Contes 
de 
Massapetit i Benigrandot 
 
Rafael Asensio Chenovart 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
LaGarrofera 
Edicions​
 
  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Títol: Contes de Massapetit i Benigrandot 
© Edicions La Garrofera 
C. Calvari, 29 
46591 Albalat dels Tarongers 
contesdemassapetit.blogspot.com 
rafa.genovard@gmail.com 
 
 
Aquesta obra està subjecta a la llicència de 
Reconeixement-CompartirIgual 4.0 Internacional Creative Commons. 
Per veure una còpia de la llicència, visiteu 
http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/. 

1 
   

2 
 

M’agradaria  dedicar  este  llibre  a  tota  la gent 

del  meu  poble,  Albalat  dels  Taronges,  sense 
ells  no  hauria  sigut  possible.  També  a  tots 
aquells  a qui els pica la curiositat i es llancen 
a l’aventura.  

I  en  particular  al  meu  nebot  Joan,  espere 

que  quan  tinga  edat  el  puga  llegir i li agrade 
tant com a mi.   

3 
   

4 
   

5 
  

Nota de l’autor 

Aquesta  és  una  obra  de  ficció  basada  en  un  univers  paral·lel. 
Molts dels llocs i personatges podrien existir al nostre món o hi 
podrien  no  existir.  O  fins  i  tot,  aquesta  història  podria  ser  real 
en  un altre món del multivers. De moment no hi ha manera de 
saber-ho així que ens quedarem amb el dubte.   

6 
 

   

7 
  

EL ROC BACARDIT 

   

8 
  

El dinar 
 

El  Roc  Bacardit  va  entrar  al  saló  de llevant amb la brusa tacada 

de  mascara,  els  cabells  despentinats  i  un  somriure  d'orella  a 
orella.  La  taula  estava  parada  i  tot  el  món  seia  al  seu  voltant, 
impacient.  La  mare,  que com la resta de comensals portava les 
millors  peces  de  roba  del  moment  i  les  millors  joies  del  Palau, 
se'l  va  quedar  mirant  amb  una  barreja  d’enuig,  decepció  i 
resignació.  

No  va  caldre  cap  paraula  perquè  el  Roc  entenguera  que  havia 
oblidat  un  fet important de nou. Una mena de dinar important 
amb  algú  important,  esdeveniment  per  al  qual  havia  d'estar 
presentable.  I  la  veritat  era  que,  després  d'hores  i  hores 
xafardejant  amb  els  seus  amics  els  ratpenats  i  les  seues 
amigues,  la  Dori  i  la  Mina,  dos  talpons  femella  que  viuen  a  les 
Coves, òbviament no estava preparat. 

Va  deixar  una  disculpa  amb  els  seus  gestos  habituals:  braços 
amunt  i  avall  com  si  el  moguera un titellaire i cara de no haver 
trencat  mai  un  plat.  Les  escales  de  caragol  que  pujaven  a  la 
torre  de  ponent  van  aguantar  els  seus  àgils  passos  i  els  graons 
de  pedres  blaves  amb  aquella  superfície  lluenta,  quasibé  no  en 
varen  notar  el  pes.  La  portella  de  la  cambra,  en  l'últim  pis,  es 

9 
va  obrir  sola  en  notar-lo  arribar,  el  grinyolar  de  la  fusta 
contrastava  amb  el  silenci  de  les  petjades.  Es  va  vore  un 
rellamp  darrere  de  l’Adrabla  i  unes  primeres  gotes  gruixudes 
varen  començar  a  tintinejar  contra  el  sostre  metàl·lic  de  la 
veïna fàbrica de pintes. 

El  Roc  estava  content,  la  Dori  i  la  Mina  li  havien  portat  una 
llavor  de  l'arbre de la sang des del mateix subsòl del món. Com 
s'estimava  aquelles talponetes entremaliades. L'arbre de la sang 
era  el  seu  arbre  preferit,  fea  milers  d'anys  que  l'últim  d’estos 
arbres  havia  mort  juntament  amb  els  elfs  del  bosc  i  amb  els 
dracs.  De  fet,  la  mort  dels  dracs  en  va  ser  la  causa.  Igual  com 
un  centenar  d'anys  abans  havia  passat  amb  la  mort  del  dodo, 
la  mort  del  drac  havia  provocat  la  desaparició  d'esta  espècie 
d'arbre.  Resulta  que  l'arbre  de  la  sang  és  reprodueix  per  un 
fruit  que  més  prompte  s'asseca  i  mor  que  es  descompon  i 
germina.  Tanmateix,  els  dracs eren uns grans amants d'aquesta 
espècie  de  fraules  sangonoses.  Les  menjaven  amb  deler  i  amb 
la  seua  digestió  n’alliberaven  les  llavors,  que  acompanyades 
dels  excrements  draconians  feien  germinar  aquell  meravellós 
arbre d’escorça blanca i fulles vermelles en l'estiu.  

El  jove  no  podia  deixar  de  pensar  en  el  lloc  on  plantaria  la 
llavor  de  l'arbre  màgic.  Havia  de  ser  un  lloc  especial,  un  lloc 
que  estimara  i  un  lloc  on  d'ací  mil  anys  romanguera.  El  Roc 
sabia  que  les  previsions  a  mil  anys  són  una  quimera  però 
també sabia que havia de trobar el lloc perfecte. 

Mentre queia aquella pluja d'estiu que havia refrescat l'ambient 
en  un  minut  i  amb  els  crits  de  fons  de  la  seua  mare  es  va 
començar  a  vestir  com  manava  el  protocol.  Uns  mocasins 
blancs  i  una  brusa  blanca  acompanyats  d'uns  pantalons  i  un 
jupetí  de  ras  blau  marí.  No  va  voler  repentinar-se  aquells 
cabells  color  canyella,  se'ls  va  deixar  amb  un  floc  cap  a  cada 
banda  com  els  personatges  dels  còmics  que  tant  li  agradava 
llegir en el seu temps lliure. 

10 
Va  tornar  a  baixar  les  escales.  Esta  vegada  era  com  si  haguera 
tornat  al  món real i el seu pes queia amb força sobre cada graó. 
Va  alentir  a  por  a  poc  el  pas  fins  al  capdavall  de  l'escala  i  va 
passar  el  gran  saló  a  peu  pausat  cap  al  saló  de  llevant  on  tot  el 
món  l’esperava  estàtic.  Es  va  sentir  com  els  prínceps  del  conte 
de  la  Bella  Dorment  després  de  passar  els  esbarzers  i  les 
argilagues  i  entrar  al  castell.  Quan  va  passar  la  porta,  tot  el 
silenci  i  la  tranquil·litat  es  va  tornar  renou.  Les  cambreres 
varen  començar  a  servir  el  menjar.  Va  seure  a  taula  i  de 
seguida  li  varen  servir  una  «soupe  froide  aux  legumes»  que  no 
era altre que un gaspatxo andalús. 

Va  mirar  la  resta  de  comensals  u  per  u  i  tots  li  varen  semblar 
anodins. Tots excepte una xicona d’uns anys més que ell. Tenia 
els  cabells  rulls,  foscos  com  la  nit,  així  com  la  seua  pell  també 
fosca,  que  destacava  entre  la  pal·lidesa  de  la  resta de convidats. 
Pero  allò  que  el  va  impressionar  en  va  ser la mirada, mentre la 
resta  tenia  una  mirada  perduda,  l’esguard  de  la  jove 
demostrava  intel·ligència  i  interès,  aquella  avidesa  per 
aprendre  que  sempre  han  demostrat  els  follets  de  biblioteca  i 
els ratolins formatgers. 

No  s’hi  podia  apropar  encara,  però  no  li  va  traure  l’ull  durant 
tota  la  vetlada,  plat  rere  plat  l’observava.  La  xicona  tenia  una 
conversa  molt  amena  amb  una  velleta  adinerada  que  seia  al 
seu  costat,  la  famosa  Giorgetta Duran-Bonig, revesnéta del duc 
de  Hohenheim  i  descendent  directa  per  línia  femenina  de 
l’emperador  d’Aatsú.  La  seua  vasta  cultura  i  la  seua  alta 
alcúrnia  es  veien  sempre  empanyades  pel  seu  monotema:  el 
seu  gat  Bigotis.  Contava  cada  detall  de  la  seua  vida,  des  del 
menjar  que  li  agradava fins al tipus de caca que havia fet aquell 
dia. Era un tema sense límit. 

Malgrat  tot,  la  faç  de  la  jove  no  demostrava  l’avorriment  i  el 
cansament  que  li  haurien  produït  a  ell,  ni  tan  sols  tenia  els  ulls 
perduts  com  si  haguera  marxat  a  un  altre  pla  d’existència 
mentre  la  velleta  la  marmolava  amb  la seua cantarella. Els seus 

11 
gests  eren  d’interés  i  fins  i  tot  amb  rèpliques  que  de  tant  en 
tant  provocaven  un  somriure  en  aquella  cara  acartonada  a 
l’estil de la seua homòloga, la duquesa d’Alba. 

Va  arribar  un  moment  en  què  l’interès  per  la  conversa  de  les 
dos  fèmines  el  tenia  en  vil  i  no  podia  pair  no  escoltar  els  sons 
que  sortien  dels  seus aparells fonològics. Des de la làmpada del 
sostre,  aquell  chandelier  del  que  s’engronsava  aquella  cantant 
en  el  videoclip,  va  abaixar  una  aranyeta.  En  realitat  no  era una 
aranya  qualsevol,  era  un  segador.  Va  lliscar  pel  fil de teranyina 
fins  al  muscle  del  jove  i  en  notar-lo,  el  Roc  va  fer  un  somriure 
d’orella a orella. 

Era  la  seua  salvació,  un  xiuxiueig  va  ser  suficient  perquè  el 
segador es posara en marxa: 

—  Messidor  —li  va  dir  pel  seu  nom  francés  —veges  què  pots 
fer perquè puga escoltar aquella conversa. 

I  el  Messidor  es  va  posar  al  costat  de  la  seua  orella  i  va 
començar  a  filar  i  filar  dins  del  seu  oït.  Als  pocs  segons,  un 
conjunt  de  fils  varen  començar  a  eixir  en  espiral  cap  a  la 
làmpada  mentre  el  segador  feia  voltes  a  tota  virolla  sobre  si 
mateix.  Es  va  despenjar  de  braç  a  braç  de  la  làmpada  i  es  va 
deixar  caure  amb  un  altre  manoll  de  fils  fins  a  mig  metre  més 
amunt  de  les  dos  dones.  Allà  va  començar  a  teixir  una  mena 
d’auricular  de  teranyina  i  als  pocs  segons  el  so  passava 
amplificat cap al jove, que va començar a escoltar impacient. 

—  ...  però  el  Bigotis  ara  ha  fet  una  nova  amiga,  és  una  blanca, 
vivia  molt  de  temps  al  costat  del  meu  chateau,  per  ací  per  la 
partida  de  la  Caixa.  El  meu  marit  li  posava  coses  lluentes  en  el 
jardí  perquè  vinguera  i  clar,  un  dia  d’aquells  conegué  el 
Bigotis. 

