TEMA

Dret de la unió europea. Tractats i el dret derivat.

www.cef.es
“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei.
Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

Oposicions

1. Dret de la Unió Europea.

L’Europa comunitària no és sols un espai geogràfic i econòmic. En efecte, Europa ha
deixat en la història la seva voluntat d'unificació, especialment durant el Segle XX. La
construcció europea no ha estat una idea original o espontànea. Ha estat una constant utopia
en el pensament europeu, com ho demostra la mutilplicitat de projectes al llarg de la història.

1.1. Antecedents

No resulta fàcil d’establir els antecedents del procés d'integració europea. Això no
osbtant, hi ha una sèrie de dates significatives. És després de la I Guerra Mundial que el
comte Coudenhove-Kalergí va fundar un moviment anomenat «Unió Paneuropea» el 1923, amb
un doble objectiu: evitar un nou conflicte intereuropeu i establir una Europa confederal.

L'any 1929, el ministre francès d'Afers Exterioris, Aristide Briand, en un discurs a la

Societat de Nacions, proposa la creació d'una federació anomenada "Unió Europea".
Aquesta idea va ser desenvolupada posteriorment en un Memorandum, conegut com
Memorandum Briand publicat el maig de 1930, que tampoc va despertar respostes favorables
en el conjunt dels Estats europeus atesa la crisi econòmica (La Gran Depressió de 1929),
que començava a Europa. La Gran Depressió fa nèixer els nacioanalismes, el fascisme, i en
especial, l'arribada de Hitler al poder a Alemanya. Aquest clima va desenvocar en la Segona
Guerra Mondial. A la fi de la Segona Guerra Mondial, Europa apareix dividida. El
mantenimemt de la pau i la reconstrucció de les societats són les principals prioritats.

Militarment, l’Europa occidental vivia amenaçada per la por al ressorgiment del

militarisme alemany i sense mitjans per defensar-se en cas d'una agressió. Per tot això, el
1947, els Governs de França i Regne Unit signen el Tractat de Dunkerque, amb el
compromís d'assistència mútua davant d'un eventual ressorgiment militar d'Alemanya. Un
any més tard, s’estén l'aliança Franco-britànica als tres països del Benelux (Bèlgica, Holanda
i Luxemburg), amb el Tractat de Brussel·les de 1948, que, a partir de 1954, s'anomenarà
Unió Europea Occidental (UEO).

Des del punt de vista econòmic, cal destacar la inciativa del Secretari d'Estat nord-
americà George Marshall, basada en un pla d'ajuda a Europa per facilitar el procés de
reconstrucció (Plan Marshall). El Pla descansava en la fortalesa de l'economia nord-
americana, però la seva producció requeria mercats, i Europa no estava en codicions de
comprar ni de produir. Per això, el Pla Marshall pretén resoldre aquesta situació, dotant als
Estats europeus de mitjans necessaris per produir per poder exportar i posar en marxa les
seves economies. Els Estats europeus decideixen de gestionar en comú l'ajuda americana
mitjançant la creació el 1948 de l'Organització Europea de Coorperació Econòmica (OECE),
que, en 1961, un cop asolits els seus objectius, fou trasnformada en l'Organització per la
Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la qual formen part en l'actualitat
països europeus i extraeuropeus.

Des del punt de vista polític hi ha iniciatives importants durant els anys posteriors a la
guerra, per tal d’afavorir l'increment de la cooperació entre els diferents estats, i, fins i tot, la
unificació europea. Respecte als grups europeistes, malgrat algunes coincidències, es
detecta dos corrents que encara hi ha avui dia: aquells que pretenen una cooperació
intergovernamental, basada en acords multilaterals sense cedir sobirania, i aquells altres que
tenen un caràcter federal, partidaris d'una cessió parcial de sobirania.

www.cef.es
 Així s'arriba a la celebració del Congrés d'Europa, convocat pel "Comitè de Coordinació
dels Moviments per la Unitat Europea", reunit a la Haya el maig de 1948, on ambdós corrents
van debatre les seves propostes i finalment va derivar en la signatura el 1949 dels Estatuts
del Consell d'Europa, organització europea de cooperació política. Això no obstant, si bé el
Consell d'Europa pretenia la creació d'una Europa políticament unida, a la pràctica les seves
tasques es limitaven a discutir sobre "qüestions d'interès comú", asesegurant el respecte pels
drets humans i establir acords i accions comunes en matèria econòmica, social, cultural,
cinetífica, legal i administrativa.

