Introducció a les mesures

electròniques
Índex
1 Errors a les mesures electròniques............................................................................ 3
1.1 Definició de mesura electrònica ....................................................................... 3
1.2 Certesa i precisió als aparells de mesura .......................................................... 4
1.2.1 Error aleatori............................................................................................. 4
1.2.2 Error sistemàtic......................................................................................... 6
1.3 Indicació de la tolerància a les mesures............................................................ 7
1.4 Xifres significatives.......................................................................................... 8
1.5 Tècniques per minimitzar l’error...................................................................... 9
1.6 Tolerància dels components ............................................................................. 9
1.7 Valor vertader, efectiu i indicat ........................................................................ 9
2 Conceptes bàsics, unitats i magnituds .................................................................... 10
2.1 Llei d’ohm ...................................................................................................... 10
2.2 El decibel. ....................................................................................................... 10
2.3 Guany i atenuació ........................................................................................... 12
3 El multímetre .......................................................................................................... 15
3.1 Mesures de Tensió:......................................................................................... 15
3.2 Mesures de Intensitat:..................................................................................... 16
3.3 Mesures de Resistència i continuïtat: ............................................................. 16
3.4 Funcionament d’un diode: .............................................................................. 17
4 L’oscil·loscopi ........................................................................................................ 18
4.1 Diagrama de configuracions per visualitzar correctament un senyal sense
utilitzar la funció autoset. ........................................................................................... 19
5 L’analitzador d’espectres........................................................................................ 20
5.1 Diagrama de configuració d’un analitzador d’espectres ................................ 21
6 Identificació dels components ................................................................................ 22
6.1 Resistències .................................................................................................... 22
6.2 Condensadors ................................................................................................. 23
1 Errors a les mesures electròniques

1.1 Definició de mesura electrònica

Tot objecte, equip o aparell que pugui ser utilitzat per a efectuar una mesura és
un instrument de mesura. Pot ser una cosa tan senzilla com un regla graduat, que
permet mesurar distàncies de l’ordre de 1 mil·límetre, fins a una cosa tan complexa com
un drifractómetre de raig X que pot utilitzar-se per mesurar distàncies de 1 Angstrom
(10-10m).

Amb independència de la seva complexitat i del tipus de magnitud de mesura,

qualsevol instrument es caracteritza per tenir una escala graduada (digital, d’agulla, de
cursor lliscant) que permet establir la proporcionalitat entre la magnitud que volem
mesurar i el corresponent patró.

L’instrument serà més sensible o precís en la mesura què la seva escala sigui
capaç de detectar variacions cada cop més petites de la magnitud mesurada.
L’instrument serà més o menys exacte segons els valors estiguin en major o menor
correspondència amb els establerts pel patró corresponent.

Un instrument pot ser molt sensible i a la vegada poc exacte, al no estar la seva
escala calibrada correctament amb relació al seu patró.

La falta d’exactitud a una mesura es relaciona amb els denominats errors

sistemàtics que s’analitzen més endavant.

La precisió d’un instrument usualment s’associa al valor de la menor divisió de

la seva escala. Així un capacímetre graduat en pF és més precís que un altre graduat en
nF, i reduint el tamany de la menor divisió de l’escala tindrem instruments cada cop
més precisos. No obstant, aquest procés no pot continuar indefinidament, i el fet que la
menor divisió de l’escala ha de ser necessàriament una magnitud finita, condueix la
concepte de error d’apreciació. En principi, s’entén per apreciació d’un instrument el
valor de la menor divisió de la seva escala.

A més de l’error sistemàtic i de l’error d’apreciació existeix un altre tipus

d’error, causat essencialment per l’operador que realitza la mesura en interaccionar amb
l’instrument, el qual és incapaç de controlar tots els factors que poden afectar el resultat
de la mesura (variacions locals de temperatura, corrents d’aire, errors visuals, ubicació
imperfecta de l’instrument, fluctuacions de voltatge a la línia, presència de camps
magnètics). Aquest errors es diuen errors aleatoris.
 1.2 Certesa i precisió als aparells de mesura

En situacions quotidianes, l’ enginyer es troba amb problemes en què freqüentment se li

pregunta si els seus càlculs són “de confiança” i el “grau” en què els altres poden
confiar en els seus nombres. Per a aquests casos, un bon enginyer ha de mantenir
presents els conceptes de certesa, precisió i error.

