LLIBERTÀRIES. AHIR I AVUI.

DONES FEMINISTES I ANARQUISTES A

CATALUNYA DURANT LA GUERRA CIVIL
ESPANYOLA I EN L’ACTUALITAT.

Curs 2012-2013

Data: 14 de Gener de 2013

ÍNDEX

1.Introducció 2

2.Precedents i inicis del feminisme anarquista 5

3.Guerra Civil. El paper de les dones anarquistes en la lluita antifeixista 12

4. Post-Guerra. Repressió i silenci. Accions clandestines 30

5.Dones en l’actualitat. Anarco-feminisme avui en dia 33

6.Conclusions i resolució de la hipòtesi 40

7.Bibliografia 44

8.Annexos

8.1. Entrevistes a historiadores i historiadors sobre l’Anarco-feminisme 45

8.2. Entrevista a una miliciana: Conxa Pérez 53
8.3. Fotografies 60

1
1.INTRODUCCIÓ
El meu Treball de Recerca és una investigació sobre les dones anarquistes i feministes, que
van lluitar contra el feixisme durant la Guerra Civil Espanyola. Els meus objectius
principals han sigut resoldre les qüestions que em plantejava des de el principi treball, és a
dir, entendre perquè i com va sorgir el moviment Anarco-feminista a l’Estat espanyol
durant la Guerra Civil, i els seus antecedents, descobrir quin va ser el paper de les dones
anarquistes durant la revolució a Catalunya, estudiar que va passar amb les dones llibertàries
durant la Post-guerra, i saber com va ser la repressió de la ideologia anarquista i feminista.

A més, he volgut descobrir si, en la situació actual que estem vivint, de crisi econòmica i
social, a Catalunya existeixen corrents ideològiques semblants, que reivindiquin
l’emancipació de la dona, la igualtat, i la llibertat dels humans, i a més creguin en una
societat organitzada sense autoritats, és a dir, en ordre anàrquic, i si fos així, comparar la
seva ideologia amb la de les dones llibertàries del 36.

Els motius que em van impulsar a escollir aquest tema, van ser que m’interessa la memòria
històrica; trobo que és necessària per veure com ha evolucionat l’ésser humà al llarg dels
segles, poder entendre millor com vivim avui i per què, i evitar cometre les mateixes errades
que s’han dut a terme al llarg de la història de la humanitat . Vaig centrar el meu treball en
el període de la Guerra Civil, en la lluita contra el feixisme, i concretament en el moviment
anarquista, donat que va tenir molt de protagonisme durant els anys de la Guerra,
defensant la llibertat i els drets assolits per al poble durant la República.

D’altra banda, vaig observar que sovint en els llibres d’història, les dones queden en segon
pla, i en la meva recerca he sigut encara més conscient, de com queda reduïda la gran lluita
que les dones van dur a terme durant el període de la Guerra Civil, perquè la seva batalla
va ser doble; per una banda, contra el feixisme, evitant la dictadura, i per l’altra, afrontant-se
al masclisme de la societat, per aconseguir alliberar-se, reivindicant l’ igualtat econòmica,
social, política i cultural. I en aquesta lluita, sovint no van ser recolzades ni pels seus propis
companys. Per això mateix, he volgut centrar el meu treball en les dones anarquistes.

Per realitzar el meu treball, havia de respondre’m totes aquestes preguntes, però a més,
volia assolir altres objectius, més pràctics. Un d’ells, parlar amb diverses historiadores i
historiadors especialitzats en anarquisme, dones i feminisme. Un altre objectiu que volia
realitzar, tot i ser més complicat, però que vaig considerar que seria molt interessant era de
trobar testimonis, dones anarquistes que haguessin viscut la guerra, per poder parlar amb
elles i saber com havia sigut la seva lluita. Em vaig proposar, a més, assistir a xerrades,
conferències, assemblees i debats sobre dones anarquistes.

El primer que vaig fer va ser una recerca bibliogràfica, de fonts primàries i secundàries,
llibres d’història, biografies, documentals i pel·lícules. Per a aquesta tasca, vaig visitar el
sindicat CNT de Vilanova i la Geltrú, on em van recomanar biografies i llibres sobre dones
anarquistes, exemplars de la revista Mujeres Libres, i informació de xerrades i debats sobre el
feminisme i l’anarquisme.

2
Tot seguit, vaig consultar l’Arxiu Històric i hemeroteca de Vilanova i la Geltrú, on vaig
poder llegir premsa del període de la Guerra Civil, conjuntament amb el Butlletí de Defensa
Local, podent analitzar així, el paper de la dona durant la guerra a Vilanova i la Geltrú.

Més tard, vaig anar a l’Arxiu Històric de Barcelona, la Casa de l’Ardiaca, on vaig trobar
documents sobre dones revolucionàries i més exemplars sobre la revista Mujeres Libres dels
anys 1936 i 1937.

Els llibres que més em van guiar per enfocar meu treball van ser Mujeres Libres. El
anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres, de Martha Ackelsberg i Rojas, las mujeres
republicanas en la Guerra Civil, de Mary Nash.

Un membre de la CNT, em va parlar de Conxa Pérez, una miliciana anarquista que en

l’actualitat té noranta-set anys. Casualment, m’havia llegit un llibre en el que es parla d’ella,
Nou dones i una Guerra. Les dones del 36, d’Isabel Olesti, i em vaig alegrar que l’ afiliat de la
CNT tingués contacte amb ella. Al començament, vaig trobar que seria difícil poder veure-
la, però no vaig descartar la possibilitat d’intentar conèixer-la, així que, finalment, vaig
poder visitar a Conxa Pérez a la residència en la que es troba actualment, a la Barceloneta,
després de parlar amb la seva família i demanar poder entrevistar -la.

Per el 76è aniversari de la Revolució Espanyola, vaig assistir a una exposició gràfica a la
CNT, on tenien fotografies de la Guerra Civil, i en moltes apareixien dones anarquistes.

Així doncs, vaig decidir que entrevistaria a diverses historiadores, totes elles coneixedores
de les dones llibertàries durant la Guerra Civil: Susanna Tavera i Laura Vicente. També vaig
voler posar-me en contacte amb Bernat Muniesa, professor emèrit de la Universitat de
Barcelona, que coneixen a profunditat la Guerra Civil i l’anarquisme.

El que pretenia amb les entrevistes era resoldre els meus dubtes més concrets sobre les
dones anarquistes, però obtenint diferents punts de vista, i respostes molt diferents, de les
historiadores i historiador amb els que parlaria.

Amb el primer que vaig aconseguir contactar va ser el professor i escriptor Bernat Muniesa,
que va mostrar interès en les meves qüestions i em va respondre amb atenció, donant-me
eines per avançar en el meu treball.

Més tard, vaig visitar a Susanna Tavera al seu despatx de la Facultat d’Història, on vaig
parlar amb ella i va respondre amablement les meves preguntes, aclarint-me dubtes i
explicant-me anècdotes sobre dones anarquistes. També em va donar informació que em
seria útil per continuar el meu treball, em va facilitar contactes per descobrir l’anarco-
feminisme avui en dia, i em va regalar el llibre Federica Montseny. La Indomable, escrit per ella,
que em va ser molt útil per al treball.

A més, vaig veure diversos documentals, com el d’Indomables, i també les pel·lícules
Libertarias i Tierra y Libertad, que em va recomanar la tutora del meu treball.

Em quedava pendent posar-me en contacte amb associacions de dones anarco-feministes

de l’actualitat. Però vaig considerar que, primer, volia analitzar la situació de la dona en el

3
moment que vivim, per així comprovar si els objectius pels que lluitaven les dones del 36,
s’havien assolit ja, en l’ Estat democràtic al que pertanyem ara; i comparar també les
diferents situacions de desigualtat respecte les dones que continuen existint en la nostra
societat.

Un cop comprovat que actualment encara persisteixen desigualtats per raons de gènere,
vaig començar a buscar grups de dones anarquistes i feministes en l’actualitat. Va ser una
recerca complicada, perquè vaig trobar-me amb molts grups de feministes antifeixistes i
anti-sistema, però que no es definien com a anarquistes, tot i compartir els seus ideals en
contra de la jerarquia i del patriarcat. Tot i així, finalment vaig trobar grups anarco-
feministes que segueixen actius i combatius al dia d’avui, lluitant per canviar la societat.

4
2. PRECEDENTS I INICIS DEL
FEMINISME ANARQUISTA
A principis del segle XX, Espanya estava en un moment de crisi econòmica i endarreriment
social i cultural, respecte a la resta d’Europa. També es trobava en una etapa d’inestabilitat
política, en la que era freqüent l’alternança de poder entre dues tendències que
monopolitzaven el govern.

Així doncs, la situació de les dones era encara més desavantatjada. L’Estat reforçava mides
discriminatòries que asseguraven la subordinació femenina, la desigualtat educativa i les
restriccions laborals. Políticament, no eren considerades ciutadanes, no tenien dret al
sufragi, i les lleis les consideraven inferiors jurídicament. La ideologia conservadora
predominant també fomentava aquesta desigualtat. Vivien subordinades al control patern o
del marit, amb l’obligació d’obeir a algú del sexe masculí, tractades com si mai es poguessin
responsabilitzar de la seva vida; i el seu deure era encarregar-se de les feines domèstiques i
tenir cura de la família. L’ àmbit vital de les dones s’havia de limitar a la llar, si no volien ser
criticades i mal vistes socialment, tant per homes com per altres dones que consideraven
que la vida social i les decisions eren àrees masculines. Malgrat això, les dones de la classe
treballadora havien de treballar per poder sobreviure.

Tot i així, sempre hi ha hagut dones que no han tingut por de mostrar-se en contra de la
discriminació per gènere, que s’han atrevit a pensar que les dones hem de tenir els mateixos
drets i deures que els homes, i a més, veure que la societat patriarcal és injusta i desigual.

En el moviment burgès també hi van sorgir corrents feministes, va néixer l’ Asociación

Nacional de Mujeres Españolas (ANME) l’any 1918, una organització sufragista burgesa que
reivindicava el dret a vot de les dones. Una de les publicacions destacades de la burgesia
feminista a Catalunya, va ser la revista “Feminal”, un suplement del diari La Il·lustració
Catalana, que reivindicava el dret al sufragi femení. Carme Karr, la directora de la revista,
formava part de l’alta burgesia, filla de l’enginyer francès Eugène Karr; i el seu interès en
“Feminal”, es basava en integrar a les dones en el món intel·lectual, artístic i cultural de la
seva època. Però el feminisme burgès quedava lluny de les dones proletàries.

Així doncs, en moltes ocasions, les dones obreres, conscients de les diferències per
qüestions de gènere, van prendre part en les mobilitzacions i lluites col·lectives relacionades
amb els problemes laborals i socials.

Una de les primeres dones obreres que va defensar els ideals feministes tot i que la societat
no li posés fàcil, va ser Teresa Claramunt. Seguint l’estudi biogràfic realitzat per la
historiadora Laura Vicente,1 Teresa Claramunt va ser nascuda a Sabadell l’any 1862.
Provenia d’un origen humil, sense oportunitats de formació acadèmica, però la seva manera
d’observar el món, de plantejar-se com vivim, va fer que anés adquirint consciència crítica.

1
Vicente, Laura. Teresa Claramunt. (1862-1931): Pionera del feminismo obrerista anarquista. Madrid:
Fundación Anselmo Lorenzo, 2006. p.57.

5
Els que la conegueren, la definien com una dona amb empenta, deien que la seva veu es
feia escoltar, tenia una actitud solidària, combativa i agradable.

Com a obrera tèxtil que era, va acostar-se de ben jove a l’ambient dels ateneus llibertaris,
on va consolidar una opinió pròpia, i va tenir clar que les dones obreres havien d’expressar
com es sentien de discriminades, i organitzar-se per defensar els seus drets. Va començar a
ser oradora d’assemblees ben jove, entre 1884 i 1885. El tema principal del que parlava,
amb energia i esperança, era l’emancipació de la dona, que creia necessària per a assolir un
món igualitari i just. Feia una crida a les dones per a que s’associessin als ateneus obrers en
contra de la explotació que patien els treballadors i treballadores; a l’Ateneu Obrer de
Sabadell, sovint els deia als obrers:

“¿Cómo es que en este Ateneo sois más de 300 que os llamáis anárquicos y somos tan
pocas las associadas; todos teneis esposa e hijas o hermanas (...) por qué no las traéis a
nuestra federación? (...) no despreciéis a la mujer (...) unidas con vosotros podemos tanto o
más, porque quien enseña las primeras costumbres a nuestros hijos es la mujer, y si es
fanatitzada, ¿qué le enseñará?(...)” 2

Era conscient que un dels problemes pels quals les dones no assolien la igualtat, era el
sentiment de superioritat dels homes, que sovint tractaven a les dones com si fossin
inferiors, i per això animava a les dones a combatre contra aquesta situació.

Teresa parlava a favor de les idees anarquistes, i sobretot, animava a les dones a
comprometre’s socialment, integrant-se en societats obreres i participant a les vagues dels
treballadors, lluitant contra el capital juntament amb els homes. Considerava que per l’
alliberació femenina, la dona s’havia de desvincular del catolicisme, ja que l’església era un
factor més que mantenia a les dones subordinades als homes i lligades a uns costums
conservadors i ment tancada, allunyant-les de la raó i la lluita social. Opinava que la religió
inculcava la ignorància i la por, i intentava convèncer a les dones a fugir de l’esclavitud
social i optar per l’associació i la solidaritat. El seu marit, Gurri, la recolzava i ajudava en les
seves reivindicacions, sovint participaven conjuntament a l’Ateneu Obrer de Sabadell.

Així doncs, Claramunt, tot i que ella no tenia estudis, era partidària de la raó i el
coneixement. Opinava que l’educació i la instrucció obren les portes i la ment a les
persones, fent-nos lliures. En un dels seus discursos va afirmar, amb entusiasme:

“(...)venid hermanas de trabajo y digamos junto con nuestros hermanos que nos esperan:
viva la luz, queremos y deseamos ciencia, mueran los absurdos y supersticiosos, muera la
ignorancia y la esclavitud, viva la libertad, viva la instrucción, viva la unión, viva la anarquia
y viva la revolución social”.3

A Espanya hi havia la influència del dos corrents de pensament anarquista respecte a la

dona, per una banda hi havia el corrent inspirat en Proudhon, filòsof francès anarquista,
que considerava a les dones nascudes només amb finalitats reproductores, per criar i educar

2
Vicente, Laura. Teresa Claramunt. (1862-1931): Pionera del feminismo obrerista anarquista. Madrid:
Fundación Anselmo Lorenzo, 2006. p. 87.
3
Vicente, Laura. Ibídem, p. 88.

6
fills valents i lliures, però sense tenir en compte la pròpia emancipació femenina. En canvi,
la postura filosòfica influïda pel lliurepensador anarquista rus Bakunin, considerava que els
homes i dones eren gèneres equivalents, i que per millorar la situació dels treballadors i
treballadores, les dones s’havien d’emancipar, així doncs, els drets i deures dels homes i
dones havien de ser els mateixos. Kropotkin, que pensava de la mateixa manera que
Bakunin en aquest aspecte, respecte les dones, va escriure:

“Sepamos que la revolución que se embriague de las más hermosas palabras de libertad,
igualdad y solidaridad, pero matenga la esclavitud en el hogar, no será revolución”4

Teresa Claramunt va plantejar i propagar sempre l’opinió de Bakunin, amb el que també
coincidia amb la idea del col·lectivisme social, com va deixar clar quan concloïa moltes de
les seves conferències dient: “Salut, Ateisme, Anarquisme i Col·lectivisme” .

Sense dubte, Teresa Claramunt va ser pionera del anarco-feminisme , formant una
consciencia obrera del moviment llibertari, propagant al llarg de la seva vida la auto-
emancipació i la lluita pels drets de les dones. Va morir l’any 1931, l’any que es proclamà la
Segona República. Ella fou la primera obrera en escriure un tractat sobre la condició de la
dona a Espanya, preparant així el terreny del que seria, anys més tard, l’organització
feminista anarquista Mujeres Libres. 5

Una altra dona anarquista destacable va ser Teresa Mañé i Miravet, que durant tota la seva
vida va lluitar intensament pels seus ideals, en la seva inesgotable tasca per la transformació
social. Es va dedicar a la transmissió de les idees i la construcció permanent de nous
instruments per l’evolució social. Nascuda el 1865 a Vilanova i la Geltrú, és més coneguda
com a Soledad Gustavo, i és considerada com una de les primeres propagadores de les
idees laiques a l'estat espanyol.

Teresa Mañé va viure amb la il·lusió de millorar les condicions de vida dels obrers, va
lluitar pel reconeixement del paper de la dona i va treballar de manera compromesa en el
camp de l'educació, tot defensant la igualtat i la llibertat.

Fou una dona coherent, transcendent, lliure pensadora i anti-autoritària, i autora d'un bon
grapat d'articles, llibres i de tesis doctorals.

Provenia d’una família acomodada, propietaris de la Fonda del Jardí, establiment molt
popular a la Vilanova de l'època, també conegut com la fonda "de les tres noies", ja que
eren les tres filles les que atenien al públic. El seu pare era un gran seguidor de Pi i Margall.

Havent rebut formació cristiana, va començar a exercir de mestra amb vint-i-dos anys, en
acabar d’estudiar magisteri a Barcelona. El 1886 va obrir, amb l'ajuda de diversos
lliurepensadors, la primera escola laica de Vilanova i la Geltrú, impulsada per ella mateixa i
el Centre Democràtic Federalista de la ciutat. Va ser membre de la Confederació de
Mestres Laics de Catalunya. L'escola era recolzada econòmicament per un nucli de lliure-

4
Kropotkin, Peter. La mujer en la Revolución Social. La conquista del Pan. Buenos Aires: Libros de
Anarres, 2005. p. 56.
5
Nash, Mary. Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil. Ed. Taurus, p. 89.

7
pensadors malgrat la militant oposició del sector eclesiàstic local, que en defensa de
l'ensenyament religiós havia endegat una campanya molt dura en contra de l'ensenyament
laic, fins al punt que l'escola va haver de defensar-se a les pàgines del diari “El Vendaval”,
on Teresa Mañé va donar la seva opinió en l’article "El laicismo no es ateo", sota el
pseudònim de Soledad Gustavo, a la portada de "El Vendaval" del primer d'Abril de 1888.

“La ruda y tenaz campaña que el clericalismo ha emprendido contra el laicismo nos
demuestra una vez más que los que siempre fueron enemigos de la razón y de la luz
continúan siéndolo, y no solamente se contentan con serlo sino que negando la evidencia,
calumnian, haciendo concebir la idea del laicismo como la de una corrupción de familias.”

Teresa Mañé va emprendre campanyes de propaganda política i va publicar molts articles

dins de la premsa local com a “La Tramontana”, la publicació escrita en català, de caire
anarco-col·lectivista, lliurepensadora, catalanista i anticlerical. També va escriure a El
Productor i La Tronada. Molts d'aquests articles parlaven del reconeixement de l'educació
laica. El 1889 va rebre el premi en el Segon Certamen Socialista de Barcelona pel seu treball
sobre El Amor Libre.

