introducció

Em sento molt atret per les formacions musicals de Power trio, sobretot
instrumentals, o aquelles en les que la guitarra té un paper rellevant. Les possibilitats que
ofereix una formació de bateria, baix i guitarra són evidentment diferents a les formacions
més clàssiques de «banda» on, normalment, hi trobem dues guitarres, una guitarra i un
teclat, un cantant que no toca cap altre instrument, o més habitualment en el cas del jazz,
un instrument de vent que interpreta les melodies.

A banda de l’admiració personal cap a alguns d’aquests grups i guitarristes,

decideixo fer aquest projecte per a aprofundir en els recursos emprats en la guitarra dins
una formació a trio, per a treballar les tècniques de l’instrument i de composició
necessàries per a que musicalment funcioni, sense cantant, ni un segon instrument
harmònic o un de melòdic.


1
1. L’evolució tecnològica i el Power Trio

En aquest apartat aprofundirem i veurem com les innovacions tecnològiques dels

anys cinquanta i seixanta van afavorir la formació de noves bandes amb el format de
Power trio. Des de l’evolució dels amplificadors fins a la modernització d’alguns dels
instruments musicals, passant per la creació del sistema de PA.

Tots aquests avenços van facilitar la formació de bandes amb menys components
que podien sonar igual o amb més potència.

2
a. Avenços tecnològics que van afavorir l’aparició dels primers Power Trio.

Aquest nou format, sorgit als anys seixanta després de l’aparició dels
amplificadors i de les guitarres, però sobretot dels baixos elèctrics, requereix una
adaptació dels rols de cadascun dels instruments dins del grup, on, a partir d’aquest
moment, tenen una major importància i adquireixen més protagonisme. Una de les claus
per a entendre aquestes noves possibilitats pel que fa a la formació de tres músics, és el
desenvolupament tecnològic de l’època. Aquest desenvolupament aporta, a determinats
instruments i molt especialment al baix, un nou ventall de possibilitats sonores i
tècniques molt difícils d’imaginar en el seu predecessor, el contrabaix.

L’any 1951, Leo Fender1 desenvolupa el model de baix elèctric Precision, que va
marcar una nova tendència de so en aquest instrument. Millora les capacitats
d’amplificació, la seva portabilitat, i facilita una millor afinació, en vers el contrabaix.

Al 1960, Fender treu al mercat el seu Fender Jazz Bass. Referents com Jaco
Pastorius, destacada figura de la història del jazz i de la fusió, donen popularitat a aquest
model de la marca Fender.

Imatge 1. Jaco Pastorius amb el seu baix Fender Precision

1 Leo Fender (1909-1991), fundador de la marca de guitarres, baixos i amplificadors Fender actualment
coneguda com «Fender electric instrument manufacturing company».
3
 Jaco Pastorius […] He was an innovator in terms of the sound of the instrument as well as
performance practices. His unique tone on the fender fretless bass as well as his use of
harmonics significantly altered the course of the instrument’s musical development and
continues to influence the role of the electric bass in a wide variety of contexts.2

El filòsof Gracyk Theodore A., fent referència a aquest canvi d’època, afirma:

Concerts as we understand them today, as extended performances by one or more

artists, were rare events before the advent of the modern sound system. In rock’s early
days, the audience usually saw a specífic singer or act as a part of a “package” show
featuring a half dozen acts, each performing two or three songs and then making way for
the next group and its performance of selected hits.3

Això posa en evidència el fet de que les bandes, a partir d’aquest moment, havien
d’estar preparades per a directes molt més llargs del que els músics i el públic estaven
acostumats. La necessitat d’un major repertori, més recursos per a aquests directes,
l’experimentació amb les noves tecnologies d’amplificació i instruments, obliguen als
músics a estar en constant evolució.

2 Schroender, Dave. The envolving role of the electric bass in jazz: history and pedagogy. 2011.
3 Gracyk Theodore A. Romanticizing Rock Music, p. 49.
4
b. Inicis a vàlvula

Des de l’aparició dels amplificadors i fins a dia d’avui, el Power trio ha estat una
formació cada cop més comuna i alhora particular. Aquesta formació s’associa a estils
propers al rock, el metal, el rock-progressiu, el pop-rock…

En aquestes formacions, el rol de la veu passa a ser secundari. Prenen més

importància els tres instruments amb passatges instrumentals més elaborats i amb més
espai per a la improvització.

En aquest capítol farem un repàs dels antecedents per entendre el com i el perquè
es van formar els primers Power trios, fixant-nos en els inicis de l’amplificació i en
l’evolució dels sistemes de sonorització.

Com hem esmentat anteriorment, l’avanç de les tecnologies i la modernització dels

sistemes d’amplificació van ser decisius per al desenvolupament de les bandes de rock
del anys seixanta i setanta, especialment per al Power trio. Un exemple el trobem a «La
otra historia del Rock» on els seus autors asseguren:

El desarrollo de la válvula de triodo o ‘Audion Tube’ por parte de Lee DeForest en 1904,
sentó las bases de la amplificación, la transmisión radiofónica y otras tecnologías
eléctricas de los inicios del s. XX. […] desde los años cincuenta, la amplificación se ha
convertido en algo más que una necesidad técnica. Se ha convertido en un elemento
crucial para la evolucuón del sonido de la música popular, particularmente de la música
Rock. […] Cuando el amplificador es llevado más allà de sus capacidades normales, sus
componentes electrónicos operan forzados, y el sonido resultante es más brillante, rico en
un contenido armónico que no guarda relación con la fuente de sonido original. […] Aun
cuando no forcemos los amplificadores de tubo, su sonido sigue siendo distintivo y es
muy valorado tanto por músicos como por los ingenieros; además es muy difícil
reproducirlo por otras vías. […] Podría argumentarse que ninguna otra tecnología tiene
tanta repercusión sobre nuestra experiencia subjetiva de la música popular como el
altavoz amplificado.4

L’amplificació va afavorir l’aparició de noves bandes, nous sons i nous formats.

Amb l’avanç de les tecnologies, una major potència de so, un baix i una sola guitarra ja
són suficients per a formar una banda de Rock.

4 Frith, Simon, Straw, Will, Street, John. La otra historia del Rock. Aspectos clave del desarrollo de la música
popular: desde las nuevas tecnologías hasta la política y la globalización. 2001, p. 29.
5
 Imatge 2. Lee De Forest, amb dues de les seves vàlvules, probablement l’any 1919.

Els primers grans progressos pel que fa a tecnologies de l’electrònica i de

l’amplificació del so els trobem a inicis del segle XX, i no precisament en la indústria
musical. Durant la Segona Guerra Mundial es desenvolupen algunes d’aquestes noves
tecnologies per a fins que res tenien a veure amb la indústria musical o amb
l’enregistrament d’àlbums. Durant aquesta època es desenvolupen i es milloren els
micròfons, que eren utilitzats per a la radiodifusió i per a la indústria telefònica.
L’amplificació electrònica i els altaveus també evolucionen, però per a usos militars.

6
 The PA system underwent rapid redevelopement during World War Two, due to an
increased expectation for more efficient methods of amplified communication. Amplifiers
became so big that they used radio transmitter valves to feed output into loudspeakers.5

És després de la Segona Guerra Mundial quan s’aprofiten aquests progressos i

aparells en el món de la música i comencem a trobar-los sobretot en els aparells de
radiodifusió de l’època i en els estudis de gravació de la segona meitat del s. XX.

En una era digital i tecnològica com la nostra, aquests aparells encara són
absolutament necessaris. Els trobem en pràcticament cada acte de producció i de
reproducció musical. Sense aquestes tecnologies, en constant evolució des de fa més de
cent anys, el concepte de música popular que tenim avui en dia no seria el mateix.

La incorporació als estudis de micròfons i d’amplificadors electrònics va suposar

un canvi profund. Les noves tecnologies oferien noves oportunitats i de mica en mica
substituien les fórmules tradicionals de gravació acústica. Per exemple:

Imatge 3. Un dels primers micròfons de carbó de David Edward.

El impacto que tuvo el micrófono en el estilo musical fue sutil a la par que profundo. Por
ejemplo, el bajo de cuerda podía oírse con claridad, por primera vez, en las grabaciones
de jazz, de manera que rapidamente este instrumento sustituyó a la tuba, cuyo uso
estaba muy extendido en el jazz grabado anteriormente.6

5 Insure4music, A brief history of the PA system.

6 Frith, Simon, Straw, Will, Street, John. La otra historia del Rock. Aspectos clave del desarrollo de la música
popular: desde las nuevas tecnologías hasta la política y la globalización. 2001, p. 27.
7
d. Primers estudis de grabació

Podem considerar el Phonograph que Thomas Edison va inventar l’any 1878 com
el primer sistema d’enregistrament d’àudio.

