Estudis Literaris: Renaixement, Barroc i Il·lustració

Paula Ribera Blabia

La crisis de l’individu al Barroc i a la Postmodernitat:

Hamlet (Shakespeare) i La caiguda de l’ac (Jordi Oriol)

El fenòmen de la crisis de l’individu a Hamlet i a La caiguda de l’ac. Què entenem per crisis?
Entenem crisis1 de l’individu com un estat d’afectació per una o més causes que provoca
l’alteració de la pau interior o un desequilibri o malestar interns. Aleshores, a partir d’un
estímul que actúa com a detonant, es desencadenen una sèrie de sentiments, emocions i
pensaments que produeixen una situació caòtica dins la ment de l’individu. Això és el que li
passa al príncep de Dinamarca, i també el que d’una manera més abstracta o sensorial descriu
Jordi Oriol en la seva versió postmoderna.

La dificultat de comparar la versió original de Hamlet amb una de molt recent rau en l’anàlisi
de la necessària adaptació de l’obra a cada època. Podríem fer un simple anàlisi comparatiu
d’aquest personatge dins de les dues obres que hem esmentat, però estariem obviant la base
configuradora d’aquestes interpretacions: la temporalitat. Si el que volem fer és tractar la
vivència de la crisis de l’individu tant al barroc com a la postmodernitat, no ens podem
limitar a conèixer les dues perspectives que d’una situació en pren cada època sinó que
haurem de prendre en consideració tot allò que porta a aquest determinat punt de vista.

La crisis dins el món intern d’una persona. Hi ha res pitjor que trobar-se en conflicte amb un
mateix? Ser presa de diverses opinions, continent de voluntats oposades, d’idees en
moviment massa properes com per veure-les amb perspectiva, com per analitzar-les en la
seva (in)finitud. Han llençat la poma de la discòrdia dins nostre i no ens hem podrem
desempallegar fins que no la digerim. Som recipient d’un debat on ningú escolta ningú. No hi
ha distància, ens envaeix el caos, la barreja, la confusió, la indefinitud…..el dubte en
definitiva. Tot això a Shakespeare es veu molt clar, la crisis interna porta i manté a Hamlet en
un dubte de caire existencial. D’altra banda, això no és tan evident a la versió de Jordi Oriol,
que més aviat transmet l’inevitable pas del temps i la conseqüent trobada amb el destí.

Així, em proposo fer una primera aproximació a tot allò que ens pot portar a una millor
comprensió de les respectives obres, tot començant per l’original.

1
​crisis segons la RAE: situación mala o difícil
 Estudis Literaris: Renaixement, Barroc i Il·lustració

Em costa molt provar d’encastar Shakespeare dins uns paràmetres tan reduïts, simplificats o
generals com els que proposen les teories literaries sobre la seva època. No només m’impulsa
a creure això el gran fenomen canonitzador que existeix al voltant d’aquest autor (que per
altra banda no qüestiono), sinó també el fet que no trobo que s’ajustin molts dels preceptes
sobre el barroc a la seva obra (no és que siguin contraris, simplement no la defineixen o no hi
són presents de manera rellevant). Per això trobo una mica insuls el fet d’analitzar el barroc
per tal d’entendre Hamlet. Parlo del barroc entès com tota paraula escrita amb ànim de definir
aquest període, en el sentit que posa veu i forma, dóna noms o imposa conceptes sobre
elements de la realitat (com passa amb tot). Eugeni d’Ors divideix el món de l’art en dos: l’eó
barroc i l’eó clàssic. Si prenem això en consideració, veurem que el context històric - que per
altra banda no deixa de ser un altre tipus de narració, un mite o un conte sobre el passat,
meres interpretacions d’uns fets determinats- tampoc pot ajudar-nos gaire ja que podem
observar el mateix eó en diferents moments històrics. Significa doncs que la tendència
artística no està essencialment vinculada al moment històric.