Els diferents projectes de coordinació i cooperació adoptats a la fi dels anys 40 en cap

cas constituïen una resposta esperada pels defensors de l’Europa federal. Cada cop més
evidenciava l'escassa idoneïtat dels mitjans tradicionals de cooperació internacional.

El pas definitiu del procés integrador fou la declaració del Ministre d’Afers Estrangers de
França, Robert Schuman, que va pronunciar el 9 de maig del 1950, on proposava de situar
el conjunt de la producció franco-alemanya del carbó i de l'acer sota una Alta Autoritat
comuna, en una organització oberta a la participació d'altres països d'Europa. Amb això,
s'establien els primers passos per cercar una federació europea indispensable pel
manteniment de la pau.

La proposta del ministre francès, coneguda com la Declaració Schuman, suposa cercar
la unitat europea des d'una nova filosofia: l'element de cohesió necessari per a la unitat
europea s'ha de realitzar mitjançant l'establiment d'unes bases comunes de
desenvolupament econòmic, que comporta un canvi d'estratègia; el primer objectiu no és la
unió política, sinó la integració econòmica. No es tracta, d'un planteajment global i polític de
la Unió dels Estat europeus, sinó d'un pla concret d'unificació dels diferents sectors de
l'econoimia, començant pel carbò i l'acer.

El projecte de Schuman fou favorablement acollit per Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i
Luxemburg, que, conjuntament amb França, després d’un període de negociacions, van
arribar al Tractat de París de 18 d’abril de 1951, pel qual es crea la Comunitat Europea del
Carbó i de l’Acer (CECA), la primera de les tres comunitats europees. L’entrada en vigor
d’aquest Tractat, el juliol de 1952, marca l’inici del procés de formació de les Comunitats
Europees, que es veura completat el 25 de març del 1957 amb la sigantura dels Tractats de
Roma, el Tractat pel qual es crea la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i el Tractat pel
qual es crea la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM), en vigor des
de 1 de gener del 1958.

Un cop creats els tractats constitutius de les Comunitats Europees, s'han produït
diverses modificacions per adaptar-los a una Europa canviant. D'aquesta manera, el 1986 es
signa el primer dels grans tractats modificatius: l'Acta Única Europea (AUE). A posteriori, el
1992 amb la signatura del Tractat de Maastricht (o Tractat de la Unió, on es crea i regula la
Unió Europea); també el 1997, amb la signatura del Tractat d'Amsterdam; i el 2001 amb el
Tractat de Niça; fins arribar el 2007 amb la signatura del Tractat de Lisboa, darrera gran
reforma realitzada.

www.cef.es
“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei.
Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

Oposicions
1.2. SITUACIÓ ACTUAL

El 13 de desembre de 2007, els caps d'Estat i de govern dels 27 van signar en el

monestir de “los Jerónimos" el Tractat pel qual es modifiquen el TUE (Tractat de la
Unió Europea) i el TCE (Tractat de la Comunitat Econòmica Europea), que és el
conegut Tractat de Lisboa.

Amb aquest Tractat de reforma, el TUE conserva la seva denominació actual. En

canvi el TCE esdevé el TFUE (Tracta de Funcionament de la Unió Europea),
encara que ambdòs tractats tenen el mateix valor legal. Així l'art. 1r del TUE preveu
expressament que la Unió es fonamenta en el present Tractat i en el TFUE. La Unió
substitueix la Comunitat Europea.