The first machine that could record sound and reproduce it later, the phonograph forever
changed the relationship between entertainers and their public. No longer did a singer
and an audience have to meet in the same place and time.7

Poc després, i inspirat per l’invent d’Edison, l’enginyer mecànic Oberlin Smith crea
un aparell capaç d’enregistrar el so magnèticament. La idea d’Smith era la d’eliminar el
soroll de fons que causava l’enregistrament mecànic del fonògraf d’Edison, que estava
provocat per la fricció entre el cilindre metàl·lic que marcava la cinta d’alumini.

Eliminant aquesta fricció i enregistrant magnèticament el so, s’eliminava l’acció

física, és a dir, el contacte entre el cilindre i la cinta. Aquest sistema d’enregistrament
magnètic s’utilitzà fins ben entrat el s. XX.

Imatge 4. Il·lustració de 1897, Henri Lioret fent una

demostració d’un enregistrament a París.

7 Daniel, Denis, Clark. Magnetic Recording The First 100 years. 1999, p. 6.
8
 After sound recording was developed, a constant search began to make use of and
improve sound tranmissions. In 1897 French inventor Henri Lioret (1848-1938)
demostrated his Lioretgraph in the Trocadéro thater in Paris. Singing recorded on a
cylindrical phonograph […] “amplified” with the aid of two nested horns.8

Imatge 5. Thomas Edison, amb el seu primer Phonograph.

L’invent d’Edison continua evolucionant. El primer gran avenç el trobem l’any 1887
amb el gramòfon patentat per Emile Berliner que utilitzava un disc plà de cel·lulosa on
s’havien gravat, literalment, les ones sonores. Un exemple de com aquest disc de
Berliner va representar un gran pas per a l’enregistrament i la indústria de l’àudio, el
trobem gairebé cinquanta anys més tard amb l’arribada de l’electricitat:

En 1925 se deja atrás la era acústica para dar paso a la grabación y reproducción del
sonido de manera eléctrica. Desde el punto de vista del mercado y el consumo, la
aportación de Berliner y sus discos planos fue fundamental: permitió asentar las bases del
modelo de negocio de la reproducción musical.9

Cap al 1900 apareix el Telegràfon, una evolució de l’invent d’Oberlin Smith. Aquest
aparell és capaç d’enregistrar magnèticament.

8 Wijfjes, Huub. Spellbinding and Crooning: Sound Amplification, Radio, and Political Rethoric in
International Comparative Perspective, 1900-1945. Tehnology and Culture, 2014.
9 Serrano, Nacho. «La increíble historia de la primera grabación musical». ABC, 2016.
9
 De l’afany per a enregistrar música, i un cop més, de l’evolució tecnològica dins el
camp de la gravació d’audio, apareix el concepte «estudi de gravació».

Les primeres gravadores de cinta magnètica destinades a un ús professional per

als estudis de gravació de música emergents, apareixen al mercat als anys quaranta de la
mà de l’empresa Ampex. L’any 1948, amb el llançament del disc de vinil de llarga durada
per part de Columbia Records, s’implanta i es generalitza l’ús d’aquest format que
permetia enregistrar tant singles, com àlbums de llarga durada, depenent de la velocitat –
78, 45 o 33 rpm (revolucions per minut)–, que a l’hora també feia variar la qualitat del so.

A partir dels anys cinquanta proliferen els estudis de gravació professional arreu
del món, alguns dels quals van ser, i són, un referent dins de l’enregistrament d’àudio.

Per citar alguns dels més coneguts i destacats:

- Gold Star Studio, a Los Angeles, per on hi van passar figures com Jimi Hendrix o Bob
Dylan.

- Atlantic Studios, l’estudi de grabació d’Atlantic Records, situat a Nova York, per on van
desfilar artistes com John Coltrane, Aretha Franklin, Cream, The Allman Brothers Band,
i un llarg etcètera.

- Sun Studio, a Tennessee. Transformat actualment en museu, és conegut com el

«temple del blues». Artistes com Elvis Presley o Johnny Cash van donar a conèixer
aquest estudi durant els anys 50.

- Abbey Road, famós gràcies a The Beatles, que van enregistrar gran part dels seus
àlbums en aquestes instal·lacions. També Pink Floyd o Rush passarien per l’icònic estudi
de la ciutat de Londres.

10
e. Public Adress System o PA

El sistemes de PA són sistemes d’amplificació del so. Estan formats per micròfons,
amplificador i altaveus conectats entre sí i en aquest ordre. El micròfon capta i transforma
el so en senyal elèctrica que és amplificada i controlada al passar per l’amplificador.
Finalment els altaveus reprodueixen el so amplificat.

Per a entendre l’evolució dels sistemes d’amplificació cal remuntar-se a finals del
s. XIX, concretament a l’any 1885, quan l’inventor britànic-americà David Edward Hughes
(Londres, maig 1831 - gener 1900) va crear el micròfon de carbó, capaç de transmetre la
veu humana de manera clara.

A través de les ones sonores, feia moure dues membranes metàl·liques que
provocaven la vibració dels grànuls de carboni que contenia el seu interior. Com més
pressió rebien aquests grànuls, menys resistència oferien, donant així una corrent sonora
entre les dues plaques.

In a conventional acoustic transducer such as a microphone, air pressure variations from

a sound wave induce motion of a suspended diaphragm; this motion is in turn converted
to an electrical signal via Faraday induction (using a magnet and coil) […] The areal mass
density of the diaphragm set an upper limit on the frecuency response of the
microphone. […] The ultra-low mass and high mechanical strength of graphene makes it
extremely attractive sor sound transduction applications.10

Malgrat l’evolució que el micròfon ha tingut al llarg els anys, podem considerar que
el micròfon de carboni de David Edward és la primera peça dels sistemes de PA que
encara s’utilitza a dia d’avui.

El primer altaveu de bobina mòbil, capaç de transformar les oscil·lacions

elèctriques provinents del micròfon en vibració o energia acústica, apareix unes dècades
més tard de la mà del físic britànic Oliver Lodge. L’invent de Lodge, considerat el primer
telèfon, amplificava el so gràcies a la vibració d’un diafragma a través d’aquesta bobina.

El tercer component necessàri per arribar a un sistema de sonorització modern

l’hem esmentat anteriorment: l’Audion Tube, el primer aparell capaç d’amplificar una
senyal elèctrica inventat per Lee De Forest el 1904. Aquesta amplificació era possible

10Zhou, Qin, Zheng Jinglin, Onishi Seita, Crommie M. F., Zetti Alex. «Graphene electrostatic microphone
and ultrasonic radio». Proceedings of the National Academy of Sciences os the United States of America.
núm. 29, 2015, p. 8942-8946.
11
gràcies a tres electròdes: un filament que s’escalfava amb la resistència, una placa i una
reixeta que controlava el fluxe d’electròdes entre el filament i la placa.

The most important breakthrough was the 1906 invention of the Audion vacuum tube by
Lee De Forest, followed by bis triode tube a year later. These tubes not only facilitated
better detection and amplification of radio signals but also enhanced electrodynamic
voice reproduction.11

Un cop inventats i perfeccionats aquests tres aparells, només faltava ajuntar-los

per a desenvolupar el sistema que coneixem amb el nom de PA. La primera vegada que
es va utilitzar va ser el 24 de desembre de 1915 a Sant Francisco davant de cent mil
persones que escoltarien els discursos i la música nadalenca a través d’aquest sistema
de sonorització anomenat aleshores Magnavox, desenvolupat per Edwin Jensen i Peter
Pridham.

L’empresa AT&T i la Marconi Company van ser uns dels grans inversors, i gràcies a
les seves investigacions i millores, l’evolució i distribució dels nous sistemes
d’amplificació va ser molt ràpida i aviat es van instal·lar en diferents edificis, grans estadis
i escenaris.

Un exemple d’aquest sistema de sonorització, també anomenat Loudspeaker

systems, el trobem en el gran estadi d’esports d’Amsterdam. El juliol de 1924 durant
l’«International Eucharist Congress», unes quaranta mil persones van escoltar la música
religiosa, una missa i diversos discursos.

En els anys següents, l’aleshores president nord-americà Woodrow Wilson

s’adreçà a setanta-cinc mil persones en un discurs a Sant Diego. Era la primera vegada
que un president utilitzava aquest sistema d’amplificació.

El sistema PA suposava un gran avenç pel que fa a les comunicacions i

amplificació, motiu pel qual es van interessar molt els alemanys durant la Segona Guerra
Mundial.

Fins els anys cinquanta, la potència dels altaveus no superava els 25 watts. Va ser
en gran part gràcies a la música, i especialment al Rock, que es va començar a ampliar
aquesta potència per a satisfer les necessitats dels músics i del públic. Durant els anys
seixanta s’arriben als 50 i 100 watts en alguns directes, però encara no eren suficients.
L’any 1965, quan The Beattles van actuar al Shea Stadium a Nova York, es va muntar una

11Birdsall, Carolyn. Earwitnessing: Sound memories of the Nazi Period.

