Apunts Anàlisi Destats Financers 201920 PDF

APUNTS DE L’ASSIGNATURA
Anàlisi d’estats comptables
Grau d’Administració d’Empreses

Grau d’Economia
Grau d’ADE
Doble Grau Economia-ADE/Dret
Índex
1.Introducció
2.Estats financers
3.Anàlisi del balanç de situació (I): Introducció
Anàlisi del balanç de situació (II): Les ràtios
4.Anàlisi del compte de resultats
5.Rendibilitat, autofinançament i creixement
6.Anàlisi del fons de maniobra
7.Anàlisi amb dades sectorials
8.Anàlisi de comptes consolidats
9.Anàlisi amb inflació
10. Anàlisi internacional
11. Anàlisi integral
Bibliografia general
Apunts basats en Amat, O. (2018): Anàlisi integral d’empreses, Profit Editorial, Barcelona.
1. Introducció a l’anàlisi d’estats Financers
1.Introducció
Objectius:
Es pretén que l’estudiant, amb l'estudi d'aquest tema:
- Conegui en què consisteix i per què serveix l'anàlisi d'estats financers o anàlisi
econòmico-financera.
- Identifiqui els usuaris potencials d'aquest conjunt de tècniques d'anàlisi.
- Identifiqui els principals punts dèbils de les empreses.
- Conegui els aspectes més rellevants a incloure en el procés de formulació del
diagnòstic d'una empresa.
- Conegui l’anàlisis qualitatiu de l’empresa a partir del què, qui, com.
- Conegui quines informacions han de complementar els comptes anuals per
formular un diagnòstic complet de l'empresa.
- Sigui conscient de les limitacions de l'anàlisi d'estats financers.
1.1. Concepte i objectius de l'anàlisi d'estats financers

L'anàlisi d'estats financers, també conegut com anàlisi econòmicofinancera, anàlisi de
balanços o anàlisi comptable, és un conjunt de tècniques utilitzades per diagnosticar la
situació i les perspectives de l'empresa amb la finalitat de poder prendre decisions
adequades. D'aquesta forma, des d'una perspectiva interna, la direcció de l'empresa pot anar
prenent les decisions que corregeixin els punts dèbils que poden amenaçar el seu futur, al
mateix temps que treu profit dels punts forts perquè l'empresa assoleixi els seus objectius.
Des d'una perspectiva externa, aquestes tècniques també són de gran utilitat per a totes
aquelles persones interessades a conèixer la situació de l'empresa i la seva evolució
previsible. En aquest tema es presenta la importància que té aquest tipus d'anàlisi per al
diagnòstic òptim i per a la direcció de qualsevol empresa. També s'indiquen altres dades
que són necessàries per poder formular un diagnòstic econòmico-financer correcte i
complet.
1.2. Els problemes de les empreses i les seves causes

Normalment, es justifiquen les crisis de les empreses amb causes relatives a l'evolució
general de l'economia, davant la qual poca cosa es pot fer. És a dir, es parteix de la base
que les causes són externes a l'empresa. Sense cap mena de dubte, l'evolució negativa dels
aspectes externs condiciona el funcionament de qualsevol empresa. Hi ha una gran
correlació entre la marxa general de l'economia i l'evolució dels resultats de les empreses.
Tanmateix, es tracta d'adaptar-s'hi o de treure'n el màxim profit. A més, s'ha de reconèixer
que també cal tenir en compte la importància dels problemes interns que poden ser resolts
per la pròpia empresa. És a dir, no tots els mals vénen de fora.
2
En general, es pensa que les empreses suspenen pagaments o fan fallida, en la majoria dels
casos, per la incompetència dels seus dirigents. Evidentment, aquesta és una afirmació de
tipus general i no es pot aplicar a totes les situacions de crisi empresarial. La manca d'un
diagnòstic empresarial correcte és indicativa d'incompetència. L'absència d'un diagnòstic
correcte de l'empresa és el que impedeix afrontar punts dèbils que a mig termini enfonsen
l'empresa. Quan no es detecten a temps aquests problemes, i no es prenen les mesures
precises, l'empresa pot entrar en situacions de difícil sortida.
En el moment de realitzar l’ànalisis d’una empresa sempre cal tenir en compte els factors
externs i interns que la poden afectar, començant l’anàlisi per temes econòmics generals,
com el creixement de l’economia, i aprofundint fins al més petit detalls dels seus costos i
rendiments.
1.3. Anàlisi i diagnòstic empresarial
El diagnòstic de l'empresa és la conseqüència de l'anàlisi de totes les seves dades rellevants

i informa dels seus punts forts i dèbils. Perquè el diagnòstic sigui útil, s'han de donar les
circumstàncies següents:
- S'ha de basar en l'anàlisi de totes les dades rellevants.

- S'ha de fer a temps.
- Ha de ser correcte.
- Ha d'anar acompanyat immediatament de mesures correctives adequades per
solucionar els punts dèbils i aprofitar els punts forts.
Quan no es donen totes les circumstàncies anteriors, ens trobem davant una situació
d'incompetència.
Així, es poden produir les manifestacions d'incompetència següents:
- Hi ha incompetència perquè no es diagnostica. Això succeeix quan la direcció

no analitza la situació i l'evolució de l'empresa per detectar els problemes que
requereixin mesures correctives abans que no sigui massa tard. Aquí podem
plantejar-nos qüestions com les següents:
Quantes empreses decideixen les inversions que cal efectuar, o la seva política
financera, sense tenir en compte el diagnòstic de la seva situació i evolució
econòmico-financera?
Quantes empreses venen a crèdit als seus clients sense analitzar-ne a fons els
comptes?
Quants directors de sucursals d'entitats de crèdit dediquen un temps insuficient al
diagnòstic i seguiment econòmico-financer dels seus clients?
Quants inversors compren accions d'empreses de les quals no coneixen els comptes
anuals?
Quants treballadors s'incorporen a una nova empresa sense que se n'analitzin
3
prèviament els comptes anuals?
- Hi ha directius que diagnostiquen però que ho fan incorrectament per manca de

dades o per altres causes.
- Uns altres directius diagnostiquen correctament però el diagnòstic arriba tard,
quan ja no s'hi pot fer res. Un dels requisits necessaris perquè això no passi és
que la comptabilitat sigui tan precisa com sigui possible i que no s'obtingui amb
retard. Sobre aquest respecte podem preguntar-nos:
Quantes empreses no porten la comptabilitat al dia?

Quantes empreses no es refien totalment de les dades obtingudes a través de la
comptabilitat?
Quantes empreses no sotmeten els seus comptes anuals a l'auditoria externa?
- Finalment, hi ha directius que diagnostiquen correctament i a temps, i malgrat

això, les mesures correctives arriben tard o són inadequades per la manca de
coherència amb el diagnòstic efectuat.
Quantes vegades es prenen mesures que són més una fugida endavant que un intent
de solucionar els problemes reals?
Quants directius prenen mesures intentant protegir-se ells mateixos en comptes
d'enfrontar-se als problemes reals?
Quantes vegades no es fa el que se sap que s'ha de fer per por dels traumes i
conflictes?
El diagnòstic dia a dia de l'empresa és una eina clau, tot i que no és l'única, per a la gestió
correcta de l'empresa. El diagnòstic de l'empresa ajuda a aconseguir els que es podrien
considerar, d'acord amb Ferruz, els objectius de la major part de les empreses:
- Sobreviure: seguir funcionant al llarg dels anys, atenent tots els compromisos
adquirits.
- Ser rendibles: generar els beneficis suficients per retribuir adequadament les
inversions precises.
- Créixer: augmentar les vendes, la quota de mercat i els beneficis.
Altres objectius que poden tenir les empreses podrien ser la responsabilitat social
corporativa, l’impacte social i la defensa del medi ambient, entre d’altres. No totes les
empreses tenen com a únic objectiu, obtenir beneficis.
El diagnòstic s'ha d'elaborar de forma continuada a fi que els directius coneguin en cada
moment l'estat en què es troba l'empresa. Perquè el diagnòstic sigui complet, s'han
d'analitzar com a mínim les àrees següents:
-Organització.
-Econòmico-financera.
-Màrqueting i comercial.
4
- Industrial i tecnològica.
- Factor humà.
En l'àrea d'organització s'han d'estudiar els objectius de l'empresa, l'estructura jurídica,

l'estil de direcció, l'organigrama, els sistemes d'informació, els circuits administratius, el
sistema de control intern, la planificació i el control, les relacions de l'empresa amb altres
per mitjà d'acords o de participacions accionarials, etc.
L'àrea econòmico-financera requereix l'anàlisi de la situació.financera i els resultats

econòmics (balanços de situació, comptes de resultats, pressupost de tresoreria). Aquesta
és l'anàlisi d'estats financers, objecte dels presents apunts.
En l'àrea de màrqueting i comercial s'ha d'investigar l'evolució del mercat i de la

competència, com també l'efectivitat del pla de màrqueting de l'empresa (preu, producte,
publicitat, distribució, relacions públiques).
Des del punt de vista industrial, s'ha d'analitzar la innovació, la tecnologia, la capacitat
productiva, la productivitat, la qualitat del producte i de l'atenció al client, el procés de
fabricació, etc.
Finalment, també s'ha d'analitzar la situació del factor humà (clima laboral, motivació,
absentisme, etc.).
Per tant, l'anàlisi d'estats financers és una part de l'anàlisi global que cal efectuar en tota
l'empresa. L'anàlisi contínua de les àrees anteriors pot permetre conèixer l’ estat en què es
troba l'empresa i la seva possible evolució. Així serà factible prendre les mesures que
garantiran un futur viable per a l'empresa.
1.4. Anàlisi qualitatiu de l’empresa amb les preguntes: qui, què,

com?
L’èxit de les empreses depèn principalment de:
• Qui són les persones que integren l’empresa, amb les figures principals de
l’empresari, l’equip directiu i la resta de col·laboradors. Alguns exemples d’èxit
poden ser: el grau d’implicació, el nivell de formació, les habilitats directives, el
lideratge, etc.
• Què fa l’empresa? En quins sectors opera, els seus mercats geogràfics, les barreres
d’entrada, els productes, el poder negociació, etc.
• Com ho fa l’empresa? Els temes principals a tractar són els processos, els clients i
les finances.
5
1.5. L'anàlisi d'estats financers. Una visió més enllà de l’empresa

A més dels estats financers esmentats en el punt anterior, l'anàlisi econòmico-financera
s'ha de complementar amb l'estudi de les dades següents, que en moltes ocasions permet
detectar punts forts o dèbils difícils de percebre per mitjà dels estats esmentats:
- Informacions de tipus general:
L'empresa es veu afectada per la marxa general de l'economia. Per aquest motiu, convé
analitzar dades sobre la conjuntura econòmica com poden ser les que apareixen en la
premsa, o els informes elaborats per l' OCDE, pel Fons Monetari Internacional (FMI), pel
Banc Mundial, per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), per l’IDESCAT (Institut
d’Estadística de Catalunya), per Administracions Públiques, pels serveis d'estudi d'entitats
de crèdit, cambres de comerç, organitzacions patronals, revistes i premsa especialitzada,
etc.
El funcionament de l’economia és el primer pas que s’ha de tenir en compte a l’hora

d’analitzar la marxa de l’empresa i és informació necessària per a la presa de decisions
futures. Un exemple: és idoni endeutar-se en una situació de recessió econòmica? Depèn.
- Informacions sectorials:
Així mateix, l'empresa estarà molt influïda per l'evolució del sector en què opera. En aquest
sentit, s'han d'estudiar les dades que, sobre aquest sector, apareguin en la premsa o emetin
els gremis, les cambres de comerç, els bancs i caixes d'estalvis, les empreses d'informes
comercials, 1'INE, l’IDESCAT, ACCID, els organismes internacionals, les comunitats
autònomes, les revistes de premsa especialitzada, etc.
- Informacions relacionades amb l'empresa:
De la pròpia empresa no només s'han d'analitzar els comptes anuals. També convé
conèixer la màxima informació possible en matèria de temes legals, generals, financers,
comercials, tecnològics i de recursos humans, s'han de tenir en compte, ja que poden
afectar la situació econòmico-financera de l'empresa.
A més de les dades anteriors, és interessant visitar l'empresa i mantenir entrevistes amb
els seus principals directius per completar la informacio. Una visió in situ de l’empresa et
dóna una idea del tipus de direcció i lideratge que hi opera. Poder parlar amb els
responsables de cada departament, a més, t’ofereix la possibilitat de valorar i posar en
qüestió els informes que et presenten.
1.6. Cicle de vida de les empreses
El cicle de vida de les empreses depèn principalment de si l’empresa tindrà èxit o no. Una
empresa existosa tindrà 4 etapes al llarg de la seva vida, tal i com es pot comprovar en la
següent figura:
6
1. Fase de pèrdues o vall de la mort. Aquesta primera fase d’aproximadament 4 anys,

està basada en unes pèrdues constants de l’empresa, on és necessària l’entrada de
capital, fins a l’arribada del punt d’equilibri.
2. Fase dels primers beneficis entre el 4t i el 10è any.
3. L’alt creixement en les empreses es dona entre els anys 10 i 14, a partir d’aquesta
fase d’alt creixement, només el 2.76% el mantenen.
La gran majoria d’empreses tenen un cicle de vida d’entre 3 i 10 anys. En el punt següent,
s’indiquen les causes més habituals de fallida de les empreses, en qualsevol moment de la
seva existència.
1.7. Motius de fallida

La gran majoria d’empreses que fan fallida, creuen que ho fan per factors externs i
acostumen a donar la culpa, per exemple, a una recessió. Encara que la situació externa
pugui tenir molt a veure, no sempre
Seguint el model del qui, què, com, podem separar els motius de fallida d’acord a:
• Problemes de les persones que la integren:

o Confictes entre accionistes i directius.
o Falta d’implicació.
o Falta d’una política d’incentius i treballadors desmotivats.
o Falta d’habilitats directives.
• Problemes estratègics:
o Sector amb mala perspectiva i molts competidors.
o Falta de pla estratègic o mal plantejament.
7
o Productes desfasats.
o Fracassos en els productes.
• Problemes operatius:
o Falta d’innovació amb els processos.
o Problemes de qualitat.
o Clients insatisfets.
o Falta d’informació i gestió dels temes financers.
1.8. Anàlisis DAFO

L’anàlisis DAFO consisteix en analitzar de forma qualitativa la situació de l’empresa i de
l’entorn analizant, les debilitats i fortaleses de l’empresa que són internes i les amenaces i
oportunitats que ens genera el sector i la situació econòmica:
• Debilitats. S’han de millorar per tal de reconduir la situació de l’empresa i evitar
el seu tancament.
• Amenaces. Situació que es genera fora de l’empresa i que la pot posar en perill a
nivell de ventes, quota de mercat, beneficis, etc.
• Fortaleses. Bones qualitats internes de l’empresa que es poden aprofitar per
assegurar el creixement.
• Oportunitats. Situació que es genera fora de l’empresa i de la qual, pot prendre
partit per al seu creixement.
1.9. Diagrama causa-efecte
Una vegada es disposa de la relació de debilitats-amenaces-fortaleses-oportunitats, és útil

esquematitzar-los amb el denominat diagrama causa-efecte. Aquest diagrama comença
identificant els principals punts forts i febles de l'empresa que tenen conseqüències en
altres parts de l'empresa. Per exemple, si una empresa té uns productes poc competitius a
causa de no realitzar una política adequada d'innovació i, a més, té unes despeses
excessives, és possible que tingui pèrdues. Si damunt es finança amb un excés de deutes a
curt termini, pot tenir dificultats per a atendre els seus pagaments i versi abocada a una
suspensió de pagaments. El diagrama causa-efecte d'aquest exemple podria ser com el
que s'acompanya en la figura següent. Aquest diagrama va de dalt a baix:
8
Exemple de diagrama causa-efecte
1.10. Limitacions de l'anàlisi d'estats financers

Com succeeix amb qualsevol conjunt de tècniques aplicables a la gestió empresarial,
l'anàlisi d'estats financers té diverses limitacions que s'han de tenir en compte:
- Se sol basar en dades històriques, per la qual cosa a vegades li manca la perspectiva
suficient sobre cap on va l'empresa.
- Les dades de les empreses solen referir-se a la data de tancament de l'exercici,
normalment el 31 de desembre de cada any. En moltes empreses, la situació a final de
l'exercici no és prou representativa perquè hi ha grans estacionalitats en les vendes, en la
producció, en les despeses, en els cobraments o en els pagaments.
- Tal com es comenta més àmpliament al tema 2, de vegades les empreses manipulen les
seves dades comptables, amb la qual cosa deixen de representar adequadament la realitat.
-La possibilitat de fer servir alternatives en la comptabilitat permet que hi puguin haver
resultats molt diferents en una mateixa empresa i de forma totalment legal.
-Falta de convergència i homogeneïtzació entre les normes contables dels diferents països,
tot i l’aplicació cada vegada més, de les NIIF.
- La informació comptable no sol estar ajustada per corregir els efectes de là inflació, raó
per la qual algunes partides, com els immobilitzats, les existències, el capital i les reserves
o les amortitzacions no sempre són representatives de la realitat.
- No sempre és possible obtenir dades del sector en què opera l'empresa a fi de poder fer
comparacions.
Aquestes limitacions justifiquen que sempre es prenguin amb precaucions les conclusions
de l'anàlisi d'estats financers.
9
1.11. Resum del tema

Al llarg de les pàgines anteriors s'ha posat de manifest la importància de l'anàlisi d'estats
financers o econòmico-financera per a tota empresa que vulgui prosperar a mig termini i
a llarg termini. També s'ha assenyalat que aquest tipus d'anàlisi és una part integrant de
l'anàlisi que s'ha d'efectuar per confeccionar el diagnòstic integral d'una empresa.
Per elaborar aquest diagnòstic integral s'han d'analitzar, a més dels comptes anuals d'una
empresa, tota una sèrie d'informacions relacionades amb els aspectes organitzatius,
jurídics, comercials, tecnològics, laborals, etc.
El diagnòstic que es realitzi ha de tenir en compte la situació general de l’economia com i
el sector, per exemple, com a factor extern. A més, s’han d’analitzar com a factors clau de
l’èxit de l’empresa, el qui, el què i el com.
L'anàlisi d'estats financers té diverses limitacions que cal considerar quan es prenen
decisions que s'hi basen.
1.12. Glossari de termes utilitzats en el tema

ACCID: Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció.
Anàlisi d'estats financers: També anomenada anàlisi econòmico-financera, anàlisi de
balanços o anàlisi comptable, és un conjunt de tècniques utilitzades per diagnosticar la
situació i les perspectives de l'empresa a fi de poder prendre decisions adequades.
ASNEF: Associació Nacional d'Entitats de Finançament. Aquesta Associació manté un
registre en què consten les empreses que han incomplert les condicions convingudes en
operacions de finançament amb alguna de les seves associades.
Auditoria de comptes: Revisió dels comptes anuals realitzada per una persona experta
independent.
Autofinançament: Fons generats per l'empresa que s'hi reinverteixen.
Capital social: Fons aportats pels accionistes o socis i que no tenen la consideració de
deutes.
Central de Balanços del Banc d'Espanya: Òrgan dependent del Banc d'Espanya que
recull en les seves bases de dades comptes anuals d'empreses i n'elabora anàlisis
econòmico-financeres a nivell individual, sectorial o global.
Central de Riscos del Banc d'Espanya: Òrgan dependent del Banc d'Espanya que recull
en les seves bases de dades informació sobre l'endeutament i els avals que tenen les
empreses en el conjunt del sistema financer del país i facilita aquesta informació a les
entitats de crèdit que la sol.liciten amb autorització dels clients corresponents.
Cicle de vida d'un producte: Etapes per les quals passa un producte des que neix fins que
es deixa de produir i comercialitzar. Aquestes etapes són les d'introducció,
desenvolupament, maduresa i declivi.
Comptes anuals: Són el principal producte de la comptabilitat financera i estan integrats
pel balanç, el compte de pèrdues i guanys i la memòria.
Control intern: Activitats desenvolupades per l'empresa per garantir la salvaguarda dels
actius i per optimitzar els procediments administratius.
10
Control pressupostari: Conjunt de tècniques utilitzades per formular informes

previsionals de balanços, comptes de pèrdues i guanys, tresoreria i altres estats; com també
per controlar el compliment i les desviacions d'aquestes previsions.
Cost: Consum requerit per a l'obtenció d'un producte o servei.
Cost fix d'estructura: Cost que no segueix una relació directa amb el nivell d'activitat de
l'empresa.
Cost variable: Cost que segueix una evolució directa amb el nivell d'activitat de
l'empresa.
Concurs de creditors: Situació que es produeix quan una empresa no pot atendre els seus
deutes (pot tractar-se d’una suspensió de pagaments o d’una faliida).
Diagrama causa-efecte: Resum del diagnòstic de l’empresa relacionant els factors que
expliquen la situació de l’empresa des del punt de vista de la rendibilitat i la liquiditat.
Fallida: Situació que es produeix quan els deutes superen els actius de 1' empresa.
Inflació: Increment en el nivell general de preus dels productes.
Marge: Diferència entre ingressos i costos.
Morós: Client que incompleix les condicions de cobrament pactades.
Pla de màrqueting: Eina que utilitza el departament de màrqueting per integrar la seva
estratègia amb les seves activitats i el seu pressupost. Està integrat per la política de
producte, preu, distribució, promoció, publicitat i relacions públiques.
Pressupost: Informe expressat en unitats monetàries sobre els plans d'acció de l'empresa
per al futur.
Producte Interior Brut: Indicador de l'activitat econòmica realitzada en un país.
Quota de mercat: Part de les vendes d'un determinat sector econòmic que produeix una
empresa.
RAI: Registre d'Acceptacions Impagades en què consten totes aquelles persones o
empreses que no han atès al seu venciment efectes acceptats.
Rotació: Relació entre les vendes i un determinat concepte de balanç de situació.
Suspensió de pagaments: Situació que es produeix quan una empresa no pot atendre els
seus deutes a curt termini.
1.8. Bibliografia d'ampliació

En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar els temes exposats, es recomanen els
textos següents:
Amat, O. (2018): "Anàlisi integral d'empreses", Profit, Barcelona, Capítol 1.

Rees, W. (1990): «Financial analysis», Prentice Hall, Londres, 1990, capítol 1.
11
2. Estats Financers
2. Estats financers
Objectius:
- Revisi els conceptes bàsics relatius als comptes anuals: balanç de situació,
compte de resultats i memòria.
- Revisi els aspectes principals de les normes de valoració aplicades als
conceptes inclosos en els comptes anuals.
- Conegui les pràctiques que algunes empreses realitzen per a la manipulació
dels comptes anuals.
- Conegui els formats més habituals de l'estat de fluxos de tresoreria i de l'estat
del valor afegit i comprengui la seva importància amb vista a poder
confeccionar un diagnòstic econòmico-financer complet.
2.1. Balanç de situació
2.1.1. Concepte
Els comptes anuals, integrats pel balanç de situació, el compte de pèrdues i guanys i la
memòria, són la base de l’anàlisi d’estats financers. No només són d’interès els comptes
tancats al final de l’exercici econòmic sino que també se solen analitzar els comptes
intermedis elaborats a final de cada mes o de cada trimestre.
El balanç de situació és un estat comptable que reflecteix la situació patrimonial de
l’empresa. Aquesta situació es compón dels béns, drets, deutes i capital que té l’empresa
en un moment concret. Els béns i els drets integren l’actiu del balanç de situació. El
capital i els deutes formen el patrimoni net més passiu del balanç.
Des d'un altre punt de vista, l'actiu reflecteix les inversions que ha efectuat l'empresa; i
el patrimoni net més passiu d'on han sortit els fons que han finançat aquestes
inversions.Tot seguit, en la figura es detalla un exemple de balanç de situació.
En l'exemple de la figura citada es poden apreciar les principals característiques dels
balanç de situació:
- Sempre es refereix a una data determinada.

- S'expressa en unitats monetàries.
- El total de l'actiu sempre és igual al total del patrimoni net més passiu. D'aquí li
ve el nom de balanç, que procedeix de balança.
De tota manera, el balanç anterior no està ordenat correctament, d'acord amb els criteris
que s'exposen en l'apartat següent.
12
2. Estats Financers
ESTATS FINANCERS
Balanç de Situació
PN + PASSIU
ACTIU
En què ha invertit l’Empresa? D’on s’ha obtingut la Financiació?
A continuació es detalla un exemple de Balanç de Situació:

Balanç de Situació a 31 de Desembre
Actiu PN + Passiu
Caixa
Caixa 200
200 Capital
Capital Social
Social 4.000
4.000
Bancs
Bancs 400
400 Proveïdors
Proveïdors 2.000
2.000
Clients
Clients 1.000
1.000 Creditors
Creditors 500
500
Maquinària
Maquinària 1.400
1.400 Reserves
Reserves 500
500
Terrenys
Terrenys 3.000
3.000 Préstecs
Préstecs Bancaris
Bancaris 1.000
1.000
Existències
Existències 2.000
2.000
TOTAL
TOTAL ACTIU
ACTIU 8.000
8.000 TOTAL
TOTAL PN
PN ++ PASSIU
PASSIU 8.000
8.000
Anàlisi d’estats financers (009)
2.1.2. Ordenació del balanç de situació
Segons el Pla General de Comptabilitat, el balanç de situació pot presentar-se segons el

model normal, si es tracta de grans empreses, o el model abreujat, si es tracta de pimes.
Poden presentar els comptes abreujats aquelles empreses que durant els últims 2
exercicis consecutius no superin dos dels tres límits següents:
- Actius superiors a 4 milions d’euros.
- Vendes superior a 8 milions d’euros.
- 50 treballadors.
Això no obstant, amb vista a l'anàlisi, és convenient reagrupar els comptes tal com s'ex-
13
2. Estats Financers
posa en la figura seguent:
En l'actiu, normalment, s'ordenen tots els elements de menys a més liquiditat. La

liquiditat és la major o menor facilitat que té un bé per convertir-se en diners. Els diners
en caixa són el màxim exponent de la liquiditat.
En canvi, els elements del patrimoni net més passiu s'ordenen de menys a més exigibili-
tat. Un element serà més exigible com més curt sigui el termini en què venç. El capital
és un dels elements menys exigibles. En canvi, els deutes amb proveïdors solen ser
exigibles a un termini molt curt.
Hi ha altres països, com els Estats Units i la majoria dels d'Amèrica del Sud, per exemple,
en què se segueixen els mateixos criteris d'ordenació però al revés, ja que els actius
s'ordenen de més a menys liquiditat i els patrimoni net més passius de més a menys
exigibilitat.
Per completar aquest apartat, tot seguit s'indica la composició de les distintes masses
patrimonials del balanç d'acord amb el Pla General de Comptabilitat (model normal i
model abreujat).
- Actiu no corrent: s'hi inclouen tots els actius que es creu que romandran en l'empresa
més d'un any:
- Immobilitzat intangible
- Immobilitzat material,
- Inversiones immobiliàries,
14
2. Estats Financers
- Inversions financeres, i
- Despeses a distribuir en diversos exercicis.
A més, pot ser útil anar més enllà de la informació que proporciona el balanç i dividir tot
l'immobilitzat entre el que és d'explotació (o funcional) i el que no ho és. L'immobilitzat
funcional és aquell que l'empresa utilitza per dur a terme la seva activitat típica. Les
instal.lacions tècniques i la maquinària són exemples d'actius funcionals. En canvi, uns
terrenys que l'empresa ha adquirit per especular i intentar obtenir resultats extraordinaris
són actius no funcionals. Aquesta classificació té un caràcter més aviat intern i serveix
per poder prendre decisions sobre la situació financera de l’empresa, però no sol
presentar-se cap a fora.
- Actiu corrent: està integrat per aquells actius que, en principi; no tenen caràcter de
permanència en l'empresa ja que el seu termini d'estada en l'empresa és inferior als dotze
mesos. Per analitzar-lo és útil dividir-lo en tres masses patrimonials:
- Existències: són els materials i productes que l'empresa processa i/o

comercialitza.
- Realitzable: per eliminació, està format per aquells actius que no formen part
de les existències ni del disponible:
o Deutors.
o Inversions financeres temporals.
o Ajustaments per periodificació.
o També inclou els conceptes de tresoreria quan la seva disponibilitat no
sigui immediata (comptes d'estalvi bancaris, per exemple).
- Disponible: es compon del diner i dels comptes en entitats de crèdit que tinguin
disponibilitat immediata (com els comptes corrents, per exemple).
15
2. Estats Financers
No exigible: aquesta massa patrimonial, també anomenada recursos propis o capitals

propis, es compon de tots els elements que no tenen la consideració de deutes.
Passiu no corrent: està integrat per tots els deutes amb un termini de venciment superior
als dotze mesos com les provisions per a riscos i despeses, i els creditors a llarg termini.
Passiu corrent: inclou els deutes el termini de venciment dels quals no supera els dotze
mesos. A efectes d'aprofundir l'anàlisi, pot ser interessant dividir els deutes a curt termini
entre els que tenen un cost financer (emissions d'obligacions i deutes amb entitats de
crèdit, per exemple) i els que no tenen cost financer (com són normalment els deutes amb
administracions públiques, remuneracions pendents de pagament, ajustaments per
periodificació, etc.). En cas que l'empresa hagi negociat amb alguna administració pública
l'ajornament del seu deute per impostos o seguretat social, s'inclourà el nominal
corresponent en el grup de deute amb cost financer, ja que en aquest tipus d'ajornaments
es pacta un interès que l'empresa deutora ha de pagar.
2.1.3. Normes de valoració

La valoració correcta dels actius i passius és un requisit indispensable perquè la
informació continguda en el balanç sigui fiable.
Totes les empreses han de valorar les seves transaccions d'acord amb les normes
contingudes en el Pla General de Comptabilitat. Tot seguit, s'exposen les més
significatives:
16
2. Estats Financers
- La norma general és que tots els béns es valoren al preu d'adquisició o al cost
de producció, llevat que el preu de mercat sigui inferior, cas en el qual s'utilitza
aquest darrer criteri.
- El preu d'adquisició inclou l'import facturat pel venedor més totes les despeses
addicionals que es produeixin com són despeses de duanes, despeses
d'instal•lació, muntatge, assegurances de transport, etc.
En cas que l'IVA que grava l'adquisició no sigui recuperable, també s'inclourà en el valor
d'adquisició. La norma anterior canvia quan es tracta d'operacions de leasing en què l'IVA
no és deduïble ja que en aquest cas l'import es reflectirà en la partida de tributs del compte
de pèrdues i guanys.
- El cost de producció s'aplica quan el bé l'ha produït la pròpia empresa i inclou

les primeres matèries, els costos directament imputables i la part proporcional
dels costos indirectes de l'empresa.
- Les despeses que suposin un augment de la capacitat, productivitat o
prolongament de la vida útil, s'afegeixen al valor del bé.
- En l'immobilitzat es poden incloure les despeses financeres corresponents al seu
finançament, fins a la posada en condicions de funcionament d'aquest
immobilitzat.
- En els edificis, hi haurà de constar per separat el valor del terreny i el de l'edifici.
- Les despeses d'investigació i desenvolupament poden activar-se si estan
individualitzades per projecte i hi ha raons d'èxit fonamentades.
- Les despeses d'investigació i desenvolupament activades, i les aplicacions
informàtiques s'hauran d'amortitzar en un màxim de cinc anys. Els drets de
traspàs també s'han d'amortitzar.
- El fons de comerç s’amortitza habitualment de forma lineal en 10 anys.
- Els drets sobre béns en règim d'arrendament financer (leasing) s'hauran
d'activar quan no hi hagi dubtes que s'exercitarà l'opció de compra.
- Les pèrdues reversibles (insolvència, depreciació, etc.) dels actius es reflectiran
en comptes de deterioraments.
- Les pèrdues irreversibles dels immobilitzats es reflectiran per mitjà de comptes
d'amortitzacions.
- En el preu d'adquisició dels valors mobiliaris s'inclouran els drets preferents de
subscripció i les altres despeses de l'operació. Els interessos o dividends
meritats en el moment de l'adquisició es comptabilitzaran en comptes a part. En
cas de venda de drets preferents de subscripció, el seu cost es deduirà del preu
d'adquisició dels valors corresponents.
- Els valors mobiliaris es comptabilitzaran al final de l'exercici a preu de cost
(empreses del grup), a cost amortitzat (inversions mantingudes fins el
venciment) o de mercat (cartera de negociació i disponibles fins el venciment).
Si els valors no cotitzen, s'utilitzaran criteris valoratius racionals admesos en la
pràctica.
- Les existències poden valorar-se segons els mètodes FIFO (PEPS o primer
entrat, primer sortit), o mitjana.
17
2. Estats Financers
2.2. El compte de pèrdues i guanys

2.2.1. Tipus de comptes de pèrdues i guanys
El funcionament de l'empresa genera la percepció d'uns ingressos i la realització d'unes

despeses. De la diferència entre aquests dos conceptes s'obté el resultat del període:
RESULTAT = INGRESSOS - DESPESES
2.2.2. Ordenació del compte de resultats per a l'anàlisi

D’acord amb el PGC cal presentar totes les despeses i ingressos en forma de llista i
classificant les despeses per funció, tal com indiquem tot seguit:
- Vendes netes: Inclouen els ingressos per l'activitat pròpia de l'explotació de l'empresa
dels quals es dedueixen els descomptes i les bonificacions en factura i els impostos
sobre aquestes vendes.
- Despeses variables o proporcionals de fabricació: Són totes les despeses de fabricació
directament imputables a les vendes, és a dir, la primera matèria, la mà d'obra directa
de fàbrica i les despeses directes de fabricació. En aquest apartat, el consum de
primeres matèries o d'altres existències es calcula a partir de les compres i de la
variació d'existències.
- Despeses variables o proporcionals de comercialització: Són totes les despeses de
comercialització directament imputables a les vendes, és a dir els ports de venda, les
comissions, etc. Al conjunt de despeses variable, se l'anomena sovint cost de vendes o
cost dels productes venuts.
- Amortitzacions: Són les del període en concepte de desgast de l'immobilitzat
material i immaterial.
- Despeses d'estructura: Són totes aquelles despeses provocades per l'estructura de
l'empresa i no imputables a les vendes. Les despeses d'estructura s'anomenen sovint
despeses fixes en contraposició a les despeses proporcionals que són variables en
relació amb les vendes. Els sous dels departaments de comptabilitat, personal, gerència
són exemples de despeses d'estructura. Aquestes despeses d'estructura poden
desagregar-se en les distintes funcions de l'empresa (aprovissionament, fabricació,
administració, comercialització, direcció, etc.).
- Altres ingressos i despeses: Són tots els ingressos i despeses d'explotació que no es
poden incloure en cap dels grups que s'estudien en aquest punt. Per exemple,
subvencions d'explotació, ingressos de l'economat de l'empresa, etc.
- Despeses financeres: Aquest grup inclou totes les despeses i ingressos financers de
l'empresa. Així, no només s'han d'agrupar les despeses bancàries (interessos i
comissions) sinó també els interessos financers cobrats per l'empresa, els descomptes
per pagament immediat a favor o en contra, el cost dels timbres dels efectes comercials,
18
2. Estats Financers
etc.
- Impost de societats: És l'impost sobre el benefici del període, que és diferent de la
resta de tributs (Impost d'Activitats Econòmiques, per exemple) que paga l'empresa i
que solen tenir la consideració de despeses d'estructura.
L’impost sobre el Valor Afegit normalment no té la consideració de despesa (l'IVA

suportat) ni d'ingrés (I'IVA rebut). Les retencions en concepte d'Impost sobre la Renda de
les Persones Físiques estan incloses en els sous i salaris corresponents.
A partir dels grups anteriors, el compte de pèrdues i guanys s'estructura com es mostra en
la figura següent.
Aquest model segueix l’estructura del pèrdues i guanys i serveix per explicar-lo de forma
teòrica. A la pràctica, s’haurà d’utilitzar el format oficial del PGC, ja sigui en format
abreviat o no, en funció de l’empresa.
ESTATS FINANCERS
Vendes netes
COMPTE DE RESULTATS
- Despeses proporcionals de fabricació