La certesa, també coneguda com “error relatiu”, es refereix al grau de

concordança entre un nombre i el valor “vertader” o “acceptat”. Mentre que la precisió
és el grau de concordança entre el nombre i repetides mesures de la mateixa quantitat.
Es així com, la precisió és un índex de la “quantitat de vegades que es pot repetir” una
mesura i diu si la seva certesa és producte de la sort o la habilitat. Val la pena dir que és
impossible conèixer el valor “vertader” d’una quantitat.

(ValorVertader )− (ValorExperimental )
Error _ relatiu = x 100%
(ValorVertader )

Aquí és necessari definir dues classes d’error trobats a l’ experimentació diària:

L’Error Aleatori i l’Error Sistemàtic.

1.2.1 Error aleatori

També anomenat “Error Indeterminat” o “incertesa”, i com el seu nom indica, és

l’error impredible que surt d’accidents que no poden atribuir-se a causes conegudes. Tot
i que aquest tipus d’error no pot predir-se exactament, els seus patrons d’ocurrència
poden tractar-se estadísticament.

Originat per factors accidentals o aleatoris entre els quals es troben les
imprecisions de manipulació de l’operador que fa la mesura, és l’únic que es pot reduir
a nivells menyspreables aplicant criteris estadístics, després de repetir la mesura un
nombre suficient de vegades.

Classificació

En virtut de les causes que originen aquest tipus d’error, és adient realitzar una
subdivisió dels errors aleatoris:

3.1. Fregaments interns.

3.2 Acció externa combinada.

3.3 Errors d’apreciació de la indicació.

3.4. Errors de truncament.

Passem a analitzar cada un d’ells.

3.1 Fregaments interns

En els instruments analògics es produeix una falta de repetició de la resposta

degut fonamentalment a fregaments interns del sistema mòbil. Així mateix, els falsos
contactes també donen lloc a l’aparició d’aquest tipus d’error.

3.2 Acció externa combinada

Moltes vegades la complexa superposició dels efectes de les diferents magnituds

d’influència no permeten el coneixement exacte de la llei matemàtica de variació del
conjunt; pot ser de difícil separació. D’aquesta manera, no pot predir-se l’error ni poden
realitzar-se les correccions adients, convertint-se en un error aleatori.

3.3 Errors d’apreciació de la indicació

En moltes mesures, el resultat s’obté per la observació d’un índex (o agulla) en

una escala, originant-se , d’aquesta manera, errors d’apreciació. Aquests així mateix
tenen dues causes diferents que expliquem:

3.3.1 Error de paral·latge

S’origina en la falta de perpendicularitat entre el raig visual de l’observador i

l’escala respectiva. Més que un error de mesura és una equivocació de l’operador
causada per desconeixença o mal ús de l’instrument.

Aquesta incertesa es pot reduir amb la col·locació d’un mirall a la part posterior
de l’índex, així la perpendicularitat del raig visual s’aconsegueix quan l’observador no
vegi la imatge del mateix al mirall.

3.3.2 Error del límit separador de l’ull

L’ull humà normal pot discriminar entre dues posicions separades a més de 0,1
mm, quan s’observa des d’ una distancia de 300 mm. Per tant, si dos punts estan
separats a menys d’aquesta distància no els podrà distingir.
 La magnitud d’aquest error és típicament subjectiva, doncs hi ha persones que
tenen millor o pitjor visió que la normal.

Per disminuir aquest tipus d’error es pot recórrer a l’ús de lents d’augment a les lectures.

3.4 Errors de truncament

En els instruments proveïts amb una indicació digital, la representació de la

magnitud mesurada està limitada a un nombre reduït de dígits.

Per tant, en aquests instruments no poden apreciar-se unitats menors que la de l’

últim dígit del visor (o display); això donarà lloc a uns errors pel truncament dels valors
no representats.

La magnitud màxima d’aquest tipus d’error dependrà del tipus d’arrodoniment

que tingui l’instrument digital, essent el 50% del valor de l’últim dígit representat pel
cas d’arrodoniment simètric i el 100% per al cas de l’arrodoniment asimètric.

1.2.2 Error sistemàtic

També conegut com “Error Determinat”, és aquell la font del qual o causa pot
ésser assenyalada, tot i quan la presència d’aquest error es sovint difícil de detectar.
Aquest tipus de error sol ser usualment unidireccional, i produeix valors que estan
consistentment per sobre o per sota del valor acceptat com a vertader. Tot i quan no pot
ser tractat estadísticament, els seus efectes poden predir-se matemàticament. La
calibració dels instruments utilitzats és una bona manera de minimitzar aquest tipus
d’error.

