L’ECOLOGIA

Ecologia: ciència que estudia les relacions entre els éssers vius i el lloc on viuen.
Biocenosi: conjunt de totes les poblacions que viuen en un mateix lloc.
Població: conjunt d’individus de la mateixa espècie que habiten en un mateix lloc i en un mateix moment.
Biòtip: conjunt format pel medi, el substrat i els factors ambientals abiòtics que afecten els éssers vius.
Ecosistema: biotip + biocenosi + relacions que s’hi estableixen.
Autoecologia: estudia les relacions d’una espècie amb el medi ambient.
Sinecologia: estudia la comunitat, amb totes les espècies correspondents.

BIÒTIP
EL MEDI
És el conjunt de substàncies que constitueixen el fluid que envolta els éssers vius.
El medi aquàtic
Segons la zona que habiten en aquest medi, els éssers vius es poden classificar en:
● Nèuston: viuen a la pel·lícula superficial de l’aigua (tensió superficial). Llisquen o s’adhereixen.
● Plàcton: es mouen a la deriva. Hi ha filoplàcton (vegetal) o zooplàcton (animal).
● Nècton: animals nedadors. Són fusiformes (hidrodinàmics).
● Bentos: organismes que habiten sobre el fons marí.
El medi aeri
És el fluid format per la zona de l’atmosfera propera a la superfície terrestre. Els organismes que hi viuen
necessiten estructures de sustentació que impedeixin que s’esclafin contra la superfície per l’efecte de la
gravetat.

EL SUBSTRAT
És el conjunt de substàncies que formen la superfície on els organismes es
fixen, s’aguanten o es desplacen.
El sòl
Substrat més important del medi aeri. Té una estructura vertical o perfil format
per diverses capes, els horitzons. N’hi ha tres de bàsics:
● Horitzó A: terra superficial rica en humus.
● Horitzó B: terra rica en sals procedents de A.
● Horitzó C: roca mare més o menys alterada.
Es animals subterranis tenen costums hipogeus, els que s’han de recolzar en
sòls tous i pantanosos són de costums epigeus.
L’aigua
Substrat propi del medi aquàtic.
El cos d’altres animals
Substrat dels paràsits, que es fixen en el cos de l’hoste.

FACTORS ABIÒTICS I ADAPTACIONS

Els factors ambients abiòtics són les variables fisicoquímiques que influeixen
en la vida dels organismes. L’interval entre les magnituds d’aquestes variables
s’anomena amplitud de tolerància, i depenen d’un factor limitador.
● Espècie eurioica: amplitud gran.
● Espècie estenoica: amplitud petita.

LA TEMPERATURA
Els animals tenen estratègies per adaptar-se a la temperatura. Els animals
homeoterms suporten el fred perquè són capaços de mantenir la temperatura corporal gràcies a pèl, plomes
seleactivitat.cat/apunts
o capes de greix sota la pell. A més a més, alguns animals decideixen emigrar en zones càlides durant
l’hivern. Davant la calor responen amb hàbits crepusculars per evitar hores no tolerables. També hi ha els
animals poiquiloterms, que tendeixen a allunyar-se al màxim del fred amagant-se sota terra o en refugis i
reduint el metabolisme durant l’hivern.

LA LLUM
La llum provoca en les plantes terrestres una distribució estratificada (boscos tropicals). Les espècies que
prefereixen estar més exposades a la llum solar són les heliòfiles o fotòfiles. Les que prefereixen l’ombra
són esciòfiles. Les plantes que creixen orientades cap a la llum presenten fototropismes.
Les plantes terrestres es distribueixen en cinc estats: arbori, arbustiu, herbaci, muscínic, i edàfic. En el cas
dels organismes aquàtics hi ha dos estats: fòtic i afòtic (no existeixen éssers fotosintètics).
Adaptacions dels animals a la llum
La coloració dels animals està relacionada amb l’adaptació a la llum més important: la visió.
● Coloració críptica: confon l’animal amb el medi.
● Coloració aposemàtica: adverteix de la seva perillositat.
● Coloració mimètica: semblar-se a altres animals per evitar ser atacats.
Els animals que viuen en zones fosques produeixen llum amb la bioluminiscència, que serveix per
desorientar els depredadors, atreure preses o individus d’un altre sexe…
El fotoperíode
És la realització de determinats processos segons la durada del dia i la nit. Quan el fotoperíode es anual
determina migtacions, floració… El fotoperíode també es troba en animals diürns, nocturns o crepusculars.

