Wuolah-Free-Història Amèrica

Història d’Amèrica
1. L’Impacte del Descobriment
Revela que fou traumàtic, perquè el descobriment d’Amèrica tingué un caràcter sobtat, a
diferència d’Àfrica i Àsia, la qual ja es coneixia pels viatges i llibres de Marco Polo que
llegiren gran quantitat de intel·lectuals com Colon. Igualment passa amb Àfrica.
Però d’Amèrica no es sabia la seua existència, no estava als mapes ni en el pensament

de cap persona. Fou Colon, en un viatge a les Indies el que va descobrir el continent,
encara que ell seguia pensant que era India. Es va trencar el pensament de que hi havia
tres continents, presentats per autors clàssics i per la Bíblia, constituïts per Europa,
Àfrica i Àsia. El descobriment va trencar moltes concepcions, sobretot la bíblica, que
deia que cadascú dels 3 fills de Noé va poblar els 3 continents. La gent del XV, sobretot
intel·lectuals, sabien que s’havien descobert unes terres enormes del que fins aleshores
no es sabia res, descobrint una enorme importància. Aleshores es va tindre una
tendència a interpretar aquest nou descobriment en funció d’allò antic, cosa que no es
pot fer. Aquest procés d’acceptació es va fer a partir d’esquemes anteriors. El
descobriment d’aquelles terres fou tant un descobriment físic, com un descobriment
mental (invenció d’Amèrica: Edmundo O’Gordman), doncs Colon no va descobrir
Amèrica, ja que el seu projecte era viatjar a la India en sentit contrari a la ruta dels
portuguesos, ja que fer competència a aquests per les seues rutes implicaria una guerra
amb Portugal.
Colon va fer una trampa, ja que aquests tipus de viatges ha de estar ben planificat i amb
gran quantitat de recursos per poder sobreviure. Es pensava que la Terra no era tan gran
i que l’Àsia era més gran del que pareixia, i va preveure que el viatge li portaria d’uns
20 a 30 dies, amb els quals arribaria a les Indies, o com a mínim a les illes properes a
Japó. Però la gent, i posteriorment els Reis Catòlics se n’adonaren que no podia ser, i
que el viatge era més llarg. De manera que viatges posteriors a Amèrica, van donar
conter que existien dues Indies, Occidentals (Posterior Amèrica) i Orientals (La paraula
Amèrica comença a popularitzar-se al segle XIX).
Però la tossudesa de Colon va prendre més força en el descobriment que va fer a les
Açores de vestigis de vaixells i restes que procedien de l’altra part de l’Oceà, que li
feren pensar que hi havia terra (lògicament). Al 1492 arriba a l’Illa de Guanami i
posteriorment Cuba i Santo Domingo (sense tindre’n consciència), fent diversos viatges
(4) per intentar veure al Gran Khan i la illa de Cinipango (Japó).
Colon, pensarà que ha trobat unes terres abans del Japó, on es vivia feliçment, el mite
Arcàdic, on la gent no havia de treballar i ho tenien tot al seu abast, mentre a Europa va
fent-se la idea d’Amèrica. Tot i que sorgiren vistes antiespanyolistes i anticolonials.
Però alguns ja tenien consciència del gran descobriment, el més important Pedro Màrtir
de Anglería en 1493. 59 anys més tard, Francisco López de Gómara, va escriure
Apuntes descargados de wuolah.com

Història General de les Indies, sabent ja que allò no era Àsia, si no un altre territori,
donant tanta importància com la creació del món, el naixement i la resurrecció de Crist.
La mentalitat de conservació del territori en el seu estat primitiu fou de total indecisió,
sobretot a l’Europa no espanyola, que no es sabia si contactar o no amb el nou
continent. L’abat Raynal en 1782 va oferir 1.200 lliures a qui fera un treball sobre si el
contacte amb el nou territori havia sigut útil o perjudicial per al gènere humà, però
ningú va ser premiat. Fou el primer pensador anticolonialista.
El 1792 l’Académie Française va oferir un altre premi sobre la influència d’Amèrica a

Europa, i va haver de tot tipus, que Europa va rebre beneficis, i per altra part va tindre
pèrdues, sent les dues parts vertaderes. El descobriment d’Amèrica fou un procés lent, ja
que aquest procés descobridor es feia per parts, ja que era un territori gran, fins i tot es
dubta que estiga completament descobert avui en dia. La primera geografia completa
d’Amèrica data del segle XIX, en 5 volums entre 1845 i 1862 d’Alexander von
Humboldt. Però no tota l’atenció estava posada en Amèrica, a les memòries de Carles V
no s’anomenen per a res.
A partir del segle XX la historiografia a anat oscil·lant cap a la “síndrome post-colonial”

o la mala consciència del colonitzador, fent difícil la idea de progrés ja que va portar
explotació i destrucció dels indígenes, que no es justificable pel progrés, tot i que si es
portaren alguns avanços com els avanços mèdics o en l’ensenyament.
Hi ha diverses visions d’Amèrica:
- Una d’assimiladora, on Amèrica s’ha descobert i el que s’ha de fer es

assimilar-la i imposar-li el model de vida europeu.
- Un altra perspectiva idíl·lica, contraposada a l’anterior, present a personatges
com Colon i altres descobridors, d’identificar aquest terreny amb el Nou
Món, l’Arcàdia o l’Edèn, dominades per la innocència, la simplicitat i la
abundància.
- Una visió utòpica, en la que, com era un nou món, es pensava de començar a
viure des de zero, construint una Jerusalem celestial, present també entre els
colonitzadors catòlics de l’Amèrica espanyola o portuguesa, però també molt
important de colonitzadors protestants, que fugien de la persecució religiosa.
La naturalesa dels aborígens americana
La presència de aborígens va provocar un impacte en la població colonitzadora, ja que a

la Bíblia no hi havia referències a aquests, ni en els clàssics grecoromans. A més, hi
havia problemes i dubtes sobre els seus orígens, a causa de l’expansió de la humanitat
després del Diluvi. I dubtes per a classificar a aquests indígenes americans:
civilitzats/bàrbars/salvatges (estaven civilitzats en societat o no respectaven un ordre?),
cristians/pagans (òbviament eren pagans, perquè creien en altres coses, però se’ls podia
cristianitzar?), lliures/esclaus (si eren lliures o se’ls podia esclavitzar), homes/no homes,
que va desembocar en diverses discussions al respecte durant el segle XVI, fins i tot
després de la butlla Sublimis Deus, on el propi Papa ja considerava que eren humans, i
Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

que s’havien de cristianitzar, però que ells mateix ja tenien ganes de professar la religió
cristiana, però encara que en un principi no la professen, poden gaudir de la seua
llibertat, impedint la esclavització, i declarant nul qualsevol fet d’esclavització, per
donar exemple d’una vida bona de Déu, lliurement i no per la força.
Però aquesta butlla anava dirigida als indígenes americans, i no als negres, cosa que va
provocar que aquests foren esclavitzats.
Les conseqüències econòmiques del Descobriment
L’abat Raynal, Adam Smith i Carles Marx van destacar un paper important del
descobriment d’Amèrica en la gènesi del capitalisme, però no aprofundiren en els
beneficis d’aquest.
Fou Earl J. Hamilton que va estudiar l’anomenada “revolució dels preus” la qual
Amèrica va jugar un paper molt important. A partir del segle XVI a Europa va ocórrer
un succés desconegut fins aleshores, quan els preus començaren a pujar, que fou
essencial en el desenvolupament econòmic i gènesi del capitalisme. L’arribada a Europa
de metalls preciosos, sobretot de plata i or, provocaren la presència monetària i la
pujada de preus.
Pierre Chaunu va estudiar aquest fenomen posteriorment i va trobar que efectivament hi

ha una relació entre els metalls preciosos i la pujada dels preus. Els arbitristes espanyols
de l’escola de Salamanca, antecessors de Hamilton i Chaunu, ja van analitzar aquest
fenomen.
Tema 2. Conquesta i models d’ocupació del territori
Els viatges colombins
La idea del viatge a Amèrica fou idea d’un senyor (Colon) que va prendre interès en la
gènesi del primer viatge, i el fracàs del projecte portuguès i la seua oferta als Reis
Catòlics. Colon es dirigeix als reis portuguesos per oferir el pla del viatge, però es
rebutjat, principalment perquè els portuguesos perquè aquests ja tenien el seu pla, a més,
aquest pla de Colon presentava dubtes i errors.
Colon estava convençut de la excessiva grandària d’Europa i el escàs tamany del globus
terraqui, ja que les dimensions reals no li convenien. A més, en les dimensions reals, el
viatge que volia emprendre Colon era quasi impossible, ja que s’havia de dur molt de
menjar i vivers suficients per sobreviure. Després del fracàs amb Portugal, va vindre a
Espanya, on el pla de viatge fou analitzat pels científics dels Reis Catòlics, que no van
donar el seu suport, però va rebre l’acceptació d’alguns frares i monjos. Però
l’assetjament de la zona de Granada, posteriorment Santa Fe, van fer que es signés una
capitulació, de caràcter inhumà, ja que volia ser almirall i virrei i governador general de
totes les terres descobertes; obtenint una dècima part de totes les mercaderies. La última
part econòmica del viatge la va posar un valencià, permetent així muntar l’expedició,
que es va fer a la zona de Niebla, l’Algarve castellà, pròxim a Huelva, base d’on sorgien

expedicions a Àfrica. En aquest muntatge va ser important la participació dels germans
Pinzón i de Marín Alonso, que serà el futur capità de la Pinta. L’expedició va sorgir del
Cap de la Nau el 3 d’agost de 1492.
El primer viatge, ix del port de Palos i arriba a Guanahaní (San Salvador), posteriorment
es dirigeix al sud, i descobreix altres illes com Cuba (Juana), Haití (Española), la Nau
Santa Maria va naufragar i regressen. En aquest viatge es va trobar amb els taíns, que li
van donar la idea de Edèn o Arcàdia, però també es va topar amb els arawaks. En el seu
viatge tenia l’esperança de trobar or i riqueses i convertir al cristianisme. El
descobriment de Amèrica va provocar un conflicte amb Portugal, que va reivindicar que
el descobriments eren d’ella perquè estava amb companyia d’una empresa descobridora.
Aleshores es va recórrer al Papa per a que decidís sobre el conflicte, però Espanya tenia
avantatge ja que el Papa en aquell moment era de Xàtiva, fent diverses butlles
alexandrines, una de les quals (Inter coetera) assenyalava una línia divisòria que passava
per les Açores i Cabo Verde, afavorint a Espanya. Com als portuguesos no els
apanyava, es van reunir a Tordesillas, i fruit de negociació, es representants d’una
monarquia i de l’altra van fixar que 370 llegües a l’oest de Cabo Verde.
Com el primer viatge havia sigut satisfactori, es va realitzar el segon, com un viatge
d’anada, de colonització i no únicament d’exploració i reconeixement, viatjaven per
establir-se, en aquest viatge es trobava el pare del que seria Bartolomé de las Casas,
principal denunciador de les atrocitats espanyoles.
Aquesta expedició va arribar a la Española, perquè pareixia menys bel·licosa que Cuba,
i perquè pareixia que tenia menys accidents geogràfics i permetia establir-se més
adequadament.
En aquell moment, la butlla de llibertat dels indígenes encara no s’havia realitzat, de

manera que es van utilitzar per enriquir-se, fent un rescat de les escasses joies dels
indígenes mitjançant enganys. Amb la troballa d’or als rius de la zona, es començà a
utilitzar l’esclavització dels indis per obligar-los a fer treballs forçosos per a extraure or.
Bartolomé de las Casas escriu sobre la barbaritat espanyola.
En aquell moment, Amèrica començà a ser rentable, Francisco de Torres va tornar

independentment de Colon a Espanya amb 30.000 ducats d’or, i també continuen les
comunicacions estables, independent de Colon, que encara intentava trobar-se amb el
Gran Khan.
Colon torna el 10 de març, però les escasses probabilitats d’èxit d’aquest per trobar a
personatges importants de l’Àsia van fer que les relacions d’aquest amb la corona es
refredaren.
El tercer viatge es va descobrir Trinidad, el Golfo de Paria, la desembocadura de

l’Orinoco i torna a Santo Domingo, amb aquest últim viatge, les relacions dels reis amb
Colon es va trencar, en 1500 es va enviar un governador reial (Francisco de Boabadilla)
i Colon va tornar a Espanya emmanillat i va ser empresonat.
4
Els viatges “menors”
Una volta que es va llevar el monopoli descobridor a Colon, es va contractar altres

companyies per a l’exploració del territori, com Américo Vespucio o Alonso Ojeda, que
exploraren Trinidad i la costa de Veneçuela (1499).
Vicente Yáñez Pinzón descobreix la costa de Brasil (1500) i posteriorment Diego de