- Despeses proporcionals de comercializació
= Marge brut
- Amortitzacions
- Despeses d’estructura
- Altres ingressos i despeses
= Benefici abans d’impostos i interessos
- Despeses financeres
= Benefici abans d’impostos
- Impost de societats
= Benefici net
Les diferències existents entre els diversos formats de compte de pèrdues i guanys afecten
la forma de classificar els ingressos i les despeses, ja que el resultat final és el mateix en
tots.
En cas que l'empresa analitzada tingui resultats excepcionals, aquests
s’inclouràn en el resultat d’explotació.
D'aquesta manera, ja s'han preparat els resultats per a l'anàlisi, que s'estudiarà més
endavant.
El compte de pèrdues i guanys analític proporciona diversos tipus de marges o resultats
intermedis:
- Valor afegit: que és igual al valor de la producció menys les compres, més o menys
19
2. Estats Financers
la variació d'existències i menys les despeses externes i d'explotació. Aquest valor

afegit generat per l'empresa és el que ha de permetre retribuir el personal, les
institucions financeres, l'administració en concepte d'impostos, els accionistes i a més
ha de poder dotar els fons precisos per a l'autofinançament.
- Resultat brut d'explotació: és igual al valor afegit menys les despeses de personal,
més altres ingressos i menys altres despeses.
- Resultat net d'explotació: es calcula restant les amortitzacions de l'immobilitzat i les
provisions per insolvències de tràfic al resultat brut d'explotació.
- Resultat de les activitats ordinàries: s'obté restant al resultat net d'explotació les
despeses financeres, sumant-hi els ingressos financers i restant-ne les provisions
financeres. Aquest resultat és el que sol tenir més transcendència perquè és el que
aconsegueix l'empresa amb la seva activitat típica.
- Resultat abans d'impostos: és igual al resultat de les activitats ordinàries més o menys
els resultats extraordinaris. En analitzar aquest resultat s'ha de tenir present que els
resultats extraordinaris no solen tenir continuïtat en el temps, ja que són atípics.
- Resultat després d'impostos: o resultat net que s'obté restant (si hi ha benefici) o
sumant (si hi ha pèrdues), l'Impost de Societats al resultat abans d'impostos.
A més, per aprofundir l'anàlisi econòmica pot ser interessant calcular les partides
següents:
- Marge brut: es calcula restant a les vendes netes els costos de materials, els costos
industrials de vendes (mà d'obra de fabricació, per exemple) i els costos de distribució
de vendes (ports, comissions de venedors, per exemple):
Vendes netes
- Compres d'existències comercials, primeres matèries i altres aprovisionaments
+/- Variació d'existències
- Mà d'obra de fabricació
- Costos indirectes de fabricació
- Costos comercials i de distribució de les vendes
Marge brut
Per obtenir els imports d'alguns dels conceptes anteriors és possible que calguin dades
elaborades per la comptabilitat analítica, ja que la comptabilitat general normalment
només facilita les despeses segons la seva naturalesa i no segons la seva vinculació a la
producció o a la comercialització. També és útil dividir tots els costos que intervenen en
el càlcul del marge brut entre els que són de fabricació i els que són de comercialització.
- Resultat abans d'interessos i impostos (benefici abans d'interessos i impostos o BAII):

aquest resultat, que no inclou els resultats extraordinaris, coincideix amb el resultat de
les activitats ordinàries.
20
2. Estats Financers
2.3. Memòria, informe de gestió i informe d'auditoria de

comptes
Per comprendre millor el balanç de situació i el compte de pèrdues i guanys d'una empresa
cal analitzar els informes següents.
2.3.1. Memòria
La memòria proporciona una informació imprescindible per analitzar els comptes d'una
empresa. De tots els seus apartats destaquen, pel seu interès amb vista a l'anàlisi, els
següents:
- Bases de presentació dels comptes anuals: Per conèixer el grau d'acompliment

de la imatge fidel, dels principis comptables, de l'agrupació de partides i els
elements recollits en diverses partides.
- Distribució de resultats: La proposta de distribució de resultats pot
complementar l'anàlisi de les reserves i de la política de dividend. A més, en cas
que es reparteixin dividends a compte, inclourà un pressupost de tresoreria que
complementarà l'anàlisi de la liquiditat.
- Normes de valoració: per conèixer els criteris comptables aplicats en la valoració
d'actius, passius, ingressos i despeses.
- Despeses d'establiment, immobilitzat immaterial, immobilitzat material,
inversions financeres: aquests apartats proporcionen informació molt detallada
sobre l'evolució i el contingut dels actius immobilitzats.
- Existències: les dades addicionals que aporta sobre les existències poden
utilitzar-se en analitzar-ne la gestió.
- Fons propis, subvencions, provisions, deutes no comercials, garanties
compromeses amb tercers i altres passius contingents: aquestes dades són útils
quan s'analitza la composició del no exigible i exigible de l'empresa.
- Situació fiscal: dades complementàries per a l'anàlisi de la fiscalitat de
l'empresa.
- Ingressos i despeses: en aquest apartat es proporcionen dades sobre les
transaccions amb empreses del grup i associades, transaccions en moneda
estrangera, distribució geogràfica dels ingressos, evolució de la plantilla,
resultats extraordinaris i resultats d'exercicis anteriors o posteriors. Amb
aquestes informacions, així com amb les que s'inclouen en l'apartat d'altres
informacions i esdeveniments posteriors al tancament, es pot aprofundir més
l'anàlisi econòmico-financera de 1' empresa.
- Quadre de finançament: aquest estat (vegeu el tema 7) és imprescindible per
analitzar els moviments de fons (inversió, finançament, variació del capital
corrent o fons de maniobra) que s'han produït en l'empresa.
Amb aquesta informació es comenten, completen i s'amplien les dades incloses en el

balanç de situació i el compte de pèrdues i guanys.
21
2. Estats Financers
2.3.2. Informe de gestió

Aquest informe equival al que moltes empreses denominen informe o memòria anual
que presenten als seus accionistes en la junta general o als seus inversors potencials. Les
dades que conté (esdeveniments posteriors al tancament, evolució previsible de la
societat, activitats en matèria d'investigació i desenvolupament i adquisició d'accions
pròpies) amplien la informació que proporcionen els comptes anuals i, per tant, són de
gran utilitat.
2.3.3. Informe d'auditoria de comptes

Aquest informe ajuda a avaluar la fiabilitat i les limitacions dels comptes anuals d'una
empresa. Les empreses obligades a auditar-se són aquelles que durant dos exercicis
consecutius superen dos dels tres límits següents:
- Actius superiors a 2,85 milions d’euros.
- Vendes superiors a 5,7 milions d’euros.
- 50 treballadors.
La fiabilitat dels comptes anuals augmenta quan es disposa d'un informe d'auditoria amb
opinió favorable i sense excepcions (és a dir, sense cap objecció). En canvi, quan l'opinió
dels auditors és desfavorable o conté objeccions significatives, la fiabilitat es redueix en
gran mesura. El mateix succeeix quan els auditors no manifesten cap opinió sobre els
comptes en el seu informe a causa dels problemes inherents a la comptabilitat de
l'empresa.
L'informe dels auditors és una carta adreçada a qui ha encarregat l'auditoria (normalment,
el consell d'administració o els accionistes) que conté les parts següents:
- Identificació de l'empresa auditada.

- Abast de l'auditoria: comptes auditats i normes d'auditoria aplicades. També
s'indiquen les normes d'auditoria que no s'han pogut utilitzar.
- Opinió: l'opinió pot ser favorable sense objeccions, favorable amb objeccions,
denegada o desfavorable. Quan hi hagi objeccions, l'analista haurà d'avaluar-ne la
importància per estimar la fiabilitat dels comptes anuals.
- Paràgraf d'èmfasi: ocasionalment l'auditor pot posar de relleu circumstàncies
significatives, tot i que aquestes no afectin la seva opinió perquè no tinguin la
consideració d'objeccions.
- Informe de gestió: comentari sobre la concordança o no d'aquest informe amb els
comptes anuals.
2.4. Estat de fluxos de tresoreria
2.4.1.Concepte
L'estat de fluxos de tresoreria informa de les transaccions que afecten el disponible de
l'empresa. Per tant, ajuda a avaluar la capacitat de l'empresa per generar tresoreria.
També és útil per avaluar les possibilitats d'èxit, supervivència o fracàs d'una empresa.
22
2. Estats Financers
Des d'una perspectiva econòmico-financera, l'èxit d'una empresa es mesura basant-se en

els beneficis i tresoreria que és capaç de generar.
Pot calcular-se amb dades històriques o amb previsions d'exercicis futurs. En aquest
segon cas, l'estat previsional de fluxos de tresoreria, també anomenat pressupost de
tresoreria o de caixa, és molt útil per a l'anàlisi financera, ja que permet estimar els dèficits
o superàvits de tresoreria que ha de tenir l'empresa a curt termini, i per tant actuar en
conseqüència.
En la seva forma més simple, el pressupost de tresoreria d'un període determinat es
confecciona afegint al saldo inicial de disponible els cobraments previstos i restant-ne els
pagaments previstos del període considerat (setmana, quinzena, mes o any). El període
mínim que abasta el pressupost de tresoreria per a l'anàlisi d'estats financers sol ser l'any,
tot i que pot estar dividit per mesos, o fins i tot per períodes més curts com setmanes o
fins i tot dies.
En fer el pressupost de tresoreria és útil distingir els cobraments i pagaments d'explotació
dels que no són d'explotació. Els d'explotació són aquells moviments de tresoreria
directament relacionats amb l' activitat pròpia de l'empresa (cobrament de clients,
pagament a proveïdors, pagament de despeses de l'explotació, etc.). És a dir, són els
cobraments i pagaments relacionats amb els ingressos i despeses d'explotació. Els
moviments de tresoreria que no són d'explotació són tots els altres (cobraments per
préstecs, ampliacions de capital, inversions en immobilitzat, devolucions de préstecs,
pagaments de dividends o relacionats amb activitats extraordinàries). En definitiva, els
moviments de tresoreria que no són d'explotació són els vinculats a inversions, operacions
financeres (excepte les despeses i ingressos financers) i a activitats extraordinàries.
El signe positiu en l’EFE indica l’entrada de caixa a l’empresa, en canvi, el signe negatiu
indica una sortida de tresoreria de l’empresa:
- Si el flux d’explotació és positiu, indica que l’empresa està generant caixa amb
la seva activitat habitual. Seria la situació ideal.
- Si el flux de finançament és negatiu, indica que l’empresa està destinant
tresoreria al pagament dels deutes.
- Si el flux d’inversió és negatiu, indica que l’empresa està invertint en actius de
l’empresa.
Aquest darrer pressupost de tresoreria permet tenir més dades per a l'anàlisi ja que està
més desglossat. En aquesta línia és interessant el pressupost de tresoreria amb el format
que segueix, ja que proporciona informació detallada dels moviments de tresoreria
generats tant per les activitats ordinàries, com per la resta d'activitats de l'empresa, les
d'inversió i finançament.
23
2. Estats Financers
ESTATS FINANCERS
Operacions d’explotació:
+ Cobraments de clients
+ Cobraments d’altres deutors
- Pagaments a proveïdors
- Pagaments al personal
- Tributs
- Pagaments a altres creditors
Operacions financeres derivades:
+ Cobraments d’interessos i de dividends
- Pagaments d’interessos i de comissions
Operacions inusuals (són activitats ordinàries però poc freqüents):
+ Cobraments rebuts
- Pagaments rebuts
Impost sobre beneficis:
- De l’exercici anterior
- Lliuraments a compte
(a) Fluxos nets de tresoreria de les activitats ordinàries
ESTATS FINANCERS
+ Aportacions dels accionistes
+ Emissió d’obligacions
+ Obtenció de préstecs
- Compra d’accions pròpies
- Dividends pagats als propietaris
- Reembossament d’obligacions i de préstecs
(b) Fluxos nets de tresoreria per activitats de financiació
+ Cobraments per vendes d’immobilitzat
+ Cobraments per vendes d’inversions financeres
+ Cobraments per subvencions de capital
- Pagaments per compres d’immobilitzat
- Pagaments per compres d’inversions financeres
- Pagaments per compra o absorció d’altres empreses
(c) Fluxos nets de tresoreria per activitats d’inversió
(a) + (b) + (c) = Flux net total de tresoreria
2.4.2. Flux de caixa

El pressupost de tresoreria permet aproximar-se al concepte de flux de caixa. El flux de
caixa (cash flow, en anglès) és el diner que genera l'empresa amb la seva activitat
ordinària (o d'explotació).
24
2. Estats Financers
El flux de caixa pot calcular-se de diverses maneres. Els dos mètodes més utilitzats són
els següents:
- Flux de caixa (financer): s'obté restant els pagaments d'explotació als cobraments
d'explotació. El saldo és el flux de caixa generat per l'explotació de l'empresa:
Flux de caixa financer = Cobraments d'explotació - Pagaments d'explotació
El càlcul i l'anàlisi de l'evolució del flux de caixa financer ajuden a diagnosticar la

capacitat de l'empresa per afrontar els seus deutes, per la qual cosa és un complement
imprescindible de l'anàlisi del balanç de situació, com es veurà posteriorment.
- Flux de caixa (econòmic): S'obté sumant al benefici net (en principi, el d'explotació)
l'amortització del període, ja que és una despesa que no es paga. També se solen afegir
les provisions. Lògicament, el benefici net més les amortitzacions i les provisions
representaran l'efectiu que ha generat l'empresa en el període corresponent, en el supòsit
que es cobrin tots els ingressos i es paguin totes les despeses.
Benefici net d'explotació + Amortitzacions = Flux de caixa econòmic
Fixeu-vos que en la majoria dels casos els dos fluxos de caixa no coincideixen, ja que el
primer es basa en moviments d'efectiu (cobraments i pagaments) i el segon en el principi
de la meritació (ingressos i despeses pagables). De fet, només coincidirien en aquella
empresa que cobrés i pagués al comptat tots els seus ingressos i les seves despeses
d'explotació. Més endavant s'analitzaran els dos fluxos de caixa.
Últimament s'ha debatut sobre quin dels dos fluxos de caixa té més interès a efectes de
l'anàlisi d'empreses. La resposta depèn del que es vulgui analitzar, atès que ambdós fluxos
informen sobre aspectes diferents .
La importància de l'anàlisi de flux de caixa prové del fet que mesura la capacitat de
generació de fons que té l'empresa per mitjà de la seva activitat ordinària. Per tant, és una
mesura de les possibilitats d'autofinançament. De totes maneres, s'ha de recordar que tant
les amortitzacions com les provisions que s'afegeixen al benefici per a l'obtenció del flux
de caixa econòmic, tard o d'hora poden afectar la tresoreria de l'empresa quan es reponen
els actius immobilitzats o es deixen de cobrar de clients morosos, per exemple.
Altres indicadors útils per a l’anàlisi del resultat, però a la vegada fàcils de manipular,
són:
- EBITDA (earnings before interests, taxes, depreciation and amortization).
Serveix per analizat la capacitat de generar fons si no es tenen en compte les
polítiques de finançament, la fiscalitat i les amortitzacions.
- EBITDAR. A més de l’EBITDA, també es resten els lloguers.
25
2. Estats Financers
2.5. Manipulacions comptables i maquillatge de comptes

anuals
Desgraciadament, la informació comptable no sempre és fiable, fet pel qual cal prendre
les precaucions oportunes per evitar efectuar anàlisis incorrectes per causa de problemes
en les dades usades.
Les manipulacions que es donen en els comptes de l’empresa no sempre són il·legals. Tot
i que hi pugui existir un problema ètic, hi ha situacions, on els canvis són totalment legals,
com per exemple, amb l’ús d’alternatives que permet una norma.
Parlem de frau comptable o de transaccions il·legals quan les operacions ja no estan dintre
de la legalitat, com l’ús de paradisos fiscals o bé de factures falses. Per protegir-se
d’aquestes pràctiques, l’empresa pot aplicar polítiques de Compliance.
En alguns casos, la manca de la fiabilitat de la informació es dona per desconeixement

de la normativa comptable. Això es pot resoldre per mitjà de l'auditoria de comptes,
però la realitat és que en l'actualitat moltes empreses no s'auditen, com ja s'ha posat
de manifest en el tema anterior. A més, en força ocasions l'auditor no emet cap opinió
per falta de dades o per alguna altra causa justificada, o bé emet una opinió
desfavorable o favorable però amb objeccions significatives. Un altre problema
addicional és que de vegades els informes d'auditoria no són tan clars i transparents
com haurien de ser . Aquest problema no és exclusiu dels informes d'auditoria ja que,
sovint, tampoc la informació continguda en la memòria i en l'informe de gestió no és
tan clara com seria desitjable .
- En altres casos, per la manipulació de les xifres per ocultar 1a realitat a Hisenda, a
les entitats de crèdit o fins i tot als accionistes.
El maquillatge comptable en relació amb Hisenda es fa per reduir el pagament d'impostos

de manera fraudulenta, i mai recomanable. Consisteix a efectuar ajustaments com els
26
2. Estats Financers
següents:
- Reduir actius com ara existències, clients, o immobilitzats amb amortitzacions
o provisions excessives.
- Reduir existències amb canvis en els criteris de valoració.
- Reduir reserves i/o el resultat de l'exercici.
- Ocultar vendes o elevar despeses per reduir el benefici.
- Retardar la comptabilització de vendes o avançar la comptabilització de
despeses.
- Inflar les amortitzacions o les provisions.
- Considerar con despeses del període inversions en concepte d'immobilitzat.
- Endarrerir vendes o avançar despeses.
- Transferir resultats d'una empresa a una altra a l'interior d'un grup empresarial.
- Introduir transaccions amb accionistes que no responen a la realitat.
En canvi, el maquillatge de la informació comptable que es presenta a les entitats de

crèdit, que tampoc no s'hauria de fer mai, consisteix a fer precisament el contrari del que
s'exposa al paràgraf anterior.
Atès que per formular un diagnòstic encertat s'ha d'utilitzar informació que representi la
realitat de forma adequada, cal disposar de dades reals sense cap tipus de maquillatge. Si
això no és possible, la veracitat i utilitat de l'anàlisi d'estats financers seran molt reduïdes.
2.6. Resum del tema
Els comptes anuals de dos o tres anys, com a mínim, integrats pel balanç de situació, el
compte de pèrdues i guanys i la memòria, conjuntament amb l'estat de fluxos de tresoreria,
són la primera matèria bàsica que cal utilitzar en l'anàlisi d'estats financers.
Aquests comptes s'han d'ordenar d'acord amb uns criteris determinats per poder procedir
a analitzar-los. En el balanç s'ordenen els actius de menys a més liquiditat i els patrimoni
net més passius de menys a més exigibilitat. El compte de resultats s'ordena verticalment
deduint les despeses de les vendes per arribar als successius marges i resultats.
Els informes anteriors s'han de completar amb la memòria, l'informe de gestió i l'informe
dels auditors de comu.m.
L'estat del valor afegit amplia la visió sobre com genera el seu resultat l'empresa i com el
distribueix, a partir dels diversos ingressos i les diverses despeses.
El flux de caixa, tant el financer com l'econòmic, ajuda a avaluar la liquiditat de l'empresa
i la seva capacitat de generació de fons.
Els estats comptables esmentats poden utilitzar-se tant quan es refereixen a exercicis ja
tancats, i per tant amb dades històriques, com quan es refereixen a exercicis futurs, i per
tant amb dades provisionals.

Actiu extrafuncional: Actiu no imprescindible per al desenvolupament de les activitats
ordinàries de l'empresa.
Activitat extraordinària: Activitat atípica realitzada per l'empresa. Són exemples
27
2. Estats Financers
d'activitats extraordinàries els ingressos de loteries, les pèrdues per sinistres com ara
incendis, els beneficis per la compra/venda d'immobilitzat en empreses que no es dediquen
habitualment a aquesta activitat.
Activitat ordinària: Activitat típica i que forma part de l'objecte social de l'empresa.
Balanç de situació: Estat que reflecteix el patrimoni (béns, deures, deutes i capitals
propis) de l'empresa.
Capital propi: Capital social més reserves i resultats de l'exercici i d'anys anteriors.
També rep les denominacions de capitals propis, fons propis o no exigible.
Compte de resultats: També denominat compte de pèrdues i guanys, és un estat que
informa dels ingressos, de les despeses i dels resultats de 1' empresa.
Cost de les vendes: També denominat cost dels productes venuts, és la diferència entre
les vendes i les despeses variables corresponents a aquestes vendes.
Despeses fixes: Són les que, durant un període determinat, són independents del nivell
d'activitat de l'empresa. També es denominen despeses d'estructura.
Despeses variables: També denominades despeses proporcionals, són les que mantenen
una relació directament proporcional amb l'activitat, de producció i/o de venda, de
l'empresa.
Disponible: Diners en caixa i comptes bancaris que es poden utilitzar sense cap restricció.
Estat de fluxos de tresoreria: Informe sobre cobraments i pagaments de l'empresa referit
a un període determinat.
Exigibilitat: Termini en què s'ha d'atendre un determinat deute.
Exigible: Deute que té l'empresa. Quan el termini de venciment és superior als dotze
mesos es denomina exigible a llarg termini. En canvi, si el termini de venciment és inferior
als dotze mesos es denomina exigible a curt termini o passiu corrent.
Flux de caixa econòmic: Suma del benefici i d'aquelles despeses que no suposen
desemborsos com són les amortitzacions i certes provisions. Informa dels recursos
generats per l'empresa.
Flux de caixa financer: Diferència entre cobraments i pagaments referida a un període
determinat. També rep la denominació de flux de tresoreria.
Immobilitzat: Actiu fix o que romandrà més d'un any en l'empresa.
Informe de gestió: Complement dels comptes anuals que informa de les perspectives de
l'empresa i d'altres aspectes rellevants per formar-se una idea més completa de la seva
situació i evolució previsible.
Liquiditat: Proximitat d'un actiu a la seva conversió en diners.
Maquillatge de comptes: Manipulació dels comptes anuals amb l'objectiu d'enganyar
tercers.
Memòria: Part integrant dels comptes anuals que serveix per complementar i ampliar la
informació del balanç de situació i del compte de pèrdues i guanys.
Normes de valoració: Criteris utilitzats per assignar un valor objectiu als conceptes
inclosos en els comptes anuals d'una empresa.
Passiu corrent: Conjunt de deutes amb venciment fins als dotze mesos.
Passiu no corrent: Conjunt de deutes amb venciment superior als dotze mesos.
Pressupost de tresoreria: Informe sobre els fluxos de caixa positius i negatius que
s'espera que tingui l'empresa en un període futur.
Realitzable: Actius integrats en el actiu corrent d'una empresa que no formen part ni de
les existències ni del disponible, com són els clients, els efectes a cobrar i inversions
28
2. Estats Financers
financeres a curt termini.

Recursos permanents: També denominats passius fixos, estan compostos pel capital
propi de l'empresa més els deutes a llarg termini.
Valor afegit: Diferència entre els ingressos que genera una empresa i els consums de
primeres matèries, els serveis exteriors i els treballs realitzats per altres empreses. Indica
la capacitat de generació de valor que té una empresa.
En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar els temes exposats es recomanen els
textos següents:
Amat, O. (2018): "Anàlisi integral d'empreses", Profit Editorial, Barcelona. Capítols 2 i 3.

Amat, O. (2018). “Empreses que menteixen”, Profit Editorial, Barcelona.
Pla General de Comptabilitat.
29
3. Anàlisi del balanç de situació (I): Introducció
3.Anàlisi del balanç de situació (I): Introducció
Objectius:
- Tingui nocions preliminars sobre com diagnosticar la situació patrimonial i

financera de l'empresa.
- Conegui com avaluar aspectes com ara el nivell de solvència de l'empresa,
l'adequació entre la proporció de capital i els deutes.
- Sàpiga aplicar les tècniques introductòries, com són els percentatges i els gràfics,
per interpretar el contingut del balanç de situació.
- Sàpiga preparar i interpretar estats simplificats d'origen i aplicació de
recursos.
3.1. Objectius de l'anàlisi del balanç de situació
L'anàlisi del balanç o del patrimoni de l'empresa és el primer pas de l'anàlisi d'estats
financers i permet avaluar aspectes com els següents:
- Situació de liquiditat o capacitat de pagament: Es podran atendre els pagaments a

curt i a llarg termini? La capacitat de pagament es denomina també solvència, que pot
analitzar-se des d'una perspectiva a curt termini o a llarg termini.
- Endeutament: És correcte l'endeutament quant a qualitat i quantitat?
- Independència financera: Té l'empresa prou independència financera de les entitats
de crèdit i d'altres creditors?
- Garantia: Té prou garanties patrimonials de cara a tercers?
- Capitalització: L'empresa està prou capitalitzada? És correcta la proporció entre
capitals propis i deutes?
- Gestió dels actius: És eficient la gestió dels actius en què inverteix l'empresa?
- Equilibri financer: EL balanç està prou equilibrat des d'un punt de vista patrimonial
i financer?
Normalment, l'anàlisi del balanç es fa a partir de balanços de situació històrics referents

als dos o tres últims anys de l'empresa. No obstant això, també és molt útil analitzar el
balanç previst per als pròxims exercicis. Així es podrà analitzar no només d'on ve i com
està avui l'empresa, sinó també cap on va. La utilització de comptes previsionals permet
aprofundir en les mesures que a una empresa li convé adoptar per reconduir des d'avui
el seu futur.
30
3.2. Aspectes previs

Abans d'iniciar l'anàlisi del balanç cal tenir en compte els aspectes següents:
- Fiabilitat de les dades del balanç: Com a pas preliminar a l'anàlisi del balanç, s'ha de
comprovar que les dades són fiables. En aquest sentit, la màxima fiabilitat la proporcionen
els comptes anuals auditats que compten amb un informe favorable i sense objeccions
del'auditor. En cas que els balanços no siguin fiables, les conclusions de l'anàlisi sempre
seran errònies.
- Normes de valoració utilitzades: S'han de conèixer els criteris seguits per a la valoració
dels conceptes inclosos en els comptes anuals. En alguns casos les alternatives existents
poden generar importants diferències en els resultats. A aquests efectes, es pot recordar
que la legislació comptable permet certs marges de maniobra quant a la valoració de
partides com són diversos immobilitzats, les amortitzacions, les existències, les
provisions per insolvències, la provisió per pensions, etc. Diversos estudis demostren que
les entitats de crèdit valoren de manera distinta empreses idèntiques que han seguit criteris
comptables autoritzats diferents. Aquests estudis posen de manifest que els analistes de
riscos de les entitats de crèdit valoren més positivament una empresa que augmenta més
el seu benefici perquè aplica criteris comptables -que tot i que són autoritzats, són menys
conservadors- i amortitza menys els seus immobilitzats, per exemple. En canvi, una altra
empresa idèntica que ofereixi un benefici inferior perquè hagi estat més conservadora en
el càlcul de les seves amortitzacions, tendeix a ser considerada pitjor pels analistes de
riscos.
- Composició i qualitat de les masses patrimonials: Atès que l'anàlisi d'estats financers
s'elabora essencialment a partir de les masses patrimonials, no s'ha de perdre de vista la
composició i qualitat de cada una d'elles. La informació sobre aquests detalls pot
modificar l'opinió que se'n tingui. Per exemple, dues empreses poden tenir els mateixos
deutes a curt termini i uns actius corrents idèntics en import total. En canvi, la valoració
de les dues empreses seria diferent si una té un actiu corrent compost essencialment per
existències, mentre que l'altra el té integrat per saldos en comptes corrents bancaris.
Aquesta segona empresa tindrà un actiu corrent de millor qualitat des del punt de vista de
la seva capacitat de pagament.
- Efecte de la inflació en els comptes anuals: l'increment dels preus, combinat amb el
principi del preu d'adquisició, provoca molt sovint que els valors de partides com són
immobilitzat, existències o els capitals propis tinguin un valor comptable inferior al real.
Aquesta circumstància s'ha de tenir en compte, sobretot quan s'analitzin empreses que
tinguin una certa antiguitat. En aquest sentit és recomanable disposar de valoracions
pericials de les partides que es veuen més afectades pels efectes de la inflació, com ara
l'immobilitzat o les existències. Més endavant, s'analitzen amb més detall aquestes qües-
tions (tema 10).
- Criteris comptables del país de l'empresa a analitzar: Els criteris comptables, tant
31
els principis com les normes de valoració, varien d'un país a un altre. Per tant, abans de
procedir a analitzar els comptes d'una empresa d'un altre país és convenient estudiar els
seus criteris comptables. Normalment, les qüestions que originen diferències entre els
diversos països són les següents:
- Immobilitzat material.
- Arrendament financer.
- Investigació i desenvolupament.
- Fons de comerç.
- Ajustaments per inflació.
- Valoració d'existències.
- Resultats per diferències en moneda estrangera.
- Plans de pensions.
- Diferències entre comptabilitat i fiscalitat.
- Normes d'auditoria i consolidació de comu.m.
- Grups d'empreses: Quan s'analitza una entitat que forma part d'un grup d'empreses és
imprescindible aplicar també les tècniques d'anàlisi d'estats financers als comptes
consolidats del grup. Aquesta recomanació es basa en el fet que sovint s'efectuen
transaccions entre les empreses d'un grup a preus diferents als de mercat per transferir
resultats d'unes empreses a unes altres per generar resultats ficticis. En consolidar,
s'eliminen totes les transaccions internes, amb la qual cosa es pot disposar de comptes més
representatius. - Les empreses d'un grup poden fer-se préstecs entre elles. Per tant, per
formar-se una idea de la situació patrimonial i financera cal conèixer les dades del grup.
- Mitjanes: Quan s'extreguin dades dels balanços, s'ha de procurar que siguin realment
significatives, i no només el reflex d'una situació en un moment poc representatiu. Per
exemple, pot passar que els imports de certs comptes (estocs, clients, caixa i bancs, o
capital social, per exemple) a final d'any no siguin representatius perquè tinguin valors
poc normals. En aquest cas, s'han de prendre els valors de diversos moments de l'any al
final de cada trimestre o al final de cada mes, per exemple) i calcular la mitjana. Si no es
fa així, es podria arribar a conclusions errònies. Aquesta problemàtica és més accentuada
en les empreses que tenen una estacionalitat important, ja sigui en vendes o en producció.
- Estats comptables intermedis: A fi que la informació utilitzada sigui tan recent com
sigui possible, val la pena, pel potencial predictiu que tenen, disposar dels anomenats
estats comptables intermedis. Aquests són els estats que algunes empreses, com les que
cotitzen en borsa, preparen durant l'exercici, normalment referits a cada un dels trimestres
de l'any. Per tant, són estats (balanç i compte de pèrdues i guanys, més informacions sobre
l'evolució dels negocis) que cobreixen períodes inferiors als dotze mesos.
- Diferències sectorials: Tot i que en els temes següents es parlarà de dades ideals, en
general s'ha de tenir en compte que cada sector econòmic té unes característiques
diferencials que obliguen a distingir cada empresa segons el sector en què operi. Per tant,
tots els plantejaments ideals que es tractaran a partir d'aquí s'han de qüestionar per a cada
empresa i s'ha de comprovar si són vàlids realment. Més endavant, en el tema 8, s'estudien
les tècniques d'anàlisi d'estats financers amb la utilització de dades sectorials.
32
- Dimensió d'empresa: El mateix comentari que acabem de fer és aplicable a la dimensió

de l'empresa. No és el mateix una empresa gran que una de petita, independentment que
pertanyin al mateix sector o no.
- Zona geogràfica: També la zona geogràfica en què operi l'empresa pot diferenciar
empreses del mateix sector i de la mateixa dimensió. No és el mateix una empresa que
està situada al cinturó industrial d'una gran ciutat que una altra situada en una zona
relativament despoblada i allunyada de nuclis urbans.
3.3. Càlcul de percentatges

Quan el balanç de situació ja està degudament ordenat i preparat per a l'anàlisi, es comença
pel càlcul dels seus percentatges. Aquestes tècniques es coneixen també amb la
denominació d'anàlisi vertical, que consisteix a calcular el percentatge que representa cada
grup patrimonial en relació amb el total de l'actiu.
A la figura següent s'hi detalla un balanç amb els seus percentatges calculats.
ANÀLISI DEL BALANÇ DE SITUACIÓ
CÀLCUL
CÀLCUL DE
DE PERCENTATGES
PERCENTATGES
Balanç
Balanç de
de Situació
Situació
Actiu PN + Passiu
Mil. u.m. % Mil. u.m. %
Fix 45 58 No exigible 22 29
Existències 18 23 Exigible Ll.T. 10 13
Realitzable 8 11 Exigible C.T. 45 58
Disponible 6 8
Total 77 100 Total 77 100

Un cop s'han calculat els percentatges, ja es poden obtenir les primeres conclusions, a
partir dels principis orientatius de tipus general següents:
1. L'actiu corrent ha de ser superior, i si és possible gairebé el doble, a l'exigible a

curt termini. Això és necessari perquè l'empresa no tingui problemes de liquiditat i
pugui atendre els seus pagaments. En relació amb aquest principi es poden detectar tres
situacions:
- L'actiu corrent és gairebé el doble de l'exigible a curt termini: Correcte. En principi,
33
l'empresa no té problemes de liquiditat. Aquesta situació, a l'igual de les dues següents,

ha de confirmar-se amb l'anàlisi del pressupost de caixa.
- L'actiu corrent és bastant menys del doble de l'exigible a curt termini: Precaució.
L'empresa pot tenir problemes de liquiditat i fer suspensió de pagaments. Aquest
problema s'agreuja quan l'actiu corrent és inferior a l'exigible a curt termini, ja que el
fons de maniobra (actiu corrent menys exigible a curt termini) és negatiu. Això és el
que s'anomena suspensió de pagaments tècnica o teòrica. Si persisteix aquesta situació
pot desembocar en l'estat de suspensió de pagaments, que declararà el jutge de Primera
Instància del seu domicili. Aquesta situació, l'ha de sol•licitar l'empresa per protegir-
se dels seus creditors quan, tot i que posseeixi béns suficients per cobrir tots els seus
deutes, prevegi la impossibilitat de fer-ho en les dates dels venciments respectius.
Quan es desitja millorar aquesta situació, s'han de prendre mesures per reduir els
deutes a curt termini, com són:
- Ampliar el capital.
- Reduir el pagament de dividends i augmentar l'autofinançament.
- Reconvertir el deute a curt termini en deute a llarg termini.
- Avançar la transformació dels actius corrents, com ara clients o existències, en
diners.
- Vendre actius immobilitzats per generar liquiditat.
- L'actiu corrent és bastant superior al doble de l'exigible a curt termini: Atenció.
És possible que l'empresa estigui infrautilitzant els seus actius corrents i
n'obtingui poca rendibilitat perquè en tingui en excés. Davant aquest tipus de
situació, convé avaluar la possible conveniència de reduir els excessos
d'existències, realitzable o de disponible.
2. El realitzable més el disponible han d'igualar, aproximadament, l'exigible a curt

termini. Amb aquest principi es matisa l'anterior, ja que és possible que una empresa
tingui un actiu corrent molt elevat però en forma d'estocs i, per tant, no tingui efectiu
per poder atendre els pagaments. L'empresa es trobarà en alguna de les tres situacions
següents:
- El realitzable més el disponible igualen, aproximadament, l'exigible a curt termini:

Correcte. En principi, l'empresa no tindrà problemes de liquiditat.
- El realitzable més el disponible són menys que l'exigible a curt termini: Precaució.
És possible que l'empresa tingui problemes per atendre els pagaments.
En la mateixa línia indicada anteriorment, quan es desitja millorar aquesta situació cal
prendre mesures per reduir els deutes a curt termini, com són:
- Ampliar capital.
- Reduir el pagament de dividends i augmentar l'autofinançament.
- Reconvertir el deute a curt termini en deute a llarg termini.
- Avançar la transformació dels actius corrents, com ara clients o altres crèdits a
curt termini, en diners.
- El realitzable més el disponible excedeixen l'exigible a curt termini: Atenció. És
possible que l'empresa infrautilitzi les seves inversions en realitzable o disponible.
Per tant, davant aquesta situació convé avaluar la possible conveniència de reduir els
34
excessos de realitzable o de disponible.
3. Els capitals propis han de ser del 40% o el 50% del total del patrimoni net més
passiu. Aquest percentatge de capitals propis és precís perquè l'empresa estigui prou
capitalitzada i el seu endeutament no sigui excessiu. A l'igual dels principis anteriors,
es poden produir tres situacions:
- Els capitals propis representen entre el 40 % i el 50 % del patrimoni net més

passiu: Correcte. En principi, l'empresa està prou capitalitzada.
- Els capitals propis representen menys del 40 % del patrimoni net més passiu:
Precaució. L'empresa està descapitalitzada i, per tant, excessivament endeutada.
En definitiva, li falta capital i li sobren deutes.
La descapitalització es pot produir com a conseqüència de pèrdues importants i/o

continuades, fet que pot conduir a la necessitat de reduir el capital. Aquesta té caràcter
obligatori quan les pèrdues hagin disminuït la massa de capitals propis per sota de les dues
terceres parts de la xifra de capital i hagi transcorregut un exercici social sense que s'hagin
recuperat aquests capitals propis .
Quan els capitals propis són negatius, situació que es produeix quan les pèrdues
acumulades superen el capital i reserves, es diu que l'empresa està en una situació de
fallida tècnica. En aquest cas els deutes superen els actius, fet que genera una situació
insostenible llevat que s'adoptin mesures urgents per millorar la situació. Si no posa remei
a aquesta situació, l'empresa es pot veure abocada a que el jutge en declari l'estat de fallida,
fet que pot portar al tancament de l'empresa.
Aquesta problemàtica es pot evitar si l'empresa amplia el capital a temps, i pren mesures
per poder generar beneficis.
- Els capitals propis representen més del 50 % del patrimoni net més passiu:
Atenció. Possiblement, l'empresa té un capital excessiu, fet que pot representar
un esforç important per als accionistes, i potser 1'infrautilitzi i no n'obtingui una
bona rendibilitat.
Amb relació als principis anteriors, la millor situació de totes és la primera. La pitjor
situació és la segona. La tercera situació, tot i ser negativa, és fàcilment resoluble ja que
es deu al fet que sobren recursos i el que s'ha de fer és invertir-los convenientment.
En l'exemple que s'ha vist al principi d'aquest punt, l'empresa presenta la situació següent:
- Té problemes de liquiditat i pot fer suspensió de pagaments ja que l'actiu corrent

és inferior a l'exigible a curt termini (42 % enfront de 58 %) i el realitzable més
el disponible és molt inferior a l'exigible a curt termini (19 % enfront de 58 %).
- Està descapitalitzada, és a dir, excessivament endeutada ja que el no exigible o
capitals propis (29 %) és molt menys de la meitat del patrimoni net més passiu.
Per evitar la suspensió de pagaments, aquesta empresa haurà de fer el següent:
- Augmentar els capitals propis per reduir l'elevat endeutament.
35
- Vendre aquells actius fixos que no siguin imprescindibles per al

desenvolupament normal de l'activitat. Amb els recursos generats es podrien
reduir els deutes, sobretot els de curt termini.
- Millorar la relació entre l'actiu corrent i exigible a curt termini per solucionar
els problemes de liquiditat. Una alternativa consistiria a reconvertir el deute a
curt termini traspassant-lo a llarg termini.
3.4. Gràfic del balanç

A partir dels percentatges calculats, es pot obtenir el gràfic del balanç. El gràfic es fa amb
un rectangle dividit en dues parts iguals. Considerant que l'alçada del rectangle és 100 ja
es poden introduir els percentatges calculats. Veure figura:
REPRESENTACIÓ
REPRESENTACIÓ ESTATS
ESTATS FINANCERS
FINANCERS
GRÀFICA
GRÀFICA
PN
PN ++ Passiu
Passiu
Actiu
No Exigible
NO C. 29%
58% Exigible Ll.T. 13%
Exigible C.T.
Existències
23%
58%
Realitzable 11%
Disponible 8%
Amb el gràfic del balanç s'arriba a les mateixes conclusions que s'han apreciat a partir dels
percentatges. En canvi, el gràfic permet obtenir una visió més clara dels problemes i és
recomanable per a l'elaboració d'informes.
3.5. Evolució dels balanços en el temps

Els percentatges i el gràfic també poden fer-se sobre diversos balanços d'una mateixa
36
empresa. D'aquesta forma, es pot comprovar l'evolució dels diferents grups patrimonials
al llarg del temps. A aquesta anàlisi se l'anomena dinàmica o horitzontal perquè tracta més
d'un balanç. De l'anàlisi d'un sol balanç, se'n diu anàlisi estàtica.
Els gràfics de diversos balanços es poden presentar de diverses maneres (veure la figura
següent):
- En percentatges (part inferior de la figura següent).

