TEMA 1.

LA UNIÓ EUROPEA: ASPECTES GENERALS

1.nocions prèvies

Fins l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa (2009), sota el nom de UE ens referim a una estructura completa integrada
per dos organitzacions internacionals: la Comunitat Europea i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica. Aquesta
estructura també estava integrada per un sistema de cooperació dels seus membres tant en matèria de relacions
exteriors i seguretat com en el d’administració de justícia.

Després de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, la UE es configura com una organització internacional amb
personalitat jurídica pròpia. La CE i l’estructura dels pilars intergovernamentals desapareix per crear una nova UE.

Cal tenir present, que anteriorment, als inicis de formació de la UE estava conformat per tres OOII: les dues
mencionades (CE i CEEA) i la Comunitat Europea de l’Acer i el Carbó (CECA), que va ser extingida el 2002 després dels
50 anys previstos per la seva vigència.

2. orígens i procés d’institucionalització: comunitat europea i unió europea

L’actual UE s’emmarca dins un procés sorgit a partir de la creació de les OOII a l’àmbit Europeu occidental a partir de
la II Guerra Mundial. Aquestes organitzacions actuen com un elements de cohesió de caràcter ideològic, econòmic,
jurídic, polític o militar entre els Estats membres. Així doncs, la creació de les tres Comunitats Europees tenia com a
objectiu immediat la integració econòmica dels seus Estats membres per arribar a aconseguir una unitat política
Europea.

Cal destacar tres fets històrics de gran rellevància en relació amb la unitat política Europea:

- El Congrés de la Haya
- La creació del Consell d’Europa pel Tractat de Londres (1949)
- La declaració del ministre d’Assumptes Exteriors, Robert Schuman (1950)

Els dos primers responen a una estratègia semblant que consisteix en la idea que la unitat europea s’ha d’impulsar a
partir de la creació d’institucions polítiques i d’una ideologia comuna als Estats europeus. Aquesta ideologia comuna
queda reflectida clarament a l’Estatut del Consell d’Europa on les parts reafirmen la <<seva adhesió als valors
espirituals i morals que són patrimoni comú i que son els orígens dels principis de la llibertat individual i política>>.
També salvaguarda els drets humans i les llibertats fonamentals.

En canvi, la declaració de Schuman consistia en aconseguir la unitat europea d’una altre forma. Així doncs Schuman
creia que l’element de cohesió necessari per la unitat europea s’ha de forjar mitjançant l’establiment d’unes bases
comunes de desenvolupament econòmic, per tant, el primer objectiu no és la unió política sinó la integració
econòmica. el que volia era un pla d’unificació dels diferents sectors de la seva economia, començant pel carbó i l’acer.

Aquest pla va ser acollit per països com Alemanya, França, Bèlgica, Luxemburg, Itàlia i Holanda. Després d’un llarg
període de negociació van concloure el Tractat de Paris (1951) pel qual es va crear la Comunitat Econòmica de l’Acer
i el Carbó. Aquest tractat va marxar l’inici del procés de formació de les Comunitats europees.

La CECA tenia com a objectiu controlar la producció i comercialització del carbó i l’acer a l’interior dels Estats membres,
mitjançant la formació d’un mercat comú d’aquests productes i una política comuna. Per això, el Tractat constitutiu
va establir les següents institucions bàsiques:

- L’Alta Autoritat integrada per personalitats independents

- Consell compost per representants dels Estats membres
- L’Assemblea on estan representats els Parlaments dels Estats membres
1
 - Tribunal de Justícia format per jutges independents.

Tres anys més tard, els ministres d’Assumptes Exteriors dels sis Estats membres de la CECA van abordar en una reunió
a Messina la possibilitat d’estendre l’experiència comuna, en el sector del carbó i de l’acer, a la resta d’activitats
econòmiques i el sector de l’energia nuclear. Aquestes negociacions van originar la firma de tres Tractats: el Tractat
pel qual es crea la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA), el tractat pel que es crea la Comunitat Econòmica
Europea o mercat comú europeu i el Tractat sobre certes institucions comunes a les Comunitats europees.

Les noves comunitats CEE i CEEA tenen una estructura institucional semblant a la de la CECA però també estableixen
un Comitè Econòmic i Social. Es preveu que la Assemblea i el Tribunal de Justícia siguin comuns a les tres Comunitats
Europees i que el Comitè Econòmic i Social sigui comú a la CEE i la CEEA.

A partir del Tractat de Brussel·les, es va instituir un únic Consell i una única Comissió per les tres Comunitats. Encara
que les seves institucions siguin iguals, les seves competències són diferents a cada Comunitat conforme els seus
Tractats Constitutius. En l’actualitat l’Assemblea rep el nom de Parlament Europeu i des de 1979 està integrada per
representants dels diferents partits polítics escollits per sufragi universal en cada un dels Estats membres.

Per l’exercici de les competències, els tractats constitutius han dotat de poder normatiu les institucions comunitàries
sent una de les característiques de la CE que s’aplica respecte els Estats membres amb primacia.

En virtut de les modificacions establertes pel Tractat de la UE, en els tractats constitutius de les Comunitats Europees,
aquesta estructura s’ha incrementat amb una nova institució que és el Tribunal de Comptes i el Comitè de les Regions.
Per altra banda, el TUE indica que els objectius atribuït a la UE hauran de desenvolupar-se també a traves d’aquestes
institucions.

Objectius i funcions

Juntament amb el TCEE, va haver-hi tres importants tractats que van ampliar i profunditzar els objectius i funcions de
la Comunitat: l’Acta Única Europea (1986), Tractat de la Unió Europea (TUE) (1992), i el Tractat d’Amsterdam (1997)
per lo que es modifiquen els Tractats constitutius de les Comunitats Europees. També ens hem de referir al Tractat de
Lisboa constituït per dos tractats internacionals complementaris, el TUE i el TFUE, que ve a suposar un
desenvolupament de les previsions del TUE.

L’evolució dels objectius i funcions del procés d’integració es tant en aspectes econòmics com en polítics.

Integració econòmica.

El Tractat de Roma (Tractat de la Comunitat Econòmica Europea) preveu en els seus objectius la instauració d’un
mercat comú i el progressiu acostament de les polítiques econòmiques als Estats membres

La instauració del mercat comú significa aconseguir que tota la producció i tots els intercanvis de bens i serveis que
existeixin en una Comunitat es realitzin com si es tractes d’un mercat nacional.

Per aconseguir-ho, el Tractat de Roma estableix mesures per facilitar el joc de la lliure competència que constitueixen
les anomenades llibertats comunitàries: lliure circulació de mercaderies, lliure circulació de persones i serveis, lliure
circulació de capitals. El tractat de Roma també estableix una política diferent pel sector de l’agricultura i el transport
i estableix la Política Agrícola Comuna (PAC) i la política comuna de transports.

En relació amb la CEE, el Tractat de Roma estableix una sèrie de mesures complementaries de les adoptades per la
formació del mercat comú i relatives a les polítiques econòmiques dels Estats membres:

- Normes sobre la competència

2
 - Les disposicions sobre política econòmica que inclouen mesures per l’acostament de les polítiques
econòmiques dels Estats membres i estableixen una política comercial comuna
- Disposicions relatives a la política social

Aquests objectius d’integració econòmica evolucionen i s’amplien en l’Acta de la UE en un doble sentit:

1. Superposen a la noció de mercat comú la de mercat interior que suposa la creació d’un espai sense fronteres
en els espais membres
2. Incloent noves esferes d’acció comunitària com la investigació, el desenvolupament tecnològic, el medi
ambient i la cohesió econòmica i social.

L’evolució va continuar amb el TUE que va modificar el Tractat de Roma i va contemplar juntament amb el mercat
comú, l’establiment de la unió econòmica i monetària. També amplia l’acció comunitària a noves esferes de
l’economia com la industria, l’energia, la protecció de la salut i els consumidors. Tractats com el d’Amsterdam o el de
Niça també han seguit aquesta línia d’aprofundiment i d’instauració de nous àmbits d’intervenció comunitaris com la
política de treball, de cooperació duanera, ampliació d’àmbits de la política social.

Unió política

Aquest objectiu de la unió política va ser desenvolupat amb la cooperació política a traves de reunions periòdiques
dels caps d’Estat i de governs dels Estats membres de les Comunitats Europees, reunions que van rebre el nom de
Consell Europeu. La primera d’aquestes reunions va tenir lloc a la Haya i a partir d’aquesta, va tenir lloc un sistema
d’intercanvi d’informació i consultes permanents entre els Estats membres de les Comunitats amb la finalitat de
coordinar la seva acció exterior en matèries d’interès comú.

Aquesta practica va ser recollida a l’Acta Única Europea que es referia a la composició i periodicitat del Consell
Europeu: estarà compost pels caps d’Estat i de govern dels Estats membres i pel president de la Comissió.

Posteriorment, el desenvolupament dels objectius polítics de les Comunitats Europees s’ha concretat a la creació de
la UE continguda en el TUE. Els aspectes més significatius d’aquest tractat són:

 creació de la ciutadania de la UE
 reforma de les institucions comunitàries de manera que el seu funcionament sigui més demòcrata.
 la intensificació de la cooperació política entre els Estats membres tant respecte a la seva acció exterior
establint un nou mecanisme de cooperació anomenat Política Exterior i de Seguretat Comuna com respecte a
l’interior amb la Cooperació en Àmbits de la Justícia i els Assumptes d’Interior.

Entre el tractat de Niça i el Tractat de Lisboa va tenir lloc l’adopció del tractat per l’establiment d’una Constitució
Europea, que va ser firmat per tots els Estats membres de la UE però es va abandonar per falta de ratificacions. Va
suposar un intent de text inèdit on es recollien normes, valors, principis, drets i garanties que s’han anat consolidant
amb el procés d’integració econòmica.

Amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, desapareix la Comunitat Europea i els àmbits de cooperació
intergovernamental, configurant una nova estructura de la UE, l’actual.

3
TEMA 2. ELS MEMBRES DE LA UNIÓ EUROPEA

1. els membres originaris i les successives ampliacions de la Unió Europea

des de la creació de la CECA al 1951 fins al 1972 el procés d’institucionalització de les Comunitats Europees es va
consolidar entorn als sis Estats fundadors: França, República Federal Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg,
arribant a anomenar-se Europa dels sis. Actualment hi ha l’Europa dels vint-i-set formada pels membres originaris
més el Regne Unit, Dinamarca, Irlanda, Grècia, Espanya, Portugal, Suècia, Finlàndia, Àustria, Polònia, la República
Checa, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Hongria, Xipre, Malta, Bulgària i Romania.

L’origen d’aquesta evolució s’ha de situar en les relacions entre les tres Comunitats europees originàries i el Regne
Unit. Primerament, el Regne Unit se’n va mantenir al marge, i a més, va crear l’Associació Europea del Lliure Comerç,
una zona lliure de comerç creada pel Tractat d’Estocolm entre Àustria, Dinamarca, Noruega, Portugal, Regne Unit,
Suècia i Suïssa.

L’actitud del Regne Unit va canviar més tard. Finalment ,al 1969, després de diverses negociacions entre caps d’Estat
i de Govern celebrades a la Haya, es va produir la primera ampliació de les Comunitats Europees amb la incorporació
del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca. Conforme el procediment previst en els Tractats Constitutius, l’ampliació es va
realitzar mitjançant una Decisió del Consell sobre l’adhesió a la CECA i un Tractat d’Adhesió relatiu a la CEE i CEEA,
afegint-se com a annex, a més, una Acta relativa a les condicions d’adhesió i adaptació dels Tractats.

Amb l’ampliació, s’havien d’establir valors per fer possible la cohesió entre els Estats membres, així doncs, a parts
dels explicats anteriorment, també hi havia el respecte i el manteniment de la Democràcia representativa i dels Drets
Humans en cada un dels Estats membres constitueixin elements essencials per la permanència a les Comunitats.

La incorporació de Grècia (1981), Espanya i Portugal (1986) i Suècia, Finlàndia i Àustria (1995) van suposar una
ampliació molt important a l’àmbit geogràfic de les Comunitats Europees i de la UE. També van evidenciar la
profundització, l’ampliació de la integració europea, la necessitat d’adequar el marc institucional i les competències
de l’organització a les necessitats d’una UE de 15 Estats membres d’interessos i prioritats heterogènies.

Aquestes necessitats també van estar presents a l’ampliació dels següents membres de la Unió marcats per la caiguda
del mur de Berlín i l’eliminació de l’ordre bipolar de la IIGM. Aquesta ampliació va multiplicar en menys de cinquanta
anys el nombre d’Estats membres.

El procés d’ampliació dels països de l’Europa Central i Oriental ha sigut el més complex degut a la seva dimensió. Va
haver-hi diversos passos:

1. l’establiment d’una Associació d’Adhesió juntament amb la preparació reforçada del període de pre-adhesió
2. el Consell Europeu va decidir llançar una estratègia d’ampliació global i escalonada que consistia en la creació
d’una Conferència Europea com a fòrum multilateral de consulta política i convocatòria de les negociacions
amb diferents Estats candidats.

Després d’aquestes negociacions, aquests Estats (Xipre, República Checa, Estònia, Hongria, Polònia, Eslovàquia,
Eslovènia, Letònia, Lituània i Malta) van passar a formar part de la UE al 2004. Finalment, les negociacions amb Bulgària
i Rússia van finalitzar i es van adherir al 2007.

La Unió Europea és la unió econòmica i política de vint-i-vuit estats membres que atribueixen competències a aquesta
Unió per aconseguir objectius comuns. El precedent de la UE és la CE. Actualment es fonamenta en el TUE i el TFUE
que tenen el mateix valor jurídic.

4
Personalitat jurídica de la UE

La personalitat jurídica de la UE és entesa com una capacitat de ser subjecte de drets, contraure obligacions i fer
activitats que generen responsabilitat jurídica en un determinat ordenament jurídic.

Segons l’article 1 del TUE, els Estats atribueixen competències a la UE perquè pugui arribar a aconseguir els seus
objectius comuns. Les decisions seran preses de la forma més oberta i pròxima als ciutadans que sigui possible.

L’article 47 TUE reconeix expressament la personalitat jurídica de la UE. Fins llavors, nomes tenien personalitat jurídica
la CE i la CEEA. L’atribució de personalitat jurídica a la UE va acompanyada de la fusió de la CE amb la UE. També
comporta reconèixer a partir d’ara la seva capacitat de celebrar i negociar acords internacionals respectant les seves
competències externes, de convertir-se en membre d’una organització internacional i d’adherir-se a convenis
internacionals com el Conveni Europeu de Drets Humans.

Internacionalment, la UE està subjecte al Dret Internacional, aquest fet implica una sèrie de capacitats i competències:

 poder de conclusió de tractats internacionals

 dret de legació activa i passiva: facultat d’enviar representants a tercers Estats i OOII o el dret a rebre agents
diplomàtics o representants d’altres Estats i Organitzacions
 participació, cooperació i representació en organitzacions i conferencies internacionals
 responsabilitats internacional activa i passiva: capacitat de fer valer els seus drets mitjançant una reclamació
internacional i responent a la comissió de fers il·lícits.

Valors, principis i objectius generals de la UE

Els valors de la UE es troben expressats a l’article 2 del TUE: la UE es fonamenta amb els valors de respecte de la
dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les
persones que pertanyin a les minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada
pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones.

Els principis de la UE també es troben regulats al TUE i hi ha:

- principi de solidaritat: aquest principi el trobem en el preàmbul del TUE i ens expressa el desig d’augmentar la
solidaritat entre els pobles dins del respecte de la seva historia, cultura i de les seves tradicions.
- Principis democràtics: (art. 9-12 TUE). Aquest principi inclou:
o la igualtat entre els ciutadans de la UE. A més a més estaran representats en la UE a traves del
Parlament Europeu. Per tant hi ha una democràcia representativa on tots els ciutadans tenen dret a
participar en la vida democràtica de la UE.
o Els partits polítics contribuiran a expressar la voluntat dels ciutadans a la UE.
o Les institucions donaran als ciutadans i a les associacions representatives la possibilitat d’expressar i
intercanviar públicament les seves opinions. Aquestes institucions mantindran un diàleg obert,
transparent i regular amb les associacions representatives.
o Finalment, els Parlaments Nacionals també contribuiran activament al bon funcionament de la UE.
- Els drets humans: segons l’article 6 del TUE, la UE reconeix els drets, llibertats i principis enunciats a la Carta
de Drets Fonamentals de la UE. La UE també s’adherirà al Conveni Europeu per la protecció dels DDHH i les
Llibertats Fonamentals. Els drets que garanteix aquest conveni i els que són fruits de les tradicions
constitucionals comunes als Estats membres formaran part del DUE com a principis generals.
- segons els articles 4 i 5 del TUE, totes les competències no atribuïdes a la UE corresponen als Estats Membres.

5
 o la UE respectarà la igualtat dels Estats membres davant els Tractats, així com la seva identitat nacional,
autonomia local i regional. Respectarà les funcions dels Estats. La Seguretat continuarà sent
competència de cada Estat membre.
o Respecte al principi de cooperació lleial, la UE i els Estats membres es respectaran i assistiran
mútuament en el compliment de les missions derivades dels tractats.
o La delimitació de les competències de la UE es regeix pel principi d’atribució. En canvi, el seu exercici
es regeix pels principis de proporcionalitat i subsidiarietat.
1. PP: La UE actua d’acord amb les competències atribuïdes pels Estats. Les que no han estat
atribuïdes, corresponen a aquests
2. PS: En els àmbits que no siguin de competència exclusiva, la UE intervindrà només en cas de que
els objectius no es puguin aconseguir a través dels Estats membres sinó que es poden aconseguir
millor a escala de la UE.

Com ja hem dit, l’entrada el vigor del Tractat de Lisboa suposa la substitució de la CE per la UE, assumint els seus drets
i obligacions. I constitueixen així, una sola OI amb personalitat jurídica pròpia.

- Els objectius es troben regulats a l’article 3 TUE que consisteixen en:

o Els objectius de la UE es troben recollits a l’article 3 del TUE. Des del punt de vista econòmic, la UE es
proposa l’establiment del mercat interior, obrar pel creixement econòmic equilibrat a Europa i en
l’estabilitat de preus. També es proposa una economia social de mercat altament competitiva, amb
un alt nivell de protecció i millora del medi ambient. Es proposa es foment de la cohesió econòmica,
social i territorial i la solidaritat entre estats membres. Finalment es proposa l’establiment d’una unió
econòmica i monetària la seva moneda la qual és l’euro.
o Des del punt de vista polític es proposa crear espais de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres
interiors, en el que es garanteixi la lliure circulació de les persones, i amb mesures adequades per l’asil,
immigració i prevenció i lluita de la delinqüència. I l’afirmació de la identitat de la UE a l’àmbit
internacional mitjançant la realització d’una Política Exterior i de Seguretat Comuna.
o Posteriorment al Tractat de Lisboa, es parla d’objectius que no havien estat mai nombrats.
o Així doncs, la UE té la finalitat de promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles; i
combatre l’exclusió social, la discriminació, fomentar la justícia, la protecció social, la igualtat, la
solidaritat entre generacions i la protecció dels drets dels nens.

Aquests objectius es desenvolupen amb diferent intensitat al llarg del TUE i el TFUE.

L’adhesió a la Unió Europea

Les condicions d’adhesió a la UE.

Hi ha diversos requisits d’admissió per l’adhesió d’un nou Estat:

1. L’Estat sol·licitant ha de ser europeu, conjugar els elements geogràfics, històrics i culturals que l’identifiquin
com a tal.
2. L’adhesió d’un nou Estat no ha de posar en perill l’existència de la UE. L’adhesió no pot qüestionar la identitat
de la UE ni suposar la renegociació dels Tractats.
3. Els Estats han de tenir el mateix ideal democràtic. Han de respectar els valors ja esmentats de la UE. (igualtat,
dignitat, DDHH, democràcia...)
4. Han de tenir una economia de mercat mínimament eficaç i un marc juridico-administratiu adequat.

6
L’adhesió no implica únicament l’acceptació dels Tractats sinó també de tots els actes comunitaris. S’inclouen els
principis i els objectius econòmics i polítics inscrits en els Tractats constitutius i en els actes que els modifiquen, les
declaracions, les resolucions, la jurisprudència TJUE i els acords internacionals conclosos pels Estats membres, per les
Comunitats Europees o per la UE.

Els Estats han de ser capaços d’assimilar les obligacions que es deriven de l’adhesió, el dret comunitari europeu.

L’adhesió ha de ser progressiva, el nou estat no es pot incorporar de forma automàtica. Ja que es podrien produir
greus problemes econòmics i socials. És necessari l’establiment a partir de períodes transitoris.

Finalment, l’adhesió d’un nou tractat implica tota una sèrie d’adaptacions dels Tractats. Sobretot en normes que
intervenen criteris quantitatius o numèrics.

El procediment d’adhesió a la UE

El procediment d’adhesió a la UE es troba recollit a l’article 49 del TUE. Abans del Tractat de Maastricht, cada
Comunitat Europea tenia el seu procediment en cada un dels Tractats. Aquests procediments es van unificar amb el
Tractat i es va establir un sistema d’ingrés comú i simultani.

L’actual mecanisme d’ingrés a la UE és molt complex. Aquest procediment té un marcat accent comunitari ja que el
Consell, a qui l’Estat candidat ha dirigit la seva sol·licitud, es pronuncia per unanimitat després d’haver consultat a la
Comissió i prèvia aprovació del Parlament Europeu, que es pronuncia per majoria absoluta dels membres que el
componen. Per tant, en aquesta primera part hi intervé un element institucional.

No obstant, les condicions en les quals es produeix l’adhesió i les adaptacions dels Tractats, són objecte de un TI i
d’una Acta d’Adhesió annexa al mateix entre l’Estat candidat i els Estats membres. Aquest TI i l’Acta es sotmeten a
ratificació. El procés d’adhesió es consuma amb el dipòsit dels instruments de ratificació, entrant en vigor al dia ficat
en el Tractat d’adhesió.

La protecció dels DDHH i llibertats fonamentals en la UE

En els tractats constitutius de la CE no hi ha menció dels DDHH. A més a més, hi pot haver una certa contradicció entre
el dret comunitari europeu i els drets humans i llibertats fonamentals garantits per les constitucions dels Estats
Membres. Per solucionar aquestes contradiccions, s’utilitza la jurisprudència del TJCE. Tanmateix, actualment trobem
els drets humans incorporats als tractats.

La Jurisprudència del Tribunal de les Comunitats Europees.

El principi de primacia del dret comunitari planteja el problema de si les normes comunitàries poden aplicar-se de
forma contradictòria amb els drets i llibertats fonamentals reconeguts a les constitucions dels Estats membres. En
aquesta matèria, els tribunals constitucionals no han renunciat a exercir el control quan les normes comunitàries que
es pretenen aplicar col·lideixen amb els DDFF reconeguts a la seva constitució.

En relació amb això, el TJCE ha reiterat de forma clara que hi ha principi de primacia del dret comunitari i que no pot
admetre’s a la Comunitat mesures incompatibles amb els DDFF.

El tribunal garanteix els DDFF, interpreta les normes comunitàries adoptades en l’àmbit de competència de la
Comunitat, de manera que aquestes no lesionin els DDFF en el seu àmbit de competència. A més a més el Tribunal
pot substituir/compensar la norma escrita quan no existeixi.

7
La carta de drets fonamentals de la UE

Durant molt de temps, el Parlament Europeu i la Comissió s’havien pronunciat diverses ocasions sobre la necessitat
de dotar a la comunitat d’un instrument on es reconeixen de forma expressa els drets humans i les llibertats
fonamentals. La Comissió Europea va crear al 1998 un grup independent d’experts amb l’encàrrec d’analitzar i avaluar
les possibilitats i els obstacles existents per un reconeixement implícit dels drets fonamentals. Aquests experts van
crear un informe en el que mostraven la necessitat de que aquests drets es formalitzessin per escrit i que és necessari
desenvolupar polítiques per més efectiva l’execució d’aquests drets.

Finalment, al 1999 es va elaborar una carta de drets fonamentals de la UE.

Contingut i naturalesa jurídica.

El contingut de la Carta inclou els drets i llibertats continguts en el Conveni Europeu per la salvaguarda de DDHH i
llibertats fonamentals, els drets de la ciutadania de la UE i certs drets econòmics i socials tenint en compte la Carta
social Europea i la Carta Comunitària de Drets Socials. Aquest contingut s’organitza en sis capítols: dignitat, llibertats,
igualtat, solidaritat, ciutadania i justícia.

Així doncs, la Carta uneix en un únic text i de manera expressa el conjunt de drets humans i llibertats i es constitueix
com un instrument de garantia d’aquests drets fonamentals de la UE.

En relació amb la naturalesa jurídica, hi havia discrepància ja que el Parlament Europeu deia que ka declaració de
drets fonamentals és un element de la Constitució Europea i per això, la Carta s’havia d’incorporar als tractats
constitutius i els drets que contenia havien d’estat garantits pel TJCE. Per altra banda, la Comissió i el Consell opinaven
que la Carta hauria de ser un catàleg de DDFF dirigits a vincular les institucions de la UE.

Finalment la Carta no es va incorporar al Tractat de Niça ni tampoc s’ha formalitzat en un tractat a part conclòs pels
Estats membres i la Comunitat sinó que es va proclamar solemnement a Niça a l’any 2000.

Eficàcia i significat.

L’àmbit d’aplicació està regulat al capítol VII (disposicions. D’acord amb aquestes disposicions, s’ha de tenir en compte
que la Carta està dirigida a les institucions i òrgans de la Unió respectant el principi de subsidiarietat i als Estats
membres únicament quan apliquin el DUE.

La Carta no suposa cap nova competència ni cap nova missió per la UE, tampoc modifica les competències atribuïdes
a les administracions en virtut dels tractats ni atribueix drets als individus.

S’han d’assenyalar dos criteris d’interpretació continguts a la Carta:

1. Quan els drets continguts a la Carta coincideixin amb els garantits al Conveni europeu per la salvaguarda dels
drets i llibertats fonamentals, el seu sentit serà el mateix que els hi confereixi el conveni.
2. En cap cas, la Carta pot ser interpretada en el sentit de què limita els drets humans i les llibertats fonamentals
reconegudes pel Dret Internacional, per les convencions en que siguin part la Unió, la Comunitat o els Estats
membres.

Tot això ens porta a afirmar que el significat jurídic de la Carta de DDFF de la UE consisteix en establir una línia
d’exercici de les competències de les institucions comunitàries i òrgans de la UE. En cas de transgredir aquesta línia,
el TJCE intervindria sempre i quan sigui competent per fer-ho.

8
Com veiem, ni la jurisprudència del TJCE, ni les normes contingudes als Tractats constitutius ni la Carta de drets
fonamentals de la UE donen una resposta que satisfaci l’aspiració que la UE serveixi com a referencia als seus ciutadans
com a garantia dels drets i llibertats fonamentals.

S’ha d’assenyalar també que el Tractat de la Constitució Europea tenia els dos requisits per arribar a l’objectiu de la
UE com a referencia dels ciutadans com a garantia dels seus drets ja que incloïa en el text del Tractat la Carta dels
DDFF de la UE i preveia l’adhesió de la UE al Conveni Europeu per la protecció dels DDHH i les llibertats fonamentals.
No obstant, aquesta Constitució no va arribar mai a entrar en vigor.

La incorporació dels Drets Humans en el Tractat de Lisboa

El Tractat de Lisboa inclou el respecte als drets humans entre els valors que fonamenten l’acció de la UE, així com els
objectius de la UE en les seves relacions amb el món. Aquesta incorporació es troba a l’article 6 del TUE.

La Carta de DDFF de la UE no està incorporada estrictament, en el Tractat de Lisboa, es produeix el que s’ha denominat
una incorporació per referencia o una acceptació d’obligacions per referencia. Tot i així, actualment la UE compte
amb un catàleg de principis, drets i llibertats amb un valor jurídic igual que el dels Tractats.

El Tractat també conté una clàusula d’aplicació general que estableix l’acció exterior de la UE com la cooperació
econòmica, política exterior, cooperació pel desenvolupament i ajudes humanitàries.

El Tractat no suposa una nova atribució de competències a la UE en matèria de DDHH i llibertats fonamentals, sinó
que obliga a les institucions i als òrgans a respectar-los a l’exercici de les competències.

La ciutadania de la UE.

El concepte de ciutadania de la Unió es pot definir com un estatut específic (de caràcter polític i naturalesa pública)
que expressa el vincle entre els nacionals de cada Estat membre de la UE amb els altres Estats membres i amb la UE.

L’article 20 del TFUE estableix que serà ciutadà de la UE tota persona que tingui la nacionalitat jurídica d’un Estat
membre. En aquest precepte es planteja la qüestió de qui són els nacionals dels Estats membres. El TJCE va declarar
que la determinació dels modes d’adquisició i pèrdua de la nacionalitat, és de conformitat amb el Dret Internacional,
competència de cada Estat membre.

També es va aprovar una declaració annexa al TUE segons la qual <<els Estats membres podran declarar a efectes
informatius qui s’han de considerar els seus nacionals a efectes comunitaris mitjançant una declaració presentada a
la Presidència, la qual podrà modificar-se si és necessari.

En relació amb la seva naturalesa jurídics:

- És un estatus complementari i no substantiu de la nacionalitat: els drets i deures de la UE s’afegeixen als propis
de la nacionalitat, sense interferir-hi
- És de dret públic ja que els drets s’exerciten front els ens públics.
- Té un caràcter cívic i polític ja que és independent de l’exercici d’una activitat econòmica
- Es confereix en virtut del Dret Internacional convencional ja que la ciutadania es crea pel TUE.

L’estatut de ciutadania de la UE és independent del dret intern dels Estats. I nomes es pot modificar, interpretar, o
derogar-se de conformitat amb els termes establerts al TUE o amb el dret internacional que regeix el tractat o el
general.

9
Contingut dels drets dels ciutadans de la UE.

els drets que es refereixen a les institucions de la Unió poden ser exercits per tots els ciutadans de la Unió. Per altra
banda, els drets que es refereixin als Estats membres poden ser exercits nomes pels ciutadans de la UE desplaçats a
un altes Estat membre o tercer Estat. Per tant, mentre uns drets afecten a tots els ciutadans, altres nomes afecten els
ciutadans que es trobin fora del seu Estat nacional.

 Drets referits als Estats membres: aquests drets expressen la vinculació de l’estatut de ciutadania amb els
Estats membres a més a més tots contemplen el ciutadà desplaçat del seu Estat.
o Dret de lliure circulació i residència: tots els ciutadans de la UE tindran dret a circular i a residir lliurement
en el territori dels Estats membres. Anteriorment, hi havia un gran nombre de normes que regulaven
aquest dret (per societats, nacionals de tercers Estats..), finalment, es van refondre aquestes disposicions
sobre la lliure circulació adoptant una directiva relativa aquest dret.
Actualment hi ha dos principis que garanteixen aquest dret:
- El dret primer i individual a circular i residir lliurement en el territori dels Estats membres
- La lliure circulació de persones que constitueix una de les llibertats fonamentals del mercat interior implicant
un espai sense fronteres.

o Sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals: tot ciutadà de la UE que resideixi en un Estat membre
del que no sigui nacional tindrà dret a ser elector i ser escollit en les eleccions municipals de l’Estat membre
en el qual resideixi en les mateixes condicions que els nacionals del mateix Estat. Aquest dret va requerir
la modificació de la Constitució en relació amb l’article 13.2 on no es contemplava el dret de refugi passiu
dels estrangers.
El Consell d’Estat va adoptar una Directiva 94/80/CE la qual partia de dos principis bàsics:
- El ciutadà té dret a votar en les eleccions municipals dels Estats on resideixi però no té l’obligació de fer-ho.
- Lo establert en la directiva no afecta a la legislació de cada Estat membre respecte el dret al sufragi actiu i
passiu dels seus nacionals fora del territori nacional.

