LA FILOSOFIA A LA MODERNITAT

1.El naixement de la modernitat

Hem vist com la filosofia antiga partia d’una doctrina concreta de la salvació: de l’estudi del
cosmos. Des del punt de vista d’un deixeble d’una escola filosòfica, era evident que per a
salvar-se, per perdre la por a la mort, el primer que s’havia de fer era esforçar-se a
comprendre l’ordre còsmic per, en segon lloc, procedir a imitar-lo i, en tercer lloc, arribar
d’aquest manera a algun tipus d’eternitat.

El món modern neix a partir de dos factors centrals:

(a) L’enfonsament de la cosmologia antiga

(b) La posada en qüestió de l’autoritat religiosa.

Si ens remunten a l’origen d’aquests dos processos veurem que aquests son factors
intel·lectuals (encara que hi ha a més causes materials, econòmiques i polítiques que
contribueixen a la crisi). En menys d’un segle i mig, va tenir lloc a Europa una revolució
científica sense precedents a la historia de la humanitat. En termes generals podem dir que
aquesta revolució compren un període que va des de la publicació de l’obra de Nicolas
Copèrnic De las revoluciones de las órbitas celestes (1543) a la publicació de Isaac Newton
Principia mathematica (1687), passant per el Principios de Filosofia de R. Descartes (1644) i
la publicació de la tesi de Galileu sobre La relación entre la Tierra y el Sol (1632). Amb
aquests treballs científics neix un nova era que te conseqüències significatives per l’home i la
seva relació amb el món.
Així l’home perd el seu lloc en el món. Aquell cosmos antic que servia de marc tancat i
harmoniós a l’existència humana, es volatilitza deixant els homes de l’època sumits en un
estat de desorientació.
Al mateix temps que s’aniquilaven els principis de la cosmologia antiga- afirmant per
exemple, que el món no es cosmos (ordre), sinó un caos infinit i sense un sentit, un camp de
forces i objectes que xoquen entre sí al marge de qualssevol tipus d’harmonia-, la física de la
modernitat debilitava considerablement els principis de la religió cristiana. La ciència posar
en qüestió certs postulats que l’ Església havia defensat com ara, l’edat de la Terra, la seva
situació envers el Sol, el moment del naixement de l’esser humà i les especies animals, etc.
La ciència invitava a l’home a adoptar una actitud de dubte permanent, a desenvolupar un
esperit crític poc compatible amb el respecte a l’autoritat religiosa.
La desorientació es la noció clau per entendre el que els homes dels segles XVI i XVII
van experimentar davant aquest qüestionament general, al veure que s’ esvaïen les estratègies
de salvació que es s'havien considerats provades durant segles.
Literalment desorientats, els homes varen haver de disposar-se a trobar, per si mateixos i
en si mateixos, els nous punts de referència sense els quals era impossible aprendre a viure en
llibertat i sense por.

Ruptura/ desorientació;cultura del barroc; Bosco oscuridad; la vida es sueño ; Quijote.

 Així el problema de l’ enfonsament es planteja en els tres eixos de la filosofia:

2. La transformació del eixos fonamentals de la filosofia

2.1 TEORIA

La modernitat suposa una nova teoria del coneixement: ¿com pensar el món, com situar-nos
en ell si no es finit, ordenat i harmoniós?, sinó, i segons la nova física, és infinit i caòtic?
Alexandre Koiré ha fet una descripció molt encertada de la situació:

“ En la destrucció de la idea del cosmos (...). el fin del mundo concebido como un Todo finito
y bien ordenado, en el que la estructura espacial encarnaba una jerarquia de valores y
perfección; (...) en sustitución de éste por un universo indefinido, e incluso infinito que no
refleja ningún tipo de jeraraquía natural, que se mantiene unido exclusivamente por el hecho
de que las leyes que rigen todas y cada una de sus partes son idénticas, debido a que sus
componentes últimos sitúan al mismo nivel ontologico. (...) Todo esto tiende a olvidarse hoy,
pero los espíritus de la época se vieron literalmente desquiciados por el surgimiento de esta
nueva visión del mundo, tal y como lo expresa John Donne en uno de sus célebres versos que
escribiera en 1611, tras tener conocimiento de los principios de la revolución copernicana:

A todo convierte en incierto la nueva filosofia.