—  Jo  també  tinc  una  blanca,  sap?  És molt amiga meua, però en 

realitat  la  utilitze  com  a  missatgera.  Em  comunica  amb  el meu 

12 
pare.  Sabia  vosté  que  les  blanques  aprenen  paraules  i  fins  i  tot 
poden transmetre missatges? 

—  Oh,  sí,  sí! I tant que sí. El Bigotis parla molt amb ella, però la 

nostra  blanca  no  parla  ara.  Encara  que  l'altre  dia  se  li  va 
escapar un miol, haha! 

— Haha! Va maular de veres? No m'ho puc creure. 

—  I  tant  que  sí,  xiqueta.  Una  dona  del  meu  estatus  té  prohibit 
mentir.  Per  qui  m'has  pres?—va  fer  un  gest  amb  la  mà  i  el  seu 
guardaespatles, que estava dret darrere seu, va agafar la cadira i 
la va fer enrere perquè es poguera alçar.  

La  xicona  es  va  quedar  de  pedra  però  no  va  gosar  dir  paraula. 
Amb  un  mig  somriure  va  girar  el  cap  a  dreta  i  esquerra  i  li  va 
fer  una  salutació  amb  la  mà  com  si  es  tractara  d'una  fallera 
major  passant  pel  carrer  de  Sant  de  Vicent.  La  velleta  no  la  va 
ni  tan  sols  mirar. Es va posar les seues ulleres de sol d'estil anys 
50,  amb  els extrems acabats en punta i es va espolsar les molles 
que  li  podien  quedar  sobre  aquell  pantaló  pirata  de  color  rosa 
que  li  feia  unes  cames  més  fines  que  les  d'un  agró.  La  dona  es 
va  girar  cap  al  Roc,  que  va  poder  fixar-se  en  el  seu  semblant  i, 
la  veritat  és  que,  en  vore  aquella  permanent  taronja,  aquella 
pell  acartonada  i  aquells  llavis  rosa  més  amples  que llargs, li va 
entrar  una  carcallada  ensordidora,  i  com  si  fora  un  boig,  es  va 
alçar i va començar a aplaudir sense parar. 

Tota  la  taula  se'l va quedar mirant. Atònits, els convidats, varen 

fer  cara  d’escarotats,  tots  excepte  la  xicona,  que  de  colp  i  volta 
va  començar  a  riure  també.  Ningú  no  entenia  res,  les  cares  de 
la  resta  d’invitats  eren  cada  vegada  més  serioses.  La  mare  del 
Roc  es  va  posar  roja  com una tomata, és va alçar i va començar 
a  estirar  els  braços  cap  avall  amb  els  punys  tancats.  En vore-la, 
el  Roc  va  tancar  la  boca,  és  va  alçar  també  i  es  va  posar  ert, 
intentant  aguantar-se les ganes de riure. El mateix li va passar a 
la xicona. 

13 
La  velleta,  impassible  va  sortir  del  saló  i  tot  seguit  del  Palau. 
Havia  aparcat  el  seu  Cadillac  a  les  cavallerisses  i  va  eixir  pel 
gran  arc  de  pedra  a  una  velocitat  pasmosa.  La  moto  del  seu 
guardaespatles  la  seguia  a  pocs  metres  de  camí  a la ronda de la 
població. 

﴾﴿ 
   

14 
 

Les coves 
 

Mentrestant  al  Palau  la  gent  es  va  calmar  i  el  dinar  es va donar 
per  acabat.  La  gent  va  passar  al  gran  saló  amb  les  parets 
cobertes  d'uns  tapissos  blaus  i  argentats.  Les  cadires  estaven 
recolzades  contra  les  parets,  les  portes  dels  balcons  obertes  de 
bat  a  bat  i  davall  de  les  tres  làmpades del sostre s'obria un gran 
espai de ball. 

El  Roc  va  aprofitar  l'avinentesa  per  a  apropar-se  a  la  jove,  que 
romania a un racó amb una copa de sorbet de cafè a la mà.  

—  Bon  dia,  permeta’m  que  em  presente,  sóc  el  Roc.  Els  meus 
pares són els amos d'aquest castell. 

— Ja sé qui és, tots els convidats ho sabem… 

—  Cert,  vos  he  fet  esperar  molta  estona  per  al  dinar—va  dir 
mentre ajocava el cap—Ho sent, de veritat. 

—  Hahaha!  No  patisca,  les  estàtues  de  pedra  que  tenen  per 
convidats  no  ho  han  notat.  I  jo  estava  entretinguda xiuxiuejant 
amb Madame Bigotis. 

15 
—  Madame  Bigotis?  És  genial  aquest  malnom.  A  partir  d'ara  el 
faré  servir  sempre!  Com  no  se  m'havia  acudit  abans?  Per  cert, 
deixem-nos de formalismes i tutegem-nos. 

—  Perfecte,  però veges a qui li vas a dir el malnom. Potser li ho 
dius  al  seu  marit  i  el  cabreges,  ves  a  espai  que  és  un  brutot  de 
quaranta anys. 

—  Tranquil·la,  l’Owen  és  un  bon  amic  i  Madame  Bigotis 

també  però  tenim  sempre  esta  relació  d'amor  odi.  Ell  mai 
m’alçaria la mà i potser se'n riu fins i tot del malnom. 

—  Si  és  així  em  deixes  més  tranquil·la.  Per  cert,  esta  dona  és 
molt  graciosa.  No  para  de  parlar  del  seu gat, d'aquí el malnom. 
Supose  que  ja  te  n'has  adonat.  Quan  treia  qualsevol  tema,  tots 
els  relacionava  amb  el  gat.  M'ha  fet  riure  més  d'una  vegada 
amb  la  seua  manera  tan  rocambolesca de relacionar-ho tot. Ha 
sigut  divertit,  la  veritat.  Però  quan  se  n'ha  anat  tota  cabrejada 
perquè  li  he  pillat  una  mentida  ha  sigut  la  millor  de  totes.  I  de 
colp i repent tu et descollones en la seua cara. 

— Parla amb propietat, «em descollone DE la seua cara». 

—  Haha!  Eres  una  mala  persona.  Però  sí  que  és  cert  que  amb 
eixes ulleres tot era llavis. 

—  Per  cert,  he  sentit  que  tens  una  blanca  missatgera. 

M'agradaria conèixer-la. Me la presentaràs? 

—  Um…  i  tu  com  saps  que  tinc  la  meua  blanca  missatgera  si 
estaves a l'altra punta de la taula? 

El  Roc  es  va  començar  a  enrogir  per  segons,  no  sabia  com 
respondre,  estava  tan  afanyat  per  saber  què  era  allò  de  la 
blanca missatgera que no s'havia parat a pensar que tot allò que 
havia  escoltat  ho  havia  fet  espiant.  La  xica  va  seguir  fent  cara 
de  cabreig  una  estona  mentre el Roc es posava més i més roig i 
de sobte va començar a riure com una boja. 

16 
—  Ja  veig  que  m’estaves  espiant  d'alguna  manera,  ja  em  diràs 
com,  perquè  no  me  n'he  adonat.  I  la  veritat  és  que  em  té 
intrigada—va pensar. 

—  Perdona,  de  veres,  no  volia  espiar-te  però  em  moria  per 
saber  què  et  podia  estar  dient  la  vella  Giorgetta  que  et 
semblara  tan  interessant—va  deixar  caure  mentre  seguia 
mirant  al  terra  i  movia  les  mans  i  els  peus  amb  un  va  i  ve 
nerviós,  de  sobte,  aixecant  el  cap,  va  exclamar—Si  només  sap 
parlar del seu gat!!! 

—  Ai,  eres  molt  graciós,  hauria  d'estar  cabrejada  però  no  puc! 
M'encanta!!!  I  damunt  no  has  desvetlat  el  teu  secret 
d'espionatge. Ja m'ho diràs més avant. 

—  Um…  si  em  parles  de  la  teua  blanca  missatgera  potser  et 
conte el meu secret. 

—  Farem  una  cosa  millor.  Demà  véns  a  ma  casa a l’Ereta i te la 

presente, si vols. 

— I tant que vull. Vine amb mi, corre. 

I  sense  dir  res  més  es  va  enfilar  per  l'escala  que  baixava  a  la 
planta  del  carrer.  La  xicona  el  va  seguir  a  la  mateixa  velocitat, 
saltant  els  escalons  de  dos  en  dos.  En  un  no  res  varen  arribar a 
la  porta  principal  i  varen  eixir  del  Palau.  La  plaça  de  l'Església 
estava  buida,  només  l’apotecària  mirava  per  la  finestra  i  els  va 
vore  passar.  Van  seguir  corrent  costera  avall  fins  arribar  a  la 
cisterna.  La  calor  del  carrer  és va dissipar en baixar els primers 
escalons.  Davall  del  tot  un  raig  d'aigua  queia  sobre  una  pica de 
pedra  tallada.  El  Roc  va  mirar  a  la  dreta  cap  al  canterer  i 
recolzant  una  mà  en  la  paret  de  darrere  va  espentar  una  mena 
de  porta pedra. Va ficar-se uns deu centímetres cap a dins i ella 
a  soles  s'arrossegà  cap  a  la  dreta.  Va  passar  per  dins  del 
canterer  que  en  aquell  moment  feia  com  un  arc  de  la  porta  i 
només travessar-lo es va girar i li va allargar la mà a la jove. 

17 
— Perdona però no t'he preguntat el teu nom. 

— És cert, jo tampoc té l'he dit. Em dic Irta, com la serra.  

—  Molt  de  gust,  Irta,  i  benvinguda  a  les  Coves.  Espere  que  no 
tingues  por  a  la  foscor  perquè  et  vull  presentar  unes  amigues. 
Ara  estem  just  davall  del  camí  de  l'Escorxador.  Ací  a  mà  dreta 
arribarem  a  les  voltes  del  Pla  i  si  les  travessem  arribarem  als 
soterranis  de  Palau.  Però  ara  vull  portar-te  a  la  meua  cova 
favorita.  Està  davall  de  la  fàbrica  de  sedes,  uns  cent metres cap 
l'est. Véns? 

— Clar que hi vaig, m’enxisen les aventures. 

Varen  travessar  un  llarg  i  estret passadís fins arribar a una gran 

cova  que  s'afonava  més  encara  cap  al  subsòl.  Els  sostres 
estalactítics  estaven  plens  de  rates  penades  i  un  mini  llac 
ocupava  la  part  central  de  la  cova.  El  Roc  es  va  apropar  cap  a 
un  racó  del  costat  esquerre  agafat  de  l’Irta.  Quan  hi  varen 
arribar,  la  jove  va  vore  un  cau.  El  Roc  va  fer  un  xiulit i després 
d'uns moments els cabets de dos talpons varen eixir del forat. 

—  Hola  Mina,  hola  Dori.  Vos  he  portat  una  amiga  perquè  la 
conegueu. Li diuen Irta i viu a l’Ereta. 