Lepe la zona més sud del Brasil. Des d’aleshores, tots aquests ja sabien que açò no es
tractava de cap manera de territori asiàtic.
Al mapa de Martin Waldseemüller (1507) les noves terres, que ja apareixien

representades, van rebre el nom d’Amèrica, després que aquest llegís algunes obres de
Américo Vespucio.
Altres viatges no espanyols foren el de Giovanni Caboto el 1497, per concessió d’Enric
VII Tudor: Terranova, Labrador. Però no tingueren conseqüències colonials.
El viatge que va fer Pedro Álvares Cabral a l’Índia (1500) va comportar el descobriment
de manera “casual” el Brasil, segons fonts portugueses, viatjar nord sud, sud nord era
una cosa complicada, ja que hi ha vents que a l’hemisferi nord bufen d’est a oest
(Alisis) i a l’hemisferi sud bufen al contrari, aquest descobriment fou de part dels
portuguesos, que els va permetre dominar aquest tipus de navegacions, el que va
condicionar el descobriment de Brasil, ja que segons la creença, s’havia d’evitar la zona
equatorial d’Àfrica per la escassesa de vents i la por a quedar-se encallat, aquesta por a
la zona va fer que pegués una volta gran que va fer que descobrira Brasil. Fonament de
les possessions portugueses a Amèrica.
_____________________________________________________
La destruición de las Indias. Bartolomé de las casas.
______________________________________________________
El cicle de les illes
Es va iniciar una explotació inicial pel sistema del rescat, és a dir, canviar una cosa que
no té valor, per una que si que en té, anomenat també intercanvi desigual (Haití, i
posteriorment a Puerto Rico i Cuba). Però quan ja no quedava res que “rescatar” van
començar a obligar als indis a que treballaren als rius (explotacions fluvials), on hi havia
pepites d’or, començant així el cicle miner. Per a açò calia indis que treballaren de
manera obligada, començant els primers “Repartimientos” sistemes pel qual un cristià
rebia un conjunt de indis en servitud, es van utilitzar dues avalacions de justícia, el
“Repartimiento” i la “encomienda”. Entre les matances i tortures, treball miner, les
malalties europees que portaren els espanyols (la verola), etc. Provocà que la població

antillana desaparegués, repoblant-s’hi les Antilles amb població negra, sobretot de les
Bahames.
L’acabament també de l’explotació minera, va provocar una fase d’explotació agrària i

ramadera, basada en la producció del sucre i bovins per a la producció de cuir.
La catàstrofe demogràfica
En una època on el recompte de població no estava regulat, comporta que les dades
tinguin un acusat caràcter aproximat.
A l’àrea antillana el 1492 hi havia una població aproximada d’un milió d’habitants que
va passar a uns 16.000 el 1520. A Mèxic la població era molt superior, a l’any de
l’arribada de Cortés hi havia una població aproximada de 25 milions mentre el 1630 es
queden en 750.000. També en 40 anys la població de l’Amèrica central va passar de
tenir 600.000 habitants a 6.000. En l’Amèrica inca, la població el 1530 comptava amb 9
milions d’habitants, xifra que es va reduir a partir del segle XVII fins arribar a 600.000
el 1630.
Tot i això, al segle XVII va haver una lleugera recuperació al continent Americà a causa
de la selecció natural, però a l’Amèrica antillana no va ser possible, arribant la població
a desaparèixer. Les causes van ser:
- Les baixes bèl·liques i matances dels espanyols, i els treballs forçats

imposats per aquests a la població nativa, que no foren causa de mort directa
però si de mort per cansament.
- La desgana vital (poques ganes de viure) a causa de la desestructuració
cultural, que va portar un nombre de suïcidis i avortaments voluntaris i
naturals.
- Les epidèmies vingudes d’Europa, que foren la causa més important, per la
desprotecció immunitària a aquestes malalties exportades a Amèrica (grip,
verola, tifus, xarampió, etc.)
- Robert McCaa afegeix un altra causa més important inclús que la explicació
epidemiològica, es tracta de la influència de la devastació ecològica, és a dir,
la intrusió dels colonitzadors en la fauna i flora de les zones Americanes.
Però no és del tot cert perquè la causa més important de la caiguda
demogràfica foren principalment les malalties.
La cerca del pas cap a Àsia
Malgrat el convenciment d’haver-s’hi descobert un nou món, seguí buscant-se un pas

per tal d’arribar a Àsia, al país de les espècies. S’havia descobert el nord d’Amèrica,
però el centre i sud encara era desconegut, la seua insistència per a descobrir un pas per
a l’arribada a Àsia era seguida, comportant un seguit d’expedicions a la recerca d’un pas
per continuar a Àsia saltant-se l’obstacle americà, algunes foren cap a Amèrica central o
Tierra Firme amb Alonso de Ojeda (1509-1510) i Diego de Nicuesa (1509-1511). Però

fou Vasco Núñez de Balboa qui va trobar el Mar del Sud (Oceà Pacífic) el 1513, cosa
que va canviar i reorganitzar el viatge, encara que les mercaderies havien de ser per
terra durant un temps per tal d’arribar a l’altre costat, cosa que era molt dur, a causa de
l’espès bosc.
Pensant que per allí es podia fer un camí mitjanament terrestre per tindre contacte amb
Àsia, Pedrerías Dávila fa fundar Panamà l’any 1519, i establix una ruta terrestre entre
Nombre de Dios i Panamà, quedant connectats per via terrestre entre els dos oceans.
Aquest procés va comportar les primeres idees de construcció d’un canal de navegació.
Panamà serà la base de les expedicions com la de Pizarro i el comerç amb l’Amèrica del
Sud.
Però l’obsessió seguia sent la recerca del pas per a trobar Àsia, i amb aquest objectiu va
eixir l’expedició de Magallanes, que pretenia que ja que el pas no s’havia descobert per
la zona nord, ja que pareixia que corresponia més a Anglaterra, corresponia cercar-lo
cap al sud des de la zona del Orinoco. Va eixir el 20 de setembre de 1519 des de
Sanlúcar de Barrameda. Aquest viatge va consistir en investigar tota la costa d’Amèrica
del Sud, finalment, a l’extrem sud prop del Cap d’Hornos es va trobar el que avui és
l’estret de Magallanes que va permetre el pas a l’altre costat. A les illes de les espècies
(Filipines), va tenir un enfrontament amb la població nativa, i va morir, el retorn es va
realitzar amb una nau (Victòria) a causa de les desercions i enfonsaments de les
anteriors naus, anant en compte de no topar-se amb naus portugueses.
Les conseqüències del viatge de Magallanes va tindre grans repercussions sobretot

científiques, que van demostrar la forma esfèrica de la Terra, permetent la navegació
indiferent d’est a oest. En qüestions econòmiques, es va trobar el que Colon buscava,
que era la ruta a Àsia, tot i que era difícil. En època posterior, es produeixen un conjunt
d’expedicions per establir una via de comunicació entre Espanya i Àsia, en un principi
per aquesta ruta, tot i que més avant es va comprendre que la ruta era molt llarga, i que
el nom de Pacífic no sempre li atorgava aquesta característica a l’Oceà. Ruy López de
Villalobos va establir una ruta des de Mèxic, però no va fixar un regrés. La expedició
més important aleshores, serà la de Miguel López de Legazpi i Andrés de Urdaneta per
la ruta de Mèxic de Ruy López però tingué regrés, sent aquesta la ruta durant tota
l’etapa de colonialisme espanyol. Poc després es va fundar a Filipines la ciutat de
Manila que es va convertir en port d’arribada de les expedicions, mentre la ciutat
d’Acapulco de Mèxic fou el port d’eixida d’aquestes expedicions, formant-se un eix
Manila-Acapulco.
L’etapa continental, va comportar els primers contactes amb l’espai mexicà. Colon, en
el seu quart viatge el 1502 va establir contacte amb els indígenes d’Hondures, aquest no
va tenir conseqüència ja que Colon no sabia la seua posició, però si en tingueren els
viatges posteriors. El desembarcament a Yucatán d’uns nàufrags de Jamaica, va
comportar la captivitat de Jerónimo de Aguilar pels maies.
Fou en 1517, quan el governador de Cuba, Diego de Velázquez estava interessant en

descobrir que hi havia més enllà, que sospitaven que ja no eren illes, sinó terra ferma,
7

aleshores aquest envia dues expedicions, en 1517 i 1518. Però tanmateix, en una tercera
expedició enviada per Diego el 1519 comandada per Hernan Cortés fou la que tingué
més repercussions.
Cortés, després de costejar Cuba va tocar la costa de la península de Yucatán en

Cozumel i va contactar amb el nàufrag Jerónimo de Aguilar, i no molt lluny va establir
també contacte amb una mexica que també havien capturat els maies i convertida a
esclava, que segons uns escrits espanyols, era anomenada Malinche, que va atraure
físicament a Hernan Cortés, que la va convertir al cristianisme i la va batejar amb el
nom de Donya Marina. A través de una doble traducció realitzada primer per Jerónimo i
després per Marina va ser possible la comunicació entre Hernan Cortés i els asteques.
Amb el pas del temps, Marina va aprendre castellà.
En un lloc que li va agradar, va fundar Veracruz, que tenia característiques molt

favorables perquè davant hi havia una illa amb facilitat de fortificació, on es va
construir el fort de San Juan de Ulúa, convertint-se en un lloc de fàcil defensa (abril
1519). Ací a aquesta zona Cortés es queda uns mesos, ja que la línia de conquesta no
comença fins 4 mesos després, quan explora territori i pren una decisió que ha passat a
la història, que fou no obeir a les ordres de Diego de Velázquez , i passar a la conquesta,
que per les noticies que li arribaven, no hauria de ser molt difícil. Hernan va encallar les
naus i va llevar el velamen per evitar que algun dels seus soldats tornés a Cuba i donés
la noticia a Velázquez. A Cortés se’l veu com un deu apocalíptic anomenat
Quetzalcoatl, ja que el poble indígena veia arribar a gent blanca coberta de metall i amb
barba i armes que disparaven foc i mataven. L’inici de la penetració cap a l’interior
comença el 16 d’agost de 1519.
La conquesta de l’imperi mexicà.
Uns dies després de la seua entrada, Cortés va posar en presó a Montezuma i va posar a
exploradors a furtar objectes valuosos. Velázquez es va assabentar que Cortés no estava
fent la feina que li havia ordenat d’exploració i no de conquesta, i va enviar a Pánfilo de
Narváez per a sotmetre a Cortés. Cortés hagué d’eixir de Mèxic per enfrontar-se a
Narváez i el va derrotar a Cempoala. Aprofitant que Cortés no estava, els soldats que es
van quedar a Mèxic van assassinar a la noblesa asteca el 23 de maig de 1520, a partir
d’aquell moment, la població de Mèxic viu una etapa confusa, i Moctezuma fou mort
pel seu propi poble, i davant la situació de caos i confusió a la zona, els espanyols van
tenir que fugir el 30 de juny per por als alçaments que s’havien format.
El 14 de juliol van tornar les tropes que havien sobreviscut, obtenint la victòria a la
batalla d’Otumba, poc després conquesta Mèxic i executa a l’emperador asteca
Cuauhtémoc (13 d’agost de 1521) que representa l’últim emperador de la confederació
asteca. A partir d’aquest moment, comencen a dominar territoris més enllà de la
confederació asteca, però aquesta va durar més temps a causa de les dificultats del
territori. Es podria considerar l’any 1544 en el que es completa la conquesta del que
avui és Mèxic, això si, de forma precària especialment a la frontera nord (que limita
amb els EEUU que no se domina fins al segle XVIII) i la frontera sud (zona de l’antiga
8
cultura maia). Una vegada que als anys 30 estava mitjanament dominat, des d’Espanya
es va consolidar aquesta zona com un virregnat, nomenant virrei a Antonio de Mendoza
l’any 1535. Aleshores sorgiren noves expedicions cap al nord, com la de Juan Ponce de
León i Francisco Vázquez de Coronado.
La conquista de Perú i d’Amèrica del Sud
Fins als 1523 no es sabia a penes res sobre Amèrica del Sud, únicament que hi havia un
regne que s’anomenava Pirú que era molt ric. Hi hagué una primera expedició que es va
fer des de Panamà per Pascual d’Andagoya, però la primera expedició en finalitat de
conquesta fou la de Francisco Pizarro, Diego de Almagro i Hernando Luque. Es va fer
una primera expedició el 1524 i una segona el 1526 i 28 que va ser destinada per a
treure informació, tenint molta sort, ja que van trobar un imperi inca (Tawantinsuyu)
molt debilitat, ja que havia crescut molt ràpidament i sense cohesió interna, també a
causa de la guerra civil interna entre dos pretendents a la “corona” de l’imperi.
Una vegada que ja amb les dues expedicions primeres ja s’havia recopilat prou
informació el 1531 Pizarro fa l’expedició definitiva, en aquell moment estaven lluitant
pel domini imperial. Pizarro i les seues tropes desembarcaren a la ciutat de Tombes i
mouen cap a Cajamarca. Allí van agafar l’emperador de manera immediata, comptant
amb el factor sorpresa. Una vegada posat pres l’emperador, Atahualpa va prometre per
poder eixir, que l’ompliria d’or, ho va fer, però no obstant això va ser executat el 29
d’agost del 1533, i poc després, els espanyols entraren en Cuzco.
Igual que en el cas mexicà, la conquesta de la resta del territori fou molt lenta. Primer la
fundació de Lima (Ciudad de los Reyes) en 1534. I posteriorment la expedició de Diego
de Almagro a Xile que costà molt més de conquistar, no podent aquest i continuant-la
Pedro de Valdivia.
Va sorgir una resistència peruana comandada per Manco Càpac II però fou vençuda en
1537.
El fet de que la conquesta de Perú fou obra de dos, va provocar enfrontaments entre els
dos protagonistes, començant unes guerres anomenades guerres civil peruanes causades
per enveges personals entre Pizarro i Almagro i els seus seguidors (1537-1555) que va
provocar la mort d’Almagro per pissarristes (1538) i després la mort de Pizarro (1541).
L’expedició de Federman, finançada per banquers alemanys gràcies a la simpatia de

Carles V d’Alemanya, es va encontrar amb Benalcázar i Jiménez de Quesada a Bogotà.
La conquesta d’Amèrica es va fer seguint un punt molt tradicional a l’època, que era
per mitjà d’una mescla d’iniciativa privada i iniciativa estatal amb la formula del
contracte entre al corona i la persona o persones que rebia en aquella època el nom de
capitulacions. En aquestes, la de Santa Fe fou la primera que enceta aquest
descobriment. En aquest contracte s’especificaven molts punts, fins i tot, qui pagava a
l’empresa, que era parcialment la corona i parcialment la persona que s’ocupava de
l’expedició.