El elemento fuego se ha extingudio del todo
El Sol se ha perdido y la Tierra; y nadie hoy
Puede ya decirnos dónde buscarlos. (...)
Todo está hecho pedazos, la coherencia ha desaparecido.
No más relaciones justas , ya nadie es capaz de llegar a un acuerdo.
(Poesias completas, Paidos, ediciones 29, 1988 )

Un ordre del mon que ja no ens es donat, sinó que s’ha de construir. Les causes del pas d’un
món tancat a un univers infinit son d’una complexitat i una diversitat extremes. En aquest
procés trobem molts factors, però tal vegada un dels factors centrals es el progrés de la
tecnologia. Instruments d’observació astronòmica com ara el telescopi jugaren un paper
fonamental. Per posar un exemple: el descobriment de les “novae” (estrelles noves), i la
constatació de la desaparició de les ja existents no quadrava amb el dogma de la immutabilitat
celeste, amb la idea de perfecció absoluta del cosmos que es fonamentava en el fet que el
cosmos era etern e immutable. Els astrònoms moderns demostraven que aquesta idea antiga
era absolutament falsa, simplement perquè contradeia els fets observats. (cosmologia arist-
ptolemaica)
La teoria haurà de canviar el seu sentit. Si l’ univers ja no es un cosmos, sinó un caos,
un entramat de forces que entren en conflicte unes amb les altres, esta clar que el coneixement
tampoc pot adoptar la forma d’una theoria en sentit grec, es a dir, una activitat contemplativa
del diví (theion orao). La tasca del coneixement (ciència) ja no serà una tasca de
contemplació, sinó que haurà de dur a terme una activitat d’elaboració de lleis que permetin
dotar de sentit un univers. La ciència (episteme) ja no serà un espectacle passiu, sinó una
activitat constructiva de l’esperit. En lloc de contentar-se amb descobrir l’ordre de l’ univers
mitjançant la contemplació, el savi modern intentarà introduir, amb l’ajuda de principis
( principi lògic de causalitat) , sentit en el caos dels fenòmens. L’activitat cognoscitiva s’entén
ara com un “relligar” els fenòmens naturals entre sí. Això conduirà al mètode experimental
pràcticament desconegut per els antics. Els filòsofs moderns parlen de judicis sintètics. Síntesi
(posar junts), associació, unió de fenòmens entre sí. establir vincles coherents i esclaridors
entre els fenòmens observats.

Una nova teoria del coneixement: El coneixement s’ha transformat. De ser una activitat de
contemplació d’un ordre (món antic), passar a ser una activitat constructiva de l’ordre. La
capacitat per du a terme aquesta activitat (la capacitat i els límits de l’home) serà el focus
d’atenció de la filosofia moderna ( debat antropològic de les facultats humanes: R. Descartes,
D. Hume, I. Kant) i de les teories del coneixement, que es dedicaran la seva atenció, entre
altres, a la relació home- realitat, capacitats i límits de coneixement de la realitat,etc

-> EL debat antropológic de les facultats humanes. Hume dif Desc para batch la dif es que no
hay ideas innatas (en Hume) Kant resuelve esta situación: dice: todo el cto empieza en la
experiencia pero no todo proviene de la experiencia: los a prioris: las estructuras que están
actuando a lahora de tener experiencias. Todo cto empieza con la experiencia; porque sin
intuicion los aprioris no se ponen en marcha. Hay tres postulados que el hombre no se puede
deshacer: mundo, yo y causa primera: son a prioris que dan el motor de investigación. La
postura de Kant no sólo resuelve la tensión entre empirismo y racionalismo

en la critica de la razón encuentra las categorías y fundamenta sobre ellas una nueva ciencia,
cuando va a la razón practica no encuentra estructuras a priori que puedan fundamentar una
ética universal, para ello usa el imperativo categórico un ''como si'', actúa como si fuera ley
universal. Por qué le llama imperativo categórico? Porque no hay categóricos en la moral,