Aquesta directiva també conte disposicions relacionades amb el temps de residencia exigit, la possibilitat
de negar el sufragi passiu als ciutadans de la UE el seu Estat nacional el qual els hi hagi negat. La possibilitat
de l’Estat de reservar el càrrec d’alcalde als seus nacionals..

L’Estat membre també ha d’informar als electors i elegibles de les condicions i modalitats de l’exercici
d’aquest dret i adoptar les mesures necessàries perquè el ciutadà de la UE pugui inscriure’s al cens
electoral.

o Dret de protecció diplomàtica i consular: Quan un ciutadà de la UE es troba en un tercer Estat i el seu
Estat nacional no té representació diplomàtica o consular en aquest, s’estableix la possibilitat de que el
ciutadà pugui acollir-se a la protecció de les autoritats diplomàtiques i consulars de qualsevol Estat
membre en les mateixes condicions que els nacionals de l’Estat.
és un dret que resulta difícil a la practica i que no ofereix garanties de compliment. També requereix
l’acceptació per part del tercer Estat. Per solucionar aquest problema, els Estats establiran les normes
necessàries i les negociacions internacionals per garantir aquesta protecció

 Drets referits a les institucions de la UE: expressen la vinculació de la ciutadania de la UE amb les seves
institucions. Tot i així no són drets específics de la UE.
o Dret a participar en les eleccions al Parlament Europeu en l’Estat de residència: tots els ciutadans de la
UE que resideixin en un Estat membre del que no sigui nacional tindrà dret a ser elector i elegit en les

10
 eleccions al Parlament Europeu en l’Estat membre de residencia, en les mateixes condicions que el
nacional d’aquest Estat.
hi ha una Directiva 93/109/CE sobre les eleccions del Parlament Europeu dels residents dels Estats
membres que estableix una regulació mínima d’aquest dret. Parteix de dos principis: el de llibertat
d’elecció i el de vot únic i candidatura única (ningú pot votar o ser candidat en més d’un Estat)
les condicions d’exercici són les següents:
- La necessitat de sol·licitar inscripció en el cens electoral de l’Estat de residència
- La no discriminació en l’accés als drets electorals
- Cap persona privada del dret en el seu estat d’origen pot ser escollida al Parlament Europeu en l’Estat de
residència.
- L’obligació de l’Estat de residència d’informar als residents comunitaris per exercir el dret.

o Dret de petició al parlament Europeu i de denuncia al Defensor del Poble: el dret de petició ha de ser
sobre un assumpte propi en l’àmbit d’actuació de la Unió que afecti directament al peticionari.
Per altra banda, la reclamació ha de ser relativa a un cas de mala administració en l’actuació de les
institucions o òrgans comunitaris.

o Dret a dirigir-se a les institucions i òrgans comunitaris i a accedir als documents comunitaris.: tot ciutadà
de la UE podrà dirigir-se per escrit a qualsevol de les institucions o òrgans comunitaris en una de les
llengües establertes i rebre una contestació en la mateixa llengua. La seva formulació és molt general i per
tant es susceptible de qualsevol contingut. És un dret relacionat amb el principi de transparència per
facilitar la comunicació amb totes les institucions. No es tracta d’un dret inherent als ciutadans de la UE
sinó a tothom.
Hi ha documents que es troben sota excepció ja que la seva divulgació pot posar en perill la protecció de
l’interès públic o la intimitat i integritat de la persona.

Garanties jurídiques dels drets continguts en l’estatut de ciutadania de la UE.

El conjunt de mesures que té l’estatut de ciutadania de la UE configuren el sistema de garanties jurídiques dels drets
dels ciutadans de la UE. Aquest sistema de garanties s’articula en torn a les següents vies d’actuació:

- El seguiment comunitari de les disposicions relatives als ciutadans de la UE

- Els principis que regeixen el dret comunitari europeu: principi de primacia del dret comunitari i el principi
d’efecte directe.
- Garanties en cas de violació: en el supòsit que un Estat membre incompleixi les obligacions en relació amb els
drets que integren l’Estatut de ciutadania de la unió. Hi ha dues vies per garantir el compliment facultat de
la Comissió d’emetre un dictamen constatant l’incompliment o el recurs davant el TJUE
- Garanties sobre l’aplicació de la jurisdicció interna: quan en una causa que conegui un jutge nacional es
plantegi una qüestió d’interpretació dels drets en el TJUE.

La política exterior i de seguretat comuna

Naturalesa jurídica

La PESC respon al model de cooperació interestatal en virtut del qual es possibilita l’acció concertada de diversos
subjectes de dret internacional per la consecució d’uns resultats que es consideren desitjables. El TUE va introduir
aquesta política als tractats i les reformes posteriors han perfeccionat substancialment l’estructura general de la PESC.

11
El Tractat de Maastricht va permetre un major grau d’institucionalització de la PESC i les reformes introduïdes pel
Tractat d’Amsterdam van permetre-li un major grau de visualització (mitjançant la figura de l’Alt Representant de la
PESC) i va millorar els seus instruments jurídics com també la seva elaboració, adopció i execució. Posteriorment, el
Tractat de Niça va reforçar la dimensió de seguretat i defensa d’aquesta política i les capacitats de la UE per la gestió
de crisis.

La configuració vigent de la PESC, fruit del Tractat de Lisboa, manté una naturalesa intergovernamental i es
caracteritza per la seva continuïtat amb el model anterior, inclosa la seva diferenciació d’altres competències i
polítiques de la Unió.

La PESC és una competència de la UE que es regeix per regles i procediments específics. La definiran i l’aplicaran el
Consell d’Estat i el Consell que haurà de pronunciar-se per unanimitat sempre i quan els Tractats no disposin quelcom
diferent.

Àmbit material d’aplicació de la PESC

En primer lloc, no formen part de la PESC els àmbits de l’acció exterior de la UE que pertanyin a les competències
recollides als articles 3 a 6 del TFUE (política comercial comú, la cooperació al desenvolupament o l’ajuda humanitària,
la projecció exterior de les altres polítiques regulades al TFUE).

En segon lloc, la competència de la UE en matèria de PESC avarca tots els seus àmbits de la política exterior i totes les
qüestions relatives a la seguretat de la Unió.

No obstant, la determinació concreta dels seus continguts depèn de la voluntat conjunta dels Estats membres: només
l’acord entre aquests permet l’existència d’un acte o decisions per la UE.

El TUE afirma que la UE dirigirà, definirà i executarà una política exterior i de seguretat comuna. Aquesta política
estarà basada en el desenvolupament de la solidaritat política mútua dels Estats membres, en la identificació dels
assumptes que presentin un interès general i en la consecució d’una convergència cada vegada més gran de l’actuació
dels Estats membres. Tot i així, <<definir i executar una política exterior>> depèn de la voluntat dels Estats membres
per fer-ho possible.

en relació amb la seguretat i la defensa, el TUE va identificar un conjunt d’objectius de la PESC que permetien la
definició d’una política comú de defensa i l’establiment d’aquesta. Fins la reforma en virtut del Tractat de Niça, la UE
va abordar les qüestions relatives a la seguretat i defensa servint-se d’un mecanisme de relació amb la Unió Europea
Occidental, que tenia per objectiu convertit aquesta organització en el component de defensa de la UE. Tot i així
aquest mecanisme es va suprimir.

Més endavant es van anar establint consensos entre diversos països que van originar la Política Comuna de Seguretat
i Defensa (PCSD). Aquesta política forma part integrant de la PESC i podrà conduir a una defensa comuna si així ho
decideix el Consell Europeu per unanimitat. Aquesta política està pensada en missions com les missions humanitàries
i de rescat, missions d’assessorament i assistència en qüestions militars, missions de prevenció de conflictes i
manteniment de la pau.. per la realització d’aquestes missions, la UE depèn dels medis de naturalesa civil i militar que
li proporcionin els Estats Membres. Per tant necessita el consentiment d’aquests.

El Tractat de Lisboa, ha introduït una novetat important ja que si un Estat membre és objecte d’agressió armada en el
seu territori, els altres Estats membres l’hauran d’ajudar amb tots els seus mitjans per tant hi ha una legitima defensa
col·lectiva.

12
Objectius i principis rectors de la PESC

El Tractat de Lisboa va establir una novetat important que és la identificació dels objectius i principis de l’acció exterior
de la UE.

- La defensa dels valors, interessos fonamentals, seguretat, independència i integritat de la UE. El

desenvolupament de la democràcia i de l’Estat de dret i el respecte dels Drets Humans.
- El manteniment de la pau, la prevenció de conflictes i l’enfortiment de la seguretat internacional
- Donar suport al desenvolupament sostenible, contribuint a l’elaboració de mesures internacionals de protecció
i millora de la qualitat del medi ambient i de la gestió sostenible dels recursos naturals mundials
- Fomentar la integració de tots els països en l’economia mundial
- Ajudar a les poblacions, països i regions que s’enfrontin a catàstrofes naturals o d’origen humà
- Promoure un sistema internacional basat en la cooperació multilateral solida i en una bona governança
mundial.

També hi ha regles bàsiques a les que la UE s’ha d’ajustar: la democràcia, l’Estat de dret, la universalitat i indivisibilitat
dels drets humans i de les llibertats fonamentals, el respecte de la dignitat humana, els principis d’igualtat i solidaritat,
foment de la cooperació internacional i de les solucions multilaterals als problemes comuns.

Règim de les obligacions dels Estats membres

el TUE estableix un conjunt de regles de conducta dels Estats membres de la UE en l’àmbit de la PESC. Aquestes regles
imposen obligacions generals als Estats de la UE i són les següents: suport actiu i sense reserves a la PESC, principi de
lleialtat i solidaritat mútua, deure d’abstenció d’accions individuals contraries als interessos de la UE o que puguin
perjudicar l’acció de la UE.

També es formulen les següents obligacions:

- L’obligació d’informació i consultes mútues en el Consell Europeu i el Consell sobre qualsevol qüestió de política
exterior i de seguretat que revisti un interès general amb la finalitat d’establir un enfocament comú.
- L’obligació de consultar als altres Estats de la UE en el Consell Europeu o Consell abans d’emprendre una
actuació internacional o assumir qualsevol compromís que pugui afectar als interessos de la UE.
- L’obligació de coordinar la seva acció en les organitzacions internacionals i de les conferencies internacionals i
defensar les posicions comuns acordades. Els Estats membres dels fòrums internacionals hauran d’informar als
que no ho siguin dels interessos comuns.
- El deure de cooperació de les missions diplomàtiques i consulars dels Estats membres entre si i amb les
delegacions de la UE front tercers països. I el deure de cooperació per el compliment dels drets dels ciutadans
europeus a la protecció diplomàtica i consular.
- L’obligació de suportar les despeses de les decisions en àmbits militars o de defensa.

El control pel compliment d’aquestes obligacions correspon al Consell i a l’Alt Representant de la Unió per Assumptes
Exteriors i Política de Seguretat.

Funcionament de la PESC

a) Marc institucional i orgànic.

El funcionament de la PESC descansa en el marc institucional i únic de la UE. Això no significa la participació de totes
les institucions de la Unió i tampoc que aquesta participació es produeixi amb les funcions i en virtut dels procediments
previstos per altres àmbits d’actuacio. De fet, els Tractats exclouen la competència del Tribunal de Justícia de la UE

13
per pronunciar-se sobre les disposicions relatives a la PESC, també esta exclosa la competència del Tribunal de
Comptes.

Per tant, les institucions que participen en la PESC són el Consell Europeu, el Consell, Comissió i el Parlament Europeu.
També hi participen els Estats membres de la UE i alguns òrgans específics. Tot i això només les dues primeres tenen
capacitat de decisió.

 El consell europeu és la institució que defineix i elabora la PESC. Determina els interessos estratègics de la UE,
fixa els objectius i defineix les orientacions generals de la PESC adoptant les decisions necessàries. També pot
decidir per unanimitat l’establiment de la defensa comuna i té funció com a instancia d’apel·lació en el cas
que un Estat manifesti la seva oposició a una decisió de la PESC de les que s’hagi d’adoptar per majoria
qualificada.
 El Consell desenvolupa la PESC. El Consell elaborarà la política i adoptarà les decisions necessàries per definir-
la i aplicar-la utilitzant els mecanismes establerts al TUE. També ha de vetllar per la unitat, la coherència i
l’eficàcia de l’acció de la UE en el seu conjunt, evitant possibles contradiccions entre la PESC i altres polítiques
de la UE.
 L’Alt Representant de la Unió per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat és una figura creada en virtut
del Tractat d’Amsterdam amb l’objectiu de millorar la visualització internacional de la UE i la seva PESC. L’Alt
Representant està davant de la PESC i de la PCSD i s’encarrega de les responsabilitats en l’àmbit de les relacions
exteriors i de la coordinació dels altres aspectes de l’acció exterior de la UE. Les seves competències son:
contribuir amb les seves propostes a l’elaboració de la PESC i executar les decisions adoptades pel Consell
Europeu i el Consell; dirigir el diàleg polític en nom de la UE; expressar la posició de la UE en conferencies i
organitzacions internacionals.. l’Alt Representant també compte amb el suport d’un servei europeu d’acció
exterior. Tot i així, la seva eficàcia depèn de la practica i de la voluntat política dels seus Estats membres.
 La comissió: el Tractat de Maastricht va reforçar la seva participació en la fase de presa de decisions PESC. La
funció de la Comissió és compartida amb la del Consell de vetllar per la coherència del conjunt de l’acció
exterior de la Unió. No obstant, la comissió té una participació limitada en la definició i realització de la PESC,
nomes se li assigna el dret a presentar propostes que a més haurà d’exercir conjuntament amb l’Alt
Representant.
 El Parlament Europeu té cert control polític de la PESC. El Tractat li reconeix el dret a ser informat regularment
per l’Alt representant sobre el desenvolupament d’aquesta política. El TUE li reconeix al Parlament Europeu la
capacitat per dirigir preguntes o formular recomanacions al Consell i a l’Alt Representant sobre el conjunt
d’àmbits coberts per la PESC. Finalment, el Parlament Europeu té competència en matèria pressupostaria i li
permet incidir en les despeses associades a la PESC.

També hi ha òrgans auxiliars amb competències de l’acció exterior de la UE:

 Representants especials de la UE: són designats pel Consell amb un mandat específic en relació a les qüestions
polítiques i concretes sota l’autoritat de l’Alt Representant de la Unió. Aquestes funcions van des de tasques
similars als bons oficis fins la responsabilitat de l’administració d’un territori.
 Comitè polític i de Seguretat: creat en virtut del Tractat de Niça, és un òrgan integrat per representants dels
governs dels Estats membres. Les seves funcions consisteixen en el seguiment de la situació internacional en
els àmbits de la PESC, l’emissió de dictàmens dirigits al Consell i la supervisió de l’execució de les polítiques
acordades en aquest àmbit. També exerceix el control polític i la direcció estratègica de les operacions de
gestió de crisis empreses per la UE.
 Comitè militar: se li assigna la direcció militar de les operacions de gestió de crisis de la UE.

14
  Estat major: les seves funcions són l’alerta temprança, avaluació de situacions i plantejaments estratègics de
gestió de crisis. Funcions subordinades al Comitè militar.
 Agència Europea de Defensa: té per objecte reforçar les capacitats militars i d’armament de la UE per la gestió
de crisis, inclosa la base industrial i tecnològica de la defensa. També fomenta i recolza l’adopció de mesures
pels Estats membres dirigides a millorar les seves capacitats militars i d’armament.

b) El sistema d’actes: tipologia i procediments d’adopció

En efecte, el Consell Europeu no només adopta les orientacions generals d’aquesta política (PESC) sinó també les
decisions que determinen els interessos i objectius estratègics de la Unió. Aquestes orientacions són la base
necessària sobre les quals el Consell adoptarà les seves decisions. Aquestes decisions s’adoptaran per unanimitat
del Consell Europeu basant-se en la recomanació del Consell. Les mesures de desenvolupament d’aquestes
decisions podran ser adoptades per majoria qualificada del consell.

Hi ha dos tipus de decisions del Consell:

- Decisions que posen en marxa una acció operativa de la Unió: en aquestes es fixen els objectius, les condicions
d’execució i la seva duració. Aquestes decisions són vinculants pels Estats membres.
- Decisions que defineixen l’enfocament de la Unió sobre un assumpte concret de caràcter geogràfic o temàtic.
Els Estats membres han de vetllar per la conformitat de les seves polítiques nacionals amb aquestes posicions
de la Unió.

el procediment d’adopció de decisions en el si del Consell es realitza per unanimitat com a regla general. Ara bé, les
qüestions de procediment podran decidir-se per majoria dels membres del Consell i s’indica una llista de decisions que
poden adoptar-se per aquesta majoria.

La rigidesa de la unanimitat es flexibilitza amb l’abstenció constructiva: si un membre del Consell s’absté en una
votació, podrà acompanyar aquesta abstenció amb una declaració formal en virtut de la qual no estarà obligat a aplicar
la decisió però admetrà que sigui vinculant per la UE. Si els que facin això són un terç dels Estats membres, la decisió
no s’adoptarà.

Els supòsits en què el Consell pot adoptar decisions per majoria qualificada són:

 Decisions relatives als interessos i objectius estratègics de la UE

 Decisions que s’adoptin a partir d’una proposta presentada per l’Alt Representant de la Unió en resposta a
una petició del Consell Europeu.
 La designació de representants especials i qualsevol decisió per l’aplicació de decisions prèvies del Consell.

***aquests supòsits també es poden decidir per unanimitat en determinats casos

Per unanimitat també es podrà ampliar les decisions que es poden prendre per majoria qualificada.

Financiació

La financiació de la PESC descansa majoritàriament en els pressupostos de la Unió. Les despeses administratives que
ocasioni l’aplicació de la PESC a les institucions de la UE corren a càrrec d’aquest pressupost. El mateix passa amb les
despeses operatives.

Les operacions de la Unió amb repercussions militars o de defensa tenen mecanismes concrets:

15
 - El mecanismes Athena: fons diferenciats als comunitaris que es destinen a finançar els costos d’aquest tipus
d’operacions.
- El Consell haurà d’establir un fons destinat a finançar els preparatius de les operacions de gestió.

Mecanismes de cooperació més intensa entre els Estats membres

La PESC permet desenvolupar formules de cooperació reforçada. Aquests mecanismes permeten a un d’Estats
membres avançar més ràpidament en un àmbit de competències no exclusives de la Unió. La institució per formular
una sol·licitud de cooperació reforçada és el Consell. Aquesta institució també es la que decideix si un país està en
condicions de participar en una cooperació reforçada i decidir les mesures que ha d’adoptar. En tots els casos, decideix
per unanimitat.

També hi ha la cooperació estructurada permanent que permet aquells països que ho vulguin desenvolupar les seves
capacitats de defensa. La composició inicial la decideix el Consell per majoria qualificada. Aquest dret es sotmet a
condicions de fons ja que un Estat que es vulgui establir a una cooperació ja iniciada haurà de complir certs requisits
i els Estats ja participants ho hauran d’acceptar. El mateix procediment es segueix per suspendre un Estat. En canvi,
per la sortida voluntària només serà necessària la notificació al Consell.

TEMA 3. EL FUNCIONAMENT DE LA UNIÓ EUROPEA

El tractat de funcionament de la Unió Europea

el TFUE és un dels quatre documents que configuren la constitució material de la UE juntament amb el TUE, el Tractat
constitutiu de la Comunitat Europea de la Energia Atòmica (tractat Euratom) i la Carta de Drets Fonamentals de la UE.

El TFUE juntament amb el Tractat de Euratom, és dels tractats més antics que fonamenten la UE. Va ser firmat el 1957
com a Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea que ha anat modificant-se fins a arribar a l’actual a partir de
l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa.

És el tractat que conté amb més detall el marc jurídic en què es desenvolupen les diferents polítiques, accions i
principis constitucionals de la UE amb excepció de la PESC i la política comuna de seguretat i defensa ubicades al TUE.
Regula per tant, les polítiques que anteriorment es trobaven al tercer pilar. Les pròpies clàusules del TFUE a vegades
ens remeten a disposicions contingudes al TUE, per això es diu que el TUE és el text més constitucional de tots.

El TFUE s’organitza en diverses parts:

- Preàmbul: enuncia la intenció ultima que va dur lloc a la firma del Tractat de 1957. Aquesta part conté la guia
del procés de construcció comunitari “la UE serà més propera entre els pobles d’Europa”
- La primera part conté els principis de la UE: són principis generals de l’acció comunitària. Es tracta de principis
funcionals que regulen l’actuació de les Instituciones i de les polítiques comunitàries concretes, el seu
funcionament ... Els valors i objectius de la UE es troben al TUE que també enuncia principis funcionals que són
desenvolupats pel TFUE com l’atribució de competències, subsidiarietat, proporcionalitat, cooperació lleial,
igualtat dels Estats membres, respecte a les identitats nacionals i democràcia representativa.
- La segona part conté les disposicions referents a la no discriminació i la ciutadania de la UE: aquesta part
ordena el règim de ciutadania de la UE referint-se als principals drets i deures que tenen els ciutadans com a
tal. Els drets constitucionals continguts són:
 lliure circulació i residencia en tot el territori de la Unió.
 Sufragi actiu (vot) i passiu en les eleccions del Parlament Europeu i en les eleccions municipals de l’Estat
membre de residencia.
16
  Protecció diplomàtica i consular en tercers països
 Petició al parlament Europeu, recurs al Defensor del Poble, dret a dirigir-se a qualsevol institució o organisme
consultiu de la Unió en una de les llengües oficials i a rebre resposta d’aquesta.

També s’enuncia una clàusula general de no discriminació per nacionalitat, origen racial, religió, edat, discapacitat,
orientació sexual que crea una lluita contra la discriminació aplicable a totes les institucions.

- La tercera part està relacionada amb les polítiques i accions internes: conté disposicions sobre el mercat
interior i la lliure circulació de mercaderies, (lliure circulació de persones, serveis i capitals); agricultura i pesca;
espais de llibertat, seguretat i justícia, transports, normes comunes sobre competència, polítiques
econòmiques (fiscalitat i aproximació de les legislacions, política econòmica i monetària); polítiques socials
(treball, política social, el fons social europeu, l’educació, formació professional, joventut i esport, cultura, salut
publica, protecció dels consumidors) i altres polítiques com les xarxes transeuropees, industria, medi ambient,
energia..
- La quarta part conté disposicions relatives a l’associació dels territoris i el principi d’ultramar
- La cinquena part conté disposicions sobre l’acció exterior de la Unió
- La sisena sobre disposicions institucionals i financeres
- I la setena i ultima, disposicions generals i finals.

Polítiques comunes

Són polítiques que ajuden al desenvolupament de les activitats econòmiques, l’estabilitat de l’economia, una elevació
del nivell de vida de la UE..

Segons el seu contingut hi ha:

1. Polítiques associades al MI i UEM

 Política monetària
 Política de coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres (política de coordinació)
 Política social i d’ocupació: (és una política de coordinació) té per objectiva la millora del nivell de vida i treball,
la promoció de treball, protecció social adequada, lluita contra l’exclusió...

2. polítiques sectorials

 PAC: política d’agricultura comuna

 PPC: política pesquera comuna
 PCC: política comercial comuna
 PCT: política comuna de transports

3. polítiques horitzontals i complementaries (de coordinació)

 Medi ambient, protecció de consumidors, salut publica, cultura, educació, formació professional i joventut.

Les competències de la UE

la UE és una organització internacional d’integració amb un mode de funcionament de caràcter supranacional, basat
en atribucions de competències per parts dels Estats.

Els Estats sobirans poden cedir i atribuir competències (parts o porcions de sobirania) a altres subjectes de dret. Les
competències que els Estats han atribuït passen a ser exercides per la UE a través dels seus òrgans. Així doncs, les
17
competències dels Estats europeus són elements de sobirania i un cop atribuïdes a la UE són habilitacions per actuar
normativament (fent normes) en un àmbit material (pesca, transport, seguretat, defensa) a través de determinats
poders d’acció (directives, reglaments, acords internacionals) per assolir els objectius de la OI.

Les transferències de competències són en principi definitives, tot i així, el Tractat de Lisboa contempla l’opció de
retornar-les. Actualment, hi ha un debat sobre si s’han de retornar les competències o no. Si un Estat ho reclama, en
principi seria possible. Per tant, un Estat es pot retirar.

El Tractat de Lisboa especifica el repartiment de competències entre la UE i els Estats membres. I classifica aquestes
competències segons la seva naturalesa o relació amb les competències residuals dels estats entre:

 Competències exclusives: la UE és l’única que pot legislar i adoptar actes vinculants. El paper dels Estats
membres es limita a la seva aplicació sempre que la UE autoritzi nomes a adoptar determinats actes
 Competències compartides: la UE i els Estats membres estan autoritzat a aprovar actes vinculants. No obstant,
els Estats membres nomes poden exercir la seva competència amb la mesura que la UE hagi decidit no exercir
la seva
 Competències de suport: la UE nomes pot intervenir per donar suport, coordinar o completar l’acció dels
Estats membres. No disposa de poder legislatiu i no pot interferir en l’exercici de les competències reservades
als Estats membres.

La UE també compte amb competències especifiques en determinats àmbits:

 Coordinació de polítiques econòmiques i de treball

 PESC: la UE s’encarrega de definir i aplicar aquesta política a través del President del Consell Europeu i de l’Alt
Representant per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat. No obstant la UE no pot adoptar actes legislatius
en aquest àmbit i el TJ no pot decidir en aquest àmbit

18
  La clàusula de flexibilitat: permet a la UE actuar més enllà del poder d’acció que li atribueixen els Tractats si
l’objectiu ho requereix.

L’exercici de les competències de la UE es troba subjecte a tres principis fonamentals.

 Principi d’atribució: la UE únicament compte amb les competències que li atribueixen els Tractats
 Principi de proporcionalitat: l’exercici de les competències de la UE no poden superar estricament lo necessari
per la consecució dels objectius dels Tractats
 Principi de subsidiarietat: en les competències compartides, la UE nomes pot intervenir quan la seva actuació
sigui més eficaç que la dels Estats membres.

Segons la forma en què s’atribueixin les competències poden ser expresses, subsidiàries o implícites.

 Competències explicites: estan clarament indicades en els corresponents articles dels Tractats
 Competències subsidiàries: quan no existeix competència explicita o implícita per aconseguir algun objectiu
del Tractat relacionat amb el mercat únic, el TFUE permet al Consell adoptar per unanimitat les mesures
oportunes
 Competències implícites: són competències de la UE per fer acords internacionals* en àmbits materials en els
que els Tractats constitutius preveuen el desenvolupament d’una política comuna a traves de normes
comunes o d’harmonització, d’abast intracomunitari, algunes de les quals han estat efectivament adoptades.
- la UE serà competent de forma implícita per celebrar acords internacionals l’objecte el qual correspongui amb
un àmbit ja cobert per les normes comunitàries de la UE.
- el TJ ha arribat a considerar que hi pot haver competències implícites per fer acords internacionals en tots els
àmbits que corresponen als objectius del Tractat si hi ha una competència interna per realitzar aquests
objectius i l’acció exterior comunitària és necessària per assolir-los.

una competència implícita serà alhora exclusiva quan les mesures adoptades per part de la UE siguin d’una amplitud
tal que els Estats no poden, fora del marc de la UE, contreure compromisos sense afectar o alterar l’abast d’aquestes
normes. (s’han adoptat normes comunes que esgoten l’àmbit de la competència intracomunitària).

*la UE podrà celebrar un acord internacional amb un o diversos països o organitzacions internacionals quan així ho
prevegin els Tractats o quan la celebració d’un acord sogui necessària per assolir algun objectiu dels Tractats o pugui
afectar a normes comunes o alterar l’abast de les mateixes. Aquests acords celebrats per la UE vincularan a les
institucions de la UE i als seus Estats membres.

Antigament hi ha hagut molts conflictes competencials que s’han resolt per mitjà de la transparència ja que els límits
competencials entre la UE i els Estats membres estan clarament definits.

Un dels canvis que va establir el Tractat de Lisboa va ser l’eliminació de l’estructura en tres pilars de la UE que eren:
la Comunitat Europea, la PESC i la cooperació policial i judicial en matèria penal.

Amb el Tractat de Lisboa la CE desapareix i es substituïda per la UE que compte amb procediments legislatius per poder
exercir les competències que té atribuïda. A més a més la UE passa a tenir personalitat jurídica, per tant, pot firmar
tractats en els àmbits que tingui competència.

L’actual repartiment de competències entre la UE i els Estats membres no és definitiu. No obstant, la reducció o
ampliació de les competències de la UE és un assumpte delicat que requereix l’acord de tots els Estats membres i una
revisió dels tractats.

19
Les cooperacions reforçades

Són un mecanisme, una tècnica jurídica establerta als Tractats constitutius que permet que un gran nombre d’Estats
membres activin una competència no exclusiva de la UE a traves de disposicions pertinents als Tractats. No
necessitaran l’acceptació dels altres Estats.

L’augment del nombre d’Estats membres origina una major diversitat d’objectius, sensibilitats i prioritats en la UE. El
Tractat d’Amsterdam suposa una reforma sense precedents al introduir en el TUE disposicions que permeten als Estats
membres establir cooperacions reforçades. Els Estats poden realitzar una cooperació deixant les portes obertes per si
altres Estats s’hi volen afegir.

la finalitat de les cooperacions reforçades serà impulsar els objectius de la UE, protegir els seus interessos i reforçar
el procés d’integració. Les cooperacions reforçades estaran obertes permanentment a tots els Estats membres. La
decisió d’autoritzar la cooperació reforçada serà adoptada pel Consell quan s’hagi arribat a la conclusió que els
objectius perseguits per aquesta cooperació no puguin aconseguir-se en un termini raonable per la UE en el seu
conjunt i a condició de què participin en ella almenys nou Estats membres. Tots els membres del consell podran
participar en les seves deliberacions però nomes podran votar els membres que representin els Estats membres
participants a la cooperació. Els actes que s’adoptin només vincularan als Estats membres participants.

Límits: Les cooperacions reforçades respectaran els Tractats i el DUE, no perjudicaran el mercat interior ni la cohesió
social, econòmica i territorial; respectaran les competències, els drets i les obligacions dels Estats membres que no
participin en elles.

Procediment: La Comissió i els Estats membres que participin en una cooperació reforçada procuraran fomentar la
participació del major nombre possible d’Estats membres. La Comissió i l’Alt Representant de la Unió per Assumptes
Exteriors i Política de Seguretat informaran al Parlament Europeu i al Consell sobre l’evolució de les cooperacions
reforçades.