LA HUMITAT DE L’AIRE
És el vapor d’aigua que hi ha en l’aire atmosfèric. Es poden mesurar la humitat absoluta i la humitat
relativa.
Animals
En els animals, les adaptacions més importants per evitar la deshidratació són:
● Tegument impermeable
● Estructures que retenen l’aire i mantenen una microatmosfera humida
● Secrecions mucoses que mantenen la pell humida
● Aparell respiratori a l’interior del cos
● Fecundació interna i desenvolupament embrionari a l’interior
● Hàbitats especials (hàbits crepuscularis, enterrament en fang, hàbits migratoris…)
● Adaptació del cicle biològic a l’estació seca
● Capacitat de beure l’aigua del mar
Plantes
En el cas de les plantes, s’absorbeix l’aigua per les arrels i s’elimina l’excés mitjançant l’evapotranspiració.
Les adaptacions per evitar la deshidratació són:
● Arrels llargues
● Fulles amb epidermis molt cutinitzades i amb pocs estomes
● Pilositat abundant capaç de retenir aire i mantenir una microatmosfera humida
● Tiges i fulles suculentes
● Fecundació a través de pol·len
● Formació de llavors
Segons les necessitats hídriques, les plantes es classifiquen en:
● Hidròfits/ plantes aquàtiques: epidermis fines i parènquimes aerífers. Suren.
● Higròfits/ plantes de zones humides: fulles grans, epidermis fina i molts estomes. Transpiració
activa.
● Xeròfits/ plantes de zones seques: poques fulles petites (espines), tija esponjosa, arrels llargues.
● Mesòfits: característiques intermèdies entre higròfits i xeròfits.

seleactivitat.cat/apunts
LA PRESSIÓ
És la força per unitat de superfície que exerceix el pes de l’aire. Per adaptar-se a les pressions alguns animals
poden preveure els canvis bruscos i posar-se a cobert. En el cas de a pressió hidrostàtica, alguns animals
tenen la bufeta natatòria, la qual és una cambra plena d’aire que els permet regular la capacitat de flotació per
poder ascendir i descendir amb facilitat.

LA SALINITAT
És la concentració de sals minerals dissoltes. El medi intern dels éssers vius és menys salat que l’aigua del
mar i més salat que l’aigua dolça. Quan hi ha dos medis amb diferents concentracios separats per una
membrana, es produeix osmosi. (medi hipotònic / medi isotònic / medi hipertònic). Els organismes es
divideixen en:
● Organismes poiquilosmòtics: la salinitat del seu medi varia segons la del medi exterior. Quan es
supera l’interval de tolerància moren. (estenohalins)
● Organismes homeosmòtics poc eficaços: Tenen adaptacions per regular la salinitat, però no solen
ser eficaços.
● Organismes homeosmòtics eficaços: suporten grans canvis de salinitat. (eurohalins)

ELS CORRENTS DEL MEDI

Són els moviments que presenten l’aigua i l’aire.
● Corrents aeris: aprofitables en les migracions i dispersió de pol·len o llavors.

