Conservatori Superior de Música d’Alacant - Francesc Joan Sanchis i Roig

INTRODUCCIÓ A L’OPUS 5 DE CORELLI

La primera edició de les 12 sonates per a violí op. 5 de Corelli estava

dedicada a Sophia Charlotte, Princesa de Hannover, i la seva dedicatòria
està datada a l’1 de gener de 1700. Va ser impresa en el format
convencional de les solo sonates, amb un pentagrama per al instrument
“solo” i un altre per al “basso continuo”. La part de “basso continuo” havia
de ser realitzada més que interpretada de forma literal (encara que com
això s’ha de fer i qui ho ha de fer permaneix com a tema de controvèrsia).
Igualment la part solística ha d’elaborar el que està escrit en la seva part.
Com es conegut, el moviment lent del op. 5 és poc més que un esquelet
que ha de ser desenvolupat mitjançant l’ornamentació improvisada,
totalment o en algun grau. Aquesta ornamentació lliure, la qual de vegades
traspassa el que en altres paíssos hauria sigut vist com a camp de
composició, era pràctica comuna en la música italiana de l’últim barroc; i
constituia part de les competències de l’intèrpret. Fora d’Itàlia, al contrari,
la tradició de l’ornamentació lliure, en la qual la notació esquemàtica de
Corelli descansava, estava menys fermament establerta. Presumiblemente
aquesta va ser la raó, i de forma més general per iniciar als amateurs, que,
uns 10 anys després, una edició de l’op. 5 de Corelli va ser llançada per un
nombre d’impresors nord europeus amb un pentagrama extra que va ser
afegit als moviments lents de les primeres 6 sonates, contenint una versió
ornamentada per a la línia del “solo”. Encara que persisteixen els dubtes
sobre l’autoria corelliana d’aquesta versió, el que realment importa es que
aquesta ornamentació documenta una pràctica interpretativa als primers
anys del segle XVIII.

La versió de 1710 es conforme amb un dels principis basics que Quantz

subratlla per a aquest tipus de ornamentació lliure, concretament que “si...
vols afegir moltes notes ací i allí en la melodia, mai has de fer-ho de forma
excessiva, ja que les notes principals estarien obscurides, i el caràcter de
l’obra no seria reconeixible”. Virtualment cada nota del original apareix en la
versió ornamentada, i no és difícil relacionar l’ornamentació amb
l’estructura implícita de la música. Per exemple, l’ús de manolls de notes
que enlluernen l’ascens inicial del do5 fins al mi6, als compassos 1-2. Vist
des d’aquest punt de vista, la superfície ornamental pot fer explícita
l’estructura que, en la versió original, no és més que implícita.

Sobre el concepto de “obra” en el Barroco:

La música tiene una función distinta en el Barroco que posteriormente:
 En el siglo XIX: Aparece la idea de obra, como estructura cerrada e
incambiable, que expresa sólo de esta manera escrita la voluntad del
compositor, nace con la música absoluta al comienzo del siglo XIX.
 En el Barroco (y antes): este concepto de la "obra" NO existía en el
sentido enfático. El lema para los músicos en el Renacimiento o
Barroco es "executio anima compositionis", es decir la ejecución (y NI
la interpretación NI la simple partitura) es el alma de la composición.
Conservatori Superior de Música d’Alacant - Francesc Joan Sanchis i Roig

Orientacions per a la realització de la part del “solo”:

 Observa la part inicial i mantin el caràcter dels 9 primers

compassos.

 Observa el comentari de Quantz al voltant de l’ornamentació i

segueix-la.

Orientacions per a la realització de la part del “basso continuo”:

 Observa l’exemple resolt que apareix com a document adjunt.

 Llig de forma detinguda les indicacions sobre la realització del baix

xifrat barroc que apareixen com a document adjunt.

Orientacions per a la presentació del treball:

 Presentació de la partitura amb (de baix a dalt) el pentagrama

amb el “basso continuo”, la realització del “basso continuo”, i la
línia instrumental a “solo” en versió ornamentada.

Es necessari, per tant, la utilizació d’un programa d’edició de

partitures ja siga Musescore, Finale o Sibelius.