Aquest error s’origina essencialment per una deficient calibració de l’instrument

en relació al patró. Els errors sistemàtics es poden reduir al mínim comparant l’escala de
l’instrument amb els valors proporcionats per patrons coneguts. (O mesurant la mateixa
magnitud amb instruments diferents). Un error sistemàtic típic és l’offset de
l’instrument, anomenat error d’entrada. L’instrument no marca zero quan la magnitud
mesurada es nul·la. Aquest valor fictici s’afegirà o restarà posteriorment al de la
magnitud mesurada, introduint un error que pot ésser significatiu. L’error d’entrada es
pot eliminar ajustant correctament el zero de l’instrument abans de fer la mesura.
 1.3 Indicació de la tolerància a les mesures

Tota mesura ha d’anar seguida de la unitat, obligatòriament del Sistema

Internacional d’Unitats de mesura.

Totes les mesures estan afectades en algun grau per un error experimental degut
a les imperfeccions inevitables de l’instrument de mesura, o les limitacions imposades
pels nostres sentits que han de registrar la informació.

a.- Tot resultat experimental o mesura feta al laboratori ha d’anar acompanyada

del valor estimat de l’error de la mesura i, a continuació, les unitats emprades.

Per exemple, al mesurar certa capacitat hem obtingut

297 ± 2 nF.

D’aquesta forma entenem que la mesura d’aquesta magnitud està en alguna part
entre 295 nF i 299 nF. En realitat, l’expressió anterior no significa que s’estigui segur
què el valor vertader estigui entre els límits indicats, sinó que hi ha una certa
probabilitat de que estiguí allà.

Exemple: Interval de confiança del 95%, indica que tenim un 95% de probabilitats de
que el valor estigui dins de l’interval.

b.- Els errors s’han de donar només amb una única xifra significativa. Únicament
en casos excepcionals es poden donar amb una xifra i mitja (la segona xifra 5 ó 0).

c.- L’ última xifra significativa en el valor d’ una magnitud física i en el seu error,
expressats en les mateixes unitats, han de correspondre al mateix ordre de
magnitud (centenes, desenes, unitats, dècimes, centèsims).

• Expressions incorrectes per la regla b

24567 ± 2928 m

23.463 ± 0.165 cm

345.20 ± 3.10 mm

• Expressions incorrectes per la regla c.

24567 ± 3000 cm

43 ± 0.06 m

345.2 ± 3 m
 • Expressions correctes

23.5 ± 0.2 cm

345 ± 3 m

43.00 ± 0.06 m

1.4 Xifres significatives

Es del tot innecessari escriure més xifres després del punt decimal que les
estrictament necessàries per a indicar el valor d’una magnitud. Per exemple, si s’ ha de
mesurar una inductància amb un error de 0.0032 H, no té sentit escriure més enllà de 3 o
4 xifres després del punt decimal:

L = 0.987643 (incorrecte)
L = 0.9876 (correcte)

En el primer cas, les dues últimes xifres (43) sobren, doncs el resultat de la
mesura només permet afirmar que el valor de la inductància es troba en l’interval.

L = 0.9876 ± 0.0032

És a dir, que el seu valor real es troba entre 0.9843 i 0.9907.

Excepte en el cas de les mesures d’alta precisió, s’accepta habitualment el fer

servir una sola xifra significativa per a l’error absolut, arrodonint per aproximació.
Igualment s’aproxima el valor de la magnitud mitjana. En el nostre exemple, 0.0032 Æ
0.003 i el valor a reportar serà

L = 0.988 ± 0.003 .

En els llibres de text, moltes vegades s’omet aquest tipus de notació, i l’error
absolut s’indica només especificant el nombre de xifres significatives amb què
s’expressa la magnitud. És a dir, si es dóna una inductància amb el valor de L = 0.98, es
sobreentén que la mateixa es va mesurar amb un error absolut no més gran de 0.01. No
obstant, si es reporta el valor 0.980, això indica que l’error va ser 10 vegades menor,
(0.001).

Passem a definir i avaluar el tractament de les xifres significatives.

• Tots els dígits diferents de zero són significatius

• Qualsevol zero entre dígits diferents de zero és significatiu.

• Tot zero en una fracció decimal és significatiu.