“Y las religiones positivas que han sabido hacerla (a la mujer) una sierva de Dios y una
esclava del hombre dejaran de subyugarla. No volverán otra vez a oprimirla con idealidades
pésimas que logran sólo envolver su cerebro en intrincados laberintos sin salida, o con
salida inoportuna, y la mujer serà lo que debe ser: libre como el hombre, porque como el
hombre es ser racional y producto de la naturaleza; amante y compañera del hombre, no
esclava, ya que es la perpetua ilación del género humano, amorosa y agrecida hija, ya que
por sí sola no hubiera visto la luz y debe agradecer lo más amable que posee, que es la vida;
y por último tierna madre sacerdotisa del hogar donde hallará las complacencias de su
comportamiento, el homenaje a su angelical cariño, y la admiración a sus sublimes
virtudes.” 6

Durant aquesta època en la que va col·laborar amb el setmanari anarquista “El Productor”,
va conèixer a Joan Montseny, amb qui uniria la seva vida sentimental, i altres pensadors
llibertaris amb qui va fer amistat com ara Anselmo Lorenzo, Fernando Tarrida y del
Mármol o Josep Llunas i Pujals, també de Reus com Montseny.

El 1891 es va casar civilment amb Joan Montseny, conegut pel pseudònim de Federico
Urales, i van anar a viure a Reus, on obriren una escola laica mixta, i on Teresa va ser una
de les professores.

El 1890 s'havia iniciat un període de gran activitat anarquista en tot l'Estat. Teresa i Joan
participaven en l'activisme polític, i a causa d’això ell va ser detingut diverses vegades. Amb
l' última detenció el van implicar en el Procés de Montjuïc, que va ser un consell de guerra
que es desenvolupà després de l'esclat d'una bomba al pas de la processó del Corpus al
carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896, causant 12 morts i 35 ferits. La
repressió es va dirigir contra l'obrerisme anarquista. Van ser detingudes i empresonades
més de 400 persones al castell de Montjuïc, a més el Procés va significar vuit penes de

6
Tavera, Susanna. Federica Montseny. La indomable. Ed. Temas de hoy. p. 38.

8
mort, cinc execucions, divuit persones a presó i cinquanta-dues deportades. El judici es va
caracteritzar per l'absoluta manca de garanties jurídiques pels acusats i per l'ús de
presumptes confessions de culpabilitat arrancades mitjançant tortures.

Teresa li va fer suport a en Joan i reclamà per la seva llibertat. Finalment el van alliberar,
però el desterraren a Anglaterra el 1897. Teresa va anar amb ell més tard, i per sobreviure
va treballar de brodadora. Es van exiliar a Londres on també s'havien refugiat altres
anarquistes depurats pel Procés de Montjuïc, com ara Teresa Claramunt.

El 1898 va tornar amb el seu marit de forma il·legal i Teresa va dirigir-se cap a Vilanova i la
Geltrú, per retrobar-se més tard amb ell a Madrid. Van fundar La Revista Blanca, (1898-
1905) dirigida per ells sota els pseudònims de Soledad Gustavo i Federico Urales. Fou una
publicació anarquista quinzenal que tractava de sociologia, ciències i arts. Més endavant van
fundar també la revista “Tierra y Libertad”.Gràcies a aquella activitat la Teresa Mañé
assoliria un gran prestigi intel·lectual entre l'anarquisme internacional, esdevenint una figura
rellevant de l'anarquisme i del feminisme.

L’any 1891 Teresa Mañé va participar parlant de les idees anarquistes junt amb Baroja,
Unamuno i Mendinaveitia en el cicle de conferències que es va fer a l'Ateneu de Madrid
sobre la societat futura.

És destacable la proximitat ideològica que Teresa Mañé tingué amb Teresa Claramunt, la
destacada i veterana militant anarquista, defensora sempre de l’emancipació de la dona
obrera, i que va col·laborar amb “La Revista Blanca”. A banda del debat intel·lectual, en els
seus treballs Teresa Mañé insistia especialment en l'alliberament de la condició social de les
dones i la seva educació.

També es troben col·laboracions seves en els principals diaris anarquistes de finals del segle
XIX i principis del XX. Els seus escrits giraven entorn al municipalisme lliure,
l'emancipació de la dona, la família i la maternitat i l'amor lliure, entre altres. El 1902, va
escriure junt amb Emma Goldman, Teresa Claramunt i altres anarquistes una publicació
directament dirigida a les dones, “Humanidad Libre”. Entre els seus articles més
reconeguts trobem: “La Sociedad Futura”, “Sindicalismo y Anarquía” i “Política y
Sociología”.

Durant l’època en la que va viure a Madrid va néixer la seva filla Federica Montseny, el
1905, que fou educada fonamentalment per Teresa, que li va fer de mestra i esdevingué una
influència intel·lectual molt important, com la pròpia Frederica reconeixia.

La Teresa es va fer càrrec de diverses publicacions, no va parar de participar en campanyes

de difusió de les idees anarquistes. A més, va defensar els encausats en els processos que
intentaven reprimir el moviment anarquista obrer, com el procés de la Mano Negra, un
muntatge que va dur a terme la burgesia andalusa, per acusar a jornalers anarquistes de
delictes que no havien comès. També es va posicionar personalment davant
d’esdeveniments transcendents, com el cas del afusellament del seu amic Ferrer i Guàrdia,
el pedagog llibertari que va crear l’Escola Moderna, i que va ser acusat d’haver fomentat la

9
revolta de la Setmana Tràgica. L’any 1912 des de Cerdanyola, Teresa Mañé es dedicà a
l'edició i a la divulgació de les idees anarquistes en actes públics.

A poc a poc, altres dones del moviment obrer, van anar donant els primers passos per
organitzar-se, amb la finalitat de superar la subordinació social, van començar a discutir
sobre el tema. A Terrassa, un grup d’obreres tèxtils, membres del sindicat CNT van
començar a reunir-se, l’any 1928, sota la dictadura de Primo de Rivera. Volien acostumar-se
a parlar en públic i debatre entre elles els temes de treball i salaris, que desitjaven tractar en
les assemblees del Sindicat.

Tot i que aquest grup no comptava amb els mitjans necessaris per instruir o preparar a les
dones íntegrament, va contribuir en el desenvolupament ideològic de les treballadores.
Finalment, les reunions d’aquestes obreres van donar el seu fruit, ja que l’any 1931, amb
l’inici de la Segona República, el sindicat va incorporar a les seves peticions el dret de la
dona a un salari igual al de l’home per un treball igual, i vuit setmanes remunerades per
maternitat. 7

A més, durant la Segona República, la condició de les dones va millorar de manera

considerable, tan socialment com políticament. Es va fer possible el sufragi, també van
haver reformes de dret laboral, i la Institució Lliure d’Ensenyament va ser molt important;
impulsava la coeducació, l’ensenyament mitjançant la natura i l’aprenentatge, l’educació
mixta, i l’escola laica. Tot i aquest progrés, la igualtat entre homes i dones no es va assolir
del tot. Seguien existint diferències, com per exemple la discriminació laboral i salarial cap a
les dones. A més, persistien costums i tradicions conservadores que alentien l’ evolució de
la societat.

Martha Ackelsberg afirma, al seu llibre Mujeres Libres, que els anys que van de 1868 a 1936,
van servir de preparació per a la revolució social que esclatà el juliol de 1936, en contra del
cop d’Estat franquista. Durant aquests anys anteriors, s’havia creat una base i organització
anarcosindicalista, donant forma al que seria el moviment llibertari. Un dels fets que
demostra que les mobilitzacions i els canvis van començar a ser rellevants, va ser que
moltes dones treballadores van començar a afiliar-se activament a sindicats anarquistes. El
1881, al congrés de la Federació Regional Española de l’ AIT es va declarar que la dona
podia exercir els mateixos drets i complir els mateixos deures que l’home. A més, l’any
1910 es va crear la Confederació Nacional de Treball.( Anteriorment la classe treballadora a
Catalunya s’organitzava amb la Federació de Solidaritat Obrera). La CNT tenia una base
sindicalista revolucionaria i d’ideologia llibertària.

Un altre aconteixement que demostra com la societat s’estava preparant per a un canvi
social, va ser el gran protagonisme de les dones durant la Setmana Tràgica, setmana en la
que el poble català es va revoltar contra el govern central, per què estaven en desacord amb
que els joves haguessin d’anar a les lleves per a la Guerra del Marroc. Moltes dones van
prendre papers de lideratge, en les manifestacions i en les vagues.

7
Ackelsberg, Martha. Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres. Ed.
Virus, p. 154.

10
Poc abans de la revolució es van crear diverses agrupacions de dones obreres, però no van
tenir gaire èxit, i de forma inesperada, al començar la guerra, van assolir gran importància i
van desenvolupar la seva activitat amb molta força a diferents punts de l’Estat, formant així
l’agrupació de Mujeres Libres.

11
3. GUERRA CIVIL. EL PAPER DE
LES DONES ANARQUISTES EN LA
LLUITA ANTIFEIXISTA
El 18 de juliol de 1936, es va produir un cop d’Estat, al principi planejat pel general Molas,
tot i que Francisco Franco va agafar el comandament ben aviat, contra el govern legítim de
la Segona República. L’aixecament militar es va produir al Marroc, i es va estendre per la
península ibèrica. Aquesta conspiració, duta a terme pels militars, estava recolzada per
alguns col·lectius de dretes, de tendència conservadora, com els monàrquics borbònics, els
tradicionalistes catòlics, i els seguidors feixistes de la Falange. El seu propòsit era acabar
amb la democràcia i que el poder tornés cap als conservadors de dretes. A causa de la gran
resistència popular a favor de la República, es va desencadenar la Guerra Civil Espanyola.

Dins d’aquest context es va promoure la resistència antifeixista, en la que van prendre part
republicans, socialistes, i comunistes, fomentant el canvi revolucionari en moltes regions
del país. El poble va començar una lluita encaminada a transformar el país, un procés de
defensa de la democràcia i en contra del feixisme. La Revolució anava més enllà del sistema
establert, pretenia reformar-ho tot i construir una societat nova, a més la Revolució va tenir
èxit sobretot a Catalunya. 8

En aquestes circumstàncies, les dones es van encoratjar a participar activament en la guerra.

Des del començament de la Guerra Civil, les dones del moviment llibertari van contribuir
d’una forma molt important a la lluita emancipadora, i va seguir així durant els tres anys del
conflicte bèl·lic. Les dones, acostumades a la segregació de gènere, a la desigualtat política,
educativa i laboral, i sotmeses al patriarcat, en iniciar la Revolució, moltes van veure una
gran possibilitat de canvi en els esquemes de les seves vides, i es van adaptar ràpidament i
amb entusiasme, entregant-se amb decisió a col·laborar per la transformació social del país,
per posar remei als perjudicis i endarreriments culturals que patia la població, sobretot la
femenina.

Moltes dones obreres estaven ja mobilitzades, de manera que quan va començar la guerra
l’any 1936, estaven preparades per actuar de diverses formes contra el feixisme. Però la
mobilització popular femenina, no només englobava les dones polititzades anteriorment,
sinó que milers de dones espanyoles, que abans de l’inici de la Revolució estaven
marginades de les diferents dinàmiques socials de la societat espanyola, es van
comprometre en l’impuls col·lectiu per combatre el feixisme. L’activisme femení es va dur
a terme a nivell col·lectiu, i el nombre d’afiliades va augmentar espectacularment durant la
guerra.9

8
Ackelsberg, Martha. Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres.
Barcelona: Ed. Virus memòria, 1991. p. 77.
9
Ackelsberg, Martha. Mujeres Llibres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres.
Barcelona: Editorial Virus memòria, 1991. p.115

12
MUJERES LIBRES

Mujeres Libres va ser una associació de dones feministes i anarquistes que va organitzar-se de
forma molt eficaç per combatre el feixisme, però no tan sols lluitaven contra els
franquistes, si no que reivindicaven una emancipació com a persones, demanant que els
drets i la igualtat entre homes i dones fos acceptat, és a dir, volien una revolució social.
Aquestes dones del Moviment Llibertari van arribar a contribuir d’una manera molt gran en
la lluita, van ser molt significatives en tot el territori espanyol no dominat per el franquisme.

La Federació Nacional de Mujeres Libres va sorgir de la fusió del Grup Cultural Femení de la
CNT, creat a Barcelona després de la revolució d’Astúries l’any 1934, i del grup Mujeres
Libres que va aparèixer paral·lelament a Madrid.

Mujeres Libres va néixer de la preparació del moviment anarquista i socialista a l’Estat

Espanyol durant els setanta anys precedents, i dels trastorns socials de la República.

L’organització Mujeres Libres va ser creada l’abril de 1936 i les iniciadores d’aquesta
associació, i editores de la revista Mujeres Libres, van ser Lucía Sánchez Saornil, Mercedes
Comaposada, i Amparo Poch i Gascón, Les fundadores de Mujeres Libres eren totes
militants del moviment anarcosindicalista. Lucía Sánchez havia estat activa en ambients
llibertaris a Barcelona i tenia l’idea de constituir una organització per a educar a les dones, i
en veure la actitud negativa d’alguns militants anarquistes cap a les dones, juntament amb
Mercedes Comaposada i Amparo Poch va decidir formar Mujeres Libres. Van aconseguir
20.000 afiliades aproximadament, la majoria de classe obrera, que van desenvolupar una
activitat eficaç i entusiasta durant els tres anys de guerra.

Lucia Sanchez Saornil, escriptora i poetessa, va néixer l’any 1895 a Madrid, en una família
pobre. Òrfena de mare, va viure amb el seu pare republicà. En acabar els estudis a l’escola
pública va haver de compaginar els estudis de pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de San
Fernando amb el seu treball com telefonista, quan va començar a freqüentar els ambients
literaris, “ultraistes” i “modernistes”, i el 1918 va publicar els seus primers versos de poesia,
a la revista “Los Quijotes”. Més tard publicà a “Grecia”, “Cervantes”, “Ultra”, “Tableros”,
“Plural”,“Gran Guiñol” i “Manantial”. Es va vincular als ambients anarquistes i va
participar a la gran vaga de la Telefónica que la va represaliar durament.

L’ any 1933 va ser nombrada secretaria de redacció de la CNT de Madrid. En els articles
que va publicar a “Tierra y Libertad”, “La Revista Blanca” i “Solidaridad Obrera”,
defensava obertament que la lluita de la dona no havia d’estar supeditada a la lluita de
classes, deia que la revolució comença a la llar, i que igual que les diferències ideològiques
entre feixistes i republicans els separen, els prejudicis masclistes els apropen.

Abans de que comencés la guerra, va conèixer a Comaposada i a Poch, i van decidir crear
una organització específica per a dones llibertàries, tasca a la que es van dedicar plenament.
A més Lucia va marxar un temps al front de guerra a fer de periodista. Al mes de maig de
1938 s'ocupà de la Secretaria General de SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista). Va
haver d’exiliar-se a França als camps de refugiats en acabar la guerra amb la seva companya
sentimental, Amèrica Barroso.

13
Una altra de les fundadores, Mercedes Comaposada, va néixer l’any 1901 a Barcelona. Filla
d’un sabater socialista, es va moure des de la seva infància en un ambient militant i cultivat.
Començà a treballar des de molt aviat. Va entrar com muntadora en una empresa de
producció cinematogràfica i s’ afilià a la CNT. Va marxar a Madrid on va estudiar Dret.
Conscient de la situació de les dones, es convertí en pedagoga, i va donar cursos a dones
víctimes de la misèria, el masclisme i privades d’ instrucció. Va ser llavors quan va crear
Mujeres Libres amb les seves companyes. Quan va esclatar la Revolució, va tornar a
Barcelona.

Durant el conflicte bèl·lic va prosseguir sense descans la seva activitat educativa, la seva
col·laboració amb la premsa llibertària, i sobretot la seva tasca amb Mujeres Libres. Seguit de
la derrota de la guerra, es refugià a París amb els seu company sota la protecció del pintor
Picasso.

L’altra dona anarquista que va fundar Mujeres Libres, Amparo Poch, va néixer a Saragossa
l’any 1902. Va fer estudis de magisteri i de medicina amb un brillant expedient acadèmic, va
treballar en primer lloc de mestra en projectes d'alfabetització, i aviat va començar a
escriure poemes i articles. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), on
s'integrà al Sindicat de la Sanitat d'aquesta organització, i l'any 1934 obrí una consulta per a
dones obreres. Al mateix any es traslladà a viure a Madrid.

En el temps de la II República va ser la directora general de Sanitat, del ministeri de Sanitat

encapçalat per Federica Montseny. La seva actuació se centrà especialment en l'àmbit de la
sanitat infantil, i en la higiene i l'educació sexual de la classe obrera, tant per front a les
malalties venèries com també per desenvolupar una sexualitat més rica i lliure de prejudicis
entre les dones.

A l'inici de la Guerra Civil, després de fundar Mujeres Libres juntament amb Comaposada i
Sánchez Saornil, l'any 1936 va acudir com a miliciana de la Salut al Front de Madrid. I
durant la guerra va ser nomenada directora d'Assistència social, per encarregar-se de les
granges-escoles per als nens que arribaven a Barcelona desplaçats de les zones en guerra,
tasca per a la qual mostrà una gran capacitat d'organització en uns temps tempestuosos.
Amparo elaborà per a aquestes escoles un pla pedagògic. A Barcelona, dirigí també el Casal
de la Dona Treballadora.

També va fer conferències i xerrades a ateneus i universitats, i expressava els seus ideals en
articles que va publicar a les revistes “Tierra y Libertad”, “Revista blanca”i “Tiempos
Nuevos”.

L’any 1939 va marxar a França i des de Montpellier es va integrar en les noves estructures
anarquistes a l'exili, al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), del 1939 al 1942, des d'on va
ajudar als membres de la resistència. També va ajudar als refugiats dels camps de
concentració francesos.

A la fi de la guerra va passar a Tolosa de Llenguadoc on treballà de metgessa. Al 1950 fou

la responsable del dispensari de la Creu Roja espanyola. Fins al final de la seva vida va
mantenir la seva actuació humanitària i a favor dels més desafavorits.

14
Emma Goldman, l’anarquista nord-americana d’origen lituà, nascuda l’any 1869, és
coneguda pel seu activisme, pels seus escrits i discursos. Va dedicar la seva vida a lluitar
pels drets dels treballadors i concretament, de les dones. Emma és considerada fonamental
en el desenvolupament de la filosofia anarquista a Amèrica i a Europa, ja que va ser pionera
en defensar la lluita per la sexualitat lliure i l’autonomia de les dones per decidir sobre el
seu cos.

Es va solidaritzar amb la Revolució Espanyola, preocupada per l’anarquisme i el

feminisme, va contribuir molt amb Mujeres Libres. Va viure intensament la lluita antifeixista.
Goldman vingué a Barcelona durant la Guerra Civil, i va donar suport amb entusiasme als
anarco-sindicalistes espanyols. Es va dedicar a donar conferències i a escriure articles,
sobretot per a l’organització Mujeres Libres. 10

Durant la Guerra Civil, la publicació de la revista va ser precedida de més de dos anys
d’organització activa de dones llibertàries, sobretot a Barcelona, Madrid, i les seves àrees
perifèriques.

Mujeres Libres es centrava en varies idees; eren conscients que la subordinació femenina era
un problema, a més, el seu ideal revolucionari era l’ anarquisme, que teòricament proposava
la igualtat entre tots els éssers humans sense distinció de sexe, i Mujeres Libres veia
l’existència d’una contradicció entre aquesta idea i la pràctica dels militants anarquistes.