2.2 PRAXIS O ÈTICA: Una revolució ètica paral·lela a la del coneixement

Si el model a imitar ja no ens ve donat, haurà d’inventar-se. La nova imatge del món que
aportava la ciència moderna ja no tenia res a veure amb la dels antics. L’ univers que descriu
Newton no és en absolut un univers de pau i d’harmonia. Ja no és una esfera bella tancada en
si mateixa, on es pot viure sempre que un trobi el seu lloc, com si d’una casa confortable
( metàfora de la casa habitable) es tractés, sinó un mon de forces i xocs en el que els éssers no
poden situar-se ja que han passar a formar part d’un univers infinit, sense límits dins l’espai i
el temps. L’ univers ja no pot servir de model per la moral.
Els filòsofs intentaran fonamentar de nou la moral i la salvació a partir ara de la idea
de humanitat. La Declaració dels drets de l’home i el ciutadà de 1789, instal·la a l’home com
a centre de l’ univers ( a diferència del pensament antic en que el centre era l’ univers
mateix ). La Declaració no sols fa de l’home l’únic ésser sobre la terra digne de respecte, sinó
postula la igualtat entre tots els essers humans, siguin rics o pobres, homes o dones, blancs o
negres. En aquest sentit el pensament i totes les corrents filosòfiques de la modernitat es
situen dins un humanisme.
La filosofia moderna comença a situar en el centre de les seves reflexions el tema de
“La diferència entre els homes i els animals” Es un plantejament que forma part del nucli
d’aquest pensament humanisme naixent. Els filòsofs moderns, en un procés de redefinició de
l’esser humà, intentaven mitjançant la comparació veure les característiques específicament
humanes i les diferencia entre la animalitat i la humanitat. Els animals són com els nostres
“germans inferiors”. Són dins l’ordre viu el que més es pareixen a nosaltres i a partir del
moment en que la idea de cosmos de s’enfonsa i la religió es torna dubtosa, quan la millor
resposta consisteix en situar l’home en el centre de l’ univers i de la reflexió filosòfica la
qüestió del que és “propi de l’home” es converteix en un plantejament intel·lectual crucial a
la modernitat.
El naixement de l’ètica humanista:

Una nova definició de l’home: Rousseau: “Discurso sobre el origen y los fundamentos de la
desigualdad entre los hombres” 1755. En un passatge d’aquesta obra Rousseau afirma que el
criteri de diferenciació entre animalitat i humanitat es situa dins l’àmbit de la llibertat o amb
les seves paraules dins la “perfectibilitat” (capacitat que tenen els humans de perfeccionar-se
al llarg de les seves vides). Els animals són guiats des de els seus orígens i de forma segura
per la naturalesa ( per l’ instint), que per dir-ho de qualque forma es perfecta des de el seu
naixement. Els animals estan així privats de llibertat (perquè es troben tancats dins els seu
programa o estan programats per la naturalesa) i de capacitat per perfeccionar-se (perquè si
l’animal esta guiat per una norma natural intangible, no pot evolucionar sinó que es la pròpia
naturalesa la que la limita. L’home, en canvi, es definit per la seva llibertat, la seva capacitat
per eludir el programa que guia a l’ instint. La situació de l’esser humà és per tant diferent ja
que és lliure i per tant “perfectible” (es pot perfeccionar), per que ell pot a diferencia dels
animals evolucionar. L’home no esta tancat dins un programa de la naturalesa. Aquesta anàlisi
tendra algunes conseqüències importants:

