IES Duc de Montblanc

Química Selectivitat
2018
Canvis d’energia de les reaccions químiques, equilibri químic i equilibri de fases,
espontaneïtat, cinètica química, reaccions de precipitació i de transferència de protons i
electrons i radiació, àtoms i molècules.

Cristina García
Maig – juny 2018
FORMULACIO
PICTOGRAMES DE PERILLOSITAT
TAULA DE SUBMULTIPLES
PREFIXOS UTILITZATS PER DESIGNAR ELS MÚLTIPLES I SUBMÚLTIPLES DE LES
UNITATS
MÚLTIPLES SUBMÚLTIPLES
FACTOR PREFIX SÍMBOL FACTOR PREFIX SÍMBOL
1024 YOTTA Y 10-1 DECI d
1021 ZETTA Z 10-2 CENTI c
1018 EXA E 10-3 MIL·LI m
1015 PETA P 10-6 MICRO μ
1012 TERA T 10-9 NANO n
109 GIGA G 10-12 PICO p
106 MEGA M 10-15 FEMTO f
103 KILO k 10-18 ATTO a
102 HECTO h 10-21 ZEPTO z
101 DECA da 10-24 YOCTO y
CANVIS D’ENERGIA DE LES REACCIONS
QUIMIQUES
La termoquímica estudia l’energia implicada en les reaccions en forma de calor.

 Sistema: part de l’univers que estem estudiant. Pot ser obert, quan pot intercanviar amb l’entorn
matèria i energia, tancat, quan només pot intercanviar energia amb l’entorn o aïllat, quan no pot
compartir ni matèria ni energia.
 Entorn: part de l’univers que envolta el sistema.

PRIMER PRINCIPI DE LA TERMODINÀMICA

 Energia interna d’un sistema (U / E): és la suma de les energies translacional, rotacional, vibracional i
d’interacció entre les molècules. S’expressa en joules. Aquesta varia segons la temperatura, la
composició i la pressió i no pot determinar-se, sinó que es determina la variació d’energia interna.
La variació d’energia interna és una funció d’estat, és a dir, el seu valor només depèn dels estats inicial
i final.
 Calor (q): forma d’intercanvi d’energia que es dóna amb la presència d’un augment o disminució de la
temperatura d’una substància. No és una funció d’estat.

𝑞 = 𝑚 · 𝑐 · 𝛥𝑇
-1 -1
on q és la calor, m la massa (kg), c la capacitat calorífica específica (J·kg ·K ) i ΔT la variació de la temperatura

o Si q ˃ 0: ΔT ˃ 0, el sistema absorbeix energia en forma de calor

o Si q ˂ 0: ΔT ˂ 0, el sistema allibera energia en forma de calor
 Capacitat calorífica (C): s’expressa en J/ºC. 𝑞 = 𝐶 · ∆𝑇.
 Treball d’expansió o comprensió d’un gas a pressió constant (W): el treball no és una funció
d’estat.

𝑊 = −𝑃 · ∆𝑉

3
on la pressió s’expressa en pascals (Pa), el treball en joules (J) i el volum en m

o Treball d’expansió (W ˂ 0, V ˃ 0): el sistema ha realitzat un treball contra l’entorn i perd energia
interna.
o Treball de compressió (W ˃ 0, V ˂ 0): l’entorn realitza un treball sobre el sistema i el sistema
guanya energia interna.
o Quan W = 0, l’increment de volum és 0 i l’únic intercanvi possible d’energia és en forma de calor.

El primer principi de la termodinàmica diu que l’energia interna d’un sistema (U) es pot transferir en forma
de calor (Q) i de treball (W). Llavors, la variació d’energia interna d’un sistema (ΔU) és igual a la suma de
la calor intercanviada entre el sistema i l’entorn i el treball realitzat pel o sobre el sistema.

∆𝑈 = 𝑞 + 𝑊
Tipus de sistemes:

 Isotèrmic: quan es realitza a temperatura constant.

 Adiabàtic: no hi ha transferència d’energia en forma de calor entre el sistema i l’entorn.
 Isocor: es realitza a volum constant.
 Isobàric: es realitza a pressió constant.

Calor de reacció:

 A volum constant (qv): variació de l’energia interna (ΔU).

 A pressió constant (qp): variació de l’entropia (ΔH).
o ΔH ˃ 0: reacció endotèrmica, la reacció absorbeix energia en forma de calor.
o AH ˂ 0: reacció exotèrmica, la reacció allibera energia en forma de calor.

∆𝑈 = 𝑞 + 𝑊 → 𝛥𝑈 = 𝑞 − 𝑃∆𝑉 → 𝑞𝑝 = ∆𝑈 + 𝑃∆𝑉

Relació entre l’energia interna i l’entalpia:

∆𝐻 = ∆𝑈 + 𝑃 · ∆𝑉

Sempre que no intervinguin gasos, la variació del colom serà pràcticament 0 i ΔH = ΔU, però en el cas en
què sí que hi intervinguin:

∆𝐻 = ∆𝑈 + ∆𝑛 · 𝑅 · 𝑇
suposant que els gasos tinguin un co)mportament ideal
on R sempre és igual a 8,31 J / K·mol

Equacions termoquímiques:

Les equacions termoquímiques son unes equacions químiques que consten de l’estat físic dels reactius i
els productes i de l’energia calorífica intercanviada, que si es duen a terme a pressió constant,
corresponen a la variació d’entalpia.

La variació d’entalpia és una propietat extensiva, és a dir, que depèn de la quantitat de matèria inicial.

 Entalpia estàndard de reacció (ΔHºr): depèn de la temperatura i l’estat físic.

 Entalpia estàndard de formació (ΔHºf): variació d’entalpia que acompanya a la formació d’un mol de
compost a partir dels seus elements en la forma més estable en condicions estàndard

Càlcul de l’entalpia de reacció:

1. A partir de les entalpies estàndard de formació

∆𝐻𝑟𝑒𝑎𝑐𝑐𝑖ó = ∑ 𝑛𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒 · ΔH𝑓𝑜 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠 − ∑ 𝑛𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠 · ΔH𝑓𝑜 𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠

2. Aplicant la llei de Hess, a partir de les ΔH d’altres reaccions

Llei de Hess: la variació d’entalpia per una reacció que es duu a terme en una sèrie d’etapes és igual a la
suma de les variacions d’entalpia de les diferents etapes individuals. Es basa en la conservació d’energia.

3. A partir de les energies d’enllaç (enllaços covalents)

 Entalpia o energia d’enllaç covalent (kJ/mol): energia necessària per trencar un mol d’enllaços
covalents d’una espècie en estat gasós.

∆𝐻𝑟𝑒𝑎𝑐𝑐𝑖ó = |∑ 𝐸𝑒𝑛𝑙𝑙𝑎ç𝑜𝑠 𝑡𝑟𝑒𝑛𝑐𝑎𝑡𝑠 (𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠) | − |∑ 𝐸𝑒𝑛𝑙𝑙𝑎ç𝑜𝑠 𝑓𝑜𝑟𝑚𝑎𝑡𝑠 (𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠) |

4. Variacions d’entalpia en processos físics

És l’energia necessària per passar a pressió constant un molt d’una substància d’un estat físic a un altre a
la temperatura necessària (ebullició, etc.).

5. A partir de dades experimentals

A. Utilitzant una bomba calorimètrica (qreacció a Vconstant, ΔU)

 DADES: massa de combustible, Cbany H2O (kJ/K), Ti bany, Tf bany

 CÀLCULS:
o Calor absorbida per l’aigua del bany: 𝑞𝐻2 𝑂 = 𝐶 · ∆𝑇
o Calor despresa en la combustió de “m” grams a un volum constant: 𝑞𝑟𝑒𝑎𝑐𝑐𝑖ó 𝑉 𝑐𝑜𝑛𝑠𝑡𝑎𝑛𝑡 = −𝑞𝐻2 𝑂
𝑞𝑟𝑒𝑎𝑐𝑐𝑖ó 𝑉 𝑐𝑜𝑛𝑠𝑡𝑎𝑛𝑡 𝑘𝐽
o Calor de reacció a volum constant per mol: ∆𝑈 = 𝑛
(𝑚𝑜𝑙)

B. Utilitzant un calorímetre

Un calorímetre és un vas amb parets aïllants i amb una tapa que té dos forats, un pel termòmetre i l’altre
per la vareta que serveix per agitar.

Calor de dissolució d’una sal:

 CÀLCULS:
o Calor absorbida / cedida per la solució: 𝑞𝑠𝑜𝑙𝑢𝑐𝑖ó = ∆𝑇 · 𝐶 · 𝑚𝐻2 𝑂 + 𝑠𝑎𝑙
o Calor absorbida / cedida en dissoldre “m” grams de sal: 𝑞𝑝𝑟𝑜𝑐é𝑠 𝑑𝑖𝑠𝑠𝑜𝑙𝑢𝑐𝑖ó = −𝑞𝑠𝑜𝑙𝑢𝑐𝑖ó
𝑞𝑝𝑟𝑜𝑐é𝑠 𝑑𝑖𝑠𝑠𝑜𝑙𝑢𝑐𝑖ó
o Entalpia molar de dissolució: ∆𝐻 = 𝑛𝑠𝑎𝑙

Calor d’una reacció de neutralització:

 DADES: Ti, Tf, Vàcid [àcid], Vbase [base].