De tota manera, he pogut determinar certs elements de la literatura barroca -del segle XVII-
que en certa manera coincideixen o apareixen reconfigurats a la postmodernitat.
En primer lloc, cal tenir en compte el concepte de mixtura aplicat tant als gèneres com al
concepte d’ésser humà. La mixtura es concep al Barroc com a font creadora de nous elements
amb sentit propi i no com a una simple deformació de gèneres. La novetat, la meravella i
l’experimentació determinen l’èxit de l’autor. Així, s’obren les possibilitats de l’escriptor
barroc tant a nivell formal com a nivell de contingut. És important també la idea de dualisme,
l’home és un ésser configurat per una part divina (l’intel·lecte) i per una part animal
(mortalitat). Per tant, podem dir que la mixtura s’aplica també a l’ésser humà i així, justifica
la seva aplicació a les arts: veient-la, doncs, com a quelcom que s’ajusta a la naturalesa de
l’home. Aquest dualisme apareix en tots els àmbits com a concepte nuclear del Barroc. A la
literatura representa les tensions internes del discurs i de l’obra, la fragmentació fruit de la
renúncia a una visió de totalitat vinculada a trobar-li un sentit al món i la impossibilitat de
saber. Això porta a una manca d’homogeneïtat mètrica i a una certa desintegració. Hi ha una
reinterpretació de la unitat d’acció per la qual aquesta deixa de comportar necessàriament una
única trama. A Shakespeare es veu prou clar, a més a més, les seves obres aboquen l’interès
principal sobre els personatges i ja no tant sobre l’acció dramàtica. La màxima elaboració
retòrica ha portat a molts teòrics a dir que el Barroc és un moviment eminentment estètic que
no pretén altra cosa que meravellar o impressionar mitjançant l’experimentació i l’enginy
formal. De tota manera, podem pensar també que aquest joc de formes respon a estructures
més profundes que representen diferents maneres d’articular un discurs.

El Hamlet de Shakespeare presenta un home que viu la seva existència com un drama
inconciliable on la única solució possible -com veiem al final- és la mort. E​l tema del dubte,
la incertesa i la inseguretat pren protagonisme per transformar-se en la mare de tots els altres
 Estudis Literaris: Renaixement, Barroc i Il·lustració

conflictes o si més no, en l’agreujant. El tractament d’aquest conflicte intern és d’alguna

manera simple o primitiu, no en el sentit de fàcil sinó més aviat poc enrebessada. És cert que
la crisis que viu està directament relacionada amb uns fets reals que esdevenen al seu voltant,
i això permet una comprensió global del dilema. Està ubicat de manera coherent dins una
història amb diferents personatges que alhora tenen la seva pròpia trama.

Hamlet demostra la superioritat del seu enginy durant tota l’obra, és un personatge complex
que es defineix justament per la seva indefinitud. Ell segueix el curs tant dels seus
pensaments com dels seus instints, i per això es troba sempre a la indecisió. Tots els
personatges de l’obra es guien cegament pel paper que els ha tocat a la vida sense ni tan sols
qüestionar-lo. En canvi, el nostre protagonista demostra una gran capacitat racional que li
permet sopesar diverses opcions en cada moment. Ens sitúa dins el conflicte entre allò que
està bé, allò que no ho està, allò que vol fer, allò que sent que ha de fer, allò que no pot fer…
, la incertesa. Reflexiona sobre la connotació negativa o positiva que li donem a les coses, se
n’adona que això és el que fa que siguin d’una manera o de l’altre: tot allò que passa és
neutral fins que entra dins els paràmetres de la ment humana. Així, Hamlet se sent
empresonat per valors, morals, ideals incoherents, la falsedat de la vida a la cort, la
prepotència i l’estupidesa dels qui hi viuen i l’envolten. Penso que no pot escapar del dubte,
de la incoherència dels actes de la gent, gent que alhora no acaba de ser transparent, i així, se
sent envoltat de falsedats que configuren un món del qual no en pot sortir si no és amb la
mort.

Se’ns presenta un conflicte intern i individual, la lluita interior i la descripció del carácter
inherent en general. Els dubtes de Hamlet no el permeten actuar i el condemnen a una
reiterada passivitat que no és capaç de solucionar.

