Professional Documents
Culture Documents
Práctica 02
Práctica 02
1.- INTRODUCCIÓ
Es pot definir el so de forma general com una pertorbació del medi. Per entendre
aquest concepte podem exemplificar-ho de la següent forma. Suposem que tirem una
pedra a un estany, allà on cau la pedra s’observa un canvi de moviment de les partícules
de l’aigua, que es pot entendre com la pertorbació del medi, en aquest cas, l’aigua.
Aquesta pertorbació es propaga en forma de moviment ondulatori fins que arriba a la
ribera de l’estany.
Les ones de so propagades són longitudinals, el que vol dir que els canvis de
pressió provocats en les partícules són perpendiculars a la direcció en la qual l’ona es
desplaça.
Des d’un altre punt de vista es pot considerar una ona acústica com una ona de
desplaçament de partícules explicat anteriorment. La relació que existeix entre una i
l’altra és inversament proporcional; és a dir que quan tenim un màxim de l’ona de
desplaçament (màxim moviment) tenim un zero de l’ona de pressió (mínima pressió) i a
l’inrevés. Per aquest fet les dues ones estan desfasades entre si, π/2 radians.
Ona desplaçament
Ona pressió
Una guia d’ona és una estructura que força a les ones a propagar-se en la
direcció de la dimensió més llarga. Les guies d’ona acústiques són estructures amb
secció transversal constant en forma i àrea. Com exemple d’aquestes guies d’ona
trobem manegues, tubs o canonades, el que podem anomenar de forma genèrica
conductes.
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 4
Si l’aire que conté un conducte d’aquests és excitat per una ona sonora de
longitud d’ona (λ) major que dues vegades el diàmetre (Ф),(o dimensió major de la
secció en cas de no treballar amb un conducte cilíndric), llavors només es propagaran
ones planes al llarg del conducte. D’aquesta manera per a un conducte de secció
circular, la freqüència més alta en la qual només tindrem propagació d’ones planes
vindrà donada per f=85/a on “a” és el radi del la secció en metres. Es considera la
velocitat del so 340 m/s (c).
Φ
a = (radi )
2
c 340
f = =
λ 2× 2× a
Un cop generades les ones planes dintre del conducte, aquestes es propagaran al
llarg del conducte, degut a la pressió que unes partícules exerceixen sobre les
immediatament contigües a elles. Les ones planes que es propaguen poden trobar algun
canvi en la impedància acústica(*) del conducte en els següents casos:
*Recordar que la impedància acústica es pot entendre com la resistència que oposa el
medi a desplaçar les seves partícules, donada una certa pressió. Veure la secció de
terminologia acústica.
Aquest canvi d’impedància provocarà que tinguem una reflexió de l’ona progressiva
que serà de major o menor potència segons el canvi de medi en qüestió.
Figura 1.3 Ones progressiva i regressiva en una guia d'ona. Impedàncies d’entrada i sortida
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 5
ρc
ZL + j tan( kL)
ρc S
Z0 =
S ρc
+ jZ L tan( kL)
S
2
On c és la velocitat del so en la guia (m/s), S la secció transversal del conducte (m ), ρ és la
3
densitat de l’aire en equilibri (Kg/m ), i on k és el nombre d’ona. El valor d’aquestes constants
es pot trobar amb les expressions següents, on λ és la longitud d’ona (m):
ºC 273 2π
c = 331.4 1 + ρ = 1.27 k=
273 273+ º C λ
Tot sistema oscil·lant (una molla per exemple) té una freqüència característica de
vibració, anomenada freqüència de ressonància, la qual depèn del sistema i de les seves
característiques.
Quan sotmetem aquest sistema a una força exterior periòdica (que es repeteix
cada cert temps), les amplituds de les oscil·lacions (pròpia i forçada) es combinen
donant lloc a una combinació de les dues i d’aquesta manera augmentant o disminuint
l’amplitud de l’oscil·lació total. Ara bé, si la freqüència de la força externa és la
mateixa que la pròpia del sistema (les oscil·lacions estan compassades), en aquesta
situació es produeix un fenomen curiós en el qual les amplituds es sumen, i l’amplitud
total és més gran que la que es genera externament. L’amplitud d’aquesta suma de
senyals aniria augmentant fins a la ruptura del sistema.