 MATERIAL: proveta, calorímetre, termòmetre.
 CÀLCULS:
o Calor absorbida / cedida per la solució: 𝑞𝑠𝑜𝑙𝑢𝑐𝑖ó = ∆𝑇 · 𝑚 · 𝐶𝑠𝑜𝑙𝑢𝑐𝑖ó
o Calor cedida / absorbida reacció de neutralització: 𝑞𝑟𝑒𝑎𝑐𝑐𝑖ó 𝑑𝑒 𝑛𝑒𝑢𝑡𝑟𝑎𝑙𝑖𝑡𝑧𝑎𝑐𝑖ó = −𝑞𝑠𝑜𝑙𝑢𝑐𝑖ó
𝑞𝑟𝑒𝑎𝑐𝑐𝑖ó 𝑑𝑒 𝑛𝑒𝑢𝑡𝑟𝑎𝑙𝑖𝑡𝑧𝑎𝑐𝑖ó
o Entalpia molar: ∆𝐻 = 𝑛
ENERGIA RETICULAR D’UN COMPOST IÒNIC
L’energia reticular d’un compost iònic és l’energia que s’allibera quan es forma un mol de compost iònic a
partir dels seus ions en estat gasós i en condicions estàndard. Per tal d’obtenir-la, cal utilitzar la llei de
Hess. En ella influeix la temperatura i la solubilitat (↑ energia, ↓ solubilitat).

Model electrostàtic del sòlid iònic:

La força d’atracció elèctrica és directament proporcional al producte de les càrregues del catió i l’anió i
𝑘 (𝑞+ · 𝑞− )
inversament proporcional a la distància que els separa (llei de Couloumb): 𝐹 = 𝑑2

El model electrostàtic del sòlid iònic ens serveix per comparar a nivell qualitatiu. Com més gran sigui la
força d’atracció, més gran serà l’energia reticular en valor absolut.

Determinació de l’energia reticular. Cicle de Born-Haber:

El cicle de Born-Haber proposa aplicar la llei de Hess i trobar l’energia reticular a partir d’aquesta.
EQUILIBRI QUIMIC I EQUILIBRI DE FASES
L’equilibri químic és un fenomen que té lloc en el moment en què una reacció reversible assoleix una
temperatura determinada i les concentracions de totes les espècies romanen constants a causa que la
velocitat de la reacció directa és igual a la velocitat de la reacció indirecta. La reacció no s’atura, és un
equilibri dinàmic.

L’equilibri està determinat per la constant d’equilibri (Kc) en funció de les seves concentracions molars.

𝑐𝑜𝑒𝑓𝑖𝑐𝑖𝑒𝑛𝑡𝑠 𝑚𝑜𝑙𝑎𝑟𝑠 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠

[𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠]𝑒
𝐾𝑐 = 𝑐𝑜𝑒𝑓𝑖𝑐𝑖𝑒𝑛𝑡𝑠 𝑚𝑜𝑙𝑎𝑟𝑠 𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠
[𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠]𝑒

 S’expressa sense unitats.

 Per una reacció determinada, el seu valor només depèn de la temperatura.
 Valors alts de la Kc: la concentració dels productes és major i l’equilibri està desplaçat cap a la
formació de productes.
 Valors baixos de la Kc: la concentració dels reactius és major i l’equilibri està desplaçat cap a la
formació de reactius.
 Varia segons com estigui igualada la reacció.
 En un equilibri heterogeni, només participen les concentracions de les espècies gasoses.

PREDICCIÓ DE LA SITUACIÓ D’EQUILIBRI D’UNA REACCIÓ

Podem predir la situació d’equilibri d’una reacció a partir de la comparació del quocient de reacció en
funció de les concentracions molars (Qc) i la constant d’equilibri (Kc).

𝑐𝑜𝑒𝑓𝑖𝑐𝑖𝑒𝑛𝑡𝑠 𝑚𝑜𝑙𝑎𝑟𝑠 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠

[𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠]𝑜
𝑄𝑐 = 𝑐𝑜𝑒𝑓𝑖𝑐𝑖𝑒𝑛𝑡𝑠 𝑚𝑜𝑙𝑎𝑟𝑠 𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠
[𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠]𝑜

 Si Qc = Kc: la reacció està en equilibri.

 Si Qc ˃ Kc: la reacció no està en equilibri i evoluciona cap a la formació de reactius.
 Si Qc = Kc: la reacció no està en equilibri i evoluciona cap a la formació de productes.

CONSTANT D’EQUILIBRI EN FUNCIÓ DE LES PRESSIONS PARCIALS (Kp)

𝑐𝑜𝑒𝑓𝑖𝑐𝑖𝑒𝑛𝑡𝑠 𝑚𝑜𝑙𝑎𝑟𝑠 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠
𝑃𝑝𝑎𝑟𝑐𝑖𝑎𝑙 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠
𝐾𝑝 = 𝑐𝑜𝑒𝑓𝑖𝑐𝑖𝑒𝑛𝑡𝑠 𝑚𝑜𝑙𝑎𝑟𝑠 𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠
𝑃𝑝𝑎𝑟𝑐𝑖𝑎𝑙 𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠

 Només varia amb la temperatura.

 S’ha d’expressar en atm o bar.
 No té unitats.
RELACIÓ ENTRE LA Kp I LA Kc

𝐾𝑝 = (𝐾𝐶 · 𝑅𝑇)𝑐𝑜𝑒𝑓.𝑚.𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠−𝑐𝑜𝑒𝑓.𝑚.𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠

Homogeni Totes les espècies es troben a la mateixa fase

Tipus d’equilibri
Fase sòlid - fase gas
Heterogeni
Fase líquid - fase gas
Distingim dues fases

GRAU DE DISSOCIACIÓ D’UNA ESPÈCIE

El grau de dissociació d’una espècie (α) és el percentatge de mols transformats d’una espècie respecte els
mols inicials.

𝑥(𝑚𝑜𝑙𝑠 𝑡𝑟𝑎𝑛𝑠𝑓𝑜𝑟𝑚𝑎𝑡𝑠)
∝= · 100
𝑛𝑜 (𝑚𝑜𝑙𝑠 𝑖𝑛𝑖𝑐𝑖𝑎𝑙𝑠)

FACTORS QUE MODIFIQUEN L’ESTAT D’EQUILIBRI I PRINCIPI DE LE CHANTÊLIER

Trencar l’equilibri vol dir fer evolucionar la reacció cap a un nou estat d’equilibri en el qual hauran variat les
concentracions de reactius i productes.

El Principi de Le Chantêlier ens permet predir cap a on evolucionarà un equilibri un cop es fa una de les
modificacions següents:

Afegint o disminuint el
nombre de mols
Variació de les d'alguna espècie
Variació de la pressió en
concentracions de
un sistema gasós
rectius / productes
Variant el volum
Factors que modifiquen
l'equilibri Afegint aigua en un
sistema de solució
aquosa
Variació de la modifica el valor de Kp i
temperatura Kc

Quan a un sistema químic o físic en equilibri es produeix alguna modificació de les variables que el
determinen, l’equilibri es desplaça en el sentit d’oposar-se a la modificació feta.

Variació del número de mols d’alguna espècie que intervé a l’equilibri:

 Si traiem reactiu o afegim producte, l’equilibri evoluciona cap a la formació de reactius.

 Si traiem producte o afegim reactiu, l’equilibri evoluciona cap a la formació de productes.
 Si el producte que afegim no intervé en l’expressió de la Kc, no es modifica l’equilibri.
Variació de la pressió (variació del volum):

 En augmentar la pressió, disminueix el volum i l’equilibri es desplaça en el sentit en què hi ha menys

espècie en estat gasós.
 En disminuir la pressió, augmenta el volum i l’equilibri es desplaça en el sentit en què hi ha més
espècie en estat gasós.
 Si afegim un gas inert, és a dir, un gas que no intervé a l’equilibri ni reacciona amb cap espècie,
augmenta la pressió total però l’equilibri no es modifica.

Variació de la temperatura:

 Una variació de la temperatura modifica les constants.

 Un augment de la temperatura desplaça l’equilibri en el sentit en què la reacció absorbeix energia en
forma de calor, és a dir, en què la reacció és endotèrmica.
 Una disminució de la temperatura desplaça l’equilibri en el sentit en què la reacció allibera energia en
forma de calor, és a dir, en què la reacció és exotèrmica.