Amb el Tractat de Lisboa desapareix l'estructura en pilars. A partir d'ara existeix una
Unió Europea, que substitueix la Comunitat Europea. En conseqüència, hi ha un
Tractat bàsic, el Tractat de la Unió Europea (TUE), que regula els aspectes més
rellevants de la Unió Europea, i un Tractat de desenvolupament, el Tractat de
Funcionament de la Unió Europea (TFUE) que concreta el funcionament en els
aspectes institucionals, procedimentals, competencials, etc.

Així, l'estructura de la Unió Europea és única, roman fora la tradicional divisió de la

Unió en un pilar comunitari constituït per la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i la
Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM) i als altres dos pilars, la
Política Exterior i Seguretat Comuna (PESC) i la Cooperació en els Assumptes de
Justicia i Interior (CAJI). Això no obstant, la PESC es manté dins de la Unió
Europea amb uns mecanismes decisoris i uns instruments diferents. Es preveu
importants avanços en matèria de l'Espai de llibertat, seguretat i justícia. No només
perquè desapareix la consideració de la CAJI com a pilar extracomunitari, sinó que
es considera en la seva integritat com una competència compartida.

En el nou Tractat cal esmentar la nova regulació de les competències entre la Unió
Europea i els Estats membres. Així hi ha competències exclusives, compartides i de
suport.

A nivell institucional, el nou Tractat ens indica el següent:

• Augmenta el nombre d'institucions de cinc a set: Consell Europeu, Consell,
Comissió, Parlament Europeu, Tribunal de Justícia, Tribunal de Comptes i
Banc Central Europeu.

• Preveu una Presidència estable del Consell Europeu amb una durada de 2
anys i mig, renovable una sola vegada.

• Es crea la figura de l’Alt Representant de la Unió per Afers Exteriors i Política

de Seguretat, que alhora és el vicepresident de la Comissió.

• Instaura un nou sistema per calcular la majoria qualificada: es requereix el

55% dels Estats que representin el 65 % de la població de la Unió, substituint
el vot ponderat.

• Es redueix el nombre de decisions que s'adoptin per unanimitat a favor de la

majoria qualificada.

• Es potencia el paper dels Parlaments nacionals en el sentit de ser informats

dels projectes legislatius, vetllar pel principi de subsidiarietat, ser informats de
les sol·licituds d'adhesió de nous estats, etc.

www.cef.es
 • Incorpora les polítiques d’energia, turisme, protecció civl i cooperació
administrativa.

• Inclou un procediment de retirada de la Unió (art. 50 del TUE)

• Així mateix cal indicar que conjuntament amb el Tractat de Lisboa hi ha els
37 protocols i 2 annexes.

Finalment, quant a la seva entrada en vigor, el Tractat de Lisboa preveu en el seu

article 6è que el present Tractat entrarà en vigor l'1 de gener del 2009, sempre que
s'hagin dipositat dels instruments de ratificació (ratificat per Espanya mitjançant Llei
orgànica 1/2008, de 30 de juliol). Finalment, la data d'entrada en vigor fou el 1r de
desembre de 2009.

1.3. DRET de la Unió

Es pot definir el dret de la Unió com el dret propi i específic de la Unió Europea. És el
conjunt de normes que regulen l'existència, l’organització, el funcionament i les competències
de la Unió, tant en llurs relacions internes com externes.

Té les característiques següents:

a) El dret de la Unió no solament té efectes interns sinó també externs. Produeix efectes
tant dins de la Unió com a l'exterior. Els seus efectes afecten les relacions de la Unió amb els
Estats membres com altres organitzacions internacionals.

b) És un dret autònom i independent. És independent dels Estats membres. El dret de la

Unió no s'integra en l'ordenament dels Estats. Alhora, existeixen institucions i procediments
propis per a la producció i control de les normes que l'integren.

c) És un dret basat en un sistema d'atribució: la Unió Europea no pot regular qualsevol

matèria, únicament aquelles respecte a les quals té atribuïda la competència pels Tractats.

