Guillem de la Calle Vicente

}
Matemàtiques
Apunts - Guillem de la Calle Vicente


Matemàtiques - 2n ESO 1

 Guillem de la Calle Vicente


Matemàtiques - 2n ESO 2

Índex

1 Equacions diferencials 5
1.1 Equacions diferencials de primer ordre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.1.1 Definició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.1.2 Resolució d’equacions de variables separables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
1.1.3 Resolució d’equacions lineals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
1.1.4 Resolució d’equacions homogènies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
1.1.5 Resolució d’equacions exactes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
1.1.6 Aplicacions: Trajectòries ortogonals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
1.2 Equacions diferencials lineals d’ordre superior a coeficients constants . . . . . . . . . . . . 8
1.2.1 Lineals homogènies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.2.2 Lineals homogènies a coeficients constants de 2n ordre . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.2.3 Lineals homogènies a coeficients constants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.2.4 Mètode d’assaig per obtenir una solució particular per al cas no homogeni . . . . . 10
1.2.5 Principi de superposició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.3 Sistemes d’equacions diferencials lineals amb coeficients constants . . . . . . . . . . . . . . 11
1.3.1 Reducció d’un sistema a una equació d’ordre superior . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.3.2 Reducció d’una equació d’ordre superior a un sistema . . . . . . . . . . . . . . . . 12

3
ÍNDEX Guillem de la Calle Vicente


Matemàtiques - 2n ESO 4

Capítol 1

Equacions diferencials

Definició 1. Una equació diferencial és tota expressió on apareixen una variable dependent, una o més
variables independents, i les derivades de la funció respecte de les variables independents.

Definició 2. Una equació diferencial ordinària (e.d.o.) (d’una variable) d’ordre n és una expressió de
la forma
F (x, y, y 0 , y 00 , . . . , y (n) ) = 0
di y
on y = y(x) és una funció real i y (i) = i . L’ordre de l’e.d.o. és el més gran dels ordres de les derivades
dx
que hi surten.

1.1 Equacions diferencials de primer ordre

1.1.1 Definició

Estudiarem e.d.o. de la forma F (x, y, y 0 ) = 0. A vegades es podrà obtenir la seva forma normal:

y 0 = f (x, y).

Definició 3. Donada una e.d.o. F (x, y, y 0 ) = 0, la funció y = φ(x) és solució en l’interval I ⊂ R si

F (x, φ(x), φ0 (x)) = 0, ∀x ∈ I.

En cas que la e.d.o. estigui en forma normal,

φ0 (x) = f (x, φ(x)), ∀x ∈ I.

Per obtenir l’e.d.o. d’una família de corbes que depèn d’un paràmetre, derivem la corba respecte x,
aïllem el paràmetre i el substituïm a l’equació de la corba original i ja obtenim l’e.d.o.

Teorema 1. Existència de solucions (Teorema de Picard). Donada l’e.d.o.:

y 0 = f (x, y),

∂f
amb f , contínues en un rectangle R definir per (x, y) ∈ R si |x − x0 | ≤ a, |y − y0 | ≤ b, aleshores
∂y
existeix una única solució y = φ(x) tal que φ(x0 ) = y0 , definida en un cert interval |x − x0 | ≤ h ≤ a.

5
1.1. EQUACIONS DIFERENCIALS DE PRIMER ORDRE Guillem de la Calle Vicente

Definició 4. Anomenem problema de valors inicials, PVI, a:

 0
 y = f (x, y)

y(x0 ) = y0


No sempre és possible expressar les solucions d’una e.d.o. com a combinació de funcions elementals.

1.1.2 Resolució d’equacions de variables separables

Definició 5. Una e.d.o. amb variables separables és tota e.d.o. de primer ordre que es pot reduir a la
forma:
y 0 = g(x)h(y).

Plantegem:
dy 1 dy
= g(x)h(y) ⇒ = g(x)
dx h(y) dx
D’aquí, si H(y) és una primitiva de 1/h(y) i G(x) una primitiva de g(x) obtenim:

H(y) = G(x) + C,

on C és qualsevol constant. Si es pot, aïllem y:

y = φ(x, C).