Normalment la corona es reservava la quinta part de tots els beneficis de l’empresa, i
durant tota la història, de tots els beneficis que es traurien d’Amèrica, la corona es
quedava un 20%. Normalment, com que una empresa descobridora era cara, una única
persona no podia fer front a ella, era normal que es convertís en una societat, on
cadascuna dels grups que la formen, avalen l’expedició. Els militars que feien
l’expedició, al ser membres de l’Estat havien de cobrar, i açò moltes voltes es feia amb
una proporció del botí que depenia de la jerarquia militar, a major rang, més part del
botí. Alguns que pot ser no van rebre les recompenses acordades, van acabar establint-
se amb repartiment d’indis per a que treballaren per a ells o bé amb un tipus de
repartiment que es digué encomienda. La cerca de l’enriquiment ràpid, fou fomentada
pel mite de El Dorado i la expedició d’un dels homes de Pizarro, anomenat Pedro de
Ursúa, que va organitzar una expedició cap a l’Amazones per buscar-lo.
La empresa americana, fou principalment una empresa castellana, de manera que a

Amèrica, els conquistadors van ser fonamentalment castellans, extremenys, andalusos i
basco-navarresos. Els capitans de l’empresa era gent d’origen modest i molt
habitualment de Extremadura i del País Basc. Es parlava d’exclusió aragonesa, no se’ls
va permetre participar en la conquesta i el descobriment, i els fets semblen donar la raó
a l’argument, però no com a exclusió, sinó auto exclusió.
Tema 3. Les societats colonials americanes
La immigració de població europea.
Els que emigraren a Amèrica havien de demanar un permís, passant per la oficina de
Indies, encara que molta gent anava de manera clandestina. El total d’emigrants
espanyols a Amèrica els anys 1506 a 1650 fou d’uns 436.669 persones. Pareix ser que
del 1650 al 1720 continua el descens de l’emigració a Amèrica, i a partir del 1720 es
recupera, però sense arribar al millor moment del primer període. En total, quasi uns
700k espanyols eixiren per establir-se a Amèrica.
La emigració fou aproximada, a causa de la gran quantitat d’emigració il·legal mal

documentada. S’havia de passar per Sevilla, port monopolístic de camí a Amèrica, per
obtenir permís de la Casa de Contratación, però després de 1546 es passava per Madrid
obtenint el permís del Consejo de Indias. Hi havia unes limitacions per accedir a
Amèrica, ja que la monarquia no volia que aparegueren problemes que es trobaven a la
península, com els religiosos, de manera que es prohibí l’accés al continent de jueus,
gitanos, moriscos i penitenciats de la Inquisició.
La proporció d’habitants a Amèrica tenia la mateixa proporció que els seus exploradors,
tenint com a majoritaris els andalusos, seguits d’extremenys i castellans, però no trobem
un nombre de bascos quantitativament important. Al segle XVIII la població espanyola
a Amèrica que ja estava establida des de feia 3 o 4 generacions era d’uns 800k
habitants.
10

L’emigració estava composta majoritàriament per població masculina, la femenina era
tendent a baixar en èpoques posteriors, i únicament comptava amb un 35% al segle
XVI. Explicant el mestissatge, on tot aquell espanyol que no tenia parella espanyola es
reproduïa amb indis. Cosa que no passava amb l’Amèrica anglesa, on l’emigració fou
equitativa (50%), aconseguint uns nivells mínims de mestissatge aconseguint
mantindre’s racialment pura.
A Amèrica del nord, l’emigració blanca fou més intensa i millor coneguda, començant a
establir-se els anglesos a Virginia al segle XVII, però el ritme d’arribada de blancs
europeus fou més fort, amb uns 150k entre 1620 i 1700 i 250k entre 1701 i 1775.
Aquesta població eren sobretot anglesos, encara que també hagueren pobladors
escocesos, irlandesos i alemanys.
La immigració negra va començar al segle XVI quan les Antilles va quedar despoblada i
foren repoblades per esclaus negres, portats forçosament com esclaus pels portuguesos,
que tingueren un paper molt important en ser els principals especialistes en el comerç de
negres, sobretot en el període que foren súbdits de la corona espanyola des de 1580 i
1640. A partir d’aquest any, el paper que abans havia tingut Portugal, l’ocupa
Anglaterra sobretot després de 1713 amb el tractat d’Utrecht. De manera que gran part
del segle XVIII el comerç de negres el feren els anglesos fins que es liberalitza en 1789.
La política esclavista espanyola fou contradictòria, abolint-s’hi aquesta a la península en
1837 i a les colònies en 1873 i 1880 (Puerto Rico i Cuba respectivament). Pràcticament
la població negra importada a Amèrica fou d’un total de 7.492.800 aproximadament.
Encara que durant el trajecte la taxa de mortalitat era del 10-20%, quan arribaven al
punt de destí solien tenir un creixement superior al de la població blanca.
Els esclaus procedien fonamentalment del Golf de Guinea africà, i com que els que es
dedicaven al comerç d’esclaus volien guanyar el màxim de diners, no es cuidaven massa
de la comoditat, i intentaven portar el major nombre de negres possible.
El viatge triangular i el tràfic d’esclaus començava a Europa, on eixien els vaixells a la

costa africana on es compraven els negres, a canvi de manufactures. Una vegada plens
els vaixells,
viatjaven a Amèrica,
on Manufactures
europees
Productes
americans
(sucre, cotó, Negres
tabac, etc.)
11

descarregaven la mercaderia humana, i es carregaven de productes americans com
sucre, tabac, cotó, etc. De manera que el vaixell mai anava buit, maximitzant el benefici.
A l’Amèrica anglesa hi ha unes pautes d’emigració i assentament completament

distintes a l’espanyola, hi hagué un ressentiment de raça degut en part a l’origen
protestant i l’emigració equitativa d’homes i dones, que reflexa la voluntat d’eliminació
sistemàtica de l’indígena. En l’Amèrica anglesa es concep la idea de frontera com una
cosa mòbil, sobretot a partir del segle XIX, de manera que la població anava avançant i
desplaçant aquestes fronteres, expulsant als indis.
El model ibèric, per contra, era un patró de convivència (desigual) i mestissatge, com a
conseqüència del predomini de la població masculina a les migracions de població i
també pel model d’explotació per mitjà de l’encomienda i la mita. Encara que en menor
escala, també hi hagué moviments forçats de població indígena mitjançant les missions,
dutes a terme per ordres religiosos com els franciscans o els jesuïtes. També el treball a
les mines o lliure per diners implicà moviments de formació, ja que els indígenes que
havien de treballar a la mina, s’havien de desplaçar a aquesta, provocant moltes vegades
migracions de centenars de quilòmetres.
Els matrimonis mixtos es produïen entre blancs, indis i negres. Aquestes unions no eren
únicament matrimonials, sinó que es donava la situació de unions extra matrimonials i
amistançament. La freqüència de naixements il·legítims era molt alta, a causa de la
moral diferent en qüestions de les relacions sexuals, on els indígenes no tenien una
moral tan estricta com la catòlica, cosa que fou aprofitada pels immigrants espanyols.
El paper de les ciutats
Una característica de la colonització Europea a Amèrica, és que els Europeus van

traslladar a Amèrica el seu model cultural, fundant-se la primera ciutat en 1496 a l’Illa
d’Haití, anomenada Santo Domingo. Les ciutats foren importants perquè van exercir
una funció de direcció administrativa, on residia la oligarquia espanyola i els òrgans de
govern. Però no tot foren noves fundacions, en el cas de Mèxic ja hi havia una ciutat
quan Cortés va arribar, així que es va transformar tenint enormes transformacions, com
la desaparició de la llacuna. Des del punt de vista de la funció, tindríem les ciutats
12
administratives amb objectiu de ser seu del govern virregnal (Mèxic amb el virrei de
Nova España; Lima amb el virrei del Perú; Buenos aires, etc.) les ciutats portuàries (El
Callao, Veracruz, Cartagena de Indies) i les ciutats mineres (Potosí, Huancavelica,
Zacateques, etc.)
Com la majoria de les ciutats eren noves, es van fer amb una total llibertat pel que fa a
la seua producció, en la mesura que la estructura topogràfica ho permetia, es traçaren
ciutats seguint el plànol hipodàmic, que és el plànol de tauler d’escacs. Més cap al
centre, es trobaven les seus d’arquebisbats i bisbes i la gent més rica de la ciutat, i a
mesura que ens acostem a la perifèria es situen les zones pobres. Aquestes seus foren
conseqüència de l’objectiu del cristianisme d’expandir-se al Nou Món, però a més a
aquestes ciutats van començar a establir-se universitats americanes, la primera a Santo
Domingo, sent aquesta la més antiga; molt més tard s’estableix un altra a Mèxic i tres
anys més tard a Lima.
L’encomienda
L’encomienda era un sistema d’explotació indígena amb l’excusa de l’evangelització.

Dret atorgat a un colonitzador que rebia el nom d’encomendero, sobre uns indígenes, i
el qual tenia la capacitat de cobrar-los un tribut, bé amb dines, espècies o treball, i com a
contraprestació, l’encomendero tenia l’obligació d’ocupar-se d’ells tant en l’ordre
material com l’espiritual (evoluciona al repartimiento). Com els indis eren molt pobres i
vivien en una economia sense circulació de dines, era normal que el tribut es commutés
per una prestació en treball. Eren les pròpies característiques de feudalisme,
transformant el colonitzador en una mena de senyor feudal, cosa a la qual s’oposava la
Corona, fent tots els esforços possibles per a que Amèrica no paregués un feudalisme.
Fins 1542 l’encomienda no estava regulada, però a partir d’aquest any amb les Leyes
Nuevas, va quedar clar que els indis no es podien maltractar ni esclavitzar, a més de
l’abolició de l’encomienda hereditària.
Aquestes lleis van produir una rebel·lió dels encomenderos peruans que va comportar la
supressió de la prohibició de l’encomienda hereditària l’any 1545. Hi hagué una
preocupació per millorar la condició dels indis i l’encomienda va entrar en progressiva
decadència. Per a que Amèrica no quallés en un feudalisme, es van posar en pràctica els
corregidores de indios, que eren funcionaris de la corona. La justícia a Amèrica fou
sempre reial, concentrada sempre en el rei. Al 1681 es va fer una recopilació dels drets
indis.
Una varietat de l’encomienda era la mita, una encomienda on l’indi no treballava la

terra sinó la mina. Els repartimientos el 1601, tot i que l’abolició definitiva va ser en
1791.
L’administració colonial central
El responsable de l’organització del comerç era la Casa de la Contractació en imitació a

la Casa da Índia portuguesa, establerta a Sevilla i en 1717 traslladada a Cadis.
13

