Professional Documents
Culture Documents
EBouMolasGeografAtlesSdO09 16
EBouMolasGeografAtlesSdO09 16
Enric Bou
2
primeres col·leccions, “Antologia Catalana”, les Obres Completes de grans autors
contemporanis. I més tard, “Les Millors Obres de la Literatura Catalana” (MOLC),
però aquesta col·lecció no va poder ser llançada fins el 1978, quan es va produir la
represa cultural a la fi de la dictadura i es va instaurar l’ensenyament de la llengua i
literatura catalana al batxillerat. El Diccionari de Literatura Catalana (1979), amb
Josep Massot i Muntaner també fou una iniciativa dels inicis d’Edicions 62, lligada al
projecte de l’Enciclopèdia Catalana.
A partir del 1969, a la càtedra de la nova Universitat Autònoma, va posar en
pràctica d’una manera més estructurada, el programa d’estudi, que era una de les
seves passions. En els anys setanta estava encara molt interessat en la història
literària de fonament marxista lukacsià i s’entretenia a organitzar grans visions de
conjunt. Era una necessitat òbvia, perquè fins llavors la literatura dels segles XIX i
XX s’explicava (és un dir) a partir d’una visió endògena i romàntica produïda per la
pròpia Renaixença. Molas va proposar una ordenació, un cànon, una selecció
d’autors. Ell improvisava. Cada classe representava una monografia i deu articles.
Semblava que ho fes com una màgia, a partir del no-res, però no era així: ho feia
després d’hores llargues de lectura, a partir de la inspiració inicial de la selecta
biblioteca familiar, de sistemàtiques batudes pel mercat de Sant Antoni i llibreters de
vell. Semblava improvisat, però era tot pensat i paït. Era una proposta per llegir el
passat. El manifest, el grup, els autors més importants, els textos clau. Les bases del
mètode eren senzilles: dosis d’erudició per disposar de tot el material d’arxiu i de
lectura necessari; imaginació per establir relacions entre els material aplegats; i
mètode i intel·ligència per donar sentit a l’operació.
Els apunts en quartilles doblegades, escrits amb una lletra acurada. Els
extreia d’uns sobres que ara en diríem reciclats. Però abans d’arribar a classe havia
fet una feina ingent d’erudició: aplegar la informació en fitxes, ordenar-les, delinear
una narrativa per donar-li sentit. En aquest pas previ hi havia un element
fonamental: el fitxer. El Mètode Molas implicava l’establiment d’un cànon per la
literatura dels dos últims segles. No fou una tasca fàcil, presidida per una voluntat
d’ordre, però també amenaçat pels dubtes. El seu projecte, la proposta d’ordenació de
moviments literaris i autors, d’obres, volia obrir nous territoris: mesurar,
diagnosticar, avaluar. Canonitzar. Li agradava dir: cal que els escriptors s'acostumin
a saber que no són tots iguals. Expressions i pressions.
Final?
La intervenció de Joaquim Molas en l’anàlisi de les grans tendències, en l’establiment
d’estructures potents de difusió i d’anàlisi de la literatura contemporània, d’“equips”
de treball, com desitjava en tornar de Liverpool, ha estat inapel·lable. La proposta
d’organització de períodes, la lectura d’alguns autors i moviments, en especials els
d’avantguarda, li deu molt. I sabia que havia estat un enorme esforç –sacrifici–
personal. Amb totes les limitacions del cas va aconseguir europeïtzar l’estudi de la
literatura catalana, situar-la en un context internacional. Escrivia Marfany: “la
realització més important de Molas en aquesta època [anys seixanta] (...) és la de
l’establiment decisiu d’una concepció “normal” de la literatura catalana, tant en el seu
passat com en el seu present”. A més, com apuntava Gimferrer en una nota
necrològica, el seu criteri era d’una gran honestedat, amb fonaments i sempre a punt
a modificar opinions: “jo crec que se’l recordarà pel seu mestratge personal dispers a
vegades en lliçons i conferències, per algunes compilacions extraordinàries, sobre tot
allò relatiu a Verdaguer i a les avantguardes del segle XX i, per damunt de tot això,
per la seva gran capacitat de guiatge: el que deia Molas era sempre una opinió de
3
pedra picada que, si s’esqueia, ell podia modificar algun cop, però que en línies
generals denotava una honestedat i una lucidesa a tota prova”.