifici que ara el
presideix, i el pas del ferrocarril. Durant molts anys, en una de les parets de l’er-
mita que hi ha a tramuntana del turó, dedicada als germans sant Gervasi i sant
Protasi, hi va haver encastada una inscripció votiva romana, datada del segle ii
de la nostra era i conservada ara al Museu Víctor Balaguer. El caràcter sagrat de
l’indret, adquirit probablement durant l’època ibèrica i constatat per la inscripció
de l’època romana imperial, podria haver tingut continuïtat i ser el motiu de la
construcció de la capella. D’altra banda, l’advocació als sants Gervasi i Protasi
és molt antiga, i podria sincretitzar el culte pagà d’uns altres germans, els Dios-
curs Càstor i Pòl·lux.

20
El material arqueològic

Totes les excavacions proporcionen testimonis materials de la vida quotidiana

dels habitants del jaciment on es treballa, entre els quals destaquen nombrosos
fragments dels estris que es feien servir a la cuina i a taula, majoritàriament fets
de ceràmica. També hi apareixen metall, vidre i restes de la fauna que era con-
sumida. Aquests materials tenen un gran interès per als investigadors, ja que el
seu estudi proporciona sèries tipològiques i cronològiques. La seva presència,
doncs, ens obre els ulls per identificar l’època a què pertanyen els indrets on
es fan excavacions i per proposar hipòtesis sobre el comerç d’aquestes peces.

A les figures presentem una petita mostra de ceràmiques de diverses èpoques

trobades al poblat ibèric i a la vil·la romana. Alguns d’aquests vasos vénen de
molt lluny, com la copa tipus Càstulo, fabricada a Atenes o la rodalia (s. v aC).
Altres procedeixen de la Toscana actual (s. ii-i aC) i, ja en l’època romana im-
perial, en van arribar de la Rioja (segles i-iii dC) i l’actual Tunísia (segles i-vi dC).
Hem de destacar, però, la presència de les terrisses fetes a Darró mateix, tant
a l’època ibèrica (s. vi-i aC) com a la romana (s. i aC - i dC), les quals inclouen
cerà­mica de cuina i taula, i també de transport, com ara àmfores per contenir el
vi elaborat a la pars fructuaria i exportat per via marítima a diversos llocs, com
ara les boques del Roine i el port d’Òstia, prop de Roma.

Vas de ceràmica àtica de vernís negre, de la forma anomenada «copa de Càstulo», procedent de les
excavacions antigues de Darró. Tipus A, 450-400 aC.
Museu Víctor Balaguer, BMVB-3220. Fotografia: ALM, 2002, arxiu SPAL.

21
Vas de vernís negre del taller de Rhode (Roses), trobat al turó de Sant Gervasi l’any 2014. Té el fons
intern decorat amb quatre palmetes. Correspon a la forma Lamb. 28 / Puig 14 a, i data de cap
al 250 aC.
Museu Víctor Balaguer, s/n. Fotografia: ALM, 2015, arxiu SPAL.

22
Vas de ceràmica itàlica de vernís negre de la classe campaniana calena mitjana, també coneguda
com a campaniana B, forma Lamb. 3. Procedeix de la casa ibèrica 3, i data de cap al 100 aC.
Museu Víctor Balaguer, BMVB-3669. Fotografia: ALM, 2002, arxiu SPAL.

Gerreta bitroncocònica de ceràmica grisa fina ibèrica, forma ALM/JFM 03442c, casa ibèrica 3,
90-80 aC.
Museu Víctor Balaguer, BMVB-3666. Fotografia: MBS, 1995, arxiu SPAL.

23
Gobelet de ceràmica de parets fines de producció local, forma ALM 2, casa ibèrica 3, 120-110 aC.
Museu Víctor Balaguer, BMVB-3750. Fotografia: MBS, 1992, arxiu SPAL

Llàntia d’oli, de tipus delfiniforme i de pasta grisa, forma Ricci D, casa ibèrica 3, 80-70 aC.
Museu Víctor Balaguer, BMVB-3691. Fotografia: MBS, 1992, arxiu SPAL.

24
Anvers d’una moneda
ibèrica de bronze.
Presenta un cap mirant
cap a la dreta,
representació probable
d’un règul o la
personificació de
l’autoritat.
A l’esquerra, signe ibèric
TI. Apareguda a la casa
ibèrica núm. 1, 2012,
150-100 aC.
Gabinet Numismàtic de
Catalunya, MNAC. Fotografia:
ALM, 2016, arxiu SPAL.