En la figura es pot veure com han augmentat considerablement els deutes a curt
termini i conseqüentment s'han reduït els capitals propis. D'altra banda, els estocs
han crescut mentre que el fix i el realitzable més el disponible s'han reduït.
En conjunt, l'empresa està en pitjor situació de liquiditat i endeutament en l'any N
que en l'any N-1.
- En percentatges i en unitats monetàries (part superior de la figura).
El gràfic en unitats monetàries ha de tenir una alçada proporcional a l'import total
en unitats monetàries de l'actiu. Així, es pot veure el creixement de l'actiu i del
patrimoni net més passiu a través del temps, a més del pes relatiu dels percentatges.
ESTATS
ESTATS FINANCERS
FINANCERS
Valors
Valors absoluts
absoluts (u.m.)
(u.m.)
Actiu
Actiu PN
PN +
+ Passiu
Passiu
31/12 Any N 31/12 Any N
Fix Capital
31/12 Any N-1 u.m. propi 31/12 Any N-1
u.m.
Fix Capital
u.m. propi
Existències u.m.
Existències u.m. Exigible a
u.m. curt termini
u.m. Exigible a
Realitzable Realitzable curt termini
+ + u.m.
Disponible Disponible
u.m. u.m.
Anàlisi estàtic
Anàlisi dinàmic
Valors
Valors relatius
relatius (%)
(%)
Actiu
Actiu PN
PN +
+ Passiu
Passiu
31/12 Any N-1 31/12 Any N 31/12 Any N 31/12 Any N-1
Fix Capital
Fix propi Capital
% % propi
%
%
Existències Existències
% %
Exigible a
Realitzable Realitzable curt termini Exigible a
+ + % curt termini
Disponible Disponible %
% %
Anàlisi estàtic
Anàlisi dinàmic
3.6. Estructura del balanç ideal
A nivell general, el balanç ideal que ha de procurar tenir tota empresa és el següent:
- Empreses industrials: Aquest tipus d'empresa es caracteritza per l'elevada inversió en

actiu fix i la possibilitat d'accedir al finançament a llarg termini. El seu balanç ideal podria
ser com el que adjuntem en la figura següent (dreta).
37
En la figura es pot comprovar que:

- L’actiu corrent és, aproximadament, el doble que l’exigible a curt termini.
- El realitzable més el disponible equivalen a l’exigible a curt termini.
- El no egigible representa entre el 40% i el 50% del patrimoni net més passiu
total.
- Empreses comercials: En aquestes empreses, l’actiu fix sol ser poc important perquè no
precisa equip productiu. Consegüentment, les empreses comercials no acostumen a
disposar de crèdits a mig i llarg termini. El seu balanç ideal és com el que adjuntem a la
part esquerra de la figura.
ESTATS FINANCERS
Balanç ideal Balanç ideal

Empresa Comercial Empresa Industrial
Actiu
Recursos Permanents
no C.
Actiu Fix
No
Actiu
No Exigible
no c.
Exigible
Existències
Actiu Corrent
Exigible
Existències a Ll.T.
Exigible a C.T.
Realitzable Exigible
a C.T. Realitzable
Exigible
a C.T.
Disponible Disponible
3.7. Introducció a l'estat d'origen i aplicació de recursos

L'estat d'origen i aplicació de recursos, també anomenat estat de fonts i utilitzacions, és
un instrument útil per analitzar els balanços de situació, ja que posa de manifest les
variacions que s'hi han produït durant un determinat període de temps. Permet respondre
a qüestions com les següents:
- Quines inversions s'han fet?

- Quin finançament s'ha utilitzat?
- Com es reparteix el finançament utilitzat entre accionistes, beneficis no
repartits i deute?
- Quina part del finançament obtingut és a curt i a llarg termini?
- Hi ha un equilibri raonable entre les inversions efectuades i el finançament
utilitzat?
38
L'estat d'origen i aplicació de recursos es confecciona a partir de dos balanços d'una

mateixa empresa, i consisteix en la integració de totes les variacions que s'han produït en
l'actiu i en el patrimoni net més passiu .
A continuació, es detalla la confecció d'un estat simplificat d'origen i aplicació de
recursos amb un exemple:
1. Calen dos balanços d'una mateixa empresa (veure figura següent). En el primer
balanç ja s'ha d'haver distribuït el resultat de l'any (augmentant o disminuint les reserves
i augmentant els deutes a curt termini amb Hisenda, en concepte d'Impost de Societats, i
amb els accionistes, en concepte de dividends pendents de pagament).
2. Es calculen els augments i disminucions produïts entre els dos balanços (veure
figura). Noteu que les variacions de l'actiu sempre han d'igualar les variacions del
patrimoni net més passiu.
3. Es confecciona l'estat d'origen i aplicació de recursos (veure figura) posant a
l'esquerra els augments d'actiu i les disminucions de patrimoni net més passiu (que són
les aplicacions dels recursos) i a la dreta els augments de patrimoni net més passiu i les
reduccions d'actiu (que són els orígens dels recursos).
A l'esquerra s'anoten també les pèrdues de l'exercici (perquè originen disminucions de

recursos, que és el contrari del finançament) i a la dreta les amortitzacions i beneficis de
l'exercici.
En l'exemple que estem estudiant, l'estat d'origen i aplicació de recursos serà el que
s'adjunta en la figura següent.
De l'estat anterior es pot concloure que aquesta empresa ha invertit sobretot en actiu fix i
l'ha finançat bàsicament amb deutes a curt termini, la qual cosa, en general, és negativa.
En principi, l'actiu fix ha de ser finançat amb capitals propis o amb exigible a llarg termini.
L'estat d'origen i aplicació de recursos serveix per veure en què ha invertit l'empresa (actiu
fix, actiu corrent, devolució de deutes, pèrdues) i com l'ha finançat (capital, deutes,
beneficis, amortitzacions, venda d'actius). D'aquesta forma, es pot comprovar si el
creixement i el seu finançament són equilibrats o no. En termes generals, una empresa
creix equilibradament quan els augments d'actius corrents i deutes a curt termini són
similars, amb tendència a ser més elevats els primers que els segons. A1 mateix temps,
els augments de passius fixos són similars als dels actius fixos, amb tendència a ser més
elevats els primers que els segons, a fi de disposar del fons de maniobra suficient. Quan
es compleixen aquestes condicions, es diu, sempre en termes generals, que l'empresa té
un estat d'origen i aplicació de recursos adequadament proporcionat.
També és interessant calcular l'estat d'origen i aplicació de recursos detallant les
variacions que s'han produït en cada compte del balanç (en lloc d'utilitzar els grups
patrimonials solament). D'aquesta forma, l'estat d'origen i aplicació de recursos
subministra més informació.
En el tema 7 s'aprofundeix aquest tema amb l'anomenat quadre de finançament, que és la
variant de l'estat d'origen i aplicació de recursos inclosa en el Pla General de
Comptabilitat.
39
EOAF
Balanç de Situació a 31/12 (N-1) Balanç de Situació a 31/12 (N)
ACTIU
ACTIU PN
PN ++ PASSIU
PASSIU ACTIU
ACTIU PN
PN ++ Passiu
Passiu
Fix 17 No exigible 12
Fix 7 No exigible 10 Existències 3 Exigible a Ll.T. 4
Existències 2 Exigible a Ll.T. 2 Realitzable 6 Exigible a C.T. 12
Realitzable 4 Exigible a C.T. 5 Disponible 2 Amortitzac.
Disponible 4 Pèrdues (!!!) 4 acum. (!!!) 4
17 17 32 32
Augments i Disminucions
ACTIU
ACTIU PN
PN ++ PASSIU
PASSIU
Existències 1 Exigible a Ll.T. 2
Realitzable 2 Exigible a C.T. 7
Disponible -2 Amortitzac.
Pèrdues 4 acum. 4
15 15
EOAF
APLICACIÓ ORIGEN
Existències 1 Amortitzac.
Realitzable 2 acum. 4
Pèrdues 4 Exigible a Ll.T. 2
Exigible a C.T. 7
Disponible 2
17 17
3.8. Resum del tema

L'anàlisi del balanç de situació amb ajut de tècniques com ara percentatges o gràfics,
permet avaluar la situació patrimonial i financera de l'empresa i ajuda a respondre
qüestions com ara:
- L'empresa, està prou capitalitzada?

- Es poden atendre els pagaments a curt termini?
L'estat d'origen i aplicació de recursos informa de les inversions que ha fet l'empresa i
d'on ha obtingut el finançament. Per tant, permet avaluar el nivell d'equilibri de la política
d'inversions i de finançament.
En el pròxim tema s'aprofundeix aquesta temàtica amb l'ajut de les ràtios.

Anàlisi horitzontal: Tècnica que consisteix en la comparació de l'evolució del pes de
cada partida d'un exercici a un altre.
40
Anàlisi vertical: Tècnica que consisteix en analitzar el percentatge que representa cada
massa sobre el total del balanç. També s'utilitza amb el compte de pèrdues i guanys.
Capitalització: Procés d'incorporació de recursos aportats pels accionistes o generats
per la pròpia empresa per al finançament de les seves inversions.
Consolidació de comptes: Integració de comptes anuals de dues o més empreses per
obtenir les corresponents al grup.
Descapitalització: Procés de reducció del pes dels capitals propis en l'empresa a través
de l'increment dels deutes.
Estat d'origen i aplicació de recursos: Informe sobre les variacions produïdes en els
actius i patrimoni net més passius d'una empresa durant un període determinat. Pot
confeccionar-se segons diversos models, un d'ells és el que inclou el Pla General de
Comptabilitat.
Fallida: Situació que es produeix quan els deutes superen els actius de 1' empresa.
Fons de maniobra: Diferència entre l'actiu corrent i els deutes- a curt termini.
Independència financera: Situació en què l'empresa gaudeix d'autonomia suficient
davant entitats de crèdit i altres creditors.
Quadre de finançament: Estat d'origen i aplicació de recursos inclòs en el Pla General
de Comptabilitat que informa de les inversions i del finançament utilitzat per l'empresa
en un període determinat, distingint la variació produïda en el fons de maniobra.
Solvència: Capacitat de pagament de deutes.
Suspensió de pagaments tècnica: Situació que es produeix quan el fons de maniobra
d'una empresa és negatiu.

textos següents:
ACCID: “Anàlisi d’empreses”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Revista

de Comptabilitat i Direcció, núm. 2, monografia, Barcelona, 2005.
Amat, O. (2008): “Anàlisi integral d’empreses”, Profit, Barcelona, 2014. Capítol 5.
Bernstein, L. A.: «Anàlisis de estados financieros: teoría, aplicación e interpretación»,
Ediciones S, Barcelona, 1993, capítols 5 a 8.
41
4. Anàlisi del balanç de situació (II): Les ràtios
3.Anàlisi del balanç de situació (II): Les ràtios

Objectius:
- Completi el coneixement sobre les tècniques d'anàlisi de balanç de situació

iniciades en el tema anterior.
- Conegui les principals ràtios a utilitzar en l'anàlisi del balanç de situació.
- Tingui clares les tècniques a utilitzar per avaluar la liquiditat, la
capitalització, l'endeutament, la rotació d'actius i els terminis de cobrament
i pagament.
- Conegui el poder predictiu que poden tenir les ràtios.
3.1. Concepte i ús de les ràtios

Una ràtio és el quocient entre magnituds que tenen una certa relació i per aquest motiu es
comparen. Per exemple, si es divideix el benefici net obtingut per l'empresa per la xifra de
capitals propis d'aquesta mateixa empresa, s'obté la ràtio de rendibilitat dels capitals
propis:
Les ràtios no se solen estudiar soles, sinó que es comparen amb:
- Ràtios de la mateixa empresa per estudiar-ne l'evolució.

- Ràtios pressupostades per l'empresa per a un període determinat. Així, es pot
comparar el que l'empresa s'havia marcat com a objectiu amb la realitat.
- Ràtios ideals de tipus general per comprovar en quina situació es troba l'empresa en
relació amb el que es considera ideal o raonable. Per exemple, si en un moment donat
es considera que la rendibilitat ideal dels capitals propis ha d'oscil.lar al voltant del 14
% i l'empresa que s'està estudiant la té del 8 % indica que està obtenint una rendibilitat
baixa.
- Ràtios de tipus sectorial per comprovar si l'empresa obté la rendibilitat que hauria
de tenir en funció del sector econòmic en què opera. Per exemple, si l'empresa obté
una rendibilitat dels capitals propis del 8 % però en el seu sector la mitjana és del 15
% vol dir que aquesta empresa està obtenint una rendibilitat baixa. L'anàlisi amb ràtios
per sectors es tracta més a fons en el tema 8.
- Ràtios dels principals competidors de l'empresa. A l'empresa, li pot interessar
comparar les seves ràtios amb les dels seus competidors més directes. Per això, pot
obtenir els comptes anuals dels seus competidors en el Registre Mercantil
corresponent, en cas que aquests hi hagin dipositat els seus comu.m. Certs tipus de
societats tenen els seus propis registres, com són les cooperatives, per exemple, que
estan en les delegacions del Ministeri de Treball o de les conselleries de Treball de la
comunitat autònoma corresponent.
42
Quan es fan servir ràtios, cal anar amb compte amb les magnituds que tenen signe negatiu
ja que poden distorsionar la realitat i portarnos a conclusions errònies. Per exemple, si es
calcula la ràtio de rendibilitat dels capitals propis en una empresa que té pèrdues i que ha
fet fallida, és a dir, que té els fons propis amb signe negatiu, s'arribaria al contrasentit
d'una ràtio de rendibilitat amb signe positiu. Seria així perquè en dividir una xifra amb
signe negatiu per una altra de signe negatiu el resultat té un signe positiu.
3.2. Principals ràtios per analitzar balanços

Hi ha infinitat de ràtios, però perquè l'anàlisi sigui operatiu ha de limitar-se'n l'ús, que
vol dir que per a cada empresa, en funció de la seva situació concreta i dels objectius de
l'anàlisi, s'han de seleccionar aquelles ràtios que siguin més idònies.
A continuació, farem una exposició de les principals ràtios per estudiar la liquiditat,
l'endeutament, l'eficiència dels actius i els terminis de cobrament i pagament. Per a
aquelles ràtios que sigui possible, s'indicarà quin és el seu valor mitjà desitjable, des
d'una perspectiva purament orientativa ja que tot depèn del sector i de les característiques
concretes de l'empresa.
3.2.1. Ràtios de liquiditat

Per diagnosticar la situació de liquiditat de l'empresa, és a dir, la possibilitat de poder
afrontar els pagaments a curt termini, a més de confeccionar l'estat de fluxos de
tresoreria, ja sigui històric o previsional (vegeu el tema 2), es poden utilitzar les ràtios
següents (veure figura):
- Ràtio de liquiditat: És igual a l'actiu corrent dividit per l'exigible a curt termini.
L'exigible a curt termini, també denominat passiu corrent, està integrat pels deutes a curt
termini.
Perquè l'empresa no tingui problemes de liquiditat, el valor de la ràtio de liquiditat ha de
43
ser pròxim a 1,5, aproximadament, o entre 1,5 i 2. En cas que aquesta ràtio sigui molt
inferior a 1,5 indica que l'empresa pot tenir més probabilitat de fer suspensió de
pagaments. Potser podria pensar-se que amb una ràtio de liquiditat d' l ja s'atendrien
sense problemes els deutes a curt termini. Tanmateix, la possible morositat de part de la
clientela i les dificultats en vendre totes les existències a curt termini aconsellen que el
fons de maniobra sigui positiu, i per tant, que l'actiu corrent sigui superior als deutes a
curt en un marge suficient des d'una perspectiva conservadora. Aquesta situació depèn
de com cobra i com paga l'empresa, ja que en sectors en què es cobra molt ràpid i es paga
molt tard es pot funcionar sense problemes tenint un fons de maniobra negatiu. Un
exemple típic del sector que funciona així és el de les grans superfícies de distribució
alimentària (hipermercats). Una situació similar és la que es produeix en les companyies
asseguradores.
Si la ràtio de liquiditat és molt superior a 2 pot significar que es tenen actius corrents
ociosos i, per tant, es perd rendibilitat.
Per ponderar adequadament la situació de liquiditat s'ha de tenir en compte la possible
existència de pòlisses de crèdit o classificacions de descompte d'efectes, no utilitzades
en la seva totalitat, ja que indiquen que l'empresa té possibilitats de disposar de liquiditat
addicional. El mateix passaria amb els actius immobilitzats no funcionals fàcilment
vendibles en un moment concret. Això també afecta les dues ràtios següents.
Amb relació a les existències, és convenient analitzar-ne la qualitat quant a més o menys
facilitat per convertir-se en vendes.
Un altre aspecte a tenir en compte en aquesta ràtio, a l'igual de les dues ràtios següents,
és la qualitat del realitzable quant a termini de cobrament i quant a importància dels
impagats.
Un cas particular és el de les empreses de serveis (consultories, hotels, per exemple) que
treballen amb existències nul-les o molt reduïdes. En aquests sectors, la liquiditat
s'avalua perfectament amb la ràtio de tresoreria, que s'analitza a continuació.
- Ràtio de tresoreria: És igual al realitzable més el disponible dividit per l'exigible a

curt termini.
Per no tenir problemes de liquiditat, el valor de liquiditat d'aquesta ràtio ha de ser 1,
aproximadament. Si és inferior a 1, l'empresa pot fer suspensió de pagaments perquè no
tingui els actius líquids suficients per atendre els pagaments. Si la ràtio de tresoreria és
molt superior a 1, indica la possibilitat que es tingui un excés d'actius líquids i per tant
se n'estigui perdent rendibilitat.
Són aplicables a aquesta ràtio els comentaris que s'han fet en la ràtio anterior amb relació
a la velocitat amb què es cobra i amb què es paga.
Si una empresa té la ràtio de liquiditat igual a 2 (correcte) però la ràtio de tresoreria és
de 0,3 (perill de suspensió de pagaments) indica que l'empresa pot fer suspensió de
pagaments perquè tingui un excés d'existències i li manqui realitzable i disponible.
- Ràtio de disponibilitat: És igual al disponible dividit per l'exigible a curt termini. A1

disponible, també se li poden afegir aquelles inversions financeres temporals que
l'empresa podria convertir en diners en un o dos dies.
Aquesta ràtio, a l'igual de l'anterior, també rep la denominació de prova de l'àcid, o acid
test en anglès. És difícil estimar un valor ideal per aquesta ràtio, ja que el disponible
44
(sense incloure aquells comptes bancaris que no siguin de lliure disposició perquè
estiguin afectes a garanties) sol fluctuar al llarg de l'any i, per tant, s'ha de procurar
prendre un valor mitjà. No obstant, es pot indicar que si el valor de la ràtio és baix es
poden tenir problemes per atendre els pagaments. Per contra, si la ràtio de disponibilitat
augmenta molt poden existir disponibles ociosos i, per tant, perdre'n rendibilitat. Com a
valor mitjà òptim es podria indicar per a aquesta ràtio el de 0,3, aproximadament, ja que
facilita informació sobre si es poden atendre sobradament pagaments importants, com
són pagues dobles, per exemple.
En empreses que no tinguin una forta estacionalitat en els seus cobraments i pagaments,
aquesta ràtio es pot complementar amb el de dies de disponible per afrontar els
pagaments. Es tracta d'una ràtio que es calcula dividint el disponible pels pagaments,
per tots els conceptes, que s'efectuen en un any i multiplicant per 365 .
Aquesta ràtio indica, de forma orientativa, ja que tant el disponible com els deutes a
pagar de forma immediata fluctuen considerablement al llarg de l'any en la majoria
d'empreses, el nombre de dies en què es poden atendre els pagaments amb el disponible
existent. És a dir, dóna una mitjana dels dies que es pot resistir sense tenir cap cobrament
addicional. Una forma alternativa de calcular la ràtio és posant en el denominador
solament els pagaments d'explotació, en lloc de la totalitat de pagaments.
- Ràtios de fons de maniobra: Aquestes ràtios es calculen dividint el fons de maniobra

(actius corrents menys deutes a curt termini) pels actius o pels deutes a curt termini.
Aquesta ràtio informa del pes que representa el fons de maniobra amb relació a l'actiu.
No és possible indicar el valor adequat, en termes generals, d'aquesta ràtio, ja que depèn
totalment del sector en què operi 1' empresa.
El valor adequat, en general, d'aquesta ràtio, oscil•la entre 0,5 i 1, per aconseguir que el
fons de maniobra sigui suficient per oferir seguretat que es podran atendre els deutes a
curt termini. Si el valor de la ràtio és negatiu, pot ser que l'empresa tingui dificultats per
atendre els seus deutes a curt termini, encara que converteixi en diners tot el seu actiu
corrent.
3.2.2. Ràtios d'endeutament

Les ràtios d'endeutament s'utilitzen per diagnosticar sobre la quantitat i qualitat del deute
que té l'empresa, com també per comprovar fins quin punt s'obté el benefici suficient per
suportar la càrrega financera de l'endeutament.
- Ràtio d'endeutament: És igual al total dels deutes dividit pel patrimoni net més
passiu. De vegades, es calcula també posant el total de l'actiu en el denominador, que
lògicament no modifica el resultat de la ràtio.
El valor òptim d'aquesta ràtio se situa al voltant de 0,6. En cas que sigui superior a 0,6
indica que el volum de deutes és excessiu i l'empresa està perdent autonomia financera
enfront de tercers o, que és el mateix, s'està descapitalitzant i funcionant amb una
estructura financera més arriscada. Si és inferior a 0,5 pot ocórrer que l'empresa tingui un
excés de capitals propis. Com es veurà més endavant, en moltes ocasions és rendible tenir
una certa proporció de deute.
De totes maneres, hi ha situacions en què una empresa no pot tenir cap deute amb cost
45
financer. Per exemple, quan el benefici abans d'interessos i impostos és negatiu i no hi ha

perspectives que la situació pugui canviar a curt termini. En aquest cas, només es pot tenir
aquell deute que no generi despeses financeres (com el deute no vençut en concepte d'im-
postos o de Seguretat Social, per exemple). Si una empresa que té pèrdues abans
d'interessos i impostos obté préstecs bancaris, encara perdrà més diners com a
conseqüència de les despeses financeres.
- Ràtio de garantia: Mesura el pes del deute, ja que divideix l'actiu real pels deutes.
L'actiu real s'obté restant al total de l'actiu els anomenats actius ficticis (despeses
amortitzables, accions pròpies, accionistes capital pendent de desemborsar). Els actius
ficticis es dedueixen per obtenir l'actiu que pot utilitzar-se per afrontar els deutes.
Aquesta ràtio també rep la denominació de distància amb relació a la fallida. A mesura
que es redueix la ràtio, i sobretot quan s'acosta a 1, la fallida s'aproxima. Quan és inferior
a 1 l'empresa està en fallida tècnica.
- Ràtio d'immobles lliures de càrregues: En el numerador es posa la part dels immobles

i altres actius hipotecables que no estan gravats per cap hipoteca o càrrega similar. En el
denominadores posa la totalitat d'aquest tipus d'actiu, tant si estan gravats com si no.
A mesura que el valor d'aquesta ràtio sigui més elevat, indicarà que l'empresa té més
possibilitats d'oferir garanties per a endeutaments addicionals.
- Ràtio de qualitat del deute: Es calcula dividint l'exigible a curt termini pel total dels
deutes.
Com més petit sigui el valor d'aquesta ràtio, significa que el deute és de millor qualitat pel
que fa al termini. Cal tenir en compte que moltes empreses, o bé per la seva reduïda
dimensió o per l'activitat que desenvolupen, tenen dificultats per accedir al finançament a
llarg termini i als mercats bursàtils, això explica que tinguin un deute eminentment a curt
termini.
Un bon complement d'aquestes ràtios d'endeutament consisteix en la preparació d'un
quadre en què s'identifiquen els deutes de l'empresa, ordenats per venciments, indicant
costos (taxa anual equivalent o TAE) i altres característiques (tipus de prèstec, garantia,...).
L'ordenació per venciments pot permetre agrupar els deutes segons els seus venciments
(30 dies, 60 dies, 90 dies, 120 dies, 180 dies, 1 any, 2 anys, 3 anys, etc.).
Un complement de la ràtio anterior és el que divideix el passiu fix o recursos permanents,
que està integrat pels capitals propis i el deute a llarg termini, pel patrimoni net més passiu
total. És un indicador del pes dels recursos permanents sobre el finançament total obtingut
i ha de ser suficientment elevat, d'acord amb l'actiu fix i el fons de maniobra que calguin.
- Ràtio de capacitat de devolució dels préstecs: Es calcula dividint el benefici net més
les amortitzacions pel total dels préstecs rebuts. Com més gran sigui el valor d'aquesta
ràtio més capacitat es tindrà per poder tornar els préstecs ja que el numerador reflecteix
el flux de caixa que genera l'empresa.
Aquesta ràtio es basa en la creença que els préstecs s'han de tornar amb el flux de caixa
generat per l'empresa, mentre que els deutes amb proveïdors s'han de tornar amb els
cobraments a clients.
46
- Ràtio de despeses financeres sobre vendes: Hi ha diverses ràtios que, tot i que
requereixen dades del compte d'explotació, permeten comprovar si l'empresa pot suportar
l'endeutament que té .
Una d'aquestes ràtios és la que es calcula dividint les despeses financeres per la xifra de
vendes:
Aquesta ràtio també es pot calcular deduint els ingressos financers de les despeses
financeres.
Quan la ràtio anterior és superior a 0,02 indica que les despeses financeres són excessives.
Quan el valor està entre 0,015 i 0,02, és indicatiu de precaució, i quan és inferior a 0,015
vol dir que les despeses financeres no són excessives amb relació a la xifra de vendes. Tal
com ja s'ha indicat, aquestes pautes són de tipus general ja que en sectors que treballen
amb molt marge (com certes empreses del sector de serveis, per exemple) es podran
suportar despeses financeres superiors. En canvi, en empreses que treballen amb un marge
molt curt, com els supermercats, per exemple, les despeses financeres han de ser més
reduïdes.
- Ràtio del cost del deute: Es divideixen les despeses financeres pel saldo mitjà del
deute amb cost (préstecs bancaris i descompte comercial, per exemple).
Com més petit sigui el valor d'aquesta ràtio més barat serà el deute remunerat que té
l'empresa, i per tant, serà el reflex d'una situació millor. Aquesta ràtio ha de comparar-
se amb el cost mitjà del diner durant el període, per comprovar si el finançament té un
cost raonable.
- Cost mitjà del patrimoni net més passiu: Una altra ràtio a utilitzar, i que també ha
de ser reduïda, és la que compara les despeses financeres i els dividends pagats als
accionistes amb el total del patrimoni net més passiu. Aquesta ràtio dóna informació
sobre el cost mitjà del patrimoni net més passiu.
En cas que no es paguin dividends o es pagui un import inferior al desitjat pels
accionistes, es pot posar en el numerador el dividend desitjat pels accionistes. D'aquesta
forma, se sap el cost mitjà del patrimoni net més passiu en el supòsit que l'empresa
pogués satisfer les pretensions dels seus propietaris.
La situació òptima és que la ràtio sigui tan reduïda com sigui possible, i sobretot que
sigui inferior al rendiment que s'obté de l'actiu.
El cost mitjà del patrimoni net més passiu calculat com s'acaba d'exposar porta a un
concepte que ha despertat l'interès dels analistes en els darrers anys . Es tracta del VAE
o valor afegit econòmic (traduït de l'anglès EVA, economic value added), que es calcula
deduint els impostos i el cost del patrimoni net més passiu al benefici abans d'interessos
i impostos (BAII):
47
Benefici abans d'interessos i impostos

- Impost de Societats
- Patrimoni net més passiu x Cost mitjà del patrimoni
net més passiu
Valor afegit econòmic
El VAE és un indicador de la capacitat de l'empresa de poder retribuir adequadament

els que l'estan finançant i per generar recursos addicionals per autofinançar-se.
- Cobertura de despeses financeres: També és útil calcular la ràtio que divideix el

benefici abans d'interessos i impostos (BAII) per les despeses financeres.
Pel que fa a aquesta ràtio, l'ideal és que sigui tan alta com sigui possible i, per
descomptat, més gran que 1 per no tenir pèrdues.
En definitiva, per poder diagnosticar sobre l'endeutament de l'empresa es poden calcular
ràtios com les anteriors. Més endavant, aquest tema s'amplia amb l'estudi del
palanquejament financer (vegeu el tema 6).
3.2.3. Ràtios de rotació d'actius

Permeten estudiar el rendiment que s'obté dels actius. Les ràtios de rotació es calculen
dividint les vendes per l'actiu corresponent. EL valor ideal de les ràtios de rotació és que
siguin tan elevades com sigui possible. Vegem les més utilitzades:
- Rotació de l'actiu no corrent: S'obté dividint les vendes per l'actiu no corrent.
Com més alt sigui el valor d'aquesta ràtio vol dir que es generen més vendes amb l'actiu
fix. Atès que les vendes es produeixen per l'actiu funcional, és interessant obtenir la ràtio
que divideix les vendes per l’actiu fix funcional.
En avaluar la gestió de l'immobilitzat se'n pot calcular l'antiguitat mitjana dividint
l’amortització acumulada per l’ amortització anual.
- Rotació de l'actiu corrent: Per obtenir el seu valor es divideixen les vendes per l'
actiu corrent.
Amb l'actiu corrent també pot calcular-se la rotació dels seus elements funcionals
dividint les vendes per l’actiu corrent funcional.
- Rotació dels estocs: S'obté dividint les vendes pel valor dels estocs.
A l'igual de les ràtios anteriors, com més alta sigui la rotació d'estocs, significa que es
generen més vendes amb menys inversió (en estocs en aquest cas). Perquè la ràtio sigui
més il•lustrativa, s'han de prendre les vendes a preu de cost (o el cost de vendes), ja que
l'estoc està valorat a aquest preu.
En el tema 7 s'exposen més ràtios per avaluar la gestió de les existències.
- Rotació de clients: Es divideixen les vendes pel saldo de clients. A aquest últim
saldo s'afegeixen tots els comptes que representen crèdits als clients (efectes a cobrar,
efectes descomptats pendents de venciment, efectes en gestió de cobrament).
48
El valor d'aquesta ràtio ha de ser el més elevat possible perquè la inversió efectuada en
clients generi la màxima venda possible.
També pot calcular-se l'invers d'aquesta ràtio per obtenir la inversió que s'ha d'efectuar
en clients per cada unitat monetària de venda.
Coherentment amb el que s'ha indicat per a la ràtio de rotació de clients, aquesta última
ràtio ha de ser tan reduïda com sigui possible.
L'estudi de les ràtios de rotació es fa analitzant-ne l'evolució durant diversos anys. La

situació ideal és que les ràtios de rotació augmentin. Així, cada cop es necessitarà una
inversió més petita en actiu per al desenvolupament de l'activitat. Per tant, en tenir menys
actius hi haurà menys patrimoni net més passius, és a dir menys deutes i menys capitals
propis, i l'empresa podrà ser més eficient. En el tema 7 s'aprofundeix l'estudi de les ràtios
relacionades amb les existències.
3.2.4. Ràtios de gestió de cobrament i de pagament