Etc…
En el cas que ens ocupa amb ones sonores i guies d’ona acústiques, aquest
fenomen també es dóna, ja que la columna d’aire que conté la guia és un sistema
oscil·lant a una certa freqüència, al qual li apliquem una força oscil·latòria mitjançant un
altaveu. En aquest cas però no es detecta la freqüència de ressonància amb la ruptura del
sistema, sinó mirant quan l’amplitud de les oscil·lacions dins del tub és màxima.
Per al cas concret d’un tub ple d’aire, es poden trobar analíticament sabent que
tindrem una freqüència de ressonància quan tinguem un mínim de la impedància
d’entrada del tub (equació 1.1). Cal remarcar doncs que per a un tub, tindrem diferents
freqüències de ressonància o fonamentals, una per cada mínim de la seva impedància
d’entrada.
ρ ⋅c
Z0 = ⋅ j tan (k ⋅ L )
S
nc
fn = , on n = 1,2,3...
2L
Tot i que aquesta és una suposició feta en molts llibres de física bàsica, no és del
tot correcta. La condició de terminació no és zero a l’extrem obert, ja que l’extrem obert
del tub radia energia sonora a l’espai circumdant. El valor correcte de la impedància
terminal és ZL=Zr on Zr és la impedància de radiació de l’extrem obert del tub. La
impedància de radiació és complexa; la part real (resistència de radiació) representa la
energia radiada a l’exterior del conducte i la part imaginaria la reactància de radiació.
Per un extrem obert la impedància de radiació és la següent, on a és el radi del tub i S
l’àrea de la secció:
ρ c 1
Zr = ( ka ) 2 + j 0.61ka
S 4
La impedància d’entrada acústica d’un tub amb extrem obert es pot trobar
substituint aquesta equació en l’equació de transmissió de línia (Eq.1.1). I sabent que
tindrem ressonància en els mínims de la impedància d’entrada, podem trobar la
expressió que ens indica quines són les freqüències de ressonància.
nc
fn =
2( L + 0.61a )
ρc 1
Z0 =
S j tan( kL)
Per exemple, en el cas d’un tub amb ambdós extrems tancats (figura 1.7), el
moviment de les partícules en aquests extrems haurà de ser necessàriament nul, es a dir,
en un extrem tancat tindrem un node de l’ona desplaçament, o el que és el mateix, un
ventre de l’ona de pressió.
Suposem que tenim una ona de desplaçament en el cas d’un tub tancat per un
extrem i obert en un altre que és el que més s’aproxima al que tindrem a la pràctica. La
forma més simple que adoptaran les ones estacionàries en aquest cas (figura 1.8.a) serà
d’un ventre en un extrem obert del tub i un node en el tancat. En aquest cas, per a
l’harmònic fonamental, la longitud del tub (L) és igual a la distància entre el ventre (V)
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 9
en l’extrem obert i el node (N) en el tancat. Com que la distancia entre el dos nodes
contigus és λ/2, la longitud d’ona de la vibració serà λ=4L (figura 1.8.a) i la seva
freqüència f = c/λ = c/4L, que és la corresponent a l’harmònic fonamental, essent “c” la
velocitat del so en l’aire.
λ λ λ
L=n + = ( 2n + 1)
2 4 4
Eq. 1.7 Long. del tub en funció del núm. de nodes.
c c
f = = ( 2n + 1)
λ 4L
Eq. 1.8 Freqs. dels harmònics del tub amb un extrem obert i un altre tancat.
on donant valors a n=0,1,2,3... podrem trobar les freqüències de tots els harmònics que
pot emetre el tub.
Figura 1.7 a) harmònic fonamental b) 2on harmònic c) 3er harmònic d) 4at harmònic
l’ona incident i que interacciona en tots el punts creant, com s’ha comentat anterioment,
una ona estacionària.