L’eó barroc, allò que no és clàssic. Aleshores, podríem dir que ara ens trobem dins una era
del barroc? La periodització és inoperant, les èpoques són creades a posteriori fruit d’una
convenció externa; un concepte artificiós que imposa trets característics a les obres d’un
mateix període. El barroc del segle XVII pensa l’engany i el desengany empirics: l’engany
com tot allò que passa i el desengany com adonar-se que els sentits ens enganyen (l’inici del
camí al saber). Ara però, és diferent. Vivim en un món on la informació corre i és accessible
per a tothom. Podem saber-ho tot -el gran somni dels il·lustrats- però a la pràctica no resulta
funcional. Podem saber tot allò fruit de la creació humana, no parem de descobrir coses que
en un primer lloc havien estat inventades per nosaltres mateixos. Estem dins un bucle
d’informacions, comunicacions i globalització on el coneixement hi dóna voltes, es
multiplica i divideix de manera infinita. El desengany en aquest sentit potser encara no ens ha
arribat; o sí, potser comencem a veure que el progrés científic i tecnològic no aporta res de
positiu, ans al contrari: només genera la necessitat de seguir progressant científicament i
tecnològica per tal de solventar els problemes que aquest suposat avenç ens provoca.
 Estudis Literaris: Renaixement, Barroc i Il·lustració

El terme postmodernitat ha creat molta polèmica en els últims anys. Li han estat atribuïts
tants significats pels diversos sabers -i en termes tan diferents- que s’ha convertit en un
concepte tan ampli que en última instància és incapaç de definir res. Hi ha qui la presenta
com una corrent transformadora i essencialment antimoderna mentre que d’altres pensen que
no és res més que un nou estadi de la modernitat. Joaquín Rubio Tovar ( la vieja diosa, de la
filología a la posmodernidad) diu que es tracta de posar en dubte els vells principis il·lustrats i
l’optimisme que d’ells se’n deriva; exposa que la postmodernitat significa la caiguda de les
jerarquies del coneixement, la importància de la informació i la invasió del mercat en tots els
àmbits de la vida quotidiana. La crisis de la idea de progrés és provocada per la disminució de
la fe en la ciència i la raó. La ciència no deixa de ser un producte cultural, una construcció
social, la realitat esdevé quelcom inconmensurable. La diversitat, la heterogeneïtat i la
fragmentació dificulten la cerca d’una definició unitària per a aquest període; sembla que els
models tradicionals d’anàlisi de la cultura i de la literatura no li són d’aplicació. Ens trobem
dins una pluralitat discontinua amb la desjerarquització dels valors i dels conceptes que
fonamentaven els diferents sabers. Hem abandonat les formes dominants de la modernitat, els
grans relats que expliquen el món d’una manera universal i en base a conceptes unitaris
perquè ja no funcionen (relativisme com a limitació essencial del coneixement humà,
proliferació de cosmovisions). En canvi, el que domina la societat són la provisionalitat i la
instantanietat de les coses que converteixen el futur “en un present etern”.

Dins un escenari com el descrit anteriorment, Juan Martín Prada expressa a La apropiación
posmoderna que l’art viu dins “​la carencia de sentido de cualquier compromiso
socio-político del arte que implique una pérdida de su estricta autonomía, antimodernidad,
ética cosmológica, aceptación de las condiciones y modos de vida de la sociedad de
consumo.​” El llenguatge ha pres un paper molt rellevant com a lloc de trobada de l’home amb
un espai intermig on conflueixen una realitat externa i desconeguda i un món intern fortament
indeterminat. El coneixement accessible doncs, rau en la relació que fem entre aquests dos
àmbits de la realitat (R.M. Albérès), els problemes filosòfics es redueixen a problemes del
llenguatge.