Classes:

De les múltiples classificacions de les normes del dret de la Unió, ens quedem amb la
que ens permet classificar en:

a) Dret originari o primari (els tractats originaris i modificatius).

b) Dret derivat (Reglament, directiva, decisió)

c) Altres fonts (Principis Generals del Dret, Tractats Internacionals, Jurisprudència,

Doctrina Científica)

www.cef.es
“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei.
Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

Oposicions
2. Tractats i el dret derivat

2.1. Fonts primàries i originàries (Dret primari)

El Dret primari esta constituït per:

A) Els Tractats constitutius de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURA-

TOM)
B) Tractats en què es basa la Unió: Tractats de la Unió Europea (TUE) i el Tractat de Funci-
onament de la Unió Europea (TFUE).
C) Els Tractats modificatius que són:

a) El Tractat de l’Acta Única Europea, 17 de febrer de 1986.

b) Tractat de la Unió Europea (TUE ), de 7 de febrer de 1992.
c) Tractat d’Amsterdam (1997).
d) Tractat de Niça de 26 de febrer de 2001.

e) Tractat de reforma institucional de la Unió Europea, Tractat de Reforma o Tractat

de Lisboa (2007), així com els Tractats d'unificació de les institucions de 1957 i
1965 i els Tractats que atorguen competències pressupostàries al Parlament Europeu
de 1970 i 1975.
f) Actes d'adhesió dels nous Estats.

g) Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000 (en la versió
de 12 de desembre de 2007)

En conseqüència, existeix una pluralitat de normes dins del dret primari, atès que no solament es
refereix als Tratcats constitutius (inclou els 37 Protocols i 2 Declaracions annexes), també tots els
Tratctats que d'una manera o altre han modificat llurs disposicions (llevat el cas de la Carta de Drets
Fonamentals de la Unió Europea, que forma part del Dret primari per referència de l'article 6 del TUE
que li atorga el mateix valor jurídic que als Tractats)

Una altre característica del Dret primari u originari respecte de la resta de normes de l’ordenament
jurídic de la Unió és la seva supremacia: qualsevol de les normes que integren el Dret primari tenen
preferència sobre les normes del Dret derivat, (d’acord amb el principi de jerarquia normativa.)

2.2. Dret secundari o derivat (dret derivat)

Es considera Dret derivat el conjunt de normes adoptades per les institucions de la Unió amb la
finalitat d’aconseguir els objectius establerts pels Tractats.

A) En conseqüència, el dret derivat es caracteritza per dues qüestions:

• Procedeix de les institucions mateixes, no dels Estats membres.

• Respon a la necessitat d’adoptar les mesures oportunes per acomplir amb les finali-
tats establertes en els Tractats.

B) Classificació: segons el procediment:

www.cef.es
 • Actes legislatius: quan s’utilitza un procediment legislatiu, ordinari o especial (regla-
ment, directiva, decisió)

• Actes no legislatius: són adoptats per qualsevol procediment decisori.

El Dret derivat està integrat pels actes típics (tipificats en l'art. 288 del TFUE: reglaments, directives, decisions,
recomanacions i dictàmens) i atípics (no tipificats en aquest article: programes marc, acords
interinstitucionals...).

2.2.1. Actes típics

Es consideren actes típics els tipus de normes expressament previstos en els Tractats que poden ser
adoptats per les Institucions (en concret, els previstos en l’art. 288 del TFUE). No existeix jerarquia entre aquests
actes.

Cal distingir entre els actes normatius de caràcter vinculant (reglaments, directives i decisions) i els
actes no vinculants (recomanacions i dictàmens). Cal dir que solament els primers constitueixen fonts
del dret de la Unió.