• Un zero NO és significatiu si no hi ha un altre dígit diferent de zero a la

seva esquerra (p. ex. 0.00456, tres xifres significatives).
 1.5 Tècniques per minimitzar l’error

1.6 Tolerància dels components

Tots els components fabricats tenen una certa tolerància en el seu valor indicat pel
fabricant.
El fabricant te que informar de entre quins valors es trobarà el valor vertader del
component. Per això hi ha diverses notacions i codis.

1.7 Valor vertader, efectiu i indicat

• Valor vertader: Es el valor del circuit o component que exclou els efectes dels
seus components paràsits. En molts casos, el valor vertader ve donat per una
expressió matemàtica, que te en compte la composició física ideal dels
components. En el món real, el valor vertader només te un sentit acadèmic.

• Valor efectiu: Te en compte els efectes paràsits. La impedància es la resultant

algebraica dels vectors reals i imaginaris, els valors dels components paràsits
poden dependre de la freqüència.

• Valor indicat: Es el valor que ens indica un instrument de mesura, que pot
diferir del que indica un altre equip Dependrà de la major o menor precisió de
l’aparell. Tots els valors indicats tenen diferències amb els valors efectius, quant
més s’apropi el valor indicat al efectiu, més bona serà la mesura.

El valor efectiu no es pot conèixer amb total exactitud, per això sempre es te que
indicar la tolerància del aparell de mesura quan donem el resultat del valor indicat.
2 Conceptes bàsics, unitats i magnituds
2.1 Llei d’ohm
Per refrescar coneixements, aquí teniu una taula amb les relacions bàsiques de la llei
d’ohm:

P
V (Volts ) = I ·R = = P ·R
I
V 2
P (Watts ) = V ·I = = I 2 ·R
R
P P V
I ( Ampers ) = = =
R V R
2
V V P
R (Ohms ) = = = 2
A P I

2.2 El decibel.

El decibel és una unitat de mesura relativa a una altra mesura. Dóna informació de quant
es de gran o de petit un senyal respecte de la referència.

Té una escala logarítmica perquè es va començar a utilitzar com a unitat de mesura per
senyals acústiques, i l’escala logarítmica es la que mes s’ajusta al comportament de
l’oïda humana.
El seu símbol es les lletres “dB”

Habitualment s’utilitza per expressar guanys de POTÈNCIA, la seva formula és

aquesta:

P1
dB = 10 log
P2
Quan estem comparant dos valors de TENSIÓ sobre la mateixa resistència, llavors la
potencia quedaria així:

V 2
P=
R
2
V1
2
P1 R V1 V
dB = 10 log = 10 log 2 = 10 log 2 = 20 log 1
P2 V2 V2 V2
R
Si la referència és una unitat coneguda, llavors permet la utilització del decibel com a
una unitat absoluta, i es pot expressar com dBxx on xx són les sigles de la unitat a la
que fa referència.
Les mesures absolutes amb decibels més habituals són les següents:

• Mesures de potència
o dBw = 10 · log P(w) / 1 Watt
o dBm=dBmW = 10 · log P(w) / 1 mWatt
o dBuW = 10 · log P(w) / 1 u Watt

• Mesures de diferència de potencial

o dBV = 20 log V(v) / 1 Volt
o dBmV = 20 log V(v) / 1 mVolt
o dBu=dBuV = 20 log V(v) / 1 u Volt
• Mesures comparades a una dada concreta
o dBc = 10 log P(w) / P(portadora o carrier)
o dB(SN) = 10 log P(senyal) / P (soroll)

Per tenir una noció de com és l’escala logarítmica comparada amb l’escala lineal, podeu
consultar aquesta taula de relació entre la comparació lineal (divisió) y logarítmica (dB)

Relació entre escala lineal i escala dB de potència:

G G' G G'
1 0 dB 1 0 dB
10 10 dB 0.1 -10 dB
100 20 dB 0.01 -20 dB
1000 30 dB 0.001 -30 dB
10000 40 dB 0.0001 -40 dB

Taula de mesures de potències en lineal i en dBxx

Watts mW dBW dBm
0.01 10 -20 10
0.10 100 -10 20
0.63 630 -2 28
0.79 790 -1 29
1 1000 0 30
1.12 - 0.5 30.5
1.26 - 1 31
1.58 - 2 32
2 - 3 33
3.16 - 5 35
4 - 6 36
5.01 - 7 37
10 - 10 40
100 - 20 50
 1,000 - 30 60
10,000 - 40 70
100,000 - 50 80
1'000,000 - 60 90

2.3 Guany i atenuació

La mesura del guany o atenuació és la comparació del nivell de senyal d’una entrada
amb una sortida d’un circuit que fa un tractament d’aquest senyal.
Aquesta mesura és adimensional quan estem fent el càlcul del guany en LINEAL.

