MARIÀNGELA L’HERBOLÀRIA.

Dedicada a Lola Solà, amiga de la universitat i que en l’actualitat encara dona nom a un afundaci´d’Arenys de
Mar que conserva llegat compartit.

És un dels personatges de l’entramat d’habitants de Sinera que es passegen

per les narracions d’Espriu.

S’hi despleguen diferents recursos característics de la seva prosa.

El narrador en primera persona ens introdueix la narració in media res i ens

porta en una retrospecció, flashback, a la seva infantesa a Sinera. Allí ens
trobarem, d’una banda, els personatges que han format part de la seva historia
personal i, per l’altra, els que ens acompanyen en la trama coral construïda a
partir de la Primera historia d’Esther. Una infantesa que transcorrerà a la
postguerra on ens situa aquest relat:

“Tots ens esguardàvem , apassionats, hostils, esperant l’acontentament de la sang

vessada sota els sols i la pluja: la sang que ha destrït tantes coses, per exemple el meu
món, el de la meva mare i el del pobre amic Salom, a qui desitjo pau”1.

El títol ens porta a la temàtica de la narració que encararà amb un alt grau de detallisme i moltes
referències que no deixen de ser erudites i que contrasten, amb uns coneixements, els de les plantes
remeieres sobre els quals han planat creences i prejudicis cap en aquelles persones que es dedicaven als
usos curatius. Hi trobem , doncs, una barreja de coneixement científic i coneixement de tradició popular per
un ofici que passava sovint de mares a filles.

S’hi esmenten personatges com Genover de Vilanant, que devia haver estat un referent en aquest context
d’estudiosos de les plantes, així com els retrats de Linneu, Carl Linnaeusi, botànic, científic, metge i zoòleg
suec que va establir el sistema modern de nomenclatura binominal , Jaume Salvador, botànic i apotecari
d’una nissaga de catalans apotecaris i naturalistes. També ens esmenta monsenyor Sebastian Kneipp, autor
d’un important atles de botànica de la mà del qual arribem a través de Joseph Kösel a una llibreria de
Kemphen, ciutat Alemanya.En un establiment amb la decoració i distribució clàssica dels herbolaires.

Del cor de personatges de Sinera, destaca Silví Saperes que ens situa en aquest món paradís perdut de la
infantesa “l’hora en què jo miro com la boira alluenta l’asfalt del meu carrer”, amb aquest jocs de contraris
que tan utilitza Espriu . Mossèn Silví Saperes aparegué a Primera Història d’Esther, L’Altíssim convoca nens i
crescuts al jardí dels cinc arbres ( el rosers, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil) una tarda
d’estiu on Mossèn Silví Saperes , el nostres senyor ecònom, convida als putxinel·lis de Salom, a mirar i
escoltar la bíblica i vera història de la bona reina Esther. Com a mestre de llatí que li fa aprendre el significat
de mots de coses no gaire usuals com vòmer ( os de la paret interna de la cavitat nasal) o paludamentum,
nom del mantell o la capa dels comandaments militars.

A continuació desfila la família del narrador, el pare acceptant l’esforç inútil del fill que aprèn llatí i que
comença a tenir problemes de salut.

1
Narracions SALVADOR ESPRIU. Ed 62 pg 108
La malaltia té sentit en una història d’herbolàries.

A partir d’aquí trobem un desplegament de la cultura barreja de coneixement ancestral i científic de les
plantes medicinals. Així anem coneixent els usos del crespinell picant, purgatiu i emprat per tumors limfàtics;
la sàlcia combinada amb aiguardent i sucre, per la tos i la dispèpsia ( mal d’estómac o intentinal, que pateix
el pare; la nepta, herba gateraa, nepeta cataria que calma el sistema nerviós cenyral i va bé per l’histèric i
que acaba prenent la mare del narrador; el segell de Salomó o llàgrimes de Maria, polygonatum oloratum,
l’arrel bullida del qual cura els panadissos o voltadits de la Secundina, la portera, personatge també del cor
transversal.

A continuació un altre element també recurrent i que pot representar les dificultats viscudes en la
postguerra, la bombeta que fa tan poca llum que sembla una espelma, contribueix a recordar-nos que més
que davant de personatges humanitzats ens trobem davant una mena de ninots o de personatges una mica
grotescos, deformats. Ja que així els descobrim a partir de l’ombra que projecten. “La bombeta feia sempre
pampallugues i una claror de llum d’oli. La figura de Mariàngela s’allargassava dintre i s’immobilitzava de
sobte”.. 2.

Per la botiga desfilaran Letizia_ italiana intel·lectual i trista , la grassa senyora Framis, Ofèlia amb perruca,
pequinès i amb vestits llargs i Secundina, la portera que critica totho, caracteritzades amb un únic traç
simplificador cadascuna, i el narrador comprant regalèssia, anissos de comí, molsa i galzerans _ referències a
la infantesa.

A continuació també coneixem a partir de la visita de la filla de l’herbolària, les vicissituds familiars de
Mariàngela. Aquestes vicissituds ens porten a uns orígens familiars humils en què amb el seu ger,à “idiota”
collia herba pels marges, i que més endavant es casà amb un home de fesomia mongoloide que va ser a
Mèxic per la revolució de Madero ( 1911) i que morí assassinat pels laguneros quan el 1911 van fer una
matança de xinesos, per odi racial, a Torreón. Remarca el narrador “Tocaven, sembla, una marxa militar”. En
aquestes paraules hi podem llegir la seva crítica a la violència de les revolucions. En aquest cas la d’Emiliano
Zapata i Pancho Villa, que portaria la 1a constitució que reconeixia drets laborals col·lectius i a la qual van
donar suprt personatges com Diego Rivera o Frida Kalho, però que no es va lliurar de l’exercici de la
violència.

Amb el temps el narrador s’allunya de l’herbolària i ens trobem al començament del relat quan el sacerdot li
comunica que està molt malalta. I aquí tracta el tema de la mort amb la imatgeria dels dos cavalls que tiren
el carro dels morts, del taüt i del cor de personatges que critiquen i ploren.

És la mort inexorable que cap herba remeiera pot evitar. “Quan arriba l’últim temporal... no hi ha elixir que
ens adobi, ni que t’administrin petricons sencers d’aigua safranosa, agàric i sèver socrotí.

Tema recurrent, sí, i lliçó de cultura herborística.

2
Ob cit pg 109