ÀFRICA

ÀFRICA:
el gran pes del medi natural
 Extensió: 30 milions km2
Península ibèrica: 580.000 km2
37º lat. Nord (Cap Blanc, Tunísia)
34º lat. Sud (Cap Agulles, República
Sud-africana)
8.000 km de N-S
7.000 km de E-W (Somàlia-Senegal)
• El continent ofereix un aspecte massís i compacte, reforçat per:
–Elevada altitud mitjana: 675 m
• Península Ibèrica: 660m
• Austràlia: 200m
• Les seues costes són poc retallades, amb escassos entrants i ixents,
on l’escassetat de ports naturals dificulta l'accés cap a l'interior.
• Disposició latitudinal a banda i banda de l'Equador:
– El continent presenta una gran varietat de paisatges amb una disposició zonal
– La influència de les precipitacions és determinant en la configuració del
paisatge vegetal, que correspon en gran part a les diferents àrees climàtiques
• Continent colonitzat relativament tard (segle XIX):
– Desenvolupament industrial dels països europeus
– Necessitat de matèries primeres i minerals: coure, manganès, ferro, etc.
– I cultius tropicals (olis vegetals, espècies, sucre...).
– El període de colonització explica l'actual configuració política del territori.
La formació del relleu actual
• En els seus orígens, Àfrica formava part del continent Gondwana
• Àfrica està constituïda, en la seua major part, per un gran sòcol
d’origen precambrià:
– Format per roques cristal·lines rígides que en moltes ocasions afloren a la
superfície, on es formen els depòsits de minerals i materials preciosos que
s’exploten en la actualitat
– Ha sigut erosionat des de pràcticament des de l’Era Primària i al seu torn,
recobert per sediments marins i continentals.
• A finals del Secundari i Terciari: principals plegaments (menys
habituals) i fractures (més habituals) que actuen sobre el sòcol i la
seua cobertura sedimentària. Resultat: Configuració de les principals
formes de l’actual morfologia de relleu d'àmplies cubetes i altiplans.
• Terciari: Moviments tectònics: Trencament del sòcol de l’altiplà
africà. Plegament alpí (Atles)
• Quaternari: Variacions climàtiques importants
Crató → part del continent més estable → roques arcaiques
Gran rigidesa per ser tan antigues → estabilitat
Les grans unitats de relleu

• Predomini de formes
planes, encara que
posseeix una elevada
altitud mitjana (675 m)
• La forma predominant
és l’altiplà alternant
amb cubetes interiors
• Només elevacions
muntanyoses continues
a l’extrem septentrional
(l’Atles) i meridional (els
Drakensberg)
 Grans unitats de relleu
1) Terres Altes i Terres Baixes
El sòcol es divideix en 2 grans
unitats:
Terres Altes
Terres Baixes

Aquesta diferenciació té fortes

repercussions en:
1. La Regionalització bioclimàtica
2. Procés d'assentament de la
població.
3. Utilització del sòl i distribució
dels diferents tipus de cultiu.
 Grans unitats de relleu

• Terres Altes:
– Abasten Àfrica oriental i
meridional.
– Altitud mitjana de 1.200 m.
– Sòcol dislocat
– Relleu format per nombroses
conques, altiplans, fosses,
alts massissos i volcans.
• Terres Baixes:
– Altitud mitjana de 300m.
– Regió central i occidental del
continent.
– En la seua part septentrional
es troba limitada per la
cadena de l'Atles.
 Grans unitats de relleu
2) Conques i altiplans
És característica l’alternança d’altiplans i conques originades per l'acció de la tectònica
sobre el sòcol

a) Conques:
• Situades entre els altiplans.
• Són antigues àrees que van ser
cobertes pel mar o per llacs ja
desapareguts.
• A les Terres Baixes destaquen les
conques del Txad, Zaire, Sudan i Níger.
• A les Terres Altes: Conca de Kalahari i el
Llac Victòria
• Es tracta d’àmplies formacions de
materials sedimentaris procedents dels
altiplans
• Altitud mitjana entre 300 i 900 m.
• Àrees pantanoses i de poc
aprofitament.
 Grans unitats de relleu

b) Altiplans:
• Formats per roques cristal·lines o
sediments de gresos (areniscas)
• Reflex del plegament
(dislocament) del sòcol
• Formen un paisatge d'elevacions
escalonades de N a SE, entre els
600 i 2.600 m
• Queden delimitades per bruscs
escarpaments.
• Destaquen: Altiplà d’Ahaggar,
Tibesti i altiplà d'Etiòpia
 Grans unitats de relleu
3) El Rift Valley i la formació de llacs
 Fossa tectònica sobre el sòcol resultat de grans forces tectòniques.
 El sòcol es veu afectat per grans forces tectòniques i es fractura. Apareixen
les foses tectòniques

 Dues fosses significatives:

 Menor magnitud: Des del Golf de
Guinea fins al Sàhara (Fosa del
Camerún-Tibesti)
 La més important i representativa: el
Rift Valley, a l’Àfrica oriental:
 Presenta un entramat de fosses,
que recorre la meitat oriental del
continent al llarg de més de 7.000
km (5.000 a Àfrica) en direcció N-S
des de la Mar Roja fins a la vall de
Zambeze (SE d’Àfrica)
 Amplitud que oscil·la entre els 30
km i més de 100 km (Kenya).
 RIFT VALLEY

Formació Rift Valley:

Els rifts (clavills, grietas) són vores

(bordes) constructives (divergents)
on les plaques es separen i sorgeix
nova litosfera oceànica, amb forta
presència de sismes i volcans.