Posteriorment en 1524 es crea el Consell d’Índies que feien de consultor del rei en tots
els assumptes relatius a les Índies i al tribunal suprem. Pel que fa a Amèrica també feia
les funcions del tribunal suprem, d’alta instància, que no existia en aquell moment.
Amèrica del sud era virregnat de Perú amb capital a Lima, inicialment hi hagueren dos
virregnats, el de Nueva España i el de Perú abans anomenat. Ja al segle XVIII es crea el
de Nueva Granada amb capital a Bogotà (1739), i el de Río de la Plata amb capital
Buenos Aires (1776). Els virreis procedien de l’alta noblesa, i no únicament els
virregnats americans, sinó tots; però en el cas dels virregnats americans eren molt
cobejats ja que allí es podien enriquir. Per baix dels virregnats, el territori americà es
dividia per audiències, que eren òrgans judicials formats per jutges que també
funcionaven com a consells o òrgans consultius dels virreis, per tant tenien atribucions
del govern, cosa que avui dia no tenen; les dos audiències més importants, la de Mèxic i
la de Lima, es reunien habitualment amb el virrei. Això fa que segons si l’audiència
estigués situada en una capital de virregnat o no, tingués més o menys categoria, d’ací la
distinció que es fa entre audiències virregnals (que es constituïen en Real Acuerdo) i les
pretorials [Santo Domingo (1611), Santa Fe de Bogotà (1549), Charcas (1559), etc.]
Els municipis rebien el nom de cabildos i eren copies dels municipis castellans format
per uns regidors i alcaldes amb competències judicials. Els alcaldes feien el paper de
jutges de primera instància que jutjaven casos normals i corrents, lleus, amb gaire
gravetat.
La hisenda colonial
Espanya va traure d’Amèrica molts recursos, de manera aproximada, l’extracció de

recursos es feia a través d’uns organismes que hi havia, encarregats de recaptar
impostos anomenats Cajas de Índias, a Espanya hi havia un organisme encarregat de la
gestió anomenada Contaduría Mayor de Castilla. A diferència del que passava a
Castella, la Corona no va voler que es produïren els mateixos inconvenients que a
Castella i els cobraments els feia directament la Corona, mitjançant el Quinto Real, que
gravava especialment l’activitat minera. Seguidament hi havia altres impostos sobre
l’activitat comercial (l’alcabala) que era menor a Amèrica; i impostos sobre exportació i
importació (almojarifazgo i avería).
L’economia agrària americana
L’agricultura fou l’activitat econòmica més important a Amèrica, tant per la renda
generada com per la població ocupada, però no la més productiva fiscalment, ja que
aquesta era la mineria. En les economies antigues la major part de la població es
dedicava a l’agricultura. Algunes d’aquestes eren heretades d’èpoques anteriors basades
en el conreu de productes desconeguts d’Amèrica com la dacsa, la creïlla i el fesol entre
altres. Però aquestes no eren exportadores, sinó que servien per a l’aliment de la
població (autoconsum). La dacsa i la creïlla es van exportar a Europa ja que s’adaptaven
bé al clima i a la qualitat de la terra Europea, i a partir del segle XVI i XVII tota la
façana atlàntica es va estendre el seu conreu sent molt important. Altres productes que
14

es conreaven en Amèrica però s’exportava la producció a Europa fou el cacau, el tabac,
la grana, etc.
Hi havia petites propietats d’explotadors, però el que era característic eren les grans
explotacions, que dedicaven part de la seua producció a l’exportació, tenen noms
característics, que no s’utilitzaven a Europa:
- La plantación: Gran propietat que destinava la producció als mercats

exteriors, principalment l’Espanyol.
- La hacienda: Propietat mitjana que dedicava la seua producció al mercat
interior.
- L’estancia: Igual que la plantació però situada al con sud americà.
- El rancho: Explotació ramadera de dimensions mitjanes.
El rancho no era igual a tota Amèrica, hi havia zones importants com el nord de Mèxic,
els Llanos de Veneçuela, i la Pampa Argentina. En aquelles immenses extensions, es
van formar bandes d’animals assilvestrats, que en el seu origen havien sigut domèstics i
rebien el nom de ganado cimarrón. L’explotació d’aquest ramat era una forma de vida
dels sectors més pobres de la població que es dedicaven a capturar aquests animals.
Les plantacions de sucre van començar al segle XVI, i en 1580 es quan el sucre es va
estendre per tota la costa Brassilenya, es cultivava en grans plantacions treballades per
esclaus negres, el procés de transformació a partir de la canya per obtindre el sucre es
feia en unes instal·lacions que es coneixien amb el nom de engenhos. El sucre brasiler
s’exportava a Europa on cada vegada es va fer un consum superior i arribà a ser el
primer productor mundial de sucre sobretot al segle XVIII. En aquella època, el sucre
no era un producte habitual per a la fabricació de dolços que es feien fonamentalment de
mel, i poc a poc el sucre va anar incorporant-se al consum, sobretot per la popularitat
que va anar adquirint la xocolata, de manera que sucre amb cacau son productes que van
units.
La producció manufacturera
La producció manufacturera a Amèrica tenia un pes major del que es pensava, encara
que fou una industria que no exportava res, i que atenia al mercat interior americà. Per
un costat hi havia una producció popular que satisfeia la demanda indígena i una
indústria tèxtil basada en fibres típicament americanes com la llama, la vicunya i altres
animals que donaven una llana de pitjor qualitat que la ovella europea, però que
utilitzaven per confeccionar les seues vestidures com el ponxo. La manufactura no tenia
competència europea, com instruments de transport, obres públiques i la transformació
de productes alimentaris.
A banda de la indústria tèxtil indígena, els colonitzadors van aportar a Amèrica els seus
propis teixits, o bé la llana d’ovella, o bé el cotó. El sector industrial més important,
exceptuant la mineria, fou la indústria naval, la majoria de la flota espanyola es feu a
Amèrica.
15

Pel que fa a la mineria, l’or que els espanyols van furtar als indígenes es va acabar, i a
Amèrica les mines d’or escassejaven i no arribà a tenir gran importància. Encara que les
més importants estarien a Nueva Granada (Veneçuela i Colòmbia). Ja al segle XVIII es
van descobrir unes grans mines d’or a Brasil, però ja no era espanyol, duia un segle
independent, cosa que va beneficiar molt a Portugal en el descobriment de les mines
generals.
La mineria més important fou la de la plata, que va deixar una importància als noms
molt gran, com el Río de la Plata o Argentina, o també la manera que els sud-americans
anomenen als diners. La mina més important fou la de Potosí en 1545 i la de Zacateques
en 1546
Durant el segle XVI i bona part del XVII, les mines de Zacateques i Potosí foren les
més importants, però al segle XVIII es van descobrir un seguit de mines a la part
interior de Mèxic que es van descobrir en un moment a més molt oportú ja que Potosí
començava a esgotar-se, i es van trobar mines com Guanajuato, Real del Monte o San
Luís Potosí.
La mineria de la plata, tenia una forta dependència del mercuri, ja que en una mina de
plata es trau una gran quantitat de terra on es troben els granets de plata, aleshores, per
ajuntar aquests granets, es fonia la plata, encara que no era econòmicament convenient;
aleshores surt el sistema de l’amalgama o pati, que es feia a l’aire lliure i que consistia
en dissoldre el mineral de plata en mercuri i deixar les restes que no es fonien, de
manera que quedava surant i es separava quedant un líquid de mercuri amb plata
dissolta, posteriorment es feia una destil·lació separant el mercuri de la plata. Però quan
es va descobrir Zacateques o Potosí, no hi havia mines de mercuri a Amèrica, s’havia
d’importar des de l’Almadén, cosa que encaria el procés. Ja al 1566 es va descobrir la
mina de Huancavelica al Perú, que va donar un esplendor a la mina de Potosí. El subsòl
de la mina era propietat de la Corona, que va donar parts a particulars, que l’explotaven
mitjançant els mitallos (com l’encomienda però a la mina).
Quan més van contribuir les mines mexicanes fou al segle XVIII, no hi havia mita, de
manera que es treballaven fonamentalment per treball remunerat.
El comerç colonial
Era un sistema de monopoli (no hi havia llibertat d’anar a Amèrica de forma privada),
controlat per la Casa de Contratación. L’any 1543 es va organitzar el sistema
monopolístic creant-s’hi les flotes d’Índies, que és una flota que s’organitzava a Sevilla
formada per vaixells de guerra que acompanyaven als vaixells comercials, i quan estava
tot preparat, tota la flota eixien junts cap a Amèrica, i es dividien en un contingent
(Armada de Nueva España) que es dirigia a Veracruz, i un altre (Galeones de Tierra
Firme) per anar a Cartagena/Portobelo, aquest sistema es feia per a evitar atacs de
potències enemigues al segle XVI principalment Anglaterra, i per a mantenir el sistema
de monopoli. Els únics vaixells que podien anar de manera independent sense
16
acompanyament eren els de mercuri. Una volta dutes a terme les operacions mercantils,
es reunien a la Habana, d’on sortien.
La instauració de la dinastia dels Borbons va iniciar la Guerra de Successió que

provocarà l’acceptació del tractat d’Utrecht amb avantatge per a Anglaterra on li se
proporcionava el control marítim, i per a Espanya implicà el principi del final del
monopoli colonial espanyol, perquè tingué que reconèixer a Anglaterra el asiento de
negros (monopoli de comerç de negres) i el navío de permiso (Anglaterra havia d’enviar
un vaixell amb productes anglesos a Veracruz). A aquesta situació s’hauria de sumar el
contraband que van fer tan potències amigues com enemigues, com puga ser França
amb Perú, cosa que implicava limitacions al monopoli. Conjuntament s’havia estès la
idea a Espanya que el monopoli era roïn, i que s’havia de liberalitzar el comerç; tant es
va demanar i pressionar, que en 1765 es va promulgar un decret conegut com a Decret
de Lliure Comerç per el qual un conjunt de ports espanyols (Barcelona, Alacant,
Cartagena, Màlaga, Sevilla, Cadis, La Corunya, Gijón i Santander) podien comerciar
lliurement amb determinats ports americans (Barlovento, Yucatán i Campeche), en 1778
es sumen d’altres com Alfacs, Palma, Almeria, Santa Cruz, Río de la Plata, Xile i Perú,
en 1788 es suma Veneçuela i en 1789 Mèxic.
El final del monopoli es va donar amb el tractat d’Utrech (1713) i els decrets de lliure
comerç.
Anglaterra, Holanda i França
Els països Atlàntics, en un principi no estigueren interessats en Amèrica, fent-se algunes

expedicions però sense arribar a colonitzar (John Cabot). També per part del francès
Jacques Cartier al Canadà (1534-1541).
Els atacs anglesos al comerç i possessions americanes d’Espanya per part de pirates i
corsaris (Francis Drake, John Hawkins) van veure més rentable aquests atacs en els
vaixells de tornada que els comerços amb Amèrica.
En 1584-1587 va sorgir un nou impuls expedicionari per part de l’anglès Walter Raleigh
que va arribar a Virgínia, sense arribar a l’establiment poblacional. Quan mor Isabel
Tudor, puja al tron d’Anglaterra la casa dels Estuard (Jaume I, 1603), interessant-se més
per les expedicions en veure com les potències mediterrànies s’havien constituït un
imperi. Aleshores es va fer tot un conjunt d’expedicions amb concessions
monopolístiques d’aquestes a companyies privades, fent una expedició al territori de
Virgínia en 1607-1608 fundant-se la primera ciutat nord-americana Jamestown.
L’inici a aquestes zones era difícil, per les terres fèrtils i les resistències dels indígenes,
però a partir de 1615 va haver un auge, amb l’economia agrària basada en la petita
propietat privada.
Les Tretze Colònies
17

Virginia, Massachusetts, New Hampshire, New Jersey, New York, Connecticut,
Delaware, Maryland, Rhode Island, Carolina del Nord i Sud, Pennsylvania, Georgia.
En la imatge que els americans es fan d’ells mateixos, és més important el viatge del
Mayflower en 1620 i la fundació de Massachusets, commemorat en el Thanksgiving
Day. Posteriorment es van anar creant New Hampshire, New Jersey (inicialment
holandesa), New York (inicialment Nova Amsterdam), Maryland, Rhode Island,
Carlonia del Nord i Sud (deu anys més tard), Pennsylvania, Georgia. Aquestes colònies
es podien dividir en nord, centre i sud. Les del nord rebien el nom de Nova Anglaterra,
fundamentalment agrícoles i pesqueres; en el conjunt de províncies centrals
predominava l’activitat agrària tot i que també les industrials; a les colònies del sud
l’activitat fou exclusivament agrària.12
Amèrica francesa
Hi ha altres establiments, també importants com els francesos a Canadà: Arcàdia (1604)
i Quebec (1608), a una terra molt septentrional i freda en una economia agrària de la
caça i la pesca. Com en aquells moments els establiments francesos i anglesos es feren
sense acord clar que delimités la frontera, va haver durant el segle XVII molts
problemes fronterers entre França i Anglaterra, i després de la guerra de Successió a
Espanya, França va cedir a Anglaterra: Terra nova i la Badia de Hudson.
S’explora la regió dels grans llacs i el riu Mississipi, fundant-se així la ciutat de
Lluisiana. A la ciutat de Nova Orleans, fundada en 1718, les famílies més riques encara
conserven el francès. A aquestes zones s’estableixen activitats econòmiques diferents de
la Canadà del nord, basades en plantacions.
Durant el Segle XVIII es produïren molts canvis de fronteres, els més importants foren
els del tractat de París, que posaren fi a la guerra dels 7 anys, on s’enfrontaren francesos
i anglesos. Va haver canvis en el sentit que la perdedora França va tindre que cedir part
de Canadà, origen del Canadà britànic actual; també part de Canadà i Louissiana a
Espanya i Anglaterra.
Anglesos, francesos i holandesos en el Carib
Les colònies americanes al segle XVI eren espanyoles encara que hi havia illes que no
s’havien conquistat, però al segle XVII a causa dels conflictes amb altres potències
d’Europa, part de l’escenari bèl·lic el traslladaren a Amèrica, conquistant territori, d’on
sorgiren les colònies franceses i angleses. De manera que mitjançant açò i la pirateria no
feien únicament que conquistar, sinó també molestar.
1
Relacions entre els indis i els anglesos en els primers temps de Virgínia.
2
El pacte del Mayflower (The Mayflower Compact).
18

