Professional Documents
Culture Documents
b29.EbouDesprés de Babel. Tres Apunts PDF
b29.EbouDesprés de Babel. Tres Apunts PDF
Tres apunts
Portada > Pescat amb palangre > Després de Babel. Tres apunts
1. Paradoxes
Traduir, fins i tot llegir en versió original, és molt difícil. Sovint ens manca alguna informació sobre l’altra cultura,
cosa que ens desorienta o ens mena a una lectura incorrecta. Els «falsos amics» seria el cas més obvi. Si
acceptem la coneguda afirmació de Iuri Lotman segons la qual la traducció és «el mecanisme primari de la
consciència» podem reconèixer la importància de l’asimetria i la divisió binària entre els espais semiòtics com a
principis ordenadors de la humanitat. Així, els espais semiòtics tendeixen a l’heterogeneïtat i la diversitat, i per
això el binarisme és una constant en les formes de coneixement i creació. L’asimetria ens empeny a cercar el
llenguatge comú, la koiné, a la creolització de llenguatges per poder captar allò que és diferent i llunyà. L’Imperi
romà usava el llatí com a lingua franca, l’anglosaxó ha imposat l’anglès aproximatiu dels nostres dies com a
llengua pont entre cultures.
Com hauria de ser, la traducció ideal? Quin hauria de ser l’objectiu mínim de qualsevol traducció? Quan el 1816
Wilhelm von Humboldt va traduir Sòfocles i Èsquil, va intentar definir de manera general què és la traducció, iva
plantejar el dubte sobre els matisos de la fidelitat a l’original traduït: «com més tendeix una traducció a la
fidelitat, més es desvia de l'original; com que intenta imitar els matisos més delicats i evitar les simples
generalitzacions, pot crear matisos nous i diferents». L’afirmació de Humboldt ens obre les portes a les
acusacions tòpiques: traduttore, traditore; però també, més feliçment, a acceptar els límits, segons la coneguda
expressió de Pierre Leyris: «Traduire, c’est avoir l’honnêteté de s’en tenir à une imperfection allusive». Segons
Steiner, l'únic camí perquè un traductor sigui fidel al text original és sent just en el procés hermenèutic. Així va
més enllà del concepte de fidelitat de Humboldt:
«El traductor, l'exegeta o el lector és fidel al seu propi text, es fa responsable de la seva pròpia resposta, només
quan s'esforça per recuperar l'equilibri de forces i la presència integral que la seva intervenció ha modificat. La
fidelitat és ètica però també, en el seu sentit ple, econòmica. En virtut del tacte, i el tacte intensificat és una visió
moral, el traductorintèrpret crea una situació d'intercanvi significatiu.»
Impossibilitat, infidelitat, traïció, intercanvi: heus ací algunes de les múltiples paradoxes de la traducció.
2. Una llengua amb sentits diferents
El desastre de l'aventura colonial va generar una reacció literària, perceptible en novel·les i estudis històrics. El
http://www.visat.cat/articles/cat/122/despres-de-babel.tres-apunts.html 1/3
7/11/2016 Arxiu d’articles - Després de Babel. Tres apunts
període postcolonial va començar al món hispànic poc temps després de les guerres napoleòniques que van
delmar la Península Ibèrica. En el món francès i anglosaxó, aquest fenomen no es va produir fins després de la
segona guerra mundial. Curiosament, entre les literatures llatinoamericanes i l'espanyola, potser per una qüestió
d'antiguitat i de processos d’independència al començament del segle XIX, hi ha hagut molts més diàlegs i
interaccions que entre les respectives literatures francòfona i francesa, o anglòfona i anglesa. Amb tot, si es
compara el nombre de traduccions a l’anglès amb les que es fan a l’alemany, francès, portuguès i italià
(espanyol i català), les xifres són espaordidores. La presència de la literatura no anglesa en les llistes de
clàssics «mundials» generades a Londres o Nova York, o no cal dir les novetats literàries no angleses en el
mercat anglosaxó, és ridícula. Potser perquè consideren que llegir Salman Rushdie ja és llegir un autor
«estranger», en traducció, que correspon a un altre món i una altra cultura, i això ja és prou forà. No cal fer més
esforços d’acostament a l’altre, han cobert la quota d’alteritat.
En aquests casos podem introduir un matís de la traducció. Llegim en una mateixa llengua realitats molt
diferents, sotmeses. És el que va definir el crític Homi Bhabha amb una sèrie de conceptes útils per a l'anàlisi de
la literatura postcolonial. Un dels modes que té el colonitzat de lluitar contra el centre, la cultura de la metròpoli,
és adoptant, incorporant i subvertint el codi cultural dominant. Segons Bhabha, el subjecte colonitzat
experimenta aquesta subversió com una «mimetització» o camuflatge, la qual cosa ataca els fonaments de la
suposada superioritat del subjecte dominant. A The Location of Culture (1994), va presentar conceptes com els
de camuflatge (mimicry), interstici (interstice), hibridesa (hybridity) i liminalitat (liminality), que deriven de la
semiòtica i la psicoanàlisi lacaniana. Argumentava que la producció cultural és sempre més productiva on és
més ambivalent.
