Resum del llibre

En Els altres catalans Candel analitzava el paper de la immigració a Catalunya.

L'autor explicava la seva experiència i parlava obertament dels sentiments dels
mal anomenats charnegos .

Pregonava que els nous catalans havien de contribuir a la construcció del futur de
la societat catalana en lloc de destruir-la o mantenir-se s'aïllats i demanava, també,
respecte als immigrants

Els altres catalans reflexionava sobre la configuració social de la ciutat que estava
en transformació pel creixement econòmic i l'arribada massiva d'immigrants
andalusos, murcians, gallecs i extremenys. Els nouvinguts s'instal·laven a Can
Tunis, Verdum o la Trinitat, barris de la perifèria de la ciutat i aïllats de la població
autòctona.

L'obra relatava una realitat quotidiana desconeguda que les estadístiques no feien
aflorar. L'autor es va basar en moltes entrevistes i defensar la integració com a
única sortida possible per a invertir la marginació socioeconòmica en què es
trobaven els immigrants, perquè més enllà de les rivalitats i incomprensions que
es donen en els contactes entre comunitats, els catalans d'origen i els nous es
necessitaven mútuament.

El principal valor dels altres catalans va ser oferir una mirada crítica des dels ulls
d'un immigrant. Partint de la seva pròpia experiència, Candel va fer un sensible
acostament humanístic a l'immigrant.

L’escriptor creia que la integració passava per la igualtat: catalans i immigrants es

necessiten. Integració vol dir no obligar ningú a ser català; la cultura catalana és
prou atractiva com perquè cadascú en vulgui formar part.

Aquesta manera d’entendre la cohesió social el va portar a ser un gran defensor

de la necessitat que els nous catalans ajudin a construir la societat catalana.

Demanava respecte per als immigrants, que eren anomenats “xarnegos” de forma
despectiva, i també reclamava als immigrants que fessin l’esforç d’integrar-se en la
terra d’acollida encara que no sabessin parlar català.
Petita Biografia

Francisco Candel va néixer a Cases Altes, València, el 31 de maig de 1925. Va

arribar a Barcelona quan tenia dos anys. Els seus pares es van instal·lar, primer, en
les barraques de Montjuïc i, després, a les Cases Barates de Can Tunis,

Candel era autodidacta, però tenia una forta cultura popular. Va escriure més de
cinquanta llibres, novel·les, contes i assajos, alguns d'ells en doble versió català i
castellà, i un munt d'articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots
els diaris de Barcelona i en desenes de revistes i publicacions.

Com a periodista, destaca la labor realitzada en la revista Destinació , on trobem

els seus millors reportatges. No obstant això, la seva obra periodística, sempre
pròxima a les inquietuds del moviment veïnal, va ser publicada en la gran majoria
de periòdics i revistes de l'època.

En 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi ; en 2000, el Premi d'Honor de la Ciutat

d'Hospitalet ; en 2003, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya pel seu
treball a favor de la integració dels nouvinguts al país i, en 2004, la Medalla d'Or de
Barcelona . En 2005 es va crear la Fundació Paco Candel , en el barri de la Marina
dels Sants, que des de 2008 atorga el premi Memorial Candel a la trajectòria de
persones distingides pel seu compromís social.

Candel va morir al novembre de 2007 després d'una llarga malaltia.

Moment que t´hagi emocionat

 En vez de pensar, llegas a la conclusión de que tal vez necesitan ambos

elementos, el hombre y la tierra, para constituir los pueblos. Pero, seguimos
pensando, el hombre se aclimata, ya lo hemos dicho, mientras que la tierra
sigue imperturbable. y el hombre acaba estimando la tierra donde vive, sobre
todo -fijémonos-bien, porque esto es muy importante-, si esta tierra no le es
hostil, y es esta generosidad la que, en definitiva, lo vence y lo hace suyo.
 En comptes de pensar, arribes a la conclusió que tal vegada
necessiten tots dos elements, l'home i la terra, per a constituir els
pobles. Però, continuem pensant, l'home s'aclimata, ja l'hem dit,
mentre que la terra continua impertorbable. i l'home acaba
estimant la terra on viu, sobretot -fixem-nos-bé, perquè això és
molt important-, si aquesta terra no li és hostil, i és aquesta
generositat la que, en definitiva, ho venç i ho fa seu.

 Cuando me dicen:" Hay mil personas que se mueren de hambre en tal sitio ",
me estremezco porque no pienso en todos mil mismo tiempo, sino en todos mil
uno por uno, con toda la angustia y el dolor que cada ser encierra
individualmente, y es entonces cuando, sumando todas estas individualidades
analizadas voces todo el horror de la tragedia.
 Quan em diuen:" Hi ha mil persones que es moren de fam en tal lloc
", m'estremeixo perquè no penso en tots mil mateix temps, sinó en
tots mil d'un en un, amb tota l'angoixa i el dolor que cada ser tanca
individualment, i és llavors quan, sumant totes aquestes
individualitats analitzades veus tot l'horror de la tragèdia. "