Aquestes ràtios serveixen per comprovar l'evolució de la política de cobrament i
pagament a clients i proveïdors, respectivament.
- Ràtio de termini de cobrament: Indica el nombre mitjà de dies que es tarda a cobrar
dels clients. Es calcula dividint els saldos que reflecteixen crèdits amb relació als clients
(saldo de clients, efectes a cobrar i efectes descomptats pendents de vèncer i deduint-ne
les bestretes de clients) per la venda mitjana diària.
Com la venda mitjana diària és igual a les vendes anuals dividides per 365, aquesta ràtio
també es pot presentar dividint el saldo de clients per les vendes anuals i multiplicant-ho
tot per 365.
En el numerador de la ràtio s'han d'incloure tots els deutes dels clients. Per evitar
distorsions és recomanable afegir 1'IVA (Impost sobre el Valor Afegit) transferit a
clients en el denominador, ja que en el numerador els comptes van amb l'IVA.
Com més petit sigui el valor d'aquesta ràtio, indica que es cobra abans dels clients, la
qual cosa és desitjable per a qualsevol empresa. Per ampliar la informació sobre la
política de cobrament de l'empresa és recomanable calcular aquesta ràtio per a distints
segments de la clientela, com els clients nacionals i els d'exportació, per exemple. També
val la pena obtenir un desglossament del saldo dels comptes a cobrar en funció de
l'antiguitat (fins a 30 dies, de 30 a 60 dies, de 60 a 90 dies, de 90 a 120 dies, etc.) i en
funció de si han vençut o no.
Aquestes informacions poden complementar-se amb ràtios que informen dels impagats
(morositat puntual) i la insolvència definitiva dels clients. La ràtio d’impagats s’obté
dividint l’ import dels impagats del període per les vendes, la data de cobrament de les
quals vencia en el període. La ràtio d' impagats ha de ser tan reduïda com sigui possible
i, igual com el termini de cobrament, s'ha de comparar amb les dades mitjanes del sector
d'activitat de l'empresa.
Per altra banda, la ràtio d’insolvències definitives es calcula dividint els incobrables
definitius del període per les vendes definitives. El valor d'aquesta ràtio també ha de ser
tan reduït com sigui possible. El valor d'aquestes ràtios s'haurà de comparar amb les
dotacions a la provisió per insolvències per comprovar que són suficients.
49
- Ràtio de termini de pagament: Es calcula dividint el saldo de proveïdors per les

compres anuals, i multiplicant per 365. Igual com amb el termini de cobrament, s'ha
d'afegir l'IVA suportat en el denominador perquè sigui comparable amb el numerador.
Reflecteix el nombre de dies mitjà que es tarda a pagar als proveïdors.
Com més alt és el valor d'aquesta ràtio, implica que es tarda més a pagar als proveïdors,
amb la qual cosa aquests proporcionen més finançament i, per tant, és positiu. No obstant,
de la situació anterior cal distingir aquella que es produeix pel retard en el pagament en
contra del que s'ha acordat amb els proveïdors. Aquesta darrera situació és totalment
negativa per la informalitat que reflecteix i pel desprestigi que ocasiona. A més, pot
provocar el tall de subministrament per part dels proveïdors. És recomanable comparar el
valor de la ràtio amb la mesura del sector.
Una altra ràtio interessant és la que divideix la inversió en clients amb la inversió en
proveïdors en un moment concret, a fi de comprovar que part de la inversió en clients la
financen els proveïdors.
A fi de tenir les mínimes necessitats de finançament addicionals, el que interessa és que
aquesta ràtio sigui elevada. En empreses com ara les cadenes de supermercats, aquesta
ràtio és bastant superior a 1, fet que explica que tinguin excedents generats per
l'explotació per invertir-los.
Finalment, també es pot calcular la part de la inversió en existències que financen els
proveïdors dividint el total de proveïdors pel total de les existències.
Com més alt sigui el valor de la ràtio serà indicatiu que els proveïdors financen una part
més gran de la inversió en existències.
En el tema 7 s'ampliarà l'anàlisi d'aquestes parts del balanç amb l'estudi del fons de
maniobra.
3.3. El poder predictiu de les ràtios

Diversos estudis basats en tècniques estadístiques i l'anomenada anàlisi discriminant
demostren el poder de predicció que tenen les ràtios.
Aquestes anàlisis poden fer-se amb enfocaments unidimensionals, és a dir, utilitzant
ràtios individualment, o amb enfocaments multidimensionals, que utilitzen diverses
ràtios de forma simultània.
3.3.1. Enfocament unidimensional
Consisteix a considerar cada ràtio com independent de les altres. S'aconsegueixen dues
mostres d'empreses, unes que han tingut problemes financers importants i unes altres que
no n'hagin tingut. Aquests estudis intenten detectar les ràtios que discriminen de forma
més clara les empreses que gaudeixen de bona salut financera en relació amb les
empreses que sofreixen fortes tensions de liquiditat i suspenen pagaments o fan fallida.
Així, una investigació de Beaver va demostrar (vegeu la figura següent) que a partir de
la ràtio Deutes/Actiu, que és la ràtio d'endeutament, es podria anticipar si l'empresa
tindria una gran probabilitat de suspendre pagaments abans de 5 anys i en cas afirmatiu
quants anys tardaria a arribar a aquesta situació.
50
Com es pot apreciar en la figura següent, si una empresa té una ràtio de Deutes/Actiu de
0,65 vol dir, segons l'estudi esmentat, que té una gran probabilitat de suspendre paga-
ments dins d'uns dos anys.
Seguint amb el mateix estudi, una empresa que tingui la ràtio Deutes/Actiu inferior a
0,37 té una gran probabilitat de no fer suspensió de pagaments abans de 5 anys.
Una altra forma d’anàlisi unidimensional consisteix en la cerca de valors de ràtios que
permetin classificar una empresa com a sanejada o amb problemes. Per exemple, en un
estudi realitzat amb empreses espanyoles (Amat, 2010) es va detectar, entre més de
quaranta ràtios, que n’hi havia cinc amb un gran poder predictiu (vegeu la figura
següent).
En aquest estudi, igual com els que es descriuran posteriorment, s’utilitza alguna de les
ràtios que s’analitzen amb més detall en els temes 5 i 6, perquè són ràtios centrades en
el compte de pèrdues i guanys o en la rendibilitat i l’autofinançament.
Malgrat l'interès despertat en els analistes per aquests tipus d'estudis, les principals
crítiques que rep l'anàlisi unidimensional se centren en la dificultat d'efectuar un
diagnòstic homogeni per a una empresa quan diverses ràtios indiquen resultats diferents
i en el fet que no tenen en compte les relacions de dependència entre les diferents ràtios.
51

EXEMPLE
EXEMPLE DE
DE VALORS
VALORS DE
DE DIFERENTS
DIFERENTS RÀTIOS
RÀTIOS QUE
QUE AJUDEN
AJUDEN AA PREDIR
PREDIR LA
LA
PROBABILITAT D’ÈXIT O FRACÀS D’UNA EMPRESA
PROBABILITAT D’ÈXIT O FRACÀS D’UNA EMPRESA
Ràtios Empreses Empreses

sanejades amb problemes
Actiu circulant Superior o igual a 1,47 Inferior a 1,47
Deutes a curt termini
Capitals propis Superior o igual a 0,4 Inferior a 0,4
Actiu
Benefici net Superior o igual a 0,03 Inferior a 0,3
Actiu
Vendes
Capitals propis
3.3.2. Enfocament multidimensional

Aquest tipus d'anàlisi afavoreix una avaluació global de la situació de l'empresa amb la
utilització simultània de diverses ràtios. Les més usades es basen en l'anàlisi discriminant
que cerca un indicador sintètic que permeti diferenciar les empreses sanes de les
empreses en perill.
Entre els estudis d'aquest tipus són molt coneguts els d'Altman per predir la probabilitat
que té una empresa de fer suspensió de pagaments. Altman, per mitjà de la investigació
d'un gran nombre d'empreses va trobar un índex que pot ser utilitzat per predir aquesta
probabilitat. L'índex Z es calcula a partir de les ràtios següents (veure figura següent).
Segons el valor de Z es pot estimar la probabilitat de suspensió de pagaments. Així, si Z
és més gran que 3 no hi ha perill de suspensió. Si Z està entre 1,8 i 3, la situació és
dubtosa. Si és inferior a 1,8 hi ha una gran probabilitat de suspendre pagaments.
El model d'Altman és molt útil perquè relaciona la possible suspensió de pagaments amb
diverses causes, com són la situació de liquiditat, la política de retenció de beneficis, el
marge que obté l'empresa, els capitals propis que té i el volum de vendes.
52
Fons de Maniobra Benefici retingut o Reserves

Z = 1,2 + 1,4
Actiu Actiu
Benefici abans int. i impostos Capitals propis

+ 3,3 + 0,6
Actiu Deutes
Vendes
+1
Actiu
Font: Altman, 1977
Tambè s’han fet estudis similars a Catalunya. Un d'ells (Amat, 2010) permet apreciar la
salut econòmico-financera d'una empresa a partir de la fórmula que apareix en la figura
següent.
Quan el valor de la fórmula anterior és positiu indica que l'empresa té una gran
probabilitat de gaudir de bona salut econòmico-financera. En canvi, quan el valor és
negatiu, hi ha una elevada probabilitat que l'empresa suspengui pagaments o passi per una
situació similar.
En definitiva, aquests tipus de models, que han d'adaptar-se a les característiques de cada
moment econòmic, país i sector, han demostrat amb la seva validesa que les ràtios poden
ser utilitzades per predir l'evolució futura de l'empresa. Algunes entitats de crèdit les
utilitzen con un complement de l'anàlisi dels seus comptes anuals.
De totes formes, alguns autors com Argenti qüestionen aquest tipus d'anàlisi i arriben a
la conclusió que és més útil analitzar les decisions que provoquen desastres en les
empreses, en lloc de confiar en el poder predictiu de les ràtios. En definitiva, aquesta línia
d'investigació proposa d'utilitzar l'anàlisi multivariant, ja que fa servir combinacions de
variables per fer prediccions, però de tipus qualitatiu en lloc de quantitatiu .
53
x1 = Actiu Corrent / Passiu Corrent

x2 = Patrimoni Net / Actiu
x3 = Benefici Net / Actiu
x4 = Benefici Net / Patrimoni Net
Z = -3,9 + 1,28 x1+ 6,1 x2+ 6,5 x3+ 4,8 x4
>0 Més probablitat de solvència

<0 Més probabilitat d’insolvència
Font: Amat, 2016
3.4. Resum del tema

Les ràtios ajuden a aprofundir l'anàlisi d'estats financers. Tenint en compte que hi ha
infinitat de ràtios, en aquest tema s'han exposat les més rellevants per a l'avaluació dels
factors següents:
- Endeutament i capitalització.
- Costos financers.
- Gestió d'actius.
- Gestió de cobrament i pagament.
Tot i que per a algunes ràtios s'han indicat possibles valors ideals, aquests són molt
relatius ja que han de contrastar-se amb el sector i la forma de treballar de l'empresa.
Anàlisi discriminant: Tècnica estadística de tipus paramètric que consisteix a

identificar en quines ràtios, i per a quins valors, es produeixen diferències importants
entre empreses que un temps després fan fallida o suspenen pagaments i empreses que
no han tingut problemes d'aquest tipus.
Anàlisi multidimensional: Aquest tipus d'anàlisi afavoreix una avaluació global de la
situació de l'empresa amb la utilització simultània de diverses ràtios. Les més utilitzades
es basen en l'anàlisi discriminant que busca un indicador sintètic que permeti diferenciar
les empreses sanes de les empreses en perill.
Anàlisi unidimensional: Consisteix a considerar cada ràtio com independent de les
54
altres. S'aconsegueixen dues mostres d'empreses, unesque hagin tingut problemes

financers importants i unes altres que no els hagin tingut. Aquests estudis intenten
detectar les ràtios que discriminen de forma més clara les empreses que gaudeixen de
bona salut financera amb relació a les empreses que pateixen fortes tensions de liquiditat
i suspenen pagaments o fan fallida.
Classificació de descompte d'efectes: Autorització fins a un cert límit, pactada amb
antelació, per portar efectes a cobrar a una entitat de crèdit. Aquesta anticiparà a l'empresa
l'import que el client ha de pagar al venciment de l'efecte. L'entitat de crèdit s'encarrega
de cobrar del client. En cas que aquest no atengui el seu deute, l'empresa que ha portat
aquest efecte al descompte respondrà davant l'entitat de crèdit. Té la consideració de deute
a curt termini per la part utilitzada.
Disponibilitat: Efectiu i comptes corrents bancaris.
Palanquejament financer: Ús de deute per incrementar la rendibilitat dels capitals
propis.
Pòlissa de crèdit: Autorització fins a un cert límit, pactada amb antelació, per tenir un
descobert en compte amb una entitat de crèdit. Té la consideració de deute a curt termini
per la part utilitzada.
Ràtio: Quocient entre dues magnituds.
Rendibilitat: Relació entre els beneficis i una massa patrimonial del balanç de situació.
Rotació: Proporció que representen les vendes sobre una determinada partida,
normalment de l'actiu del balanç. En principi interessa que sigui tan elevada com sigui
possible.
Taxa anual equivalent (TAE): Taxa que representa el cost real anual d'una font de
finançament o bé la rendibilitat anual d'una inversió.

textos següents:
Amat, O. (2018): “Anàlisi integral d’empreses”, Profit, Barcelona, 2014, Capítol 5.

Rees, B.: « Financial analysis», Prentice Hall, Londres, 1990, capítols 3 i 4.
En relació a la formulació de models de predicció de l'èxit o el fracàs empresarial es

poden consultar, a més de manuals d'estadística, obres com les següents:
Altman, E.: «Complete financial distress: A complete guide to predicting, avoiding and
dealing with bankruptcy», John Wiley and Sons, Nova York, 1983.
Mora, A.: «Los modelos de predicción del fracaso empresarial: una apíicación empírica
del logit», Revista Espanola de Financiaeión y Contabilidad, gener-març, 1994, pàgines
203- 233.
55
5. Anàlisi del compte de pèrdues i guanys
4.Anàlisi del compte de resultats
Objectius:
- Sàpiga per què es confecciona l'anàlisi del compte de pèrdues i guanys.

- Conegui les tècniques que cal utilitzar per a l'anàlisi econòmica o del
compte de pèrdues i guanys.
- Sàpiga avaluar l'evolució dels ingressos, despeses, marges i resultats.
- Sàpiga calcular el llindar de rendibilitat i les principals ràtios que ajuden a
avaluar el compte de pèrdues i guanys.
4.1. Objectius de l'anàlisi del compte de resultats

En els temes anteriors s'ha analitzat el balanç, tant des d'una perspectiva patrimonial per
avaluar temes com ara la proporció entre capital i deutes, com des d'una perspectiva
financera, amb el càlcul de ràtios de termini de cobrament i pagament o de liquiditat, per
exemple.
Un dels objectius de qualsevol empresa lucrativa és guanyar diners. Fins i tot en les
empreses no lucratives, o en les empreses públiques, no existeix la possibilitat de perdre
massa diners, per la qual cosa també hi ha objectius relacionats amb els resultats mínims
que cal aconseguir. L'anàlisi econòmica ajuda a verificar com genera resultats una empresa
i com es poden millorar. Per fer-ho, les dades de base són en els comptes de pèrdues i
guanys, també denominats comptes de resultats.
Aquesta anàlisi es concentra en els resultats ordinaris ja que els extraordinaris, pel fet de
ser atípics, no solen ser representatius de la gestió desenvolupada per l'empresa. L'anàlisi
dels resultats ordinaris permet avaluar bàsicament qüestions com les següents:
- Evolució de la xifra de vendes global i per productes.

- Evolució del marge brut global i per productes.
- Evolució de les despeses d'estructura i finançament.
- Càlcul de les vendes precises per cobrir despeses i per comprovar la viabilitat
econòmica de l'empresa.
- Si s'analitzen comptes de resultats previsionals d'exercicis futurs es podrà
intentar optimitzar l'evolució del resultat futur.
Tot seguit, s'estudien les tècniques més útils per a la realització d'una anàlisi econòmica.
Aquestes tècniques es poden aplicar a comptes de resultats històrics (d'exercicis
anteriors) o previsionals (d'exercicis futurs).
56
4.2. Càlcul de percentatges i gràfics

El primer pas de l'anàlisi econòmica és el càlcul dels percentatges dels resultats ordinaris.
Per calcular-los, s'obté el percentatge que representen les despeses i els beneficis sobre les
vendes.
El compte de resultats en percentatges, si es calcula per a diversos exercicis, permet veure
clarament l'evolució de les despeses i dels beneficis (veure figura).
ANÀLISI DEL COMPTE DE RESULTATS
PERCENTATGES
Any
Any N Any N+1 Any N+2
N+2 Any
Any N+3
Vendes 100,0 100,0 100,0 100,0
- Cost de vendes 80,9 81,1 81,4 84,4
Marge brut 19,1 18,9 18,6 15,6
- Despeses fixes 3,7 3,6 3,6 3,6
- Amortització 4,8 4,3 4,8 4,8
BAII 10,6 11,0 10,2 7,1
- Despeses financeres 0,6 0,5 0,6 0,6
BAI 10,0 10,5 9,6 6,5
- Impostos 5,4 5,3 4,9 3,3
Benefici Net 4,6 5,2 4,7 3,2
En els comptes de resultats anteriors s'observa una caiguda del benefici net en relació amb
les vendes per l'augment del cost de vendes, ja que les altres despeses pràcticament no
han variat. Únicament s'han reduït els impostos sobre els beneficis.
Igual com amb els balanços, amb els comptes de resultats en percentatges es poden
obtenir gràfics.
Una altra manera d'analitzar l'evolució de les distintes partides del compte de pèrdues i
guanys consisteix a considerar com de base 100 cada una de les partides del primer any.
Així, es multiplica l'import d'una partida en un any, es divideix per l'import d'aquest
concepte en l'any base i es multiplica per 100. D'aquesta forma es pot comparar el
creixement o decreixement de cada una de les partides.
4.3. Anàlisi de les vendes amb ràtios

L'evolució de les vendes és una variable clau per al diagnòstic econòmic d'una empresa.
De totes maneres, pot ser erroni considerar-la com l'única variable important a seguir, que
és el que passa de vegades en algunes empreses , ja que impedeix detectar a temps altres
problemes importants.
57
Les vendes poden analitzar-se a través de ràtios com les següents:
- Ràtio d'expansió de vendes: Es calcula dividint les vendes d'un any per les de l' any
anterior. Com més elevada sigui aquesta ràtio, millor. Si es fa amb unitats monetàries, en
cas que sigui inferior a 1 més el percentatge d'inflació, significa que les vendes decreixen.
Per exemple, si el percentatge d'inflació és del 5 % anual, perquè les vendes creixin, la ràtio
d'expansió devendes haurà de ser superior a 1,05. En aquest punt cal tenir en compte que
la inflació no afecta tots els sectors de la mateixa manera. Per tant, s'haurà de conèixer
quina és la inflació del sector al qual pertany l'empresa que s'analitza. També és útil
comparar el valor d'aquesta ràtio amb l'increment de preus de venda que ha realitzat
l'empresa durant l'exercici corresponent. L'expansió de vendes es pot calcular també per
productes o per segments de clientela. Ràtios similars es poden calcular substituint les
vendes pel valor afegit o per qualsevol marge o benefici.
- Ràtio de política d'increment de preus de venda: Divideix l'increment mitjà de preus

de venda de l'empresa en un període determinat per la inflació produïda en el mateix
termini.
Una ràtio similar és la que es pot obtenir si en el denominador de la ràtio anterior es
posa l'increment mitjà de preus de venda que han tingut els competidors.
- Ràtio de vendes per treballador: Divideix les vendes en unitats monetàries o en

unitats de producte pel nombre mitjà de treballadors i ha de ser al més elevat possible.
De manera similar es pot calcular el valor afegit per treballador.
- Ràtio de quota de mercat: Aquesta ràtio reflecteix la part del mercat en què opera una
empresa que és atesa per aquesta empresa. S'obté dividint la xifra de vendes de l'empresa
per la del sector en el mateix període.
Aquesta ràtio, a l'igual de l'anterior, es pot calcular en unitats físiques o en unitats
monetàries. Així mateix, totes dues es poden obtenir per a les vendes globals de l'empresa
o per a cada un dels productes o famílies de productes. L'evolució de la quota de mercat
que aconsegueix una empresa és un dels indicadors que millor informa del creixement
que està experimentant amb relació a la marxa del seu sector .
- Ràtio de participació de cada producte en el total de vendes: Es calcula per a cada

producte dividint les vendes de cada un per les vendes globals en unitats monetàries.
També es pot calcular per famílies de productes, per canals de distribució o per zones de
venda.
Aquesta ràtio indica el pes que representa un producte determinat en el total de les vendes
de l'empresa. També es pot calcular una ràtio similar dividint les vendes dels productes
llançats durant l'any per les vendes totals. Així, es mesura el nivell de renovació de la
gamma de productes que té l'empresa, que en principi ha de ser elevat.
Aquesta anàlisi es pot complementar amb l'anàlisi de l'etapa del cicle de vida en què es
troba cada producte. Les principals etapes són la d'introducció, la de desenvolupament, la
de maduresa i la de declivi, i és convenient tenir productes en cada una de les etapes,
58
sobretot en les tres primeres.
4.4. Anàlisi del marge per productes

Aquesta anàlisi es fa per veure quin és el marge brut que genera cada tipus de producte
venut per l'empresa. Així, es pot comprovar quins productes interessa vendre més perquè
tenen un marge superior.
Igualment, es pot detectar que hi ha productes que tenen un marge brut negatiu i que,
possiblement, s'haurien de rebutjar, si no és que la situació es pugui corregir, ja que com
més es venguin més pèrdues produiran. Aquesta mesura seria lògica llevat que aquests
productes tinguessin un interès estratègic especial per a l'empresa.
En la següent, es mostra un compte de resultats detallat a nivell de productes.
ANÀLISI DEL COMPTE DE RESULTATS

COMPTE
COMPTE D’EXPLOTACIÓ
D’EXPLOTACIÓ PER
PER PRODUCTES
PRODUCTES
Prod.
Prod. AA Prod. B Prod. C Total
Vendes
Vendes 400 600
600 200 1.200
Despeses
Despeses imput.
imput. a prod.
prod. -380
-380 -430 -205 -1.015
-1.015
Materials
Materials 115 205
205 90
90
Mà d’obra
Mà d’obra 190 110
110 75
75
Despeses
Despeses de fabricació
fabricació 10 20 5
Comissions
Comissions 40 60 20
20
Ports
Ports de venda 10 15 5
Publicitat
Publicitat 15 20 10
10
Marge
Marge Brut 20 170 -5
-5 185
185
Despeses d’estructura
-- Despeses -108
-108
BAII
BAII 77
77
-- Despeses
Despeses financeres -80
-80
BAI
BAI -3
-- Impost
Impost Societats 0
Benefici
Benefici Net -3
En aquest compte de resultats es pot comprovar que el producte més rendible és el B. Per
contra, el producte C genera un marge brut negatiu, per la qual cosa s'haurà d'estudiar la
seva possible eliminació o les mesures a adoptar per millorar-lo. En principi, són
rendibles aquells productes que generen, com a mínim, una unitat monetària de marge
brut que permetrà començar a cobrir les despeses d'estructura i financeres.
Aquest tipus d'anàlisi és més útil encara si es poden incloure abans del marge brut les
despeses financeres i d'estructura que siguin imputables a algun producte en especial. Així
es pot estimar més exactament quins ingressos i despeses ocasiona cada producte.
Es pot fer un estudi similar si el compte de pèrdues i guanys es desglossa per famílies de
producte, per botigues (en una empresa comercial), per oficines (en una entitat de crèdit)
o bé per zones geogràfiques. Per exemple, s'utilitza força el compte de pèrdues i guanys
en què es distingeixen els resultats que provenen del mercat nacional dels que provenen
de l'exportació.
59
4.5. Càlcul del llindar de rendibilitat
El punt d’ equilibri
S'entén per punt d'equilibri, punt mort o llindar de rendibilitat, aquella xifra de vendes en
què l'empresa ni hi perd ni hi guanya; és a dir, quan l'empresa cobreix únicament totes les
seves despeses.
Evidentment, és molt important saber on és el seu punt d'equilibri, ja que si no ven per
sobre d'aquest nivell és segur que tindrà pèrdues i, en la mesura en què vengui per sobre,
tindrà beneficis.
El punt d'equilibri es pot expressar en unitats de producte o bé en unitats monetàries. A
més, el punt d'equilibri es pot calcular tant per a la totalitat de l'empresa, com per a un
servei o producte concret.
Elements que intervenen en el càlcul del punt d'equilibri
Els conceptes que s'utilitzen i, per tant, s'han de tenir clars per calcular el punt d'equilibri,
són:
- Costos fixos. Són aquells que tindrà independentment del fet que vengui o no
vengui i de la quantitat que vengui. Per exemple, el lloguer que paga per
l'edifici que ocupa, l'haurà de pagar -i la mateixa quantitat- tant si ven com si
no ven, tant si ven molt com si ven poc.
- Costos variables. Són aquells que estan en funció de les vendes. Per exemple,
les comissions que paga als comissionistes estaran en funció del que venguin.
Les primeres matèries consumides dependran del nivell de producció.
- Unitats venudes. És la quantitat que es ven. Si s'expressa en unitats de producte,
serà la quantitat de productes venuts. Si s'expressa en unitats monetàries,
coincidirà amb l'import de les vendes.
Càlcul del punt d'equilibri

Hi ha una fórmula que ens permet calcular directament la venda que s'ha de fer per no
perdre ni guanyar, és a dir, per calcular el punt d'equilibri. Aquesta fórmula és la
següent:
Punt d'equilibri = Costos fixos / 1- (costos variables-Import de les vendes)
Per exemple: Si té unas vendes de 1.000, els costos fixos són de 300 i els variables de
500. És a dir, els costos fixos suposen el 30 % de les vendes i els variables el 50 %. El
punt d'equilibri serà:
Punt d'equilibri = 300 / (1- (500 /1000)) = 300 / (1-0,50) = 300 / 0,50 = 600
60
Per tant, haurà de vendre, almenys, per valor de 600 per no obtenir ni beneficis ni
pèrdues.
Això es pot comprovar fàcilment mitjançant el raonament següent:
- Les despeses variables suposen el 50 % de les vendes. Per tant, si ven 600, les
despeses variables seran de 300.
- Les despeses fixes seran de 300, que sumades a les 300 de les despeses
variables seran 600, que és el que la fórmula donava com a punt d'equilibri.
4.6. Anàlisi de les despeses

A més de les tècniques desenvolupades en els apartats anteriors es poden calcular diverses
ràtios per analitzar les despeses. Qualsevol tipus de despesa es pot comparar amb les
vendes.
També es pot calcular el creixement o decreixement de qualsevol despesa amb relació a
exercicis anteriors.
Algunes despeses es poden comparar amb el nombre de treballadors, o amb el nombre de
clients o de productes.
Amb relació a la productivitat de la plantilla també és interessant calcular la ràtio
d'absentisme (dividint les hores perdudes per vagues o malalties per les hores totals), que
hauria de ser tan reduïda com fos possible. En la majoria de sectors se sol considerar
normal un absentisme del 0,03 o 0,04. Es a dir, entre un 3 i un 4 % anual.
L'anàlisi de les despeses és el primer pas per intentar reduir-les. Aquesta activitat és una
de les que qualsevol empresa no ha de deixar de realitzar de manera continuada. Tot
seguit es facilita una llista de les mesures típiques de reducció de despeses.
1. Mesures relacionades amb el balanç de situació:

1.1. Reducció d'actius
- Reduir actius fixos:

- Subcontractar etapes del cicle productiu
- Llogar equips productius
-Reduir existències:
- Augmentar la freqüència de l'aprovisionament de primeres matèries
- Comprar només el que es necessita
- Comprar de forma cooperativa
- Just in time, Kanban (tècniques japoneses per reduir existències)
- Reduir el nombre de components
- Que emmagatzemi el proveïdor
- Reduir el termini del cicle productiu
- Fer tirades més curtes
- Flexibilitzar la producció
- Produir mentre es transporta
- Connectar compres, producció, estoc i vendes
61
- Liquidar mercaderies deteriorades o obsoletes

-Reduir saldos de clients:
- Reduir els terminis que van des de la comanda al lliurament del gènere i des del
lliurament del gènere fins a la facturació
- Seleccionar clients
- Revisar periòdicament mitjans, condicions i terminis de pagament dels clients
- Comprovar que els venedors coneixen i apliquen les condicions de cobrament
aprovades
- No pagar comissions als venedors fins que no es cobri dels clients
- Repercutir en els venedors una part de les vendes no cobrades
- Informatitzar la gestió de crèdit a clients
- Avisar el client abans del venciment del deute
- Utilitzar el factoring i l'assegurança de crèdit
- Vigilar el compliment del termini del pagament immediat
- Optimitzar la gestió de tresoreria:
- Reduir el nombre de comptes bancaris
- Evitar saldos contraris
- Negociar millors condicions amb els bancs
- Controlar les condicions aplicades pels bancs
- Connectar informàticament amb els bancs
- Optimitzar mitjans de pagament a proveïdors per allargar el termini
- Millorar condicions de pagament a proveïdors, obtenir descomptes o
ajornaments
1.2. Selecció de fonts de finançament més barates

- Reducció del finançament aliè amb cost:
- Ampliar capital
- Augmentar autofinançament (beneficis retinguts)
- Utilitzar solament el deute imprescindible (pòlissa de crèdit en lloc de préstec)
- Ampliar al màxim el deute gratuït (ajornar pagaments sense cost)
- Demanar subvencions oficials
- Reduir el cost del deute:
- Negociar i vigilar condicions amb els bancs
- Oferir als bancs allò que ells valoren i que a l'empresa no li costa res
(domiciliació de nòmina, assegurances socials, impostos, exportació)
- Calcular el compte de pèrdues i guanys empresa-banc
- Demanar préstecs als accionistes o als treballadors
- Seleccionar sempre el finançament més econòmic (en termes de costos reals)
- Aprofitar els avantatges fiscals de certs deutes (leasing)
2. Mesures relacionades amb el compte de pèrdues i guanys
2. 1. Incrementar les vendes per poder diluir l'efecte de les despeses fixes
2.2. Reducció del cost de vendes

- Comprar en cooperativa amb altres empreses
62
- Negociar i controlar condicions òptimes amb els proveïdors

- Controlar la qualitat a les instal•lacions del proveïdor
- Enviar als proveïdors planificacions anuals de compres per aconseguir
descomptes
- Simplificar el procés productiu
- Formar el personal en l'ús de màquines i de primeres matèries
- Prevenció i avaluació de la qualitat de primeres matèries, disseny del
producte, procés productiu
- Contractar assessors energètics que cobren en funció dels estalvis que
aconsegueixen
- Convertir deixalles en energia
- Optimitzar embalatges i envasos a partir del que el client valora
- Carregar als clients els costos de transports
- Optimitzar les trameses
- Controlar transports urgents
2.3. Optimització de costos de personal

- La selecció de personal és una inversió
- Cobrir només els llocs necessaris
- Invertir en formació
- Limitar les hores extres
- Analitzar a què dediquen el seu temps tots els treballadors
- Pactar objectius a aconseguir
- Incentivar els treballadors (materialment i immaterialment)
- Crear els màxims centres de responsabilitat
- Analitzar l'absentisme
- Augmentar els sous basant-se en augments de la productivitat
- Fer participar els treballadors dels resultats de l'empresa
- Evitar reunions ineficaces
- Preparar les reunions amb antelació per rendibilitzar-les
- Fer només els viatges estrictament necessaris
- Utilitzar les videoconferències per reduir costos de viatges i temps de
desplaçament
- Controlar mitjans de transport, hotels i despeses d'estada per evitar que es
malgasti
- Utilitzar targetes de crèdit per evitar bestretes de viatges i aprofitar
assegurances de viatges
2.4. Reducció de costos d'estructura

- Implantar el pressupost base zero (objectiu: malgastament zero)
- Tenir només l'estructura necessària i cercar economies d'escala
- Renegociar lloguers amb els propietaris: llogar espais sobrants
- Controlar el material d'oficina que consumeix cada departament
- Assignar el material d'oficina i les fotocòpies a cada centre de responsabilitat
- Instal•lar centrals telefòniques que controlin les trucades que fa cada
treballador
63
- Tancar línies fora de l'horari de treball de l'empresa

- Utilitzar fax sempre que pugui substituir el telèfon
- Utilitzar els mitjans de correu òptims quant a tarifes i terminis de lliurament
- Utilitzar interruptors de llum automàtics
- Posar sortides de calor a les portes d'entrada de l'edifici per reduir consum de
calefacció
- Preveure i controlar la raonabilitat dels costos jurídics
- Dissenyar el control intern de l'empresa per a la salvaguarda de tots els actius
- Assegurar correctament tots els riscos (incendi, robatori, inunda ció, trencament
de vidres, responsabilitat civil, pèrdua de beneficis, accidents, seguretat social,
automòbil, transport, defensa jurídica, assistència en viatges)
- Planificar els impostos de l'empresa
- Aprofitar al màxim les desgravacions i deduccions
4.7. Anàlisi de la productivitat, l'eficàcia i l'eficiència

Altres tipus de ràtios són les que intenten avaluar la productivitat, l'eficàcia i l'eficiència
.
Les ràtios de productivitat comparen els resultats obtinguts (beneficis, vendes, unitats
produïdes o venudes, o clients, per exemple) amb les despeses (o recursos) utilitzats. La
situació òptima és que aquestes ràtios siguin tan elevades com sigui possible.
També es fan servir sovint les ràtios d'utilització de la capacitat productiva (dividint la
capacitat utilitzada per la capacitat disponible), que han de ser tan elevades com sigui
possible.
Aquesta ràtio també es pot calcular per a la maquinària, com per exemple amb les
hores/màquina.
Per mesurar l'eficàcia es comparen els resultats previstos (beneficis, vendes, producció,
clients, etc.) amb els resultats realment obtinguts.
Aquestes ràtios d'eficàcia interessa que tinguin un valor igual a 1 o inferior a 1.
Una anàlisi similar és la que es pot fer introduint els resultats que estan aconseguint els
millors competidors. Es posa en el numerador aquest tipus de dades dels millors
competidors, sempre que siguin comparables per les seves característiques.
Les ràtios anteriors interessa que siguin inferiors a 1. Exemples d'empreses que poden
utilitzar ràtios com les anteriors serien cadenes de botigues, entitats de crèdit o companyies
asseguradores per avaluar l'eficàcia de la seva xarxa de botigues o oficines.
Per avaluar l'eficiència es comparen les despeses que es preveia tenir amb les despeses
realment produïdes. Una empresa serà més eficient quan aconsegueixi els seus objectius
(és a dir, sigui eficaç) tenint les mínimes despeses possibles.
Aquesta ràtio ha de ser inferior o igual a 1.
Per a empreses que facturin als seus clients per hores, o qualsevol altre tipus d'unitat física
similar, es poden comparar les hores facturades amb les hores treballades. A aquestes
últimes s'afegeixen els temps morts.
Amb aquesta ràtio, que interessa que sigui pròxima a 1, es pot mesurar l’eficiència de la
mà d’obra.
En definitiva, es poden calcular aquelles ràtios que es considerin més interessants d’acord
amb les particularitats de cada empresa.
64
4.8. Avaluació del nivell de qualitat
Cada vegada s'utilitzen més els indicadors relacionats amb la qualitat, a pesar que per
calcular-los cal una informació que en la major part no es troba en els comptes de pèrdues
i guanys . Aquests indicadors mesuren el nivell de qualitat aconseguit (% de clients
satisfets, per exemple) i els costos relacionats amb la qualitat (costos de mala qualitat
dividit per les vendes, per exemple).
En principi, per a totes les ràtios anteriors, el preferible és que tinguin un valor tan reduït
com sigui possible. Atesa la importància que tota empresa ha d'assignar a la consecució
de la qualitat total, o del nivell màxim possible de qualitat, és convenient acompanyar amb
indicadors com els anteriors l'anàlisi d'estats financers.
4.9. Resum del tema

L'anàlisi econòmica ajuda a conèixer com es generen els resultats per mitjà de l'evolució
dels ingressos i de les despeses.
Les tècniques que s'utilitzen són els percentatges, els gràfics, les ràtios, l'anàlisi per
productes i el llindar de rendibilitat.
Així com en analitzar balanços es proposaven alguns valors recomanables per a algunes
de les ràtios, sempre matisables en funció de l'empresa i del seu sector, pel que fa a l'anàlisi
del compte de resultats, l'avaluació és molt més simple, ja que es tracta d'augmentar
ingressos i reduir despeses. En definitiva, es tracta de comprovar l'evolució dels resultats
i de les causes que els milloren o empitjoren.