A) Reglaments:
Si cal cercar un equivalent del Reglament en l’ordenament intern, seria apropiat referir-se
a la llei.
Aquests actes són la màxima manifestació normativa de la Unió Europea. El reglament és
un acte que es caracteritza per:

a) Tenir abast general, ja que l’acte s’adreça a un conjunt indeterminat de persones i

comprèn un gran nombre de situacions descrites de manera abstracta. És una raó que
el diferencia de la decisió. Alhora obliga tots els Estats membres i tots els parti-
culars. Es dirigeix a subjectes determinats de forma abstracta i global, siguin estats
membres o persones físiques i jurídiques.
b) És obligatori en tots els seus elements, sense que un Estat membre es pugui oposar a
la seva aplicació. Per tant, l’acte crea en el seu destinatari drets i obligacions. La di-
ferència existent entre el reglament i la directiva és que la directiva només obliga els
seus destinataris respecte al resultat que s’haurà d’aconseguir.
c) És directament aplicable en tots els estats membres. Per tant, es diferencia de la direc-
tiva. No necessita la intervenció normativa dels estats per produir efectes.
En gaudir d’aplicabilitat directa, el reglament és una norma que genera drets i obli-
gacions pels seus destinataris.

d) Classes de reglaments:
• Reglaments adoptats amb el procediment legislatiu ordinari que seran signats
pel President del Parlament Europeu i pel President del Consell. Són regla-
ments legislatius.

• Reglaments adoptats amb el procediment legislatiu especial que seran signats

pel President de la institució corresponent (sigui el Parlament o el Consell).
Són reglaments legislatius.

• Reglaments no adoptats d’acord amb el procediment legislatiu, sinó per qual-

sevol altra procediment decisori, seran signats pel President de la institució que
l’hagi adoptat. A diferència dels reglaments anteriors, aquests reglaments no
tenen caràcter legislatiu, però sí són vinculants.
www.cef.es
“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei.
Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

Oposicions

e) Comunicació
• Tots els reglaments (legislatius i no legislatius) es publiquen preceptivament
en el Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE).
• Facultativament, es poden notificar als Estats membres, a tall informatiu.

g) Entrada en vigor:

• Regla general: en la data establerta en el mateix reglament.

• Regla especial: al cap de 20 dies de la seva publicació, si el reglament no diu
res.

B) Decisió:

a) Notes característiques:

• No té abast general:

– La decisió es diferencia del reglament en aquest punt, però pot tenir com
a destinataris tant particulars com Estats membres.

Quan designa els seus destinataris solament serà

obligatòria per a ells.

Els destinataris poden ser un o diversos Estats membres, mai tots els Es-
tats membres, però també una o diverses persones físiques o jurídiques,
mai tots els particulars.
• Obliga en tots els seus elements:
– Com el reglament, obliga tant pel que fa al resultat que es persegueix com
pel que fa al procediment per aconseguir-ho. És vinculant en tota la
seva extensió, a diferència de la directiva que solament és obligatòria
respecte a l’objectiu que haurà d’aconseguir.

• Té una validesa individual, a diferència del reglament.

• Tampoc requereix la intervenció normativa dels Estats membres.

b) Classes de decisions:

• Les decisions adoptades d’acord amb el procediment legislatiu ordinari seran

signades pel President del Parlament Europeu i pel President del Consell. Són
decisions legislatives.
• Les decisions adoptades d’acord amb el procediment legislatiu especial seran
signades pel President de la institució que l’hagi adoptat (Parlament o Consell).
Són decisions legislatives.
• Les decisions no adoptades de conformitat amb un procediment legislatiu,
sinó per qualsevol altre procediment decisori, seran signades pel President de
la institució que l’hagi adoptat. A diferència de les anteriors, no tenen caràcter
legislatiu.
www.cef.es
 c) Entrada en vigor:

• Les decisions adoptades mitjançant un procediment legislatiu (ordinari o es-

pecial) es publiquen en el DOUE. Entra en vigor en la data que fixi, o 20 dies
després de la seva publicació.
• La resta de decisions entraran en vigor en la data de la notificació.