A la figura 1.9 es pot observar l’evolució de l’amplitud d’una estacionària al
llarg d’una línea de transmissió acústica mal adaptada de longitud 7λ/4. De la figura es
pot deduir que l’amplitud de l’ona estacionària que es crea no és constant, creant ventres
i nodes al llarg de tota la guia i que el període de repetició és de λ/2. Per aquest
exemple, al final de la guia (extrem obert) tindrem un ventre de l’ona de desplaçament i
a l’inici (extrem tancat) trobarem un node de l’ona de desplaçament.
0. 8
0. 6
0. 4
0. 2
- 0 . 2
- 0 . 4
- 0 . 6
- 0 . 8
- 1
50 1 00 1 50 20 0 2 50 30 0 3 50 40 0 4 50 50 0 55 0
Podem fer esment al fet que la resposta que observem a la figura 1.10(a) no és
l’esperada per un filtre passa-baixes, ja que si bé deixa passar les baixes freqüències i
atenua a mida que puja la freqüència, torna a aparèixer una banda de pas. Aquest fet es
repeteix periòdicament. Aquest fenomen es deu a que treballem amb filtres acústics i no
elèctrics. Els filtres acústics basen el seu funcionament en reflexions d’ones i
cancel·lacions d’ones degudes a canvis d’impedància acústica, degudes a la inserció de
cambres d’expansió, branques,...que ressonen a certes freqüències i els seus múltiples
enters. Aquest fenomen el podem observar a la figura 1.10(a), podem veure que per
certes freqüències, freqüències de ressonància, el coeficient de transmissió de potència
és gairebé unitari. En aquest cas l’efecte del filtre passa-baixes s’ha d’observar pe sota
dels 800Hz, abans que la cambra entri en ressonància. Tot i així aquests filtres són útils
perquè en les aplicacions per les quals són emprats, com per exemple sistemes de
ventilació, les freqüències implicades no són elevades, almenys inferiors a la freqüència
de ressonància de la cambra. Normalment aquest tipus de filtre s’usen com a
silenciadors de tubs d’escapament, aires condicionats.
Per les freqüències més baixes (kL2<<1) es pot treballar amb la següent aproximació:
Eq. 1.10 Aproximació del coef. de transmissió de potència per d'un filtre passa-baixes.
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 12
Figura 1.9 (a) Coeficient de transmissió de potencia sonora d’una cambra d’expansió (b)
Aproximació per baixes freqüències actuant com a filtre passa-baixes. En continua es representa
l’aproximació per baixes freqüències
Un filtre passa altes pot ser construït amb la simple inserció d’una unió tipus “T”
o una branca lateral a la guia. Si tant el radi “a” com la longitud “L” d’aquesta branca
lateral són menors que la longitud d’ona de les ones planes de la guia (L<λ i a<λ),
Per a baixes freqüències (recordar que s’ha de complir la relació L<λ i a<λ) , el
coeficient de transmissió de potència sonora Tπ, el qual descriu quina quantitat de
potència travessa el filtre es pot aproximar per:
La potència transmesa per una branca lateral es mostra en l’equació 1.12. Aquest
filtre acústic rebutja les baixes freqüències i deixa passar les altes, raó per la qual
s’anomena filtre “passa-altes”. Cal remarcar que l’energia de baixa freqüència no es
radia fora de la branca lateral, sinó que es reflexa cap enrera (veure figura 1.12).
Figura 1.12 Coeficient de transmissió de potencia Sonora per una branca lateral en la seva
aproximació per baixes freqüències d’un filtre passa-altes.
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 14
Podem trobar aquest tipus de filtres en molts instruments de corda com guitarres,
violins, etc; Les caixes de ressonància s’usen per emfatitzar els tons que produeixen les
cordes dels instruments. També els podem trobar en algun tipus d’altaveus (bass-reflex
loudspeakers) per potenciar unes freqüències vers les altres
Aquest ressonador té un coll de radi “a” i àrea “Sb “, una longitud efectiva del
coll Leff = L + 1.7a i una cavitat de volum “V”. Aquest sistema ressona a la freqüència
següent:
De l’equació 1.13 podem deduir que a major secció d’obertura (Sb), major serà
la freqüència de ressonància de la cavitat perquè l’ona de pressió podrà entrar i sortir
més ràpid. A major volum (V) de la cavitat, menor serà la freqüència de ressonància de
la cavitat degut a que la quantitat d’aire que s’haurà de moure serà superior. A major
longitud del coll de la cavitat menor serà la freqüència ressonant, ja que s’exercirà
major resistència al pas de l’aire per l’obertura.
