DICTATS PREPARATS

3r trimestre

DICTAT​1

Varen passar uns dies feixucs, lents, interminables. Ni la mare ni la filla no tenien corde
reprendre la conversa que les havia sacsejades tan horriblement. D'una manera maquinal,
menaven la vida ordinària, però no sortien de casa, com si estiguessin fermades per un
vincle secret. Maria Teresa les mirava de cua d'ull, tot mossegant-se el llavi. Algun moment,
cuidava d'interrogar l'una o l'altra, però, se n'estava; una peresa egoista la retenia al caire
del precipici. Sense endevinar la pregonesa del conflicte, ni la violència dels sentiments en
joc, comprenia que aombraria un moment la seva felicitat d'enamorada confiada i
corresposta.

CARLES SOLDEVILA, ​
Valentina
DICTAT 2

Les dones i els homes que habiten aquesta franja de l'Empordà són peculiars: trempats i
fantasiosos com la gent de mar, són al mateix temps reservats i conservadors com els de
terra endins; afables, sorneguers i encuriosits, els agraden els contrastos; mengen pollastre
amb llagosta, oca amb naps, porc amb prunes i botifarres dolces; alternen desaforats
carnavals amb protocol·làries cerimònies religioses; son liberals per tradició i per tradició
també, conservadors; de naturalesa escèptica i una mica desconfiats de caràcter, guarden
sempre les distàncies, però quan els vaga atorguen amb la mirada i la paraula escassa una
amistat de tal solvència que ni els anys ni les absències li trauran mai una gota de solidesa.

ROSA REGÀS, «Tant se val si hi ha un altre món»

DICTAT 3

De sobte l'aigua ha començat a sortir bullent de les dutxes, cinc minuts de felicitat; però
immediatament després irrompen quatre tipus que, xops i fumejant, ens empenyen amb
crits i cops a l’habitació contigua, que està glaçada; aquí una altra gent que també xiscla
ens llança a sobre no sé quins parracs i ens plantifica a les mans un parell de sabates amb
la sola de fusta; no tenim temps d'entendre res i ja ens trobem a l’aire lliure, damunt la neu
blava i glaçada de l’alba, i, descalços i despullats, amb tot l'equip a les mans, hem de córrer
fins a un altre barracó, a un centenar de metres. Aquí se'ns permet de vestir-nos. Aleshores,
per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar
aquesta ofensa, la destrucció d'un home.

PRIMO LEVI, ​
Si això és un home