Els Estats membres que vulguin realitzar una cooperació reforçada dirigiran a la Comissió la seva sol·licitud. La Comissió
podrà presentar al Consell una proposta en aquest sentit. Si no presenta cap proposta, la Comissió comunicarà els
motius als Estats membres interessats. Per tant, L’autorització serà concedida pel Consell amb majoria qualificada a
proposta de la Comissió i autorització del Parlament Europeu. La sol·licitud dels Estats membres que desitgin establir
entre si una cooperació reforçada en el marc de la PESC es dirigiran al Consell, l’autorització es concedirà mitjançant
aquest últim òrgan que es pronunciarà per unanimitat.

Si un Estat vol participar en una cooperació ja existent ho notificarà al Consell i a la Comissió, aquesta ultima ho
confirmarà en un termini de quatre mesos a partir de la recepció de la notificació. Si creu que no es compleixen els
requisits necessaris establirà un termini a l’Estat perquè així es pugui reconsiderar la sol·licitud. Si torna a creure que
no es compleixen les condicions, l’Estat podrà sotmetre la qüestió al Consell.

Si és una cooperació reforçada ja existent de la PESC l’Estat ho notificarà al Consell, a l’Alt Representant de la Unió per
Assumptes Exteriors i Política de Seguretat i a la Comissió. El Consell ho confirmarà quan ho hagi consultat amb l’Alt
representant després de contemplar que es compleixen les condicions. Si es creu que no s’han complert les condicions
es donarà un termini i es tornarà a reconsiderar la sol·licitud. El Consell decidirà per unanimitat.

Les condicions necessàries per realitzar una cooperació reforçada són:

 aconseguir els objectius de la UE i preservar els seus interessos

 respectar els principis dels Tractats i el marc institucional de la UE
20
  no afectar a les mesures adoptades en virtut d’altres disposicions dels Tractats
 no afectar a les competències, drets, obligacions i interessos dels Estats membres que no hi participin
 permetre la unió dels altres Estats sempre que respectin la decisió inicial

Les polítiques i accions internes de la UE

 mercat interior

 unió econòmica i monetària

 espai de llibertat, seguretat i justícia.

a) El mercat interior / únic

L’entrada en vigor del Tractat de Lisboa ha comportat que la missió de la UE s’emmarqui en la consecució del mercat
interior i aquest, obrarà pel desenvolupament sostenible d’Europa basat en un creixement econòmic equilibrat i en
l’estabilitat de preus, en una economia social de mercat altament competitiva i en un nivell elevat de protecció i millora
de la qualitat del medi ambient. també s’afegirà la unió econòmica i monetària com a instrument necessari per la
realització d’aquests objectius.

En els processos de la integració econòmica es poden distingir etapes que corresponen als diferents graus d’aquesta
integració:

 *La zona de lliure comerç: ve a suposar una lliure circulació de mercaderies. Per zona de lliure canvi s’entén
l’eliminació dels obstacles aranzelaris dels membres de la zona, mantenint cada un dels Estats la seva pròpia
política aranzelària respecte els tercers Estats. Equival a eliminar tots els drets de duanes, les taxes que tenen
un efecte equivalent a les duanes, les restriccions quantitatives..
 *La unió duanera: en aquest model, cada un dels membres de la UE elimina els obstacles aranzelaris i
s’estableix un aranzel exterior comú i per tant, els tercers Estats paguen el mateix independentment de l’Estat
on vagin les mercaderies.
 *Mercat comú: suposa englobar les dues etapes anteriors adoptant un pas més en el procés integrador. Així
doncs un mercat comú suposa una unió duanera i la alliberació dels factors productius. Implica l’alliberació
tant de mercaderies com de persones, serveis i capitals.
 *Mercat interior/únic: objectiu que ja apareixia a l’Acta Única Europea, similar al mercat comú – petita
diferencia: espai sense control a les fronteres interiors en el qual circulin lliurement capitals, serveis i persones.
 Unió econòmica: suposa l’existència prèvia d’un mercat comú però, a més, comporta que existeixi un cert
grau d’harmonització de les polítiques econòmiques dels Estats membres.
 Integració econòmica: suposa no nomes una harmonització de les polítiques econòmiques dels Estats que
s’integren sinó que expressa la seva unificació i per tant la necessitat de l’existència d’una autoritat
supranacional que obligui amb les seves decisions els Estats membres.

*Llibertats comunitàries - Mesures d’integració negativa

Per la formació del mercat comú, el TFUE preveu una sèrie de mesures encaminades a facilitar el joc de la lliure
competència entre els factors que intervenen en la producció i l’intercanvi comunitari, assegurant la lliure
circulació de mercaderies, de persones i serveis i de capitals.

El mercat comú és un espai econòmic compres pel territori dels Estats membres, on s’eliminen els obstacles als
intercanvis intracomunitaris amb la idea de fusionar els mercats nacionals en un mercat únic, realitzant les
condicions similars a les d’un mercat interior.

21
 El gran objectiu econòmic del procés d’integració europeu que s’incorpora mitjançant el TUE és la consecució de
la unió econòmica i monetària.

Hi ha supòsits contemplats al TFUE en que els Estats membres poden no aplicar l’alliberació comunitària quan es
reuneixin determinades condicions. En la lliure circulació de mercaderies es fonamenten en la protecció de la salut
i la vida de les persones i animals; preservació dels vegetals; protecció del patrimoni històric, artístic o arqueològic;
justificació per raó d’ordre públic; moralitat i seguretat publica; protecció de la propietat industrial i comercial...

b) Unió econòmica i monetària

Aquesta unió va ser una gran preocupació en el procés d’integració europeu. Finalment en la reunió dels caps d’Estat
o de Govern que va tenir lloc a la Haia el 1969 es va arribar a l’acord de profunditzar en la integració econòmica.
aquesta proposta va cristal·litzar amb l’informe Werner el qual es referia a la creació progressiva d’una unió
econòmica i monetària.

Per diverses raons l’informe Werner no va ser complet i no va finalitzar en la unió econòmica i monetària.

La unió econòmica i monetària és la fase més intensa d’integració econòmica establida progressivament i s’articula a
partir de la realització del mercat interior i no a partir de les diferents polítiques econòmiques dels Estats membres
que haguessin comportat una vertadera unió econòmica que necessita més unió política.

La unió monetària no esdevé de la necessitat d’aconseguir els màxims beneficis del mercat interior sinó del optimisme
europeista que comporta la creació del mercat interior i, entre d’altres, la creença pels governs dels Estats membres
de què l’estabilitat de preus és el fonament del creixement i la creació de treball i en aquest sentit la unió econòmica
i monetària ajuda a aconseguir l’estabilitat de preus que seria difícil aconseguir per separat.

Objectius i etapes de la Unió econòmica i monetària

La consecució de la unió econòmica i monetària és un objectiu del procés d’integració europeu dissenyat en tres fases
o etapes i la seva culminació implica, entre altres aspectes, la creació d’una moneda única. El principal objectiu de la
UEM és aconseguir l’estabilitat de preus que a més és la condició prèvia per obtenir un creixement econòmic i durador
i la creació de treball.

La consecució de la UEM va ser progressiva i en tres etapes:

1. Va ser duta a terme a traves de la lliure circulació de capitals.

2. Compliment dels Estats de diversos criteris essencials com que l’increment anual de la inflació no pot superar en
més d’1,5 punt la mitjana dels tres Estats amb la inflació més reduïda i que el dèficit públic de l’Estat no pugui ser
superior al 3% del seu Producte Interior Brut.
3. Fixació irrevocable dels tipus de canvi de les monedes dels Estats membres que participen a la UEM i la pèrdua
dels instruments de política monetària. A partir d’aquest moment, la política monetària es definida i executada
pel Sistema Europeu de Bancs Centrals.

Els estats que van complir els criteris essencials van tenir una moneda única amb avantatges econòmics, psicològics i
polítics, de desenvolupament de la unió monetària i per mostrar la irreversibilitat de la unió, també facilitaria la festiu
de la política monetària i evitaria les despeses derivades de la convertibilitat de les monedes.

L’aplicació de la unió econòmica i monetària

Els Estats membres que formen part de la UEM assumeixen unes obligacions, la més significativa és el manteniment
de la disciplina pressupostaria, no poden tenir un dèficit públic excessiu (no superi el 3% del PIB i el deute no superi
el 60%) i en cas d’incompliment poden ser sancionats per les institucions comunitàries.
22
La Comissió informa al Consell quan considera que un Estat té dèficit públic. El Consell per majoria qualificada
determinarà si hi ha dèficit públic i dirigirà a l’Estat afectat recomanacions per posar fi a la situació. Si no realitza les
recomanacions, es pot advertir a l’Estat adopti mesures per reduir el dèficit públic. Si aquestes mesures tampoc es
segueixen, el procediment s’endureix per exemple, imposant multes.

El problema és quan un Estat es vol introduir a la UEM. En aquests caos, s’ha previst l’establiment d’un mecanisme de
canvis, que suposa la vinculació de les monedes dels Estats que pretenen incorporar-se a la unió monetària i al euro.
Així es, la fixació d’un tipus central, de les monedes candidates en relació amb l’euro, amb una marges de fluctuació
amplis. A vegades també poden haver-hi marges més estrets en relació amb l’euro, en casos excepcionals. Es preveu,
a més, que en supòsits de tensions monetàries es puguin posar en practica mecanismes d’intervenció de suport de la
moneda.

Criteris de convergència (passar a la 3a fase):

1. Estabilitat de preus
2. Situació sostenible finances públiques
3. Marges normals de fluctuació SME
4. Estabilitat tipus d’interès a llarg termini

En conclusió, aquest mecanisme orienta la política cap a l’estabilitat de preus i representa una protecció tant pels
estats com pels participants en l’euro contra pressions dels mercats de divises. Per aconseguir-ho, també es va realitzar
el pacte d’estabilitat i creixement del 1997 (hi havia un mecanisme de supervisió).

Aquests dos tractats són entre els membres de la UE, no participen tercers estats, tenen un vincle amb la unió. Formen
part del Dret complementari.

Tractat constitutiu del mecanisme europeu d’estabilitat (MEDE)  suposa un fons de diners i ajuts als estats que ho
necessitin en cas de que les seves finances estiguin passant per un moment difícil. Un dels estats que més diners hi
posa és Alemanya.

Tractat d’estabilitat, coordinació i govern de la UEM  estats incorporin aquesta regla d’estabilitat a les seves
constitucions internes (Principi d’estabilitat pressupostaria).

El sistema de la unió monetària (Òrgans): el Banc Central Europeu i el Sistema Europeu de Bancs Centrals.

L’òrgan principal de la UEM és el Sistema Europeu de Bancs Centrals que esta integrat pel Banc Central Europeu i els
Bancs Centrals dels Estats membres. L’objectiu principal del SEBC és el manteniment de l’estabilitat dels preus, així
com donar suport a les polítiques econòmiques generals de la Unió amb la finalitat de contribuir a la realització dels
objectius comunitaris.

Les seves funcions bàsiques són definir i executar la política monetària, posseir i gestionar les reserves oficials de
divises dels Estats membres i promoure el bon funcionament dels sistemes de pagament.

Els òrgans del SEBC són els del BCE: el Comitè Executiu i el Consell de Govern. El Comitè Executiu està compost per un
president, un vicepresident i quatre membres, tots ells nacionals comunitaris i escollits pels governs dels Estats
membres. L’elecció es realitza cada 8 anys sense possibilitat de renovació. El Consell de Govern està format pel Comitè
Executiu i pels governadors dels bancs centrals dels Estats membres.

Els Estats i les institucions comunitàries han de ser independents i no intentar influenciar als òrgans rectors del BCE.
Es mostra la independència del BCE ja que té autonomia financera i els seus ingressos i despeses no estan subjectes
als pressupostos comunitaris.

23
El BCE pot adoptar actes de dret derivat, en concret, reglaments, decisions, recomanacions i dictàmens. Els seus actes
estan subjectes al control del TJUE que pot interposar recursos d’anul·lació.

Avantatges de la moneda única

5. Suprimeix els costos de canvi de monedes en les transaccions financeres

6. Estabilitza el mercat monetari internacional
7. Fixació dels preus en una sola moneda
- Major transparència pels consumidors
- Estalvi i comoditat
- Augment de la competitivitat per les empreses
8. Major dinamisme i qualitat dels serveis financers.

c) Espai de llibertat, seguretat i justícia

Els tres conceptes de llibertat, seguretat i justícia estan estretament lligats. La llibertat perd una gran part del seu
sentit si no se’n pot gaudir en un entorn segur, basat en un sistema judicial en el que tots els ciutadans i residents de
la Unió puguin tenir confiança. Aquests tres conceptes tenen un denominador comú – les persones – i la plena
realització d’un d’ells suposa la dels altres dos. L’equilibri que cal mantenir entre ells ha de ser el fil conductor de l’acció
de la Unió.

Procés de seguritització fa que dels tres eixos (llibertat, seguretat i justícia) el de la seguretat sigui el més important.

Evolució i marc general 

En els anys setanta els Estats membres es van plantejar intensificar els mecanismes de cooperació política per la
creació d’un espai judicial europeu. L’objectiu era aconseguir un mercat interior sense fronteres interiors que
permetés la lliure circulació de persones, serveis i capitals. Es pretenia l’eliminació dels obstacles físics, tècnics i fiscals
de la lliure circulació. La Comissió proposava l’eliminació dels controls en les fronteres interiors comunitàries i el
reforçament del control extern del territori comunitari.

L’inici és dona en l’Acta Única Europea (1986) Objectiu d’instaurar un mercat interior – després apareixen diferents
problemes:

- Dissociació creixent entre objectius comuns i mètodes i mitjans.

- Discussió sobre l’abast persona de la llibertat de circulació de persones (concepte de lliure circulació de
persones).
- LICP / Mesures compensatòries en àmbits sensibles de sobirania.

Integració “en negre” (pla B, s’està produint per fer efectiva la integració):

- Grup TREVI
- Grup ad hoc Immigració – Document de Palma (1989)
- Conveni de Dublín (responsabilitat en l’examen d’una demanda d’asil)

Després de moltes actuacions dels Estats membres per aconseguir aquest espai, finalment un grup d’Estats membres
van firmar un Conveni firmat a Schengen relatiu a la supressió gradual dels controls en les fronteres comunes.

Acords de Schengen (1985 i 1990)  2 acords internacionals entre alguns dels estats membres en els quals no hi
participen Dinamarca, Regne Unit... es fa efectiu l’objectiu de la lliure circulació de persones acompanyat de mesures
en matèria de cooperació policial, judicial i asil. Aquest sistema va suposar l’eliminació dels controls físics en les

24
fronteres interiors dels Estats participants. Els òrgans de Schengen van adoptar un catàleg de normes que contenia:
els requisits necessaris que l’estranger havia de satisfer per creuar les fronteres..

Tractat de Maastricht (després de l’AUE)  instauració de la CAJI – fracassa.

La supressió de les fronteres entre els Estats membres respecte a la circulació de les persones, feia necessari establir
una frontera exterior comuna front a la immigració procedent dels Estats tercers així com una major cooperació entre
els Estats membres.

Amb l’entrada en vigor del Tractat d’Amsterdam, l’espai de llibertat, seguretat i justícia s’ordenava en els següents
paràmetres: la creació d’un nou títol en el TCE sobre visats, asil, immigració i lliure circulació de persones. Aquest títol
es referia a la cooperació intergovernamental entre els Estats membres en àmbit de cooperació policial i judicial en
matèria penal i la incorporació de lo adoptat als Acords Schengen.
Principi d’integració diferenciada – hi ha estats que hi participen i estats que no.

Amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa que suposa l’eliminació dels tres pilars i l’estructuració de les
competències, s’atribueix a les competències compartides es menciona l’espai de llibertat, seguretat i justícia. A més
a més el nou Títol en la TCE passa a anomenar-se polítiques sobre controls en les fronteres, asils i immigració. Aquest
Tractat també suposa que la UE inclou les matèries que estaven compreses en la cooperació intergovernamental en
àmbit de cooperació policial i judicial.

Les finalitats principals de l’espai de llibertat, seguretat i justícia eren:

1. Garantir l’absència de controls de les persones en les fronteres i desenvolupar una política comú d’asil,
immigració i control de les fronteres exteriors
2. Garantir un nivell elevat de seguretat amb mesures de prevenció de violència, racisme, xenofòbia mitjançant
la coordinació i cooperació entre autoritats judicials
3. Facilitar la tutela judicial.

Àmbits materials (3a part TFUE: polítiques i accions internes de la Unió)  Titol V

- Capítol 1: disposicions generals

- Capítol 2: polítiques sobre controls a les fronteres, asil i immigració
- Capítol 3: cooperació judicial en matèria civil
- Capítol 4: cooperació judicial en matèria penal
- Capítol 5: cooperació policial

1. Espai de seguretat:

Objectiu de prevenir i combatre el nivell apropiat la delinquencia organitzada o no, en particular, el terrorisme, la trata
d’essers humans i els delictes contra els nens, el tràfic il·licit de drogues i armes, corrupció i frau.

Cooperació policial i judicial en materia penal: àmbit “comunitaritzat” amb el Tractat de Lisboa.

3 eixos:

- Cooperació entre forces policials, duaneres i altres, directament o a través d’EUROPOL.

- Cooperació judicial en matèria penal: espai de justícia
Principi de reconeixement mutu: instruments jurídics de cooperació
Cooperació institucional horitzontal
Cooperació institucional vertical: EUROJUST

25
 - Aproximació de les normes dels estats en matèria penal.
- Mecanisme del fre d’emergència – s’atura el procediment si algun estat veu afectada la seva sobirania.

2. Espai de justícia

Objectiu: creació d’un espai judicial europeu  coherència, convivència i cooperació entre espais judicials / facilitar
als ciutadans l’exercici de les llibertats de circulació i conferir als ciutadans un sentiment comú de justícia a tota la
Unió. Accés a la justícia i plena cooperació judicial.

2 branques:

- Cooperació judicial en matèria penal

- Cooperació judicial en matèria civil – amb el Tractat de Lisboa esdevé política de la UE.

(Diapo 18 i 19)

3. Espai de llibertat

- Política de control de les fronteres: té per objectiu garantir l’absència de controls a la circulació de persones
quan creuin les fronteres interiors, assegurar la vigilància i controls de les persones en les fronteres i instaurar
un sistema de gestió de fronteres exteriors.
- Política comú en matèria d’asil, refugi i protecció temporal: s’ha adoptat una normativa comunitària definint
els requisits mínims comuns per la recepció de sol·licituds d’asil i per la concessió o retirada de l’estatut dels
refugiats
- La política d’immigració: garanteix una gestió eficaç dels fluxos migratoris, un tracta equivalent dels nacionals
de tercers països que resideixin legalment en els Estats membres i la prevenció i lluita contra la immigració
il·legal i el tracta de sers vius. Per aconseguir-ho es prenen mesures com l’expedició de visats i permisos de
residencia, definició de drets dels nacionals de tercers països que resideixin legalment en un Estat europeu...
- L’admissió dels nacionals de tercers Estats en la UE i les mesures per la seva integració: hi ha un estatut jurídic
pels nacionals de tercers Estats que són considerats residents de llarga durada en un estat de la UE. La persona
d’un tercer Estat tindrà dret a viure en unes condicions similars a una persona nacional de l’estat de la UE.
També es preveuen normes de reagrupament familiar si la persona té un permís de residencia igual o superior
a un any i es beneficiaria el conjuga. Finalment es regulen les condicions d’aquelles persones que es desplacen
per estudis, intercanvis d’alumnes, practiques no remunerades...
- La lluita contra la immigració irregular: l’acció s’ha desenvolupat en quatre àmbits: la repressió de l’entrada,
circulació, i estància irregulars, la cooperació de les Estats membres en l’expulsió dels nacionals dels tercers
Estats i la lluita contra el treball irregular.

Principi de solidaritat i repartiment equitatiu de la responsabilitat entre els estats membres, també en l’aspecte
financer.

Disposicions constitucionals estatals per la transferència de competències

La integració d’un estat a la UE li produeix un impacte normatiu, obté noves normes i el sotmetiment al Tribunal de
Justícia. També té un impacte Constitucional ja que l’Estat cedeix sobirania.

Per la integració a la UE és necessària una obertura de l’Estat, això significa que evoluciona constantment a partir d’ell
mateix com de la UE.

26
Aquest canvi de les CE és una manifestació de la integració econòmica.
Per la participació en les CEE:
 França, Itàlia, Alemanya i Dinamarca: van considerar suficients per integrar-se en les CCEE les seves previsions
constitucionals inespecífiques
 Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica: reforma la constitució amb posterioritat a l’ingrés com a membres, per tal
d’assumir la revolució constitucional que suposa la integració
 Irlanda, Portugal i Regne Unit: reforma de la Constitució prèvia a l’adhesió: en el cas de Rússia (sense
constitució formal), s’adopta la European Communities Act, per permetre les transformacions normatives
derivades de la integració
 Grècia i Espanya: s’inclouen clàusules d’obertura quan es fan les constitucions respectives, en vista d’una
futura adhesió.

També es realitza una adequació constitucional posterior (TUE Maastrich): El TUE de Maastricht té un impacte gran
(creació de la UE, ciutadania de la UE amb la legitimació activa i passiva, PESC, principi de subsidiarietat..). aquest
impacte fa que alguns Estats decideixin reformar les seves constitucions per incorporar en elles específicament el
fenomen de la integració europea
 Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Dinamarca: no reformen
 Luxemburg i Espanya: reformen la seva CE mínimament, per exemple, a Espanya van reformar l’article 13 per
incloure la legitimació passiva en les eleccions municipals prevista per la ciutadania de la UE.
 A Portugal, Alemanya i Itàlia van tenir un impacte constitucional important ja que Alemanya integra límits
constitucionals explícits de la integració com (ppi democràtic, social i de dret), a França incorporen la tècnica
normativa de fer constitucional expressament, allò que segons la interpretació del TC són transferències
contraries a les condicions essencials d’exercici a la sobirania francesa.

La constitució espanyola i el dret comunitari

Segons l’article 93 de la CE mitjançant LO es podrà autoritzar la celebració de Tractats pels que s’atribueixi a una
organització o institució internacional l’exercici de competències derivades de la Constitució. Corresponen a les Corts
Generals o als Governs, segons els casos, la garantia del compliment d’aquests tractats.

TEMA 4. ESTRUCTURA ORGÀNICA DE LA UNIÓ EUROPEA

Les institucions de la UE

les institucions de la UE es troben regulades al TUE i al TFUE. Aquests articles regulen el següent:

les institucions de la UE tenen com a finalitat promoure els seus interessos, objectius, defensar els interessos dels
ciutadans i dels Estats membres, garantir la coherència, eficàcia i continuïtat de les seves polítiques i accions.

Les institucions de la UE són:

 Parlament Europeu
 Consell Europeu
 Consell
 Comissió Europea
 TJUE
 Banc Central Europeu
 Tribunal de Comptes.

27
Cada institució actuarà dins dels límits de les atribucions que els hi confereixen els Estats i mantindran una cooperació
lleial. Així doncs, tenen els poders que els hi confereixen els Tractats, en canvi, els òrgans tenen els poders que les
institucions els han cedit.

El Parlament Europeu, el Consell i la Comissió, Estaran assistits per un Comitè Econòmic i Social i per un Comitè de les
Regions que exerciran funcions consultives. Les disposicions relatives al Banc Central Europeu i al Tribunal de Comptes,
així com les disposicions detallades sobre les altres institucions, figuraran en el Tractat de Funcionament de la UE.

Les institucions tenen una certa independència les unes de les altres, un cert grau d’autonomia financera i
administrativa.

En les institucions no es pot trobar gaire la divisió de poders perquè quan es van distribuir i es distribueixen els poders
entre les institucions no es realitza pensant en la protecció dels individus davant del poder absolut sinó que la divisió
respon a la transmissió de competències i a la conservació de la sobirania nacional dels Estats.

Al llarg del temps hi ha hagut canvis en els poders de la UE ja que en la CECA la Comissió tenia pràcticament tot el
poder i els Estats eren un òrgan consultiu. Amb el Tractat de Roma es canvia la distribució de poders: la Comissió, el
Consell i el Parlament Europeu passen adquirir poders legislatius i normatius (els comparteixen)?? mentre que el
Tribunal de Justícia i el Tribunal de Comptes adquireixen els poders jurídics.

Els òrgans previstos pels tractats són:

 Òrgans consultius
o Comitè econòmic i social
o Comitè de les regions
o Òrgans especialitzats (comitè de transports, comitè especial dels acords comercials i de cooperació, comitè
del Fons Social Europeu, Comitè Científic i tècnic.
 Òrgans de gestió
o Agència d’aprovisionament de l’Euratom
o Banc Europeu d’inversió
 Òrgans financers
o Sistema europeu de bancs centrals
 Òrgans de control (com el defensor del poble)

També hi ha òrgans no previstos en els tractats que poden ser òrgans creats per les institucions

 Grups i comitès consultius: creats pel Consell i/o la Comissió comitès de consulta, grups d’experts, comitès
de col·laboració i coordinació entre Estats (comitè consultiu per als mercats públics, comitè permanent
d’ocupació, comitè regional...)
 Comitès de gestió i de reglamentació (per a l’execució d’actes normatius)
 Òrgans personalitzats (establiment públics comunitaris)
 Ex: fons europeu de cooperació monetària, centre europeu pel desenvolupament de la FP, fundació europea
per la ,millora de les condicions de vida i de treball, Agència europea de cooperació, Agència europea pel medi
ambient i fundació europea per la formació.

La UE compte amb diverses agències:

- Agències descentralitzades que duen a terme les tasques tècniques, científiques o administratives que ajuden
a les institucions de la UE a elaborar i a aplicar les seves polítiques. També donen suport a la cooperació entre
la UE i els governs nacionals, posant en comú els coneixements tècnics i especialitzats d’ambdós.

28
 Les agències descentralitzades estan establertes per un període indefinit i tenen la seva seu en diversos
llocs de la UE
- Les agències executives ajuden a la Comissió Europea a gestionar els programes de la UE. S’estableixen per un
període determinat i han de tenir la seva seu en la mateixa localitat que la Comissió (Brussel·les o Luxemburg)
- Agències i organismes de Euratom: donen suport als objectius del Tractat de la Comunitat Europea de la
Energia Atòmica (euratom). Coordinen els programes nacionals d’investigació nuclear amb fins pacífics,
faciliten coneixements, infraestructures i el finançament de la energia nuclear i garanteixen la suficiència i
seguretat de l’energia nuclear.

Les relacions interinstitucionals

Entre el Parlament Europeu i la Comissió hi ha un vincle. Aquest vincle és important ja que la Comissió es tria pels
membres del Parlament Europeu, a més a més, el Parlament Europeu controla la Comissió i pot acabar en una moció
de censura. En canvi, el Control del Parlament al Consell és petit, tot i així, aquest control no té sentit perquè els
membres no se’ls pot censurar perquè són caps d’Estats dels Estats membres.

Per tant, hi ha un triangle institucional per a l’adopció i execució de normes entre el Consell, el Parlament Europeu i
la Comissió.

Amb el Tractat de Lisboa es van establir certs canvis i novetats en l’àmbit institucional:

 Van passar a haver-hi 7 institucions: 5 de les que ja hi havia més el Consell Europeu i el BCE.
 Va passar a haver-hi un president estable del Consell amb un mandat de dos anys i mig per donar més
continuïtat i estabilitat a les tasques de la institució
 També es va crear l’Alt representants de la Unió per Afers Exteriors i Política de Seguretat. Així queda reforçada
la coherència en l’acció exterior i augmenta la visibilitat de la UE en el món.
 Es va estendre el vot per majoria qualificada a 45 nous casos
 Es comptava amb la iniciativa popular. Un grup d’almenys un milió de ciutadans nacionals poden prendre la
iniciativa de convidar a la Comissió a que presenti una proposta adequada sobre qüestions que, en opinió dels
interessats, requereixen un acte jurídic de la UE per aplicar el Tractat de Lisboa.
 Es compte amb la participació dels parlaments nacionals (control de la subsidiarietat de l’acció de la UE)
 Hi ha una doble majoria (Estats i població) en el Consell. Les decisions s’aproven si els vots favorables
representen com a mínim el 55% dels Estats membres de la UE i el 65% de la població)

Principis que regeixen la relació entre institucions

 Principi d’atribució competencial (no només es refereix a les competències dels Estats membres sinó que
també es refereix a tot allò que hi ha als Tractats constitutius on hi ha l’àmbit de poder propi de les institucions
 les institucions tindran aquells poders establerts en els Tractats constitutius i no d’altres.
 Principi d’autonomia de les institucions: financera, administrativa.. han de tenir autonomia les unes de les
altres.
 Principi d’equilibri institucional: (es busca que es vagin equilibrant els poders de les diferents institucions).
Les institucions han d’exercir elles mateixes els seus propis poders (la delegació està molt delimitada). D’acord
amb lo establert als TI els poders que són assignats a les institucions han de ser exercits pe aquestes sense
interferir/alterar o pertorbar els poders de les altres institucions.
 Principi de cooperació lleial entre les institucions: la seva vulneració pot arribar a suposar l’anul·lació de la
norma comunitària.

29
El consell Europeu

El Consell Europeu neix de la iniciativa política dels Estats membres amb l’objectiu d’impulsar el procés d’integració
europea. El seu origen es troba a Paris el 1974 quan els caps d’Estat i de govern van decidir reunir-se, sota el nom de
Consell Europeu, per reflexionar sobre alguns aspectes de la UE. La seva naturalesa ha portat polèmica al llarg del
temps ja que la Acta Única Europea es limitava a precisar la composició però sense reconeixeu-ho com una de les
institucions pròpies de llavors anomenades Comunitats Europees. No obstant, la globalitat de les seves funcions i la
seva inserció en les activitats i en el sistema institucional fa difícil negar al Consell un paper essencial en el
funcionament de la UE. Per aquest motiu, la institucionalització del Consell Europeu pels articles 13 i 15 TUE forma
part del reforç que els tractats fan d’aquesta institució.

Funcionament

El Consell Europeu es reunirà dos cops per semestre per convocatòria del seu President. Quan la situació ho exigeixi,
el president també podrà convocar una reunió extraordinària del Consell Europeu.

La participació del Consell Europeu està limitada als caps d’Estats de governs, assistits pels ministres d’assumptes
Exteriors, i al president de la Comissió assistit per un membre d’aquesta. També participa l’Alt Representant
d’Assumptes Exteriors.

El Consell realitza accions tan importants que, a vegades, són indispensables perquè avanci l’acció comunitària.
L’actuació del Consell és d’assistència i es sol limitar a la presentació d’informes i comunicacions. La relació que manté
amb el PE és deficient ja que es limita a rebre i debatre un informe després de cada reunió del Consell i un informe
escrit anual relatiu als progressos de la UE.

