TEMA 38. El marc europeu de les llengües.

El multilingüisme a la Unió Europea

1. El multilingüisme a la Unió Europea

Europa és l’intent més ambiciós i alhora incert i dubtós de democràcia plurilingüe.

Ja fa anys que Aracil va plantejar la unificació europea com un repte també en qüestions lingüístiques:
d’una banda planteja la necessitat de triar un idioma supranacional per tal d’assegurar el
funcionament més adequats als interessos del conjunt; d’altra, garantir simultàniament la subsistència
normal i autònoma de cada idioma nacional. Planteja clarament la necessitat d’una interllengua
europea.

Kloss (1982) coincidix amb Aracil i diu que en la unificació gradual d’Europa s’han de millorar les
possibilitats de comprensió oral i escrita entre les comunitats i impedir, alhora que conscientment o
inconscientment siguen discriminades i perjudicades les comunitats mitjanes i petites.

Durant els anys noranta es fan propostes per a la construcció d’Europa basades en el multilingüisme,
sense renunciar a la pròpia identitat lingüística.

Badia (2002) elabora un diccionari de les llengües d’Europa i un mapa lingüístic del continent.

Actualment, la política de multilingüisme de la UE té dos vessants:

– protegir la rica diversitat lingüística d’Europa

– fomentar l’aprenentatge de llengües

El lema «Units en la Diversitat» va ser adoptat per la Unió Europea l’any 2000 per expressar l’objectiu
de treballar conjuntament en el projecte europeu per aconseguir una unitat a través de la pau i la
prosperitat a Europa i, al mateix temps, reconèixer i promoure la riquesa de les seves diferents
cultures, tradicions i llengües.

La Unió Europea té en el seu territori un gran ventall de llengües, tant llengües territorials i pròpies
com llengües portades per la immigració al llarg dels segles. La diversitat lingüística és el que millor
defineix el continent i, al mateix temps, el que reforça i expressa més bé la identitat cultural d’Europa.

1.2. La diversitat lingüística europea

La UE té 24 lengües oficials. Són les següents: alemany, anglés, búlgar, croat, danés, eslovac, eslové,
espanyol, estonià, finés, francés, grec, hongarés, irlandés, italià, letó, lituà, maltés, neerlandés,
polonés, portugués, romanés, suec i txec.
A més, hi ha més de 60 llengües minoritàries amb uns 40 milions de parlants.
Gestionar tota esta diversitat lingüística requerix d’una visió ecològica:
–les llengües són, a la vegada, sistemes d’interpretació de la realitat i mitjans de comunicació
–la diversitat lingüística universal és un fet positiu
– totes les llengües son iguals en dignitat
– l’educació plurilingüe és complementària de l’autoestima lingüística
– cada una de les llengües és patrimoni de la humanitat
 – la seguretat lingüística és una de les condicions de la participació democràtica
– el reconeixement de la diversitat lingüística és una de les condicions de la pau
– la protecció de la diversitat lingüística és una opció a favor d’un món plural i harmònic

1.3. La política lingüística europea

En consonància amb la condició d'organització internacional democràtica, la UE té en el multilingüisme
un dels seus principis fundadors.
L'objectiu d'esta política és:
•comunicar amb els ciutadans en la seua pròpia llengua
•protegir la rica diversitat lingüística d'Europa
•fomentar l'aprenentatge de llengües a Europa.
Este enfocament no té precedents en estats multilingües i ni tan sols en organitzacions internacionals.
El principi es consagra en la Carta dels Drets Fonamentals de la UE: tot ciutadà de la UE té dret a
utilitzar qualsevol de les 24 llengües oficials per a dirigir-se a les institucions de la UE, i estes tenen
l'obligació de contestar en la mateixa llengua.
La legislació i altres textos legals de la UE es publiquen en totes les llengües oficials excepte l'irlandés
(per motius de recursos, només es traduïxen a esta llengua els reglaments conjuntament adoptats pel
Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu).
Les reunions del Consell Europeu i Consell i del Consell de la Unió Europea s'interpreten a totes les
llengües oficials. Els diputats al Parlament Europeu tenen dret a utilitzar qualsevol de les llengües
oficials quan s’adrecen al Parlament.
Les institucions de la UE haurien de (Full de Ruta per a la Diversitat Lingüística a Europa):

– Oferir suport i visibilitat a les llengües d’Europa i atorgar-los el màxim grau de

reconeixement possible.

– Adoptar una visió equitativa del multilingüisme per assegurar que totes les llengües
d’Europa participen en tots els programes, iniciatives i projectes de la UE.

