Literatura Brasilera

Claudia Ferrer Florit

Agua viva
CLARICE LISPECTOR

Agua viva és una obra literària de la brasilera Clarice Lispector, una

escriptora amb un estil molt especial. Aquesta obra és pot qualificar com
inclassificable, ja que no es tracta d’una novel·la, ni d’un relat, ni d’un diari, ni
de cap tipus de narració que mostri la pròpia subjectivitat, ni la subjectivitat de
cap personatge. Llavors, ¿de què tracta aquesta obra? De l’experiència del
llenguatge, que es converteix en el protagonista y en autosuficient per dur a
terme l’acte literari. El llenguatge fa una reflexió sobre el mateix acte
d’escriptura i dels seus propis límits, els quals es conclouran com una creació
ad infinitum.

Aquesta experiència el que fa essencialment es “destruir” les altres

instàncies generalment transmeses a través del llenguatge, així com la
subjectivitat, l’argument i el significat. D’aquesta manera, el llenguatge presenta
la seva capacitat independent reivindicant la seva possibilitat compositiva. Per
fer això, Lispector realitza un gir molt interessant: en lloc de que el subjecte
sigui allò que crea l’escriptura, és aquesta la qual crea el jo. Aquest jo es
dirigeix a un tu absent i és, en essència, lingüístic. Tal com explica Roland
Barthes, aquesta composició no es tracta d’un flux de consciència, sinó de
llenguatge. Per tant, si el jo és lingüístic, la funció del text de Lispector és
metalingüística, ja que reflexiona sobre si mateix.

El fet de que aquesta obra sigui inclassificable es a causa de que no

presenta un contingut unitari, ni una estructura lineal, la qual cosa impedeix
l’existència d’un significat o d’un sentit unívoc, ja que tal com mostra Barthes,
Lispector planteja el text com un espai de diverses dimensions. Per tant,
aquesta obra s’allunya de la dinàmica de la novel·la tradicional, on el llenguatge
es realitza com la comunicació d’una subjectivitat o d’una sèrie d’aventures, per
gaudir del seu propi món.

Un element molt important en aquesta obra és l’instant, el qual és essencial

per a la transfiguració d’escriptura que es dur a terme en aquest text, on
l’experiència del subjecte només pot ser creat en l’instant. Així que el
llenguatge funciona com una espècie de fotografia d’un moment efímer, al qual
només es pot accedir a través de la paraula. A més, es dóna una
desestructuració de la raó, per donar lloc a una altra perspectiva: la intuïció, la
qual trobarà el final del seu recorregut en l’alegria. Aquest recorregut té un
caràcter tràgic, i és el que es dóna a partir del llenguatge com a experiència, i
comença en l’angoixa fins a l’alegria. A partir d’aquest llenguatge, en tant que
autònom i autosuficient, el subjecte deixa enrere qualsevol explicació ferma per
entendre la seva existència. No obstant, de manera paradoxal, la paraula que
llença el subjecte al buit, és aquella que també el salva, gràcies al fenomen
estètic, a partir de la qual el subjecte s’afirmarà a través de l’alegria.

El final d’aquest tràgic camí, l’alegria, és com una celebració d’allò inútil. És
a dir, si el llenguatge es desprèn de tota cerca d’expressió o de comunicació,
es transforma en una experiència sense límits. El llenguatge és lliure i
experiència estètica. I aquesta condició el permet infinites possibilitats que no
paren de manifestar-se, convertint-se en una creació il·limitada, on el subjecte
troba un abisme i una salvació, essencialment nietzscheans, però amb l’estil
peculiar i singular de Clarice Lispector.