La literatura proposa un discurs més obert i abandona les rígides construccions tradicionals.
El text obté un caràcter tan ampli que li permet sobrepassar els límits establerts pels marges
cap a l’intertextualitat, amb ajuda dels nous suports digitals. El teatre de la postmodernitat
també s’allunya de la pràctica tradicional, les obres ja no pertanyen a un únic gènere:
experimentació i joc amb els espectadors, cauen les fronteres que delimiten els gèneres.
Predomina l’ambigüetat, la interacció amb el públic, la llibertat temporal, allò efímer i allò
caòtic. L’elogi del fragment, d’allò inacabat, de la complexitat i la deconstrucció. De tota
manera, aquesta tendència conviu amb la tradició teatral en una relació de tolerància. Alfonso
de Toro diu que l’obra postmoderna converteix la cerca de les regles en el fonament del seu
text ja que no es troba determinat prèviament per cap norma.
 Estudis Literaris: Renaixement, Barroc i Il·lustració

A la caiguda de l’ac podem apreciar a mida que es va desenvolupant l’obra com s’esborren
els elements característics de la identitat humana perquè no es troben adherits a cap context
històric o socioeconòmic; no es distingeixen els trets específics dels personatges, que alhora
només es presenten com a portadors de missatges. El mateix autor explica a la introducció
que de la mateixa manera que Shakespeare sobrepassa els límits de la història, els seus
personatges -i en concret, Hamlet- superen l’obra a la que pertanyen. Així és com se’ns
presenta un drama en format de monòleg on només hi apareix un personatge. És a partir
d’aquesta veu solitària i dels seus pensaments que coneixem el desenvolupament de la trama.
A l’escenari no hi ha espai per elements que no tinguin a veure amb la caiguda metafòrica
que experimenta el protagonista, de manera que l’acció es desvincula força d’una realitat
històrica, socioeconòmica o física fins i tot.
Apareix també la voluntat de no donar cap solució global a la interpretació de l’obra, i es pot
interpretar com la negació -sociocultural- de la possibilitat d’explicar el món d’una manera
coherent i simple. S’expressa Jordi Oriol en la seva voluntat de crear “un monòleg en forma
de bucle, sense inici ni final, de magnituds còsmiques”. Produeix un text dinàmic d’estructura
peculiar que comença de la mateixa manera que acaba. Podem relacionar aquesta idea amb
les reflexions que al barroc es feien: el saber universal com a quelcom inassolible, la
multiplicitat de discursos per descriure el món o la relativitat. Veiem una composició la
estructura de la qual no segueix cap més precepte que el de la llibertat creadora. Sobrepassa
els límits tradicionals i busca crear ambigüitats a partir del joc. Aquests elements concorden
amb el ràpid esquema que hem traçat sobre idees de la Postmodernitat, i com podem
comprovar, també es poden relacionar amb el barroc en tant que fragmentació i
heterogeneïtat mètrica, l’enginy formal i l’experimentació. El Hamlet de Shakespeare mostra
un discurs molt treballat: els soliloquis del protagonista juguen amb dualismes que provoquen
incertesa i confusió entre els altres personatges i el mateix públic.

Un altre element que podem trobar a les dues versions és el concepte del teatre dins del teatre.
Explicitar la teatralitat d’una obra mitjançant la intervenció de l’autor dins l’obra, la
interacció amb el públic o l’aparició d’altres obres dins la història principal es converteix en
tendència tant al Barroc com a la Postmodernitat. A Hamlet es representa una obra de teatre
que a més a més, juga un paper fonamental en el descobriment de l’assassinat que va cometre
Claudi. A la versió que analitzem apareix d’una manera diferent: “​Cerques un altre lloc des
d’on dir les coses. Paraules. Altres paraules. Les teves paraules. Poses en boca teva allò que
ja està dit. Et bases en d’altres per partir de qualcuna cosa. Parteixes de res basant-te en tots
els altres. Escrius el que llegeixes. Llegeixes el que escrius, el que dius, el que creus… ​ ”2
Això que diu fa tenir present que el que exposarà a continuació no és més que una versió,
paraules ja dites sobre paraules també ja dites. Ho relaciona amb el llenguatge i la reflexió
sobre la paraula que mentre descriu el món, el configura com a tal.