12
PA que arribava als 175 watts de potència, amb altaveus distribuits per tot l’estadi. De
toters maners, la potència no va ser suficient per a superar els crits de quaranta-dues mil
persones en veure la banda actuar. Els crits de la gent, superaven de llarg en volum el so
de la banda amplificat per la PA de 175 watts.

Imatge 6. Un dels primers altaveus “Loudspeaker”

Estava clar doncs, que si les bandes volien arribar a més públic i omplir grans
escenaris i estadis, necessitaven molta més potència d’amplificació. L’any 1967, durant el
Windsor Jazz & Blues Festival, l’enginyer Watkins, conegut com el pare britànic de la PA,
preparà un sistema d’amplificació capaç de generar fins a 1.000 watts de potència. Una
de les bandes que sonarien amplificades a tota potència van ser Fleetwood Mac12, que
s’estrenaven públicament en el festival. En el cartell de Winsdor Jazz & Blues Festival,
també hi apareixen Cream, acabats de formar, John Mayall & the Bluesbreakers, o Jeff
Beck.

És a partir d’aquell moment que el sistema de PA de Watkins es va fer

indispensable en tots els festivals de música, sobretot a Anglaterra.

Ja als anys setanta, l’enginyer americà Bob Hall va rebre l’encàrreg de construir un
sistema d’amplificació per al grup The Grateful Dead, aconseguint una potència de
20.000 Watts, i tot i que segueix en constant evolució, es així com sorgeix el model que
coneixem actualment.

12Fleetwood Mac, va ser formar l’any 67 per Peter Green, que venia de deixar la banda de blues britànica
John Mayall & the Bluesbreakers.
13
 The result was a 20.000W system which broke world records […] The Who and Deep
Purple later battled it out for the title of “world’s loudes band”, with The Who coming out
on top for their 1976 gig at The Valley in London, which reached 126dB.13

Durant els anys vuitanta i noranta es continuen millorant les capacitats i s’amplien
les potències dels altaveus i dels sistemes de PA. En vista de la demanada i la cada cop
més creixent escena musical, comencen a aparèixer empreses interessades en
desenvolupar el producte. Un dels més coneguts és l’anomenat KF580, de la companyia
americana Easter Acoustic Works. Aquest sistema està inclòs encara avui en moltes de
les especificacions per a directes.

És clara doncs la influència que aquests sistemes de sonorització han tingut en

l’evolució dels grups musicals, ampliant les seves capacitats sonores, les possibilitats de
congregar més públic, i aconseguir una millor resposta dels equips de so per a una major
fidelitat als sons originals.


13Insure4music, A brief history of the PA system.

14



Imarge 7. Anunci publicitari del sistema de P.A. de l’any 1946.

15
2. Gènesi del Power Trio. Repàs cronològic de la història del Power
Trio.

En aquest apartat ens fixarem en les primeres i més representatives formacions

d’aquesta morfologia, com van ser Cream i The Jimi Hendrix Experience. No podem
entendre el so ni l’estètica musical dels anys posteriors, ni dels referents actuals, sense
tenir en compte aquestes dues bandes.

També seleccionem i revisem algunes de les bandes i artistes que considerem més
rellevants de la història del Power trio, les quals analitzarem a fons més endavant.

En aquest capítol les ordenem cronològicament per a veure l’evolució d’aquesta

formació i per intentar esbrinar quines relacions guarden entre elles, ja siguin estètiques,
estilístiques, socials, etc…

16
De Cream a The aristocrats. dels 2000 Watts al virtuosisme i la tècnica: breu
repàs de l’evolució del Power Trio.

a. 60’s

La primera gran banda de la història que va jugar amb aquest nou format va ser
Cream. Amb una formació de tres reconeguts músics –Eric Clapton, guitarra, Jack Bruce,
baix i Ginger Baker, bateria– va crear les bases del que a dia d’avui coneixem com a
Power trio.

L’any 1966, Cream va sorprendre al públic de l’època amb el seu «Blues-Rock»

experimental i progressiu a tot volum. L’herència en quan a estètica musical que aquest
grup ens va deixar és indiscutible. Encara a dia d’avui trobem bandes que beuen
descaradament d’aquest estil peculiar i innovador que en el seu moment, a l’hora que
The Beatles o Led Zeppelin, va omplir els primers estadis amb milers de persones que
buscaven noves experiències musicals i socials.

When Cream made their official debut at Windsor, a huge crown turned out to greet them
at the festival. Unfortunately it poured with a rain just as Cream came to stage, but the
fans ignored the weather and stood and cheered as Baker, Bruce and Clapton launched
into ‘Spoonful’[…]. Cream caused a sensation. It was clear that here was the biggest new
band of the year.[…] They would outlive the cosy club scene and usher in a new age of
stadium rock.14

A l’hora que Cream començava a ser conegut internacionalment, aterra a

Anglaterra un jove americà que canviarà la manera d’entendre i de tocar la guitarra
elèctrica per sempre: Jimi Hendrix.

Segons Rock and Roll Hall of Fame15, «probablement el millor instrumentista de la

història de la música Rock». Hendrix va marcar un abans i un després en la història de la
música, del Rock, i de la guitarra com a instrument principal dins d’un grup. Juntament
amb Noel Redding, baix i Mitch Mitchell, bateria, formen The Jimi Hendrix Experience, la
primera banda liderada per Hendrix i que va arribar, tot i la curta carrera del guitarrista, a
fer-se mundialment coneguda amb èxits com Hey Joe, Purple Haze o Foxy Lady.

14 Welch, Chris. CREAM the legendary sixties supergroup. 2000.

15Saló de la fama del Rock, Museu de la història del Rock, situat a Cleveleand, Ohio.
17



Imatge 8. Jimi Hendrix tocant la guitarra amb les dents.

18
b. 70’s

Durant els anys setanta, i després de la revolució musical que va suposar l’aparició
de Jimi Hendrix, sobretot en el món del Rock i molt especialment en el paper de la
guitarra, trobem un corrent de músics provinents del món del Jazz que comencen a
investigar i acostar-se a sonoritats més properes al Rock.

El pianista Herbie Hancock per exemple, que havia col·laborat amb Miles Davis
durant la dècada dels seixanta, crea Headhunters l’any 1968 i es converteix en un
referent dins d’aquest nou corrent que fusiona el Jazz i el Rock, gràcies sobretot al disc
enregistrat l’any 1973 que porta el mateix nom de la banda.

A diferencia de Evans, los teclistas más jóvenes asociados a Miles Davis parecían más
interesados en explorar las posibilidades del jazz-rock. […] Al igual que Davis, Hancock
encontró un público nuevo entre los oyentes más jóvenes crecidos a la sombra del rock.16

En aquesta mateixa dècada apareixen bandes que marcarien una nova tendència
estètica. Bandes com Weather Report, liderada pel saxofonista Wayne Shorter i el teclista
Joe Zawinul i per on van passar músics com Jaco Pastorius o el bateria Chester
Thompson, o The Mahavishnu Orchestra, creada pel guitarrista John McLaughlin, van
mesclar el jazz i el rock amb músiques d’origen orientals, hindú… És en aquestes
mescles on neix el concepte de Jazz-Fusió com a estil musical amb una identitat pròpia.

L’any 1976 apareix a Drummondville, Quebec, la banda Uzeb, una formació

únicament instrumental amb un so més modern i molt més proper al jazz. La banda la
formaven el baixista Alain Caron, el bateria Jean St-Jacques i el guitarrista Michel
Cusson. Tot i que en alguna ocasió havien format part del grup els teclistes Stéphan
Montanaro o Jeff Fisher, Uzeb va ser bàsicamet un Power trio durant tota la seva carrera.

El bateria acabaria incorporant en el seu «set» alguns «pads» per a disparar sons
de tecats i sintetitzadors que donaven a la banda un so molt peculiar i innovador com
veurem més endavant.

Tot i tenir quatre discs d’estudi, tres més enregistrats en directe, d’haver estat una
banda de referència i reconeguts al Quevec i el Canadà, amb gires arreu del món, Uzeb
no va arribar mai a ser una banda internacionalment coneguda.

16Tirro, Frank. Historia del Jazz Modreno. 2007.

19
c. 80’s

A finals de la dècada dels setanta i inicis dels vuitanta es consoliden guitarristes

com Pat Metheny, John Scofield o Al Di Meloa que trueuen els seus primers àlbums a
finals dels setanta. Ben aviat es converteixen en referents musicals del món del Jazz i,
especialment, de la guitarra moderna.

Malgrat no ser estrictament formacions de Power Trio, ni per formació ni per estil,
ja que tots estàn estèticament més propers al Jazz, podem assegurar que col·laboren
directament en l’estètica musical i en l’estil de formacions Power Trio posteriors. Tots ells
han enregistrat àlbums i actuat en directe amb aquesta formació.