Els francesos al segle XVII van conquistar tot un conjunt d’illes com San Cristóbal,
Dominica, Santa Lucía, Guadalupe, etc. De les diferents guerres de Lluís XIV, la tercera
Espanya li va cedir a França la part occidental de Santo Domingo mitjançant el tractat
de Ryswick (1697). França va establir economies de plantació a gran escala basades en
el sucre i derivats d’aquest com el ron. També en aquesta època s’estableixen en la costa
sud-americana, origen de la Guyana Francesa.
Pel que fa als holandesos, eren una potència important al segle XVII, la seua activitat
principal era el comerç, però no li interessava la colonització americana, però sí tindre
bases per ampliar el seu comerç. Tot i que feren conquestes en punts estratègics com les
possessions antillanes de Curaçao, Guyana holandesa o Surinam.
I pel que fa als anglesos, en un principi no els interessava conquistar, sinó tindre uns
enclaus estratègics que foren l’ajuda a la seua activitat comercial, però feren més
conquistes que els holandesos. Com Barbados (1625), Jamaica (1655), Belice (1713) i
Trinidad (1797). Al costat d’aquestes conquestes, els anglesos, al igual que francesos i
holandesos, van realitzar una activitat piràtica d’hostilitat a la navegació espanyola, amb
algunes accions que passaren a la història per la seua espectacularitat com els atacs de
Henry Morgan a Portobelo (1668) i Panamà (1670-71). En les illes colonials angleses
també s’establiren economies de plantació del sucre.
Tema 4.- La formació i consolidació dels estats nacionals americans
La independència dels Estats Units
La independència nord-americana fou un procés complex on intervenen diversos

factors. Començant per una guerra d’independència de les Tretze Colònies respecte a la
metròpoli britànica, però no fou únicament això, sinó també una revolució social i
política en contra de al figura del monarca i amb esperances de formar una república,
inspirada en els teòrics de la il·lustració (Locke, Montesquieu, Rousseau).
La guerra dels Set Anys (1754-1763) i les seues conseqüències
En aquesta guerra, la més perjudicada fou França, que va perdre quantiosos territoris en
Amèrica del Nord segons el tractat de París: Canadà i tots els territoris entre el
Mississippí i els Apalatxes, excepte Louisiana, cedida a Espanya.
El descontent dels colons americans, va anar començant del pagament de les despeses
de la guerra. El que va fer Anglaterra, és que va tornar al sistema colonial exclusiu, que
impedia a les colònies tot comerç que no fos amb la metròpoli, forçant-lo a produir
matèries primeres i prohibint la producció industrial. Imposa nous impostos sense
consultar (Sugar Act a 1764 i Stamp Act a 1765). A açò, els colons americans que ja
tenien consciència independentista, convocaren una reunió de representants de les
assemblees de les Tretze Colònies a Nova York (1765) negant el dret de la corona
d’establir nous impostos sense consentiment de les assemblees.
19

L’agitació pre-revolucionaria
El descontent va créixer i els colons van boicotejar les mercaderies angleses (no
comprar res que vingués d’Anglaterra) i es constituïren associacions de protesta (Sons
of Liberty).
Quan Anglaterra va veure que la cosa es posava difícil, va eliminar l’impost sobre
segells (Stamp Act), però en crea de nous: vidre, plom i té.
Com que la protesta augmentava de magnitud, va haver manifestacions violentes com

La Boston Massacre en 1770. Açò va obligar a la metròpoli a retirar els impostos,
deixant únicament el del té. Però el descontentament va créixer creant-s’hi els Commites
of Correspondence, que va comportar la destrucció del té d’un vaixell al port de Boston
(Boston Tea Party, 1773). A causa dels augments de la tensió i els actes violents,
Anglaterra va respondre amb les Intolerable Acts (1773) que varen restringir la poca
autonomia que tenien les colònies, especialment Massachussetts, on tingué lloc el
Boston Tea Party.
Patriotes, lleialistes i neutrals
En 1774 es constitueix el I Congrés Continental de Filadèlfia en protesta davant el

govern britànic. A punt d’esclatar la guerra, trobem diferents postures:
- Els patriotes partidaris de la independència (John Adams, George

Washington, Benjamin Franklin o Thomas Jefferson).
- Després hi havia una part minoritària de la població que eren lleials a la
corona britànica (15-20% de la població) constituït per oficials reials,
mercaders interessats en el manteniment de l’esquema colonial, religiosos,
nadius americans i esclaus.
La guerra
A mesura que al conflictivitat social anava creixent, una part dels patriotes se
n’adonaren que la corona no anava a donar la independència a la colònia, i van
començar a armar-se, organitzant-se militarment, a base de voluntaris, i es van
concentrar a un poble de la colònia de Massachussetts (Concord). Els patriotes
guanyaren la lluita a Concord contra els militars britànics que anaren per reprimir
l’alçament.
Al II Congrés Continental en 1775 es crida a les armes, al moviment general i a la

guerra contra Anglaterra.
Els guerrillers s’organitzaren en milícies sota el comandament de George Washington,

creant tot un cos militar, amb oficials, generals i altres rangs militars. Per la part civil, es
creà un comitè presidit per Thomas Jefferson, que va preparar la declaració de
20
independència, adoptada pel Congrés el 4 de juliol de 1776, data que marca la
independència tot i que la guerra no estava encara vençuda.3
En un principi, la guerra fou exclusiva dels independentistes americans que no tingueren

ajuda de ningú, tan sols gent d’alguns entusiastes europeus, com el marqués de La
Fayette. Malgrat això, tingueren victòries importants com la de Saratoga (1777), però a
pesar d’això hagué un gir incert.
Però es va aconseguir l’aliança de França (1778) i posteriorment d’Espanya (1779) i

Holanda (1780). Quedant-se Anglaterra aïllada, sense obtenció de favors per part de cap
potència, ja que o es donava suport als patriotes, o s’establiren neutrals.
Finalment l’exèrcit britànic va capitular en 1781 a Yorktown, encara que Anglaterra no

reconegué la independència dels Estats Units fins 1783 quan va ser firmat a Versalles.
La revolució americana
La constitució dels estats units fou la primera constitució republicana de la història.

Durant el període de la guerra, el mateix any de la declaració d’independència, hagué
diferents estats que s’atorgaren a ells mateix diversos constitucions polítiques, que en
ocasions, portaven unes declaracions de drets, que en alguns casos són declaracions més
universals, i d’altres, més particulars.
Algunes d’aquestes declaracions i constitucions són molt antigues, com la de Carolina

del nord (1776), Pennsylvania (1776) i Massachussetts (1778), etc.
Finalment, en 1781 es va promulgar una constitució per a tots els Estats Units, encara
que va durar molt poc, però donava a l’estat federal, un poder molt dèbil, però la
preferència per un poder fort es va promulgar una segon constitució que continua en
vigor (1787).
La constitució dels Estats Units
Fou redactada per una convenció de representants de diferents estats (però no tots) a
Filadèlfia. A partir d’ací, cada estat l’havia de ratificar, procés dut a terme entre 1787 i
1790.
Aquesta constitució es basa en el principi de la divisió de poders, i una elecció

“democràtica” (votava menys del 50% de població) del president; aquesta elecció crea
un conflicte al estar separada l’elecció del president de l’elecció de les càmeres de
representants, de manera que pot ser que el president no tingui majoria absoluta; el
poder executiu està encarnat en el president, i el judicial en el tribunal suprem; estat
laic.
3
La Declaració d’Independència (4 de juliol de 1776) 4.1
21

Es mantingué l’esclavitud, però quan fou abolida, encara existien prohibicions, com no
poder anar al mateix col·legi que els blancs, no poder entrar als bars, etc. L’esclavitud
fou abolida en 1865, però no es tingueren plens drets fins 1967.
La clau de la duració de la constitució, és perquè en lloc de reformar tota la constitució,

s’afegeixen esmenes.
La independència hispanoamericana
La independència fou una conjunció de circumstàncies, però la espurna fou la invasió

napoleònica. Napoleó portà la guerra a terreny anglès, pensant que podia ofegar
econòmicament, tancant tots els ports europeus al comerç anglès, “matant
econòmicament” Anglaterra. L’únic país que se li va resistir fou Portugal, i per a
aconseguir tancar les seues fronteres va demanar ajuda a Espanya. A les colònies, els
criolls prengueren més consciència després de les reformes polítiques i administratives
al segle XVIII que afegien més dependència a la metròpoli. 4
Conseqüències de la invasió napoleònica de la península ibèrica
L’objectiu de la invasió fou la invasió de Portugal, de manera que la cort portuguesa va

fugir a Brasil. I al quedar en Espanya un buit de poder (per als qui no reconeixien a
Josep Bonaparte) es formaren un conjunt de juntes que assumiren la sobirania i es
constituïren en regents en absència del rei. Algunes aparegueren molt prompte com la
Junta de Mèxic o la de Montevideo en 1808. En contra d’aquestes juntes van sorgir
moviments independentistes però foren inicialment sufocats pels virreis de Lima i
Buenos Aires. Els fets que estaven succeint a Espanya van dificultar la reacció des
d’Espanya, fent els únics resistents Alacant i Cadis.
El Río de la Plata i Xile
El govern sorgit a aquesta zona va poder ser controlat pels virreis Santiago de Liniers i
Baltasar Hidalgo de Cisneros, i el governador de Montevideo, Francisco Javier Elío.
Mentrestant, a Espanya, es perd Sevilla que va passar a mans dels francesos, i la

reconquesta de Madrid va provocar la dissolució de la Junta Central i l’establiment a
Cadis d’una regència no reconeguda. A Buenos Aires, s’establí l’inici del moviment
independentista, destituint Cisneros el mes de maig de 1810 convocant un cabildo
abierto formant una junta. Hi ha un embolic ja que els argentins mostraren fidelitat a
Ferran VII però no reconeixien el Consejo de Regencia de Cadis.
La junta a Buenos Aires s’amplia i es forma la Junta Grande. Reunint-se a aquest lloc
una assemblea legislativa en 1813 que va abolir els mayorazgos, els títols nobiliaris, la
Inquisició, etc. Però no va proclamar la independència.
En 1814 torna Ferran VII a Espanya i Buenos Aires que li havia proclamat fidelitat, va
nomenar una mena de president de la república argentina anomenat director supremo. I
4
La carta de Jamaica de Simón Bolívar (6 de setembre de 1815)
22

al Congrés de Tucumán el 9 de Juliol de 1816 es proclama la independència
d’Argentina.
En Xile, el mateix any que es va constituir la junta a Buenos Aires també es va formar
la Junta de Santiago, formada per reialistes i independentistes. El fet és que hi ha un
conjunt d’anys en que la situació Xilena estava confusa, i no va concebre la
independència de manera fàcil, va caldre acció bèl·lica, concretament una sèrie de
campanyes del general San Martín en Chacabuco i Maipú.
L’emancipació peruana
A Perú, els virreis tenien més força, i allí la independència fou molt positiva, tenint que
ser el general San Martín des de l’Argentina, qui entre 1820 i 1821 realitza unes
campanyes que foren transcendentals per a la independència peruana.
Es va fer palesa la debilitat espanyola a causa de l’alçament de l’exèrcit expedicionari

en Cabezas de San Juan en 1820 quan es va fer el pronunciament de Riego. La
independència peruana fou possible gràcies a aquesta negació de l’exèrcit per desplaçar-
se a Amèrica. Ja en 1821 va entrar San Martín en Lima sent nomenat Protector de Perú.
Però la guerra no acaba ací, la guerra continua amb la coordinació de Martín i Bolívar i
es van anar guanyant lluites com la Batalla d’Ayacucho (1824).
Veneçuela i Colòmbia
Es crea la junta de Caracas i es proclama la independència de Veneçuela a mans del

general Francisco de Miranda en 1811. Però fou una independència fràgil degut al
control reialista de la major part del territori. També a Colòmbia el moviment era dèbil,
i no fou fins l’any 1817 quan Bolívar abandona Jamaica i torna a Amèrica, quan
començà una sèrie de campanyes comptant amb un ampli suport popular. Amb la
Batalla de Boyacá es va proclamar la república de la Gran Colòmbia.
Havent vençut en Carabobo es produeix la entrada de Bolívar en Caracas, en aquest

