− El Escorial (1563-1584):

Aquest és el complex possiblement que millor explica el que va ser el renaixement a Espanya
com un producció pròpia i que res te a veure a la hora d’establir comparacions amb Itàlia i altres
geografies culturals influenciades pel renaixement italià.

Entre aquestes dates se comença, s’acaba i es decora, per lo que es fa en molt poc temps i, a més,
no s’ha tocat més enllà de que algunes estances sí que se varen adaptar per la dinastia dels
austries mes enllà de Felip II i per a la dinastia dels Borbons, però aquestes modificacions no
difereixen de la idea general de l’edifici. Aquesta identificació dels anys es gairebé una de els
dades més importants.

Estam parlant d’un complex que inclou un palau reial, una basílica, un panteó, una biblioteca, un
col·legi i un monestir. La ubicació, la localitat de sant Llorenç de l’Escorial indica que estam a
sant Llorenç de l’Escorial perquè varen cercar el centre físic de la península ibèrica. Se varen
servir, a més, d’unes condicions ambientals determinades que afavorien per la humitat relativa,
per uns elements de paisatge que fornien de pedreres granítiques i afavorir la localització dels
materials per a la construcció son elements claus en la decisió d’ubicar el complex. Se fa en vint
i pocs anys la construcció i la decoració i s’ha mantingut com hem dit anteriorment i se ubica en
el centre físic de la península amb unes condicions atmosfèriques pròpies.

La basílica es lloc de sepultura dels reis de espanya i el monestir va ser fundat per monjos de la
ordre jerònima sempre a instancies del poder reial Felip II. A l’actualitat es la ordre de sant agustí
la que s’ocupa del manteniment d’aquest edifici.

La superfície general es de 33327m2 que se troba sobre una mena de pendent costanera
meridional de lo que se dio la muntanya o monticle que se diu Avantos a la serra de Guadarrama.
D’aquesta serralada de Guadarrama es d’on s’extreu el material granític que es el que defineix la
construcció.

Avui dia esta gestionat per patrimoni nacional.

La idea de la arquitectura, de la traça universal de l’edifici va ser concebuda per el rei Felip II
conjuntament amb la persona que va nomenar Juan Bautista de Toledo, arquitecte reial. La mort
prematura de Juan Bautista va provocar la successió d’arquitectes, d’entre els quals es coneix
Juan d’Herrera per ser l’arquitecte que executarà el programa. Altres Francisco de Mora, etc.

És un complex multifuncional de caràcter monacal i palatí. A partit de la idea de la traça universal

creen el que es coneix com la manera herreriana: el segell estilístic amb el que s’identifica el
renaixement espanyol. Es una conceptualització molt hispànica que resumeix la idea de lo
renaixentista.
Hi ha una concepció molt multicultural de lo que era el panorama general de tots els reenes que
configuraven Espanya. Te una austeritat de material petri que configura tota la construcció. Des
de l’exterior esta emmarcat en el paisatge en el qual s’inscriu.

El conjunt rd un gran quadrat organitzat amb una planta quadrada com a limitació general; un
eix principal en el que d’inserta la basílica. La façana principal esta marcada per un frontispici
que és l’únic element que te juntament amb les portades principals elements arquitectònics
procedents de l’arquitectura culta. Observem un eix que limita i que permet veure una
organització de patis a les dues bandes dividits en quatre i l’altre es manté en un. El quadrat
regeix el conjunt, és la planta quadrada i la traça universal. Traça universal vol dir que cerquen
un element que actuï de mòdul per regir tot el comportament de l’espai interior i exterior; es un
mòdul que se repeteix en cada un dels patis i en la organització interna dels mateixos i en
l’estructura interior del mateix.

Dibuixi coloretjat: en el segle XVI, XVII, XVIII i XIX trobarem sempre testimonis visuals i gràfics
de l’Escorial, perquè és una obra que esta documentada des dels seus primers moments i la
crònica constant del monestir del conjunt és molt gran. És una identificació d’una de tantes
pintures colorejades. En aquest cas, és un gravat colorejat que respon a la tradició de la
documentació pròpia del convent.