Les  talponetes  es  varen  pujar  per  la  cama  del  xicon  fins  a 
posar-se  cadascuna  sobre  un  muscle  i  varen  començar  a 
escrutar  la jove. La varen mirar de dalt a baix i varen començar 
a xiuxiuejar-li a l’oït. 

—  Què  no…  que  no…  vinga  va,  deixeu  la  monsergueta,  haha, 
vinga  va  que  no,  que  no,  que  no.  Perdona  Irta,  són  molt 
passades.  Ja  els  he  dit  que  no  es  pot  xiuxiuejar  quan  hi  ha  algú 
davant però no escolten. 

— Vinga, va. M'estàs prenent el pèl. Els talpons no parlen.  

— Com que no? Vinga parleu-li. 

18 
I  la  Dori  i la Mina varen passar corrents dels muscles del xic als 
de la xicona. 

— Jo sóc la Dori del Cau Major. 

—  I  jo  sóc  la  Mina  del  Cau  d'argelagues.  Som  amigues del Roc. 

Ell  ens  va  rescatar  dels  caçadors  fa  dos  estius.  I  ara  vivim  ací, 
en les Coves—la cara de la jove era un poema. 

—  Molt  de  gust,  talponetes,  mai  havia  conegut  uns  animals 

com vosaltres. Què em podeu ensenyar de la vostra cova? 

—  No  et  podem  ensenyar  els  nostres  caus,  no  cabries  pel  forat 
—la  Dori  es  va  quedar  pensativa—  però  eixa  obertura  que  es 
veu  aquí  dona  accés  a  la  galeria  principal  i  a  partir  d’eixa  hi ha 
un fum de caus de cadascun dels talponets i talponetes. 

—  Espera’t  ací  i  et  portarem  un regal que tenim amagat durant 

mooolt  de  temps  i  que  hem  estat  esperant  per  a  donar-li’l  a  la 
persona indicada—va dir la Mina. 

—  Sí,  sí,  és  cert,  i  si  tu  ens  entens  com  el  Roc  vol  dir  que  estàs 
preparada  per  a  rebre’l—va  insistir  la  Dori—  Li  ho  vàrem 
intentar donar al Roc però no va funcionar, però bé, no parlem 
més del tema sense tindre’l davant.  

— Ara venim!!!! —varen cridar les talponetes—.  

Irta  i  Roc  es  van  quedar  mirant-se  i  intentant  esbrinar  els 

pensaments  de  l’altre.  L’Irta  no  sabia  de  què  parlaven  les 
talponetes  però  pel  que  havien  dit,  el  Roc  sí  que  ho  devia 
saber,  però  no  obria  la  boca  i  a  ella  li  feia  cosa  preguntar.  Va 
seguir  mirant-lo  una  estona  i  ell  seguia  impassible.  No  gosava 
obrir  la  boca  perquè  realment  no  sabia  què  era  allò  de  què 
estaven  parlant  els  animalons.  «Una cosa que ja havien intentat 
provar  en  ell?  Un  objecte  d’algun  tipus?»  —va  pensar—.  No  ho 
sabia.  «Serà  algun  objecte  màgic?»  —varen  deduir  els  dos 
alhora—. 

19 
Just  en  aquell  moment  varen  eixir del cau les dos talponetes, la 
Mina,  amb  el  seu  pèl  marró  anava  al  capdavant,  darrere  la 
Dori,  argentada,  portava  en  el  seu  musell  menut  una  espècie 
de  pedra  arredonida,  lluenta  i  blanca.  Potser  era  una  perla.  La 
talponeta  va  pujar  per  les  cames  de  l’Irta  fins  a  arribar  als  seus 
muscles.  La  Mina  va  pujar  sobre  el  Roc  i  es  va  posar  a  mirar 
cap a la jove. 

La  Dori va fer un moviment ràpid i va introduir la perla blanca 
en  l’oït  de  l’Irta.  En  aquell  moment,  un  fort  rellampec  va  eixir 
del cap de la xicona. El seu cos es va elevar mig metre del terra, 
els  seus  braços  es  varen  obrir  i  de  les  seues extremitats va eixir 
una  llum  cegadora.  La  llum  es  va  concentrar  en  la  seua  boca, 
que  es  va  obrir.  D’ella  va  eixir una bola de llum de la grandària 
d’una  pilota  de  golf  que  va  volar  cap  al  sostre  de  la  cova 
mentre la jove queia dreta a terra. 

Les  rates  penades  començaren  a  volar  en  totes  direccions  i 

varen  trobar  un  forat  alt  de  la  cova  pel  qual  varen  eixir.  Era  el 
pou  de  ca  la  tia  Titín,  per  sort  eixos  dies no hi havia ningú i no 
varen  sentir  el  soroll  ni  varen  vore  com  es  feia  fosc  el  cel  amb 
un miler de rates penades que eixien d’allà. 

Roc  es  va  quedar  bocabadat  uns  moments  però  de  sobte  va 
córrer cap a la seua nova amiga per vore què li passava. 

—  Estàs  bé?—ella  es  va  quedar  mirant-lo  sense  fer  cap  gest 
durant  uns  segons  que  se  li  varen  fer  eterns,  llavors  va 
parpellejar diverses vegades i va recobrar la consciència—. 

—  Mmm…  No  ho  sé.  No  sé  què  ha  passat  però…  és  com  si  ara 
comprenguera  tot  este  món,  els  animals…  ho  veig  tot…  més 
lluminós… més… viu! 

﴿⁚﴾   

20 
 

La màgia 
 

Feia  més  de  dos-cents  anys  que  no  existia  la  màgia.  La  màgia 
havia  quedat  relegada  als  mags  o màgics, que no eren altre que 
persones  expertes  en  fer  trucs  de  mans,  per  molt 
impressionants  que  foren.  Però  la  màgia,  la  vertadera  màgia 
com la de les talponetes… això era una altra cosa. 

Els  escrits  parlen  de  màgia  durant  la  Guerra  dels  Dos  Anys  i  la 
Revolució  republicana.  Es  diu  que  la  reina  Aletha,  a  més 
d’heretar  el  tro  havia  heretat  una  màgia  especial  i  que  després 
de  la  guerra  s’havia amagat en una cova en la Serra d’Anòrlach, 
antiga  Serra  d’Ilèucarp,  justament  la  serra  que  protegeix  la vall 
de Talaplà, on es troben Massapetit i Benigrandot. 

No  se’n  va  saber  res  més  de  la  Reina  Aletha  després  que 
abdiqués  en  el  Parlament,  Ílan  Tranoveig,  primer  president de 
la  Federació,  va  mantindre  en  secret  la  seua  ubicació  durant  el 
decenni  que  va  governar  i  més  tard  ja  ningú  en  va  voler 
investigar.  Tanmateix  eixe  secretisme  va  portar  les  males 
21 
llengües  a  inventar  tot  un  seguit  d’històries  i  llegendes sobre la 
reina  caiguda,  la  fetillera  més  poderosa  dels  Regnes  d’Occath. 
Algunes  nits  de  lluna  plena,  els  més  temerosos  encara  diuen 
que  veuen  la  silueta  de  la  bruixa  muntada  en  el  seu  griu, 
sobrevolant la vall. 

Els  grius  eren  un  tipus  d’animal  mitòlogic  barreja  d’àguila  i 

lleó.  Eren  un  dels  símbols  de  la  casa  d’Asolot  fins  la  seua 
desfeta.  No  se’n  sabia  res  d’ells  des  de  feia  milers  d’anys,  però 
es  conta  que  durant  la  dita  Guerra  va  ser  un  griu  qui  va  ajudar 
el bàndol dels Asolots.  

En  cap  crònica  oficial  apareix,  encara  així,  cap  referència  a 

animals  alats  ajudant  cap  bàndol,  però  totes  varen  ser  escrites 
vint  anys  més  tard  de  la  Guerra,  i  òbviament,  la  seua  veritat 
estava  mediatitzada  pel  nou  ordre  revolucionari  i  la  voluntat 
d’anorrear qualsevol record de la monarquia i del règim antic. 

Actualment,  el  record  de  la  reina  Aletha  i  el  seu  breu  regnat 
roman  només  als  llibres  d’història  i  als  museus.  El  Palau  del 
Raal  de  Bàlanath  conserva la major part dels quadres de la jove 
monarca. Només un quadre es troba fora d’aquell museu.  

L’esmentat  quadre  és  un  oli  de  quasi  tres  metres  d’alt  per  dos 
d’ample  que  roman  en  la  seua  ubicació  original  des  de  fa  més 
de  dos-cents  anys.  La  jove reina, llavors princesa, va passar uns 
mesos  amb  la  Cort  al  Palau  dels  Reig-Norat  fins  que  la  mort 
prematura  del  seu  pare  va  propiciar  la  seua  fugida  a  la  ciutat 
emmurallada d’Èrdevrom, on començaria la Guerra. 

El  Palau dels Reig-Norat, va passar per moltes tessitures durant 
els  anys,  finalment  va  acabar  en  una  família  rica  de  la  capital 
que  l’utilitzava  per  a  organitzar  les  seues  festes  i  invitar  les 
classes altes d’arreu del món. 

Era  la  família  Bacardit.  Sí,  heu  llegit  bé,  el  Palau  on  va  viure  la 
reina  Aletha,  el  llit  on  va  dormir,  les  parets  que  varen  escoltar 

22 
la  seua  viola  ara  albergaven  un  jovenot  grenyut  de  setze  anys  i 
de nom Roc. 

Anys  i  anys  el  Roc  havia  mirat  el  quadre  d’Aletha  amb 
deteniment.  Els  seus  ulls  color  mel,  la  seua  pell  fina,  els  seus 
cabells  arreplegats.  Un  vestit  de  color  porpra,  una  tiara 
d’argent  i  en  el  coll  una  cadena  amb  una  perla  blanca.  En  el 
fons  del  quadre,  al  costat  dret,  enmarcat  en  una  espècie  de 
pergamí:  un  escut  amb  el  griu  en  la  cimera,  sobre  una  corona 
oberta  angentada,  un  elm  amb  mantell roig i una creu d’Asolot 
daurada  i  l’escut  amb  els  pals  d’Occath.  Just  davall  un  text 
detallant tots els títols de la reina. 

Però Roc mai havia sentit parlar de la màgia d’Aletha. La màgia 
sí  que  l’havia  interessat  sempre.  Estimava  i  molt  els  contes  de 
fetillers,  les  històries  de  dracs  i  animals  mitològics,  els  déus  de 
l’edat antiga i les seues històries. 

Els  que  més  li  agradaven  eren  els  bessons  Íl  i  Córh.  L’església 
de  Talaplà  estava  dedicada  a  ells.  Simbolitzaven  els  dos sols. Íl, 
el  vell,  símbol  de la força i de la defensa dels justs. Córh símbol 
de  la  intel·ligència  i  de  l’amistat.  Les  seues  festes  tenien  lloc 
sempre  en  el  mes  més  càlid  de  l’any.  Es  diu  que  en  la  nit  del 
déu  Córh  el  món  dels  morts  s’obria  i  baixaven  els  dimonis  a 
divertir  a  la  població  amb  el  seu  foc,  sota  una  música  de  festa. 
Cada  dia,  eixa  nit,  el  poble  ho  representava  vestint-se  de 
dimoni  i  ballant  davall  del foc i dels coets. Era la nit favorita de 
Roc.  La  seua  nit,  i  quedaven  poques  hores  perquè  arribara. 
Mentrestant  ell  i  Irta  seguíen  en  la  cova,  les  talponetes  havíen 
desaparegut,  així  com  totes  les  rates  penades.  Estaven 
completament a soles. 

