SOBRE LA TOLERÀNCIA

“Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! [...] Tolerar és acceptar les coses a
contracor, és deixar fer, és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una
relació de forces en què, qui domina, s’avé a no fer servir el seu poder [...]. La
tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera
passa cap al reconeixement de l’altre, cal fer més passes en el camí de lamor a
les diferències.”
(Albert Jacquard [genetista], Elogio de la diferencia, Barcelona, 1987, pàgs.
197-198)

Normalment, quan parlem de «tolerància» ja ens entenem; i aquesta paraula se

sol interpretar, de manera positiva, com el nom comú d'una actitud benvolent, pròpia

de persones que no pretenen fer mal als altres. Cal reconèixer, però, com diu el

genetista Jacquard, que és un mot molt lleig. Representa, en el fons, que els altres, tot i

ser una mica (o molt) estranys, també tenen dret a l'existència: no segueixen els meus

costums, però passo; mengen diferent, bon proft; la seva religió té deïtats diverses, què

hi farem; parlen una altra llengua, fxa-t'hi; s'estimen tot i ser del mateix sexe, paciència;

tenen la pell d'un color díferent, ves per on; són dones, fem per entendre-les.

Tolerància.

La tolerància implica proximitat en l'espai. Des de les nostres posicions

geogràfques sembla difícil exercitar aquesta virtut (no catalogada) amb els yanomanos

de l'Amazònia, amb els fnancers de Hong Kong o amb els lapons de Finlàndia. Amb

aquests tres grups humans podem sentir-nos o bé solidaris (aquesta paraula és força

bonica) o bé reticents; no pas, però, tolerants, perquè serà difícil que ens els trobem

cada dia en el mateix replà i que ens passin per la cara la seva forma d'ésser i de

captenir-se. El poble yanomano, pel que n'expliquen els antropòlegs, viu pràcticament

al dia: prenen de la natura allò que necessiten estrictament (pesquen, cacen i fan la

recol·lecció dels fruits silvestres) i no tenen ànsies d'acumular productes en els

magatzems; és per això que porten una existència força pacífca, si d'altres els deixen

tranquils. Els yanomanos, però, queden molt lluny i no desvetllaran en nosaltres la

virtut de la tolerància.
 L'exercici d'aquesta virtut es planteja, doncs, si els altres són a la vora i això ens

obliga a establir-hi una relació que automàticament esdevé jeràrquica: potser no serem

«els poderosos» com diu Jacquard; però sí «els normals». Els diferents són els altres que

amb prous feines saben el que fan entre nosaltres: si ho sabessin, i es veiessin, potser

canviarien la seva manera de fer. Es vestirien com tothom í menjarien les coses d'aquí.

Mentrestant, haurem de seguir fdelment la defnició que el diccionari dóna per al verb

tolerar: «suportar en els altres alguna cosa que desaprovem».

El problema, però, és que el món està molt i molt barrejat i això de la tolerància

pot fer camí d'anada i tornada. )Per què hauríem de ser nosaltres els protagonistes i

dispensadors de la tolerància? Tal vegada els qui no es captenen com nosaltres es

consideren ells mateixos com a cànon de la normalitat i, als seus ulls, som nosaltres els

excèntrics, precisament. Que potser practicaran la tolerància i ens deixaran fer al nostre

aire? Toleraran els metges als advocats, i viceversa? Els alumnes, toleraran els

professors, i viceversa? Els d'un color, toleraran els de l'altre color, i viceversa, fns que

els primers o els segons canviïn de color, d'idees, de costums?

Potser ja és l'hora d'enterrar per sempre més la paraula tolerància, la «primera

passa» de Jacquard, i fer «més passes en el camí de l'amor a les diferències». Amb el

benentés que nosaltres també som els estranys: l'elogi de la diferència, doncs, no es

pot fer com si només els altres fossin gent curiosa; de diferents (per sort) ho som tots;

perquè si tots fóssim iguals, ja fa temps que la Humanitat hauria desaparegut,

genèticament esborrada per una bogeria identitària. El somni inhumà de la «raça pura»

només ens podria portar al malson de l'extinció de l'espècie.

Potser ja és l'hora d'oblidar la tolerància i substituir-la per la convivència entre

equidistants o, en una passa més i si és possible, per l'estimació sincera.

Jesús TUSON, Històries naturals de la paraula, ed. Empúries, Barcelona, 1998