Revers d’una moneda

ibèrica de bronze.
Hi apareix la representació
d’un genet ibèric que
sosté una palma sobre les
espatlles. A sota, la
llegenda Kese en
caràcters ibèrics, que
indica l’encunyació de la
peça en una seca situada
on avui hi ha Tarragona,
casa ibèrica número 1,
2012, 150-100 aC.
Gabinet Numismàtic de
Catalunya, MNAC. Fotografia:
ALM, 2016, arxiu SPAL.

25
 Arula, o petita ara,
utilitzada en l’àmbit
familiar per al culte a les
divinitats mitjançant la
crema de perfums i altres
ofrenes al capdamunt.
És de pedra local
massissa i es va trobar
dins el rebliment dels
dipòsits del barri dels
ferrers ibèrics; anterior
al 50 aC.
Museu d’Història de
Catalunya. Fotografia: MBS,
2004, arxiu SPAL.

Rellotge de sol de
dimensions reduïdes, d’ús
probablement domèstic,
fet en un bloc de pedra
sorrenca, casa ibèrica
número 2, 1991, anterior
al 50 aC.
Museu d’Història de
Catalunya. Fotografia: MBS,
1992, arxiu SPAL.

26
Gerro de ceràmica comuna romana de producció local, sitja núm. 2, 1980, c. 100 dC.
Museu Víctor Balaguer, BMVB-3733. Fotografia: MBS, 1992, arxiu SPAL.

27
 Àmfora de
producció local
de la forma
Pascual 1.
A l’esquerra,
fragment del terç
inferior acabat
en un pivot. A la
dreta, fragment
del terç superior,
amb la boca, el
coll, les nanses
i part del cos.
Aquests envasos
contenien vi del
país que era
exportat per via
marítima a les
Gàl·lies i Itàlia.
Trobada el 1982
a la pars rustica
de la vil·la, data
aproximadament
d’entre l’any 40
aC i el 100 dC.
Espai Far,
BMVB-3795.
Fotografia: MBS,
1992, arxiu SPAL

Vas de ceràmica envernissada de vermell i amb decoració feta amb motlle, anomenada terra sigillata
hispànica, utilitzat en la vaixella de taula, forma Hisp. 29. Procedeix dels tallers de la riba del Najerilla
(la Rioja) i va arribar a Darró per via fluvial, a través de l’Ebre, i marítima. Trobat a la sitja número 2.
Data aproximadament de l’any 100 dC.
Museu Víctor Balaguer, BMVB-6632. Fotografia: MBS, 1992, arxiu SPAL.

28
Fitxa tècnica

Dades bàsiques del conjunt arqueològic

Municipi: Vilanova i la Geltrú
Comarca: Garraf
Localització: dins el nucli urbà de Vilanova i la Geltrú, al final del passeig de Ribes
Roges i al turó de Sant Gervasi.
Època: el poblat ibèric va estar en ús entre els segles vi i i aC. Va ser substituït
per una vil·la romana a mitjan segle i aC, la qual es va utilitzar, com a mínim, fins
al segle vi de la nostra era.

Dades bàsiques de l’actuació

Promoció: Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i Diputació de Barcelona.
Execució: Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.
Data: 1980-2016.

Excavació arqueològica
Direcció: Albert López Mullor, Javier Fierro Macía.
Arqueòlegs col·laboradors: Àlvar Caixal Mata, Joan García Targa, Montserrat
Gumà Marquès, Mateu Riera Rullan, Laura Suau Lleal.
Altres col·laboradors: Anna Castellano Tresserra, Maria Clua Mercadal, Antoni
Ferrer Martí.

Consolidació i adequació de les ruïnes per a la visita

Direcció: Joan Closa Pujabet, Arcadio Arribas Arroyo, arquitectes.

Autor del text

Albert López Mullor.
Durant la producció editorial d’aquesta publicació va morir Albert López Mullor, el 6 d’abril de 2017,
a Barcelona.

Autors de les figures

Javier Fierro Macía (JFM), Joan García Targa (JGT), Albert López Mullor (ALM),
Jordi Sagrera Aradilla (JSA), Paisajes Españoles (PE), Mateu Riera Rullan (MRR),
Laura Suau Lleal (LSL), Javier Ortiz Tironi i Sacramento Castillo Alcaraz (Centum),
Codex Arqueologia i Patrimoni, SL (Codex).

29
Adreça
Plaça de Darró, 3 (extrem de ponent del passeig de Ribes Roges)
08800 Vilanova i la Geltrú

Contacte
s.patrimonial@diba.cat
Tel. 934 022 171, 687 917 009

30
Gerència de Serveis d’Equipaments,
Infraestructures Urbanes i Patrimoni Arquitectònic
Servei de Patrimoni Arquitectònic Local
Comte d’Urgell, 187. 08036 Barcelona
s.patrimonial@diba.cat
www.diba.cat/spal