﴾⁖﴿   

23 
 

La nit 
 

El  fossar  era  una parcel·la tancada amb una reixa de forja, en el 

seu  interior  trenta  làpides  amb  els  símbols  de  les  diferents 
religions  eixien  sobre un mantell de flors de tots els colors, que 
aquelles  hores  de  la  nit  semblaven  diferents  tons  de  negre. 
Faltaven  cinc  minuts  per  a  mitjanit.  En  l’interior  de  la  cripta 
circular  hi  havia  una  vintena  de  persones  de  totes  les  edats, 
habillades  de  roig  i  negre,  amb  banyes  en  el  cap.  Els  llums  del 
carrer  es  varen  apagar  en  aquell  moment.  Roc  i  Irta 
s’agolpaven  amb  la  resta  de  la  gent  a  les  vores  de  la  porta  del 
fossar,  esperant  el  dotzé  tocs  de  campana.  U,  dos,  tres,  quatre, 
cinc, sis, set, huit, nou, deu, onze, pom! 

Una  llum  es  va  encendre  en  l’interior  de  la  cripta.  Una  flama 
avançava  entre  les  tombes  en  silenci.  El  tambor  va  començar 
un redoble de tensió i tot seguit, en el moment exacte en què la 
flama  encenia  l’estendard  de  Córh  començaren  a  tocar  les 
dolçaines  i  a  ballar  els  dimonis,  darrere  de  l’estendard.  Varen 

24 
eixir  al  Raval  i  varen  girar  cap  al  Palau,  pel  carrer  del  forn.  Els 
pals  que  portaven  els  dimonis  varem  començar  a  xiular  amb 
els  coets  que  giraven  sobre  si  mateixos  soltant  espurnes  des de 
dalt.  La  gent:  xiquets  i  xiquetes,  mares  i  pares,  iaios  i  iaies, tota 
la  gent,  va  començar  a  ballar  a  torns  amb  els  dimonis  en  un 
passacarrer  musical  i  lluminós.  En  arribar  a  la  placeta  de 
l’Ésglésia,  des  del  palau,  la  gent  vestida  de  festa  va  eixir  als 
balcons,  totes  les  portes  estaven  obertes  i  una  llum  rogenca 
eixia fins i tot per les finestretes dels colomers de l’andana. 

La  melodia  va  canviar  per  una  més  solemne  en  passar  pel 
palau  i  l’església,  el  ball  es  va  fer  més  calmat  i  uns  dimonis 
especials,  que  pareixien  jeràrquicament  superiors  a  la  resta 
varen  començar  un  ball  amb focs. La música va parar just en el 
moment en què el campanar marcava el quart. 

Irta  i  Roc  s’havien  mogut  amb  la  gent  i  des  de  la  porta  del 
temple  observaven  el  ball.  Portaven  gorra  i  roba  vaquera  de 
cap a peus, i un somriure en la boca. 

—  No  havia  vist  mai  este  ball,  és  molt  interessant,  sembla  de 
l’època d’abans de la Revolució. 

—  No  sé,  Irta,  jo  ho  veig  tots  els  anys  i  enguany  em  sembla 
diferent. Potser hauran contractat una empresa nova. 

—  I  eixe  dimoniet  brillant  està  molt  aconseguit,  sembla  de 

veres, quina gràcia. 

— Quin? Aquell? 

—  No  home,  el  que  balla  al  bell  mig  de  la  parella,  que  no  para 
de fer volantins!!! 

—  Ehm!  No  hi  ha  cap  dimoniet  entre  la  parella,  què  dius? 
Anem!!! 

La  processó  va seguir avançant cap al carrer major, els dimonis 

començaren  a  llançar feixos d’espurnes cap a la gent que corria 
amb  riarotes  i  espant  a  parts  iguals.  En  arribar  al  portell  de  la 

25 
muralla,  ja  en  el  carrer  ample de Benigrandot un grup de joves 
ballaven  les  cintes  i  un  altre  feia torres humanes. En arribar els 
dimonis,  els  joves  començaren  a  fugir,  però  als  pocs  metres 
s’ho  varen  repensar  i  es  varen  posar  a  ballar  amb  ells.  Els 
vestits  de  colors  clar  d’època  es  varen  tenyir  de  colors  foscs  i 
quatre  parelles  varen  començar  a  fer  un  rogle  envoltats  dels 
dimonis que tiraven feixos de foc cap al cel. 

— Seguixes veient el dimoniet? 

—  Sí,  està  al  mig  del  cercle  una  altra  vegada.  Mira,  ara  que  es 
desfà comença a avançar a volantins cap avant. 

La  música  va  tornar  a  canviar,  la  marxa  dels  dimonis  va  sonar 
amb  força  i  la  gent  va  tornar  a  ballar  i  ballar  sota  els  feixos 
rodadors.  Al  final  del  carrer  s’obria  la  plaça  de  Benigrandot,  o 
de  Dalt.  La  font  del  mig  de  la  plaça  rajava  un liquid granat que 
semblava  vi.  En  cada  cantó  de  la  plaça  hi  havia  un  dimoni 
deiferent,  dos  eren  la  parella  del  principi. L’altre semblava una 
construcció  mecànica  amb  forma  de  dona  que  tirava  foc  per 
tots  els  costats  i  la  quarta  era  un  drac.  La  quarta  marxa  va 
començar  a  sonar  amb  un  altre  retronar  de  tambors.  Els 
dimonis  menuts  seguien  ballant  amb  la  gent  per  la  plaça 
mentre  que  els  dimonis  grans  els  intentaven  espantar.  Era  un 
caos  ordenat,  que  vist  des  del  cel  dibuixaria  unes  figures 
precioses. 

Roc  i  Irta  formaven  part  del  ball.  Junts  i per separat, conforme 

avançava la cançó. 

— Mira! El dimoniet està pujant a la font! 

— I què fa? Què més veus? 

— Res, està ballant sobre la font. Mirà, s’apropen rates penades. 

Milers  de  rates  penades  varen  començar  a  ballar  en  espiral  al 
voltant  de  la  font,  deixant en la seua punta inferior el dimoniet 
que només Irta podia vore. 

26 
La  música  va  cesar  després  d’un  crescendo  triomfant  i  just  en 
aquell  moment,  una  llum  cegadora  va  aparéixer  des  del  punt 
on  es  trobava el dimoniet, just dalt de la font. Un castell de focs 
artificials  va  començar  a  estallar  en  el  cel  amb  les  seues 
palmeres, i les rates penades varen desaparéixer de colp. 

Irta  va  caure  a  terra  en  el  moment  en  què  l’última  carcasa 
resonava en el cel i les llums del poble s’encenien de nou. 

—  Irta!  Irta!  —va  començar  a  cridar  mentre  s’acostava  a 

agafar-la—. 

La jove no s’havia arribat a desmaiar. 

— No sé què m’ha passat, és com si haguera perdut les forces. 

— T’ha de vore un metge, açò no és normal. 

—  Res  és  normal  des  que  ha  passat això en la cova. Crec que és 

màgia  antiga,  he  llegit  algun  llibre  sobre  això  i  he  entrat  en 
algunes  pàgines  on  parlaven  sobre  el  tema.  Però  no  sé  què  és. 
Caldrà buscar ajuda i no crec que un metge ens puga ajudar. 

— Doncs jo… no sé qui pot saber de màgia antiga en este poble. 

—  Haurem  d’investigar.  Però  serà  demà.  M’acompanyes  a 

casa? Estic molt cansada i em fa por tornar caure. 

— I no penses dir res a tos pares? 

—  Què  dius?  Què  vols,  que  em  porten  a  un  manicomi  i  em 
deixen  allí  tancada?  Ni  pensar-ho.  Vinga  anem,  la  gent  ja  ha 
començat a escampar. 

Varen  continuar  carrer  amunt  sense  dir-se  paraula.  Quan 

varen  arribar  al  Jardinet  d’Íl  varen  avançar  pels  diferents 
passos  fins  arribar  al  cim.  Allà  mateix  estava  casa  d’Irta. Ella va 
entrar i ell es va quedar fora pensarós. 

27 
«Qui ens podria ajudar? Necessite trobar algú que ens ajude, tot 
açò és molt estrany. Quan arribe a casa parlaré amb Messidor, i 
vegem que se li ocorre». 

Quan  baixava  pel  carrer es va trobar amb el camió del fem que 

passava  carrer  amunt,  amb  el  seu  soroll  particular.  En  els 
carrers  de  la  festa  quedaven  les  restes  dels  coets i de la pólvora 
i  en  l’ambient,  el  record  d’aquella  nit  màgica.  Sense  pressa  va 
arribar  a  les  portes  del  castell.  S’hi  va  endinsar  i  va  arribar  a  la 
seua  habitació.  Es  va fixar en el quadre que penjava de la paret. 
Aquells  ulls  el  sotjaven,  notava  el  seu  pes  als  muscles.  Es  va 
quedar  mirant-la  de  prop.  Alguna  cosa  li  semblava  diferent 
però no ho arribava a vore. Necessitava dormir.  

«Demà serà un dia nou» 

﴿⁘﴾   

28 
 

La perla 
 

El  castell  estava  a  fosques,  Roc  caminava  per un dels salons del 

costat  est  en  direcció  a  l’escala.  Va  intentar  encendre  la  llum 
però  no  funcionava.  Va  seguir  a  poc  a  poc  cap  a  l’escala,  a  les 
palpentes.  Va  baixar  graó  per  graó  agafant-se  de  la  barana 
central.  Des  de  feia  uns  anys,  el  vell  Bacardit,  el  seu  iaio  havia 
fet  posar  un  ascensor  en  el  forat  de  l’escala,  però  el  Roc 
preferia baixar sempre a peu. 

Va  arribar  a  la  planta  dels  estables,  dos  plantes  més  avall  de  la 
planta  noble  on  es  trobava  la  seua  habitació.  Roc  va  sentir  el 
que  semblava  un  xiscle  de  ratolí a l’altre costat de la porta, més 
endins del palau. 

Va  eixir  a  l’antic  pati  i  es  va  endinsar  per  una  porta  de  mig 
punt  d’una  braça  d’ample  i  feta  amb  carreus  de  pedres  blaves. 
En  la  dovella  que  feia  la  clau  hi  havia  l’escut  dels  Senalf,  la 

29 
família  que  va  començar  la  construcció  del  palau  set  segles 
abans. 