Tota l’energia absorbida pel ressonador durant una part del cicle acústic es
retorna a la guia en la segona part del cicle. La relació de fase és tal que tota l’energia
absorbida és retornada cap al generador i no segueix més enllà per la guia. Donat que no
hi ha una extracció d’energia del sistema, sinó simplement un retorn d’aquesta, llavors
la part real de la impedància de la branca és Rb=0. El coeficient de transmissió de
potència, en aquest cas, pren la següent forma:
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 15
Figura 1.14 Transmissió de potencia sonora per un filtre rebutja-banda sintonitzat a 172 Hz.
2.1.- L’ALTAVEU
L’estimulació de les ones que es propaguen dintre la guia d’ones es realitza
mitjançant un altaveu tancat en una caixa acústica. En la següent fotografia es veu un
esquema de l’altaveu muntat a la caixa acústica.
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 16
Els altaveus més tradicionals són els de con, els quals disposen d’un diafragma o
con flexible per desplaçar l’aire circumdant. El con normalment està fet de paper,
plàstic o metall i va subjectat al xassís de ferro mitjançant la suspensió.
La suspensió és una vora de material flexible que permet moure’s al con i que
està fixat al xassís metàl·lic de l’altaveu, anomenat campana o cistella. La terminació
estreta del con és la part que va connectada al nucli de la bobina.
Per tal d’evitar aquest efecte es tanca l’altaveu en una caixa recoberta de
material absorbent, la funció de la qual és evitar que l’aire desplaçat per la part posterior
del con interfereixi a l’aire desplaçat per la part frontal.
2.2.- EL MICRÒFON
Per a la recollida de dades, com en tot experiment on no es treballi amb corrents
elèctrics directament, cal un transductor que faci la conversió d’una magnitud física
qualsevol a la magnitud física corrent elèctric, que és tractable electrònicament.
Cal anar en compte alhora de manipular el micròfon mòbil i fer-ho des de la part
més propera a la guia.
Micròfons Ribbon (cinta) – En aquest tipus de micròfons es manté una petita cinta
suspesa en un camp magnètic. Les ones sonores desplacen la petita cinta (membrana) la
qual veu modificada el corrent elèctric que circula per ella.
Micròfons de cristall – Es basen en certs cristalls com el quars els quals modifiquen les
seves propietats elèctriques en funció de la seva deformació. Fixant un diafragma al
cristall les ones sonores provoquen compressions al cristall, el qual es veu deformat.
Com es pot observar hi ha diverses tècniques, però totes elles fan ús en primera
instància d’un diafragma encarregat de recollir les vibracions de l’aire provocades per
ones sonores.
La guia d’ona que s’usarà en aquesta pràctica està dividida en tres blocs per tal
de poder fer l’estudi dels filtres amb comoditat:
34,5 cm 30 cm 34,5 cm
99 cm
Els trams laterals mesuren 34,5 cm. i tota la línia muntada té una longitud total
d’aproximadament 1 metre.
Per poder trobar més fàcilment les peces, aquestes tenen la seva mida anotada en
l’interior.
Per aconseguir que la longitud total dels filtres sigui de 30 cm. s’haurà d’utilitzar
les següents peces:
Figura 2.4 Targeta NI9265 i NI9233 sobre chasis del fabricant National Instruments.
NI 9265
Nombre de canals 4
de sortida
Resolució DAC 16 bits
Càrrega 560 Ω, ½ W
Aquesta tarjeta usa un conversor digital analògic de 16 bits per generar el corrent
desitjat per l’usuari. Aquest corrent s’aplica a una càrrega de 560 Ω. A la figura 2.5 es
descriu un diagrama de blocs bàsic de la targeta NI9265.
