LA LITERATURA DELS SEGLES XVI, XVII i XVIII

A aquest període se l'ha anomenat Decadència per raons de disminució de la

producció literària. Però actualment es prefereix dir literatura de l'Edat Moderna.
Comença, l'Edat Moderna, amb el descobriment d'Amèrica, i tots els canvis que
això suposa. A la Corona d'Aragó:

Canvi de dinastia per una d'origen castellà.

Diverses guerres civils.
Prohibició de comerciar amb Amèrica.
Revolta de les Germanies.
L'aristocràcia valenciana es castellanitza.
Expulsió dels moriscos.
La guerra de Successió que acabà amb el triomf de Felip de Borbó. Els
aristòcrates i el clergat prenen part pel rei borbó (són els botiflers); els
menestrals, artesans i xicoteta burgesia per l'Arxiduc Carles d'Austria
(són els maulets). Derrota d’Almansa (1707).
El Decret de Nova Planta acaba amb la personalitat política de la Corona
d'Aragó (1714-16).
Prohibició de l’ús de la nostra llengua a l’administració, la justícia i més
tard a l’ensenyament.

La literatura i la cultura es caracteritzen:

L'ús del llatí per a textos científics.

L'oblit dels nostres clàssics.
Bilingüisme. Els escriptors procedents de classes altes opten pel
castellà.

Al llarg del segle XVI el llatí continua sent la llengua del saber. Comença a partir
d’ara la incorporació dels vernacles a l’ensenyament. Aquest procés durarà fins el
segle XVIII. Les llengües que aconsegueixen incorporar-se al discurs humanista seran
aquelles que finalment associaran al món de la cultura i la producció d’idees. La resta
limitaran la seua producció als usos populars i obres de poc valor.
La nostra llengua havia estat un dels vernacles emergents en la primera etapa,
però al llarg dels segles XIV i XV els parlants no van ser capaços de generar l’ambient
humanístic propici, encara que les traduccions dels clàssics greco-llatins fetes pels
nostres humanistes no van ser suficients per substituir l’ús del llatí.
Per altra banda, l’ús del castellà com a llengua culta als àmbits més aristocràtics
és la causa més evident per a entendre la disminució de obres en valencià, encara que
la producció no deixa d’existir, sí ho fa als àmbits culturals més distingits.
1. RENAIXEMENT

Període a les nostres terres: darrer terç del s.XV-segona meitat del s.XVI.

Tornada als clàssics greco-llatins (pensament, cultura, ètica,...):

humanisme.
Naturalitat i senzillesa.

El canvi més notable de la ideologia renaixentista és a l’àmbit de la religió i per

influència d'Erasme de Rotterdam. A partir d'ell Luter inicia la reforma protestant.
L'erasmisme intenta conciliar l'humanisme amb el cristianisme. Molts dels
humanistes estaven vinculats a aquest moviment: Joan Lluís Vives, Pere Antoni Beuter
i Cristòfol Despuig.

Hi ha quatre tendències a la literatura culta del s.XVI:

a) Persistència tímida de la tradició medieval (estil d'Ausiàs i la poesia de

certàmens). (Pere Serafí i Joan Pujol.)
b) Persistència del corrent satíric valencià. (Joan Ferrandis d’Herèdia.)
c) Intents d'adaptació de la mètrica italiana. (Joan Boscà.)
d) Imitació de la poesia popular i tradicional. (Joan Timoneda.)

(*Joan Lluís Vives

Precursor de la pedagogia moderna. Escriu la seua obra en llatí, però la seua
correspondència era en valencià i postulava que a les lleis i l'ensenyament es devia
d'emprar el valencià.)

NO HI HA AL MÓN MAJOR DOLOR... La vida porta avorrida

(Flor d’enamorats, Joan Timoneda)
No hi ha al món major dolor
ni més igual que el morir,
com del que és ferit d’amor
i no es gosa descobrir.
Dos mil pensaments lo maten
ab dolor molt desigual;
dos mil combats lo combaten,
tostemps cobrint lo seu mal:
no hi ha al món mal tan pitjor
ni més tan fort de sofrir,
com del que és ferit d’amor
i no es gosa descobrir.
pensant en la que tant ama,
desitjant perdre la vida
per no danyar-li la fama:
no pot ser major temor,
quan bé es vulla discernir,
com del que és ferit d’amor
i no es gosa descobrir.
Lo cor té mig travessat,
ferit de dos mil llançades,
sens poder ésser curat
sinó per qui són donades:
no hi ha ningun mal pitjor,
vent que no el poden guarir,
com del que és ferit d’amor
i no es gosa descobrir.

2. EL BARROC

Comença al s.XVII. És una evolució del Renaixement. L'harmonia i la bellesa

renaixentistes foren substituïdes pel recargolament lèxic i sintàctic, l'obscuritat en els
conceptes, la sàtira mordaç, etc.
 Temes:

a) Sensació de frustració i desengany de la vida.

b) Sentiment de mort.
c) Fugacitat del plaer.

L'objectiu és la provocació pel contrast, per l'oposició o per la complexitat.