1. Els homes són els únics que tenen història : els homes estant dotats d’una doble
historicitat. Contaran amb una història en tant que individus (educació) i alhora
tindran una història com a membres de la espècie humana, participaran de la
historia de les societats humanes (cultura i política). Les societats humanes
canvien constantment

2. No existeix la “naturalesa humana”: si l’home es lliure, no existeix naturalesa

humana, no existeix una essència de l’ humà que defineixi el que és la humanitat.
A diferencia dels animals que comparteixen el mateix programa natural, l’home no
esta predeterminat per cap essència, no hi ha cap programa natural que el tanqui
completament la seva part lliure. Per tant es pot dir que no existeix cap “naturalesa
humana”.

3. Els homes són els únics que tenen reflexió morals : l’home és un esser moral pel fet
de ser lliure. Com podríem imputar-li les males o les bones accions sinó té la
llibertat o capacitat d’elecció. Kant va dir de Rousseau que era el Newton de la
moral. Es a dir, que Rousseau seria a la nova moral el que Newton seria a la nova
física. Newton ens hauria alliberat de la visió antiga del cosmos i Rousseau amb
aquesta anàlisi de la diferencia entre animalitat i humanitat ens hauria permès
descobrir que era en l’home mateix ( i no en l’ univers tal com els antics pensaven)
on havien de buscar les bases per construir la nova moral

Una nova moral

Serà Kant i els republicans francesos (que defensen postures similars) els que exposen de
forma sistemàtica les dues conseqüències morals més importants per a la llibertat a partir
d’aquesta nova definició rousseauniana de l’home:

1. La primera idea de que la virtut ètica resideix en l’acció, a la vegada

“desinteressada” i orientada, no a l’ interès particular i egoista, sinó al “bé comú i
universal”. Aquets dos principis, el desinterès i la universalitat, son els fonaments
de la moral que Kant va exposar a la seva obra Crítica de la raó pràctica 1788. La
llibertat, serà entesa com facultat de desfer-se de la lògica natural de les
inclinacions naturals, ja que aquesta ens du a l’egoisme. La capacitat de resistir-
 nos a la part animal del l’home. La part natural de l’home (compartida amb la dels
animals) tendeix exclusivament a la satisfacció d’uns interessos personals, però
l’home ( i aquesta és la hipòtesi de la moral moderna) te la possibilitat de desfer-se
dels mandats instintius de la naturalesa i actuar (acció moral) de forma
“desinteressada” i altruista. Es una moral, per tant, anti-naturalista i anti-
aristocràtica (ja que aquesta capacitat de excitar la llibertat es possible per cada
home)

2. La segona és que el bé ja no està lligat a l’ interès personal de l’home (al meu jo, al
de la meva família o a la meva tribu), sinó es tracta també de tenir en compte l’
interès dels altres, de la humanitat, com es mostra amb la Declaració dels Drets
humans. Aquesta idea esta també vinculada a aquesta nova idea de llibertat de
l’home. La naturalesa es per definició particularista, cada home té un cos
determinat, uns gustos, unes passions, uns desitjos, etc. Si fem cas sempre a la
nostra naturalesa animal tendim a només pensar amb els nostres interessos
particulars. Però la llibertat em permet de deslligar-me, d’oferir resistència i
distanciar- me de mi mateix i aproximar-me al altres.