EQUILIBRI FÍSIC: DIAGRAMA DE FASES

La pressió de vapor és la pressió que exerceix el vapor (gas en equilibri amb la seva substància en gas
líquid) en un recipient tancat a una temperatura determinada. Aquesta varia amb la temperatura: a més
temperatura, més pressió i més energia cinètica.

Quan la pressió de vapor és igual a la pressió exterior, el líquid bull. La temperatura d’ebullició depèn de la
pressió.

Una fase és cada una de les parts homogènies d’un sistema heterogeni.

Temperatura de
fusió
fusió
SÒLID LÍQUID
solidificació

Temperatura de
Temperatura
sublimació GAS d’ebullició

La temperatura de fusió, d’ebullició, etc. no és el mateix que el

punt de fusió, ebullició, etc. (1 atm).

En un diagrama de fases es representa la temperatura a l’eix de

les abscisses i la pressió a l’eix de les ordenades. Hi ha tres
corbes.
 Punt triple: és el punt on tallen les tres corbes. Condicions de pressió i temperatura on coexisteixen
les tres fases alhora.
 Temperatura crítica: temperatura màxima a la que es pot liquar un gas si s’augmenta la pressió.
 Pressió crítica: pressió necessària per liquar un gas a la temperatura crítica.
 Punt crític / estat súper crític: les dues fases líquid i gas no són distingibles. La densitat augmenta.
Fase homogènia.

Diagrama de fases de l’aigua: Diagrama de fases del diòxid de carboni:

 El gel és menys dens que l’aigua (la corba  No hi ha diòxid de carboni líquid a pressió i
d’equilibri líquid-sòlid té pendent negatiu). temperatura ambient.
L’ESPONTANEITAT D’UNA REACCIO
Els factors que ens ajuden a determinar l’espontaneïtat d’una reacció són l’entalpia, l’entropia i la
temperatura de la mateixa.

L’ENTROPIA
L’entropia (ΔS) és una magnitud termodinàmica que mesura el grau de desordre a nivell microscòpic
(molecular).

El desordre de les molècules de gas és superior al de les molècules de líquid. El desordre de les
molècules de líquid és superior al de les molècules de sòlid. Per fixar la variació d’entropia cal fixar-nos en
la variació del nombre de mols de les substàncies en diferents fases.

L’ENTALPIA LLIURE O ENERGIA LLIURE DE GIBBS (ΔG)

S’utilitza per determinar si un procés és espontani o no. En una reacció química a pressió i temperatura
constants:

∆𝐺 = ∆𝐻 − 𝑇 · ∆𝑆
on T és la temperatura absoluta expressada en K, ΔG i ΔH en J o kJ i ΔS en J/K

 Procés espontani: procés que, un cop iniciat, continua per sí sol, sense necessitat de subministrar-li
cap tipus d’energia. ΔG ˂ 0.
 Procés no espontani: és aquell que, per tal que tingui lloc, cal subministrar-li contínuament algun tipus
d’energia. ΔG ˃ 0.
 Reacció en equilibri: ΔG = 0.

ΔH ΔS ΔG=ΔH-T·ΔS Tipus de procés

ΔG = (-) – (+)
ΔH ˂ 0 ΔS ˃ 0 Espontani
ΔG ˂ 0
∆𝐻
ΔG = (-) – (-) Si | ∆𝑆 | > 𝑇, espontani
ΔH ˂ 0 ΔS ˂ 0
ΔG ? 0 ∆𝐻
Si | ∆𝑆 | < 𝑇, no espontani
∆𝐻
ΔG = (+) – (+) Si | | < 𝑇, espontani
∆𝑆
ΔH ˃ 0 ΔS ˃ 0
ΔG ? 0 Si |
∆𝐻
| > 𝑇, no espontani
∆𝑆

ΔG = (+) – (-)
ΔH ˃ 0 ΔS ˂ 0 No espontani
ΔG ˃ 0
El segon principi de la termodinàmica diu que tots els processos espontanis produeixen un augment de
l’entropia de l’univers.

∆𝑆𝑢𝑛𝑖𝑣𝑒𝑟𝑠 = ∆𝑆𝑠𝑖𝑠𝑡𝑒𝑚𝑎 + ∆𝑆𝑒𝑛𝑡𝑜𝑟𝑛 > 0

CÀLCUL DE L’ENERGIA LLIURE O D’ENLLAÇ (ΔGoreacció)

 DADES: entalpies estàndard de formació, entropia molar estàndard de les espècies que intervenen en
la reacció i temperatura.
1. Buscar l’entalpia de reacció a partir de les de formació.
2. Buscar la variació d’entropia estàndard de la reacció:

∆𝑆°𝑟𝑒𝑎𝑐𝑐𝑖ó = ∑ 𝑛𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠 · 𝑆°𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠 − ∑ 𝑛𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠 · 𝑆°𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠

3. Calcular l’entalpia lliure de la reacció.

 DADES: energia lliure estàndard de formació (ΔGof)

∆𝐺°𝑟𝑒𝑎𝑐𝑐𝑖ó = ∑ 𝑛𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠 · ∆𝐺°𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒𝑠 − ∑ 𝑛𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠 · ∆𝐺°𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢𝑠

CINETICA QUIMICA
Estudia la velocitat de les reaccions (variació en el temps la concentració molar dels reactius i els
productes) i els factors que la modifiquen (T, concentració, naturalesa i estat físic dels reactius i efecte
dels catalitzadors).
𝚫[𝒓𝒆𝒂𝒄𝒕𝒊𝒖]
Reactius Vm(reactiu) = − | 𝚫𝐭
|
Respecte reactius
i productes 𝚫[𝒑𝒓𝒐𝒅𝒖𝒄𝒕𝒆]
Productes Vm(producte) = + | |
𝚫𝐭

𝑉𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢 𝑜 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒
Vreacció = 𝐶𝑜𝑒𝑓𝑖𝑐𝑖𝑒𝑛𝑡 𝑒𝑠𝑡𝑒𝑞𝑢𝑖𝑜𝑚è𝑡𝑟𝑖𝑐 𝑟𝑒𝑎𝑐𝑡𝑖𝑢 𝑜 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑡𝑒
Determinació Genèrica
V
Mol · L-1 · s-1

Equació de la velocitat Vreacció = K · [A]α·[B]β

Equació d’Arrhenius K = A · e –Ea/RT

Les unitats depenen de
l’ordre de reacció

Les unitat de la K depenen de l’ordre de reacció.

L’ordre de reacció de l’equació de la velocitat es pot trobar a partir de dades experimentals o bé, a partir
d’un gràfic (vo – [reactiu]).

 Gràfic amb una recta horitzontal: l’ordre de reacció és 0.

 Gràfic on la velocitat inicial és directament proporcional a la concentració del reactiu: l’ordre de la
reacció és 1.
 Gràfic on la velocitat inicial és directament proporcional a la concentració de reactiu al quadrat
(paràbola): l’ordre de reacció és 2.
 Gràfic log vo – log [reactiu]: l’ordre de reacció és el pendent de la recta.

TEORIA DE COL·LISIONS
La teoria de col·lisions diu que per tal de que es puguin trencar els enllaços inicial, les molècules han de
xocar eficaçment (amb una correcta orientació espacial i prou energia, l’energia del xoc ha de ser
superior a la d’activació).

TEORIA DE L’ESTAT DE TRANSICIÓ

La teoria de l’estat de transició diu que per tal de passar de reactius a productes, els reactius han de
passar per un estat d’energia màxima anomenat estat de transició. Es representa en un diagrama
coordenada de reacció-energia.
FACTORS DELS QUALS DEPÈN LA VELOCITAT DE REACCIÓ

1. LA TEMPERATURA (un augment de T provoca un augment de V)

 Teoria de col·lisions: augmenta l’energia cinètica i per tant, el nombre de xocs eficaços.
 Teoria de l’estat de transició: hi ha més molècules de reactius que tenen l’energia suficient per passar
per l’estat de transició.
 Equació de la velocitat: segons l’equació d’Arrhenius, augmenta la constant de la velocitat.

2. CONCENTRACIONS DELS REACTIUS (un augment de les concentracions provoca un augment de

V)

 Teoria de col·lisions: augmenta la probabilitat dels xocs eficaços (l’energia cinètica no varia).
 Equació de la velocitat: influeix segons l’equació (només tenir en compte líquids i gasos).

3. ESTAT FÍSIC DELS REACTIUS (molècules més disperses, més velocitat, estat de divisió,
pulverització)

 Teoria de col·lisions: augmenta la probabilitat de xocs eficaços.

 Equació de la velocitat: varia el factor de col·lisions (A) a l’equació d’Arrhenius i augmenta la
constant de la velocitat.

4. NATURALESA DELS REACTIUS

 Teoria de col·lisions: com més gran sigui el nombre d’enllaços de les molècules i més forts
siguin, més gran serà l’energia d’activació i més lenta serà la reacció.

