La castanyera va de Halloween

“Per Tots Sants, castanyes i panellets” cridava la Mercè per fer venir la clientela i poder
vendre algunes paperines de castanyes i fer alguns diners per passar més o menys
dignament les festes que s’apropaven, o en el millor dels casos, passar un bon hivern.
Però tot semblava que aquest any la cosa no li aniria molt bé. La castanyada sempre cau
per aquella època en la que l’hivern comença a voler-nos llepar la pell. Sense ser hivern.
I era tan poc hivern que no era estrany trobar gent amb màniga curta passejant pel
carrer.

-­‐ Quines poques ganes de castanyes fa aquest temps. Jo quasi que me les menjaria
tot prenent una orxata... – es deia per a si mateixa la Mercè, mentre observava la
gent passejant o anant d’una banda a l’altra.

Al llarg dels anys que la Mercè havia treballat de castanyera havia pogut observar com
cada vegada més gent anava disfressada per celebrar la festivitat de Halloween. Això
empipava moltíssim a la Mercè, ja que ella pensava que era una festa dels Estats Units
d’Amèrica i que no tenia res a veure amb aquí i que aquí el què s’havia de celebrar era
la castanyada i Tots Sants. Les dues festes tenien a veure amb la mort i l’arribada de
l’hivern. Allà els agrada més les carbasses que les castanyes i aquí les acompanyem
amb moniatos.

-­‐ Dues paperines de 10, si us plau. – va dir-li a la Mercè un noi amb la cara
pintada com una calavera.

La Mercè es va quedar un moment muda, mirant-lo, fins que va començar a remenar les
castanyes, agafar una paperina i començar a comptar fins a onze per després poder dir,
com sempre feia amb tota la clientela, que n’hi regalava una per ser ell. Però per dins...
pensava.

-­‐ Perdona, mira, es que no em puc mossegar la llengua. Què carai feu anant així
pel carrer si sou menjadors de castanyes? – li va etzibar la Mercè.
-­‐ Què vol dir amb això de ser menjador de castanyes? – li va preguntar encuriosit
el noi.
-­‐ Això! Que si tu ets dels meus, per què vas així fillet? Que no saps com es
celebra la castanyada? Vesteix-te com cal per Tots Sants i venera els teus difunts
d’una altra manera que no sigui maquillant-te amb la cara que els pobres deuen
estar fent ara!

El noi es va quedar sense dir res, va girar cua i va marxar. La Mercè va quedar
desconcertada. Havia dit alguna cosa molt grossa? No. Doncs així... per què havia
marxat així aquell noi? La gent és molt estranya avui en dia, pensava ella. I en aquell
moment es va preguntar casualment si... ella era l’estranya en aquella ciutat. De fet hi
havia molt poca gent a la ciutat que es dediqués a fer de castanyera, però també hi havia
molt poca gent que es dedicava a altres coses de temporada. El què els altres no tenien
era aquesta competència del Halloween. Només cal que no faci prou fred i la tradició
passa a millor vida. Potser... sí!

La Mercè havia tingut una idea: anar de Halloween. Volia descobrir què carai
s’amagava darrera aquella festa que cada vegada tenia més adeptes. Ella s’ho explicava
a si mateixa d’una manera molt concreta: anàlisi de la competència. Volia anar-hi per a
millorar el seu negoci.
Feia molt temps que observava a la gent i de seguida va tenir al cap la seva disfressa. Va
plegat la paradeta, va posar el candau i va anar cap a casa. Una vegada allí, va agafar un
tamboret per arribar a una caixa que hi havia a sobre de l’armari. En aquella caixa hi
havia tot de coses relacionades amb Halloween. Eren coses que ella trobava pel carrer i
les amagava perquè ningú les trobés altra vegada o les veiés i pensés en Halloween. Una
capa, un barret, una màscara de bruixa, un saquet, una escombra (era de les noves, però
pel carrer també hi havia gent que en portava d’aquestes) i una mica de maquillatge la
van deixar irreconeixible. I ara què? Doncs a buscar caramels, que es veu que és el que
fa la gent.

La Mercè va sortir ben disfressada de casa de tal manera que qualsevol altre dia li
hagués fet molta vergonya, però en un dia com avui, ningú li prestava gaire atenció.
Mirava si hi havia gent trucant a les cases per demanar caramels, però no veia ningú fer-
ho. Li sonava d’haver-ho vist en pel·lícules americanes, però allà les cases no eren de
pisos com aquí. Va decidir provar sort i va trucar un timbre d’un pis d’unes cases uns
carrers més enllà del seu.

-­‐ Digui? – va respondre una veu.

-­‐ Truc o tracte? – va dir la Mercè.
-­‐ Mani?
-­‐ Truc o tracte?
-­‐ Per a qui demana?
-­‐ No demano per a ningú concret, però és Halloween i li vinc a buscar caramels.
-­‐ Ai, caram! Quina gràcia! I que em cantaràs una cançó?
-­‐ O bé, si ho vol...