2
p.19, Introducció de la introducció a la versió
 Estudis Literaris: Renaixement, Barroc i Il·lustració

La caiguda de l’ac és una obra que està ubicada dins el marc del segle XXI, i això, el fet que
transporti una problemàtica de fa segles als nostres temps i que s’hi pugui adaptar, significa
que Hamlet té un contingut nuclear que segueix vigent, podríem dir que és universal o
atemporal. La trama, però, es veu matizada per elements propis de la postmodernitat i de la
vida contemporània. Jordi Oriol no presenta la trama original de manera completa sino que en
fa una abstracció i en desenvolupa l’essència o el que ell interpreta com a fonamental.
Veiem com la història queda desvestida de tot allò que no sigui relatiu al protagonista i el seu
conflicte intern. Cal tenir en compte a més a més, que els dubtes existencials que pot tenir
una persona avui en dia ja no seran mai sobre si assassinar una persona o no, sobre el deure
de servir a una pàtria, el fet de fer justícia contra un rei il·legítim o fer front a una mare
traidora pel fet de tornar-se a casar...Tot això conforma la part externa del conflicte i és
justament el que ens serveix de canal per a entendre’l (aquelles circumstàncies fàctiques que
desperten o materialitzen les inquietuds). No obstant, el que hi ha al fons és la crisis de
l’individu que representa la base del conflicte.

La lectura del text requereix un alt grau de concentració i provoca un cert efecte d’aïllament:
no s’atura, va molt ràpid, passa d’una cosa a l’altre sense fer ús de pauses. Encadena
seqüències de missatges que estan interconnectats de maneres molt diverses, mitjançant jocs
fonètics o semàntics. Les coses se succeeixen progressivament i no s’aturen; o és la narració
d’aquestes coses el que no s’atura; o és la caiguda d’Amlet el que no pot parar? Aquesta
manera de presentar la trama recorda d’una banda al món intern del protagonista i per altra
banda, a la manera com Shakespeare va disposar els fets dins la seva obra (situació temporal i
espacial poc definida i de vegades incoherent).

Jordi Oriol interpreta el desenvolupament de la vida interior de Hamlet com un procés

d’identificació pròpia o d’autoconeixement. El camí que porta cap a la descoberta d’un
mateix implica posar en crisis moltes coses que anteriorment s’havien acceptat
sistemàticament.

Existeix un nexe coherent doncs entre la crisis, el dubte existencial i la identificació de

l’individu. Al cap i a la fi es redueix al tema del jo com a ésser humà tant a nivell personal
com en relació amb el món on vivim. És una qüestió que ha estat i segurament serà sempre
un dels reptes de l’existència humana. El que canvia al llarg de la història és la manera com
ens expressem en l’etern intent d’entendre’ns i fer-nos entendre.
 Estudis Literaris: Renaixement, Barroc i Il·lustració

BIBLIOGRAFIA

Lyotard, Jean-François. ​La posmodernidad: (explicada a los niños).​ España, Barcelona:

Gedisa, 2012. Trad. Enrique Lynch. 128p. ISBN: 9788474322668

Martín Prada, Juan. ​La apropiación posmoderna: arte, práctica apropiacionista y teoría de
la posmodernidad. ​1a ed. Madrid: Editorial Fundamentos, 2001. 208 p. ISBN: 8424508815

Mbaye, Djibril. ​Entender la postmodernidad literaria: una hermenéutica desde la “segunda

​ niversité Cheikh Anta Diop de Dakar (Sénégal). Araucaria. Revista Iberoamericana
fila”. U
de Filosofía, Política y Humanidades, año 16, nº 31. Primer semestre de 2014. Pp. 203-211.

Pavis, Patrice. ​El análisis de los espectáculos. Teatro, mimo, danza y cine​. Barcelona: Paidós
Ibérica, 2000. Trad: Enrique Folch Gonzalez. 338p. ISBN: 9788449309786

Pellettieri, Osvaldo. ​Reflexiones sobre el teatro.​ Colección Estudios de Teatro Argentino E

Iberoamericano. Madrid: Galerna, 2004. 347p. ISBN: 9789505564613

Rubio Tovar, Joaquín. ​La vieja diosa, de la filología a la posmodernidad. 1​ a ed. Alcalá de
Henares: Centro de Estudios Cervantinos, 2004 [i.e. 2005. 516 p. ISBN: 9788488333995

Saldaña Sagredo, Alfredo. ​Literatura y posmodernidad: sobre interactividad y escritura

hipertextual. ​ C
​ astilla: Estudios de Literatura​, ISSN 1989-7383, Nº. 3, 2012