En  passar  la  porta,  el  trespol  era  més  baix,  no  arribava  als  tres 
metres.  Les  biguetes  i  el  sòl  del  pis  superior  eren  de  fusta  i  es 
podien  entreveure,  a  través dels llistons, els sacs de garrofa que 
s’hi  guardaven.  Aquella  sala  era  el  trull.  Va  tornar  a  sentir  el 
soroll,  pareixia  que  venia  del  pis  superior  i  es  va  posar  a  mirar 
atentament entre els llistons. Mirava i mirava i no veia res.  

Als  pocs  segons  se  li  va  aclarir  la  vista  i  li  va  semblar  vore  dos 
rates  rossegant  garrofes  l’una  cara  l’altra,  com  si  estigueren 
parlant.  Va  vore  l’escala  que  hi  conduïa  i  s’hi  va  acostar.  Va 
pujar  el  primer  escaló  i  tota  la  fusta  va  començar  a  cruixir. Les 
rates  varen  desaparéixer  d’una  revolada.  Va  seguir  pujant  amb 
major  celeritat  i  quan  ja  estava  dalt…  Eren  les  talponetes,  però 
els  seus  ulls…  els  seus  ulls  estaven  rojos  com  el  suc  de  la 
magrana  i  en  creuar  les  mirades,  els  animalons  varen 
començar  a  córrer  cap  a  ell.  Ell  va  fer  manxa  arrere  tan  de 
pressa  com  va  poder  però  sense  adonar-se.  Fiiiu…  paaam!  Va 
caure  pel  forat  de  l’escala  fins  a  la  planta  baixa.  Sort  que  el 
terra  estava  ple  de  palla seca i ferratge, que en va amortiguar la 
caiguda. 

Les  talponetes  varen  baixar  escaló  per  escaló.  El  Roc  estava 
nerviós,  s’acostaven  cada  vegada  més  i  ell  no  es  podia  moure. 
Una  d’elles  portava  la  boleta  que  aquell  matí  li  havien  ficat  a 
l’Irta  en  l’oït.  Va  fer  per  alçar-se  però  no  li  donava  temps,  ja 
estaven  arribant.  Es  va  alçar  girant-se  i  posant-se  en  posició 
d’iniciar  una cursa. La Mina li pujava la pel peu. Va entropessar 
i va començar a cridar. 

— Ahhh-aaahhh!!! 

* * * 

—  Per  què  crides,  Roc?  —va  dir  la  senyora  Bacardit  mentre 
entrava  per  la  porta  de  l’habitació  del  xic  amb  una  ret  als 

30 
cabells  i  unes  sinagües  blanques  que  mig  es  transparentaven 
deixant veure les formes del seu cos—. 

—  Ahhh!!!  —va  cridar  el  jove  de  nou,  amb  una  sensació  més 
d’incredulitat  que  de  por—.  Només  era  un  somni?  Però  si 
pareixia  completament  real  —va  dir  mentre  es  pegava  colpets 
en el cap amb la mà esquerra—. 

—  Molt  bé,  a  dormir,  que  són  les  quatre  del  matí  i  jo  he  de 
descansar  per  a  demà,  ve  el  president  de  Galeries  Marcol  a 
esmorzar  amb  la  seua  filla.  Tu  també  has  de  vindre,  és  de  la 
teua  edat  i  seria  un  bon  fitxatge.  Ahhhm!  —  es  va  posar  a 
badallar amb la mà en la boca mentre eixia de l’habitació. 

El  Roc  no  podia  deixar  de  pensar  en  el  seu  somni,  ja  no 
s’adormiria.  La  foscor  de  l’habitació  quedava  aplacada  per  un 
puntet  diminut  de  llum  que  hi  havia  a  la  paret.  No  l’havia  vist 
mai,  però  en  aquell  moment  li  va  passar  desapercebut  perquè 
va  agafar  el  mòbil  de  la  tauleta  i  va  començar  a  estalquejar  els 
seus  amics  per  Instagram,  Irta  havia  pujat  una  foto  dels  seus 
peus  abans  de  dormir  amb  la  frase  «junts  caminarem  un  futur 
de llum i colors», seguit d’emoticones de corets. 

Es  va  tranquilitzar,  semblava  que  estava  bé,  però  l’incident 

d’aquell  migdia,  i  després  les  visions  d’aquella  nit…  no  li 
pareixien  una  cosa  normal.  Havia  de  pensar  qui  els  podia 
ajudar i… 

—  Això  és!  El  vell  Tranoveig!!!  Demà  aniré  a  sa  casa  a 

preguntar-li!  És  el  més  vell  del  poble  i  alguna  cosa  n’ha  de 
saber.   

* * * 

Eren  les  10.30h  del  matí  i  Roc  eixia  de  sa  casa  d’amagades 
perquè  no  el  vegera  sa  mare.  Havia  enviat  un  missatge  a  l’Irta, 
es vorien a la plaça de Benigrandot, davall de l’arbre. 

31 
Quan  va  arribar  a  la  plaça,  la  xicona  l’esperava  asseguda  en  un 
dels bancs, a recer d’aquell ficus majestuós. 

—  Ostres,  tia,  no  he  pogut  dormir  pràcticament  en  tota  la  nit, 
vaig tindre un malson sobre les talponetes, veien a per mi per a 
fer-me el mateix amb aquella boleta… i…  

—  Mira—va  dir  obrint  les  mans  i  deixant  veure  una  perla 

blanca  com  de  la  grandària  d’un  lledó—  m’he  despertat  amb 
oix  i  espasmes  de  vòmit  i  quan  he  fet l’acte de bossar això és el 
que m’ha eixit. Crec que és el que em varen ficar per l’orella les 
talponetes. Hem d’esbrinar què és. 

—  He  tingut  una  idea…  podríem  parlar  amb  el  vell  Tranoveig, 
és  el  més  vell  del  poble.  I  saps  que  és  descendent  del  primer 
president republicà? 

— I tu creus que ens podrà ajudar? Quants anys té? 

—  La  gent  diu  que  sap  molt,  jo  l’he  vist  algunes  vegades  pel 
poble, crec que té 96 anys. Per provar no perdem res. 

— També tens raó. Au, anem-mo’n. 

— Mo’n-nem. 

Varen  anar  carrer amunt, i a l’altura del número 29 varen tocar 

a la porta: pam pa-pa-pam-pam pam-pam. 

Una  dona  grossota  amb  els  cabells  llargs  i  cremats  va  obrir  la 
porta! 

— Bon dia! 

—  Bon  dia,  senyora  Annaloi,  volíem  vore  el  so  Tennaç,  son 
pare.  Volem  preguntar-li  unes  coses  sobre  història…  i  la  gent 
del  poble  diu  que  ell  sap  de  tots  els  temes…  i  clar…  hem  pensat 
que  era  una  bona  idea.  Però  si  molestem,  ens n’anem, no hi ha 
cap problema… 

32 
—  Passeu,  passeu,  no  patiu.  Però…  ell  igual  vos  parla  del  que 
voleu que vos comença a contar batalletes de la Gran Guerra. 

Irta  i  Roc  es  varen  mirar  amb  cara  de  «esperem  que  hi  haja 
sort».  I  varen  entrar  a  la  casa.  Era  la  típica  casa  de  poble  a  una 
mà.  Entrada  gran,  una  habitació  a  la  dreta,  tot  seguit  el  saló 
amb  el  fumeral,  i  en  la  tercera  tramada  la  cuina  i  una  altra 
habitació. 

El  vell  Tennaç  Tranoveig  seia  tranquil·lament  en  una  butaca 

orellera  al  costat  de  la  televisió.  En  el  documental  parlaven  de 
les dos llunes: Sil i Nur. 

«…les  quinze  expedicions  de  l’Osnor  i  les  huit  de  l’Aretnes  han 
aportat  molta  informació  valuosa  sobre  els  dos  satèl·lits  del 
nostre  planeta.  Els  metalls  existents  en  l’escorça  llunar,  la  seua 
lleugera  atmosfera.  Quines  són  les  diferències  entre  els  dos 
astres  més  propers  a  Maia?  En  este  reportatge  els  explicarem 
això  i  molt  més.  Mantinguen-se  atents  a  la  pantalla  i 
descobriran un nou món, o dos». 

—  Bon  dia,  senyor  Tennaç—va  dir  Irta  molt  educadament— 

Hem  vingut  per  a  intentar  esbrinar  alguna  cosa  sobre  una 
espècie  de  perla  o  pedra  redona  que  hem  trobat  i  que…  Millor 
ometré  de  moment  el  tema  de  la  màgia,  però  com  li  explique 
el perquè del nostre interés? 

—  I  que  vàrem  trobar  ahir  en  les  coves  de  davall  la  vila--va 
continuar  el  Roc--.  Ens  sembla  que  no  és  una  pedra  més,  que 
potser té algun valor o no sé, poders màgics…? 

— Una pedra màgica? En la meua època hi havia gent que creia 
en  la  màgia,  dones  que  et  portaven  a  fetilleres  perquè  et 
posaren la mà i et curaren, gent que volia descobrir el seu futur 
i  cridava al tarot… Hi hagué una mestra que es va gastar 30.000 
sous  de  plata  telefonant  al  tarot,  l’heu  tingut?  No,  no  pot  ser, 
sou  molt  xicotets.  Lo  ben  cert  és  que  la  màgia  no  existix.  No 
vull  dir  que  no  hi  haja  coses  que  no  puguem  explicar  però… 

33 
dir-li  màgia  és  simplement  reconéixer  que  encara  no  ho 
sabem  tot,  i  això  que  la  ciència  ha  avançat  una  barbaritat  des 
dels meus anys en la guerra. 

—  La  cosa  és  que  tenim  esta  pedra—Irta  li  la  va  lliurar—  I 
volíem  saber  si  ens  en  pot  dir  alguna  cosa.  Està  polida  i  té  un 
color… especial. 

—  Annaloi!  Porta’m  una  lupa!—  el  Roc  no  podia  deixar  de 
fixar-se  en  els  plecs de la seua cara i en com ondulaven els seus 
cabells  blancs  mentre parlava. Li va sorprendre que conservara 
totes les dents i la forma engarrotada dels seus dits—. 

—  Ja  vaig,  papà.  Tu  saps  on  està?—La  porta  del  carrer  es  va 
obrir  i  varen  entrar  una  dona  molt  major  i  el  que  pareixia  el 
seu  nét—Tenim  visita—  va  dir  adreçant-se  als  que  entraven 
per la porta. 

— Lis has oferit un café o alguna cosa de beure? 

— Voleu alguna cosa de beure? 

— Va, deixa’m a mí, que no tens idea de res. 

— Mamà, tu saps on està la lupa? 

— Ui, on ha d’estar? On sempre. 

—  I  on  és  on  sempre  perquè  ací  està  tot  marejat,  les  coses 
velles i les noves. 

— Però com ha d’estar marejat, filla? 

— Xe que sí, que ho heu mesclat tot i no es pot trobar res! 

—  Xica  dus  ací  a  vore!—uns  minuts  de  silenci  mentre  la 

senyora  Airam  regira  un  calaix—  Veus,  ací  està,  on  sempre. 
Qui vol la lupa? 