5. EFECTE DELS CATALITZADORS (com més petita l’energia d’activació, més ràpida és la reacció).

 Teoria de col·lisions: reuneixen les dues molècules per tal de que es produeixi un xoc eficaç.
 Teoria de l’estat de transició: disminueix l’energia d’activació.
 Equació de la velocitat: disminueix el denominador a l’equació d’Arrhenius (Ea) i augmenta la
constant de la velocitat.

Els catalitzadors són substàncies que s’afegeixen a

la reacció sense consumir-se i varien la velocitat
(augmentant-la si són positius o disminuint-la si són
negatius o inhibidors). Varien l’energia d’activació
variant els mecanismes de la reacció.

Podem tenir catalitzadors en fase homogènia

(poden ser ions en dissolució aquosa) o heterogènia
(normalment el catalitzador és sòlid i els reactius són
gasos o estan en dissolució aquosa).
MECANISMES DE REACCIÓ:

Els mecanismes de reacció són el conjunt d’etapes o reaccions elementals (etapes en què esdevé una
reacció).

La molecularitat és nombre de molècules (àtoms o ions) que intervenen en una reacció elemental.

CARACTERÍSTIQUES DE LES ETAPES ELEMENTALS:

 Són unimoleculars o bimoleculars, difícilment són trimoleculars perquè el xoc no és eficaç.

 L’equació de la velocitat associada a aquesta és d’ordre 1 o 2 i coincideix amb el coeficient
estequiomètric.
 L’etapa elemental més lenta és l’etapa limitant.
 L’intermedi de reacció és una espècie química que es genera en una etapa elemental i es consumeix
en la següent.
REACCIONS DE TRANSFERENCIA DE
PROTONS
Un àcid és una espècie química de pH˂7 i una base és una espècie
química de pH˃7.

Totes dues substàncies condueixen el corrent elèctric quan estan en

dissolució aquosa, són irritants i corrosives i formen sals en reaccionar
l’una amb l’altra.

Teoria d’Arrhenius Teoria de Brönsted i Lowry

 Àcid: en só aquosa es dissocia  Àcid: és capaç de cedir protons d’una altra espècie química
donant ions hidrogen (en só aquosa de l’aigua), té ions protonitzables.
 Base: en só aquosa es dissocia  Base: és capaç de captar protons d’una altra espècie química
donant ions hidròxid. (en só aquosa de l’aigua).
 Reacció de neutralització:  Hi ha espècies neutres que es comporten com a àcids o
reaccionen els ions hidròxid i bases segons si poden cedir o captar protons (amfòteres).
hidrogen i formen aigua. També CH3COO- és la base conjugada de l’àcid CH3COOH i NH4+ és
una sal. l’àcid conjugat de la base NH3.

EQUILIBRI IÒNIC DE L’AUTO-IONITZACIÓ DE L’AIGUA:

𝑯𝟐 𝑶 + 𝑯𝟐 𝑶 ↔ [𝑶𝑯− ] + [𝑯𝟑 𝑶+ ]
𝑲𝒘 = [𝑶𝑯− ] · [𝑯𝟑 𝑶+ ]
𝒑𝑲𝒘 = −𝒍𝒐𝒈 𝑲𝒘
L’aigua és una substància amfòtera que té una certa
conductivitat, ja que presenta una sèrie d’ions provocats per la
reacció amb sí mateixa que crea un equilibri desplaçat cap a la
fórmula molecular de l’aigua.

La seva constant d’ionització (Kw) a 25ºC és de 1,00·10-14.

DEFINICIÓ DEL PH:

El pH queda definit per la concentració d’ions oxoni (inferior
𝒑𝑲𝒘 = 𝒑𝑶𝑯 + 𝒑𝑯 a 1M). A 25ºC és àcid quan és inferior a 7, neutre quan és
igual a 7 i bàsic quan és superior a 7.

El pH es mesura qualitativament amb un paper indicador i quantitativament amb un pH-metre.

FORÇA RELATIVA D’ÀCIDS I BASES:

En els àcids es mesura la tendència que tenen a cedir el seu protó a una mateixa base: l’aigua. A més
tendència, més fortalesa, més gran serà la constant d’acidesa (Ka) i més petita la pKa. Els àcids
classificats com a forts estan totalment dissociats en ions (no hi ha equilibri).
En les bases es mesura la tendència que tenen a captar un protó a d’un mateix àcid: l’aigua. A més
tendència, més fortalesa, més gran serà la constant de basicitat (Kb) i més petita la pKb. Les bases
classificades com a fortes estan totalment dissociats en ions (no hi ha equilibri).

Relació entre la Ka i la Kb d’un parell d’àcid-base 𝑲𝒂 · 𝑲𝒃 = [𝑶𝑯− ] · [𝑯𝟑 𝑶+ ] = 𝑲𝒘

conjugats:
PREDICCIÓ I CÀLCUL DEL pH DE LA SOLUCIÓ D’UNA SAL:
1. És una sal soluble que està totalment dissociada en ions, escriure la reacció.
2. Mirar si els ions resultants tenen reacció d’hidròlisi i predir el pH:
a. Una sal en què el catió prové d’una base forta i l’anió prové d’un àcid fort: no hi haurà reacció
d’hidròlisi per part de cap dels ions i el pH serà neutre.
b. Una sal en què el catió prové d’una base forta i l’anió prové d’un àcid feble: la reacció d’hidròlisi de
l’anió allibera ions hidròxid i el pH de la solució és bàsic.
c. Una sal en què el catió prové d’una base feble i l’anió prové d’un àcid fort: la reacció d’hidròlisi del
catió allibera ions oxoni i el pH de la solució és àcid.
d. Una sal en què el catió prové d’una base feble i l’anió prové d’un àcid feble: tots dos tenen reacció
d’hidròlisi i el pH depèn de les constants d’acidesa i basicitat.
 Si Ka ≈ Kb, es forma pràcticament la mateixa quantitat d’ions oxoni i hidròxid i el pH és
neutre.
 Si Ka ˃ Kb, la concentració d’ions oxoni és més gran i el pH és àcid.
 Si Ka ˂ Kb, la concentració d’ions hidròxid és més gran i el pH és bàsic.

OBSERVACIÓ DELS CANVIS DE COLOR DE DIFERENTS INDICADORS ÀCID-BASE I

INTERPRETACIÓ TEÒRICA:

 Indicadors: substàncies orgàniques d’estructura molecular molt complexa que són un àcid o una base
forta i l’estructura molecular i iònica de les quals tenen color diferents.
 Viratge d’un indicador: interval de pH en què aquest canvia de color i s’observa un color intermedi
(sol ser de dues etapes).
 Tira de paper indicador universal: barreja entre molts indicadors que fa que a cada valor de l’escala
del pH tingui un color diferent.

Interpretació teòrica:

𝑯𝑰𝒏 + 𝑯𝟐 𝑶 ↔ 𝑰−
𝒏 + 𝑯𝟑 𝑶
+
𝑲𝒂 (𝑯𝑰𝒏 )
Color vermell: fórmula molecular Color blau: fórmula iònica

 Si el medi és àcid hi haurà més concentració d’ions oxoni, la reacció es desplaçarà cap a la formació
de la fórmula molecular i serà de color vermell.
 Si el medi és bàsic hi haurà menys concentració d’ions oxoni, la reacció es desplaçarà cap a la
formació de la fórmula iònica i la solució serà de color blau.
 Si hi ha la mateixa quantitat , el sistema estarà en equilibri, és a dir, en la zona de viratge i veurem una
barreja de colors.

COLOR VERMELL: [HIn] ≥ 10[In-], pH ≤ Pka - 1 COLOR BLAU: [In-] ≥ 10 [HIn], pH ≥ pKa + 1

REACCIONS DE NEUTRALITZACIÓ

Les reaccions de neutralització són reaccions de transferència de protons en què una espècie es comporta
com a àcid i l’altra com a base. Són totalment irreversibles, per treballar amb elles cal fer-ho amb els mols
de cada espècie.

 Punt d’equivalència: punt en què l’àcid i la base reaccionen de manera estequiomètrica.

VOLUMETRIA ÀCID-BASE:
La volumetria àcid-base és una tècnica analítica que es basa en una reacció de neutralització i permet
determinar la concentració d’un àcid o base desconeguda a partir d’un cert volum de base o àcid de
concentració coneguda.

 Corba de valoració: gràfic en què queda representada la variació del pH de la solució (eix ordenades)
que provoca la variació del nombre de mL de la solució desconeguda a la solució (eix abscisses). El
punt d’equivalència correspon amb el punt mig del salt brusc de pH.

SOLUCIONS REGULADORES DE pH, SOLUCIONS TAMPÓ, SOLUCIONS

AMORTIDORES O SOLUCIONS BUFFET:

Són solucions formades per un àcid i la seva base conjugada o per una base i el seu àcid conjugat (ions
obtinguts de sals) i que es caracteritzen per, malgrat afegir-li quantitats moderades d’un àcid o una base,
pràcticament no variar el seu pH.