Una de els coses mes interessants es la defensa de determinats artistes i obres del passat:
Velázquez, Greco, Murillo, Escorial... aquestes obres seran objecte d’un autèntic finançament en
educació i cultura. El 1563 o a 1584 amb motius d’aquests centenaris se fa una gran quantitat
de producció historiogràfica. És en aquest context quan la historia de l’art començarà a ser estudi
universitari al franquisme i l’Escorial És un cas molt utilitzat per la dictadura de Franco.

Frai Jerónimo de Sigüenza: és un referent del que va ser la persona de la ordre dels jerònims
triada per redactar dia a dia una cònica constructiva del convent. Se va ocupar conjuntament
amb un altre monjo Jeroni, Montano, que varen pensar la formació d’un fons de biblioteca que
es una de les joies de patrimoni bibliogràfic. Aquesta idea de cronista que acompanya tot el
procés de construcció es fonamental. Coma resultat dels escrits de Frai Jeroni la historia, a
crònica de l’Escorial ha tingut nombroses edicions.

Traça universal: la concepció esta basada en el mòdul del quadrat. La definició ben clara es que
tenim una configuració (el quadrat simbòlicament amb la seva tradició geomètrica del cub te la
significació de la terra. A diferència de lo que fan a Itàlia mb planes circular aquí es fa amb
quadrat des de la terra) hi ha un eix on primer es fa la entrada per la biblioteca; a una banda
d’aquesta esta el monestir i el col·legi amb hospital esta vinculada a un moment donat al col·legi
a un altre lloc. Després hi ha un gran pati amb un atri que condueix a la basílica. A la part de
darrera de la biblioteca hi ha tres ales que es el palau reial. Es molt significatiu de la estètica dels
austries.
Dibuix de Herrera en la elaboració de la planta.

Estudi de l’arquitecte Luis de Vega per explicar la configuració de l’Escorial: determinar el

concepte del quadrat i veure les seves capacitats modulars. Una vegada te la traça universal
passa a fer l’església o després el palau reial. Resum: establir mòdul, determinar-lo en planta en
una de els ales, després construir església i palau reial. El treball de reconstrucció en planta i
alçat se pot fer simplement seguint la crònica de Frai Jeroni de Sigüenza o si no, directament,
acudint a la documentació de l’arxiu del conjunt de l’Escorial.

Gravat: s’explica el procés de construcció de l’Escorial.

La construcció fortificada espanyola el promotor va ser felip II perquè aquest treballarà sobretot
amb la corporació d’enginyers de fortificacions i enginyers reials vinculats a l’exercici de la
fortificació. El renaixement espanyol son parets netes, sistemes axials en la col·locació de les
finestres i a la part superior un element nou per a nosaltres que son teulades de pissara amb un
sistema de finestrals que son la fórmula de las golfàs de la construcció nòrdica del mon flamenc.
Felip II havia estat format coma príncep amb un recorregut llarg per tots els territoris en la
època en què el seu pare representava els interessos del sirm fent una estada a Flandes
acompanyat d’una comitiva d’historiadors, pintors i escultors ell mateix prenia nota de lo que
més li cridava l’atenció i que després va voler implement a l’Escorial i a altres construccions.
Destacar que Felip II es autor en part intel·lectual d’aquesta obra perquè juntament amb Juan
Bautista de Toledo treballarà sobre la idea de la traça universal des del punt de vista de la
geometria, filosofia moral, etc. Estam veient a un monarca que per primer vegada a Espanya
utilitza la construcció monumental per marca la seva jurisdicció de poder i un programa
simbòlic de com ell entén el govern dels seus territoris. Utilització d eles disposicions en pendent
a la banda inferior a manera de contraforts i peus drets que ajuden a contrarestar els
empenyiments verticals de l’edifici. L’estètica és neta, no necessita ordres arquitectònics, una
apel·lació al model classicista des del punt de vista sintàctic perquè li es suficient mantenir la
idea del mòdul, proporció, simetria, repetició dels elements i normalització de tots els
components tectònics amb lo que remet al classicisme sense haver-ho de fer des del unt de vista
sintàctic.