John Scofield és un referent dins del Jazz i de la guitarra moderna. En el seu trio
també hi trobem el bateria que acompanya a Pat Metheny, Bill Steward i el baixista Steve
Swallow. Amb una discografia també molt extensa, hi trobem tres àlbums amb el seu trio,
Shinola i Out Like A Light, del 1982 i 1983 respectivament i EnRoute (Live), enregistrat en
directe l’any 2004.

En el cas de Metheny, la discografia és molt extensa. Si ens centrem en el format a

trio, trobarem el contrabaixista Larry Grenadier, enlloc d’un baix elèctric, i a Bill Steward a
la bateria. Àlbums com Rejoicing o Question And Answer entre d’altres han marcat un
punt d’inflexió en el jazz, la fusió, però sobretot en la manera d’entendre un trio purament
instrumental amb aquesta formació.

Imatge 9. Portada del disc Bright Size Life.

20
 Encara que el podem definir com un disc de Jazz, cal destacar el seu primer
àlbum, Bright Size Life, enregistrat l’any 1975 i que va sortir al mercat l’any següent. Amb
Bob Moses a la bateria i on hi trobem a Jaco Pastorius al baix elèctric.

Tot i no tractar-se d’un guitarrista, també cal tenir en compte dos àlbums de la
col·lecció: Live in New Yorck City de Jaco Pastorius publicats l’any 1985. Concretament
els volums 2 i 7, on la formació és un Power Trio format per Pastorius al baix, Kenwood
Dennard (Vol.2) i Victor Lewis (Vol.7) a la bateria, i Hiram Bullo a la guitarra.

Sovint s’associa a Pastorius únicament amb el Jazz o el Jazz-fusió, però en

aquests enregistraments hi trobem temes i sonoritats molt properes al Rock, amb
guitarres distorsionades i efectes com el Wah-Wah. També apareix una versió de més de
set minuts del tema de Reggae I Shot The Sherif de Bob Marley, o una versió del tema
Cissy Strut del grup de Funk The Meters. També hi apareix un tema original del baixista,
anomenat Punk Jazz, tota una declaració d’intencions.

Imatge 10. Portada del disc The Jaco Pastorius Anthology. Punk Jazz

Guitarristes com Mike Stern, Jeff Beck, Allan Holdsworth, Steve Morse, Peter
Green, Frank Zappa, Robben Ford, Steve Vai, Eddie Van Halen, i una llarga llista de
21
músics sorgeixen en aquesta època escoltant a aquests artistes. Alguns d’ells
s’acostaràn a estils més durs com el Hard-Rock. És el cas de Steve Morse, amb una
llarga trajectòria amb Pink Floid i també en solitari. D’altres com Robben Ford, s’han
convertit en referents dins del Blues o el Rock-Blues modern.

Però en tots ells, com en tants d’altres, podem escoltar aquesta influència dels
seus guitarristes i músics predecessors. L’influència del Jazz es fa evident en tots ells,
però també la inquietud per a innovar i cercar noves sonoritats per a l’instrument, noves
harmoníes, creuament d’estils, etc…

Fent referència a a alguns d’aquests artistes de finals dels anys setanta i inicis dels
vuitanta, l’autor de Historia del Jazz Moderno afirma:

Merced a su papel crucial en el desarrollo de la fusión, los guitarristas ganaron nueva

estatura durante esta década. John McLaughlin, Pat Metheny, John Abercombie o John
Scofield eran solistas por derecho propio más que meros acompañantes.17

La guitarra, sempre asociada al món del Rock, i no tant acceptada dins del Jazz,
comença durant aquests anys, i gràcies a aquests guitarristes, a guanyar popularitat com
a instrument solista i a ser més acceptada dins el món del Jazz.

17Tirro, Frank. Historia del Jazz Moderno. 2007, p. 151.

22
d. 90’s «Shredding»

Des de finals dels anys vuitanta i sobretot a partir dels noranta, trobem una nova
generació de guitarristes. Joves músics, habitualment amb una gran formació i estudis
musicals. Aquesta nova generació parteix directament de la Fusió i explora sons més
agressius i noves tècniques portant al màxim les capacitats interpretatives de
l’instrument.

És en aquesta època quan es comença a definir a alguns d’aquests guitarristes

amb el concepte «Shred». Aquest estil de tocar la guitarra, aplicable també a qualsevol
altre instrument encara que no tant utilitzat, fa referència a la velocitat.

Més que definir una tècnica en concret, el terme «Shred» s’utilitza per a agrupar
dins d’un mateix estil als músics capaços d’interpretar a molta velocitat diferents escales,
solos, canvis de tonalitats, licks o riffs, amb tècniques diverses i complexes, com poden
ser el Tapping o l’Híbrid Picking.

El Tapping és una tècnica que consisteix en pressionar amb els dits (de la mà que
normalment executa les notes amb la pua) sobre els trastes, habitualment a la part més
aguda del màstil, mentre se segueix pulsant les notes amb l’esquerra sobre la mateixa
corda. Aquesta tècnica s’utilitza amb frecuència per a produir moltes notes a gran
velocitat si es treballa la tècnica.

Tot i ser una tècnica molt antiga, es popularitza ente els músics de Rock als anys
setanta de la mà de guitarristes com Steve Hackett (Genesis) o Ritchie Blackmore (Deep
Purple, Rainbow). Un dels grans referents d’aquesta tècnica és Eddie Van Halen que la
porta un pas més endavant amb la seva tècnica a dues mans. Amb temes com Eruption i
solos de guitarra com els que apareixen a Dance the Night Away o Poundcake surgeix un
nou referent dins la guitarra del Rock i el Hard-Rock.

La tècnica coneguda com a Híbrid Picking fa referència a la manera de pulsar les

cordes, que en aquest cas combina la pua i els dits de la mateixa mà. És una tècnica que
mescla, com el seu nom indica, la tècnica més comuna de tocar la guitarra elèctrica que
habitualment utilitza la pua, amb els dits.

Aquesta tècnica és molt comuna entre guitarristes de tots els estils. La diferència
de so és una de les raons per les quals s’utilitzen els dits, que produeix un so més rodó i
suau, comparat amb l’agressivitat que pot tenir la pua.

23
 Aquesta tècnica està molt extesa entre els músics d’estils com el Country, el Blue
Grass o el Rockabilly i especialment entre aquells que toquen el banjo, ja que la manera
de pulsar les cordes en aquest instrument es basa en aquesta tècnica.

El fet d’aplicar aquesta tècnica a la guitarra elèctrica moderna dóna a

l’instrumentista més possibilitats sonores i recursos per a donar una sensació de velocitat
ja que pot està pulsant notes tant amb la pua com amb els dits al mateix temps.

Artistes com Jimi Hendrix, Jimi Page, Mark Knopfler, Steve Ray Vaughan han fet
servir aquesta tècnica tant popular entre els guitarristes d’avui en dia.

Durant aquesta època doncs, comencem a veure cert perfeccionament de

tècniques fins aleshores no tant comunes entre els guitarristes. Els músics volien córrer
més amb l’instrument, tenir el màxim de recursos i controlar el màxim de tècniques
possibles per als seus directes i àlbums. Aquestes inquietuds van portar a molts d’ells a
treballar aquestes i d’altres tècniques intentant evolucionar-les i desenvolupar-les.

Mostra d’això són els centenars de documents audiovisuals produïts a finals dels
anys vuitanta i sobretot durant els anys noranta en format VHS (Video Home System) tant
popular i estès durant aquells anys.

Imatge 11. Un dels videos instructius de Frank Gambale de

l’any 1988.

24
 Guitarristes com Paul Gilbert, Frank Gambale, Richie Kotzen o Steve Vai entre
tants d’altres, enregistraven en video «lliçons» on explicaven com practicar les seves
tècniques, habitualment complexes i que necessiten d’un previ coneixement i d’una certa
pràctica de l’instrument.

Aquesta herència tècnica i perfeccionista es veu reflexada, com veurem en el

proper capítol, en els guitarristes que vindràn en els anys posteriors, sobretot en els
guitarristes més propers a estils com el Rock i la Fusió moderna.


25
e. 2000’s

En aquest apartat farem un repàs de les bandes i guitarristes més actuals,

referents pel que fa al Power Trio, i també al lleguatge de la guitarra moderna dins
d’aquestes formacions.

Una d’aquestes bandes, la cual hi aprofundirem més endavant, és The Aristocrats.

Una Superbanda amb majúscules, amb tres músics que sobrepassen els límits tècnics i
musicals. Els origens de cadascún d’ells són molt diversos en cuan a estils i això es fa
notar en les seves composicions.

The Aristocrats, és un clar exponent del que és el Rock-Fusió d’avui en dia, i un

referent indiscutible dins el Power Trio. Però també cadascún dels integrants són
coneguts, pot ser més i tot que la banda en sí, per les seves trajectòries com a
instrumentistes.