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 24
Aquesta targeta és capaç d’adquirir senyal analògic aplicat al seus connectors als
quals es pot connectar un sensor del tipus Integrated Electronic Piezoelectric (IEPE). El
pin central (AI+) proporciona excitació de contínua i connexió per adquirir el senyal
d’alterna. La malla del connector (AI-) proporciona un camí de retorn pel senyal
d’excitació i una referència de massa pel senyal d’alterna. Les característiques més
rellevants d’aquesta targeta les podem trobar resumides en la taula 2.2.
NI9233
Número de canals 4
Corrent d’excitació 2 mA
IEPE
Crosstalk -100dB a -110dB
Cadascun dels canals analògics està referenciat al terra del chasis a través d’una
resistència de 50 Ω. Existeix una protecció contra sobrevoltatge per cada canal. El
senyal introduït en qualsevol dels quatre canals s’acobla en alterna i es passa a través
d’un buffer. Aleshores el senyal és mostrejat per un conversor analògic digital de vint-i-
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 25
quatre bits. A figura 2.6 podem trobar la circuiteria d’entrada per qualsevol dels quatre
canals d’entrada de la targeta.
Per tal de generar senyal de suficient potència com per excitar els
altaveus, s’ha intercalat entre la targeta NI9265 que genera el senyal analògic i
els altaveus, un amplificador d’àudio de doble canal. A la figura 2.6 tenim un
esquema que representa el connexionat de l’amplificador esmentat.
ON/OFF
INTERRUPTOR LED
CANAL 1 CANAL 2
GUANY VARIABLE
OUT IN IN OUT
3.- Disposa d’un Control automàtic (AFC) de freqüència que ens ajuda,
una vegada trobada la freqüència a la qual volem fer la mesura, a no
perdre la sintonia per petites fluctuacions del senyal.
NOTES:
1ª L’escala del voltímetre ens permet una major resolució que l’Analitzador,
especialment en format lineal.
2ª El voltímetre selectiu d’igual forma que l’Analitzador, mesura
directament volts eficaços .Els dBm els calcula sobre una càrrega de 600 o 900
ohms. Només seran reals en valor absolut si realment estem fent la mesura sobre
una d’aquestes càrregues..
APLICACIONS: Una aplicació pràctica pot ser mesurar la distorsió d’un senyal.
Gràcies al filtre selectiu que conté és pot mesurar per separat cada un dels harmònics i
fer així una mesura de la distorsió de qualsevol senyal d’àudio freqüència.
Una altra possible aplicació podria situar-se en l’àmbit de la síntesi d’una ona. Per tal
de mesurar amb precisió el nivell de cada una de les components que conformen l’ona.
Per tal d’aclarir com es connecten els diferents elements en aquesta pràctica a la
figura 2.7 es descriu un esquema dels principals elements que s’han anat descrivint al
llarg d’aquesta memòria i que confeccionen el muntatge que cal dur a terme per realitzar
aquesta pràctica.
TUB DE KUNDT
ALTAVEU MICRÒFON
GENERACIÓ ADQUISICIÓ
4 - PRÀCTIQUES A REALITZAR
4.1 Guia per realitzar les mesures correctament
4.2 Ones estacionàries
4.2.1 Estudi de les ones estacionaries
4.2.2 Mesura de la ROE
4.2.3 Mesura de la velocitat del so en la guia
Primer de tot cal tenir en compte que s’està treballant amb senyals d’àudio
freqüència que es propaguen per una guia d’ona. La resposta en freqüència de la guia no
és plana, tal i com es pot veure a la figura 4.1. Per solucionar aquest problema,
equalitzar la resposta i no falsejar la mesura s’haurà de treballar amb tons discrets
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 32
Tal com es pot observar la tensió de cadascun d’ells és diferent ja que com
s’ha explicat prèviament la resposta de la guia no és plana i cal equalitzar-la.
