Lenguaje, género y medios de comunicación.

Género y cine

Guía de lectura
Nombre estudiante Tura Tremoleda Ruiz
Título de la lectura: El imaginario imperial: tropos del imperio

Nombre profesora Mar Binimelis Adell

Calificación

Comentarios, si proceden, del ejercicio

Guía de lectura

1. ¿Cuál es el objeto central en el que se centra la autora? No se trata sólo de lo evidente si no

de determinar qué es lo que, de fondo, le interesa pensar.

En aquest fragment de El imaginario imperial, l’autora tracta els tropos principals que
construeixen el discurs colonial al cinema i les conseqüències que té la seva existència i difusió a
nivell pràctic. Així doncs, l’autora assenyala diferents tropos, o “ànimes del discurs” que des
d’Occident s’utilitzen per a representar tot allò que no és occident: Àsia, l’Amèrica Nativa, Sud-
Amèrica i Àfrica. Els tropos són recursos literaris que serveixen per evocar, a través d’una imatge
o un concepte, alguna altra cosa. Alguns exemples de tropos són les metàfores o les al·legories.
En aquest cas, l’autora analitza els tropos imperials, és a dir, totes aquelles imatges o discursos
que evoquen relacions, estereotips o construccions socials purament colonials, que posen Europa
al centre i llegeixen com a una alteritat inferior tot allò que no és europeu i blanc.

1
2. ¿Cómo construye sus argumentaciones y puntos de vista? Se trata de determinar que
conceptos-ejes utiliza.

L’autora construeix les argumentacions i punts de vista a partir de diferents eixos. En primer lloc,
a través de l’enumeració dels diferents tropos que ella detecta en les pel·lícules que analitza.
Alguns exemples d’aquests són l’animalització (la contraposició home blanc-social, civilitzat,
cultural, negre-natural, salvatge, instintiu); l’Àfrica presentada com a hipermasculina, corpòria i
incapaç d’abstracció, l’Àsia com a somiadora i abstracta i Europa com a racional; la infantilització
és a dir, la perenne infància de races imperfectibles; la dicotomia llum/obscuritat (en la qual
Europa és la visió, mentre la resta viu en l’obscuritat); la sexualització i erotització de les dones
orientals, llatines i africanes (també a través de la dicotomia dona frígida/ dona calenta). Tots
aquests tropos, l’autora els analitza partint de la teoria de l’orientalisme -que s’explica més
endavant- d’Edward Saïd, així que això constitueix un eix transversal en tot el text.

Un altre dels eixos que l’autora utilitza és relacionar els diferents tropos amb les conseqüències, a
nivell pràctic, que té la seva normalització: per exemple, el de la infantilització, que té com a
conseqüència la tutela de les persones racialitzades o la idea de la perpètua immaduresa política
dels pobles colonitzats (discursos al voltant de “països en vies de desenvolupament” o “tercer
món”). Un altre exemple seria el tropos del rescat de la dona blanca, que podria arribar a
justificar les violacions, o l’obsessió per la puresa de sang, que va provocar la prohibició, durant
un temps, de representar escenes sexuals mestisses o la prohibició i estigmatització dels
matrimonis mixtos.

Finalment, l’autora exposa que els discursos colonials i de gènere de la representació del no-
occident es poden utilizar com a pretext per a la produccions d’imatges erotitzades i per a
desenvolupar les pròpies fantasies de dominació sexual, és a dir, al final consisteix en legitimar un
discurs de dominació i de rols de poder del món occidental sobre la resta.

3. ¿De qué tipo de supuestos, preguntas o hipótesis parte?

Algunes preguntes de les quals he detectat que el text parteix són:

• P1: Com es concreta l’imaginari imperial al cinema?

• P2: Quins són els tropos que construeixen el discurs colonial?

• P3: Quines conseqüències a nivell pràctic tenen aquests tropos?

2
4. ¿Cuáles son y cómo son sus datos o fuentes de información? ¿cómo y para qué los utiliza?
¿Qué operaciones metodológicas pueden reconocerse en el texto?

El bagatge teòric del qual parteix l’autora i en el qual es basa és la teoria de l’Orientalisme,
d’Edward Saïd. L’Orientalisme és, d’una banda, un mode de relacionar-se amb Orient basat en el
lloc especial que aquest ocupa en l’experiència d’Europa occidental, en segon lloc un estil de
pensament que es basa en la distinció ontològica i epistemològica que s’estableix entre Orient i
Occident i, finalment, una institució col·lectiva que es relaciona amb Orient, relació que consisteix
en fer declaracions sobre ell, adoptar-ne postures al respecte, descriure’l, ensenyar-lo i decidir
sobre ell. En definitiva, l’orientalisme és un estil occidental que pretén dominar, reestructurar i
tenir autoritat sobre Orient. La cultura europea ha manipulat i fins i tot dirigit Orient des d’un
punt de vista polític, sociològic, militar, ideològic, científic i imaginari a partir de la Il·lustració. A
partir d’aquesta teoria, doncs, l’autora tracta d’analitzar els diferents tropos imperials, com els
que s’han esmentat anteriorment.

També utilitza la psicoanàlisi de Freud, ja que recupera conceptes com “el continente oscuro”,
fent una analogia de la manera amb la qual es conquereix les terres orientalitzades així com els
cossos de les dones: com que són figures d’obscuritat amenaçadora, cal controlar tant la dona
com el natiu mitjançant el descobriment sistemàtic d’allò que es troba amagat.

5. ¿Cuáles son las principales aportaciones del texto? ¿y que deficiencias detectáis?

Les principals aportacions del text les he trobat sobretot en la relació que fa l’autora de
l’orientalisme, la psicoanàlisi de Freud i el cinema comercial de Hollywood. Sembla pionera a
l’hora de relacionar-ho perquè tinc la sensació que no hi ha masses estudis que estudiïn
concretament les opressions que travessen simultàniament les dones racialitzades. A més a més,
l’autora relaciona la teoria amb exemples de diferents pel·lícules, la majoria molt famoses, que no
han destacat mai com a masclistes o racistes.

6. ¿Qué os ha aportado la lectura?

Personalment, aquest text m’ha ajudat a seguir construint el meu discurs de pensament
anticolonial i a detectar estratègies de representació en el cinema que són profundament racistes
i que potser m’havien passat desapercebudes. Les idees, les cultures i les històries no es poden
entendre ni estudiar seriosament sense estudiar la seva força (o més concretament les seves
configuracions de poder), i la relació entre Occident i Orient és una relació de poder i de
dominació. Per això mateix, combatre la forma amb la qual es representa tot allò que no és
occidental és l’única manera d’adoptar una perspectiva anticolonial.