moment Sucre venç en Pichincha i entra en Quito. En un Congrés a Cucutá el 1821 es
va establir la Gran Colòmbia amb estructura centralitzada, però que després es desfaria.
La independència de Mèxic
L’any 1810 es va produir una revolta independentista de Miguel Hidalgo que va marxar
cap a Mèxic, però sense aconseguir-ho, ja que fou capturar i executat a Chihuaua. Més
endavant, entre 1812 i 1815, José María Morelos també s’alça en armes i protagonitza
una rebel·lió millor organitzada, però que també fracassa.
Fins 1820, Mèxic es troba amb una situació un poc ambigua tot i que encara segueix
depenent d’Espanya. Aquest any, quan es produeix el pronunciament de Riego, a Mèxic
es troben reacis a acceptar el gir liberal espanyol. Agustín de Iturbide va proposar el
plan de Iguala que proposava un govern a Mèxic a mans d’un infant espanyol. Ja en
1921, al Setembre es fa una Acta d’independència de l’imperi mexicà, aquest suport fou
23

donat per una revolució de privilegiats que va deixar intacta l’estructura política i social
que ja havia.
L’imperi d’Iturbide va fracassar, i es va convocar el congrés de Guatemala, que va

proclamar la independència de l’Amèrica central en 1823. Els intents per reconquistar
aquesta zona per part d’Espanya foren un fracàs, i després de la mort de Ferran VII fou
reconeguda la independència de Mèxic en 1836.
La independència de Brasil
La fugida de la família real portuguesa a causa de l’entrada dels francesos a Espanya, va

fer que s’instal·laren a Río de Janeiro en 1807 on es va col·locar el regent Joan, que va
passar a anomenar-se Joan VI després de la mort de sa mare Maria I. Aquesta regència
va provocar una inversió portuguesa, és a dir, Brasil va passar a ser la metròpoli i
Portugal la colònia.
Durant aquest temps, Portugal es va autogovernar, i d’alguna manera, la oligarquia i

burgesia agrària de Brasil es va donar compte dels beneficis que donava autogoverna-se,
cosa que va fer que després de la retirada de les tropes franceses de Portugal (1813) el
rei portuguès Joan no va tornar fins 1821, deixant a Brasil el seu fill Pedro, que es va
envoltar d’oligarquies independentistes. Cosa que va fer que Pedro es proclamés
emperador constitucional de Brasil en 1822. A diferència de la independència de les
colònies espanyoles, en aquesta a penes hi hagué resposta armada per part de Portugal,
que va reconèixer la independència en 1825.
La fragmentació política d’Hispanoamèrica
El sorgiment dels nous estats a causa de la independència fou quantitativa i important,

però va frustrar les esperances panamericanistes de Simón Bolívar, amb un estat que
anés de Mèxic a Argentina, al qual volia donar el nom de Colòmbia. Però encara va
fracassar més, ja que els estats de 1825 es van dividir encara més; la separació de Gran
Colòmbia en Colòmbia (inclou Panamà), Veneçuela (1829) i Equador (1830). També a
l’any 1838 es disgreguen les Províncies Unides d’Amèrica Central (Guatemala,
Hondures, Costa Rica, Nicaragua, El Salvador).
L’any 1839 es trenca la confederació Peruano-boliviana i apareixen els estats de Perú i

Bolívia. Un poc després es disgreguen les Províncies Unides del Río de la Plata donant
lloc a Uruguai i Paraguai. Molt posteriorment es va separar Panamà de Colòmbia amb
independència promoguda pels EEUU per a la construcció del canal en 1914 i la
posterior cessió de la franja del canal a aquests.
Guerres de frontera i canvis territorials
Els nous estats sorgits de la independència també pateixen divisions internes, com les
que va patir Mèxic en 1836 amb la separació de Texas, que es va convertir en un estat
independent fins 1845 en que la població texana per votació, va aprovar la incorporació
a la unió.
24
Açò va despertar conflictes amb la frontera entre Mèxic i Texas que en 1846 va
provocar una guerra entre Mèxic i els Estats Units, guerra que va acabar en 1848 amb el
tractat de Guadalupe-Hidalgo incorporant Nuevo Mèxico i Alta Califòrnia.
Un altre conflicte va ser el que va afectar Paraguai, que era un estat interior continental,
amb el problema de falta d’accés al mar per al comerç internacional. Va tenir una guerra
d’independència o Guerra de la Triple Aliança entre 1864-1870 on es va tenir que
enfrontar amb Brasil, Uruguai i Argentina. Com a conseqüència, Paraguai va tindre una
pèrdua de territoris en favor de Brasil i Argentina. Després de la guerra, a Paraguai, de
cada 100 persones 90 eren dones i 10 homes.
També hi hagué una guerra al pacífic, la guerra del guano, entre Xile, Perú i Bolívia pel
desert d’Atacama, ric en guano, necessari per a una població en constant creixement.
Evolució política
El preferent unitarisme front al federalisme o confederalisme fou el resultat de

l’enfrontament entre les tendències unitàries de les grans capitals colonials i la sobirania
de les capitals provincials.
En tota Amèrica ha hagut una vacil·lació entre un model i l’altre (federal i centralista).
 En el cas d’Argentina, es tenien aquestes tendències centrífugues a Santa Fe,

Entre Ríos, Corrientes i Córdoba. A partir d’ací entrem en una espiral de
constants canvis amb la primera constitució argentina en 1819 de tipus
centralista, després del federalista José Gervasio Artigas. Però la constitució no
va durar molt perquè va provocar una revolta de les províncies que no la volien
acceptar. Però 8 anys després de nou es fa una segon constitució de caràcter
unitari que també va fracassar per les tendències federalistes.
Anys després del fracàs de la segon constitució, ve un període dictatorial de Juan

Manuel de Rosas (1829-1852) que era federalista, però que en nom d’aquest, va
eliminar el federalisme amb l’eliminació dels cabdills provincials.
En 1852 fou enderrocat i l’any següent es va promulgar la Constitució de la

Confederació Argentina, que encara esta en vigor però amb reformes parcials.
La segon revolta de Buenos Aires en 1861 amb la revolta de Bartolomé Mitre

que fou elegit president amb tendències centralistes però va aprovar la
constitució de 1853 encara que amb la introducció d’esmenes per limitar el
federalisme de la constitució.
25

 El cas de Mèxic: A Mèxic s’aprova una Constitució federal en 1824 amb triomf
i fracàs posteriorment dels centralistes. Aquesta Constitució durarà fins 1857 i
que va estar present fins 1917.
 Pel que fa al Brasil, es va imposar una Constitució centralista en 1824 que va
ocasionar revoltes provincials que provocaren al seu torn reformes autonomistes
en 1834. A la caiguda de l’imperi de Brasil es va aprovar una Constitució federal
el 1891: República Federativa de Brasil.
 A Veneçuela també comencen amb una Constitució unitària però amb
autonomies. Tanmateix, en 1859 s’amplia l’autonomia de les províncies, però no
va impedir la Guerra Federal.
Posteriorment es va aprovar la Constitució de 1864 amb un règim federal unitari

on Veneçuela va passar a anomenar-se Estados Unidos de Venezuela, que
perdurarà fins 1953.
 A Colòmbia es van produir guerres entre unitaris i federals, aprovant-s’hi una

sèrie de constitucions unitàries entre 1832 i 1843. Tot i que posteriorment es van
establir diverses constitucions federals com la de 1853
El nou govern mexicà va aplicar una sèrie de reformes liberals, sense acollir-se al
dualisme unitari federalista. Hagueren desamortitzacions per part de Lerdo de Tejada i
Juárez, que entrà al govern en 1855.
El 1857 es va promulgar la Constitució que reconeixia la llibertat d’impremta, opinió,

ensenyança i comerç.
Entre el 1858 i 64 tingué la primera presidència el indígena Benito Juárez, que va

provocar una guerra civil entre liberals i conservadors per la qual Juárez tingué que
fugir. En aquell escenari confús té lloc la intervenció militar de França i establiment a
Mèxic de l’imperi de Maximilian d’Habsburg (1864-1867).
Benito Juárez va tornar de l’exili després de l’execució de Maximilian (1867-1872)

tenint dos períodes presidencials, a la seua mort, es mantingueren uns governs liberals,
però els sectors conservadors van reaccionar i col·locaren en les eleccions a Porfirio
Díaz des de 1876 fins 1910, governant de manera dictatorial.
La independència de Cuba i Puerto Rico
Espanya conserva les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Mantenint una
economia colonial basada en el sucre i el tabac. Sent Cuba durant molt de temps un lloc
d’emigració d’espanyols alguns dels quals feren negocis importants, relacionats amb el
tabac, sucre, ron, etc.
Per a Espanya era important el manteniment de les colònies des del punt de vista
econòmic i sobretot sentimental, ja que era allò que no s’havia perdut. Però el sentiment
d’independència havia anat creixent, igual que a tota l’Amèrica sud continental, havent
una primera guerra independentista anomenada guerra dels Deu Anys (1868-1878) que
26

va fracassar amb la Pau de Zanjón. Però el moviment es va estendre fins aconseguir un
fort moviment independentista liderat per José Martí.
Els Estats Units van intervenir en la independència a causa de l’explosió del cuirassat
Maine, provocant un canvi en el curs de la guerra, tenint els espanyols derrotes seguides
per no tindre la capacitat suficient per derrotar als militars nord-americans.
A Paris es va signar un tractat pel qual Espanya renunciava a la seua sobirania sobre
Cuba, Puerto Rico i Filipines, caient les dues primeres sobre l’òrbita d’influència dels
Estats units. Però el cas de Puerto Rico fou diferent, aquesta fou ocupada pels americans
tenint un estatut ambigu fins que l’any 1917 se’ls va concedir la ciutadania i
posteriorment convers en estat lliure associat el 1950
L’evolució econòmica hispanoamericana.
La independència suposa des del punt de vista econòmic la desaparició del sistema
colonial i fiscal espanyol, tenint la llibertat per adoptar un sistema de govern.
A les zones més importants, les guerres de independència van provocar un alt cost, com
foren les despeses militars, la destrucció d’infraestructures, migracions... provocant una
reducció econòmica i de producció sobretot minera i agrícola en els primers decennis de
la independència.
Hispanoamèrica tingué que incrementar la seua producció a causa de la disminució de

les importacions.
En aquest període l’economia es va ruralitzar, la primera meitat del segle XIX fou
negativa, però la segon meitat es veu una recuperació econòmica, tot i que molt curiosa
perquè va mantenir la seua estructura colonial (exportació de primeres matèries
agrícoles o mineres i importació de productes manufacturats, especialment de Gran
Bretanya i Estats Units), que va permetre un fort creixement econòmic que va portar els
capitals necessaris per a la construcció d’infraestructures, sobretot del ferrocarril.
L’expansió territorial dels Estats Units
Després de la independència, les colònies, convertides en estats, van reclamar territori a

l’oest fins al riu Mississipi de territori conquerit als indis. Formant-se allí els estats
d’Ohio, Indiana, Illinois, Michigan, Wisconsin, Minesota, etc.
En el cas de la Louisiana, fou espanyola des de 1763 fins que França la va recuperar en
1800 per Napoleó, que la va vendre 3 anys després. Formant-se antes estats com els de
Louisiana i Missouri.
Pel que fa a Florada, era de possessió espanyola fins que aquesta la vendre, a causa dels
grans riscs de guerra que es podien patir a causa de la voluntat d’annexió als Estats
Units. Es formaren els estats de Florida i es completa el territori amb els dos estats de
Mississipi i Alabama.
27