El Tractat de Lisboa va incorporar una modificació referent a la institucionalització de la presidència del Consell. La
presidència passa a ser escollida per majoria qualificada per un període de dos anys i mig, renovables per un altre cop.
El president del Consell Europeu presidirà i impulsarà els treballs del Consell Europeu, vetllarà per la preparació i
continuïtat dels treballs del Consell Europeu, s’esforçarà per facilitar la coherència i el consens en el si del Consell i
després de cada reunió presentarà un informe al PE.

Les seves funcions consistiran en representar exteriorment la UE en els assumptes de política exterior i de seguretat
comuna. Per tant, les seves funcions són de direcció política i orientació.

El president del Consell tampoc podrà exercir cap mena de mandat nacional. Per aquest motiu, l’actual cap d’Estat o
de govern que exerceixi la presidència del consell es limitarà als aspectes organitzatius i materials.

Competències

Com ja hem dit té funcions d’orientació i coordinació política que consistirà en:

 Donar un impuls polític a la construcció i defensa europea

 Definir les orientacions que afavoreixen la construcció europea
 Deliberar sobre qüestions de competència de la UE en diferents aspectes vetllant per la coherència
 Obrir nous sectors d’activitat a la cooperació
 Expressa la posició comú en les qüestions de relacions exteriors.
 Determinar els interessos i objectius estratègics de la UE en l’àmbit de política exterior i seguretat comuna
 Podrà nombrar per majoria qualificada a l’Alt Representant de la Unió per Assumptes Exteriors i Política de
Seguretat. També podrà posar fi al seu mandat.

30
En definitiva, el Consell Europeu està cridat a promoure una direcció estratègica, de continuïtat i coordinació de la UE.
També determina les orientacions econòmiques i polítiques del procés d’integració. Per tant, és un òrgan d’impulsió
de la UE. Les decisions dels Estats que puguin afectar a tercers estaran sota el control del TJUE.

El Banc Central Europeu

el BCE va ser creat al 1998 i és regulat al TFUE. El seu estatut forma part del dret originari i li garanteix una gran
estabilitat normativa però alhora dificultats alhora de modificar-lo. El BCE té la seva seu a Frankfurt i té personalitat
jurídica pròpia i autonomia financera.

El BCE forma part d’un conjunt d’institucions més ampli anomenat el SEBC juntament amb bancs centrals de tots els
Estats membres. Així doncs, el BCE i els bancs centrals dels Estats membres amb l’euro com a moneda formen
l’Eurosistema. El SEBC en el seu conjunt no té personalitat jurídica però es regeix a traves del principi de jerarquia i
descentralització.

El principi de jerarquia consisteix en que el BCE pot portar davant el TJUE a un banc central nacional quan hagi
incomplert alguna obligació de l’Estatut. El sistema de descentralització, en canvi, consisteix en que el BCE recorrerà
als bancs centrals nacionals per executar les operacions que corresponguin a les funcions del SEBC.

Estructura orgànica del SEBC

El SEBC està compost pel BCE i pels bancs centrals nacionals de tots els Estats membres. Els bancs centrals nacionals
doncs tenen dues funcions que són les pròpiament seves en funció del seu dret intern i les atribuïdes pel SEBC. Els
òrgans del BCE són els del SEBC.

 Consell de govern: està comport pels membres del comitè executiu i pels Governadors dels bancs centrals
nacionals dels Estats membres amb l’euro com a moneda. És reuneixen 10 cops cada any i és l’òrgan més
important del SEBC ja que adopta les orientacions i decisions necessàries per garantir el compliment de les
funcions SEBC a més de qüestions de política monetària de la UE. També adopta el reglament intern que
determina la organització interna de la UE i pot delegar funcions al Comitè Executiu. Finalment també pot
emprendre accions del BCE davant el TJUE. Les seves decisions es prenen per majoria simple.
 El comitè executiu: està compost per un President, un Vicepresident i altres membres nombrats pel consell
europeu cada vuit anys i no el seu mandat no és renovable. El comitè Executiu pot realitzar les funcions que
li siguin delegades pel Consell de Govern. Les seves decisions es prenen per majoria simple.
 Consell General: compost pel President i Vicepresident del BCE, així com pels Governadors de tots els bancs
centrals dels Estats membres. Els altres membres del Comitè General hi poden participar però sense vot en
les decisions. La seva missió és establir un fòrum de cooperació que permeti mantenir vinculada la política
monetària de la UE als Estats acollits i desenvolupar les funcions que abans realitzava l’Institut Monetari
Europeu.

Objectius del SEBC

 Mantenir l’estabilitat de preus: de manera que l’euro sigui una moneda forta amb la mateixa estabilitat que
les antigues monedes nacionals. Determina el nivell d’inflació adequat i les mesures per corregir-la.
 Donar suport a les polítiques generals en la unió: contribuir a la política econòmica de la UE i donar suport a
les polítiques econòmiques dels EEMM.
 Afavorir l’eficient assignació de recursos actuant segons el principi d’economia de mercat obert i de lliure
competència.

31
Funcions del SEBC

 Definir i executar la política monetària de la UE: es proporciona una gran llibertat a l’Eurosistema a l’hora
d’escollir els objectius monetaris i adoptant les mesures que consideri més oportunes.
 Realitzar operacions de canvi de divises: també s’inclouen les operacions amb moneda d’aquells EEMM que
no participin en la tercera fase de la UEM.
 Mantenir i gestionar les reserves oficials dels Estats membres de la UE que pertanyen a la zona euro.
 Promoure un bon funcionalment del sistema de pagament de la UE. << el BCE i els bancs centrals nacionals
podran proporcionar mesures i dictar el BCE podrà dictar reglaments destinats a garantir uns sistemes de
competència i solvència dins de la UE>>

Hi ha altres funcions que no són principals com el control sobre l’emissió de bitllets, funcions consultives, cooperació
internacional, funcions d’assessoria, recopilació i elaboració estadística i contribució a la supervisió prudencial i a
l’estabilitat financera.

El TFUE aposta per la independència del SEBC com un dels aspectes més importants pel seu funcionament. Així els
mercats financers tenen la certesa que la política antiinflacionista no estarà condicionada per diferents polítiques. <<
prohibició de sol·licitar o acceptar instruccions de les altres institucions, òrgans o organismes de la UE, ni dels Governs
dels Estats. Tampoc es pot influir al BCS ni als bancs centrans nacionals en l’exercici de les seves funcions. Té:

- Independència institucional
- Independència funcional (capacitat de decisió)
- Independència personal (duració del mandat dels membres del Comitè Executiu)
- Independència financera
- Independència de gestió interna.

Rendició de comptes: el BCE publica un Bolletí mensual i els membres del Consell de Govern pronuncien nombrosos
discursos sobre temes d’interès pel públic. A més a més, el president i el vicepresident del BCE ofereixen una explicació
molt detallada de les valoracions del BCE sobre la situació econòmica i dels motius en els que es basen les seves
decisions sobre política monetària en les conferencies de premsa i en les compareixences davant el PE.

Les funcions del BCE

 Definició de les polítiques d’Eurosistema

 Decisió, coordinació i vigilància de les operacions de política monetària
 Orientar i donar instruccions.
 Vigilar i planificar estratègicament, coordinar i harmonitzar l’emissió de bitllets
 Intervenció en el mercat de divises
 Supervisió de les infraestructures del mercat financer i els instruments de pagament.
 Cooperació internacional i europea
 Vigilar els riscos financers
 Funció consultiva
 Desenvolupar criteris per la gestió operativa dels BCN

Funcions dels BCN

<< en la mesura en què s’estimi possible i adequat, el BCE recorrerà als bancs centrals nacionals per executar les
operacions que corresponguin a les funcions del SEBC.>>

 Execució de les operacions de la política monetària

32
  Gestionar les reserves exteriors (pròpies i del BCE)
 Supervisió de les infraestructures del mercat financer i els instruments de pagament.
 Gestió i supervisió de les operacions en efectiu
 Donar assistència al BCE.

TEMA 5: EL CONSELL, LA COMISSIÓ I EL PARLAMENT: LA FUNCIÓ NORMATIVA

EL CONSELL O CONSELL DE MINISTRES

1. Introducció.

El Consell és una institució en la que es representen els interessos nacionals i per això encarna el principi de
representació dels Estats. Fins l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, era la única institució que tenia el principi de la
legitimitat intergovernamental o representativitat territorial, però ara ho comparteix amb el Consell Europeu.
És fonamentalment un legislatiu intergovernamental, assumeix els més importants poders de decisió legislativa i
pressupostària i defineix polítiques i coordina la UE.
No és una conferència internacional ni els seus actes són acords internacionals, tot i està composta pels membres dels
governs dels Estats. Aquests últims fan valer els seus interessos nacionals, però el resultat de les deliberacions és
trobar un interès comú. No és independent dels Estats, però expressa una voluntat pròpia, diferent a la dels Estats, i
aquesta s’imposa a tots els Estats, tant si han votat a favor o en contra. Donat això, un Estat, malgrat haver votat a
favor, podrà impugnar un acte del Consell ja que el seu vot no té rellevància autònoma sinó que és un element de la
voluntat col·legiada.

2. Composició

Art. 16.2 TUE: “El Consell està compost per un representat de cada Estat membre, de rang ministerial, facultat per a
comprometre el govern de l’Estat al que representi i per exercir el dret a vot”. Deduccions:

 Cal atendre al sistema constitucional de cada Estat per saber qui és membre del govern, només aquest poden
formar part de ple dret del Consell.
 El terme “rang ministerial” no ha d’interpretar-se literalment. No només els ministres d’un Estat poden formar-
ne part, sinó el rang ministerial pot ser-ho a nivell regional sempre que el govern corresponent faculti a la
persona.
 Si no pot assistir un membre del govern pot fer-se representar per una altra persona, intent de preservar el
quòrum de la meitat de les delegacions.

33
  La composició personal del Consell és variable segons els temes a tractar.

Les formacions del Consell

Són una forma d’organització i de reunió de la institució. Amb el TI de Lisboa hi ha un total de 10 formacions. És una
llista única de la UE que no interfereix en l’organització interna de cada govern.
El Consell Europeu té la competència per crear formacions del Consell.
Les formacions més rellevants i que es reuneixen amb més freqüència són el Consell d’Assumptes Exteriors i el Consell
d’Afers Generals (CAG), així com l’Ecofin.
La composició variable de les formacions comporta la falta d’homogeneïtat i de continuïtat en els treballs, cosa que
ha intentat ser pal·liada amb un òrgan auxiliar del Consell, el COREPER.
En les sessions del Consell està present la Comissió.

3. La presidència

El President en exercici no encapçala la delegació del seu país ni pren la paraula en defensa del seu interès nacional.
No presideix la UE ni la representa, sinó que només presideix i representa el Consell.
La presidència gira entorn al principi de rotació i la duració semestral. El TI de Lisboa introdueix un sistema dual, amb
presidència permanent al Consell d’Assumptes Exteriors a càrrec de l’Alt representant de la Unió, per aconseguir una
major visibilitat i coherència. La resta de les presidències de les formacions són rotatòries, amb excepció de l’Eurogrup.
La presidència rotatòria s’exerceix de manera successiva per cada Estat membre durant sis mesos. L’ordre s’acorda
pel Consell Europeu per majoria qualificada i pot ser modificat com a conseqüència de circumstàncies especials que
afectin a un Estat. Aquest sistema s’aplica també al COREPER i als grups de treball, per tal que totes les presidències
s’exerceixin per persona de la mateixa nacionalitat i assegurar així una major coordinació i continuïtat.
La presidència és una funció política que dóna a l’Estat que l’exerceix un poder de coordinació i direcció, així com
d’impuls i conciliació dels interessos nacionals i de representació.
Organitza les sessions, elabora la convocatòria i l’ordre del dia, ordena els debats, té un recurs a la votació enfront a
l’abús del consens (permet desencallar deliberacions)... són algunes de les seves funcions.

La Secretaria General

La presidència rep l’assistència de la Secretaria General del Consell. Està formada per funcionaris independents i
s’estructura pel Secretari General, l’Adjunt, el servei jurídic i varies direccions generals.
A més d’assumir funcions pròpies de secretaria, és el suport imparcial de la presidència: suport tècnic propi, de
caràcter col·lectiu i comú .

34
4. El Comitè de Representants Permanents (COREPER)

A part de l’assistència tècnica i jurídica de la Secretaria, el COREPER té la missió de preparar els treballs del Consell i
de realitzar les tasques que li siguin confiades. Es pretén agilitzar les feines del Consell.
Està format per representants dels Estats membres i pels Caps de la Representació Permanent de cada Estat. Les seves
tasques presenten dualitat:

 Per una banda, assumeixen responsabilitats com a representants diplomàtics coordinant les activitats de
l’Administració davant les institucions de la UE i per tant estan vinculats als Estats.
 Per l’altra, busquen solucions conjuntes en les que prevalgui l’interès de la UE, en tant que membres d’un
òrgan de naturalesa comuna.

El COREPER divideix el contingut de l’ordre del dia de les sessions en dos parts, encara que jurídicament només hi ha
un sol COREPER:

1. COREPER I (o primera part), format per representants permanents adjunts.

2. COREPER II (o segona part), format pels caps de les representacions permanents.

Hi ha dos centenars de grups de treball que s’encarreguen de la discussió i preparació tècnica de la decisió.

5. Les atribucions del Consell

El Consell comparteix amb el Parlament les funcions legislativa i pressupostària, però té les específiques de definició
de polítiques i de coordinació. Encarna la influència dels Estats sobre decisions polítiques i de legislació.

 Funció legislativa del Consell: és un legislador no parlamentari, la legitimitat del qual és internacional i no
directament popular. Consisteix en l’aprovació d’actes legislatius pel Consell i el Parlament, adoptats en
procediment ordinari i aprovats pel Consell, prèvia consulta del PE, en un procediment especial.
 Funció legislativa a través de procediment especial: el Consell està habilitat per adoptar actes a través d’un
procediment especial en els casos previstos pels TI.
 Atribucions normatives no legislatives, funció de definició i coordinació de polítiques: supervisió econòmica
dels Estats i de la UE, disciplina pressupostària, d’ocupació, salut pública, etc.
 Atribucions en matèria de relacions exteriors: al Consell li correspon en l’essencial la responsabilitat de l’acció
exterior en matèria de relacions econòmiques i de PESC.

35
6. Procediments de votació

Majoria simple
Es preveu en poques ocasions, significa que cada Estat té un vot igual i la majoria s’obté quan voten a favor la majoria
dels Estats que el composen.

Majoria qualificada
És el procediment generalitzat per la formació de la voluntat de la UE, es vota per majoria qualificada sempre, excepte
quan el TI disposi una altra forma. Progressivament han augmentat els àmbits que es voten per aquest sistema.
El TI de Lisboa introdueix una nova majoria qualificada que s’aplica a partir de l’1/11/2014. Però l’antiga es podrà
seguir utilitzant a petició de qualsevol Estat fins 2017.
Aquesta nova majoria consisteix en que es necessita el 55% dels Estats que representin al 65% de la població. El pes
de vot de cada Estat depèn per tant de la seva població. Han de concórrer al menys 15 Estats membres i han d’acumular
el 65% de població. La minoria perdedora serà un mínim de 12 Estats o un grup que reuneixi menys dels 35% de
població. La minoria de bloqueig consisteix en reunir 13 Estats en contra o un mínim de 4 amb més del 35% de població.
Quan no es requereix proposta de la Comissió, s’exigeix un 72% dels Estats i un 65% de la població.

Unanimitat
Es preveu per a decisions d’especial importància. Responsabilitza a un o varis Estat del veto, però també pot influir
sobre un Estat aïllat. Les abstencions no impedeixen la unanimitat.

7. La dinàmica del procés decisori en el sí del Consell

Un cop la Comissió ha adoptat una proposta, l’envia al Consell i des d’aquí a les Representacions Permanents. Les
Administracions nacionals han d’analitzar la proposta per preparar la posició que hauran de defendre al Consell. Són
el conducte diplomàtic obligat de relació entre el Consell o qualsevol institució.
Les Representacions comuniquen les propostes a les respectives Administracions. El Ministeri afectat estudia la
proposta i adopta una posició en coordinació amb el Ministeri d’Assumptes Exteriors. Aquest remet l0acord per tal
que la Representació actuï en els comitès i grups de treball.

Els grups de treball, el COREPER i el Consell han d’examinar si l’acte respecte el principi d’atribució, de subsidiarietat i
de proporcionalitat. El Consell ha de realitzar les seves funcions normatives amb transparència i amb respecte dels TI.

Les deliberacions del Consell, setmanals, es desenvolupen conforme a l’ordre del dia i es divideixen en dues parts:

36
  La part A: quan s’inclou un punt en aquesta part implica que el COREPER recomana que el Consell els aprovi
de forma global i automàtica, sense entrar en discussió.
 La part B: el COREPER recomana que es deliberi i es decideixi sobre una proposta que no té la majoria
necessària de les delegacions en els grups de treball ni en el COREPER. També es recomana que es mantingui
un debat conjunt.

LA COMISSIÓ EUROPEA

1. Composició

La Comissió és una institució independent dels Estats que s’encarrega de la gestió centralitzada dels assumptes comuns
de la UE. Encarna l’interès general.
Des de novembre de 2014, està composta per tants comissaris com Estats membres, en aquest número s’inclou a la
presidència i a l’Alt Representant de la UE per assumptes exteriors i política de seguretat, que és un dels vicepresidents.
Els membres són proposats i nomenats en raó de la seva competència general, el compromís europeu i han d’oferir
garanties plenes d’independència.

La Comissió gaudeix d’un mandat de cinc any, a l’igual que els membres del PE, de manera que el seu procés de
nomenament s’inicia desprès de cada renovació parlamentària. El procediment de nomenament és el següent:

 Desprès de cada elecció al PE i a la vista dels resultats electorals, el Consell Europeu proposa per majoria
qualificada la personalitat candidata com a President/a de la Comissió.
 El ple del PE decideix per majoria dels membres si aprova o no, amb caràcter vinculant, la proposta del Consell
en torn al candidat a la Presidència. En cas de no acceptar, el Consell Europeu proposarà una altra candidatura.
 El nou president inicia consultes amb els governs a fi de proposar a les demés personalitats que formaran la
Comissió. Seran proposats per majoria qualificada pel Consell, de comú acord amb el president.
 Un cop estan tots els membres designats, cadascú es sotmet col·legiadament a un vot d’aprovació del PE.

2. Estatut de la Comissió Europea i dels seus membres

És una institució independent dels Estats membres, de les altres institucions i dels interessos privats. La independència
és una qualitat exigida amb caràcter previ al seu nomenament. No representen ni poden defendre interessos dels
Estats, per tant, no poden acceptar ni sol·licitar instruccions de cap govern o organismes ni poden exercir activitat
professional. No depenen del manteniment de la confiança del seu govern ni del Consell, que en cap cas podran cessar-
los. Només podran ser cessats pel TJUE a instància del Consell o de la Comissió si es constata que un membre de la
Comissió no reuneix ja les condicions o ha comès una falta greu. Tot i això, hauran de preservar la confiança del

37
president. Gaudeixen d’una àmplia llibertat d’expressió en el seu àmbit. Se’ls exigeix el compromís solemne de
respectar les obligacions derivades del seu càrrec, especialment els deures d’honestedat i discreció. Els respectius
Estats es comprometen a respectar aquesta independència i a no tractar d’influenciar.
Una altra característica definitòria és la col·legialitat: les decisions o acords s’adopten per majoria absoluta i la
institució assumeix la responsabilitat col·lectivament: són acords de la Comissió en el seu conjunt i no individualment
dels membres.

3. La presidència i l’organització interna

El President de la Comissió marca l’orientació política i decideix l’organització interna a fi de garantir la coherència,
l’eficàcia i la col·legialitat de la seva acció, per tant, ja de gaudir d’una àmplia llibertat. Estructura i reparteix les
responsabilitats. El vicepresident de la Comissió és l’Alt Representant. El President no pot demanar unilateralment
d’aquest últim però sí de la resta de comissaris.
La Comissió aprova el seu propi reglament i distribueix els sectors d’activitat entre els diferents Comissaris: aquesta
departamentalització significa que cada Comissari s’encarrega de varis àmbits.
Es segueix el procediment escrit per alleugerar l’ordre del dia i es prepara un acte pel Comissari que té la competència
depenent de l’àmbit que es tracti.

4. Atribucions

Té assignada una missió essencial: promoure l’interès general de la UE, per això assumeix importants atribucions.
Conserva poders de guardiana dels TI i pot proposar al TJUE la sanció a un possible Estat infractors. Té poders de gestió
i decisió, d’execució del pressupost, del compliment del DUE, de representació exterior...
La importantíssima atribució que té és la iniciativa legislativa:

5. Dret d’iniciativa legislativa

És un dels poders que singularitza la Comissió. A través d’aquest, participa en la formació d’actes legislatius i no
legislatius de la UE. El procediment legislatiu ordinari, consistent en l’adopció conjunta pel PE i Consell, exigeix amb
caràcter general la proposta prèvia de la Comissió. El Consell pot aprovar o rebutjar la proposta, però si vol modificar-
lo necessita la unanimitat. La raó d’aquest privilegi és que la Comissió representa l’interès general i es presumeix que
obra amb independència dels nacionals, d’aquí que la proposta només pugui ser modificada per unanimitat. També
es busca protegir als petits Estats front les grans potències.
La Comissió només pot presentar una proposta normativa si hi ha una base jurídica que ho reconegui. En l’elaboració
poden influir experts nacionals (en qualitats d’experts no de funcionaris estatals) i també amb grups socio-econòmics,
lobbies, es pretén assegurar que la proposta de la Comissió tingui més força donat l’entrada en contacte amb

38
determinats àmbits. Aquest fet també es veu reforçat per la iniciativa ciutadana. “La iniciativa ciudadana, introducida
por el Tratado de Lisboa, permite que un millón de ciudadanos de, al menos, una cuarta parte de los Estados de la UE
pidan a la Comisión que proponga normas legislativas en ámbitos de su competencia”.

6. Atribucions de control de compliment del DUE

La Comissió té confiada la vigilància del compliments dels TI i del dret derivat, encara que el poder no és exclusiu. Per
això, està dotada de medis adequats tant administratius com jurídics.
 Control sobre els Estats membres: els Estats estan obligats a mantenir informada la Comissió, i es
comprometen a facilitar a la UE el compliment de les missions. Tenen el deure de notificar les mesures
legislatives necessàries, si no ho fan, la Comissió pot sol·licitar una multa al TJUE. La seva actuació dependrà
de la infracció, de la rellevància pels particulars i les repercussions per altres Estats membres.
 Control sobre els particulars: pot dirigir-se sobre els particulars, principalment sobre empreses assentades a
la UE.

La Comissió pot autoritzar mesures derogatòries temporals (suspensió) dels TI en casos especialment perjudicials pels
Estats. És un poder de decisió propi. També formula recomanacions o dictàmens sobre matèries del TFUE.

7. Responsabilitat política de la Comissió Europea

Donat que representa l’interès general i els amplis poders que té, és coherent que se li exigeixi una responsabilitat.
Per això, la Comissió ha de presentar al PE un informe general anual sobre les activitats de la UE. Els parlamentaris
poden dirigir interpel·lacions vernals i escrites a la Comissió.
Assumeix responsabilitat política col·legiada. El PE pot aprovar una moció de censura i fer dimitir col·lectivament a la
Comissió. No cap responsabilitat individual.

EL PARLAMENT EUROPEU (PE)

El PE és l’assemblea dels representants dels ciutadans dels Estats membres, elegida amb sufragi universal directe.
Encarna el principi democràtic. La democràcia és representativa.
L’elecció serà d’acord amb un procediment uniforme a tots els Estats membres o d’acord amb principis comuns,
aquesta última opció es deu a la falta d’acord sobre una llei electoral única. L’Acte Electoral Europeu renuncia a una
llei uniforme però estableix principis comuns i aproxima les diferents regulacions electorals. Els principis són: sufragi
universal directe i secret, mode d’escrutini proporcional i les circumscripcions han de ser segons característiques
nacionals: a Espanya regeix la LOREG.
Tots els ciutadans de la UE tenen dret a sufragi actiu i passiu.

39
Composició. L’Estatus de membres del PE.

Els diputats al PE són escollits per un període de 5 anys. El mandat europeu té caràcter representatiu: els diputats
voten individual i personalment i no poden estar vinculats per instrucció ni rebre mandat imperatiu.
Gaudeixen de privilegis i immunitats: llibertat de desplaçament, facilitats duaneres, no poden ser objecte de
persecució, arrest o detenció en raó de l’exercici de la seva funció i tenen immunitat jurisdiccional penal.
Són representants dels ciutadans dels Estats membres, no dels pobles o regions.

Organització interna

El PE aprova el seu propi reglament en el que desenvolupa el mode d’exercici de les competències. Elegeix al seu propi
president, vicepresident i questors per majoria absoluta per un temps de 2 anys i mig.
El President dirigeix el conjunt d’activitats parlamentàries. Disposa de tots els poders quan presideix les deliberacions
i representa el PE.
Els diputats s’agrupen en grups polítics, segons afinitats polítiques i no per nacionalitat. Tot grup estarà integrat per
diputat en al menys ¼ dels Estats membres, el número mínim per constituir un grup és de 25. Els diputats que no volen
o no precisen adherir-se a un grup, estan al grup dels no inscrits.
La mesa està formada pel President, vicepresidents i questors: regula les qüestions econòmiques, organitzatives i
administratives.
La Conferència de presidents està composta pel president del PE i pels presidents dels grups polítics: organitza els
treballs parlamentaris.
La Conferència de Presidents de Comissió reuneix als presidents de les comissions, ja que el PE, a part de treballar en
grup treballa en comissions que poden ser permanents, temporals, generals, especial o d’investigació; es formen
tenint en compte una representació equitativa per Estats i de les ideologies polítiques. S’examinen qüestions que
sol·licita el ple i es confronten les posicions dels grups.
La Comissió europea té dret a assistir i participar en les sessions plenàries.
El sistema de votació és de majoria absoluta, no obstant, per qüestions específiques es pot exigir altres majories.

Atribucions de control polític

- El Parlament exerceix control polític a través d’interpel·lacions i preguntes on es demana informació a les diverses
institucions.
- A més, la Comissió manté informada al PE a través de l’informe general sobre les activitats de la UE i sobre el
desenvolupament de polítiques concretes amb els informes sectorials.

40
- Abans d’adoptar determinades decisions el Consell i la Comissió han de sol·licitar un dictamen del PE, preceptiu en
casos establerts.
- Les comissions d’investigació tenen com a objectiu examinar les al·legacions d’infracció o de mala administració en
l’aplicació del DUE. Es constitueixen a petició ¼ dels diputats, només poden abastar competències pròpies i no poden
tractar fets que coneix un òrgan jurisdiccional fins que el procediment no finalitzi. Els treballs hauran de concloure en
un any i sempre abans d’acabar la legislatura. La comissió elaborarà un informe que es presenta al ple.
- El PE pot presentar una moció de censura contra la Comissió a fi d’exigir responsabilitats polítiques per la gestió. Es
pot plantejar per la desena part dels diputats, ha de ser per escrit i motivada. És difícil d’aconseguir ja que s’exigeix
una votació nominal i pública i precisa doble majoria de 2/3 del vots expressats i la majoria absoluta dels membres del
PE. Si s’aprova la Comissió haurà de dimitir.
- El PE participa en altres institucions: participa en l’elecció del president de la Comissió, designa el Defensor del Poble,
etc.
- Ius standi al TJUE: hi té legitimació activa i passiva.
- A través del Defensor del Poble també exerceix poder.
- Intervé en el poder de decisió del Consell per autoritzar la celebració d’un acord internacional.

El Defensor del Poble

“El Defensor del Pueblo Europeo investiga reclamaciones acerca de los casos de mala administración en las
instituciones y los órganos de la Unión Europea”.

ÒRGANS CONSULTIUS

1. El Comitè Econòmic i Social (CES)

És l’òrgan auxiliar de representació dels interessos socio-econòmics. Amb el TI de Niça es reconeix expressament que
representa a la societat civil organitzada. És un òrgan consultiu al servei de la Comissió, el Consell i el PE.
Representa a un símbol de la democràcia moderna ja que permet la participació dels ciutadans a través
d’organitzacions económico-socials.

Està compost per 353 membres des de l’entrada de Croàcia a la UE. Cada Estat proposa al Consell una llista de
candidats. Prèviament les organitzacions tracten d’influir sobre els seus governs, els quals han d’atendre’s al criteri de
representació adequada de la vida econòmica i social. Abans de decidir el nomenament, el Consell ha de consultar a
la Comissió.

41
El Consell nomena als consellers per un període renovable de cinc anys per majoria qualificada. Cal dir que tant Estats
com Consell gaudeixen d’una àmplia discrecionalitat.

El CES representa diverses categories de la vida econòmica i social, encara que a la pràctica estan més representades
les activitats professionals que no pas els interessos. Els consellers no representen als Estats, sinó a les categories i no
han d’estar vinculats per un mandat imperatiu ja que han de buscar l’interès general.

Elabora el seu propi reglament i les categories s’organitzen en grups o sectors econòmics, professionals o socials: Grup
I (empresaris), Grup II (treballadors) i Grup III (interessos varis). Cada 2 anys i mig s’elegeix al president. El CES
s’organitza en 6 seccions especialitzades la missió del qual és agrupar als consellers dels 3 grups millors per presentar
un projecte de dictamen al Ple.

El CES ha de ser consultat obligatòriament quan ho exigeixen els TI (dictamen preceptiu) i igualment quan el Consell,
la Comissió o el PE ho creguin (dictamen facultatiu). En la pràctica la Comissió és l’única que demana dictàmens i des
de fa un temps el CES emet dictàmens d’iniciativa expressant la seva opinió quan ho cregui oportú. Els dictàmens són
aprovats per majoria en el Ple i no tenen força vinculant.

Ha de ser consultat en les següents matèries previstes al TFUE: agricultura, mercat interior, lliure circulació de
treballadors i de serveis, dret d’establiment, transports, educació, política social, salut pública, protecció dels
consumidors, etc.

2. El Comitè de les Regions (CdR)

És un òrgan consultiu que participa en el procés d’adopció de decisions a través de l’elaboració de dictàmens no
vinculants. Està compost per representants de les regions i dels ens locals. Constitueix la dimensió institucional del
principi de subsidiarietat. Si un Estat no està constituït en regions o nivells similars, no està obligat a proposar
representants regionals sinó locals.

Els seus membres hauran de ser titulars d’un mandat electoral o ostentar representació política davant una assemblea
elegida. Si aquesta situació s’acaba, el seu mandat al CdR conclourà automàticament.

El nombre de membres i el repartiment per Estats coincideix plenament amb el previst pel CES. Els governs proposen
els candidats titulars i els suplents. El Consell fa el nomenament formal amb majoria qualificada a través de la llista
que donen els Estats.

42
Els membres no tenen mandat imperatiu i exerceixen les seves funcions amb absoluta independència i vetllant per
l’interès general. El mandat és de 5 anys renovable i cada 2 anys i mig s’elegeix al president. A l’igual que el CES, ajuda
a la Comissió, al Consell i al PE: emet dictàmens a la seva petició i per iniciativa pròpia. El dictamen és preceptiu en
transports, ocupació, política social, fons socials europeu, FP; educació, cultura, salut pública, xarxes transeuropees,
medi ambient, cohesió econòmica i social. En la resta és facultatiu. També ha de ser informats de les consultes
sol·licitades al CES.