Sortida
Guany =
Entrada

Si volem expressar el guany en decibels (dB) tindrem que tenir en compte quines
magnituds estem comparant:

Guany de potència en dB:

P
GdB ( pot ) = 10 log sortida
Pentrada

Guany de tensió en dB:

V sortida
GdB (tensio ) = 20 log
V entrada

Caiguda del guany de tensió en 3 dB

Una mesura habitual és la freqüència de tall d’un amplificador; el conveni que

normalment es pren és que la freqüència de tall és aquella a la qual el guany de tensió
cau 3 dB.

Si ho calculem, suposant entrada normalitzada a 1, ens queda:

1
−3 = 20 log
Vtall
1
Vtall =
2

El guany o atenuació només depèn del signe, per exemple, una atenuació de 20 dB és
igual a un guany de -20 dB i viceversa. Un és la inversa de l’altre.
Càlcul del guany total d’un sistema

Quan tenim un sistema que tracta un senyal i esta format per més de dos mòduls, ens
trobem amb la necessitat de poder fer càlculs de quin serà el guany total del mateix,
coneixent els guanys o atenuacions individuals del mòduls.

Aquest càlcul es pot fer de dues maneres bàsicament, aquí tenim un exemple de sistema
bàsic:

Gen: Pi=10 mW
Atenuador: 5 dB
Amplificador: 25 dB

Pi Po

Atenuador A

Càrrega
Gen Amplificador

• Càlcul en lineal:

Si tenim una potència d’entrada del generador Pi = 10 mW, hem de passar els guanys o
pèrdues dels mòduls a lineal:

Atenuador:
5dB=10 log A(lin)
A(lin)=10^(0,5) = 3,1622
Com que això és una atenuació, equivaldria a multiplicar la potència d’entrada per un
guany de:

G(atenuador)=1/3,1622=0,3162

Amplificador:

25dB=10log G(lin)
G(lin)=10^2,5=316,22

Guany total:

Po=Pi·0,3162·316,22=Pi·99.99
Gtotal=Po/Pi=99,99
Potència de sortida:

Po(lineal)=10mW · 99.99=999.9 mW = 1 W

• Càlcul en dB:

Quan calculem guanys o pèrdues de mòduls encadenats, és més senzill perquè, en lloc
de multiplicar-se, els guanys es sumen:

Guany Total:

Gtotal(dB) = -5 dB + 25 dB = 20 dB

Potència de sortida

Pi(dBm) = 10 log (10mW) = 10 dBm

Po=10 dBm + 20 dB = 30 dBm

Po(lineal)=10^(30/10) = 1000 mW = 1 W
3 El multímetre
El multímetre es l’aparell de mesura més senzill que ens trobarem al laboratori, però no
per això deixa de ser un dels més utilitzat.
Com el seu nom indica serveix per mesurar varies variables d’un punt de mesura d’un
circuit.
Un multímetre estàndard és capaç de mesurar:

• Tensió DC
• Tensió AC
• Intensitat
• Resistència
• Continuïtat
• Funcionament d’un diode
• Altres funcions

Com tot instrument de mesura té una escala configurable per cada tipus de mesura,
aquesta escala pot ser seleccionable automàticament o manualment.
Les mesures es fan ficant els dos terminals (Masa i Positiu) al punt del circuit on volem
fer la mesura, però, depenent del tipus de mesura s’ha de fer una estratègia diferent.

3.1 Mesures de Tensió:

Quan configurem el multímetre per mesurar TENSIONS, aquest automàticament canvia

la seva impedància d’entrada a un valor molt elevat, de l’ordre de 100 K o més,
típicament 1M, per tal que pràcticament no circuli corrent cap a dins del aparell, i per
tant no afecti a la mesura.
Els terminals de mesura s’han de posar en PARAL·LEL al punt on volem conèixer el
seu potencial.

Les unitats de mesura i la escala estan en VOLTS (kV,V,mV,uV).

Tots el multímetres tenen la opció de mesurar volts en contínua (Posició DC) i volts en
alterna (Posició AC).
Quan mesurem en AC, una senyal sinusoïdal el que veiem és:

Vpic
Vmesurada =
2

Es el valor EFICAÇ del senyal.