Texas es va mantenir independent des de 1836 fins que és annexionada el 1845 i
convertida en estat.
Al territori d’Oregón hi havia molta confussió, amb establiments d’espanyols que van
ser cedits als Estats Units, igual que amb el cas anglès que també cedeix la seua part del
territori d’Oregón, aquest territori limitava amb la Columbia Britànica (Canadà).
Pareixia que l’expansió territorial s’hagués acabat per límits de territori, però tot i això
van comprar Alaska a Rússia el 1867 que fou convertida en estat el 1959. També
incorporant Hawaii en 1898 convertint-se en estat el 1959
Aquest desig d’expansió fou anomenada teoria del destí manifest, creient-se que estaven
acomplint una missió divina.
Les guerres indies
Abans dels Estats Units, les colònies angleses es van anar estenent cap a l’oest, però
aquest no estava buit, hi havia indígenes que ja vivien molt abans que arribaren els
europeus, els anomenats indis nord-americans. Durant l’època colonial, l’administració
anglesa no els va tractar molt bé, no se’ls va reconèixer com a súbdits de la corona sinó
com estrangers, cosa que de vegades fou avantatjós per als indis ja que tenien el seu
govern.
Quan els Estats Units es converteixen en colònia independent, van seguir la mateixa
política però més dura, de manera que fins 1849, tota la matèria relativa als indis al
portava el Ministeri de la Guerra. Ja dins d’aquest ministeri es va crear la Oficina
d’Afers Indis en 1826, fins que en 1830 es va iniciar la expulsió dels indis a l’oest del
Mississipi, de manera que a l’est d’aquest no van quedar indígenes.
En 1867-89 es crea les reserva d’Oklahoma, però que no van aconseguir la plena
integració ja que no s’adaptaven a les necessitats dels indis. A més, quan es va descobrir
que la reserva podria portar beneficis econòmics, els indis d’aquesta foren expulsats i
mudats a un altre territori.
Aquests fets van provocar que els indis arribaren al convenciment que és impossible la
relació pacífica amb els blancs, arribant a l’enfrontament armat.
Ja en època colonial i començaments de la història independent nord-americana, es

crearen tribus d’indis com els Shawnee i els iroquesos que provocaven resistències
armades, sent els principals objectius de la Removal Act. Fins que el 1830 començava
l’expansió blanca per Oregón i Santa Fe, es iniciar un moviment de resistència dels
indis nòmades de les praderes, ja que aquests moviments de migració van iniciar el fi de
la seua vida.
A finals del segle XIX, els indis van ser reclosos definitivament en reserves amb una
certa autonomia, dret a la pròpia llengua i en algunes reserves, la llengua oficial és la
llengua que correspon als propis indis de la reserva.
28
L’esclavitud en els estats del sud
Els estats sudistes, tenien una economia de plantació amb grans superfícies a mans d’un
propietari que les mantenia amb mà esclava (Virginia, Maryland, Carolina del Nord i
Sud, Georgia, Tennessee, Kentucky, Alabama, Mississipi, Louisiana, Missouri, Florida,
Arkansas i Texas).
Els esclaus que treballaven les terres eren esclaus de creixement natural i no de la
importació, és a dir, fills d’esclaus anteriorment importats. La minoria de grans
hisendats concentraven les tres quartes parts dels esclaus.
Més tard es va investigar si l’esclavisme era rentable o no, tema discutit per un grup
d’historiadors economistes que utilitzaven tot un sistema complex d’equacions que van
provar que la “ramaderia humana” no era gens rentable, ja que el temps humà és més
ampli que el del bestiar, de manera que fins als 13/14 anys no són productius, cosa que
comporta el cost per al manteniment del xiquet.
Aquests estats es caracteritzaven per unes dures condicions de treball amb horaris de sol
a sol penalitzats amb càstigs físics i amos poc paternalistes que buscaven el benefici.
Els pares economistes arribaren a la conclusió que el treball esclau no era rendible, fet
que es podia veure amb la avançada industrialització dels països del nord que gaudien
d’una major urbanització i un creixement més gran.
La opinió antiesclavista es va estendre pels països del nord, fent un gran impacte la
novel·la de Harriet Beecher Stowe anomenada La cabana de l’oncle Tom. Durant molt
de temps hi hagué un equilibri entre els estats. Es va arribar al Compromís de Missouri
separant els estat pel paral·lel 36º 30’ de manera que els que quedaren al nord serien
antiesclavistes i els del sud serien esclavistes.
El problema es planteja en els territoris conquistat a Mèxic que van provocar una
ruptura de l’equilibri en ser admesa com a estat lliure. Finalment es va promulgar la llei
de Kansas-Nebraska que va anul·lar el compromís de Missouri fent decisió dels
ciutadans si l’estat havia o no de ser esclavista.
La victòria del primer president republicà i antiesclavista Abraham Lincoln en les

eleccions de 1860 va provocar la secessió immediata de Carolina del Sud.
La Guerra de Secessió
L’any següent quan Lincoln pren possessió, es crea una configuració d’Estats
anomenada Confederació d’Estats d’Amèrica formada per Carolina del Sud, Mississipi,
Florida, Alabama, Georgia, Louisiana, Texas, als què es van unir Virginia, Arkansas,
Tennessee i Carolina del Nord.
La guerra comença amb un acte bèl·lic que fou la presa de Fort Stumter per part dels
confederats. Es va veure com una guerra curta, però que va acabar sent una guerra de
29

llarga durada i molt cruenta, amb una taxa de morts del 4% de la població total
provocant que les viudes s’incorporaren en la vida activa no domèstica.
La marxa de la guerra va esdevenir incerta al principi, fins que Ulysses Grant fou
nomenat comandant de l’exèrcit del nord convocant una estratègia de guerra total. Però
va trobar resistència en l’exèrcit confederat de Robert Lee, tot i això va aconseguir
grans victòries com la de Gettysburg i Chattanooga.
Finalment Lee es va rendir a Appomatox i el que fou president de la Confederació va

fugir de la capital de Virginia, Richmond.5
Les conseqüències de la guerra
La guerra fou una de les més mortíferes del segle XIX, les conseqüències foren molt
important, després del triomf del nord es va aprovar la 13º esmena que abolia
l’esclavitud, però sense donar-los el dret a vot, alliberant a 4kk d’esclaus.
A partir d’aquest moment, el Nord va experimentar un notable creixement industrial ja

que fou el territori menys tocat patint únicament pèrdues humanes. Fent incrementar els
desequilibris entre nord i sud.
Des del punt de vista polític i a la resta del segle XIX, tots els presidents foren
republicans, havent una excepció com a president demòcrata, Cleveland (1884-1888,
1892-1896).
La Reconstrucció
Període posterior a la guerra, que comença amb un pla de Lincoln en 1863, però no el
va poder portar a terme a causa del seu assassinat en 1865 i la seua substitució per
Andrew Johnson.
Va començar uns primers intents d’associacionisme entre negres per crear tipus
d’associacions, alfabetització i construcció d’esglésies que va provocar una resposta
violenta per part d’un segment de la població blanca.
El dret a sufragi per a la població negra va ser concedit per la 15º esmena en 1867 ,a
partir d’aquest moment passaren d’esclaus a assalariats, tot i que moltes vegades les
seues condicions no eren més favorables que les que patien en temps d’esclavitud. Però
se’ls va concedir terrenys en parceria.
De manera independent, els estats sudistes van promulgar els Codis Negres, que
reconeixien molts drets als negres, però que variaven depenent de l’Estat. Van estar
oficialment discriminats fiscalment pagant més que els blancs, i en ocasions la població
negra fou perseguida (Ku Klux Klan).
5
Discurs de Jefferson Davis, president de la Confederació (1761)
30

A l’últim terç del segle XIX s’avança en l’eliminació de la discriminació de les esmenes
com la 14º i la 15º que augmentava els seus drets, amb una resposta amb intenció de
boicotejar aquest avanç per part dels estats sudistes.
L’edat Daurada
Des de finals de la guerra civil, els Estats Units comencen a créixer de manera
exagerada, preparant la seua entrada com a potència mundial. Es va començar a
construir les grans línies de ferrocarril i els ferrocarrils transcontinentals. La seua
construcció fou important, passant de 50k de km en 1862 a 320k en 1900 vertebrant el
mercat intern nord-americà.
La població va experimentar un creixement demogràfic qeu va permetre passar de 13kk

en 1830 a 76kk en 1900 a causa del creixement natural, però sobretot de la immigració.
Una de les característiques importants del capitalisme nord-americà, és el gigantisme, la

creació de grans companyies que són moltíssim més grans que qualsevol companyia
d’Europa, els va permetre produir una forta innovació com la invenció de les turbines de
vapor o la llum elèctrica.
Els va permetre crear super-empreses controlades per magnats del comerç com
Rockefeller, Carnegie o Pierpont Morgan. Aquest capitalisme va introduir nous
sistemes de producció que no es coneixien ni a Europa, com el taylorisme i la producció
en sèrie.
Fins i tot es va aconseguir la industrialització dels estats del sud, malgrat el predomini
agrari, amb la introducció de indústries tèxtils, tabaquera i extractiva.
Tema 5. Les noves fronteres americanes del segle XX
La revolució mexicana (1910-1920)
A començament del segle XX, a Mèxic hi hagué una crisi econòmica i social, que va
afectar principalment els agricultors indígenes i a la gent més pobra.
El règim desgastat del porfiriato, després de la seua estada en el govern durant més de
40 anys, va fer que s’anés creant una oposició contra el règim cada vegada més
important, que demanava unes eleccions a les que ell no es presentés, i que el nou
president promogués un seguit de reformes.
Porfirio Díaz va convocar unes eleccions en 1910 a les que va prometre que no es
presentaria, i la oposició a Díaz s’organitzaria entorn a Francisco Madero.
Però malgrat la promesa, Díaz es va presentar i inclús va guanyar les eleccions

manipulant-les, fent que Madero fugís a Texas, des d’on va intentar acabar amb Porfirio
Díaz per la força, cridant a la rebel·lió el 20 d’Octubre de 1910, i declarant nul·les les
eleccions. Es va posar en contacte amb els líders camperols indígenes com Pancho Villa
31

i Pascual Orozco que actuaven al nord de Mèxic, i al centre-sud, entorn a l’estat de
Morelos, actuava Emiliano Zapata.
Però en aquest alçament es va crear una contradicció ja que Madero reivindicava les
reformes democràtiques i liberals, com a pertinent de la burgesia que era; en canvi Villa
i Zapata eren camperols que volien reformes en profunditat.
Finalment Díaz va caure i es va haver d’exiliar a França, desmobilitzant les tropes tot i
la negativa de Zapata i altres dirigents camperols.
Ja a les eleccions de 1911 va guanyar Madero, estant 2 anys en el poder, quan fou traït
per un dels seus generals, intentant fugir fins que l’agafaren en Veracruz i
l’assassinaren.
Huerta, el traïdor de Madero fou desplaçat per Carranza, que va intentar acabar amb els
líders de la revolta rural però li va costar, perquè els exèrcits de Villa i Zapata, des de
que es van reunir a Aguascalientes i signant una convenció, actuaren units derrotant als
exèrcits del govern i arribaren a entrar en Mèxic el mes de novembre de 1914.
A Villa, els gran propietaris del nord li oferiren terres i propietats, de manera que un
costat de la resistència camperola va caure i només quedava Zapata, que es va mantenir
fidel als seus ideals, però la situació fa ver debilitar la resistència camperola, que va
estabilitzar la presidència de Carranza, establint una Assemblea constituent promulgant
la constitució en 1917.
Tot i això la resistència va continuar, però poc a poc, els seus dirigents foren eliminats.
En el seu moment, tingué una repercussió enorme, tenint manifestacions en la novel·la,
cine i fins i tot la pintura.
Un aspecte important de la revolució mexicana fou la intervenció de les dones en els

exèrcits populars (adelitas). Que varen arribar a tenir fins i tot càrrecs militars.
Populisme sud-americà
El populisme és un concepte ambigu, que designa una forma de govern multiclassista de

base popular, amb obres socials que no alteren el poder de les oligarquies i de caire
nacionalista enfrontat a potències exteriors, en part influenciat per feixismes. Entre
alguns podem anomenar a Perón, Hugo Chávez, Getulio Vargas, etc.
Destacaren els papers de Perón i Evita. Perón entrà al poder després d’un colp d’estat en
1943, fundant ja en 1945 el Partit Laborista, que pretenia acostar-se a treballadors i
sindicats i en el que es va presentar a les eleccions, guanyant-les en 1946. Posteriorment
es van crear un seguit de juntes i es va crear un sindicat de treballadors de caràcter
antimarxista.
líders carismàtics que tingueren contacte directe amb el poble en diverses

manifestacions. Durant el govern de Perón es va perseguir els dissidents, es van
nacionalitzar empreses i es feren obres públiques, aquestes característiques eren
32
identificables amb els feixistes però no homologable amb aquests. Un colp militar en
1955 va enderrocar a Perón.
La revolució cubana
A Cuba, als anys 50 havia una dictadura capitalista aliat als Estats Units que va deixar
una base que actualment encara està operativa (Guantánamo). Però existia una operació
a mans dels germans Castro, que van protagonitzar un assalt al quartell Moncada però
va fracassar.
Com a conseqüència els Castro i altres seguidors foren empresonats, però després del
seu alliberament es van exiliar a Mèxic on es van organitzar millor i van intentar una
insurrecció, amb la incorporació del Che Guevara, desembarcant al Granma i
organitzant una guerrilla de Sierra Maestra (1956). La guerrilla es va mantenir, amb una
àmplia força i recolzament provocant una major adhesió a aquest com més ferotge era la
repressió de Batista.
Finalment el dictador Batista va fugir el 31 de desembre de 1958 i els insurrectes

entraren en La Habana i Santo Domingo l’1 de gener de 1959.
En un primer moment, els germans Castro no eren comunistes, ni pretenien instal·lar un

règim d’aquest tipus. Però a poc a poc, en part forçats per la situació, i el suport de la
Unió Soviètica, van anar inclinant-se cap al comunisme, instal·lant-se un règim
autoritari, nacionalista i totalitari que va perseguir la dissidència.
A començaments dels anys 60, van posar en pràctica una política stalinista d’inspiració
central: reforma agrària i col·lectivitzacions per repartir terres i acabar amb les grans
propietats.
El triomf del comunisme i la distància amb les costes nord-americanes va provocar un

enfrontament amb els Estats Units, sobretot després del desembarcament de tropes
americanes a Bahía de Cochinos com intent d’enderrocar el règim castrista (1961) i la
crisi dels míssils.
Una vegada solucionada la crisi dels míssils, es va produir un bloqueig de la illa de

