Anna Bellver Garcia

PAC 2. Factors geogràfics i econòmics.

La revolució urbana
Aquest treball té com a objectiu reflexionar sobre la formació dels primers nuclis urbans
com a conseqüència d’un procés de transformació socio-econòmica que va tenir lloc a la zona
central i est de l’actual Turquia i a l’àrea occidental iraniana a finals del V mil·leni i que anirà
desenvolupant-se durant el IV mil·leni a l’antiga Mesopotàmia.
La modificació d’estratègies de supervivència que van adoptar una sèrie de pobles del
Pròxim Orient fa més de 10.000 anys amb l’adopció de l’agricultura, la domesticació
d’animals i la forma de vida sedentària, va derivar en el que avuí coneixem com a societats
complexes o ciutats. Aquesta transformació de petites aldees neolítiques en nuclis de població
pròpiament urbans ha estat explicada des de diferents teories que intenten abarcar les raons
respecte a l’origen i desenvolupament del fenomen urbà i l’aparició de les primeres
manifestacions estatals, així com les seues conseqüències.
Però, què entenem per ciutat? En un dels articles on apareix per primera vegada el
concepte de “revolució urbana”, G. Childe deixa palesa la dificultat a l’hora de definir el
terme “ciutat”: “the concept of city is notoriously hard to define” (1950: 3). Childe,
condicionat per les corrents historiogràfiques de l’època, va elaborar un llistat de deu criteris i
factors comuns per a tots els llocs on va sorgir el fenomen urbà i la creació d’institucions com
la monarquia i la burocràcia administrativa. Segons Childe, aquestos factors responen a una
sèrie de patró que duria als primers pobladors sedentaris a establir-se i crear una societat
urbana 1. La seva aproximanció històrica des de la filosofia historiogràfica marxista afirma que
la ciutat sorgeix per les necessitats comercials que es desprenen de cultivar excedents. Autors
com Muñoz també apunten que “la acumulación de un excedente productivo provocaría la
aparición de infraestructuras y ayudaría a mantener a los especialistas y dirigentes, es decir,
que gracias a los grandes excedentes se podría mantener a los especialistas y sufragar los

1 Criteris que defineixen una societat urbana segons Childe: 1) tecnologia especialitzada basada en el
desenvolupament de ciències exactes i predictives, 2) creació de sistemes de registre com l’escriptura, 3)
especialització artesanal, 4) desenvolupament del comerç exterior, 5) estratificació de classes socials 6) relacions
de producció i consul assimètriques, 7) producció d’excedents que permet la concentració de capital en la classe
governant, 8) el tamany més extens i dens de la ciutat pròpiament dita, 9) aparició de l’estat associat a una
religió, 10) organització social basada en la residència.

!1
gastos derivados de la construcción de los grandes templos, derivado de esto surgiría una clase
dominante que serñía la que contrilaría estos excedentes” (2014: 123). A més a més, Muñoz
assenyala que l’augment demogràfic que derivaria en una major pressió i demanda per tal
d’augmentar la producció i explotació d’aliments i del medi, així com el comerç i l’intercanvi
de bens amb l’aparició de rutes i el control d’aquestes, i l’aparició ‘individus no dedicats a
activitats productives com artesans, comerciants, funcionaris, entre altres, que no
s’encarregarien del sustent, donaria lloc a l’aparició d’una societat estructurada i
jerarquitzada (2014: 123).
Autors com Marcus i Sabloff destaquen que no podem parlar de “ciutat” com a tal ja
què malgrat existir una sèrie de patrons i característiques comuns inherents, no existeix un
únic model de ciutat (2008: 10).
Gràcies a les excavacions i als treballs arqueològics, es poden constatar tres tipus
diferents de nuclis urbans a l’àrea mesopotàmica: el centre urbà com a tal, centres intermedis
des d’on treballarien diferents organismes administratius i el darrer, petits assentaments a la
perifèria dedicats a activitats agropecuàries. Segons Marcus i Sabloff, el tamany extens o no
d’un nucli de població no és un factor determinant per a considerar-lo ciutat, sinó que ha de
comptar amb unes infraestructures i serveis mínims, a més d’una diversitat interna que els
distinguisca d’altres nuclis d’entitat més reduïda com pobles o aldees (2008: 20).
Per a Cowgill, la ciutat esdevé un assentament permanent en el que una societat ocupa
un determinat espai on es realitzen una sèrie d’activitats, tenen una identitat pròpia i una
actitud de diferenciació devers aquells que habiten fora el nucli urbà, anomenats “rurals”:
“urban as an adjective pertaining to city-ness and rural for places, entities, and practices
outside of cities. Societies without cities can be called nonurban, but not rural, because rural
has meaning only a sector within societies that also have an urban” (2004: 526-527). Les
ciutats no només es van formar através d’un llarg procés com a conseqüència de la creació de
sistemes polítics cada vegada més complexos, sinó també com a resposta a determinats
interessos indviduals ( 2004: 528).
Centrant-nos en l’àmbit mesopotàmic, Matthews afirma que els inicis de l’establiment
de la vida urbana va tenir lloc a mitjans del IV mil·leni durant l’anomenar període Uruk, el
qual es desenvoluparà entre el 3500-3100 a. C. i el seguirà el període Djemdet Nasr
(3100-3000 a. C.). Aquest període està caracteritzat per una sèrie de canvis i processos socials
complexos i significatius que derivaran en el que coneixem com “aparició de la
civilització” (2005: 433). L’emergència de la civilització mesopotàmica se’ns presenta doncs