— Jo, Airam, vaig a mirar esta pedra de prop. 

34 
—  Xe  i  tu no sabies on estava la lupa? Si l’uses tots els dies per a 
llegir  el  diari!  Què  fas  ahí,  no  t’hi  voràs,  posa’t  al  costat  de  la 
porta  del  corral  que  hi  ha  més  llum.  Bon  dia  xiquets,  voleu  un 
mantecao? 

—  No  cal,  estem  bé,  volem que ens parle sobre la perla, creiem 

que és antiga.  

—  On  heu  trobat esta perla? Té com una brillantor diferent, no 

sé  explicar-ho.  Jo  tinc  uns  quants  collars  de  perles  i eixa boleta 
no  és  una  perla.  Bé,  les  meues  perles  no  són  de  bona  qualitat, 
som  una família humil, però molt digna, això sí, tot el que veus 
ací  ho  hem  guanyat  este  trasto  d’home  i  jo  amb  moltes  hores 
de  faena.  Jo  vaig  começar  a  servir  als  set  anys,  vàrem  deixar 
l’escola  i  em  varen  enviar  a  Bàlanath a casa de l’embaixador de 
l’Aninnegra. 

El  senyor  Tennaç  s’havia  assegut  en  una  cadira  de  boga  al 
costat  de  la  porta  de  la  terrassa  i  tenia  en  les  mans  la  pedra 
polida  que  li  havia  allargat  l’Irta.  La  vella  Airam  preparava  un 
mantecao  en  dos  copes,  l’Annaloi  feia  punt  en  una  butaca  a  la 
vora  de  la  llar,  que  estava  apagada  perquè  era  estiu,  i  el  net 
havia desaparegut escales amunt. 

—  Xiquets,  vingau ací anem a vore—es va acostar la pedreta als 
ulls  a  través  de  la  lupa  i  li  va  pareixer  vore  una  fina  línia 
argentada que dividia la pedra en dos. 

«…l’escorça  de  Síl  és  d’un  color  blanquinós  degut  als  diferents 
minerals  que  cobreixen  la  superfície.  S’hi  han  trobat  roques 
amb  particularitats  especials  que  reaccionen davant de l’aigua i 
el  sol,  atorgant-los  uns  moviments  espasmòdics  que  alguns 
científics han anomenat una primigènia vida rocallosa artificial 
que  de  moment  no  es  pot  explicar i que quedaria en el terreny 
de la màgia». 

35 
—  Heu  sentit  la  tele?  I  si  fora  una  pedra  de  la  lluna  Síl? 
Podríem  provar  a  fer-la  reaccionar  al  sol  i  a  l’aigua.  —va 
proposar Roc— 

—  És  una  pedra  molt  bonica,  la  veritat,  però  no  crec  que 
reaccione  a  l’aigua…  Una  vegada,  estava  jo  en  Aglesap,  en  el 
llavaner  que  hi  ha  allà  dalt,  al  costat  de  la  serra  i  vaig  vore  un 
escarabat  lluent  que  havia  caigut  i  intentava  surar  cap  a  les 
vores.  En  aquell  moment  el  vaig  traure  amb  un  pal  de  l’aigua i 
el  vaig  deixar  descansar  sobre  les  lloses  del  voltant  de  la  bassa, 
li  va  començar  a  pegar  el  sol  i  va  anar  eixugant-se  a  poc  a  poc. 
Als  minuts,  vaig  vore que la corfa de l’insacte s’obria lentament 
i  que  de  dins,  estirant-se  en  línia  recta  com  quan  s’obri  un  got 
desplegable,  eixia  una cua rígida de color verd viu. Al moment, 
quatre  ales  transparents  es  desenrotllaven  cap  arrere,  només 
els  ulls  de  l’animal  es  varen  mantindre  al  seu  lloc.  Les  ales 
vàren  començar  a  batre  i  un  parotet  es  va  enlairar  abandonant 
el seu exoesquelet. Era una metamorfosi. 

—  Provem-ho,  banyem-ho  i  deixe-m’ho  eixugar  al  sol.  No  hi 

perdem res. 

I  això  varen  fer,  es  varen  acostar  a  una  xicoteta  font  que  hi 
havia  en  la  paret  dreta  de  la  terrassa  i  varen  banyar  la  perla. 
Roc  havia  tingut  la  idea  d’utilitzar  la  lupa  per  a  concentrar  el 
sol  en  la  pedra  i  que  s’eixugara  abans. Varen estar intentant-ho 
una  bona  estona.  La  senyora  Airam  els  havia  donat  els  gelats  i 
se’ls  estaven  prenent  mentre  esperaven.  Ja  començava  a  fer 
massa  calor  en  la  terrassa,  l’orientació  a  Garbí  la  feia 
inutilitzable  en  les  hores  centrals  del  dia  en  l’època  estiuenca. 
El  vell  Tranoveig  mirava  incrèdul  cap  a  la  perla  amb  els  dos 
jóvens,  la  seua  dona,  en  canvi,  se  n’havia  entrat  a  vore  la 
televisió, ja que no podia amb aquella calor. 

Les  forces  els  fallaven,  la  suor  els estava amerant el cos i allí no 

passava  res.  Un  núvol  fi  es  va  posar  davant  del  sol  i  els  va 

36 
donar  un  minut  de  respir,  però  va  passar  ràpidament  i  va 
tornar  la  calda  insuportable.  El  Roc  ja  estava  desficiós,  i  d’una 
revolada va agafar la perla cridant: 

—  Açò  no  funcionarà,  no  té  sentit!  Ahhh!!!  —va  cridar  llançant 
la pedra enlaire que estava al roig viu. 

Des  de  tres  punts  diferents,  varen  seguir  la  corba  que  va 
descriure la perla en l’aire primer amunt i després avall.  

⁕ ﴿ ﴾ ⁕ 

Quan  ja  estava  a  poc  més  d’un  metre  de  terra  es  va  sentir  un 
“crec”  quasi  imperceptible  i  la  pedra  es  va  obrir  pel  bell  mig, 
just  per  la  línia  platejada  que  li  havia  semblat  vore  al  vell 
Tennaç.  Com  en  la  seua  història  una  figura  allargada  va 
començar  a  desenvolupar-se  des  d’aquella perla. Una forma de 
vida  de  la  grandària  d’un  tap  de  suro  de  color  blanc  i  argentat, 
que  semblava  un  equinoderm  i  amb  unes  llargues  ales 
transparenst. 

L’animaló  va  començar  a  volar  circularment  i  cap  amunt  com 

si  pujara  per  una  espiral  i  es  va  aposentar  en  el  muscle  ple  de 
caspa  del  vell.  El  Tennaç es va posar a riure feliç de vore aquell 
ésser  prodigiós.  El  Roc  i  l’Irta  varen  començar  a  cridar  que era 
màgia  i  això  va  fer  traure  el  cap  a  la  vella  Airam  des  de 
l’interior,  fins  i  tot  l’Annaloi, que s’havia posat a der el dinar, hi 
va parar l’orella.  

Els  tres  varen  entrar  entre  crits  d’alegria  i  estupefacció.  En 

l’interior  de  la  casa  no  eren  capaços  de  vore,  ja  que  a  l’exterior 
hi  havia  molta  llum.  El  Roc  va  pensar que en aquell moment li 
hauria  vingut  bé  portar  un  pedaç  de  pirata  a  l’ull  que  li  hauria 
permés adaptar-se a la diferència de llum de dins i de fora. 

L’animalet  va  començar  a  brillar  a  l’interior  de  l’estança  i  tots 

es  varen  quedar  bocabadats.  Els  jóvens  seguien  cridant que era 
màgia. 

37 
—  És  màgia  antiga,  n’estic  segura…—va cridar Irta—necessitem 
algun màgic o alguna bruixa que ens ajude. 

—  La màgia no existix,—assegurava l’home vell—deu de ser un 
ser  viu  que  segurament  no  coneixem  encara,  té  coses 
extraordinàries  perquè  les  té  totes  juntes,  però  per  separat 
molts altres sers vius fan això mateix. 

—  Però,  hi  ha  coses  que  vosté  no  sap  senyor  Tennaciu,  han 
passat  altres  coses  meravelloses  i  inexplicables  amb  esta  perla, 
amb este animalet—va afirmar Roc—. 

— Necessitem una bruixa!!!—varen cridar a l’uníson— 

—  Ja  està  bé,  en  este  poble  no  hi  ha  bruixes, però si teniu tanta 
necessitat...—va  començar  l’Airam—  però  no,  millor  no, no val 
la  pena, no són de fiar, són molt estranyes i és millor quedar-se 
lluny i no apropar-s’hi. 

—  Diga-mos-ho  senyora  Airam,  per  favor.  De  veres  que  les 

necessitem. 

—  Està  bé,  jo  vos  portaré,  però  són… són unes fetilleres, d’eixes 

que  de  colp  et  fan  un  encanteri  de  l’amor  que no servix de res, 
que  et  curen  un  constipat…  no  sé  si  serà  prou…  però  són 
especialistes  en  els  mals  d’ull.  Només  un  consell,  no lis dugueu 
la contrària i, sobretot, no lis digueu pel seu malnom. 

—  Però  mamà,  de  qui  parles?  Jo  no  sé  res  de  cap  fetillera  en  el 
poble. I dius que n’hi han tres? qui són? 

— Qui ha de ser, filla… les Sellòmnic. 

﴾⁙﴿   

38 
 

Les fetilleres 
 

—  Son  una  mare  i  dos  filles.  La  mare  és  molt  grandota  i  quasi 
no  es  pot  moure  la  pobra  dona.  Jo  crec  que  no  li  caic  molt  bé. 
Però si voleu vos acompanye a la porta. 

— Dona, si no creu que serà pitjor —va dir el Roc— 

— Vingau. 

Els  dos  jóvens  varen  seguir  darrere  d’aquella  velleta  ben 

mudada  i  amb  un  somriure  a la boca. La casa de les Sellòmmic 
estava  en  el  costat  d’enfront  i  quatre  cases  més  amunt.  No 
varen  tardar  gens  en  arribar.  Quan  estaven  a  punt  de tocar a la 
porta,  un  jove  d’uns  trenta  anys  va  eixir  corrent  de  cals 
Tranoveig i es va acostar a ells.  

— Iaia, ves a casa, ja els acompanye jo. Que les conec millor. 

— Però fill, si ja estic ací… 

39 
—  Ves  a  casa,  xe!  Que  jo  parlaré  amb  Eretíram,  que  a  mi 
m’aprecia  i  sa  mare  també.  Ves  —i  girant  el  cap  cap  al  Roc  va 
dir— Acompanya-la per favor, que no caiga. Gràcies. 

Va  apartar  la  cortina  de  cànem  i  la  rella  de  ferro  i  va  tocar  a  la 
porta. Toc-toc. 

—  Eretíram,  sóc  Afar,  el  net  d’Airam.  Per  favor,  obri,  que  han 
vingut uns xicons a preguntar-vos unes coses. 

—  Vaig!  —va  dir  des  de  l’interior  amb  un  crit—  Mare  no  s’alce 
que caurà, vaig a obrir la porta. 