Cuba, impedint l’entrada de les importacions i exportacions.
Ja en 1965 es funda el Partit Comunista de Cuba, que va prendre unes lleugeres

reformes llunyanes al capitalisme, i amb gran influència de la perestroika de Gorbatxov.
Aquestes reformes no serviren de res, l’any 1993 va començar un període de crisi que
va iniciar una etapa confusa sobretot després de la malaltia de Castro en 2006 que va
delegar el poder en el seu germà en 2008. Raúl va iniciar un procés de capitalització,
normalitzant les relacions amb els Estats Units, tot i que la influència de la revolució
cubana s’ha estès per tota Llatinoamèrica.
La revolució sandinista a Nicaragua
33

En 1961, la influència de Cuba va fer que es formés un moviment d’alliberació a
Nicaragua, amb la fundació del Frente Sandinista de Liberación Nacional formant una
guerrilla a imitació de la guerrilla cubana de Sierra Maestra. Aquesta la formava gent de
diverses creences (marxisme heterodox, teologia cristiana de l’alliberament,
nacionalisme antiimperialista, etc.)
En aquest moviment s’integraren sectors socials diversos des de marxistes socialistes

fins a democratacristians i liberals. L’èxit de la guerrilla va fer fugir l’últim Somoza i
els sandinistes entraren en Managua en 1979.
En aquell moment governava Jimmy Carter (demòcrata) als Estats Units, que va canviar
la seua tolerància amb l’entrada de Ronald Reagan. Aquest fet va provocar problemes,
ja que després de l’entrada dels sandinistes a la capital va haver un govern de
concentració de curta durada. Des de 1981 va haver governs sandinistes en solitari que
van tenir la mateixa evolució que els germans Castro, decantant-se cap al comunisme,
però establint-se una economia mixta, planificada i de mercat.
Però els americans de Reagan que no van acceptar aquest fet, van boicotejar l’estat, amb
guerrilles anomenades la contra, que va provocar una forta guerra civil. En les eleccions
de 1990 va perdre el FSLN, però 6 anys després hagué unes eleccions que foren
guanyades pel cap de la guerrilla sandinista Daniel Ortega.
Xile: de Salvador Allende a Augusto Pinochet
A Xile, hi havia un govern format per un democratacristià, amb una democràcia

consolidada a mans de Eduardo Frei.
En 1970 va triomfar una coalició de partits liderada per Salvador Allende, enquadrant
Unitat Popular. Aquest va nacionalitzar empreses estratègiques i va iniciar una reforma
agrària. Però va topar amb molta oposició, sobretot dels Estats Units, sota la presidència
de Nixon, com també de l’extrema dreta xilena i part de l’exèrcit.
Però Allende també patia pressions per part de l’esquerra, ja que els dos camins veien
les reformes molt característiques del partit contrari, sent les d’esquerres de dretes i
viceversa. Aquesta situació es va veure agreujada pels problemes del coure, increment
de les importacions, augment de despesa pública, etc.
Aquesta oposició va acabar amb el bombardeig del palau de la moneda per part de
l’aviació sota el comandament del general Pinochet, acabant Allende per suïcidar-se.
Acaba instaurant-s’hi una dictadura a mans de Pinochet ajudat per una junta, que va
durar 17 anys, que a banda de desfer el treball polític que havia fet el règim d’Allende,
va dur una repressió contra tots els que s’oposaven.
Es va començar a dur una política econòmica neoliberal, eliminant els sindicats, dirigida
per economistes de l’escola de Chicago. Des de l’any 1977 es va iniciar una recuperació
econòmica i el règim de Pinochet es va anar progressivament obrint, convocant unes
eleccions en 1989 guanyant una coalició de partits democratacristians i socialistes.
34

La dictadura militar argentina
El segon mandat presidencial de Perón acaba l’any 1974 a causa del a seua mort,
continuant fins acabar el període la seua dona María Estela Martínez (1974-1976). En
aquest moment hi havia una forta pressió social i una lluita terrorista que la portava una
ala esquerra del peronisme anomenada Els Montoneros, que intentaven acabar amb
l’opisició, formada per l’Acción Anticomunista Argentina.
Tot açò en conjunt amb una crisi econòmica, va provocar la intervenció de l’exèrcit amb
l’aprovació de la presidenta, per acabar en aquestes lluites campals. Però aquests
mateixos militars van donar un colp d’estat organitzant-se una junta militar presidit per
Jorge Rafael de Videla nomenat president de la República començant un procés inspirat
en Xile (Proceso de Reorganización Nacional) recolzat per Reagan. El que fou
important va ser la fortíssima repressió seguint la via xilena, amb grandioses
desaparicions. Es prohibiren altres partits i sindicats i es va prendre un model
d’economia neoliberal.
El colp de gràcia per a la pèrdua del recolzament social del règim, fou la guerra de les
Malvines, en la que òbviament fa fracassar. Posteriorment es van convocar eleccions
democràtiques en 1983 triomfant Raúl Alfonsín, del Partit Radical. Els colpistes foren
jutjats i condemnats en 1985.
Conversió dels Estats Units en una potència mundial
Estats Units es van convertir en una gran potència mundial després de la guerra amb
Espanya, que va ampliar la seua zona d’intervenció a les illes del Carib i Hawaii.
La seua localització va ser favorable en les dues guerres mundials, ja que els atacs
rarament arribaven als Estats Units, i si ho feien, no causaven quasi destrosses, fet que
va ocasionar un descens molt inferior al de altres potencies de les seues unitats de lluita.
En la part econòmica, l’augment de la seua demografia a causa sobretot de la

immigració va permetre un augment de mà d’obra utilitzada sobretot en la indústria
automobilística com Ford, General Motors o Chrysler, havent 25kk de cotxes en 1929.
Els beneficis favorables, les obres públiques i una política econòmica aranzelària i
proteccionista van també beneficiar la economia.
Crisi del 29
El fort creixement econòmic als anys 20 va provocar un augment de l’eufòria

especulativa en la Borsa que, tot i que pareixia ferma, va causar grans desajustos fallant
el 24 d’octubre de 1929 comportant una gran crisi que es va estendre als altres sectors.
Els bancs començaren a fallar, les empreses començaren a tancar, l’atur va augmentar
de 4 a 15 milions, i la producció era major que la demanda.
A tot açò, la crisi va tenir repercussions a escala internacional. Però la victòria de

Roosvelt a les eleccions en 1932 va portar un conjunt de mesures com el New Deal, que
35

comportava un seguit d’accions (ajudes als bancs, als desocupats, obes públiques, etc.)
que van disminuir els efectes de la crisi. Aquest fet li va permetre guanyar les eleccions
per segona vegada en 1936 i establir una nova doctrina econòmica: el keynesianisme;
criticant el liberalisme extrem absolutament controlat pel mercat.
Estats Units després de la IIWW
Després de la IIWW els Estats Units van patir un creixement econòmic que va arribar a
superar les desastroses conseqüències de la Gran Depressió, fins arribar a consolidar-se
potència econòmica mundial.
Durant la Guerra Freda, període posterior a la IIWW, els antics enemics es convertiren
en amics i els amics en enemics, un exemple es l’amenaça que presentava la URSS i la
nova amistat amb Alemanya, Gran Bretanya, França i Itàlia.
S’integra en l’OTAN i l’ONU com a potència defensora del món lliure, durant la
presidència de Truman es va llançar el Pla Marshall (1947), de recuperació econòmica
per als països d’Europa occidental.
Tot i això, la por als comunistes de la URSS va encetar una etapa de persecució
esquerrana antiamericana (o caça de bruixes) del senador McCarthy.
L’era de l’opulència nord-americana
Des de 1961 fins 1963 es va encetar l’etapa de Kennedy com a president dels Estats
Units, que va prendre mesures econòmiques com l’enfortiment del dòlar, la
liberalització del comerç, promoció de producció i competència i lluita contra la pobresa
i el racisme.
Durant el seu mandat es va donar la Crisi dels Míssils a Cuba (1962), i després del seu
assassinat el 22 de novembre de 1963 es va mitificar la seua figura, continuant Johnson
amb el seu programa progressista, tot i que van sorgir moviments contra la segregació
racial com el de Martin Luther King.
En 1964 s’aprovava la Civil Right Act. Per acabar amb aquest problema de segregació, i
el mateix any s’intervé en la guerra de Vietnam, sorgint novament moviments
bel·licistes i pacifistes (hippies).
Amb la victòria de Nixon en 1968 s’inicia un nou període republicà en el país, tot i que
el president va dimitir per escàndol en l’afer Watergate i el posterior procés per a la seua
destitució, va aconseguir establir relacions amb Xina, en 1975 les tropes se’n retiren de
Vietnam.
Passa un mandat de Gerald Ford i posteriorment de Jimmy Carter, on succeeix la crisi

del petroli i es fracassa en la intervenció política internacional amb la invasió
d’Afganistan o la revolució sandinista.
36
Amb Ronald Reagan disminueix la despesa social i augmenta la militar per a
l’anomenada guerra de les galàxies i la carrera armamentística. Posteriorment guanya
Bush pare, en una època de desintegració de la URSS i fi de la Guerra Freda, tot i que
comencen o continuen altres conflictes com el de la Guerra del Golf en 1991, i fins i tot
argumenten els impostos i la despesa social.
Prèviament a Obama hi ha diverses candidatures de Clinton i Bush fill, el primer rep un

fracàs en la reforma sanitària en oposar-se tant el senat com el congrés i modera el seu
discurs progressista; en el segon es produeix l’atemptat de les torres Bessones i
s’endureix la lluita antiterrorista sobretot el islamista. Tot i que també continua amb les
guerres d’Irak, Afganistan i Israel.
Finalment Obama guanya a les eleccions de 2008 amb un gran recolzament popular i
l’aprovació de la reforma sanitària en el 2010.
37

Wuolah-Free-Història Amèrica

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah-Free-Història Amèrica

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Història d’Amèrica

1. L’Impacte del Descobriment

Però d’Amèrica no es sabia la seua existència, no estava als mapes ni en el pensament

Apuntes descargados de wuolah.com

El 1792 l’Académie Française va oferir un altre premi sobre la influència d’Amèrica a

A partir del segle XX la historiografia a anat oscil·lant cap a la “síndrome post-colonial”

Hi ha diverses visions d’Amèrica:

- Una d’assimiladora, on Amèrica s’ha descobert i el que s’ha de fer es

La naturalesa dels aborígens americana

La presència de aborígens va provocar un impacte en la població colonitzadora, ja que a

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

Les conseqüències econòmiques del Descobriment

Pierre Chaunu va estudiar aquest fenomen posteriorment i va trobar que efectivament hi

Tema 2. Conquesta i models d’ocupació del territori

Els viatges colombins

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

En aquell moment, la butlla de llibertat dels indígenes encara no s’havia realitzat, de

En aquell moment, Amèrica començà a ser rentable, Francisco de Torres va tornar

El tercer viatge es va descobrir Trinidad, el Golfo de Paria, la desembocadura de

Una volta que es va llevar el monopoli descobridor a Colon, es va contractar altres

Vicente Yáñez Pinzón descobreix la costa de Brasil (1500) i posteriorment Diego de

Al mapa de Martin Waldseemüller (1507) les noves terres, que ja apareixien

La destruición de las Indias. Bartolomé de las casas.

El cicle de les illes

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

L’acabament també de l’explotació minera, va provocar una fase d’explotació agrària i

- Les baixes bèl·liques i matances dels espanyols, i els treballs forçats

La cerca del pas cap a Àsia

Malgrat el convenciment d’haver-s’hi descobert un nou món, seguí buscant-se un pas

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

Les conseqüències del viatge de Magallanes va tindre grans repercussions sobretot

Fou en 1517, quan el governador de Cuba, Diego de Velázquez estava interessant en

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

Cortés, després de costejar Cuba va tocar la costa de la península de Yucatán en

En un lloc que li va agradar, va fundar Veracruz, que tenia característiques molt

La conquesta de l’imperi mexicà.

La conquista de Perú i d’Amèrica del Sud

L’expedició de Federman, finançada per banquers alemanys gràcies a la simpatia de

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

La empresa americana, fou principalment una empresa castellana, de manera que a

Tema 3. Les societats colonials americanes

La immigració de població europea.

La emigració fou aproximada, a causa de la gran quantitat d’emigració il·legal mal

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

El viatge triangular i el tràfic d’esclaus començava a Europa, on eixien els vaixells a la

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

A l’Amèrica anglesa hi ha unes pautes d’emigració i assentament completament

El paper de les ciutats

Una característica de la colonització Europea a Amèrica, és que els Europeus van

L’encomienda era un sistema d’explotació indígena amb l’excusa de l’evangelització.

Una varietat de l’encomienda era la mita, una encomienda on l’indi no treballava la

L’administració colonial central

El responsable de l’organització del comerç era la Casa de la Contractació en imitació a

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

Espanya va traure d’Amèrica molts recursos, de manera aproximada, l’extracció de

L’economia agrària americana

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

- La plantación: Gran propietat que destinava la producció als mercats

Praias Co. - 50% Dto. TODA LA TIENDA - Código WUOLAH50

La instauració de la dinastia dels Borbons va iniciar la Guerra de Successió que

Anglaterra, Holanda i França

Els països Atlàntics, en un principi no estigueren interessats en Amèrica, fent-se algunes

Les Tretze Colònies