Això passa perquè els ions H+ o OH- tenen una reacció de neutralització amb els respectius anions i
cations i el pH no varia. El que sí que varien són les concentracions de l’àcid i la seva base conjugada o
les concentracions de la base i el seu àcid conjugat.
REACCIONS DE PRECIPITACIO. EQUILIBRI
DE SOLUBILITAT
EQUILIBRI DE SOLUBILITAT
L’equilibri de solubilitat es tracta d’un equilibri dinàmic, iònic i heterogeni, que s’estableix entre un
sòlid insoluble i els seus ions en dissolució aquosa (amb la fase saturada). La dissolució té lloc amb la
reacció directa i la precipitació amb la reacció inversa.

LA SOLUBILITAT (s)
La solubilitat és la quantitat màxima de solut que es pot dissoldre en una quantitat determinada de
dissolvent i a una temperatura determinada. Habitualment s’expressa en g/L o mols/L.

Diem que una solució està saturada quan conté la màxima quantitat de solut que es pot dissoldre en una
determinada quantitat de dissolvent. En el moment en què una solució està saturada es dóna un equilibri
de solubilitat.

PRODUCTE O CONSTANT DE SOLUBILITAT (Ks o Kps)

La Kps és l’expressió de la constant d’equilibri iònic heterogeni i, al igual que la resta de constants, varia
amb la temperatura. La solubilitat depèn d’ella i de l’estequiometria de la reacció.

FORMACIÓ D’UN PRECIPITAT EN BARREJAR DUES SOLUCIONS IÒNIQUES

Per predir si es formarà un precipitat o no en barrejar dues solucions iòniques cal:

 Trobar les concentracions dels ions en dissolució aquosa en qüestió.

 Escriure l’equilibri de solubilitat de la sal en qüestió.
 Calcular la Qps amb valors en aquell determinat instant i comparar-los amb la Kps.
o Si Qps ˂ Kps, la solució no estarà en equilibri i no es formarà precipitat (só insaturada).
o Si Qps = Kps, la solució està saturada i en equilibri, però no s’observarà precipitat.
o Si Qps ˃ Kps, la solució estarà sobresaturada i en equilibri i s’observarà la formació de
precipitat fins el moment en què les concentracions dels ions compleixin la constant.

PRECIPITACIÓ FRACCIONADA
En una solució en què tenim barrejats dos ions diferents que poden formar precipitat amb el mateix
catió/anió corresponent, afegit posteriorment gota a gota, podem predir quin precipitarà abans de la
següent manera:

 Suposant que el volum inicial i el final siguin pràcticament iguals, o depenent de la situació, additius.
 Escriure la reacció corresponent i els equilibris de solubilitat.
 Fer els càlculs adients. Precipitarà primer aquell que necessiti una concentració d’ions més baixa
per arribar a la solució saturada.

DESPLAÇAMENT DE L’EQUILIBRI DE SOLUBILITAT

Per un costat, en desplaçar l’equilibri cap a la formació d’ions en solució augmenta la solubilitat. Per
aconseguir-ho, podem disminuir la seva concentració (principi de Le Chantelier) augmentant el volum de
la solució. També podem afegir alguna espècie química que reaccioni amb algun d’ells:

 Mitjançant una reacció àcid-base: poden ser sals amb anions hidròxid o que provinguin d’un àcid
feble, que llavors reaccionaran en un medi àcid. Cal procurar que l’ió restant de la solució afegida no
reaccioni amb l’altre que queda i formi un nou precipitat.
 Mitjançant una reacció de formació d’un complex: catió + nL → [catió Ln] càrrega catió
Un complex és una espècie química constituïda per un àtom o ió central unit a altres molècules
(lligands) mitjançant enllaços covalents.

A aquests processos se’ls anomena redissolució d’un precipitat.

Per l’altre costat, en desplaçar l’equilibri cap a la formació de més precipitat, la solubilitat disminueix.
Podem fer-ho mitjançant l’efecte de l’ió comú, és a dir, afegint una sal soluble que contingui un dels ions
de l’equilibri.

VARIACIÓ DE LA SOLUBILITAT EN FUNCIÓ DE LA TEMPERATURA

Una variació de la temperatura comporta una variació de la constant de solubilitat. A més, la
temperatura també varia la solubilitat en funció de si la reacció és endotèrmica o exotèrmica.

En augmentar la temperatura, l’equilibri es desplaça en el sentit en què la reacció és endotèrmica, llavors,

podem observar que:

 En reaccions endotèrmiques, l’equilibri es desplaça cap a la formació d’ions i, per tant, la

solubilitat augmenta.
 En reaccions exotèrmiques, l’equilibri es desplaça cap a la formació de més precipitat i, per tant, la
solubilitat disminueix.
REACCIONS DE TRANSFERENCIA D’ELECTRONS
Les reaccions en les quals intervé una transferència d’electrons s’anomenen reaccions redox. Aquestes
reaccions estan formades per dos semireaccions que es complementen: la semireacció d’oxidació
(l’espècie reductora allibera electrons i, per tant, augmenta el seu nombre d’oxidació) i la de reducció
(l’espècie oxidant capta electrons i, per tant, redueix el seu nombre d’oxidació).

LES PILES
Una pila es un sistema en què intervé una reacció redox. Una pila es caracteritza per:

 La reacció redox és espontània (ΔG ˂ 0, F.E.M. ˃ 0).

 Es transforma energia química en energia elèctrica de corrent continu (C.C.).
 Poden ser electroquímiques, quan els reactius no es regeneren contínuament, o de combustible, quan
els reactius sí que ho fan.

Components d’una pila

 Les semireaccions de reducció i oxidació estan separades en dos elèctrodes (el càtode, on es produeix
la semireacció de reducció i té polaritat negativa, i l’ànode, on es produeix la semireacció d’oxidació i té
polaritat positiva). Hi ha tres tipus d’elèctrodes:
a. De sòlid conductor: solució aquosa que presenta ions i forma sòlida que participa en la reacció.
b. De gasos: solució aquosa on estan els ions i gas. Cal afegir forma sòlida pel pas d’electrons.
c. D’ions en solució: no intervenen gasos. Cal afegir una forma sòlida pel pas d’electrons.
 Pont salí entre el càtode i l’ànode que els uneix que consisteix en una solució molt concentrada d’un
electròlit. Assegura la conductivitat i neutralitat entre l’ànode i el càtode (les seves càrregues positives
migren cap el càtode i les negatives cap a l’ànode).
 Poden presentar un voltímetre que mesuri la força electromotriu (F.E.M.) mesurada en volts de la pila.
 La transferència d’electrons entre les dues espècies té lloc a través d’un fil conductor extern als
medis on es produeixen les reaccions.

Notació de la pila

 Presenta una notació concreta:

a. Una barra separa dues fases.
b. Dues barres representen el pont salí.
c. L’ànode s’escriu a l’esquerra i el càtode a la dreta.
d. La FEM de la pila s’escriu al final de la notació.
e. Si la concentració no és 1M, cal anotar-la.
f. Les espècies iòniques no reduïdes s’escriuen al costat del sòlid inert (els sòlids a la punta).
RECORDA:
F.E.M d’una pila: energia elèctrica (C.C.) que proporciona una pila per unitat de càrrega elèctrica (unitat SI: 1J /
1C, Volt, V).

La unitat de la càrrega elèctrica en el sistema internacional és el Coulomb (C). 𝑞 = 𝑞𝑒 − · 𝑛𝑜𝑚𝑏𝑟𝑒 𝑒 −

L’energia elèctrica que proporciona una pila depèn del temps en què aquesta estigui en funcionament.
𝑊𝑒𝑙è𝑐𝑡𝑟𝑖𝑐𝑎 = Ԑ𝑝𝑖𝑙𝑎 · 𝑞, on q és la càrrega elèctrica que ha circulat pel circuit extern.

La intensitat del corrent elèctric és la càrrega elèctrica (q) que travessa una secció del conductor per unitat de
temps (t). S’expressa en Amperes (A). 𝐼 = 𝑞 (𝐶)⁄𝑡(𝑠).

El potencial estàndard de reducció d’un elèctrode es determina experimentalment amb un altre

elèctrode que serveix de referència (H+/H2). Quant més alt és aquest, més tendència té l’elèctrode
d’experimentar el procés de reducció.

Ԑ𝑜𝑝𝑖𝑙𝑎 = Ԑ𝑜𝑐à𝑡𝑜𝑑𝑒 − Ԑ𝑜à𝑛𝑜𝑑𝑒 (sempre que estigui en condicions estàndard).

Predicció de l’espontaneïtat d’una reacció Redox. Relació entre la F.E.M. d’una pila i
l’energia lliure de Gibbs

La constant de Faraday (F) és la càrrega elèctrica d’un mol d’electrons. F = 96532 C / mol e-.