LA BIOCENOSI
També anomenada comunitat, és la part biòtica de l’ecosistema. Està integrada per poblacions. Les
relacions que s’estableixen entre aquests poden ser intraespecífiques i interespecífiques. La zona de transició
entre dues comunitats s’anomena ecotò.
LES RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES
S’estableixen entre els organismes de la mateixa espècie. Poden ser temporals o perennes. També poden
ser de cooperació (donen lloc a associacions intraespecífiques) o de competència (donen lloc a
territorialitat). Els avantatges que aporta la vida en grup s’anomenen efecte de grup, el desavantatges de la
densitat de població excessiva s’anomenen efecte de massa. Les associacions intraespecífiques es
distribueixen en:
● Associacions familiars: facilitat d’aparellament, procreació, manutenció i protecció de les cries. Pot
ser parental, matriarcal o filial i monògama, polígama o poliàndrica.
● Associacions colonials:generació comuna, divisió funcional i especialització. Formada per individus
asexuals provinents d’un progenitor comú. Quan els individus són clons, la colònia és homomorfa,
quan són diferents és heteromorfa.
● Associacions gregàries: ajuda mútua, defensa, alimentació, migració… individus que viuen en comú
durant un temps llarg.
● Associacions estatals: jerarquització funcional. (abelles)

RELACIONS INTERESPECÍFIQUES
S’estableixen entre individus d’espècies diferents. Les més importants són:
● Competència: demanda activa d’un recurs limitador comú, que pot ser l’aliment (competència per
explotació) o el territori (competència per interferència).
● Depredació: és l’activitat de captura i mort que exerceixen depredadors sobre preses.
● Parasitisme: relació entre un paràsit i un hoste, al qual perjudica sense provocar-li la mort a curt
termini. Els paràsits poden viure a l’interior de l’organisme de l’hoste (endoparàsits) o a l’exterior
(ectoparàsits). També poden fer vida permanent en l’hoste (obligats) o poden viure de manera
independent (facultatius).
● Explotació: interacció de diverses espècies durant la seva activitat biològica que té com a resultat el
benefici d’unes altres espècies (el cucut pon ous als nius d’altres ocells).

seleactivitat.cat/apunts
 ● Comensalisme: relació que es dóna quan un comensal es nodreix de l’aliment sobrant, secrecions…
d’un hoste sense causar-li danys ni beneficis.
● Inquilinisme: és l’associació entre un inquilí i una altra espècie que lli ha donat recer en el seu cos.
● Tanatocresi: aprofitament que fa una espècie de les restes d’un altra per protegir-se o servir-se.
● Foresi: relació que es produeix quan una espècie és transportada per una altra passivament.
● Mutualisme: dos o més consorts es beneficien mútuament.
● Simbiosi: dues espècies es beneficien mútuament fins al punt de dependre l’un de l’altre.
● Antibiosi: impossibilitats que uns organismes visquin al costat de altres perquè produeixen antibiòtics.

L’ESTUDI DE LES BIOCENOSIS

Aquest estudi es fa mitjançant el mostreig, que consisteix en prendre una sèrie de mostres representatives
de la zona. No es pren una sola mostra, sinó unes quantes rèpliques. Un sistema que s’utilitza quan la
biocenosi presenta un gradient és el transsecte, que consisteix a fer una línia transversal als diferents pisos i
prendre mostres a distàncies prefixades. A partir de les mostres es fa el processament (identificar a quina
espècie pertanyen els individus i sumar-los), de les dades obtingudes s’obtenen uns paràmetres que
permeten comparar comunitats. Aquests paràmetres són:
● Freqüència: percentatge de mostres que s’han recol·lectat d’una espècie respecte al total.
● Densitat: nombre d’individus d’una espècie per unitat de superfície o volum.
● Abundància: quantitat total d’individus que hi ha d’una espècie.
● Dominància: proporció entre el nombre d’individus recol·lectats d’una espècie i els individus totals.
● Diversitat: possibilitats que, en prendre una mostra a l’atzar d’una comunitat, cada individu d’una
espècie sigui diferent.