1.1.3 Resolució d’equacions lineals

Són les equacions que es poden reduir a la forma:

y 0 + a(x)y = b(x).

El nom de lineal prové de l’operador:

d
L= + a(x)Id.
dx
Llavors l’equació es pot escriure com L[y](x) = b(x).

Propietats 1. L és lineal:
• L[y1 + y2 ] = L[y1 ] + L[y2 ]
• L[λy] = λL[y], ∀λ ∈ R

D’aquí, totes les solucions yg de la e.d.o. L[y](x) = b(x) es poden obtenir:

yg = yp + yh ,

on yp és una solució particular de l’equació, i yh representa la solució general de l’e.d.o. L[y] = 0

(y 0 + a(x)y = 0) (equació homogènia associada).

Lineals homogènies: és de variables separables

R
y 0 + a(x)y = 0 ⇒ y = Ce− a(x) dx
,

on C és qualsevol constant.


Matemàtiques - 2n ESO 6

CAPÍTOL 1. EQUACIONS DIFERENCIALS Guillem de la Calle Vicente

Solució particular: mètode de variació de constants

Proposem una solució amb la forma yp = Ky1 , on y1 és una solució de l’equació homogènia associa-
da i ara K = K(x). Imposem que sigui solució de l’e.d.o. completa i trobem una e.d.o. (de variables
separables) per a K:
y 0 + a(x)y = b(x) ⇒ (Kyh )0 + a(x)(Kyh ) = b(x) ⇒ K 0 yh + Kyh0 + Ka(x)yh = b(x)
Z
b(x)
⇒ K 0 yh + K(yh0 + a(x)yh ) = b(x) ⇒ K 0 yh = b(x) ⇒ K = dx
yh
Els passos que seguim per resoldre l’e.d.o. són:
• Plantegem i resolem l’equació homogènia associada.
• Busquem una solució particular amb el mètode de variació de constants.
• Sumem les dues expressions anteriors per obtenir la solució general.

1.1.4 Resolució d’equacions homogènies

Definició 6. Una e.d.o. y 0 = f (x, y) és homogènia si f (tx, ty) = f (x, y), ∀t.

x y
En aquest cas, el canvi de variable z = o z = la transforma en una e.d.o. de variables separables.
y x
Plantegem y = zx pensant que z = z(x). Derivant respecte x obtenim:
y 0 = z 0 x + z.
x y   y
f (x, y) = f , = f 1, = f (1, z)
x x x
Substituint ara a l’e.d.o. obtenim:
z 0 x + z = f (1, z) ⇒ z 0 x = f (1, z) − z,
e.d.o. de variables separables.

1.1.5 Resolució d’equacions exactes

Definició 7. Una equació diferencial del tipus

P (x, y) dx + Q(x, y) dy = 0,
s’anomena exacta si existeix una funció U = U (x, y) tal que
∂U ∂U
= P (x, y) i = Q(x, y).
∂x ∂y

En aquest cas U (x, y) = c defineix una solució de forma implícita, on c és una constant, ja que:
∂U ∂U
dx + dy = 0
∂x ∂y

∂P ∂Q
Teorema 2. Suposem que P , Q, i són contínues. Aleshores, l’equació
∂y ∂x
P (x, y)dx + Q(x, y)dy = 0,
és exacta si i només si es compleix
∂P ∂Q
= .
∂y ∂x


Matemàtiques - 2n ESO 7

1.2. EQUACIONS DIFERENCIALS LINEALS D’ORDRE SUPERIOR A COEFICIENTS
CONSTANTS Guillem de la Calle Vicente

Per trobar la funció U podem seguir el procés següent:

1. Integrem respecte x: Z
U (x, y) = P (x, y) dx + C(y)

2. derivem respecte y tot igualant a Q(x, y).

1.1.6 Aplicacions: Trajectòries ortogonals

En física, moltes vegades apareixen dues famílies de corbes que són mútuament ortogonals.