Altra obra principal és la Façana principal de l’Escorial: és tot tan auster, nu, absolutament
minimalista constructivament que quan es posa un element culte com els frontispici adquireix
una força desproporcionada si tenim en compte on s’inserta. El cos inferior esta regit per
columnes monumentals on l’arquitectura desborda el nivell de l’escala humana per incorporar
una escala monumental (com se farà al barroc). Envaeix tot el pisos del frontispici i s’instal·la en
una mena de segon frontispici. Les piràmides amb bolles te una geometria cubica que actua com
a pedestal i el cub es transforma en una piràmide i la piràmide en una esfera. Del cuc al triangle
i l’esfera hi ha tota una intenció simbòlica. Sat Llorenç coincideix en la dedicació del monument
per celebrar la batalla de San Quintin, amb reminiscències imperials dins de la època de Felip II.
La grella es simbòlica d’aquest sant, ubicat a la part superior. L’única escultura és l’escut d’armes
de la casa de Felip II i a dalt dins la fornícula una figura de Sant Llorenç. Això vol dir que hem de
llegir un classicisme, simbolisme de sant Llorenç amb les graelles.

Una vegada entrar, ens trobem amb el Pati dels Reis, que dona pas directament a la església a la
qual s’entra a traves d’un atri. És l’únic lloc on hi ha representacions escultòriques a una façana
amb les seves referencies al pedestal. Són els reis de la casa de Israel que preludien la dinastia
de Jesús Crist, que anticipen la arribada de Jesús Crist. Van conformats amb els seus atributs i
duen corones i els atributs son de metall daurat amb la intenció de crear una plàstica amb certa
dosis de policromia. Salomó és fonamental perquè el temple des de la tradició de l’antiguitat es
parla d’ell com la revelació de l’harmonia còsmica que a traves de Déu arribarà a Salomó amb
les mesures ideals del temple. La idea del temple de salomó com aquell que tenia les mesures
divines de deu que Deu li havia anticipat a Salomó; la idea de que el temple de salomó era la
creació de deu manifestada a l’home es una de les obsessions de Felip II a partir de la traça amb
el mòdul cel quadrat, el temple de Salomó és altra indicació del que pot ser la traça universal que
regeix aquest monument.

Vestíbul: això és obra de picapedrer. És una cúpula plana (i NO rebaixada) i és una de els
solucions mes ermoses que se poden donar a tota Europa de traça de l’art del picapedrer.
Cobreix des de una disposició planimètrica. Són cercles concèntrics que tornen a definir el pas
del quadrat com a element de sustentació de la volta i una volta fins a convertir-se es un cercle.
Els elements de sustentació circulars i la planta quadrada es un altre dels símbols.

La planta es una estructura d’elements quadrats que se van relligant de manera regular. A la
capçalera (1) hi ha el presbiteri. Al numero 2 se troben les habitacions de Felip II perquè al
voltant de l’absis esta organitzada a localització de els estances reials. A la banda mes a l’est de
la església estaven ubicades les habitacions de manera que el monarca des del seu dormitori
tenia al davant la finestra que comunicava directament amb el presbiteri i en cas de malaltia
podia seguir tota la litúrgia estant en plena connexió amb la església. EL numero 3 és la cúpula.
El cenotafi son les grans escultura de la família de Carles V a la banda de l’evangeli i, a la banda
de la epístola de Felip II però a la època de Trento aquesta ordenació de les escultures estava
invertida. La cúpula sobre petxines es la idea de la planta quadrada a la volta circular i que
presideix l’església. El 4 és el coral, lloc on els monjos fan la regaria de les hores i tot el cerimonial
i de cant se genera des de la banda del cor.

S’ha de dir que la planta de l’església és gairebé un quadrat perfecte perquè si es mesura la planta
te 50 m de costat amb 4 pilars de disposició central (de l’espai sagrat). Els 4 pilars es disposen
en posició centralitzada i donen la direccionalitat a les tres naus, a la central i a les laterals. El fet
de remarcar una planta quadrada i una copula rodona respon al desig de definir el concepte de
l’harmonia universal, que és reflex de la tradició sagrada. La religiositat de Felip II també esta
relacionat amb el poder polític i militar.

La cúpula de l’església a l’exterior s’articula amb quadrat i cercles amb piràmides i bolla
sustentades per un pedestal cúbic. Quan passem a traves de la mitja cúpula ens trobem amb
transicions de lo quadrat a lo triangular. Les columnes encunyem com a contraforts. L’element
geometria és clau per entendre les lectures de l’edifici.

El classicisme s’utilitza de manera relativa, perquè es treballa molt mes amb la geometria que
amb els elements sintàctics del classicisme.