[…]Y es que cuando juntamos en una misma habitación a tres músicos de la talla de
Marco Minemann, Gutrhie Govan y Bryan Beller, desde luego queda claro que hay una
alta probabilidad de que se dé un despliegue de genialidad técnica superior a lo que
estamos acostumbrados.18

Podem afirmar que en gran part, gràcies a The Aristocrats el Power Trio de Rock
instrumental modern s’ha popularitzat entre el públic. Sobretot entre els amants del Rock,
estudiosos de la música, i molt especialment entre guitarristes, ja que Guthrie Govan, és
un dels guitarristes referents actuals amb més reconeixement internacional.

Capaç de tocar cualsevol estil, d’aplicar practicament cualsevol tècnica, o d’imitar

curosament amb la seva guitarra el so d’altres músics i instruments, Govan s’ha convertit
en el referent de molts guitarristes actuals i en un dels músics amb més projecció del
moment.

Un exemple d’això, per citar-ne un dels més destacats, és que ha col·laborat en

les darreres grabacions de Hans Zimmer, un dels compositors de bandes sonores més
reconeguts de Hollywood.

Una altra banda que cal destacar pel que fa al panorama més recent, i tot i que no
sigui instrumental, (el guitarrista canta en la majoria de temes) és The Winery Dogs.

18Ipiña, Ioritz. “Virtuosos de la clase alta”. Mondo Sonoro. 2020.

26
 Formada l’any 2012 per Ritchie Kotzen (guitarra i veu), Mike Portnoy (bateria), i
Billy Sheehan (baix).

En aquest cas, el fet de contar amb un cantant no ens impedeix classificar aquesta
banda com a Power Trio. En les seves composicions, hi trobem molts elements
característics dels grups amb aquesta morfología com llarges parts instrumentals,
extensos solos dels tres músics, entre d’altres peculiaritats que destacarem més
endavant.

També podem definir aquest Power Trio com una Superbanda, ja que els tres
músics tenen una llarga trajectòria musical amb diversos projectes molt reconeguts.

Mike Portnoy ha passat per formacions com Dream Theater, Liquid Tension
Experiment o Transatlantic, i és considerat un dels referents més importants dins de la
bateria moderna, sobretot pel que fa al Rock Progressiu i el Metal.

En el cas del baixista Billy Sheehan, la seva llista de grups i col·laboracions és molt
extensa, per nombrar-ne alguns dels més destacats: ha forrmat part de Mr. Big, ha
participat en diverses ocasions en àlbums i gires amb Dennis Chambers, Steve Vai, Greg
Howe entre moltes d’altres aparicions, a part de cinc àlbums en solitari. També és tot un
referent del baix elèctric, sobretot en l’escena del Rock des dels anys vuitanta i fins a dia
d’avui.

Imarge 12. Portada del primer disc de The Winery

Dogs 2011
27
 Richie Kotzen, comença la seva carrera com a guitarrista als 19 anys, amb un disc
en solitari, titulat Richie Kotzen l’any 1989. Des d’aleshores ha seguit enregistrant treballs
ben diversos, participant en un àlbum del grup Poison, en diversos discos de Mr. Big o
col·laboracions amb el guitarrista Greg Howe entre d’altres.

La seva discografia és molt extensa, 35 albums com a artista solista, incloent tres
directes. Les capacitats compositives i interpretatives de Kotzen li han donat un gran
reconeixement i es fan evidents en tots aquests àlbums, i també en la resta de projectes
on ha participat. També la seva vessant multiinstrumentista, que podem veure al tema
Paying Dues, on ell mateix interpreta i enregistra les guitarres i veus, però també la
bateria i el baix, o al tema Meds, on toca el teclat.

Kotzen és un gran exemple d’una de les tècniques citades anteriorment, l’Híbrid

Picking. Si per alguna cosa es caracteritza el seu estil és per la seva capacitat
interpretativa i la seva tècnica amb els dits de la mà dreta, amb la que aconsegueix un so
i un “fraseig” molt peculiar i alhora reconeixible.

La darrera banda que volem destacar en aquest apartat és el grup suec Freak
Kitchen. Actius com a Power Trio desde 1992 i fins l’actualitat, i amb 9 àlbums d’estudi,
podem afirmar que tot i haber compartit escenari amb bandes com Rainbow, aquest grup
no és especialment conegut.

El més reconegut és el seu guitarrista, Mattias ‘IA’ Eklundh, que també en aquest
cas canta en la majoria de temes. Amb la seva singular tècnica i expressió musical, dóna
als temes de Freak Kitchen un estil molt peculiar. Tot i que podem definir la banda com
una banda clarament de metal, les seves composicions estàn plenes d’amalgames i
fusions amb molts d’altres estils.

Amb desenes de discos publicats, entre Freak Kitchen i d’altres projectes com
Freak Guitar (on hi participen Steve Vai o Guthrie Govan entre d’altres), Mr Libido,
Soilwork,… i diverses publicacions de material didàctic, Eklundh s’ha convertit en un
referent de la guitarra metal més experimental.

Eklundh comença a tocar la bateria als 7 anys, i també és un estudiós del sistema
rítmic indú ‘konnakol’. Aquestes influències li han proporcionat una visió rítmica diferent a
la que estem habituats a escoltar en les músiques populars d’occident. Aquesta
influència rítmica plena d’amalgames, creuada amb la seva investigació per a trobar nous
sons i tècniques per a la guitarra elèctrica moderna, li otorga aquesta peculiaritat que
podriem definir com a ‘freaky’ a totes les seves composicions.

28
 "I've always been playing the drums since I was a kid, and it helped me to get a better
understanding of rythm. Also India "messed me up" a lot, and I use Cornacol(?) which is a
sort of rythm language that goes way back. I just scratched the surface but it really helped
me understand the bigger picture".19

Imatge 13. Portada del disc Art Metal de Jonas Hellborg,

del 2007.

Jonas Hellborg va participar del projecte de Mahabishnu Orchestra de la mà de

John McLaughlin entre els anys 1983 i 1988. En aquest àlbum, firmat per Hellborg amb la
col·laboració de Eklundh escoltem clarament aquesta influència de la sonoritat de la
música i les percusions indús.

Podem concloure que des dels 2000’s i fins a dia d’avui, més que un creixement
concret en cuan a bandes en format Power Trio, el que trobem és un creixement en
l’especialització i en els coneixements musicals i sobretot tècnics per part dels músics
d’aquestes formacions, i d’estils propers a les mateixes. 


19Entrvista a https://www.youtube.com/watch?v=wlY7rp9xm0I&t=12s. consultat el 7/4/2020.

29
3. Les bandes

En aquest apartat, aprofundirem en les característiques d’algunes de les bandes

més representatives dins del format Power Trio, analitzant com es van formar, d’on
provenien els seus components, i constatant com aquests origens diversos han
influenciat en l’estil i l’estètica d’aquestes formacions.

És en aquesta direcció en la que treballarem i analitzarem els recursos de bandes

clàssiques –Cream i The Jimmi Hendrix Experience–, purament instrumentals –Uzeb– i
de formacions actuals referents dins el Power trio modern –The Aristocrats, Winery Dogs
o Freak Kitchen.

Ens centrarem en les parts instrumentals d’alguns dels grups més representatius
d’aquest format i en aquelles bandes que són exclusivament instrumentals. Analitzarem
en profunditat els recursos utilitzats de la guitarra, bé siguin tècnics, harmònics i
melòdics, compositius, etc… Per tal de crear un repertori pròpi inspirat en aquesta
manera de fer, però sobretot pensat i composat per a aquest format.

Com tota nova tendència estètica dins del món de la música, el Power Trio surgeix
de diferents factors que van influenciar i afectar als músics de l’època, al públic i a la
indústria musical. Ja siguin socials, tecnològics o estètics, els nous corrents sorgits a
cada moment afecten directament a la manera de crear la música, d’enregistrar-la i de
viure-la.

30
a. Cream

L’any 1966, amb l’aparició de Cream, trobem el primer gran Power Trio. Aquesta
banda es va atrevir amb una formació més reduïda del que era habitual per a les bandes
de rock de l’època. El bateria Ginger Baker, el baixista Jack Bruce, i el guitarrista Eric
Clapton decideixen formar aquest grup després d’haver passat per diferents formacions.
Cream també és considerat el primer «Supergrup».

Aquest concepte apareix als anys seixanta a partir del disc Super Sessions (1968)
que van enregistrar Al Kooper, Mike Bloomfield i Stephen Stills. El terme «Supergrup», o
«Superbanda» no és més que una formació de músics provinents d’altres grups d’èxit
establerts o de músics amb prou importància i entitat que creen un projecte en comú.

Diego Manrique, explica:

Era un LP raro, comercialmente hablando: Super Session venía firmado por Al Kooper,
Mike Bloomfield y Steven Stills, tres músicos en aquel momento sin grupo (procedían,
respectivamente, de Blood, Sweat & Tears, The Electric Flag y Buffalo Springfield). La
novedad, según la promoción: ofrecía una jam session.