Welèctrica = –ΔG Ԑpila · q = –ΔG Ԑpila · nF = –ΔG ΔG = –nFԐpila

ja que el treball útil ja que l’energia eléctrica és ja que la càrrega
(Wútil) és igual a igual a la F.E.M. de la pila eléctrica és igual a
–ΔG per la càrrega eléctrica (q) els mols d’electrons
transferits per la
ocnstant de
 Si la FEM de la pila és positiva, l’energia lliureFaraday
de Gibbs és negativa i, per tant, la reacció és
espontània.
 Si la FEM de la pila és negativa, l’energia lliure de Gibbs és positiva i, per tant, la reacció no és
espontània.

LES CEL·LES ELECTROLÍTIQUES

Les cel·les electrolítiques són un sistema en què intervé una reacció d’electròlisi, és a dir, un procés redox
no espontani al qual cal subministrar-li contínuament energia de corrent continu.

Components d’una cel·la electrolítica

 Un sol sistema de reacció que no se separa.

 Un generador de corrent continu (pila) i un amperímetre que ens permeti mesurar la intensitat per
saber la càrrega elèctrica que hi circula.
 Dos elèctrodes consistents en dues barres conductores (grafit, platí o metall del qual vulguem fer el
recobriment). Cap a l’ànode migraran els anions del bany electrolític i en ell tindrà lloc la semireacció
d’oxidació i cap al càtode els cations i hi tindrà lloc la semireacció de reducció. Els electrons van de
l’ànode al càtode.
 ànode càtode ΔG = –nFԐoredox Transformació
energètica
 s. oxidació  s. reducció  Ԑoredox ˃ 0 Energia química en
 s’alliberen e-  es capten e-  ΔG˂0 (procés energia elèctrica (CC)
PILA

 polaritat –  polaritat + espontani)

 s. oxidació  s. reducció  Ԑoredox ˂ 0 Energia elèctrica

ELECTRO

 cap a on es  cap a on es  ΔG ˃ 0 (procés no (CC) en energia

CEL·LA

LÍTICA

desplacen els desplacen els espontani) química)

anions cations
 polaritat +  polaritat –
Electròlisi de la sal fosa NaCl(l), a 806oC Electròlisi de la salmorra (NaCl(aq))
2 H2O + 1 e- → H2(g) + OH-

2 Cl- (aq) → Cl2(g) + 2 e-

Na+(aq) + OH-(aq) → NaOH(aq)

Electròlisi de l’aigua
En deixar que el clor resultant entri en
És el procés en el qual l’aigua es descompon contacte amb l’hidròxid de sodi, s’obté el lleixiu
mitjançant el corrent continu en oxigen i hidrogen. a partir d’un procés d’autooxidació a ions
2 H+(aq) + 2 e- → H2(g)
hipoclorit i d’autoreducció a ions clorur alhora.
H2O(l) → ½ O2(g) + 2 H+(aq) + 2 e-
Cl2(g) + 2 NaOH(aq) → NaClO(aq) + NaCl(aq)
H2O(l) → H2(g) + ½ O2(g)

PROCÉS DE CORROSIÓ DELS METALLS

Es basen en un procés redox no desitjat on s’oxida un metall en estar aquest en contacte amb l’oxigen. En
aquest cas l’oxigen es redueix a aigua i es formen òxids el quals, de vegades, formen un recobriment que
aïlla el metall del contacte amb l’oxigen, p.e. l’alumini. L‘oxidació del ferro sí que és un problema perquè
l’òxid és porós i no forma cap capa aïllant.

Els metalls nobles són aquells que no experimenten el procés d’oxidació, ja que la seva energia estàndard
de reducció es major a la de l’aigua. P.e. l’or.

Durant aquest procés, l’oxigen és dissolt en aigua i en entrar en contacte amb el metall s’inicia el procés
redox segons:

s. oxidació: M(s) → M+n (aq) + n e- s. reducció: ½ O2(aq) + 2 H+ + 2 e- → H2O

Per tal d’evitar aquesta oxidació, existeixen mesures de protecció del ferro, per exemple: donar una capa
de pintura per evitar el contacte de l’oxigen i el metall, un recobriment amb estany o coure, un recobriment
amb zinc (ferro galvaritzat) o posar barres de magnesi.
LA RADIACIO, ELS ATOMS I LES MOLECULES
1. LA RADIACIÓ ELECTROMAGNÈTICA
És la propagació en forma d’ones transversals d’un camps elèctric i un camps magnètic (ones
electromagnètiques) que vibren perpendicularment entre ells, originats per una càrrega elèctrica
accelerada (electrons, etc.).

Magnituds que caracteritzen una ona electromagnètica

 Longitud d’ona (λ): distància entre dues crestes consecutives (m).

 Freqüència (𝒗): nombre de vibracions per segon (s-1 o Hz).
 Constant de propagació en el buit (C): velocitat de propagació en el buit. 3·108 m / s.
1
 Nombre d’ona (𝒗
̅): nombre d’ones que hi ha en un centímetre. 𝑣̅ =
𝜆(𝑐𝑚)

 𝐶 =𝑣·𝜆

Les partícules de llum: els fotons

Sempre que la matèria emet o capta llum, ho fa en forma d’un feix de fotons que viatgen a la velocitat de
la llum (C).

𝐸𝑓𝑜𝑡ó = ℎ · 𝑣
On h és la constant de Planck = 6,6262·10-34 J·s

Segons les magnituds de la freqüència i la longitud d’ona, distingim un tipus d’ona electromagnètica o un
altre (espectre electromagnètic).

Trencament d’un enllaç covalent

Transició electrònica Ionització d’un àtom
entre dos àtoms
𝐸𝑓𝑜𝑡ó = |𝛥𝐸𝑒𝑠𝑡𝑎𝑡𝑠 | 𝐸𝑓𝑜𝑡ó ≥ 𝐸𝐼/à𝑡𝑜𝑚 𝐸𝑓𝑜𝑡ó ≥ 𝐸𝑑′ 𝑢𝑛 𝑒𝑛𝑙𝑙𝑎ç

La transició electrònica és el salt que realitza un electró al absorbir energia des d’un nivell d’energia fins
a un altre. Si ho fa d’un nivell a un altre d’energia superior, l’electró absorbeix energia en forma de fotons, i
si ho fa a un nivell d’energia inferior, n’allibera.

2. ELS ÀTOMS
L’escorça dels àtoms està formada per diferents nivells d’energia (n) definits pel model d’orbitals. Com més
gran és el nivell n, més allunyat està del nucli, menys força d’atracció i, per tant, més energia.

Un orbital atòmic és una regió al voltant del nucli on la probabilitat de trobar un electró és del 90%. Està
caracteritzat per diferents nombres quàntics:

 N. quàntic principal (n): determina la mida i l’energia de l’orbital (𝑛 = 1, … , 𝑛).

 N. quàntic del moment angular (l): determina la forma i el subnivell d’energia de l’orbital
(𝑙 = 1, … , 𝑛 − 1 ). Segons aquest distingim diferents orbitals:
a. Orbital s: quan l = 0.
b. Orbital p: quan l = 1 i m adquireix 3 valors (3 orbitals).
c. Orbital d: quan l = 2 i m adquireix 5 valors (5 orbitals).
d. Orbital f: quan l = 3 i m adquireix 7 valors (7 orbitals).
 N. quàntic del moment magnètic (m): determina l’orientació espacial de l’orbital (𝑚 = −𝑙, … , +𝑙 ).
 N. quàntic d’spin (s): determina l’alineació de l’electró respecte al camp magnètic extern (𝑠 = ± 1⁄2).

Configuracions electròniques

 El nombre d’electrons d’un àtom neutre en estat fonamental és igual al nombre atòmic Z.
 Tots els electrons ocuparan els orbitals de mínima energia disponibles i es situaran de mínima a
màxima energia.
 Principi d’exclusió de Pauli: en un mateix orbital no poden haver dos electrons amb els mateixos
quatre nombres quàntics, cosa que fa que a cada orbital no puguin haver dos electrons amb el mateix
spin..
 Regla de Hund: quan dos electrons o més ocupen orbitals degenerats tendeixen a col·locar-se en
orbitals diferents amb spins paral·lels.
 Electrons de València: electrons situats a la última capa d’energia.

Interpretació de l’espectre d’absorció i emissió dels àtoms

Els espectres d’emissió i absorció s’obtenen experimentalment fent passar una font lluminosa per una
mostra d’àtoms aïllats.

A l’espectre d’emissió observem diferents línies de colors en un fons negre corresponents a les diferents
freqüències a les quals els electrons dels àtoms d’un element determinat emeten energia en passar d’un
nivell d’energia a un altre d’energia inferior.

𝐸𝑓𝑜𝑡ó = |𝐸𝑒𝑠𝑡𝑎𝑡 𝑓𝑜𝑛𝑎𝑚𝑒𝑛𝑡𝑎𝑙 − 𝐸𝑒𝑠𝑡𝑎𝑡 𝑒𝑥𝑐𝑖𝑡𝑎𝑡 |

A l’espectre d’absorció observem diferents línies de negres en un fons de colors corresponents a les
diferents freqüències a les quals els electrons dels àtoms d’un element determinat absorbeixen energia
en passar d’un nivell d’energia a un altre d’energia superior.