En el cas de que no en sigui sinusoïdal, tenim que fer la integral:

T
1
T ∫0
Vrms = V (t )dt
 3.2 Mesures de Intensitat:

Quan configurem el multímetre per mesurar intensitats, aquest automàticament canvia

la seva impedància d’entrada a un valor MOLT BAIX, per tal de permetre el pas de
corrent a través dels seus terminals i així mesurar-lo.
Els terminals de mesura, per tant, s’han de posar en SERIE amb el circuit al qual volem
calcular la seva intensitat.

Es molt crític utilitzar aquesta funció amb MOLTA ATENCIÓ, perquè una intensitat
que superi el límit de l’aparell el faria malbé. Per això es troba protegit amb un fusible a
l’entrada.

Es molt fàcil equivocar-se quan estem fent mesures de voltatge i posar l’equip en mode
intensitat, lo que faria fondre el fusible o espatllar l’equip.
Les unitats de mesura d’intensitat son el AMPER(kA,A,mA,uA).

De la mateixa manera que quan mesurem voltatge en AC, si mesurem la intensitat en

AC ens donaria la intensitat eficaç en cas de que sigui sinusoïdal.

3.3 Mesures de Resistència i continuïtat:

Quan configurem el multímetre per mesurar resistència, l’aparell posa una diferència de
potencial als seus terminals i mesura el pas de corrent entre els mateixos terminals,
d’aquesta forma, fa un càlcul intern i treu la resistència del circuit que hi ha connectat.
S’ha de tenir present que per que les mesures siguin correctes, el circuit a mesurar, sigui
una resistència senzilla o un circuit més complexe, HA DE SER TOTALMENT PASIU,
SENSE ALIMENTACIÓ, perquè a part de que les mesures seran incorrectes, podem fer
malbé al aparell.

Normalment té una escala manual de l’ordre de magnitud a mesurar, en OHMs..

Hi ha una funció molt comuna que consisteix en comprovar si hi ha continuïtat a un

circuit; això no es res més que un sistema que fa sonar una alarma quan detecta una
resistència molt petita, del ordre de menys de 10 OHMS.

És important prendre nota de que les mesures de resistència i continuïtat amb el

voltímetre, donen una mesura de la RESISTENCIA I CONTINUITAT EN
CONTÍNUA, no serveixen per mesurar els efectes de les parts reactives dels
components o circuits.
 3.4 Funcionament d’un diode:

Molts multímetres incorporen la funció de comprovar diodes.

Consisteix en mesurar la caiguda de potencial que tenim al diode quan se li aplica un
corrent en directe. El que veiem al display del multímetre seria del ordre de 0,6 V o els
volts que tingui la unió PN.
S’ha de posar el terminal POSITIU al ANODE i el terminal NEGATIU al KATODE.
4 L’oscil·loscopi
L’oscil·loscopi es l’aparell de mesura que mostra les variacions d’amplitud d’una senyal
al llarg del temps.

Consta d’una base de temps variable que fa que el punter de la pantalla recorri l’eix X a
la velocitat desitjada per tal de poder veure amb més o menys detall les variacions
d’amplitud del senyal d’entrada.

L’eix Y respon a les variacions de voltatge del senyal. Aquest senyal passa per un
amplificador d’entrada de manera que en conjunt es pot controlar l’escala vertical
amb la que es treballa.

Per tal de que es mantinguin aparentment immòbils les senyals periòdiques a la pantalla,
l’oscil·loscopi te un circuit disparador o trigger, que es pot ajustar per tal que dispari
el recorregut del eix X quan el senyal superi un cert valor amb una direcció concreta
(flanc de pujada o baixada)

Hi ha dos tipus d’oscil·loscopis:

• Amb memòria (digitals): Permeten emmagatzemar senyals per poder treballar

amb elles posteriorment. Acostumen a ser adequats per l’anàlisi de sistemes
digitals o senyals transitòries, per la seva naturalesa no periòdica.

• Sense memòria (analògics): Son adequats per mesurar senyals periòdiques

analògiques, com per exemple oscil·ladors, amplificadors, filtres.

Tot oscil·loscopi te pràcticament els mateixos comandaments:

• Base de temps: normalment una roda amb una escala expressada en segons/div.
• Eix vertical: Normalment dos rodes, una per cada canal d’entrada, amb una
escala expressada en Volts/ div, més un comandament per seleccionar el tipus de
senyal d’entrada: AC, DC o GND (aquest últim es per ajustar la posició del
canal)
• Trigger: Normalment es troba al costat de la base de temps, consisteix en una
sèrie de botons o menús que poden variar molt d’un a altre, però sempre tindran
un selector del mode d’operació amb com a mínim dos modes de funcionament:

o Nivell de trigger automàtic: L’oscil·loscopi detecta automàticament els

flancs i els nivells del senyal. Tant si hi ha senyal com si no, dispara el
trigger.
o Nivell de trigger manual: L’usuari configura en nivell a partir del qual es
dispararà el trigger. Si no hi ha senyal o no es compleix la condició, no
dispara.