Donada l’e.d.o. d’una família de corbes y 0 = f (x, y), l’e.d.o. de la família ortogonal és:

1
y0 = − .
f (x, y)

1.2 Equacions diferencials lineals d’ordre superior a coeficients

constants

Definició 8. Una edo lineal d’ordre n és una equació del tipus:

an (x)y (n) + an−1 (x)y (n−1) + · · · + a0 (x)y = b(x),

amb an 6= 0.

Les condicions inicials són del tipus



 y(x0 ) = y0



0 1

 y (x0 ) = y0




 ..
.








(x0 ) = y0n−1
 (n−1)
y

Teorema 3. Donat el PVI:

 y + an−1 (x)y (n−1) + · · · + a1 (x)y 0 + a0 (x)y = b(x)

 (n)

,
y(x0 ) = y0 , y 0 (x0 ) = y01 , . . . , y (n−1) (x0 ) = y0n−1 condicions inicials


on y0 , y01 , . . . , y0n−1 ∈ R i a0 , a1 , . . . , an−1 , an , b ∈ C 0 (I) (funcions contínues en I), aleshores per a qual-
sevol x0 ∈ I existeix una única solució y = φ(x) definida en I pel PVI.

Introduïm l’operador:
dn dn−1
L= + an−1 (x) + · · · + a0 (x)Id.
dxn dxn−1

Propietats 2. L’operador L és lineal:

• L[y1 + y2 ] = L[y1 ] + L[y2 ]
• L[λy] = λL[y], ∀λ ∈ R


Matemàtiques - 2n ESO 8

CAPÍTOL 1. EQUACIONS DIFERENCIALS Guillem de la Calle Vicente

Utilitzant l’operador, l’e.d.o. s’escriu L[y] = b(x) (equació completa). A partir d’ella, l’equació homogè-
nia associada és:
L[y] = 0.
Les solucions de l’e.d.o. completa es poden escriure com:

yg = yp + yh ,

on yp és una solució particular, i yh és qualsevol solució de l’e.d.o. homogènia associada.

1.2.1 Lineals homogènies

Si y1 , y2 , . . . , yn són n solucions de L[y] = 0, aleshores també és una solució

n
X
y = λ1 y1 + · · · + λn yn = λ i yi , ∀λi ∈ R.
i=1

Volem saber quina condició han de complir {y1 , y2 , . . . , yn } per tal que l’expressió anterior generi totes
les altres solucions de L[y] = 0.

Considerem el PVI:
 y + an−1 (x)y (n−1) + · · · + a1 (x)y 0 + a0 (x)y = 0
 (n)

y(x0 ) = y0 , y 0 (x0 ) = y01 , . . . , y (n−1) (x0 ) = y0n−1


Pn
A partir d’aquí, si la solució té la forma i=1 λi yi , imposant les condicions inicials, obtenim que:

···
    
y1 (x0 ) yn (x0 ) λ1 y0
 y10 (x0 ) ··· yn0 (x0 )   λ2   y01 
.. ..   ..  = 
    
 .. .. 
 . . .  .   . 
(n−1) (n−1)
y1 (x0 ) · · · yn (x0 ) λn y0n−1

Té solució, per a qualsevol PVI en x0 , si i només si, el determinant

···
 
 y1 (x0 ) yn (x0 ) 
 0
 y1 (x0 ) ··· yn0 (x0 ) 
W (y1 , y2 , . . . , yn )(x0 ) =  .. ..  6= 0.

..
 . . . 
 (n−1) (n−1)

y
1 (x0 ) · · · yn (x0 )

W (y1 , y2 , . . . , yn )(x0 ) s’anomena wronskià de y1 , y2 , . . . , yn en x0 .

1.2.2 Lineals homogènies a coeficients constants de 2n ordre

Suposem que l’e.d.o. és y 00 + by 0 + cy = 0, on b, c són nombres reals. Explorem si y = erx és una solució:

(erx )00 + b(erx )0 + cerx = erx (r2 + br + c).

D’on y = erx és una solució de l’e.d.o. homogènia si i només si,

r2 + br + c = 0.