4.2-.ONES ESTACIONÀRIES
4.2.1- ESTUDI DE LES ONES ESTACIONARIES
Ja que serà més fàcil subjectar el micròfon, únicament es farà l’estudi amb
l’extrem tancat. Per a la realització d’aquesta pràctica caldrà fer ús de:
Altaveu
Micròfon mòbil
Es tractarà d’ aplicar una ona sinusoïdal a l’altaveu d’una amplitud prou alta per
veure un bon nivell de senyal a la sortida, però tenint cura de no saturar l’altaveu o el
micròfon, moment en el que apareixerien harmònics indesitjables.
Tot i que per mirar l’amplitud del senyal es pot fer tant en l’aspecte temporal
com en el freqüencial, es veu més clarament si es fa l’estudi en temps. Per tal de fer
l’estudi temporal es pot utilitzar a part del mòdul temporal del PC, l’oscil·loscopi i el
voltímetre selectiu.
( E 1 + E 2)
ROE = S =
( E 1 − E 2)
Eq. 4.1 Expressió de la ROE en funció de l'ona incident i reflexada
Ona incident
E1
E2
Ona reflexada
Així mateix però, donada una línia, es pot descriure la ROE com la relació entre
l’amplitud màxima i mínima que tenim dintre ella i es pot expressar amb la següent
expressió:
E max
ROE = S =
E min
Eq. 4.2 ROE en funció de l'amplitud mínima i màxima.
Per aquesta pràctica es segueixen utilitzant els mateixos elements que en les
dues pràctiques anteriors, doncs per determinar la velocitat del so en la guia es farà ús
de les ones estacionàries que s’hi formen.
2 2 2
A1 + A2 ....... + An
Distorsió (%) = . 100
Ao
La distorsió tant és pot mesurar en dB com en tant per cent; per tant realitza la mesura
linealment i logarítmicament i compara’n els resultats. Utilitza tant el voltímetre selectiu
com l’analitzador d’espectres del programa (veure: 3.5 Analitzadors).
Per tant, el que s’haurà de du a terme en aquest pràctica és la mesura de la distorsió d’un
senyal d’àudio generat pel PC. La mesura es podrà realitzar tant amb l’analitzador
d’espectres que proporciona el programa (veure: 3.Descripció del software) com amb el
voltímetre selectiu (veure:2.9 el Voltímetre Selectiu)
Cal pensar:
1. La distorsió varia amb el nivell de senyal d’àudio generat? Varia amb la
freqüència d’aquest senyal?
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 37
Aquí es tractarà de veure com el filtre deixa passar certes freqüències millor que
altres i per tant, com actua de filtre.
1- Primer de tot cal posar la guia sense cap mena de filtre, per tant en l’espai
central de la guia hi deixarem un tub tal i com fèiem en els apartats d’estudi
d’ones estacionaries. D’aquesta manera podrem veure la resposta en
freqüència que presenta la pròpia guia sense filtre extra.
2- En l’analitzador del PC cal triar la eina “Multitons” ja que aquí l’estudi no es
farà amb soroll blanc per tota la banda d’interès sinó que es repartiran 10
tons en tota la banda. Una bona banda per treballar és la que va de 200 a
2000 hz, posant 10 tons equiespaits amb separació de 200 hz entre ells. Tots
els tons han de tenir la mateix amplitud (100%).
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 38
Per a l’estudi dels filtres cal seguir els mateixos passos que en la pràctica
anterior. Surten els resultats pràctics com s’esperaven en la teoria? La resposta del filtre
depèn de l’amplada i la llargada de la branca?
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 39
En aquesta ,com en les dues anteriors, també farem l’estudi d’un filtre. En aquest
cas el rebutja-banda. Per tant el material a utilitzar serà el mateix excepte el tipus de
filtres a intercalar, que en aquest cas seran volums tancats (les cambres d’expansió dels
filtres passa-baixes però amb un tap).
Ressonador de Helmholtz
1- Posar la guia sense cap mena de filtre, per tant en l’espai central de la guia hi
deixarem un tub tal i com fèiem en els apartats d’estudi d’ones estacionàries
i velocitat del so. D’aquesta manera podrem veure la resposta en freqüència
que presenta la pròpia guia sense filtre extra.