La impedància d’entrada sols ser molt elevada, del ordre 1 Mohm però existeixen
oscil·loscopis que permeten la selecció de la impedància d’entrada, normalment o 50
ohms o 1 Mohm amb paral·lel amb una capacitat petita, de l’ordre de desenes de pF, que
a freqüències altes pot baixar l’impedància i afectar a la mesura.
4.1 Diagrama de configuracions per visualitzar correctament un
senyal sense utilitzar la funció autoset.

Posta en marxa i connexió dels

cables de senyal

Posar el trigger a autolevel i

assignar-lo a un dels canals

Alinear la posició del eix Y per

massa utilitzant la funció GND
dels 2 canals

Ajustar l’escala vertical Y i el

tipus d’acoblament DC Si se
surt d’escala posarem AC per
visualitzar el senyal sencer a la

Ajustar la base de temps per

posar un temps d’escombrat
adequat per la freqüència dels
senyal que es vol visualitzar.
f=1/t

Senyal periodic Senyal transitori

Si encara no es veu be el Posar el trigger en normal,

senyal, probar de possar el ajustar en nivell i el tipus
trigger en mode normal i de flanc i activar el mode
ajustar el nivell i el tipus RUN/STOP a SINGLE
de flanc per capturar només un
event
5 L’analitzador d’espectres
L’analitzador d’espectres és l’aparell que serveix per obtenir informació del contingut
freqüencial d’un senyal. Dit d’una altra manera, l’analitzador d’espectres ens permet
veure el nivell d’amplitud que té un senyal per cada freqüència.

Normalment tenim una pantalla en la que l’eix X es l’eix freqüencial, amb escala de
Hz/Divisió, i l’eix vertical ens marca l’escala de potència, normalment en dBmW.

Conceptualment, l’analitzador d’espectres fa un escombrat desde una freqüència d’inici

(START FREQ) fins una freqüència final (STOP FREQ), això marcarà el marge de
freqüències que agafarà la pantalla (SPAN).

La “resolució” amb la que veurem aquesta distribució d’energies al llarg de les

freqüències dependrà de com sigui d’estret un filtre que l’analitzador d’espectres utilitza
per calcular l’energia en cada punt (filtre de Freqüència Intermitja). L’amplada d’aquest
filtre es diu RESOLUTION BANDWIDTH (RBW).

Una vegada es troben emmagatzemats a la memòria de l’analitzador tots els punts

mesurats a la sortida del detector des de la freqüència d’inici fins la final, es passa per
un altre filtre abans de pintar-los per pantalla, l’amplada d’aquest filtre s’anomena
VIDEO BANDWITH(VBW).

L’eix vertical ens indicarà la potencia o l’amplitud del senyal, amb una escala concreta,
normalment referenciada al punt mes alt de la quadrícula de la pantalla. Es pot ajustar el
nivell de potencia o amplitud d’aquesta referència amb l’anomenat REF LEVEL.

Independentment del nivell de referència, l’analitzador té un atenuador variable a la

entrada, que es pot configurar per tal de no saturar-lo amb senyals massa grans, aquest
atenuador es diu INPUT ATTENUATOR.

Molts analitzadors tenen també un port de sortida anomenat TRACKING

GENERATOR, que consisteix en un generador de senyal que sempre genera la mateixa
freqüència a la que l’analitzador està mesurant la seva amplitud, al llarg de tot
l’escombrat actual.
És una funció molt útil per mesurar la resposta freqüencial de qualsevol quadripol, com
per exemple filtres i amplificadors.

Els analitzadors d’espectres també tenen circuit disparador (TRIGGER), la seva funció
es similar a la de l’oscil·loscopi, però en aquest cas el que controla es l’inici d’un
escombrat des de la freqüència inici fins la final. Normalment per les aplicacions més
comuns ho posarem a FREE RUN.