Tenim 3 possibilitats:
• Dues arrels reals diferents: suposem que r1 , r2 són les dues arrels. Aleshores, W (er1 x , er2 x ) 6= 0, i
qualsevol solució s’expressa com a combinació lineal de {er1 x , er2 x }.
• Dues arrels complexes conjugades: suposem que α + jβ sigui una arrel. Aleshores α − jβ també és
una arrel perquè el polinomi és a coeficients reals. Si u = u(x), v = v(x), definim (u+jv)0 = u0 +jv 0 .
D’aquí,

Matemàtiques - 2n ESO 9

1.2. EQUACIONS DIFERENCIALS LINEALS D’ORDRE SUPERIOR A COEFICIENTS
CONSTANTS Guillem de la Calle Vicente

– L[u + jv] = L[u] + jL[v], i

– u(x) + jv(x) és una solució de L[y] = 0 si i només si u(x), v(x) són solucions.
Les solucions són de la forma:

y = C1 eαx cos(βx) + C2 eαx sin(βx), C1 , C2 ∈ R

• Una arrel real de multiplicitat 2 (doble): Suposem que y1 = er1 x sigui una solució de L[y] = 0. És
a dir, r2 + ar + b = (r − r1 )2 . Aleshores, y2 = xer1 x és una altra solució amb W (er1 x , xer1 x ) 6= 0, i
qualsevol solució s’expressa com a combinació lineal de y1 i y2 . Per tant,

y = C1 er1 x + C2 xer1 x, C1 , C2 ∈ R

1.2.3 Lineals homogènies a coeficients constants

Estudiem l’e.d.o.:
an (x)y (n) + an−1 (x)y (n−1) + · · · + a0 (x)y = 0,
amb an 6= 0 i ai (x) = ai ∈ R, ∀i = 1, . . . , n. Observem que,

L[erx ] = (an rn + an−1 rn−1 + · · · + a1 r + a0 )erx .

D’aquí, y = er1 x és una solució de l’e.d.o. homogènia si i només si, r1 és una arrel del polinomi

p(r) = an rn + · · · + a1 r + a0 .

L’equació p(r) = 0 s’anomena equació característica de l’e.d.o.

• Arrels reals diferents: Suposem que r1 , . . . , rn són totes les arrels diferents de p. En aquest cas,

W (er1 x , er2 x , . . . , ern x ) 6= 0,

i qualsevol solució s’expressa com a combinació lineal d’aquestes

y = C1 er1 x + · · · + Cn ern x , Ci ∈ R.

• Arrels complexes: com el cas n = 2, si α + jβ és una arrel, com els coeficients de l’e.d.o. són reals,
també α − jβ és una arrel. I per tant, eαx cos(βx) i eαx sin(βx) són solucions independents.
• Arrels múltiples: Suposem que r1 és una arrel de multiplicitat k de p(r). Aleshores, també són
solució
{er1 x , xer1 x , . . . , xk−1 er1 x }
que són independents.

1.2.4 Mètode d’assaig per obtenir una solució particular per al cas no ho-
mogeni

Quan l’e.d.o. d’ordre n és p(D)[y] = b(x), amb p ∈ Rn [x] i b(x) té cert aspecte, proposem una solució
particular amb unes constants que cal determinar, imposant que la funció proposada sigui solució de
l’e.d.o. completa. Llavors busquem la solució de l’equació homogènia i les sumem i ja tenim la solució
general de l’equació.

Estudiarem com trobar solucions particulars per a certs termes independents.

• b(x) = eαx q(x), on q(x) ∈ Rm [x].
(i) Si α no és una arrel de p(x), proposarem:

yp = eαx (c0 + c1 x + · · · + cm xm ).

Matemàtiques - 2n ESO  10

CAPÍTOL 1. EQUACIONS DIFERENCIALS Guillem de la Calle Vicente

(ii) Si α és una arrel de multiplicitat k de p(x), proposarem:

yp = xk eαx (c0 + c1 x + · · · + cm xm ).

• b(x) = cos(βx)q(x) o b(x) = sin(βx)q(x), on q(x) ∈ Rm [x].