C) Directives:

a) Notes característiques:

• No té abast general:
– Únicament pot tenir com a destinataris els Estats, mai els particulars.
– La directiva pot afectar tots els Estats membres, a diversos o a un de sol.
– Imposa una obligació de resultat que ha de ser complida en el termini
determinat per la directiva.
• No té aplicabilitat directa:
– En imposar solament una obligació de resultat, la directiva requereix
per la seva plena aplicació un desenvolupament normatiu dels Estats
membres, que hauran de fer la transposició al seu ordenament jurídic,
en el termini fixat en la directiva.
– La norma utilitzada per efectuar la transposició depèn de les normes
constitucionals de cada Estat.
– En la mesura en què les autoritats nacionals poden efectuar l’elecció de
la forma i els mitjans per donar efectivitat en el seu ordre intern, no té
aplicabilitat directa, i, en conseqüència, no genera drets ni obligacions
als òrgans i subjectes dependents d’un ordenament estatal fins a la seva
correcta transposició.

b) Classes de directives:

• Les directives adoptades d’acord amb el procediment legislatiu ordinari seran

signades pel President del Parlament Europeu i pel President del Consell. Són
directives legislatives.

• Les directives adoptades d’acord amb el procediment legislatiu especial seran

signades pel President de la institució que l’hagi adoptat (Parlament o Consell).
Són directives legislatives.

• Les directives no adoptades de conformitat amb un procediment legislatiu,

sinó per qualsevol altre procediment decisori, seran signades pel President de
la institució que l’hagi adoptat. A diferència de les anteriors no tenen caràcter
legislatiu, encara que sí que són vinculants.

www.cef.es
“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei.
Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

Oposicions

c) Comunicació:

• Les directives adoptades mitjançant un procediment legislatiu (ordinari o es-

pecial), i aquelles que tinguin per destinataris tots els Estats membres es pu-
bliquen en el D.O.U.E.
• La resta de directives es notificaran als seus destinataris.

e) Entrada en vigor:

• Les directives publicades en el DOUE entraran en vigor en la data que elles

fixen o, en cas d’absència de data, al cap de 20 dies de la seva publicació.
• La resta de directives entraran en vigor en la data de la seva notificació.

D) Actes no vinculants: recomanació i dictamen.

a) La recomanació: És un acte jurídic no legislatiu, i no vinculant.

• Es caracteritza pel fet que, mitjançant la recomanació, una institució manifesta, a
iniciativa pròpia, el seu criteri sobre un determinat assumpte.
• La seva emissió pot ser preceptiva o facultativa: és preceptiva quan està pre-
vista en els Tractats i facultativa en la resta.

b) El dictamen s’emet per iniciativa d’un tercer. Conté una apreciació general de
determinades situacions o serveix per preparar tràmits ulteriors. Es caracteritza:

• És un acte jurídic no legislatiu, i no vinculant.

• Mitjançant el dictamen una institució manifesta el seu criteri sobre un deter-

minat assumpte, prèvia sol·licitud d’una altra institució u òrgan de la Unió.

• La seva emissió pot ser preceptiva o facultativa: és preceptiva quan

està prevista en els Tractats i facultativa en la resta.

E) Altres actes típics:

a) Actes delegats (art. 290 TFUE): Un acte legislatiu podrà delegar en la Comissió
els poders per adoptar actes no legislatius d'abast general que complementin o
modifiquin determinats elements no essencials del acte legislatiu. Els actes
legislatius delimiten de forma expressa: els objectius, el contingut, l'abast i el
termini de la delegació de poders. Els actes legislatius fixaran de forma expresa les
condicions a les que es subjecta la delegació, que podrà ser:

• El Parlament Europeu, per majoria dels seus membres, o el Consell, per majoria
qualificda poden revocar la delegació. L'acte delegat no pot entrar en vigor si el
Parlament Europeu o el Consell per les majories esmentades han formulat objeccions
en el termini fixat en l'acte legislatiu.

b) Actes d'execució (art. 291 TFUE): Els Estats membres adoptaran les mesures de
dret intern necessàries per l'execució dels actes jurídicament vinculants de la Unió.

www.cef.es
2.2.2. Actes atípics

Són els actes jurídics que adopten les institucions però que no es correponen a cap dels tipus de
normes expresament previstes en els Tractats (en concret, en l'art. 288 TFUE).