La idea vino de Al Kooper. El teclista y cantante había fichado por Columbia como solista.
Y propuso debutar con un disco sencillo y económico: una colaboración con Mike
Bloomfield, elocuente guitarrista con el que había coincidido en la grabación del Highway
61 revisited […] El concepto: al estilo del sello Blue Note, juntarse para tocar, confiando
en las afinidades, alternando temas ajenos con composiciones propias.

Igual que hacían los jazzmen desde siempre, los músicos de rock comenzaban a
desarrollar jam sessions; generalmente partían del blues como lengua franca. […]

Los resultados no se consideraban vendibles y no se publicaban; todavía no había salido,

por ejemplo, el Electric Ladyland, de Jimi Hendrix. Kooper contrató a una sección de
ritmo y reservó dos jornadas de estudio en Los Ángeles. Inmediatamente, surgió la magia.
Rotundos temas de blues y soul más una audacia: His Holy Modal Majesty, un homenaje
a John Coltrane.20

Encara que podem considerar que el primer «Supergrup» apareix uns anys abans,
amb Cream, no és fins que apareix l’àlbum Super Sessions que la «Superbanda»
s’estableix com a tal, es consolida i comencen a aparèixer formacions amb aquesta
morfologia. Aquest concepte o definició s’ha associat sempre amb una banda de rock,

20Manrique, Diego. «Cuando el Rock quiso ser Jazz». El País, 2018.

31
però també en el món del jazz hi trobem formacions que encaixen perfectament en el
perfil, com per exemple Weather Report o The Mahavishnu Orchestra.

La carrera de Cream va ser curta, però van tenir temps d’enregistrar quatre
àlbums: Fresh Cream (1966), Disraeli Gears (1967), Wheels Of Fire (1968), i Goodbye
(1969). Comparat amb els enregistraments de l’època i molts de les que han vingut
després on habitualment es tendeix a mantenir un únic estil, els discos de Cream són
molt rics i diversos pel que fa a l’estètica musical. Podriem afirmar que van seguir el seu
propi camí arribant a un so particular i característic.

32
L’estil

En els seus àlbums trobem una mescla entre el blues més clàssic, el rock
psicodèlic i progressiu que va caracteritzar els anys seixanta i setanta, el folk-rock
americà i també recursos més pròxims al jazz. Els origens de cadascun dels components
donen a la banda una particular visió musical, estilística i compositiva, fet que els va dur a
un reconeixement internacional.

Imatge . Cream, l’any 1968.

Eric Clapton comença a interessar-se per la música a l’escola on ja participa a la

school band. Descobreix el Rock’n’roll a finals dels anys cinquanta, moment en que
adquireix la seva primera guitarra clàssica. Ja a l’institut, comença a interessar-se per
artistes com BB King, Muddy Waters, Chuck Berry entre d’altres i comença a practicar
amb l’instrument, intentant imitar allò que escoltava en les gravacions.

L’any 1962 aconsegueix una guitarra elèctrica i forma el seu primer duo de blues
amb el guitarrista Dave Brock. La seva primera banda va ser The Roosters, creada l’any
1963, amb la que comença a tocar en clubs i pubs als voltants de Kingston i Richmond.
33
La banda, que versionava temes de John Lee Hooker o Muddy Waters entre d’altres no
va arribar a l’any de vida, però va ser un primer pas important per a Clapton.

Clapton began using his first electric guitar, a Kay, with The Roosters. He fitted light-gauge
strings that enabled him to bend notes and imbue a “singing” quality to his playing. It
might be imagined that Clapton was a rather ordinary player, perhaps no bettere than the
average young amateur guitarist of the period. […] Not so, says Ben Palmer, a friend and
confidante who was immediately struck by the brillance of Clapton’s musicianship, even at
that early stage in his career.21

Clapton també va passar per formacions com The Yardbirds, banda on va coincidir
amb altres guitarristes destacats de l’escena anglesa del rock, el blues i r’n’b, com Jeff
Beck i Jimmy Page. Inicialment el repertori de la banda se centrava en versions de temes
clàssics de blues, i r’n’b, però ben aviat les inquietuds musicals dels tres guitarristes van
portar a The Yardbirds a experimentar amb el Rock i el Pop, creant així les bases del que
ha estat la guitarra dins el món del Rock: més distorsió, l’ús de més efectes de pedal
com el Wah-Wah o el Delay, més volum, millor amplificació i millor tècnica.

L’ús d’aquestes tecnologies i els coneixements musicals dels components del

grup van donar a The Yardbirds el reconeixement com a gran banda de hard rock i
progressiu de finals dels anys seixanta, un reconeixement que dura fins a dia d’avui.

Clapton també va formar part de la formació de blues de John Mayal; John

Mayal’s Bluesbreakers amb la que va continuar desplegant la seva fama de gran
guitarrista. Mayal el va convidar a formar part de la seva banda al saber que Clapton
havia renunciat a seguir amb The Yardbirds per l’estil més pop i comercial que
començava a agafar la banda.

Va ser a les actuacions amb Bluesbreakers als clubs i pub’s anglesos quan es va
popularitzar la frase «Clapton is God» en una clara referència al potencial del músic.

Such was the power of Clapton’s playing that fans began chalking on pub walls “Clapton
is God”. It was flattering, and confirmed that Clapton had taken the right decision to walk
away from pop success. Now he had taken up a blues crusade.

[…] The band recorded for the Decca label, and produced two tracks at this time featured
Clapton: ‘The Lonely Years’, and ‘Bernard Jenkins’ - a taster for a full album that would
become one of the cornerstores of the British blues-rock movement and which
established Clapton as a giant among contemporary guitarrists.22

21 Welch, Chris. CREAM the legendary sixties supergroup. 2000, p. 17-18

22Welch, Chris. CREAM the legendary sixties supergroup.
34
 Imatge . Eric Clapton, a l’estudi amb John Mayal’s Bluesbreakers.

En aquesta època, Clapton coneix el que un temps després seria el baixista de

Cream, Jack Bruce. Aquest arriba a Bluesbreakers després de deixar Graham Bond
Organisation on havia estat treballant amb el bateria Ginger Baker. Va ser un període curt.
Tot i així, Clapton i el baixista es van entendre i van començar a elaborar la idea d’un trio
a guitarra, baix i bateria on els mateixos instrumentistes farien de cantants.

35
 Graham Bond Organisation va ser una banda creada pel músic Graham Bond. Hi
van passar figures destacades tant del jazz com del rock de la dècada dels seixanta com
per exemple el guitarrista John McLaughlin o els esmentats Baker i Bruce. La banda tenia
un estil proper al R’n’B, però amb matissos experimentals que creuaven el jazz i el blues
amb el rock i el rock progressiu, amb sintetitzadors, teclats elèctrics, etc.

R&B-flavoured outfit. Swiching from the saxophone to the electric organ, by 1964 Bond
also experimented with a mellotron, an early synthetizer.23

Totes aquestes influències provinents tant del Rock’n’Roll i del blues més clàssic,
però també d’artistes més propers al jazz i R’n’B o el rock progressiu de l’època, van
donar a Cream una peculiar visió estètica de la música que els va portar a experimentar
amb la mescla dels estils pels quals havien passat els components de la banda.

Jack Bruce explicava en una entrevista a The rolling stone: I thogut of Cream as a
sort of a jazz band […] only we never told Eric he was really Ornette Coleman (2016): «És
aquesta mescla de llenguatges, i l’innovador so de la banda, el que assenta les bases
estètiques del que a partir d’aleshores es coneixerà com a ‘power trio’».

Roger Waters (Pink Floyd), en una entrevista a la mateixa revista al 2010, definia
així la seva primera impressió de la banda destacant la importància de cadascun dels
integrants:

An astrounding sight and an explosive sound […] I remeber Ginger Baker was insane back
then, and I am sure he still is, he hit the drums harder than enyone i’ve ever seen […]
Ginger hit them in a rithmic style all his own that was extraordinary. Eric Clapton we don’t
have to talk about - it’s obvious how amazing he is. Then there’s Jack Bruce - probably the
most musically gifted bass player who’s ever been.

23Talevski, Nick. Rock Obituaries: Knocking on heaven’s Door. p. 43.