Sota aquestes zones de la litosfera

es produeixen corrents de convecció
ascendents pels que pugen
materials calents menys densos.
 RIFT VALLEY

Fragmentació continental i formació de nova conca oceànica

A. La fragmentació continental es produeix quan les forces tectòniques estiren i aprimen

l'escorça (adelgazan la corteza). Com a conseqüència la roca fosa (fundida) puja des de
l’astenosfera i genera activitat volcànica a la superfície.
B. A mesura que l'escorça se separa, grans fragments de roca es fonen (funden) i enfonsen
(hunden) generant una fractura de rift. http://www.rtve.es/alacarta/videos/telediario/td
C. La posterior expansió genera una mar poc profunda. 1-grietaen-kenia-040418/4551179/
D. Finalment es crea una conca oceànica en expansió i un nou sistema de dorsals.
https://www.youtube.com/watch?v=6gf7FIqpCGc https://www.youtube.com/watch?v=clVUivBnKGQ
 Grans unitats de relleu

 Aquesta tectònica es veu

acompanyada de fenòmens
volcànics
 Resultat: Apareixen les majors
elevacions del continent
 Volcans Elgon (4.300m), Kenya
(5.200m), Kilimanjaro (5.900m).
 Aquest Rift Valley és una dorsal
oceànica continuació de la de la
Península Aràbiga (Mar Roja).
 Grans unitats de relleu
 Un fenomen lligat a aquests moviments de l’escorça terrestre en aquesta zona
oriental del Rift Valley es la formació de llacs.
 Llacs localitzats en:
 Al llarg de línies de falles, com el Tanganika (680 km longitud i 50 km d'ample), Malawi, Kivu,
Alberto, Turkana...
 En els cràters volcànics Tana (Etiòpia), Magadi (Kenya)
 Al fons de les grans depressions sorgides entre les branques occidental i oriental del Rift Valley, com
el Llac Victòria (69.490km2 i 82 m de profunditat).
Grans unitats de relleu
 Grans unitats de relleu
4) Les serralades: L’Atles i els Drakensberg
a) L’Atles:
 Extrem septentrional del continent. Única elevació formada durant el plegament alpí. Resultat
de la col·lisió entre la placa africana i la euroasiàtica.
 Té 2.300 km de longitud, amb la seua altura més elevada en el mont Toubkal, amb 4.165 m
 Es diferencien dues seccions:
 Atles occidental: Travessa Marroc. De N a S diferenciem: Atles mitjà, Alt Atles i Anti Atles.
 Atles oriental: Recorre Algèria i Tunísia. De N-S tenim: Petit Atles i Gran Atles o Atles
saharià, separats entre si per un altiplà elevat amb petits llacs (chotts).
 Grans unitats de relleu

b) Els Drakensberg (muntanyes del Drac):

– Extrem meridional del continent.
– S'eleven a més de 3.000 m
– Serralada herciniana (Primari)
– Alberga els dipòsits carbonífers més importants del continent.
https://www.youtube.com/watch?v=0fkQEZVUz_0&t <3:07
 Dinàmica atmosfèrica
• Més del 75% del continent africà es troba en la zona intertropical. Per tant, la
seua localització en la zona càlida és el tret més influent en la classificació
climàtica
Csa
Característiques: simetria BWk
• Simetria latitudinal BWh
• Els seus extrems sud i nord s'estenen
gairebé equidistants de l'Equador
• Es poden traçar sèries de climes similars al BSh
N i al S des del cinturó equatorial Cwb BWh
Aw
Am
Això es veu alterat per una sèrie de factors: Af
• l’altitud Aw
• el relleu Cwa
Cwb
• la latitud
BSh
• l’exposició (sotavent o sobrevent)
• la proximitat a la mar BWh
BSk
• els corrents marins Csa BWk

• I l’activitat humana
 Dinàmica atmosfèrica

TRETS DEL CLIMA: SIMETRIA Csa

BWk
• Àfrica és el continent més tropical.
BWh
• El Sàhara és més càlid que qualsevol altre
punt del planeta de tal mida. Rècord mundial
de calor (el-Azizia, Líbia el 13 setembre 1922:
57,7ºC). BSh
Cwb BWh
• A la costa mai baixa de 10ºC de mitjana Aw

• La majoria de climes africans són A (tots Am

Af
els mesos> 18ºC) o BWh / BSh (t ª mitjana>
18ºC) Aw

• Només els extrems estan influïts pel front Cwb

Cwa
polar (clima C)
BSh
• La resta de climes C es deuen a l'altitud
BWh
BSk
Csa BWk
 Dinàmica atmosfèrica
• La distribució dels centres d'acció atmosfèrics expliquen la distribució de climes secs,
climes humits i climes humit/sec al llarg de l'any, així com la distribució de les
precipitacions en les distintes estacions de l’any
• En el món tropical → el patró bàsic del moviment de l'aire és cap a l‘Equador, des del
NE (hemisferi N) i des del SE (hemisferi S). La zona on convergeixen els vents és la ZCIT.