La impedància d’entrada sol ser la mateixa que la dels cables més comuns, així per
comunicacions de radio tindrà una entrada de 50 Ohms i en el cas que sigui per senyals
de televisió, s’utilitzarien entrades de 75 Ohms.
És important que la impedància d’entrada sigui la mateixa de la línia o aparell al qual es
connecti l’analitzador, en cas contrari els nivells mesurats NO serien correctes per culpa
de les desadaptacions que es produirien.
5.1 Diagrama de configuració d’un analitzador d’espectres

- Posta en marxa i connexió dels cables de

senyal.

- Posar els filtres de RBW y VBW a AUTO, i el

TRIGGER CONTINUOS i INTERN (o free
roll en alguns equips).
- Ajustar SPAN a FULL SPAN o posar START
i STOP a les freqüències adients per cobrir tot
el marge d’exploració desitjat.

- Posar l’atenuador d’entrada a AUTO.

- Ajustar el REF LEVEL a un nivell tal que cap
senyal arribi a tocar la línea de dalt de la
pantalla.

- Visualitzar la pantalla i intentar veure les

senyals d’interès. En cas de no aparèixer cap,
provar de disminuir el REF LEVEL.

Mesura de Mesura de
potencia i freqüencia o ample
identificació de banda
d’harmonics o
productes.

- Quan mesurem potència, és - Posar el CENTER FREQ a la

recomanable fer la mesura a un
SPAN petit, però no és tan crític
com quan mesurem ample de banda
o freqüència.
- Una manera pràctica de identificar
harmònics o productes
d’intermodulació és visualitzar un
SPAN gran i provar de connectar i
desconnectar l’alimentació.
freqüència del senyal, amb
ajuda del menú MARKER.
- Anar reduint l’SPAN i tornar
a centrar.
- Fer la mesura a un SPAN
petit, del ordre de 100 khz o
menys, depenent del ample de
banda del senyal.
- Podem baixar el soroll reduint
el BW del filtre RBW
6 Identificació dels components
Tots els components electrònics tenen una forma de ser identificats inequívocament, a
escepció d’alguns components de muntatge superficial molt petits.
A primera vista es pot identificar el tipus de component per la seva forma o color. Una
vegada identificat el seu tipus, podem pasar a llegir el seu codi de colors o les xifres i
lletres que ens donaran informació del seu valor.

6.1 Resistències

Les resistències acostumen a tenir bandes pintades amb diferents colors, segons aquest
codi:

1era y 2da Tercera

Color Cuarta banda
banda banda
Primera y
Factor
Segunda cifra Tolerancia %
multiplicador
significativa
plata 0.01 +/- 10
oro 0.1 +/- 5
negro 0 x1 Sin color +/- 20
marrón 1 x 10 Plateado +/- 1
rojo 2 x 100 Dorado +/- 2
naranja 3 x 1,000 +/- 3
amarillo 4 x 10,000 +/- 4
verde 5 x 100,000
azul 6 x 1,000,000
violeta 7
gris 8 x 0.1
blanco 9 x 0.01

Exemple:

rojo Amarillo verde oro

2 4 5 +/- 5 %

La resistència te un valor de 2400,000 Ohms +/- 5 % .

El valor màxim pot ser fins a : 25200,000 Ω
El valor mínim pot ser fins a: 22800,000 Ω

La resistència pot tenir qualsevol valor entre el màxim i el mínim.

Nota: - Els colors de les bandes no indica la potencia que pot dissipar.

El color de fons pot indicar la composició o la tècnica de fabricació de la mateixa, per exemple,
si es de color blau. Indica que es tipus metalfilm.
Hi ha resistències de precisió que tenen una banda extra per donar el valor amb 3 xifres
significatives

6.2 Condensadors

La notació del seu valor en molts casos esta impresa directament al seu encapsulat, com
per exemple en els electrolítics.

Però la majoria utilitza aquesta notació específica per condensadors:

Quan el condensador es de menys 1 uF, la notació consisteix en 3 números impresos;

els dos primers son les xifres del valor i el tercer es el factor de multiplicació.

Tercer número Factor de multiplicació

0 1
1 10
2 100
3 1000
4 10000
5 100000
6
7
8 0.01
9 0.1
Exemple:

103 = 10 x 1000 = 10000 pF o 10 nF

Moltes vegades apareix una lletra després de l’últim numero, aquesta lletra indica la
tolerància del condensador, de manera semblant a les resistències:

Lletra Tolerància
D +/- 0.5 pF
F +/- 1%
G +/- 2%
H +/- 3%
J +/- 5%
K +/- 10%
M +/- 20%
P +100% ,-0%
Z +80%, -20%