36
 Imatge . L’ombra de Jimi Hendrix, sobre el seu amplificador

b. Hendrix

Su legado para la humanidad ha supuesto toda una revolución para las generaciones
posteriores, […] Jimi es, sin duda alguna, el padre de la guitarra de rock moderna: su
influencia en los guitarristas actuales es patente, y seguirà siéndolo durante muchas
décadas.24

[…] Es el caso de Jimi Hendrix, cuyo legado no ha dejado de ser exprimido por la
industria del disco desde que falleciese en 1970 tras asfixiarse en su propio vómito. […]

24Galicia, Fernando. «Jimi Hendrix: Recursos de un genio». mundoclasico.com, 2006

37
 Una mente privilegiada para empaparse de influencias y crear un sonido compacto,
único, fascinante.25

[…] Hay conciertos grandes, otros históricos y luego está el de Jimi Hendrix en
Woodstock. No hay muchos momentos sobre escenarios rockeros que hayan alcanzado
la épica que el transcurso de los años ha otorgado a aquella actuación. […] Hendrix no
durmió durante los tres días de festival. Aún así, 50 años después seguimos hablando de
aquello.26

When in the summer of 1967 the Monterey Pop Festival catapulted Otis Redding to
instant stardom among a white crowd […] and prepared Jimi Hendrix (who had made his
first appearence precisely at Monterey) to become, within a couple of years, the highest-
paid rock musician in the world, it was clear that the American popular music scene had
become less focussed on the race of musicians, and more on the stuff of their music.27

I un llarg etcètera de cites i evidències del que va suposar l’aparició en escena

d’aquest personatge que va canviar el curs de l’escena musical, el rock, la guitarra i
també en la música en general.

Jimi Hendrix neix a Seattle, Washington, el 27 de novembre de 1942 en una època

en que la ciutat creixia sobretot pel que fa a població afroamericana. Això era degut a la
gran demanda de mà d’obra per a la indústria de la maquinària de guerra i a la gran
activitat portuària de la ciutat.

Amb el pare destinat a Alabama, degut a la Segona Guerra Mundial, i una mare de
disset anys, segurament encara inexperta, la joventud de Jimi Hendix no va ser fàcil.
Lucille Jeter Hendrix, la jove mare embarassada, perd la feina de cambrera i cantant que
tenia per a aquell moment a Jackson Street, un dels barris més efervescents de la

ciutat. A més a més, el racisme encara es feia evident per tot el país, complicant encara
més la situació social de la seva família.

El barrio de los Hendrix era uno de los más hetereogéneos de la ciudad, […] famílias
blancas, chinas, japonesas y un buen número de filipinas. Con todo, en una señal de que
en Seattle el recelo racial subsistía profundamente ernraizado.28

25 Navarro, Fernando. «El Hendrix Alternativo». El País, 2018.

26 Bargueño, Miguel Angel. «Jimi Hendrix, la épica toca la guitarra». El País, 2019
27Carosso, Andrea. The Transatlantic Sixties, Europe and the united States in the Counterculture Decade.
2013, p.141.
28Cross, Charles R. Jimi Hendrix La Biografía. 2005, p. 42.
38
Primers anys del Jimi «músic»

Com és habitual, Jimi Hendrix comença a imitar els referents de la guitarra

d’aquells anys seixanta com B.B. King o Muddy Watters i forma, durant la seva
adolescència, algunes bandes com The Velvetones, The Rythm Kings o The King Casual.

Després d’aquestes primeres experiències que podem denominar com a

divertiments o amaters decideix dedicar-se a la música de manera profesional amb la
seva guitarra.

Durant els seus primers anys de carrera musical se centra bàsicament en els
enregistraments per a altres artistes ja consolidats. Va arribar a treballar com a guitarrista
de sessió per el mateix B.B. King, en l’àlbum The Kings’ Jam de l’any 1968 o Tina Turner
entre d’altres.

L’any 1965, i amb tot el que havia après treballant per a grans figures del Rock i el
Blues de l’època, agafa la confiança necessària per a decidir formar el que seria el seu
primer projecte propi: Jimi James and The Blue Flames, amb el que comença actuar per
diferents sales de Nova York. Al mateix temps, Little Richard, destacada figura del Rock
and Roll americà de inicis dels seixanta, el convida a formar part de la seva banda amb la
que Jimi va actuar durant mig any.

A partir d’aleshores el seu nom comença a sonar per moltes ciutats americanes.
És durant una actuació amb la seva banda l’any 1966 que coneix a Chas Chandler.
L’aleshores baixista de The Animals li proposa concerts a canvi de que Jimi viatgi amb ell
a Londres. El jove guitarrista accedeix a canvi de que Chas li presenti Eric Clapton, un
dels seus referents i guitarristes preferits.

39
c. Uzeb

40
d. 80’s-90’s Police

41
e. The Aristocrats, el referent actual

The Aristocrats son un clar exponent del Power trio i «Supergrup» actuals. Fent un
anàlisis a la trajectòria i carrera personal de cadascun dels integrants, veiem com aquesta
experiència influència d’una forma clara en les seves composicions. Dóna a la banda una
peculiar visió de la música i dels diferents estils musicals que es reflecteix en la seva
originalitat per a composar. Les diferents influències de cadascn dels músics aporten una
sonoritat especial al resultat final dels temes, tant en directe com ens els seus
enregistraments d’estudi.

Imatge. The Arisocrats en una fotografia del seu primer àlbum The Aristocrats

En el cas del guitarrista Guthrie Govan (n. 1971), a banda de projectes i àlbums en
solitari, ha participat en grans projectes i ha passat per destacades bandes com Asia o
GPS entre d’altres. Ha col·laborat amb Steve Vai i ens els últims anys forma part de
l’equip de Hans Zimmer, conegut per les seves bandes sonores de Hollywood, entre les
que trobem Gladiator o The Lion King.

El bateria i multiinstrumentista Marco Minneman (n. 1970), ha participat en

l’enregistrament d’alguns dels discos dels guitarristes Paul Gilbert, Steven Wilson o Joe
Satriani. També ha col·laborat amb la banda de metal progressiu Dream Theater, el grup
42
de metal extrem Necrophagist entre altres sense oblidar els seus discs on ell mateix
composa i enregistra tots els instruments.

Pel que fa a Bryan Beller (n. 1971), el baixista, ha participat en enregistraments i

gires amb Steve Vai i Joe Satriani. També amb Dream Theater o la banda de metal
formada com a banda sonora per a la sèrie d’animació Dethklok.

Aquests coneixements i la infinitat d’influències de cadascun d’ells fan evident la

presència de multitud de tècniques en les seves composicions, habitualment complexes i
plenes de canvis harmònics i rítmics, melodíes modals o multitonals, de tal manera que
fins i tot podríem definir-les com a «multiestilístiques».29

Si haguéssim de definir un estil, un so, classificariem el grup com una banda de

fusió o rock modern, ja que trobem una tècnica i una sonoritat harmònica pròpia del jazz,
però plena de pinzellades d’altres estils ben diversos, des del funk al reggae i per suposat
del rock o el metal entre d’altres.

En l’enregistament dels quatre àlbums que han fet fins ara, cada un dels músics
composa tres temes per un total de nou temes que formen cada disc sense donar més o
menys importància a cap d’ells, com passa habitualment en moltes formacions, on hi ha
un o dos «“creadors» o «personatge destacat». 30

En el cas del directe, la igualtat es fa evident. La interacció és constant i els músics

prenen el mateix protagonisme a l’hora de desenvolupar els solos i les idees musicals.

Guthrie: el paper de la guitarra dins The Aristocrats…..

29 Entrvista a Guthrie Govan a la revista Guitarrista al 2013: «Guthrie puede tocar con una precisión y una
rapidez sobrenaturales, pero con la misma frecuencia elige bendings simples i expressivos,… A veces se le
etiqueta como un shredder, pero, en realidad, es aterradoramente capaz en una completa gama de estilos,
desde el jazz humeante hasta el retorcido country pickin».
30Guthrie Govan, en una entrevista a la revista Guitarrista al 2013: «Algo magnífico de The Aristocrats es
que tenemos tres personalidades musicales bastante potentes. Todo el mundo tiene algo que decir.
Realmente funcionamos como una democrácia. En cuanto a la composición, es una sociedad de iguales. La
opinión de todos es igualmente válida».
43
f. Winnery dogs

44
g. Freak kitchen

45
f. no singer, no fame

música per a músics?

Tot i l’èxit indiscutible de les bandes de Power trio als anys seixanta i setanta,
aquest format instrumental mai no ha estat un fenòmen de masses. Per la seva dimensió
social fins i to el podriem considerar com a «música per a músics»

Podem recordar la primera actuació a Barcelona de The Aristocrats el 2011 a la

Sala Bikini. No erem més de seixanta persones. L’any 2015, ho van fer en una Razzmataz
gairebé plena i al 2018 van omplir la sala La Nau a l’Hospitalet.

Està clar que no és exclusivament per a músics ja que qualsevol persona pot
gaudir-ne sense tenir coneixements musicals. Però al mateix temps, la complexitat de les
composicions i el llenguatge musical emprat en el desenvolupament dels temes, fan que
pugui ser densa i fins i tot feixuga per a aquells qui no estiguin acostumats a escoltar, per
exemple, canvis de compàs i amalgames o temes de llarga durada amb un gran
desenvolupament d’idees musicals.

46
bibliografia

Per arcicles revista internet, no url si es pot obtenir d’una revistaen paper.

Articles: cognom, nom. «títol article». nom revista. núm, any, pp. 23-45

Llibres: cognom, nom, Títol. Ciudad: Editorial, año.

