MODELS ATÒMICS

Des de 1808, estava vigent la teoria atòmica de Dalton. En ella es proposava

una sèrie de postulats ja estudiats en el curs anterior. Aquestos postulats feien
referència a que la partícula més xicoteta que constitueix la matèria és l’àtom.

- Model de Thomson: l’àtom és una esfera de matèria amb càrrega positiva a

l’interior de la qual se situen incrustats els electrons amb càrrega elèctrica
negativa .
En conjunt l’àtom és neutre ja que la càrrega elèctrica del electrons neutralitza
la càrrega positiva del conjunt de l’àtom.

- Model de Rutherford: Rutherford realitza un experiment on va bombardejar una

fina làmina d’or amb partícules alfa de elevada energia. Darrera d’aquesta làmina
va situar una pantalla per observar on incidien les partícules que travessaven els
àtoms d’or. El resultat de l’experiment va ser:
o La major part de les partícules travessaven la làmina sense canviar la
direcció.
o Algunes rebotàvem i incidien a la pantalla per davant de la làmina.
o Altres sofrien una gran desviació en la trajectòria.

A partir d’aquestes observacions, Rutherford enuncia en 1911 el seu model

atòmic: “L’àtom té una estructura formada per un nucli central en el que es
concentra quasi la totalitat de la massa i de la càrrega positiva. Al voltant del nucli
i a gran distància d’ell, en l’escorça , giren els electrons en òrbites circulars.

- Model de Bohr: En 1913, Bohr va presentar el primer model atòmic que es basava
en l’existència de nivells d’energia dins de l’àtom. Aquest model explicava
l’estructura de l’àtom d’hidrogen i el seu espectre (que explicarem en el següent
punt) basant-se en un conjunt de postulats:

1. L’àtom es caracteritza per tenir definits determinats nivells d’energia. A

partir d’ açò, s’estableix que els electrons poden girar en diverses òrbites
circulars desplaçant-se a gran velocitat sense emetre energia. S’evita
d’aquesta forma el gran inconvenient que presentava el model de
Rutherford.
2. L’electró té, en cada òrbita, una energia determinada que és més elevada
com més allunyat estiga del nucli. El que caracteritza una òrbita és el nivell
energètic que té, i aquest s’identifica amb un nombre diferent: n =1, 2, 3, ...
3. L’electró no radia energia mentre roman el una mateixa òrbita estable.
Quan l’electró passa d’un nivell a un altre d’energia inferior, s’emet una
quantitat d’energia definida en forma de radiació.
 Per tant, segons aquest model, cada nivell pot acollir un determinat número
d’electrons com a màxim. En el primer nivell tan sols podrà allotjar 2 electrons, en
el segon 8 electrons, en el tercer 18 i en el quart 32 electrons col·locant-se en
ordre creixent d’energia.

n Nivell energètic Nº electrons

1 K 2
2 L 8
3 M 18
4 N 32

ESPECTRE ATÒMIC
Si es fa passar un feix de llum blanca sobre un prisma de vidre, la llum es dispersa
en els diferents feixos de llum monocromàtica que la formen obtenint-ne l’espectre
continu de la llum blanca.

En el segle XIX, els científics alemanys Kirchhoff i Bunsen, van idear un aparell
anomenat espectroscopi que analitzava la llum emesa pels àtoms del elements
prèviament excitats per la calor o el corrent elèctric. Van observar que en tots els
casos, la radiació emesa estava formada per un conjunt de llums que es veien en forma
de ratlles nítides i la disposició dels quals era diferent en cada element. Aquest conjunt
de llums rep el nom d‘espectre atòmic.

De la mateixa manera, es pot analitzar la llum que absorbeix l’àtom d’un element
químic i conèixer l’espectre d’absorció. En aquest cas, en l’espectre s’observa totes les
radiacions inicials excepte les absorbides pels àtoms de l’element que es mostren com
a ratlles fosques. Aquestes, coincideixen amb les ratlles lluminoses de l’espectre
d’emissió de l’àtom corresponent.

Tant un espectre com l’altre són diferents per a cada element.

INTERPRETACIÓ DELS ESPÈCTRES ATÒMICS.
No va ser fins al començament del s XX quan va ser possible explicar la
regularitat de les ratlles en els espectres atòmics.

Quan va començar a utilitzar-se equips més bons en l’estudi dels espectres, es

va observar que cada ratlla es desplega en dues o més ratlles molt pròximes entre sí.
Per explicar aquest fet, Sommerfield, va suposar que cada nivell d’energia estava
format per una sèrie de subnivells molt pròxims. Aquests subnivells es representen
amb les lletres s, p, d, f i cada un pot allotjar un nombre màxim d’electrons:

n Nivell energètic Subnivells Nº electrons

1 K s 2
s 2
2 L
p 6
s 2
3 M p 6
d 10
s 2
p 6
4 N
d 10
f 14

La distribució dels electrons d’un àtom en aquestos subnivells energètics es

coneix com a configuració electrònica de l‘element.