!2
com una vertadera revolució en l’organització social i espacial que culminarà amb l’aparició
de les primeres ciutats, un potencial urbà sustentat gràcies al potencial agrícola de la zona de
Mesopotàmia. Tots els autors exposats coincideixen en afirmar que els primers indicis
d’urbanització i civiltzació van tenir lloc al sudoest asiàtic, concretament a les terres baixes
dels rius Tigris i Èufrates. Tal i com assenyala Algaze, al llarg del IV mil·leni, aquesta zona
presentaba una sèrie d’avantatges mediambientals i geogràfiques que permetien un major
accés als recursos i al seu control: “the emergence of early Mesopotamian (Sumerian)
civilization must be understood within the framework of the unique ecology and geography
of alluvial lowlands of the Tigris and Euphrates. Rivers during the late 5th and 4th millenia
B.C. The former gave Mesopotamian societies important advantages in agricultural
productivity and subsistence resource resilience not possessed by contemporary polities on
their periphery” ( 2001: 199). Tres factors van ser essencials per al desenvolupament socio-
econòmic i polític del Pròxim Orient en aquell moment: un clima d’hiverns càlids i estius
frescos, el comportament dels rius Tigris i Èufrates que originaran un únic sistema fluvial per
la proximitat d’aquestos en diverses zones i la influència del Golf Pèrsic deguda a la variació
del nivell del mar que farà augmentar el nombre de sediments, propiciant al mateix temps
l’ascens de la capa freàtica i l’augment de la salinitat del terreny (Muñoz, 2014: 126).
La fertilitat de les terres properes i adjacents als rius propiciarà l’agricultura i una
vegada intensificada aquesta, causant de l’adopció d’un estil de vida sedentari, començaran a
crear-se petits estats territorials capaços de gestionar cada vegada zones més extenses dels
voltants.
Altre avantatge d’aquestes zones al·luvials mesopotàmiques serà el transport fluvial, el
qual permetrà l’obtenció d’informació, de mà d’obra i de matèries primeres (Algaze, 2001:
204). Existia tota una red de canals que comunicava i unia diferents ciutats, i aquest
moviment d’importació i exportació es convertirà en el referent del creixement d’aquestes
urbs i de la seva consegüent diversitat econòmica, on les èlits veuran augmentat el seu capital
degut a l’augment d’excedents. Cal assenyalar que la Baixa Mesopotàmia no gaudia de
productes com metalls, pedra o fusta, la qual cosa va generar el comerç a llarga distància per
tal d’obtindre aquestos.
Aquest progrés, en una regió amb gran potencial agrícola i els excedents alimentaris,
propiciarà una major divisió del treball, així com també l’augment de la densitat de població,
la qual proporcionava a les ciutats més mà d’obra en tots els sectors i a la vegada, generava
major productivitat i major nombre d’excedents gestionats per una minoria governant. Tal i