𝐸𝑓𝑜𝑡ó = |𝐸𝑒𝑠𝑡𝑎𝑡 𝑒𝑥𝑐𝑖𝑡𝑎𝑡 − 𝐸𝑒𝑠𝑡𝑎𝑡 𝑓𝑜𝑛𝑎𝑚𝑒𝑛𝑡𝑎𝑙 |

Propietats periòdiques

Per tal de definir-les ens hem de fixar en la composició de l’àtom (protons, neutrons i electrons), la
configuració electrònica i els model d’àtom electrostàtic.

La força d’atracció que exerceix el nucli sobre l’electró és directament proporcional a la càrrega nuclear i
inversament proporcional a la distància al quadrat segons la llei de Couloumb: 𝐹 = 𝐾 · 𝑞𝑛𝑢𝑐𝑙𝑒𝑎𝑟 · 𝑞𝑒 ⁄𝑑2 .
 El radi atòmic i el radi iònic:
a. Com més càrrega nuclear tingui un àtom, menor serà el seu radi perquè hi haurà una major força
d’atracció.
b. Com més gran sigui el nombre quàntic n, més capes tindrà amb electrons i més gran serà la
distància al nucli, per tant, major serà el radi.
c. Si d’un àtom a un altre varien tant la distància com la càrrega nuclear, preval la distància (d2).
d. Un àtom amb el mateix nombre de protons que un altre però amb més electrons té un radi superior
al radi del primer perquè la força d’atracció disminueix.
 Energia o potencial d’ionització:
a. Primera: energia necessària per arrencar un electró d’un àtom neutre en estat gasós.
b. Segona: energia necessària per arrencar el segon electró d’un àtom que ja ha estat ionitzat en estat
gasós.
c. A més càrrega, més atracció i més alta serà l’energia d’ionització perquè serà més difícil arrencar
l’electró.
d. Les energies d’ionització dels gasos nobles són molt elevades a causa de la seva estabilitat.
 Afinitat electrònica: energia que s’allibera quan un àtom en estat gasós capta un electró per formar un
anió.
a. Com més atracció al nucli, més baixa serà perquè estarà més atret.
 Electronegativitat: tendència que té un àtom a atreure els electrons quan es combina amb altres
àtoms.
a. Es defineix a partir de l’afinitat electrònica i l’energia d’ionització.
b. Els més electronegatius són F, Cl, N, O (no metalls).

3. LES MOLÈCULES
L’energia d’una molècula està quantitzada i té diferents contribucions:

 Energia rotacional: es deu la seva rotació al voltant del seu centre de gravetat
 Energia vibracional: es deu a l’oscil·lació dels àtoms de la molècula. Els àtoms en una molècula
poden considerar-se com masses puntuals que es conserven juntes per mitjà d’enllaços que actuen
com a motlles.
 Energia electrònica: es deu a l’energia potencial (interacció amb el nucli i els altres electrons) i
cinètica (moviment) dels seus electrons.
 Energia total = energia rotacional + energia vibracional + energia electrònica.
 A cada nivell d’energia electrònica hi ha diferents nivells d’energia de vibració i dins de cada nivell
d’energia de vibració hi ha diferents nivells d’energia rotacional.
 Regions de l’espectre electromagnètic i tipus de transició que hi té associada

Tipus de radiació Transicions entre nivells

Radiofreqüències D’spin nuclear
Microones Rotacionals del mateix nivell vibracional
IR Vibracionals i rotacionals del mateix nivell electrònic
UV – visible Electrònics i tots els altres
Espectroscòpia

L’espectroscòpia és una tècnica analítica que es basa en detectar l’absorció o emissió de certes energies i
en relacionar-les amb els nivells d’energia implicats en transicions quàntiques de la substància a detectar.

Espectroscòpia d’infraroig (IR)

Es basa en fer interaccionar una molècula amb radiació electromagnètica de la zona de l’infraroig per a
determinar quines radiacions és capaç d’absorbir.

Amb aquesta tècnica s’obté un espectre d’infraroig on es representa l’absorbància o transmitància per a
cada radiació infraroja, mesurada habitualment pel seu nombre d’ona, longitud d’ona o freqüència.

Quan una molècula absorbeix radiació infraroja es produeixen canvis d’energia vibracional degut a les
deformacions dels enllaços per tensió i flexió. L’energia d’aquest tipus de radiació és capaç de provocar un
salt des del nivell fonamental d’energia vibracional a un nivell excitat.

L'espectre IR obtingut per una molècula es caracteritza per una sèrie de pics de diferents alçades que
corresponen a les diferents transicions vibracionals dels enllaços de la molècula. Dóna informació sobre la
presència o absència de grups funcionals (els enllaços covalents només vibren a unes determinades
freqüències).

 Transmitància: fracció de radiació incident a una longitud d’ona determinada que passa a través de la
mostra.

𝐼 𝐼
𝑇= 𝐼0
, 𝑇(%) = 𝐼0
· 100

On I0 és la intensitat de la radiació incident i I la de la radiació que ha travessat la mostra

𝐼
 Absorbància: està relacionada amb la transmitància, d’acord amb la relació 𝐴 = −𝑙𝑜𝑔 𝐼0
.

Espectroscòpia de ressonància magnètica nuclear de protó: RMN

La RMN es basa en la interacció entre nuclis atòmics (H) sota la influència d’un camp magnètic extern i
radiació electromagnètica de radiofreqüències. Ens informaran del nombre, la naturalesa i l’ambient que
rodeja els hidrògens d’una molècula.

 Un protó (H+) té un número quàntic d’espín d’1/2 i pot considerar-se com un imant petitet.
 En absència d’un camp magnètic, tots els hidrògens estan orientats a l’atzar en totes les direccions.
 En presència d’un camp magnètic extern l’espín del protó adopta dues possibles orientacions, una en
la direcció i sentit del camp extern, de menor energia, i una altra en sentit contrari al camp, de major
energia.
 Un fotó de radiofreqüències pot produir el salt entre aquests nivells d’energia.
 Els nuclis d’hidrogen estaran segons els seus voltants diferentment apantallats o desapantallats i, com
resultat d’això, el protó estarà sotmès a un camp magnètic efectiu: Befectiu = Bextern ± Belectró.
 L’espectre de RMN d’un compost permet conèixer la proporció relativa de les diferents classes de
protons presents i els voltants de cada hidrogen, ja que els senyals apareixen en l’espectre en diferents
posicions.
 Les posicions de ressonància dels hidrògens es mesuren per comparació amb la posició del protons
d’una substància de referència, normalment els 12 hidrògens equivalents del tetrametilsilà.
 El desplaçament químic està relacionat amb la freqüència de la radiació de radiofreqüències absorbida
per un nucli (H, protó), en comparar-la amb la d’un patró (TMS, tetrametilsilà), quan la molècula està
exposada a un camp magnètic extern i s’ha irradiat amb radiació electromagnètica de radiofreqüències.
 En un espectre RMN les altures dels pics són proporcionals al nombre d’hidrògens equivalents
responsables del senyal. L’eix d’abscisses conté el desplaçament químic expressat en ppm.
 L’espectròmetre de RMN consta de quatre parts:
a. Un imant superconductor, amb un controlador que produeix un camp magnètic precís, entre els
pols dels qual es posa el tub amb la mostra a analitzar.
b. Un transmissor de radiofreqüències, capaç d’emetre les freqüències necessàries.
c. Un detector per mesurar l’absorció d’energia de radiofreqüència de la mostra.
d. Un ordinador i un registrador per realitzar les gràfiques que constitueixen el espectre de RMN.

Espectrometria de masses (EM)

 EM: tècnica d’anàlisi d’alta sensibilitat (mg- ng mostra) i especificitat per a identificar substàncies.
 No implica absorció ni emissió de llum.
 En un espectre EM es representa la massa dels fragments (+) i la seva abundància relativa. És
característic de cada molècula.
 Permet obtenir la massa molecular i l’estructura de la molècula.
 Processos bàsics que tenen lloc quan un compost és analitzat per espectroscòpia de masses
a. La mostra s’ha de volatilitzar i portar a pressions molt baixes perquè no hi hagi interaccions entre les
molècules.
b. En fer incideix un feix d’electrons d’alta energia la molècula s’ionitza. Hi ha ions moleculars que es
fragmenten.
c. El compost (M) es trenca en diferents fragments que normalment tenen càrrega positiva (+1). Pot
quedar compost sense trencar-se i carregat positivament (M+, ió molecular).
d. Els ions són accelerats en presència d’un camp elèctric (diferència de potencial). S’eliminen els que
tenen la càrrega negativa.
e. Els ions positius entren a un camps magnètic que determina en ells un moviment amb trajectòria
circular. Aquest radi depèn de la massa.
f. Detectar fragments i en quina abundància es troben.
 Com es trenquen els ions moleculars?
a. Els alcans de cadena lineal es trenquen amb més facilitat per l’enllaç C – C més proper a la meitat de
la molècula, i després es tenen pèrdues successives d’unitats amb massa 14 (CH2).
b. En els hidrocarburs ramificats, la fragmentació tendeix a presentar-se al lloc de la ramificació.
 c. En els hidrocarburs insaturats és més fàcil que la ruptura es produeixi en l’enllaç C – C que no sigui
contigu al doble o triple enllaç.
d. En els alcohols, amines i èters el procés de fragmentació més comú és la ruptura de l’enllaç entre el
carboni de la funció i el següent.
e. En els hal·lurs d’alquil (derivats halogenats) el procés de fragmentació més comú a partir del ió
molecular és la ruptura de l’enllaç C – X.
f. En els èsters, aldehids i cetones, es trenca l’enllaç entre el carboni del grup carbonil i un àtom adjunt.