LA POBLACIÓ I LA DINÀMICA DE POBLACIONS

LA NATALITAT i LA MORTALITAT
● Natalitat: relació entre el nombre de naixements i el col·lectiu inicial. S’expressa amb la taxa de
dN /dt
natalitat instantània b= , on dN /dt és el nombre de naixements per unitat de temps i N és el
N
nombre inicial d’individus. També es pot parlar de natalitat màxima/ teòrica, que es la que hi hauria
en condicions ideals, i de natalitat ecològica/ real, que mesura els individus sotmesos als factors
ambientals.
dN /dt
● Mortalitat: relació entre els individus morts i el col·lectiu inicial. m= . Es distingeix mortalitat
N
mínima/ teòrica i mortalitat ecològica/ real.
Corbes de supervivència
En algunes espècies, gairebé tots els individus que naixen arriben a adults
(esperança de vida alta). Quan arriben a una edat determinada, aquesta
esperança de vida disminueix.
En altres espècies la probabilitat de morir és la mateixa en qualsevol edat.
En un tercer tipus, la mortalitat infantil és molt elevada, però els individus que
la superen són molt longeus.
Distribució per edats en la població
La població d’individus amb capacitat reproductors influeix en la natalitat. Per
estudiar-ho, es divideixen en tres períodes: prereproductiu, reproductiu i
postreporductiu. Si predominen els prereproductius, la població està en desenvolupament. Si predominen
els postreproductius, la població està en regressió.

Les edats també es poden representar amb piràmides

d’edat. L’esglaó inicial representa els més joves i el
superior, els més grans. L’amplada representa el nombre
d’individus. Depenent de l’espècie hi ha més o menys
esglaons.

seleactivitat.cat/apunts
LA IMMIGRACIÓ I L’EMIGRACIÓ
● Immigració: relació entre el nombre d’individus procedents d’altres col·lectius i el col·lectiu inicial.
● Emigració: relació entre el nombre d’individus que abandonen la població inicial i aquest col·lectiu.
dN /dt dN /dt
i= e=
N N

EL CREIXEMENT D’UNA POBLACIÓ

Relació entre l’augment o la disminució del nombre d’individus i el col·lectiu inicial. S’utilitza la taxa de
creixemet instantània r=b−m+i−e. Es distingeix taxa de creixement màxima/ teòrica/ potencial biòtic
(creixements exponencials)i la taxa de creixement limitat (creixements logístics).
Creixement exponencial
Sorgeix quan no hi ha factors que limitin el creixement. Les zones despoblades solen oferir possibilitats de
dN /dt
creixement exponencial a les espècies pioneres. r= representa un creixement exponencial/ geomètric,
N
i la gràfica és una corba en J. La població continua augmentant geomètricament si r es manté constant i
l’ambient és il·limitat.
Creixement logístic
Sorgeix quan sí hi ha limitacions al creixement. Quan apareixen aquestes limitacions, el grau de creixement
disminueix i la gràfica passa de ser una corba en J a ser una corba sigmoide/ logística/ en corba de S.
A mesura que N augmenta, es va apropant a K (població màxima), augmentant la resistència ambiental al
creixement ja que l’espai vital està més disputat.
Estratègies de creixement
● Estrategs de la K: poblacions dels ecosistemes estables que duren molt temps tendeixen a adaptar-
se a la capacitat dl medi. Són espècies que se solen reproduir periòdicament, tenen poques cries i de
mida gran, necessiten molt temps per arribar a ser adults, necessiten protecció dels progenitors i tenen
estructures especials per ser eficaços en l’aprofitament de l’aliment.
● Estrategs de la r: poblacions d’ecosistemes inestables que duren poc temps tendeixen a reproduir-se
ràpidament per aprofitar el poc temps que dura l’ecosistema. Són espècies que solen reproduir-se
contínuament i tenen molts descendents, petits, de maduració ràpida, no necessiten atenció dels seus
progenitors i no inverteixen energia en tenir estructures especials que els permetin aprofitar l’aliment.

seleactivitat.cat/apunts