La porta de l’edifici es va obrir i va pujar per les escales fins al tercer segona, que era el
timbre on havia trucat de forma completament aleatòria. Allà l’esperava una senyora
d’uns setanta anys amb un somriure d’orella a orella i una mà plena de caramels, agafats
amb el puny com segurament ho hagués fet fa seixanta anys. La Mercè se li va plantar
al davant i va començar a cantar-li el “Marrameu torra castanyes”. Quan va acabar
(només va cantar la primera estrofa i la tornada), li va allargar el sac i la senyora va
posar ràpidament els caramels a dins per poder aplaudir de seguida.

-­‐ Molt bé, molt bé! Ai, quina il·lusió que m’ha fet. Com a les pinícules! Però saps
què, mentre cantaves això de les castanyes m’ha vingut al cap que per això que
fan a les pinícules d’anar a buscar caramels, no canta pas ningú. Però ho has fet
molt i molt bé. Tot i que tu ja ets una mica crescudeta, oi? Quants anys tens? – li
va preguntar la senyora desconeguda.
-­‐ Cinquanta-tres. – va respondre la Mercè.
-­‐ Ai, mare! I què fa vostè fent aquestes coses de canalla? Tant li agraden els
caramels? Que li calen diners?
-­‐ No, no, no, si us plau, i ara! No em mal interpreti, que vostè ha sigut la primera
porta on he trucat a la meva vida per provar com era la festa aquesta del
Halloween. Jo en realitat soc castanyera, però...
-­‐ Ai, calla! Ai, calla! Que ets la Mercè!!! Nena, què fas així disfressada? Mira que
quan cantaves em deia, aquesta veu la coneixes, i mira! La Mercè de bruixa
cantant-me cançons de castanyes a la porta de casa meva! Però passa, dona,
 passa, que ara estava amb el Jaume passant el rosari amb els panellets i una mica
de moscatell. Jaume! Mira qui ha vingut, la Mercè, la castanyera d’allà a Plaça
del Monistrolet. Seu, dona. Jaume, posa-li un got de moscatell.
-­‐ I vostè és la Mercè? – va preguntar-li aquell client el qual en aquell moment la
Mercè va reconèixer i, de passada, a la seva pesada dona que li explicava la vida
quan li anaven a comprar castanyes.
-­‐ Si. Soc jo, però avui el negoci anava molt malament i...
-­‐ Ai, si. Mira que amb el Jaume ho dèiem, un Tots Sants sense castanyes i
moniatos és només mig Tots Sant, però goita, amb aquesta calor, tu creus, nena,
que ara ens hem de posar a coure moniatos i castanyes?

La Mercè va agafar el got de moscatell que el senyor Jaume li havia servit molt
atentament i se’l va veure d’un glop. Es va aixecar de la cadira i amb l’excusa d’haver
d’anar a buscar més caramels, es va acomiadar del senyor Jaume i de la seva senyora,
de la qual no recordava el nom.

-­‐ Em sembla que té problemes – li va dir la senyora al senyor Jaume quan encara
no havia tancat del tot la porta.

La Mercè va decidir seguir a la canalla que anessin pel carrer amb sacs de caramels. Va
veure un grup de dues nenes i un nen que anaven disfressats i amb sacs i els va seguir.

-­‐ Puc venir amb vosaltres? – va preguntar la Mercè al grupet.

Es van mirar entre ells i una nena li va preguntar que qui era ella. La Mercè va explicar
que era la castanyera del barri i que volia viure el Halloween per una vegada, però que
no ho havia fet mai i no sabia molt bé com anava.

-­‐ Wala! Tu ets la castanyera de Plaça Monistrolet?

La Mercè els va explicar el què li havia passat a l’altra casa i es preguntava si era així
com es feia. Li van explicar que de cap manera trucaven a les cases amb pisos. Calia
anar als barris amb cases adossades i allà només trucar a les cases que tinguessin
decoració de Halloween. Però com que això quedava molt lluny per anar-hi a peu,
anaven als grans magatzems que donaven caramels als nens que hi anessis disfressats.
La Mercè es va quedar una mica decebuda, però els va acompanyar. Una vegada als
grans magatzems van haver de fer uns vint minuts de cua per tal de rebre un grapat de
caramels i globus amb la marca dels magatzems de mà d’un home disfressat d’esquelet.
La veritat és que la decoració de la tenda era molt graciosa i els esquelets que donaven
els caramels eren molt divertits. Però els caramels no eren dels més bons. I ara?

Els nens i nenes corrien pels carrers i s’espantaven els uns als altres. I havia adults que
duien aranyes, rates i altres articles de broma i els menuts feien que s’espantaven mentre
corrien rient. La Mercè va jugar una estona a espantar a infants i es va divertir molt,
però al cap de poc se’n va cansar. Es va adonar que no tenia aquella màgia que ella es
pensava. Però... com podia tenir èxit sent només allò? De fet la majoria de gent que ella
veia cap al vespre que anaven vestits de Halloween, anaven a festes.