Des  de  darrere  de  la  cortina  varen  assomar  uns  cabells 
ataronjats,  per  un  moment  l’Irta  va pensar en Madame Bigotis, 
però  no,  la  cara  que  els  acompanyava  no  s’assemblava  en  res  a 
la  d’aquella  vella.  De  primeres  no  li  va  semblar  que  fora  cap 
bruixa, ni que sapiguera de res de màgia. 

—  Hola,  perdona  que  hagem  vingut  aixina  sense  avisar  però 

estos  xicons  s’han  presentat  a  casa  amb  algunes preguntes… i el 
meu  iaio,  bé,  la  meua  iaia  ha  pensat  que  potser  vosaltres 
podríeu respondre-lis-les. Són sobre màgia. 

—  Però  Araf,  Araaaf,  si  saps  que  ma  mare  no  està  bé,  ella  no 
està  per  a  parlar  amb  ningú.  Deixeu-la  tranquil·leta  pobreta, 
que  ja  està  major  i  no  se  pot  moure.  I  jo  tapoc  tinc  temps  de 
respondre-vos  res,  jo  estic tot el dia cuidant-la. Aneu-us-en per 
favor. 

—  Senyora, nosaltres no la volem molestar. No hauríem vingut 
si  no  necessitàrem  respostes  i  menys  si  no  pensàrem  que 
vostés  són  les  úniques  que  ens  ho  poden  resoldre.  Ho  dic 
sincerament. 

—  Eretíram,  vine  ací  i  conta’m  que  està  passant.  Qui  és  eixa 
jove que parla? 

40 
La  dona  es  va  endinsar  a  parlar  amb  sa  mare.  Des  de  fora, 
malgrat  que  molt  feblement  es  podia  escoltar  bona  part  de  la 
conversa entre mare i filla. 

—  Però  mare…  si  és  negra,  a  mi  no  em  pinta  bé.  Alguna  cosa 
voldrà. Açò mos durà mala sort.  

—  Calla,  filla  calla,  dixa’m  pensar  —i  va  recolzar  el  cap  en  les 
mans—  dixa’ls passar, sí, ho tinc clar. Dixa’ls passar. I no tractes 
mal a la xicona per ser negra. 

—  Però  mare,  si  jo  no  tinc  res  en  contra  del  seu  color,  però i si 
porta mala sort? 

—  Ai,  déu  meu,  calla,  per  favor,  calla  filla,  que  encara  et 
sentiran. 

Roc  es  va  quedar  mirant  la  cara  d’Irta  mentre  escoltava 
aquelles  paraules.  Una  lluentor  s’havia  encés  en  el  seu  iris,  es 
percebia  certa  tensió  en  el  cos  de  la  jove,  però  com  si  res,  com 
qui  té  per  costum  l’autocontrol,  va  fer  un  somrís  i  es  va 
endinsar en la casa sense esperar que els deixaren entrar. 

—  Passeu,  passeu,  ma  mare  vos  escolta.  Però  no  la  destorbeu 
molt,  per  favor,  que  està  major.  I  de  vegades  ni  me  coneix.  Jo 
no sé que té, per favor—implorava la dona a punt de plorar—. 

—  Què  voleu,  fills.  La  tia  Catnesiva  vos  ajudarà  si  pot.  Però  jo 
no me puc moure. 

Irta  i  Roc  varen  començar  a  contar-li  tota  la  història  des  del 
principi.  La  vella  els  escoltava  atentament  mentre  la  jove 
estava  netejant  els  plats  com  si  no  escoltara,  però  tots  tres 
s’havien  adonat  que  estava  parant  l’orella.  De  fet,  de  tant  en 
tant  durant  la  història  preguntava  per  alguns  dels  detalls  que 
parlaven. 

41 
—  Bé  està,  moltes  coses  han passat en els últims dies, coses que 
no  passaven  des  de  fea  segles.  Jo  ja  ho  sabia  que  passaria.  T’ho 
vaig dir, filla? Veritat que t’ho vaig dir. Jo açò ja ho sabia… 

—  Però  què és açò, és que realment, no sabem massa bé què ha 
passat...—va explicar Irta— 

— Mare, conte'ls-ho vosté, diga'ls-ho. 

—  Filla,  jo  ho  explicaré,  no  li  feu  cas  que  Eretíram  està  molt 
despistada  i  no  s’enrecorda  de  les  coses,  hui  no  ha  estat  en  tot 
el  dia,  se  n’ha  anat  de  parranda  i  ha  vingut  la  meua  neboda,  la 
pobra. 

—  Però  mare,  per  què  diu  això,  si  jo  no  m’he  mogut  d’ací,  si  li 
he  fet  el  dinar  i  hem  estat  juntetes.  Mare,  que  sóc  la  seua 
Eretíram, escolte’m. 

—  Ara  em  tatxa  de  mentirosa  però  no  li  feu  cas,  és  una 
manipuladora —fa un gest de burla amb la cara— 

—  Nosaltres  només  volíem  fer-lis  una  pregunta  un  poc 

delicada… una pregunta sobre MÀGIA. 

—  Màgia,  però  xicons, si jo sé que sou bones persones, jo ho sé, 

però  nosaltres  no  sabem  de  màgia.  Nosaltres  creem  en  Mitra, 
nostre senyor, i en tots els déus del cel. La màgia és un pecat. 

—  Eretíram,  calla.  Jo  també  crec  en  déu,  però  la  màgia…  Hi  ha 
gent  molt  mala,  molt  mala.  No me deixaren dormir, això no hi 
ha dret. 

— Sí, sí, conte-li-ho mare, conte-li-ho. 

— Tu calla Eretíram, que eres una deshonrà. 

—  Però  mare,  per  què  diu  això,  si  jo  estic  ací  tot  el  dia, 
dedicant-me a vosté. L’alce, la llave, l’arregle, li faig el dinar. 

—  Calla  mentirosa,  que  no  poden  eixir  més  mentires  d’eixa 

boca, deshonrà. Que em dixes a soles i te’n vas a pendonejar… 

42 
—  No  és  de  veres, xiquets, jo estic tot el dia ací. Però em canvia 
la cara i diu que sóc una altra. Sóc la seua Eretíram. Mare! 

Veient  que  la  discussió  no  acabaria,  Irta  va  decidir  traure 
l’animaló  de  la  bossa  de  mà  on  l’havien  alçat  i  el  va  ensenyar a 
les dones. Un silenci absolut va omplir la cuineta. 

— Alguna de vostés sap què és aquest animal? 

—  Eretíram,  ves  al  pati  i  escarba  en  terra  i  porta’m  tres  o 

quatre buderons. Afanya’t. 

— Però mare… 

— Calla i fes el que t’he dit, redéu. Ai, que Déu me perdone. No 
l’esmentaràs en va… Ai!!! 

La  filla  va  tornar  del  pati  amb  quatre  llombrius  i  va 
empapussar l’animaló dels jóvens.  

—  Vos  ho  podria  explicar,  fills,  la  meua  xiqueta  no  perquè  no 
fa  cas.  Parleu  amb  la  meua  Catnesiua.  Eretíram,  toca  a  la  teua 
germana, que lis ho explique. 

— Sí mare, però bega un poquet. 

—  Que  no  vull  beure,  crida  la  teua  germana  i  deixa’m  estar. 
Vosaltres perdoneu, açò no pot ser. 

Per telèfon: 

—  Catnes,  que  ha  passat  una  cosa  (...)  sí,  important  (…),  la  mare 
vol  que  parles  amb  ells,  sí,  tenen  un  dra…  sí,  sí.  Ja  ho  sé  que  fa 
més de mil, sí… Vine, per favor, la mare no està bé. 

—  Ara  vindrà  la  meua  germana  i  vos  ho  explicarà.  Bé,  vos 
explicarà  el  que  sabem.  Voleu  un  gotet  d’aigua?  No  vos  puc 
oferir  més.  Mosatros  som  humils,  només  tenim  la  paga  de  ma 
mare,  jo  no  puc  treballar  per  curar-la  a  ella.  —comença  a 
parlar  fluix—  Açò  no  ho  digues  a  ningú—va  dir  adreçant-se  a 
Afar—  si algun dia necessites que et netege alguna cosa en casa, 

43 
fill,  m’ho  dius,  i  jo  ho  faré.  Que  no  vos  escolte  ma  mare, que li 
senta  molt  malamet,  sobretot  que  li  ho  diga  a  un  xic…  ja  saps, 
se pensa... 

—  Ja  estàs  insinuant-te  Íram?  Sempre  aixina,  poca  vergonya, 

deshonrà,  que  veu  un  home  i  ala…  ala  filla,  que  me  vols 
abandonar. 

En  aquell  moment  es  va  obrir  la  porta  del  carrer  i  una  tercera 
dona  amb  els  cabells  rulls  però  més  curts  i  d’una  grossària 
intermèdia  entre  la mare que no podia alçar-se de la butaca i la 
filla  que  pareixia  que  s’envolaria  en  qualsevol  moment  si 
bufava  el  vent.  Era  la  filla  major,  Catnes.  Roc  la  coneixia.  Era 
una  dona  culta,  sempre  li  havia  paregut  intel·ligent,  a  més  era 
una  dona  que  s’estimava  molt  la  terra,  les  cançons  del  país,  les 
tradicions  i  alhora  des  d’una  perspectiva  moderna  de  la  vida. 
Quan la va vore se li varen il·luminar els ulls.  

—  Hola,  Roc!  Com  heu  vingut  a  vore  a  ma  mare,  ella  no  està 
bé.  Vingau,  deixeu-la  descansar.  Hola  Araf,  dóna’m  una 
besaeta, moltes gràcies. 

—  De  res  Catnes,  no  me  les  has  de  donar.  Jo  me’n  vaig  a  ma 
casa  ja.  Que  tingueu  sort  amb  les  vostres  preguntes,  criatures. 
Adéu. 

— Adéu—varen cridar tots a l’uníson. 

Catnes  i  els  dos  joves  varen  eixir  per  la  porta  deixant  les  altres 
dos  dones  en  la  casa. Mentre caminaven varen sentir el colp de 
la rella en tancar.  

—  És  la  meua  germana,  no  patiu,  ens  estarà  mirant.  Anem, 
vinga. 

﴿ ﴾   

44 
 

El refugi del Molí 

 

Varen  seguir  avançant  carrer  amunt,  varen  passar  els  quatre 

cantons  i  unes  poques  cases  més  avant,  la  trama  del  poble  es 
feia  més  ampla,  apareixia  el  primer  xalet  i  els  adosats  amb 
jardinet  al  davant  barrejats  amb  cases  de  feia  quaranta  anys 
d’angles  rectes  i  poca  gràcia.  Quan  el  carrer  ja  es  tornava  un 
camí,  a  ma  esquerra  començava  un  mur  de  pedra  seca  preciós 
de  no  més  d’un  metre  d’alçària.  I  al  final  del  mur  una  porteta 
de  fusta  donava  pas  a  un  jardinet  escalonat  que  baixava  fins  a 
la  séquia  major  i  acompanyava  una  casa  vella  però  molt  ben 
cuidada.  El  molí  de  Tunac.  Ara  ja  no  feia  les  funcions  de  molí 
però  s’utilitzava  com  a  punt  d’informació  turística  de  tota  la 
Vall de Talaplà. 