2- En aquest cas es fa impossible mirar de compensar la resposta fent una
equalització, de manera que el que farem és fixar-nos en la banda on
aproximadament hi haurà el rebuig (en el nostre cas entre els 0 i les 500 Hz),
i guardar-la en disc per més tard poder-la comparar amb el resultat obtingut
amb filtre. Recordeu que es pot guardar una captura de la pantalla amb
“imprimir pantalla”.
3- Un cop tenim guardada la resposta sense filtre, és hora de posar el filtre
rebutja banda (una unió “T” més una cambra d’expansió tancada en l’extrem
de la branca) i mirar la seva resposta. Compareu-la amb la resposta que ja
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 40
havíem guardat. Podeu posar diferents cambres per comparar-les entre elles i
amb la resposta sense filtre i extraieu-ne conclusions. Com evoluciona la
freqüència central de rebuig amb la mida de la cambra?
En aquest cas, també es pot intentar posa dos filtres de cop. Aquí podem intentar
posar dos filtres rebutja banda a la vegada. Per facilitar el muntatge podeu utilitzar la
unió en forma de creu. Surten els resultats esperats? Com creieu que estan situats els
filtres en aquest cas, en sèrie o en paral·lel?
Per aquesta pràctica caldran dos altaveus amb caixa acústica cadascun d’ells, el
micròfon, també amb caixa acústica , la guia ona, una connexió tipus “T” i espuma
absorbent abans del micròfon .
500 mm 500 mm
Altaveu amb caixa
Capítol 2. Banc d’ones de baixa freqüència Pàgina 41
1- En primer lloc muntar la línia tal i com podem observar a la figura anterior.
Acoblar-hi un altaveu a un extrem, un altre altaveu a una branca lateral i el
micròfon a l’altre extrem. Mirar i ajustar l’amplitud d’un dels dos altaveus,
amb l’altre desconnectat, de manera que hi hagi un senyal prou bo però que
no arribi a saturar l’altaveu ni micròfon. Anoteu l’amplitud d’aquest senyal.
2- Canviar l’altaveu i ajustar el volum de manera que l’amplitud sigui la
mateixa que la de l’altre altaveu, sinó no tindríem mai una anul·lació total
d’ambdós senyals
3- Anar aplicant diferents desfasatges sense variar l’amplitud dels senyals i
observar com varia l’amplitud dels senyal. Quina és la màxima amplitud que
hi trobem? I la mínima? Quina justificació hi trobes? Creus que si en un
altaveu hi posessis soroll blanc, series capaç de rebutjar una freqüència
concreta i la banda propera (d’igual manera que un ressonador de Helmholtz)
amb aquesta tècnica? Justifica la teva resposta.
En primer lloc la diferència de potencial que podem trobar entre dos punts d’un
circuit elèctric és equivalent en acústica a la diferencia de pressió entre dos punts d’un
circuit acústic (per exemple en una guia d’ona).
Pressió estàtica (Po): La pressió estàtica en un punt de mesura és la pressió que existiria
en absència d’ones sonores. Es mesura en newton/m2 o en microbars.(1µB=0,1 newton/m2)
Pressió acústica eficaç (p): La pressió sonora eficaç en un punt és el valor quadràtic
mig de la pressió sonora instantània, en un interval de temps donat, en el punt considerat.
*Com que no es pot fer l’anàlisi per una partícula individual, és necessari seleccionar una
escala adequada per realitzar l’anàlisi del sistema. Aquesta escala ha de ser prou gran com perquè les
molècules microscòpiques en moviment aleatori puguin ser ignorades, però prou petita com per poder
dividir un sistema macroscòpic en peces més petites de propietats constants. Aquesta escala entre el món
microscòpic i macroscòpic és l’anomenada partícula de fluid. Aquesta partícula és un petit volum de
fluid en el qual podem assumir que les propietats no varien (pressió, densitat, temperatura, etc. ), però
suficientment gran per contenir prou molècules per tractar el volum com un continu.