L’associació Mujeres Libres tenia uns objectius principals. El més important, l’emancipació
de les dones i la seva acceptació en el moviment llibertari, per així alliberar les dones, en
especial les obreres, i aconseguir que companyes i companys poguessin lluitar en igualtat de
condicions davant una causa comuna: l’enderrocament del feixisme. Amb la revista Mujeres
Libres pretenien conscienciar a les dones de la situació de subordinació en la que vivien,
com podem observar en l’article següent:

“El hombre revolucionario que hoy lucha por su libertad, sólo combate contra el mundo
exterior. Contra un mundo que se opone a sus anhelos de libertad, igualdad y justícia social.
La mujer revolucionaria, en cambio, ha de luchar en dos terrenos: primero por su libertad
exterior, en cuya tiene al hombre de aliado por los mismos ideales, por idéntica causa; pero
a demás, la mujer ha de luchar por la propia libertad interior, de la que el hombre disfruta
ya des de hace siglos. Y en esta lucha la mujer está sola.”11

L’ arma combativa per a les dones llibertàries era l’educació, volien formar per igual als dos
sexes, compartint els mateixos valors i sense distinció de rols de gènere. L’organització
Mujeres Libres, va considerar la instrucció de les dones un factor essencial per aconseguir
tots els seus propòsits, així que des de el principi va iniciar un treball cultural. Es van
emprendre àmplies campanyes d’alfabetització, organització de biblioteques, es va crear
l’Institut Mujeres Libres, on impartien cursets d’infermeria, puericultura... A més crearen
granges-escoles per a nens i nenes refugiats, i menjadors col·lectius en totes les barriades.

10
Nash, Mary. Rojas. Las mujeres republicanes en la Guerra Civil. Madrid: Editorial Taurus, 1999. p.131.
11
Article. La doble lucha de la mujer. Revista Mujeres Libres. Març 1937.

15
Van realitzar una amplíssima labor de capacitació educativa bàsica i d’aprenentatge laboral
dirigida cap a les dones obreres i camperoles. Per a això en molts llocs es va participar
conjuntament amb altres sindicats. A Barcelona, Mujeres Libres, va iniciar el «Casal de la
Dona Treballadora», on s’atenien entre 600 i 800 dones, en les classes d’ alfabetització,
instrucció bàsica, mecànica i agricultura, ensenyança sindical i temes economicosocials.
Mujeres Libres va impulsar la creació de l’Escola d’ Infermeres i l’ Institut Matern-Infantil
Louise Michel, a Barcelona.

Sobre l’educació dels infants, que era un aspecte al qual li van prestar molta atenció, estaven
en contra de la mentalitat capitalista i burgesa, que era una educació conservadora, i
recolzaven l’escolarització mixta de nenes i nens, canviant el sistema educatiu, promovien la
“Nova Ensenyança”, que estava basada en la pedagogia i en l’art.12

Per l’emancipació, la participació de les dones en el món laboral era indispensable, que per
urgències de la Guerra Civil va augmentar, però Mujeres Libres no volia que fos simplement
temporal, perquè en això es recolzava l’ independència econòmica femenina.

Es van organitzar jornades d’agitació i propaganda, biblioteques mòbils i esdeveniments

culturals per destacar el paper de les dones organitzades per la Revolució social. Van fer
servir la divulgació radiofònica, organitzaren conferències i mítings, per despertar l’interès
de les dones per les qüestions socials. A més, van crear una important infraestructura a la
rereguarda per subministrar roba i aliments, i el manteniment de la indústria bèl·lica. Mujeres
Libres, tot i que no va impulsar a les dones a anar al front a combatre, van fer tot el possible
a favor de les milicianes, subministrant recursos cap a les trinxeres.

També es van preocupar per solucionar el problema social de la prostitució, així que van
crear “Liberatorios de prostitución”. Les dones anarquistes creien que la prostitució era una
humiliant opressió per raó de sexe, i no encaixava amb les intencions revolucionàries de les
dones llibertàries. Van considerar imprescindible suprimir-la, en plena lluita antifeixista, per
acabar radicalment amb aquesta activitat de degradació social, ja que no podien aconseguir
una societat justa, si seguia endavant aquesta forma indigna d’esclavitud per a tantes dones.
Els “ Liberatorios de Prostitución” van ser una empresa alliberadora, volien acabar amb
l’objectualització sexual i el comerç del cos de les dones, que desaparegués aquest ofici per
una societat més digna i lliure.13

Mujeres Libres va posar tot el seu entusiasme constructiu i emancipador en aquesta obra,
esperant que totes les organitzacions obreres, associacions femenines, partits polítics,
homes i dones conscients, col·laboressin en aquest projecte. Per ajudar a les dones
prostitutes a alliberar-se, van organitzar un pla, des de l’ajuda mèdica i psicològica, fins la
seva capacitació professional, comptant amb ajuda moral i material, per a que les
prostitutes aconseguissin sortir d’aquesta forma de vida.

Lucía Sánchez Saornil, va escriure en un article publicat l’any 1935, “La qüestió femenina
en els nostres dies”, en el que deia:
12
Ackelsberg, Martha. Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres.
p. 105.
13
Nash, Mary. Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil. p. 231

16
“ El món masculí ha vingut oscil·lant davant la dona entre dos conceptes extrems: de la
prostituta a la mare, del que és indigne a el que és sublim, sense aturar-se en allò
estrictament humà; la dona com individu, com racional pensant i autònom”. 14

Els motius per els quals aquesta associació va tenir tant d’èxit, va ser perquè realment
moltes dones llibertàries se sentien desplaçades pels homes en els ambients anarco-
sindicalistes, i en la lluita contra el feixisme.
A Catalunya, la postura dominant era que havien de participar en els aspectes socials i la
Revolució, tant homes com dones, però sovint els homes no sabien com integrar a les
dones com a militants, molts homes i fins i tot algunes dones, consideraven que elles
havien de quedar-se en segon pla, és a dir, recolzant ideològicament als seus companys
masculins, però de forma passiva, sense mobilitzar-se. La revista Mujeres Libres conté
articles d’ Emma Goldman parlant de la situació de les dones, on deixa clar que les dones
han de lluitar per emancipar-se, ja que les editores de la revista es van comunicar amb la
coneguda dirigent anarquista nord-americana, demanant-li el seu recolzament.

“(...) Pero en general, el hombre, dispuesto siempre a luchar heroicamente por su

emancipación, está muy lejos de pensar lo mismo respecto a la del sexo opuesto. (...)
En España, por ejemplo, a la mujer se la considera muy inferior al hombre, como mero
objecto de placer y productora de niños. No me sorprendería si sólo los burgeses pensasen
así, pero es increïble comprovar el mismo ante diluviano concepto entre los obreros, hasta
entre nuestros propios camaradas. (...)
Romped vuestras cadenas. Os ha llegado el turno de elevar vuestra dignidad y vuestra
personalidad, de exigir con fuerza vuestros derechos de mujer, como individualidades
libres, como miembros de la sociedad, como camaradas en la lucha contra el fascismo y por
la Revolución Social.”15

És remarcable que, al principi, a la revista Mujeres Libres no es nombraven a elles mateixes

anarquistes, durant els inicis de les publicacions, conservaven un to més aviat moderat i
cautelós, a l’hora de declarar-se obertament anarquistes, per evitar els prejudicis i el rebuig
previ d’algunes dones. Tot i que, el seu objectiu era atreure-les cap a les idees llibertàries, i
suscitar en elles interès cap als problemes socials, per a que s’alliberessin de la triple
esclavitud a la que estaven sotmeses moltes, l’esclavitud de la ignorància, l’esclavitud de
gènere, i l’esclavitud com a treballadores.

A més, les dones de Mujeres Libres mai es van considerar feminista. Associaven aquest
terme al feminisme polític burgés de classe mitjana i el rebutjaven, ja que aquest era limitat i
simple, només es preocupava d’ aspectes polítics dins del sistema, com obtenir el vot. En
canvi, les dones llibertàries no es limitaven a exigir drets socials i polítics, ni la igualtat
laboral ni econòmica. Si no que consideraven imprescindible per la emancipació de les
dones, el desenvolupament de la seva independència psicològica i llibertat interna.
Promovien la identitat femenina, la autonomia personal, i la autoestima. Tot i així, sense
dubte Mujeres Libres es pot qualificar d’anarco-feminista, perquè tots aquests ideals són

14
Sánchez Saornil, Lucía. Solidaridad Obrera, 1935, “La cuestión femenina en nuestros días”
15
Article. La situación social de la dona. Revista Mujeres Libres, 1936. Emma Goldman.

17
combatius contra l’opressió femenina, a favor de l’emancipació de les dones i la lluita en
contra el sistema patriarcal.16

Criticaven el patriarcat, la jerarquització i l’autoritarisme del poder paternal, creien que la

dona i els fills estaven sotmesos dins la família tradicional i que el sistema capitalista
utilitzava aquesta institució per afavorir la propietat privada, així que opinaven que
l’estructura familiar havia de transformar-se radicalment, aconseguint igualtat, llibertat i
solidaritat .

L’associació Mujeres Libres va seguir lluitant contra el feixisme tant de temps com li va ser
possible, sempre amb entusiasme i actitud positiva, sense oblidar els seus objectius per
aconseguir el progrés i construir una nova societat igualitària per a homes i dones, insistint
no només en guanyar la guerra, sino en canviar les estructures de la societat espanyola. En
un article de la seva revista de l’any 1937, “Guerra Social, proletariat dirigent, que ningú
renunciï a la victòria”; podem veure com seguien endavant amb els seus projectes, en ple
conflicte bèl·lic:

“La dona a Espanya s’ha creat a ella mateixa. Sense una preparació, sense un ambient
favorable, contra l’oposició, oberta o tàcita, de les reaccions de tota filiació, s’ha situat
decididament en aquest instant decisiu i creador que promet tota alliberació” 17

16
Nash, Mary. Rojas. Las mujeres republicanes en la Guerra Civil. Madrid: Editorial Taurus, 1999. p.130.
17
Article de la Revista Mujeres Libres . Juliol de 1937. “Un año de Revolución y de Guerra”.

18
LA LLUITA A LA REREGUARDA. FEDERICA MONTSENY

Federica Montseny va ser una dona anarquista, la primera dona ministra de la història
d’Espanya i d’Europa, es va encarregar de Sanitat i Assistència Social, a més, ho va
aconseguir en plena Guerra Civil.

Va néixer a Madrid l’any 1905. Era filla de dos anarquistes catalans, Teresa Mañé i Joan
Montseny, coneguts pels pseudònims de Soledad Gustavo i Federico Urales, que van ser
processats diversos cops per les seves idees llibertàries, i van fundar les publicacions de “La
Revista Blanca”, destacada dins el pensament llibertari a Espanya durant el primer terç del
segle XX.

Federica va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es va afiliar a la CNT

i al 1927 a la FAI. A més, col·laborava en publicacions de premsa anarquista. Durant
l’època republicana va destacar com a propagandista i publicista llibertària, defensant
sempre els drets de la dona.

Es definia a ella mateixa com una dona de voluntat de roca, que no es torça, i de caràcter
de ferro, que no es trenca. Per això és coneguda com la indomable.

Quan en plena Guerra Civil es va fer càrrec del Ministeri de Sanitat, es va afrontar a moltes
dificultats, a causa de les dures circumstàncies. Les primeres funcions de Federica van estar
relacionades amb l’evacuació de refugiats i urgències hospitalàries. Federica Montseny va
ser tant destacada perquè va promulgar una llei de l’avortament i va crear centre d’atenció a
les prostitutes.

En estar Federica Montseny al govern, molts llibertaris van trobar que era una contradicció,
per què els anarquistes no accepten l’Estat, i estan en contra de qualsevol forma de govern,
per això van criticar que una militant àcrata ocupés un càrrec com a ministra, considerant-
ho una traïció ideològica. El periodista de la CNT-FAI Jacinto Toryho, va escriure al diari
“Solidaridad Obrera” un discurs en el que remarcava que era necessària una disciplina
orgànica. Un altre escriptor, Joan Peiró, també va publicar un article a favor de la
responsabilitat de govern. Això va ser acceptat per tots els anarquistes, que van ser
conscients de que la Revolució i la guerra exigien sacrificis. Amb el discurs de Federica
Montseny, el desembre de 1936, va deixar clara aquesta apel·lació cap a la disciplina
revolucionària, com podem veure en un extracte d’aquesta Conferencia organitzada per les
“Juventudes Libertarias” d’Alacant.

“[...] Nuestra misión fue actuar en todas partes, intervenir en todo con la única idea de
impedir que un partido, que una idea, o que un hombre hiciera que la revolución terminara
en una dictadura. Sabemos reconocer que para ello hemos encontrado el campo
debidamente abonado. Nosotros, que jamás queriamos hablar de disciplina, hemos tenido
que pedirla, porque es mejor pedirla que no que nos la impongan” 18

Federica Montseny sempre es va mostrar partidària de la lluita conjunta entre homes i

dones. Tal com explica la professora Laura Vicente:

18
Tavera, Susanna. Federica Montseny. La Indomable. Editorial Temas de hoy. p. 210.

19
“ Com a moviment anarco-feminista hi ha dues propostes: crear organismes femenins (la
defensora principal és Teresa Claramunt) o incorporar-se als organismes mixtes de
l’anarquisme (la defensora és Teresa Mañé i després la seva filla Federica Montseny).”19

Per això mateix, Federica Montseny no es va mostrar del tot partidària a l’organització
Mujeres Libres, perquè creia que la lluita havia de ser conjunta entre homes i dones. Potser
això és, per què ella en cap moment de la seva vida va notar distinció per ser dona, ja que
va ser instruïda pels seus pares, en un ambient molt progressista i llibertari.

Federica és considerada una de las figures més emblemàtiques del moviment obrer
espanyol, i una brillant escriptora i oradora. Durant tota la seva vida va intervenir en
diverses gires, va participar en múltiples mítings, recorrent diferents zones del país per
divulgar las idees sindicalistes i revolucionàries, les xerrades no van deixar de ser part de la
seva activitat durant la guerra. Va ser molt coneguda i els seus discursos es recollien en
pamflets. Federica Montseny va escriure relats i articles sobre el problema de la llibertat
femenina, i també novel·les autobiogràfiques explicant la seva experiència.

.Algunes de les seves conferències es van publicar posteriorment, entre elles “El
anarquismo militante”, “La realidad española o La Comuna de París” i “La Revolución
Española”. Durant la guerra va encarregar-se de forma brillant del Ministeri de Sanitat,
intentant fer totes les millores possibles en aquells moments de terror i dolor.

Una de les accions més que Federica va fer des de el Ministeri de Sanitat, va ser promulgar
un decret legalitzant l’avortament, com explica Susanna Tavera:

“Federica Montseny va anar el novembre de 1936 al Govern de l’Estat Central va preparar

un Decret per intentar aconseguir l’avortament, però es va quedar a la carpeta del president
Largo Caballero, no es va aprovar mai. El que si que va fer, aleshores, la Federica, per
primera vegada i única a la història, va ser, establir, per una ordre ministerial, que el Decret
català s’aplicava a la totalitat de l’Estat Republicà. Això és un canvi extraordinari”.20

Federica va ser una dona valenta, i segura de si mateixa, que sense por pretenia canviar la
societat amb els seus ideals d’anarquisme i emancipació obrera. Després de la guerra va
haver d’exiliar-se a França, i va sobreviure a sis durs anys de fugida del franquisme, i de
presó. Passa a la història com una de les dones anarquistes més rellevants i conegudes.

19
Vicente, Laura. Entrevista realitzada per Nadia Merroun. Inclosa en els annexos d’aquest treball.
20
Tavera, Susanna. Entrevista realitzada per Nadia Merroun. Inclosa en els annexos d’aquest treball.

20
LA LLUITA A LA REREGUARDA. ROSER DOLCET

Roser Dolcet va ser una dona anarquista, nascuda a Vilanova i la Geltrú, en una família
molt activista. El seu pare era republicà federal i això va permetre que pogués assistir a
l'escola de la mestra anarquista Teresa Mañé fins als 14 anys. Des dels 22 anys Roser va
destacar en els ambients obrers. Va treballar i viure sempre amb la seva germana
Encarnació, que compartia amb ella les lluites socials. Roser, a causa de la seva "unió lliure"
amb el jornaler Antoni Pey, va ser mal vista a Vilanova i va marxar el 1910.

Va anar a Sabadell on tornà a la lluita dins de la Federació Obrera Sabadellenca. Amb

Encarnació, va defensar la mobilització de les dones obreres i va participar a la vaga del
sector tèxtil l’any 1913. Quan va fracassar la vaga fou detinguda i va fugir a França,
Montpellier, on visqué dos anys fins que tornà a Barcelona l’any 1917. Aviat es va
incorporar en les lluites de fàbrica i a les veïnals al Centre Republicà del Raval. Va participar
en el moviment barceloní de dones per l'abaratiment de subsistències del Sindicat Únic de
la Confederació Nacional del Treball.

Entre els anys 1920-1923 va acollir a casa seva nombrosos militants, un dels quals,
Marcelino Silva, es convertí en el seu company. Amb l’anarquista Libertad Ródenas van
partir cap a Madrid per a divulgar entre els mitjans obrers el que havia passat a les terres
catalanes entre 1920-1923.

Va ser detinguda dues vegades durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), per
repartir propaganda clandestina i "per incitar a la rebel·lió”. Fugí a Tarragona on les van
acollir els editors anarquistes Hermós Platja i Carme Paredes. Allà també van començar una
acció activa de propaganda i conferències.

Amb l’arribada de la República, l’any 1931 reprengué la seva vida d'oradora i activista, va
fer mítings a la CNT, de forma que va inspirar a milers de treballadors i treballadores a
lluitar per la victòria de la Revolució durant la guerra. Al 1936, Roser tenia 46 anys, i es va
dedicar a fer gires de premsa i propaganda a l'Alt Aragó, també va recórrer la província de
Terol, amb la finalitat de donar suport a les col·lectivitzacions anarquistes, i recolzant als
militants.21

A la seva tornada a Barcelona s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona. L’any

1939 s'establí a Carcassona, on va morir l’any 1977.

21
Mangini, Shirley. Recuerdos de la Resistencia. La voz de las mujeres de la guerra civil española.
Ed.Península. p. 59.

21
LA LLUITA A LA REREGUARDA. DOLORES ITURBE

Dolores Iturbe va ser una dona anarquista, molt implicada en la lluita per l’emancipació de
les dones. Filla de Micaela Iturbe, una dona d'origen navarrès. La seva mare es va veure
obligada a marxar de Navarra pels problemes que li suposava el fet de ser mare soltera, per
la qual cosa va anar cap a Barcelona. A causa de les dificultats econòmiques, va haver de
donar la seva filla Lola a un matrimoni valencià, quan Lola només tenia uns pocs mesos
d’edat. Als 7 anys Lola va tornar amb la seva mare biològica.