L’interior de la cúpula és de gran netedat i tornem a veure la tradició dels materials granítics
com a plàstica en si mateixos sense majors concessions i nets.

La zona del creuer: absolutament monumental. Passem a l’espai sagrat de la capella major, on hi
ha un retaule que ens situa a les seves traces Juan de Herrera. La qüestió de decoració esta
mediatitzada per la modulació de la construcció. S’estableix una diferencia simbòlica entre el
nivell de planta i la ubicació del presbiteri on se troba el retaule. El retaule esta realitzat amb
marbres molts variats i d’extracció de pedreres diferents per raons plàstiques. Les pintures són
de procedència italiana, ja que vindran els artistes del manierisme que s’havien format a les
escoles indirectament de influencia de Miquel Àngel i directament de Rafael perquè són cridats
per Felip II, entre ells, Tiziano. A les dues bandes hi ha els grups escultòrics de les famílies de
Carles V i Felip II dirigint-se al retaule major. Numero 1 és l’altar, sota el numero 2 esta el panteó,
3 el cenotafi de Felip II en el 4 el del Carles V i en el numero 5 es marca des d’on es situem les
habitacions de Felip II des d’on podia seguir la eucaristia. El Valle de los Caídos adoptarà el
model de l’Escorial.

Cenotafi de l’emperador Carles V amb Isabel de Portugal, la Infanta Maria i Leonor. Són les
escultures de Leoni, gran escultor del manierisme italià. Els Leoni pràcticament s’instal·laran a
Espanya. Utilització de la obra dins la obra.

La planta ve a ser la reinterpretació del temple de Salomó. Juan de Herrera és l’autor que va fer
un escrit que se diu El discurso de la figura cúbica i que se basa en Ramon Llull. Llavors, la
biblioteca de l’Escorial es va convertir en el primer fondo bibliogràfic que fomenta la tradició
lul·liana. El fons de Mallorca es un dels que va ser objecte d’una major destrucció perquè Felip
II enviarà a gent per llevar llibres lul·lians. La figura cubica de Ramon Llull es converteix en
l’objectiu a traves del qual es vol representar el temple de Salomó a la planta. Una planta
quadrada és un quadrat, triangle i cercle i la geometria de la terra, cel i trinitat i al final es una
recreació absolutament ascendent. No necessitava un classicisme a taves de models visuals o
formules italianes a la moda, sinó que partint de la pròpia tradició d’Espanya.

Interior de l’Església:
Voltes. Les voltes es realitzen pintures al fresc encarregades a Lucca Cambiaso, com la Coronació
de la mare de deu. Hi ha altres voltes fetes a la època de Carles II. No totes les decoracions de les
voltes son d’època de Felip II.

Volta damunt del cor: fresc dedicat a la al·legoria de la gloria. Es veu a la Trinitat asseguda
damunt un cub. Això és el gènere jeroglífic i tot lo que es la metàfora visual. Son elements de
cultura visual, d’al·legories a traves d’una geometria.

Biblioteca: gran nau amb un revestiment de pintures murals a la volta i murs laterals. Al fons es
veu un amplament de prestatges que formen part de la intenció que Felip II tenia de fer un espai
just a la entrada on esta condensat el coneixement a traves del llibre. El saber profà i terrenal. El
saber, trànsit a un pati on la dinastia de la casa de Israel preludia el crist present i trasustanciat
en el sacrifici litúrgic que es dona a l’altar major i a la part superior sobre el cor presidint la
pregaria de les ores esta la trinitat que no deixa de situar-se damunt la terra i, per lo tant, la
connexió terra-cel esta present sempre. La biblioteca no se pot entendre sense la església: saber
profà, religiós... La biblioteca Laurenziana és el model respecte a la longitudinalitat que se li dona
a aquesta. Els frescos que ornamenten la seva arquitectura sobre una vota de canó seccionada
en set trams. Tenen una temàtica principal que son les set arts lliberals en forma de matrones:
gramàtica, retòrica, dialèctica (trívium), aritmètica, musica i astrologia (quadrívium). La
plàstica és de derivació manierista i tenen una relació amb Miquel Àngel perquè els artistes que
les varen realitzar procedien dels cercles de Miquel Àngel i Rafael.