!3
com hem assenyalat, l’increment de la població tindrà com a conseqüències més evidents una
progressiva i major jerarquització de la societat, on una minoria serà la qui contralarà el
poder polític i religiós, l’aparició d’un cos de funcionariat dirigit a fer treballs administratius,
així com també l’emergència d’individus “no productors d’aliments” especialitzats en diverses
activitats concretes. Amb tot, la ciutat esdevindrà el centre econòmic i el focus d’interès per a
la població de la perifèria (Algaze, 2001: 205).
Tal i com assenyala Matthews, aquestes èlits passaran a constituir-se com a dinasties
reals cap el 2900 a.C. gràcies al seu ingeni per a instaurar una sèrie de mecanismes per a la
distribució de la riquesa mitjançant còdics morals basats en una ideologia de jerarquia i
control dels mitjans de producció que facilitaven l’explotació agrícola (2005: 438). La
necessitat de controlar la producció per fer intercanvis d’altres béns donarà lloc al naixement
d’institucions dedicades al control productiu i a la redistribució, ens referim al temple i
posteriorment, al palau.
Els temples i els palaus realitzarien funcions molt similars pel que fa a l’establiment
d’una red no productora d’aliments composta per sacerdots, artesans i comerciants, els quals
es concentrarien als centres urbans per a ser els qui transformaven, intercanviaven i
administraven aquestos productes i alhora oferien diversos serveis a la comunitat. Amb tot,
era necessari un nombre considerable de funcionaris dedicats a l’administració, la qual cosa
propiciarà l’aparició de l’escriptura cap al 3200 a.C. de signes ideogràfics i sil·làbics i els
segells cilíndrics.
El que queda palés és la forta transformació social derivada de l’aparició de les ciutats.
Yoffe assenyala que l’aparició del treball remunerat va tenir lloc quan els temples comencen
a recompensar a tots aquells que realitzaven certs treballs de forma continuada i exclusiva per
a ells i els temples els ho retriuïen mitjançant l’usufructe de terres de la seua propietat (1995:
298). I com bé considera Muñoz, amb el temps, tant el dret d’usufructe com el càrrec que
exercien estos individus en els temples o per als temples, passaran a ser hereditàries i aquestes
funcions tendiran a concentrer-se en poques mans i tendiran a anar adquirint cada vegada
més poder (2014: 128).
La funcionalitat del temple ja està activa abans del període Uruk, ja la podem trobar al
període Ubaid (5900-4200 a.C.). Tal i com indica Matthews “ temples were highly
significant elements in the origin of complex society in the region, their priests and
administrators overseeing many aspects of daily life, incliding land and labor managements,
distribution of food, and above all, the correct producers for religious tites and rituals” (2013:

!4
437). Amb tot, podem afirmar que la diferenciació social neixeria d’una pauta ideològica que
derivaria en econòmica, pròpia del procés de redistribució. Aquesta conjunció de poder
ideològic amb el poder econòmic donaria pas a la construcció estatal de caràcter centralitzat.
Cowgill relaciona l’estructura d’aquestos nuclis urbans a tres sectors diferenciats:
“central political authority, which in the case of a regional state or empire, may be located
outside the city; lesser elites, such as religious communities, prosperous merchants, regional
governors and local hereditary nobles; and nonelite residents” (2004: 538). Aleshores tindríem
per una part l’autoritat política, que es podia situar fora de les pròpies ciutats, per altra part
les autoritats menors d’estrats socials alts i mitjans, i per últim, la resta de la societat.
Amb tot el que hem exposat anteriorment ja ens podem preguntar, però, quines són les
conseqüències d’aquest fenòmen anomenat per Childe “revolució urbana”? Què va suposar
l’emergència de la ciutat? Si tornem a l’inici d’aquest treball i ens fixem en els criteris que
Childe enumerava com a factors comuns per tal de definir una societat urbana, ens adonem
que a més de considerar-los característiques, es poden considerar conseqüències.
Amb el pas del temps els nuclis urbans anaren esdevenint més i més complexos. La
combinació i confluència d’una sèrie de canvis mediambientals i processos antropogènics
iniciats al IV mil·leni a.C. van propiciar la modificació de la regió mesopotàmica i de la seua
població. Un clar exemple és la separació dels rius Tigris i Èufrates produïda després del
període Uruk (Algaze, 2001: 203). El procés de canvi i transformació durà també noves
formes d’expressió, com són les construccions arquitectòniques i la seva grandiositat. Les
poblacions començaran també a voler delimitar amb precissió els seus territoris, i com no,
aquest fet derivarà en una major conflictivitat i enfrontaments. Altre motiu de discòrdia serà
gestat pel desig de control efectiu sobre els sistemes d’irrigació, bàsics per a l’explotació
agrícola. Tot aquest ambient de desencontres i diferències entre distintes poblacions farà
necessària la construcció de sistemes defensius i la formació dels primers exèrcits.
Cal també ressaltar l’impacte que l’acció humana va suposar sobre el mediambient
mesopotàmic. La densitat de població concentrada a la zona i la necessitat d’una major
producció agrícola per al seu sustent va provocar un increment de l’explotació dels terrenys,
així com la irrigació d’aquestos, modificant el nivell de salinitat i provocant que fos inviable
certs cultius de determinades espècies vegetals.
Aquesta explotació agrícola va provocar una irremediable degradació dels ecosistemes,
els quals anaren modificant-se i substituïnt-se segons les necessitats i els interessos dels