-­‐ Ei, perdoneu – va preguntar la Mercè al seu nou grup – Sabeu si hi ha festes de
Halloween?.
 -­‐ Si, clar. Però nosaltres no hi podem anar. Som massa petits encara.
-­‐ Hi van les vostres mares i pares?
-­‐ No, ells són massa grans. Hi va el meu germà gran, però és a una discoteca.

Feia molts anys que la Mercè no havia tornat a una discoteca. De jove havia anat molts
estius a la del càmping, però era diferent. A ciutat només hi havia anat dues o tres
vegades i li feia molta mandra.

-­‐ I sabeu què hi fan allà per Halloween? – va preguntar la Mercè.

-­‐ Doncs com sempre: ballar, veure i lligar. Hahahaha! – i tots tres van esclatar a
riure.

La Mercè va veure que això del Halloween no feia per ella. Però encara es preguntava
com podia ser que cada vegada hi hagués més gent que li agradés i hi participés. Va
entrar als magatzems i va demanar poder parlar amb direcció.

-­‐ Hi ha algun problema? De què es tracta? – Li van demanar a atenció al client.

-­‐ Dels nens. – Va respondre la Mercè.

A atenció al client es van pensar que havia passat algun incident per culpa d’ells i li van
permetre accedir a direcció. Raquel Suarez era la senyora que amablement li va oferir
seient i li va preguntar què havia passat amb els nens i com podien compensar-la. Si es
tractava d’un espant que hagués tingut algun fill seu, li donaven un regal sorpresa dels
que hi havia embolicats a la caixa gegant de l’entrada.

-­‐ No! I ara! Cap espant. Només que m’esteu prenent els nens i nenes. Jo soc la
castanyera de Plaça Monistrolet i veig que cada vegada hi ha més gent que fa
això del Halloween i he volgut veure de què va. I m’ha fet pensar que és una
cosa molt encarada a la canalla i que cada vegada saben menys de la castanyera!
– va respondre la Mercè en un moment que començava a embalar-se.
-­‐ Si jo a vostè la conec! Però vestida així! Hahahaha! Quines coses té la vida! Si
jo ja l’entenc. Jo mateixa la conec a vostè perquè sóc una gran practicant de la
tradició de la castanyada, panellets i moniatos per Tots Sants, però els temps
canvien i no ho han deixat de fer mai. Això del Halloween, de fet, va venir
d’Europa i en nom no vol dir altra cosa que Tots Sants. I ara ens torna d’una
forma transformada i, diguem-ho tot, més comercial. Amb les pel·lícules, per
exemple, o les sèries, i la literatura, fins i tot, però... ens hi podem posar de cara
o de cul.
-­‐ Què vol dir?
-­‐ Dona, doncs que pot remar a contracorrent o a favor. Jo he decidit remar a favor
i no veig que hagi de ser contradictori de res. Miri, ara em ve al cap una idea
genial. Com ho veuria de cara a l’any que ve fer una acció de castanyada aquí
als magatzems i li encarrego a vostè?

Aquella oferta va desconcertar completament a la Mercè. Ella es pensava que

Halloween estava transformant alguna cosa a nivell negatiu, però no podia precisar el
què. A ella li havien donat caramels i fins i tot feina perquè era la castanyera i si no
hagués sortit mai a viure el Halloween, no li hagués passat mai, però... Volia ella fer el
mateix amb la castanyada? Si, però diferent. La Mercè volia que la gent conegués la
castanyada i que l’estimés. Si després algú es volgués aprofitar de l’èxit de la
castanyada, ja en parlaríem. Però aprofitar l’èxit abans de tenir-lo? No.

La Mercè li va agrair molt i moltíssim la oferta la senyora Raquel Suarez. Li va dir que
la vida donava moltes voltes i que mai sabíem si en algun moment ens hauríem de fer
enrere d’alguna de les nostres decisions, però que ara per ara ella no volia convertir el
seu petit negoci en un benefici per a ella, sinó per a tota la castanyada.

La Mercè va presentar l’any següent una parada totalment renovada. Amb castanyes
pelades venudes com a cervells d’esquirol de mar, castanyes-monstre amb potes i ulls
fetes amb escuradents i boles de suro, petits cranis fets amb moniatos... La Mercè va
acabar fins i tot sortint a la televisió local per l’èxit i l’originalitat de la seva parada
d’enguany. Ella va aprofitar el moment per dir públicament que publicava un conte, que
és aquest, i que reptava a la senyora Raquel Suarez a finançar el projecte que suposaria
fer una pel·lícula sobre la castanyada, en el cas que una sèrie no fos possible. A mitja
entrevista li va sonar el telèfon. Sra. Suarez.

David Soldevila Baselga

Berlín, 29 d’octubre de 2018