A Barcelona va anar a viure a casa de la família Ponsetí, on la seva mare feia de minyona.
Va estar escolaritzada fins que va haver de treballar com a aprenenta a casa d'una modista.
La família Ponsetí va caure en la ruïna. Llavors la seva mare va trobar un pis gran, i per
guanyar-se la vida, el va convertir en una casa d'hostes i menjars. Lola ajudava la seva mare
pels matins, mentre per la tarda feia d’aprenenta de sastre. Cap allà l’any 1915 es va afiliar al
Sindicat CNT. A la CNT va conèixer dones militants actives i companys, i a la casa d'hostes
va començar a conèixer les idees anarquistes dels obrers.

Enmig de l'agitació social i de la violència patronal, la seva casa servia com a refugi de
companys anarquistes. Lola va formar part del grup d'afinitat anarquista Germen, del qual
era l’única dona. En aquest context va conèixer a Faustino Vidal, i fruit d’aquesta relació
nasqué la seva filla Aurora l’any 1923. El seu company va morir malalt de tuberculosi un
any més tard. Pocs mesos després, Lola es va unir amb Juan Manuel Molina, amb qui va
marxar a viure a Granollers. D'aquesta relació va néixer Helenio.

La repressió de la Dictadura de Primo de Rivera va fer que Lola i el seu fill marxessin cap a
França l’any 1926. Lola va tornar a Espanya cap a l’any 1930 i mantingué la família amb el
seu ofici durant els llargs períodes de presó del seu company.

Va ser oradora i articulista. El seu tema central va ser l’emancipació de la dona. Va escriure
i distribuir Mujeres Libres i va participar en el “Casal de la Dona”.22

Amb l’aixecament feixista del 16 de juliol de 1936 va estar a la barricada de la Rambla de

Santa Mònica, recollint i curant malalts. Va col·laborar en la reaparició del diari “Solidaritat
Obrera”, va visitar el front com a redactora de “Tierra y Libertad” i “Tiempos Nuevos”,
també va escriure els primers fulletons que van llançar les avionetes que van sobrevolar
Barcelona. L’any 1938 va conèixer a Emma Goldman, anarquista nord-americana d’origen
lituà que col·laborà amb el govern de la República.

Al perdre la guerra, va haver d’exiliar-se a França amb la seva mare i els seus fills. Al cap de
tres mesos, amb la sortida del seu company del camp de concentració de Vernet d'Arieja,
van anar a Nimes i d'allà a Montpeller. Des de França va intentar reorganitzar el moviment
llibertari a l'exili. Amb l'objectiu de rescatar la memòria de les seves companyes, la seva
militància i la seva lluita, va publicar el 1974 el llibre “La Mujer en la lucha social y en la
Guerra Civil de España”. L’any 1979 va tornar a Barcelona on va continuar dins del cercle
anarquista.

22
http://www.dbd.cat/ Diccionari biogràfic de dones.

22
LES MILICIANES

Al Juliol de 1936, tot començar la Guerra, el govern republicà va donar armes al poble, que
es va organitzar en milícies per lluitar contra les tropes de militars aixecats. Des dels
primers dies de la Guerra Civil va haver una espontània integració de dones a les milícies
anarquistes. Moltes dones van anar al front, però la majoria d’elles van ser obligades a
tornar a la vida civil o a rereguarda durant el transcurs de la Guerra.

Milers de dones van sortir al carrer soles i lliures, participant en múltiples activitats de la
guerra, cuidant als malalts, construint barricades, cosint uniformes, teixint, realitzant serveis
auxiliars... La Revolució va ampliar els horitzons de l’activitat femenina, obrint nous camps
d’acció, i moltes d’elles van participar combativament al front.

Actuaven motivades, juntament amb els seus companys, per la seva consciència política i
social, factor que diferenciava a les milícies d’un exèrcit nacional, com va dir Kaminski,
l’ intel·lectual alemany, de simpaties llibertàries exiliat a París durant la Segona Guerra
Mundial:

“La milícia és una armada política que té consciència de fer la guerra civil, no per uns valors
abstractes, ni per conquistar unes províncies, ni molt menys unes colònies, sino per
l’existència personal de cadascú”23

Així doncs, les dones milicianes lluitaven esperançades amb el propòsit de que triomfés la
Revolució. Tot i que moltes dones van unir-se a la lluita, eren relativament poques, en
proporció als milicians homes, però és impossible determinar la quantitat exacta de dones
que van dur a terme funcions militars o auxiliars als front de combat.

Moltes milicianes procedien de formacions juvenils anarquistes i comunistes i del POUM,

és a dir, ja formaven part dels cercles polítics, i per elles la lluita armada era la continuació
de la seva participació en moviments socials i sindicals. La majoria d’elles eren joves, però
també va haver casos de dones més grans que van anar a combatre o a fer d’auxiliars.

Els motius que les van dur a combatre al front, eren acabar amb el feixisme, però també,
l’entusiasme per dur a terme un rol totalment nou que trencava amb les limitacions
habituals de la conducta de gènere.

No obstant les limitacions tradicionals, les dones es van adaptar ràpidament, adquirint una
nova dimensió social. Va haver un canvi significatiu en la propaganda republicana,
comunista, socialista i anarquista; les dones apareixien als cartells, la figura de les milicianes
estaven presents a les consignes i imatges de guerra; era una representació simbòlica que va
tenir una gran importància, i mitjançant la qual es van trencar amb les imatges tradicionals.
El missatge era clar, les dones protagonitzarien un paper decisiu en la resistència
antifeixista. Els cartells revolucionaris les retrataven com joves atractives de fines siluetes,
estilitzades, vestides amb monos blaus, amb els fusells penjant a les seves espatlles, cap al
front amb pas decidit, i amb confiança amb elles mateixes, donant una imatge de dones

23
Kaminski H.E., Los de Barcelona. Ediciones del Cotal, Barcelona 1976, p. 197-8

23
actives, i emprenedores, dedicades a la lluita bèl·lica, com va descriure el periodista George
Orwell en el seu relat personal sobre la vivència de la Guerra Civil Espanyola.24

Els cartells de milicianes van ser rellevants sobretot les primeres setmanes i mesos de la
revolució, amb tot l’entusiasme amb el que es va encarar la guerra, les imatges de les dones
combatives estimulaven encara més la mobilització popular, però al cap d’un temps la
majoria d’organitzacions antifeixistes feien servir aquest eslògan: “ Els homes al front, les
dones a la rereguarda”.

Així doncs, la realitat és que les milicianes mai van ser plenament acceptades per la majoria
dels sectors socials i polítics masculins, fins i tot en l’ambient revolucionari. Per això,
moltes dones que van anar al front, actuaven principalment de personal de recolzament,
ocupant-se de feines com la cuina, la bogada i la costura, la segregació laboral va ser molt
corrent als fronts. Tot i així, moltes dones van lluitar colze a colze amb els homes, com la
miliciana anarquista Conxa Pérez.

24
Orwell, George. Homenatge a Catalunya. Barcelona: Editorial Ariel, 1968.

24
CONXA PÉREZ

Conxa Pérez, filla d’un obrer anarquista, nascuda l’any 1915, va iniciar la seva militància
amb catorze anys, quan va començar a anar a l’Ateneu Llibertari, al centre de Barcelona.
Més tard, amb altres companys van formar una organització al seu barri, Les Corts. Durant
aquests anys, Conxa es va instruir, i va consolidar els seus ideals. A l’ateneu aprenien
cultura general, també hi havia un saló de lectura; allà va descobrir Bakunin, Tolstoi, Marx,
entre altres. Comentaven els llibres que llegien entre tots, a més feien excursions, anaven al
teatre, i s’interessaven en l’esperanto, una llengua auxiliar universal que va inventar el Dr L.
L. Zamenhof, amb la idea de poder fer possible la comunicació entre tots els països del
món, i que es va potenciar activament a molts ateneus llibertaris i sindicats anarquistes.

Conxa va créixer i viure sempre en un ambient obrer i anarquista. Quan va començar la

guerra ella era una noia jove i activa, amb vincles polítics i consciencia social, i formava part
de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Un mes abans de l’aixecament militar ja se sabia
que probablement hi hauria un cop d’Estat, i Conxa es reunia cada nit amb els seus
companys revolucionaris per parlar-ne.

Quan els militars van fer el cop d’Estat, van començar les lluites als carrers de Barcelona.
La Conxa i els seus companys es van posar d’acord per assaltar la caserna de Pedralbes, on
van agafar armament. Aquell mateix dia van constituir una centúria, “Los Aguiluchos” de
Les Corts, integrada per cent dels joves anarquistes del barri, de manera que, cada deu
milicians formaven un grup amb un delegat, que eren controlats pel Comitè de Milícies
Antifeixistes.

Des dels primers dies de la guerra els anarquistes van estar molt implicats en la Revolució.
Es van fer càrrec de l’organització de la ciutat, les fàbriques es van gestionar en comitès
d’empresa. A causa del triomf aparent de la classe obrera, l’ambient de Barcelona era de
camaraderia, entusiasme i eufòria, tothom era igual, la gent es saludava pel carrer sense
conèixer-se, dient “Salut!”

La societat estava enfrontada i dividida, els obrers i els defensors de la república es

llançaven al carrer contra els partidaris del feixisme, les esglésies eren símbol de repressió i
poder, així que les cremaven, i sovint es buidaven els convents per convertir-los en
menjadors comunals, escoles o comitès de barri. La Conxa va participar en l’assalt del
convent de Loreto, i el de les carmelites, on dues de les monges van decidir quedar-se
ajudant al comitè revolucionari.

Al cap d’uns dies, Conxa i el seu grup de deu companys anarquistes, es van dirigir cap al
front aragonès, per aturar les tropes franquistes.

Van estar bastants mesos a La Zaida, on es van establir, i des d’allà actuar, la Conxa va fer
una “descoberta”, que consistia en inspeccionar a quina distància estava l’enemic feixista.
Més tard va arribar l’ordre d’ anar a atacar al front de Belchite. Tenien poques municions,
així que havien d’anar amb compte a l’hora de disparar, per no malgastar bales.

Després de cinc mesos al front, cansada de no fer gaire cosa, i pensant en la feina que hi
havia a Barcelona, va decidir tornar a la ciutat. Allà va col·laborar amb la col·lectivització
25
d’un forn de pa, i més tard va entrar a la Maternitat, on va estar ajudant a cuidar a trenta
nens orfes o perduts, tenint cura d’ells.

Al cap d’uns mesos va tornar al front, aquest cop a Almudévar. Aquest lloc era més seriós,
hi havia brigades internacionals, i l’artilleria.

Els caps de les divisions van fer marxar les dones cap a la rereguarda, i això va ser una
situació molt dura per elles, que havien aconseguit la igualtat, i moltes es van retirar, però la
Conxa no va voler rendir-se, i va discutir molt amb un amic seu, l’Antonio Ortiz, que era
un milicià anarquista que dirigia la Columna Ortiz. Conxa ho explicava així:

“vam discutir molt sobre això, l’Ortiz, que va ser un personatge, tenia una columna amb el
seu nom, i aquest acord va partir d’ell; que totes les dones havien d’anar a la rereguarda, i
van anar-hi gairebé totes excepte una altra i jo, que ens vam quedar, vam dir que no ens
n’ anàvem, i ens vam quedar al front. També cal dir que si no hagués sigut amic meu potser
no m’hi hauria atrevit, però li vaig plantar cara, i li vaig dir: però que és això? Hem fet tota
la guerra junts, treballant junts, homes i dones, i ara nosaltres hem de marxar a la
rereguarda? Vam discutir, i al final vam aconseguir quedar-nos dos o tres dones.”25

Però les condicions a les trinxeres eren nefastes, sense alimentació, amb armament escàs, i
sense higiene, i al cap d’un temps la Conxa va agafar la sarna, una malaltia de la pell a causa
de la brutícia, i va haver d’anar a l’hospital de Lleida, i un cop recuperada es va quedar a
Barcelona, treballant a uns antics tallers del barri de Sants que s’havien requisat per
convertir-los en una fàbrica d’armament.

25
Pérez Collado, Conxa. Entrevista realitzada per Nadia Merroun Sierra. Inclosa en els annexos.

26
MARIA MARTÍNEZ SORROCHE

Una altra dona que va viure la guerra de tan a prop, va ser Maria Martínez Sorroche, que
també va anar al front amb la Columna de “Los Agiluchos”, segons explicava ella, anar a
combatre en aquelles circumstàncies i amb les seves idees revolucionàries, va ser per ella
una impuls irresistible, quelcom necessari.

Ella i els seus companys de la columna, van dirigir-se amb un camió cap al front, i van
arribar caminant per la muntanya, per camins molt complicats, en circumstàncies molt
dures fins al cementiri d’Osca. No hi havia res organitzat, faltaven armes, havien alguns
companys que tenien fusells de la caserna de Pedralbes, i també alguna que altra pistola.
Allà, els dirigents de la columna van donar a cada un, una farmaciola per primers auxilis.

Van trobar terres de cultiu i una granja, amb una casa abandonada però en molt bon estat.
En aquell habitatge s’hi trobaven un grup de companys estrangers i joves. Tenien una
metralladora a la finestra i dominaven el cementeri impedint als feixistes sortir. En aquella
casa abandonada van trobar uns graners plens, i a la gran cuina hi havia provisions i menjar
als armaris. Va ser fàcil organitzar-se. “Los Aguiluchos” es van instal·lar en aquesta
propietat per lluitar conjuntament amb els companys estrangers, entre els quals hi havia
alemanys, italians i búlgars, tots refugiats a Paris des de feia anys, fugint de Hitler i
Mussolini, alguns d’ells eren periodistes. Maria va parlar amb ells, i li van explicar que
havien vingut a Espanya per a impedir que el feixisme triomfés.

En aquells primers atacs a l’enemic no hi havia cap ordre de combat, però tenien una gran
dedicació que els impulsava, tot i la inexperiència. Encara que això va durar poc, quan va
començar el combat verdader, els ferits queien sense parar.

La Maria, a falta de personal sanitari, es va proposar per ajudar a un home que era infermer
de l’Hospital Clínic de Barcelona, així que plegats curaven als milicians. Tot i que la situació
cada cop s’agreujava més, i ells tan sols tenien coneixements per aturar les hemorràgies
greus. La Maria va viure amb tristesa aquella situació tan terrible.

Els combats continuaven, i al cap d’uns dies per fi van arribar reforços i es van poder
organitzar. Els facciosos van bombardejar la zona amb aviació. En les últimes hores
desesperades passades amb els ferits i morts, la Maria va pensar que ella havia de ser útil a
la revolució d’una altra manera, no amb un fusell, es sentia capaç de curar i reconfortar als
ferits en els moments crítics, i en un dels camions que evacuaven els ferits, va tornar a
Barcelona per a fer uns cursets d’infermeria, i es va dedicar a lluitar a la rereguarda.

A la CNT, la Maria sentia que les dones eren companyes, els companys de la
confederació sempre la van considerar a ella i a les altres dones amb igualtat. A la ciutat, els
anarquistes es van ocupar dels comitès a les fàbriques, d’organitzar les col·lectivitzacions, i
la producció necessària per al material de guerra, també als hospitals i centres d’acollida per
als nens evacuats. En els sindicats preparaven roba d’hivern per al front, i en això
col·laboraven totes les companyes. La Maria i les altres membres de la CNT, ho feien tot
amb entusiasme i esperança, creien que el seu esforç ajudaria a Espanya a sortir del seu
endarreriment i foscor, tenien l’anhel d’acabar amb la ignorància, de poder ensenyar a la

27
població que existien altres maneres de viure. Tenien somnis, i van combatre, creient
profundament que podien canviar el rumb del país. Les aspiracions de la Maria, que
compartia amb els altres companys, eren aconseguir el pa quotidià, el dret a la instrucció, la
justícia, la llibertat i el respecte entre éssers humans. La Maria, anys després, demostrava
que encara estava orgullosa d’haver participat en la Revolució. Per això van lluitar, amb
valentia i esperança, per intentar fer realitat la utopia.

28
 PEPITA INGLÉS

Una altra miliciana, va ser Pepita Inglés; nascuda a Cartagena, de molt petita va emigrar cap
a Barcelona els seus pares. No va poder assistir quasi a l'escola i va completar la seva
formació de forma autodidacta. Quan va començar la Revolució va participar en els
combats dels carrers de Barcelona, i al cap de poc marxà al Front d'Aragó amb el seu
company, deixant els dos fills que tenien amb la família a Barcelona. Sortiren amb la
Columna Durruti, amb dones com Palmira Jul, Azucena Haro i Emiliana Morin, i moltes
altres.

Tot i els bombardejos dels franquistes, Pepita no va voler tornar a Barcelona, malgrat la
proposta que es va fer a les dones de tornar. Va morir durant la guerra, en una emboscada
dels franquistes. Fou detinguda i desarmada. En previsió de les tortures a les quals seria
sotmesa abans de morir i davant la impossibilitat d'un rescat, un milicià es féu explotar amb
una bomba i moriren tots.26

Pepita va perdre la seva vida lluitant per la Revolució, com centenars de dones i homes,
que van posar totes les seves esperances i energies en combatre el feixisme i tractar de
construir una nova societat.

Com aquestes tres dones anarquistes de les que he parlat, moltes més van posar tot el seu
entusiasme en combatre contra els feixistes, i podria haver explicat la història de moltes
més, però elles exemplifiquen perfectament tres casos reals i diferents de l’experiència de
les milicianes al front. A més, malauradament moltes dones que van anar al front han
quedat en l’anonimat.

26
Iturbe, Lola (1974). La mujer en la lucha social. La guerra civil de España. Mèxic: Editores Mexicanos
Unidos SA.

29
4. POST-GUERRA. REPRESSIÓ I
SILENCI. ACCIONS CLANDESTINES
Les tropes republicanes van caure derrotades el novembre de 1938 a la batalla de l’Ebre, i el
gener de l’any 1939 les tropes de Franco van ocupar Barcelona. A l’abril d’aquell any va
finalitzar la Guerra Civil causant l’exili i la repressió del bàndol republicà.

La derrota final de les forces republicanes va donar pas a quaranta anys de dictadura
feixista. La Revolució va ser esclafada, i l’Estat Espanyol va perdre la democràcia, la
llibertat constitucional i els drets polítics. La dictadura franquista va fer servir una repressió
brutal, i va imposar el catolicisme, i el nacionalisme centralista.

El règim autoritari va afirmar que la principal funció social de les dones era la maternitat; i
que per tant, l’emancipació femenina havia sigut símbol de decadència moral del règim
republicà. Per tant, el nou model de dona implantat era el de dona submisa a l’Església, a
l’Estat i l’ home. La dona es va considerar un ésser inferior i dependent de l’home, a més, a
causa del sistema, l’índex d’analfabetisme entre dones va augmentar durant la dictadura, per
què les funcions educatives i socials de les dones es consideraven una amenaça per al règim
franquista. Les dones havien de ser, a més de submises, obedients i dòcils, sense qüestionar
els principis tradicionals de la domesticitat, el seu lloc havia de ser la llar i la família.

Tota l’activitat llibertària es va truncar amb el triomf dels feixistes. Així doncs, la repressió
de la dictadura franquista va tancar brutalment el camí de les dones cap a la igualtat i
l’emancipació. Franco va portar a moltes dones anarquistes a la presó, altres a l’exili, i
d’altres a un silenci, sotmeses amb el que s’havien rebel·lat i amb el que havien lluitat per
destruir, el feixisme. Aquest silenci va reprimir les dones brutalment, sense poder
mencionar, la que havia sigut l’experiència més rica de les seves vides, el camí cap a
l’emancipació i una societat justa.