Cal dir que en els casos en que tant el dictamen del CES o del CdR és preceptiu, si la institució no fa la consulta o no
espera l’opinió per a prendre la decisió, l’acte estarà viciat per nul·litat ja que el dictamen és un requisit de forma.
Legitimació activa davant el TJUE en aquests casos.

EL PROCEDIMENT D’ADOPCIÓ DE NORMES A LA UE

El TUE atribueix la funció legislativa de manera conjunta al PE i al Consell. El TI de Lisboa proclama que són actes
legislatius els adoptats a través d’un procediment legislatiu per l’adopció d’actes en les matèries que els tractats
reserven expressament.

El procediment legislatiu ordinari

Es denomina procediment legislatiu ordinari al procés que s’inicia amb la proposta de la Comissió i es conclou amb
l’adopció conjunta per el Parlament i el Consell. Els actes així aprovats tindran la categoria genèrica d’actes legislatius.
Excepcionalment podran ser proposats pels Estats, el PE, el TJUE o el BCE.
Els àmbits subjectes a aquest procediment són molt nombrosos: no discriminació, ciutadania, mercat interior, espai
de llibertat, seguretat, justícia, etc. A vegades, en un mateix àmbit material, poden coexistir diversos procediments de
decisió, de manera que una part es pot aprovar per procediment ordinari i l’altre per especial o a través d’actes no
legislatius.

1. La primera lectura

La Comissió envia la proposta legislativa simultàniament al Consell i al PE els quals adopten la seva posició de forma
consecutiva i sense termini.
S’envia també als parlaments nacionals i si en sis setmanes 1/3 d’aquests estimen que la proposta no respecta el
principi de subsidiarietat enviaran un informe a la Comissió que haurà de reexaminar la proposta.
La Comissió té dret a estar present en les instàncies en que es debat la seva proposta.

43
 - Primera lectura al PE: el PE ha de pronunciar-se en primer lloc. La proposta serà examinada per una o varies
comissions en funció de la complexitat i els àmbits tractats. Comprova que es respecten els principis de
subsidiarietat, proporcionalitat i respecte de DDFF. La comissió emet un informe principal i després s’examina
al Ple. Es voten primer les emmena i després la proposta. El PE emet la resolució legislativa (la seva posició):
a) Pot acceptar per la majoria de vots emesos en el Ple.
b) Pot incloure emmenes a la proposta.
- Primera lectura en el Consell: la Secretaria General del Consell rep la proposta i l’envia a les Representacions
permanents i al COREPER per que preparin la posició de cada Estat en el Consell. La proposta es designa als
grups de treball segons correspongui i el COREPER tracta d’harmonitzar les deliberacions. Mentrestant li arriba
la posició del PE, té dos opcions:
a) Aprovar la posició del PE votant per majoria qualificada els preceptes no modificats i per unanimitat
les emmenes.
b) No aprovar la posició del PE i presentar emmenes amb unanimitat.

2. La segona lectura

Tant PE com Consell tenen un termini de 3 mesos ampliable a un.

- Segona lectura en el PE: el Consell remet al PE la informació necessària sobre els motius que l’han conduit a
adoptar la posició (emmenes).
a) Aprovar la posició del Consell per majoria dels vots emesos o aprovació per silencia.
b) Rebutjar per majoria la posició del Consell  l’acte no es pot adoptar, és com una emmena a la totalitat.
c) Proposa emmenes a la posició del Consell per majoria  la Comissió hauran d’emetre un dictamen positiu
o negatiu.
- Segona lectura en el Consell: el Consell es concentra en examinar les emmenes del PE i l’informe de la
Comissió, opcions:
a) Pot aprovar totes les emmenes: per majoria qualificada les que obtenen la conformació de la Comissió i per
unanimitat les restants.
b) Si no aprova totes les emmenes del PE, el president del Consell ha de convocar el Comitè de conciliació:
òrgan mixt compost per tants representants governamentals com Estats membres i el mateix nombre de
parlamentaris.
- Tercera lectura en el Comitè de conciliació: els treballs es concentren en les emmenes proposades pel PE i en
la posició del Consell. La Comissió ja no pot modificar la seva proposta però propicia l’acord:
o Si no arriben a un acord sobre un text conjunt, l’acte es considera no adoptat, equivalent a una
devolució la Comissió: paràlisi definitiva.
o Poden arribar a un acord sobre un text conjunt per majoria qualificada en el Consell i per majoria de
representants en el PE. El text haurà de ser confirmat en sis setmanes.

44
Tot acte aprovat mitjançant aquest procediment requereix ser firmat conjuntament pel president del PE i pel del
Consell i es publica en el Diari Oficial de la UE.

El procediment legislatiu especial

Es diferencia de l’ordinari perquè s’adopta pel Consell o pel PE amb aprovació o consulta de l’altra. Preponderància
per tant del Consell o del PE. Són actes legislatius tot i no ser aprovats pel procediment ordinari. En tant que actes
legislatiu conserven les mateixes característiques: base jurídica directament del TI. Són molt casuístics, cas per cas es
marca l’itinerari que seguirà l’acte front a la uniformitat del procediment ordinari.

TEMA 6: EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA I EL TRIBUNAL DE COMPTES

EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE

EL TJUE és la institució que encarna el poder judicial en la UE ja que garanteix el respecte del Dret en la interpretació
i aplicació dels tractats. Comparteix l’exercici de la funció jurisdiccional amb els òrgans jurisdiccionals dels Estats
membres que són cridats a aplicar en primer lloc les normes europees i són els jutges ordinaris del DUE. Per tant hi ha
un control jurisdiccional descentralitzat. El TUE estableix que els Estats establiran les vies de recurs necessàries per
garantir la tutela judicial efectiva en els àmbits coberts pel DUE.
És una institució única però està integrada per tres instàncies diferents cadascuna amb estructura jurisdiccional i
administrativa per tal que puguin complir la seva funció.

1. El Tribunal de Justícia

És la instància superior del TJUE. Els membres del TJ són els jutges i els advocats generals els quals designen un
secretari per a que els assisteixi, no és un membre del tribunal. És nomenat per un període de 6 anys.

Jutges

Principi d’un jutge per Estat membre, per la necessitat de que tots els sistemes jurídics hi estiguin representats i així
el DUE s’assenti amb més facilitat en els drets interns. Els jutges són designats de comú acord pels governs, en la
pràctica, cada Estat proposa un candidat i els altres Estats l’accepten.
En qualsevol cas, els jutges s’escollen entre personalitats que ofereixin absolutes garanties d’independència i que
reuneixin les condicions requerides per l’exercici en els respectius països. El TI de Lisboa crea un comitè independent
per dictaminar la idoneïtat dels candidats proposats.
Els jutges són escollits per un període de sis anys susceptible de renovació. Entre ells elegeixen a un president amb
votació secreta i per majoria. El mandat del president té una duració de 3 anys susceptible de renovació i entre les

45
seves funcions hi ha competències processals, direcció de treballs i serveis, presidència de vistes i deliberacions...
Degut a l’alta càrrega de feina s’ha proposat la creació d’un vicepresident.

Advocats generals

Són també membres del TJ donat que disposen d’un estatut idèntic als jutges i els requisits personals i el procediment
de designació són iguals, però desenvolupen funcions diferents.
El TJ està assistit per 8 advocats generals, 5 dels quals corresponen a Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i Espanya i
els altres 3 es reparteixen per rotació entre la resta d’Estats.
Cada any el TJ designa d’entre ells un primer advocat general que distribueix els assumptes.
La funció dels advocats general consisteix en la presentació de conclusions en els assumptes que susciten qüestions
de dret noves. Són una proposta motivada de solució del litigi que es presenta amb total independència i imparcialitat
i l’objectiu és facilitar la feina dels jutges en l’elaboració de la sentència. Però les conclusions no produeixen cap efecte
per les parts ni per tercers ni el TJ està vinculat. Generalment les conclusions exposen més detalladament els aspectes
del litigi.

Estatut dels membres

L’Estatut de jutges i advocats està formats per una sèrie de drets i obligacions destinats a assegurar la independència
i imparcialitat dels membres del TJ.
- Obligacions: prestar jurament en audiència del TJ, comprometre’s a exercir les funcions en consciència i
imparcialitat i guardar el secret de les deliberacions. Durant i després del mandat es comprometen a respectar
els deures d’honestedat i discreció. No poden assumir cap funció política o administrativa ni poden exercir
activitats professionals. Estan obligats a fixar la seva residència a Luxemburg, el país on el TJ té la seu.
- Drets i beneficis: immunitat de jurisdicció total per qualsevol actes comès durant el mandat i immunitat
respecte als actes de caràcter oficial després de la finalització. La immunitat només pot ser aixecada pel Ple
del TJ i el membre haurà de ser jutjat en un Estat membre per l’òrgan jurisdiccional suprem. Immobilitat del
seu mandat, només poden ser rellevats per decisió unànime dels membres del TJ si no es reuneixen les
condicions o no s’han complert les obligacions. Privilegis que en general tenen els funcionaris i agents
comunitaris.

Organització jurisdiccional

L’activitat jurisdiccional del TJ es realitza a través:

- La Gran sala: formada per 13 jutges. Litigis que requereixin decisions de principi per absència de jurisprudència
prèvia.
- Sala de tres jutges: li corresponen els assumptes que requereixin l’aplicació de jurisprudència assentada.
- Sala de cinc jutges: assumptes necessitats de desenvolupament de jurisprudència consolidada.

46
 - Ple: caràcter excepcional, es limita assumptes referents a la destitució del Defensor del Poble o el cessament
de membres de la Comissió i del Tribunal de Comptes i altres assumptes d’importància excepcional.

Organització administrativa

El TJ disposa del poder d’autoorganització que l’ha portat a dotar-se d’una infraestructura administrativa indispensable
per desenvolupar les funcions amb independència. Dins d’aquesta organització trobem el ganivet dels membres, la
Secretari i alguns serveis administratius, com el de traducció, investigació i documentació.

Atribucions o poders

- Recurs d’incompliment, d’anul·lació, d’inactivitat, de responsabilitat extra-contractual, recursos de funcionaris

i qüestió prejudicial.
- Exerceix una jurisdicció consultiva: compatibilitat amb el DUE de TI que la UE preveu celebrar.

2. El Tribunal general

El TG és la instància intermèdia del TJUE, la denominació del qual s’ha establert de nou amb el TI de Lisboa ja que
abans es deia tribunal de primera instància.
El seu objectiu és millorar la protecció judicial dels justiciables i dels drets de defensa i reduir el volum de treball del
TJ. Per tant es concep com una jurisdicció de primera instància que ha d’ocupar-se d’assumptes de gran complexitat
fàctica.

Compta amb autonomia jurisdiccional garantida pel reduït nombre de funcionaris encara que manca d’una
administració pròpia. Està format per un jutge per Estat membre, però amb una modificació de l’estatut es pot
augmentar el número.
Els membres seran escollits entre persones que ofereixin absolutes garanties d’independència i tinguin la capacitat
necessària per l’exercici de funcions jurisdiccionals.
El procediment de designació és el mateix que pel TJ. El mandat també és de 6 anys i els drets i obligacions que
conformen l’estatut són coincidents. Elegeixen al seu president amb votació secreta i per majoria absolut.
El TG manca d’advocats generals però el TFUE preveu que els jutges puguin desenvolupar aquesta funció en
determinats assumptes. El membre que actuï d’advocat general no podrà intervenir com a jutge.
També s’escull a un secretari que desenvolupa funcions administratives i jurisdiccionals.

Actua en sales compostes per tres o cinc jutges i en alguns casos en formació de jutge únic. També pot reunir-se en
Gran Sala (13 jutges) o en Ple, quan la complexitat jurídica o la importància del assumpte ho justifiquin.

D’entre les competències que té cap destacar que té coneixement de tots els recursos directes, menys els
d’incompliment, interposats per persones físiques o jurídiques. També en recursos dels Estats membres dirigits contra

47
actes de la Comissió i del BCE. Recursos d’anul·lació i per omissió interposats per Estats membres contra decisions del
Consell en matèria d’ajudes d’Estat, d’aplicació de normes generals sobre protecció comercial contra pràctiques
il·lícites i contra actes del Consell. Tanmateix té competència per conèixer qüestions prejudicials que sorgeixen en el
marc de contenciosos especials en els que el TG actua com a última instància en relació a resolucions de tribunals
especialitzats.
Contra les resolucions dictades pel TG en primera instància podrà interposar-se recurs de cassació al TJ limitat a
qüestions de Dret. No tindrà efectiu suspensiu i si el TJ desestima el recurs, la resolució del TG serà ferma.

3. Els tribunals especialitzats

El desenvolupament de contenciosos especials resultants de l’aplicació d’una normativa sectorial específica i amb
relació només indirecta amb el DUE, com és el cas de la funció pública, ha plantejat un important problema en el
sistema jurisdiccional de la UE.
El TI de Niça preveu la creació de tribunals autònoms “tribunals especialitzats segons el TI de Lisboa” per a conèixer
d’aquest tipus de contenciosos. Són la instància inferior del TJUE.
De moment l’únic tribunal especialitzat existent és el Tribunal de Funció Pública de la UE (TFPUE), per a resoldre litigis
del contenciós de la funció pública.

El TFPUE està compost per 7 jutges nomenats pel Consell per un període renovable de 6 anys, prèvia convocatòria de
candidatures i consulta un comitè. El Consell procura que la composició sigui el més equilibrada possible des del punt
de vista geogràfic i dels sistemes jurídics representats. El jutges designen a un president per 3 anys renovables.
Nombren també a un secretari per 6 anys que dirigeix la Secretaria, l’única unitat administrativa del TFPUE.

Actua en Sales compostes per 3 jutges. A vegades si la dificultat o la importància ho justifiquen un assumpte podrà
debatre’s al Ple, i en d’altres per 5 jutges o en formació de jutge únic. Contra les resolucions cap un recurs de cassació
davant el TG limitant-se a qüestions de Dret fixades.

FINANÇAMENT DE LA UE

El sistema de finançament es caracteritza per la seva autonomia, evolució i complexitat.

Fins al 1970 el sistema es basava en les contribucions dels Estats membres segons una clau de repartiment sobre les
seves capacitats contributives. Però a partir d’aquí el sistema es reemplaça per un de recursos propis, de manera que
la UE té el seu propi pressupost, diferent dels Estats que s’adopta per la coautoritat pressupostària formada pel Consell
i el PE. Per tant en aquest aspecte la UE té autonomia pressupostària i de finançament.

48
El pressupost de la UE ha crescut en termes absoluts, com a conseqüència del creixement econòmic i de l’ampliació.
Això no obstant, com a percentatge de la riquesa de la UE, segueix pràcticament estable, i representa poc més d’un
1% de la renda nacional bruta (RNB o PNB).

El pressupost de la UE és l’acte que preveu i autoritza cada any els ingressos i despeses previsibles. Es regeix pels
principis d’unitat, universalitat, anualitat, especialitat, publicitat, equilibri i bona gestió.

Ingressos: el sistema de recursos propis

La decisió sobre els recursos propis és un acte legislatiu del Consell a proposta de la Comissió que requereix prèvia
consulta del PE i l’aprovació pels parlaments nacionals. Es sol distingir entre:

 Recursos propis tradicionals: per la seva naturalesa corresponen a la UE i s’obtenen per la UE mitjançant
l’aplicació directa de les normes de la política comú agrícola i de la Unió Duanera dels intercanvis de productes
procedents de tercers països, són les exaccions o dret agraris i l’aranzel exterior comú. Aquests ingressos es
recauden pels Estats membres quan s’importen productes de tercers Estats en el territori duaner de la UE i
es transfereixen a compte de la UE.
 Recursos propis de naturalesa fiscal o d’equilibri:
o IVA. Els països amb un elevat consum i amb una imposició fiscal elevada es poden veure perjudicats.
A fi de corregir aquest desequilibri s’han fet varies reduccions. Convé aclarir que aquest ingrés es
detrau del IVA recaudat per cada Estat membre.
o Renda nacional bruta (RNB): resulta de l’aplicació d’un percentatge uniforme de RNB a tota la UE.
Cada Estat contribueix segons la seva riquesa. El tipus s’estableix cada any en el procediment
pressupostari. Té un caràcter complementari.
 Altres ingressos: són l’impost sobre les remuneracions dels funcionaris, els interessos de demora, les multes,
l’excedent disponible de l’exercici anterior...

Despesa

Els TI han proclamat el principi de suficiència de medis. Significa que la UE es compromet a dotar-se dels medis
necessaris per aconseguir els seus objectius i per a portar a terme les seves polítiques. Per això es procura els medis
de finançament.
A fi de garantir l’evolució ordenada de les despeses dins els límits dels recursos propis s’ha utilitzat el mecanismes de
les perspectives financeres, Marc financer plurianual. Els pressupost anual ha de mantenir-se dins les previsions
d’aquest.
S’estableixen categories de despeses a fi de garantir una major visibilitat que es corresponen amb els grans sectors
d’activitats de la UE.

49
EL TRIBUNAL DE COMPTES

Els TI han previst un sistema de control extern no polític a través del Tribunal de Comptes. És una institució de la UE.
L’autonomia financera de la UE ha portat a la intensificació del control financer en l’execució del pressupost.
El Tribunal és doncs una institució de naturalesa administrativa i no judicial, que exerceix funcions de control extern
dels comptes i de consulta amb plena independència en l’interès general de la UE.

Es compon d’un nacional per cada Estat membre, són proposats per cada Estat i nomenats per un període de 6 anys
pel Consell a través de decisió unànime i prèvia consulta no vinculant del PE. Les qualitats personals que han de reunir
són les de professionalitat i independència, comprometent-se a exercir les seves funcions amb dedicació exclusiva i
permanent.
El Tribunal distribueix les atribucions de control entre els seus membres. Hi ha col·legialitat però el treball intern es
divideix. Cadascun té responsabilitat directa de control d’ingressos i despeses en certs sectors de la UE i sobre una part
de les activitats del mateix tribunal. Les decisions es prenen per majoria.

La seva missió és fiscalitzar l’ús de la massa pressupostària per la UE i els seus organismes. La seva funció primordial
és exercir control sobre els comptes de la totalitat dels ingressos i despeses. Per tant és un auditor extern de la UE ha
de contribuir a millorar la gestió financera. El control sempre és extern donat que es verifiquen els comptes i han de
basar-se en la legalitat, regularitat i bona gestió. És a posteriori, en l’estadi final de l’operació quan hi ha un pagament
o transferència d’un exercici tancat.
Com a resultat de les seves activitats realitza un informe anual després del tancament de cada exercici. Exigeix un
comportament coordinat de les institucions conforme al calendari financer. El Tribunal envia a les institucions les
observacions i aquestes responen.
També pot emetre dictàmens, en alguns casos és preceptiu i en d’altres facultatiu.
Ha de presentar al Parlament i al Consell una declaració sobre la fiabilitat dels comptes i la regularitat i legalitat de les
corresponents operacions i podrà presentar informes especials.

TEMA 7. LES FONTS DE L’ORDENAMENT JURÍDIC DE LA UNIÓ EUROPEA

Segons la STJCE el tractat constitueix alguna cosa més que un acord que es limiti a crear obligacions mútues entre
els estats contractants....

... La Comunitat constitueix un nou ordre jurídic de dret internacional en benefici del qual els estats han limitat, encara
que sigui en àmbits restringits els seus drets sobirans i els subjectes del qual no són només els estats membres sinó
també els seus nacionals...

Segons la STCE el tractat CEE ha instituït un ordenament jurídic propi, integrat en el sistema jurídic del estats
membres des de l’entrada en vigor i que s’imposa als seus òrgans jurisdiccionals...

50
...els estats... han limitat, encara que en àmbits restringits, els seus drets sobirans i han creat un cos de dret aplicable
als seus nacionals i a ells mateixos. ..

El Tractat de la CEE constitueix la carta constitucional d’una comunitat de dret. Aquests tractats comunitaris han
instaurat un nou ordenament jurídic en favor del qual els Estats han limitat els seus drets sobirans i els subjectes que
són els estats membres i també els seus nacionals.

els trets característics essencials de l’ordenament jurídic comunitari així constituït són en particular la seva primacia
respecte dels drets dels estats membres així com l’efecte directe de tota una sèrie de disposicions aplicables als seus
nacionals i a ells mateixos.

Característiques generals de l’ordenament jurídic de la UE

És un ordenament jurídic nou o propi fruit d’una transferència de competències. En aquest ordenament hi estan
subjectes els Estats membres i les persones físiques i jurídiques.

Aquest ordenament està integrat en el sistema jurídic dels Estats membres amb aplicabilitat directe i amb primacia.

També té autonomia que sorgeix d’una estructura institucional pròpia i d’un sistema judicial de garantia propi.

Concepte de dret de la UE

El dret de la UE és un ordenament jurídic propi, integrat en els sistemes jurídics dels estats membres basat en el
Tractat constitutiu de la UE i el TFUE.

Un ordenament jurídic és un conjunt organitzat i estructurat de normes jurídiques que té les seves pròpies fonts, que
té òrgans de producció propis sotmesos a procediments i regles de relació entre ells, aptes per a emetre normes, i
òrgans per a interpretar-les i declarar i sancionar, donat el cas, les violacions, és a dir, que té a més un sistema judicial
de garantia.

Fonts de la UE

Dins la UE hi ha fonts internes i internacionals.

Internes: dins les internes hi ha les escrites i les no escrites.

 Escrites
o Dret primari o originari
o Dret secundari o derivat
 Reglaments, directives i decisions que podran ser actes legislatius, delegats o d’execució (si
són delegats o d’execució constarà en un títol)
 Dictàmens o recomanacions
 Actes atípics o sui generis
 Actes no previstos pels tractats
o Jurisprudència del TJUE
o Dret complementari

 No escrites
o Costum
o Principis generals del dret- principis generals del DUE

51
Internacionals: dins les internacionals hi ha el dret internacional Convencional i el General.

 Dret internacional convencional

o Tractats conclosos per la UE, tercers estats i organitzacions internacionals
o Dret complementari
 General
o Costum
o Principis generals del dret internacional

El dret primari o originari: els tractats constitutius i més

Dret primari o originari és el dret que origina la UE. Està al cap damunt de la jerarquia normativa i és el que crea la
comunitat europea i el dret europeu. També hi ha les competències que els estats han atribuït. Per tant, és el
fonament, el marc i el límit de l’ordenament jurídic de la UE. El límit del desenvolupament de la UE el trobem al dret
primari, a les competències

Té naturalesa internacional perquè són acords internacionals conclosos per Estats. Però a nivell material o substantiu,
el TJUE ha considerat que els tractats constitutius són una carta constitucional d’una comunitat de dret.

En relació amb altres TI  és que les relacions entre el DUE i TI fets abans de les normes del dret primari, s’ha de
valorar en primer lloc si la UE ha substituït als Estats com a parts en aquests convenis internacionals. En cas que això
no sigui així, la vigència d’aquests convenis internacionals previs al dret primari podran continuar tenint vigència si són
compatibles amb el DUE i sinó ho són, els Estats tenen competència per revisar-los o modificar-los perquè siguin
compatibles.

pel que fa els convenis que es puguin fer després, la regla és la compatibilitat. Es podran realitzar acords compatibles
amb la UE. Sinó son compatibles els Estats tenen una obligació implícita de modificar, revisar.. aquests convenis per
fer-los compatibles.

Contingut

 Tractats fundacionals: TCECA, TCE i TCEEA

 Tractats i actes modificatius d’aquests: conveni relatiu a certes institucions comunes del 57, tractat de fusió
dels executius del 65, decisió de substitució de les contribucions financeres per recursos propis del 70, acta
electoral europea del 76, AUE’86, TUE-Maastricht’92, TUE-Amsterdam’97, TUE-Niça’2000, T de Reforma de la
UE de Lisboa 2007
 Tractats d’adhesió i actes relatives a les condicions d’adhesió i adaptacions dels TI.

Tots els actes que modifiquen els TI són dret primari.

L’estructura dels TI són un preàmbul, una part dispositiva on diferenciem les clàusules materials on trobem la
distribució de competències, les clàusules institucionals i finals. En la CECA on tot estava molt més clar, i no hi havia
tant marge de discrecionalitat en relació amb les competències. No obstant, actualment en el TUE hi ha els tractats
marc  encara que hi hagi atribuïda una competència, no vol dir que s’hagi d’activar. Hi ha un gran marge de
discrecionalitat alhora d’activar una competència i com fer-ho, estableixen un marc competencial, institucional i
normatiu. Per tant, actualment hi ha més discrecionalitat. Finalment hi ha annexos, protocols, declaracions comunes...

52
Àmbit d’aplicació

1. Àmbit d’aplicació en el temps: estan fets sense caducitat actualment. En canvi el tractat de la CECA es va fer
amb un termini de 50 anys.
2. Àmbit d’aplicació en l’espai: (art 52 TUE, 349 i 555 TFUE) d’entrada el DUE s’aplica en tots els espais els quals
els 28 estats exerceixen jurisdicció. Per tant, espai aeri, marítim i terrestre. Hi ha alguna excepció ja que tenint
en compte les situacions econòmiques d’alguns territoris caracteritzada per una gran insularitat, reduïdes
superfícies, allunyades i dependència econòmica... el Consell adopta mesures especifiques per fixar les
condicions en l’aplicació dels TI en aquests territoris. (ex: les illes canàries.)
També hi ha altres indicacions en relació amb l’àmbit d’aplicació ja que els països d’ultramar tenen un regim
especial d’associació i s’aplicarà als territoris europeus les relacions exteriors les quals les assumeixi un estat
membre (ex: Gibraltar).
3. Àmbit material: vindrà delimitat per les atribucions competencials. Els límits són les pròpies competències de
la UE.

Revisió del dret primari

Procediment ordinari: procediment el qual ens plantegem la revisió d’una part substancial dels tractats constitutius.
Els tractats poden modificar-se a partir del procediment ordinari.

Hi ha tota una part en la que intervenen les institucions de la UE. Hi ha diverses fases: comunitària intergovernamental
i nacional. Els legitimats que poden proposar el projecte de revisió són el govern dels Estats membres, Parlament i
Comissió que va al Consell i les trasllada als parlaments nacionals i al consell europeu que pot prendre una decisió per
majoria simple per decidir convocar la convenció europea. La convenció (formada per representants dels parlaments
nacionals, caps d’Estat o de Govern dels Estats membres, del PE i de la Comissió) examina els projectes, debatrà el que
se li proposa. El president del Consell convocarà una conferència de representants dels governs dels Estats membres
amb la finalitat que s’aprovin de comú acord les modificacions que s’han d’introduir en els Tractats. Les modificacions
entraran en vigor després d’haver estat ratificades per tots els Estats membres. Actualment, a partir del tractat de
Lisboa, es diu que si han passat dos anys des de la firma d’un tractat modificatiu dels Tractats, les 4/5 parts dels Estats
membres ja han ratificat el tractat i un o diversos Estats membres han trobat dificultats per procedir a la ratificació, el
Consell Europeu examinarà la qüestió.

Aquest procediment s’ha traslladat als tractats constitutius.

Procediments de revisió simplificats:

1. Revisar alguna part de les disposicions de la tercera part del TFUE la relativa a les polítiques i accions internes
de la UE
2. Canvi de mecanisme de presa de decisions en si de la PESC i passar de unanimitat a majoria qualificada
3. Passar d’un procediment legislatiu especial al procediment legislatiu ordinari.

Els dos últims són en relació amb processos legislatius. En tots ells el Consell europeu pren una decisió per unanimitat,
en el primer es consulta el PE i ens altres dos fa falta la seva aprovació. També es consulta als parlaments nacionals.

En el primer dels procediments es pot revisar gairebé tot llevat impliqui un augment de competències ja que aniria pel
procediment ordinari. En el cas de la PESC es pot fer llevat es modifiquin qüestions de defensa.

Consisteix en que el Govern de qualsevol Estat membre, el PE o la Comissió podran presentar al Consell Europeu de
revisió de la totalitat o part de les disposicions de la tercera part del TFUE relativa a les polítiques i accions internes de
la unió. El Consell Europeu es pronunciarà per unanimitat. Aquesta decisió entrarà en vigor un cop hagi estat aprovada
pels Estats membres de conformitat amb les seves respectives normes constitucionals.

53
Els principis generals del DUE

Són un conjunt de regles no escrites que informen com és aquell ordenament jurídic (informe com es relacionen les
normes) i que també poden inferir dins l’ordenament jurídic i serveixen per interpretar, completar, curullar llacunes
de l’ordenament jurídic...

1. Principis generals del DUE pròpia naturalesa dels TI:

 Ppi d’igualtat
 Ppi de llibertat
 Ppi solidaritat
 Ppi d’unitat
 Ppi d’efecte útil..

2. Hi ha principis aplicables a TOTS els ordenaments jurídics pel fet de ser dret, són els principis generals del
dret:
 Ppi confiança legitima
 Ppi bona fe
 Ppi legalitat
 Ppi seguretat jurídica

3. Principis de dret internacional públic s’apliquen sempre i quan siguin compatibles amb el DUE.
4. Principis generals comuns als drets dels estats membres.
Primer es fa una referencia expressa que és el recurs de responsabilitat extracontractual: les víctimes d’algun
dany podem reclamar a la UE que ens rescabalin els danys patits sempre i quan recaiguin algun òrgan de la
UE.
 Principis bàsics de l’Estat de dret: legalitat, seguretat jurídica, prohibició de denegació de justicia.
 Principis dels drets administratius: respecte dels drets adquirits, igualtat davant les càrregues públiques,
proporcionalitat...
 Principi de protecció jurisprudencial dels drets fonamentals

• Protecció pretoriana-jurisprudencial dels DDHH a les CCEE a partir dels 70’s

– SsTJCE Stauder’69

– SsTJCE Internationale Handelsgesellschaft’70

– SsTJCE Nold’74

• Drets expressament reconeguts; per exemple:

– Dret de propietat STJCE Hauer’79

– Lliure exercici de les activitats econòmiques

– Dret al respecte de la vida privada i familiar, el domicili i la correspondència STJCE National Panasonic’1980

– No retroactivitat de les disposicions penals – Eliminació de les discriminacions fonamentades en el sexe

– Dret a un recurs jurisdiccional efectiu – Dret a la motivació de les decisions que afecten a drets – ......

54
Fonts no escrites

El TJUE no fa referència clara als costums, però si a principis generals que justifiquen l’existència d’una practica no
prevista en els tractats.

El Consell a vegades fa referència a procediments “comunitaris” habituals però no és el mateix que el costum. Es pot
considerar que el consum és una font no escrita de la UE. Mai podríem establir un costum contra la norma del DUE o
dret primari (no contra legem) i tampoc pot haver-hi un costum fora de l’àmbit d’atribució competencial perquè seria
contrari al DUE (costum praeter legem)

 A pràctica no són fonts però teòricament si que podem dir que és una font.