(i) Si βj no és una arrel de p(x), proposarem:
yp = cos(βx)(c0 + c1 x + · · · + cm xm ) + sin(βx)(d0 + d1 x + · · · + dm xm ).

(ii) Si βj és una arrel de multiplicitat k de p(x), proposarem:

yp = xk [cos(βx)(c0 + c1 x + · · · + cm xm ) + sin(βx)(d0 + d1 x + · · · + dm xm )].

• b(x) = eαx cos(βx)q(x) o b(x) = eαx sin(βx)q(x), on q(x) ∈ Rm [x].

(i) Si α + βj no és una arrel de p(x), proposarem:
yp = eαx cos(βx)(c0 + c1 x + · · · + cm xm ) + eαx sin(βx)(d0 + d1 x + · · · + dm xm ).

(ii) Si α + βj és una arrel de multiplicitat k de p(x), proposarem:

yp = xk [eαx cos(βx)(c0 + c1 x + · · · + cm xm ) + eαx sin(βx)(d0 + d1 x + · · · + dm xm )].

1.2.5 Principi de superposició

Quan l’e.d.o. és de la forma L[y] = b1 (x) + · · · + bk (x) i trobem yi (x) tal que L[yi ] = bi (x) per a cada
i = 1, . . . , k aleshores, una solució particular és
yp = y1 + · · · + yk .

1.3 Sistemes d’equacions diferencials lineals amb coeficients cons-

tants
Donat (a1 , . . . , an ) ∈ Rn , considerem el PVI:
 0

 y1 = a11 (t)y1 + · · · + a1n (t)yn + b1 (t)




 .
 ..




yn0 = an1 (t)y1 + · · · + ann (t)yn + bn (t)








y1 (t0 ) = a1 , . . . , yn (t0 ) = an


Una solució del PVI està formada per n funcions y1 (t), . . . , yn (t) tals que, yi0 = ai1 (t)y1 +· · ·+ain (t)yn +bi (t)
i yi (t0 ) = ai , i = 1, 2, . . . , n.

De forma equivalent, el PVI anterior, es pot escriure en forma matricial: Y 0 = AY + B, Y (t0 ) =

(a1 , . . . , an )T , on
Y = (y1 (t), . . . , yn (t))T , B = (b1 (t), . . . , bn (t))T
i
a11 (t) a1n (t)
 
···
A =  ... .. ..  .

. . 
n
a1 (t) · · · ann (t)
Una solució del PVI és un vector Y (t) = (φ1 (t), . . . , φn (t))T que verifica el sistema amb Y (t0 ) =
(a1 , . . . , an )T .

Teorema 4. Donat el PVI anterior amb aji (t), bi (t) ∈ C 0 (I) (contínues en I). Aleshores, ∀t0 ∈ I
existeix una única solució Y (t) = (φ1 (t), . . . , φn (t))T , definida en tot I.


Matemàtiques - 2n ESO  11

1.3. SISTEMES D’EQUACIONS DIFERENCIALS LINEALS AMB COEFICIENTS
Guillem deCONSTANTS
la Calle Vicente

1.3.1 Reducció d’un sistema a una equació d’ordre superior

En certes ocasions podem reduir un sistema d’edos lineals de primer ordre a una edo d’ordre superior.
D’aquesta manera, podem resoldre el sistema utilitzant mètodes coneguts.

Mètodes per convertir un sistema a una equació:

• Derivar una equació respecte t i substituir-la a l’altra equació.
• Aïllar una variable dependent en una equació i substituir-la en l’altre de manera que només ens
depengui d’una variable dependent.

1.3.2 Reducció d’una equació d’ordre superior a un sistema

Una equació diferencial lineal d’ordre n:

y (n) + an−1 (x)y (n−1) + · · · + a0 (x)y = b(x)

es transforma en un sistema d’equacions lineals de primer ordre amb el canvi:

y1 = y, y2 = y 0 , . . . , yn = y (n−1) .
 0

 y1 = y2



0

 y2 = y3




 ..
.








 0
yn−1 = b(x) − a0 (x)y1 − · · · − an−1 (x)yn−1


Matemàtiques - 2n ESO  12