Anàlisi econòmica: Anàlisi dels comptes de pèrdues i guanys d'una empresa.
Cicle de vida del producte: Etapes per les quals transcorre un producte des que és
concebut fins que deixa de produir-se.
Cobertura del llindar de rendibilitat: Relació entre les vendes reals aconseguides per
l'empresa i el llindar de rendibilitat.
Expansió de vendes: Creixement de les vendes d'un exercici a l'altre.
Llindar de rendibilitat: Nivell de vendes que permet igualar-les als ingressos de forma
que el resultat de l'empresa és zero. També s'anomena punt mort o punt d'equilibri.
Marge brut: Diferència entre els ingressos per vendes i les despeses proporcionals de
fabricació i comercialització.
Nivell de renovació de la gamma: Pes que tenen les vendes dels productes nous en les
vendes totals de l'empresa.
Palanquejament operatiu: Amplificació del benefici que es produeix com a
conseqüència dels increments de venda, un cop assolit el llindar de rendibilitat.
Quota de mercat: Part de la facturació del sector que aconsegueix l'empresa analitzada.
65

textos següents:
ACCID (2005): “Anàlisi d’empreses”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció,

Revista de Comptabilitat i Direcció, núm. 2, monografia, Barcelona.
Amat, O. (2018): “Anàlisi integral d’empreses”, Profit, Barcelona, Capítols 6 i 8.
66
7. Anàlisi del fons de maniobra
5. Rendibilitat, autofinançament i creixement

Objectius:
- Tingui clar per què s'analitza la rendibilitat d'una empresa.

- Conegui les tècniques d'anàlisi de la rendibilitat de l'empresa i altres
qüestions que s'hi relacionen directament, com són el palanquejament
financer, l'autofinançament i la capacitat de creixement.
- Comprengui les variables que influeixen en l'evolució de la rendibilitat.
5.1. Estudi de la rendibilitat
L'anàlisi de la rendibilitat permet relacionar el que es genera a través del compte de

pèrdues i guanys amb el que es necessita, d'actius i capitals propis, per exemple, per poder
desenvolupar l'activitat empresarial.
Les principals ràtios que s'analitzaran depenen de quatre variables: actiu, capitals propis,
vendes i benefici. Mitjançant aquestes quatre variables, es poden obtenir les ràtios de
rendiment, rendibilitat, marge, palanquejament i rotació (vegeu la figura següent).
RENDIBILITAT,
RENDIBILITAT, AUTOFINANÇAMENT
AUTOFINANÇAMENT II CREIXEMENT
CREIXEMENT
ANÀLISI DE LA RENDIBILITAT
Rotació
Actiu Vendes
Palanquejament Rendiment
Marge
Capital Benefici
Rendibilitat
Així, la rotació, com ja s'ha estudiat anteriorment, compara les vendes amb l'actiu. El
marge es pot calcular dividint el benefici per les vendes. La rendibilitat és la relació entre
benefici i capitals propis. EL palanquejament compara l'actiu amb els capitals propis. El
67
rendiment és el benefici dividit per l'actiu.
5.1.1. Rendibilitat econòmica o rendiment
La rendibilitat econòmica o rendiment és la relació entre el benefici abans d'interessos i

impostos i l'actiu total. Es pren el BAII per avaluar el benefici generat per l'actiu
independentment de com es finança, i per tant, sense tenir en compte les despeses
financeres. L'estudi del rendiment permet conèixer l'evolució i els factors que incideixen
en la productivitat de l'actiu de l'empresa.
La ràtio de rendiment també és denominada ràtio de rendibilitat econòmica o ROI (de
l'anglès return on investments, rendibilitat de les inversions), ROA (de l'anglès return on
assets, rendibilitat dels actius) o ROCE (de l'anglès return on capital employed,
rendibilitat dels actius emprats).
Com més elevat sigui el rendiment, millor, perquè indicarà que s'obté més productivitat
de l'actiu. Per exemple, suposem una empresa que l'any (N-1) va tenir un rendiment del
0,157 i l'any (N), del 0,133. La caiguda de la ràtio de rendiment significa que aquesta
empresa perd rendibilitat del seu actiu.
El rendiment pot comparar-se amb el cost mitjà del patrimoni net més passiu de l'empresa,
o cost mitjà del finançament, i es tracta d'aconseguir que el rendiment de l'actiu superi el
cost mitjà del finançament (interessos del deute més dividends desitjats pels accionistes):
Rendiment de l'actiu > Cost mitjà del finançament
Quan es compleixen les condicions anteriors, el benefici de l'empresa és suficient per

atendre el cost del finançament. En cas contrari, el benefici és insuficient i no es podran
atendre els costos financers del deute més els dividends desitjats pels accionistes.
El rendiment també es pot estudiar dividint el benefici abans d'interessos i impostos per
l'actiu funcional.
D'aquesta forma s'analitza el rendiment d'aquella part de l'actiu que s'utilitza per a
l'explotació o per a les activitats ordinàries de l'empresa.
Una altra forma alternativa de calcular el rendiment és calculant-1o després d'impostos:
el benefici net més les despeses financeres dividit de l’actiu.
Alguns analistes calculen el rendiment de l'actiu net. És a dir, deduint de l'actiu el
finançament automàtic que proporcionen els proveïdors:
EI rendiment es pot dividir en dues ràtios que explicaran millor les causes de la seva
evolució. Si multipliquem la ràtio de rendiment per la de Vendes/Vendes. A continuació
variem l'ordre dels factors sense que alteri el producte. D'aquesta forma s'aconsegueix
explicar el rendiment a través de dues ràtios. La primera és la rotació de l'actiu i la segona
és el marge que s'obté de les vendes.
A través de l'evolució de les dues ràtios anteriors s'aprecia que el rendiment ha caigut a
causa d'una rotació de l'actiu i d'un marge de les vendes inferiors.
Per augmentar el rendiment, s'haurà d'augmentar el preu de venda dels productes i/o
reduir els costos i així s'aconseguirà que la ràtio de marge pugi. Una altra alternativa
seria augmentar la rotació venent més i/o reduint l'actiu.
Des d'aquest punt de vista, hi ha dues vies molt diferenciades per augmentar el
rendiment:
68
-Una alternativa seria millorar el rendiment per mitjà de productes de gran qualitat
que podrien vendre's a preus elevats i que, tot i que tinguessin una rotació baixa, podrien
generar un bon marge:
Rotació baixa x Marge molt elevat = Bon rendiment
Aquesta és l'estratègia seguida, per exemple, pels comerços molt especialitzats, o per
les empreses de perfumeria i confecció d'alta qualitat.
-L'alternativa contrària seria ajustar els preus de venda per vendre el màxim nombre
d'unitats que permetrien una rotació elevada que compensaria l'escàs marge:
Rotació elevada x Marge baix = Bon rendiment
Aquesta estratègia de rotació és la que segueixen les grans superfícies de distribució

alimentària com els hipermercats, per exemple.
Entre les dues alternatives citades es poden dissenyar polítiques intermèdies:
Rotació acceptable x Marge acceptable = Bon rendiment
En alguns països, com els Estats Units, per exemple, la maximització d'aquesta ràtio és
una de les màximes prioritats de les empreses. En canvi, en altres, com Japó, per
exemple, l'increment de la quota de mercat és més rellevant .
5.1.2. Rendibilitat financera

La rendibilitat financera, o rendibilitat pròpiament dita, és la relació entre el benefici net
i els capitals propis.
Aquesta ràtio també és denominada ROE (de l'anglès return on equity, rendibilitat del
capital propi). La rendibilitat financera és, per a les empreses lucratives, la ràtio més
important ja que mesura el benefici net generat amb relació a la inversió dels propietaris
de l'empresa. Sense cap dubte, excepte rares excepcions, els propietaris d'una empresa
hi inverteixen per obtenir-ne una rendibilitat suficient. Per tant, aquesta ràtio permet
mesurar l'evolució del principal objectiu de l'inversor.
A mesura que el valor de la ràtio de rendibilitat financera sigui més elevat, millor serà
la rendibilitat financera de l'empresa. En qualsevol cas, com a mínim, ha de ser positiva
i superior a les expectatives dels accionistes. Aquestes expectatives se solen representar
amb l'anomenat cost d'oportunitat, que indica la rendibilitat que deixen de percebre els
accionistes per no haver invertit en altres alternatives financeres de risc similar. També
és útil comparar la rendibilitat financera que obté una empresa amb la rendibilitat de les
inversions amb risc gairebé nul, com és el Deute Públic, per exemple.
5.1.3. Descomposició de la rendibilitat financera
Igual com s'ha fet amb el rendiment, la rendibilitat financera també es pot explicar a
69
partir de diverses ràtios.

Es pot descompondre la rendibilitat financera en 3 ràtios si la multipliquem per
Vendes/Vendes i per Actiu/Actiu:
RENDIBILITAT,
CREIXEMENT
RENDIBILITAT
Descomposició del ROE
Benefici Net
ROE = =
Recursos Propis
Benefici Net Vendes Actiu

ROE = x x =
Recursos Propis Vendes Actiu
⧫ Benefici Net Vendes Actiu

ROE = x x =
Vendes Actiu Recursos Propis ⧫
ROE = Marge x Rotació x Palanquejament
En aquesta descomposició, la primera ràtio és de marge, la segona de rotació, i la tercera

de palanquejament. Si es vol augmentar la rendibilitat financera es pot:
1. Augmentar el marge: Elevant preus, potenciant la venda d'aquells productes que

tinguin més marge, reduint les despeses, o amb una combinació de les mesures anteriors.
2. Augmentar la rotació: Venent més, reduint l'actiu o amb ambdues accions.
3. Augmentar el palanquejament: Això significa, encara que sembli un contrasentit,
que s'ha d'augmentar el deute perquè la divisió entre l'actiu i els capitals propis sigui
superior. Aquesta qüestió s'analitza a fons en l'apartat següent.
Encara es poden fer descomposicions més detallades de la rendibilitat financera. En la

descomposició següent es divideix la rendibilitat financera en cinc ràtios en multiplicarla
per Vendes/Vendes, Actiu/Actiu, BAII/BAII i BAI/BAI (veure figura següent). Amb
aquesta descomposició, denominada Mètode Parés, es pot explicar l'evolució de la
rendibilitat financera a partir de la rotació, el marge, el palanquejament financer i l'efecte
fiscal.
La rotació i el marge ja s'han estudiat en punts anteriors. El palanquejament financer
relaciona el deute amb les despeses financeres que ocasiona. Perquè la proporció entre el
deute i les despeses financeres corresponents sigui favorable, el producte de les dues ràtios
ha de ser superior a 1. Això és així, perquè les dues ràtios estan multiplicant les altres tres
i, si són superiors, la rendibilitat financera augmentarà. Aquesta qüestió s'aprofundeix en
l'apartat següent (6.2).
L'efecte fiscal mesura la repercussió que té l'impost sobre el benefici en la rendibilitat
70
financera de l'empresa.
Perquè la rendibilitat financera augmenti, cada una de les ràtios anteriors ha de créixer.
Aquesta descomposició permet explicar com es genera la rendibilitat financera.
En funció del sector en què operen cada una de les tres empreses anteriors es podria
avaluar quina de les tres situacions és més favorable.
Les ràtios de rendibilitat, a pesar que són de les més utilitzades pels analistes, tenen també
algunes crítiques com aquestes :
- De vegades s'utilitzen per avaluar la gestió empresarial en períodes molt curts de

temps, quan en realitat són indicadors més pensats per calcular-los en diversos
moments del temps i així poder analitzar la marxa d'una empresa a llarg termini.
- Són ràtios que utilitzen en el numerador dades referides a un determinat període
ignorant el que ha succeït o succeirà en altres períodes.
5.2. Palanquejament financer

El palanquejament financer s'estudia quan s'avalua la relació entre el deute i els capitals
propis per una banda, i l'efecte de les despeses financeres en els resultats ordinaris, per
l'altra. En principi, el palanquejament financer és positiu quan l'ús de deute permet
augmentar la rendibilitat financera de l'empresa. En aquest cas, el deute és convenient per
elevar la rendibilitat financera.
Quan una empresa amplia el seu deute disminueix el benefici net perquè augmenten les
despeses financeres.
D'altra banda, en utilitzar més deute disminueix la proporció de capitals propis i, per tant,
el denominador de la ràtio de rendibilitat financera disminueix, amb la qual cosa pot
augmentar aquesta ràtio.
71
Perquè això sigui així, els capitals propis han de disminuir proporcionalment més que el
benefici net.
Una de les maneres de comprovar si una empresa té un palanquejament financer positiu
és utilitzant les dues ràtios següents:
RENDIBILITAT,
CREIXEMENT
RENDIBILITAT
Efecte Palanquejament
> 1: L’Efecte Palanquejament és

Positiu, el Deute incrementa
la Rendibilitat.
Actiu BAI
x
= 1: L’Efecte Palanquejament és
Neutral, el Deute no afecta a
Rec. Propis BAII la Rendibilitat.
< 1: L’Efecte Palanquejament és

Negatiu, el Deute minva la
Rendibilitat.
Com s'ha vist en el punt anterior (6.1.3), aquestes dues ràtios estan incloses en la
descomposició de la rendibilitat. Perquè la rendibilitat financera augmenti per mitjà de l'ús
del deute, el producte d'aquestes dues ràtios ha de ser superior a 1. Arribats en aquest punt
convé aclarir que no sempre que el palanquejament financer sigui positiu el deute és
beneficiós per a l'empresa, ja que el palanquejament financer només informa de si l'ús del
deute fa elevar la rendibilitat financera o no. En canvi, el palanquejament financer no té
en compte si el deute és excessiu o si es pot tornar o no. De vegades suspenen pagaments,
per problemes de liquiditat, empreses que obtenen rendibilitats elevades.
Quan el producte de les dues ràtios és inferior a 1 significa que el deute no li convé a
l'empresa perquè en redueix la rendibilitat financera.
Una altra manera de veure si una empresa pot tenir un palanquejament financer positiu és
comprovant si el cost del deute és inferior al rendiment de l'actiu.
Tornant a considerar algunes de les ràtios estudiades en el tema 4, pel que fa a
l'endeutament, se'l pot diagnosticar de forma global a partir de l'anàlisi de les ràtios
incloses en la figura següent.
72
RENDIBILITAT,
CREIXEMENT
Ràtio Forma de càlcul Valor òptim

Total deute
Endeutament Entre 0,5 i 0,6
Total actiu
Exigible a C.T. En general, com

Qualitat del més baix sigui,
deute Total deute millor
Capacitat de Benef. net + Amortitz. Com més alt,
reemborsament
de préstecs Préstecs rebuts millor
Despeses Despeses financeres

Inferior a 0,02
financeres Vendes
Palanquejament BAI Actiu

x Superior a 1
financer BAII C. Propis
Hi ha altres maneres d'analitzar el palanquejament d'una empresa:

- Comparant la ràtio de rendibilitat dels capitals propis amb la ràtio següent:
Benefici net + Despeses financeres
Capitals propis + Deute remunerat
Quan la rendibilitat dels capitals propis supera la ràtio anterior, l'empresa té un

palanquejament financer positiu.
- Comparant el rendiment de l'actiu (BAII / Actiu) amb el cost anual del deute
remunerat (Despeses financeres / Deute remunerat). Quan el primer supera el segon, el
palanquejament financer és positiu per a l'empresa:
5.3. Autofinançament
L'autofinançament, integrat pels recursos invertits en l'empresa generats per ella mateixa,
és una de les claus per a la bona marxa de qualsevol empresa.
La capacitat d'autofinançament és resultat de la suma del benefici net i les amortitzacions
(o flux de caixa, vegeu el tema 2) i per la política de distribució del benefici que segueix
l'empresa. L'autofinançament és la part del flux de caixa que es reinverteix en la pròpia
empresa. Com més gran sigui l'autofinançament significa que l'empresa té una
independència financera respecte a tercers més notable (propietaris, creditors, bancs,
etc.).
En aquesta part de l'anàlisi és interessant avaluar la política de distribució de beneficis
que ha realitzat l'empresa en els últims anys. Aquesta és una informació de gran interès
73
per a les entitats de crèdit en avaluar una empresa. Cal comprovar la coherència del
repartiment de dividends i de la dotació de reserves amb relació a la situació de l'empresa.
Per exemple, en períodes en què l'empresa està creixent i efectuant inversions importants
sembla raonable repartir pocs dividends.
Per diagnosticar l'autofinançament, es poden utilitzar les ràtios següents:
- Ràtio d'autofinançament generat: és el flux de caixa dividit per les vendes.

Com més elevada sigui aquesta ràtio indica que l'empresa genera més fons amb les
vendes.
Una ràtio semblant a l'anterior és la que divideix el flux de caixa pel total de l'actiu.
A l'igual de la ràtio anterior, com més elevat sigui el seu valor, serà indicatiu d'una situació
més favorable.
- Ràtio de política de dividend (també denominat payout, en anglès): Divideix els
dividends pel benefici net del mateix període.
Com més elevada sigui la ràtio, menys autofinançament tindrà l'empresa. En general,
interessa que sigui reduïda (menor al 50%), des de la perspectiva de la solvència
financera de l'empresa. De totes maneres, en general, si els interessos de l'empresa són
diferents dels dels seus accionistes serà per una visió excessivament de curt termini. De
fet, els beneficis no repartits van a reserves i, per tant, permetran possiblement pagar més
dividends en el futur.
En avaluar la política de dividends de l'empresa també cal tenir en compte els factors que
l'afecten, tals com les expectatives dels accionistes, la fiscalitat, l'estructura financera de
l'empresa o la rendibilitat obtinguda per l'empresa .
- Ràtio de política d'autofinançament: Divideix el dividend pel flux de caixa.

Com més alta sigui la ràtio, menys autofinançament tindrà l'empresa. Tant en aquesta
ràtio com en l'anterior, s'han d'equilibrar els interessos de l'empresa amb els dels
accionistes, que no sempre coincideixen.
- Ràtio d'autofinançament de les inversions: Divideix l'autofinançament per les

inversions efectuades en el mateix període.
Com més alt sigui el valor de la ràtio, més positiu serà per a la tranquil.litat financera de
l'empresa.
5.4. Creixement de l'empresa: capacitat i tipologia
5.4.1. Capacitat de creixement
El creixement de l'empresa, ja sigui en vendes, actius o en quota de mercat, per exemple,

no sempre és recomanable. Qualsevol empresa té una determinada capacitat financera de
creixement, en funció d'aspectes
com ara el flux de caixa que genera, la política d'autofinançament que desenvolupa o la
seva estructura financera, per exemple.
Per conèixer aquesta capacitat de creixement es poden utilitzar models com el de Higgins
(1977), que es basa en les variables següents per estimar la capacitat de creixement d'una
74
empresa:
M (1 - D) x (1+L)
Capacitat de creixement = ---------------------------
A - M (1 - D) x (1+L)
- Benefici net sobre vendes que genera l'empresa (M = Benefici net/Vendes).

- Tant per u de beneficis que reparteix en forma de dividends
(D = Dividends / Benefici net).
- Estructura financera (E = Deute / Patrimoni net).
– Actiu Vendes (A = Actiu / Vendes).
Mitjançant la fórmula anterior es pot estimar el percentatge anual de creixement en vendes

que pot tenir una empresa en el supòsit que no hi hagi ampliacions de capital ni
subvencions per finançar-ne el creixement. És el que es denomina el creixement
autosostingut.
Per a una empresa que tingui les dades següents:
M = 0,10
D = 0,40
L = 0,5
A=2
La capacitat de creixement anual, aplicant el model de Higgins, seria del 4,71 %.

Si, mantenint totes les altres dades, M passa a 0,15, la capacitat de creixement serà del 7,2
%.
Si, mantenint totes les altres dades, D passa a un 0,20, la capacitat de creixement serà del
6,4 %.
Si, mantenint totes les altres dades, E passa a 1,2, la capacitat de creixement serà del 7,1
%.
Si, mantenint totes les altres dades, A passa a 1,47, la capacitat de creixement serà del 6,5
%.
Si es combinen els quatre canvis anteriors, la capacitat de creixement serà del 21,9 %
anual.
Aquest tipus de model ofereix l'avantatge d'il•lustrar la relació causa-efecte existent entre
una sèrie de polítiques desenvolupades per l'empresa i la seva capacitat de creixement.
5.4.2. Tipologia del creixement empresarial
Basant-nos en tots els temes que s'han estudiat fins aquest punt, es poden distingir les
principals formes de creixement de les empreses. Dels diversos tipus de creixement que
existeixen, tots són perillosos excepte l'equilibrat i l'extern. Per a analitzar-ho, és util
avaluar el creixement de quatre variables: Vendes, Actius, Deute i Beneficis.
El creixement excessivament ràpid pot conduir l'empresa al concurs de creditors a causa
de l'increment dels deutes i a l'obtenció de pèrdues per causa de les despeses financeres.
El mateix es podria dir de la mort d’èxit o fugida cap endavant. En ambdós casos, el que
75
convé és reduir el ritme de l'expansió.
El creixement amb una estructura excessiva pot conduir l'empresa a una situació de
pèrdues continuades i difícils de resoldre llevat que es faci una reestructuració de les
despeses fixes o s'incrementi la facturació.
El creixement dèbil pot posar l'empresa en una situació poc competitiva perquè generi
recursos insuficients com per autofinançar les inversions i retribuir adequadament els
accionistes. En aquesta situació, pot ser convenient actuar sobre els factors que poden
incrementar les vendes i els beneficis.
5.5. Ràtios de borsa

Quan s'analitza una empresa que cotitza en borsa, a més d'utilitzar-se força ràtios de les
explicades en apartats anteriors, com les relacionades amb la rendibilitat o amb els
dividends, també s'utilitzen diverses ràtios específiques entre les quals destaquen les
següents:
- Comparació entre valor de mercat i valor comptable de l'acció: El valor de mercat

és l'última cotització de l'acció. El valor comptable d'una acció és igual al capital més
reserves dividit pel nombre d'accions. Dels capitals propis, que són iguals a l'actiu
menys els deutes, se solen deduir els actius ficticis (despeses amortitzables, per
exemple) per utilitzar un valor més adient amb la situació real.
Quan el valor de la ràtio és elevat indica, o bé que l'acció està cara a la borsa, o bé que
el valor comptable o valor en llibres està infravalorat.
- Ràtio preu benefici: També denominat PER (de l'anglès price earnings ràtio)
divideix l'última cotització de l'acció d'una empresa pel seu benefici per acció.
El benefici per acció s'obté dividint el benefici net total de l'empresa pel número
d'accions que integren el capital social.
Si el PER és alt indica que les accions estan cares i que potser ha arribat el moment de
vendre-les. En canvi, quan el PER és baix indica que les accions estan barates.
76
- EV / EBITDA: Es calcula dividint el Valor Empresa (Enterprise Value: que és la

capitalització més el deute) per l’EBITDA.
Es considera que aquesta ràtio ha de tindre un valor entre 4 i 6, però quan més baix sigui
el valor indica que l’acció és més barata.
- Rendibilitat per dividend: Es divideix el dividend per acció per l'última cotització
de l'acció. Des de la perspectiva de l'accionista ha de ser elevat (a partir d’un 3% o 4%).
És important saber que la quantitat del dividend es resta del preu de cotització de l’acció.
Una ràtio similar és la que divideix el mateix numerador pel valor nominal de les accions,
o pel valor comptable d'una acció.
5.6. Resum del tema
L'estudi de la rendibilitat, l'autofinançament i el creixement ajuda arelacionar conceptes

i tècniques exposats en temes anteriors ja que integren el balanç de situació amb el compte
de pèrdues i guanys.
Les descomposicions de ràtios permeten avaluar els factors que incideixen en els temes
que interessa analitzar. Així, el rendiment de l'actiu depèn del marge i la rotació. D'altra
banda, la rendibilitat financera és conseqüència del marge, la rotació, el palanquejament
i l'efecte fiscal.
El palanquejament financer informa de l'efecte que té el deute en la rendibilitat
financera. Quan el palanquejament financer és positiu, la rendibilitat financera
augmenta amb l'ús del deute. De totes maneres, el palanquejament no informa de la
quantitat o qualitat del deute, ni de les seves possibilitats de devolució. Per tant, per
avaluar l'endeutament cal utilitzar un conjunt de ràtios.
L'autofinançament és un indicador de la independència financera que té una empresa,
com a conseqüència dels recursos generats que reinverteix. Aquesta independència
depèn de la seva política de dividends, que ha d'equilibrar els interessos de l'empresa
amb els dels seus accionistes, que de vegades no coincideixen.
L'anàlisi dels comptes anuals permet formar-se una opinió sobre com creixen les
empreses, ja que moltes vegades no ho fan de forma equilibrada, la qual cosa fa perillar-
ne el futur.
Les ràtios bursàtils poden aplicar-se a empreses que cotitzen en borsa per tenir
informació sobre si les accions estan cares o barates i sobre altres aspectes com són la
rendibilitat o la política de dividends.

Autofinançament: Part del flux de caixa generat per l'empresa que es reinverteix.
Capacitat de creixement: Importància dels recursos generats per l'empresa amb relació
a les seves necessitats financeres.
Cost mitjà del finançament: Cost mitjà del passiu.
Creixement autosostingut: Creixement que pot assolir una empresa sense ampliacions
de capital ni subvencions. Per tant, és un creixement finançat exclusivament amb
beneficis no repartits i amb endeutament, d'acord amb la política financera adoptada.
77
Efecte fiscal: Relació entre el benefici abans d'interessos i impostos i el benefici abans
d'impostos. S'utilitza per avaluar la incidència de l'impost de societats en la rendibilitat
dels capitals propis.
Fugida cap endavant: Tipus de creixement que es troba en empreses amb problemes
financers. Consisteix a créixer molt per sobre del que seria prudent en lloc de resoldre els
problemes previs existents.
Multiplicador del cash flow: Relació entre el preu de mercat d'una acció i el flux de
caixa per acció.
Palanquejament: Relació entre els deutes i el capital propi. El palanquejament financer
és positiu quan, augmentant els deutes, s'aconsegueix que la rendibilitat dels capitals
propis s'incrementi.
Pay-out: Relació entre el dividend i el benefici net generat per l'empresa.
PER: Relació entre el preu de mercat d'una acció i el benefici per acció.
Rendibilitat econòmica o rendiment: Relació entre el benefici abans d'interessos i
impostos i el total de l'actiu.
Rendibilitat financera: Relació entre el benefici net i els capitals propis.
ROA (return on assets, en anglès): Vegeu rendibilitat econòmica.
ROE (return on equity, en anglès): Rendibilitat financera o rendibilitat dels capitals
propis.
ROCE (return on capital employed, en anglès): Vegeu rendibilitat econòmica.
ROI (return on investments, en anglès): Vegeu rendibilitat econòmica.
ROS (return on sales, en anglès): Relació entre el benefici net i les vendes. De vegades
es calcula també amb el benefici abans d'interessos i impostos.

textos següents:
Amat, O. (2018): "Anàlisi integral d'empreses", Profit Editorial, Barcelona, Capítols 6 i 9.

Gironella, E. (2005): capítol sobre anàlisi de la rendibilitat a ACCID: “Anàlisi
d’empreses”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Revista de Comptabilitat
i Direcció, núm. 2, monografia, Barcelona.
Higgins, R. (1977): “ How much growth can a firm afford”, Financial Management 6 (3),
p. 7-16.
78
6.Anàlisi del fons de maniobra

Objectius:
- Aprofundeixi aspectes relacionats amb l'anàlisi de la gestió del corrent, tant en

l'actiu com en el patrimoni net més passiu.
- Sàpiga calcular el cicle de maduració i el cicle de caixa per conèixer les
necessitats de finançament a curt termini.
- Sàpiga calcular el fons de maniobra que necessita una empresa.
- Comprengui la influència exercida en les necessitats de fons de maniobra per la
gestió dels actius i passius corrents.
- Sàpiga preparar i interpretar el quadre de finançament i analitzar les variacions
de capital corrent.
6.1. Concepte i importància del fons de maniobra
L'estudi del fons de maniobra, diferència entre l'actiu corrent i l'exigible a curt termini, és
una etapa indispensable de l'anàlisi financer, ja que permet conèixer l'estructura patrimonial
que més convé a una determinada empresa. Tal com s'ha indicat anteriorment, el fons de
maniobra, també denominat capital corrent, capital de treball o fons net de rotació, es
calcula de la manera següent:
Fons de Maniobra = Actiu corrent – Passiu corrent
Mentre que per a certes ràtios que s'han estudiat en temes anteriors, com en el tema 4, per
exemple, es proposaven valors ideals que només eren acceptables en general, l'estudi del
fons de maniobra concreta per a cada empresa la seva situació ideal específica.
Tenir un fons de maniobra suficient és una garantia per a l'estabilitat de l'empresa ja que,
des del punt de vista del finançament, és aquella part de l'actiu corrent que es finança amb
recursos permanents.
El fons de maniobra també es pot calcular restant l'actiu fix als capitals propis més
l'exigible a llarg termini i a mig termini.
Fons de maniobra = Capitals propis + Passiu no corrent

- Actiu no corrent
O el que és el mateix:
Fons de maniobra = Recursos permanents - Actiu no corrent
En general, el fons de maniobra ha de ser positiu ja que si no fos així, resultaria que l'actiu
79
fix estaria finançat amb exigible a curt termini, fet que augmentaria la probabilitat de
suspendre pagaments.
El fons de maniobra ha de ser positiu perquè hi ha una part de l'actiu corrent, com l'estoc
de seguretat o el saldo mínim necessari de disponible, que per causa de la seva
permanència en el temps es podria considerar com una inversió a llarg termini.
Precisament, aquesta part de l' actiu corrent, que en certa manera és una inversió a llarg
termini, s'ha de finançar amb recursos permanents, és a dir, s'ha de finançar amb fons de
maniobra positiu.
En el tema 3 es deia que, en general, l'actiu corrent havia de ser pròxim al doble que
l'exigible a curt termini.
El principi anterior, que és vàlid en general, no és aplicable a totes les empreses, el fons
de maniobra pot ser negatiu.
Si el fons de maniobra és negatiu, segons el principi esmentat, l'empresa està en perill de
suspensió de pagaments. Malgrat això hi han casos d’empreses amb fons de maniobra
negatiu sense perill de suspensió de pagaments. Per tal de conèixer en cada cas concret
quina és l'estructura de balanç més convenient, s'ha d'estudiar no només la relació entre
l'actiu corrent i els deutes a curt termini sinó també les velocitats a les quals es mouen
aquestes masses patrimonials.
En general però, el fons de maniobra no ha de ser negatiu, en prevenció de problemes de
liquiditat.
6.2. Les necessitats del fons de maniobra
6.2.1. Cicle de maduració i cicle de caixa
L'estudi del cicle de maduració de l'empresa és un pas previ per conèixer el fons de
maniobra necessari.
El cicle de maduració és el termini, en dies, que transcorre des que es compra la primera
matèria fins que es cobra del client, passant pel procés de producció, emmagatzematge i
venda. Qualsevol empresa ha d'estar interessada a fer que aquest termini sigui tan curt
com sigui possible per reduir les seves necessitats de finançament.
En un hospital, aquest cicle s'inicia quan el pacient (usuari) entra en el centre d'assistència
i finaliza quan es cobra de la Seguretat Social, de la Mútua o del propi pacient, un cop
donat d'alta; o a mesura que es va facturant, si es tracta d'una estada llarga.
La mala gestió del cicle de maduració provoca importants tensions financeres a les
empreses, per la qual cosa és convenient implementar totes les mesures oportunes perquè
aquest cicle sigui tan curt com sigui possible. De fet, una de les claus del miracle japonès
rau en les tècniques com ara el just in time que permeten reduir els terminis de les
existències .
Si es tracta d'una empresa comercial, com que no hi ha producció, el cicle s'inicia amb
l'emmagatzematge de productes acabats. En molts subsectors del sector serveis, com que
no tenen estocs, no se sol utilitzar aquest tipus d'anàlisi.
80
ANÀLISI DEL FONS DE MANIOBRA
Cicle de Producció CICLE DE MADURACIÓ

Estoc de Estoc de Estoc de
primeres matèries productes en curs productes acabats Clients
Recepció de S’inicia la Finalitza la Venda al Cobrament

materials producció producció client del client
Cicle de Maduració
Pagament de mà d’obra Pagament de despeses
CICLE DE CAIXA i despeses de fabricació de venda
Pagament a Cobrament
Compres proveïdors Vendes de clients
Termini de pagament Dies d’estoc de Dies d’estoc de Termini de cobrament

a proveïdors producte en curs producte acabat de clients
Dies d’estoc de Cicle de Caixa
primeres matèries
Cicle de Maduració
En l'esquema anterior es pot comprovar l'existència d'un termini entre que s'adquireixen
els materials i es cobra dels clients. Això significa que sol haver-hi un interval en el cicle
en el qual l'empresa només fa que invertir fons per als pagaments de l'explotació (compres,
sous, altres despeses, etc.) fins que al final del cicle ho comença a recuperar amb els
pagaments dels clients. Aquest interval és el cicle de caixa (veure figura anterior).
El nombre de dies del termini de pagament a proveïdors es resta perquè el termini esmentat
és el finançament automàtic que se n'obté. A aquest finançament també podrien afegir-s'hi
els deutes habituals amb Hisenda i els corresponents a altres despeses de l'activitat
ordinària de l'empresa.
Exemples:
- Una empresa facilita les dades següents:
Nombre de dies de les primeres matèries en el magatzem = 28

Nombre de dies que dura la producció (prod. en curs) = 20
Nombre de dies dels productes acabats en magatzem = 30
Termini de pagament a proveïdors = 15
Termini de cobrament de clients= 60
El cicle de caixa serà:
81
28 dies + 20 dies + 30 dies - 15 dies + 60 dies = 123 dies.
Per tant, aquesta empresa tarda 123 dies entre els primers desemborsaments de
l'explotació i els cobraments dels clients. Per poder suportar aquesta situació cal tenir
un fons de maniobra positiu.
- Un supermercat facilita les dades següents:
No hi ha producció ja que únicament comercialitza.