!5
pobladors. Aquestes alteracions van provocar al mateix temps que el terreny estigués més
expost a les inclemències atmosfèriques i a l’erosió contínua.
Amb tot, la formació de les societats complexes durà també canvis físics a l’interior de
les ciutats, tal i com ho contata la construcció d’edificis monumentals, legitimadors del poder,
com és el temple o el palau. Les ciutats esdevenen centre d’atracció per a la gent de la
perifèria, centre de poder tan polític com econòmic que fomentarà aquest moviment centrípet
dels habitants de les zones rurals cap als nuclis urbans.
L’augment de densitat dels assentaments i de la produccció provocarà al mateix temps la
necessitat d’un sistema de control més sofisticat, d’una autoritat, és a dir, l’Estat, per tant, el
podem considerar com a altra conseqüència de l’emergència de les ciutats. A la zona
mesopotàmica ens trobem davant múltiples entitats polítiques destribuïdes a una distància
relativament curta unes d’altres, totes elles immerses en una sèrie de processos de competició,
intercanvi i innovació tecnològica. Tal com assenyala Algaze, este fet resultaria en un
impacte comunitari que afectaria de forma desigual, però unitària, a totes les ciutats partíceps
d’este procés esmentat (2001: 211). Aquest nou marc econòmic d’intercanvi i
interdependència durant el període Uruk va derivar doncs cap a una política de ciutats
autònomes profundament dependents (Yoffe, 1995: 301).
Com a conclusió, hem vist com el procés que donaria lloc a la constitució de la societat
urbana és un procés llarg i heterogeni. L’ésser humà, en un principi, tenia una economia
recol·lectora, itinerant, amb una activitat ganadera encara reduïda. Comença a descobrir una
agricultura productora que subsisteix amb la recol·lectora. Quan encara no havien descobert
la tècnica d’abonat de les terres s’havien de desplaçar quan aquestes s’esgoten. Amb l’aparició
de l’agricultura, el que Childe anomenarà “la revolució agrícola”, es produeix una fixació de
la població. Aleshores, es comença a domesticar plantes silvestres i animals. Més que cultura
neolítica en la qual es produeix la revolució urbana, cal parlar de vàries cultures i grups
humans que s’estableixen al voltant dels grans rius. L’ésser humà necessita consumir, però
també guardar, i és així com sorgeix la necessitat d’una economia d’administració i d’obres
col·lectives. Com a necessitar d’enmagatzemar els productes sorgeixen els primers elements
de la pre-ceràmica. Aquestes comunitats viuen realment aïllades i els contactes encara són
mínims entre comunitats diferents, només es pensarà en comerciar a l’haver excedents de
producció. Aquestos grups depenen de l’ambient i esdevindran autosuficients desenvolupant
activitats secundàries. Cal destacar també l’aparició d’una sèrie de descobriments i
innovacions com per exemple el taulell, que implica la construcció de vivendes, o la fundició