S'intenta deformar la realitat a dos nivells:

a) Caricaturitzant.
b) Idealitzant per arribar a la bellesa absoluta.

Dos corrents:

a) Conceptisme: provocació mitjançant l'associació arbitrària d'idees i

mots, l'ús de l'equívoc, el contrast, la caricatura cruel i la paròdia de la
mitologia. (Josep Romaguera i Francesc Vicenç Garcia, o conegut també
com el Rector de Vallfogona).

b) Culteranisme: provocació mitjançant la creació d'un món de bellesa

absoluta, l'ús de metàfores, neologismes, hipèrbatons, recursos fònics i
rítmics, mitologia, etc.(Francesc Vicenç Garcia i Francesc Fontanella).

entre ells la pura neu se descobria

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL
NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN
TERRAT AB UNA PINTA DE MARFIL
(Sonets, Francesc Vicenç Garcia)
Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or més fi tenen enveja,
en un terrat la bella Flora un dia;
del coll, que ab son contrari més campeja,
i com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien
que el cor, enamorat, se m’alterava
i, temerós d’alguna gran desgràcia,
de pendre’ls tregües ganes me venien.
3. IL·LUSTRACIÓ, NEOCLASSICISME I PREROMANTICISME

Comença al s.XVIII un moviment intel·lectual basat en el racionalisme i

l'empirisme. Es proposa assolir una societat justa fonamentada en les lleis naturals, és
a dir, en la ciència.
Aquest moviment va impulsar l'activitat erudita i investigadora (destaca Gregori
Mayans i Císcar l'obra del qual està majoritàriament escrita en castellà). Impulsà
l'afany enciclopedista i lexicogràfic: és el temps de les acadèmies, gramàtiques i
diccionaris (com el de Carles Ros i Manel Joaquim Sanelo).

3.1. La poesia

La poesia del s.XVIII té tres línies:

a. Poesia de tradició barroca.

b. Poesia neoclàssica: és una poesia narrativa, satírica i erudita.
S'inspira en l'antiguitat greco-romana (ordre, claredat, harmonia i
equilibri).
Destaquen: Joan Ramis, Andreu Ferrer i Joan Baptista Escorigüela.
c. Poesia preromàntica: finals de segle. Canvi en la sensibilitat. Presenta
un subjectivisme sentimental que desembocarà en el romanticisme.
Destaquen: Ignasi Ferreres i Antoni Puigblanc.

3.2. El teatre

Té una finalitat didàctico-moral, preferint temes històrics, mitològics i religiosos.

Adopten la regla de les tres unitats (lloc, espai i temps). Destaca Joan Ramis.

3.3. La prosa

Sol tindre un caràcter erudit, científic i ideològic. Hi ha una prosa erudita el motiu
de la qual és la defensa de la llengua. Abunden obres d'aquest tipus: gramàtiques i
obres de recopilació de costums, festes, rondalles, etc.
Destaquen Baldiri Reixac, Josep Pau Ballot, Lluís Galiana i Baró de Maldà.

Rondalla de rondalles, Lluís Galiana, (fragment)

“Pos, com vos dic, que s’abia de pensar que el pare fera d’alcavot? Vostès no-u voldran
creure, però cregueu vostès qu·ell era el capa torera de tot, perquè partiria un diner per quatre
parts, y anava en un pam de llengua darrere d’encontrar un gendre que li fera bullir l’olla.

La bona Gica (que no li ficaria ningú el dit en la boca, y era viva com lo pensament) bé
coneixia per aon anava l’aygua al molí, y del peu que coixejava el mesquinot de son pare: poro
ni per eixes pogué may inclinar-se a Pep de Quelo, ni volgué casar-se en ell; perquè encara que
aguantava la meja, no li entrava de les dents en adins, i si algunes voltes li feia el rendibú era per
a dar color al drap, y per a que no·s moguera un infern en la caseta, y eixa cosa.”
4. LA LITERATURA POPULAR FINS EL SEGLE XVIII

La producció de caire popular perviu al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. Les
classes populars desconeixen el castellà i produïen molta poesia (anònima i de
transmissió oral). A més assistien freqüentment als espectacles teatrals, que es
derivaven de les obres dramàtiques medievals.

Destaquen gèneres com:

a) Els Goigs: cançons religioses de lloança a algun sant o a la Mare de Déu.

b) Les Nadales: cançons referents al naixement de Crist o temes nadalencs.
c) Les cançons de bandolers i lladres de camí reial.
d) Les Carrandes i cançons de pandero: cançons curtes de tema amorós.

Tots aquests gèneres conformen el que s'anomena cançoner.

A més també hi ha un romancer que es compon de relats rimats que es deien o
cantaven a les places públiques. Es nodreixen d'elements d'origen occitano-francés,
castellà o propi nostre.
El teatre continuarà amb la tradició medieval. Les representacions més
freqüents són les relacionades amb el cicle litúrgic:

-Les passions de Pàsqua.

-Els pastorets per Nadal.
-L'Adoració dels Reis.
-El Misteri de l'Assumpció (el més conegut és El Misteri d'Elx).