L’opressió política va posar final a l’agrupació massiva de dones antifeixistes, les

organitzacions femenines emancipadores es van dissoldre, es va anular la identitat
col·lectiva de les dones. Es van silenciar les veus de les dones dins el país, però al llarg de
les dècades de la dictadura franquista, moltes dones van continuar la seva lluita política a
l’exili forçat, i altres, dins d’Espanya, van participar en el moviment clandestí democràtic
d’oposició a Franco, de manera que moltes dones van adquirir durant la guerra una pràctica
que va augmentar la seva capacitat per protestar i crear estratègies de resistència contra la
dictadura.27

Els franquistes van perseguir a dones republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes.

Dels milers de dones que van ser empresonades, algunes va estar-hi molts anys; altres van

27
Nash, Mary. Rojas. Ed. Taurus. p. 258.

30
ser executades sense ser jutjades, i moltes van morir pels efectes de la tortura o les malalties
agafades a causa de les males condicions de la presó. 28

Amb freqüència, les autoritats franquistes transportaven a presoners i presoneres en trens i

els traslladaven d’una presó a una altra, per tot el país; per evitat l’establiment
d’organitzacions polítiques a les presons, això va dificultar les organitzacions clandestines
però mai van eradicar-se del tot.

L’any 1939 Espanya va experimentar una de les pèrdues més grans de població de la seva
història, 500.000 persones fugien del seu país destrossat per la Guerra Civil. L’única sortida
que tenien els espanyols exiliats, era França, a causa dels nombrosos països, (Portugal,
Itàlia, Alemanya...) que eren simpatitzants de la dictadura franquista. 29

Molts refugiats i refugiades van creuar la frontera caminant, una experiència dramàtica i
dolorosa per a milers de persones, tant per la situació, com per les condicions en que van
passar cap a França. Entre totes aquestes persones, s’hi trobaven infants, dones
embarassades, malalts, ancians...

França representava una esperança per a la població que s’exilià, però malauradament
França va començar una guerra amb Alemanya el setembre de 1939, i els nazis ja havien
començat a introduir-se al país.

A causa de les quantitats massives de persones que van arribar d’Espanya, milers dels
refugiats van ser enviats a camps de concentració; sovint situats en platges, del sud-oest de
França, on les condicions dels campaments eren lamentables.

També és remarcable que Mèxic es va comportar de forma solidària amb la república.

Mèxic va acollir a prop de 25.000 refugiats espanyols entre 1939 i 1942, gran part durant el
govern del President Lázaro Cárdenas. Però, des del 1937 que havien començat a anar-hi
els primers grups, al voltant de cinc-cents nens convidats per les autoritats mexicanes per
protegir-los dels desastres de la guerra.

Quan es va declarar la Segona Guerra Mundial, fidels al seu esperit antifeixista, algunes
dones llibertàries es van incorporar a la Resistència, per seguir defensant els seus ideals.
Moltes, juntament amb companys, van acabar en els camps d’extermini nazis.

Federica Montseny es va exiliar a França, on va conèixer moltes dones llibertàries i va viure

el patiment amb elles a la presó. Més tard, va ser perseguida per la policia nazi i franquista.
Instal·lada a Toulouse va seguir treballant per les seves idees, publicant i dirigint diaris
anarquistes. Anys després va decidir escriure sobre la seva dura experiència:

28
Magini Shirley. Recuerdos de la resistencia. La voz de las mujeres de la Guerra Civil Española. Ed.
Península. p.117.
29
Mangini, Shirley. Recuerdos de la resistencia. La voz de las mujeres de la guerra civil española. Ed.
Península. p. 167.

31
“En moments de catàstrofe col·lectiva com els que estàvem vivint el meu dolor es fonia en
l’immens dolor comú”30

Entre la desesperança i el debilitament que va significar la pèrdua de la guerra i l’exili per a

l’anarquisme, l’associació Mujeres Libres no va poder mantenir el grup, fins molts anys
després, des de l’exili. Van decidir reivindicar la memòria de la revista Mujeres Libres. Sara
Berenguer, desde Montady (Francia), Suceso Portales, des de Londres, i amb la
col·laboració d’ altres companyes, va aparèixer una publicació modesta, escrita i editada per
elles mateixes.
A Espanya, sota el franquisme, la política, la cultura, i l’economia eren aspectes que van
quedar exclusivament en mans dels homes. Durant els anys de la dictadura es van silenciar
les veus de les dones; la dictadura va fomentar l’amnèsia històrica respecte el passat del
país, i es va perdre la capacitat per al canvi social. Les noves generacions de dones
espanyoles, nascudes i educades sota la dictadura, no van poder beneficiar-se ni gaudir de
l’experiència de les seves antecessores. Durant 40 anys, les dones van ser educades sota un
dur patriarcat, seguint els codis d’ideal femení de la dona franquista, i en la ignorància del
passat.
La societat espanyola va canviar radicalment durant el franquisme, com va manifestar
Federica Montseny, decepcionada, en unes declaracions fetes l’any 1991:
“No vaig trobar el poble que havia deixat, el franquisme l’havia matat. [...] i, com per fer la
Revolució és necessari el poble, s’ha de formar.”31

30
Montseny, Federica. El éxodo. p. 30.
31
Tavera, Susanna. Federica Montseny. La indomable. Ed. Temas de hoy. p. 289.

32
5. DONES EN L’ACTUALITAT.
ANARCO-FEMINISME AVUI EN DIA
A la mort del general Franco les lleis fonamentals preveien la continuació del règim
franquista, transformat en una monarquia no democràtica, però des del novembre de 1975
es va desenvolupar a Espanya un procés de transició política en el qual es va promulgar la
Constitució del 1978 i es va establir un sistema de monarquia constitucional. A Catalunya la
reivindicació d’autogovern va portar al restabliment de la Generalitat i a l’elaboració d’un
Estatut d’Autonomia. A més, es van legalitzar els sindicats.

La transició es va desenvolupar entre els anys 1975 i 1982, amb l’accés al tron del rei Joan
Carles I, i amb l’arribada al poder del Partido Socialista Obrero Español. (PSOE). A partir
de 1982 es va iniciar un període de normalitat democràtica, en el qual dos partits s’han anat
alternant en el govern; el PSOE, que es va mantenir catorze anys en el poder, i el Partido
Popular (PP), que va ocupar govern durant vuit anys. El 2004 va tornar a governar el
PSOE, fins el 2011, que va guanyar les eleccions el PP.

Durant el període de la nova democràcia a Espanya i Catalunya es va produir una

modernització en les estructures econòmiques i polítiques, la composició de les bases de la
societat també es van modificar, canviant les pautes culturals i socials, es va aconseguir
assolir l’Estat del Benestar, tot i que imperfecte.

Es va produir una transformació de la mentalitat social, de les actituds i dels costums. Són
remarcables la nova estructura familiar, la defensa de l’Estat laic, l’escolarització obligatòria
fins als setze anys, l’equiparació de la dona amb l’home, i la generalització d’actituds més
tolerants envers als diferents comportaments socials.

En relació amb l’estructura familiar, es va produir un canvi de la família tradicional, el

model patriarcal va perdre força, i es van estendre models de família alternatius,
(monoparentals, parelles de fet, parelles homosexuals...). Tot i així, els comportaments dins
de la família sovint segueixen sent els establerts, sobretot amb els rols domèstics i de cuida
de la llar.

El paper de la dona a la societat va experimentar una revolució, sobretot a partir de l’accés

generalitzat de dones als estudis i al treball remunerat. El govern va tractar d’aconseguir
l’equiparació entre sexes, però malgrat que es van aconseguir progressos importants, encara
queda molt camí per fer. La societat també ha de resoldre la persistència de la violència
contra les dones en els àmbits familiar i social. També continua havent la discriminació
salarial, la discriminació de les pensions de viduïtat cap a les dones, l’índex d’atur femení
més elevat, i la presència encara escassa de les dones en llocs de responsabilitat política,
social, cultural i econòmica.

A més, després de la mort de Franco, en els anys de transició, va ressorgir la CNT com a
central sindical. Legalitzada, amb la resta dels sindicats, el 1977, va postular el comunisme
llibertari i l’anarcosindicalisme, manifestant la seva clara oposició a la dictadura franquista

33
però sense situar-se de forma nítida al costat de les organitzacions defensores de l’ordre
burgès establert. Durant els anys 70 va tornar a publicar-se la revista de dones anarquistes
Dones Lliures, intentant recuperar els ideals d’emancipació femenina.

A causa de la persistència de les desigualtats entre dones i homes, a mitjans del segle XX
va ressorgir a nivell europeu i americà una onada de feminisme, i concretament d’anarco-
feminisme, que a Espanya i Catalunya arribà un cop finalitzada la dictadura franquista. Les
dones feministes i anarquistes es van organitzar en nombrosos grups, tant en grups mixtos,
com en grups exclusivament femenins. Tots aquests col·lectius han heretat la ideologia
feminista dels segles XIX i principis del XX, però l’han re-formulat per adequar-lo a la
nova societat. L’anarco-feminisme va ser molt divers i va haver tota mena d’aportacions en
molts àmbits.

La segona onada d’ anarquisme feminista, es reconeix i defineix com a tal, busca la

autonomia de cada dona, la seva emancipació i realització com a individu i com gènere
particular. L’anarco-feminisme veu l’anarquisme com un component necessari del
feminisme i viceversa. L’objectiu principal de l’anarco-feminisme és aplicar els principis del
anarquisme des de la condició i situació de les dones.32

Si bé l’anarquisme feminista ha estat present des dels inicis del moviment anarquista, la seva
conceptualització moderna anti-patriarcal i el terme anarco-feminisme van sorgir amb la
segona onada feminista durant la dècada dels 60, juntament amb el feminisme radical.

El moviment anarquista té com a objectiu primordial la consecució d’ un espai de relacions

entre iguals, la destrucció del poder il·legítim, la subordinació y la opressió en totes les
seves formes i la consecució d’una societat sense classes on la solidaritat, la igualtat, la
llibertat, el recolzament mutu i, per tant, la felicitat siguin les característiques pròpies d’una
futura societat llibertària, és a dir, la consecució de la anarquia. En aquest sentit i
concretament en la busca d’ una societat no jeràrquica i sense relacions de poder, és d’on
parteix el moviment feminista de dones anarquistes.

A Espanya, el feminisme radical va optar per la no-col·laboració amb les institucions

governamentals, promovent l’auto-gestió entre dones; per la recuperació de la història de
les dones, que també és la de tota la societat; la reivindicació de les activitats tradicionals de
la dona, les contribucions a la teoria política i a la manera d’interpretar el món, l’expressió
de la creativitat femenina per la llibertat i la no discriminació de les preses polítiques, per al
rebuig de la família i el matrimoni, contra la Constitució i per l’abstencionisme.

Les dones anarquistes van apostar per la via revolucionària, centrant la crítica en l’ Estat i el
poder; plantejant la lluita directament contra el patriarcat com un sistema que manté i
perpetua la explotació de les dones. El feminisme és una actitud crítica que suposa en sí
mateixa una revolució total, destruint totes les relacions de dominació existents i establint
noves fórmules de convivència i solidaritat. És a dir, acabar amb la cultura masclista.

Paral·lelament de l’anarco-feminisme van sorgir molts grups i corrents de feminisme, ja fos

feminisme apolític, socialista o d’extrema esquerra. Tots tenen en comú que consideren el
32
Monográfic. La proposta anarco-feminista. A Solidaritat Obrera. Pàg. 3

34
patriarcat com una de les primeres manifestacions de jerarquies forçada de la història
humana, i la primera forma d’ opressió i per tant un problema fonamental de la humanitat.
Veuen que sota aquest esquema es pretén uniformitzar a les dones sota un model únic,
cultivant mitjançant l’ adoctrinament massiu, i que els homes també són uniformitzats i
forçats a reprimir les seves particularitats individuals.

Tots els tipus de feminisme consideren que aquesta dominació patriarcal, manifestació del
poder involuntari o autoritarisme, ha de ser abolida, la diferència és que les feministes
anarquistes consideren que la alliberació contra el patriarcat és una part essencial de la
eliminació del Estat, ja que els dos es fonamentarien en la absència de llibertat i en les
relacions socials involuntàries.

Per això, les persones anarco-feministes conclouen que si les feministes estan en contra del
patriarcat, haurien d’estar també en contra de tota forma de jerarquia forçada, i per tant,
rebutjar la naturalesa autoritària de l’Estat, el qual és una estructura opressiva.

L’anarco-feminisme lluita contra la subordinació i l’opressió de les dones en tots els àmbits
de la vida, ja siguin econòmics, socials o familiars; i promou les relacions no jeràrquiques,
tant entre sexes com entre individus.

Un aspecte important del anarco-feminisme és la seva oposició a les concepcions

tradicionals de la família, l’educació i els rols de gènere. La institució estatal-eclesiàstica del
matrimoni és una de les més atacades. Les anarco-feministes han promocionat la unió
lliurement pactada, relacions de responsabilitat compartida, i una sexualitat lliure i
responsable.

Com podem veure, la ideologia de l’anarco-feminisme actual va ser un ressorgiment

inspirat en les dones anarquistes de la revolució espanyola durant la Guerra Civil, i també
basat en es autors i teòrics del feminisme anarquista d’Estats Units de finals del segle XIX i
principis del XX, com Emma Goldman, Voltairine de Cleyre i Lucy Parsons.

També consideren important la lluita de classes, defensen la igualtat de drets i obligacions

entre dones i homes, i es mostren en contra de tot tipus de discriminació, ja sigui negativa o
positiva cap a elles. Alguns sectors ressalten el dret i la necessitat de les dones a la defensa
personal.

L’ anarco-feminisme realitza la seva acció en la vida quotidiana, canviant mentalitats,

combatent convencionalismes, per les equivalències entre sexes. Consideren que canviant
lleis poc es pot aconseguir, que si es canvien ments i actituds, les lleis seran innecessàries.

L’ anarco-feminisme és revolucionari, és la extensió de la lluita per la emancipació, el camí

per una societat d’ homes i dones lliures convivint i prenent decisions en condicions d’
igualtat.

Clarament, feminisme i anarquisme són dues idees complementaries. Les dues aspiren a
una societat formada per persones iguals, lliures i responsables. L’ anarquisme lluita per l’
emancipació del individu i, per tant, també per la dona.

35
Als anys 70, juntament amb la onada “hippie” moltes dones joves van començar a militar
en moviments pacífics i d’alliberament de la dona, sovint amb ideals de base anarquista,
anti-sistema, en contra del capitalisme i del consumisme, basats en l’amor, la pau,
l’ecologisme, el socialisme llibertari i l’autogestió, i recolzant l’amor lliure.33

L’ anarquisme va ser molt aviat també un recorregut punt d’ interès per als aficionats del
estil de música “punk”, subgènere musical del rock provinent d’Anglaterra, i tot i que a
Espanya i Catalunya el moviment va ser molt més reduït i moderat, va ser una mostra
d’actitud rebel per als nois i noies joves. Com a moviment, es basava en conducta
provocadora i inconformista cap a tot allò que limités la llibertat individual, des de l'Estat
fins a la religió, passant pel capitalisme i la moral "políticament correcta". Per aquesta raó,
molts “punks” adoptaren ideologies polítiques com l'anarquisme. El símbol anarquista de la
A dins d’un cercle ha sigut adoptat pel “punk” gairebé com un símbol propi, que és utilitzat
per representar tant les afinitats polítiques com simplement les actituds de rebel·lió.

A mitjans dels 80, sobre una base musical bruta i violenta, molts grups musicals de “punk”
presentaven idees anarquistes, feministes, ecologistes i anti-globalització, cridaven lletres
remarcant en els aspectes terribles de la corrupció política i econòmica, les guerres, la gana,
els desastres ecològics i la manipulació dels medis de comunicació i protestes contra grups
feixistes.34

Al voltant de la música anarco-punk o dels seus plantejaments van sorgit alguns grups de
dones activistes, organitzats. Associacions, grups juvenils, col·lectius de okupes, sindicats o
altres associacions reivindicatives, que van posar en marxa activitats culturals (concerts,
exposicions...), tallers, xerrades i jornades temàtiques, generalment amb contingut social i
polític.

Als anys 90, les “Riot Grrrls” proclamaven i fomentaven una manera d’actuar feminista
lligada amb la filosofia “punk”, donant empenta a bandes musicals de dones, grups de
reunió i publicacions independents. Les seves lletres parlaven de la destrucció dels rols de
gènere, d’actitud rebel, i lesbianisme, i denunciaven els abusos sexuals i les violacions.

Un altre cas d’anarquisme feminista, es va iniciar a Catalunya, el 1979. Es va fundar La Casa

de la Dona, per l’associació LAMAR, el “Colectivo de Lesbianas” i Mujeres Libres de CNT.
Més tard, al 1984, es va obrir el Centre d'Estudis de la Dona que, a més d’ oferir un espai
de debat obert, va voler ser un centre de documentació, d’arxiu de material i d’investigació
feminista i lesbiana.

A Barcelona, projectes com la distribuïdora “Herstory” (neologisme feminista, que es

refereix a la història escrita des de la perspectiva de les dones) van seguir donant vida a la
reivindicació i organització feminista, a través de la difusió, distribució i edició, ajuntant
forces anti-autoritàries, de debat, d’intercanvi de formes de lluita al carrer, buscant sempre
l’ autonomia, l’autogestió i la acció directa.

33
htpp://www.societatdel68.blogspot.com
34
http://www.ukessays.com/essays/sociology/el-moviment-punk.php

36
 Malgrat això, avui en dia, encara persisteixen desigualtats per causa de gènere; l’anomenat
micro-masclisme, és a dir, actituds sexistes i de desigualtat que passen desapercebudes, però
que estan fortament arrelades a la nostra cultura i a la rutina social; s’anomenen ‘micros’
perquè les tenim tan interioritzades i les considerem tan normals que gairebé semblen
invisibles. Es tracten de comportaments diaris basats en la falsa creença, subterrània i
socialment acceptada, que els homes només pel fet de ser-ho tenen més dret a la llibertat, a
tenir i defensar la raó, a l’ús del temps i de l’espai, a ser cuidats i a desvincular-se de tot allò
que sigui domèstic. Són maniobres subtils, algunes més que d’altres, de dominació i
violència masclista. Són processos d’inferiorització, de desautorització i de manipulació
emocional que reiterats al llarg del temps acabem acceptant com a habituals.