Llibertat, virtut de l’acció desinteressada i preocupació per l’ interès general són els tres
grans elements de la moral moderna. Això suposa una revolució si comparem aquets
principis amb la definició de virtut dins el món antic. En el món antic es definia la virtut,
com la realització d’un destí natural. El resultat final d’ haver trobat el seu lloc o la seva
funció dins el cosmos, equivalent a la realització perfecta de cada ésser. El cosmos fixava
els fins dels homes i fa que l’ètica tenia una direcció concreta. ( la realització dels fins
còsmics, del destí còsmic de l’home). Així la virtut te a veure amb una observació justa,
una justa mesura, un terme mitja entre dos extrems.
Al contrari, en la modernitat, la dificultat per l’home escau en que ja no li és possible
trobar el seu lloc “natural” dins el cosmos. L’ ètica de la modernitat ja no serà una ètica
cosmològica (basada en el cosmos). Si dins el món antic l’home no s’oposa al cosmos, a
la naturalesa, sinó tot al contrari: la virtut és una realització o actualització aconseguida de
les disposicions naturals d’un ésser, a la modernitat la virtut és exactament el contrari, una
lluita per la llibertat contra la naturalitat. Si la nostra naturalesa animal ens inclina a
l’egoisme, i aquest fet porta a la lluita entre els individus ( estat de naturalesa “homo
homini lupi”: l’home és un llop per l’home) l’ única forma de sortir d’aquesta situació
“natural” es esforçar-me contra aquesta tendència. Sols així es pot aconseguir un nou
ordre fora de l’estat de naturalesa, un nou ordre de coexistència pacífica entre els humans.

L’home com a nou fonament de la praxi o l’ ètica

Resumint podem dir que en la modernitat l’home ja no intenta extraure els fonaments de
la praxis o l’ ètica a partir de la mimesi o imitació del cosmos o naturalesa (la ciència
moderna ha destruït la idea de cosmos), ni tampoc a partir de l’ obediència a mandats
divins transmesos per la religió. Hem vist que a partir de la definició de l’home coma
ésser lliure, es fa possible construir noves formes de moral (Kant i republicans francesos).
Així l’esser humà passa a ser el “subjecte” (terminologia filosòfica) ocuparà el lloc del
cosmos, per acabar convertint-se en el fonament últim de tots els valors morals. L’home
passa a ser el centre d’atenció i s’abandona el cosmos com a referent moral.
Focault: el naixement de l'home succeeix a la modernitat. Desaparició de l'home com a
objecte teóric.

2.3. SOTERIOLOGIA (doctrina de la slavació)

Però si la nova moral o el respecte al drets de l’home, que queda molt expressada en el
Drets Humans, serviran a l’home modern per arribar a una comunitat pacífica, no doten a
la vida humana per sí mateixos de sentit ni de finalitat o direcció. Aquesta és la causa que
explicaria que tant en el món antic com en el món modern s’haguessin d’ inventar, més
enllà de la moral, una doctrina de la salvació. El problema és que sense Cosmos ( món
antic) i sense Déu ( món medieval), ¿com afrontar el problema de la fragilitat i la finitud
de l’ existència humana, mortalitat, des de l’ absència de qualssevol principi exterior i
superior a la humanitat? . Aquest és el problema que les doctrines modernes de la salvació
varen tenir haver d’afrontar. Per aconseguir- ho els moderns segueixen dues grans
corrents.

1. Religions de la salvació a la terra : cientifisme, nacionalismes, els comunismes.

Són les grans utopies humanes. Intenten re- inventar les idees superiors sense
sortir, al contrari del que feren els grecs amb el cosmos i els cristians amb Déu,
dels quadres de la humanitat. Són tres formes de salvar la vida o de justificar la
pròpia mort, sacrificant-la a una causa superior: la ciència, la pàtria i la
revolució

2. Pensament ampliat: Kant “Erweiterte Denkungsart”. Suposa una ampliació de

pensament limitat, ancorat en la família, comunitat. Amb el conèixer i estimar
els altres, s’entra dins una dimensió de l’existència humana que la “justifica”,
donant-li sentit, proporció un significat i una direcció, en definitiva un sentit
per afrontar la vida i la mort.

catacresis: conceptos enterrados

antiguedad: contemplar

modernidad: construit

postmodernidad: deconstruir: no hay un orden, toda construcción es una construcción posible.