— Per què ens portes al Molí?—va preguntar Roc. 

—  Un  poc  més  avant  està  ma  casa,  és  allà,  en  l’Ereta, passant el 
Jardí d’Íl—va comentar Irta. 

45 
—  Ah,  tu  eres  la  filla  d’Acsop.  Què  ha  sigut  de  ton  pare?  Fa 
molts  anys  que  no  l’he  vist.  Quan  érem  jóvens  jugàvem  junts 
per  estos  caminals  i  séquies,  saps.  Quan  va  faltar  ta  mare…  va 
dixar  de  ser  ell.  Però  bé,  anem  a  per  la  faena.  Per  respondre  la 
teua  pregunta,  Roc,  i  amb  el  resum  que  m’ha  fet  la  meua 
germana  adés,  crec  que  només  he  de  dir  que  vos  ensenyaré 
una  part  més  de  les  Coves.  Vingueu.  Ací  en  el  Molí,  en  l’època 
de  la  Gran  Guerra  es  va  crear  un  refugi  antiaeri  per  a  la 
població  de  Benigrandot  i  Massapetit,  ja  ho  sé  que  se  sol  dir  el 
nom al revés, però jo sóc benigrandotina i els d’allà baix no són 
més  importants  que  nosaltres.  Tornant  al  tema  que  ens  ocupa. 
El  Refugi  es  va  fer  per  a  protegir  a  la  població però no se sabia 
que  aquell  punt  pel  qual  estaven  obrint  era  una  porta  natural 
de les Coves, com dieu vosaltres. Entrem. 

A  un  costat  de  la  roca  que  formava  els  jardins  escalonats  que 
havien  anat  baixant  pel  caminet  hi  havia  una  obretura 
quadrangular que tenia escrit amb lletres modernistes: Refugi.  

—  El  pare  del  senyor  Tranoveig  va  manar  construir  aquest 

refugi  quan  era  alcalde,  sabeu.  Era  un  bon  home,  llàstima  que 
el  mataren  quan  jo  encara  era  molt  menuda.  La  Gran  Guerra, 
el  Colp  d’Estat…  va  ser  una  època  dura  per  a  la  població.  I 
alhora  va  ser  un  moment  de  molta  instabilitat  en  la  màgia. 
D’això  en  volíeu  parlar,  veritat?  De  màgia.  És  una  paraula  com 
una  altra.  Nosaltres  li  diem  màgia  ara,  però  en  un  futur  potser 
tinga  un  altre  nom.  Ara  parlen  d’universos  paral·lels  i  moltes 
més  coses  que  fa  cent  anys  haurien  semblat  una  bogeria  i  que 
fa  300  anys  t’hauria  costat  la  vida  el  fet  d’esmentar-les.  Veig, 
imagine,  que  la  vella  Airam  vos  ha  contat  alguna  cosa  de  la 
meua  família.  Ella  no  en  té  ni  idea,  en  realitat  però  hi  ha  el 
rumor  en  el  poble  de  que  ma  mare  fa  mals  d’ull  i  eixes  coses. 
Clar,  no  negaré  que  sempre  ha  sigut  un  poc  rara  i  especial,  i  la 
meua  germana  tampoc  ajuda.  No  dic  que  siga  mala  persona, 
tot  el  contrari,  la  pobra  es  desviu  per  ma  mare,  però  és  molt 

46 
mal  pensada  i  no  és  un  animal  social.  Supose  que  això  ja  ho 
havíeu deduït vosaltres sense que jo vos ho diguera. 

Varen  continuar  entrant  refugi  endins.  Varen  passar  la  cambra 

principal,  que  era  la  típica  d’un  refugi  de  volta  de  mig  punt, 
amb  banc  corregut  als  dos  costats  i  d’uns  4  metres  de  llarg.  Al 
final  de  la  cambra  una  porta  portava  a  un  corredoret  i  un 
quartet  diminut.  En  el  fons  una  porteta  quasi  imperceptible  es 
va obrir quan la Catnes hi va posar la mà. 

— Màgia!—varen cridar els dos joves sorpresos. 

—  Açò  no  és  cap  màgia.  És  un  joc  de  contrapesos,  açò és física. 
Crec  que  hauríeu  d’estudiar  un  poc  més  i  deixar  les  xarxes 
socials  una  temporadeta.  Encara  que  ara  que  ho  pense,  només 
heu  mirat  el  mòbil  4  o  5  vegades  en  tot  el  trajecte,  cosa  que  és 
extranya  amb  algú  de  la  vostra  edat.  Ara  no  cal  que  el  tragueu, 
ací no hi ha cobertura, i molt menys WiFi. 

Després  d’un  altre  corredor  d’uns  vint  metres,  que  baixava  en 
pendent,  varen  arribar  a  una  gran  obertura.  I  a  l’altre  costat, 
llum. 

—  Benvinguts  a  la  sala  del  Griu.  El  palau  subterrani  de la reina 

Aletha,  on  va  viure  els  seus  últims  dies  acompanyada  per 
aquells que l’estimaven. 

La  sala  era immensa, semblava un palau renaixentista amb una 

volta  de  vint  metres  de  diàmetre  en  el  sostre.  La  sala  era  un 
cub  perfecte,  com  aquells  que  va  fer  Palladio  en  la  nostra 
Florència. 

—  Alguns  dels  qua  l’han  conegut,  li  diuen  Capella  del  Griu, 
però  mai  s’hi  ha  fet  cap  acte  religiós.  No  sé  si  coneixeu  la 
història,  però  els  dos  grans  amics  d’Aletha  varen  ser  dos 
germans  originaris  d’este  poble:  Ílan  Tranoveig,  que  més  tard 
va  ser  el  president  de  la  República,  i Córhan. Córhan és menys 
conegut.  La  veritat  és  que  practicament  ningú  en  parla. 
Nosaltres  sí  que  el  recordem,  de  fet,  en  la  sala  contígua  a 

47 
aquesta  hi  ha  la  biblioteca  més  gran  d’Àroch  Àrdipe,  i  una  de 
les  més  grans  d’Occath,  i  en  ella  hi  ha  diversos  llibres  escrits 
per ell. Les seues Cròniques, poesies d’amor, assajos polítics… 

—  La  veritat  és  que  em  fascina  tot  el  que  ens  està  contant, 
però…  què  té  tot  això  a  vore  amb  el  nostre  animaló?  —va 
comentar Irta— 

—  No  tardaré  molt  a  arribar  a  eixe  punt.  Durant  la  guerra,  els 
Asolot  estaven  desesperats  per  aconseguir  alguna  cosa,  algun 
artilugi  o  algun  poder  que  els  permetera  guanyar  a  l’exèrcit de 
l’Aliança.  Ja  sabeu  com  acabà  la  història  i  no  cal  que  m’hi 
estenga.  Però  resulta  que,  en  aquell  moment,  en  les  mans  de 
Córhan  va  caure  un  llibre  que  parlava  de  la  màgia  antiga,  de 
poders  incògnits  i  d’un  emplaçament.  Aquest.  En  esta  sala  va 
nàixer  el  primer  animal  màgic  de  la  nostra  època:  el  Griu 
d’Aletha.  En  esta  sala,  la  reina,  va  fundar  una  estirp  que 
s’encarregaria  de  mantindre  el  seu  llegat.  Els  Thofal,  els 
Thonep  i  els  Theniu  varen  ser  les  tres  famílies  elegides  per  a 
mantindre  el  secret,  una  dona  de  cada generació mantindria el 
secret  i  cuidaria  del  Griu.  I  així  va  ser  durant  dos-cents  anys, 
fins  que  un  dia  el  griu  va  morir.  Les  altres  famílies  es  varen 
anar  oblidant  dels  seus  deures  i  només  nosaltres  les  Thofal, 
hem mantingut el secret viu i esperant este moment. 

—  Però  quin  és  este  moment?  Tan  important és l’animalet? No 

li voldreu fer cap mal, veritat? 

Acabaven  de  baixar  l’escalinata  de  la  Capella  del  Griu,  i  havien 
arribat  al  terra  de  lloses  caironades  de  rodé  i  pedres  blaves 
d’Èrdevrom.  Les  quatre  pilastres  jòniques dels racons s’alçaven 
fins  a  l’infinit  i  la  volta  circular  tenia  els  frescs  que 
representaven  la  Guerra  dels  Asolot.  En  el  bell  mig,  en  el  cim 
d’una piràmide escalonada hi havia un tro. 

—  Això  és  el  tro  d’Aletha.  Xiques,  vingueu!—va  dir  mentre 

pujaven envers el tro. 

48 
De  sobte,  d’alguna  de  les  portes  de  la  sala  varen  entrar  les  dos 
talponetes,  la  Dori  i  la  Mina  i  es  varen  enfilar  per  les  cames  de 
la  senyora  Catnes.  Cosa  que  va  deixar  Irta  i  Roc  bocabadats, 
Roc, va estar a punt de cridar. 

—  Supose  que  tindreu  moltes  preguntes—va  dir  Catnes 

mentre  seia  en  el  tro  circular  amb  una  talponeta  en  cada 
muscle. 

«» 

﴾ ﴿ 

   

49 
 

El secret 
 

V 

﴿※﴾ 

﴾⁕﴿ 

﴿ ﴾ 

﴾ ﴿ 

﴾ ﴿ 

   

50 
 

ÍNDEX 

El dinar 9 
Les coves 15 
La màgia 21 
La nit 24 
La perla 29 
Les fetilleres 39 
El refugi del Molí 45 
El secret 51 
 

 
 
   

51 
 POSTFACI 

Aquest és un esborrany d’un futur llibre que es troba inacabat a 
data  de  19  de  març  de  2020,  cinqué  dia  de  la  quarentena  del 
coronavirus  Covid-19, que ens ha deicat sense falles, sense Sant 
Josep  i  sense  poder celebrar el dia del pare en família. Però, ací 
seguim,  cadascu  des  de  sa  casa  mirant  com  el  món  que 
coneixíem  es  desmorona  i  amb  l’esperança  d’eixir  d’esta en un 
món  millor.  Amb  uns  humans  més  respectuosos  amb  el  medi, 
més  respectuosos  amb  la  resta  d’humans,  sobre  tot  dels 
desafavorits;  més  respectuosos  amb  els  animals,  i  la  resta 
d’éssers vius; més respectuosos amb les altres cultures. 

Mentrestant,  des  de  la  soledat  d’estes  quatre  parets  i  amb  unes 
vistes  meravelloses  de  la  Serra  Calderona  seguiré  escrivint 
estes  ratlles  per  tal  d’entretindre’m  i  entretindre  els  altres 
sempre  que  puga.  I  així,  contar  esta  història  que  només  era 
veritat en el meu cap i que ara ho és per a tot aquell que la llija.  

52