L’escriptora Gemma Lienas, ha escrit sovint sobre la desigualtat entre dones i homes en el
sistema patriarcal:

“La rebel·lió de les dones hauria de ser també la dels homes— tot i que encara són pocs els
que en veuen la necessitat—, ja que el sistema patriarcal on ens trobem atrapats ens
perjudica a tots. Als homes, perquè els obliga a viure encotillats en uns rols i uns estereotips
emocionals per culpa dels quals es perden una part molt interessant de la vida. A les dones,
òbviament més, perquè ens relega a un paper secundari, pràcticament invisible, raó per la
qual la lluita per la paritat continua sent una qüestió essencial. La rebel·lió de les dones,
però, passa no només per reclamar més paritat en el repartiment dels papers de l’obra sinó,
sobretot, per reescriure’n el guió amb criteris diferents. Dit d’una altra manera, per poder
ser inscrites al club, no volem haver de fer nostres les maneres masculines sinó que volem
ser-hi admeses amb la nostra pròpia manera de fer, que no és ni la dels homes ni la que ens
marca amb rigidesa el patriarcat.”35

Amb la situació de crisi financera actual que està patint l’Estat espanyol, ha sorgit el
moviment indignat, el 15-M, moviment ciutadà format a partir del 15 de maig de 2011 amb
una sèrie de protestes pacífiques amb la intenció de promoure una democràcia més
participativa allunyada del bipartidisme PSOE-PP i del domini de bancs i corporacions. És
un moviment que agrupa a diversos col·lectius, amb lemes com : “No som marionetes en
mans de polítics i banquers” o “Democràcia real JA !”El moviment és massiu, i va
començar a organitzar-se amb l’establiment de centenars d’acampades a les places de la
majoria de ciutats espanyoles i catalanes. En l’actualitat, el moviment s’organitza a través d’
assemblees populars obertes, generalment en places o parcs i està estructurat en diverses
comissions i grups de treball.

A partir d’aquest moviment han ressorgit ideals feministes i anarquistes, i varies

organitzacions. Va néixer el grup de Feministes Indignades, que tot i ser apartidista i sense
etiquetar-se políticament, té diverses semblances amb el feminisme anarquista. Els seus
lemes són “La revolució serà feminista o no serà” i “Sense les dones no hi ha revolució”.

Susanna Tavera, la professora i escriptora de la història de les dones, opina sobre el

feminisme en l’actualitat, en els moments de crisi que està patint l’Estat Espanyol:

35
Lienas, Gemma. Rebels. Ni putes ni submises. Pàg. 9

37
“Tot i que pugui haver un percentatge extraordinari de dones aturades, jo tinc la impressió
que voldrien més una feina que una revolució. Evidentment hi ha excepcions, minories,
però no veig que sigui el cas. Hi ha dones mobilitzades a la CGT, que formen part
d’aquests col·lectius, però crec que el feminisme actual va més en direcció de trencar els
límits en la nostra feina i les nostres possibilitats laborals, professionals, més que demanar
una revolució, i sobretot en el temps de crisi que estem patint.”36

La historiadora Laura Vicente fa observacions sobre el moviment de dones anarquistes en

l’actualitat de la següent manera:

“Existeixen dones anarco-feministes, però resulta difícil el seu creixement com en general
el del moviment anarquista pel tipus de societat de consum que existia fins ara. Potser la
crisi actual posarà de manifest les mancances de la societat capitalista i pot sorgir un
moviment de contestació radical a aquest sistema.”37

En el manifest del 8 de març de les feministes indignades, van exposar que estan en contra
de la societat capitalista i patriarcal, en contra de la violència masclista en totes les seves
expressions (econòmica, estètica, laboral, física, psicològica, sexual, institucional, religiosa,
racista...) Volen que les dones puguin decidir lliurement sobre el propi cos, que
l’avortament sigui lliure i gratuït. Volen aconseguir una societat diversa on es respectin les
múltiples formes de viure el sexe i la sexualitat (lesbianes, gais, intersexuals, bisexuals,
transsexuals, transgèneres, persones amb diversitat funcional…) Exigeixen que les
identitats transsexuals deixin de considerar-se una patologia. Exigeixen també que l’estat,
l’església i el mercat deixin d’interferir en la vida de les persones. Volen també una escola
pública, laica, gratuïta i coeducativa, que ofereixi a l’alumnat la possibilitat de desenvolupar
un projecte de vida propi en un context lliure de prejudicis de gènere i d’actituds sexistes,
lesbofòbiques, transfòbiques, homofòbiques i xenofòbiques. Demanen la superació de
l’actual model de coneixement androcèntric i que es doni valor al protagonisme i les
aportacions que les dones han fet en la creació del saber i en els processos de canvi històric
i social. Rebutgen la heteronormativitat i feminitat obligatòria. I estan en contra les guerres
capitalistes i els exèrcits, rebutgen l’ús del cos de les dones com a arma de guerra,
concretament la violació de dones. Així doncs, tot i que no es defineixin com anarquistes,
les bases són similars, i veiem com el feminisme s’ha adaptat a la nova societat.

En l’actualitat, tot i no tenir la força que va tenir en altres temps, el sindicat anarquista
CNT-AIT manté la seva presència en diversos sectors i en conflictes que enfronten als
treballadores i treballadors amb la patronal. I sovint s’encarrega d’organitzar trobades i
mobilitzacions en contra de la desigualtat persistent entre homes i dones, i actes
commemoratius per recordar l’acció de Mujeres Libres. També organitza Jornades Anarco-
feministes en les que es fan xerrades, assemblees i campanyes sobre la situació actual de la
dona, de la necessitat d’emancipar-se i aconseguir la igualtat real entre homes i dones. Fan
tallers, concerts, cinema i documentals, commemoració a les anarquistes feministes, entre
altres activitats. Hi ha campanyes que recolzen el Dret a l’avortament lliure, el dret al propi
cos i llibertat sexual. També la CGT organitza Jornades i xerrades d’aquest tipus.

36
Tavera, Susanna. Entrevista realitzada per Nadia Merroun. Annex del treball.
37
Vicente, Laura. Entrevista realitzada per Nadia Merroun. Annex del treball.

38
L’anarco-feminisme s’ha estès per tot el món, alguns grups i moviments contemporanis
destacats són “Mujeres Creando” de Bolivia, “19 KURWA” de Polònia, “Radical
cheerleaders” a Nord Amèrica i Europa, i la conferencia anual de Boston, “La Rivolta!”.
Existeixen a més, grups anarco-feministes en diverses ciutats del món, encara que
normalment de rellevància local o sectorial, com dins de l’ anarco-sindicalisme.

Els grups anarco-feministes com “Mujeres Creativas” són molt actius avui en dia, i es
defineixen com a tals. Combaten contra la opressió social i contra el sexisme, que és
present a la nostra societat, tan a Amèrica com a Europa, que es propaguen a través de
tradicions culturals, la religió i la publicitat. Aquests grups critiquen la manipulació d’idees i
la burla dels sentiments i sensibilitats de les dones.

Les dones anarquistes utilitzen l’anarco- feminisme per a conscienciar a la societat, per fer
entendre que l’anarco- feminisme significa l’ independència i la llibertat en igualtat de
condicions per homes i dones. Una organització i vida social on ningú és superior o
inferior, en tots els plans de la vida, públics o privats. “Mujeres Creativas” de Bolivia,
expressen en el seu manifest:

“La doble opresión de las mujeres requiere una doble lucha y doble organización: por un
lado en el movimiento feminista y por otro en las organizaciones anarquistas. Las anarco-
feministas són la combinación de esta doble organización. Un anarquismo serio debe ser
feminista, sino sería un semi-anarquismo patriarcal y no uno verdadero. Es la tarea de las
anarco-feministas asegurar la impronta feminista en el anarquismo. No habrá anarquismo
sin feminismo. La idea de que el cambio debe empezar hoy día y no en el futuro o después
de la revolución es un punto central para el anarco-feminismo. Por ello la revolución es una
tarea permanente.”38

38
Pàgina web Mujeres Creativas.

39
6. CONCLUSIONS
Amb aquest treball, he pogut veure que van ser moltes les dones anarquistes que van
implicar-se a la lluita social durant la Guerra Civil, contra el feixisme i a més, afrontant-se al
patriarcat, trencant les tradicions, i rebel·lant-se per assolir l’emancipació, però cap de les
seves lluites va ser igual, cada dona va crear la seva pròpia història, demostrant que no hi ha
un sol camí per a la Revolució. Moltes van unir-se a l’organització Mujeres Libres, per a
ajudar-se mútuament a assolir coneixements, i per fer tasques a la rereguarda, treballant
d’infermeres o de cosidores, per subministrar ajudes cap al front, altres van donar xerrades,
mítings, arreu del país, per a conscienciar a tothom de que el camí cap a una societat més
justa era possible, i altres dones, van unir-se als homes, i es van armar de valor per lluitar al
front. Però totes i cada una d’elles van implicar-se amb totes les seves forces, amb
esperances i energia per combatre els militars aixecats contra la República, defensant la
justícia que havien pogut aconseguir i amb ganes de crear una societat nova.

També he pogut comprovar que l’anarco-feminisme no s’ha extingit, tot i la dura repressió
que va patir durant el temps de la dictadura, s’ha pogut recuperar part de la memòria
històrica i valorar així, la lluita i l’esforç de milers de persones. Avui en dia, l’anarquisme
feminista és minoritari, perquè el sistema s’ha dedicat a denigrar ideologies “utòpiques”,
declarant l’anarquisme com a impossible, tot i que, tal i com avança el món actual, la
democràcia també és una utopia. Clarament l’anarquisme seria complicat en la societat en la
que vivim, ja que portem molts anys amb una visió capitalista i consumista del món, però
mitjançant l’educació i la instrucció dels humans, amb una mentalitat més solidària i
col·lectivista, una manera de viure més fraternal i menys competitiva, podríem arribar a un
tipus de societat anarco-comunista.

Tot i que avui en dia l’anarco-feminisme no és tan conegut al nostre país, he pogut
observar que de grups feministes antifeixistes n’hi ha molts, però la majoria són socialistes
o comunistes. Amb el moviment 15-M ressorgeix la conscienciació, i la indignació cap a
l’Estat i el capitalisme, per això lentament tornen idees anarquistes, la societat desperta, i
comprova que l’Estat del Benestar de l’anomenada classe mitjana no era etern i que el
capitalisme és el camí cap a la crisi financera i la desigualtat.

Les dones llibertàries del 36, provenien d’una societat en la que no tenien cap dret, ni era
reconeguda la seva igualtat respecte als homes, i molt menys la seva llibertat. Per tant, les
dones revolucionàries, quan reclamaven la seva llibertat, eren ambicioses, volien arribar
lluny, a diferència de l’anarco-feminisme actual, que tot i que està inspirat en els ideals
anarquistes de les dones del segle passat, s’ha desenvolupat en un context en el que
teòricament la dona ja és socialment acceptada com a equivalent a l’home, és a dir, un ésser
vàlid, autònom i lliure, però en la nostra cultura i tradicions segueixen havent
discriminacions que passen desapercebudes. Les dones anarquistes durant la guerra civil,
lluitaven contra uns grans des afavoriments i desigualtats, molt més evidents, que avui en
dia ja no serien tolerables, perquè ja no existeix la submissió de la dona en la ignorància,
sinó que en tot cas, està socialment sotmesa a uns tipus d’interessos sexistes, de forma més

40
subtil, segueixen els rols de gènere, impulsant a les dones a preocupar-se més d’aspectes
tradicionalment femenins.

Les dones anarquistes durant la guerra civil lluitaven contra l’esclavitud a què les sotmetia
l’església, l’Estat i l’home, els tres factors opressors. L’església, majoritàriament ha deixat de
ser important en la vida de gran part de la societat. Però avui en dia, per culpa del
capitalisme, les dones anarco-feministes han de lluitar contra la publicitat masclista i la
moda sexista, un nou mode d’esclavitud.

El pensament de Mujeres Libres va ser de tal profunditat que en l’actualitat segueix sent un
referent per les dones llibertàries i els grups de dones feministes que qüestionen els models
de domini i submissió entre els éssers humans. Mujeres Libres plantejava l’ emancipació
femenina d’una manera sorprenentment semblant al de las feministes d’avui en dia, ja que
no es limitava a exigir drets socials i polítics, ni la igualtat laboral ni econòmica. És
significatiu que un dels factors decisius d’emancipació per la dona era el desenvolupament
de la seva independència psicològica. Per aquelles dones, la llibertat comprenia també
l’autonomia personal i l’autoestima; i aquesta llibertat interna que havien d’adquirir només
podria adquirir-se mitjançant la iniciativa individual i la lluita. 39

Les dones del 36 es definien com dones anarquistes; i no com a anarco-feministes, perquè
l’anarquisme, com a moviment social que persegueix l’ emancipació humana, ja incorpora el
feminisme o la emancipació de les dones. A més, les obreres que coneixien el terme,
identificaven el feminisme, amb la classe burgesa, i altres, creien que el feminisme era una
idea que considerava superiors a les dones, el que avui en dia s’anomena “hembrisme”, i
tant “l’hembrisme” com el masclisme són idees que s’oposen a la igualtat entre humans,
així que cap és compatible amb l’anarquisme.

Moltes dones tampoc veien la necessitat de crear una organització com Mujeres Libres,
perquè creien que la lluita l’havien de fer tots plegats, homes i dones, però les anarquistes
que van considerar oportú crear una institució exclusivament de dones, va ser perquè van
observar que les dones necessitaven certa instrucció, per a sortir de la ignorància i poder
emancipar-se, creien que havien de culturitzar a les dones, per arribar al nivell de formació
del qual els homes ja tenien a l’abast. També van veure que els homes anarquistes moltes
vegades es comportaven de forma sexista amb les seves companyes A més, calia que les
dones prenguessin consciència de la necessitat de la seva emancipació com a dones i com
a treballadores, en la seva doble lluita, havien d’arribar a ser gestores de la seva vida. La
militant anarquista Suceso Portales va dir, l’any 1979:

“No somos y no fuimos feministas, luchadoras contra los hombres. No queríamos

substituir la jerarquía masculina por una jerarquía feminista. Es preciso que trabajemos y
luchemos juntos. Porque si no, no habrá revolución social. Pero hacía falta una
organización propia, para luchar por nosotras mismas” 40

39
Nash, Mary. Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil. Ed. Taurus. Pàg. 135
40
Ackelsberg, Martha. Mujeres Libres. Ed. Virus. Pàg. 31

41
Les anarquistes durant la Guerra Civil volien enderrocar el patriarcat i el capitalisme, que
tot i que no estava tant feroçment desenvolupat com en els nostres dies, ja era una amenaça
per a la igualtat entre les persones. Per tant, lluitaven a favor de l’ emancipació de les dones
treballadores, intentant derrocar dos esclavituds, la societat de classes, i la desigualtat de
gèneres.

En l’actualitat, les dones tenim consciència de la nostra situació . Hem aconseguit drets i
llibertats iguals als homes, però segueixen havent opressions per raons de gènere.
Existeixen grups exclusius de dones que es consideren anarco-feministes, però alguns i
algunes anarquistes d’avui, no veuen necessària la creació d’ organitzacions específiques de
dones, ja que la situació de la que partim és una altra, no és tan desafavorida per al gènere
femení, sinó que partim, homes i dones d’una base més semblant i amb uns mateixos
objectius.

Les dones del 36 tenien clara una idea que actualment encara defensen les dones que es
consideren anarquistes. L’Estat controla el seu poder des de el món laboral, el familiar i
l’educatiu. Però per oprimir la dona, ha buscat el recolzament del home convertint-lo en
opressor, l’Estat l’ha manipulat per a que es senti forçat a seguir rols de la tradicional
masculinitat. Tant els homes com les dones som esclaus de l’Estat.

En l’actualitat, tenim un gran accés al món digital, a causa de les noves tecnologies, ens és
molt més fàcil accedir al coneixement, vivim l’era de la informació, però per això mateix, i
mitjançant els medis de comunicació patim l’efecte contrari, la desinformació. A més,
influïts pel consumisme i capitalisme que dominen la nostra societat, es desconeix
majoritàriament l’anarquisme, i en general, el concepte d’Anarquia és considerat desordre i
caos, en el moment en que vivim. Segons l’historiador Bernat Muniesa:

“ Un filòsof i sociòleg francès del segle XIX va dir : « La anarquia es la màxima expressió
de l’ordre». Contundent. Perquè en la societat anarquista cada persona es governa a sí
mateixa: no necessita Estat ni partits. De l’autogovern de les persones sortirà un NOU
MÓN, com va ser a Espanya entre agost de 1936 i juny de 1939. Sociòlegs d’aquella època,
com Franz Borkenau, ho van veure així… I no era anarquista. I d’altres. Després, ara els
poders i la gent poc informada identifica Anarquia amb “caos”. Al poder li interessa això,
doncs l’anarquisme és el seu enemic màxim. I el poder o la “Pancràcia” (com diu el poeta
Jesús Lizano) tem a la Acràcia. Tot poder denigra a la persona, d’una o altra forma.”41

De la mateixa manera que a l’Estat no li interessa que es coneguin ideals àcrates, després de
que finalment acabés el franquisme, l’estat democràtic no va combatre suficientment
l’amnèsia històrica, per tal de recuperar la memòria dels homes i dones que van lluitar per
la Revolució. Avui en dia molt poques persones coneixen en profunditat la lluita de les
dones llibertàries durant la Guerra Civil, i hauria de ser coneguda, igual que la dels
republicans, comunistes, socialistes i altres tendències que van voler acabar amb el feixisme,
perquè forma part de la nostra història. Enriqueta Gallinat, de les dones del 36, va
expressar:

41
Muniesa, Bernat. Entrevista realitza per Nadia Merroun. Inclosa als annexos.

42
“A les dones se’ns va necessitar durant la Guerra, però després els nostres mateixos
companys ens han ignorat i hem hagut de ser nosaltres les que, en desenvolupar el
moviment feminista, hem volgut ser un dels puntals de la llibertat” 42

Les dones i els homes no hem d’oblidar que altres ja van combatre abans per els mateixos
ideals. Amb el renaixement del moviment feminista en acabar la dictadura franquista, les
activistes anarquistes i les historiadores especialitzades en estudis de les dones van
reconstruir la memòria perduda, per tal de recuperar la història del paper de les dones
durant la guerra i la Revolució. El fet de descobrir el compromís de les nostres antecessores
amb els ideals d’igualtat, llibertat i solidaritat, juntament amb la lluita pels drets de les
dones que les anarquistes del 36 van dur a terme, obre una finestra a les noves generacions,
canvia la consciència i estimula a reprendre un paper actiu en la lluita per la justícia, i
l’alliberació de les dones i la classe treballadora.

Personalment estic contenta d’haver realitzat aquest treball, perquè he après coses que
desconeixia sobre la Guerra Civil, sobre dones que van ser realment valentes i que després
d’haver estudiat la seva vida, admiro molt i prenc com a un referent, tant com per les seves
idees i la forma d’expressar-les i posar-les a l’abast d’altres dones, com per la seva lluita
social i iniciativa en les mobilitzacions.

Ara em queda agrair a totes les persones que m’han ajudat a fer possible aquest treball: a la
tutora del meu treball de recerca, la professora d’història Isabel Pérez; que m’ha guiat en el
procés del projecte; a la meva tieta Adela Sierra, pel seu suport incondicional, a Josep María
Roca de la CNT, per rebre’m afablement i proporcionar-me informació sobre el tema, a
Llum Ventura, (filla adoptiva de Conxa Pérez), per la seva amabilitat, i per fer possible que
conegués a Conxa. També vull donar gràcies al meu grup de teatre de l’escola TRACART,
per ser la meva inspiració.

He tingut el plaer de poder parlar amb historiadors i historiadores que han investigat sobre
la Guerra Civil, i s’hi han endinsat i ho coneixen tant, que m’han pogut donar una visió
clara i viva de la Revolució de les dones del 36, així doncs els agraeixo la seva gran ajuda, a
Bernat Muniesa, Susanna Tavera i Laura Vincente, que m’han donat moltes respostes, però
sobretot m’han impulsat a a fer-me noves preguntes.