La jurisprudència

És una font de dret dins el DUE. Hem d’entendre que la jurisprudència té un valor en el sistema jurídic de la UE ja que:

- Les sentencies tenen efectes als afers que resolen

- Les sentències no vinculen formalment al TJUE per al futur (com en el sistema de dret civil). Encara que
formalment no vinculi al TJUE i aquest pugui variar la seva jurisprudència, les seves sentències tenen un
valor com a font de dret per la resta de tribunals de dret de la UE.
- Contenen raonaments aptes per sentar jurisprudència obligatòria per afers exteriors que es plantegin
davant de tribunals que apliquin el DUE, tribunals interns dels Estats. El valor de la jurisprudència
s’aproximaria als sistemes de common law.

*Pel propi TJUE la jurisprudència no es font de dret obligatòria perquè pot canviar la jurisprudència, no obstant,
les interpretacions de les sentencies prejudicials són obligatòries pels jutges que apliquen el DUE

Si la jurisprudència no es veu clara, es pot presentar una qüestió prejudicial sobre un afer resol.

Les tècniques d’interpretació jurisprudencial són:

 Apliquen l’article 31 del conveni de Viena del 69.

 Apliquen un mètode sistemàtic hi ha un argument de la coherència
 També apliquen un mètode teleològic- afavorit per la tècnica de tractat- marc de redacció del TCE i ara al TFUE.

Per tant:

• Interpretació restrictiva excepcions a objectius essencials segons la fí dels TsCs

• Curullar llacunes regulació deficient de les institucions

• Refusa interpretació restrictiva obligacions dels estats en virtut del Tractat #STIJ Lotus’27

• Aplicació de la regla de l’efecte útil (d’interpretació expansiva dels TI) # TIJ

• Raonament a bastament de tipus deductiu # inductiu TIJ

TEMA 8 . ELS ACORDS INTERNACIONALS FETS PER LA UE I EL DRET INTERNACIONAL

La UE té personalitat jurídica ja que té capacitat per realitzar acords internacionals. La UE té una sèrie de competències
expresses que algunes d’elles es refereixen a acords internacionals. També té competències implícites per fer acords
internacionals en àmbits que no s’havia previst realitzar acords internacionals. Finalment hi ha les competències
subsidiàries.
55
La UE té una estructura institucional apte per desenvolupar una acció exterior. la UE té vocació de desenvolupar i
gestionar competències i exercir l’acció internacional en l’àmbit de les seves competències.

els acords que fa la UE han de procurar el compliment d’aquests principis en els països els quals no els compleixen.
(han de complir les clàusules de condicionament).

Acords internacionals fets per la UE amb altres subjectes del dret internacional

La UE podrà celebrar acords amb un o més Estats quan així ho estableixin els TI o quan implícitament creguem que es
necessari per les polítiques de la UE.

La UE conclou aquests acords en:

- L’àmbit de les seves competències:

 Segons la forma d’atribució:

o Explicites o expresses
o Implícites (únicament per AAII, art. 216 TFUE)podrà celebrar acords amb un o diversos tercers
països o OOII quan així ho prevegin els tractats o quan la celebració d’un acord sigui necessària
per aconseguir un objectiu establert als tractats bé estigui prevista en un acte jurídicament
vinculant de la Unió o bé pugui afectar a normes comunes o alterar l’abast de les mateixes
o Subsidiàries (les de l’article 352 TFUE): existeix una clàusula de flexibilitat que permet ajustar les
competències de la unió als objectius assignats pels tractats quan aquests no hagin previst els
poders d’acció necessaris per aconseguir aquests objectius.

 Segons la naturalesa o relació amb competències residuals dels estats (quan siguin exclusives, compartides o
complementaries). En aquests casos es faran acords mixtes són aquells que per la banda de la UE qui dona
el consentiment per obligar-se són els Estats membres i la UE. També ho són aquells que es fan per exercir una
competència exclusiva o gairebé exclusiva de la UE però que tenen implicacions econòmiques pels Estats
Membres.

Els acords celebrat per la UE vincularan a la Unió i als Estats membres. Encara que sigui un acord conclòs només per la
UE vincularan als Estats membres. És una obligació de dret de la UE.

Competències expresses de la UE per a celebració d’acords internacionals:

 Acords comercials 207 TFUE negociació i celebració d’acords en l’àmbit de comerç.

 Acords de cooperació 211 TFUE els estats membres podran desenvolupar accions conjuntes i contribuiran a
programes d’ajuda si és necessari.
 Acords d’associació 217 TFUE-> que estableixi drets i obligacions recíprocs, accions comunes i procediments
particulars.
 Acords en el medi ambient, cultura, esports, salut publica, política de recerca, política econòmica i monetària,
educació i la competència expressa de l’article 6 del TUE per adherir el conveni de DDHH.

Competències de la UE per la celebració d’acords internacionals

Els acords comercials són uns instruments comercials útils per la política comercial comuna. Poden contenir acords
relatius a aranzels, a intercanvis de mercaderies serveis, mesures relatives a exportacions... són acords que tenen per
objectiu incidir en els intercanvis entre la UE i altres Estats o OOII.

la UE ha desenvolupat una xarxa important d’acords comercials amb altres països.

56
Els acords de cooperació són acords d’una certa magnitud ja que són un dels instruments en la política de cooperació
en el desenvolupament de la UE. La competència expressa per realitzar aquests acords es troba a l’article 211 del TUE.
Aquests acords sempre són mixtos ja que es finança per contribucions dels Estats. Aquesta acords tenen diferents
apartats: comercial, cooperació al desenvolupament (cooperacions financeres d’ajudes als Estats) . la finalitat
d’aquests acords busquen el desenvolupament econòmic dels països i la seva inserció en l’economia mundial, la lluita
contra la pobresa i la democratització i la protecció dels drets humans (en els països amb els que es fan els acords). Els
acords més famosos són els de Cotolú. Aquests acords tenen com objectiu el desenvolupament econòmic, social i
polític amb els països els quals es fa. També tenen per objectiu la lluita contra la pobresa, la inserció de l’economia
d’aquests països en l’economia mundial i afavorir la democratització dels països, respecte dels DDHH... per tant,
aquests acords acostumen a tenir clàusules de condicionalitat per condicionar els acords i assolir diferents quotes de
democràcia d’aquells països. Tot i així, aquestes clàusules en països poc democràtics pot perjudicar a la població.
Aquests acords tenen diferents components ja siguin comercials perquè aquesta països puguin exportar a la UE els
productes que ells produeixen d’una forma millor i sense que hi hagi necessàriament reciprocitat. També hi ha una
part de cooperació agrícola perquè hi hagi cooperació agrícola amb els països i cooperació financera establint
mecanismes per assegurar que el compliment dels acords amb aquests països produiran ingressos regulars a compte
de l’aplicació d’aquests acords. Els grans exemples son els països africans.

S’està negociant amb els EUA en que s’obra un gran tractat si l’UE es capaç de mantenir els seus principis.

Seran fets amb forma d’acords mixtos quan hi ha repercussions financeres o quan la competència de la UE no és
exclusiva.

Els acords d’associació la unió podrà celebrar amb un o més interessos tercers o OOII els acords d’associació,
antigament s’han utilitzat per fer acords preparatoris de l’adhesió de nous estats membres. Tots els estats han gaudit
d’acords d’associació amb la UE. Es caracteritzen per la intensitat del vincle que estableixen entre la UE i l’estat en que
s’estableix l’acord. També es caracteritza per l’establiment d’institucions de seguiment de l’acord, es controla que es
compleixi. també s’estableixen delegacions del PE en aquests països que tenen negociacions i debats amb aquests
països. El que ha passat es que ja no només són tipus d’acords que es reserven per estats que es volen adherir sinó
que s’utilitza com a instrument jurídic per fer altres tipus d’acords com els que hi ha amb estats de la ribera sud del
mediterrani.

Aquests acords també són mixtos

Els acords d’associació amb països ACP també són de cooperació. (països africans)

Els acords internacionals com a font de dret

57
Els acords internacionals de la UE conclosos amb tercers obliguen a la UE i als Estats membres . Són fonts de dret. El
procediment per a la celebració d’acords internacionals entre la UE i un tercer país o OOII té especificitats ja que
recomana l’obertura de les negociacions per concloure acords internacionals. El consell ha d’autoritzar l’obertura de
les negociacions, es fa per majoria qualificada i sobre el procediment de negociació. El Consell autoritza l’assignatura,
celebra acords i designar un comitè especial per consultar durant les negociacions. La comissió o l’Alt representant de
la Unió per assumptes exteriors i polítics de seguretat presentarà recomanacions al consell que adoptarà una decisió
per la que autoritzi l’obertura de negociacions i designi al cap d’equip de negociacions de la Unió. A partir de l’adopció
de l’acord, entra el TJUE que controla la compatibilitat de l’acord amb el DUE i intervindrà si els estats membres,
comissió o PE li demana. El PE haurà d’aprovar el text per majoria absoluta dels vots emesos i haurà d’aprovar els
acords de d’associació, acords d’adhesió al conveni europeu de drets humans, si l’acord té un marc internacional
específic de cooperació, si tenen repercussions financeres importants, i aquells acords que en l’àmbit intern siguin
matèries que s’hagin d’aprovar per procediment legislatiu ordinari o amb l’aprovació del PE. El poder d’aprovació del
PE ha augmentat.

El consell conclourà per majoria qualificada o per unanimitat alguns acords. Es prendran per unanimitat els acords
d’associació i acords de cooperació..

El dret internacional com a font de DUE

El DUE té autonomia respecte l’ordenament intern dels estats i respecte el DIP. Això no vol dir que el DIP no sigui font
del DUE ja que els tractats constitucionals són fonts dels dret de la UE. Per tant no és plenament independent al DIP.

Quan la UE actua com a subjecte de la comunitat internacional se sotmet al DIP i la UE actua com a subjecte de DIP i
se sotmet a les seves regles per exemple de conclusió de tractats.

El DUE té unes fonts complementaries que són formalment DIP, són acords internacionals conclosos de forma
simplificada entre els Estats però són acords internacionals fets pel millor funcionament de la UE. Són manifestacions
de voluntat dels estats membres a nivell formal però a nivell material són dret de la UE.

Les competències de la comunitat s’han d’exercir respectant el DI.

El dret internacional és font de l’ordenament jurídic comunitari i de la UE, el podem trobar en:

 Dret primari
 En matèries sobre les que no s’ha atribuït competència a la UE. Es fan acords complementaris per complir algun
objectiu de la UE
 En matèries d’atribució de competències a la UE és marginal—> la PESC. Tot el que és la PESC el que tenim és
DIP
 Principis generals del DI, costums de DI—> per exemple a la protecció dels DDFF
 En els acords internacionals celebrats per la UE i acords internacionals no celebrats per la UE però que vinculen
a la UE. els tractats de la UE han de ser compatibles amb tractats que van fer anteriorment els Estats. La UE no
els ha celebrat però ha substituït els estats en aquests acords i per tant l’obliguen. Hi ha acords substituïts per
la Comunitat europea actualment UE.

Quan la UE actua com a subjecte dins de la comunitat internacional se sotmet al DI. les competències de la comunitat
s’han d’exercir respectant el DI. les normes del dret constitudinari internacional relatives al relacions convencionals
com a conseqüència d’un canvi fonamental en les circumstancies vinculen a les institucions de la comunitat i formen
part de l’ordenament jurídic comunitari

Quan la UE actua com a subjecte de relacions internacionals se sotmet al DIP.

58
Les fonts complementaries són instruments internacionals que conclouen els estats membres de la UE en l’àmbit de
les seves competències pròpies, l’objectiu dels quals està molt relacionat amb la realització dels objectius de la UE. =
acords internacionsla des de la perspectiva formal i dret comunitari o de la UE des de la perspectiva funcional. Un
exemple de dret complementari el trobem en la progressivitat, irreversibilitat, automatisme o condicionaments i els
criteris de convergència de la UEM (estabilitat de preus, situacions sostenibles de finances publiques, marges normals
de fluctuació, estabilitat del tipus d’interès a llarg termini). Es van adoptar el Tractat constitutiu del mecanisme
europeu d’estabilitat i el tractat d’estabilitat, coordinació i governança de la UEM són DRET COMPLEMENTARI. Són
tractats de la UE fets per complir millor objectius de la UE. Aquest últim tractat va provocar el canvi constitucional a
Espanya. L’altre àmbit d’integració diferenciat és el de l’espai Shengen .

TEMA 9. EL DRET INSTITUCIONAL O DERIVAT DE LA UE

És tot aquell instruments de la UE que serveix per actualitzar o exercir les competències de la UE, les que té atribuïdes
per part dels estats. Aquest dret el fa les institucions de la UE, bàsicament el triangle institucional ajudat per altres
òrgans participants en el procediment.

És un dret legislat. És un cos de dret que sorgeix de la UE de forma quasi autònoma dels tractats i del dret originari en
general.

El fonament, marc i límit del dret derivat és el dret originari pel que fa els àmbits materials, accions concretes.. i per
tant, el dret derivat ha de tenir una base jurídica en els tractats, es regeixen per la base jurídica dels tractats.

Per exercir les competències de la UE, les institucions adoptaran reglaments, directives, decisions, recomanacions i
dictàmens. Aquests són els actes típics de dret derivat. Els reglaments directives i decisions són les obligatòries, les
altres no.

Dins les obligatòries hi ha dues grans formes de legislar el DUE. Un tipus volen la unificació normativa en que la font
és comuna i l’efecte de la norma és idèntic en tota la UE, això s’aconsegueix amb els reglaments que permeten fer una
unificació normativa ja que un reglament es publica a tot arreu de la mateixa manera, en totes les llengües. El sector
cobert per la norma queda unificat.

L’altre tipus volen l’harmonització normativa que és una acció normativa a dos nivells. A nivell de la UE es fa una
norma que estableix el contingut mínim normatiu d’un sector o àmbit material. Estableix els resultats a assolir
normativament i després en el segon nivell els Estats membres han de fer normes per assolir els resultats de la UIE i
incorporar el contingut mínim de la UE. El que tenim al final és una harmonització normativa però la font no és comuna
sinó que cada estat tindrà la seva. No obstant, totes elles s’ajustaran al contingut mínim de la UE. S’aconsegueix
bàsicament amb les directives.

Per tant en les competències exclusives la norma que s’ajustarà millor serà el reglament i en les competències
compartides es realitzaran directives.

La UE preferirà adoptar una directiva seguint el principi de proporcionalitat i subsidiarietat. Seguint aquests principis
utilitzarà el mecanisme menys intervencionista. Tot i així si un objectiu només es pot dur a terme amb un reglament,
s’adoptarà un reglament.

Reglament

És una norma d’abast general, obligatòria en tots els seus elements i directament aplicable.

59
Que tingui abast general significa que s’adreça a un conjunt indeterminat de persones segons criteris objectius, no té
destinataris concrets. Són nomes abstractes en un sentit geogràfic i personal ja que no es troben únicament en una
determinada regió.

És obligatòria en tots els seus elements. Tots els seus elements obliguen. No es pot admetre que un estat membre
apliqui de manera incompleta o selectiva les disposicions d’un reglament, fent fracassar certs elements de la legislació
comunitària respecte dels quals van manifestar la seva oposició amb reserves o objeccions formulades en el moment
de la seva elaboració o que considera contràries als seus interessos nacionals.

La ruptura unilateral per part d’un estat de l’equilibri entre el avantatges i els inconvenients que es deriven de la seva
pertinença a la Comunitat, segons la concepció que ell mateix es fa del seu interès nacional, qüestiona la igualtat dels
estats membres davant del dret comunitari i crea discriminacions en perjudici dels seus nacionals i, en primer lloc,
dels de l’estat mateix que es situa fora de la regla comunitària… Aquest mancament als deures de solidaritat acceptats
pels estats membres pel fet de la seva adhesió a la Comunitat ataca les bases essencials de l’ordenament jurídic
comunitari.

l’aplicabilitat directa d’un reglament exigeix que la seva entrada en vigor i la seva aplicació, generant drets o imposant
càrregues en els subjectes, es realitzi sense cap mena de recepció en el dret nacional.

Els estats membres, en virtut de les obligacions derivades del tractat i que han assumit en ratificar-lo, es comprometen
a no impedir l’efecte directe propi dels reglaments i de les demés regles del DC; el respecte escrupolós d’aquest deure
és una condició indispensable per garantir l’aplicació simultània i uniforme dels reglaments comunitaris en el conjunt
de la Comunitat...

El reglament és directament aplicable ja que els estats no han de fer res amb el reglament sinó que només han
d’acceptar que s’apliquin, no poden aplicar cap mesura interna de recepció ja que els reglaments per ells mateixos són
directament aplicable. Els reglaments no s’han d’incoroporar al dret intern ja que s’apliquen per ells mateixos des de
que es publiquen.

Els estats membres es comprometen a no impedir l’efecte directe propi dels reglaments per garantí l’aplicació
simultània i uniforme d’aquest. Els diferents tipus de subjectes de DUE podem emparar-se en els reglaments davant
dels operadors jurídics, bàsicament jutjats i tribunals per sol·licitar un conflicte normatiu a partir del reglament. Les
persones ens podem sentir beneficiades en l’aplicació d’aquest reglament. En conclusió: les persones poden demanar
l’aplicació del reglament.

La decisió

La decisió és obligatòria en tots els seus elements i directament aplicable. Tot i així té abast INDIVIDUAL, té
destinataris.

La directiva

La directiva és una norma que obliga als estats membres destinataris, els únics obligats per la norma són els Estats que
són els destinataris. Són normes INDIRECTAMENT aplicable, s’aplicarà el contingut de la directiva a través de les
normes internes dels estats que incorporen algun tipus de directiva a l’ordenament jurídic dels estats. Els Estats
membres tenen per tant una obligació de TRANSPOSICIÓ, els Estats han d’executar la directiva perquè el seu contingut
pugui ser aplicable en l’ordenament intern dels Estats. Els Estats també tenen una certa discrecionalitat alhora
d’aplicar la directiva. Hi ha una transposició amb un termini i amb un efecte útil. Mentre dura el termini, l’Estat està
negociant, establint propostes normatives... quan s’ha esgotat el termini el que passa es que entrem en una situació
objectiva d’incompliment per part de l’Estat. En aquests casos, el tribunal ha dit que si les característiques de la norma

60
ho permeten, la directiva podrà ser aplicada directament i tenir efectes directes. La persona física o jurídica podrà
invocar el contingut precís de la norma davant dels jutges i tribunals. No es podrà fer amb totes les directives sinó que
serà una solució excepcional quan els particulars estiguem perjudicats per la no transposició o la transposició
incorrecte de la directiva. Hi haurà algunes directives que no seran d’efecte directe, en aquests casos hi haurà la
responsabilitat de l’estat per danys i perjudicis al particular per la no transposició de la directiva.

Dret derivat. Actes típics no obligatoris

Les recomanacions són instruments de caràcter general d’acció indirecte, són actes generals que orienten o promouen
un comportament en un sentit determinat. Les recomanacions promouen l’harmonització però no obliguen aquesta
harmonització i per tant es diuen que son d’harmonització indirecte.

Els dictàmens són opinions sobre qüestions concretes. En general a iniciativa d’altri.

Tant recomanacions i dictàmens el seu valor jurídic no obligatoris però serveixen per interpretar actes obligatoris,
generen confiança legitima i asseguren l’efectivitat dels actes obligatoris.

Els actes legislatius de la UE, reglaments directives i dictàmens, poden incorporar un mandat de delegació a la comissió
perquè la comissió adopti actes no legislatius però d’abast general que completin o modifiquin determinats elements
no essencials de l’acte legislatiu.

Quan una directiva o reglament sigui fruit d’una delegació s’ha d’expressar per exemple <<títol delegat>>. Es fa per
raons d’eficàcia. En alguns casos la delegació serà adequada per completar actes administratius.

Els actes legislatius delimitaran de forma expressa els objectius, el contingut, l’abast i la duració de la delegació de
poders. La regulació dels elements essencials d’un àmbit estarà reservada a l’acte legislatiu i, per tant, no podrà ser
objecte d’una delegació de poders.

2. els actes legislatius fixaran de forma expressa les condicions a les que estarà subjecte la delegació, que podran ser
les següents:

a) el PE o el Consell podrà revocar la delegació

b) l’acte delegat no podrà entrar en vigor si el PE o el Consell ha formulat objeccions en el termini fixat en l’acte
legislatiu.

el PE es pronunciarà per majoria dels membres que ho componen i el Consell ho farà per majoria qualificada.

3.en el títol dels actes delegats figurarà l’adjectiu <<delegat>> o <<delegada>>

Els estats membres adoptaran totes les mesures de dret intern necessàries per l’execució dels actes jurídicament
vinculants de la UE. Quan es requereixin condicions uniformes d’execució dels actes jurídicament vinculants de la Unió,
aquests conferiran competències d’execució a la Comissió o, en casos específics degudament justificats i en els
previstos en el TUE, al Consell. El PE i el Consell establiran prèviament, mitjançant reglaments adoptats amb
arreglament al procediment legislatiu ordinari, les normes i principis generals relatius a les modalitats de control, per
part dels estats membres, de l’exercici de les competències d’execució per la Comissió.

El TL estableix una clara distinció entre les competències delegades a la Comissió per adoptar actes no legislatius
d’abast general que completin o modifiquen determinats elements no essencials de l’acte legislatiu (actes delegats) i,
per altra banda, la competència atribuïdes a la Comissió per adoptar actes d’execució. La naturalesa d’aquests dos
tipus d’actes és:

61
  En els actes delegats, el legislador delega a la Comissió la competència per adoptar mesures que el mateix
podria haver adoptat. Aquesta és la raó per la que el legislador controla l’exercici per la comissió de les
competències delegades.
 En els actes executius els estats membres són per naturalesa responsables de l’aplicació dels actes jurídicament
vinculants de la UE. Ara bé. Quan aquests actes de base requereixin condicions uniformes d’execució, serà la
comissió qui exercirà les competències d’execució. Per aquesta raó correspondrà als estats membres controlar
l’exercici de les competències d’execució per la comissió.

Els reglaments, directives i dictàmens poden ser d’execució. La comissió pot executar actes legislatius sempre que es
requereixen condicions uniformes d’execució i confereixin a la comissió la competència d’execució.

El règim de la promulgació del dret derivat.

El règim de la promulgació és un conjunt de normes, regles o principis que fan que la emanació de normes dins un
ordenament jurídic sigui vàlida.

Quan els actes dels tractats no estableixen el tipus d’acte que s’ha d’adoptar, les institucions ho decidiran en cada cas
conforme als procediments aplicables i al principi de proporcionalitat. Els actes jurídics hauran de ser motivats i es
referiran a les propostes, iniciatives, recomanacions, peticions o dictàmens previstos pels tractats.

Els actes legislatius adoptats a partir del procediment legislatiu ordinari seran firmats pel president del PE i pel
president del consell. En canvi, els actes adoptats per un procediment legislatiu especial seran firmats pel president
de la institució que els hagi adoptat. Els actes legislatius es publicaran al diari oficial de la UE. Entraran en vigor en el
dia que ells fixin o, a falta d’aquest, en vint dies de la seva publicació.

Els actes legislatius adoptats en forma de reglament, directives i decisions, quan aquestes ultimes no indiquen
destinatari, seran firmades pel president de la institució que els hagin adoptat. Els reglaments, les directives que
tinguin per destinataris a tots els estats membres així com les decisions que no indiquin destinatari, es publicaran en
el diari oficial de la UE. Entraran en vigor a la data que ells fixin o 20 dies de la seva publicació. Les altres directives,
així com les decisions que indiquin un destinatari, es notificaran als seus destinataris i tindran efecte en virtut de la
notificació.

Dins d’aquests règim tenim principis

 Principis que regeixen l’adopció de les normes

- Principi de competència d’atribució: la norma s’ha d’ajustar a la competència atribuïda
- Principi de legalitat respectant els principis generals de DUE: hi ha d’haver una base jurídic amb uns
continguts que s’han de seguir com el procediment legislatiu adequat entre altres. També s’han de
respectar els principis generals del DUE. El principi de legalitat també porta el respecte el bloc de
constitucionalitat són els tractats constitutius, el dret primari, els principis generals i els acords
internacionals concloses per la UE amb OOII o tercers estats.
- Principi de no inversió dels instruments normatius: si la base jurídica preveu un tipus d’instrument
normatiu, no es pot substituir. Per exemple que ens indiqui un reglament i establim un dictamen.
- Principis de jerarquia: hi ha jerarquia entre els tractats constitutius i el dret derivat però no entre
dictàmens i reglaments per exemple.

Aquest règim també té requisits:

 Requisits formals de l’acte

- Motivació : és un requisit substancial de forma de l’acte del dret derivat, si la motivació no hi és o és
insuficient, l’acte pot ser declarat nul per no haver estat correctament promulgada. És un requisit de forma
que està normalment dins el preàmbul de l’acte jurídic, també està als documents de la Comissió i serveix
62
 per diferents finalitats com possibilitar el control respecte de l’acte que pugui fer el TJUE per permetre
que el TJUE faci un control d’aquest acte, també ens permet que aquells afectats o destinataris de la
norma, conèixer els objectius i saber si s’ajusta a dret. Finalment la motivació també és un motiu perquè
les pròpies institucions pensin si l’acte respecte el principis de la UE.....
- Formula de promulgació: hi ha d’haver la data en que s’ha adoptat, les signatures del president del consell
o el PE si l’acte ha estat adoptat segons el procediment ordinari o la signatura del president qui l’ha adoptat
en procediment legislatiu especial.
- També hi ha el regim de publicació, entrada en vigor i vigència: hi ha el requisit d’oponibilitat ja que si
l’acte no ha estat publicat no es pot oposar als subjectes. Els actes legislatius es publicaran en el diari
oficial de la UE en les 24 versions lingüístiques i entraran en vigor en la data que ells mateixos que
estableixin o en un termini de 20 dies si no es diu res.
Els actes no legislatius adoptats en forma de reglaments, directives i decisions quan aquestes ultimes no
indiquin destinatari, seran firmats pel president de la institució que els hagi adoptat.
Els reglaments, les directives que tinguin per destinataris tots els estats membres, i les decisions que no
indiquin destinatari, es publicaran en el diari oficial de la UE i entraran en vigor la data que diguin o en 20
dies.
Finalment les altres directives i les decisions que indiquin un destinatari es notificaran als seus destinataris i
tindran efecte des de la notificació.

Dret derivat o secundari: actes atípics i actes no previstos pels tractats

Actes atípics són actes (reglament, directiva o decisió) que el seu contingut no s’ajusta a actes típics. Són sobretot
actes interns de la UE. Són actes no previstos pels tractes, actes atípics o també anomenats actes sui generis. Són:

- Reglaments interns de les institucions

- Directives, recomanacions, dictàmens que s’adrecen entre/ A les institucions en el marc de l’elaboració
del dret derivat.
- Decisions sense destinatari
o Decisions de revisió simplificada dels tractats
o Decisions del consell d’abast normatiu general  quan es necessària una acció de la Unió per abastar
un dels objectius ficats el Consell adoptarà les disposicions adequades per unanimitat.
o Decisions d’abast intern (sobre organismes subsidiaris, pressupostos..)

Altres actes no previstos pels tractats són els actes no previstos:

 Consell- consell de ministres i consell europeu

- Resolucions
- Declaracions
- Programes d’acció
- Conclusions presidència i conclusions del consell europeu
- Deliberacions
 Comissió
- Documents COM- comunicacions
 Consell/comissió/PE
- Deliberacions comunes a diverses institucions.

63
TEMA 10. L’APLICACIÓ DEL DRET DE LA UE

el tractat CEE ha instituït un ordenament jurídic propi, integrat en el sistema jurídic dels estats membres des de
l’entrada en vigor i que s’imposa als seus òrgans jurisdiccionals. Els estats han limitat, encara que en àmbits restringits,
els seus drets sobirans i han creat un cos de dret aplicable als seus nacionals i a ells mateixos.

Els trets característics essencials de l’ordenament jurídic comunitari són en particular la seva primacia respecte dels
drets dels estats membres així om l’efecte directe de tota una sèrie de disposicions aplicables als seus nacionals i a ells
mateixos.

Els tractats constitutius són una xarxa de drets i obligacions i a més a més tenen subjectes que són els estats membres
i els nacionals d’aquests.

La integració del dret de la UE en el dret dels EEMM

El DUE s’integra en el dret intern dels estats membres. La integració del dret europeu significa que el DUE és
immediatament aplicable en els ordenaments interns dels Estats membres.

Immediatament aplicable vol dir que pot ser utilitzat operadors jurídics sense que hi hagi hagut cap formalitat
d’introducció de la norma de dret europeu en el dret intern dels estats. Les formalitats estan PROHIBIDES ja que no
tindrien ni validesa, sentit o transcendència.

En el dret intern espanyol, l’article 93 de la CE es la nostra clàusula d’obertura ja que hi ha un procediment per
manifestar el consentiment per obligar a espanya als tractats i és el mecanisme que permet la integració del DUE als
ordenaments jurídics espanyols. Mitjançant LO es podrà autoritzar la celebració de tractats que s’atribueixi a una
organització internacional l’exercici de competències derivades de la constitució.

També tenim l’article 96 de la CE que expressa que els TI vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a espanya,
formaran part e l’ordenament intern. Les seves disposicions nomes podran ser derogades, modificades o suspeses en
la forma prevista en els propis tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional.

La integració del dret de la UE en el dret intern a Espanya.

En el cas del dret originari Es va incorporar immediatament o automàticament pels imperatius propis del procés
d’integració i els compromisos adquirits amb l’adhesió. Els tractats constitutius són part integrant del dret espanyol
des de l’entrada en vigor d’aquests l’1 de gener de 1986 data que va coincidir amb la seva publicació (per la seva
oponibilitat) en el BOE en annex a la LO d’autorització al govern per a la conclusió del tractat d’adhesió.

Pel que fa al dret derivat el dret comunitari derivat s’introdueix/s’integra automàticament en el dret intern,
conservant la seva naturalesa i efectes propis. Els reglaments, decisions i directives... són part integrant dels
ordenaments jurídics dels estats membres des de la seva publicació al DOUE.

** per respectar el principi de publicitat, en la data de l’adhesió d’Espanya, el dret comunitari es va publicar en una
edició especial del DOUE en castellà.

L’article 93 CE ens mostra el procediment per a l’adhesió d’Espanya a la UE. També regeix de forma continuada la
pertinença de la UE, emprant-se així als efectes del dret comunitari en el dret intern. És la nostra clàusula d’obertura
al DUE. Permet fer una obertura de la constitució a totes les conseqüències per espanya del pertinença a la UE.

Mitjançant LO es podrà autoritzar la celebració de tractats pels que s’atribueixi l’exercici de competències derivades
de la constitució a una OOII o institució internacional. Les garanties del compliment d’aquests tractats correspon a les
corts generals o al Govern.
64
Així doncs, l’article 93, és la disposició mitjançant la qual la mateixa constitució dona entrada en el nostre sistema
constitucional a altres ordenaments juridics a través de la cessió de l’exercici de competències.