!6
dels metalls, la qual requeria l’especialització de mà d’obra que ja no té la tasca exclusivament
productora. Amb tot, es produeix la diferenciació del treball amb l’augment de la població.
Tots estos progressos tenen lloc primerament a Mesopotàmia. Però quines són les causes
d’aquest progrés? Podem dir que l’observació de l’experiència, que propiciarà al mateix temps
certs coneixements científics i també per la propagació que realitzen aquestos centres urbans
entre sí mitjançant individus especialitzats. Altres descobriments que van marcar una fita
important per a la civilització seran: el rec artificial mitjançant canals i preses, l’arada, els
arreus per a optimitzar la força motriu dels animals, el vehicle amb rodes per al transport,
l’agricultura hortense, la fermentació (vi i cervesa), la producció i ús del cobre (més tard el
bronze), l’arc en arquitectura, la vidreria, el segell (signe de prolongació de la propietat), el
calendari solar, l’escriptura, els sitemes numerals, els aqueductes, entre altres. Però, què farà
que aquest progrés es detinga o ralentitze? Doncs les contradiccions internes que aquest
sistema produeix. És a dir, la societat que sorgeix de la revolució urbana es dividirà en classes
econòmiques, perquè què implica el concepte “ciutat”? Implica: major població, pluralitat
d’existència d’activitats interrelacionades, integració ètnica, base econòmica pagesa,
intensificació del comerç, cohesió social metafamiliar, existència de classes socials, obres
públiques i construccions monumentals, socialització de l’estalvi, estabilitat material i social
sobre un hàbitat fixe, organització per a la guerra i la defensa, luxe intensificat, dinamisme
espiritual actuant sobre la natura i els humans, aparició de la ciència i literatura,
desenvolupament de l’art, i demés. En paraules de Yuval Noah Harari, “entendre la història
humana dels mil·lenis posteriors a la revolució Agrícola es redueix a una única pregunta: com
es van organitzar els humans en xarxes de cooperació massiva? (…) La resposta breu és que
van crear ordres imaginats i van idear escriptures (…) per a molts, l’aparició d’aquestes xarxes
na ser un benefici dubtós. els ordtes imaginats en què es basaven no eren ni neutrals ni justos.
dividien la gent en grups ficticis, organitzats jeràrquicament. Els de més amunt tenien
privilegis i poders, mentre els de baix eren víctimes de la discriminació i l’opressió”. Pel que
veiem, sembla que les societats humanes complexes requereixen jerarquies marginades i una
discriminació injusta. (Harari, 2016:195).
Som hereus d’ambdues Revolucions, l’agrícola i la urbana, i com a tals, som hereus de
tots els avantatges i totes les desigualtats que van originar. I el temps continuarà parlant.

!7
 BIBLIOGRAFIA

• ALGAZE, G. (2001). “Initial Social Complexity in Southwestern Asia: The

Mesopotamian Advantage”. Current Anthropology. N. 42, 2, pp.199-233.
• ASCALONE, E. (2008). Mesopotamia. Barcelona: RBA, pp. 274-282.
• COWGILL, G. (2004). Origins and development of urbanism: Archaeological Perspectives en
Annual review of Antrhopology. Vol. 33, pp. 525-548.
• CHILDE, V., G. (1986). Nacimiento de las civilizaciones orientales. Barcelona: Planeta-
Agostini, pp. 149-178.
• CHILDE, V., G. (1950). The urban revolution. The town planning review, Vol. 21, No. 1,
pp.1-17.
• HARARI, Y. N. (2016). Sàpiens. Barcelona: edicions 62, pp.195-200.
• La mesopotamia antigua. En “Los orígenes de l civilización hasta 1200 a.C.”. Historia
Universal Larousse. Tomo I. Spain: RBA, pp. 47-51.
• LARA, F. (1988). El nacimiento de la civilización en Historias del viejo mundo. Vol. 5.
Madrid: Historia 16, pp.10-43.
• LARA, F. Mesopotamia.En: Historia de la humanidad. Tomo III. Madrid: Arlanza
ediciones, pp.57-61
• MARCUS, J., SABLOFF, J. A. (2008). Introduction. The Ancient City. Ne perspectives on
urbanism in the old and new world. Santa Fe: School for Advanced Research Press, pp. 3-26.
• MATTHEWS, R. (2005). Peoples and complex societies of ancient southwest Asia. Chapter 12
en The Human Past. London: Thames and Hudson, pp 432-471.
• MUÑOZ, M. E. (2014). La revolución urbana:Uruk como ejemplo. Art y Hum Revista
Digital de Artes y Humanidades, N. 3, pp. 122-132.
• SANMARTÍN, J. (2012). Sumer y las raíces de la civilización global. En: Azara, Pedro.
Antes del diluvio. Mesopotamia 3500-2100 A.C.. Ediciones Polígrafa. 114-119.
• SCHOEP, I. (2010). The Minoan Palace-Temple reconsidered: A critical assessment of the spatial
concentration of political, religious and economic power in Bronze Age Crete. Journal of Mediterranean
Archaeology, N. 23 (2), pp. 219-244.
• UR, J. (2005). Les imatges per satèl·lit i l’estructura dels paisatges antics: exemples del Pròxim
Orient. Vic: Cota Zero, pp. 129-138.
• YOFFE, N. (1995). Political economy in early Mesopotamian states. Annual Review of
Anthropology, Vol. 24, pp. 281-311.

!8