He tingut la sort de poder conèixer a la miliciana Conxa Pérez, que en l’actualitat té

noranta-set anys. Poder parlar amb ella, poder preguntar-li els meus dubtes, amb la meva
fascinació per saber com va viure la Revolució, ha sigut una gran experiència. Que pogués
compartir amb mi la seva història em va transmetre la il·lusió de les dones del 36 que van
voler canviar el món, amb ideals anarquistes, vaig reflexionar i arribar a la conclusió de que
si lluitem, encara podem aconseguir que la utopia d’avui sigui la nostra realitat demà.

42
Olesti, Isabel. Nou dones i una guerra. Ed. 62. Pàg. 176

43
7. BIBLIOGRAFIA
ACKELSBERG, Martha. Mujeres Llibres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres.
Barcelona: Editorial Virus memòria, 1991.

GOLDMAN, Emma. “La situación social de la mujer” Revista Mujeres Libres. Desembre 1936.

ILSE,“ La doble lucha de la mujer.” Revista Mujeres Libres. Núm. 7. Març 1937.

ITURBE, Lola. La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España. Mèxic: Editorial Mexicanos
Unidos, 1974.

KAMINSKI, Hans Enrich. Los de Barcelona. Barcelona: Ediciones del Cotal, 1976.

KROPOTKIN, Peter. La conquista del Pan. Buenos Aires: Libros de Anarres, 2005.

LAFUENTE, Isaías. Agrupémonos todas. La lucha de las españolas por la igualdad. Madrid: Editorial
Aguilar, 2003.

LIENAS, Gemma. Rebels, ni putes ni submises. Barcelona: Editorial Empúries, 2005.

MANGINI, Shirley. Recuerdos de la resistencia.La voz de las mujeres de la Guerra Civil Española. Barcelona:
Editorial Península, 1997.

MONTSENY, Federica. Seis años de mi vida (1939-1945).Barcelona: Galba Edicions, 1978.

MONTSENY, Federica. El éxodo anarquista. Barcelona: Editorial Sagitario. 1977.

NASH, Mary. Rojas. Las mujeres republicanes en la Guerra Civil. Madrid: Editorial Taurus, 1999.

OLESTI, Isabel. Nou dones i una guerra. Barcelona: Edicions 62, 2005.

ORWELL, George. Homenatge a Catalunya. Barcelona: Editorial Ariel, 1968.

SÁNCHEZ SAORNIL, Lucía. “La cuestión femenina en nuestros días” Solidaridad Obrera. 1935.

TALLS, Gaia. “La propuesta anarco-feminista” Solidaridad Obrera (Monogràfic )

TAVERA, Susanna. Federica Montseny. La Indomable. Madrid: Editorial Temas de hoy, 2005.

VICENTE, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del femenismo obrerista anarquista. Madrid: Fundación
Anselmo Lorenzo, 2006.

“Un año de Revolución y de Guerra” Revista Mujeres Libres. Núm. 8. Juliol de 1937.

http://www.cgt.org.es/

http://cntbarcelona.org/

http://www.dbd.cat

http://feministesindignades.blogspot.com.es/

http://www.mujerescreando.org/

44
8. ANNEXOS.
8.1. ENTREVISTES A
HISTORIADORES I HISTORIADORS
SOBRE L’ANARCO-FEMINISME
ANNEX 1: ENTREVISTA
BERNAT MUNIESA

Hola Bernat, em dic Nadia, sóc una estudiant de batxillerat, de l’IES Dolors i Mallafrè de
Vilanova i la Geltrú. Estic fent el meu Treball de Recerca sobre el feminisme anarquista
durant la Guerra Civil i en l’actualitat. Així doncs, com que vostè és historiador i coneix bé
aquest tema, m’agradaria fer-li algunes preguntes per incloure-les al meu treball, si no és
molta molèstia. Gràcies per endavant.

Pregunta: Per què creu vostè que el moviment anarquista va tenir tanta força i rellevància
durant la Guerra Civil?
Resposta: Perquè defensaven la llibertat lligada a la justícia social. El cooperativisme.
L’autonomia de la persona. La fraternitat. La solidaritat. La igualtat sociològica.
L’apoliticisme. Consideraven que l’Estat era la violència institucional.

P: Tot i provenir d’una societat conservadora, moltes dones es van unir a la Revolució
contra el feixisme, amb ideals feministes i anarquistes. Com va ser possible?

R: L’ànsia de llibertat i de igualtat sociològica amb els homes. I especialment la

emancipació.

P: Com van viure la lluita les dones llibertàries ?

R: Moltes van anar al front a ajudar als soldats i voluntaris que lluitaven contra els militars
franquistes. A la rereguarda es van incorporar al treball en les indústries armamentístiques,
a Barcelona i Madrid. D’altres s’incorporaren als hospitals i a les escoles.

P: Com descriuria l’anarco-feminisme com ideologia i com moviment ?

R: La ideologia era llibertaria i de gènere, és a dir, llibertat, emancipació i igualtat

sociològica amb el sexe masculí. Com a moviment, sorgiren les Mujeres Libres. Unes
provenien del socialisme, com Margarita Neelken i Victoria Kent. D’altres, del comunisme,
com Dolores Ibárruri i Matilde Landa. I d’altres de l’anarquisme, com Concha Pérez,
Federica Montseny, Teresa Claramunt i moltes més.
Malgrat tot, el moviment més radical fou l’anarquista. Els comunistes, la Ibárruri,
deia que la emancipació de la dona vindria després de la emancipació dels homes
amb el comunisme. L’anarquisme exigia la emancipació ja.

45
P: Que va aportar la lluita per l’emancipació de la dona durant la Guerra Civil ?

R: Va deixar un ressò que la llarga Dictadura franquista no podria, malgrat tot,

destruir. Un ressò del que l’exili femení fou un reclam permanent, en dones com Margarita
Xirgu, Zenobia Camprubí, Federica Montseny, Maria Zambrano. I també les dones
empresonades a Espanya, com Matilde Landa, Juana Doña… Unes i altres heretes de Clara
Campoamor, una lluitadora molt més antiga, com en altres països foren Olympia de
Greuges, Flora Tristán, Virginia Woolf…

P: Tot i que els homes anarquistes seguien en contra dels costums conservadors,
Sovint no valoraven ni recolzaven el treball i les accions de les seves companyes
revolucionàries. Creu que això va frenar a les dones en la seva lluita ?

R: És lamentablement cert. Tenien arrelat al cap que la dona només tenia el seu lloc a la
família, el llar, la cura dels fills…

P: La repressió dictatorial durant la Post-Guerra es va dedicar a destruir el moviment

Llibertari. Tot i així es va arribar a perdre?

R: Instal·lada la Dictadura el 1939, els guerrillers, majoritàriament anarquistes, van

Mantenir lluites contra el franquisme. Homes com Josep Lluis Facerias (ara ha fet
50 anys de la seva mort en un enfrontament amb la policia franquista, a Barcelona.
Altres foren Ramón Vila Capdevila, mort a Berga per la Guardia Civil. Cristóbal Massana…
“El Piloto”, a Galicia… Molts més. Però el més famós de tots fou
Francesc Sabater, alies el “Quico”, el qual baixava a Barcelona des de França: atemptats
contra polítics i dirigents franquistes. La seva fama va superar fronteres: l’historiador
britànic Eric Hobswamb li dedica el Capítol d’un llibre. I el director de cine Fred Zin-
nemann, Alemany exiliat als USA, autor de films com “Solo ante el peligro”, “De aquí
a la eternidad”, “Julia”… Va dirigir un homenatge a Sabater, en “Y llegó el día de la
venganza”, on Gregory Peck feia de Sabater, Antonny Quinn de cap de la Guardia Civil,
i Omar Shariff de capellà.

P: Avui dia, hi ha algun corrent ideològic amb semblants al moviment feminista

i anarquista del període de la Guerra Civil ?

R: Crec que no. Ara bé, el Maig del 1968 a França tingué uns fonaments anarquistes i va
postular l’alliberament de la dona i la seva emancipació a la vida social i en el treball…
Aquest moviment es va anant expandint per Europa i a Espanya, de fet, va
prendre força amb la fi de la Dictadura, el 1975-1976. Malgrat tot encara hi ha
discriminació vers la dona en molts treballs.

P: Per què creu que en general el concepte d’Anarquia es considera desordre i caos, en el
moment en que vivim ?

R: Un filòsof i sociòleg francès del segle XIX va dir : « La anarquia es la màxima expressió
de l’ordre”. Contundent. Perquè en la societat anarquista cada persona es
governa a sí mateixa: no necessita Estat ni partits. De l’autogovern de les persones
sortirà un NOU MÓN, com va ser a Espanya entre agost de 1936 i juny de 1939. Sociòlegs
d’aquella època, com Franz Borkenau, ho van veure així… I no era anarquista. I d’altres.
Després, ara els poders i la gent poc informada identifica Anarquia amb “caos”. Al poder
l’interessa això, dons l’anarquisme és el seu enemic màxim. I el poder o la Pancràcia (com

46
diu el poeta Jesús Lizano) tem a la Acràcia. Tot poder denigra a la persona, d’una o altra
forma.

P: Com creu que hauríem de continuar avui en dia la lluita llibertaria i per l’emancipació de
la dona?

R: Intentar ni manar ni obeir. I recolzament mutu i fraternitat amb les persones que ens
entenem. I fundant un moviment ateneista, doncs l’anarquisme, el moviment anarquista, va
expandir l’ateisme a finals del segle XIX. Ateneus a pobles, a barris…
Fer cultura i relacionar-se…La dona també ha format part d’aquest moviment, doncs
l’ateneisme és un portaveu contra les injustícies… I parlo d’ateneus àcrates, com els de
Gràcia, o el Poble Sec, a Barcelona…

P: Opina que en la societat actual podria sorgir amb força un altre moviment revolucionari
anarquista ?

R: Depèn del joves i de la seva consciència. El 15-M (jo vaig fer xerrades a la Pl.
Catalunya). Com deia Albert Camus, lo fonamental és tenir un sentit de la REBEL·LIÓ.
No soc un profeta i no puc dir si tornarà a revifar aquell moviment revolucionari.
Repeteixo: hem de mantenir un nivell personal de rebel·lió davant els fets.

47
ANNEX 2: ENTREVISTA
SUSANNA TAVERA

Hola professora Susanna Tavera, em dic Nadia, sóc una estudiant de batxillerat i estic fent
el meu Treball de Recerca sobre l’Anarco-feminisme durant la Guerra Civil i avui en dia, i
com que vostè és historiadora i especialista en la història de les dones i ha escrit llibres
tractant aquest tema, m’agradaria fer-li una entrevista per incloure-la al meu treball. Gràcies
anticipades.

Pregunta: A principis del segle XX, va ser destacable la revolució anarco-feminista a

Espanya, a diferència d’altres països europeus; tot i la societat espanyola conservadora i
masclista. Com va poder succeir, llavors?

Resposta:

Per començar, hem de tenir en compte que en una guerra, i en una revolució, tot és
possible. Pot passar qualsevol cosa. És una situació de trencament de normes. Es
desmunten els esquemes institucionals, es modifiquen els paràmetres. El poble busca un
canvi i els límits no estan establerts.

També hem de tenir en compte, que en la classe treballadora, abans de la Guerra ja hi

havia dones en associacions, unides per l’emancipació de la dona, Mujeres Libres. I la
Guerra, va ser l’inici del seu canvi, per lluitar contra el feixisme i també per la igualtat de
drets i deures entre dones i homes.

P: Com descriuria vostè l’anarco-feminisme?

R: Es el corrent de l’anarquisme, que no tan sols s’imposa a l’opressió de l’Estat, i en la

submissió de l’home sota l’home, si no que també lluita contra l’autoritat de l’home sobre la
dona, insistint en el no patriarcat, i en la igualtat de gèneres, l’anarco-feminisme el podem
citar així.

Una definició de feminisme que vaig agafar del diari del País de la setmana anterior, i que
vaig fer servir a la classe màster que dono, moviments socials i feminisme, i serveix pel que
estem parlant: “No nació ayer el feminismo, ni en el 49, ni en el 69, el feminismo tiene
tanta edad como en su día la de las mujeres que experimentaron opresiones y encontraron
alguna forma teórica y o pràctica para darle forma. Y la de algunos hombres, que también
fueron sensibles a los problemas de las feminas”

Si tu entens que això és el feminisme, l’anarco-feminisme, que no correspon, com a

moviment, a una organització política de partit, inclús són grups. És molt fàcil q l’anarco-
feminisme s’identifiqui amb aquesta rebel·lia feminista espontània no articulada
ideològicament o políticament, i que per tant, en el moment de la guerra, quan tot es torna
fluït, connecti una cosa amb l’altra. I llavors podem parlar d’una mobilització, d’un
assoliment que és molt difícil de transformar en nombres.

48
Com es pot valorar l’assoliment de l’anarco-feminisme amb aquest sentit de rebel·lió?
Llavors s’ ajunten les dues coses i dona un clima de, el que tu dius de revolució, jo diria de
canvi social, però al final em sembla que estem parlant del mateix.

P: Què va aportar aquesta lluita per l’emancipació de la dona durant la Guerra Civil?

R: Doncs aquest sentit de les dones, de rebel·lia totalment no codificada, que explica el
que tu anomenes revolució, sense dubte va aportar unes possibilitat de canvi
extraordinàries, que va obrir la Guerra Civil i que després van anar disminuint i que van
acabar com van acabar.

Fonamentalment això, per exemple, durant la Guerra Civil van continuar havent
oposicions a funcionariat, i van entrar massivament dones a la Generalitat, cosa que no
passa anteriorment. No tot és canvi social a profunditat de les estructures, molts són canvis
polítics, estrictament de treball, però que va eclosionar molt la societat.

També aquí hi ha un tema, que és que, la Guerra Civil va fer una cosa, amb el tema de
Catalunya; independència de facte. Per la situació de guerra, els mecanismes de relació
autonòmica amb l’Estat central es van esvair, i això també va significar molt per al que
estem dient.

P: Com van dur a terme la revolució les dones anarquistes?

R: De diverses maneres, dones i homes van aconseguir aprovar el desembre de 1936 el

primer Decret per la interrupció legal de l’embaràs, el va promoure des de la conselleria de
Sanitat un metge anarquista, el Martí Ibañez, i quan la Federica Montseny va anar el
novembre de 1936 al Govern de l’Estat Central va preparar un Decret per intentar
aconseguir l’avortament, però es va quedar a la carpeta del president Largo Caballero, no es
va aprovar mai. A internet diu que si, però jo he repassat tota “La Gaceta” republicana i no
existeix tal Decret. El que si que va fer, aleshores, la Federica Montseny, per primera
vegada i única a la història, va ser, establir, per una ordre ministrarial, que el Decret català
s’aplicava a la totalitat de l’Estat Republicà. Això és un canvi extraordinari.

Altres dones, les milicianes, van anar al front, prendre les armes, trencar els rols de gèneres,
de submissió del sistema patriarcal. Unes altres dones van fer la guerra des de l’àmbit
domèstic, teixint per al front, unes altres sortint a treballar d’una manera molt intensiva a
diversos àmbits productius de la societat catalana. Com ho van fer? Com van poder, una
guerra és exactament això. Treballar de moltes maneres per la victòria. A hospitals, creant
centres d’acolliment als nens i nenes que venien de les zones que s’anaven convertint en
front a mesura que les tropes franquistes anaven avançant, arribaven nens i nenes refugiats
a Barcelona, als pobles del Maresme es van establir escoles, residències i hospitals per
acollir aquests infants. Hi havia moltíssim voluntariat. Això és la resolució.

P: Durant la Post-Guerra, es va perdre la ideologia anarquista i emancipadora? I que va

passar amb les dones anarquistes durant la Dictadura?

49
R: Si tenim en compte que moltes persones van sortir a l’exili, moltes dones militants que
s’havien simplement distingit o havien sortit al carrer quan van matar a Durruti, a
manifestacions, van anar a la presó.

La ideologia no és que es perdés. És que la van reprimir. I la van reprimir brutalment.

Aleshores, aquí s’ha d’entendre que, qui va perdre la guerra? Evidentment la primera
resposta que em donaries, és la República, la classe treballadora. El que tractaven durant la
Dictadura era d’eliminar les possibilitats de revolució. I els nacionalismes, el País Basc,
Catalunya, l’autonomia gallega. Però la guerra la van perdre les dones. Una de les primeres
decisions legislatives del règim de Franco, al 1937 abans d’acabar la guerra, a Salamanca, és
l’aprovació del “Fuero del Trabajo”, inclou una regulació del treball, prescriu que les dones,
s’han de quedar a casa, amb aquest cinisme, de que a casa com a model, però a la fàbrica
perquè a casa no hi ha per poder subsistir. Jo he treballat sobre els comentaristes, de la
Universitat de Salamanca que, van preparar la documentació per el “Fuero del Trebajo”.
Ho deixen claríssim. El règim de Franco anul·lava l’individualisme. L’individualisme és el
que condueix a la Democràcia, a la República. Segons la dictadura, la dona no és individua.
La República reconeix que la individualitat, i que per tant tenen dret al vot. Si li neguen
l’individualisme, no té drets polítics. Però aquests legisladors encara diuen més coses,
textualment parlen de que la dona ha d’estar sotmesa a l’home.

P: Avui en dia, hi ha algun corrent ideològic amb semblances al moviment llibertari de les
dones del 36? Creu que en la societat actual podria tornar a sorgir amb tanta força un
moviment anarco-feminista?

R: Sí, hi ha dones anarquistes. Però el que passa és que les del 36, eren dones obreres,
dones de classes populars, jo no veig els equivalents mobilitzadors, crec que la societat ha
canviat d’una manera extraordinària. I és molt complicat que la dona, que en un 15-M, es
generi una mobilització anarquista de dones. Em consta que els grups que discutien sobre
els drets de les dones a Plaça Catalunya no ho tenien gens clar.

Tot i que pugui haver un percentatge extraordinari de dones aturades, jo tinc la impressió
que voldrien més una feina que una revolució. Evidentment hi ha excepcions, minories,
però no veig que sigui el cas. Hi ha dones mobilitzades a la CGT, que formen part
d’aquests col·lectius, però crec que el feminisme actual va més en direcció de trencar els
límits en la nostra feina i les nostres possibilitats laborals, professionals, més que demanar
una revolució, i sobretot en el temps de crisi que estem patint.

P: Quins motius l’han portat a centrar la seva trajectòria professional a la història de les
dones?

R: Jo sóc des del principi de la meva carrera professional com a historiadora una
convençuda d’estudiar els moviments socials i l’anarquisme. L’anarquisme l’havia olorat,
havia olorat la tinta i les màquines que imprimien “Solidaritat Obrera” a Barcelona, el
periòdic de la CNT. Va ser incautat, se li va donar a “Solidaridad Nacional” i jo vaig poder
veure aquelles màquines quan era molt petita. Quan em van dir que abans de la Guerra allà
hi feien un diari anarquista, em va captar l’atenció. Vaig estudiar durant molt més de temps
al moviment anarquista que a les dones. I vaig creure abans, personalment, en la revolució

50
tots plegats que no pas en el canvi social per a les dones. El que passa és que per
experiències personals, experiències professionals, el pes de que a nosaltres no se’ns deixa
ser el mateix en la vida, i que tot el que fem costa molt més.