Aplicabilitat directe

És directament aplicable la regla de l’ordenament de la UE que sense necessitar cap mesura interna d’execució podria
ser aplicada en l’estat que podria ser aplicada. Es la qualitat d’una norma com a apte per ser emprada per ella mateixa
a un supòsit de fet que entra dins el seu àmbit d’aplicació. És l’aptitud de la regla de DI/DUE per conferir per ella
mateixa drets als particulars sense necessitar cap mesura interna d’execució, drets dels que se’n poden prevaler
davant de les autoritats (jurisdiccionals) de l’estat en el que aquesta regla està en vigor.

Comporta que l’atribució de competències a la UE l’exercici de la competències per les institucions.

L’efecte directa parteix de la invocabilitat de la norma. Per altra banda l’aptitud normativa fa referencia a que la
norma és apta per conferir per ella mateixa drets i obligacions concrets per particulars. I fa referencia a la integració
automàtica de la norma als estats membres sense cap mena de formalitat. Una de les normes que tenen aplicabilitat
directe és un reglament. Per naturalesa tenen aplicabilitat directe. Les decisions també en tenen però tenen destinatari
i no són d’abast general.

En el cas de les directives, no tenen aplicabilitat directe però en determinades circumstancies poden tenir efectes
iguals a la aplicabilitat directe. Ja que tenen aptituds per donar drets als particulars que poden prevaldre davant dels
òrgans dels estats.

L’efecte directe pateix de la invocabilitat d’una norma. Portem la norma al jutge perquè faci alguna cosa, per exemple,
intentar que ens l’apliqui.

Noció d’eficàcia directe de les normes

Aplicabilitat immediata aspecte formal. És immediatament aplicable la regla internacional que pot ser utilitzada per
una autoritat nacional/interna (dels estats) sense haver d'estar sotmesa a les formalitats d'introducció / recepció
/transformació..., que condicionarien la seva eficàcia interna

Aplicabilitat directe aspecte material. És aplicable directament si no calen mesures d’execució i desplega efectes
directes per elles mateixes als particulars.

Les directives per naturalesa no tenen aplicabilitat directe. Sinó que per naturalesa tenen efectes directes.

L’eficàcia directe d’una norma és la qualitat per la qual pot generar drets i obligacions als particulars. Aquesta qualitat
es pressuposa en el cas dels reglaments, en la mesura que aquests es defineixen en el TFUE com a normes directament
aplicables. La presumpció a favor de l’eficàcia directa dels reglaments pot ser destruïda en els casos concrets. Aquesta
qualitat nomes pot ser atribuïda a les directives quan es donen determinades circumstancies. La presumpció que juga
en el cas de les directives és que no tenen eficàcia directa.

Elements que cal tenir en compte per determinar si una norma té efecte directe i amb quin abast

- Que sigui obligatòria ja que tenen aplicabilitat directe.

- Que tingui plenitud d’efectes per a tothom o pels seus destinataris.
o Tenen efectes en les relacions verticals i en alguns casos de relacions horitzontals quan s’amplien els
casos de relacions verticals.
- Que tinguin aptituds normatives.

65
 o Les aptituds normatives estan relacionades amb la claredat, precisió incondicionalitat i que la norma
sigui completa i jurídicament perfecte. També ha d’estar destinada a produir efectes i s’ha d’abastar
a si mateixa.

Sentència Van Gend en Loos any 1963 és la primera sentencia en que el tribunal s’enfronta a la qüestió de la
aplicabilitat directe. En ells estableix el test de l’aptitud normativa. En aquesta sentencia el que es tracta és saber si
l’article 30 del TFUE té aplicabilitat directe en el sentit que un particular pot prevaler-se en aquesta norma. Diu que hi
haurà aplicabilitat directe dient:

L’objectiu del TCEE és crear un mercat comú. El funcionament d’un mercat comú afecta directament a tots els
sotmesos a la jurisdicció de la comunitat, i això implica que aquest tractat constitueix alguna cosa més que un simple
acord que es limiti a crear obligacions mútues entre els estats.  això implica que els particulars obtenen directament
drets i obligacions del dret comunitari.

el dret comunitari crea per als particulars obligacions i drets que entren dins del seu patrimoni jurídic. Aquests neixen:

 Tant d’una atribució explicita dels tractats

 Com d’obligacions que aquest imposa de manera definida als estats membres o a les institucions de la
comunitat.

El dret comunitari incumbeix a les jurisdiccions nacionals a garantir l’exercici d’aquests drets i sancionar el respecte de
les obligacions

Els estats són els subjectes de la obligació, però els particulars poden ser-ne beneficiaris. Cal que els jutges garanteixin
el gaudi dels drets de les persones. L’article 30 produeix efectes directes i crea en l’esfera dels justiciables drets
individuals que les jurisdiccions internes han de salvaguardar. En conclusió els particulars poden prevaler-se de drets
que els són conferits per normes del dret comunitari de les que no en són destinataris. S’obre una via de dret que
permet sancionar indirectament els incompliments dels estats membres a iniciativa dels particulars.

Haurem de mirar el contingut de cada norma per saber si té aplicabilitat directe. A nivell teòric hem d’interpretar que
el dret originari que té aplicabilitat directe però a nivell pràctic ho haurem de mirar disposició a disposició.

Les obligacions de no fer si que tindran efecte directe. En el cas d’obligacions de fer, en alguns casos tindran efectes
directes com per exemple quan l’estat no tingui marge d’apreciació.

Aplicabilitat directe del dret originari

En el cas del dret originari hi haurà normes amb aplicabilitat directe en totes les relacions possibles del dret de la UE.
(estat contra particular, particular contra estat, particular a particular, d’estat a estat). Els tractats no diuen res
expressament, tot i així, el TJUE diu que caldrà veure el contingut de cada disposició segons els seus termes, la seva
finalitat, les intencions de quan es van fer.. i veure si té o no aptitud normativa. Així doncs hi ha:

 Obligacions de no fer tindran, en principi, aplicabilitat directe com per exemple els drets de duana d’importació
i exportació.
 Obligacions de fer tindran aplicabilitat directe només si l’Estat NO té marge d’apreciació.

Segons els criteris definits de l’aptitud normativa i segons el contingut de la disposició (en funció de qui va adreçada)
hi haurà (en el dret originari):

 Disposicions amb aplicabilitat directe completa com la igualtat de retribució dels treballadors per a una mateixa
feina

66
  Disposicions amb aplicabilitat directe limitada per exemple a relacions verticals ascendents. (ex: prohibicions
de circulació de capitals)
 Disposicions sense aplicabilitat directe per exemple sobre els valores de la UE.

Aplicabilitat directe del dret derivat

En el cas dels reglaments tindran aplicabilitat directe per naturalesa, també apte per conferir als particulars drets que
les jurisdiccions nacionals han de protegir. Les decisions també però només pel seu destinatari i no en abast general.
Tot i així ens podrem trobar un reglament que necessiti execució.

. Els reglaments són directament aplicables per a la seva naturalesa, susceptible de produir efectes directes. Les
directives també poden tenir efectes anàlegs als reglaments perquè són obligatòries, amb efectes útils, per protegir
als particulars, el principi d’aplicació uniforme del DC i el principi de no discriminació.. amb tot això, com es justifica
que les directives puguin tenir efectes directes? Quin són els fonaments de l’efecte directe de les directives?:

- Tenen valor obligatori

- Tenen aptituds normatives i plenitud d’efectes (que siguin clares i precises, incondicionals i completes i
jurídicament perfecte)
- Tenen efecte directe per a tothom o per als seus destinataris.
- Tenen efecte directe ja que donen protecció jurídica als particulars.
- Les directives tenen efecte directe pel principi d’aplicació uniforme del DC
- I pel principi de no discriminació entre d’altres.

Les directives només tenen efectes en relacions VERTICALS i per tant en horitzontals NO com per exemple particulars
amb particulars.

Per tenir efectes directes, la norma ha de complir amb els següents criteris:

- Si és obligatòria
- Si té plenitud d’efectes i aptitud normativa
 Ha de ser completa i precisa  destinada a produir efectes jurídics
 Completa i jurídicament perfecte  si es basta per ella mateixa.
 Incondicional la norma està subjecte a terminis, reserves i sense condicions
- Si té efecte directe per tothom o per als seus destinataris per exemple, en relacions verticals.

En el cas del dret derivat i en concret les directives:

- Ha de ser completa i precisa  destinada a produir efectes jurídics

- Completa i jurídicament perfecte  si es basta per ella mateixa.
o no necessita mesures complementàries per a la seva aplicació
o o bé sui que les necessita, però no dóna marge de discrecionalitat als estats.
- Incondicional la norma està subjecte a terminis, reserves i sense condicions

** l’entrada en vigor de la directiva serà en el termini que indiqui ella mateixa o 20 dies després. Si l’Estat no l’ha
transposat, els particulars la poden invocar per incompliment.

En el cas de les directives, l’efecte directe:

- Tindrà efectes jurídics quan l’estat hagi incomplert una obligació de les directives. En aquests casos, els
particulars podran invocar la directiva perquè s’apliqui. Abans no. Per tant és excepcional.
- Les directives han de passar un test d’aptitud normativa

67
 - Només es possible invocar una directiva en un litigi en el cas d’efectes directes verticals ASCENDENTS. 
un estat no pot oposar el seu propi incompliment als particulars que són beneficiaris de la norma de dret
comunitari i que es poden prevaler del seu contingut.

Les directives s’adrecen als estats, produeixen efectes en aquests i per tant només poden ser invocades contra els
Estats.

Si la directiva s’invoca en un litigi horitzontal, el TJUE inicia una nova línia horitzontal que és la responsabilitat de l’estat
per incompliment de la UE i pagar una indemnització de les víctimes pels danys.

Efecte directe/ invocabilitat

L’efecte directe de les directives té a veure amb la invocabilitat però NO és el mateix.

 Invocar una norma europea perquè exclogui una norma interna.

 Es pot invocar la norma europea perquè substitueixi la norma interna
 Es pot invocar per obtenir la responsabilitat de l’estat per incompliment del dret de la UE
 Es pot invocar per obtenir de la norma efectes diferents dels que resultarien de l’aplicació del seu contingut.
Per obtenir una interpretació conforme o responsabilitat per incompliment.

La interpretació conforme

L’òrgan jurisdiccional està obligat a fer tot lo possible per efectuar aquesta interpretació i arribar al resultat al que es
refereix la directiva. En el supòsits de que no es pogués aconseguir el resultat exigit per la directiva mitjançant la
interpretació, el dret comunitari imposa als estats membres la obligació de reparar els danys causats als particulars
per no haver adoptat el dret intern a lo disposat en una directiva sempre i quan es compleixin tres requisits:

 Que l’objectiu de la directiva sigui atribuït als drets dels particulars

 Que el contingut dels drets pugui determinar-se basant-se en les disposicions de la directiva
 Que existeixi relació de causalitat entre l’incompliment de la obligació que no ha complert l’estat i el dany patit
per les persones afectades.

Qüestions finals

Hi ha aplicabilitat directe del dret originari però s’haurà de veure cas per cas i si hi és en totes les relacions o no.

L’aplicabilitat directe del dret derivat: en el cas dels reglaments no hi ha problema ja que són aplicables directament,
en el cas de les directives per naturalesa no en tenen però en alguns casos si com per exemple en efectes directes en
relacions verticals. En litigis horitzontals el que fa el TJUE intenta ampliar els supòsits d’Estat i d’efecte directe vertical
i es reconverteix en un litigi vertical. També hi ha d’haver una interpretació conforme.

Les aplicabilitat directe de les decisions es troba en condicions iguals a les de les directives. Finalment els acords
internacionals tenen aplicabilitat directe perquè estan conclosos pels estats.

TEMA 11. LA PRIMACIA DEL DRET DE LA UE

El DUE està fonamentat en tractats que és una cosa més que una carta constitucional d’una comunitat de dret. El DUE
es basa en l’atribució de competències i els subjectes de la UE no només són els Estats sinó també els seus nacionals.

La primacia és un principi de relació entre normes que tenen el seu origen en ordenaments jurídics diferents i
autònoms i que comporta que les normes que pertanyen a un dels ordenaments tinguin preferència respecte de les

68
que pertanyen a l’altre, a l’hora de ser aplicades. En virtut de la primacia, les normes de dret de la UE s’apliquen amb
preferència respecte de les normes internes estatals.

Les conseqüències de la primacia són:

 Les normes internes s’inaplicaran quan entrin en conflicte amb normes de DUE. No s’inaplicaran per sempre
sinó només quan hi hagi conflicte.
 En aquests casos NO hi ha jerarquia
 Tampoc hi ha un judici sobre la validesa d’una norma interna.

No hi ha aquests aspectes anteriors sinó que hi ha un desplaçament provisional d’una norma fins que no hi hagi algú
que depuri el sistema, per tant pot ser definitiu. Tot i així s’haurà d’anar inaplicat cas per cas. Així doncs es desplaçarà
la norma i hi haurà l’aplicació preferent d’una altra.

Cal recordar que la UE és una organització internacional que té mitjans per depurar i crear el seu propi ordenament
jurídic.

Reconeixement de la jurisprudència de la primacia del DUE

Comença amb la sentencia de l’assumpte costa c/ Enel de 1964fins la sentència Simmenthal de l’ant 1978.

En la sentència Costa c./Enel: Considerant que, a diferència dels tractats internacionals ordinaris, el Tractat CEE ha
instituït un ordenament propi integrat en el sistema jurídic dels estats membres...; que, en efecte, en constituir una
Comunitat de durada il⋅limitada, dotada de institucions pròpies, de personalitat, de capacitat jurídica, de capacitat de
representació internacional, i més particularment de poders reals nascuts d'una limitació de competències o d'una
transferència d'atribucions dels estats a la Comunitat, aquests han limitat, encara que sigui en àmbits restringits, els
seus drets sobirans, i han creat així un cos de dret aplicable als seus súbdits i a ells mateixos; considerant que aquesta
integració, en el Dret de cada país membre, de disposicions que provenen de font comunitària, i més generalment de
termes i de l'esperit del Tractat, tenen per corol ⋅ lari la impossibilitat per als estats de fer prevaler, contra un
ordenament jurídic acceptat per ells sobre una base de reciprocitat, una mesura unilateral ulterior, que no pot, en
conseqüència, ser-li oposada; que la força executiva del Dret comunitari no pot, en efecte, variar d'un estat a un altre
a l'empara de mesures internes ulteriors, sense que això posi en perill la realització dels objectius del Tractat,
contemplats a l'article 5 (2), ni provocar una discriminació prohibida per l'article 7...;

Sorgint d’una font autònoma, el dret nascut del Tractat no podria, degut a la seva naturalesa específica original, deixar
que li fos oposat judicialment un text intern de qualsevol classe que sigui, sense perdre el seu caràcter comunitari i
sense que es qüestionés la base jurídica mateixa de la Comunitat.

La primacia és un principi relacionat amb la no oponibilitat amb la inaplicabilitat del dret nacional contrari al DUE.
Sinó hi hagués primacia ens carregaríem el principi d’atribució de competències.

En conflictes entre dret de la UE i dret dels Estats no serveixen les regles especials contra les generals i les posteriors
contra les anteriors ja que hi ha un principi d’atribució de competències. Les regles generals NO serveixen entre
conflictes en aquest dret.

Els fonaments de la primacia del dret comunitari

Es troben en el propi ordenament de la UE. Les justificacions o arguments jurídics per fonamentar la primacia i la seva
existència d’aquest principi és:

 La naturalesa especifica i original del DUE el caràcter i exigències pròpies del DUE, l’aplicació conforme del
DUE, la plena eficàcia del DUE i la protecció jurídica dels particulars
69
  Relacions entre el DUE i el dret intern dels estats membres
o Autonomia del dret de la UE
o A traves del principi d’atribució de competències: opera de forma que l’existència de la norma de la UE
provocaria un efecte de substitució d’una norma que podria haver-hi o no dins l’ordenament jurídic de
l’Estat.
 Recolzament indirecte en els tractats: principi de no discriminació, principi d’igualtat i principi d’obligatorietat
de les normes
 A partir del Tractat de Lisboa, la seva declaració numero 17 relativa a la primacia diu que la conferencia
acorda que els tractats i el dret adoptat de la UE prima sobre el dret dels estats membres. La primacia existeix
d’acord amb allò que diu la jurisprudència.

Sentencia Walt Wilhem

Considerant que El Tractat CEE ha instituït un ordenament jurídic propi, integrat en el sistema jurídic dels Estats
membres i que s’imposa als seus propis òrgans jurisdiccionals; Que seria contrari a la naturalesa de tal sistema admetre
que els estats membres poguessin adoptar (norma nacional posterior) o mantenir (norma nacional anterior) en vigor
mesures susceptibles de comprometre l’efecte útil de Tractat; Que la força imperativa del Tractat i dels actes adoptats
per a la seva aplicació no poden variar d’un estat a un altre per l’efecte d’actes interns, sense dificultar el
funcionament del sistema comunitari i posar en perill la realització de les finalitats del tractat

Per tant, els conflictes entre la norma comunitària i les normes nacionals en matèria d’acords entre empreses, han de
ser resolts per l’aplicació del principi de primacia de la norma comunitària.

La primacia NO és un criteri per la resolució d’un conflicte de normes que pertanyen a l’ordenament. NO hi ha
subordinació d’unes normes a unes altres i NO hi ha distorsió dels principi sobre successió de normes en el temps sinó
que és un principi per determinar la prelació aplicativa entre normes que pertanyen a ordenaments diferents.

el principi de primacia, el principi que regula les relacions entre dos tipus d’ordenaments sobre una base no jeràrquica
sinó de distribució competencial.

Segons el principi de primacia hi ha una presumpció a favor de la UE en relació amb que ella té la competència. Les
normes de la UE es fan a través de la comissió que fa una proposta normativa i l’envia al consell i al PE passant pels
parlaments nacionals, comitès econòmics i socials... en el cas del PE hi ha un control democràtic i després va al consell
on estan representats als 28 estats. Hi ha la possibilitat de presentar un recurs d’anul·lació davant el TJUE. Per tant
aquesta presumpció correspon a la diligencia de la UE i els estats membres per fer que el sistema de la UE sigui
conforme al dret.

La principal conseqüència de la primacia i els seus efectes els podem trobar en el vincle d’aplicabilitat directe. En la
sentencia Simmenthal ens mostra les conseqüències de la primacia:

- En relació amb la norma nacional anterior, aquesta norma anterior serà inaplicada.
- En relació amb una norma nacional posterior comporta impedir la formació vàlida de nous actes
legislatius nacionals incompatibles amb les normes comunitàries, la norma també és inaplicable.

Així doncs, en el cas de les competències compatides, si hi ha una norma de la UE que cobreixi un àmbit material i per
tant esgoti aquesta competència, els estats no podran crear normes sobre aquesta competència compartida.

Pel que fa les autoritats nacionals:

- els jutges han d’aplicar de manera integral el DUE

- han d’inaplicar el dret nacional anterior o posterior contrari a la regla del DUE
- aquesta inaplicació ha de ser immediata.
70
 o No cal que esperin a una depuració de l’ordenament jurídic nacional per part del TC o altres òrgans.
Si és necessari (que es presenti qüestió prejudicial) hi ha aparença de bon dret en la pretensió de la
part, el dany seria greu i irreparable, i es té degudament en compte l’interès de la UE, el jutge podrà
dictar MESURES CAUTELARS per preservar drets i interessos com la suspensió de l’aplicació de les
normes impugnades.

Les autoritats legislatives i executives nacionals, pel principi de cooperació lleial tenen:

o L’obligació d’abrogació de les normes nacionals contràries al DUE, per la primacia combinada amb el
principi de cooperació lleial.
o Obligació de facilitar la realització del ple efecte del DUE
o L’obligació de depurar l’ordenament jurídic de normes contraries a DUE, per evitar errors d’apreciació
dels particulars sobre quin és el dret que els és aplicable.

El DUE no directament aplicable no és directament aplicable i per tant la seva no aplicació no té la mateixa sanció.

La decisió de la sentencia Simmennthal diu que el jutge té l’obligació d’assegurar la plenitud d’efectes d’aquestes
normes deixant, si és necessària, inaplicada. En virtut de la seva pròpia autoritat qualsevol disposició contrària de la
legislació nacional haurà de ser inaplicada sense demanar o esperar la resposta de cap òrgan ni el TJUE.

La primacia té caràcter absolut i per tant s’aplica en relació amb totes les normes nacionals. Cap norma interna pot
afectar a la validesa d’un acte de la comunitat o el seu efecte sobre el territori d’aquest estat

La qüestió de la primacia del DUE en els sistemes constitucionals dels estats membres.

Hi ha dues perspectives per estudiar la primacia .

1. Des de la UE tal i com l’hem observat fins ara.

2. Des dels Estats membres: en general les jurisdiccions internes dels estats han anat acceptant la primacia sense
plantejar-se gaires problemes. Però si algun de teòric en relació amb que no aplicarien la primacia si passessin
determinades situacions. El tribunal federal alemany en relació amb l’aprovació del tractat de Maastricht diu
que el principi de sobirania està preservat pels mateixos òrgans constitucionals interns enfront de possibles
ingerències del DUE quan es desenvolupi fora competències atribuïdes pels estats membres. Per tant el que
es diu és que compliran el DUE fins que la UE passi dels límits.

A Itàlia tenen la regla de llei posterior deroga anterior i per tant la norma comunitària deroga la norma interna. No
obstant la primacia respecte de les normes internes no s’aplica fins al 1984. La primacia es basa en una comprensió
coherent de les conseqüències del principi d’atribució de competències.

La sentencia Fragd ens diu que es possible que el TC controli la conformitat del DUE amb les normes de protecció de
drets fonamentals de la pròpia constitució. No obstant aquesta possibilitat s’ha desactivat no s’utilitza però hi continua
sent.

A Alemanya en general s’ha acceptat la primacia i es contempla la possibilitat de transferències de competències però
es prohibeix tota revisió constitucional dels principis estructurals e la República. Així doncs, es contemplen algunes
excepcions:

- Excepcions en els drets fonamentals. El tribunal d’alemanya podria dir que el DUE es contraria als drets
fonamentals, tot i així és una possibilitat desactivada.
- Si són contraris al principi democràtic
- Si són contraris a l’estructura federal de l’estat
- Si són contraris a principis basics de llei fonamental, com drets humans
- Si són contraris a la preservació o sobirania de l’estat.
71
En cas de contradiccions amb el dret legislatiu intern, els actes de dret comunitari tenen primacia d’aplicació, fins i tot
davant les jurisdiccions alemanyes. La primacia d'aplicació de què gaudeix el dret comunitari respecte de les lleis
nacionals tant anteriors com posteriors està fonamentada en la regla no escrita del dret comunitari originari que ha
esdevingut aplicable en dret intern per l'efecte de les lleis que han aprovat els tractats comunitaris en combinació amb
l'article 24 de la Llei Fonamental l’article 24 de la llei fonamental conté l’habilitació constitucional en virtut de la
qual el legislador admet la regla de la primacia del dret comunitari i per la qual l’autoritat judicial l’aplica en cada cas
concret.

En el cas d’Espanya hi ha l’article 93 i 96 CE. El TC accepta la primacia i els tribunals ordinaris també. Segons l’article
96 els TI vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Les seves
disposicions només podran ser derogades, modificatives o suspeses en la forma prevista en els propis tractats o
d’acord amb les normes generals de dret internacional. En relació amb el dret derivat, mitjançant LO es podrà
autoritzar la celebració de tractats pels quals s’atribueixi a una organització o institució internacional l’exercici de
competències derivades de la Constitució.

La supremacia es sustenta en el caràcter jeràrquic superior d’una norma i, per això, és font de validesa de les que estan
infraordenades respecte d’ella. La primacia, en canvi, no es sustenta necessàriament en la jerarquia, sinó en la distinció
entre àmbits d’aplicació de diferents normes, en principi vàlides, de les quals, no obstant, una o alguna d’elles té
capacitat de desplaçar-ne d’altres en virtut de la seva aplicació preferent o prevalent deguda a diferents raons. En
resum, la Constitució ha acceptat, ella mateixa, en virtut del seu article 93, la primacia del dret de la UE en l’àmbit
que a aquest dret li és propi.

El DC té eficàcia directa i caràcter prevalent en virtut de la cessió parcial de sobirania que suposa l'adhesió d'Espanya
a la Comunitat, autoritzada per la LO 10/1985, de 2 d'agost, en compliment de l'article 93 de la nostra Constitució, fet
a mida per a aquesta circumstància

Les normes anteriors que s'oposin al dret comunitari hauran d'entendre's derogades i les posteriors contràries, hauran
de reputar-se inconstitucionals per incompetència -article 93 i 96 de la Constitució espanyola- però no serà exigible
que el jutge ordinari plantegi la qüestió d'inconstitucionalitat (article 163 CE) per deixar inaplicada la norma estatal,
perquè està vinculat per la jurisprudència del Tribunal de justícia que te establert el principi "pro comunitate".

En el cas de França, en principi la constitució facilita el reconeixement de la primacia dels TI respecte de la llei interna.
Així doncs, la llei nacional anterior contraria al DUE es considera derogada. La llei posterior incompatible amb les
normes de comunitat no pot prevaldre.

o En la sentencia Nicolo s’assumeix la primacia respecte dels tractats constitutius.

o En la sentencia Boisdet es reconeix la primacia dels reglaments
o I a la sentència Phipil Morriss preveu la possibilitat que les directives tinguin efectes directes amb primacia
sobre les normes nacionals.

** una directiva no serà obligatòria quan ja hi ha una norma dins l’estat amb un contingut que s’hi ajusta i és prèvia a
la directiva. Les directives tenen efectes en relacions verticals ascendents i no horitzontals ja que no es pot obligar a
algú o alguna institució, per exemple, que no hauria d’estar obligada per aquest dret. En aquest cas, es vulneraria la
seguretat jurídica.

Sentencia És una dona que compra un curs d’anglès a fora l’establiment. Al cap d’uns dies rescindeix el contracte.
Llavors es mira si l’estat ha transposat la directiva i es veu que no. S’acaba determinant que ha de tenir una mínima
protecció com a mínim han de preveure la renuncia mínima de 7 dies. El litigi NO és vertical ascendent i aplicar-lo
de manera horitzontal no es pot aplicar la directiva perquè perjudicaria a l’empresa del curs d’anglès. Per aquest
72
motiu, la directiva no té afectes en particulars en aquest supòsit. Tot i així el que es fa és dir-li al jutge que intenti
interpretar la normativa interna a la directiva comunitària. Primer intentarem que s’apliqui la norma i com a últim
terme una IDP.

En aquest cas, la directiva no pot ser invocada per particulars perquè no compleix els tres requisits.

Es va optar per determinar que hi hauria d’haver igualtat de condicions de competència de la unió, s’ha de seguir el
principi de no discriminació de nacionals ... tots aquestes motius són justificables perquè la directiva es pugui aplicar
en relacions horitzontals però tot i així en aquest cas no serveix i s’hauria d’anar per la via de responsabilitat de l’Estat.
L’aplicabilitat horitzontal de les directives nomes pot ser en relacions on hi hagi una part més feble i una part més
forta. I per tant que la directiva atribueixi drets a la part més feble i la no transposició impedeix que desplegui el seu
efecte.

TEMA 12. EL PRINCIPI D’INCOMPLIMENT DE L’ESTAT PER INCOMPLIMENT DEL DUE

És un principi relativament nou que s’afegeix al principi de primacia i el principi d’eficàcia directe. És un principi de
relació entre un estat membre i la UE. El mecanisme que té el sistema de dret de la UE és el mecanisme de la
constatació o declaració d’incompliment per part del TJUE. Els recursos d’incompliment que poden originar una
sentencia d’incompliment. La Comissió pot presentar un recurs d’incompliment davant el TJUE. Els recursos doncs els
poden presentar la Comissió i altres Estats.

Les sentencies per incompliment no estan obertes als ciutadans. Que siguin sentencies declaratives signifiquen que
constaten l’incompliment. Aquestes sentencies poden imposar també una multa coercitiva, aquest diners passaran a
ser ingressos de la UE. Quest principi sorgeix a partir de la insuficiència de les sentencies d’incompliment.

Aquest principi es va desenvolupant al llarg del temps. La sentencia on apareix aquest principi és francovich, però com
arribem fins en aquest punt?

 En una primera etapa jurisprudencial el TJUE no exclou la responsabilitat de l’Estat però tampoc l’imposa
clarament ja que la reparació apareixia una mica ambigu i no es declarava com un principi.
 En una segona etapa als anys 80, el TJUE diu que l’Estat ha de fer el possible per executar la sentencia i reparar
els danys.

En aquestes sentencies no s’exclou la reparació però tampoc s’imposa. Fins a la sentencia de Francovich el que deia el
TJUE en relació amb els efectes d’incompliment d’un Estat d’una norma amb eficàcia directe és:

- Les jurisdiccions nacionals han d’assegurar la protecció jurídica que es deriva per als justiciables de l’efecte
directe de les disposicions de DC.
- Cada ordenament jurídic dels Estats membres designa les jurisdiccions competents i les modalitats
procedimentals dels recursos jurisdiccionals destinats a assegurar la salvaguarda dels drets que els
justiciables obtenen de l’efecte directe del DC....
- Finalment el tribunal diu que cal assegurar una protecció directa i immediata [STJCE Salgoil’1968], efectiva
[STJCE Bozetti’1985], en el marc de règims procedimentals que a la pràctica no facin impossible l’exercici
dels drets que les jurisdiccions nacionals han de salvaguardar
 La protecció directe, immediata i efectiva serà el dret a ser indemnitzar.

Així doncs, actualment, els Estats han d’assegurar el compliment de les normes directes de la UE.

Els límits dels efectes directes de les directives. Els criteris que s’han d’aplicar perquè les directives tinguin efecte
directe són:

73
1. La norma és obligatòria per als estats, i cal minimitzar els efectes del incompliment = els estats poden patir les
conseqüències del seu incompliment, és a dir, poden ser “sancionats” a satisfer drets dels particulars previstos per
directives, que ells mateixos no han complert

2. Protecció jurídica dels particulars

* Hi ha d’haver un incompliment de l’Estat

* ha de tenir aptitud normativa

* la norma s’ha d’invocar en un litigi de tipus vertical ascendent entre particulars i l’Estat.

Si tot això passa s’origina la responsabilitat de l’Estat per incompliment del DUE-.

JUSTIFICACIÓ del reconeixement jurisprudencial de la responsabilitat de l’estat per incompliment de dret comunitari
com a principi de DC

• Principi de la protecció jurídica dels drets dels particulars

• Principi de l’efecte útil

• Principi d’eficàcia del DUE / plenitud d’efectes del DUE

• Insuficiència efectes sentències per incompliment

• L’efecte directe de les directives té límits

- No garanteix l’aplicació del DUE i la protecció dels particulars quan

a. La norma no té prou aptitud normativa

b. El litigi és de tipus horitzontal

amb aquests principis el TJUE justifica la responsabilitats dels estats per incompliment!!!.