- «A History Of The PA System». insure4music. 2020. [https://www.insure4music.co.uk/

blog/2017/09/27/a-brief-history-of-the-pa-system/]

- Almagro, Álvaro. «Los mejores supergrupos de rock de la historia». RocKiller. [http://

rockiller.com/articulos/mejores-supergrupos-de-la-historia/]

- Bargueño, Miguel Ángel. “»Jimi Hendrix, la épica toca la guitarra». El País, 21/6/2019.

- Bell, Robin. The History of British Rock’n’Roll: The Psychedelic Years 1967-1969.
Suècia: Robin Bell Books, 2017.

- Birdsall, Carolyn. Earwitnessing: Nazi Soundscapes: Sound, Technology and Urban

Space in Germany, 1933-1945. Amsterdam: Amsterdam University Press, 2012.

- Carosso, Andrea. The Transatlantic Sixties, Europe and the United States in the
Counterculture Decade. ()

- Cooke, Mervyn. Pat Metheny: The ECM Years, 1975-1984. Oxford University Press,
2017.

- Cross, Charles R. Jimi Hendrix La Biografía. Barcelona: Ma Non Troppo, 2005.

- Daniel, Eric, Denis Mee, H. Clark, Mark. Magnetic Recording The First 100 Years. New
York, The Institute of Electrical and Electronics Engineers, 1999.

- Edwards, Owen. «El virtuoso virtuoso», All out guitar, 2006. [http://
www.alloutguitar.com/interviews/guthrie-govan-interview-the-virtuosos-virtuoso]

- Fleming, Colin. «How Cream defined the Rock Power Trio. Pioneering supergroup
reimagined the blues and set a new standard for rock virtuosity on 1966 debut ‘Fresh
Cream’». Rolling Stone, 2016.

47
- Frith, Simon, Straw, Will, Street, John. La otra historia del Rock. Aspectos clave del
desarrollo de la música popular: desde las nuevas tecnologías hasta la política y la
globalización. Barcelona: Ma non troppo, 2001.

- Galicia, Fernando. «Jimi Hendrix: Recursos de un genio». mundoclasico.com,

18/11/2006.

- Gracyk, Theodore. «Romanticizing Rock Music». The journal of Aesthetic Education,

1993, Volum 27, núm. 2, p. 49.

- Govan, Guthrie. Creative Guitar 1. Cutting-edge techniques, Creative Guitar 2.

Advanced techniques. London: Sanctuari Publishing Limited, 2002.

- «Guthrie Govan». Guitarrista, núm. 179. RdM Editorial, 2013.

- Hardisty, Brad. «Jimi Hendrix: The Nashville Connection» The Nashville Bridge.
21/11/2010. [https://thenashvillebridge.com/category/jimmy-james-and-the-blue-
flames/]

- Havers, Richard. «Making history: The 6th National Jazz And Blues Festival». U
discover music, 2019.

- Ingam, Adrian. A Concise History of the Electric Guitar. Pacific, Missouri: Mel Bay
Publications, 2001.

- Ipiña, Ioritz. “Virtuosos de clase alta”. Mondo Sonoro. 2020.

- «Jaco Pastorius Bass Equipment & Bio». clasesdebajo.com

- Jaramillo, Ana María, Acustica: La Ciencia del Sonido. Colombia: Instituto Tecnológico
Metropolitano, 2007.

- Manrique, Diego. «El síndrome de las bandas». Triunfo, núm. 805, 1978, p. 57-58.

- Manrique, Diego. «Cuando el rock quiso ser jazz». El País, universos paralelos.
22/7/2018.

- Navarro, Fernando. «El Hendrix Alternativo ‘Both Sides of the Sky’ reúne tomas
desconocidas y canciones inéditas del icónico guitarrista». El País. 21/3/2018.

- Sandell, Jon. “»Uzeb biography». Progarchives. [https://www.progarchives.com/

artist.asp?id=1094]

- Saposhkov, M. A., Electroacústica. Barcelona: Editorial Reverté, 1983.

48
- Schroender, Dave. The envolving role of the electric bass in jazz: History and pedagogy.
Miami, 2011. Open Access Dissertations, 575. [https://scholarlyrepository.miami.edu/
oa_dissertations/575]

- Serrano, Nacho. «La increíble historia de la primera grabación musical». ABC.

07/11/2016

- «Sistemes de captació, enregistrament i reproducció del so». Gran enciclopèdia de la

música. 2020. [https://www.enciclopedia.cat/ec-gem-19.xml] consultat el 24/3/2020.

- Smith, Rob. «50 years ago: Al Kooper joins Michael Bloomfiels and Stephen Stills for
‘Super Session’». Ultimate classic Rock, 2018. [https://ultimateclassicrock.com/kooper-
stills-bloomfield-super-session/]

- Talevski, Nick. Rock Obituaries: Knocking On Heaven’s Door. Londres: Music Sales
Limited, 2006.

- «The Jimi Hendrix Experience». Aloha Criticón. 2020. [https://www.alohacriticon.com/

musica/grupos-y-solistas/jimi-hendrix-experience/]

- Tirro, Frank. Historia del jazz moderno. Los grandes compositores, los músicos, las
voces, los ritmos y su evolución desde el bebop hasta la actualidad. Molins de Rei: Ma
non troppo, 2007.

- Tolinski, Brad, Di Perna, Alan. Play It Loud: An Epic History of the Style, Sound, and
Revolution of the Electric Guitar. New York: Doubleday, 2016.

- Unterberger, Richie. «The Yardbirds. Adventurous blues-rockers of the ‘60s, best

known for having guitar heroes Eric Clapton, Jeff Beck, and Jimmy Page pass through
their ranks.» All Music. 2019. [https://www.allmusic.com/artist/the-yardbirds-
mn0000489303/biography]

- Welch, Chris. CREAM the legendary sixties supergroup. Balafon Books, 2000.

- Wijfjes, Huub. «Spellbinding and Crooning: Sound Amplification, Radio, and Political
Rhetoric in International Comparative Perspective, 1900-1945.» Technology and
Culture. Vol 55, Núm. 1, 2014. p. 155.

- Zhou, Qin, Zheng Jinglin, Onishi Seita, Crommie M. F., Zetti Alex. «Graphene
electrostatic microphone and ultrasonic radio». Proceedings of the National Academy
of Sciences os the United States of America, núm. 29, 2015, p. 8942-8946.

49
50
webgrafia

- [http://the-aristocrats-band.com/about/] consultat el 18/11/2019.

- [https://www.youtube.com/watch?v=UtuM0QEHiyk] consultat el 16/11/2019.

- [https://www.youtube.com/watch?v=kS6Mlytx5Nc] consultat el 20/11/2019.

- [https://www.youtube.com/watch?v=pRg9h-XCHKs] consultat el 20/11/2019.

- [https://www.youtube.com/watch?v=Py1VzfqxfW4] consultat el 20/11/2019.

- [https://www.youtube.com/watch?v=oQud4emaSek] consultat el 28/11/2019.

- [https://www.progarchives.com/artist.asp?id=1094] consultat el 3/2/2020.

- [https://www.insure4music.co.uk/blog/2017/09/27/a-brief-history-of-the-pa-system/]
consultat el 3/2/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=mdJwRfKMWzs] consultat el 6/2/2020.

- [http://www.ukrockfestivals.com/1967-windsor-festival.html] consultat el 9/2/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=e08kol0ZzrM] consultat el 9/2/2020.

- [https://www.eonmusic.co.uk/news/classic-fleetwood-mac-live-recordings-unearthed-
for-release] consultat el 9/2/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?
time_continue=407&v=5RVdVq6_nOw&feature=emb_logo] consultat el 20/2/2020

- [https://www.youtube.com/watch?v=D_uI77dBRW4] consultat el 2/3/2020.

- [https://www.rockandrollparamunones.com/foro/65-grupos-y-solistas/3759-the-king-s-
jam-bb-king-and-jimi-hendrix] consultat el 17/3/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=j9Y1CWbkqos] consultat el 24/3/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=NOkflgmI7xQ] consultat el 24/3/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=-8NGFV88aTM] consultat el 24/3/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=PJyj0tGQ4q8] consultat el 24/3/2020.

51
- [https://www.youtube.com/watch?v=jEu-ESPmqs8] consultat el 2/4/2020

- [https://www.youtube.com/watch?v=2YY1DvlFo6M] consultat el 2/4/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=BdfqZoz2ajE] consultat el 5/4/2020.

- [https://www.spirit-of-metal.com/es/biography/Freak_Kitchen/1333] consultat el
5/4/2020.

- [https://www.freakkitchen.com] consultat el 5/4/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=AWlpcqJZARI] consultat el 5/4/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=wlY7rp9xm0I&t=12s] consultat el 5/4/2020.

- [http://www.freakguitar.com/index.html] consultat el 5/4/2020.

- [https://www.youtube.com/watch?v=wlY7rp9xm0I&t=12s] consultat el 7/4/2020.

52