L'article 296 del TFUE es limita a establir que: "Quan es presenti un projecte d'acte legislatiu, el
Parlament Europeu i el Consell s'hauran d'abstenir d'adoptar actes no previstos pel procediment
aplicable en l'àmbit de que es tracti".

Podem esmentar com a exemples els reglaments interns de les institucions, programes marc,
acords interinstitucionals (entre la Comisió, el Consell i el Parlament Europeu).

2.3. Altres fonts

2.3.1. Els principis generals del dret

S’entén per principis generals del dret el conjunt de regles i criteris que actuen en l’ordenament ju-
rídic com a elements informadors, integradors de les llacunes existents i interpretatius.

És una font que permet cobrir les llacunes existents o desenvolupar el dret existent gràcies a la
interpretació d’acord amb el principi d’equitat.

Com principis específics del Dret de la Unió podem indicar: igualtat de tarcte, solidaritat, lliure
circulació, cooperació leal, transparència, subsidiarietat.
Principis elaborats pel tribunal de Justícia: primacia, aplicabilitat directe, efecte directe,
interpretació conforme.

2.3.2. Tractats internacionals

La Unió Europea, com a subjecte del dret Internacional, pot celebrar Tractats amb altres Estats o
amb altres organitzacions internacionals en les matèries de la seva competència i en conseqüència
integren l’ordenament jurídic de la Unió.

Els Tractats internacionals celebrats per la Unió ocupen un lloc intermedi entre el Dret primari i el
Dret derivat.

En conseqüència els tractats internacionals no poden vulnerar els Tractats en què es fonamenta
la Unió (Tratat Unió Europea. i Tractat Funcionament Unió Europea), però sí prevaldre sobre qualsevol norma de
Dret derivat.

- La Comissió proposa la celebració dels acords internacionals (l'Alt Represnetant si són acords de la PESC) i porta
les negociacions si es tracta d'acords comercials, si són acords no comercials es nomenarà un negociador.
- El Consell és qui autoritza les negociacions i celebra el Tractat, decideix per majoria qualificada, llevat d'un
Acord d'Associació que requereix la unanimitat.
- El Parlament Europeu no intervè quan és una matèria de la PESC. No obstant, requereix la seva aprovació: Quan
es tracti d'un Acord d'Assocaició, per la signatura d'un acord d'adhesió de la Unió al Conveni Europeu per la
Protecció dels Drets Humans i les llibertats Fonamentals, per acords que tinguin repercusions pressupostàries.
- Tribunal de Justícia pot dictaminar sobre la conformitat del Tractat amb anterioritat a la seva celebració, a
www.cef.es
“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei.
Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

Oposicions
sol·licitud del Consell, la Comissió, el Parlament Europeu o un Estat membre.

2.3.3. La doctrina i la Jurisprudència

Finalment, cal una menció a la doctrina i a la jurisprudència com a fonts del Dret de la Unió. Atesa
la complexitat dels Tractats, resulta molt valuosa la interpretació que sobre aquests Tractats realitzen
els juristes europeus. Encara que no es pot considerar que la doctrina tingui força obligatòria, la seva
utilitat és innegable.

Sí que tenen caràcter obligatori les sentències del Tribuanl de Justicia de la Unió Europea. I, de
fet, de determinades sentències deriven importants principis generals del dret de la Unió, com el
principi de primacia o el d’efecte directe. En conseqüència podem concloure que la jurisprudència
emanada del Tribunal de Justícia constitueix una font del Dret de la Unió.

www.cef.es
“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei.
Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

Oposicions

www.cef.es