Estic ben contenta, ben entusiasta. Jo porto a demés un Institut Inter-universitari d’estudis
i de gènere que pertany a set universitats catalanes, on estem fent molta feina. De vegades,
ens afecta la situació de retallades, la crisi, i em pregunto, i per què lluitar? Doncs perquè al
darrera veniu vosaltres. Això segurament les dones tenim una sensibilitat especial de
desitjar, vincular-nos a les generacions noves de dones. Ho haureu de fer vosaltres. El meu
Institut el que vol és això, crear una situació en la qual les dones acadèmiques visquin d’una
altra manera que no pas com hem viscut nosaltres.

P: Tenint en compte com és la societat actual, de quina manera creu que hem de continuar
la lluita per l’emancipació de la dona?

R: El fet és que heu de treballar, heu d’estudiar. Heu de créixer. Però de quina manera, ho
heu de definir vosaltres. Aquí no hi ha tuteles. No poden haver-hi tuteles. No us hem de
marcar el camí. Hem d’ajudar a que us formeu i a que vosaltres digueu la vostra.

Entrevista amb Susanna Tavera al seu despatx a la Universitat de Barcelona.

51
ANNEX 3: ENTREVISTA
LAURA VICENTE

Pregunta: A principis del segle XX, la societat espanyola era conservadora i masclista, així
doncs, com va poder sorgir amb tanta força el moviment llibertari de les dones?

Resposta: Jo no diria que tenia tanta força a principis de segle XX. A la primera i segona
dècades el feminisme social amb una certa importància era resultat de la confluència de allò
que s’anomena moviment lliurepensador, és a dir, dones republicanes, masones, espiritistes
i anarquistes. El moviment estrictament anarquista lligat a organismes de dones obreres
tenia dificultats per a consolidar-se i era minoritari.

P: Com descriuries l’Anarco-feminisme, com a ideologia i com a moviment?

R: L’anarco-feminisme (a-f)és una corrent de feminisme social que accepta la diferència de

gènere però sense acceptar l’exclusió de les dones de l’esfera pública. Es concentra en tres
temes que són també els temes que es debatien dins del moviment anarquista: l’accés de la
dona a l’educació, l’accés de la dona al treball (i les reivindicacions de un tracte i salari
digne) i el qüestionament de la família burgesa i del amor sotmès al contracte del
matrimoni. A més d’aquests temes el plantejament és el de un feminisme que comparteix
amb la resta del moviment anarquista, la necessitat d’una revolució social per a acabar amb
el capitalisme i l’explotació i per a acabar amb l’opressió de qualsevol institució que limités
la llibertat.

Com a moviment hi ha dues propostes: crear organismes femenins (la defensora principal
és Teresa Claramunt) o incorporar-se als organismes mixtes de l’anarquisme (la defensora
és Teresa Mañé i després la seva filla Federica Montseny).

P: Què va aportar la lluita per l’emancipació de la dona durant la Guerra Civil?

R: Va aportar la idea de que les dones es jugaven, a més a més del sistema polític que es
jugava tothom, els drets i la igualtat davant les lleis que s’havia aconseguit durant la II
República. La dona va tenir un paper molt important a la rereguarda per a sostenir la
guerra, tant a un bàndol com a l’altre.

P: Què va impulsar a les dones llibertàries a formar l’organització Mujeres Libres?

R: La necessitat de capacitar-se tant de cara a la vida interna de l’organització com de cara a

la vida laboral, cultural, etc.

P: Com van dur a terme la revolució i la lluita contra el feixisme les dones anarquistes i
feministes?

R: Ho poso en castellà que l’he copiat d’un article meu...

Durante la Guerra Civil, Mujeres Libres llegó a promover una fórmula de doble lucha: una
lucha antifascista, revolucionaria y anarquista, y una paralela lucha de emancipación
femenina.

52
 Los objetivos que Mujeres Libres definió en los programas de organización y
capacitación se basaron en los aspectos siguientes:
 Programas educativos. La educación era esencial para liberal el potencial de las
mujeres. Pondrán en marcha cursos para erradicar el analfabetismo, cursos de
orientación técnica, cursos de formación de profesoras de educación elemental,
idem sobre agricultura y avicultura, etc.
 Programas de empleo y aprendizaje. Eran actividades para facilitar la incorporación
de las mujeres a la fuerza laboral como trabajadoras cualificadas y con un salario
digno.
 Concienciación y apoyo a la militancia femenina. Actividades que pretendían
normalizar la incorporación de las mujeres a la militancia y a su aportación a la
lucha.
 Maternidad. Aunque se oponían que se identificara a las mujeres con la maternidad
y querían que se las viera como personas, había programas para que las madres
aprendieran a prestar la debida atención a sus criaturas (higiene, amamantamiento,
formación de enfermería, educación de las criaturas, etc).
 Sexualidad. Se trató el tema y se consideró importante la información que
necesitaban las mujeres sobre sus cuerpos y su sexualidad para desarrollarse como
personas. Sin embargo hubo pocos escritos sobre el tema en su revista y la mayor
parte de los artículos relacionados con la sexualidad se referían a la prostitución.
 Programas para refugiados y servicios sociales. Actividades relacionadas con el
asilo, escuelas y servicios a los refugiados y desplazados.
P: Tot i que, els homes anarquistes tenien una moral diferent als conservadors, amb
freqüència no valoraven ni recolzaven les accions de les seves companyes. Creus que això
va frenar els ideals de les dones revolucionàries?

R: Sí, les dones conscients van tenir que fer un esforç doble al tenir que enfrontar-se amb
la incomprensió del seus propis companys i/o parelles.

P: Els franquistes es van dedicar a destruir el moviment llibertari, tot i així, durant la Post-
Guerra es va acabar del tot el moviment anarco-feminista?

R: Mujeres Libres va continuar a l’exili. A l’interior va desaparèixer.

P: Creus que s’han perdut les ideologies feministes i anarquistes?

R: No, continua havent grups de dones llibertàries actius.

P: El paper de la dona en els llibres d’història queda reduït, en segon pla. Com podem
recuperar i fer conèixer la lluita de les llibertàries?

53
R: Recuperant la seva història a través d’investigacions a diferent camps del coneixement i
fent difusió de la seva existència

P: Com podem continuar en l’actualitat la lluita anarquista per l’emancipació de les dones?

R:A través d’organismes de dones amb aquesta ideologia i reflexionant sobre la lluita per
l’emancipació de la dona al segle XXI, s’ha de canviar de mètodes, objectius,
reivindicacions i d’organitzacions.

P: Creus que en la nostra societat podria tornar a sorgir un moviment revolucionari anarco-
feminista?

R: Ja he dit que existeix, resulta difícil el seu creixement com en general el del moviment
anarquista pel tipus de societat de consum que existia fins ara. Potser la crisi actual posarà
de manifest les mancances de la societat capitalista i pot sorgir un moviment de contestació
radical a aquest sistema.

54
8.2.ENTREVISTA A UNA MILICIANA
ANNEX 4: CONXA PÉREZ
Pregunta: Quins van ser els seus primers contactes amb l’anarquisme?
Resposta: Jo he tingut sempre contacte amb l’anarquisme, perquè el meu pare era
anarquista, i recordo que quan era petita , ell es reunia a casa amb molts amics
obrers; i el meu germà i jo, des de l’habitació, que tenia una finestra petita que
donava al menjador, ens enfilàvem a dalt d’unes cadires, i escoltàvem tot el que
deien al menjador, que parlaven de grups, i d’organització, és a dir que tot això de
l’anarquisme ho he mamat, tota la vida. Primer seguint els passos del meu pare i
després ens vam posar el meu germà i jo a l’Organització, en una Agrupació que
vam formar, als Ateneus, es van formar agrupacions, d’Ateneus n’hi havia un en
cada barri, L’Ateneu de Sants, L’Ateneu de Gràcia, el del Poble Sec... A les Corts no
n’hi havia cap, per desgràcia, i era on vivíem, així que vam formar un grup
nosaltres.

P: Quins eren els seus ideals revolucionaris?

R: Sempre han siguts els mateixos, no han variat mai, que al món hi hagi més
igualtat, que no hi hagin aquestes injustícies que hi ha encara, que es pugui viure en
una societat millor. Els ideals ja sé que del tot potser no els aconseguirem. En diuen
utopia, perquè els homes i dones no volen, hi ha qui ho vol impedir. El dia que una
majoria vulgui, ho podrem posar a la pràctica i ja ho haurem aconseguit.

P: Des de jove va estar en mobilitzacions obreres, quins records en té?

R: Sempre, tota la vida. De dones hi havia poques però jo sempre estava allà
davant, a totes les parades i vagues generals, després el 18 de juliol, i el 18 de
desembre.

P: Com va ser l’inici de la Revolució l’any 36?

R: Va ser una cosa inesperada, com que els obrers ja estàvem tots posats, jo era
molt joveneta, vaig néixer el 1915, tenia 19 anys, i demà en faig 97. Però quan em
vaig posar amb les idees, a les mobilitzacions i a l’Ateneu tenia 16 anys.
Com que no teníem armes, i ens preguntàvem, quina revolució farem sense cap
arma, una de les coses que vam fer, jo tenia una pistola que vaig heretar del meu
pare i per aquells dies me l’havia cedit, jo sempre li demanava i no me la volia donar
i aquell moment va arribar el dia que ja me la va donar. Ens vam posar d’acord els
amics del barri, que ens reuníem a un bar que li deien el Bar dels Federals, no
teníem un local propi, més tard formaríem l’Ateneu, però primer ens reuníem en
aquest bar, i vam acordar d’anar a assaltar la caserna de Pedralbes, i vam agafar el
camió del bar, sense pensar-ho, amb quatre pistoles, vam anar-hi. Sort que la tropa
feixista amb els canyons i tot, ja havia sortit cap a Plaça Catalunya, i nosaltres vam
entrar per la banda de la Diagonal, i no ens vam creuar, perquè si ens arribem a
topar, ens haurien destrossat a trets.

55
Hi havia un retent fent guàrdia a la caserna de Pedralbes i només de veure’ns ja veia
les intencions, diu, a que veniu, que veniu, a buscar armes no? Jo crec que era
partidari nostre, solidari amb la revolució, ens va dir que entréssim i ells mateixos
ens va acompanyar a la sala de municions, on eren les armes i allà ens va dir, agafeu
el que vulgueu i vam agafar tots els fusells que vam voler i quan estàvem en camí
dels federals, un altre vegada, ens vam adonar que no havíem demanat municions,
portàvem les armes però no municions, vam haver de tornar a buscar-les, així que
va ser una revolució tota inesperada i estranya.

P:En quin moment va decidir anar al front?

R: Seguidament, de l’inici de la revolució, al poc temps. Els feixistes diuen que ens
vam revoltar nosaltres però els que es van alçar contra la república van ser ells. Ells
havien format com un exèrcit, i estaven per la part d’Aragó, i nosaltres vam decidir
en grups, anar a atacar-los. I allà abans del Front de Belchite, vam estar bastants
mesos a la Zaida, que estava a prop. Perquè no teníem municions, i el dirigent
nostre, ens havia dit que vigiléssim i no les gastéssim. Haviem d’anar amb compte i
així ho vam fer. I als pocs dies d’això vam anar a Belchite a atacar, on els feixistes
estaven ben assentats, però pel camí em vaig trobar un amic meu, mal ferit, que
l’havien disparat, tenia una ferida de poca importància al braç però una de més greu
als testicles. Jo portava una farmaciola, el vaig curar com vaig poder, més que res
per aturar l’hemorràgia. Li vaig dir que faria anar a la Creu Roja, per a que se
l’emportessin amb una llitera, i ell em demanava cridant que no me n’anés, deia:
“Aquí acabaré la vida, disparen per tot arreu.” Estàvem en un espai darrera d’unes
muntanyetes que havíem trobat i allà no ens tocaven però si ens movíem d’allà, ens
queien bales per tot arreu, i ell tenia pànic de moure’s d’aquell racó. Però al final va
haver-ho d’acceptar i fer-ho així. Vaig tornar jo sola, a cridar l’ambulància i van anar
a buscar-lo. Això va ser una de les situacions que vaig viure.

P:Com era la convivència amb les milicianes?

R: Milicianes n’hi havia poques, i a més de les poques que hi havia va venir una
ordre que precisament va partir d’un amic meu, i vam discutir molt sobre això,
l’Ortiz, que va ser un personatge, tenia una columna amb el seu nom, i aquest acord
va partir d’ell; que totes les dones havien d’anar a la rereguarda i van anar-hi gairebé
totes excepte una altra i jo, que ens vam quedar, i vam dir que no hi anàvem, i ens
vam quedar al front. També cal dir que si no hagués sigut amic meu potser no m’hi
hauria atrevit, però li vaig plantar cara, i li vaig dir: “però que és això? Hem fet tota
la guerra junts, treballant junts, i ara tenim d’anar a la rereguarda?” Vam discutir, i al
final ens vam quedar dos o tres dones.

P: I amb els milicians?

R: Molt bona, una mica abans d’estar al front, ja tenia parella, i crec que la relació
era bona amb tots, però si t’aparellaves, hi havia molt de respecte, però no hi havia
cap escàndol ni res.

P: Vostè considerava important lluitar per l’emancipació de la dona?

56
R: I tant! En aquell temps es va formar l’associació Dones Lliures, un grup en el que
jo no hi vaig ser, nosaltres érem feministes sense saber-ho. Però a mi m’agradava
estar en grups que hi haguessin homes i dones, de dones soles no m’hi trobava bé, a
més havia estat en algun grup no m’agradava, de reunions de només dones i sempre
acabava malament. I en canvi grups d’homes i dones, com la FAI, es on era jo.

P: Què opinava de l’associació Mujeres Libres?

R: Opinava bé, ho trobava bé encara que jo no m’hi trobés a gust, però em
semblava bé perquè si les dones entre elles es trobaven millor, perquè no hi havia
homes, doncs que hi estiguessin. Però a mi m’agradava més que hi hagués homes i
dones, tots junts, si volíem canviar el món entre tots, no per separat, jo ho veia així.

P: Que va fer quan van guanyar els franquistes?

R: Quan va entrar Franco, vaig marxar al exili, cap al mig dia van entrar, i nosaltres
una hora abans havíem sortit de Barcelona, caminant vam anar d’aquí a Figueres,
amb una colla d’amics, portàvem aliments, per anar menjant, i en arribar a Figueres
dos amigues i jo ens vam anar soles a Portbou, i allà hi vam passar dos dies, amb
unes pluges molt fortes que feia aquells dies, perquè la frontera estava tancada i no
ens deixaven entrar a França, fins que ens van deixar entrar, i ens van posar a
Camps de Concentració. Jo vaig anar a parar a Argelés sur mer, i allà m’hi vaig
passar bastant de temps.

P: Segueix sent anarquista?

R: Si. igual, el que sento es que per desgràcia l’anarquisme ha anat a menys, però no
sé perquè. Diuen que és impossible de portar-ho a la pràctica, és una utopia, però
es pot anar treballant i el dia de demà per aconseguir una societat en la que puguem
viure en col·lectivitat.. Això es va provar i va tenir èxit però es haver de desfer, i jo
segueixo amb la idea que algun dia serà possible, però per això ha d’haver una
majoria que ho vulgui, si no mai tindrem un anarquisme, hauríem de ser grups, com
els que hi ha a alguns barris, però abans n’hi havia més i més oberts.

P: Com podem continuar la lluita, els joves d’avui en dia?

R: Jo crec que la lluita, les armes no haurien d’existir, encara que si ara no hi
haguessin armes no faríem res, per desgràcia. Però jo crec més en la persuasió, en
que els joves us teniu que convèncer i educar-vos a vosaltres mateixos, formar
grups, i anar canviant, els governs que hi ha formats que siguin cada vegada més
liberals, i així, no com ara que anem al revés de com hauríem d’anar, s’anomenen
demòcrates i de demòcrates no en tenen res. La lluita no tenim més remei, de
moment, dintre de les coses que hi ha formada. Vaig anar a escoltar el moviment
del 15-M, i em va agradar, i aquesta és una forma per començar, arrel d’aquests
moviments, partint d’això pot venir el canvi, i aquestes reunions van ser molt
bones, es van estendre molt, van començar a Plaça Catalunya i van formar una a
cada barri. Fins fa poc he anat a les manifestacions.

57
Entrevista a la miliciana anarquista Conxa Pérez

58
8.3.FOTOGRAFIES
ANNEX 5: ANARQUISTES I FEMINISTES DE
PRINCIPIS DEL SEGLE XX

Retrat de l’anarquista Teresa Claramunt. Retrat de l’anarquista Teresa Mañé.

Fotografia de l’anarquista Federica Montseny.

59
Portada de la revista Mujeres Libres.

Accions culturals de la Federació Mujeres Libres.

Accions de Mujeres Libres a la rereguarda.

60
Dones de la CNT-FAI treballant en una fàbrica col·lectivitzada a Barcelona, any 1936.

Cartell de la CNT durant la Guerra Civil, cridant a les milícies.

61
Miliciana de la CNT.

Grup de milicians i milicianes desfilant.

62
Grup de dones milicianes.

Tres milicianes al front.

63
Grup de joves milicianes.

Milicianes joves.

64
Grup de dones milicianes.

Grup de noies i nois anant cap al front.

65
Milicianes amb els fusells.

Jove miliciana al front.

66
Noia miliciana.

Joves milicianes saludant.

67
Cartell de la Exposició Gràfica de la Revolució Espanyola, de la CNT de Vilanova i la Geltrú.

Exposició Gràfica de la Guerra Civil a la CNT de Vilanova. 2012.

68
Llibres sobre la revolució exposats a la CNT. Vilanova i la Geltrú. 2012

Cartells de la CNT sobre les Milícies durant els anys de Guerra Civil.

69
Milicians observant un cartell on apareix una miliciana. Imatges dels primers dies de la Revolució del 36.

Imatges de les publicacions de Mujeres Libres.

70
ANNEX 6: ANARCO-FEMINISME ACTUALMENT

Pintades als carrers, amb lemes anarco-feministes.

Lema anarco-feminisme d’avui en dia.

71
 Lema del feminisme avui en dia.

Lema del feminisme revolucionari avui en dia, als carrers de la ciutat de Buenos Aires, Argentina. “Mujer
bonita es la que lucha”.

72
Pintada anarco-feminista, amb el lema “Ni Dios, ni patrón, ni marido”.

Símbol feminista, amb el lema “Las mujeres resistimos y luchamos”.

73
Pintada en contra de la moda, de la societat del consum.

Pintada feminista.

74
Crítica al llenguatge masclista, a la desigualtat en la llengua.

Pintada als carrers de Bolivia, de l’agrupació anarco-feminista Mujeres Creando. La frase diu: “No hay nada más
parecido a un machista de derecha que un machista de izquierda”.

75
Pintades amb lemes feministes dels carrers de Vilanova i la Geltrú.

Il·lustració anarquista.

76
Manifestació de dones anarco-feministes en l’actualitat.

Pintada dels carrers de Bolivia, de l’organització Mujeres Creando. “Somos indomables, somos amazonas”

77
Pintada anarco-feminista propagada per moltes ciutats europees. “Sense les dones no hi ha revolució”.

Imatge d’una manifestació del 15-M. Una nena alça la bandera anarquista.

78
79