Un valor per a cada cosa, i a cada cosa el seu valor

Aquest mes us plantejo una part d’una de les activitats que proposo en el meu llibre d’exercicis
per combatre l’ansietat, ¡Pedalea!. És una petita part, però amb la que penso que molts us
sentireu identificats. I si en voleu més, ja sabeu... ara ve Sant Jordi!

En Pau és un noi grassonet. No obstant això, feia un parell de mesos que havia decidit cuidar-se
una mica i ja es notava bastant la pèrdua de pes. Havia perdut gairebé un parell de talles, la qual
cosa es feia evident en les arrugues dels pantalons i els forats del cinturó. Se sentia molt orgullós
amb si mateix, i encara s'animava més quan es trobava amb algun amic a qui feia temps que no
veia i li deia “Ui! T'has aprimat, no?”.

Aquell dia havia pogut sortir puntual del despatx i havia decidit fer la compra a la botiga de
queviures de la cantonada. Abans de pagar, va dedicar un temps a parlar amb el botiguer. La
veritat és que mai no li havia interessat el que li explicava, però no volia semblar mal educat. El
botiguer i ell no tenien res en comú. Sempre l’havia considerat un inculte sense criteri, d’aquelles
persones buides que no aporten res i, la majoria de cops, ni tan sols escoltava el que li explicava.

Ja estava a la porta quan sent que el botiguer li diu:

-I no t’ho mengis tot de cop, que quilos no te’n falten!

En Pau va sortir al carrer amb ganes de tirar en el primer contenidor que es trobés tot el que, fins
fa una estona, havia comprat amb tanta il·lusió.

- Què passa? No es nota que m'he aprimat un munt? Mai aconseguiré estar prim! Mai!

Us explico aquesta història perquè veieu com deixem que ens afectin coses a les quals no
hauríem de donar gens d’importància. Quin valor té el botiguer pel Pau? Pel que pensa d’ell diria
que un 0, no? Llavors, perquè als seus comentaris li atorga un 10? I, en aquell moment, què
passa amb els comentaris dels seus amics? Ja no valen? Això és un greu parany en què caiem
sovint.

És fàcil pensar que tota acció que es realitzi sobre nosaltres provocarà una reacció. Per exemple,
si m’insulten, m’enfado. Però això no és del tot cert. El que provoca una reacció és el que
nosaltres pensem sobre l’acció i, per descomptat, el que hauria de donar importància a l’acció és
qui i quin valor donem al que la fa. Com diu la saviesa popular: “no fa mal qui vol sinó qui pot”
però, en més ocasions de les que deuríem..., fem servir un pensament emocional en lloc de
racional. Pensa que no et fan enfadar sinó que tu esculls enfadar-te.

Hem de valorar amb 10 els comentaris d’aquells que valorem amb 10, amb un 5 els que valorem
amb un 5, i amb un 0 els que valorem amb un 0. Ni més ni menys. Però anem amb compte, que
no només pel fet d’atorgar-los una puntuació en un camp significarà que hagi de ser igual en tots
els aspectes. Per exemple, podria valorar amb un 10 el consell d’un arquitecte respecte a les
esquerdes de la paret de casa, però no té per què ser així quan opina sobre la meva forma de
vestir.

I, el que és molt i molt important, sent conscients de les teves limitacions, defectes i virtuts,
valora amb un 10 el pensis tu!