En el cas francovich, hi havia treballadors que treballaven per empreses que havien caigut en situacions d’insolvència
i no cobraven. L’empresa no va pagar els seus sous. Quan l’empresa cau en aquesta situació, el DUE exigeix que tots
els estats tinguin un sistema de garantia que consisteix en que els treballadors puguin cobrar uns diners en compte
d’aquest sous que han deixat de percebre. La directiva imposa a l’estat que creïn una institució independent de l’Estat.
En el cas d’italià no s’havia transposat la directiva. Aquests treballadors van al jutge intern i demanen que s’apliqui
directament la directiva per cobrar els diners, i com que la directiva no està transposada, que ens pagui l’Estat
situació vertical ascendent. Subsidiàriament que l’estat ens indemnitzi perquè l’Estat no ha complert. El que fa el TJUE
és examinar els 3 paràmetres per mirar si té eficàcia directe:

1. qui és el creditor i per tant qui hauria de cobrar? En aquest cas els treballadors.
2. Quants diners han de cobrar els treballadors si s’aplica la directiva. Aquí el tribunal examina si hi ha una
garantia mínima per tots els treballadors a tota la UE. El TJUE diu que si que hi ha la garantia. El TJUE diu que
la garantia mínima és el cobrament del sou tres mesos anteriors a la insolvència.
3. Qui ha de pagar? Aquí el tribunal decideix que la directiva dona molt marge de discreció en aquest tema i que
no està clar qui ha de pagar.

Per tant diu que si la directiva no té efecte directe no hi pot haver una invocabilitat de substitució. No es pot obtenir
el benefici directe dels drets que atorga la directiva i no hi ha acció de pagament del deute contra l’estat italià.

74
-Sobre la responsabilitat de l'estat derivada dels danys que provenen de la violació d'obligacions que li incumbeixen
en virtut del dret comunitari el TJUE acaba dient: (això sorgeix de la sentencia Francovich)

El principi de responsabilitat de l’Estat derivada s’ha d’interpretar d’acord amb la:

- Naturalesa de l’ordenament jurídic comunitari

- Principi de plena eficàcia de les normes comunitàries
- Protecció jurídica dels particulars.

El principi de la responsabilitat de l’Estat pels danys causats als particulars per violacions de dret comunitari que li són
imputables és inherent al sistema del tractat.

Del dret de responsabilitat de l’Estat sorgeix que tindrem dret a una indemnització quan es compleixin tres requisits:

1. que el resultat prescrit per la directiva comporti l'atribució de drets en profit dels particulars

2. que el contingut d'aquests drets sigui identificable sobre la base de les disposicions de la directiva. El TJUE vol dir
que el contingut de drets han de tenir aptitud normativa ( clara, precisa i condicional).

3. que hi hagi un lligam de causalitat entre la violació de la obligació de l'estat i el dany dels particulars

Per tant aquest principi NO portarà sempre la IDP per l’incompliment de l’Estat. La directiva s’invoca actualment per
tenir una IDP. La responsabilitat tant serà per la UE com pels Estats membres.

L’altra cosa que obtenim d’aquest cas és que és un supòsit d’incompliment de no transposició de la directiva. I
d’aquesta sentencia sorgeix:

1. Ppi responsabilitat de l’Estat inherent al sistema dels tractats

2. Responsabilitat com a substitut de l’efecte directe de les normes
3. El supòsit de fet seria la no transposició d’una directiva.

En conclusió: l’Estat és responsable pels incompliments de dret comunitari. Les persones tenen dret a obtenir una
reparació, quan l’incompliment de DC/DUE els ha produït un perjudici.

Noció d’incompliment de l’Estat

La sentència Factortamme ens diu que hi ha més supòsits d’incompliment que generen responsabilitat de l’Estat. N’hi
poden haver d’altres: QUALSEVOL INCOMPLIMENT DE L’ESTAT, DE QUALSEVOL TIPUS, FET PER QUALSEVOL DE LES
SEVES AUTORITATS ÉS SUSCEPTIBLE DE GENERAR RESPONSABILITAT

1. Podria ser el que no ha transposat una directiva

2. El que ha transposat incorrectament una directiva o quan l’Estat amb ordenament jurídic diferent a
disposicions de tractat constitutiu.
3. Si l’ordenament és aplicable en supòsits de relacions horitzontals? SI!

El segon cas el trobem en el cas Factortamme (cas de pesca) el RU va fer una llei segons la qual els vaixells per pescar
en les seves aigües s’havien d’inscriure en un registre. Aquest fet anava en contra d’una normativa de la UE. L’obligació
que s’havia vulnerat era difusa.

Així doncs El principi de responsabilitat és vàlid per a qualsevol hipòtesi de violació del DC per part d'un estat
membre, i sigui quin sigui l’òrgan de l'estat membre l'acció o omissió del qual sigui l’origen de la violació

La possibilitat d'obtenir reparació quan els drets del particular han estat lesionats per una violació de DC s’estén als
casos en què la lesió pel particular es deriva d'un dret directament atorgat per una norma comunitària que els
75
particulars poden invocar davant de les jurisdiccions nacionals. En aquest cas, el dret d’obtenir reparació constitueix
el corol·lari necessari de l'efecte directe reconegut a les disposicions comunitàries la violació de les quals ha ocasionat
el dany la responsabilitat no només l’apliquem quan no hi ha transposició sinó quan hi hagi una incorrecte
transposició.

Hi ha una alternativa aplicar la directiva en supòsits horitzontals

Ex:En el cas de Paola Faccini Dori s’invocava la directiva 85/577 sobre la protecció dels consumidors en cas de
contractes negociats fora dels establiments comercials. En aquest cas el supòsit de fet era la NO transposició de la
directiva.

1a qüestió: és possible determinar la protecció mínima que en qualsevol cas ha de ser aplicada. La renuncia ha de ser
feta en un termini que com a mínim haurà de ser de 7 dies a partir del moment que el consumidor ha rebut la
informació necessària del comerciant.

2ona qüestió: una directiva no pot per ella mateixa crear obligacions per a un particular i per tant no pot ser invocada
com a tal contra seu.

La jurisprudència sobre la invocabilitat de les directives està fonamentada en el caràcter obligatori que només existeix
respecte de tot estat membre destinatari

Estendre aquesta jurisprudència a l’àmbit de les relacions entre particulars suposaria reconèixer a la Comunitat el
poder de dictar amb efectes directes obligacions a càrrec dels particulars quan només té aquesta competència allí on
li ha estat atribuït el poder d’adoptar reglaments

Arguments a favor del reconeixement de l’efecte directe horitzontal de les directives, en determinats casos.

 Igualtat de condicions de competència per la UE

 Principi de no discriminació per raó de nacionalitat
 En el cas de directives que pel seu contingut tenen vocació de produir efectes entre persones privades, i que
comporten disposicions que tenen per objecte la protecció de la part més feble, és evident que la NO
transposició d’una directiva la priva del seu efecte útil.

Quines són les condicions necessàries per poder ser indemnitzat?

Ho podem trobar en tres sentencies: Francovich i Bonifaci, Brasserie du pecheur i factorame i dillenkofer.

 En la sentencia Francovich són:

1. que el resultat prescrit per la directiva comporti l'atribució de drets en profit dels particulars

2. que el contingut d'aquests drets sigui identificable sobre la base de les disposicions de la directiva. El TJUE vol dir
que el contingut de drets han de tenir aptitud normativa ( clara, precisa i condicional).

3. que hi hagi un lligam de causalitat entre la violació de la obligació de l'estat i el dany dels particulars

 En la sentencia brasserie du pecheur i factoramme

Les condicions en les que la responsabilitat suposa un dret a reparació depenen de la naturalesa de la violació de DC
que es trobi en l'origen del dany. Per determinar aquestes condicions cal tenir en compte els principis de DC que
fonamenten la responsabilitat:

1. la plena eficàcia de les normes comunitàries,

76
2. la protecció efectiva dels drets que reconeixen i

3. l'obligació de cooperació dels Estats membres.

La violació del DC ha d’estar suficientment caracteritzada.

Responsabilitat de l’Estat

El règim de reparació de danys i perjudicis que s’aplicarà serà el regim intern de cada estat perquè la UE no ha
harmonitzat les normes per responsabilitat per danys. els particulars obtindran una IDP a partir del regim intern. Tot i
així la UE posa uns certs límits o requisits mínims que han de complir aquests règims de responsabilitats per ser
conformes amb el DUE.  és en el marc del dret nacional de la responsabilitat que incumbeix a l’estat de reparar
les conseqüències del perjudici causat (principi d’autonomia institucional i procedimental) sempre i quan les decisions
fixades per les legislacions nacionals en matèria de reparació de danys no siguin menys favorables que les que afecten
reclamacions semblants de naturalesa interna, i que no facin a la pràctica impossible o excessivament difícil i
l’obtenció de reparació. Haurà de ser conforme als principis d’equivalència i efectivitat.

En el marc de la legislació nacional no es pot subordinar la reparació del perjudici a l'existència d'una falta intencional
o negligència per part de l’òrgan estatal a qui és imputable l'incompliment, si això va més enllà de la violació
suficientment caracteritzada de DC [CND 80]. La reparació dels danys causats a particulars del fet de violacions de
DC, ha de ser adequada tenint en compte el perjudici sofert... No es conforme al DC una legislació que limiti de forma
general, el dany reparable a aquell dany causat a certs drets bens individuals especialment protegits, excloent-ne el
guany que s'ha deixat d'obtenir [CND 90]. Els danys causats als particulars per les violacions de DC que li són
imputables no poden ser limitats únicament als danys soferts posteriorment al pronunciament d'una sentència del
TJ que constati l'incompliment de l'estat

----------------------------------------------------

Seminari resposta correcta: les directives SII que poden afectar a relacions entre particulars. La directiva ATORGA
drets als particulars però NO els transfereix.

TEMA 13. L’EXECUCIÓ DEL DRET DE LA UE

Execució són intervencions o accions que han de fer els òrgans dels Estats o de la UE per la plena aplicació i efectivitat
de les normes de DUE en els ordenaments interns.

El model d’execució del DUE l’emanació de normes es fa per part de les institucions amb poder legislatiu (consell,
PE i Consell). L’Execució de les normes de la UE principalment passaran pels Estats. Aquests tenen una responsabilitat
subsidiària d’assegurar l’eficàcia del DUE. Per aquest motiu diem que hi ha un sistema descentralitzat.

Modalitats d’execució

A. Execució comunitària directa (per part de les institucions de la UE)/

Execució indirecta (per part dels EM)
B. Execució normativa (normes d’abast general)
Execució administrativa (normes o actes d’abast individual)
Execució judicial (per part de jutges i Tribunals)

77
Principis que regeixen l’execució de DUE per part dels Estats

 Principi de cooperació lleial no és un principi específic de l’execució sinó que regeix les situacions entre els
estats i la UE en general. Els Estats membres tenen una responsabilitat subsidiària general d’assegurar els plens
efectes al DUE.
 Principi de l’autonomia institucional i procedimental-->és el principi específic de l’execució del DUE. Els Estats
membres adopten les mesures necessàries per executar i donar plena eficàcia a les normes de DUE respectant
les competències de les institucions internes i d’acord amb els procediments administratius i judicials previstos
en el dret intern. Diu que els estats membres quan executen el DUE apliquen les seves pròpies normes pel que
fa òrgans i pel que fa procediments i mecanismes. L’autonomia institucional és completa. És un principi
respecta la distribució competencial dels Estats amb estructura descentralitzada.
- Execució normativa: Els instruments per executar la norma del DUE han de ser clars i han de portar
seguretat jurídica. el que no portaria claredat i certesa seria una circular.
- Pel que fa l’execució judicial hi ha d’haver principi d’efectivitat i equivalència per executar el DUE.
 Principi de subsidiarietat
 Principi de proporcionalitat
 Tutela judicial efectiva/ protecció jurídica dels particulars.

el Estado debe reparar las consecuencias del perjuicio causado, en el marco del Derecho nacional en materia de
responsabilidad, teniendo en cuenta que los requisitos fijados por las legislaciones nacionales en materia de
indemnización de daños no podrán ser menos favorables que los que se refieran a reclamaciones semejantes de
naturaleza interna y no podrán articularse de manera que hagan prácticamente imposible o excesivamente difícil
obtener la indemnización principi d’equivalència/ principi d’efectivitat.

Hi ha una sentencia en el cas d’Espanya en el qual hi ha un conflicte en relació amb l’execució del DUE, d’una
determinada directiva. Conflicte positiu de competència interposat pel Consell executiu de la Generalitat de Catalunya
contra normativa estatal. Es discuteix la competència per realitzar la inspecció sanitària, i el nomenament dels
funcionaris que hagin de fer-la (Veterinari oficial) en relació a productes càrnics per a la seva comercialització en l'àmbit
comunitari europeu. Les disposicions estatals impugnades havien estat dictades per incorporar directives comunitàries
que feien referència, pel que fa a aquestes matèries, a l'autoritat central competent.

Finalment es desestima el recurs i es declara l'àmbit de la competència estatal (sanitat i comerç exterior (E) i no
agricultura i ramaderia (CA Cat))

El principi general és un principi de col·laboració, criteri general informador de les relacions entre l'estat i les CCAA, ha
d'inspirar l'exercici de la competència estatal...

Qui pot/ha d’executar el dret comunitari a Espanya? el tribunal diu que Les Directives de la CE... no donen solució a
aquesta qüestió competencial... aquestes regles es limiten a precisar que són les "Autoritats centrals" de cadascun
dels estats membres de la CEE les responsables de que les autoritzacions es concedeixin i mantinguin només mentre
es respectin les prescripcions comunitàries, sense prejutjar, per conseqüent, quina hagi de ser l'Administració
competent -si l'estatal o l'autonòmica- per a la concessió d'aquestes autoritzacions i per vetllar pel manteniment de
les condicions previstes. L’única cosa que les Directives imposen en aquest punt, és que l'Administració Central sigui
l'interlocutor únic de la CE pel que fa a l'efectiu compliment de les normes comunitàries...

=Són, en conseqüència les regles internes de delimitació competencial les que en tot cas han de fonamentar la
resposta als conflictes de competència plantejats en l'estat i les CCAA, les quals, per aquesta mateixa raó tampoc
podran considerar ampliat el seu propi àmbit competencial en virtut d'una connexió internacional.

.....Les normes estatutàries que, com la recollida a l'article 27.3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya preveuen que
la CA adoptarà les mesures necessàries per a l'execució dels Tractats internacionals en allò que afectin a les matèries
78
atribuïdes a la seva competència, no són..., normes atributives d'una competència nova, diferent de les que en virtut
d'altres preceptes ja té la Generalitat...

En aquest cas, ens decantem pel comerç exterior. REGLA GENERAL: segons la matèria determinem qui és competent.
Si la matèria pertany a una CCAA la competència també i sinó no.

Quan hi haurà execució directe o indirecte?

Les directives s’han d’executar per part de l’Estat i s’han de transposar. Pel que fa la resta de normes, es poden
executar directament com per exemple els reglaments per part dels òrgans de la UE (reglaments tècnics que l’executa
la comissió). Les directives executades directament (pocs casos) i després execució indirecte part dels Estats.

TEMA 14. EL CONTROL JUDICIAL. EL CONTENCIÓS DE LA UE

Característiques del control judicial del TJUE

 El TJUE és una institució de la UE amb jurisdicció obligatòria i exclusiva. Els estats membres es comprometen
a no sotmetre les controvèrsies relatives a la interpretació o aplicació dels TI a un procediment de solució
diferent dels previstos en els mateixos.
 Els legitimats per exercir aquest control judicial són els Estats membres i les persones tant físiques com
jurídiques
 Les seves sentències són obligatòries i amb força executiva
 El TJUE té funcions de:
- Tribunal internacional
- Tribunal intern
o Justícia constitucional
o Justícia administrativa
o Justícia reguladora
o Tribunal superior o de cassació.

Característiques

 El sistema jurídic creat per la UE és un sistema que es basa en l’atribució de competències, per exemple, el
TJUE té competències residuals i excepcionals
 L’aplicació o execució del DUE té un caràcter preferentment descentralitzat, l’aplicació judicial és
descentralitzada en un sistema cooperatiu

Classificació del sistema de recursos

1. Segons el contingut del control del TJUE

2. Segons el tipus de recurs  perspectiva formal
3. Segons els poders del TJUE.

1- Classificació segons el contingut del control

 Competències de control de l’execució i l’aplicació per part dels estats membres de les normes i de les regles
del DUE.
o Recurs d’incompliment: tant la Comissió com qualsevol estat membre podrà recórrer al TJUE si estimés
que un altre Estat ha incomplert una de les obligacions conferides en virtut dels tractats.
o Qüestió prejudicial: el TJUE serà competent per pronunciar-se sobre la interpretació dels TI i sobre la
validesa i interpretació dels actes adoptats per les institucions, òrgans o organismes de la UE.

79
  Garantia del respecte del DUE per part der les institucions i òrgans de la UE.
o control de legalitat dels actes de les institucions
- recurs d’anul·lació: si el recurs fos fundat, el TJUE declararà nul i sense valor ni efecte l’acte impugnat.
- Excepció d’il·legalitat: qualsevol de les parts en el que es qüestioni un acte adoptat per una institució,
òrgan o organisme podrà recórrer al TJUE al·legant la inaplicabilitat d’aquest acte.
- Qüestions prejudicials de validesa

o Control de legalitat de l’activitat o inactivitat de les institucions

- Recurs d’inactivitat o omissió: quan el PE, el Consell Europeu, el consell, la comissió o el BCE no es
pronunciés, els estats membres i les altres institucions de la Unió podran recórrer al TJUE amb l’objectiu
que declari aquesta violació.
- Recurs de responsabilitat: el TJUE serà competent per conèixer dels litigis relatius a la IDP. La UE haurà de
reparar els danys causats.

o Control previ de legalitat dels acords internacionals: ( veure com es conclouen acords internacionals)

Classificació segons el tipus de recurs des d’una perspectiva formal

 Recursos directes o contenciosos

- El recurs per incompliment
- El recurs d’anul·lació
- L’excepció d’il·legalitat
- El recurs per inactivitat o omissió.
- El recurs de responsabilitat extracontractual
- Recursos especials
 Recursos indirectes o prejudicials reenviament o qüestió prejudicial de validesa i interpretació
 Atribucions consultives ( veure com es conclouen els acords internacionals)

Classificacions segons els poders del TJUE

a) Vies de plena jurisdicció  recursos contra sancions i multes: els reglaments adoptats conjuntament pel PE i
el consell podran atribuir al TJUE una competència jurisdiccional plena de les sancions previstes en aquests
reglaments.
b) Vies d’anul·lació recurs d’anul·lació: si el recurs fos fundat, el TJUE declararà nul i sense valor ni efecte
l’acte impugnat.
c) Vies de declaració
o Qüestions prejudicials d’interpretació i de validesa: el TJUE serà competent per pronunciar-se sobre la
interpretació dels TI i sobre la validesa i interpretació dels actes adoptats per les institucions, òrgans o
organismes de la UE.
o Recurs per incompliment dels estats membres: tant la Comissió com qualsevol estat membre podrà
recórrer al TJUE si estimés que un altre Estat ha incomplert una de les obligacions conferides en virtut dels
tractats.
o Excepció d’il·legalitat
o Opinions consultives
o Recurs d’inactivitat.

80
 El

procediment
 Fase escrita:
1. Presentació del recurs directe o qüestió prejudicial
2. Registre a la secretaria del tribunal i anunci al DOUE
3. El jutge ponent realitza un informe preliminar
4. Intervenció (3 mesos)
5. Reunió administrativa

 Fase oral
1. Lectura informe per a la vista
2. Conclusions de l’advocat general
3. Audiència de testimonis i pèrits.

 Deliberació

 Sentència

La sentència
La sentència ha de ser motivada i ha de mencionar els noms dels jutges que hi ha participat, l’assignatura del president
i també ha de contenir la signatura del secretari.
La sentència es notifica, es recull en un registre i es publica.
Té valor jurídic que consta d’obligatorietat, fermesa i força executiva. També hi ha la possible demanda per completar
la sentencia que ha de ser d’1 mes.
81
Recursos indirectes
El control dels actes dels estats membres es realitza a través d’un recurs d’incompliment. En canvi el control dels
actes de les institucions comunitàries es realitza:
- A partir del recurs d’anul·lació
- El recurs d’inactivitat
- El recurs de responsabilitat extracontractual

1. El recurs d’incompliment
Si la comissió estima que un estat ha incomplert una de les obligacions dels tractats emetrà un dictamen motivat. Si
l’Estat no tingués en compte aquest dictamen en el termini determinat, la comissió podrà recórrer al TJUE. A més,
qualsevol Estat podrà recórrer al TJUE si estimés que un altre Estat membre ha incomplert una de les obligacions dels
TI. Tot i així abans que l’estat interposi un recurs d’incompliment haurà de sotmetre l’assumpte a la comissió que
emetran dictamen motivat després de que els estats membres hagin formulat les seves contraccions. La falta de
dictamen no serà obstacle per recórrer al tribunal. Si el TJUE declara que un Estat membre ha incomplert amb una de
les obligacions dels TI, aquest estat estarà obligat a adoptar les mesures necessàries per l’execució de la sentència del
tribunal. Si el TJUE declara que l’estat membre afectat ha incomplert la seva sentència podrà imposar-li el pagament
d’una suma o una multa coercitiva.
Hi ha causes d’inadmissibilitat, quan el recurs presentat té un objecte diferent que l’escrit de requeriment i/o dictamen
motivat. També serà inadmissible quan l’escrit i/o dictamen no prevegin terminis raonables per l’Estat.

2. Recurs d’anul·lació
Aquest recurs té per objecte el control de la legalitat dels actes de les institucions.
El TJUE controlarà la legalitat dels actes legislatiu, del consell, de la comissió, del BCE, del Consell Europeu i del PE.
També controlarà els actes de la UE d’òrgans i organismes.
Els legitimats per interposar un recurs seran els estats membres, el PE, el consell i la comissió. També el tribunal de
comptes, el BCE i el comitè de les regions. Les persones físiques o jurídiques també podran interposar un recurs
contra als actes els quals siguin destinataris i que els hi afectin directament o indirectament. Aquests recursos
s’interposaran per:
- Violacions dels TI o de les normes relatives a la seva execució
- Per incompetència
- Per desviació de poder
- Per violació substancial de forma
El termini per presentar el recurs es de dos mesos a partir de la publicació, notificació o des del dia que s’ha tingut
coneixement de l’acte.
Si el recurs és fundat, el TJUE declararà nul i sense valor ni efectes algun de l’acte impugnat.

Recurs d’inactivitat
L’objecte d’aquest recurs és controlar la legalitat d’omissions per part d’òrgans i institucions.
En cas que el PE, el consell europeu, el consell, la comissió o el BCE s’abstingués de pronunciar-se, els estats membres
i les altres institucions de la UE podran recórrer-ho al TJUE. Els particulars per actes obligatoris dels quals haguessin
hagut de ser destinataris, també estan legitimats. El mateix passarà quan un òrgan o organisme s’abstingués de
pronunciar-se.
Aquest recurs només serà admissible si la institució, òrgan o organisme de que es tracti hagués. Aquest recurs només
serà admissible si la institució, òrgan o organisme del que es tracti hagués estat requerit prèviament per que actui. Si
transcorregut un termini de dos mesos, a partir d’aquest requeriment, la institució, òrgan o organisme no hagués
definit la seva posició, el recurs podrà ser interposat dins un nou termini de dos mesos.
Les institucions, òrgans o organismes afectats estaran obligats a adoptar les mesures necessàries per l’execució de la
sentencia del TJUE.

El recurs de responsabilitat extracontractual

L’objecte d’aquest recurs és la responsabilitat de la UE pels danys causats per les seves institucions o pels seus agents
en l’exercici de les seves funcions.
82
La responsabilitat contractual de la UE es regirà per la llei aplicable al contracte que es tracti. En matèria de
responsabilitat extracontractual, la unió haurà de reparar els danys causats per les seves institucions o els seus agents
en l’exercici de les seves funcions de conformitat amb els principis generals comuns als drets dels estats membres.
Per altra banda, el BCE haurà de reparar els danys causats per ell o pels seus agents en l’exercici de les seves funcions
de conformitat amb els principis generals comuns als drets dels estats membres.

El demandant en aquest cas és la víctima i el demandat és l’agent de la UE que hagi causat danys i perjudicis. O quan
els danys causats pels estats membres o les institucions en l’aplicació del DUE. El termini per interposar aquest recurs
és de 5 anys des del dany. Les condicions de responsabilitat són:
 L’acte o fet causant del dany ha de ser il·legal
o La il·legalitat no és constitutiva de falta
o Il·legalitat constitutiva de falta violació suficientment caracteritzada d’una norma superior de
dret de tal naturalesa que proporcionava drets als particulars.
 Hi ha d’haver l’existència d’un dany
 I hi ha d’haver un lligam de causalitat entre l’acte il·legal i el dany

Excepcionalment, en alguns caos si que s’ha dit que la UE és responsable.

El TJCE considera els elements següents:
1. Pº d'igualtat que prohibeix qualsevol discriminació en l'organització comuna dels mercats agrícoles: té una
importància particular i és una regla comunitària destinada a protegir els interessos dels particulars
2. el desconeixement d'aquest principi afecta un grup restringit i netament delimitat d'operadors econòmics
3. el perjudici al·legat pels demandants sobrepassa els límits dels riscos econòmics inherents a les activitats en el sector
afectat
4. la igualtat de tracte amb els productors ... que havia estat respectada des del començament de l'organització
comuna de mercats en el sector dels cereals ha estat trencada pel Consell el 1975 sense justificació suficient
5. Existència d’un cert element de retroactivitat en l’aplicació de la norma comunitària que perjudica al particular

TEMA 15. LA QÜESTIÓ PREJUDICIAL

El mecanisme de la qüestió prejudicial davant del TJUE és l’expressió de la cooperació judicial entre els jutges nacionals
i el jutge comunitari, que té per objectiu el manteniment de la unitat del DUE.

el TJUE serà competent per pronunciar-se sobre la interpretació dels TI i sobre la validesa i interpretació dels actes
adoptats per les institucions, òrgans o organismes de la UE.

Funcions de la qüestió prejudicial

1. Assegurar en totes les circumstàncies, que el dret establert pel tractat, té el mateix efecte en tots els estats
de la UE.
2. Control, censura indirecte dels mancament estatals
3. Control de legalitat dels actes de les institucions.

la qüestió prejudicial ha d’emanar d’un jutge nacional i ha de tenir per objecte una qüestió de DUE. Així doncs, pot
presentar una qüestió prejudicial una jurisdicció nacional actuant en el marc de les seves competències jurisdiccionals
i estant en el marc d’un litigi real. També ha de tenir per objecte una qüestió de DC- DUE. Actes susceptibles de ser
objecte de qüestió prejudicial.

83
 1. Qüestió prejudicial d’interpretació: qualsevol norma de DUE: dret originari, dret derivat, TTII conclosos per la
UE, dret no escrit, la pròpia jurisprudència del TJUE... el TJUE fa una interpretació aclarint i precisant el
significat i abast d’una norma.
2. Qüestió prejudicial de validesa: excepte de dret originari i jurisprudència del TJUE.

Qui pot presentar una qüestió prejudicial?

Característiques que qualifiquen una jurisdicció nacional com a tal, segons el TJUE, per presentar una qüestió
prejudicial.

1. Òrgan constituït conforme a la llei

2. Amb un lligam específic amb una autoritat publica
- Nomenat dels membres
- Designació del president
- Decisió del reglament procediment
3. Òrgan permanent encarregat de conèixer de manera general aquests tipus de litigis
4. Sotmès a regles de procediment contradictori
5. Obligació d’adreçar-s’hi
6. Compromís d’aplicació de regles del dret comú
7. Les decisions de qual són reconegudes de fet com a definitives
8. Una jurisdicció destinada en el marc d’un procediment destinat a acabar amb una decisió de caràcter
jurisdiccional.

La cooperació entre el TJ i les jurisdiccions nacionals dels estats membres.

el TJUE serà competent per pronunciar-se amb caràcter prejudicial:
- Sobre la interpretació dels tractats
- Sobre la validesa i interpretació dels actes adoptats per les institucions i òrgans o organismes de la UE.

Quan es plantegi una qüestió d’aquesta naturalesa davant d’un òrgan jurisdiccional d’un dels altres estats membres,
aquest òrgan podrà demanar al tribunal que es pronuncií sobre la mateixa, si estima necessària una decisió al respecte
per poder emetre las seva decisió.

Quan es plantegi una qüestió d’aquest tipus en un assumpte pendent davant un òrgan jurisdiccional nacional, les seves
decisions les quals no diguin susceptibles de recurs judicial de dret intern, aquest òrgan estarà obligat a sotmetre la
qüestió al tribunal.

Quan es plantegi una qüestió d’aquest tipus d’assumpte pendent davant un òrgan jurisdiccional nacional en relació
amb una persona privada de llibertat, el TJUE es pronunciarà amb la major brevetat possible.

Competència del TJUE

1. Donat que l'art. 267 està basat en un neta separació de funcions entre les jurisdiccions nacionals i el TJUE, aquest
no pot:
a. ni conèixer els fets del cas concret
b. ni controlar els motius de les demandes d’ interpretació

2. El TJUE només ha de controlar que

a. sigui una jurisdicció la que demani la interpretació,
b. d’un text DUE o una noció jurídica d'aquest text Però,

3. El TJUE podria no contestar a la qüestió si l'evocació del text del que es demana l'aclariment és manifestament
errònia

84
4. El TJUE pot rebutjar una demanda si de manera manifesta la sol·licitud no té cap relació amb la realitat o l'objecte
del litigi principal

5. El TJUE pot renunciar a pronunciar-se si considera que el litigi no és real

6. El TJUE no respondrà a un jutge que ja no pot tenir en compte la resposta

Competència de les jurisdiccions nacionals.

1. El jutge nacional decideix la necessitat de posar una qüestió prejudicial
2. El jutge nacional decideix en quin moment del procediment cal posar la qüestió prejudicial
3. El jutge nacional decideix la pertinència de posar una qüestió prejudicial.

Els efectes de les sentències del TJUE

I. QÜESTIÓ D'INTERPRETACIÓ
A. FORÇA OBLIGATÒRIA I AUTORITAT D'ABAST GENERAL
1. La sentència vincula a la jurisdicció nacional que va posar la qüestió
2. Vincula a totes les jurisdiccions que s'ocupen del litigi concret
3. Autoritat que abasta a d'altres tribunals (Sentències TJUE tenen efectes jurídics com a precedent per a
Tribunals dels EEMM) :

Efecte de la
sentencia en el
temps

1. Efecte
retroactiu ex
tunc efectes
des de sempre.

2. Excepcionalment el TJCE pot limitar l’efecte de la seva pròpia sentencia en el temps

Causes:
a) Principi general de seguretat jurídica
b) greus desordres susceptibles de ser produïts respecte de relacions jurídiques establertes de bona fe.
c) Greus desordres en l’erari públic amb la possibilitat de posar en perill l’equilibri pressupostari.

Qüestió de validesa.
A  l’autoritat de la sentencia d’invalidesa
1. Autoritat general
2. Sens perjudici d’una nova qüestió relativa a abast, motivació o conseqüències d’aquesta invalidesa dictada a
la sentencia.

B l’efecte de la sentencia en el temps:

1. Efecte ex tunc
2. El TJCE també ha limitat els efectes, en ocasions.

85