Nombre de dies d'emmagatzematge de les mercaderies
(productes acabats) = 15
Les vendes es cobren al comptat
El termini de pagament a proveïdors = 45
El cicle de caixa serà:
15 dies - 45 dies = -30 dies.
En aquest cas, atès que el cicle de caixa és negatiu, s'obté més finançament de proveïdors
que el que es necessita per a la inversió en circulant. Per tant, el fons de maniobra pot ser
negatiu. Aquesta circumstància se sol donar també en empreses de venda per
correspondència, companyies d'assegurances i empreses de premsa amb subscriptors, si
cobren les subscripcions per endavant.
Lamentablement, en empreses d'alguns d'aquests sectors amb cicles de caixa tan
favorables, com certs comerços, per exemple, de vegades es practica l'estafa del
«nazareno». Aquesta pràctica consisteix a obrir un comerç en un local de lloguer
comprant a crèdit als proveïdors i venent el gènere cobrant al comptat als clients. El
delinqüent desapareix uns dies abans del venciment de les primeres factures dels
proveïdors.
En aquells sectors en els quals el cicle de caixa és molt favorable, el creixement sol
generar sobrants de liquiditat, que és el contrari del que succeeix en els altres sectors.
6.2.2. Càlcul de les ràtios de terminis
Per calcular cadascun dels terminis del cicle de caixa s'ha de dividir la inversió
corresponent (el saldo de clients més els efectes en el cas del termini de cobrament, per
exemple) pel moviment anual d'aquesta inversió (les vendes per aquest termini) i tot això
multiplicat per 365 dies. De la mateixa manera es calcularia el termini de pagament, com
ja es va estudiar en el tema 4.
El nombre de dies mitjà que estan emmagatzemades les primeres matèries es calcula a
partir del saldo mitjà d'estoc de primeres matèries, que es divideix per les compres anuals
i es multiplica tot per 365.
Aquest termini es pot comparar amb el termini mitjà que tarden els proveïdors a
subministrar les primeres matèries. En teoria haurien de ser força similars en línia amb les
noves tendències en la gestió d'estocs , tot i que per evitar trencaments d'estoc convé
prendre les precaucions oportunes.
82
Per als terminis d'emmagatzematge dels productes en curs i acabats s'ha de dividir pel cost
de fabricació anual i pel cost de vendes, respectivament, ja que aquests estocs estan
valorats a preu de cost.
En la ràtio anterior, al cost de vendes se li han de deduir les despeses proporcionals de
vendes que es produiran quan es venguin els productes acabats, ja que són costos no
inclosos en el valor dels productes acabats en el magatzem.
Rotació de primeres matèries

Estoc mitjà primeres matèries
x 365
Consum P.M.
Rotació de productes en curs

Estoc mitjà productes en curs
x 365
Cost fabricació anual
Rotació de productes acabats

Estoc mitjà productes acabats
x 365
Cost de les vendes
La inversió necessària per finançar el cicle de caixa va augmentant a mesura que el

procés de producció i comercialització va avançant.
En iniciar-se el cicle s'ha d'invertir en les primeres matèries emmagatzemades. Quan
s'inicia la producció, la inversió en primeres matèries va acompanyada de les despeses
de fabricació i de la mà d'obra directa que augmenten a mesura que avança el procés
productiu. En finalitzar la producció, i mentre no es vengui, s'ha d'invertir en els
productes acabats que incorporen les primeres matèries, mà d'obra directa i despeses de
fabricació, és a dir, el cost de vendes menys les despeses proporcionals de venda. Un cop
s'ha produït la venda, i mentre no es cobri del client,s'ha d'invertir en el cost de vendes,
que inclou també les despeses proporcionals de venda, com ara les comissions dels
venedors o els transports, per exemple.
El crèdit de proveïdors i el termini de pagament de les despeses de l'explotació és un
finançament instantani que redueix les necessitats financeres del cicle de caixa, és a dir,
les necessitats del fons de maniobra.
A la inversió anterior, caldria afegir els saldos de tresoreria mínims que s'han de mantenir
per poder afrontar tots els pagaments.
83
6.2.3. Càlcul del fons de maniobra necessari per mitjà del

pressupost de tresoreria
Per calcular el fons de maniobra (també anomenat NOF, necessitats operatives de fons)
que necessita una empresa per finançar la gestió del seu circulant es poden seguir diversos
mètodes. El més recomanable, perquè és més senzill i a la vegada més exacte, és el que es
basa en el pressupost de tresoreria de les activitats ordinàries.
És un mètode molt senzill i consisteix a confeccionar un pressupost de caixa de les
activitats ordinàries per als pròxims 12 mesos (vegeu el tema 2).
Basant-se en els fluxos nets de tresoreria previstos per al pròxim any es pot conèixer si
cal finançament addicional per al circulant o no. Caldrà, per tant, tenir en compte també
el saldo de disponible al principi del període i el saldo de disponible mínim necessari al
final del període estudiat.
Fluxos de tresoreria de les activitats ordinàries

+ Saldo inicial de disponible
- Saldo final mínim necessari de disponible
Necessitat o sobrant addicional del fons de

maniobra
Si el resultat d'aquest càlcul és negatiu, indicarà que a l'empresa li farà falta finançament
addicional per al seu fons de maniobra necessari. Això és el que sol passar en empreses
que tenen cicles de caixa en què paguen als proveïdors molt abans de cobrar dels clients.
En canvi, si el resultat és positiu, l'empresa tindrà sobrants de fons de maniobra que podrà
invertir, per exemple, en inversions financeres temporals. Com ja s'ha indicat, és habitual
trobar aquesta situació en empreses amb cicles de caixa molt favorables, com les cadenes
de supermercats i les grans superfícies.
Atès que en el mètode exposat només s'han tingut en compte els moviments de tresoreria
relacionats amb les activitats ordinàries, si l'empresa ha de realitzar transaccions
extraordinàries o altres moviments relacionats amb inversions en immobilitzat o amb
préstecs, ho haurà de tenir en compte quan estimi les seves necessitats financeres.
84
6.2.4. Càlcul del fons de maniobra necessari amb el mètode basat en

els comptes de gestió del circulant
Aquest mètode el podem utilitzar quan no disposem de pressupost de tresoreria. El càlcul
amb aquest mètode pot fer-se amb les dades de l'últim balanç o amb les previsions a un
any vista. En el primer cas, facilitarà les necessitats del fons de maniobra actuals. En
canvi, en el segon cas, informarà de les necessitats del fons de maniobra que tindrà
l'empresa dins d'un any. EL procés seguit és el següent:
Primera etapa: Càlcul de tots els actius corrents del balanç que formen part dels
conceptes que intervenen en el cicle de maduració. Entre aquests s'inclouen els estocs,
saldos de clients i efectes a cobrar de clients. També cal tenir en compte el disponible
mínim necessari.
Segona etapa: Càlcul de tots els deutes del balanç que formen part del cicle de
maduració, com els proveïdors i altres deutes d'explotació a curt termini.
Tercera etapa: El fons de maniobra necessari és la diferència entre els actius corrents i
exigibles a curt termini anteriors:
Estocs
+ Clients
+ Efectes a cobrar
+ Disponible mínim necessari
- Proveïdors
- Deutes d’explotació
= Fons de maniobra necessari
El fons de maniobra que necessita una empresa per no tenir problemes de liquiditat és el
fons de maniobra necessari. El fons de maniobra que realment té una empresa en el seu
últim balanç és el denominat fons de maniobra aparent. Normalment, els dos fons de
maniobra no coincideixen (vegeu 7.3). Si s'analitzen els resultats de l'últim mètode
estudiat per calcular el fons de maniobra necessari es podrà comprovar que són diferents
del fons de maniobra aparent, perquè en l'actiu corrent hi haurà actius que no s'han
considerat en la primera etapa (inversions financeres, crèdits concedits no relacionats
amb les activitats ordinàries, disponible, etc.) i en l'exigible a curt termini hi haurà deutes
que no s'hauran inclòs en la segona etapa (creditors, préstecs bancaris, etc.).
85
6.3. Relació entre el fons de maniobra aparent i el necessari
El fons de maniobra aparent és el que l'empresa té realment i que es pot obtenir de

l'últim balanç de situació. Com ja es va veure anteriorment, el fons de maniobra aparent
es calcula restant l'exigible a curt termini a l'actiu corrent o bé restant 1' actiu fix als
recursos permanents.
Actiu corrent - Exigible a curt t.
Fons de maniobra
Recursos permanents - Actiu fix
En definitiva, el fons de maniobra aparent és la part de recursos permanents que no finança

l'actiu fix.
En canvi, el fons de maniobra necessari, que es calcula com s'ha estudiat a l'apartat 7.2.3,
és el que realment necessita l'empresa per finançar la seva explotació.
Si el fons de maniobra aparent, que és el que realment té l'empresa, és inferior al fons de
maniobra necessari, que és el que hauria de tenir, hi ha un dèficit de fons de maniobra i
caldrà buscar-se finançament addicional. En cas contrari, hi ha un superàvit de fons de
maniobra, com s’es veu a la figura següent:
Fons de Maniobra aparent

- Fons de Maniobra necessari
Saldo
Negatiu: hi ha dèficit
de Fons de Maniobra.
Positiu: hi ha superàvit
de Fons de Maniobra.
Si tots dos fons de maniobra, aparent i necessari, coincideixen, la situació és correcta.

Quan hi ha dèficit de fons de maniobra s'ha de prendre alguna de les mesures següents o
una combinació de diverses mesures per evitar la suspensió de pagaments i els problemes
de liquiditat:
- Reduir els terminis del cicle de maduració per disminuir les necessitats de fons de
maniobra . És a dir:
86
- Intentar que les primeres matèries, les emmagatzemin els proveïdors.

- Reduir els dies del cicle de producció.
- Reduir les existències de productes acabats.
- Facturar abans als clients.
- Cobrar abans dels clients .
- Negociar amb els proveïdors terminis de pagament més llargs.
- Augmentar el capital propi o l'exigible a llarg termini.
- Vendre actiu fix.
- Reduir l'exigible a curt termini.
Si hi ha superàvit del fons de maniobra, el principal problema existent és que poden estar
infrautilitzats alguns elements de l'actiu corrent. En aquest cas, s'haurien de prendre
algunes de les mesures següents:
-Rendibilitzar al màxim la inversió en actiu corrent.
-Reduir els capitals permanents.
L'evolució de les necessitats del fons de maniobra es pot controlar amb l'estudi del cicle
de maduració i de caixa i amb la ràtio següent:
Necessitats de fons de Necessitats de fons de maniobra

maniobra sobre vendes =
Vendes
Aquesta ràtio relaciona les vendes amb les necessitats de fons de maniobra (o fons de
maniobra necessari) per finançar-les. Per reduir els problemes de liquiditat és interessant
que la ràtio anterior sigui tan petita com sigui possible.
6.4. Resum del tema

La liquiditat d'una empresa depèn de molts factors. Un dels més rellevants és la gestió del
seu circulant. És a dir, dels seus actius corrents i els seus deutes a curt termini. Per avaluar
aquesta gestió i les seves necessitats de fons de maniobra es poden utilitzar les tècniques
següents:
- Cicle de maduració i cicle de caixa.

- Pressupost de caixa de les activitats ordinàries.
- Dies de venda a finançar.
- Fons de maniobra aparent.
- Variació de tresoreria basant-se en els recursos generats per les operacions,
canvis en el capital circulant i altres recursos i aplicacions a llarg termini.
En principi, es pot afirmar que a tota empresa li interessa tenir un cicle de maduració tan
curt com sigui possible perquè les seves necessitats de capital circulant siguin reduïdes.
La situació ideal és la d'aquelles empreses que aconsegueixen tenir un cicle de caixa en el
qual entre proveïdors i clients financen amb escreix les activitats d'explotació. Així, hi
haurà sobrants de finançament que es podran destinar a altres conceu.m.
87

Caixa aplicada a les operacions: És la caixa generada per les operacions quan té signe
negatiu.
Caixa generada per les operacions: Són els recursos generats per les operacions als quals
s'afegeixen les variacions en els components del capital circulant.
Capital circulant: Vegeu fons de maniobra.
Cicle de caixa: Termini que transcorre des que es paguen les primeres matèries fins que
no es cobra dels clients.
Cicle de maduració: Termini que transcorre des que entren les primeres matèries en
l'empresa fins que no es cobra dels clients.
Fons de maniobra aparent: 0 fons de maniobra pròpiament dit, encontraposició al fons
de maniobra necessari. És la diferència entre l'actiu corrent i els deutes a curt termini.
Fons de maniobra necessari: Necessitats financeres que genera l'explotació de
l'empresa. Depèn de la gestió de les primeres matèries, dels productes en curs, dels
productes acabats, dels terminis de cobrament de clients i dels terminis de pagament a
proveïdors.
Quadre de finançament: Estat d'origen i aplicació de recursos que posa de manifest les
variacions produïdes en el fons de maniobra o capital circulant.
Recursos generats per les operacions: Resultat corregit per determinar un concepte
equivalent al flux de caixa d'explotació. Aquests ajustaments tenen a veure bàsicament
amb aquelles transaccions que són conseqüència de correccions valoratives d'actius no
corrents o passius a llarg termini, les despeses o els ingressos que no hagin suposat
variació del capital circulant i els resultats obtinguts en l'alienació d'elements de
l'immobilitzat.
Recursos aplicats en les operacions: Són els recursos generats per les operacions quan
tenen signe negatiu.

textos següents:
ACCID (2005): “NIC-NIIF”, capítol dedicat a l’estat de fluxos de tresoreria, Associació

Catalana de Comptabilitat i Direcció, Gestió 2000.
Amat, O. (2018): "Anàlisi integral d'empreses", ACCID - Profit Editorial, Barcelona,
Capítol 5.
88
9. Anàlisi d’estats financers consolidats
7.Anàlisi amb dades sectorials

Objectius:

- Sàpiga com obtenir ràtios mitjanes dels diversos sectors empresarials.
- Sàpiga com utilitzar aquestes ràtios mitjanes quan efectuï una anàlisi d'estats
financers.
- Sàpiga com obtenir les ràtios ideals de cada sector.
- Sàpiga com incrementar el potencial de l'anàlisi d'estats financers amb la
utilització de les ràtios ideals del sector corresponent.
- Conegui les limitacions que té tota la informació de tipus sectorial.
7.1. La influència del sector econòmic en els estats financers de

l'empresa
En repetides ocasions, al llarg dels temes anteriors, s'ha fet referència a la importància que
té la comparació de les dades de l'empresa a analitzar amb les de les empreses del mateix
sector , i tamany similar si és possible. La marxa de l'economia en general no afecta per
igual tots els sectors. En l'actualitat, hi ha sectors que ho tenen molt difícil per sobreviure,
i en canvi, hi ha sectors que ho tenen més fàcil.
La informació d'empreses d'un determinat sector pot ajudar a conèixer quines són les ràtios
mitjanes del sector i també les ràtios ideals, que són les que estan aconseguint les empreses
més exitoses.
En els temes anteriors s'han proporcionat pautes de tipus general per interpretar els estats
financers. Com ja s'ha advertit en repetides ocasions al llarg d'aquest llibre, aquestes dades
ideals eren vàlides per a la majoria de les empreses, però no per a totes.
Per aquest motiu, en el tema setè s'ha comprovat com el fons de maniobra necessari s'ha de
calcular de forma específica per a cada empresa per conèixer quina és la relació que hi ha
d'haver entre l'actiu corrent i l'exigible a curt termini. Aquesta relació condiciona de forma
decisiva l'estructura adequada del balanç de cada empresa.
De la mateixa manera, les dades de tipus general s'han de complementar amb l'estudi de
les sectorials. No podem oblidar que les condicions de pagament i cobrament, el cicle de
producció, la competència, etc., estan molt influïts pel sector concret en què treballa
l'empresa.
La influència del sector no només afecta el balanç de situació, sinó també el compte de
resultats. En conseqüència, els comptes anuals s'han d'analitzar en funció de les dades del
sector que, a més, des de fa alguns anys són més accessibles i de més qualitat. A la figura
següent es pot comprovar que els ràtios canvien molt en funció del sector:
89
Supermercats Vitivinícoles Química
AC / PC 0,82 3,52 2,81
Benefici net / Vendes 1,8% 3,6% 8,2%
Dies de cobrament 0,2 61 48
Rotació d’estocs 16,5 0,2 4,6
7.2. Obtenció de ràtios mitjanes del sector
7.2.1. Les ràtios mitjanes del sector

En cada país hi ha diverses bases de dades amb informació sobre els comptes anuals
d'empreses dels diversos sectors de l'economia. Les més rellevants són les que
procedeixen del Registre Mercantil i de la Central de Balanços del Banc Central de cada
país. A més, hi ha d’altres institucions que publiquen estudis sobre ràtios de diversos
sectors: Cambres de Comerç, Borses de Valors, ACCID, etc.
Quan tenim accés a ràtios mitjanes d'empreses del mateix sector i tamany ja les podem
comparar amb les de l'empresa seleccionada:
- Quan s'analitza una empresa s'han de calcular les ràtios de les quals es coneix el valor
mitjà en el sector per poder comparar-les.
- Si alguna de les ràtios de l'empresa difereix sensiblement del valor mitjà del sector
s'han d'investigar les causes de les diferències. Quan les diferències són negatives
poden apuntar problemes que pateix l'empresa.
Una altra possibilitat és comparar l'evolució d'una ràtio en l'empresa a analitzar amb la
mitjana de les empreses que tenen la ràtio més alta del sector i amb la mitjana de les
empreses que tenen Ia ràtio més baixa.
De totes formes, abans de treure conclusions cal recollir dades sobre la mostra emprada
per obtenir les dades mitjanes. Això permetrà avaluar la representativitat de la mostra en
funció del nombre d'empreses, localització, tamany, etc. També és convenient indagar
sobre la fiabilitat de les dades de les empreses incloses en la mostra.
Finalment, és recomanable que les dades mitjanes obtingudes corresponguin a una
mostra d'empreses integrada per empreses de tamany similar al de l'empresa a analitzar.
Aquesta recomanació parteix del fet que en la majoria de sectors la forma de funcionar
de les empreses pot variar considerablement segons el seu tamany.
90
7.3. Obtenció de ràtios ideals del sector

Per obtenir les dades ideals que han d'intentar tenir les empreses d'un sector concret es
pot procedir de la manera següent:
-S'han d'aconseguir els comptes anuals, si és possible auditats, del màxim nombre
d'empreses del sector. És imprescindible obtenir dades d'empreses que tinguin
excel.lents resultats econòmics (beneficis elevats, increments de vendes, liquiditat,
etc.) i d'empreses que tinguin problemes econòmico-financers.
Una limitació a això és que a pesar de l'obligatorietat que tenen la majoria d'empreses
de dipositar els seus comptes anuals en el Registre Mercantil, no totes les empreses
compleixen aquest requisit; i les que ho fan no sempre ho fan de forma correcta .
-S'han d'estudiar les característiques comunes de les empreses amb bons resultats. De
la mateixa manera s'ha de procedir amb les que tenen problemes. En definitiva, es
tracta de realitzar una anàlisi discriminant que identifiqui aquelles variables que
permeten diferenciar les empreses exitoses de les que no ho són. Aquestes
característiques comunes han de fer referència a aspectes com ara:
- liquiditat
- endeutament
- palanquejament financer
- rotació
- vendes
- beneficis
- rendiment
- rendibilitat
-Les dades ideals de cada sector seran les característiques comunes de les empreses
amb millors resultats econòmics i sense problemes financers.
Un cop es disposa de les ràtios ideals d'un determinat sector es pot efectuar la
comparació amb les ràtios de l'empresa. Lògicament, quan el valor d'una ràtio en
l'empresa analitzada estigui més pròxim al de les empreses amb problemes que al de
les empreses exitoses, pot indicar algun punt dèbil important. En l'exemple de la figura
següent s'observa que l'empresa analitzada té una liquiditat molt menor a la que tenen
les empreses exitoses. En canvi, sembla que en els últims anys la seva liquiditat
s'aproxima a la de les empreses amb problemes.
Per aconseguir aquest tipus de ràtios, són d’utilitat els estudis de ràtios sectorials que
publica cada any l’ACCID (www.accid.org).
91
ANÀLISI SECTORIAL
EVOLUCIÓ
EVOLUCIÓ DEL
DEL VALOR
VALOR DE
DE UN
UN RÀTIO
RÀTIO EN
EN EL
EL SECTOR
SECTOR (EMPRESES
(EMPRESES AMB
AMB MÉS
MÉS ÈXIT
ÈXIT II
EMPRESES
EMPRESES AMB
AMB PROBLEMES)
PROBLEMES) II EN
EN L’EMPRESA
L’EMPRESA ANALITZADA
ANALITZADA
Actiu corrent
Passiu corrent
Mitjana
3 - empreses
amb més èxit
2 -
Empresa
analitzada
1 - Mitjana
empreses amb
problemes
0 - I I I I I I
1 2 3 4 5 6 Any
Quan es disposa de les ràtios ideals d'un determinat sector, s'han de comparar amb les
de l'empresa a analitzar. A la figura següent es pot analitar una empresa que té una
situacio patrimonial i económica més feble que les millors empreses del sector.
ANÀLISI SECTORIAL
Valor del ràtio per a Valor ideal del ràtio
Ràtio l’empresa a analitzar en el sector
Actiu corrent
1,2 1,9
Exigible a curt
Realitzable + Disponible
0,3 0,7
Exigible a curt
Exigible Total
1,9 1
Capitals Propis
Rotació d’estocs 6 6
Termini de cobrament 42 dies 35 dies
Benefici Net
0,01 0,09
Vendes
Despeses Personal
0,26 0,21
Vendes
92
7.4. Limitacions de l'anàlisi amb dades sectorials
Tal com es detalla a continuació, sovint no és possible obtenir informació sectorial, o bé

la que s'obté no es pot utilitzar, per la qual cosa aquest tipus de comparació perd sentit:
- L'economia està integrada per centenars de subsectors dels quals en força casos
no hi ha informació en les centrals de balanços, per la qual cosa moltes empreses
no tenen la possibilitat de comparar les seves dades amb les del sector.
- La informació de tipus sectorial, pel que fa als estats financers, és considerada
sovint poc fiable perquè es basa en les dades oficials de les empreses, que no
sempre coincideixen amb les reals.
- Hi ha empreses que realitzen activitats que corresponen a diversos sectors
diferents, per la qual cosa no és possible assimilar-les a cap sector concret.
- Hi ha empreses que, tot i que poden ser assignades clarament a un sector,
treballen de tal forma que la comparació amb les dades mitjanes del sector no és
representativa. Per exemple, en el sector hoteler és molt diferent que l'edifici
sigui de propietat o estigui en règim de lloguer ja que condiciona totalment
l'estructura del balanç de situació i algunes de les despeses del compte de
pèrdues i guanys.
- En molts sectors es poden produir circumstàncies que fan que les dades no siguin
comparables. Per exemple, en un sector molt intensiu en actiu fix, és molt
diferent el balanç d'una empresa acabada de crear i que per tant, ha adquirit els
terrenys, edificis, etc., recentment, que el d'una empresa centenària que potser
tindrà una bona part de l'immobilitzat totalment amortitzat i valorat a cost
històric. Un altre factor de diferenciació pot provenir del fet que se subcontracti
més o menys el procés productiu.
- Hi pot haver manca d'homogeneïtat en la informació per les diferents polítiques
comptables de les empreses pel que fa a normes de valoració de les transaccions
efectuades .
En definitiva, quan es disposa de dades sectorials és convenient analitzar la composició

i el procés seguit per obtenir-les amb la finalitat de dictaminar-ne la fiabilitat i utilitat.
7.5. Resum del tema

Al llarg de les pàgines anteriors s'ha exposat com obtenir i utilitzar les ràtios mitjanes i
ideals d'un determinat sector. Aquestes dades són imprescindibles per millorar la qualitat
de l'anàlisi d'estats financers.
Si al llarg dels últims anys s'han generalitzat les comparacions de tot tipus amb les
empreses d'un mateix sector, és lògic que aquest corrent també hagi arribat a l'anàlisi
d'estats financers.
Els valors mitjans i ideals del sector en què opera l'empresa permeten detectar punts forts
i dèbils de l'empresa a analitzar.
De totes maneres, quan s'utilitzen aquests tipus de dades s'ha de comptar amb les
prevencions i limitacions exposades i que condicionen la utilitat de l'anàlisi sectorial.
93

Benchmarking: Terme anglès que significa procés continuat d'avaluació de les
pràctiques, els mètodes i els productes de les empreses d'un determinat sector per
identificar-ne les millors i aplicar-les en l'empresa pròpia.
Ràtios mitjanes: Mitjana del valor d'una determinada ràtio per a un conjunt d'empreses,
pertanyents normalment a un determinat sector de l'economia.
Ràtios ideals: Mitjana del valor d'una determinada ràtio per a un conjunt d'empreses
caracteritzades pels seus bons resultats econòmicofinancers, pertanyents normalment a
un determinat sector de l'economia.

En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar les qüestions exposades, es recomanen
els textos següents:
ACCID (2018): Ràtios sectorials, Barcelona.

Oliveras, E. i Moya, S. (2005): capítol sobre anàlisi sectorial a ACCID “Análisi
d’empreses”, Revista de Comptabilitat i Direcció, núm. 2, Associació Catalana de
Comptabilitat i Direcció, Barcelona.
94
8. Anàlisi de comptes consolidats

Objectius:
- Conegui les condicions que han de complir els grups de societats per tenir
l'obligació de consolidar els comptes anuals.
- Conegui les situacions que dispensen els grups de societats de l'obligació de
consolidar.
- Conegui, a nivell introductori, les bases dels mètodes i procediments de
consolidació.
- Conegui els models de comptes anuals consolidats.
- Sàpiga la incidència de les partides específiques que sorgeixen quan es
consolida, a efectes de l'anàlisi d'estats financers.
8.1. Grups obligats a consolidar

L'existència o no de l'obligació de consolidar depèn de diverses variables:
- grau de control sobre les participades,
- relació de grup,
- dimensió del grup,
- forma jurídica de la societat dominant,
- nacionalitat de les societats del grup,
- dificultats objectives que impedeixin la consolidació i
- sector al qual pertanyin les societats del grup.
Seguidament, s'inicia l'estudi de cada una d'aquestes circumstàncies a fi de delimitar quan

s'ha de consolidar obligatòriament .
8.1.1. Tipus de societats: dominants, dependents, multigrup i

associades
Abans de delimitar les condicions que permeten conèixer si un grup ha de consolidar o

no, és útil definir els tipus de societats que hi poden haver a efectes de la consolidació:
- dominants,
- dependents,
- multigrup i
- associades.
Societat dominant
La societat dominant, com es dedueix del seu propi nom, és la que té el control real, o el
95
domini, d'una altra. Més concretament, una societat dominant és la societat mercantil que,
essent sòcia d'una altra societat, mercantil o no, es trobi amb relació a aquesta en algun
del casos següents:
- posseeixi la majoria dels drets de vot, no la majoria de les accions, ja que hi ha les
accions sense vot i l'autocartera que tampoc no dóna dret a vot,
- tingui la facultat de nomenar o de destituir la majoria dels membres de l'òrgan
d'administració (habitualment, el consell d'administració),
- pugui disposar, en virtut d'acords pactats amb altres socis, de la majoria dels drets
de vot,
- hagi nomenat exclusivament amb els seus drets de vot la majoria dels membres de
l'òrgan d'administració, que exerceixen el seu càrrec en el moment en què s'han de
formular els comptes consolidats i durant els dos exercicis immediatament anteriors.
Aquest supòsit no donarà lloc a la consolidació si la societat els administradors de
la qual han estat nomenats està vinculada a una altra en virtut d'algun dels casos
previstos en els dos primers que s'han exposat.
L'existència d'alguna de les circumstàncies anteriors és el que pot evidenciar que una
empresa en domina realment una altra i que, per tant, hi ha una direcció única.
Als drets de vot esmentats s'afegiran els que corresponguin a altres societats
dominades por aquesta, com també a altres persones que actuen en nom propi però per
compte d'alguna d'aquestes societats. Per tant, per determinar el nombre de drets de
vot se sumaran:
+ Drets de vot de la societat dominant

+ Drets de vot de societats dominades directament o indirectament per la societat
dominant
+ Drets de vot d'altres persones que actuen per compte de la societat dominant o de
societats dominades per aquesta
Nombre de drets de vot que té la societat dominant
A aquests efectes, el nombre de vots que correspon a la societat dominant, amb relació
a les societats que en depenen indirectament, serà el que correspongui a la societat
dependent que participi directament en el seu capital social. Per tant, s'utilitza el criteri
de control efectiu per sobre del percentatge de participació que podria resultar de
calcular el producte dels percentatges parcials. Per exemple, si l'empresa A té el 60 %
dels drets de vot de l'empresa B, i aquesta té el 55 % dels drets de vot de l'empresa C,
es considera que:
- A posseeix, encara que sigui indirectament, el 55 % dels drets de vot de l'empresa

C.
- Aquesta participació es calcula a partir del control efectiu (55%) i no del producte
dels percentatges parcials (60 % multiplicat per 55 % que és igual al 33 %).
- A domina C i, per tant, les tres empreses integren el grup de societats que haurà de
consolidar els seus comptes (veure figura següent).
96
Com s'ha indicat anteriorment, la societat dominant ha de ser mercantil. Per tant, no
estan obligades a consolidar les empreses següents, encara que dominin societats
dependents:
- Empresaris individuals.
- Societats civils.
- Fundacions.
- Comunitats de béns.
- Partits polítics.
De tota manera, convé recordar que a les societats dominades no els afecta la forma
jurídica que tinguin per delimitar si se'ls aplica o no l'obligació de consolidar.
Societats dependents
Les societats dominades o dependents són aquelles que es troben amb relació a la
dominant en algun dels casos exposats en l'apartat anterior, així com les successivament
dominades per aquestes, sigui la que sigui la seva forma jurídica i amb independència del
seu domicili social. L'obligatorietat de consolidar també arriba a les societats dependents
que siguin a la vegada dominants d'altres. En aquest cas, aquestes últimes també s'han
d'incloure en els comptes consolidats de la primera societat dominant.
Societats multigrup
Les societats multigrup són aquelles societats no incloses com a societats dependents, que
són gestionades per una o diverses societats del grup, conjuntament amb una altra o unes
altres que li són alienes. S'entén que hi ha gestió conjunta quan, a més de la participació
en el capital social, en els estatuts socials s'estableixi la gestió conjunta o bé hi hagi pactes
97
que permetin als socis l'exercici del dret de veto en la presa de decisions socials. Per tant,
en les societats multigrup hi ha una direcció col.legiada.
El cas més habitual de societat multigrup és el d'aquella societat participada per dos socis
que tenen el 50 % del capital cadascú, o per tres socis que tenen cada un el 33% del capital
social esmentat.
Un cop es demostra que hi ha relació de grup entre la societat dominant i una o més
societats dependents, les societats multigrup s'han d'incloure en els comptes consolidats.
En definitiva, l'existència de societats multigrup, per ella mateixa, no obliga a consolidar.
Societats associades
Les societats associades són aquelles en les quals hi ha una relació d'influència notable
en la gestió, sense arribar al domini. Més concretament, són aquelles societats que no
tenen la consideració de dependents però una o diverses societats del grup posseeix una
participació, que es creu duradora, d'almenys el 20 per cent d'alguna altra. Si l'empresa
participada cotitza en borsa, la participació mínima per ser considerada associada és del
3 per cent.
Perímetre de consolidació
Un grup de societats, a efectes de la consolidació de comptes, està format per la societat
dominant i per una o diverses societats dependents. Per tant, les societats multigrup i les
associades no estan integrades en el grup.
El grup de societats més les societats multigrup integren el conjunt consolidable.
Finalment, el conjunt consolidable més les societats associades constitueixen el
perímetre de consolidació (veure figura següent).
CONSOLIDACIÓ DE BALANÇOS
PERÍMETRE
PERÍMETRE DE
DE CONSOLIDACIÓ
CONSOLIDACIÓ
◆ Dominant
Grup
Conjunt
◆ Dependent Consolidable
◆ Multigrup
Perímetre
◆ Associades
Tal com s'ha indicat anteriorment, perquè hi pugui haver l'obligació de consolidar hi ha
d'haver primer un grup de societats. De tota manera, les normes de consolidació afecten
98
totes les societats incloses en el perímetre de consolidació.
8.1.2. Obligació de consolidar

L'obligació de consolidar afecta aquells comptes de la societat dominant, que sigui
mercantil, i de les dependents, ja siguin mercantils o no, que superin els límits següents:
Tota entitat dominant d’un grup de societats, estarà obligada a formular els comptes
anuals consolidats i nomenar auditor de comptes, quan el conjunt de les societats del
Grup, sobrepassin dos dels següents límits, durant dos anys consecutius:
• El total dels seus actius superin els 11.400.000 d’euros.