• Fortament influït pels anticiclons

subtropicals d'ambdós hemisferis, raó
per la qual posseeix àmplies zones de
clima sec tant al nord com al sud de
l'equador. En canvi, l'aire convergent de A
les latituds baixes (ZCIT) produeix clima
humit cap a l'equador. B ZCIT

• La posició dels anticiclons A

subtropicals i de la ZCIT varia amb les
estacions.
 Dinàmica atmosfèrica

Csa
BWk
BWh

BSh
Cwb BWh
Aw
Am A
Af
Aw B ZCIT
Cwa A
Cwb
BSh
BWh
BSk
Csa BWk
• Durant
l'estiu boreal
la ZCIT es
desplaça cap
al N. Durant
l'austral la
ZCIT es
desplaça cap
al S.
 Dinàmica atmosfèrica
• El canvi de les estacions en el territori africà està determinat pel
volum de precipitacions al llarg de l’any
• La posició dels anticiclons subtropicals i de la ZCIT varia amb les
estacions.
Juliol / agost:
La ZCIT adquireix una posició molt septentrional (18 º lat. N.).
Les masses d'aire marítim de l'Atlàntic sud arriben al W i centre del continent
Les precipitacions són majors a la regió sudanesa (monsó).
Temps sec a la franja tropical del sud de l'Equador.

Finals setembre / principis d'octubre:

La ZCIT es trasllada al sud i s’instal·la sobre l'Equador.
Resultat: En aquesta època de l’any quan la zona equatorial registra els
màxims pluviomètrics (5 º N i 5 º S).
En les àrees de sabana del nord comença l'època seca.
En el sud d’Àfrica meridional i central s'inicia l'època de precipitacions.
 Dinàmica atmosfèrica

– Novembre / gener:

• La ZCIT presenta una posició meridional

• Àfrica de l’hemisferi sud registra l'època de màximes precipitacions.

• Al nord de l'Equador hi ha l'època de major sequedat de l'any.

– Març / abril:

• Nou desplaçament de la ZCIT, que es dirigeix cap al nord.

• Per tant, l'àrea equatorial registra per segona vegada el màxim de

precipitacions.

• Al sud d'Àfrica acaba així l'època de pluges.

Balanceig
estacional
de la ZCIT

Juliol

Gener
 VEGETACIÓ: INFLUÈNCIA TROPICAL

Mapa de gener Mapa de juliol

 Dinàmica atmosfèrica

L’àrea equatorial es caracteritza per:

• Abundants precipitacions (superiors a 1.500 mm)
• Temperatura mitjana de 26ºC
• Escassa amplitud tèrmica anual
• Elevada humitat atmosfèrica
Entre els climes equatorials, d’abundants precipitacions, i els
subtropicals secs, existeixen una sèrie de climes tropicals que tenen
en comú l’alternança d’una estació seca i altra humida de major o
menor duració
D’aquesta manera, a mesura que ens apropen als tròpics,
l’alternança entre una estació seca i altra humida és més acusada.
 Dinàmica atmosfèrica

• Estes característiques a escala global adquireixen unes modificacions:

– Excepció a escala macro:
• La disposició del relleu (altiplans i massissos).
• Tanmateix, aquest és en general pla i sense grans elevacions.
• Resultat: afavoreix la disposició zonal dels climes i de la vegetació.
– Excepcions a escala regional:
1) Àfrica occidental:
– Per efecte de les corrents marines:
» Corrent marí fred al nord de l'Equador: Corrent de Canàries.
» Corrent freda al sud de l'Equador: Corrent de Benguela
– Resultats: Es redueixen les temperatures i es registra un augment de
l’aridesa.
– Proporcionen un clima desèrtic a les costes de Namíbia i el Sàhara
occidental/Mauritània → perquè les aigües fredes s'evaporen amb molta
dificultat
– Entre ambdues corrents es troba la corrent equatorial càlida de Guinea,
que provoca abundants precipitacions en el litoral del Golf de Guinea
Dinàmica atmosfèrica
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/67/Ocean_currents_1943_%28borderless%293.png
Dinàmica atmosfèrica
2) Àfrica oriental:
– Pel corrent càlid de Moçambic, les temperatures augmenten
– Permet introduir cultius poc "habituals" en latituds més baixes: canya de sucre
en la costa de Moçambic i de Natal (República de Sudàfrica)
– Actuen també els vents alisis del sud-est, que procedeixen de l'oceà i aporten
pluges al litoral índic de l’hemisferi sud
Dinàmica atmosfèrica

Juliol