4. GASOS

Llei de Graham. Relació entre les velocitats de difusió de dos gasos a la mateixa
temperatura

 L’energia cinètica de les molècules d’un gas és directament proporcional a la temperatura.

 Difusió: procés en el qual les partícules d’un gas es desplacen entre les partícules d’un altre.
 A igual temperatura, l’energia cinètica mitjana de dos gasos és la mateixa. El que varia és la seva
𝐸𝑐 = 1⁄2 𝑚 · 𝑉̅.
massa i la seva temperatura segons: ̅̅̅

 Relació entre la velocitat de difusió d’un gas (A) respecte a un altre (B):
̅̅̅
𝑉𝐴 𝑚𝐴
=√
̅̅̅
𝑉 𝐴 𝑚𝐵

 Llei de Graham: la relació entre les velocitats de difusió de dos gasos és igual a l’arrel quadrada de la
relació inversa de les seves masses.

Desviació dels gasos reals del comportament ideal

 Gas ideal: partícules considerades puntuals (sense volum) que es mouen a l’atzar el xoc entre les
quals és elàstic i la força d’interacció entre les quals és nul·la. PV = nRT.
 Gas real: les partícules sí que tenen un cert volum i sí que hi ha interaccions entre elles.
 𝑉𝑟𝑒𝑎𝑙 < 𝑉𝑖𝑑𝑒𝑎𝑙 i 𝑃𝑟𝑒𝑎𝑙 < 𝑃𝑖𝑑𝑒𝑎𝑙
 En condicions de pressió baixes un gas real s’assembla més a un gas ideal perquè hi ha més espai
entre les molècules i, per tant, el volum que ocupen es considera menyspreable.
 En condicions de temperatures altes un gas real s’assembla més a un gas ideal perquè augmenta
l’energia cinètica i la velocitat a la que es mouen les partícules: poden vèncer més fàcilment les
interaccions intermoleculars.
𝑅𝑇
 𝑉𝑚𝑜𝑙𝑎𝑟 = , és el volum que ocupa 1 mol de gas.
𝑃
PROCEDIMENTS EXPERIMENTALS
1. DETERMINACIÓ D’ENTALPIES DE DISSOLUCIÓ DE SÒLIDS IÒNICS
2. DISSENY D’UNA VALORACIÓ ÀCID-BASE
Objectiu
L’objectiu d’aquesta pràctica és determinar el contingut d’àcid clorhídric d’un salfumant comercial.

Introducció
El salfumant que es ven a les drogueries és una solució concentrada d’àcid clorhídric.

La volumetria àcid-base és una tècnica analítica en què es determina la concentració d’un àcid o base
desconeguda a partit d’un determinat volum d’una base o àcid de concentració coneguda.

Per dur-la a terme és necessari fer una reacció de neutralització i detectar el punt d’equivalència a partir
d’un indicador o de la corba de valoració.

El viratge de l’indicador (el seu canvi de color) indica el punt final de la valoració, és a dir, aquell moment
en què s’establirà un punt d’equivalència entre la base i l’àcid (els dos es trobaran en quantitats
estequiomètriques).

Material i reactius

 Solució diluïda de salfumant  Vidre de rellotge

comercial (àcid clorhídric).  Vareta de vidre
 Hidròxid de sodi  Comptagotes
 Fenolftaleïna  Matràs aforat de 100 mL
 Aigua destil·lada i flascó rentador  Peu, nou i pinces
 Balança  Bureta
 Espàtula  Erlenmeyer 100 mL
 Pipeta graduada 10 mL i aspirador  Vas de precipitats 25 mL
de pipetes  Vas de precipitats 10 mL

Esquema del muntatge

Procediment
 Preparem 100mL de solució d’hidròxid de sodi 1M. Mesurem 4g d’NaOH amb la balança i els
afegim junt a una mica d’aigua a un vas de precipitats i mesclem amb la vareta de vidre. Un cop la
solució és homogènia la aboquem al matràs aforat i omplim d’aigua fins al 100mL (ens ajudem d’un
comptagotes per les darreres gotes).
 Tanquem la clau de la bureta i afegim solució d’hidròxid de sodi amb l’ajut d’un vas de precipitats
per sobre del cero, a continuació posem el vas de precipitats a sota i obrim la clau fins haver
enrasat la solució a 0.
 Aboquem 10mL de la solució diluïda a valorar (salfumant) a l’erlenmeyer ajudant-nos de la pipeta
graduada i l’aspirador de pipetes i hi afegim unes quantes gotes de fenolftaleïna.
 Col·loquem l’erlenmeyer a sota de la bureta, obrim la clau i anem agitant fins que es produeixi el
viratge de l’indicador.
 Un cop la solució de l’erlenmeyer ha canviat d’incolora a rosa, tanquem la clau i anotem el volum
de solució d’hidròxid de sodi.

3. DETERMINACIÓ EXPERIMENTAL DE LA CONSTANT DE FARADAY

Objectiu
Muntar una pila Daniell i mesurar-ne la força electromotriu.

Introducció
La pila de Daniell està formada per dos elèctrodes metàl·lics submergits en dissolucions que contenen els
seus respectius ions. Les dues dissolucions estan separades per un “pont salí”, que conté un electròlit
inert, és a dir, que no reacciona amb cap de les dues dissolucions que formen la pila. L’electròlit del pont
salí pot ser: clorur de potassi, nitrat de potassi, nitrat d’amoni o clorur d’amoni, que són sals amb ions
d’igual mobilitat.

Material i equipament

Equipament Reactius i altres materials

 2 vasos de precipitats de 100 cm3  Dissolucions de concentració 0,1 M de

 Tub en U de vidre o tub de plàstic sulfat de coure (II) i sulfat de zinc
flexible  Tires dels metalls coure i zinc
 Voltímetre digital i cables de connexió  Dissolució saturada de clorur de potassi

Procediment

1. Preparació d’un pont salí

Es necessita un tub de vidre en forma d’U que s’omple amb la dissolució saturada de clorur de potassi. Es
tapen les boques amb un tub de cotó.
2. Muntatge de la pila

Es netegen bé les tires de metalls amb paper de vidre, després es renten amb aigua destil·lada i
s’eixuguen.

Es disposa dissolució de sulfat de coure (II) 0,1 M en un dels vasos de precipitat i la tira de coure. En un
altre vas de precipitats s’hi disposa la solució de sulfat de zinc i la tira de zinc.

Es posen en contacte les dissolucions dels dos recipients mitjançant el pont salí (conductor iònic).

Mitjançant dos conductors elèctrics amb pinça de cocodril es connecten les dues tires metàl·liques a les
entrades d’un voltímetre (escala de 2V).

Es pren nota de la lectura del voltímetre: 1,60 V

Esquema del muntatge de la pila

4. PILA D’HIDROGEN
Una pila de combustible és un generador de corrent continu: l’energia química de les molècules del
combustible es transformada en energia elèctrica mitjançant una reacció redox.

Hi ha diferents tipus de piles de combustible que es diferencien pel combustible i l’electròlit emprat i per la
temperatura a la qual treballen ( des de 20 ºC a 1000 ºC). En totes elles, però, en l’ànode es produeix
l’oxidació del combustible, i en el càtode, la reducció de l’oxigen. Aquests tipus de piles, a diferència de les
piles convencionals, reben un subministrament continu de reactius i eliminen en continu els productes de la
reacció.

La pila de combustible més desenvolupada actualment és la d’hidrogen. El combustible consumit és

l’hidrogen, que s’emmagatzema per poder-lo utilitzar contínuament, i l’oxidant és l’oxigen de l’aire.

Esquema d’una pila d’hidrogen

El dispositiu té una entrada d’hidrogen i una altra d’aire i les seves respectives sortides ( per on surten el
productes de la reacció química i el reactiu que queda sense reaccionar). El càtode i l’ànode estan
separats per una membrana polimèrica permeable als protons però no als electrons.