• L’import net de la xifra de negocis superi els 22.800.000 d’euros.
• El número mig de treballadors superi els 250.
Les societats multigrup i les societats associades també han d'aparèixer en els comptes
consolidats. Tanmateix, tal com s'ha indicat en l'epígraf anterior, l'existència de societats
associades o multigrup no dóna lloc, por ella mateixa, a l'obligació de consolidar. Per
tant, és l'existència de grup (dominant i dependents) la que determina l'obligació de
consolidar.
Exemples:
- Una societat tenedora que posseeix diverses participacions en diverses societats

associades o multigrup, sense que n'hi hagi cap de dominant: no hi ha obligació
de consolidar.
- Una societat tenedora que posseeix participacions en una o diverses societats
dependents i en una o diverses d'associades o multigrup: hi pot haver obligació de
consolidar.
- La societat dominant no és mercantil: No hi ha obligació de consolidar.
- La societat dominada no és mercantil, però la dominant sí que ho és: Hi pot haver
obligació de consolidar.
- La societat dominant és mercantil: Hi pot haver obligació de consolidar.
- La societat dominada és estrangera i, per tant, té el domicili social a l'estranger,
però la dominant és espanyola: Hi pot haver obligació de consolidar.
- Una societat A té tres participacions del 49 % en tres societats B, C i D i no té la
majoria dels òrgans d'administració corresponents: no hi ha obligació de
consolidar.
- El mateix cas de l'exemple anterior però una de les societats participades té el 51
% d'una altra societat E no inclosa en les anteriors: poden haver de consolidar la
que té la participació del 51 % i la participada, és a dir C i E.
- La societat dominant A té una partipació del 60 % en una societat dependent B i
dues participacions del 20 % en dues societats associades C i D. Una d'aquestes
societats associades té una participació del 51 % en una altra societat E: cal
consolidar tant el grup, com les associades i la dominada per una d'aquestes.
99
Els comptes consolidats i l'informe de gestió del grup s'han de sotmetre a l'aprovació de
la junta general ordinària de la societat dominant al mateix temps que els comptes anuals
i l'informe de gestió d'aquesta societat. La junta general ordinària de la societat dominant
és també la que ha de designar els auditors dels comptes i de l'informe de gestió del grup.
A més, aquests comptes consolidats, l'informe de gestió del grup i 1'informe dels auditors
de comptes s'hauran de dipositar en el Registre Mercantil i publicar-se, tal com s'ha de
fer per als comptes anuals de les societats anònimes.
Aquesta obligació de formular els comptes anuals consolidats i l'informe de gestió

consolidat no eximeix les societats que integren un grup de formular per separat els seus
propis comptes anuals i l'informe de gestió.
S'ha de tenir present que la societat dominant ha d'incloure en els seus comptes
consolidats no només les societats que domina directament, sinó també les que dominen
aquestes successivament.
Les normes que s'exposen en aquest tema no només afecten els grups que estan obligats
a consolidar sinó també qualsevol empresari, persona física o jurídica dominant, que
voluntàriament formuli i publiqui comptes consolidats.
De totes maneres, aquestes normes no són aplicables als grups de societats per als quals
hi hagi disposicions específiques, en matèria de consolidació de balanços. Aquest és el
cas, per exemple, de les entitats de crèdit a les quals s'aplica la normativa específica del
Banc d'Espanya que conté disposicions relatives a la consolidació dels comptes de les
entitats de crèdit.
8.2. Introducció als mètodes i procediments de consolidació

En principi, consolidar consisteix a sumar els comptes anuals de l'empresa dominant i de
les dominades. Concretant més, consolidar consisteix a substituir, en el balanç de la
societat dominant, el preu d'adquisició de les participacions en el capital d'altres
empreses per elements del balanç representatius del valor que aquestes tenen d'acord
amb els comptes anuals de les dominades en la data de formulació dels comptes
consolidats.
Quan es consolida ha d'existir una homogeneïtzació temporal (els comptes a consolidar
han de tenir la mateixa data de tancament i s'han de referir al mateix període) i valorativa
(els criteris de valoració han de ser idèntics). A més, d'acord amb el principi
d'uniformitat, el mètode de consolidació no podrà variar d'un exercici a l'altre.
Seguidament, s'introdueixen els mètodes i procediments de consolidació que s'apliquen
en funció del tipus de participació que tingui la dominant.
8.2.1. Integració global
Aquest mètode s'utilitza per consolidar els comptes de les empreses que integren un grup
(dominant i dependents). Per obtenir el balanç consolidat, se substitueix el valor
comptable de la participació en el balanç de la dominada pels actius i els deutes de la
societat dominada (vegeu la figura següent).
Les operacions de consolidació són més complexes quan:
100
- la participació de la dominant en la dominada no sigui del 100 %,

- el valor comptable de la participació no coincideixi amb el valor de l'actiu menys els
deutes de la dominada , o
- quan es consolida en un exercici posterior a l'exercici en el qual es van comprar les
accions de la dominada.
Els actius i patrimoni net més passius de la societat dominada s'incorporaran, en principi,
al balanç consolidat amb les mateixes valoracions amb què figuren en el balanç d'aquesta
societat. A més, els principis comptables aplicats per valorar els diversos actius i
patrimoni net més passius han de ser els mateixos que ha utilitzat la societat dominant per
elaborar els seus propis comptes anuals.
Els ingressos i les despeses del compte de pèrdues i guanys de la societat dependent
s'inclouran en el compte de pèrdues i guanys consolidat.
A pesar de les dues normes anteriors, s'han d'eliminar tots els drets i deutes entre societats
compreses en la consolidació. També s'han d'eliminar els ingressos i les despeses relatius
a les transaccions entre aquestes societats i els resultats generats com a conseqüència
d'aquestes transaccions.
8.2.2. Integració proporcional
101
És el mètode que cal utilitzar quan es tracta de consolidar societats multigrup. En aquest
cas, la societat multigrup s'inclourà en els comptes consolidats en proporció al percentatge
que del seu capital social posseeixi la societat inclosa en la consolidació. Per tant, com es
pot veure en la figura següent, s'ha de sumar al balanç de la societat dominant (del qual
s'ha separat el valor comptable de la participació en l'actiu) la part proporcional de l'actiu
i els deutes de la societat multigrup. Aquesta part proporcional dependrà del percentatge
de participació que posseeixi la societat dominant. Per exemple, si la participació és del
40 % del capital social, se sumaran al balanç de la dominant el 40 % dels actius i el 40 %
dels deutes de la societat multigrup. L'eliminació d'actius i passius recíprocs dels resultats
generats per aquestes transaccions es limitarà a les quantitats que resulten aplicant sobre
els imports totals idèntic percentatge al que representi la participació que posseeixi,
directament o indirectament, la societat dominant en el capital social de la societat
dominada de manera conjunta.
8.2.3. Posada en equivalència o mètode de la participació

Aquest procediment s'aplica quan una societat té una influència notable en una altra
(empresa associada). Aquesta tècnica es denomina «procediment» en lloc de mètode de
102
consolidació perquè de fet no consolida comu.m. Es tracta més aviat d'una valoració de
les accions de l'associada. Així, com s'ha indicat anteriorment, s'ha de disposar d'una
participació igual o superior a1 20 per cent de les accions. També es pot aplicar, si es
considera convenient, a les societats multigrup. De fet, quan hi ha societats multigrup
es pot escollir entre el mètode de la integració proporcional i el procediment de posada
en equivalència. També es pot utilitzar aquest procediment quan es tracti de societats
dependents que realitzin activitats molt dispars amb relació a la societat dominant. En
la figura següent s'esquematitzen els mètodes i procediments de consolidació que cal
utilitzar segons el tipus de societat.
En aquest procediment, en el balanç consolidat es reflecteix el valor net comptable de

l'associada, que substitueix el preu d'adquisició dels títols corresponents. Per tant, es
substitueix el cost històric de les accions pel valor net comptable (o valor teòric
comptable) que es desprèn del balanç de la participada.
8.3. Comptes anuals consolidats

Els comptes consolidats, que formen una unitat, estan integrats pel balanç consolidat,
el compte de pèrdues i guanys consolidat i la memòria consolidada. Aquests documents
103
han de mostrar la imatge fidel del patrimoni, de la situació financera i dels resultats del
grup, de conformitat amb el Codi de Comerç, el Text refós de la Llei de societats
anònimes, el Pla General de Comptabilitat i el Reial decret sobre normes de formulació
dels comptes anuals consolidats.
Els comptes anuals consolidats es formularan en la mateixa data, i per al mateix període,
que els comptes anuals de la societat dominant. Els hauran de formular els
administradors de la societat dominant, que els hauran de signar en el mateix termini
que els comptes d'aquesta societat.
Aquests comptes es presentaran en euros, encara que també es poden expressar en milers
o milions, indicant-ho quan la magnitud de les xifres ho aconselli.
És important tenir clar que els comptes consolidats tenen un caràcter comptable i no
fiscal. Per tant, no afecten la determinació de la base imposable de l'impost sobre
societats.
A més dels comptes anuals consolidats, també s'ha de formular l'informe de gestió
consolidat.
8.3.1. Balanç consolidat
El balanç consolidat, després d'haver efectuat els ajustaments i les eliminacions que
calgui, està format per:
- béns, drets, obligacions i recursos propis de la societat dominant,

- béns, drets i obligacions de les dependents a les quals s'apliqui el mètode
d'integració global,
- el percentatge corresponent a la participació del grup en el seu capital social dels
béns, drets i obligacions de les societats multigrup a les quals s'apliqui el mètode
d'integració proporcional, i
- el valor net comptable de les participacions del grup en empreses associades.
A més, per formular el balanç consolidat, cal tenir present les normes següents:
- En cada partida han de figurar les xifres de l'exercici que es tanca i les de
l'immediatament anterior. En canvi, les xifres de l'exercici anterior es podran ometre en
el primer exercici en què sigui obligatòria la consolidació.
- Quan les xifres de l'exercici que es tanca no siguin comparables amb les de l'exercici
anterior, bé perquè s'ha produït una modificació en l'estructura del balanç, o bé perquè
s'ha realitzat un canvi d'imputació, s'haurà de procedir a adaptar els imports de l'exercici
precedent, a efectes de la seva presentació en l'exercici que es tanca. En cas que no sigui
possible efectuar aquesta adaptació, s'hauran d'esmentar en la memòria consolidada
(concretament en l'apartat 3) les raons que impossibiliten aquesta adaptació i
comparació.
- En cas que la composició de les empreses incloses en la consolidació hagués variat
considerablement en el transcurs d'un exercici, s'haurà d'incloure en la memòria (en
l'apartat 3) la informació necessària perquè la comparació dels comptes anuals
consolidats sigui realista.
- Quan hi hagi partides que no tinguin cap import en cap dels dos exercicis, es podran
104
ometre.
- L'estructura del balanç consolidat no podrà modificar-se d'un exercici a l'altre, llevat
de casos excepcionals, que s'indicaran en l'apartat 3 de la memòria.
- Es poden afegir noves partides a les previstes en el model de balanç consolidat,
sempre que el seu contingut no estigui previst en l'existent, i fer-se una subdivisió més
detallada de la que apareix en el model esmentat.
- Els crèdits i els deutes amb empreses incloses en la consolidació pels mètodes
d'integració proporcional o de posada en equivalència en la part no eliminada, es
presentaran separadament en les corresponents rúbriques de l'actiu o patrimoni net més
passiu.
- Els crèdits i els deutes amb empreses del grup, o amb associades i multigrup no
incloses en el perímetre de consolidació es presentaran separadament en les corresponents
rúbriques de l'actiu i patrimoni net més passiu.
El model de balanç consolidat té algunes partides específiques amb relació al balanç
normal del Pla General de Comptabilitat. A continuació s'informa sobre aquestes partides:
.
8.3.2. Compte de pèrdues i guanys consolidat
El compte de pèrdues i guanys consolidat està integrat, després de fer els ajustaments i
les eliminacions que calgui, pels ingressos i despeses de:
- la societat dominant (100 % dels seus resultats),

- les societats dependents consolidades pel mètode d'integració global (100 % dels
seus resultats, que correspondran en part als socis externs al grup),
- el percentatge corresponent a la participació del grup en el seu capital social, dels
ingressos i despeses de les empreses multigrup a les quals s'apliqui el mètode
d'integració proporcional.
A més dels ingressos i despeses totals de la societat dominant i de les dominades, i dels
de les societats multigrup, en la part corresponent al percentatge de participació en el
seu capital, s'ha d'afegir la participació del grup en els resultats de les empreses
associades. Aquests s'integren directament pel resultat i no pels ingressos i despeses
com en els casos anteriors. Per tant, el resultat consolidat serà la suma del següent:
- 100 % dels ingressos i despeses de la societat dominant.

- 100 % dels ingressos i despeses de les societats dominades.
- Part corresponent al grup dels ingressos i despeses de les societats multigrup.
- Part corresponent al grup del resultat de les societats associades.
A l'igual del que s'ha exposat amb relació al balanç consolidat, quan es prepara el compte
de pèrdues i guanys s'ha de tenir en compte que:
- A partir del segon any en què el grup estigui obligat a consolidar els seus comptes
s'ha de facilitar la informació corresponent a l'exercici que es tanca i la de l'exercici
anterior.
105
- Quan s'hagin produït canvis d'imputació, s'ajustarà la informació de l'exercici

anterior per tal que sigui comparable amb la de l'exercici que es tanca. Quan aquests
ajustaments no siguin possibles s'indicarà en la memòria.
- No s'inclouran les partides que no tinguin imports en l'últim exercici ni en el
precedent.
- Es poden afegir més subdivisions de les previstes amb la finalitat que la informació
estigui més detallada.
- L'estructura del compte de pèrdues i guanys consolidat no es podrà modificar d'un
exercici a l'altre, llevat de casos excepcionals, que s'indicaran en la memòria.
- Els ingressos i despeses derivats de transaccions amb:
- societats incloses en la consolidació pel procediment de posada en equivalència,
- o pel mètode d'integració proporcional en la part no eliminada, - o empreses del
grup, multigrup o associades no incloses en el perímetre de consolidació constaran
separadament en les corresponents rúbriques d'ingressos o despeses.
- Quan es produeixi una operació interna del grup per la qual quedi afectat un element
de l’actiu no corrent al corrent com a existències, es crearà la partida «immobilitzat
transformat en existències» per reflectir el canvi d'afectació produït.
8.3.3. Memòria consolidada
La memòria consolidada és un complement del balanç consolidat i del compte de pèrdues

i guanys consolidat, ja que està destinada a completar, ampliar i comentar aquests
comu.m. La memòria, que es basa en el model normal proposat pel Pla General de
Comptabilitat ampliat amb els aspectes relatius a la consolidació, ha d'estar integrada,
com a mínim, per vint-i-cinc apartats, l'últim dels quals, relatiu al quadre de finançament,
és voluntari.
106
1. Societats dependents
2. Societats associades i multigrup
3. Bases de presentació dels comptes anuals consolidats
4. Normes de valoració
5. Fons de comerç de consolidació
6. Diferències negatives de consolidació
7. Participacions en societats posades en equivalència
8. Despeses d'establiment
9. Immobilitzat immaterial
10. Immobilitzat material
11. Valors mobiliaris
12. Crèdits no comercials
13. Existències
14. Fons propis
15. Interessos de socis externs
16. Subvencions
17. Provisions per a riscos i despeses
18. Deutes no comercials
19. Situació fiscal
20. Garanties compromeses amb tercers i altres passius contingents
21. Ingressosi despeses
22. Relacions amb empreses vinculades
23. Altra informació
24. Esdeveniments posteriors al tancament
25. Quadre de finançament consolidat
Figura 8.1. Apartats de la memòria consolidada
8.3.4. Informe de gestió consolidat

Aquest informe ha d'aportar les dades següents amb relació al conjunt d'empreses
incloses en la consolidació:
- Exposició sobre la marxa econòmico-financera.

- Evolució previsible.
- Esdeveniments rellevants succeïts després del tancament de l'exercici.
- Activitats d'investigació i desenvolupament.
- Informació sobre accions pròpies. Concretament s'han de facilitar dades sobre
nombre i valor nominal o valor comptable de les accions de la societat dominant
que té, per societats participades o per una tercera persona que actuï en nom
propi, però per compte d'aquestes.
107
8.4. Efectes de la consolidació de comptes en l'anàlisi d'estats

financers
La consolidació de comptes és un pas previ imprescindible a l'anàlisi dels estats financers
d'un grup, independentment que el grup estigui obligat a consolidar o no. Per tant, encara
que el grup no estigui obligat a consolidar, es recomana fer-ho. Això és així per diverses
raons:
- Les empreses que integren un grup solen realitzar transaccions en condicions

diferents a les de mercat que poden distorsionar la fiabilitat dels seus comptes anuals.
La consolidació ofereix l'avantatge d'eliminar les transaccions entre aquestes
empreses.
- A una bona part dels analistes, per exemple als d'entitats de crèdit, els interessa més
la situació econòmico-financera del grup que el de cada una de les empreses que
l'integren. Millor dit, normalment, quan una societat dependent demana un crèdit,
l'entitat de crèdit sol sol•licitar l'aval de la societat dominant.
Les tècniques d'anàlisi a utilitzar per als comptes consolidats són idèntiques a les de
qualsevol empresa, tal com s'exposen en els restants temes d'aquests apunts. De totes
maneres, com que en els comptes consolidats apareixen algunes partides específiques,
seguidament s'indica la massa en la qual es recomana incloure cada una d'elles :
- Fons de comerç de consolidació: S'inclou en l'actiu no corrent immaterial.

- Diferències negatives de consolidació: Poden afegir-se a les provisions per a riscos i
despeses (si s'ha previst una evolució negativa de la societat) o als ingressos a distribuir
en diversos exercicis (si s'ha previst que es produirà una plusvàlua per aquest
concepte).
- Socis externs: És una partida que no pot considerar-se ni capital ni deute. Per tant,
afecta a ràtios com els d’endeutament, capitalització, rendibilitat dels fons propis....
Hi ha diverses ràtios específiques a considerar:
Anàlisi de la capitalització i el deute:
Patrimoni net (sense socis externs) / Actiu consolidat

Deute consolidat (sense socis externs) / Actiu consolidat
I és útil avaluar la capitalització i el deute en relació amb el consolidat:
Patrimoni net de la societat mare / Patrimoni net consolidat (sense socis externs)
Deute de la societat mare / Deute consolidat (sense socis externs)
Anàlisi de la rendibilitat:
108
S’ha d’analitzar sense considerar els socis externs ni els resultats corresponents a aquests
socis externs:
ROE grup = Bº atribuible al grup / Patrimoni net consolidat (sense socis externs)
Benefici net de l’empresa mare / Benefici net atribuible al grup
8.5. Resum del tema

Des del punt de vista de l'anàlisi d'estats financers, els grups d'empreses s'han d'estudiar
com un conjunt . Per tant, és imprescindible disposar dels comptes anuals consolidats.
Encara que no tots els grups estan obligats a consolidar, és recomanable fer-ho per poder
eliminar adequadament totes les transaccions efectuades entre les empreses del grup que
poden deformar la realitat de cada una d'elles.
Els mètodes i procediments de consolidació són el d'integració global, el d'integració
proporcional i el de posada en equivalència.
Les tècniques d'anàlisi a emprar amb els comptes consolidats són les mateixes que per
analitzar una empresa que no forma part d'un grup.

Associada: Societat en què hi ha una relació d'influència notable en la seva gestió, sense
arribar al domini.
Dependent: Societat que està controlada realment o dominada per una altra.
Diferència negativa de consolidació: Compte que sorgeix, quan apareixen diferències
negatives en el procés de consolidació, en cancel.lar les participacions que té la societat
dominant en les empreses dependents, associades o multigrup.
Dominant: És la societat que té un control real, o el domini, d'una altra.
Fons de comerç de consolidació: Compte que sorgeix, quan apareixen diferències
positives en el procés de consolidació, en cancel.lar les participacions que té la societat
dominant en les empreses dependents, associades o multigrup.
Integració global: Mètode que s'utilitza per consolidar els comptes de les empreses
dominants i dependents.
Integració proporcional: Mètode que s'utilitza per consolidar els comptes de les
societats multigrup.
Multigrup: És aquella societat, no considerada dependent, que és gestionada per una o
diverses societats d'un grup, conjuntament amb una altra o altres alienes al grup.
Posada en equivalència: Procediment de consolidació que s'utilitza per a les societats
associades.
Socis externs: Compte que sorgeix quan es consolida per reflectir els fons propis de les
societats dependents que corresponen als accionistes minoritaris externs al grup.
109

En cas que l’estudiant estiguí interessat a ampliar els temes exposats en aquest es
recomanen els textos següents:
ACCID (2005): “NIC-NIIF”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció”, capítols

dedicats a la consolidació, Barcelona.
Amat, O. (2018): “Anàlisi integral d’empreses”, Profit, Barcelona, Capítol 7.
Boned, J.L. (2016): “Consolidación de balances”, ACCID, Barcelona.
110
10. La inflació i els seus efectes en l’anàlisi d’estats financers
9. Anàlisi amb inflació

Objectius:

- Conegui els efectes que la inflació produeix en els comptes anuals.
- Diferenciï les partides monetàries de les no monetàries en els comptes anuals.
- Conegui les distorsions que la inflació origina amb vista a la fiabilitat de l'anàlisi
d'estats financers.
- Sàpiga, de forma introductòria, corregir balanços de situació i comptes de resultats
que contrarestin, en la mesura que sigui possible, les conseqüències de la inflació.
9.1. Impacte de la inflació en els comptes anuals

Quan la inflació és elevada, el principi tradicional del cost d'adquisició o mètode del cost
històric utilitzat en comptabilitat pot deixar de proporcionar fiabilitat als comptes anuals.
Si considerem que les partides del balanç poden dividir-se en dos grans grups:
- Partides monetàries. Són els actius o passius en els quals el dret o l'obligació és una
quantitat monetària fixa, com per exemple els saldos en comptes bancaris, els deutors,
els préstecs rebuts o concedits i els creditors. Les unitats monetàries en què es
transformaran aquests comptes no canvien encara que hi hagi inflació, per la qual cosa
experimenten reduccions en el seu poder adquisitiu. Es a dir, són partides en què el
valor comptable coincideix amb el valor de realització independentment del pas del
temps.
En èpoques d'inflació pot ser beneficiós tenir passius monetaris; en canvi és
perjudicial tenir actius monetaris . Per exemple, si la venda efectuada a un client fa
un any es cobra ara, les unitats monetàries que es perceben valen menys que el que
valien quan es va lliurar la mercaderia.
- Partides no-monetàries. Són partides en les quals el bé o l'obligació no són una

quantitat fixa. Es tracta, per exemple, de terrenys i edificis, instal•lacions i existències.
També s'inclouen en aquest grup els capitals propis. La inflació no hi produeix ni
pèrdues ni beneficis, tot i que estan comptabilitzats en unes unitats monetàries que
tenen un valor real diferent al que presenten en els comptes al tancament de l'exercici.
Quan s'utilitza el criteri del cost històric en èpoques de molta inflació, se solen produir
diversos problemes que afecten la fiabilitat de la informació subministrada pels
comptes anuals:
- Els actius no-monetaris estan valorats a un cost històric que és més baix que el seu
valor actual.
- Quan es comptabilitza la despesa d'aquests actius en el compte de pèrdues i guanys,
per mitjà de les amortitzacions o consums d'existències, per exemple, la quantia és
111
inferior al que es podria considerar com real, amb la qual cosa el benefici serà superior
al que correspondria reflectir en realitat. Conseqüentment, les empreses poden tendir
a pagar més impostos i dividends del que en realitat haurien de pagar, amb la qual
cosa es fomenta la descapitalització.
Una altra conseqüència és que els preus de venda es basaran en preus de cost
infravalorats.
- Com que el valor del diner es redueix, el benefici de l'empresa disminueix pel fet
de tenir actius monetaris, i el cost dels deutes del patrimoni net més passiu
disminueix. Aquesta pèrdua o aquest guany no es reconeix en la comptabilitat a cost
històric, ja que no es reflecteixen canvis en l'import pel qual es reflecteixen les
partides monetàries.
- Quan es fan comparacions dels comptes anuals de diversos anys successius, hi ha
distorsions degudes al fet que la unitat de mesura té un valor diferent cada any.
Vegem alguns exemples il.lustratius d'aquesta problemàtica :
- Una empresa adquireix una màquina per 10.000 unitats monetàries l'1 de gener de
19X4. S'espera que la vida útil del bé sigui de cinc anys i que no tingui valor residual.
Aquesta empresa utilitza el mètode d'amortització lineal. El 31 de desembre de 19X4, el
valor de mercat de la màquina era de 13.000 unitats monetàries. La inflació d'aquest any
ha estat del 25 %.
El balanç de situació de l'empresa a 31 de desembre de 19X4 reflectia el bé de la manera
següent:
Cost 10.000
Depreciació -2.000
Net 8.000
Tanmateix, l'empresa poseeix una màquina amb el 80 per cent de vida encara per
transcórrer i amb un valor actual de 13.000 unitats monetàries, de manera que potser
sigui més realista el següent:
0,80 x 13.000 = 10.400 unitats monetàries
En la mateixa línia, l'amortització anual que a cost històric seria igual a 2.000 unitats
monetàries, en termes més realistes pujarià a:
20 % x 13.000 = 2.600 unitats monetàries
- Una altra empresa va adquirir un edifici per 100.000 unitats monetàries l'1 de gener de
19X4, amb una hipoteca de 90.000 unitats monetàries. El 31 de desembre de 19X4,
l'edifici fou valorat en 120.000 unitats monetàries i el préstec seguia ascendint a 90.000
unitats monetàries. A l'igual del primer exemple, la inflació durant 19X4 fou del 2 5%.
A finals de 19X4, l'empresa posseeix una quarta part del valor net de l'edifici. En canvi,
a principis de 19X4 només tenia una desena part del valor net d'aquest edifici. Aquest
112
augment no es veu reflectit en els seus comptes anuals.
- Cassola, SA, ven estris de cuina. Les vendes dels anys anteriors han estat les següents:
Any 1 1.000.000
Any 2 1.100.000
Any 3 1.320.000
L'índex de la inflació de cada any ha estat els següents:
Any 1 100
Any 2 105
Any 3 136,5
Podria pensar-se que l'empresa incrementa les seves vendes cada any -un 10 %
d'increment en l'any 1, i un 20 % en 1' any 2-. Però si tornem a plantejar el valor de les
vendes en termes dels valors de l'any 3, sorgeix un resultat diferent:
Any 1 1.000.000 x 136,5/100 = 1.365.000

Any 2 1.100.000 x 136,5/105 = 1.430.000
Any 3 = 1.320.000
Dit d'una altra manera, un informe econòmicament realista podria indicar que les vendes
van créixer un 4,8 per cent l'any 1 i van caure un 7,7 per cent l'any 2.
Com a conseqüència del que hem exposat, en la mesura que la inflació sigui important,
els comptes anuals de diversos anys poden no ser comparables. Tampoc no seran fiables
una bona part de les partides d'un determinat any perquè estan valorades en unitats
monetàries que tenen un valor diferent. Això altera la fiabilitat de les ràtios, en les quals
apareixen partides com les següents:
- Actiu fix material i immaterial.

- Existències.
- Capitals propis.
- Cost de vendes.
- Amortitzacions.
- Impost de Societats.
- Beneficis o pèrdues.
- Dividends.
Per tant, l'anàlisi d'aquests estats financers perd potencial i es poden prendre decisions
errònies que poden perjudicar el futur de l'empresa.
113
9.2. Mesures parcials per afrontar les conseqüències de la

inflació en els comptes anuals
Amb l'objectiu d'amortir els efectes negatius de la inflació en els comptes anuals, hi ha
diverses possibilitats, que no solucionen el problema totalment, pero sí que ho fan
parcialment:
- Revaloritzar l'immobilitzat sempre que alguna llei d'actualització de balanços ho

permeti. Amb aquesta mesura, l'immobilitzat en el balanç i les amortitzacions en el
compte de pèrdues i guanys seran més realistes. La revalorització de l'immobilitzat
no només n'eleva el propi valor, sinó també el valor de la seva amortització acumulada
perquè es revaloritzen les amortitzacions practicades fins al moment amb aquest
assentament:
Immobilitzat a Reserva de revalorització

a Amortització acumulada
La reserva de revalorització s'inclourà dins dels capitals propis a efectes d'anàlisi de

balanços.
Un cop comptabilitzada la revalorització, l'amortització periòdica d'aquest immobilitzat
serà superior a la que es venia fent fins ara. D'aquesta forma s'aconsegueix que
l'amortització acumulada permeti generar fons que garanteixin la reposició de l'actiu al
final de la seva vida útil. A més, facilita un càlcul més exacte dels costos de l'empresa.
- Amortitzar de forma accelerada perquè les amortitzacions permetin generar més

ràpidament fons per reposar els actius corresponents. Aquesta mesura té l'avantatge
de reduir el pagament de l'Impost de Societats en els primers anys de vida útil dels
immobilitzats. De totes maneres, l'amortització accelerada té alguns inconvenients ja
que els immobilitzats seguiran valorats a cost històric i, per tant, expressaran un valor
molt més petit del que realment tenen. A més, més amortització en els primers anys
implica una amortització molt reduïda en els últims anys de la vida útil del bé.
- Valorar les existències amb el sistema el mètode FIFO (de l'anglès First In First
Out, en català PEPS o Primer Entrat Primer Sortit) o una mitjana.
Tot i que es tracta només de solucions parcials, en molts casos són les úniques que
apliquen les empreses.
9.3. Sistemes per ajustar els comptes per inflació

Per afrontar aquesta problemàtica d'una forma més completa, hi ha diverses alternatives:
114
- Canviar la unitat de mesura. Com que la inflació afecta el tipus de canvi de la moneda
del país, en països amb una inflació molt elevada es poden convertir els comptes anuals
a monedes estrangeres més estables, com és el dòlar, per exemple. Aquesta pràctica la
fan nombroses empreses d'alguns països de l'Amèrica Llatina. Aquesta solució té alguns
inconvenients, ja que encara que la divisa escollida sigui d'un país amb menys inflació,
n'hi ha actualment en tot el món. A més, els diferencials entre els tipus de canvi entre
diferents monedes no depenen solament de la inflació ja que també intervenen altres
fenòmens com ara els tipus d'interès, la competitivitat de cada país, etc.
En la mateixa línia aniria la proposta de convertir els comptes al seu valor en or .
- Canviar la base de mesura, utilitzant algun concepte de valor alternatiu al cost històric.
Per exemple, podria utilitzar-se el valor de reposició. Per valor de reposició s'entén el
que costaria substituir un determinat actiu per un altre de les mateixes característiques.
Actualment, i en termes generals, hi ha dos tipus de països que han desenvolupat sistemes
de comptabilitat en els quals s'ajusten els comptes en concepte d'inflació:
- Holanda ha desenvolupat un mètode de cost de reposició, aplicat essencialment per

les grans empreses multinacionals d'aquest país. Curiosament, Holanda és l'únic país
del món amb una taxa d'inflació bastant reduïda, on s'ha desenvolupat el mètode del
cosí de reposició i és usat per la majoria de les grans empreses. Aquest mètode consis-
teix a valorar els actius al cost de reposició i la contrapartida es reflectirà en els fons
propis a través d'una reserva de revalorització. Les amortitzacions es calculen sobre
els immobilitzats valorats a cost de reposició i el cost de vendes també es calcula
sobre el valor de reposició de les existències.
- Diversos països llatinoamericans amb hiperinflació han adoptat el sistema
comptable del Poder Adquisitiu Actual, també conegut com CPP (Current
Purchasing Power, en anglès) o mètode basat en l'Índex General de Preus.
Aquest mètode consisteix a convertir les quantitats en termes de cost històric a
costos corrents en la data del balanç de situació, mitjançant l'ús d'un índex general de
preus i aplicant el factor:
Índex de la data del balanç de situació
Índex de la data de la transacció
Una altra opció, que va en la mateixa línia, consisteix a calcular l'índex sumant-hi a 1 la
taxa d'inflació anual. Per exemple, si la inflació anual ha estat del 15 %, l'índex serà
1,15.
Totes les partides no monetàries del balanç de situació s'ajusten amb l'ajuda del factor
exposat, generant pèrdues o beneficis que s'inclouran en el compte de pèrdues i guanys.
En el compte de pèrdues i guanys, totes les partides es consideren no-monetàries i, per
tant, també s'ajusten, normalment utilitzant la meitat de la inflació anual ja que les
transaccions tenen una antiguitat que va des de 365 dies a 1 dia, per la qual cosa la mitjana
és de 182,5 dies, en el supòsit que l'empresa tingui una activitat constant sense esta-
cionalitats.
115
9.4. Resum del tema

L'ajustament per inflació dels comptes és una qüestió molt debatuda des de fa molt temps.
L'actualitat del debat és directament proporcional a la importància de la inflació en cada
país. En certa manera podria dir-se que és com el Guadiana. Així, quan l'economia d'un
país té taxes d'inflació importants durant diversos anys, el debat es revifa. En canvi, quan
es redueixen les taxes d'inflació, el tema perd interès.
La inflació afecta els comptes anuals, ja que si les partides no monetàries romanen
valorades a cost històric, perden connexió amb el seu valor real. Simultàniament,
l'existència de partides monetàries produeix beneficis i pèrdues per la seva pèrdua de
valor. Per tant, en la mesura en què la inflació sigui significativa, convé prendre alguna
mesura amb relació als comptes anuals perquè l'anàlisi no perdi fiabilitat .
Entre les mesures parcials, que són les més aplicades, destaquen la revalorització de
l'immobilitzat, l'amortització accelerada i la utilització del sistema en la valoració
d'existències.
Altres mesures més completes són el canvi d'unitat de mesura, convertint els comptes a
una altra moneda d'un país amb menys inflació, la utilització del valor de reposició o la
conversió dels comptes per mitjà de la variació en l'índex general de preus.

Actualització de balanços: Disposició legal que autoritza la revalorització dels actius
immobilitzats.
Amortització accelerada: Pràctica consistent a amortitzar més en els primers anys de la
vida útil del bé.
Cost d'adquisició: Valor pagat per un actiu si ha estat adquirit a l'exterior, o cost de
producció si és la pròpia empresa la que l'ha fabricat.
Cost de reposició: Valor que costaria substituir un bé per un altre amb les mateixes
característiques i el mateix estat d'ús.
Cost històric: Cost d'adquisició d'un bé.
CPP (de l'anglès Current Purchasing Power): Mètode de conversió dels comptes anuals
per aminorar els efectes de la inflació aconseguint que es mantingui el poder adquisitiu
actual de les diverses partides dels comptes anuals.
FIFO (de l'anglès First In First Out): Mètode de valoració d'existències en què la primera
unitat que surt és la primera unitat que va entrar.
Índex general de preus: Indicador de la mitjana de la variació dels preus en un país
determinat durant un període concret.
LIFO (de l'anglès Last In First Out): Mètode de valoració d'existències en què la primera
unitat que surt és l'última unitat que va entrar.
Mitjana (valoració d'existències): Mètode que valora les sortides del magatzem per mitjà
de la mitjana del cost de totes les que hi ha.
Partida monetària: Actiu o patrimoni net més passiu que perd poder adquisitiu com a
conseqüència de la inflació.
Partida no-monetària: Actiu o patrimoni net més passiu que no perd poder adquisitiu a
pesar de la inflació.
Revalorització de l'immobilitzat: Elevació del valor dels immobilitzats per reduir la
116
distorsió que la inflació provoca en el valor històric.

En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar els temes exposats en aquest tema, es
ACCID (2005): “NIC-NIIF”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, capítol

dedicat a la inflació, Barcelona.
117
11. Anàlisi internacional d’estats financers
10
Analysis of international companies
Objectives
This chapter aims to help understanding the following topics:
–The problem of existing differences between accounting standards at international level.