– Assegurar que totes les comunitats lingüístiques d’Europa, independentment del

seu nombre de parlants, poden participar en el desenvolupament d’iniciatives
europees relacionades amb les TIC-

– Donar suport al reconeixement com a llengües oficials de la Unió Europea a les llengües que ja
gaudeixen d’un estatus d’oficialitat en part del territori d’algun estat membre de la UE, sempre que
aquestes comunitats lingüístiques ho demanin i en la mesura que es pugui.
1.4. Llengües regionals i minoritàries

En la UE hi ha més de 60 llengües regionals o minoritàries autòctones, que compten amb un total

d'uns 40 milions de parlants. Entre les quals figuren el català, l'èuscar, el frisó, el gal·lés, el sami i el
yidis.
La Comissió Europea manté un diàleg obert, impulsa la diversitat lingüística i fa tots els possibles per a
preservar este patrimoni. Ara bé, el règim jurídic i el suport que reben estes llengües els determinen
els governs nacionals.
La Carta Europea de les llengües minoritàries i regionals va ser una proposta catalana. Pretén protegir
i promoure les llengües minoritàries: és un reconeixement oficial de les llengües en el seu territori;
propugna l’ajut públic a l’ensenyament i als mitjans de comunicació, una adopció progressiva de la
llengua materna en l’educació i una protecció de la toponímia en la llengua pròpia i de l’ús de la
llengua en els intercanvis fronterers.
Establix 12 principis generals que s’han d’aplicar a totes les llengües, entre els quals estan:
- reconeixement de les llengües com a expressió de la riquesa cultural.
- foment de les llengües
-obligació de facilitar i encoratjar l’ús oral i escrit de les llengües en la vida pública i privada
- mitjans que permeten l’aprenentatge de la llengua als no parlants que residixen en l’àrea on esta és
parlada...
Fins al 1998 no va entrar en vigor. Els estats la poden ratificar parcialment: cada estat ha de
comprometre’s a aplicar-ne un mínim de 35 paràgrafs.
Cal una visió ecològica de la gestió de la diversitat lingüística

1.5. Aprenentatge d'idiomes

L'objectiu principal de la UE és ambiciós: que els ciutadans puguen comunicar-se en dos llengües a
més de la materna. L’objectiu que persegueix la UE és una Europa en què tots els seus ciutadans
puguin parlar dues llengües estrangeres, a més de la seva llengua materna o, en alguns territoris de la
Unió Europea en què coexisteixen llengües estatals i minoritàries, dues llengües primeres. Els ciutadans
multilingües estan més capacitats per aprofitar les oportunitats personals, educatives, professionals i
econòmiques que els ofereix el multilingüisme.
La millor manera d'aconseguir-ho és que els xiquets entren des de primerenca edat en contacte amb
dos idiomes estrangers. Perquè els alumnes acaben els seus estudis amb un millor coneixement
d'idiomes, s'estan prenent altres mesures per a ajudar els països de la UE a millorar els seus
programes educatius (en tots els nivells educatius, adreçat a professors i alumnes).
La UE dona suport a l'ensenyament d'idiomes pels motius següents:
•permetre que més persones estudien i treballen en l'estranger
•ajudar a fer que s'entenguen entre si persones de cultures diferents
•comerciar amb eficàcia en tota Europa
•donar impuls a la indústria lingüística (traducció i interpretació, ensenyament d'idiomes,
tecnologies lingüístiques, etc.)
Una font important de fons per a iniciatives destinades a protegir i fomentar l’ensenyament i
l'aprenentatge de llengües minoritàries és Erasmus+, programa de la UE en matèria d'educació i
formació que oferix als jóvens oportunitats de perfeccionar els seus coneixements lingüístics per mitjà
de l'aprenentatge i l'ensenyança en l'estranger, així com també recolza la mobilitat professional i
educativa. Emmarcat en este programa està el Programa d'Aprenentatge Permanent (PAP), un
programa perquè els europeus incorporen l'aprenentatge en qualsevol etapa de la seua vida
De 2014 fins al 2020 el nou programa Erasmus+, concedirà beques a quatre milions de persones,
inclosos dos milions d'estudiants d'educació superior i 300.000 membres del personal docent i no
docent. També finançarà 135.000 intercanvis d'estudiants i de personal entre els països europeus i els
nostres socis internacionals. El nou programa ampliat, que inclou règims de mobilitat semblants als del
programa Erasmus i s'adrecen a altres grups entre els quals cal esmentar els aprenents i els voluntaris,
incidix més en els ajuts lingüístics, en unes normes més flexibles per poder obtenir una beca i en
l'ajuda especial que s'hi inclou per a persones amb necessitats especials, amb discapacitats o
procedents de medis socials desfavorits o de contrades llunyanes

2. El marc europeu de les llengües

En 2001 s’aprova el Marc europeu comú de referència per a les llengües (MECR), un document del
Consell d’Europa, àmpliament difòs i reconegut, que establix els nivells comuns per a l’ensenyament,
l’aprenentatge i l’avaluació de les llengües.