Torno a Rushdie. A la seva millor novel·la, Midnight Children (1980), utilitza al·lusions metafòriques a la
fragmentació o la desintegració per indicar la pèrdua del sentit d'identitat. El personatge protagonista de la
novel·la, Saleem, intenta entendre la seva identitat fragmentada. Saleem és fill de múltiples nacions, religions,
llengües i partits polítics, i per això té una consciència de si mateix conflictiva i contradictòria. Nascut el 15
d'agost de 1947, just a mitjanit, en el moment precís que es va declarar la independència de l'Índia, que
s'alliberava així d'anys d'opressió britànica. Des del moment que la seva mare anuncia la concepció, la vida de
Saleem es converteix en un esdeveniment públic. I en diversos moments de la novel·la afirma que «to
understand me, you'll have to swallow a world». Aquesta idea subratlla la intensa relació que hi ha a la novel·la
entre l'individual, personal, i el públic, col·lectiu. Es produeix una identificació metafòrica entre la vida de Saleem
i els primers passos de l'Índia com a país independent. Hi ha, doncs, una intensa relació entre vida privada, la
història i la situació de conflicte religiós. Escrita en anglès, els parlants de l’anglès d’Anglaterra o dels EUA han
de fer un notable esforç d’adaptació (de traducció!) per poder entendre el que llegeixen. Aquí uns mots de
Humboldt ens tornen a ajudar:
«...la traducció ha de tenir un regust forà, encara que només fins a cert punt; és fàcil traçar la línia a partir de la
qual això es converteix en un error. Si un no detecta estrangeritat (Fremdheit), però percep que és estranger
(Fremde), la traducció haurà aconseguit la seva meta més elevada; però si l'estrangeritat apareix com a tal, i
molt probablement fa desaparèixer allò estranger, el traductor demostra la sevaT.»
3. Atents a la petitesa
Les cultures no són iguals en termes de traducció. I com diu la Declaració del Quebec: «Algunes tradueixen per
elecció i d’altres per obligació. La traducció és clau per a la protecció de les llengües minoritàries». El cas del
món anglosaxó és particularment interessant des d’una perspectiva catalana. És un desafiament de grans
dimensions. Perquè és una cultura en posició de control i en crisi, en davallada, però que encara conserva tots
els tics imperialistes de construcció del domini. Les anomenades llengües minoritàries (o menys usades), en un
paradigma molt ampli que pot anar des de l’italià al català, necessiten la traducció com l’aire que respiren. I
l’anglès pot esdevenir un cavall de Troia per infiltrarse en altres cultures. El que ha passat els últims anys és un
èxit. Tenir traduïts a l’anglès llibres com La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, el Quadern Gris, de Josep
Pla, Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga, Vida privada, de Josep M. de Sagarra, o Incerta glòria,
de Joan Sales, és una bona targeta de presentació. La traducció és necessària per les cultures petites, per fer
se conèixer. La difusió depèn de factors comercials, de promoció, que sovint enllacen amb la xamba d’aparèixer
en un programa televisiu d’impacte.
Però la traducció no és possible sense un estol de traductors, gent apassionada que consagren bona part del
seu temps i energia a conèixer una altra llengua, una cultura, a establir nous diàlegs amb i entre el món. Són
gent valenta i de gran valor. En conec tres d’excepcionals: Mary Ann Newman, l’enyorat Pep Sobrer i Patrizio
Rigobon. Tots tres, com molts d’altres, tenen un doble valor. Són valents i revaluen dues cultures amb els seus
esforços de trencar les distàncies. Els traductors no són simples missatgers, sinó que transmeten la veu d’altres
alhora que conserven la seva pròpia. Com a conseqüència, prenen partit per autors desconeguts i pels estils i
grups literaris marginats. Transmeten una passió, un afecte, una crítica. Tenen el valor de treballar en una feina
impagable i sovint no pagada o mal pagada. Aquí és de llei denunciar el sector editorial, que en època digital
només troba excuses per retallar els minsos recursos dedicats a pagar el factor humà: autor i traductor. El
principal responsable (però no l’únic) d’aquestes polítiques injustes, de tracte econòmic insultant, la devem al
monstre execrable en què s’ha convertit la distribuïdora Amazon.
http://www.visat.cat/articles/cat/122/despres-de-babel.tres-apunts.html 2/3
7/11/2016 Arxiu d’articles - Després de Babel. Tres apunts
No vaig poder aprendre més de sis o set llengües, i els traductors i intèrprets han estat bons companys durant
tota la meva vida. A grans trets podem dir que la traducció és un factor poderós per establir un diàleg profund
entre cultures diferents; és un vehicle dinàmic de l'intercanvi intel·lectual, de la difusió d'idees i de la més àmplia
percepció de les creacions de la intel·ligència i de l'art. I el món de la política —en especial en un món de polítics
monolingües com és l’hispànic— necessita la traducció com les crosses i les ulleres indispensables per poder
(és un dir) entendre l’altre. L’estrany. El bàrbar.
http://www.visat.cat/articles/cat/122/despres-de-babel.tres-apunts.html 3/3