-Main areas where there are differences.
–Importance of the International Financial Reporting Standards to reduce accounting differences at
international level.
–Methods of converting annual accounts in foreign currency.
-Country risk.
10.1. Introduction
Sometimes we may have the need to analyze financial statements of companies from other countries. This is
a consequence of situations such as the existence of subsidiaries abroad, or when you want to invest in foreign
companies or operate with them, or when you are interested in comparing a company from your own country
to a foreign competitor.
The problem is that accounting standards change a lot depending on the country concerned. This explains
why a single transaction may have different impact in the accounts.
For example, in Germany and Spain properties are valued at acquisition price minus the corresponding
depreciation. In Chile, every year the value of real estate increases according to the inflation rate. However,
in Holland and UK it is common to value real estate at market price.
The differences in regulations make the companies’ financial information differ considerably depending on
the country they are located. To evaluate the impact of these differences let’s see some examples. The first is
based on a Spanish company where the accounting standards of several countries have been applied to the
transactions carried out during one year (figure 11.1).
Regulations applied to a company’s transactions Earnings before taxes

Spanish General Accounting Plan 100
International Financial Reporting Standards 124
American Standards (US GAAP) 94
Source: Amat, O. (2017): Empresas que mienten: Cómo maquillan las cuentas y cómo detectarlo a tiempo.
ACCID-Profit, Barcelona.
The most common accounting criteria of each country have been applied to the transactions carried out during
2014. The result is considered according to Spanish criteria with 100 as basis.
Figure 10.1. Variations in the profit of a company with the accounting criteria of several countries
The second example is based in the accounts of the French multinational Total for the years 2004 and 2005,
118
that were prepared using the IFRS as well as the US GAAP (see figure 7.2). In the figure we can observed
that the profitability ràtio is much lower in the accounts prepared with US standards. In addition, the paradox
occurs that while with the IFRS the profitability worsens in the second year, with the US GAAP the
profitability improves. Therefore, the company’s diagnosis can vary greatly depending on the regulations
used.
IFRS 2005 IFRS 2006 US GAAP 2005 US GAAP 2006

Equity (millions of euros) 31.608 40.645 65.108 73.055
Results (millions of euros) 10.868 12.273 7.221 11.597
ROE (Results / Equity) 34,3% 30,2% 11,1% 15,8%
Figure 10.2. Data of the French multinational Total, according to the IFRS and the US GAAP for the
years 2005 and 2006.
In the previous examples it was shown that the existence of differences in each country’s accounting
regulations hinders the analysis internationally and the comparisons between companies located in different
countries.
10.2. Subjects in which the main international accounting differences occur

The existing differences between the different international accounting standards affect mainly the valuation
rules and the presentation of annual accounts. There are also differences regarding the terminology between
countries that speak the same language.
-Differences in valuation rules
One of the factors generating confusion is that often an accounting standard may seem similar between two
given countries, but the detailed application may present substantial differences. For example, the treatment
of finance lease in Spain and France may seem identical, since in both countries it has to be activated.
However, the definition is very different. In France, a finance lease is where there is a purchase option and
there is no reasonable doubt that it will be exercised. In contrast, in Spain a finance lease is where all the
property’s risks and rights are transferred to the leaseholder, since the term of the leasing contract as well as
the options to extend the term cover the life of the asset, and there is no need for a purchase option.
Even when several countries have the same accounting criteria, there may be a circumstance where it is
applied differently. For example, in countries where the goodwill is amortized, repayment terms vary widely
depending on the country in question.
In general terms, the accounting differences at international level, as far as valuation rules are concerned,
tend to focus on the following aspects:
-Valuation and amortization of property.
-Financial lease.
-Non-current assets held for sale.
-Valuation and amortization of intangibles assets.
-Activation and amortization of research and development expenses
119
-Goodwill.
-Transactions in foreign currency
-Inventory.
-Financial Instruments.
-Sales.
-Deferred taxes.
-Pension plans.
-Payments based on equity instruments (stock options,…).
-Provisions.
-Subsequent events.
-Business combinations.
-Consolidation of accounts.
-Differences in the presentation of annual accounts
Accounting standards also have important differences in the presentation of accounts. For example, in Spain,
assets are shown in order from least to most liquidity and liabilities from least to most enforceability.
However, in the US it is done inversely.
In most counties, assets include long- and short-term investments that must be equal to equity plus liabilities.
However, in the United Kingdom liabilities are subtracted from assets to obtain the net assets that will be
equal to the equity.
In Spain, the period in which an operàtion must be executed to be considered as current or short-term is
normally up to one year. On the other hand, in Germany this term is up to four years.
In some cases, the models of annual accounts presentation can also offer additional information. For example,
in Denmark, many companies differentiate between fixed and variable costs in the annual accounts. In
Sweden, big companies usually use a format that first shows the profit computed according to the
international accounting standards, and then make a series of adjustments to calculate the result in accordance
with Swedish tax regulations.
- Differences in advertising and auditing of accounts
In countries that are tax havens, such as the Cayman Islands or Liechtenstein, companies’ annual accounts
aren’t public. However, in countries of the European Union, companies’ annual accounts are available in
public records, like the Registro Mercantil (Mercantile Register), in Spain.
In some countries only companies that exceed a certain size must deposit their accounts. In the US, as
corporàtion law varies from state to state, the availability of the annual accounts of small businesses depends
on the state in which they are domiciled.
The time granted for the deposit of the annual accounts also varies from one country to another. For example,
the time limit in Korea is 60 days, in the US it is 90 days, and in the countries of the European Union it is
120
usually 7 months.
There are also differences regarding the auditing depending on the country, and within each country, of the
different types and sizes of companies. There are countries were companies aren’t obligated to audit.
However, in the European Union companies that surpass a certain size must mandatorily audit.
- Language differences
Another problem is terminology. Even in countries using the same language, accounting terminology can
have significant differences. This is what happens between the Spanish from Spain and that from Latin-
America. Something similar occurs between the United States and the United Kingdom. Let’s see some
examples:
USA United Kingdom
Inventory Stock
Sales Turnover
Receivables Debtors
Payables Creditors
Spain Latin America
Beneficio Utilidad
Contable Contador
Amortización Depreciación
Coste Costo
Gasto Egreso
Figure 10.3. Examples of language differences depending on the country
This variety of accounting standards makes analysis difficult when comparing the annual accounts of
companies from different countries. Therefore, before the analyst proceeds to the comparison of accounts
from different countries he must:
-Know well the accounting regulations of the countries to which each of the companies that he wants to
analyze belong to.
–Identify the differences that affect the valuation rules and the presentation of accounts.
–Recalculate, with the appropriate adjustments, the annual accounts of the different countries according
to a comparable basis, since otherwise it won’t be able to compare the accounts of the different companies.
10.3. IFRS and international accounting standardization
The, IASB (International Accounting Standards Board), organization that issues the IFRS, was founded in
1973 by professional institutions of nine countries, led by the United Kingdom and the United States, and is
having a crucial role in the search for international accounting standardization. Currently it already has 100
countries.
121
Currently many countries have already adopted IFRS and in Europe all listed companies apply them.
Nevertheless, the day the IFRS become the sole global accounting language is far away. There are countries
such a Holland and Australia that have completely adopted them. On the other hand, other countries like
Germany still haven’t adopted them. A different case is that of countries such as Spain that has approved a
new General Accounting Plan adapted to the IFRS, but with significant differences. Thus, the Spanish PGC
(Spanish acronym for General Accounting Plan) does not allow the valuation of real estate at market value,
a criterion allowed by IFRS.
If all countries adopted the IFRS there would be significant vantages:
–The comparison of annual accounts from different countries would be easier. The current situation makes
this comparison difficult and requires the analyst to have knowledge of the accounting standards of the
respective countries.
–Multinational companies would reduce the subsidiaries’ costs of information and data consolidation.
–Multinational audit companies would find it easier to recruit and train employees internationally.
–The research and development of accounting standards would be cheaper, which is of especial interest
to smaller countries.
However, IFRS have several drawbacks that need to be addressed if they are to become the only global
accounting language:
-They have many alternatives, since the majority of transactions can be accounted for in several
ways. For example, real estate can be valued at cost value or at market value, as the company can
choose the criterion it deems more convenient. This favors accounting embellishments. Figure 7.4
shows the result of a company in a basis of 100. As indicated in chapter two, if this company
modifies its result using the accounting alternatives allowed by the 2007 PGC, the result could
fluctuate between a loss of 41 and a profit of 193. Therefore, the PGC presents important alternatives
that may favor accounting embellishments. However, the same figure shows that if the IFRS are
applied, the margin for accounting embellishments increases substantially since the result could drop
to a loss of 68 or increase up to a profit of 247. As already indicated, this is one of the main
limitations of the IFRS.
122
-41 100 + 193

PGC 2007
Criterios Criterios Criterios

More Most
más más menos
conservative Common Less
conservadores
criteria habituales
Criteria conservadores
Conservative criteria
- 68 + 247
IFRS
NIIF
Figure 10.4. Fluctuation of the result of a company if the existing alternatives in the PGC and the IFRS
are used.
-These standards change very often, which makes the accounting more expensive and makes inter-
annual comparisons difficult.
In any case, the number of countries adopting IFRSs is likely to increase significantly in the medium term.
In addition, it is also expected that the IASB will eliminate most alternatives it currently allows.
10.4. Conversion of annual accounts in foreign currency
When consolidating accounts from companies located in different countries, these accounts must be
converted into the national currency before analyzing the group’s financial statements. This way, information
about the effect of fluctuations in exchange rates is also obtained.
The balance sheet items and the profit and loss account items of these foreign companies can be converted
applying one of the following methods:
–Closing exchange rate method.
–Monetary/non-monetary method.
Generally the first one is applied, except when the foreign company’s activities are closely linked to those of
a national company and belong to the same business group, so that they can be considered as an extension of
the activities of the latter, in which case the conversion will be carried out using the monetary/non-monetary
method.
When foreign companies are in countries with very high inflation rates, the annual accounts must be adjusted
for inflation before proceeding to conversion
123
10.4.1. Closing exchange rate method
In this method, the conversion is done according to the flowing rules:

-All assets, rights and obligations will be converted using the exchange rate prevailing on the closing
date to which the foreign company’s accounts refer to. Therefore, the different assets, rights and
obligations aren’t differentiated.
-The items of the profit and loss account will be converted using the exchange rate prevailing on the
dates the corresponding transactions were conducted. An average exchange rate can be used
provided that it is duly considered, based on the volume of transactions made in each period
(monthly, quarterly, etc.), to avoid the incidence of seasonality.
In the profit and loss account the exchange rate of the closing date isn't applied because the income
and expenses occurs throughout the whole year and not exclusively on the closing date.
The same closing exchange rate is applied to the amount of amortization of fixed assets in order to
coincide with the exchange rate applied to the fixed assets on the balance sheet.
-Next, we calculate the difference between:
–the amount of the foreign company’s own funds, including the balance of the profit and loss
account, as it was calculated in the previous section, converted to the historical exchange rate, and
–the net equity position resulting from the conversion of the assets, rights and obligations, according
to the previous section.
This difference will be entered with the corresponding positive or negative sign in the equity with the
denomination «conversion differences».
Example:
The annual accounts of a European company’s subsidiary are converted into Euros. The subsidiary is located
in Canada:
Tthe exchange rate between the Canadian dollar and the Euro has evolved during the previous year as follows:
Exchange rate at 1.1. Year 1: 1$ = 0,8 euros

1.7. Year 1: 1$ = 0,82 euros
31.12. Year 1: 1$ = 0,84 euros
Average exchange rate for year 1: 1$ = 0,83 euros
In figures 11.5 and 11.6 the Canadian subsidiary’s accounts are shown.
124
Machinery (acquired on 1.1.Year 1) 8.000

–Accumulated depreciation –800
Inventory (acquired on 1.7.Year 1) 4.000
Debtors 3.000
Cash 800
Total assets 15.000
Capital (provided the 1.1.Year 1) 5.000

Net profit 3.000
Creditors 7.000
Total equity and liabilities 15.000
Figure 10.5. Balance sheet at 1.12.Year 1 of the Canadian company
Income 40.000
–Machinery depreciation –800
–Wages –30.000
–Income tax –6.000
Net profit +3.000
Figure 10.6. Profit and loss account for year 1 of the Canadian subsidiary
First, we do the conversion of the profit and loss account, since we need to know the net result to include it
in the balance sheet and get the conversion difference (see figure 11.7). In the profit and loss account, the
conversion of the depreciation is done using the closing rate (which is the one used for the machinery),
although it would also be acceptable applying the average rate. In this case, the closing exchange rate would
be used to convert the accumulated depreciation.
Figure 11.8 shows that the conversion difference is positive (238 euros).
$ Canadian Exchange rate Euros

Income 40.000 0,83 33.200
–Depreciation –800 0,84 -672
–Wages –30.000 0,83 -5.066
–Income tax –6.000 0,83 -4.980
Profit and loss +3.000 +2.482
Figure 10.7. Canadian company’s profit and loss account for year 1 converted into euros
125

Machinery (acquired on 1.1.Year 1) 8.000 0,84 6.720
– Accumulated depreciation –800 0,84 - 672
Merchandise (acquired on 1.7.Year) 4.000 0,84 3.360
Debtors 3.000 0,84 2.520
Cash 800 0,84 672
Total assets 15.000 12.600
Capital (provided the 1.1.Year 1) 5.000 0,8 4.000

Net profit 3.000 (*) 2.482
Conversion difference (**) 238
Creditors 7.000 0,84 5.880
Total liabilities 15.000 12.600
(*) Is the net profit of the profit and loss account converted into Euros.
(**) Is the difference between the net equity converted at the historical exchange rate plus the result of
the profit and loss account, and the net worth (assets minus liabilities). Therefore, it is the amount that
allows adjusting the balance sheet.
Figure 10.8. Balance sheet on 31.12.Year 1 of the Canadian company converted to euros
10.4.2. Monetary/non-monetary method
In this method, the result of the conversion must show a balance sheet and a profit and loss account similar
to those that would be obtained if the accounting books of the foreign company had been kept in the currency
to which the conversion is to be made.
For this, the balance sheet items are distinguished between monetary and non-monetary:
-Monetary items: are the cash, as well as assets and liabilities to be received or paid with a
determined or determinable amount of monetary units. It includes, among others, loans and
receivables, debts and payables and investments in debt securities that meet the requirements above.
-Non-monetary items: are the assets and liabilities that are not considered monetary items, that is,
that will be received or paid with an undetermined nor determinable quantity of monetary units.
These include, among others, tangible fixed assets, real estate investments, goodwill and other
intangible fixes assets, inventory, investments in the equity of other companies that meet the
previous requirements, advances to the acquisition or sales account, as well as the liabilities to be
settled through the delivery of a non-monetary assets.
The following rules are applied:
-The non-monetary items on the balance sheet will be converted using the historical exchange rate.
For this purpose, will be considered historical exchange rate the one prevailing at the date when each
item became part of the company's assets Value corrections (amortizations, provisions) of the non-
monetary elements will be converted using the exchange rate applicable to the corresponding
elements.
-Monetary items of the balance sheet will be converted at the exchange rate prevailing on the closing
date to which the foreign company’s accounts refer to.
126
-The items of the profit and loss account, except for what is stated in section d) below, will be
converted using the exchange rate prevailing on the day the corresponding transactions were
conducted. Alternatively, an average exchange rate can be used, depending on the volume of
transactions performed in each period (monthly, quarterly, etc.), to avoid the incidence of
seasonality.
-The income and expenses associated to non-monetary items, such as endowments to depreciation
and provisions, imputation to results of expenses and income to be distributed over several years,
the cost to be considered in the determination of profits or losses in the alienation of such items, will
be converted at the historical exchange rate applied to the corresponding non-monetary items.
-The difference arising from the application of this conversion method will be imputed to the profit
and loss account, appearing separately in the item «positive conversion results» or «negative
conversion results», as appropriate.
Example:
Now the second conversion method is applied to the example used in the previous section. The purpose is to
convert to euros the annual accounts of the Canadian subsidiary of a European company.
As indicated in the previous example, it is known that the exchange rate between the Canadian dollar and the
euro has evolved as follows during last year:
Exchange rate on 1.1.Year 1: 1$ = 0,8 euros

1.7.Year 1: 1$ = 0,82 euros
31.12.Year 1: 1$ = 0,84 euros
Average Exchange rate for year 1: 1$ = 0,83 euros
In figures 11.5 and 11.6 the account of the Canadian subsidiary has already been included.
First, unlike what was done when the closing exchange rate method was applied, the balance sheet is
converted first (see figure 11.9). To do this:
-Non-cash items of the balance sheet will be converted using historical exchange rates.
-Amortizations will be converted using the exchange rate applicable to the corresponding items.
-The monetary items of the balance sheet will be converted at the exchange rate prevailing at the
closing date to which the accounts of the foreign company refer to.
127

Technical installation (acquired on 1.1.Year 1) 8.000 0,8 6.400
–Accumulated amortization –800 0,8 - 640
Merchandise (acquired on 1.7.Year) 4.000 0,82 3.280
Debtors 3.000 0,84 2.520
Cash 800 0,84 672
Total assets 15.000 12.232
Capital (provided the 1.1.Year 1) 5.000 0,8 4.000

Result 3.000 (*) 2.352
Trade creditors 7.000 0,84 5.880
Total liabilities 15.000 12.232
Figure 10.9. Canadian company’s balance sheet at 31.12.Year 1 converted to euros
Then the conversion of the profit and loss account is done.

Income 40.000 0,83 33.200
–Technical installation amortization –800 0,80 -640
–Wages –30.000 0,83 -5.066
–Income tax –6.000 0,83 -.980
Conversion difference (*) -162
Profit and loss +3.000 +2.352
(*) The conversion difference is the amount that allows balancing the results of the profit and loss account
with that obtained in the balance sheet.
Figure 10.10. Canadian company’s Profit and loss account for year 1 converted to euros
As it can be verified in figures 11.9 and 11.10, when applying different types in each of the two methods the
conversion difference is different for each of them.
10.5. Country risk
Another aspect to consider when analyzing a foreign company is the denominated country risk. This risk is
a consequence of the possibility of occurring significant changes in the country where the company is located.
The country risk is a consequence of:
-Political risk: It refers to possible changes in the political regimen as a consequence of civil wars
or invasions, and also to terrorism problems. Another type of risk would be that the Government
nationalizes companies or decides to suspend the payment of debts.
-Economic Risk: This risk is related to possible deterioràtion of the economy as a result of an
economic recession, high inflation rates, high interest rates, high unemployment rates, reduction of
the level of reserves in the central bank, excessive commitments on payments of external debt, a
reduction of the exports…
128
-Exchange rate risk: If there are serious fluctuations in the exchange rate it could be more difficult
to import or export. This risk will increase when there are significant imbalances between exports
and imports.
-Regulatory risk: This risk is related to the possibility of changes in tax, mercantile or labor
legislation, for example, that hinder the development of the company.
The analysis of aspects as the ones described is a part of the analysis of a company located in another country.
The best possible situation is when the analyzed country is stable politically and at the regulatory level and
with good economic prospects.
10.6. Conclusions
Although the process initiated by IFRS to become the only global accounting language is unstoppable,
significant accounting differences still exist between most countries. These differences affect mostly
valuation rules for issues such as the following:
- Valuation, amortization and impairment of non-current assets (real estate, financial leases, non-current
assets held for sale, intangible assets, goodwill, research and development expenses,…).
-Valuation and impairment of current assets.
-Transactions in foreign currency.
-Financial instruments.
-Sales.
-Deferred taxes.
-Provisions (pension plans,…).
-Payments based on equity instruments (stock options,…).
-Subsequent events.
-Business combinations
-Consolidation of accounts.
The differences are also relevant regarding the presentation of the annual accounts, the language and the
advertising and auditing of the accounts. These differences can cause serious problems to international
financial analysts.
The existing accounting diversity means that the annual accounts of companies from different countries
cannot be compared without making adjustments after a thorough analysis of the existing differences.
The IFRS may contribute to minimize this problem but it will take years for the adoption of IFRSs to become
globalized and, on the other hand, it is essential to reduce the number of alternatives allowed by IFRSs as
they favor practices of accounting embellishment. Another aspect that requires improvement is the need for
the IFRS having maximum stability and not be continually changing.
Another topic covered in his chapter is the annual accounts conversion methods in foreign currency: the
129
closing exchange rate method and the monetary/non-monetary method.

Finally, another aspect to consider when analyzing a foreign company is the country risk, which is composed
of the political risk, economic risk, exchange rate risk and regulatory risk.
IAS (International Accounting Standards): Normes Internacionals de Comptabilitat.

IASB (International Accounting Standards Board): Consell Internacional de Normes
Comptables.
IFRS (International Financial Reporting Standards): Normes Internacionals
d’Informació Financera.
NIC: Vegeu IAS.
NIIF: Vegeu IFRS.
Normalització comptable internacional: Procés que pretén harmonitzar les pràctiques
comptables a nivell internacional.
En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar els temes exposats en aquest tema, es
ACCID (2005): “NIC-NIIF”, Gestió 2000, Barcelona.

Amat, O. (2018): "Anàlisi integral d'empreses", Profit Editorial, Barcelona, Capítol 10.
Blake, J. D. i Amat, O. (1993): «European Accounting», Londres, Pitman.
130
12. Anàlisi integral d’estats financers
11.Anàlisi integral
Objectius:
- Tingui una visió global de les qüestions més rellevants relacionades amb
l'anàlisi d'estats financers tractades al llarg dels temes anteriors.
- Sàpiga com confeccionar piràmides de ràtios i quadres de comandament per
informar de qüestions relatives a l'anàlisi d'estats financers.
- Conegui els elements a tenir en compte per realitzar informes efectius d'anàlisi
d'estats financers.
En els temes anteriors s'han anat estudiant de manera separada cada una de les tècniques
a utilitzar en l'anàlisi d'estats financers. Per elaborar una anàlisi completa dels comptes
anuals d'una empresa, es poden utilitzar totes les tècniques exposades:
- Anàlisi del balanç: percentatges, gràfics, estat d'origen i aplicació de reserves,

pressupost de caixa, ràtios.
- Anàlisi del compte de pèrdues i guanys: percentatges, gràfics, ràtios, evolució de
les vendes, compte de resultats per productes, punt d'equilibri, estat del valor
afegit.
- Anàlisi de la rendibilitat financera: rendiment, descomposició de la rendibilitat
financera, autofinançament, palanquejament financer.
- Anàlisi de les necessitats del fons de maniobra: fons de maniobra aparent, cicle
de maduració, cicle de caixa, fons de maniobra necessari.
- Comparacions amb les dades d'altres empreses del sector.
Si es fa així, possiblement hi haurà molts passos que es repetiran ja que en el fons algunes
de les tècniques estudiades veuen els mateixos problemes però des de diferents
perspectives.
Per simplificar el treball, es poden utilitzar eines integradores com són Ia piràmide de
ràtios i el quadre de comandament, que a més són útils a efectes de presentació dels
estudis efectuats.
11.1. Piràmide de ràtios

Una piràmide de ràtios consisteix a prendre la ràtio que es consideri més important,
normalment és la rendibilitat dels capitals propis, i descompondre-la en el màxim nombre
possible de ràtios d'interès. Per tant, la idea és similar a la descomposició exposada en el
tema 6.
Una piràmide senzilla pot ser la que s'adjunta en la figura següent.
131
ANÀLISI INTEGRAL
ANÀLISI
ANÀLISI INTEGRAL
INTEGRAL
Benefici net
Capitals propis
Benefici net Vendes
Vendes Capitals propis
Vendes Actiu
Actiu Capitals propis
Despeses prop. Desp. prop. Desp. estructura Desp. financ. Imposts

de fabricació de vendes
Vendes Vendes Vendes
Vendes Vendes
Amb les 10 ràtios de lafigura anterior es pot analitzar l'evolució de la rendibilitat financera
per mitjà del marge i de la rotació dels capitals propis. Aprofundint més, es pot estudiar
la rotació de l'actiu, el palanquejament i l'estructura de despeses.
Amb una piràmide com l'anterior es pot fer un diagnòstic global, encara que superficial,
sense necessitat de càlculs excessius. També es pot fer una piràmide de ràtios per avaluar
la rendibilitat econòmica o rendiment (vegeu la figura següent).
132
ANÀLISI INTEGRAL
BAII
Actiu total
BAII Vendes
Vendes Actiu total
Marge brut Desp. fixes Vendes Vendes

Vendes Vendes Immobilitzat Actiu circ.
Materials Mà d’obra directa Vendes Vendes Vendes

Vendes Vendes Estocs Realitzable Disponible
11.2. Quadre de comandament econòmico-financer

El quadre de comandament (tableau de bord, en francès) és un document de síntesi en el
qual es reflecteixen les dades més importants que necessita la Direcció per a informació
i control.
Per confeccionar un quadre de comandament es recomana seguir, com a mínim, les
etapes següents:
Primera etapa: Quins són els objectius del quadre de comandament?
El primer pas és conèixer per què es vol el quadre de comandament. No és el mateix un
quadre de comandament per controlar Ia política comercial d'una empresa que per
controlar-ne Ia situació financera. Per tant, es poden confeccionar quadres de
comandament diferents per als diferents directius de l'empresa.
Segona etapa: Quina informació es necessita?
Seguidament, s'ha de procedir a elaborar un inventari de tota la informació que es

necessita per aconseguir els objectius de la primera etapa. Aquesta informació s'ha de
referir a les variables-clau del negoci en què opera l'empresa. Per exemple, si es vol
controlar la política comercial, caldran dades dels aspectes següents:
- Expansió de vendes.
- Vendes per productes, zones i venedors.
- Desviacions de vendes amb relació al pressupost.
- Competència.
- Preus, costos.
- Publicitat, promoció, relacions públiques.
- Distribució.
133
- Cicle de vida del producte.

- Investigacions de mercat.
- Servei postvenda.
Com que el quadre de comandament ha de ser tan simplificat com sigui possible, s'ha de
seleccionar únicament la informació més interessant. A més, la selecció de la informació
s'ha de fer amb una perspectiva de cost-benefici. És a dir, només s'ha de comptar amb
aquella informació que compensi el cost d'obtenir-la.
Tercera etapa: Confecció del quadre de comandament.

Per confeccionar el quadre de comandament s'ha de relacionar la informació anterior de
la forma en què sigui més comprensible. Així, per exemple, es poden utilitzar ràtios,
gràfics, esquemes, dades històriques, dades previsionals, etc. Tot això, de la forma menys
complexa possible.
A continuació, es presenta una mostra de quadre de comandament econòmico-financer:
El quadre de comandament consta de diverses parts:
- Balanços de situació en unitats monetàries i en percentatges per controlar l'evolució

patrimonial de l'empresa en termes absoluts i relatius. En l'última columna es poden
anotar els percentatges mitjans, o millor els ideals, del sector, si es tenen.
- Estat de fonts i aplicacions, o quadre de finançament, per comprovar en què ha invertit
l'empresa i com ho ha finançat. També és interessant disposar d'un estat de fluxos de
tresoreria.
- Descomposició de la rendibilitat financera per analitzar la rotació, el marge, el
palanquejament financer i l'efecte fiscal. En l'última línia es poden anotar les ràtios
mitjanes del sector si se saben.
- Una piràmide de ràtios com la de l'apartat 12.1.
11.3. Quadre de comandament integral
És un desenvolupament avançat del quadre de comandament. Va ser proposat en els

anys noranta per Robert Kaplan. Per al seu disseny es comença amb el mapa estratègic
(que inclou els factors clau d’èxit de l’empresa dividits en les perspectives de persones,
processos, clients i finances). En el mapa estratègic, els factors clau d’èxit estan
exposats a través de relacions causa-efecte.
A la figura següent s’acompanya el mapa estratègic d’una empresa agroalimentària.
134
A partir del mapa estratègic, el quadre de comandament integral està composat per
indicadors per a tots el factors clau d’exit de les diferents perspectives: empleats,
processos, client i finances.
135
136
Quadre de comandament
11.4. Síntesi de problemes econòmico-financers, indicadors i

mesures
Per tenir una visió global del conjunt de tècniques a utilitzar en l'elaboració d'una anàlisi
d'estats financers, a continuació es facilita una síntesi dels principals problemes a detectar,
així com de les tècniques que s'han d'emprar. Així mateix, per a cada tipus de problema es
detallen les mesures més habituals que cal adoptar (veure figura següent).
137
Problema Tècniques d'anàlisi Mesures a adoptar
Liquiditat Actiu circ./Passiu circ. Ampliar capital

Realitzable + Disp./Passiu circ. Vendre immobilitzat
Disponible/Passiu circ. Reconvertir deute
(Disponible/Pagaments) * 365 Retroleasing
Pressupost de caixa Millorar cicle de maduració
Quadre de finançament i caixa
R.A.I. Ajornar pagaments
Fons de maniobra necessari
Fons maniobra/Actiu
Fons maniobra/Deutes a c.t.
Fons maniobra/Vendes
Descapita- Deutes/Actiu Vendre actius

lització Capital propi/Deutes Ampliar capital
Actiu real/Deutes Demanar subvencions
Immobles lliures/Immobles Reduir cost deute
Rec. permanents/Actiu
BAR/Despeses financeres
Flux caixa/Préstecs
Desp. financ./Deute amb cost
Desp. financ. + Div./Actiu
Despeses financeres/Vendes
Quadre de finançament
Infrautilit- Vendes/Actiu Augmentar rotació

zació Vendes/Actiu fix Reduir cicle maduració
d'actius Vendes/Actiu corrent Subcontractar fases del
Termini cobrament cicle productiu
Clients/Proveïdors Just-in-tinae
Termini Estoc Implantar qualitat total
Amort. acum./Amort. Anual
Morositat Termini cobrament Credit management

clients Impagats/Vendes Descom. pagam. immediat
IncobrablesNendes Selecció clients
Quadre antiguitat clients Assegurança de crèdit
Factoring
Forfaiting
Continua pàgina següent
138
Vendes Vendes n/Vendes (n-1) Pla de màrqueting

insuficients Quota de mercat Millora productes
Llindar de rendibilitat
Increment preus/Inflació
Vendes nous productes/Vendes
Vendes reals/Vendes previstes
Despeses Despesa X/Vendes Reducció despeses

excessives Despesa X any n/Desp. X any Pressupost Base Zero
(n-1) Augmentar productivitat
Vendes/Nombre de treballadors Augmentar motivació
Hores perdues/Hores totals Reduir errades
Producció real/Capacitat de
producció
Cost per unitat de producte
Compte resultats per productes
Destinació de cada 100 u.m.
venudes
Estat del valor afegit
Rendibilitat
insuficient Benefici net/Capital Propi Augmentar beneficis
Descomposició rendibilitat Augmentar palenquejament
Piràmide de ràtios Augmentar rotació actius
Planificació fiscal
Palanquejament
negatiu BAI/BAII*Actiu/Cap. propi Reduir cost financer
Cost deute> BAII/Actiu Augmentar rendiment
Augmentar rotació
Problemes, indicadors i mesures
11.5. Confecció de l'informe d'anàlisi d'estats financers

Un cop es conclou l'anàlisi d'estats financers, en la majoria dels casos s'ha de confeccionar
un informe.
L'informe es pot elaborar de moltes maneres, però es proposa tenir en compte les
consideracions següents:
- Normalment, les persones que l'han de llegir no tenen gaire temps.

- Sovint, el possible lector no té coneixements profunds d'anàlisi financera i en
algunes ocasions té malfiança dels nombres.
Veient el que hem exposat, s'ha de procurar que l'informe reuneixi les condicions següents.
Que sigui:
139
- SENZILL: No ha de dir més que el que sigui necessari.

- CLAR: Ha de ser comprensible per al lector.
- COMPLET: Ha de reflectir les conclusions rellevants amb la demostració
corresponent.
- ESTRUCTURAT: L'estructura de l'informe ha de ser lògica i coherent.
A més, s'ha de tenir una idea clara de les àrees d'interès de cada un dels possibles usuaris
de l'anàlisi d'estats financers. En principi, a la direcció d'una empresa li interessen tots els
aspectes que estudia l'anàlisi d'estats financers. Però, en termes generals, altres usuaris
poden tenir àrees d'interès més específiques. En la figura següent es detallen les principals
àrees d'interès dels possibles destinataris, a part de la direcció de l'empresa, d'un informe
d'anàlisi d'estats financers.
- Entitats de crèdit en estudiar possible finançament a curt termini: liquiditat,

capacitat de pagament d'interessos i de deutes a curt termini, endeutament.
- Entitats de crèdit en estudiar possible finançament a llarg termini: flux de caixa,
capacitat de pagament d'interessos i de devolució de deutes a llarg termini,
autofinançament, endeutament i capitalització.
- Accionistes: rendibilitat, autofinançament, dividend i creixement.
- Proveïdors: liquiditat i capacitat de pagament de deutes a curt termini.
- Clients: equilibri en el creixement, solvència financera a curt i a llarg termini
per garantir la continuïtat en la venda de productes i serveis.
- Treballadors, comitès d'empresa i sindicats: equilibri financer, capitalització,
solvència a curt i a Llarg termini i equilibri en el creixement.
- Auditors de comptes: garanties que es complirà el principi d'empresa en
funcionament, solvència a curt i a llarg termini, endeutament i capitalització,
autofinançament i capacitat de generació de fons.
- Assessors: visió global de tots els aspectes relacionats amb l'anàlisi d'estats
financers per a la identificació de punts forts i dèbils tant a curt com a llarg
termini.
- Analistes financers: situació patrimonial i financera, capacitat de generació de
fons, autofinançament i creixement.
- Administració Pública: fiabilitat de la informació a efectes del pagament
d'impostos i de l'elaboració d'estadístiques, continuïtat de l'empresa en el temps.
- Competidors: visió global de tots els aspectes relacionats amb l'anàlisi d'estats
financers per identificar, per mitjà d'estudis comparatius, possibles aspectes a
millorar en la seva pròpia empresa.
- Inversors i potencials compradors de l'empresa: valor de l'empresa, peritatge
dels actius, situació patrimonial i financera, capacitat de generació de fons,
autofinançament i creixement.
Principals àrees d'interès dels usuaris de l'anàlisi d'estats financers, a més de la direcció
de l'empresa
Una possible estructura d'informe és la següent:
- Presentació i objectius de l'informe: Explicar què es persegueix amb l'emissió de
140
l'informe i amb l'anàlisi elaborada. També s'esmenta qui ha encarregat l'informe i les
possibles limitacions per insuficiència de dades o per la manca d'informació auditada.
- Diagnòstic: Resum de tots els problemes detectats amb la seva demostració i les
conseqüències que poden ocasionar. També es posaran de manifest els punts forts.
- Recomanacions: Mesures que es proposen per solucionar els problemes esmentats
en el diagnòstic amb la demostració de la conveniència d'aquestes recomanacions. Per
efectuar la demostració sol ser convenient adjuntar comptes anuals previsionals a un o
més anys vista. Les mesures han de ser coherents amb els problemes detectats.
11.5. Resum del tema

En aquest tema s'ha fet una integració d'una bona part de les qüestions desenvolupades al
llarg del llibre.
Després d'exposar diversos exemples de piràmides de ràtios i el quadre de comandament,
s'ha proposat una metodologia a utilitzar per a la confecció d'informes d'anàlisi d'estats
financers.

Mapa estratègic: Síntesi dels principals factors d’èxit de l’empresa integrats a través de
relacions causa-efecte.
Piràmide de ràtios: Conjunt de ràtios que mantenen relacions de causaefecte entre elles.
Quadre de comandament (Tableau de bord, en francès): és un document de síntesi en el
qual es reflecteixen les dades més importants que necessita la Direcció per a informació i
control.
Quadre de comandament integral: Sistema d’indicadors confeccionat en base al mapa
estratègic i que conté quatre perspectives (persones, processos, clients i finances).
141
ACCID (2005): “Anàlisi d’empreses”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció,
Revista de Comptabilitat i Direcció, núm. 2, monografia, Barcelona.
ACCID (2005): “NIC-NIIF”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Gestió
2000, Barcelona.
ACCID (2018): “Ràtios sectorials”, Barcelona.
Altman, E. (1968): «Financial ràtios, discriminant analysis and the prediction of
corporate bankruptcy», Journal of Finance, vol. 23, número 7.
Altman, E. i altres(1974): «Validité de la méthode des ràtios», CESA, Cahiers de
Recherche, número 16, Jouy en Josas, París.
Amat, O. (2018): “Anàlisi integral d’empreses”, Profit, Barcelona.
Amat, O. (2018): “Empreses que menteixen”, Profit, Barcelona.
Beaver, W, (1967): «Financial ràtios as predictors of Failure», Journal of Accounting
Research: vol. 5.
Boned, J.L (2016): «Consolidación de estados financieros», Profit, Barcelona.
Coleshaw, J. (1989): «Credit analysis», Woodhead Faulkner, Londres.
Oliveras, E. i Moya, S. (2005): “Análisi d’empreses”, Revista de Comptabilitat i
Direcció, núm. 2, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Barcelona.
Rees, B. (1989): «Financial Analysis», Prentice Hall, Hertfordshire.
Rosanas, J. M. (1992): «Informació comptable per a la presa de decisions empresarials»,
Ariel, Barcelona.
142

Apunts Anàlisi Destats Financers 201920 PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Anàlisi Destats Financers 201920 PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

APUNTS DE L’ASSIGNATURA

Anàlisi d’estats comptables

Grau d’Administració d’Empreses

Es pretén que l’estudiant, amb l'estudi d'aquest tema:

1.1. Concepte i objectius de l'anàlisi d'estats financers

1.2. Els problemes de les empreses i les seves causes

1.3. Anàlisi i diagnòstic empresarial

El diagnòstic de l'empresa és la conseqüència de l'anàlisi de totes les seves dades rellevants

- S'ha de basar en l'anàlisi de totes les dades rellevants.

- Hi ha incompetència perquè no es diagnostica. Això succeeix quan la direcció

prèviament els comptes anuals?

- Hi ha directius que diagnostiquen però que ho fan incorrectament per manca de

Quantes empreses no porten la comptabilitat al dia?

- Finalment, hi ha directius que diagnostiquen correctament i a temps, i malgrat

En l'àrea d'organització s'han d'estudiar els objectius de l'empresa, l'estructura jurídica,

L'àrea econòmico-financera requereix l'anàlisi de la situació.financera i els resultats

En l'àrea de màrqueting i comercial s'ha d'investigar l'evolució del mercat i de la

1.4. Anàlisi qualitatiu de l’empresa amb les preguntes: qui, què,

1.5. L'anàlisi d'estats financers. Una visió més enllà de l’empresa

- Informacions de tipus general:

El funcionament de l’economia és el primer pas que s’ha de tenir en compte a l’hora

- Informacions relacionades amb l'empresa:

1.6. Cicle de vida de les empreses

1. Fase de pèrdues o vall de la mort. Aquesta primera fase d’aproximadament 4 anys,

1.7. Motius de fallida

• Problemes de les persones que la integren:

1.8. Anàlisis DAFO

1.9. Diagrama causa-efecte

Una vegada es disposa de la relació de debilitats-amenaces-fortaleses-oportunitats, és útil

Exemple de diagrama causa-efecte

1.10. Limitacions de l'anàlisi d'estats financers

1.11. Resum del tema

1.12. Glossari de termes utilitzats en el tema

Control pressupostari: Conjunt de tècniques utilitzades per formular informes

1.8. Bibliografia d'ampliació

Amat, O. (2018): "Anàlisi integral d'empreses", Profit, Barcelona, Capítol 1.

Es pretén que l’estudiant, amb l'estudi d'aquest tema:

2.1. Balanç de situació

- Sempre es refereix a una data determinada.

A continuació es detalla un exemple de Balanç de Situació:

Anàlisi d’estats financers (009)

2.1.2. Ordenació del balanç de situació

Segons el Pla General de Comptabilitat, el balanç de situació pot presentar-se segons el

posa en la figura seguent:

En l'actiu, normalment, s'ordenen tots els elements de menys a més liquiditat. La

- Existències: són els materials i productes que l'empresa processa i/o

No exigible: aquesta massa patrimonial, també anomenada recursos propis o capitals

2.1.3. Normes de valoració

- El cost de producció s'aplica quan el bé l'ha produït la pròpia empresa i inclou

2.2. El compte de pèrdues i guanys

El funcionament de l'empresa genera la percepció d'uns ingressos i la realització d'unes

RESULTAT = INGRESSOS - DESPESES

2.2.2. Ordenació del compte de resultats per a l'anàlisi

L’impost sobre el Valor Afegit normalment no té la consideració de despesa (l'IVA

- Despeses proporcionals de fabricació

la variació d'existències i menys les despeses externes i d'explotació. Aquest valor

- Resultat abans d'interessos i impostos (benefici abans d'interessos i impostos o BAII):

2.3. Memòria, informe de gestió i informe d'auditoria de

- Bases de presentació dels comptes anuals: Per conèixer el grau d'acompliment

Amb aquesta informació es comenten, completen i s'amplien les dades incloses en el

2.3.2. Informe de gestió

2.3.3. Informe d'auditoria de comptes

- Identificació de l'empresa auditada.