El MECR descriu d’una manera exhaustiva el que han d’aprendre a fer els aprenents d’una llengua per a
utilitzar-la amb l’objectiu de comunicar-s’hi.

És tracta d’un instrument que aporta transparència a l’aprenentatge i l’avaluació de les llengües i que
facilita el reconeixement de les qualificacions obtingudes pels aprenents en contextos diferents i
assegurar, així, l’equivalència entre els diferents títols oficials impartits per universitats i acadèmies, de
forma que s’afavorix la mobilitat dels ciutadans mitjançant un portafolis lingüístic que resumix el
domini de cada idioma.

El Marc europeu comú de referència proporciona unes bases comunes per a l’elaboració de programes
de llengua, orientacions curriculars, exàmens, llibres de text, etc. a tot Europa. Descriu d’una manera
exhaustiva el que han d’aprendre a fer els aprenents de llengua per utilitzar una llengua per a la
comunicació, i els coneixements i habilitats que han de desenvolupar per ser capaços d’actuar de
manera efectiva. La descripció també inclou el context cultural en què s’utilitza la llengua. El Marc
europeu comú de referència també defineix els nivells de domini de la llengua que permeten mesurar
el progrés dels aprenents en cada estadi de l’aprenentatge i durant tota la vida.

El marc estructura la competència en sis nivells. En cadascun es tenen en compte les quatre destreses
bàsiques: llegir, escoltar, parlar i escriure, així com uns mínims coneixements culturals lligats a cada
llengua i l’augment progressiu de la fluïdesa i del lèxic per part de l’aprenent.

Els nivells A1 i A2 corresponen a l’usuari bàsic, els nivells B1 i B2, a l’usuari independent, i els nivells C1
i C2 ,a l’usuari experimentat.

– Nivell A1 (nivell inicial): pot comunicar-se a nivell elemental per satisfer les seves necessitats amb
fórmules fixes; pot mantenir una conversa senzilla sobre temes personals si l'interlocutor l'ajuda.
– Nivell A2 (nivell bàsic): pot entendre i expressar idees sobre els temes més propers i comunicar-se en
un viatge per satisfer les seves necessitats.
– Nivell B1 (nivell llindar): pot desenvolupar-se amb èxit en la majoria de situacions quotidianes i
descriure experiències i desitjos, així com expressar la seva opinió sobre qüestions properes.
– Nivell B2 (nivell avançat): pot entendre la majoria de textos i mantenir converses amb fluïdesa sense
esforços per part de l'interlocutor.
– Nivell C1 (nivell funcional): pot tenir èxit en gairebé tots els intercanvis comunicatius, entén el doble
sentit i el rerefons cultural de l'idioma, pot treballar en la llengua estrangera.
– Nivell C2 (nivell de domini): la seva correcció és semblant a la d'un nadiu mitjà.

En els últims anys, el concepte de plurilingüisme ha estat cada vegada més important en l’enfocament
del Consell d’Europa sobre l’aprenentatge de llengües. El plurilingüisme, coneixement de diferents
llengües, és diferent del multilingüisme, la coexistència de més d’una llengua en una societat
determinada. El multilingüisme pot aconseguir-se amb la simple diversificació de les llengües ofertes
en una determinada escola o en un sistema educatiu, o estimulant els alumnes a aprendre més d’una
llengua estrangera, o reduint la posició dominant de l’anglès en la comunicació internacional.

En canvi, l’enfocament plurilingüe posa l’accent en el fet que així com augmenta l’experiència
lingüística d’un individu en el seu context cultural –de la llengua de la llar a la de la societat i d’aquí a
les llengües d’altra gent (apreses a l’escola, a l’institut o amb l’experiència directa)– l’individu no manté
aquestes llengües i cultures en compartiments mentals separats estrictament, sinó que desenvolupa
una competència comunicativa a la qual contribueix tot el coneixement i l’experiència lingüística i en la
qual les llengües s’interrelacionen i interactuen.